Arxiu de la categoria: Província Tarragona

Sant Jaume dels Domenys

 

110205 St Jaume dels Domenys (Aquedüeducte Romà) (5)

Sant Jaume dels Domenys és un municipi de la comarca del Baix Penedès (Tarragona)

A Sant Jaume dels Domenys hi anem el 5 de febrer de 2011

Dades del Municipi

Gentilici Domenyenc, domenyenca
Pressupost 15.495.017,49 €
Superfície 24,45 km²
Altitud 213 msnm
Població (2016[1])
• Densitat
2.543 hab.
104,01 hab/km²

Breu historia del municipi

Accidentat pels contraforts sud-orientals de la serra del Montmell, el terme participa també, bé que parcialment, de les terres planes de la depressió penedesenca. Els seus límits són: al N, les Quatre Fites, el puig de Tiula i el fondo de Sant Antoni, amb el terme del Montmell; a l’E, la divisòria amb Castellví de la Marca (de l’Alt Penedès) passa a prop de les caseries de Gomila i de la Carronya i el límit amb Castellet i la Gornal (també de l’Alt Penedès) coincideix, en part, amb la riera de Marmellar. Al SE el municipi de Sant Jaume dels Domenys confronta amb l’Arboç, al S amb Banyeres del Penedès i amb Llorenç del Penedès, i a l’W amb la Bisbal del Penedès.

El terreny té tres sectors ben definits. Al N de la línia que va del puig de Gomila (413 m) al puig de Llobets (302 m) i al Pi-sol (413 m) és molt accidentat i de natura calcària cretàcia. Més avall hi ha una zona de muntanya baixa, que va dels vessants meridionals del Pi-sol fins a la caseria de la Carronya i que es prolonga per la vall de la riera de Marmellar, des del Colomer a la caseria de la Pujada. Tota aquesta segona zona és suaument ondulada i formada per molasses i saulons miocènics del període pontià. El tercer sector, finalment, corresponent a la part més meridional del terme, és el més poblat i el més productiu; el terreny és integrat per formacions quaternàries diluvials, pròpies de tota la depressió del Penedès.

El terme és drenat per diversos cursos d’aigua que segueixen l’escorriment natural de N a S. La riera de Marmellar drena l’extrem SE, en un sector ric en aigües (font de l’hostal de l’Alzina, pou de Lligamosques, etc.). Més a ponent, a Cornudella, els torrents de Ca l’Antic i de Gomila s’ajunten i donen lloc a la riera de Banyeres; un altre torrent és a la dreta de Sant Jaume, porta el nom de torrent de Llorenç i és afluent de l’anterior. El sector occidental és drenat pel torrent de Sant Marc, procedent del Montmell i que, aigua avall, pren el nom de torrent del Papiolet, perquè passa per aquest nucli.

A més del poble de Sant Jaume dels Domenys, cap de municipi, aquest comprèn els nuclis de Torregassa, Lleger, Cornudella, el Papiolet, l’Arquet, l’Hostal i la Carronya, i les urbanitzacions del Papagai i dels Arquets. Hi ha també un bon nombre de masies, com Llobets, el Gatell, Gomila, Vallfort, entre d’altres. El terme és travessat per una xarxa de carreteres locals que tenen com a eix la que travessa el poble de Sant Jaume dels Domenys i vers el S porta al Vendrell, tot passant per Llorenç del Penedès i Santa Oliva, i en direcció al NW es dirigeix al puig de Montagut de la Plana d’Ancosa, pel Pla de Manlleu. Una ramificació que neix al poble dels Domenys, en direcció NE, condueix a Vilafranca del Penedès; una altra porta, en direcció a ponent, a la Bisbal del Penedès i permet enllaçar amb la C-51 del Vendrell a Valls; en direcció a llevant i després al SE, una altra via passa per Cornudella i Lleger i es dirigeix a Banyeres

El Poble

El poble de Sant Jaume dels Domenys (213 m d’altitud i 554 h el 2006), és situat en terreny pla, a l’esquerra del barranc de les Casetes. El 2005 hi residien 520 h. El poble és centrat per l’església parroquial de Sant Jaume. L’actual temple, inaugurat el 1702, va ser construït amb la col·laboració de tot el poble. El seu absis és poligonal i cobert a la mateixa alçada que la nau; de gran capacitat interior; l’església té dues porxades davant les façanes de ponent i de migdia respectivament. El campanar és una torre de planta quadrada. La parròquia conserva una pica baptismal decorada amb elements vegetals, geomètrics i figuratius, datada entre els segles XII o XIII. A la part posterior de la rectoria, que és al costat de l’església, el 1985 es descobrí una necròpoli medieval formada per tombes antropomorfes excavades a la roca, datades al segle X o XI. A tocar del nucli urbà hom troba la urbanització dels Arquets, que tenia 77 h el 2001, i el barri de l’Arquet, amb 271 h.

Entre les entitats del poble cal esmentar la Societat Cultural i Recreativa de Sant Jaume, que es fundà el 1960 i disposa d’una sala de teatre. Pel que fa als equipaments culturals, a la parròquia hi ha instal·lats el Museu Litúrgic Parroquial i el Museu del Camp (al celler).

Festes

Les festes més importants del poble són la de Sant Sebastià, al gener, la festa major al juliol, en la diada de Sant Jaume (amb correfoc de ball de diables, la festa del pa beneït, castell de focs, etc.) i, finalment, la festa major petita o diada del vot del poble, que se celebra al novembre.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

110205 St Jaume dels Domenys (13)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament

Enciclopèdia catalana

 

La Morera del Montsant

 Morera de Montsant (29)
La Morera del Montsant és un Municipi de la Comarca del Priorat (Tarragona)
A Morera del Montsant hi anem el 6 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici morerí, morerina
Superfície 52,8 km²
Altitud 743 msnm
Població (2016[1])
• Densitat
153 hab.
2,9 hab/km²

Breu historia del municipi

És el més extens del Priorat històric i el segon de l’actual divisió comarcal. Limita amb Ulldemolins (N), Cornudella de Montsant (E), Poboleda i Torroja del Priorat (S), la Vilella Alta i Cabasseres (SW), Margalef (NW) i toca en un punt a Porrera (S). Es troba al sector septentrional de la comarca, entre el riu de Montsant (que forma en una petita part el límit N) i el riu de Siurana (que corre al S en una estreta franja entre els veïns termes de Cornudella i Poboleda) i comprèn una gran part del massís de Montsant, amb els seus punts culminants: la Roca Corbatera (1 163 m a l’extrem de llevant), el Piló dels Senyalets (1 109 m, al sector central), la Cogulla (1 063 m, a ponent, tocant el terme de Margalef), el Molló Alt (1 050 m, al N de l’anterior, a la dita serra del Sarraí) o l’imponent Cingle Major, damunt el poble, amb 1 158 m a la Roca Falconera, tots dins l’anomenada Serra Major o alineació principal del massís, al centre del municipi. Més al N, i separada de la principal per la vall del torrent dels Pèligs, afluent al riu de Montsant, que divideix en dues parts el massís i rep al seu torn diversos petits barrancs, hi ha l’alineació secundària que domina el terme d’Ulldemolins, amb la punta de la Galera (1 050 m) i el cim dels Pins Carassers (1 059 m) o la punta del Peret (1 042 m). Mentre que les aigües del sector septentrional són tributàries del riu de Montsant, a través de les del torrent de Pèligs, les del sector sud-occidental del terme hi conflueixen molt més al S (a la Vilella Baixa) a través del riuet d’Escaladei; les del sector sud-oriental van a parar directament al riu de Siurana dins el terme (barranc de la Bruixa) o en els veïns de Cornudella o Poboleda.

El municipi comprèn el poble de la Morera de Montsant, cap del municipi, el llogaret d’Escaladei, format a la conreria de l’antic monestir d’Escaladei i les restes d’aquest cenobi, l’ermita de Santa Maria de Montsant i l’antic monestir de Bon Repós.

Una carretera uneix el poble amb Cornudella de Montsant, on embranca amb l’antiga C-242 de les Borges del Camp a Fraga. D’aquesta mateixa carretera surt, vora el pont del riu de Siurana, un brancal que passa per Poboleda i segueix vers el llogaret de la Conreria d’Escaladei, travessant el terme per l’extrem meridional.

El Poble

El poble de la Morera de Montsant (743 m d’altitud) s’alça en un replà adossat als cingles meridionals del Montsant. El 2005 tenia 129 h. No queda gairebé cap rastre de l’antic castell de la Morera, situat al capdamunt del carrer de l’Església, ja que el 1954, per donar feina als afectats per les glaçades, s’enderrocaren els murs que restaven en peu i amb les seves pedres s’adobaren els carrers. Hi ha alguna casa amb llinda de pedra, però l’edifici més notable és l’església parroquial de la Nativitat. L’església conserva la portalada romànica de tres arquivoltes, amb dues columnes amb capitell a cada banda, de fust llis. L’edifici fou ampliat al segle XVIII, amb planta de creu llatina. Té un petit campanar. Tots els seus retaules foren cremats l’any 1936. L’antiga rectoria, a tocar de l’església, s’ha convertit en casa de colònies.

Festes

La festa major del poble, que se celebra el dia 8 de setembre en honor a la Nativitat. La gent del poble acudeix a la festa del jubileu que se celebra el dia 9 de maig al santuari de la Mare de Déu de Montsant. Són típiques la festa del Dilluns de Pasqua, en la qual s’organitza una calçotada popular i la trobada de geganters, el 15 d’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Morera de Montsant (35)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

Mas de Barberans

mas-de-barberans-vistes-des-del-mirador-2

Mas de Barberans és un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)

A Mas de Barberans hi anem el  13 agost de 2013 des de Tortosa que hi anem de vacances

Dades del Municipi

Gentilici Masover, masovera
Superfície 78,8 km²
Altitud 348 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
619 hab.
7,86 hab/km²

Breu historia del municipi

D’una extensió de 78,80 km2, el terme municipal de Mas de Barberans és situat als vessants sud-orientals de la serra de Caro o Roca Folletera, la qual forma part del massís dels Ports de Tortosa, a la zona de contacte amb el pla de la Galera, que ocupa la part E del terme. El terme limita al sector de llevant amb les terres de Santa Bàrbara, la Galera i Ulldecona (SE), al sector de ponent amb la Sénia, i al N amb el terme de Roquetes (Baix Ebre).

El municipi consta de dues zones ben diferenciades. El sector de llevant, més planer, és ocupat pel conreadís, mentre que la franja de ponent és accidentada pels contraforts sud-orientals dels Ports de Tortosa. Al nord trobem la mola de la Bóta (1 343 m), los Curullons amb la Mola Extremera (993 m), la font del Boix al racó dels Capellans, lo Roldorar (785 i 798 m), la Mola Cantando (600 m) i les Rotasses, estreps meridionals de Caro. En aquesta carena trobem, més a migdia, el pic de la Portella del Pinell (1.100 m), el tossal de Roses (487 m), la mola del Boixar (805 m), los Fenassos de Melió (762 m) i la punta de la Font d’Alfara (767 m).

El terme és solcat al sector septentrional, en un petit tram, pel torrent de Lloret, i més a llevant, pel barranc de Lledó. A migdia el terme fa com un tascó triangular, assenyalat al cantó de ponent pel barranc de Valldebous. És travessat de llevant a ponent, en diagonal, pel barranc de la Galera, que es forma just defora el municipi, aigua amunt de la font del Boix. Abans d’arribar al camí de la Sénia rep l’aportació del barranc de la Carrovera, que neix als Alquers, sota la carena divisòria amb una extensa pertinença del terme de Tortosa. Més cap al SE el termenal amb la Sénia coincideix amb el barranc de Valldebous i sota la Portella del Pinell es formen el barranc dels Cocons i el del Carrascal, que conflueixen per formar el dels Clots; les aigües d’aquest, un cop unides a les del barranc de Valldebous, aflueixen al barranc de la Galera dins el terme de Godall i formen la rambla de la Galera.

Les muntanyes dels Ports, de terrenys calcaris juràssics, són molt trencades i compartimentades en valls tancades i de forts desnivells. Actualment, després de l’acció de la destral, el pasturatge i el foc, es presenten força desboscades.

Mas de Barberans

 

© FOTOTECA.CAT

 

Potencialment dominarien en aquestes terres tres tipus de comunitats ben diferents. Al sector més de ponent, restaria una vegetació eurosiberiana amb un domini del bosc de pi roig (Arctostaphylo-Pinetum catalaunicae), on les espècies característiques serien la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), el pi roig (Pinus sylvestris), el ginebre (Juniperus communis) i el roure reboll (Quercus pyrenaica). El sector de llevant seria un domini de l’alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale), mentre que les terres que restarien entre ambdós sectors formarien la transició amb un predomini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum rotundifoliae). Actualment resten bones pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), sobretot, pinassa (Pinus nigra) i pi roig (Pinus sylvestris), centrades a la vall del barranc de la Galera. Mas de Barberans és un dels municipis que han estat inclosos en el parc natural dels Ports.

El municipi comprèn, a més del poble de Mas de Barberans, el despoblat del Carrascal, situat al sud-oest del terme, als primers replans de la serra, al punt de contacte amb la plana. Hi ha tres grups de masos abandonats i una petita esglesiola. El lloc rebé una carta de poblament del bisbe Ponç de Torroella, datada el 1252. Entre les partides del terme cal destacar la del Flaret i Castellets, lo Racó de la Taronja, la Cova d’en Marc, lo Racó dels Capellans, Carroveres, Aregall, Rocabruna, Alfara, la Cova Roja i la Coveta del Garrofer.

Passa pel poble la carretera local de Tortosa a la Sénia, de la qual parteix una carretera menor que comunica Mas de Barberans amb Santa Bàrbara i amb la carretera annexa al canal de Xerta. Complementen les comunicacions altres camins i pistes forestals.

El Poble

El poble de Mas de Barberans (348 m d’altitud) és situat a la zona de contacte entre la muntanya i el pla on, un xic elevat, presideix tot el pla de la Galera, que des d’ací es veu com una mar d’oliveres. L’església parroquial de Sant Marc és a la part de llevant de la població. Les cases i els carrers s’ordenen longitudinalment seguint les ondulacions de la muntanya. Aquests carrers llargs es comuniquen entre si per mitjà d’escales. Els carrers més antics són el que des de l’Era de la Vila duu a l’església i el que modernament s’anomena carrer de Josep Subirats Bel. Aquest i l’avinguda de Selma envolten el poble. S’han modernitzat algunes cases, reformes que en part han fet perdre al lloc la seva fesomia tradicional. Les cases eren, com a molt, de planta i dos pisos.

Festes

Com a festes tradicionals es poden esmentar les del carnestoltes, quan a la vigília del dimecres de Cendra es fa una guerra de farina. Per Sant Marc, a l’abril, hom celebra la festa major i es ballen danses populars a la plaça de l’Església. Per aquestes dates s’organitza també una popular degustació de cabra salvatge. Es fa una processó per Pasqua, en què hom commemora la trobada de la Mare de Déu amb el seu Fill, a les 6 del matí; els homes tiren trets a l’aire, en senyal d’alegria. A l’agost se celebra, per la Mare de Déu, una festa d’estiu.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

mas-de-barberans-5

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

l’Ajuntament de Mas de Barberans

Enciclopèdia Catalana

Masdenverge

 masdenverge-ajuntament

Masdenverge és un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)

A masdenverge hi anem el 10 d’agost de 2013 ja que fem les comarques del sud des de Tortosa de vacances 

Dades del Municipi

Gentilici Masdenvergenc, masdenvergenca
Superfície 14,61 km²
Altitud 54 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
1.106 hab.
75,7 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme de Masdenverge, d’una extensió de 14,61 km 2 , és situat a la plana de la dreta de l’Ebre, aigua amunt d’Amposta. El municipi, però, no arriba a tocar el riu. La seva forma allargassada, en direcció de tramuntana a migdia, limita al N amb el terme de Tortosa (Baix Ebre), a l’E amb Amposta, al S amb Freginals, i al sector de ponent amb Godall, la Galera i Santa Bàrbara.

Les terres són força planeres i solament són lleugerament accidentades al SE pels darrers contraforts de la serra de Montsià, on s’assoleixen alçàries superiors a 100 m al sector conegut com les Boixes i al coll d’Amposta. El terme és drenat per la rambla de la Galera, que el travessa de SW a N, la qual fa de límit natural, en bona part, amb les terres de Godall. Vessa les aigües en aquesta rambla el barranc de Solsó. D’altra banda, cal esmentar les basses de la Foia, un espai d’interès natural constituït per una zona humida, amb vegetació i fauna deltaica.

Biogeogràficament, les terres es troben dins d’un domini potencial de la vegetació mediterrània, on espontàniament, si no fos sobretot per l’acció humana, predominaria una màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum).

El 1857 Masdenverge s’independitzà del terme de la Galera i es constituí en municipi. A més del poble de Masdenverge, el terme comprèn l’antic lloc de Solsó, indret que sembla que devia ser situat aproximadament al SW del poble. Enric Bayerri recull que antigament, quan es formà la població, hi havia el mas d’un tal Verge, del qual prengué nom. Entre les partides del terme, destaquen la d’Ametller, la de la Muntanya, lo Figueralet, la de Coll i la de Mirons.

Travessa el terme una carretera local que uneix el nucli amb les localitats de Santa Bàrbara i Amposta, i pel sector meridional creua les terres l’AP-7. Un vell camí segueix el curs de la rambla de la Galera, el qual s’usava antigament per a anar a Tortosa. Hi ha, a més, un teixit d’altres camins que porten als masos, partides i pobles propers.

El Poble

El poble de Masdenverge (54 m d’altitud), on es concentra tota la població, és situat aproximadament al centre del terme, a la dreta de la rambla de la Galera, que l’envolta per tres costats. Els orígens de la població es remunten a mitjan segle XVIII, quan un grup de pagesos de Tortosa abandonà la ciutat per a ocupar i conrear les planes del sud-oest, aleshores incultes. La població s’establí a l’interior d’un meandre de la rambla de la Galera i posteriorment es bastí la capella o oratori de la Mare de Déu del Roser, a poc més d’un quilòmetre vers llevant. A poc a poc s’anaren edificant les masies.

La part més cèntrica de la població és prop de la carretera d’Amposta a Santa Bàrbara. L’església parroquial de la Mare de Déu del Roser, al mig de la població, és un edifici bastit al decenni del 1960, d’estil sobri i funcional.

Tot i que no és nucli gaire gran, el poble té una dinàmica vida social que ratifica l’existència de diverses entitats culturals, com la Unió Musical Masdenverge, que té una escola i una banda de música. Cal destacar l’existència d’una plaça de braus..

Festes

El poble celebra la festa major, en honor de la Mare de Déu del Roser, a primers d’agost i, entre els actes que se celebren es destaquen el bou capllaçat i la cursa de conills. La festa de cap d’any, al desembre, se celebra a mitjanit amb una borrainada popular a la plaça de l’Ajuntament del poble

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

masdenverge-esglesia-2

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament.

Enciclopèdia Catalana

Conesa

Conesa és un Municipi de la Comarca de la Comarca Conca de Barberà

A Conesa hi anem el 11 de juny de 2011 

Església
Església

Dades del Municipi

Gentilici Conesí, conesina
Superfície 29,01 km²
Altitud 705 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
122 hab.
4,21 hab/km²

Breu historia del municipi

És al N de la Conca de Barberà, situat dins el sector segarrenc de la comarca. Limita amb el terme de Savallà del Comtat (N), Santa Coloma de Queralt (NE), les Piles (E), Sarral, Rocafort de Queralt i Forès (S), Passanant (W) i Vallfogona de Riucorb (NW). El terme, d’una altitud mitjana que ultrapassa els 650 m, és típicament segarrenc. A la seva banda ponentina es troben les elevacions més altes: la Cogulla (889 m), serra de Cantallops —el Pla de Maria (895 m)— i l’Acensada (750 m). Al N hi ha els contraforts de la Serra Teixonera (848 m), ja al terme de Savallà, amb la punta de Cantallops al límit termenal.

El territori és estructurat per una xarxa de valls: les rieres de Forès o del Fonoll i de Saladern, que duen les seves aigües al Riu Corb, i la riera de Torlanda, que les porta al rierol de Rocafort, que es barreja amb el riu de Vallverd després d’aquella població. Travessa el terme en direcció NW la riera de Saladern o de Conesa que, formada per la de les Planes o de les Hortes i pels barrancs de la Canal i de les Escodines, passa entre la Serra Teixonera i la Cogulla, per la quadra de Saladern, i desemboca amb el nom de riera de Saniol al Riu Corb al terme de Vallfogona, a l’indret del Molí de la Cadena.

El poble de Conesa queda comunicat per carreteres locals amb Rocafort de Queralt, les Piles, Savallà del Comtat i Vallfogona de Riucorb. Altres vies menors arriben fins a Santa Coloma de Queralt (a l’E) i a Forès (al SW). El nom de Conesa és, segons Sanchis Guarner, d’arrel mossàrab (kunaisa) i significa “esglesiola” cristiana. Segons altres versions, el nom és d’origen llatí, i prové de iou condensa, equivalent a “gran frondositat” i faria referència a l’espessor dels boscos que antigament hi havia a la contrada.

El Poble

El poble (705 m) de Conesa és situat vora la riera de les Hortes, que el limita per la part de llevant, i la de les Escodines, per la banda de ponent. Emmurallat des del segle XIV, conserva encara els dos portals: el Portal Reial o de Sant Antoni, a llevant, a l’ingrés del camí de Santa Coloma de Queralt; i el de Santa Maria, a la banda de ponent, davant el camí de Forès. Els cinc carrers situats dins el clos emmurallat tenen un caràcter eminentment medieval, estrets i tortuosos; en destaca el carrer de Revalla, lloc on era enclavat el petit call jueu. A banda i banda del raval de Rocafort es construïren habitatges modernament. L’església parroquial, dedicada a Santa Maria, és d’estil gòtic auster, construïda entre el 1335 i el 1347, si bé conserva una arcada romànica molt més antiga. El projecte inicial de l’església quedà inacabat en una tercera part. En una fornícula situada damunt la portalada del temple es troba una bella imatge gòtica de la Verge, amb dos àngels als costats. Conserva una creu processional d’argent del segle XV. L’església és coronada per un bell i enlairat campanar (28 m) iniciat el 1399.

Al costat de l’església hi ha la Casa Delmera de Santes Creus, bastida el 1569 al lloc (el Castell) on hi havia el castell dels Montpaó (castlans de Conesa) per l’abat fra Jeroni de Contijoc, l’escut del qual i el del monestir presideixen la façana. Davant el Portal Reial, extramurs i a l’altra banda de la riera de les Hortes, hi ha les restes de la capella de Sant Antoni, annexa a l’hospital que hi hagué, construït a partir de vers el 1387.

Festes

Al novembre se celebra la festa major d’hivern i la festa major d’estiu s’escau a l’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Conesa (32)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Riudecanyes

141208-3 Riudecanyes (5) embasssament
Riudecanyes és un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)
A Riudecanyes hi anem el 8 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Riudecanyenc, riudecanyenca
Superfície 17,10 km²
Altitud 195 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
1.142 hab.
66,78 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els de l’Argentera (W), Vilanova d’Escornalbou (S), Mont-roig del Camp (SE), Montbrió del Camp (E), Botarell (E), Riudecols (N) i Duesaigües (NW). De terreny més aviat abrupte, el municipi és situat als vessants meridionals de Puig Marí i als orientals de la serra de l’Argentera. El terme, ocupat en una bona part pel pi i la garriga, oscil·la entre els 649 m d’Escornalbou i els 120 m, dividit en dues parts d’una extensió similar per la riera de Riudecanyes, que recull les aigües de diversos barrancs de menor entitat. Al sector de muntanya es construí el pantà de Riudecanyes.

El pantà de Riudecanyes fou impulsat a la fi del segle XIX per gent de Reus, Riudoms, Cambrils, Vila-seca, Vallmoll i el Rourell. Paral·lelament, l’ajuntament de Reus encarregà l’estudi de les possibilitats de dur aigua a Reus per al seu proveïment i per a regar-ne els camps. El 1903 Gaietà Úbeda i Sarrachaga projectà el pantà; la primera pedra fou posada el 1904. El 1907 s’abandonà l’obra feta i s’inicià la construcció de la resclosa actual, que s’acabà el 1919. L’alçada de la resclosa era de 34,5 m i tenia una capacitat d’uns 3,4 Hm3. La conca de captació del pantà és de 30 km 2 . En 1924-25, amb motiu d’una forta secada, s’estudià de dur-hi les aigües del riu de Siurana, i s’obtingué l’autorització per al transvasament el 1930. L’obra del canal, projectada per Joaquim Blasco, no s’acabà fins el 1951 i fou després complementada per la construcció del pantà de Siurana entre el 1965 i el 1974, que va ampliar considerablement el percentatge de les terres de regadiu del Baix Camp. El 1989 el pantà tornà a buidar-se a causa de les obres d’engrandiment que pretenien doblar-ne la capacitat. Al novembre del 1991 s’inaugurà l’obra de recreixement, que ha permès arribar a una capacitat d’uns 5,2 Hm3.

El municipi comprèn la vila de Riudecanyes, cap de terme, i les urbanitzacions de Montclar, al N de la vila, amb 41 h empadronats el 2005 i el Mar de Riudecanyes, a l’W, que en tenia 75. És travessat per la carretera local de Cambrils al coll de la Teixeta, que va paral·lela a la riera de Riudecanyes, per l’esquerra, via que li permet de comunicar-se amb Montbrió del Camp i Duesaigües. Una altra carretera local uneix la vila amb Botarell i una altra arriba al castell monestir d’Escornalbou. Travessa el terme de llevant a ponent el ferrocarril de Reus a Móra la Nova.

El Poble

La vila de Riudecanyes (729 h el 2005) és situada sota el pantà, a 195 m d’altitud, a la dreta de la riera. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Mateu de Riudecanyes, la planta de la qual fou alçada pel cambrilenc Joan Santfeliu el 1582; la seva construcció s’acabà l’any 1598. Va ser parcialment reformada entre el 1680 i el 1698. El retaule major, de gust renaixentista, datava del 1602 i n’hi havia d’altres del segle XVIII, moment en què es restaurà també l’orde. Tot plegat va desaparèixer el 1936.

La vila manté una notable activitat cultural, duta a terme, entre altres associacions, per la fundació Loaiza-Vidiella, que realitza activitats encaminades a promoure la llengua i la cultura catalanes, com l’edició de llibres d’història i art. També són actius a la vila el Centre Cultural Riudecanyes i la Societat Recreativa.

.Festes

Riudecanyes celebra la festa major per sant Abdó i sant Senén, al juliol. Altres celebracions que són tradicionals a la vila són la festa petita de sant Mateu (al setembre), el Carnaval (que ha perdut l’antiga tradició que simulava l’enterrament del gat per les rates), o la vuitada de Corpus, que se celebra des del segle XV i que donà origen a les festes dels Barris i als noms dels carrers referents als dies de la setmana, excepte el dijous. El carrer del Divendres, per exemple, celebra la seva festa a l’agost

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

foto riudecanyes

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

141208-3 Riudecanyes (14)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Reus

 Reus (7) Església Sant Joan Babtista
Reus és un Municipi de la Comarca Baix Camp (Tarragona)
A Reus hi anem el 6 desembre 2014. Aquí el mercat es igual del de Vilanova  per fora ja que es van fer servir els mateixos planells.                   

Dades del Municipi

Gentilici Reusenc, reusenca
Malnom Ganxets
Pressupost 94.238.000,00 €
Superfície 53,05 km²
Altitud 117 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
104.962 hab.
1.978,55 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme té una altitud que oscil·la entre els 114 i els 180 m. El seu terreny és generalment pla i només al sector N s’alcen uns petits turons, que són els darrers contraforts de les Muntanyes de Prades. El terme és situat gairebé al centre de la plana del Camp, limitat per les Muntanyes de Prades i la mar. Confronta al N amb els termes de l’Aleixar, Castellvell del Camp, Almoster i la Selva del Camp, a l’W amb Riudoms i, ja del Tarragonès, amb Constantí (E), Tarragona (SE) i Vila-seca (S). Cap riu no travessa el terme però en canvi hi ha nombrosos barrancs i rieres, entre els quals cal esmentar els barrancs dels Cinc Ponts, el Roquís, l’Escorial i Pedret i les rieres de la Quadra, l’Abeurada, la Selva, el Molinet i el Pi del Brugar. El petit transvasament de l’Ebre, realitzat el 1989, que aprofita els cabals sobrants dels canals del delta, pal·lia el dèficit que fins ara tenia el municipi a causa de la limitació de recursos del riu de Siurana, el Francolí i el Gaià, i per la sobreexplotació dels aqüífers. El clima de Reus és de tipus mediterrani sec, amb temperatures altes i regulars (la temperatura mitjana anual és de 16,3°C). Les màximes precipitacions es registren a la tardor, i a l’hivern el vent característic és el mestral, també anomenat serè, (del NW), de força intensitat. El terme de Reus comprèn la ciutat homònima, cap de municipi i de comarca, i urbanitzacions com el Pinar, que s’estén també vers el veí terme de Castellvell, Mas Carpa, Pelai, Sant Joan i Solivista. Pel que fa a les comunicacions, Reus ha estat tradicionalment una ciutat que ha gaudit de bones comunicacions. El sector S del municipi és travessat per l’autopista AP-7, que, des de la Jonquera, enllaça Girona amb Martorell (prop de Barcelona), Vilafranca del Penedès i Reus, i va cap a València per la costa. En aquest sector hi ha l’autovia que uneix Tarragona i Reus, on l’any 2000 entrà en servei una variant que evita creuar la ciutat. A més, disposa d’una bona xarxa de carreteres, com són ara la N-420 de Reus a Móra d’Ebre; d’aquesta via surten tot un seguit de carreteres que comuniquen amb diversos pobles del Baix Camp. La C-14 vers el nord passa per Montblanc i arriba a Artesa de Segre (Noguera), i vers el sud es dirigeix a Vila-seca i a Salou. La ciutat és també un important nus ferroviari, amb les línies de Barcelona-Tarragona-Reus, Reus-Móra d’Ebre-Saragossa, Sant Vicenç de Calders-Roda de Berà-Reus i Reus-Lleida-Saragossa. Al març de 2014 s’inaugurà el servei de Rodalies Reus-Tarragona. Pel que fa a les comunicacions, cal esmentar a més l’existència de l’aeroport, inicialment militar, construït durant la guerra civil de 1936-39 i situat a 3 km de la ciutat. Des del 1998 es gestionat per AENA i, l’any 2005, inaugurà una nova terminal. Té una intensa activitat als mesos d’estiu, ja que permet el desplaçament de turistes cap a la costa.

El Poble

El Reus medieval és perfectament delimitable; és emmarcat pels ravals i centrat en la plaça del Mercadal, presidida per la casa de la ciutat. Al segle XVIII el centre es traslladà d’aquesta plaça a la de Prim i al segle XIX el nucli urbà quedà envoltat pels passeigs. Aquesta segona ciutat fou, en línies generals, la que ara resta compresa dins el perímetre establert pels passeigs de Pere Mata, de Sunyer i de Prim i les avingudes de La Salle, de Pere el Cerimoniós, de Marià Fortuny i de l’Onze de Setembre. L’eix principal és constituït per la continuïtat del Carrer Ample i els de Llovera, o Pedró, Monterols i Major, que va del passeig de Mata a la plaça de Sant Pere travessant les places de la Llibertat, de Prim i del Mercadal, on s’apleguen els comerços més importants i les principals institucions ciutadanes, en un sector que va de NW a SE. El creixement urbà ha tendit a estendre’s cap al SW a causa de la línia fèrria, la qual, provinent de Tarragona, descriu un ampli arc del SE cap al N i restringeix el creixement urbà en la zona que delimita. L’espai considerat urbà és limitat per les avingudes dels Països Catalans, de Sant Bernat Calbó, del President Macià, de Marià Fortuny i de l’Onze de Setembre, lloc on es topa directament amb el complex ferroviari. A conseqüència de la immigració massiva i una desordenada planificació del creixement urbanístic aparegueren barris perifèrics, mancats inicialment d’infraestructures. Així, els anys cinquanta es creà el Barri Fortuny en els terrenys del Mas Quer o Vila, vora la carretera de Salou, i el Barri Gaudí, a la zona NE de la ciutat, obra de Ricard Bofill i el seu taller d’arquitectura que provocà polèmiques pel seu caràcter esteticista i poc funcional (1967). D’ençà, aproximadament, de la Segona Guerra Mundial, la ciutat ha patit l’enderroc i la destrossa del patrimoni artístic. Ja els anys quaranta es tiraren a terra els sòlids pavellons neoclàssics de les casernes de cavalleria per edificar noves residències militars i edificis oficials i privats. Poc després eren derruïts els senyorials casals de la plaça de Prim per alçar-hi edificis d’entitats bancàries. D’altres edificis del segle XVIII o començament del XIX foren destruïts o malmesos al final del franquisme, com Cal Miró, Cal Quer, l’Hort de Miró o Cal Bofarull i Cal Borràs de Marc. Els mateixos estralls es produïren també en els masos burgesos del final de segle de l’entorn de la ciutat; l’exemple més notable és l’enderroc del Mas Vila o Quer. Fins i tot el primer ajuntament democràtic seguí les petjades dels anteriors autoritzant l’enderrocament de Cal Tarrats o de Cal Víctor. Malgrat tot, encara subsisteixen algunes mostres arquitectòniques d’interès. La ciutat de Reus tenia 97 476 h el 2005. Entre les diverses urbanitzacions i barris, cal esmentar, a més dels ja mencionats, la urbanització el Pinar, al N del terme, que s’estén també pel municipi de Castellvell i que el 2005 tenia 566 h; Solivista, que tenia 551 h; Pelai, amb 514 h, al NW del Barri Gaudí; Sant Joan, al NE de la ciutat, que tenia 244 h, i Mas Carpa, a l’E de la ciutat, amb 154 empadronats; el Barri de Montserrat, al S del Barri Fortuny; el Barri de Sant Josep, damunt de la via del tren, cap a l’E, vora el Mas Pellicer, mas que és a llevant del nucli, entre l’autovia N-420 cap a Tarragona i l’autovia T-315 de Bellisens; els xalets Quintana, al NE, vora la carretera de Montblanc, el Barri de la Misericòrdia, al SW de la ciutat i la urbanització Mercader, al SE.

El barri vell

Aspecte del campanar de Sant Pere

 

© Dreamstime / Nixite

 

El barri vell, amb carrers estrets i de difícil circulació, patí durant anys un procés de degradació constant, ja que fou abandonat pels estadants tradicionals i les cases foren ocupades per sectors marginats, amb un superpoblació dels habitatges, que generalment eren mancats dels serveis mínims. D’aquest procés només se salvaren les artèries principals. A partir del 1986, el govern municipal hi realitzà importants obres de remodelatge, que culminaren amb la inauguració (1990) de la zona per a vianants de la plaça del Castell i les Pescateries Velles. Les obres de transformació arquitectònica hi han estat nombroses, i cases senceres o elements d’interès artístic han desaparegut. Amb tot, es conserven encara algunes edificacions del segle XVIII, com l’Abadia, al carrer del seu nom, on es troba també Cal Vilà, casa senyorial renaixentista. A la mateixa zona hi ha les ja esmentades restes del castell del Cambrer —en una plaça en part porticada al segle XVII—, l’església de Sant Pere, el Centre de Lectura i el carreró dels Jueus, amb un arc d’entrada, possible resta de l’antic call reusenc. L’església prioral de Sant Pere és l’edifici més notable del Reus antic. Construïda damunt l’església romànica de Santa Maria, que fou aprofitada com a bastida, a partir del 1512 en compliment d’un acord del consell del 1501, fou oberta provisionalment al culte el 1543 i consagrada el 1569. El temple, dissenyat per Benet Otger, de Lió, és una esvelta nau gòtica que aprofita els contraforts per obrir dues sèries de capelles laterals. A la part superior de la nau, on s’obre una senzilla porta renaixentista, hi ha el cor damunt un arc molt rebaixat. El temple era servit per una comunitat presidida, a partir del 1326, pel prior. Al llarg dels segles s’hi reuní un magnífic conjunt de retaules, destruïts tots el 1936, a excepció del retaule major, les talles del qual foren encarregades el 1549 a Perrís Ostrí, o Austrí, i les teles, el 1579, a Pere Guitard. La major part de les teles i les talles se salvaren. Després del 1939 la restauració fou dirigida per Cèsar Martinell. És notable el campanar hexagonal, de transició del gòtic al renaixement, de cinc pisos més el pinacle. Iniciada la seva construcció el 1520 per B. Otger fou conclòs per Domènec Sarobé. Té una alçada de 63 m. Construït amb pedra de sauló, fou restaurat el 1990. A mà dreta, dins el temple, s’obre la capella del Santíssim, o dels Tamarit, construcció finançada per aquesta família marquesal d’origen reusenc. Les obres foren iniciades amb plans de Josep de la Concepció el 1594. La capella, d’elegants proporcions, guarda els mausoleus de marbre, de bella factura renaixentista, del primer marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat, i el de la seva filla i hereva Gertrudis, obra de Jaume Ribot. La prioral té una porta lateral, la de Sant Sebastià, a la plaça del Castell, d’un cert aire barroc. El castell del Cambrer és l’únic testimoni del Reus medieval, un cop desaparegudes les darreres restes de les muralles amb l’enderroc, el 1973, de Cal Miró, que contenia una torre circular, i el de la Sedera del Pasqual (1961), amb restes del Baluard. El castell, que tenia vall i barbacana, fou bastit segurament al segle XII; existia amb seguretat al començament del segle XIII, quan depenia del castlà, de qui passà després per compra, junt amb la seva part dels drets senyorials, al canonge cambrer de Tarragona, amb qui el castlà compartia el domini de la vila. Ben aviat el castell perdé el seu caràcter i ús de casa forta per a passar a actuar com a magatzem de les rendes agrícoles senyorials i com a presó. Posteriorment l’edifici restà abandonat fins que el consorci de la Generalitat i l’Ajuntament el restauraren i s’hi inaugurà l’Arxiu Històric Comarcal, el 1986. A l’espai centrat per l’església prioral i pel castell es van construir, l’any 1852, les Pescateries Velles. La casa de la ciutat apareix documentada el 1470 en la seva situació actual, tot i que la seva edificació es pot atribuir al segle XIII. El 1600 fou refeta tota la façana (respectant l’estructura gòtica de l’interior), obra de Joan Mas i Antoni Pujades, d’ordre toscà, part de la qual encara es conserva. L’interior de l’edifici fou refet al segle XVIII, i tot el conjunt, al segon quart del segle XX, amb plànols primer de Pere Caselles i després d’Antoni Sardà. La Sala de Plens és presidida per un retrat del militar i polític Joan Prim i Prats (1814-1870), fill il·lustre de Reus, una de les principals figures polítiques del segle XIX, que ocupà el càrrec de president del govern de l’Estat espanyol. Del mateix personatge és també el mausoleu que hom li dedicà a la seva mort, obra de l’escultor Plàcido Zuloaga

Els convents i les esglésies

Els franciscans foren els primers a tenir un convent a Reus, el convent de Jesús, per al qual sol·licitaren permís i terreny al comú el 1488 (la primera edificació fou construïda tot seguit). El convent actuà diverses vegades com a hospital d’empestats i els franciscans defensaren sempre el poble en les seves disputes senyorials contra el capítol, i es convertí després de la guerra de Successió en un refugi dels austriacistes perseguits. Entre el 1750 i el 1772 es reféu tot l’edifici, s’amplià considerablement i es canvià l’advocació per la de Sant Francesc. D’aquells anys data el claustre, un quadrat gairebé perfecte amb arcades senzilles de mitja volta, i l’àmplia i gran església de tres naus, amb capelles laterals, ambdós de gust neoclàssic. El 1811 fou suprimit pels francesos, que convertiren l’edifici en presó i hospital. Restaurada la comunitat, prengué un actiu i constant protagonisme a favor de les opcions absolutistes, fins que la nit del 22 de juliol de 1835 el convent fou lliurat a les flames i la majoria dels frares assassinats en un motí liberal provocat per la desfeta de la milícia reusenca a Arnes i l’alçament del carlí Maties de Vall i Llaveria. El 1842 les restes foren cedides a l’ajuntament, que el 1844 hi instal·là unes escoles públiques municipals. El 1849 es reconstruí l’església per iniciativa popular, que assolí la categoria de parròquia el 1865. El mateix any se cedí la resta de l’edifici als escolapis, que hi crearen escoles de primer i segon ensenyament, que el 1875 es convertiren en institut. El convent de Sant Joan dels carmelitans fou fundat per Francesc Robuster i Sala, bisbe d’Elna i de Vic. Les obres de construcció, tot i l’oposició dels franciscans, es començaren el 1606, i el 1630 hi funcionaren ja diverses aules d’ensenyament gratuït per als reusencs. El 1811 el convent fou ocupat pels francesos, que el convertiren en hospital. Els carmelitans hi retornaren el 1814. Malgrat no participar de manera activa en la política, fou assaltat i incendiat el 22 de juliol de 1835 pels amotinats liberals, que assassinaren alguns frares. El 1843 fou cedit a l’ajuntament, que ja el tenia habilitat com a hospital, funció que encara manté. El 1990 s’iniciaren unes importants obres d’ampliació i reforma que han comportat també la restauració del petit claustre i de la façana, d’estil clàssic, construïda el 1850. L’església de la Sang fou edificada el 1577 per la congregació de la Puríssima Sang. El temple fou refet el 1614 i construït de nova planta entre el 1703 i el 1736. Els diversos retaules que contenia foren cremats el 1936. És d’estructura simple, amb una sola nau de volta de canó i capelles laterals aprofitant els contraforts. Destaquen un petit altar barroc provinent d’un poble de Castella, i les talles escultòriques de Modest Gené. La resta de parròquies són obres modernes. Els santuaris El santuari del Roser fou construït sota l’advocació de Sant Roc i destinat a hospital d’empestats el 1523. El 1539 s’hi fundà la confraria del Roser, que a la llarga forçaria un canvi d’advocació del santuari. A la primera meitat del segle XVIII s’alçà el temple actual, que ja era enllestit el 1753, i el 1821 es construí vora seu el cementiri, que es conservà durant uns cent anys. El temple fou cremat el 1936, encara que se salvaren les pintures murals, que es taparen després de la guerra. És d’estil neoclàssic; té una espaiosa nau amb capelles laterals i actualment forma part del conjunt del col·legi del Roser, construït cap al 1953 i per a la façana del qual s’aprofitaren elements de les casernes. El santuari de Misericòrdia es troba en sortir de Reus, vora la carretera de Cambrils, al lloc on segons la tradició s’aparegué la Mare de Déu de Betlem o dels Set Goigs a Isabel Besora el 1592, fet que provocà la fi de la pesta. Malgrat que el mateix 1592 s’acordà la construcció del santuari, les obres no es començaren fins el 1594, i el 1602 s’hi traslladà la imatge dita ja de Misericòrdia. Les obres del temple actual duraren del 1652 al 1683, i comportaren l’enderrocament de la capella primitiva. El santuari, que contenia valuosos retaules barrocs de Tremulles i dels pintors Juncosa, fou totalment cremat el 1936; ja abans havia estat saquejat pels francesos el 1812. La imatge, de molta devoció, ha estat treta diverses vegades per a rogatives. El temple, restaurat el 1939, fou reconciliat el 1941. És d’estil renaixentista, de regust corinti, amb una sola nau i dues rengleres de capelles laterals. El retaule principal és una reproducció del desaparegut, amb dues escultures de Joan Rebull.

Les cases senyorials

La majoria de les cases senyorials reusenques han estat aterrades els darrers decennis. Entre les poques que subsisteixen cal recordar, a part la ja esmentada de Cal Vilà, el Palau Bofarull, feta construir el 1760 per Josep de Bofarull i Gavaldà al carrer de Pedró o de Llovera, amb una façana amb elements xoriguerescos a l’entorn de la portalada presidida per un majestuós escut d’armes sostingut per atlants. L’element més destacat és la sala neoclàssica, amb pintures al fresc en lloança de Carles III i Carles IV i plafons a les parets atribuïts a Flaugier (també ho han estat a Pere Pau Muntanya i a Josep Juncosa). Als angles de la sala hi ha els bustos dels quatre primers Borbó. Ha estat remodelada i restaurada. Cal Marc, o Borràs de Marc, és una típica casa setcentista, sòbria i amb pati interior; el 1969 s’aterrà l’antic terrat del primer pis per construir-hi un alt edifici de pisos. La Casa Boule, construïda entre el 1860 i el 1870, conserva tota l’estructura externa dels casals senyorials del segle XIX, voltat en primer terme d’un jardí i en segon per les naus comercials. Per la ciutat hi ha, dispersos, edificis setcentistes amb elements d’interès, els més abundants són les àguiles de ferro forjat, possible al·lusió a l’esperit austriacista de la ciutat.

La ciutat modernista

Els casals de l’època modernista han subsistit amb més abundància a la ciutat. Es destaquen diversos edificis de Lluís Domènech i Montaner, com la Casa Navàs, a la plaça del Mercadal, construïda el 1901 amb un cert aire de palau gòtic venecià.

Façana modernista de la casa Navàs, obra de Lluís Domènech i Montaner, a la plaça del Mercadal de Reus

 

© Arxiu Fototeca.cat

 

És la millor mostra del Modernisme reusenc i ha estat declarada monument historicoartístic. La part alta de la façana exterior va ser força malmesa per una bomba franquista el 1938; l’interior conté, ben conservat, mobiliari de Gaspar Homar. La Casa Rull, del 1900, fou remodelada el 1989, i la seva façana fou restaurada el 1991; és la seu de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC) i, el 2004, fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Al seu costat, al mateix carrer de Sant Joan, es troba la Casa Gasull, obra també de Lluís Domènech i Montaner i del seu fill Pere, del 1911. Tenen interès els edificis modernistes dels arquitectes reusencs Joan Rubió i Bellver i Pere Caselles i Tarrats. Del primer es destaquen els Laboratoris Serra, de 1911-12, a la carretera de Castellvell, i la Casa Serra o la Casa Quadrada, al raval de Santa Anna, de 1924-26. Del segon cal esmentar Cal Punyed, del 1892, al carrer de Pedró; Cal Homdedéu, del 1893, al raval de Sant Pere; el Banc d’Espanya, seu del Museu Salvador Vilaseca, del 1904, al raval de Santa Anna, i les escoles Prat de la Riba, del 1920, i l’Estació Enològica, del 1906, ambdós al passeig de Sunyer. Dins el nucli urbà, especialment al voltant dels ravals i els carrers de Monterols i de Pedró i en diversos masos als afores es conserven altres edificis modernistes. És també obra de Domènech i Montaner el conjunt de pavellons del sanatori mental de l’Institut Pere Mata, construït entre el 1899 i el 1919, als afores. L’obra fou acabada pel seu fill Pere Domènech i Roura.

Les fonts i els monuments

Dins el nucli urbà es conserven tres fonts monumentals antigues. La font de la plaça de la Sang, circular i de pedra, tenia quatre brocs que rajaven de la base situada sota l’antiga creu de terme del camí de Riudoms; conté un escut barroc datat el 1779. La font de Neptú, al centre d’un jardí a la plaça del Víctor, fou construïda el 1789; té una fina columna espiral presidida per una escultura de Neptú de petites dimensions. La font d’Hèrcules, a la plaça del mateix nom, fou inaugurada el 1857, amb quatre piques a la base, octagonal. De caràcter purament ornamental són les fonts més recents de Triptòlem, de Joan Rebull (1968), la del Nen de les Oques, de Pere Vidiella (1942), i la de la Pastoreta, de J. Rebull (1951). Quant als monuments, cal esmentar el dedicat a l’escultor Fortuny, de M. Benlliure, i el del general Prim a cavall, obra de L. Puiggener, el més popular de tots, a la plaça del seu nom.el del general Prim a cavall, obra de L. Puiggener, el més popular de tots, a la plaça del seu nom. Dedicat al mateix personatge és el mausoleu, obra dels escultors Plácido Zuloaga i Émile Hébert, el qual el 1875 fou emplaçat al Panteón de Hombres Ilustres, prop de la basílica d’Atocha (Madrid), fins al 1970 que juntament amb les despulles, fou traslladat al cementiri de Reus, on a partir de 2014 ocupa un emplaçament a propòsit. El 1990 s’inauguraren dos nous conjunts escultòrics obra de Josep Salvadó i Jassans i d’Alomà-Puig.

Festes

La ciutat de Reus celebra nombroses festes al llarg de l’any, entre les quals destaquen sobretot tres. Per la festa major de Sant Pere, al juny, és típica la Tronada (esclat de morters i petards), amb motiu de la qual, com també es fa durant les festes de la Misericòrdia, al setembre, s’exhibeix el bestiari tradicional (els nans, els gegants, la mulassa, l’àliga, el drac) i es dansen els balls típics. En les dues festes s’organitza, a més, a la plaça del Mercadal, una jornada castellera (la ciutat disposa de dues colles, els Xiquets de Reus i els Ganxets). L’altra gran festa és el Carnaval, que no se celebrava des de l’any 1918, però que fou recuperat el 1975: inclou una rua i una guerra de tomàquets el dissabte, amb la participació de nombroses colles. Del calendari festiu es pot esmentar encara la popular festa de Sant Antoni Abat, al gener, amb els tradicionals Tres Tombs i la benedicció de bestiar. Per Setmana Santa es fan diverses processons, com la del Silenci, el Dijous Sant, i les dues del Divendres Sant, la de l’Agonia, a les 12 del migdia, en la qual es trasllada el Sant Crist des de la capella de la Sang a la de Sant Pere, i la de les tres de la tarda, que inverteix el recorregut; un cop arriba es demanen les Tres Gràcies. Pel Corpus té lloc una altra processó acompanyada de gegants, danses folklòriques, entremesos, etc.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Reus (2) Escoles públiques

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Web de l’Ajuntament

El Masroig

El Masroig (5)
El Masroig és un Municipi de la Comarca de El Priorat (Tarragona)
A El Masroig hi anem el 14 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici masrojà, masrojana
Superfície 15,5 km²
Altitud 192 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
534 hab.
34,45 hab/km²

Breu historia del municipi

Respecte a la població ( masrojans ) se sap que el 1497 tenia 20 focs agrupats i 4 masos; el 1515 tenia 25 focs; i 22, un d’ells de capellà, el 1553. El 1830 hi havia 491 h i el 1857 en tenia 1 028 h, que descendiren a 993 h el 1877 i passaren a 1 186 h el 1887, 1 123 h el 1897, 1 185 h el 1900, assolint la seva màxima fita demogràfica el 1910 amb 1 387 h. Aleshores inicià la davallada, que conduí a 1 073 h el 1930, 861 h el 1950 i 612 h el 1970. El 1975 tenia 604 h i el 1981, 601 h. Aquesta davallada demogràfica, que semblava aturar-se, si més no, el 1986 quan es comptabilitzaren 600 h, s’agreujà durant els cinc anys posteriors, per bé que durant els primers anys del segle XXI semblà recuperar-se (528 h el 1991, 519 h el 2001 i 539 h el 2005).

A mitjan segle XIX tenia ramats de llana, quatre fàbriques d’aiguardent, quatre molins d’oli, tres de farina i un important moviment de traginers que importaven blat d’Aragó, on anaven carregats d’aiguardent i vi.

Aproximadament una tercera part del territori resta improductiva, amb garriga i bosc. El principal conreu és la vinya, seguida a distància de l’olivera i l’ametller. El regadiu es troba en expansió. L’any 1917 va ser fundat el Sindicat Agrícola i Caixa Rural (el Masroig fou un dels llocs pioners del cooperativisme agrícola) i es van construir dos cellers cooperatius, on s’inicià l’elaboració del vi. Durant la guerra s’unificaren els dos cellers, unió que fou definitiva l’any 1945, amb la llei de cooperatives.

Antic Celler Cooperatiu del Masroig

 

© Fototeca.cat

 

Des de llavors s’anomena Cooperativa Agrícola i Caixa Rural de Sant Bartomeu i comercialitza gairebé la totalitat del vi i l’oli del terme. També hi ha varis cellers privats i una empresa que comercialitza olives i oli. El Masroig celebra dos dies de mercat, l’un el dimarts i l’altre el divendres.

El Poble

El poble del Masroig (192 m d’altitud) és situat a la carena d’un turó. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Bartomeu, neoclàssica, del segle XVIII, amb la planta de creu i un gran cimbori. L’església no té campanar, sinó tan sols espadanya. Encara que traslladada de lloc, es conserva la portalada de l’església antiga. Uns valuosos retaules que hi havia foren tots cremats l’any 1936.

La societat cultural recreativa Flor de Maig, fundada el 1982, s’encarrega de dinamitzar la vida cultural del terme i disposa d’una sala de teatre i una biblioteca.

Festes

La festa major se celebra el cap de setmana pròxim al 24 dpagost, en honor a sant Bartomeu. El 20 de gener, en honor a sant Sebastià, es fa la festa major d’hivern.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

El Masroig (3) safarejos

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

El Molar

El Molar (28)

El Molar és un Municipi de la Comarca del Priorat  (Tarragona)

A El Molar hi anem el 14  de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Molarenc, molarenca
Superfície 22,4 km²
Altitud 228 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
293 hab.
13,08 hab/km²

Breu historia del municipi

A causa de la seva vinculació a Garcia i al fet de pertànyer a una casa taxada, no es conserven referències de la seva evolució demogràfica anterior al segle XIX. Cal creure que el fet d’edificar la seva església nova al segle XVIII denota, com a tot Catalunya, un notable increment demogràfic i econòmic. Les primeres dades de població ( molarencs ) són del 1857, quan hi havia 699 h, que passaren a 885 h el 1887. Possiblement la incidència de la fil·loxera és la que provocà la caiguda fins a 728 h el 1897. La població es recuperà aviat gràcies al desenvolupament de l’explotació de les mines de plom i el 1900 ja tenia 868 h, que augmentaren a 1 221 el 1910, quan de nou inicià la davallada. El 1920 es comptabilitzaren 923 h, 618 h el 1940 i 505 h el 1970, després d’haver assolit els 643 h el 1960. El 1975 havia baixat a 418 h. La tendència a mantenir unes petites però constants fluctuacions de la població es consolidà durant la dècada del 1980, amb 358 h el 1981 i 348 h el 1986. I des de la dècada de 1990 la tendència ja tenia un signe clarament negatiu, amb 324 h el 1991, 294 h el 2001 i 286 h el 2005.

L’agricultura ha estat una de les activitats econòmiques més afectades pels elements adversos; al llarg d’aquest segle sofrí la calamarsa del 1915 i la secada de 1923-27. Tot i això la vinya ja havia rebut fortes envestides durant el segle XIX; primer resultà malmesa per l’oïdi en 1858-59, i després per la fil·loxera el 1889. Actualment, més de la meitat del total de la superfície municipal és considerat terreny erm de garriga i bosc. Els conreus són majoritàriament de secà, i predomina la vinya, seguida de l’olivera, els ametllers i alguns fruiters, com el cirerer.

La cooperativa agrícola no va ser creada fins l’any 1950, ja que durant la primera meitat del segle l’economia local es basava en la mineria. Les mines de plom, de les quals també s’obtenia argent, aconseguiren el seu màxim rendiment els anys inicials del segle XX, quan els sis jaciments existents eren explotats amb capital alemany. De fet, hom suposa que les mines ja funcionaven a l’època romana. Actualment resten abandonades. Moltes mines es troben anegades d’aigua, part de la qual s’utilitza per regar les terres del voltant.

El Poble

El poble del Molar (228 m d’altitud) és situat damunt un serrat que domina per la dreta la vall del riu de Siurana. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Roc, datada el 1788, d’estil neoclàssic, amb una nau, capelles laterals, cor i campanar adossat. L’església fou construïda per un mestre dsobres de la Fatarella. Part de laesglésia i l’altar major s’incendiaren fortuïtament el 1901. No queden rastres de l’església antiga, però sí les ruïnes de l’ermita de Santa Teresa. La veu popular assenyala la casa coneguda com Cal Vilanova com la que va donar origen al poble.

Al llarg del segle XX el poble visqué una intensa vida cultural i social: el 1904 es creà la cooperativa de consum La Redempció; el 1911 es fundà el Centre Obrer Tradicionalista; el 1914 es creà un orfeó amb un centenar de cantaires i un altre els primers anys de la postguerra, i els anys trenta la Societat Instructivo-recreativa d’ERC i la Societat Obrera; hi arribaren a coexistir tres elencs teatrals. Des dels primers anys de la postguerra disposà d’un orfeó que, malgrat les prohibicions oficials, sempre incloïa al seu repertori El cant de la senyera . El 1945 s’hi creà la Unió Esportiva.

.Festes

Se celebra la festa major el 16 d’agost en honor a sant Roc. També és tradicional la festa del Dilluns de Pasqua, dia que es fa un aplec que inclou un concurs de paelles. El dissabte de Pasqua es menja una gran olla barrejada i el diumenge de Pasqua de Ressurrecció se celebra un aplec de sardanes. El 8 de desembre, per la Puríssima (o cap de setmana més proper), hom celebra l’antiga festa de les xiques, recuperada l’any 1992, durant la qual es ballen jotes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

El Molar (17)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

La Musara

La Mussara (11)
 La Mussara és un Poble abandonat del Municipi de Vilaplana Comarca  baix camp (Tarragona)
 A La Mussara hi anem el 8 de  novembre de 2014

   Aquí hi trobem tot de restes  de l’Església  i el castell. Es per veure’l

Dades del Municipi

Gentilici Vilaplanenc, vilaplanenca
Superfície 23,20 km²
Altitud 366 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
630 hab.
27,16 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Vilaplana té actualment 23,2 km 2 (l’antic terme era de només 6,8 km 2 ), després d’haver-hi incorporat el de la Mussara. El terme limita amb els de l’Aleixar (S), l’Albiol (E), Mont-ral (NE, de l’Alt Camp), Capafonts (N), la Febró (N i NW), Arbolí (W) i Alforja (SW).

El terreny és molt trencat, sobretot la part de la Mussara, i va des dels 400 m d’altitud als 1 075 m del Puig Pelat, els cingles d’Arbolí, els aiguavessants del Priorat, amb el Puig Sec (982 m), i als 1 055 de la mola de la Mussara, tots a l’antic terme d’aquest nom. Abunden els boscos de pins i alzines. L’antic terme de la Mussara és travessat pels barrancs del Gorg, que forma part de la conca del Siurana, el de l’Obac i el de la Cova Llonga, i també pels extrems que conflueixen després a la riera de la Mussara ja a Vilaplana, per on passen els barrancs dels Garrigots, de la Vall d’en Bassa i el de les Tosques.

El terme comprèn la vila de Vilaplana i la urbanització dels Motllats, que també s’estén pel terme veí de Capafonts. El nom de Vilaplana, provinent de l’època de la repoblació, podria haver estat generat pel contrast de la seva àrea amb la de la Mussara, que sembla de poblament més antic i és un lloc enlairat damunt alts cingles. Segons la tradició, la gent de la Mussara hi tenia primer corrals i més tard alguns hi anaren a viure; la població rebé el nom dels Masos de la Plana i després, en poblar-se de manera estable, Vilaplana. Travessen el terme les carreteres locals de l’Aleixar a l’Albiol i a Mont-ral, que es bifurca dins el terme després de passar per la vila, i la de l’Albiol a la Febró i Arbolí, que es bifurca també dins el terme un cop passat el brancal que en surt cap a la Mussara.

El Poble

El 10 de gener de 1961 un decret del Ministeri de la Governació incorporava el terme de la Mussara al de Vilaplana. El petit agrupament de cases de la Mussara, deshabitat des del 1959, es troba vora els cingles de les Airasses, a 890 m d’altitud, amb 22 edificis arruïnats; 8 d’aquests, amb l’església, formaven l’únic carrer del llogaret, a la punta de les Airasses; uns altres 7 s’aplegaven als Cinglallons i 7 més es troben isolats al voltant. L’edifici enrunat de l’església de Sant Salvador, amb campanar, és del 1859; hi ha uns pocs vestigis de l’edifici gòtic, al qual substituí. La seva imatge de la Mare de Déu del Patrocini, dels segles XIV-XV, es conserva al museu comarcal de Reus. Davant el poble, en un turó, hi ha les restes del xalet refugi de les Airasses, construït el 1926 per Ciriac Bonet, que el cedí al CEC. La Mussara tenia tradicional enemistat amb el poble de la Febró, i els seus habitants eren anomenats ranes a causa del petit embassament natural que es forma vora el poble amb aigua de pluja i que servia per a abeurar els animals. Així mateix, baixar de la Mussara és sinònim d’“ignorar fets molt coneguts”. Des d’antic i d’època no determinada, hi ha hagut un important pou de gel al Mas del Pou.

A Vilaplana s’han trobat restes neolítiques de caràcter possiblement votiu a les Deveses, i també eines de pedra polida. S’han trobat també unes pintures rupestres declarades patrimoni de la humanitat el 1998. A l’antic terme de la Mussara, si bé no s’han descobert restes romanes, se n’han trobat de sarraïnes i cal creure que hi havia una guarnició dependent del valí de Siurana (d’altra banda el topònim és d’origen àrab). S’havia trobat també ceràmica acanalada al Mas de Peiró i una important necròpoli neolítica al bosc del Susanno.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Mussara (Restes del antic refugi)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Restes pobles abandonats

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntamen

Enciclopèdia Catalana