Arxiu de la categoria: Província Girona

Queixans

Queixans (Antiga Estació ) ara Restaurant (2)
Queixans és un Poble del  Municipi  Fontanals de Cerdanya de la Comarca Cerdanya (Girona)
A Queixans hi anem el 28 desembre 2015 tot passant uns dies a Toses, aquí hi una estació sense ús ara serveix de restaurant.

L’Ajuntament del Municicpi està a Urtx,  (Vilar d’Urtx)

Dades del Municipi

Gentilici Fontanalenc, fontanalenca
Superfície 28,65 km²
Altitud 1.180 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
443 hab.
15,46 hab/km²

Breu historia del municipi

L’antic municipi d’Urtx (de 15,1 km 2 ) es va unir el 1969 amb el de Queixans. Aquest nou terme municipal fou anomenat oficialment Fontanals de Cerdanya, d’acord amb una proposta dels municipis interessats.

L’espai geogràfic d’ambdós antics termes i el seu desenvolupament històric són similars. S’estén pels vessants del Tossal Rodó (1 751 m) i de les Roques Altes (1 776 m), des del cim dels quals es domina la vall d’Alp fins a l’altura del barranc de Saltèguet. Per aquest declivi fins al Segre s’escorren els torrents de les Pereres, de Queixans, de la Malura i de les Deveses o d’Urtx, a més de la riera del Vilar d’Urtx. El torrent de la Malura, en part, feia de partió entre Urtx i Queixans. El terme és drenat a més pel curs baix del riu d’Alp, que penetra al pla per Estoll i aflueix al Segre a Soriguerola. El límit de tramuntana del terme és en bona part el curs del Segre, que el separa de Bolvir; més a llevant, aquest termenal septentrional travessa el riu davant Queixans i s’estén un petit tros per la plana de la dreta del Segre; prop del Mas Morer i del Mas de l’Anglès torna a passar el riu i segueix de prop el torrent de la Llavanera. Per tot aquest sector, el municipi confronta amb Puigcerdà. A llevant, pel serrat de Montagut, el serrat de l’Orri i el camí del Pla de les Forques a la Pleta dels Anyells també limita amb Puigcerdà (Vilallobent). A ponent, el terme confronta amb Ger i Das al pla, i a migdia amb Alp, des de la plana a l’W, a la muntanya vers llevant.

El cap de municipi és el poble del Vilar d’Urtx, i el terme comprèn també els pobles d’Urtx, Queixans, amb el barri de l’Estació i el raval del Torrent, Escardarcs i Estoll, a més del llogaret de les Pereres, la caseria de Soriguerola, i diverses urbanitzacions i masies, com el Mas de Santes Creus, Soriguera, Mas de l’Escloper, Mas de Montagut, Mas d’Amunt i el Molí de l’Anglès.

Hi passa el ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà i a la Tor de Querol que travessa la plana. Urtx comparteix l’estació amb Alp (és al límit d’ambdós termes) i Queixans té estació pròpia a 1 km del poble. La carretera N-152, que prové de Ribes de Freser per la collada de Toses, voreja el termenal de ponent al llarg de la vall d’Alp, després fa un revolt pel clot del Mas de l’Escloper, passa per Urtx i prop de Queixans enllaça amb la carretera comarcal que es dirigeix a l’accés del túnel del Cadí i travessa el Segre vers Puigcerdà. L’antiga via d’Alp a Puigcerdà passa pel terme paral·lela a la comarcal fins al pont del Soler. Una carretera local porta d’Urtx al Vilar, a l’estació de ferrocarril i a la carretera d’Alp a la Molina. L’aeròdrom de la Cerdanya es troba, en part, dins del terme.

El Poble

El poble de Queixans (1 125 m), amb 169 h el 2001, és situat dalt d’una elevació que vigila el camí de Puigcerdà i la vall del Segre. S’allarga pel raval del Torrent cap al torrent de Queixans. L’església parroquial de Sant Cosme i Sant Damià és romànica (segle XI); consta d’una nau i un absis semicircular ornamentat exteriorment amb arcuacions llombardes; té algunes capelles laterals afegides. La porta conserva la ferramenta original. L’obra del portal fou refeta el 1775. Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un petit copó de metall argentat, del segle XVIII, que en procedeix. La parròquia és esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell ( Kexanos ). Formà part de la baronia d’Urtx. En l’actualitat hom troba diferents urbanitzacions prop del poble, com els Campets, la Colomina, el Mas d’en Serra, etc., i a 1 km el barri de l’Estació de Queixans. Al SE del poble hi ha el Mas d’Amunt. 

Festes

Queixans fa festa major en honor a sant Cosme i sant Damià, al setembre, i a l’agost fa el Mercat tradicional de petits artesans i al desembre la festa petita.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”1bfaa3ed” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Queixans catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Queixans (Església) (4)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament

Olopte

Olopte (11)
Olopte és un Poble del Municipi de Isòvol Comarca La Cerdanya (Girona)
A Olopte hi anem el 9 de març de 2015

Dades del Municipi

Gentilici Isovolenc, isovolenca
Superfície 10,80 km²
Altitud 1.088 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
301 hab.
27,87 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Isòvol, d’una extensió de 10,80 km 2 , és situat a la dreta del Segre, al punt on desguassa el Riu Duran, lloc on es forma l’estret d’Isòvol o de Baltarga, flanquejat pel tossal d’Isòvol (1 280 m), al N, i el de Baltarga (1 166 m), al S. Aquest estret separa la Plana de Cerdanya de la Batllia. El municipi confronta amb Ger al NE, amb Bellver de Cerdanya per la riba dreta de la Vall Tova i pel mateix curs del Riu Duran quan aquest desemboca al Segre, a la part de ponent; a migdia, en la seva major part, el Segre fa de termenal amb Bellver de Cerdanya, Prats i Sansor i Das. El territori és drenat, a més, per la séquia de Cerdanya i pels petits torrents d’Alf i d’All. El tossal d’Isòvol (1 288 m) i el d’Olopte o de Mont Curt (que arriba als 1 378 m ja al terme de Bellver) són inclosos en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN).

El terme comprèn els pobles d’Isòvol, All i Olopte, les cases del Raval d’Olopte i el despoblat d’Alf.

La carretera N-260, de Puigcerdà cap la Seu d’Urgell, passa per Isòvol i All; d’entre aquestes dues poblacions surt el trencall que mena a Olopte. La carretera local de Ger a Meranges travessa el N del terme.

El Poble

Rere el tossal d’Isòvol hi ha el poble d’Olopte (1 160 m d’altitud), que tenia 45 h el 2001, en un coll que comunica la Vall Tova amb la plana cerdana. S’hi han restaurat nombroses cases abandonades i hom n’ha construït de noves, d’estil rústec. Al clot del Castell hi ha les restes d’una força i a l’extrem meridional del coll, damunt el tossalet de Castellar, l’església parroquial de Sant Pere d’Olopte, romànica, d’una nau capçada per un absis semicircular bastit en dues etapes (segles XII i XIII), amb un fris dentat i petites mènsules en forma de cap a la part superior (sobre l’absis hi ha un campanar de torre afegit posteriorment). El portal (segle XIII) consta de diverses arquivoltes sostingudes per pilars i per columnes, aquestes amb capitells de decoració vegetal. A les arquivoltes hi ha caps i figures. Procedent d’ací, al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva una talla romànica de la Mare de Déu (segle XIII), daurada i policromada. El lloc és documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell ( Olorbite ), el 994 se cita el pauh Olorbitense i el 1001 elterminio Olorbitense , dintre el qual hi havia les viles rurals de Meranges i Girul. 

Festes

Olopte celebra la festa major de Sant Pere al juny.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”23205b4c” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”olopte catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Olopte (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament.

Enciclopèdia Catalana

Olot

Olot (Can Trincheria) (7)
Olot és un Municipi de la Comarca de la  Garrotxa (Girona)
A Olot hi anem el 12 desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Olotí, olotina
Malnom La ciutat dels volcans
Superfície 29,12 km²
Altitud 443 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
33.913 hab.
1.164,59 hab/km²

Breu historia del municipi

Termeneja amb els municipis de la Vall de Bianya (N), Sant Joan les Fonts (N i E), Santa Pau (SE), les Preses (S) i la Vall d’en Bas i Riudaura (E). Se situa a la vall alta del Fluvià, que travessa la població, al centre del pla d’Olot, una de les fosses tectòniques formades al sector de falles que afecta aquest tros de la Serralada Transversal. La part septentrional del terme és drenada pel Ridaura i accidentada per la serra de Sant Miquel del Mont (793 m) i la muntanya de Sant Valentí (709 m), serres que formen en part el límit N. La serra d’Aiguanegra, al NE, el separa de Sant Joan les Fonts, i la serra de Batet, a llevant, de l’antic terme homònim. A migdia i a ponent el territori és més obert i més planer. La petita serra anomenada també de Sant Valentí (652 m) forma el límit occidental amb la Vall d’en Bas. Llevat del sector de Batet, el territori comprèn àmplies superfícies planes, com les conegudes pel pla de Dalt, pla de Baix, avui polígon industrial, i pla de Llacs, on s’han construït nombroses casetes unifamiliars. El municipi forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb antics volcans com la Garrinada, Montolivet, les Bisaroques o el Montsacopa.

El municipi comprèn la ciutat d’Olot, cap de comarca, antics pobles i veïnats (Sant Roc d’Olot, Sant Cristòfol les Fonts, Sant Andreu del Coll, Closells), que formen una conurbació al voltant de la ciutat, com també diverses urbanitzacions (les Fonts, el Mas Bernat, les Planoles, etc.) i l’antic terme i veïnat de Batet de la Serra. Aquest s’estenia al sector de llevant de la plana d’Olot pels vessants de l’anomenada serra de Batet, en un terreny de materials basàltics puntejat de petits antics volcans, com el Pujalós (o Puig Alós), el Puig Astrol i els vessants N del Croscat, cobert en una bona part per una àmplia extensió forestal, poblada de boscos de roures i alzines.

D’Olot surten radialment un seguit de carreteres. La variant de la N-260 procedent de Portbou i Figueres enllaça amb la carretera C-26 cap a Ripoll.

El retaule del Roser, d’estil barroc, a l’església de Sant Esteve d’Olot

 

© Arxiu Fototeca.cat

 

En direcció s. surt la carretera cap a Vic (que s’ha de convertir en la C-37 un cop aprovat el polèmic projecte del túnel de Bracons), que enllaça vora Sant Esteve d’en Bas amb la C-33 cap a Anglès i Lloret de Mar. Una carretera local surt d’Olot vers Santa Pau, Mieres i Banyoles; aquesta via té una desviació vers el santuari de la Trinitat i d’aquest en surt una altra cap a Batet de la Serra. També des de la ciutat una carretera permet arribar a Riudaura.

El Poble

La ciutat d’Olot (22 786 h el 2006), situada a la vall del Fluvià, a 443 m d’altitud al centre de la Garrotxa, emmarcada per tres antics volcans, Montsacopa, Montolivet i la Garrinada, que li donen una silueta especial i graonen els seus barris, és un indret d’una gran bellesa natural i una població on la història ha deixat una profunda empremta, i alhora, la indústria, la vitalitat comercial i el pes de la seva vida cultural l’han convertida en indiscutible cap de comarca.

El nucli primitiu d’Olot es formà al segle IX, a l’esquerra del Fluvià, entorn de l’església de Santa Maria del Tura, en un sector arrecerat del vent del nord.

A part aquesta agrupació de cases que formaran la Vila Vella, sorgí el burg de Sant Esteve entorn de l’església dedicada al sant titular existent ja el 977, dalt d’un petit turonet. Els primers elements urbans foren, a més de les esglésies esmentades, alguns masos, un pont i el molí d’en Roca. El 1221 es té notícia d’una muralla que envolta el clos de la Vila Vella.

Entre tots dos nuclis començaren a sorgir algunes cases vora el camí carreter que els unia (actual carrer Major) i per la zona del carrer de Clivillers. A mitjan segle XIV sembla que es pot parlar d’unes dues-centes cases al clos de la Vila Vella i d’una cinquantena al nucli de Sant Esteve. Es documenten el Palau de l’Abat, els alous de l’Almoina i diversos molins. Un fet de molta transcendència en el desenvolupament urbà de la població va ser l’acció destructiva dels terratrèmols de 1427-28, que deixaren arruïnats la majoria dels edificis.

El mateix any de la catàstrofe, el rei Alfons IV concedí el permís de reedificar la vila en un lloc diferent, que era propietat de l’Almoina del Pa (per tal com els habitants es volien deslliurar del domini de l’abat de Ripoll). Aquest nou emplaçament se situà entre el nucli antic actual i el de Sant Esteve, format per un sistema de carrers en angle recte. La recuperació, però, fou frenada durant la segona meitat del segle XV, època en què la guerra civil provocà destruccions importants en la població olotina.

L’afany constructiu després del conflicte es reflecteix en el fogatjament del 1497, on es parla d’unes 226 cases. El segle XVI representà també un redreç: es construí al carrer Major, al de Sant Rafael, als voltants del Firal i a la plaça Major. Els carmelitans alçaren el convent del Carme i es construí l’Hospital. A la fi del segle XVI o a la primeria del XVII es construïren les muralles, que es conservaren fins després del 1850.

Al segle XVII, època de crisi, no s’hi construí gaire. Es pot citar el desaparegut convent dels caputxins i la capella de Sant Francesc a Montsacopa, que fou reedificada el 1817. Per contrast, al segle següent es constata un progrés evident: s’amplià el temple del Tura, s’edificà el parroquial de Sant Esteve, l’Hospici, es construïren habitatges al carrer de les Estires i al de Sant Rafael, etc. Olot, a la fi del set-cents, era una vila important en l’aspecte industrial i passà al davant de Girona en nombre d’habitants.

Durant el segle XIX, la vila experimentà diversos fets d’armes, però al capdavall, bé que les comunicacions no l’afavorien, desenvolupà una transformació interna ben notable: s’urbanitzà el solar dels Caputxins (actual plaça de Clarà), el passeig del Firal i el de Barcelona i es bastiren un teatre, una casa de convalescència, diverses torres particulars, etc. Però la planta urbana sofrí pocs canvis per raó de la crisi industrial de la segona meitat del segle.

Al principi del segle XX començà un creixement al voltant del nucli antic i de les principals vies de comunicació, i el 1907 assolí la condició de ciutat. En ple segle XX, l’expansió cap al SW creà l’eixample Malagrida (1916-25), promogut per un olotí que havia fet fortuna a Amèrica, i traçat per l’arquitecte Joan Roca i Pinet, autor de diversos edificis interessants a la ciutat. L’eixample Malagrida, tipus ciutat jardí, amb zones verdes i xalets aïllats, adoptà una estructura radial entorn d’una plaça, i es prolongà després a l’altre costat del riu, on hi ha el Parc Nou. Fruit del creixement urbà d’Olot són els barris de Sant Pere Màrtir, a la falda de Montolivet, Bonavista, Sant Miquel, Benavent, el pla de Dalt i l’Hostal del Sol o la Caixa.

A la segona meitat del segle XX va continuar l’expansió seguint les carreteres principals. S’han dut a terme tasques de rehabilitació del nucli antic i també nombrosos enderrocs, seguits d’una reconstrucció fidel a l’antiga estructura exterior o bé d’edificacions que trenquen l’antiga imatge, com a la plaça del Mig.

La ciutat d’Olot, que gaudeix d’un entorn bellíssim, no té monuments de gran antiguitat pel fet que la vila antiga fou destruïda pels terratrèmols del segle XV. Amb tot, a més dels edificis religiosos, disposa de construccions modernistes i noucentistes de gran interès.

El temple parroquial, dedicat a sant Esteve i beneït el 1763, va ser planejat per l’enginyer militar Blai de Trinxeria, auxiliat per Joan Tomàs i Soler. És un edifici neoclàssic, espaiós, en el qual es destaca l’altar major, obra de Joan Carles Panyó, el retaule del Roser, projectat per Pau Costa, i el grup escultòric de la capella dels Dolors, obra de Ramon Amadeu. A la sagristia es conserven diverses taules gòtiques, orfebreria, ornaments i restes escultòriques de la contrada, i una pintura d’El Greco que representa el Crist portant la creu. La façana data del 1800 i l’escalinata del 1897.

L’església de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, correspon a una reedificació de Francesc Mas dins les línies del barroc classicista. L’interior va ser transformat per Joan Carles Panyó entre el 1790 i el 1814. La façana fou acabada per J. Danés el 1928. El campanar d’agulles del 1794 fou retallat durant la guerra civil. L’antigor del santuari del Tura es remunta al 872. S’hi guarda la imatge romànica de la Verge bruna; l’Infant, de bell antuvi a la falda, li fou arrencat per posar-lo a la mà dreta després d’haver tret la poma que hi tenia abans.

L’antic Hospici és un gran bloc paral·lelepipèdic de tres pisos amb un gran pati interior, projectat pel gran arquitecte neoclàssic Ventura Rodríguez (1779-84). S’hi allotjà l’Escola de Belles Arts fundada el 1783 pel bisbe Lorenzana, que donà lloc a una tradició dins el camp de les arts plàstiques que explica la posterior formació de l’escola d’Olot, amb el paisatge d’Olot com a font d’inspiració. Actualment l’edifici de l’Hospici conté les seus de l’Arxiu Històric Comarcal d’Olot i del Museu Comarcal de la Garrotxa.

El vell convent del Carme té un claustre, començat a la fi del segle XVI, d’estil renaixentista. És també remarcable l’antic Hospital de Sant Jaume, institució que va ser fundada el 1553 i entrà en funcionament el 1567. L’edifici actual té, a més de l’església, un gran pati amb arcades i una porta renaixentista.

El Casal dels Volcans (antiga casa pairal dels Sureda-Castanys), edifici neopal·ladià (1894), obra de Josep Fontserè i Mestre, es localitza al Parc Nou. Actualment és seu del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i de la secció de ciències naturals del Museu Comarcal de la Garrotxa.

L’antiga Casa de la Ciutat ocupa l’antic solar de l’hospital vell. És un edifici sever, sense ornamentació, de línies neoclàssiques, i és la seu de la Biblioteca Maria Vayreda des del 1997. El Teatre Principal, al passeig del Firal, és una reedificació per Martí Sureda— de la construcció cremada el 1874. L’edifici neoromànic del Col·legi dels Escolapis, projectat pel frare Manuel Roca a la plaça de Clarà, va ser construït entre el 1877 i el 1916. Té dos campanars bessons separats per un cos central. A l’extrem del passeig del Firal hi ha la plaça de toros, bastida el 1859, que fou la segona construïda a Catalunya, on se celebren correbous, corridas i algun altre espectacle.

Dins el nucli antic sobresurten una sèrie de cases senyorials molt notables. Val la pena de recordar especialment la de Can Solà Morales, al passeig del Firal, que fou reformada per Lluís Domènech i Montaner entre el 1912 i el 1916 (són molt característiques les figures femenines de la balconada de la planta baixa, fetes per Eusebi Arnau); la casa Gaietà Vila, al final del mateix passeig; la de Can Trinxeria, a la plaça de Sant Esteve, que forma part del Museu Comarcal de la Garrotxa; la de Can Bolòs, al carrer Baix del Tura, i la de Can Vallgornera, al carrer de Clivillers.

A l’eixample residencial Malagrida són especialment mereixedores d’esment les cases Vayreda, Masramon (1913-14), una de les construccions més interessants de l’arquitecte i poeta noucentista Rafael Masó i Valentí; Malagrida, adquirida per l’ajuntament el 1981; Pons i Tusquets, Juncosa i la Torre de la Riba.

Festes

El calendari festiu d’Olot és presidit per la festa major de la Mare del Déu del Tura, que s’escau al setembre. Ha arribat als nostres dies tal com era una cercavila formada per parelles de les classes benestants olotines, vestides d’etiqueta, que es reunien a la casa de la ciutat, i en comitiva, amb les autoritats locals, acompanyats dels gegants i nans i una banda de música, es dirigien a la plaça Major. El 1521 ja es troba documentat el gegant d’Olot, i el 1609 la geganta. Els gegants actuals són obra de Miquel Blay i Celestí Devesa, que els feren en 1888-89. A la cercavila van precedits pel Cap de Lligamosques, que ja es troba documentat amb el nom actual el 1760 i es considera el capgròs més antic de Catalunya. Els diferents bar ris també tenen els seus gegants i capgrossos respectius. Antigament les parelles ballaven a la plaça el ball pla, dansa molt tradicional a tot Catalunya, documentada des del segle XVII, que encara es balla a la festa del barri de Sant Miquel. A més del ball dels Gegants, són concorreguts el correbou, el correfoc, la batalla de les flors (un popular concurs de carrosses) i la baixada pel Fluvià en barca, entre altres. L’últim dia de les festes del Tura es fa la tornaboda (berenar i sardanes) a les fonts de Sant Roc.

Altres festes destacables són el Carnaval i el Corpus, que inclou l’ornamentació de catifes als carrers, una processó, la sardana de Corpus i la cercavila amb els gegants. Al juliol se celebra l’Aplec de la Sardana (des del 1963), ball que té una notable tradició a la comarca i que compta amb la centenària cobla La Principal d’Olot. També al juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme. A l’octubre, com ja s’ha esmentat, són importants les activitats aplegades entorn la Fira de Sant Lluc. Per les festes de Nadal destaca una cantada de nadales a les escales de l’església de Sant Esteve d’Olot, organitzada per l’entitat Esplais de la Garrotxa, el popular joc de la Quina cantada, recuperada per l’activa Associació Cultural i Recreativa d’Olotins Amics del Porc i del Xai i que es realitza al local de l’Orfeó Popular, i la Mostra de Pessebres, organitzada per l’Agrupació de Pessebristes d’Olot, que inclou un concurs de pessebres artístics.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”905719d6″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Olot{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Olot (Can Trincheria) (32)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament d’Olot

Enciclopèdia Catalana

Nevà

Nevà (11)
Nevà és un Poble del Municipi de Toses Comarca del Ripollès (Girona)

A Nevà hi anem el 31 de desembre de 2015 i ens arribem a cal  Baldric, també fem pana amb el cotxe i tornem cap a casa sense poder canviar de marxes

Dades del Municipi

Gentilici Tosà, tosana
Superfície 58,12 km²
Altitud 1.444 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
150 hab.
2,58 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Toses, de 58,12 km2, que canvià el seu nom pel de Toses de la Muntanya l’any 1937, tanca geogràficament el Ripollès i la Vall de Ribes i dóna accés a la vall de la Molina i a la Cerdanya a través de la seva famosa collada de Toses (1 800 m d’altitud).

Aquest municipi comprèn la capçalera de la vall del Rigard més amunt de Planoles, entre la serralada axial dels Pirineus, al N, des del cim de la Bassa (2 030 m, límit amb la Molina d’Alp, a la Baixa Cerdanya) fins al pic de Gorroblanc, amb el coll de Sant Salvador i el pla de Salines entremig, límit estatal entre Espanya i França, que la separa de l’Alta Cerdanya (Vallsabollera), i, al S, les serres que enllacen la serra de Cadí i el Moixeró amb la serra de Mogrony, que fan la divisòria d’aigües amb la conca del Llobregat, des de pla de Rus fins al puig de Coma Ermada (2 045 m): pla Baguet (2 031 m), coll de la Creueta, la Creueta (2 068 m), la Pleta Roja (2 031 m), la Moixera, Costa Borda (1 908 m), collada de les Fontetes o de Castellar, turó de Pedra Picada (2 005 m), coll de Remoló, Emperadora i el coll de la Bona, que la separen del Berguedà (Castellar de n’Hug).

Els principals nuclis de població d’aquest terme municipal són el poble de Toses, que n’és la capital, i els de Dòrria, Nevà, Fornells de la Muntanya, i el veïnat d’Espinosa.

La carretera de Ripoll a Puigcerdà (N-152, collada de Toses) s’enfila amb mil marrades pel pendent assolellat de la vall, i es mostra amb tota la seva grandesa des de la via del ferrocarril, que la segueix pel seu fons, paral·lela al Rigard, abans de sortir-ne pel famós túnel del Caragol, que s’inicia poc després de la població de Toses. De la carretera N-152, en surt un ramal a l’altura de Fornells de la Muntanya que arriba al poble de Toses. Aquesta pista, modernament esfaltada, al mateix temps, és la que enllaça amb la carretera que porta a l’estació d’esquí de la Molina. El pla de l’Anyella és travessat per una pista que arrenca de la collada de Toses i que va per una banda fins al damunt de Castellar de n’Hug, i per l’altra fins a trobar una pista d’Alp a Gréixer, que travessa la muntanya pel coll de Pal. El poble de Toses té estació de ferrocarril.

El lloc de Toses i els dels seus agregats de Dòrria i de Nevà són uns dels que són coneguts de més antic de tota la Vall de Ribes, ja que es troben esmentats dintre la demarcació, pagus o comtat de Cerdanya l’any 819, en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, amb els noms de Tosos, Duaria i Nevano.

El portum de Tosa o collada de Toses surt en el testament del comte Guifré de Cerdanya del 1035, i la villa Toses en la cessió d’un mas, feta a Ripoll el 1102 pel comte cerdà Guillem Jordà.

El Poble

El segon agregat més important de Toses és el poble de Nevà (52 h el 2005), l’únic que es troba a la banda oposada de la vall o pendent nord, a llevant del terme. El poblet presideix una vall gerda, a 1 207 m d’altitud. Una pista d’uns 4 km l’uneix amb Planoles. Històricament estigué sempre unit a Toses, però gaudia d’autonomia parroquial plena, i és d’un origen tan antic com Toses (l’hem vist esmentat, com Toses, el 819). Un petit noble propietari del lloc, Hug de Nevà, fou un conegut heretge càtar de la fi del segle XII. Altres cavallers cognominats Nevà apareixen com a feudataris de la vall de Toses.

Està format per un grupet de cases més o menys escampades i dues esglésies, o, més ben dit, una església i importants elements d’una altra: les ruïnes de l’antiga església parroquial de Sant Cristòfol (en resta bona part del campanar romànic, i de l’edificació mateixa, vora el fossar), i la nova església parroquial, dedicada a la Mare de Déu del Carme i a Sant Cristòfol, que té també un campanar airós i quadrat. Hi ha els masos de Can Canal i Can Baldric.

Festes

La festa major de Nevà és en commemoració de Sant Cristòfol, però per tal de no coincidir amb la de Toses se celebra el segon dissabte de juliol. El 13 d’octubre se celebra la festa de Sant Grau.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”2b78cf31″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Nevà catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Nevà (Cal Baldric) (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Molló

Molló

Molló és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Molló hi anem el 18 de setembre de 2011 tot fent Camprodon i rodalies

Dades del Municipi

Gentilici Mollonenc, mollonenca
Superfície 43,1 km²
Altitud 1.182 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
356 hab.
8,26 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Molló, de 43,09 km 2d’extensió, limita al N amb les comarques del Vallespir i el Conflent, a l’W amb Setcases i Llanars, i a l’E i al S termeneja amb Camprodon. Comprèn tota la capçalera del Ritort, que neix als vessants SE de Costabona, a l’indret dit les fonts del Ritort o les deus d’en Sitjar, sota les roques d’en Mercer, i va encaixant-se vers Espinavell i Molló; alhora rep nombrosos torrents que es formen a les grans serralades que envolten el terme (torrents de Coll Pany, de la Casassa, de Coll Pregon, de Fabert i sobretot la riera de la Ginestosa, nascuda sota Montfalgars, al coll d’Ares).

El seu extens límit nord, de més de 12 km de longitud, és determinat per la serralada que forma la partió d’aigües entre el Tec i el Ter i, per tant, la frontera entre el Vallespir i el Ripollès, i des del 1659 entre l’Estat francès i l’espanyol; va des de prop del cim de Costabona (2 464 m), a l’W, a Montfalgars (1 610 m), a l’E, que domina el coll d’Ares, i en són punts destacats el coll de Siern, el cim de Portabella (1 686 m), el coll de Maçanells, el puig de l’Artiga del Rei (1 637 m), el Coll Pregon, el puig de la Clapa (1 652 m), la collada de Prats, el puig de les Forques (1 615 m) i el coll d’Ares, tradicional camí vers el N.

El límit occidental, amb Setcases i Llanars, va des del trencall que uneix Costabona amb el puig Sistra (1 988 m) a través de les roques d’en Mercer i la Collada Verda, i prossegueix per la collada de la Fembra Morta fins al Puig Moscós (1 739 m). Una sèrie de carenars formen el límit SW i S amb l’antic terme de Freixenet, fins al coll de la Batllia, i el límit oriental el separa de l’antic terme de Beget (ara unit a Camprodon) des del coll de la Boixeda i el cim de Sant Bernabé fins a Coll Prugent i Montfalgars.

El poble de Molló és el cap de municipi, que té agregat el poble d’Espinavell i comprèn diversos veïnats (Favert, la Ginestosa, Moixons) i caseries (Can Solà, Favars, els Graells, el Riberal). Travessa el terme la carretera C-38, que continua vers el N i s’endinsa pel coll d’Ares, en direcció a França.

El Poble

El poble de Molló (174 h el 2005) es troba al sector meridional del terme, a la dreta del Ritort, prop de la carretera C-38. El lloc és esmentat des del 936 (Mollione, més tard Mullione, Moion, Moyone o Moyono), i des de l’origen pertanyia al bisbat de Girona i era de possessió comtal. El monestir de Ripoll, però, hi rebé importants dominis, i els seus abats obtingueren la soberania total sobre el lloc el 1141 i la possessió de la parròquia i dels seus drets a partir del 1144.

Enlairat en un carenar, entre el Ritort i el clot de la Font, Molló té a la seva entrada una capella, dedicada a sant Sebastià, amb un petit campanar de torre al costat. Una placeta i una sèrie de carrerons porten a l’església parroquial de Santa Cecília, notable fita de la ruta del romànic pirinenc, una mica separada del nucli urbà. L’església, romànica, fou bastida avançat el segle XII amb pedres ben tallades i una gran austeritat; la volta és un xic apuntada, i l’absis molt desenvolupat; l’interior del presbiteri té un fris ornamental de mènsules i uns dentats que trenquen la seva gran verticalitat. Dues capelles poc fondes marquen un inici de creuer, que es manifesta a l’exterior amb un mur més sortint que el de la nau. És especialment remarcable la portada, a migdia de la nau, sense escultura, amb alguns arcs en degradació i unes arcuacions sota un fris esculpit i petites mènsules sobre dents de serra, tot en un mur més sobresortint i sota un petit ràfec en terrat. S’han perdut les ferramentes que ornaven la porta (resta només el gran forrellat, que figura una serp), a més dels retaules. Es destaca l’esvelt campanar, de quatre pisos (restaurat en la part superior el 1952), amb la base embeguda en els murs de l’església, iniciat el segle XI; presenta un bonic joc de lesenes i arcuacions llombardes que marquen els diferents pisos, i hi ha dues finestres rodones bessones o ulls de bou al cim, sota la teulada.

Festes

Molló disposa d’un casal municipal on es realitzen gairebé la totalitat de les activitats culturals i recreatives de la vila. La població celebra la festa major el diumenge pròxim al 22 de novembre, diada de Santa Cecília. Altres celebracions pròpies de la vila són la festa de Sant Sebastià el 20 de gener, la festa de Sant Isidre, el 15 de maig, amb benedicció dels tractors engalanats i la festa del Roser, el segon diumenge i dilluns de juliol, quan és tradicional fer el ball de Rams a la plaça. També és habitual, el 22 de juliol, fer un aplec a la capella de Santa Magdalena i una trobada sardanista, que té lloc un diumenge variable d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”6e6eab89″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Molló{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Església de Santa Cecilía

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana 

Llagostera

Llagostera (31)

Llagostera és un Municipi de la Comarca del Gironès (Girona)

A Llagostera hi anem el 7 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici Llagosterenc, llagosterenca
Superfície 76,36 km²
Altitud 160 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
8.200 hab.
107,39 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita al N amb el terme de Cassà de la Selva, a l’E amb Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà), al S amb el de Tossa de Mar i a l’W amb el de Caldes de Malavella, aquests dos de la Selva. El seu territori és accidentat a la banda sud per la presència dels vessants septentrionals de la serra de Sant Grau (o del Puig de Cadiretes), i al N per contraforts de les Gavarres. La part muntanyosa del terme és poblada de boscos, amb predomini del suro, el roure i el pi. El terme és drenat per les rieres de Gotarra i de Banyaloques, que desemboquen a l’Onyar per la dreta, i per la capçalera del Ridaura, que rega la vall d’Aro i desemboca directament a la mar. Queden compresos dintre el municipi la vila de Llagostera, cap administratiu, els veïnats disseminats de Sant Llorenç (S), Pocafarina (prop de Llagostera), Llobatera (SW), Ganix (SE), Penedes (NE), Mata (N, a tocar de la riera de Gotarra), Gaià (N), Bruguera (N), Creu de Serra (W) i Cantallops (W, prop de la vila), i algunes urbanitzacions, com la Canyera, Llagostera Residencial, la Mata, Fontbona, Mont-rei, Selva Brava i Mas Gotarra. Llagostera és una vila molt ben comunicada, cruïlla de diverses vies de comunicació comarcal: la carretera C-65 de Girona a Sant Feliu de Guíxols, la C-35 de Llagostera a Parets del Vallès, que connecta amb la C-65 a l’alçada de la nova variant en forma d’autovia, i carreteres locals com la que va a Caldes de Malavella i la de Tossa de Mar. Llagostera havia tingut estació del tren de via estreta de Girona a Sant Feliu, quan aquest servei encara funcionava. El primer esment de la parròquia de Sant Feliu de Llagostera ( Sancti Felicis de Locustaria ) és del 855, en la confirmació dels béns del monestir de la Grassa per Carles el Calb. El topònim apareix també en la forma Lagustaria (1016), i probablement deriva delacus (la presència d’un llac en aquest sector no és estranya).

El Poble

La vila de Llagostera (5 063 h el 2005) és a 160 m d’altitud, al centre del terme, vora la riba dreta de la riera de Gotarra. Al lloc més alt de la població hi ha l’església parroquial de Sant Feliu, obra gòtica del s. XV, d’una sola nau i amb façana renaixentista. Davant d’aquesta façana s’alça el castell de Llagostera, del qual resten dues torres massisses de planta circular unides per un pany de muralla (que fou rehabilitada l’any 2010). La prosperitat econòmica féu reeixir moltes associacions, entre les quals es pot esmentar, entre altres, el Casino Llagosterenc, fundat el 1888, que fou un dels focus d’iniciatives culturals més importants, i el Casal Parroquial Llagosterenc (1972), que disposa d’una sala de teatre. L’antiga cobla La Principal de Llagostera, fundada el 1920, havia tingut prestigi a tot Catalunya. Hom pot visitar el Museu del Dolmen (1987), on hi ha un recull arqueològic de diverses peces, el Museu Etnològic (1987), dedicat especialment al món de la pagesia, i el Museu Emili Vilà (1968), situat a la casa natal de l’artista (1887-1967), que inclou obres seves i de la seva col·lecció particular. La casa de les Vídues, antic casal del s. XVI abandonat fins el 1982, que va ser remodelat i declarat monument historicoartístic, acull la biblioteca (també havia acollit l’Escola de Belles Arts, creada el 1903, i que fou traslladada). Cal esmentar com a activitat esportiva destacada l’autocròs, que disposa del circuit dels Cremats, on es disputen proves vàlides per al campionat de Catalunya i d’Espanya. 

Festes

Entre les festes més celebrades es pot esmentar la festa de Sant Antoni Abat, al gener, amb la passada dels Tres Tombs, la processó del Divendres Sant, amb el grup de manaies de Llagostera, una trobada sardanista el Dilluns de Pasqua, la festa major, per la Segona Pasqua, i Sant Cristòfol, pel juliol.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”3689e55a” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Llagostera{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Llagostera (Casino) (2)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Besalú

Besalú   (Portal d'Entrada) (3)

Besalú és un Municipi de la Comarca de la Garrotxa  (Girona)

A Besalú hi anem el 2 de novembre de 2011

 

Dades del Municipi

Gentilici Besaluenc, besaluenca
Superfície 4,92 km²
Altitud 151 msnm
Població (2013[1])   • Densitat 2.406 hab

Breu historia del municipi

L’origen de la ciutat va ser el castell de Besalú que ja es troba documentat en el segle X, construït damunt d’un turó on hi ha les restes de l’església de Santa Maria, en l’alta edat mitjana. El traçat actual de la vila no respon fidelment al seu estat original però sí que possibilita a grans trets la lectura de la urbanització de l’edat mitjana amb l’existència d’importants edificis: el pont, els banys jueus, l’església del Monestir de Sant Pere de Besalú i Sant Julià, antic hospital de pelegrins, la casa Cornellà, l’església de Sant Vicenç i la Sala gòtica del Palau de la Cúria reial. Besalú deixa veure una estructura arquitectònica i urbanística bastant coherents amb el passat medieval. La importància monumental de Besalú ve donada fonamentalment pel seu gran valor de conjunt, per la seva unitat, que la determina com una de les mostres més importants i singulars dels conjunts medievals de Catalunya.

El “pagus Bisuldunensis”, que primer formà part del comtat de Girona des que aquesta ciutat fou ocupada pels francs el 785, esdevingué comtat independent el segle X, categoria que perdurà fins a l’any 1111, en què el comtat de Besalú s’incorporà al de Barcelona.[3] Besalú va començar a adquirir importància com a capital de comtat independent després de la mort de Guifré el Pilós (902), condició que va perdre en morir Bernat III-gendre de Ramon Berenguer III– sense fills; com a conseqüència, el comtat de Besalú passà a la casa de Barcelona.[4] El segle X són documentats a Besalú la parròquia de Sant Vicenç, la canònica de Sant Miquel (que el segle XI es titulà de Santa Maria), el monestir benedictí de Sant Pere i el castell de Besalú, l’origen dels quals, però, podria ser més remot.[3] Del 1017 al 1020 existí un efímer bisbat de Besalú, sorgit gràcies a l’empenta del comte Bernat Tallaferro, a la mort del qual, però, desaparegué.[3]

Durant la Croada contra la Corona d’Aragó, veient-se forçat a retirar-se de l’Empordà, i desconfiant del Coll de Panissars Felip III de França va intentar prendre la ruta de Besalú, enviant una avançada de 2.000 cavallers i 400 servents per prendre la ciutat[5] on creien que es trobava Pere el Gran. Després d’un primer assalt croat, Asbert de Mediona, el governador de la ciutat féu obrir la porta aquaria[6] per a fer entrar seixanta cavallers que foren capturats. Tot seguit sortí al capdavant de la guarnició que va derrotar els assetjants i els obligà a retirar-se.

Durant la Guerra dels armanyaguesos, el 1390fou atacada per les companyies mercenàries de Joan III d’Armagnac i defensada per Bernat IV de Cabrera. La vitalitat de Besalú des de l’Alta Edat Mitjana fins a l’Època Moderna ha determinat un teixit urbà complex, format per un seguit d’edificacions tradicionals i cultes que responen a processos històrics de construcció, enderrocaments, ampliacions i substitucions, de manera que ben sovint és difícil datar els edificis i determinar-ne l’època i la tipologia.[3]

El Poble Festes

A Besalú se celebren diverses fires i mercats artesans durant l’any. Els més destacats i importants són el “Besalú Medieval” (primer cap de setmana de setembre), la “Fira de la Ratafia” (primer cap de setmana de desembre), el “Besalú ciutat jueva” (a principis de març), “Herbesalú” (finals de juny), “Liberisliber” a principis d’octubre i la “Fira del ferro” per Setmana Santa.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”a51da8ed” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Besalú{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Besalú   (Ajuntament) (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Gombrén

Gombrèn (16)

Gombrèn és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Gombrèn hi anem el 19 d’abril de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Gombrenès, gombrenesa
Superfície 43,3 km²
Altitud 919 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
199 hab.
4,6 hab/km²

 

Breu historia del municipi

El municipi de Gombrèn és al límit amb la comarca del Berguedà, de la qual el separa l’Arija i els seus afluents el torrent del Coll de la Bena i el rec del Querol. Limita al N amb Planoles, al NE amb Campelles, a l’E amb Campdevànol i al S amb les Llosses. A l’W limita amb la Pobla de Lillet i Castellar de n’Hug, tots dos del Berguedà, mentre que al NW ho fa amb Toses. El terme municipal comprèn el sector de la capçalera del Riu Merdàs, territori molt accidentat, format per diverses valls entre altes serralades i escasses planures comunicades tradicionalment per camins ramaders i de muntanya.

 El vessant nord de la vall de Merdàs és format per la serra de Mogrony, seguit de serres subpirinenques que culminen al pla de Pujalts o Costa Pubilla (2 046 m al roc dels Llamps): coll de la Bena, la Pedra Picada (2 045 m), el coll de Coma Ermada (1 870 m) fins a la Berruga (1 785 m); cap al S s’alcen contraforts com el puig de Mogrony (1 996 m) i el puig de Sant Pere (1 665 m); al vessant S de la canal de Gombrèn s’alcen les serres pre-pirinenques dels rasos de Tubau, amb els cims del pedró de Tubau (1 542 m) i de l’Àliga (1 501 m), i la serra de Sant Marc, que culmina al serrat de Faja Neral (1 425 m). Entre aquests pics més rellevants i altres de secundaris hi ha un seguit de colls i passos, travessats tradicionalment per camins ramaders i de muntanya, on es desenvoluparen de molt antic nuclis de poblament i fortaleses: al coll de Merolla hi havia una antiga fortalesa que al segle XIV era propietat dels Fresc, mercaders de Berga, amb una capella dedicada a sant Sadurní, abandonada i execrada el 1388, ja que amenaçava ruïna; a la collada del pla de l’Espluga hi havia un castell que coronava la vall de Mataplana; als plans de la Pera, amb les coromines (o condominis) dels masos de Maians, els dos masos Viles; al collet de les Eres hi havia el notable avenc o forat de Sant Ou; el pla de Monegals és seu d’un antic mas que la tradició considera l’origen de la comunitat de Ripoll; el coll de la Pardinella, sobre una antiga domus, centre d’una batllia del monestir de Sant Joan de les Abadesses des del 1136, etc. Al vessant oposat hi ha la vall de Solanllong, seu d’un antic casal i capella, el llogaret i antiga parròquia d’Aranyonet i la de Sant Martí de Puigbò.
 

El poble de Gombrèn, a la vall del Riu Merdàs o canal de Gombrèn, entre els massissos de Mogrony i de Puigbò, dóna nom i centra el municipi. El terme municipal comprèn, a més, el raval dels Cortals, el petit veïnat de la Xoriguera, compartit amb Campdevànol, el llogaret d’Aranyonet, el veïnat de poblament disseminat de Puigbò, el santuari de la Mare de Déu de Mogrony i un bon nombre de masies esparses. Travessa el poble la carretera local que va des de la N-152 (en el tram de Ribes de Freser a Ripoll) a la C-16 (via que mena al túnel del Cadí), tot passant pel coll de Merolla.

 El nom de Gombrèn prové de l’antropònim Gomesindus (dlon deriva també la forma popular de Gombreny). La variació de Gombrèn a Gombreny evidentment és influïda pel topònim veí Mogrony.

El Poble

El poble de Gombrèn (919 m i 199 h el 2005) és situat a l’E del terme, prop del límit amb el municipi de Campdevànol. La part vella del nucli encara conserva l’aspecte de vila fortificada, amb vells murs i un portal d’entrada (n’hi havia un altre però s’enderrocà quan es construí la carretera), amb cases antigues i racons que recorden l’època en què era una població menestral, dedicada sobretot a la parairia i a la fabricació de flassades (aquesta indústria tradicional va desaparèixer el 1930). L’església parroquial de Santa Magdalena és documentada ja des de la primeria del segle XV, però en la seva arquitectura actual es presenta com un edifici de tipus neoclàssic, producte de la reedificació que en realitzà l’arquitecte Josep Moretó a partir del 1724. Al segle XVIII esdevingué parròquia en ser traslladada la titularitat des de Sant Pere de Mogrony. Al segle XIX va canviar el nom i des d’aleshores s’intitulà Sant Pere, en record de la primitiva parroquialitat de Mogrony.

 El 1992 s’inaugurà un casal cultural, que disposa de dues sales. En una d’elles hi ha una exposició permanent de les restes arqueològiques que han estat trobades al castell de Mataplana, que integren l’anomenat Museu del Comte Arnau.
 

Festes

La festa major de la població s’escau el primer cap de setmana de setembre. És una de les ocasions en què es balla la dansa gombrenesa, força semblant a la de Campdevànol, i que es manté principalment gràcies al grup folklòric dels Dansaires de Gombrèn.

 Altres celebracions que tenen lloc a la vila són la festa del comú, que se celebra l’últim diumenge de maig o el primer de juny. Els actes comencen a la població i finalitzen amb un àpat col·lectiu al santuari de Mogrony. D’altra banda, el diumenge proper al 17 de maig té lloc la festa del pare Coll i la festa dels avis, en honor d’aquest sant nascut a Gombrèn. També se celebra la festa a l’església de Sant Joan de Mata, el diumenge proper al 8 de febrer.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”7c333d64″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Gombren{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Gombrén (8)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

Talló

Talló (Església) (6)

Talló és un Poble del Municipi de Bellver de Cerdanya Comarca la Cerdanya (Girona)

A Talló hi anem el 23 de juliol de 2014 junt amb Bellver Santa Eugenia de Nerellà i Pi tots ells pobles del municipi 

A Talló hi ha un camp de enlairaments de globus

Dades del Municipi

Gentilici Bellverenc, bellverenca
Superfície 98,14 km²
Altitud 1.061 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.185 hab.
22,26 hab/km²

Breu historia del municipi

A l’antic terme deBellverdeCerdanya, d’una extensió de 64,3 km2, li foren incorporats al gener del 1962 els municipis propers d’Éller (9,8 km2) i Talltendre (22,9 km2), amb els agregats respectius de Cortàs i Ordèn, i al febrer del 1973 el de Riu de Pendís (12 km2), amb l’antic poble de Canals, per la qual cosa l’extensió total del municipi va arribar a ser de 109 km2, el més gran de la Baixa Cerdanya. Tanmateix, a l’agost del 1997 la Generalitat de Catalunya va aprovar la segregació de l’antic terme de Riu dePendís, que passà a formar el nou municipi anomenat Riu deCerdanya i el municipideBellver quedà amb 98,14 km2.

 El terme deBellver és situat al centre de la subcomarca de la Batllia, avui gairebé del tot integrada dins el municipi (excepte Prullans i Riu deCerdanya). A migdia, el municipi arriba fins a la serralada de Cadí, i el límit passa pel turó de Pratagre (2 012 m) i el collde Pendís (1 780 m), fita de l’antic camí del Berguedà a la Cerdanya, obert entre el tossal anterior i la roca de la Moixa (2 050 m), a ponent de la qual s’obre el coll dePradell o de la Moixa; la serralada es continua amb la serra de la Muga o de Molnell (2 202 i 2 409 m) i el coll de Tancalaporta (2 325 m). Aquest termenal separa Bellver dels municipis berguedans de Bagà, Guardiola de Berguedà i Gisclareny. Al NW, el municipi confronta amb Lles i Prullans per les muntanyes del Puig Pelat de Talltendre (2 235 m) i per una llarga llenca del vessant de ponent de la serra de Calm Colomer sobre la vall del riu de la Llosa. L’extrem de més a tramuntana d’aquesta llenca arriba fins a l’estany de Calm Colomer i al Bony Manyer (2 788 m), prop de la ratlla fronterera amb França. Al N d’Éller, el municipi confronta amb Meranges (roc de Creuetes, 2 000 m, i serra de Calm Colomer, amb la Carabassa, 2 737 m), i vers migdia, pel termenalde llevant, amb Isòvol, Prats i Sansor i Riu deCerdanya. A ponent, a l’esquerra del Segre, termeneja amb Montellà i Martinet, i també Prullans (el termenal amb el qual en una bona part és el Segre).
 

El territori deBellver és a la conca alta del Segre i s’estén a banda i banda del riu, que drena el terme juntament amb els seus afluents: a l’esquerra, el torrent de l’Ingla o deSanta Maria i els torrents de Pi, de Ridolaina, de la Fou i de la Pedra; i, a la dreta, el torrent del Cap (o de l’Ull) de Bou, el de la Quera i el Riu Duran, amb el seu afluent el torrent del Llevador. Una bona part del S del terme és integrada dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró

 A més de la vila deBellver i dels pobles, antics caps de municipi, ja citats d’Éller i Talltendre, el municipi comprèn els nuclis de Baltarga, Bor, Pi, i Riu de Santa Maria, els llogarets i caseries de Coborriu deBellver, Cortàs, Nas, Olià, Ordèn, Pedra, Sant Martí dels Castells, Santa Eugènia de Nerellà, Santa Magdalena de Talló, Talló, Vilella i Beders i els antics llocs i despoblats de Cortariu, Nèfol i d’Anes.
 

Travessa el terme la carretera N-260, de Puigcerdà cap a la Seu d’Urgell. Una carretera local, per Baltarga i Prats, duu a Alp i enllaça, prop de Baltarga, amb la comarcal que porta a l’entrada del túnel del Cadí i també, vers llevant, a Alp per Riu, Urús i Das. De Baltarga es pot enllaçar directament amb la N-260 per un pont. Hi ha un tram de camins veïnals que comuniquen la vila amb els pobles del pla, i les pistes demuntanya s’enfilen als poblets de la baga sota Cadí i a la solana pels vessants de la muntanya de Talltendre.

El Poble

Al pla de Talló, al S de la vila de Bellver, hi ha el poble de Talló (1 060 m), amb 31 h el 2001, la parròquia del qual encapçala la llista de les de Cerdanya en l’acta deconsagració de la catedral d’Urgell (ipsa parrochia Sancte Marie Tollonensis cua Villa Vetere seu villulis eidem ecclesie pertinentes). L’església de Santa Maria deTalló és romànica (segle XII), d’una nau (amb arcades laterals apuntades) capçada per un absis semicircular decorat exteriorment amb arcuacions llombardes; al lloc que correspondria al braç del nord del transsepte s’aixeca un campanar de torre quadrat, obra del segle XVI (havia sostingut una campana fosa el 1511, d’un so tan potent que se sentia fins a Puigcerdà). La porta, a ponent, és ferrada; s’hi accedeix per un porxo de tres arcs. S’hi venera la Mare de Déu de Talló (talla del segle XIII) que fou salvada el 1936 i entronitzada denou al temple restaurat el 1956. L’església havia estat seu d’una canònica augustiniana, a la qual el comte Ramon Guifre de Cerdanya féu una donació important el 1098. Es mantingué fins al segle XIV. Hi residia l’ardiaca deCerdanya, dignitat de la canònica de la Seu d’Urgell. L’església, sufragània de la deBellver, va ser declarada bé d’interès cultural el 1993. Un mas important de Talló és Cal Tresa. El Dilluns dePasqua es fa un aplec al santuari de la Mare de Déu de Talló, en el qual els participants surten deBellver en corrandes, es canten caramelles, es reparteix coca i vi (que és portat per un cavall engalanat) i a la font de Talló es dansa el tradicional balletde Talló.

 Seguint en direcció a migdia, el camí de Talló mena a les masies disseminades deCoborriu deBellver, que tenien 20 h empadronats el 2001, dit antigament Coborriu deTalló. L’església romànica de Sant Serni de Coborriu (d’una nau, absis semicircular llis i teulades de llicorella restaurades) fou consagrada el 1137 pels bisbes Pere Berenguer d’Urgell i Udalgar d’Elna; el document conté també la dotació que fou realitzada nou anys més tard per Bernat Sanç, bisbe també d’Urgell. El Molí d’en Ponç i el gran Mas d’en Ponç de Coborriu pertanyen als Pons, que també posseeixen Cal Paulet i el Mas de l’Ingla. 

Festes

La caseria celebra festa major a l’octubre

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”b4d727c7″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Bellver de Cerdanya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Talló Camp d'enlairament de globus

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Santa Eugènia de Nerellà

Santa Eugènia de Nerellà (Església) (7)

Santa Eugènia de Nerellà és un Poble  del Municipi de Bellver de Cerdanya Comarca la Cerdanya (Girona)

A santa Eugènia hi anem el 23 de Juny de 2014 tot voltant per la Cerdanya

Aquí el campanar de l’Església en diuen la Torre Pisa de la Cerdanya perquè està mult decantat.

Dades del Municipi

Gentilici Bellverenc, bellverenca
Superfície 98,14 km²
Altitud 1.061 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.185 hab.
22,26 hab/km²

Breu historia del municipi

A l’antic terme deBellverdeCerdanya, d’una extensió de 64,3 km2, li foren incorporats al gener del 1962 els municipis propers d’Éller (9,8 km2) i Talltendre (22,9 km2), amb els agregats respectius de Cortàs i Ordèn, i al febrer del 1973 el de Riu de Pendís (12 km2), amb l’antic poble de Canals, per la qual cosa l’extensió total del municipi va arribar a ser de 109 km2, el més gran de la Baixa Cerdanya. Tanmateix, a l’agost del 1997 la Generalitat de Catalunya va aprovar la segregació de l’antic terme de Riu dePendís, que passà a formar el nou municipi anomenat Riu deCerdanya i el municipideBellver quedà amb 98,14 km2.

 El terme deBellver és situat al centre de la subcomarca de la Batllia, avui gairebé del tot integrada dins el municipi (excepte Prullans i Riu deCerdanya). A migdia, el municipi arriba fins a la serralada de Cadí, i el límit passa pel turó de Pratagre (2 012 m) i el collde Pendís (1 780 m), fita de l’antic camí del Berguedà a la Cerdanya, obert entre el tossal anterior i la roca de la Moixa (2 050 m), a ponent de la qual s’obre el coll dePradell o de la Moixa; la serralada es continua amb la serra de la Muga o de Molnell (2 202 i 2 409 m) i el coll de Tancalaporta (2 325 m). Aquest termenal separa Bellver dels municipis berguedans de Bagà, Guardiola de Berguedà i Gisclareny. Al NW, el municipi confronta amb Lles i Prullans per les muntanyes del Puig Pelat de Talltendre (2 235 m) i per una llarga llenca del vessant de ponent de la serra de Calm Colomer sobre la vall del riu de la Llosa. L’extrem de més a tramuntana d’aquesta llenca arriba fins a l’estany de Calm Colomer i al Bony Manyer (2 788 m), prop de la ratlla fronterera amb França. Al N d’Éller, el municipi confronta amb Meranges (roc de Creuetes, 2 000 m, i serra de Calm Colomer, amb la Carabassa, 2 737 m), i vers migdia, pel termenalde llevant, amb Isòvol, Prats i Sansor i Riu deCerdanya. A ponent, a l’esquerra del Segre, termeneja amb Montellà i Martinet, i també Prullans (el termenal amb el qual en una bona part és el Segre).
 

El territori deBellver és a la conca alta del Segre i s’estén a banda i banda del riu, que drena el terme juntament amb els seus afluents: a l’esquerra, el torrent de l’Ingla o deSanta Maria i els torrents de Pi, de Ridolaina, de la Fou i de la Pedra; i, a la dreta, el torrent del Cap (o de l’Ull) de Bou, el de la Quera i el Riu Duran, amb el seu afluent el torrent del Llevador. Una bona part del S del terme és integrada dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró

 A més de la vila de Bellver i dels pobles, antics caps de municipi, ja citats d’Éller i Talltendre, el municipi comprèn els nuclis de Baltarga, Bor, Pi, i Riu de Santa Maria, els llogarets i caseries de Coborriu de Bellver, Cortàs, Nas, Olià, Ordèn, Pedra, Sant Martí dels Castells, Santa Eugènia de Nerellà, Santa Magdalena de Talló, Talló, Vilella i Beders i els antics llocs i despoblats de Cortariu, Nèfol i d’Anes.
 

Travessa el terme la carretera N-260, de Puigcerdà cap a la Seu d’Urgell. Una carretera local, per Baltarga i Prats, duu a Alp i enllaça, prop de Baltarga, amb la comarcal que porta a l’entrada del túnel del Cadí i també, vers llevant, a Alp per Riu, Urús i Das. De Baltarga es pot enllaçar directament amb la N-260 per un pont. Hi ha un tram de camins veïnals que comuniquen la vila amb els pobles del pla, i les pistes demuntanya s’enfilen als poblets de la baga sota Cadí i a la solana pels vessants de la muntanya de Talltendre.

El Poble

A la part de ponent del terme deBellver, aigua avall de la vila, hi ha la caseria de Santa Eugènia, amb 11 h el 2001. El lloc és esmentat (Neriniano) en l’acta de consagracióde la catedral d’Urgell. L’església parroquial (de la qual depenen Olià i Nas) de Santa Eugènia de Nerellà conserva un campanar romànic. Hom ha decorat l’interior amb unes modernes pintures murals que representen figures populars, obra de Maria Jou i Paulet. L’única torre de campanar romànica de la Baixa Cerdanya, anomenada per la seva forta inclinació la “torre de Pisa” de la Cerdanya, ha estat restaurada, i l’església, declarada monument d’interès historicoartístic. Una de les cases importants del seu entorn és Cal Manxot.

Festes

La festa major de la vila se celebra al juny, per Sant Antoni de Pàdua, i al juliol, per Sant Jaume, hom celebra la festa petita. A l’agost, per Sant Roc, hi ha festa al barri del seu nom. També se celebra un Tradicionàrius, que normalment es fa paral·lelament a la Fira de Sant Llorenç.

Les cavitats subterrànies

Al terme deBellver de Cerdanya s’han identificat i explorat diverses cavitats subterrànies de gran interès científic, sobretot l’anomenada fou de Bor, situada als afores del poblede Bor, vora la font de la Fou de Bor, al peu del serrat de la Quera. Hi ha un sistemade coves format per diverses cavitats conegudes amb el nom genèric de tutes: la dels Barrancs, la Tuta Freda, la d’Embret, la de Dalt, la Petita i la Tuta Gran o fou de Bor, dita així per la surgència d’aigües que hi ha. Té dos corredors practicables i és oberta en les calcàries del devonià superior, amb un recorregut total d’uns 2 000 m, on han estat descoberts vestigis d’hàbitats humans del neolític, la majoria dels quals es conserven al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Un dels seus primers exploradors va ser el mestre de Bor, el senyor Pons, que havia recorregut el 1915 els 650 m de les galeries antigues, col·laborant amb espeleòlegs i estudiosos. Des del 1965 s’han fet exploracions encaminades a sondejar el petit llac subterrani o sifó. És en aquesta empresa que perderen la vida dos escafandristes de l’Equip de Recerques Espeleològiques del Centre Excursionista de Catalunya, aquell mateix any. El 1974 es reprengueren les exploracions sistemàtiques i aconseguí de descobrir noves galeries per part del Grup d’Espeleologia de Badalona.

 S’han explorat també l’avenc de les Gralles (Santa Magdalena de Talló), els avencs dela Vall de l’Ingla, la cova de la Foranca, la cova de l’Infern d’en Martí (Talltendre) i les coves de Cortàs.
 
A part les restes prehistòriques de la fou de Bor, s’han identificat restes de sepulcres megalítics entorn del coll de Plans, en el camí de Talltendre a Meranges.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”37cce2c5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Bellver de Cerdanya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Santa Eugènia de Nerellà (Vistes) (5)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana