Arxiu de la categoria: Comarca Alt Camp

Montferri

Santuari de la Mare de Deu de Montserrat
Santuari de la Mare de Deu de Montserrat

Montferri és un Municipi de la Comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A Montferri hi anem el 28 de juny de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Montferrienc, montferrienca
Superfície 19,15 km²
Altitud 229 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
369 hab.
19,27 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vila-rodona (N), Rodonyà (NE), Masllorenç (E) i Bonastre (SE), aquests dos darrers pertanyents al Baix Penedès, Salomó (S) del Tarragonès, Bràfim (W) i Vilabella (W). És situat al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Tarragonès, estès en la seva major part a l’esquerra del Gaià, riu que el travessa de N a S, i accidentat pels contraforts sud-occidentals del Montmell (Tossa Grossa de Montferri, 387 m), que formen la serra de Montferri. El cap de municipi és el poble de Montferri, dit fins el 7 de juny de 1917 Puigtinyós (el canvi de nom es féu a petició dels veïns, que consideraven el nom pejoratiu), i comprèn també l’agregat de Vilardida (compartit amb Vila-rodona) i l’antic poble de Montferri. Pel sector nord-occidental passa —travessant Vilardida— la carretera C-51 de Valls al Vendrell, de la qual surt una carretera local vers Montferri i Salomó.

El Poble

El poble de Montferri (222 h el 2005) és a 229 m d’altitud, prop de la riba esquerra del Gaià. Al nucli més antic, que es troba al voltant de l’església parroquial de Sant Bartomeu, algunes cases conserven arcs gòtics, com Cal Vidal, al carrer Major, i el Forn del Blai, antic forn i ara celler, a la plaça Major. Del clos emmurallat (almenys des del 1256) resten dos portals, úniques restes. L’església conserva a la façana del sud un arc de ferradura, tapat, que hom data al segle XII (la primera referència és del 1214); la part més antiga de la construcció és l’actual nau esquerra; la nau principal és gòtica; la façana principal fou bastida el 1789 i el campanar, típicament quadrat amb torrelles octagonals, el 1797. El poble disposa d’una biblioteca.

Festes

Celebra la seva festa major el 24 d’agost, per la diada de sant Bartomeu. També se celebra la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Montferri (8)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

LaMasó

La Masó (Niu d'orenetes) (2)

La Masó es un municipi de la comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A La Masó hi anem el 27 de juny de 2012

Aquí li van donar el premi a millor enxaneta al Zulei l’any 2002

Dades del Municipi

Gentilici Masonenc, masonenca
Superfície 3,56 km²
Altitud 115 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
288 hab.
80,9 hab/km²

Breu historia del municipi

El 1365 consta en el fogatjament amb 5 focs, el 1392 amb 6, xifra que es mantenia el 1413, i el 1457 amb 4. El 1553 tenia 7 focs i 6 el 1563. El 1708 tenia 25 cases i 61 h, que havien ascendit a 87 el 1718 i a 175 el 1787. La Masó continuà creixent a la primera meitat del segle XIX. Així, el 1842 tenia 277 h, el 1887 en tenia 329 i 351 el 1900. La població, que assolí els 393 h el 1910, davallà de manera constant des d’aquell moment: 363 h el 1920, 318 h el 1940, 278 h el 1970, 287 h el 1981, 263 h el 1991. Amb el canvi de segle, la població s’estabilitzà entorn els 280 h.

Les terres, planeres, són molt productives i en el petit terme no hi ha pràcticament terrenys incultes ni superfície forestal. De la superfície conreada, unes tres quartes parts són de regadiu, que utilitza sobretot les aigües del Francolí, encara que també s’han obert molts pous que permeten augmentar els regatges i s’han posat en condicions els recs. El conreu principal al regadiu és l’avellaner, que cap als anys cinquanta del segle XX experimentà una gran reculada i fou substituït pels presseguers. Antigament també s’hi feien fesols, patates i blat de moro. En els secans abans de les gelades del 1956 hi havia vinya, cereals i garrofers. Queden alguns garrofers, ametllers i oliveres. La vinya escasseja i les poques oliveres que hi ha són al voltant dels camps. Gairebé tothom conrea terra pròpia i els pocs contractes d’arrendament són molt antics. La comercialització dels productes del camp es fa per mitjà de la Cooperativa Agrícola, fundada el 1929. A l’inici dels anys seixanta, mentre creixien els avellaners que s’havien plantat de nou, l’avicultura prengué força pes, i encara és molt representativa de l’economia del municipi. La població amb menys de cinquanta anys sol treballar al camp i compaginar aquest treball amb el de les indústries dels municipis veïns, ja que al poble no n’hi ha cap, i el jovent exerceix només aquesta darrera activitat.

El Poble

El poble de la Masó és situat a 115 m d’altitud, al sector del terme proper al Francolí, i les cases s’agrupen entorn de la gran església parroquial de Santa Magdalena, bastida a la fi del segle XIX (era acabada el 1890); d’estil neoromànic, té tres naus, creu llatina i una gran cúpula d’uns 12 m de diàmetre. El campanar, exempt, s’aprofità de l’església anterior (és una torre quadrada amb dues torrelles octagonals); al coronament del seu pinacle es col·locà un penell metàl·lic en forma d’àngel del qual es veuen restes.

 Tradicionalment, i des del segle XVII, es representaven els dies de les seves festes els balls parlats de Sant Sebastià i Santa Magdalena, tradició que es mantingué fins el 1920. Cap al 1929 es creà, amb la participació de gairebé tot el poble, una companyia teatral que convertí la Masó en un important nucli divulgador del teatre català. Reprengueren les activitats públiques el 19 de març de 1940 i possiblement foren les primeres representacions públiques que es feren en català en tot el Principat després de la guerra civil de 1936-39. La companyia continuà actuant en català fins a la seva dissolució el 1946.

Festes

La festa major d’hivern s’escau al gener, en honor de sant Sebastià, i la d’estiu al juliol, en honor de Santa Magdalena.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Masó

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

El Milà

Església
Església

El Milà es un Municipi de la Comarca del Alt Camp (Tarragona)

A El Milà hi anem el 27 de juny de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Milanenc, milanenca
Superfície 4,13 km²
Altitud 166 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
174 hab.
42,13 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al sector meridional de la comarca, a la dreta del Francolí, que forma el límit oriental. Termeneja amb els municipis de Valls (E i N), Alcover (que l’envolta pel N, W i S) i la Masó (SE). Es comunica per carreteres locals amb la C-37 de Valls a Alcover, amb la d’Alcover a Vilallonga i (per la Masó i Vallmoll) amb la N-240 de Valls a Tarragona. L’únic nucli de població del terme és el poble del Milà.

El Poble

El poble del Milà, l’única agrupació urbana del municipi, és a 166 m d’altitud, al centre del terme, una mica apartat del Francolí. Els edificis més destacats de la població són l’església parroquial de Santa Úrsula, edifici neogòtic construït l’any 1914 (l’antiga església havia estat enrunada per un cicló el 1909) i un gran casal residencial de planta quadrada i portal adovellat, anomenat el Castell.

Festes

El poble celebra la festa major al mes de maig, per la festivitat de sant Isidre. El 21 d’octubre es fa la festa de Santa Úrsula, de caràcter principalment religiós.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

El Milà (14)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Alcover

Alcover Plaça de la Vila

Alcover és un municipi de la Comarca de l’Alt Camp (tarragona)

a Alcover hi anem el dia de Sant Esteve de 2011 també passem per Valls allà trobem el Pinyes casteller de la Vella. 

Dades del Municipi

Gentilici Alcoverenc, alcoverenca
Superfície 46,28 km²
Altitud 217 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
5.142 hab.
111,11 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat a la zona de contacte entre les Muntanyes de Prades i el Camp de Tarragona, al sector de ponent de l’Alt Camp i al límit amb les comarques veïnes del Baix Camp i el Tarragonès. El separen de Valls (E) la carretera del Rourell a Picamoixons i el Francolí; de la Riba (N), els costers de la Plana i la Serra Gran; de Mont-ral (W), el pla de la Lloera, les valls de la font de l’Om i del riu de la Glorieta (dit normalment riu Glorieta o el Glorieta) i la serra del Pou; de l’Albiol al Baix Camp (SW), els plans del Veçar i el barranc del Burguet; els límits amb la Selva del Camp, Vilallonga del Camp (Tarragonès), Perafort (Tarragonès), el Milà, la Masó i el Rourell són més imprecisos geogràficament.

 

Travessa el terme de S a N la carretera C-14 de Reus a Montblanc, d’on surt la C-37 en direcció Valls. Dues carreteres locals comuniquen el poble amb Mont-ral i Vilallonga del Camp.

 

L’actual terme comprèn l’antic de la vila d’Alcover i els de dos petits municipis que li foren annexats el 1833: el del Burguet (ara una partida d’aquest nom, tocant a l’Albiol) i el de la Plana i Samuntà (que actualment identifica dues partides de terra, la primera vora Picamoixons i la segona estesa per bona part de la zona muntanyenca i compartida amb d’altres). El terme comprèn, a més del nucli que li dóna nom, el petit llogaret de la Plana, les cases del Burguet o Bomburguet (d’ús purament agrícola), el santuari del Remei, l’ermita de les Virtuts, diversos masos i algunes urbanitzacions residencials, com ara la Burquera, la Cabana, els Muntanyans, Serradalt i les Masies Catalanes. La primitiva parròquia, constituïda el 1166 per l’arquebisbe Hug de Cervelló, comprenia, a més d’Alcover, els pobles del Milà, la Masó, el Rourell, Carxol, el Burguet i Samuntà. Actualment els límits parroquials i municipals gairebé coincideixen, llevat del nucli de la Plana (de Picamoixons), els masos de la Vall i les Virtuts (de l’Albiol).

 

La superfície és dividida gairebé simètricament en dues meitats. A l’interior, la muntanya, amb una altitud entre els 300 i els 890 m, amb una constitució geològica on es destaquen el sauló (dit aquí saldó), les lloses calcàries de la Lloera i les llicorelles. La vegetació és dominada pel pi amb brolla i també hi ha alzina, roure, àlber i auró; entre la fauna hom pot encara trobar el senglar, el teixó, el gall carboner, el duc, l’esquirol i l’àguila. Té una gran riquesa aqüífera, que brolla en fonts com les de la Bola, de l’Esmolador, de la Puça, del Mas del Gat, de l’Olm, Major i Fresca. Oposada a aquest paisatge hi ha la plana, entre els 130 i els 300 m, formada per sediments quaternaris que donen vida a una pròspera agricultura, on es concentra l’activitat humana, abocada a la mar i protegida per les muntanyes del clima de l’interior. Aquesta dualitat entre el pla i la serra és marcada per una falla de direcció NE-SW coincident amb la carretera de Reus a Montblanc.

El Poble

La vila d’Alcover (3 907 h el 2005) s’alça a 243 m d’altitud, al sector de contacte entre la muntanya i la plana, a l’esquerra del riu de la Glorieta. El seu caràcter de vila closa (conserva encara fragments i portals de les muralles) es manté amb força personalitat en el nucli antic, de carrers estrets i irregulars (es destaquen els carrers Major, del Rec, de la Costeta, de l’Abadia i d’altres) i algunes places com la Plaça Vella, la plaça Nova (porticada, de porxos muntats sobre pilars de pedra en un cantó i damunt arcs de pedra en l’altre, on hi ha la casa de la vila), la plaça de l’Església, la plaça de Cosme Vidal, la plaça de l’Església Vella, etc. A partir de la dècada de 1920 s’iniciaren algunes construccions fora de les muralles (les escoles, cases a les muralles de Baix i carretera de Reus), i a partir dels anys quaranta la població s’eixamplà, sobretot vers llevant —cap a l’estació del ferrocarril—, i han sorgit nous barris com el de Sant Pau i el Passeig de l’Estació —vers les carreteres de Reus i Valls— i s’ha duplicat l’espai urbà.

 

La muralla (segle XIV) fou modificada en diverses ocasions, i a partir del segle XVII, sobretot coincidint amb l’establiment de petits ravals extramurs, s’hi obriren portes i finestres; actualment s’obren carrers abans tancats. Caigueren així diverses torres i avui només en resten quatre (la de Ca Ballester, la de Ca Tatxó i les dues del Portal de Sant Miquel). Resten el portal de Sant Miquel (art de mig punt fora i apuntat dins) i el de la Saura, amb una obertura al clos de la vila i una altra al raval del Carme.

 

La primera església que tingué la vila fou la de Sant Miquel, que restà fora del clos emmurallat al segle XIV, i al seu redós fou habilitat el cementiri; s’hi féu una important reforma al segle XV, quan foren bastits els sis arcs gòtics que sostenen la teulada (l’església conserva una imatge de sant Miquel i una creu de pedra molt antigues).

 

L’Església Vella o de la Sang, que fou declarada monument historicoartístic el 1931, era un dels edificis més interessants de la vila, però sofrí gravíssims desperfectes el 1936; l’edifici, romànic, bastit amb carreus ben tallats de sauló vermell i amb decoració escultòrica a l’interior absidal (capitells esculpits amb motius geomètrics i vegetals i animals fantàstics), és característic de l’art del segle XII. L’edifici és d’una sola nau i un absis semicircular, i en resta el mur de ponent amb una rosassa i el de migdia, on hi ha el portal, d’arc de mig punt en degradació sobre columnes amb capitells llisos. La volta, que arrencava de sobre una imposta, és esfondrada; el cor, sostingut amb interessants bigues de fusta policromades (perdudes), era del segle XIV. Tingué culte continuat fins el 1783. El 1936 es perderen també valuosos retaules, els passos de la processó de Setmana Santa i la imatge del Sant Crist de la Sang (talla dels segles XVI-XVII), mentre que la Mare de Déu de la Magrana es conserva al Museu Diocesà de Tarragona.

 

L’Església Nova (església parroquial de Nostra Senyora de l’Assumpció) és l’edifici més majestuós de la vila i per les seves dimensions hom diu que catedraleja. S’edificà a la part alta entre el 1578 i el 1630; és un edifici d’una sola nau reforçada exteriorment per contraforts, entre els quals s’alcen les capelles laterals (cinc per banda) amb la capella del Santíssim (braç lateral fet en 1792-1803); la volta és d’arcs de creueria (sobre les voltes es bastiren en 1761-95 grans galeries aguantades per cent pilars i cinquanta arcs). El cor és sostingut per un arc molt atrevit. La façana té una portada renaixentista amb columnes que emmarquen dos pisos de dues fornícules a banda i banda de la porta i tres més coronades per un frontó damunt (ara sense escultures que les ornin); més amunt hi ha una rosassa. El campanar inicial caigué el 1795 i la nova torre iniciada poc després ha restat inacabada (“ el pantano de la Selva, l’ateneu de Prades i el campanar d’Alcover, mai no s’acabaran de fer”, diuen al Camp). El 1936 fou destruït el magnífic altar major barroc (fet en 1679-99 per D. Rovira, conegut imatger de Sant Feliu de Guíxols, i els germans Perarnau de Manresa). Es conserva una custòdia gòtica (obra de G. Druell, 1449-51) i una arqueta d’argent del segle XIV.

 

El convent de Santa Anna, de frares franciscans, fou fundat als afores de la vila (sota la muntanya del Calvari, a la carretera de Mont-ral) per l’arquebisbe Antoni Agustí el 1582 i perdurà fins a lEexclaustració del 1835 (amb dificultats des dels esdeveniments del 1822); serví molts anys de caserna de la Guàrdia Civil. En resta el claustre, presidit per una gran palmera, voltat de dos pisos que donen a les cel·les; l’església (segle XVII) té el sostre esfondrat (en resta la façana i els murs).

 

La casa de la vila (1581) té una notable façana renaixentista sobre la plaça porticada, similar a les cases dels Company, amb finestres ornamentades i frontons coronant l’edifici; modificat molt a l’interior, el 1981 hi fou obert el recinte de l’antiga presó; té un important arxiu municipal, ric en documentació local. El 1950 hi féu una pintura mural Anton Català, alcoverenc que també féu frescos a l’Església Nova. Del segle XVII, pròdig en construccions interessants, es destaquen les dues cases bessones de Can Cosme i l’Abadia, fetes construir pels germans Company (1618) i atribuïdes a Pere Blai, l’arquitecte renaixentista de la Generalitat a Barcelona, fetes en sauló groc,de perfecta simetria i acurada proporció, frontons sobre les finestres (la primera fou després casa natal dels Vidal Rosich i la segona esdevingué rectoria); altres cases de l’època són Ca la Güerba (1608), Ca Maginet (1619), Ca Batistó (1634), Ca la Senyora Gran i Ca Figuerola (ara Xipell), a la plaça Nova (1692). Del segle XVIII són Ca Simó (antiga farmàcia), Cal Baster (1733), Ca Quies (1774), Ca Gomis (1781), Ca Carrassó (1798), Ca Malapeira (1768) i altres. D’època moderna hom pot assenyalar les escoles (1931) i la casa del metge Lluís Domingo, obra de Cèsar Martinell.

 

El Museu Municipal, situat inicialment en una de les torres del portal de Sant Miquel, actualment és a Ca Batistó (unit al portal de la Saura), edifici que conserva encara arcs gòtics a la planta baixa i la decoració romàntica dels darrers estadants. Conté mostres de paleontologia (destaquen els fòssils triàsics de la Lloera, amb l’espècie autòctona Alcoveria brevis ), arqueologia procedent de la població, numismàtica (ibèrica, romana, medieval i contemporània), armes, arts decoratives i etnologia local. Hi ha una biblioteca.

Festes

 

 Pel que fa a les festes, a les ja tradicionals (els Reis, processons de Setmana Santa amb la Congregació de la Sang, l’aplec de Dilluns de Pasqua a l’ermita del Remei, catifes i processó per Corpus, pastorets i pessebres per Nadal, etc.), s’hi ha afegit la recuperació de les festes de la Mare de Déu d’Agost, pel dia 15, seguida l’endemà de la festa local en honor de sant Roc. D’altra banda, es manté des del 1865 la Fira del Remei, a l’octubre, que coincideix amb la Setmana de l’Avellana. La festa major de Santa Úrsula i Sant Pròsper, se celebra a l’octubre.

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Alt Camp Església Nova

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Alió

Alió Sindicat

Alió és un municipi de la comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

Dades del Municipi

Gentilici Alionenc, alionenca
Superfície 7,25 km²
Altitud 263 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
421 hab.
58,07 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita al N amb el terme de Vila-rodona (per on passa l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida i Madrid) i el Pla de Santa Maria, a l’W amb el de Valls i al S amb els de Puigpelat i Bràfim. S’estén al mig de la plana, a llevant de la ciutat de Valls, formant gairebé un triangle travessat en direcció W-E per la carretera C-51 de Valls al Vendrell, al llarg de la qual s’estén el poble, únic nucli urbà del municipi.

El Poble

El poble d’Alió és situat a 263 m d’altitud, al centre del terme, a la vora de la confluència dels barrancs de la Coma i de la Fonollera de Cabra. El nucli antic és centrat per la plaça, on hi ha l’església parroquial de Sant Bartomeu, edifici barroc neoclassicitzant, beneït el 1769, amb un esvelt campanar de planta quadrada, coronat per un pis vuitavat i una torrella inacabada; l’interior és format per una gran nau, amb volta de llunetes i capelles laterals entre els contraforts. Té com a eixos principals el carrer Major i el carrer de la Muralla.

 La Cooperativa Agrícola (fundada el 1909) té un celler edificat el 1911 i ampliat el 1917 per Cèsar Martinell.
 

Festes

Pel que fa al folklore, destaca la festa major d’estiu que s’escau el 24 d’agost, per sant Bartomeu. Altres festes que se celebren al municipi són la festa d’hivern per sant Sebastià (20 de gener), i la festa de la Mare de Déu del Carme (el diumenge després del 16 de juliol).

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Alió

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Figuerola del Camp

Figuerola del Camp (Ajuntament)

Figuerola del Camp és un cap de municipi de la comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A Figuerola del Camp hi anem el 9 de febrer de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Figuerolenc, figuerolenca
Superfície 22,70 km²
Altitud 474 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
352 hab.
15,51 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis de Cabra del Camp (N), el Pla de Santa Maria (E), Valls (S), de l’Alt Camp, i Montblanc (W) i Barberà de la Conca (N), de la Conca de Barberà.

 S’estén als vessants sud-orientals de la Serra Carbonària, que encercla el municipi pel N i l’W i culmina al Tossal Gros o d’en Jordà de Prenafeta, a 864 m, a l’extrem nord-occidental; altres altituds són 789 m, a la Cogulla, al SW, i 801 m i 776 m al N i el NE. Comprèn el poble de Figuerola del Camp, cap de municipi, i l’antic poble de Miramar, ara despoblat, i fins a mitjan segle XIX integrà el nucli de Prenafeta (ara de Montblanc).
 

El nucli de Figuerola es comunica per una carretera local amb la de Valls a Sarral pel Pla de Santa Maria, i al sector sud-occidental del terme hi ha un petit tram de la carretera N-240 de Valls a Montblanc, als vessants meridionals del coll de Lilla, des d’on s’accedeix a Miramar.

El Poble

El poble de Figuerola és situat a 480 m d’altitud, al peu del Tossal Gros, formant un agrupament de cases al voltant del gran edifici de l’església parroquial de Sant Jaume de Figuerola, bastida en 1781-89 a l’indret de la primitiva església, d’un romànic tardà, modificada el 1488 i enderrocada al segle XVIII (en resten una rosassa i una finestra incorporades); és de planta de creu llatina amb un gran cimbori, façana classicitzant i un campanar de planta quadrada amb dos cossos vuitavats damunt (acabat el 1792). Conserva de la primitiva església fragments de murs, de carreus ben escairats. El Sindicat Agrícola de Sant Isidre, creat el 1918, fou clausurat el 1939; sobrevisqué el de Sant Jaume, creat pels propietaris el 1931. 

Festes

El poble celebra la seva festa major per sant Jaume, al mes de juliol.

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Figuerola del Camp (12)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Farena

Farena   (17)

Farena és un poble del municipi de Mont-Ral Comarca de l’Alt Camp  (Tarragona)

A Farena hi anem el 9 de febrer de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Mont-ralenc, mont-ralenca
Superfície 34,69 km²
Altitud 888 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
170 hab.
4,9 hab/km²

Breu historia del municipi

Ocupa les terres de la banda de llevant de les Muntanyes de Prades, i és, doncs, a ponent de la comarca de l’Alt Camp. Termeneja al N amb l’antic terme de Rojals, incorporat avui a Montblanc (Conca de Barberà). El límit segueix primer la llera del Riu Brugent i s’enfila després fins prop del cim de la mola dels Quatre Termes, on en el punt dit dels Quatre Termes conflueixen els de Mont-ral, Prades, Vimbodí i Montblanc, i hi coincideixen també tres comarques: l’Alt Camp, el Baix Camp i la Conca de Barberà. A l’W limita amb Prades i Capafonts, a la comarca del Baix Camp, i la partió travessa la vall de capçalera del Riu Brugent i les planes altes dels Motllats. Al S limita amb l’antic terme de la Mussara, incorporat a Vilaplana (Baix Camp), i amb el terme d’Alcover, seguint les crestes de la cinglera que encimbella la banda meridional de les Muntanyes de Prades. Travessa la vall del riu de la Glorieta i continuant vers l’altiplà de la Lloera davalla fins al terme de la Riba i retroba el Brugent al toll dels Quatre Termes. La població no forma un sol nucli agrupat: cal distingir quatre nuclis urbans, Mont-ral, Farena, l’Aixàviga i el Bosquet, i dues zones de masies disperses, Cabrera i la Cadeneta. Hi ha, a més, diferents masos aïllats.

 Les terres de Mont-ral passaren als dominis del comte de Barcelona a la segona meitat del segle XII, quan es produí la conquesta del castell de Siurana, i s’incorporaren al comtat de Prades en el moment de la seva constitució. A l’inici del segle XIV formaven part de la vegueria de Tortosa i al principi del segle XVIII, abans del decret de Nova Planta, a la vegueria de Montblanc.
 

El territori de Mont-ral, enlairat i divers, és format per dues zones ben diferenciades: la vall del riu de la Glorieta i la vall del Riu Brugent. Ambdós rius drenen el terme i llurs cursos són paral·lels. Són afluents del Francolí per la dreta el Riu Brugent, dins el terme de la Riba, aigua avall de l’estret, i el de la Glorieta, enmig de la plana del Camp. Les aigües del terme s’escolen, doncs, vers l’Alt Camp. Malgrat la seva proximitat a la mar, el clima és extremat a conseqüència de l’altitud del terme, que assoleix els 843 m a la Lloera, els 1 020 m a l’altiplà dels Motllats i els 1 120 a la mola dels Quatre Termes. Al començament de novembre la neu, molts anys, ja apareix als cims de les muntanyes. La cota més baixa del terme, de 375 m, és al límit inferior de la vall del riu de la Glorieta. El terme és travessat per dues carreteres locals que el comuniquen amb Alcover.

 

El Poble

Farena és l’agregat més important del municipi de Mont-ral. El 2005 tenia 46 h. Disposa les seves cases en el declivi més assolellat d’un promontori que cau abrupte damunt el Riu Brugent, presidint un ric i càlid eixample de la vall. Al capdamunt de la vila es dreça una esglesiola d’origen romànic, probablement del segle XII, dedicada a sant Andreu, patró del lloc. L’altar major és decorat amb les pintures, realitzades l’any 1946, del pintor d’Alcover Anton Català i Gomis. Sufragània de la parròquia de Mont-ral, l’església de Farena ha estat al llarg dels segles servida pel rector d’aquell lloc, i utilitzada no solament pels veïns de Farena sinó també pels del terme de Rojals, especialment els del Pinetell. La cinquantena d’edificis del poble dóna testimoni de la seva importància, superior demogràficament, moltes vegades, a la del cap de municipi. Per Farena i Rojals s’inicià l’ascens de les forces catalanes, comandades per Ponç i Ramon de Cervera, que el 1151 emprengueren la conquesta de Siurana. Farena ha vist desaparèixer el seu castell i ha adquirit una fisonomia agrícola, però la disposició de les cases en forma de mitja rodona, seguint el traçat de l’antiga muralla que l’encerclava, fa que conservi la disposició primitiva de vila closa. Del castell de Farena queden les restes d’alguns murs, als estables de Can Vilalta, i el topònim del Castellot, aplicat a la roca abrupta que hi ha al cim del turó. 

 Vora la Punta Coroneta, no lluny d’aquest nucli urbà, sembla que hi ha restes d’una fortificació atribuïda als temps que precediren la conquesta del territori de Siurana.

Festes

L’11 de setembre celebra la festa major.

 Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Farena   (5)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

 

Querol

Postes de sol. De  Querol a Casa  (2)

Querol és un poble Municipi de la Comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A Querol hi anem el 3 de març de 2014.

Querol és un poble petit, ben conservat, amb restes de castell i cases de segona residència.

Dades del Municipi

Gentilici Querolenc, querolenca
Superfície 72,27 km²
Altitud 565 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
543 hab.
7,51 hab/km²

 

Entitat de població Habitants
Esblada 20
Querol 67
Valldossera 446
Font: Municat

 

Breu historia del Municipi

És situat al sector nord-oriental de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà, l’Alt Penedès i l’Anoia, i s’estén en la seva major part a l’esquerra del Gaià, riu que travessa el territori de N a S. Forma part del sector muntanyós del Bloc del Gaià, format aquí a la part més septentrional pels contraforts de la serra de Brufaganya (874 m al punt més alt) i al centre i S per la serra de la Plana d’Ancosa, serra que s’inicia a Montagut (963 m), al S del terme, i continua pel terme de la Llacuna, ja de l’Anoia, amb altituds de 900 m. La part de la dreta del riu és accidentada pels contraforts de la serra de Comaverd (827 m a les Agulles, 625 m al tossal de Saburella). Limita amb els municipis del Pont d’Armentera (W) i Aiguamúrcia (S), dins la comarca de l’Alt Camp, Pontons (E), a l’Alt Penedès, la Llacuna (E) i Santa Maria de Miralles (NE) dins l’Anoia, i Pontils (N), dins la Conca de Barberà.

 Comprèn, a més del poble de Querol, cap de municipi, el poble d’Esblada, els despoblats de Bonany i Montagut, l’antiga quadra i església de Valldossera, el veïnat d’Albereda, diverses urbanitzacions com el Mas Vermell, el Mas Gassons i els Ranxos de Bonany, i els antics castells de Saburella i Pinyana. La via de comunicació principal és la C-37 d’Alcover a Manresa, que connecta els pobles de Querol i Esblada, al N del qual surt la carretera local que porta a Pontils i Santa Coloma de Queralt.

El Poble

El poble de Querol (45 h el 2005) es troba aturonat a 565 m d’altitud, dominant la riba esquerra del Gaià, al sector occidental del terme. És presidit per les ruïnes del castell de Querol, que donen una silueta característica a la població, malgrat ser cobertes en una bona part de vegetació. La caseria s’enfila als vessants del turó i a la part alta s’aixeca l’església parroquial de Santa Maria, petit edifici construït en èpoques diverses, d’una nau, volta seguida d’arc apuntat i campanar quadrat amb finestres de punt rodó, acabat en una coberta piramidal. Sobre el poble hi ha les antigues restes del castell de Querol; en són visibles alguns sectors de mur i voltes. El castell fou volat per la milícia liberal de Santa Coloma en ocupar-lo el 1835 després de foragitar-ne els carlins i per evitar que aquests darrers s’hi fessin forts de nou. Abans de destruir-lo en van treure una gran quantitat de mobles i objectes. Disposa d’una biblioteca.

Festes

La festa major d’hivern té lloc el cap de setmana pròxim al 17 de gener i, la d’estiu, s’escau el 15 d’agost. El dissabte més pròxim al 25 de juliol, diada de sant Jaume se celebra el Dia del municipi.

El Castell

l castell i la senyoria de Querol

La zona de Querol fou començada a ocupar per les tropes franques cap al 950 i sembla que la primera referència al seu castell i terme és esmentada en una carta del rei Lotari del 988. El 993 era d’Ansulf, originàriament vicari comtal de Gurb, el qual en testar aquest mateix any deixà terres —algunes plantades de vinya— dels termes dels seus castells de Montagut, Querol i Pinyana al monestir de Sant Cugat. El 996 Sendred i la seva muller Matressinda vengueren a Hug de Cervelló, entre altres béns, els tres castells esmentats. Cap al 1053 Guerau Alemany de Cervelló, que fins aquell moment devia haver fet costat a la comtessa Ermessenda en les disputes amb el seu fill el comte Ramon Berenguer I de Barcelona, posà en homenatge sota l’autoritat d’aquest darrer els tres castells esmentats i el de Pontils. L’homenatge fou repetit el 1062. Aquests castells constituïen part de la baronia de Cervelló o de la Llacuna. El 1112 Ramon Berenguer III i la seva muller Dolça donaren a Guerau Alemany de Cervelló la dominicatura de Querol com a agraïment potser dels diners que el noble havia deixat anteriorment a la casa comtal. El 1144 el mateix Guerau retia homenatge al comte de Barcelona per set castells, entre els quals el de Querol. El poble degué créixer al seu redós, ja que en la butlla del 1194 esmenta l’església i el seu rector, que pagava 60 sous per les dècimes el 1279. El dret damunt el castell i el terme de Querol i els altres castells dels Alemany de Cervelló foren confirmats diverses vegades pels reis, i a partir del segle XIV és esmentada la baronia de Querol, centrada al castell. La baronia fou dels Cervelló, fins que el 1528 passà als Barberà, castlans de Vilafranca del Penedès, i cap al 1597 passà als Saiol, fins a la fi del segle XIX. Entre els senyors de Querol es destacà Ramon Alemany, mort en la conquesta de Mallorca. El castell i el poble foren saquejats i incendiats el 1400 i ambdós reberen múltiples embats en totes les guerres que assolaren el país. A mitjan segle XIX produïa blat, llegums, oli i vi, criava ramats d’ovelles i porcs i tenia dos molins fariners

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Querol (Castell) (6)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia  Catalana

El Pont d’Armentera

El Pont d'Armentera (43)

El Pont d’Armentera és una vila i municipi de la comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A El Pont d’Armentera hi anem el 3 de març de 2014

 

Dades del Municipi

Gentilici Pontarrí, pontarrina
Superfície 21,65 km²
Altitud 349 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
588 hab.
27,16 hab/km²

Breu historia del Municipi

S’estén al sector interior de la comarca, al límit amb la Conca de Barberà, al territori muntanyós de la dreta del Gaià (que forma en part el límit sud-oriental), als vessants meridionals de les serres del Cogulló (879 m a Valldossera, a l’extrem nord-occidental) i de Comaverd (907 m a l’extrem nord-oriental). Diversos torrents davallen de les serralades, com els del Collet del Roc, de Rupit (que forma un estret a l’extrem de ponent del terme) o el de les Bruixes, que són tributaris del Gaià. Limita amb els municipis de Querol (NE), Aiguamúrcia (E i S), el Pla de Santa Maria (SW) i Cabra del Camp (W), de l’Alt Camp, i amb els de Sarral i Pontils (N), de la Conca de Barberà. La vila del Pont d’Armentera és el cap de municipi, que comprèn també el despoblat i antic castell de Selmella. Forma un petit nucli de comunicacions; hi passa la C-37 d’Alcover a Manresa i la carretera local que, per Santes Creus, mena a Vila-rodona, des d’on continua cap a Tarragona. Una altra via local enllaça Selmella i les Ordes (Aiguamúrcia)

El Poble

La vila del Pont d’Armentera és a 349 m d’altitud, al sector sud-oriental del terme, a la vora dreta del Gaià. L’estructura dels carrers segueix encara en part la de l’antiga vila closa medieval; es formaren diversos ravals com el Raval Vell, el Raval Nou, el Raval dels Estenedors (que al·ludeix probablement a l’antiga activitat dels paraires). A l’altre costat del Gaià hi ha el barri de la Planeta, que pertangué administrativament fins a la meitat dels anys setanta al municipi d’Aiguamúrcia.

 L’església parroquial de Santa Magdalena, que s’alça al mig del nucli antic, fou bastida al segle XVII damunt una església anterior, esmentada ja el 1302; té tres naus separades per pilars i arcs formers de punt rodó i volta seguida apuntada. Conserva en excel·lent estat el retaule major barroc, de talla policromada (anònim), construït el 1702 (el 1936 fou destruïda la talla de la santa titular).
 

El Pont d’Armentera fou edificat damunt ruïnes romanes al lloc on hom creu que arrencava l’aqüeducte romà que duia les aigües del Gaià fins a Tarragona. Es tractava d’un indret fortificat amb una resclosa per a l’embassament de l’aigua, i encara avui dia queden restes dels pretesos edificis romans. Morera diu que al principi de segle hom hi podia veure encara de manera clara una de les torres de defensa i que en diferents indrets s’havien trobat monedes romanes. El lloc assenyalat com a possible punt de sortida de l’aqüeducte és situat uns 4 km al nord del Pont, al lloc denominat el Molinet, aprofitant una corba del riu que hi passa encaixat entre roques.

Festes

 Pel que fa al folklore, la vila celebra la festa major d’estiu el 22 de juliol, tot coincidint amb la diada de Santa Magdalena. Es tracta d’una festa documentada des del 1343 i destaca la processó del pa beneït.

Cal també assenyalar la festa major d’hivern el 3 de gener, dia en què hi ha una altra processó del pa beneït, que és documentada des del 1809.

Com arribar-hi

Fotos

El Pont d'Armentera

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Pla de Santa Maria

 

El Pla de Santa Maria Creu de teme  (2)Pla de Santa Maria és una vila i municipi de la Comarca de l’Alt Camp (Tarragona) 

A El  Pla de Santa Maria, hi anem el 9 de febrer de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Planenc, planenca
Superfície 35,00 km²
Altitud 381 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.341 hab.
66,89 hab/km²

 

Breu historia del Municipi

El terme municipal del Pla de Santa Maria, dit tradicionalment el Pla de Cabra, és situat al sector septentrional de la comarca, a les terres ja planes esteses al peu de les serres Carbonària i de Comaverd, a migdia del Coll Roig; les aigües van en la seva majoria al torrent de la Fonollosa, afluent del Francolí per l’esquerra. Limita amb els municipis de Cabra del Camp (N), Figuerola del Camp (W), Valls (SW), Alió (S), Vila-rodona (SE), Aiguamúrcia i el Pont d’Armentera (E). La via de comunicació principal és la C-37 de Valls al Pont d’Armentera i des del mateix nucli del Pla de Santa Maria surt una carretera local vers Cabra del Camp i Sarral, ja dins la Conca de Barberà, pel Coll Roig. Travessa el terme de SE a NW l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida, que passa a llevant de la vila, únic nucli de població agrupada del municipi. Aquesta via té una sortida en la població que ha potenciat la creació de noves indústries.

El Poble

La vila del Pla de Santa Maria o de Cabra s’alça a 381 m d’altitud, al sector nord-oest del terme, formada per un conjunt de places i carrers continuats per alguns ravals. Al raval de Sant Ramon hi ha la magnífica església de Sant Ramon, un dels exemplars romànics més interessants de la comarca, ja als afores (inicialment dedicada a Santa Maria, a mitjan segle XIX tenia encara l’advocació a la Mare de Déu del Roser i al començament del segle XX era ja dedicada a sant Ramon de Penyafort). Fou molt probablement construïda al començament del segle XIII amb la mateixa estructura actual d’una nau, absis semicircular i ampli transsepte. La volta és apuntada i damunt el creuer s’aixeca un cimbori vuitavat; tot l’edifici és obrat amb un magnífic aparell decarreus ben escairats. Durant les disputes per la construcció de la nova església al segle XVIII, part de l’edifici, el cimbori i trossos de l’absis foren enderrocats i, en ser parades les obres per una part del poble, el recinte del temple fou destinat a representacions teatrals. A la fi del segle XVIII i també el 1986 foren reconstruïdes les parts malmeses. De l’edifici cal destacar la portalada romànica, bellament esculpida, amb vuit columnes per banda —amb capitells ornamentats— que sostenen les arquivoltes. El timpà és llis, però a la llinda hi ha la Mare de Déu i l’Infant amb els Reis d’Orient a l’esquerra i l’Anunciació a la dreta. Té també una notable rosassa a la façana de ponent.

 L’actual església parroquial de Santa Maria fou bastida a la fi del segle XVIII i és així mateix un notable exemplar d’època barroca. La façana és decorada amb una gran portalada flanquejada per grans columnes que aguanten un arc obert sota la rosassa; el timpà de la porta és decorat i un gran campanar de planta quadrada i torrassa octagonal amb balustres, inacabada, s’aixeca a la seva part dreta; l’interior és de tres naus, transsepte i voltes de llunetes, coronat per una gran cúpula. La Cooperativa Agrària es fundà el 1910. A la vila hi ha diverses associacions dedicades a promoure les activitats lúdiques, culturals i esportives, entre les quals cal destacar el Col·lectiu 1714. Hom disposa d’una biblioteca i un teatre al Centre Parroquial.
 

Al NW de la vila, sobre un tossal, es conserven les ruïnes del santuari de Sant Ramonde Penyafort.

Festes

La festa major se celebra a l’estiu (15 d’agost), igual que la festa votiva de la Mare deDéu de les Neus (5 d’agost). A l’hivern se celebra la festa dedicada a sant Ramon dePenyafort (7 de gener).

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

El Pla de Santa Maria (Església Romànica) (2)

Clica la foto i veus les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’ajuntament

Enciclopèdia Catalana