Moja és un Poble del Municipi d’Olèrdola (Barcelona)
A Olèrdola hi anem el 26 de desembre de 2012
Dades del Municipi
El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km2, és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú.El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils
El Poble
El poble de Moja és el més poblat del terme d’Olèrdola, amb 1.299 h el 2004. Situat en terreny pla, a 233 m d’altitud, dista 2,5 km de la capital comarcal. L’església parroquial de Sant Jaume és romànica, d’una nau i amb un absis amb arcuacions i bandes llombardes, amb un campanar de planta quadrada sobre el creuer, amb finestres geminades. A prop seu hi ha l’antiga torre de Moja, de planta circular. El lloc ja s’esmenta el 981. Adalbert, fill del vescomte Guitard, en el seu testament del 1010 donà el seu alou de Moja al monestir de Sant Cugat del Vallès, que hi exercí poders jurisdiccionals fins a l’abolició del feudalisme. El comte Ramon Berenguer III va donar al monestir la farga i la ferreria de Moja. L’abat de Sant Cugat, el 1187, encomanava la batllia i la torre de Moja a Guerau de Moja. Al segle XVII el domini útil de la quadra de Moja el tenia la família Copons. Ramon de Copons i de Grimau, senyor de la torre de Moja, va rebre el 1702 el títol de marquès de Moja. El 1822 el marquesat passà als Sarriera, el 1924 es rehabilità el títol a favor de Pilar de Ponsich i de Sarriera i passà, després, als Olives, comtes de Torre Saura.
El municipi de Santa Margarida i els Monjos (anomenat també els Monjos) és situat al SW de la comarca de l’Alt Penedès. Té una extensió de 17,2 km2 i limita al N amb els termes de Sant Martí Sarroca i Pacs del Penedès, a l’E amb Vilafranca del Penedès i amb Olèrdola, al S i SW amb Castellet i la Gornal i a l’W amb Castellví de la Marca. El poble dels Monjos és el cap d’un municipi caracteritzat per la proliferació de diversos nuclis de poblament. Els habitants, però, es concentren especialment en els pobles dels Monjos i la Ràpita. El terme és travessat per la carretera estatal de Barcelona a València i per l’autopista AP-7, que té una sortida entre Vilafranca i els Monjos; a més, té estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Tarragona per Vilafranca.
El terme ocupa part de la Depressió Prelitoral i part dels vessants occidentals del massís de Garraf, com els estreps del puig de l’Àliga que es prolonguen cap al NW i assoleixen una altitud màxima de 364 m a la fita dels termes d’Olèrdola, Castellet i Santa Margarida. En aquestes elevacions, que ocupen tota la part sud-oriental del terme, neixen set barrancs que desguassen, dintre el terme, al riu de Foix, el qual, en la part SW del terme forma diverses sinuositats o petits meandres. Dins el municipi, el riu de Foix rep, a més, per l’esquerra la riera de la Maçana o de Llitrà i, per la dreta, la de la Bruixa, que fa de límit amb el terme de Castellet.
El municipi forma part del Parc del Foix.
El Poble
El poble dels Monjos és el cap de municipi. El 2005 tenia 4347 h. Els seus orígens provenen d’un molí fariner, situat vora el riu de Foix, que el monestir de Santes Creus obtingué el 1322 per una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, i que aviat prengué el nom de molí dels Monjos. Posteriorment l’afavorí el pas de la carretera estatal. És situat a l’entreforc format per la riera de la Maçana (o de Llitrà) i el riu de Foix, a una altitud de 160 m. La seva església parroquial és dedicada, també, a santa Margarida.
Durant el període de la guerra del Francès, el 8 de setembre de 1810 s’hi esdevingué l’anomenada batalla dels Monjos, en la qual les forces angloespanyoles, comandades per Sardfield, van batre els francesos de Macdonald, per bé que, en morir en combat el general anglès Hanson, els aliats es replegaren fins a Altafulla.
El barri del Pla de l’Estació, a la dreta del riu de Foix, sorgí vora l’estació de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. A prop també de la carretera estatal, hom ha edificat al llarg d’aquesta i a ambdues bandes de l’enllaç que va de la carretera a l’estació. L’estació s’erigí a 1,5 km del centre dels Monjos i al seu entorn es construïren magatzems i naus industrials. Com a extensió d’aquesta zona hi ha el Polígon Industrial Casa Nova.
Entre les diverses associacions del municipi destaca la Societat Coral i d’Esbarjo la Margaridoia, que, fundada el 1907, aplega les principals activitats de caràcter recreatiu i cultural que es fan al terme. Hom disposa d’una biblioteca municipal. La festa major de la població s’escau al juliol, festivitat de Santa Margarida.
Al municipi, l’any 2011 s’inaugurà, en un hangar reconstruït d’un aeròdrom militar que a partir del 1937 fou base d’operacions de l’aviació republicana, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA), que aspira a ser una referència a Catalunya per conèixer el paper de l’aviació durant la Guerra Civil Espanyola.
El municipi de Gelida és situat a llevant de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Baix Llobregat. Amb una extensió de 26,71 km 2 , limita al N amb Sant Llorenç d’Hortons i amb Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), a l’E amb Castellví de Rosanes i Corbera de Llobregat i al SE amb Cervelló, tots tres municipis del Baix Llobregat. Al S és envoltat pel terme de Subirats i, a l’W, en una petita franja limita amb Sant Sadurní d’Anoia. El municipi comprèn, a part el poble de Gelida, cap de municipi, els barris de les Cases Noves, el Puig, Sant Salvador de la Calçada, la Valenciana, els Tarongers, els Molins (també anomenat Carrer dels Molins), les urbanitzacions del Martivell, Safari, Sant Salvador i el Serralet, i també l’antic veïnat de la Ferreria, a més de nombroses masies.
Al terme es diferencien clarament dos sectors: d’una banda el sector accidentat, corresponent al vessant de llevant i de migdia de la serra d’Ordal, coberta d’abundants pinedes i amb nombroses fonts, i d’una altra, la plana, de vegetació pobra i aprofitada per als conreus, que correspon a la vall inferior de l’Anoia, abans que el riu entri al Baix Llobregat per l’estret de Gelida.
El Poble
El poble de Gelida és situat a 195 m d’altitud, en un tossal bastant atalussat de la riba dreta de l’Anoia. El 2005 tenia 5650 h. L’església parroquial, dedicada a sant Pere, fou construïda el 1871 al cor de la població, en substitució de l’antiga església parroquial, de la mateixa advocació, que era la capella del castell. La parròquia de Sant Pere de Gelida pertany a l’arxiprestat de Martorell, vila de la qual també depèn judicialment.
El castell de Gelida, origen històric del poble actual, és situat damunt un tossal a la dreta de l’Anoia, des del qual es domina el poble, el curs baix de l’Anoia i el camí que porta a Vilafranca, per on corria antigament la Via Augusta romana. És documentat el 963 entre els termes del castell de Masquefa. En la reorganització de les fortificacions de frontera, posterior a l’escomesa d’Almansor a la ciutat de Barcelona el 985, Ènnec Bonfill, que havia d’esdevenir primer senyor de Cervelló, readquirí el castell de Gelida per una permuta amb el monestir de Sant Cugat del Vallès el 998. Des d’aleshores el castell pertangué als Cervelló, que posseïren la baronia de Gelida, la qual comprenia els llocs de Gelida i de Sant Llorenç d’Hortons. El 1297 la vengueren al rei Jaume I. Durant el temps que els Cervelló foren senyors de Gelida tingué lloc la incursió dels almoràvits, que, entrant pel Penedès, destruïren els castells d’Olèrdola i de Gelida. Posteriorment el rei vengué la baronia als comtes de Pallars i aquests als Arborea (1345). El 1367 l’adquirí el ciutadà de Barcelona Berenguer Bertran, el qual, amb la col·laboració dels homes de la Universitat de Gelida, féu obres de restauració al castell i hi fou enterrat a l’església, en un sarcòfag gòtic que des del 1939 es trobava en un museu barceloní i ha estat restituït al lloc d’origen. Francesc Bertran, el 1465, hostatjà al castell de Gelida el rei Pere IV de Catalunya, conestable de Portugal. Això i el fet que el senyor de Gelida caigués presoner dels joanistes en la batalla de Calaf foren la causa que perdés el castell, el qual recuperà més tard, quan jurà lleialtat a Joan II. A mitjan segle XVI el castell passà per successió als Erill. Després fou creat un indivís: la meitat passà als Perapertusa, als Bournonville i als Pinós, que el 1733 la vengueren als Dalmau; l’altra meitat passà als Despalau, als Tord i als Marimon. Encara en la guerra contra Felip V de Castella hom defensà amb valentia el castell, que sembla que va ser enderrocat en les seves parts principals per ordre d’aquest rei després de la guerra de Successió. Els darrers senyors jurisdiccionals del castell de Gelida foren el marquès de Cerdanyola i Teresa de Dalmau. El 1965 l’Ajuntament de Gelida n’adquirí la propietat i el mateix any es constituí l’Associació d’Amics del Castell de Gelida amb la finalitat d’iniciar-ne la restauració i la consolidació de les restes.
El castell és format per tres recintes, situats l’un a continuació de l’altre, bo i adaptant-se a les condicions del relleu de l’estret promontori on és edificat. El més alt, veritable reducte de la fortalesa, comprèn un clos d’altes muralles, reforçat al punt més elevat per una torre imposant de planta semiel·líptica amb base atalussada, baluard defensiu per la part de muntanya. El recinte central, ben defensat per muralles laterals, amb una torreta quadrada a la dreta i dues més a l’esquerra, té, en la part inferior, una gran torre de planta rectangular i restes de les dependències gòtiques que protegeixen el pas al recinte inferior, probablement el menys antic de la fortalesa, on hi ha les restes d’un cos de guàrdia i l’església del castell, dedicada a sant Pere, que fou l’antiga parròquia, com hem dit. D’origen preromànic, és documentada el 945; l’església va ser reformada en diverses ocasions, la més important de les quals el 1780, any en què el rector demanà llicència als senyors del castell per a utilitzar la pedra dels edificis enderrocats a fi de construir el campanar, octagonal. L’absis antic no es conserva ja que l’església fou allargada per aquesta banda i hi fou bastit un absis de planta poligonal cobert amb volta de creueria. S’hi han descobert tres finestres preromàniques, que eren tapiades, i l’ara primitiva. S’han restaurat els pilars, s’ha reconstruït la volta i s’ha arranjat el paviment; va ser reoberta al culte per la festa major del 1979. El 1981 rebé com a donatiu un retaule barroc, datat el 1782, i diversos ornaments litúrgics. Fora de l’església hom descobrí algunes sepultures antropomorfes. A la plaça del Pedró i a l’església, anomenada així perquè hi havia el pedró o costell, senyal de jurisdicció i lloc de punició dels delinqüents, hom celebra anualment festivals de teatre i dansa.
L’activitat cultural de Gelida és intensa, amb un nombre important de col·lectius que desenvolupen les activitats més diverses. Destaca la Unió del Casal Gelidenc, fundada el 1896, l’Esbart Rocasagna (1967), els Nous Bastoners (1953), els Grallers de Gelida i d’altres com la ja esmentada Associació d’Amics del Castell de Gelida o la Coral Vallbardina. És obert al públic el Museu de Gelida-Casa del Senyor (1981) i la biblioteca pública Jaume Vila i Pascual. Els mitjans de comunicació locals inclouen una revista editada per la Unió del Casal Gelidenc, una emissora de radio i una de televisió.
Festes
Quant a les festes, són ben populars la festa de Santa Llúcia, que se celebra al desembre, i la festa major, que s’escau a l’agost.
La Granada és un municipi de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)
A La Granada hi anem el 1 de novembre de 2011
Dades del Municipi
Breu historia del municipi
El municipi de la Granada és emplaçat a la part central de l’Alt Penedès, amb una extensió de 6,6 km 2 . Limita al N amb Santa Fe del Penedès, a l’E amb Avinyonet del Penedès i Sant Cugat Sesgarrigues, al S amb Vilafranca del Penedès i a l’W amb les Cabanyes, Vilobí del Penedès i Font-rubí. A llevant, fora del terme municipal, hi ha l’enclavament del Cortei (1,1 km 2 ), situat entre els termes de Subirats i d’Avinyonet. Travessen el terme les carreteres comarcals que van de Vilafranca a Igualada i de Vilafranca a Martorell, que són enllaçades per una via local que passa pel cap de municipi. Aquesta carretera local té un desviament que porta a Santa Fe del Penedès. El territori és poc accidentat i el punt culminant és el puig del Pedró de la Granada (311 m), divisòria dels termes de la Granada, Santa Fe i Font-rubí. El terme és drenat pel torrent de les Comes, que aboca al torrent de la Rovira i aquest a la riera de Ribes.
El Poble
El poble de la Granada és situat (272 m) al límit amb Santa Fe del Penedès. El 2005 tenia 1 594 h. L’església parroquial de Sant Cristòfol és obra del segle XVI, bé que molt modificada al segle XVIII. Un altre edifici significatiu és el castell de la Granada, del qual es conserven només unes ruïnes, ja que fou destruït per ordre de Felip V. Pere Català explica que d’algunes pedres d’aquest castell feren pedralla per a la pavimentació d’una carretera durant la Guerra Civil de 1936-39. El castell és situat al centre del poble, al seu punt més alt. En resten alguns murs pertanyents a un recinte quadrangular i són encara visibles les ruïnes de l’antiga capella de Santa Maria del Castell. Com a edifici notable cal assenyalar també la casa del castlà, casal dels segles XV i XVI bastit en un estil gòtic de transició. El barri de l’Estació nasqué a redós de l’estació del ferrocarril de Barcelona a Tarragona, 1 km al SE del poble, a prop de la carretera de Martorell, a 3 km de l’estació de Vilafranca.
Festes
Des del 1962 és actiu al municipi el centre parroquial Sant Cristòfol, que organitza activitats de caire cultural i recreatiu. També cal esmentar el Casal de la Granada, l’Agrupació de Tastavins i diversos grups (de grallers, de teatre, de bastoners). Hi ha una biblioteca municipal.La festa major s’escau el segon diumenge de juliol, i la festa major petita o festa del Most, el tercer diumenge d’octubre.
El municipi d’AvinyonetdelPenedès és situat a la banda de llevant de la comarca de l’AltPenedès, amb una extensió de 29,13 km 2 . Limita al NW amb el terme de Santa FedelPenedès, al N amb l’enclavat del Cortei (o Cortell), del municipi de la Granada, i amb Subirats, a l’E amb Olesa de Bonesvalls, al S amb Olivella (Garraf) i Olèrdola i a l’W amb Sant Cugat Sesgarrigues i la Granada. El poblament del terme és molt disseminat. El cap de municipi és Avinyó Nou, el nucli de poblament més important del terme. Altres nuclis habitats són Clariana, Collblanc, la Garrofa, les Gunyoles, Sant Sebastià dels Gorgs, Cantallops (compartit amb Subirats) i l’Arboçar, a més d’algunes entitats menors i poblament disseminat.
El terme d’Avinyonet és travessat per la carretera estatal que duu a Vilafranca, al llarg de la qual s’arrengleren les aglomeracions d’Avinyó Nou, Clariana i Cantallops. L’extrem septentrional del terme el talla la via fèrria de Barcelona a Tarragona per Vilafranca, que no hi té, però, cap baixador: l’estació més propera és la de VilafrancadelPenedès. A poca distància de la via del tren passa l’autopista de Barcelona a Tarragona, a la qual s’accedeix per l’enllaç de Vilafranca. D’Avinyó Nou parteix la carretera local que va a Olesa de Bonesvalls, Begues i Gavà, on entronca amb la carretera comarcal de Barcelona al Vendrell i a Valls per les costes de Garraf. Els nuclis de l’Arboçar (de Dalt, de Baix i de les Roques) es comuniquen amb la carretera de Vilafranca per una carretera local que va de Sant Pere Molanta a Sant Pere de Ribes. També Sant Sebastià dels Gorgs hi té accés per una carretera local que surt a prop de les Cases Roges. Entre els vells camins cal esmentar l’antiga carrerada que, des del puig de Papiol, carenat fins al Pi del Barba, fa una marrada per les Gunyoles iAvinyó Nou i arriba fins a les Cabanyes. Apareix documentada al segle XI, en tempsdel comte Ramon Berenguer —via peccorale és anomenada—, amb referència al lloc de l’Arboçar.
El puig de la Mola (532 m) és el punt més alt del terme municipal. La part del NW delmunicipi, relativament plana, és la més abundant en bones terres de conreu; en canvi, la del SE és muntanyosa, ja que comprèn part de la Serralada Litoral, des del puig de la Mola, ja esmentat, al Pi del Barba (363 m) a ponent. Se situa a l’interfluvi dels aiguavessos de l’Anoia i la riera de Ribes. Així, el torrent dels Gorgs i el torrent de Can Cartró drenen la part septentrional i desguassen a la riera de Lavernó, afluent de l’Anoia, i la riera de Begues i la riera dels Pelagons, afluent de la primera, reguen la part meridional, juntament amb el torrent dels Arboçars, que aboca a la riera delSepulcre. Tots són tributaris de la riera de Ribes, que aboca directament a la Mediterrània.
El Poble
El cap de municipi és el nucli d’Avinyó Nou, fins els 2007 les Cabòries. Degué el seu desenvolupament i progrés a la construcció del camí ral, a la darreria del segle XVIII, i al fet singular de trobar-se a l’entreforc de la nova carretera i el camí medieval que anava a Olesa de Bonesvalls i Begues i seguia cap a Barcelona. Aquest camí fou renovat al principi del segle XX, i serví de via de penetració dels exèrcits del general Franco, durant la guerra civil de 1936-39, quan la carretera d’Ordal fou interrompuda per la voladura del pont del Lledoner, al terme de Cervelló. L’església de Sant Pere és de nova planta i substituí en les seves funcions la més antiga de Sant Pere d’Avinyó.
Festes
La festa major de la població s’escau el tercer diumenge d’agost.
El terme municipal de Castellet i la Gornal, de 47,5 km 2 , és situat al punt de contacte entre el Garraf i les dues comarques penedesenques (li manca l’accés a mar que havia tingut a l’edat mitjana), a la vall del riu de Foix, que el travessa de N a S (8 km). Limita al N amb Santa Margarida i els Monjos i amb Olèrdola, a l’E amb Vilanova i la Geltrú, Cubelles i Canyelles (tots tres del Garraf), al S amb Cunit i Calafell (tots dos del Baix Penedès), al W amb Bellvei, Banyeres del Penedès i l’Arboç (tots tres del Baix Penedès) i al NW amb Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) i Castellví de la Marca. Comprèn el poble de Castellet, antic cap del municipi, i els pobles i veïnats de la Gornal —actual cap de municipi—, les Casetes de la Gornal, Clariana, les Masuques, Torrelletes, Sant Marçal, diverses urbanitzacions i cases disseminades. El municipi forma part del Parc del Foix.
Una carretera local uneix Castellet amb Vilanova i la Geltrú i amb l’Arboç (es bifurca a la dreta vers Torrelletes, les Masuques i Sant Marçal); per l’esquerra una carretera es dirigeix a Clariana i a la Gornal, on enllaça amb la N-340 de Barcelona a València, que passa per la Gornal, les Casetes de la Gornal i les Masuques. La AP-7 de Barcelona a València talla el terme pel sector de Sant Marçal, però no té cap sortida dins el municipi (la més propera és la de Vilafranca-Santa Margarida i els Monjos). La línia de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Martorell tampoc no té estació dins el terme (cal anar a l’Arboç).
La natura del territori és variada (Cretaci del massís al S i al SE en contacte amb el Miocè predominant) i les alçades màximes són el Puig Rodó (409 m) i la Plana Morta (409 m) al NE. El riu de Foix forma dins el terme el pantà de Foix (construït en 1903-28 i ampliat el 1936, amb una capacitat de 6 hm3) i rep diversos afluents per la dreta: el torrent de la Bruixa, el torrent d’Estalella (que aboca a prop de la capella de Sant Esteve), la riera de Marmellar (que desguassa al N de Castellet) i el torrent de la Font de l’Horta, que mor ja dins el pantà; per l’esquerra rep els fondals de la Bovera i el de la Coma Pineda. Hi ha nombroses surgències d’aigua i moltes captacions subterrànies que contribueixen a l’abastament de Vilanova i altres poblacions properes (pous de la Marquesa i de la Mare de Déu de la Llum).
El Poble
El poble de Clariana, que tenia 161 h el 2005, és 4 km al SW de Castellet, a la dreta del riu de Foix; forma dues barriades separades per un fondet, i la més antiga és la de llevant, formada a redós de la Casa Gran, que devia ser en altre temps senyorial. Eclesiàsticament depèn de Sant Pere de la Gornal; destruïda una capella de Sant Jau-me el 1936, a partir del 1968 s’edificà un nou temple planejat per Joan Bassegoda i Nonell, amb mosaics fets pel terrassenc Santiago Padrós i Elias. És d’estructura de formigó armat, amb cimbori vuitavat suportat per arcs el·líptics entrecreuats i voltes hiperbòliques paraboloïdals; té relleus de Tomàs Bel i vidrieres de Joaquim Datsira. Dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, . Hi ha la Societat Recreativa Clarianenca, fundada el 1908. Destaca el Museu de Clariana, que recull estris de la vida rural.
També a la dreta del riu de Foix, a prop del límit amb Vilanova, hi ha el santuari de Lurdes, en terreny molt accidentat, al peu de la Talaia, que s’alça a l’altre costat del riu formant el congost de Rocacrespa.
Construït pel vilanoví Ceferí de Ferrer i de Martí, propietari del Molí d’en Galters, el 1886 quedà adscrit a la Santa Casa de Loreto i hom bastí una mena de gruta artificial que volia reproduir la Lorda occitana.
Castellví de la Marca és un poble municipi de l’Alt Penedès (Barcelona)
A Castellví de la Marca, hi anem el 13 de març de 2011. Curiosament l’Ajuntament del Municipi no el trobem a Castellví de la Marca que és el nom del Municipi si no que es troba a la Múnia, que és el cap del Municipi.
El municipi deCastellvídelaMarca és situat a l’extrem occidental dela comarca, al límit amb el Baix Penedès i el Garraf; té una extensió de 28,5 km 2 . Limita al N amb Sant Martí Sarroca, a l’E amb Santa Margarida i els Monjos, al S amb Castellet i la Gornal i amb l’enclavament de Cal Vies, que pertany al municipi de l’Arboç (Baix Penedès), al SW amb Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) i al NW amb el Montmell (Baix Penedès). El poblament és molt disseminat en nuclis i caseries. L’ajuntament es reuneix al poble dela Múnia. Dins el terme municipal hi ha diversos veïnats, caseries i llogarets, l’antic lloc d’Estalella i el castell de Pujades. El nom del municipi prové del castell antic que hi hagué (Castellví és una forma arcaica de Castellvell), conegut popularment pel nom del Castellot.
És accidentat al N i NW pels contraforts orientals dela serra del Montmell. El cap demunicipi, el poble dela Múnia, és situat a l’encreuament de les carreteres locals dels Monjos a CastellvídelaMarca i de Vilafranca a Sant Jaume dels Domenys. El poble dista 6 km de Vilafranca i 4 km de l’estació de ferrocarril dels Monjos, que és la més propera. La part meridional del terme enllaça amb la depressió penedesenca. El terme pertany a la conca hidrogràfica del riu de Foix, bé que és regat pels seus afluents lariera dela Múnia i la riera de Marmellar, que hi desguassen per la dreta fora del terme municipal.
El Poble
El poble antic deCastellvídelaMarca, del qual resten escassos vestigis, era situat al rost del castell, on hi ha l’antiga església parroquial de Sant Sadurní. Aquesta església, que avui ja no és parròquia, és una construcció romànica d’una nau, coberta amb volta de canó, capçada per un absis semicircular decorat exteriorment amb arcuacions llombardes, probablement del segle XI. Al costat d’aquesta nau se n’afegí una altra al segle XIII, coberta amb volta apuntada, i, encara, una altra al segle XV, d’estructura gòtica, que comunica amb l’anterior per arcs formers de punt rodó. Té un campanar de planta quadrada amb finestres al darrer pis. Al seu costat hi ha el cementiri. A l’altra banda dela riera de Marmellar, sota mateix del turó on s’alçaCastellví, s’ha format el nou veïnat de les Casesnoves dela Riera (258 m d’altitud), on s’ha construït una nova església parroquial, a la qual ha estat traslladada l’advocacióde Sant Sadurní que tenia l’antiga parròquia romànica.
El terme municipal de Castellet i la Gornal, de 47,5 km 2 , és situat al punt de contacte entre el Garraf i les dues comarques penedesenques (li manca l’accés a mar que havia tingut a l’edat mitjana), a la vall del riu de Foix, que el travessa de N a S (8 km). Limita al N amb Santa Margarida i els Monjos i amb Olèrdola, a l’E amb Vilanova i la Geltrú, Cubelles i Canyelles (tots tres del Garraf), al S amb Cunit i Calafell (tots dos del Baix Penedès), al W amb Bellvei, Banyeres del Penedès i l’Arboç (tots tres del Baix Penedès) i al NW amb Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès) i Castellví de laMarca. Comprèn el poble de Castellet, antic cap del municipi, i els pobles i veïnats delaGornal —actual cap de municipi—, les Casetes de laGornal, Clariana, les Masuques, Torrelletes, Sant Marçal, diverses urbanitzacions i cases disseminades. El municipiforma part del Parc del Foix.
El municipi de Vilobí del Penedès, d’una extensió de 9,34 km 2 , limita al N amb el terme de Font-rubí, a l’E amb la Granada i les Cabanyes, al S amb Pacs del Penedès i a l’W amb Sant Martí Sarroca. Comprèn el poble de Vilobí del Penedès, el raval de Bellver i la caseria de les Guixeres. El municipi, situat a la part central de la comarca de l’Alt Penedès, és travessat per la carretera local de Vilafranca a Font-rubí. El terreny és generalment pla, amb altituds inferiors als 300 m, a excepció de l’accident de les Guixeres, a la part central del terme, on s’assoleixen els 330 m. El terme és regat per la riera de la Maçana, que pren aquí el nom de riera de Vilobí i, encara, abans de vessar les aigües al riu de Foix, riera de Llitrà o de les Graus.
El Poble
El poble de Vilobí del Penedès és el cap de municipi. És situat a 240 m d’altitud, a la part central del terme i a llevant de la caseria de les Guixeres, sobre la carretera de Vilafranca del Penedès a Guardiola de Font-rubí. El 2005 tenia 333 h. L’antiga quadra de Vilobí, del terme del castell de Sant Martí Sarroca, depengué del poble de Vallformosa i va ser adquirida el 1322 per la Pia Almoina de Barcelona. La població té el Museu de Geologia (1986).
Els veïnats de les Guixeres de Dalt (334 m d’altitud) i les Guixeres de Baix (300 m d’altitud) són pràcticament barris de Vilobí, que disten respectivament 300 i 700 m del cap de municipi, mig enfilats en el serrat constituït per l’aflorament de guixeres, explotades des d’antic. Aquests dos veïnats, que formen la caseria de les Guixeres, que el 2005 tenia 301 h, són esmentats com a quadres del terme en el fogatjament del 1553.
Festes
La festa major s’escau el quart diumenge d’agost, a l’octubre es fa la festa del Most, i al març, la festa de Sant Roc.
El municipi, d’una extensió de 19,65 km 2 , és situat a la depressió que centra la comarca de l’Alt Penedès, i ocupa la part central de la plana, al sector de l’esquerra del riu de Foix. Té una forma irregular i és envoltat al N pels termes de les Cabanyes i la Granada, a l’E per Sant Cugat Sesgarrigues i Olèrdola, al s. per Santa Margarida i els Monjos i Olèrdola, i a l’W per Sant Martí Sarroca i Pacs del Penedès. El municipi és format per la vila de Vilafranca i els veïnats disseminats del Bordellet, el Molí d’en Rovira, el Carrer d’en Perepau, les Salines i la Serreta, aquest darrer compartit amb el terme municipal d’Olèrdola. El topònim fa referència a les franqueses establertes a Olèrdola o el Penedès al segle XI, i la formació de la vila es relaciona amb el fracàs de la restauració d’Olèrdola després de la invasió almoràvit del 1108.
El terreny és pla, amb alguns turons que s’eleven un centenar de metres sobre la resta de la plana: el puig de Sant Jaume (296 m), el puig de Sant Pau (302 m) i el que serveix d’assentament a la mateixa capital. Els sediments quaternaris cobreixen els dipòsits miocènics, els quals afloren en punts esparsos del NE, mentre que el Cretaci apareix en superfície en els turons del NW.
