Arxiu de la categoria: Comarca Baix Camp

Riudecanyes

141208-3 Riudecanyes (5) embasssament
Riudecanyes és un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)
A Riudecanyes hi anem el 8 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Riudecanyenc, riudecanyenca
Superfície 17,10 km²
Altitud 195 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
1.142 hab.
66,78 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els de l’Argentera (W), Vilanova d’Escornalbou (S), Mont-roig del Camp (SE), Montbrió del Camp (E), Botarell (E), Riudecols (N) i Duesaigües (NW). De terreny més aviat abrupte, el municipi és situat als vessants meridionals de Puig Marí i als orientals de la serra de l’Argentera. El terme, ocupat en una bona part pel pi i la garriga, oscil·la entre els 649 m d’Escornalbou i els 120 m, dividit en dues parts d’una extensió similar per la riera de Riudecanyes, que recull les aigües de diversos barrancs de menor entitat. Al sector de muntanya es construí el pantà de Riudecanyes.

El pantà de Riudecanyes fou impulsat a la fi del segle XIX per gent de Reus, Riudoms, Cambrils, Vila-seca, Vallmoll i el Rourell. Paral·lelament, l’ajuntament de Reus encarregà l’estudi de les possibilitats de dur aigua a Reus per al seu proveïment i per a regar-ne els camps. El 1903 Gaietà Úbeda i Sarrachaga projectà el pantà; la primera pedra fou posada el 1904. El 1907 s’abandonà l’obra feta i s’inicià la construcció de la resclosa actual, que s’acabà el 1919. L’alçada de la resclosa era de 34,5 m i tenia una capacitat d’uns 3,4 Hm3. La conca de captació del pantà és de 30 km 2 . En 1924-25, amb motiu d’una forta secada, s’estudià de dur-hi les aigües del riu de Siurana, i s’obtingué l’autorització per al transvasament el 1930. L’obra del canal, projectada per Joaquim Blasco, no s’acabà fins el 1951 i fou després complementada per la construcció del pantà de Siurana entre el 1965 i el 1974, que va ampliar considerablement el percentatge de les terres de regadiu del Baix Camp. El 1989 el pantà tornà a buidar-se a causa de les obres d’engrandiment que pretenien doblar-ne la capacitat. Al novembre del 1991 s’inaugurà l’obra de recreixement, que ha permès arribar a una capacitat d’uns 5,2 Hm3.

El municipi comprèn la vila de Riudecanyes, cap de terme, i les urbanitzacions de Montclar, al N de la vila, amb 41 h empadronats el 2005 i el Mar de Riudecanyes, a l’W, que en tenia 75. És travessat per la carretera local de Cambrils al coll de la Teixeta, que va paral·lela a la riera de Riudecanyes, per l’esquerra, via que li permet de comunicar-se amb Montbrió del Camp i Duesaigües. Una altra carretera local uneix la vila amb Botarell i una altra arriba al castell monestir d’Escornalbou. Travessa el terme de llevant a ponent el ferrocarril de Reus a Móra la Nova.

El Poble

La vila de Riudecanyes (729 h el 2005) és situada sota el pantà, a 195 m d’altitud, a la dreta de la riera. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Mateu de Riudecanyes, la planta de la qual fou alçada pel cambrilenc Joan Santfeliu el 1582; la seva construcció s’acabà l’any 1598. Va ser parcialment reformada entre el 1680 i el 1698. El retaule major, de gust renaixentista, datava del 1602 i n’hi havia d’altres del segle XVIII, moment en què es restaurà també l’orde. Tot plegat va desaparèixer el 1936.

La vila manté una notable activitat cultural, duta a terme, entre altres associacions, per la fundació Loaiza-Vidiella, que realitza activitats encaminades a promoure la llengua i la cultura catalanes, com l’edició de llibres d’història i art. També són actius a la vila el Centre Cultural Riudecanyes i la Societat Recreativa.

.Festes

Riudecanyes celebra la festa major per sant Abdó i sant Senén, al juliol. Altres celebracions que són tradicionals a la vila són la festa petita de sant Mateu (al setembre), el Carnaval (que ha perdut l’antiga tradició que simulava l’enterrament del gat per les rates), o la vuitada de Corpus, que se celebra des del segle XV i que donà origen a les festes dels Barris i als noms dels carrers referents als dies de la setmana, excepte el dijous. El carrer del Divendres, per exemple, celebra la seva festa a l’agost

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

foto riudecanyes

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

141208-3 Riudecanyes (14)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Reus

 Reus (7) Església Sant Joan Babtista
Reus és un Municipi de la Comarca Baix Camp (Tarragona)
A Reus hi anem el 6 desembre 2014. Aquí el mercat es igual del de Vilanova  per fora ja que es van fer servir els mateixos planells.                   

Dades del Municipi

Gentilici Reusenc, reusenca
Malnom Ganxets
Pressupost 94.238.000,00 €
Superfície 53,05 km²
Altitud 117 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
104.962 hab.
1.978,55 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme té una altitud que oscil·la entre els 114 i els 180 m. El seu terreny és generalment pla i només al sector N s’alcen uns petits turons, que són els darrers contraforts de les Muntanyes de Prades. El terme és situat gairebé al centre de la plana del Camp, limitat per les Muntanyes de Prades i la mar. Confronta al N amb els termes de l’Aleixar, Castellvell del Camp, Almoster i la Selva del Camp, a l’W amb Riudoms i, ja del Tarragonès, amb Constantí (E), Tarragona (SE) i Vila-seca (S). Cap riu no travessa el terme però en canvi hi ha nombrosos barrancs i rieres, entre els quals cal esmentar els barrancs dels Cinc Ponts, el Roquís, l’Escorial i Pedret i les rieres de la Quadra, l’Abeurada, la Selva, el Molinet i el Pi del Brugar. El petit transvasament de l’Ebre, realitzat el 1989, que aprofita els cabals sobrants dels canals del delta, pal·lia el dèficit que fins ara tenia el municipi a causa de la limitació de recursos del riu de Siurana, el Francolí i el Gaià, i per la sobreexplotació dels aqüífers. El clima de Reus és de tipus mediterrani sec, amb temperatures altes i regulars (la temperatura mitjana anual és de 16,3°C). Les màximes precipitacions es registren a la tardor, i a l’hivern el vent característic és el mestral, també anomenat serè, (del NW), de força intensitat. El terme de Reus comprèn la ciutat homònima, cap de municipi i de comarca, i urbanitzacions com el Pinar, que s’estén també vers el veí terme de Castellvell, Mas Carpa, Pelai, Sant Joan i Solivista. Pel que fa a les comunicacions, Reus ha estat tradicionalment una ciutat que ha gaudit de bones comunicacions. El sector S del municipi és travessat per l’autopista AP-7, que, des de la Jonquera, enllaça Girona amb Martorell (prop de Barcelona), Vilafranca del Penedès i Reus, i va cap a València per la costa. En aquest sector hi ha l’autovia que uneix Tarragona i Reus, on l’any 2000 entrà en servei una variant que evita creuar la ciutat. A més, disposa d’una bona xarxa de carreteres, com són ara la N-420 de Reus a Móra d’Ebre; d’aquesta via surten tot un seguit de carreteres que comuniquen amb diversos pobles del Baix Camp. La C-14 vers el nord passa per Montblanc i arriba a Artesa de Segre (Noguera), i vers el sud es dirigeix a Vila-seca i a Salou. La ciutat és també un important nus ferroviari, amb les línies de Barcelona-Tarragona-Reus, Reus-Móra d’Ebre-Saragossa, Sant Vicenç de Calders-Roda de Berà-Reus i Reus-Lleida-Saragossa. Al març de 2014 s’inaugurà el servei de Rodalies Reus-Tarragona. Pel que fa a les comunicacions, cal esmentar a més l’existència de l’aeroport, inicialment militar, construït durant la guerra civil de 1936-39 i situat a 3 km de la ciutat. Des del 1998 es gestionat per AENA i, l’any 2005, inaugurà una nova terminal. Té una intensa activitat als mesos d’estiu, ja que permet el desplaçament de turistes cap a la costa.

El Poble

El Reus medieval és perfectament delimitable; és emmarcat pels ravals i centrat en la plaça del Mercadal, presidida per la casa de la ciutat. Al segle XVIII el centre es traslladà d’aquesta plaça a la de Prim i al segle XIX el nucli urbà quedà envoltat pels passeigs. Aquesta segona ciutat fou, en línies generals, la que ara resta compresa dins el perímetre establert pels passeigs de Pere Mata, de Sunyer i de Prim i les avingudes de La Salle, de Pere el Cerimoniós, de Marià Fortuny i de l’Onze de Setembre. L’eix principal és constituït per la continuïtat del Carrer Ample i els de Llovera, o Pedró, Monterols i Major, que va del passeig de Mata a la plaça de Sant Pere travessant les places de la Llibertat, de Prim i del Mercadal, on s’apleguen els comerços més importants i les principals institucions ciutadanes, en un sector que va de NW a SE. El creixement urbà ha tendit a estendre’s cap al SW a causa de la línia fèrria, la qual, provinent de Tarragona, descriu un ampli arc del SE cap al N i restringeix el creixement urbà en la zona que delimita. L’espai considerat urbà és limitat per les avingudes dels Països Catalans, de Sant Bernat Calbó, del President Macià, de Marià Fortuny i de l’Onze de Setembre, lloc on es topa directament amb el complex ferroviari. A conseqüència de la immigració massiva i una desordenada planificació del creixement urbanístic aparegueren barris perifèrics, mancats inicialment d’infraestructures. Així, els anys cinquanta es creà el Barri Fortuny en els terrenys del Mas Quer o Vila, vora la carretera de Salou, i el Barri Gaudí, a la zona NE de la ciutat, obra de Ricard Bofill i el seu taller d’arquitectura que provocà polèmiques pel seu caràcter esteticista i poc funcional (1967). D’ençà, aproximadament, de la Segona Guerra Mundial, la ciutat ha patit l’enderroc i la destrossa del patrimoni artístic. Ja els anys quaranta es tiraren a terra els sòlids pavellons neoclàssics de les casernes de cavalleria per edificar noves residències militars i edificis oficials i privats. Poc després eren derruïts els senyorials casals de la plaça de Prim per alçar-hi edificis d’entitats bancàries. D’altres edificis del segle XVIII o començament del XIX foren destruïts o malmesos al final del franquisme, com Cal Miró, Cal Quer, l’Hort de Miró o Cal Bofarull i Cal Borràs de Marc. Els mateixos estralls es produïren també en els masos burgesos del final de segle de l’entorn de la ciutat; l’exemple més notable és l’enderroc del Mas Vila o Quer. Fins i tot el primer ajuntament democràtic seguí les petjades dels anteriors autoritzant l’enderrocament de Cal Tarrats o de Cal Víctor. Malgrat tot, encara subsisteixen algunes mostres arquitectòniques d’interès. La ciutat de Reus tenia 97 476 h el 2005. Entre les diverses urbanitzacions i barris, cal esmentar, a més dels ja mencionats, la urbanització el Pinar, al N del terme, que s’estén també pel municipi de Castellvell i que el 2005 tenia 566 h; Solivista, que tenia 551 h; Pelai, amb 514 h, al NW del Barri Gaudí; Sant Joan, al NE de la ciutat, que tenia 244 h, i Mas Carpa, a l’E de la ciutat, amb 154 empadronats; el Barri de Montserrat, al S del Barri Fortuny; el Barri de Sant Josep, damunt de la via del tren, cap a l’E, vora el Mas Pellicer, mas que és a llevant del nucli, entre l’autovia N-420 cap a Tarragona i l’autovia T-315 de Bellisens; els xalets Quintana, al NE, vora la carretera de Montblanc, el Barri de la Misericòrdia, al SW de la ciutat i la urbanització Mercader, al SE.

El barri vell

Aspecte del campanar de Sant Pere

 

© Dreamstime / Nixite

 

El barri vell, amb carrers estrets i de difícil circulació, patí durant anys un procés de degradació constant, ja que fou abandonat pels estadants tradicionals i les cases foren ocupades per sectors marginats, amb un superpoblació dels habitatges, que generalment eren mancats dels serveis mínims. D’aquest procés només se salvaren les artèries principals. A partir del 1986, el govern municipal hi realitzà importants obres de remodelatge, que culminaren amb la inauguració (1990) de la zona per a vianants de la plaça del Castell i les Pescateries Velles. Les obres de transformació arquitectònica hi han estat nombroses, i cases senceres o elements d’interès artístic han desaparegut. Amb tot, es conserven encara algunes edificacions del segle XVIII, com l’Abadia, al carrer del seu nom, on es troba també Cal Vilà, casa senyorial renaixentista. A la mateixa zona hi ha les ja esmentades restes del castell del Cambrer —en una plaça en part porticada al segle XVII—, l’església de Sant Pere, el Centre de Lectura i el carreró dels Jueus, amb un arc d’entrada, possible resta de l’antic call reusenc. L’església prioral de Sant Pere és l’edifici més notable del Reus antic. Construïda damunt l’església romànica de Santa Maria, que fou aprofitada com a bastida, a partir del 1512 en compliment d’un acord del consell del 1501, fou oberta provisionalment al culte el 1543 i consagrada el 1569. El temple, dissenyat per Benet Otger, de Lió, és una esvelta nau gòtica que aprofita els contraforts per obrir dues sèries de capelles laterals. A la part superior de la nau, on s’obre una senzilla porta renaixentista, hi ha el cor damunt un arc molt rebaixat. El temple era servit per una comunitat presidida, a partir del 1326, pel prior. Al llarg dels segles s’hi reuní un magnífic conjunt de retaules, destruïts tots el 1936, a excepció del retaule major, les talles del qual foren encarregades el 1549 a Perrís Ostrí, o Austrí, i les teles, el 1579, a Pere Guitard. La major part de les teles i les talles se salvaren. Després del 1939 la restauració fou dirigida per Cèsar Martinell. És notable el campanar hexagonal, de transició del gòtic al renaixement, de cinc pisos més el pinacle. Iniciada la seva construcció el 1520 per B. Otger fou conclòs per Domènec Sarobé. Té una alçada de 63 m. Construït amb pedra de sauló, fou restaurat el 1990. A mà dreta, dins el temple, s’obre la capella del Santíssim, o dels Tamarit, construcció finançada per aquesta família marquesal d’origen reusenc. Les obres foren iniciades amb plans de Josep de la Concepció el 1594. La capella, d’elegants proporcions, guarda els mausoleus de marbre, de bella factura renaixentista, del primer marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat, i el de la seva filla i hereva Gertrudis, obra de Jaume Ribot. La prioral té una porta lateral, la de Sant Sebastià, a la plaça del Castell, d’un cert aire barroc. El castell del Cambrer és l’únic testimoni del Reus medieval, un cop desaparegudes les darreres restes de les muralles amb l’enderroc, el 1973, de Cal Miró, que contenia una torre circular, i el de la Sedera del Pasqual (1961), amb restes del Baluard. El castell, que tenia vall i barbacana, fou bastit segurament al segle XII; existia amb seguretat al començament del segle XIII, quan depenia del castlà, de qui passà després per compra, junt amb la seva part dels drets senyorials, al canonge cambrer de Tarragona, amb qui el castlà compartia el domini de la vila. Ben aviat el castell perdé el seu caràcter i ús de casa forta per a passar a actuar com a magatzem de les rendes agrícoles senyorials i com a presó. Posteriorment l’edifici restà abandonat fins que el consorci de la Generalitat i l’Ajuntament el restauraren i s’hi inaugurà l’Arxiu Històric Comarcal, el 1986. A l’espai centrat per l’església prioral i pel castell es van construir, l’any 1852, les Pescateries Velles. La casa de la ciutat apareix documentada el 1470 en la seva situació actual, tot i que la seva edificació es pot atribuir al segle XIII. El 1600 fou refeta tota la façana (respectant l’estructura gòtica de l’interior), obra de Joan Mas i Antoni Pujades, d’ordre toscà, part de la qual encara es conserva. L’interior de l’edifici fou refet al segle XVIII, i tot el conjunt, al segon quart del segle XX, amb plànols primer de Pere Caselles i després d’Antoni Sardà. La Sala de Plens és presidida per un retrat del militar i polític Joan Prim i Prats (1814-1870), fill il·lustre de Reus, una de les principals figures polítiques del segle XIX, que ocupà el càrrec de president del govern de l’Estat espanyol. Del mateix personatge és també el mausoleu que hom li dedicà a la seva mort, obra de l’escultor Plàcido Zuloaga

Els convents i les esglésies

Els franciscans foren els primers a tenir un convent a Reus, el convent de Jesús, per al qual sol·licitaren permís i terreny al comú el 1488 (la primera edificació fou construïda tot seguit). El convent actuà diverses vegades com a hospital d’empestats i els franciscans defensaren sempre el poble en les seves disputes senyorials contra el capítol, i es convertí després de la guerra de Successió en un refugi dels austriacistes perseguits. Entre el 1750 i el 1772 es reféu tot l’edifici, s’amplià considerablement i es canvià l’advocació per la de Sant Francesc. D’aquells anys data el claustre, un quadrat gairebé perfecte amb arcades senzilles de mitja volta, i l’àmplia i gran església de tres naus, amb capelles laterals, ambdós de gust neoclàssic. El 1811 fou suprimit pels francesos, que convertiren l’edifici en presó i hospital. Restaurada la comunitat, prengué un actiu i constant protagonisme a favor de les opcions absolutistes, fins que la nit del 22 de juliol de 1835 el convent fou lliurat a les flames i la majoria dels frares assassinats en un motí liberal provocat per la desfeta de la milícia reusenca a Arnes i l’alçament del carlí Maties de Vall i Llaveria. El 1842 les restes foren cedides a l’ajuntament, que el 1844 hi instal·là unes escoles públiques municipals. El 1849 es reconstruí l’església per iniciativa popular, que assolí la categoria de parròquia el 1865. El mateix any se cedí la resta de l’edifici als escolapis, que hi crearen escoles de primer i segon ensenyament, que el 1875 es convertiren en institut. El convent de Sant Joan dels carmelitans fou fundat per Francesc Robuster i Sala, bisbe d’Elna i de Vic. Les obres de construcció, tot i l’oposició dels franciscans, es començaren el 1606, i el 1630 hi funcionaren ja diverses aules d’ensenyament gratuït per als reusencs. El 1811 el convent fou ocupat pels francesos, que el convertiren en hospital. Els carmelitans hi retornaren el 1814. Malgrat no participar de manera activa en la política, fou assaltat i incendiat el 22 de juliol de 1835 pels amotinats liberals, que assassinaren alguns frares. El 1843 fou cedit a l’ajuntament, que ja el tenia habilitat com a hospital, funció que encara manté. El 1990 s’iniciaren unes importants obres d’ampliació i reforma que han comportat també la restauració del petit claustre i de la façana, d’estil clàssic, construïda el 1850. L’església de la Sang fou edificada el 1577 per la congregació de la Puríssima Sang. El temple fou refet el 1614 i construït de nova planta entre el 1703 i el 1736. Els diversos retaules que contenia foren cremats el 1936. És d’estructura simple, amb una sola nau de volta de canó i capelles laterals aprofitant els contraforts. Destaquen un petit altar barroc provinent d’un poble de Castella, i les talles escultòriques de Modest Gené. La resta de parròquies són obres modernes. Els santuaris El santuari del Roser fou construït sota l’advocació de Sant Roc i destinat a hospital d’empestats el 1523. El 1539 s’hi fundà la confraria del Roser, que a la llarga forçaria un canvi d’advocació del santuari. A la primera meitat del segle XVIII s’alçà el temple actual, que ja era enllestit el 1753, i el 1821 es construí vora seu el cementiri, que es conservà durant uns cent anys. El temple fou cremat el 1936, encara que se salvaren les pintures murals, que es taparen després de la guerra. És d’estil neoclàssic; té una espaiosa nau amb capelles laterals i actualment forma part del conjunt del col·legi del Roser, construït cap al 1953 i per a la façana del qual s’aprofitaren elements de les casernes. El santuari de Misericòrdia es troba en sortir de Reus, vora la carretera de Cambrils, al lloc on segons la tradició s’aparegué la Mare de Déu de Betlem o dels Set Goigs a Isabel Besora el 1592, fet que provocà la fi de la pesta. Malgrat que el mateix 1592 s’acordà la construcció del santuari, les obres no es començaren fins el 1594, i el 1602 s’hi traslladà la imatge dita ja de Misericòrdia. Les obres del temple actual duraren del 1652 al 1683, i comportaren l’enderrocament de la capella primitiva. El santuari, que contenia valuosos retaules barrocs de Tremulles i dels pintors Juncosa, fou totalment cremat el 1936; ja abans havia estat saquejat pels francesos el 1812. La imatge, de molta devoció, ha estat treta diverses vegades per a rogatives. El temple, restaurat el 1939, fou reconciliat el 1941. És d’estil renaixentista, de regust corinti, amb una sola nau i dues rengleres de capelles laterals. El retaule principal és una reproducció del desaparegut, amb dues escultures de Joan Rebull.

Les cases senyorials

La majoria de les cases senyorials reusenques han estat aterrades els darrers decennis. Entre les poques que subsisteixen cal recordar, a part la ja esmentada de Cal Vilà, el Palau Bofarull, feta construir el 1760 per Josep de Bofarull i Gavaldà al carrer de Pedró o de Llovera, amb una façana amb elements xoriguerescos a l’entorn de la portalada presidida per un majestuós escut d’armes sostingut per atlants. L’element més destacat és la sala neoclàssica, amb pintures al fresc en lloança de Carles III i Carles IV i plafons a les parets atribuïts a Flaugier (també ho han estat a Pere Pau Muntanya i a Josep Juncosa). Als angles de la sala hi ha els bustos dels quatre primers Borbó. Ha estat remodelada i restaurada. Cal Marc, o Borràs de Marc, és una típica casa setcentista, sòbria i amb pati interior; el 1969 s’aterrà l’antic terrat del primer pis per construir-hi un alt edifici de pisos. La Casa Boule, construïda entre el 1860 i el 1870, conserva tota l’estructura externa dels casals senyorials del segle XIX, voltat en primer terme d’un jardí i en segon per les naus comercials. Per la ciutat hi ha, dispersos, edificis setcentistes amb elements d’interès, els més abundants són les àguiles de ferro forjat, possible al·lusió a l’esperit austriacista de la ciutat.

La ciutat modernista

Els casals de l’època modernista han subsistit amb més abundància a la ciutat. Es destaquen diversos edificis de Lluís Domènech i Montaner, com la Casa Navàs, a la plaça del Mercadal, construïda el 1901 amb un cert aire de palau gòtic venecià.

Façana modernista de la casa Navàs, obra de Lluís Domènech i Montaner, a la plaça del Mercadal de Reus

 

© Arxiu Fototeca.cat

 

És la millor mostra del Modernisme reusenc i ha estat declarada monument historicoartístic. La part alta de la façana exterior va ser força malmesa per una bomba franquista el 1938; l’interior conté, ben conservat, mobiliari de Gaspar Homar. La Casa Rull, del 1900, fou remodelada el 1989, i la seva façana fou restaurada el 1991; és la seu de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC) i, el 2004, fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Al seu costat, al mateix carrer de Sant Joan, es troba la Casa Gasull, obra també de Lluís Domènech i Montaner i del seu fill Pere, del 1911. Tenen interès els edificis modernistes dels arquitectes reusencs Joan Rubió i Bellver i Pere Caselles i Tarrats. Del primer es destaquen els Laboratoris Serra, de 1911-12, a la carretera de Castellvell, i la Casa Serra o la Casa Quadrada, al raval de Santa Anna, de 1924-26. Del segon cal esmentar Cal Punyed, del 1892, al carrer de Pedró; Cal Homdedéu, del 1893, al raval de Sant Pere; el Banc d’Espanya, seu del Museu Salvador Vilaseca, del 1904, al raval de Santa Anna, i les escoles Prat de la Riba, del 1920, i l’Estació Enològica, del 1906, ambdós al passeig de Sunyer. Dins el nucli urbà, especialment al voltant dels ravals i els carrers de Monterols i de Pedró i en diversos masos als afores es conserven altres edificis modernistes. És també obra de Domènech i Montaner el conjunt de pavellons del sanatori mental de l’Institut Pere Mata, construït entre el 1899 i el 1919, als afores. L’obra fou acabada pel seu fill Pere Domènech i Roura.

Les fonts i els monuments

Dins el nucli urbà es conserven tres fonts monumentals antigues. La font de la plaça de la Sang, circular i de pedra, tenia quatre brocs que rajaven de la base situada sota l’antiga creu de terme del camí de Riudoms; conté un escut barroc datat el 1779. La font de Neptú, al centre d’un jardí a la plaça del Víctor, fou construïda el 1789; té una fina columna espiral presidida per una escultura de Neptú de petites dimensions. La font d’Hèrcules, a la plaça del mateix nom, fou inaugurada el 1857, amb quatre piques a la base, octagonal. De caràcter purament ornamental són les fonts més recents de Triptòlem, de Joan Rebull (1968), la del Nen de les Oques, de Pere Vidiella (1942), i la de la Pastoreta, de J. Rebull (1951). Quant als monuments, cal esmentar el dedicat a l’escultor Fortuny, de M. Benlliure, i el del general Prim a cavall, obra de L. Puiggener, el més popular de tots, a la plaça del seu nom.el del general Prim a cavall, obra de L. Puiggener, el més popular de tots, a la plaça del seu nom. Dedicat al mateix personatge és el mausoleu, obra dels escultors Plácido Zuloaga i Émile Hébert, el qual el 1875 fou emplaçat al Panteón de Hombres Ilustres, prop de la basílica d’Atocha (Madrid), fins al 1970 que juntament amb les despulles, fou traslladat al cementiri de Reus, on a partir de 2014 ocupa un emplaçament a propòsit. El 1990 s’inauguraren dos nous conjunts escultòrics obra de Josep Salvadó i Jassans i d’Alomà-Puig.

Festes

La ciutat de Reus celebra nombroses festes al llarg de l’any, entre les quals destaquen sobretot tres. Per la festa major de Sant Pere, al juny, és típica la Tronada (esclat de morters i petards), amb motiu de la qual, com també es fa durant les festes de la Misericòrdia, al setembre, s’exhibeix el bestiari tradicional (els nans, els gegants, la mulassa, l’àliga, el drac) i es dansen els balls típics. En les dues festes s’organitza, a més, a la plaça del Mercadal, una jornada castellera (la ciutat disposa de dues colles, els Xiquets de Reus i els Ganxets). L’altra gran festa és el Carnaval, que no se celebrava des de l’any 1918, però que fou recuperat el 1975: inclou una rua i una guerra de tomàquets el dissabte, amb la participació de nombroses colles. Del calendari festiu es pot esmentar encara la popular festa de Sant Antoni Abat, al gener, amb els tradicionals Tres Tombs i la benedicció de bestiar. Per Setmana Santa es fan diverses processons, com la del Silenci, el Dijous Sant, i les dues del Divendres Sant, la de l’Agonia, a les 12 del migdia, en la qual es trasllada el Sant Crist des de la capella de la Sang a la de Sant Pere, i la de les tres de la tarda, que inverteix el recorregut; un cop arriba es demanen les Tres Gràcies. Pel Corpus té lloc una altra processó acompanyada de gegants, danses folklòriques, entremesos, etc.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Reus (2) Escoles públiques

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Web de l’Ajuntament

La Musara

La Mussara (11)
 La Mussara és un Poble abandonat del Municipi de Vilaplana Comarca  baix camp (Tarragona)
 A La Mussara hi anem el 8 de  novembre de 2014

   Aquí hi trobem tot de restes  de l’Església  i el castell. Es per veure’l

Dades del Municipi

Gentilici Vilaplanenc, vilaplanenca
Superfície 23,20 km²
Altitud 366 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
630 hab.
27,16 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Vilaplana té actualment 23,2 km 2 (l’antic terme era de només 6,8 km 2 ), després d’haver-hi incorporat el de la Mussara. El terme limita amb els de l’Aleixar (S), l’Albiol (E), Mont-ral (NE, de l’Alt Camp), Capafonts (N), la Febró (N i NW), Arbolí (W) i Alforja (SW).

El terreny és molt trencat, sobretot la part de la Mussara, i va des dels 400 m d’altitud als 1 075 m del Puig Pelat, els cingles d’Arbolí, els aiguavessants del Priorat, amb el Puig Sec (982 m), i als 1 055 de la mola de la Mussara, tots a l’antic terme d’aquest nom. Abunden els boscos de pins i alzines. L’antic terme de la Mussara és travessat pels barrancs del Gorg, que forma part de la conca del Siurana, el de l’Obac i el de la Cova Llonga, i també pels extrems que conflueixen després a la riera de la Mussara ja a Vilaplana, per on passen els barrancs dels Garrigots, de la Vall d’en Bassa i el de les Tosques.

El terme comprèn la vila de Vilaplana i la urbanització dels Motllats, que també s’estén pel terme veí de Capafonts. El nom de Vilaplana, provinent de l’època de la repoblació, podria haver estat generat pel contrast de la seva àrea amb la de la Mussara, que sembla de poblament més antic i és un lloc enlairat damunt alts cingles. Segons la tradició, la gent de la Mussara hi tenia primer corrals i més tard alguns hi anaren a viure; la població rebé el nom dels Masos de la Plana i després, en poblar-se de manera estable, Vilaplana. Travessen el terme les carreteres locals de l’Aleixar a l’Albiol i a Mont-ral, que es bifurca dins el terme després de passar per la vila, i la de l’Albiol a la Febró i Arbolí, que es bifurca també dins el terme un cop passat el brancal que en surt cap a la Mussara.

El Poble

El 10 de gener de 1961 un decret del Ministeri de la Governació incorporava el terme de la Mussara al de Vilaplana. El petit agrupament de cases de la Mussara, deshabitat des del 1959, es troba vora els cingles de les Airasses, a 890 m d’altitud, amb 22 edificis arruïnats; 8 d’aquests, amb l’església, formaven l’únic carrer del llogaret, a la punta de les Airasses; uns altres 7 s’aplegaven als Cinglallons i 7 més es troben isolats al voltant. L’edifici enrunat de l’església de Sant Salvador, amb campanar, és del 1859; hi ha uns pocs vestigis de l’edifici gòtic, al qual substituí. La seva imatge de la Mare de Déu del Patrocini, dels segles XIV-XV, es conserva al museu comarcal de Reus. Davant el poble, en un turó, hi ha les restes del xalet refugi de les Airasses, construït el 1926 per Ciriac Bonet, que el cedí al CEC. La Mussara tenia tradicional enemistat amb el poble de la Febró, i els seus habitants eren anomenats ranes a causa del petit embassament natural que es forma vora el poble amb aigua de pluja i que servia per a abeurar els animals. Així mateix, baixar de la Mussara és sinònim d’“ignorar fets molt coneguts”. Des d’antic i d’època no determinada, hi ha hagut un important pou de gel al Mas del Pou.

A Vilaplana s’han trobat restes neolítiques de caràcter possiblement votiu a les Deveses, i també eines de pedra polida. S’han trobat també unes pintures rupestres declarades patrimoni de la humanitat el 1998. A l’antic terme de la Mussara, si bé no s’han descobert restes romanes, se n’han trobat de sarraïnes i cal creure que hi havia una guarnició dependent del valí de Siurana (d’altra banda el topònim és d’origen àrab). S’havia trobat també ceràmica acanalada al Mas de Peiró i una important necròpoli neolítica al bosc del Susanno.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Mussara (Restes del antic refugi)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Restes pobles abandonats

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntamen

Enciclopèdia Catalana

 

Montbrió del Camp

Montbrió del Camp (21)

Montbrió del Camp es un Municipi de la Comarca del Baix camp (Tarragona)

A Montbrió del Camp hi anem el 21 de març de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Montbrionenc, montbrionenca
Malnom Foradats
Superfície 10,7 km²
Altitud 132 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
2.650 hab.
247,66 hab/km²

Breu historia del municipi

S’estén entre les rieres de Riudecanyes, que el separa de Mont-roig del Camp (W), i d’Alforja, que, encara que per dintre el terme de Montbrió, passa molt a prop de la partió amb Vinyols i els Arcs, i Riudoms (E). El terme limita, a més, amb Riudecanyes (NW), Botarell (N) i Cambrils (S). L’altitud del terme oscil·la entre els 100 i els 160 m; per tant, es tracta d’una planura amb molt pocs trencats. És travessat, a més, pel barranc de les Esclotes o de Segura i pel Torrent, dit abans d’entrar al municipi, barranc de l’Ànima Blanca.

L’únic nucli de població i cap de municipi és la vila de Montbrió del Camp. Travessen el terme de Montbrió, nom que Coromines considera d’origen germànic, nombroses carreteres locals que comuniquen la vila amb Reus i Riudoms, amb Mont-roig, amb Cambrils i amb Botarell i Riudecanyes.

El Poble

El nucli urbà de la vila de Montbrió del Camp, situat a 132 m d’altitud, és al mig de la plana. La vila té forma de V, travessada pel barranc del Torrent, amb carrers llargs, estrets i paral·lels. L’església, gran i ben proporcionada, s’acabà d’edificar el 1692 i és dedicada a sant Pere. Conserva un orgue del segle XVIII catalogat com a monument historicoartístic musical.

La casa de la vila és renaixentista, amb porxos. Hi ha diverses cases d’interès, com Cal Recó i Cal Bargalló, del segle XVII, Cal Blay, Ca l’Apotecari i Cal Vidal, del segle XVIII, Cal Pelegrí, del XIX, i Cal Reverter i Cal Figuerola, modernistes. Es conserva un portal i un corredor de la muralla. Enmig del poble hi ha també l’edifici que ocupaven les monges carmelitanes, dedicades a l’ensenyament.

A Montbrió hom disposa del Museu del Vi Els Cups, a la casa de Can Busquets, i altres col·leccions, com ara la del Museu Piqué, de pintura i escultura, i la casa museu Cal Cantó (habitatge pagès).

Festes

La vila celebra la seva festa major, en honor de sant Pere, al juny, i la festa major d’hivern, dedicada a sant Antoni Abat, pel gener. També hi ha celebracions per Carnestoltes, festivitat en ocasió de la qual tradicionalment s’havia fet una representació que figurava el testament, la mort i l’enterrament d’un gat per part de les rates. Actualment, es dansa el ball de casats. Per cap d’any, la quitxalla passa a felicitar els padrins a casa seva i rep l’obsequi dels “guilandos”, que consisteix a posar diverses menes de llepolies en uns cistellets. La vila té quatre parelles de gegants, dues de les quals han estat catalogades en el grup de gegants centenaris de Catalunya (els dels carrers de la Closa i d’Avall).

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Montbrió del Camp (28)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Mont-Roig del Camp

Ermita de la Mare de Deu de la Roca
Ermita de la Mare de Deu de la Roca

Mont -Roig del Camp es un Municipi del Baix Camp (Tarragona)

A Mont-Roig del Camp hi anem el 21 de març del 2012

Dades del Municipi

Gentilici Mont-rogenc, mont-rogenca
Malnom Xuts
Superfície 63,31 km²
Altitud 120 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
12.148 hab.

Breu historia del municipi

El terme de Mont-roig del Camp, un dels més extensos del Baix Camp, s’estèn entre la riera de Riudecanyes i el riu de Llastres i entre les serres de Colldejou i Llaberia i la mar, que forma 8 km de costa plana i arenosa que ha facilitat l’auge turístic dels darrers decennis del segle XX.

La façana marítima, d’orientació NE-SW, s’inicia a la punta de Riudecanyes i continua per la punta de la Pixerota, la platja de Rifà, la punta de Porquerola, la platja dels Penyals i la punta dels Penyals o dels Espenyals, on comença un sector rocallós i s’obre Cala Bot; finalment l’arenosa Cala Figuera es prolonga fins a arribar a la punta del riu de Llastres, fita SW del terme, vora l’Hospitalet de l’Infant. El terme de Mont-roig, en general pla, és comprès entre la riera de Riudecanyes a llevant (que fa de partió entre Cambrils i Montbrió del Camp) i el barranc de l’Olivera, que fa en part al seu curs alt de partió NE amb els termes de Riudecanyes i de Vilanova d’Escornalbou, penetra al terme i desguassa a la riera de Riudecanyes per la dreta; pel NW les Roques de Maseres (395 m), contrafort sud-oriental de la serra de Colldejou, i la serra de la Pedrera (285 m) i la Muntanya Blanca (428 m), estreps orientals de la serra de Llaberia, el separen de Vilanova d’Escornalbou (N), Colldejou (NW) i Pratdip (W). El límit occidental segueix després, en direcció N-S, el raiguer del puig de Cabrafiga, aquest ja dins Pratdip, fins a enllaçar amb el riu de Llastres, el curs del qual separa el terme de Mont-roig, pel SW, del de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

Travessen el terme, a més dels cursos ja esmentats, els barrancs o torrents, de direcció paral·lela, de la Pixerota, que desguassa a mar a la punta homònima; de Rifà, que, davallant de la serra de Colldejou, penetra al terme entre la serra de la Pedrera i les Roques de Maseres i desaigua al bell mig de la platja de Rifà. Semblantment el barranc de Porquerola, que drena els vessants occidentals de la serra de Llaberia, s’obre pas entre la Muntanya Blanca i el tossal de Costarena (340 m) i penetra al terme i desguassa a la punta homònima. Baixen dels vessants sud-orientals del puig de Cabrafiga els barrancs de Pauma Negra i de l’Estany Gelat, que desemboquen a la platja dels Penyals.

El municipi comprèn la vila de Mont-roig del Camp, que n’és el cap, i nombroses urbanitzacions que a efectes censals han estat integrades en l’àmbit de dues entitats de població. La població de la urbanització de les Pobles, que tenia 1 287 h el 2005, comprèn també la dels Masos d’en Blader, Club Motn-roig, Mainou, els Pins de Miramar, la Ribera, Rustical Balnearis i el Paradís, entre d’altres. La urbanització Miami Platja dóna nom a l’entitat que comprenia a més els nuclis de Via Marina, el Casalot i Costa Zèfir, entre d’altres, que tenien 4 867 h empadronats.

S’encreuen a la vila de Mont-roig la carretera de Reus al coll de Fatxes, que travessa el terme de NE a SW, amb la de Colldejou a la costa, que ho fa de NW a SE; aquí enllaça amb la N-340 de Barcelona a València, que travessa el sector meridional del terme paral·lela a la costa. Entre aquesta i la mar hi ha la línia del ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que té l’estació de Mont-roig prop de la platja de Rifà. Més a l’interior hi ha l’autopista AP-7 de Barcelona a València, que no té, però, cap sortida dins el terme; les més pròximes són a Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant.

El Poble

La vila de Mont-roig del Camp (2 742 h el 2005) és situada en un lloc pla, a 120 m d’altitud, vora el barranc de l’horta. Té algunes cases d’interès, però el més destacat, tot i no tenir gaire valor artístic, són les dues esglésies. La vella, amb una façana renaixentista, es féu de nova planta o s’amplià damunt l’anterior entre el 1574 i el 1610, encara que l’altar major no s’acabà fins el 1634 i l’orgue el 1743. L’església nova de Sant Miquel, de la qual es parla des del 1780, es féu damunt el pla de la de Vilallonga. Les obres es començaren el 1799 i s’enderrocaren una trentena de cases. La primera pedra es posà el 1801. Les obres restaren aturades entre el 1808 i el 1821, del 1823 al 1826 i de nou a partir del 1835, punt en què es mantingueren pràcticament inalterades fins el 1939. La volta sense cobrir de l’església nova, que ara actua de parroquial, és recollida en el famós quadre de Joan Miró Mont-roig 1919 . La família, per part de pare, d’aquest gran pintor, era de Mont-roig. Des del 1911 Joan Miró residí llargues temporades a la casa familiar i incorporà a la seva obra, especialment la dels primers decennis del segle XX, el paisatge de Mont-roig.

 

Festes

Durant els mesos de març a juny se celebra la Primavera Cultural (amb la festa de l’Arbre, concerts, exposicions, etc.). Entre les festes de la vila destaquen la festa major, en honor de sant Miquel, al setembre, durant la qual es dansa el ball de dames i vells, i la festa de Sant Isidre, pel maig.

De les festes dels diferents nuclis del terme destaquen la de Sant Jaume, pel juliol, i la de Sant Josep, pel març, a Miami Platja, i a l’agost la festa major de les Pobles.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Ermita de la Mare de Deu de la Roca
Ermita de la Mare de Deu de la Roca

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Botarell

Botarell (22)

Botarell és un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)

A Botarell hi anem el 18 de març de 2012

 

Dades del Municipi

Gentilici Botarellenc, botarellenca
Superfície 11,96 km²
Altitud 196 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
1.113 hab.
93,06 hab/km²

Breu historia del municipi

S’estén per la plana quaternària del Camp de Tarragona, just fins als primers contraforts muntanyencs que l’envolten. És a uns 196 m d’altitud, envoltat pels municipis de Montbrió del Camp (S), Riudoms (E), les Borges del Camp (NE), Riudecols (NW) i Riudecanyes (W), i en un punt toca el d’Alforja (N). El territori és travessat per les rieres de les Voltes i de Riudecols, entre altres de menor entitat, mentre que la d’Alforja i el barranc dels Domenys fan de llindar al terme.

El municipi comprèn el poble de Botarell, que n’és el cap, i la urbanització de les Costes, que tenia 5 h empadronats el 2005. Per Botarell passa una derivació de la carretera de Montbrió a Duesaigües i el sector nord del terme és travessat per la carretera N-420 de Reus a Falset i el ferrocarril de Reus a Móra la Nova, que no té, però, estació al terme.

El Poble

La població es concentra al poble de Botarell (196 m i 928 h el 2005). És allargassat i format per carrers llargs i estrets, vora el petit turó on abans hi havia el castell de Botarell. El poble degué conèixer al segle XVII una notable expansió, reflectida en l’obertura de nous carrers, l’edificació de l’església i la del castell, o com a mínim la seva reestructuració, en estil renaixentista, obres en les quals treballà Pere Blai. Es conserven diverses cases amb llindes de pedra, una de les quals, datada el 1621, fou segons la tradició l’hospital de la vila. L’església parroquial de Sant Llorenç, construïda entre el 1617 i el 1622, ofereix com a detalls interessants les gàrgoles i un escut on es parla del poble. Els notables retaules que contenia foren cremats el 1936. Del castell, pràcticament íntegre encara el 1846 i que al començament del segle XX era utilitzat com a local d’esbarjo amb el nom de L’Euterpe, no en queda gairebé cap rastre. Prova de la seva importància fóra la dita “Botarell, vila xica i gran castell”. Segons la tradició fou aterrat en una carlinada. A uns cent metres del castell es veuen les ruïnes d’una torre de guaita rodona.

L’element més notable del poble és la denominada Pedrafita, situada ara al peu de la carretera de Montbrió, a l’entrada del poble. És de granit, d’uns 2 m d’alçada; és partida i fou reconstruïda lligant-la amb uns ferros. En un principi Vilaseca la suposà un menhir objecte de culte fàl·lic; cal creure, com el seu nom indica, que es tracta de la mateixa pedra esmentada ja com a fita el 1173 i que una delimitació del 1571 descriu com una “pedra, d’alçada d’un home que està ficada al davall lo lloc i font de Botarell”. La Font Vella de Botarell és el lloc de reunió a celebrar molts actes de les festes del poble.

Festes

La població celebra diverses festes durant l’any. Cal mencionar la cavalcada de Reis, que recorre tots els carrers i s’atura sota finestres i balcons, on els nens esperen amb una corda per estirar els paquets que els patges els lliguen. Al febrer se celebra la festa major d’hivern de la Candelera, i per sant Blai es beneeixen els típics “blaiets” i fruits que, menjats el 25 de març, protegeixen del mal de gola, segons tradició popular. A l’agost se celebra la festa major de sant Llorenç

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Botarell (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

 

L’Hospitalet de l’Infant

L´Hospitalet de L´Infant   (Antic Hospital)

L’Hopitalet de l’Infant és un Poble del municipi de Vandellóss i l’Hospitalet de l’Infant  de la comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A l’Hospitalet de l’Infant hi anem el 25 de maig de 2014

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

És situat al límit del Baix Camp amb la Ribera d’Ebre, a la part meridional de la serra de Llaberia, i és el terme més extens de la comarca. Limita amb Mont-roig del Camp (E), Pratdip (N), Tivissa (N i W, de la Ribera d’Ebre), l’Ametlla de Mar (S, del Baix Ebre) i amb la mar (E i SE).

És un terreny accidentat pel braç oriental del sector meridional de la Serralada Prelitoral Catalana, en el seu punt de contacte amb la mar. El terme comprèn la capçalera (al coll de Fatxes) i la vall mitjana del riu de Llastres, que més avall forma límit amb els termes de Pratdip i de Mont-roig. Aquesta vall és compresa entre els vessants meridionals de les serres de Montalt i de Llaberia, els sud-occidentals de la serra de Santa Marina, amb la mola de Remullà (588 m, separada de l’anterior pel Coll Roig), els orientals de la mola de Genessies (711 m), al límit amb la Ribera, i els septentrionals dels Dedalts de Vandellòs, que la separen de la mar, on es destaquen les Moles (690 m) amb la tossa de l’Alzina (697 m), el Puntaire (728 m), la mola del Grèvol (607 m) i la Portellada (737 m), amb el contrafort de la serra del Coll de Balaguer, ja vora la mar. La façana litoral és constituïda pels vessants sud-orientals dels Dedalts de Vandellòs, drenats per diversos barrancs (de la Porrassa, de la Basseta, del Forat, de Tixelles, de Cadaboques, de Lloria, de Mala Set), que aboquen les seves aigües directament a la mar. Un altre sector de terme, comprès entre la mola de Genessies i els Dedalts de Vandellòs, aboca les seves aigües (barrancs Fondo, de Vilaplana i del Tais, capçalera del torrent del Pi) directament a mar, ja dins el terme de l’Ametlla de Mar després de passar pel de Tivissa.

L’extensa costa, de 10,5 km, va des del riu de Llastres, damunt l’Hospitalet de l’Infant, fins al cap de Terme, on aboca les aigües el barranc del Codolar, dit també del Cap de Terme, i que fa el límit amb l’Ametlla. S’hi obren les cales Bea i Gestell, la platja de les Rojales, entre la punta de la cala Bea i la punta de l’Albercoquer, la platja de la Punta del Riu, la platja de l’Arenal, la platja de l’Almadrava, l’illot i la platja nudista del Torn, i els penya-segats del coll de Balaguer, amb alguna petita cala i una àmplia zona rocallosa molt visitada pels afeccionats al submarinisme. A part del poble de Vandellòs, integren també el terme el poble de l’Hospitalet de l’Infant, el raval de l’Almadrava, a la costa, i els llogarets de Masboquera i Masriudoms. Hi ha, a més, nombroses urbanitzacions com l’Arenal, el Calamar, l’Infant, etc. Vandellòs era escrit abans també Vandellors i Valldellors, formes que generaren les etimologies populars de ‘Vall de l’Ós’ i ‘Vall de Llors’ o ‘de llorers’.

El municipi és força ben comunicat, ja que travessen el terme paral·lelament a la costa el ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que hi té estació, la carretera N-340 i l’autopista AP-7, dita de la Mediterrània (que té sortida a l’Hospitalet de l’Infant), de recorregut força paral·lel. La carretera comarcal C-44 de l’Hospitalet de l’Infant a Tivissa i Móra d’Ebre pel coll de Fatxes uneix les vies de comunicació esmentades amb el poble de Vandellòs i travessa tot el terme seguint el curs del riu de Llastres.

El Poble

L’Hospitalet de l’Infant i l’Almadrava

L’Hospitalet de l’Infant (3 833 h el 2005) és situat a la costa, a la dreta del riu de Llastres, al límit dels termes de Vandellòs i Mont-roig. Constitueix un segon centre administratiu del municipi, ja que s’hi han instal·lat diverses dependències de l’Ajuntament. El poble sorgí i es formà a l’entorn de l’antic hospital medieval. Alguns autors han identificat l’indret, per la seva proximitat al riu de Llastres, amb Oleastrum, tesi que semblaria reafirmar la descoberta de vil·les romanes. La plaça de Catalunya és el centre comercial i històric del poble. L’església és dedicada a sant Pere. La zona urbanitzada de l’Hospitalet es localitza davant del port esportiu, on s’inicia un passeig que es prolonga fins a la platja de l’Arenal, davant la qual s’ha desenvolupat l’expansió urbanística. A més, el 1989 començaren les obres d’un vial transversal de comunicació entre el sector urbà de l’Hospitalet i la urbanització del polígon d’Hifrensa, que ha permès un millor accés a les platges. El nucli va experimentar un creixement considerable gràcies a les plantes nuclears i a la funció de segona residència, que féu sorgir nombroses urbanitzacions, com ara l’Arenal, Cala d’Oques, el Calamar, l’Infant, les Margarides i la Sentiu.

De les entitats culturals destaca el Foment Cultural de l’Hospitalet de l’Infant i l’associació recreativa El Cercle. L’antic hospital del segle XIV ha estat habilitat, i compta amb una sala d’exposicions i una biblioteca municipal. Són populars les festes del Carnaval i sobretot la festa major, per la Mare de Déu d’Agost, i la festa de la Verge del Carme, al juliol, amb la tradicional processó marítima. Les tardes i nits d’estiu són amenitzades amb diversos actes (cinema, dansa, concerts, etc). Al juny se celebra la Trobada de Puntaires i el Mercat d’antiquaris, brocanters i col·leccionistes, i als mesos de tardor s’organitzen les Jornades Culturals de Tardor, amb conferències, teatre, exposicions, etc.

El nucli de l’Almadrava (25 h el 2005), situat a la platja del mateix nom, a migdia del terme entre el cap de Terme i el coll de Balaguer, sorgí els anys vint. Els components de la colònia de pescadors eren majoritàriament d’Altea i Benidorm (Marina Baixa) i de l’Ametlla (Baix Ebre). Les cases s’hi construïen a l’estil de les barraques valencianes. S’hi han edificat xalets i urbanitzacions, cosa que ha comportat un augment demogràfic del nucli. El nom prové del fet que en aquesta platja s’estenia una almadrava, complexa instal·lació de xarxes per a la pesca de bancs de peixos migratoris. 

Festes

Celebra la seva festa major al juliol, per sant Jaume.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

140525-2 L´Hospitalet de L´Infant   (Estació) (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Duesaigües

Duesaigües és un municipi de la comarca del Baix Camp (Tarragona)

141208-1 Duesaigües (17) Viaducta

 

Dades del Municipi

Gentilici Duesaigüenc, duesaigüenca
Superfície 13,58 km²
Altitud 268 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
246 hab.
18,11 hab/km²

Breu historia del municipi

És envoltat pels de l’Argentera (SW), Riudecanyes (SE), Riudecols (NE), Alforja (N) i per Pradell de la Teixeta a la banda del Priorat (W). El coll de la Teixeta (546 m) —al límit del terme de Duesaigües i a la capçalera de la riera, que separa de la conca del riu de Cortiella, afluent del de Siurana— s’obre a la serra de l’Argentera o de Pradell, que emmarca per l’W el municipi. Aquest, en general força abrupte, és també encerclat a la part sud-oriental pel contrafort que, després de Puig Cerver, culmina a Puig Marí (660 m), màxima elevació del terme, al límit amb Riudecols. És drenat pels barrancs de capçalera de la riera de Riudecanyes (barrancs dels Masos, del Coix i dels Hortells, entre altres), que rep al S del poble l’aportació per la dreta del barranc de l’Argentera. Seguint el curs de les aigües s’arriba al proper pantà de Riudecanyes, pertanyent ja al terme veí.

L’únic nucli de població i cap de municipi és Duesaigües.

El municipi és travessat per la carretera local que, venint de Montbrió del Camp, travessa la vall de la riera de Riudecanyes i embranca al coll de la Teixeta amb la carretera N-420 provinent de Reus cap a Falset i Móra d’Ebre. És travessat també pel ferrocarril de Reus a Móra, que passa per dos viaductes de pedra construïts el 1843; el viaducte més llarg, el dels Masos, fou declarat element del patrimoni industrial de Catalunya. Té baixador de ferrocarril compartit amb l’Argentera, població amb la qual es comunica per una carretera local.

El Poble

El poble de Duesaigües (268 m) té pocs carrers, curts i costeruts. L’església parroquial de Santa Maria ja existia al segle XIV, però l’actual fou bastida el 1752 i beneïda el 23 de setembre de 1753.

La història

Des del primer moment formà part de la baronia d’Escornalbou i com a tal s’incorporà a les terres de senyoria directa de l’arquebisbe. El 1345 l’arquebisbe Arnau Sescomes concedí a Duesaigües, els habitants de la qual fins aleshores havien d’anar a l’església de l’Argentera, que se’n construïssin una de pròpia per a ells i per al lloc de Valls.

Al maig del 1462 el comte de Prades i l’arquebisbe Urrea concertaren a Duesaigües un pacte per a reclutar gent a favor del rei i contra la Generalitat. Possiblement per a incrementar la repoblació, el 1505 l’arquebisbe Gonzalo Fernández de Heredia donà a Pere Tarragonès els masos de Gener, de Galceran i d’Ardèvol, compresos dins el terme. Duesaigües participà activament en les activitats de la Comuna almenys des del 1563.

El 1787 la parròquia continuava essent regida per un vicari tot i tenir llibres sacramentals propis des de l’any 1773. El 1867 perdé de nou la seva independència com a entitat eclesiàstica i fou agregada de nou a l’Argentera.

El poble havia estat totalment saquejat pels francesos el 1810 a les ordres del general Abbé. La ideologia federal hi fou hegemònica: el 1868 hi hagué una manifestació de més de 100 persones i l’any 1869 baixaren a Reus a rebre Castelar. Els federals hi guanyaren les eleccions del 1869.

Festes

Se celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost, per bé que hi ha actes durant tota la primera quinzena del mes. Anteriorment la festa major se celebrava per sant Cosme i sant Damià, patrons del poble, al setembre, actualment convertida en una festa de caràcter religiós.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

141208-1 Duesaigües (24)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament».

Enciclopèdia Catalana

Castellbell del Camp

Castellvell del Camp  (60)

Castellbell del Camp és un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)

 A Castellbell del Camp hi anem el 8 de novembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Castellvellenc, castellvellenca
Superfície 5,23 km²
Altitud 219 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.840 hab.
543,02 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme de Castellvell, de forma triangular, és encerclat pels d’Almoster (E), l’Aleixar (W) i Reus (S). És situat a la plana del Camp, sota els primers estreps de les Muntanyes de Prades. El punt més alt del terme és el Salvià de Lluardo, que assoleix els 473 m d’altitud, mentre que els punts més baixos són a uns 160 m. El punt més conegut a la rodalia és el puig de l’Àliga o muntanya del Pal, de 302 m. El terme, travessat només pel barranc de Roquís, és pobre en aigües, per bé que la construcció d’un canal del pantà de Riudecanyes ha millorat molt la situació, alhora que s’han construït mines, pous i basses.

Castellvell inclou dins el seu terme, a més del cap de municipi, diverses urbanitzacions, com Arboceres, Castellmoster, el Pinar IV Fase que forma part d’una urbanització que s’estén també pel terme de Reus, la Flor del Camp, els Pugets, les Serres, i les Planes del Puig. La principal via de comunicació és la carretera de Reus a la Selva del Camp, que passa al SE del poble.

La població i l’economia

La integració de Castellvell del Camp al terme de Reus fa que se’n desconeguin dades demogràfiques fins el 1497, any en què apareix amb 14 focs; s’esmenta amb 8 focs el 1515, amb 34 el 1553 i amb 26 el 1563. Al segle XVIII, com arreu del Principat, hi hagué un notable increment de la població: 60 veïns el 1708, 61 el 1719, 76 el 1763 i 85 el 1773, amb 298 h el 1719 i 444 el 1787. Al llarg del segle XIX, però, el moviment de la població ( castellvellencs ) oscil.là (566 h el 1830, 416 el 1842, 780 el 1860, 736 el 1887 i 687 el 1897). Castellvell entrà al segle XX amb 712 h (1900). Després d’algunes oscil·lacions (580 h el 1940, 687 el 1965, 661 el 1975 i 626 el 1981), sembla que el fet que part de la població treballi a Reus, a 2 km, i que Castellvell s’hagi convertit en un poble dormitori ha aturat el despoblament. Cap al final dels anys vuitanta la població començà a augmentar i assolí els 892 h el 1991 i els 1 537 h el 2001. L’any 2005 hi havia 2 340 h.

La base econòmica tradicional del terme ha estat l’agricultura. Es conrea una bona part del terme i la construcció d’un canal del pantà de Riudecanyes ha permès l’increment del regadiu, adreçat bàsicament al conreu dels avellaners, mentre que la vinya i l’olivera coneixen un retrocés notable i constant, com els garrofers, que han quedat reduïts a llocs marginals. Al primer decenni del segle XX es creà la cooperativa agrícola, que es reféu el 1941. L’agricultura és complementada per la cria d’alguns caps de bestiar oví. L’activitat industrial ha estat poc desenvolupada (ram de la construcció i de l’alimentació), però bona part de la població es trasllada diàriament a treballar a les indústries i serveis de Reus.

El Poble

El poble de Castellvell del Camp (959 h el 2005) és situat sota el turó de Santa Anna a 227 m d’altitud. És format bàsicament per un sol carrer, que cap a la meitat es bifurca. Dins el poble hi ha Cal Tramuntà, documentat el 1706, a l’interior del qual es conserven arcades antigues, i algunes cases amb portals adovellats.

L’església parroquial, dedicada a sant Vicenç, és documentada ja el 1599, encara que la que subsisteix deu ser una renovació o bé va ser feta de nova planta, ja que a la llinda duu la data 1702. És d’estil neoclàssic senzill i han estat derruïdes les arcades que hi havia al davant. El 1936 es va cremar el retaule, obra de Bonifaç; tan sols se salvà del foc la figura més enlairada, que representa el Pare Etern.

Festes

El poble celebra la seva festa major d’hivern per Sant Vicenç, al gener, i fins al segle XIX organitzà un tradicional ball de coques, al qual assistia molta gent de Reus. A més, celebren la festa major d’estiu, amb motiu de la diada de Santa Anna, al juliol, i la festa de la Banya, recuperada els anys vuitanta, al desembre, per la diada dels Sants Innocents. Aquesta festa té el seu origen en l’obtenció de la independència administrativa total respecte de Reus el 1854. Consisteix a fer pagar a tothom qui vol entrar al poble una banya o penyora en metàl·lic en canvi de beure mistela mentre es fa una costellada davant el portal. Aquesta festa, celebrada a la primera època fins el 1930, va originar a Reus la dita següent: Al poble de Castellvell tots són petits i dolents, que ens fan pagar la banya el dia dels Innocents .

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castellvell del Camp  (Església) (5)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Vandellòs

 

Vandellòs (31)Vandellòs és un municipi de la Comarca de Baix Camp (Tarragona)

A Vandellòs hi anem el 25 de maig de 2014, aprofitant que anem a L’Hospitalet de l’infant a un concert de Compex.

Dades del Municipi

Gentilici Vandellossenc, vandellossenca
Superfície 102,67 km²
Altitud 281 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
5.992 hab.
58,36 hab/km²

 

Breu historia del Municipi

És situat al límit del Baix Camp amb la Ribera d’Ebre, a la part meridional de la serra de Llaberia, i és el terme més extens de la comarca. Limita amb Mont-roig del Camp (E), Pratdip (N), Tivissa (N i W, de la Ribera d’Ebre), l’Ametlla de Mar (S, del Baix Ebre) i amb la mar (E i SE).

 És un terreny accidentat pel braç oriental del sector meridional de la Serralada Prelitoral Catalana, en el seu punt de contacte amb la mar. El terme comprèn la capçalera (al coll de Fatxes) i la vall mitjana del riu de Llastres, que més avall forma límit amb els termes de Pratdip i de Mont-roig. Aquesta vall és compresa entre els vessants meridionals de les serres de Montalt i de Llaberia, els sud-occidentals de la serra de Santa Marina, amb la mola de Remullà (588 m, separada de l’anterior pel Coll Roig), els orientals de la mola de Genessies (711 m), al límit amb la Ribera, i els septentrionals dels Dedalts de Vandellòs, que la separen de la mar, on es destaquen les Moles (690 m) amb la tossa de l’Alzina (697 m), el Puntaire (728 m), la mola del Grèvol (607 m) i la Portellada (737 m), amb el contrafort de la serra del Coll de Balaguer, ja vora la mar. La façana litoral és constituïda pels vessants sud-orientals dels Dedalts de Vandellòs, drenats per diversos barrancs (de la Porrassa, de la Basseta, del Forat, de Tixelles, de Cadaboques, de Lloria, de Mala Set), que aboquen les seves aigües directament a la mar. Un altre sector de terme, comprès entre la mola de Genessies i els Dedalts de Vandellòs, aboca les seves aigües (barrancs Fondo, de Vilaplana i del Tais, capçalera del torrent del Pi) directament a mar, ja dins el terme de l’Ametlla de Mar després de passar pel de Tivissa.
 

L’extensa costa, de 10,5 km, va des del riu de Llastres, damunt l’Hospitalet de l’Infant, fins al cap de Terme, on aboca les aigües el barranc del Codolar, dit també del Cap de Terme, i que fa el límit amb l’Ametlla. S’hi obren les cales Bea i Gestell, la platja de les Rojales, entre la punta de la cala Bea i la punta de l’Albercoquer, la platja de la Punta del Riu, la platja de l’Arenal, la platja de l’Almadrava, l’illot i la platja nudista del Torn, i els penya-segats del coll de Balaguer, amb alguna petita cala i una àmplia zona rocallosa molt visitada pels afeccionats al submarinisme. A part del poble de Vandellòs, integren també el terme el poble de l’Hospitalet de l’Infant, el raval de l’Almadrava, a la costa, i els llogarets de Masboquera i Masriudoms. Hi ha, a més, nombroses urbanitzacions com l’Arenal, el Calamar, l’Infant, etc. Vandellòs era escrit abans també Vandellors i Valldellors, formes que generaren les etimologies populars de ‘Vall de l’Ós’ i ‘Vall de Llors’ o ‘de llorers’.

 

El municipi és força ben comunicat, ja que travessen el terme paral·lelament a la costa el ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que hi té estació, la carretera N-340 i l’autopista AP-7, dita de la Mediterrània (que té sortida a l’Hospitalet de l’Infant), de recorregut força paral·lel. La carretera comarcal C-44 de l’Hospitalet de l’Infant a Tivissa i Móra d’Ebre pel coll de Fatxes uneix les vies de comunicació esmentades amb el poble de Vandellòs i travessa tot el terme seguint el curs del riu de Llastres.

El Poble

El poble de Vandellòs, cap administratiu, s’alça a 281 m d’altitud, a l’interior de la vall del riu de Llastres. El 2005 tenia 946 h. Conserva l’església parroquial de Sant Andreu, del 1773, de tres naus amb cúpula, i restes de les fortificacions medievals, entre les quals destaca una torre convertida en habitatge.

 

Quant a les activitats culturals i associatives, cal buscar els antecedents al final del segle XIX, el 1885, quan es fundà una banda de música que persistí fins el 1917. Més endavant, entre el 1929 i el 1942, funcionà una altra banda de música. El 1934 s’inaugurà una biblioteca pública municipal. En l’àmbit esportiu, cal esmentar el Club de Futbol local, fundat el 1925, que va desaparèixer el 1989. Actualment, entre les diverses entitats esportives i cíviques cal destacar el Centre Cultural Esportiu i Recreatiu de Vandellòs.

Festes

Entre les festes tradicionals locals cal destacar la festa major, al juliol per Sant Jaume. El maig és també un mes festiu, amb la celebració de Sant Isidre, la festa del cóc amb cireres i l’organització d’unes jornades culturals. També se celebren la festa del Senglar, per Sant Antoni, al gener, i la festa de la dona, per Santa Àgueda, al febrer

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Vandellòs (Ajuntament) (2)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana