Arxiu de la categoria: Comarca Anoia

Carme

Carme és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A L’Anoia hi anem el 5 de maig de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Entitats de població 3
Població
Total 783 (2018)
• Densitat 66,92 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Carmetà, carmetana

Breu historia del municipi

Als fogatjaments dels segles XIV i XV s’inclouen els habitants de Carme en el recompte del castell de Claramunt. En canvi, als segles XVI i XVII ja hi figuren diferenciats amb 18 i 19 focs, respectivament. Al segle XVII es triplicaren els seus estadants, ja que el 1719 hi havia 259 h i el 1787 arribaren a 642 h. El segle XIX presenta una sèrie de variacions. Després d’una forta davallada al principi de segle (el 1830 baixà a 381 h) el poble assolí el 1857 el nivell demogràfic més alt registrat, en arribar a 1 244 h. Aquest creixement s’explica pel trasllat d’algunes fàbriques tèxtils d’Igualada atretes per la possible mecanització de la producció gràcies a la força motriu de les aigües de la riera i de les surgències. Començà a davallar el 1860 amb 1 133 h i amb 1 128 h el 1887. La crisi tèxtil de la comarca, unida als estralls de la fil·loxera (que aparegué pels volts del 1885) determinà una forta davallada demogràfica durant el darrer decenni del segle XIX. La crisi tèxtil igualadina provocà conflictes socials que també afectaren Carme. Pel contrari, la recuperació deIgualada amb l’arribada del ferrocarril el 1893 no afavorí la població, ja que no solament no es recuperà sinó que va anar perdent habitants. Entre el 1910 i el 1920 s’estabilitzà la població en 800 h; el decenni de 1930 a 1940 baixà a 700 h, el 1950 s’accentuà la davallada fins a 682 h. El 1970 féu una lleugera recuperació fins a vorejar novament els 700 h. En les dècades de 1980 i 1990 la població tingué algunes oscil·lacions dins una lleugera tendència a la baixa. Així, el 1981 tenia 717 h, el cens del 1991 comptabilitazava 679 h i el del 2001, 674 h. El 2005 es registraren 726 h.

Els boscos, força importants tot i que s’han reduït des de la dècada del 1870, són formats per pinedes de pi roig i alguns alzinars i rouredes. Els conreus són majoritàriament de secà, amb predomini de cereals i de vinya, tot i que també hi ha oliveres i ametllers. El regadiu, poc extens, es localitza a prop de la riera i es dedica sobretot a productes de consum local.

Des d’antic, l’aigua del rec, que serpenteja pel terme i per dins el poble, ultra regar les terres, era la força motriu dels molins fariners, drapers, d’oli i de paper, a més de fer molt de servei a les fassines d’aiguardent i per a rentar i tenyir els teixits de llana dels paraires. El 1733 fou legalitzada la confraria dels paraires de Carme, que tingué continuïtat fins el 1860. Entre les propietats dels paraires, hi havia els estricadors de Cal Ros, que eren d’ús obligatori per a tots els agremiats. Entre el 1773 i el 1814 pagaven dos sous per cada peça de roba, que s’hi portava mullada i es posava tibant entre els bastiments de fusta amb claus perquè en eixugar-se no s’arronsés. La casa de Sant Roc era el domicili social dels paraires i era situada al xamfrà del carrer del Fregenal i el camí de Miralles. Des del segle XI consta documentada l’existència dels molins que aprofitaven l’aigua de la riera de Carme. La indústria, que ha esdevingut la principal font econòmica del municipi, es basa principalment en els sector tèxtil i paperer. El 1998 s’inicià la celebració, pel maig, de Firaverd, una fira dedicada a la jardineria i la floristeria.

El Poble

El poble de Carme (331 m d’altitud), que tenia 702 h el 2005, és situat a la dreta de la riera homònima, al centre de la vall, en un lloc ric en aigües. La disposició de les edificacions ha estat sempre concentrada, amb carrers curts, a l’entorn de la parròquia.

Al voltant de l’església parroquial de Sant Martí, al centre del poble, s’anà configurant el nucli urbà. Fou construïda el 1743, en substitució de l’anterior, que era molt petita. El 1779, tant la parròquia com el santuari de Collbàs deixaren de ser sufraganis de la Pobla de Claramunt. Mentre que la primera aconseguia la independència parroquial, la segona es convertia en sufragània de la parròquia de Carme. L’entitat cultural més important és el Centre Recreatiu i Cultural (1934), que conté una sala de teatre i una biblioteca infantil.

Festes

Celebra la festa major pel juliol, en honor de la seva patrona, la Mare de Déu del Carme, i pel novembre se celebra la festa de Sant Martí.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’ajuntament

Capellades

Capellades és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Capellades hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Població
Total 5.211 (2018)
• Densitat 1.796,9 hab/km²
Llar 30 (1553)
Gentilici capelladí, capelladina

Breu historia del municipi

El terme municipal de Capellades és el més petit de la comarca, amb 2,95 km2. Limita amb els termes de la Torre de Claramunt (N i W), Cabrera d’Anoia (S) i Vallbona d’Anoia (E). Comprèn la vila de Capellades i l’antic veïnat de la Font de la Reina, i hi ha, a més, la urbanització de Ca l’Anton, la major part de la qual pertany al terme veí de la Torre de Claramunt. El terme és situat a la vall de l’Anoia, a l’indret on el riu talla la Serralada Prelitoral formant l’anomenat estret o congost de Capellades i surt ja de la Conca d’Òdena per a dirigir-se cap al Penedès. El congost s’obre pas entre la serra de Miramar (596 m) a l’esquerra, amb les carenes de Llobreia, el Brugar, el Fitó, els Colls Bessons i les Llangònies, i una potent terrassa travertínica quaternària, a la dreta, damunt les llicorelles paleozoiques i el granit, formant una cinglera de cornises i covals de pedra tosca i el dosser o barret del Capelló, on hi ha els importants jaciments prehistòrics del terme (abric Romaní i l’estació Agut).

El fonament principal de l’existència i de la prosperitat històrica de Capellades és l’aigua de la bassa del Molí de la Vila, d’on brollen de 8 a 12 milions de litres diaris, i encara hi ha altres deus abundants. El 1977, en un pou artesià de 140 m de profunditat, al davant de la font Cuitora, fou trobat un cabal de 13 milions de litres diaris, part dels quals serveixen per a l’abastament urbà. L’abundància de l’aigua capelladina ha servit moltes vegades per a remeiar necessitats alienes, com l’any 1566 quan, per falta de pluja, es perderen els sembrats sense granar a moltes zones catalanes i fins i tot molta gent de Barcelona anà a moldre, als molins de la costa de Capellades, blat importat de Sardenya. El 1694 els pagesos de Capellades i la pabordia del Penedès establiren una distribució de les aigües de la bassa per al regatge de les terres.

A Capellades hi ha la cruïlla de l’antiga carretera comarcal C-244 d’Igualada a Sitges, la qual ha sofert una millora en la dècada del 1990 amb la construcció d’un nou vial, la C-15, per la riba esquerra de l’Anoia, i la local de Capellades a Martorell, a més dels ramals que surten cap a la Torre de Claramunt, Vilanova d’Espoia i la Torre Baixa. El ferrocarril d’Igualada a Barcelona passa pel terme, però l’estació és dins el veí terme de Vallbona, a 1 km de la vila de Capellades.

El Poble

La vila de Capellades, a 317 m d’altitud, ocupa un replà travertínic a un centenar de metres per damunt de l’Anoia. A l’entorn de la primitiva església es formà el primer nucli urbà, molt estàtic als primers segles. Al segle XVII s’originà un desvetllament de la població amb l’eixamplament de les muralles del perímetre de la plaça de l’Església, amb la Plaça Xica, la plaça Nova, el Carrer Nou i els carrers de la Canaleta, del Call, de Sant Francesc, d’Oló, com també de l’eix del carrer Major, amb el Portal Jussà davant el pont del Bisbe i el Portal Sobirà a prop de les voltes de Can Bas i del carreró de Magí Carme. Durant el segle XIX s’allargaren els carrers del Pilar, de Garbí, de la Divina Pastora, de Sant Ramon, de Santa Anna i del Fondo, i durant la segona meitat del segle XX s’inicià la construcció dels espais lliures del nucli urbà, especialment els situats als passeigs de Miquel i Mas i de la Concepció i a ambdues bandes de les carreteres, i començaren a aparèixer blocs de propietat horitzontal. Un dels elements més característics de l’urbanisme de Capellades és la bassa vora el Molí de la Vila, d’origen natural, el voltant de la qual s’ha arranjat un parc.

L’església de Santa Maria de Capellades, després de rebre els privilegis del rei Lotari, el 986 i el 988, va deixar de ser sufragània de Claramunt i fou erigida parròquia el 1098 per una butlla d’Urbà II, a petició de l’abat Berenguer de Sant Cugat. El 1643 es bastí una església més gran i el 1805 s’iniciaren les obres del temple actual, que van durar un segle a causa de les interrupcions motivades per les guerres dels francesos i les carlines i per un incendi ocorregut el 1896. El 1805 i durant un quadrienni el monestir de Sant Cugat, a fi de contribuir a les obres de la nova església, hi destinà una tercera part dels delmes de la seva senyoria de Capellades. El 1824 tornà a contribuir durant un altre quadrienni a les obres de l’església.

L’església de Santa Maria és esmentada ja el 986 i el 988 en preceptes del rei franc Lotari a benefici del monestir de Sant Cugat del Vallès, del qual era possessió i figura en la documentació referent al castell de Claramunt, al terme del qual pertanyia. Formà part de la baronia de la Conca d’Òdena, però no fou del domini directe dels Cardona ja que Ramon de Claramunt vengué el 1234 el terme (que formava una quadra) i lloc de Capellades a l’abat Pere de Sant Cugat del Vallès, i li traspassà els drets senyorials. Els Cardona pledejaren pel domini de la quadra de Capellades fins el 1867, però aquesta quedà en propietat del monestir de Sant Cugat, adscrita a la pabordia del Penedès.

Altres llocs d’interès són la capella de la Mare de Déu del Pilar, que s’edificà el 1801. El convent de la Divina Pastora fou alçat el 1862 al lloc dels estricadors de la confraria de Sant Sebastià. Ja el 1858 s’establí a Capellades la segona comunitat de terciàries caputxines de l’Institut de la Mare del Diví Pastor, dedicat a l’ensenyament i fundat per l’igualadí P. Josep Tous i Soler (1811-71). A la Casa Serra, al costat de la capella del Pilar, les germanes franciscanes darderes es dedicaren a atencions hospitalàries. Els antics fossars parroquials desaparegueren el 1859 i les restes foren traslladades al turó del Molar, on es construí l’actual cementiri, amb la capella del 1911. També ha desaparegut l’oratori de la Casa Bas, autoritzat per Benet XIV el 1756. La Casa Bas és una casa senyorial del segle XVII amb una singular volta que constituïa un dels portals d’entrada a la vila; la casa acull, actualment, una sala d’exposicions. Un hospital general per als pobres fou creat el 1492 i un altre fou obert el 1798 al carrer de Sant Francesc. Aquest últim va funcionar fins el 1815. L’antic Molí de Cal Munné, paperer, situat al final de la costa dels Molins, ha estat restaurat.

Han estat presents de manera continuada a la vila diverses associacions culturals, algunes de les quals de molt antiga tradició, com és el cas de la societat la Lliga, amb local propi per a la realització d’actes diversos i de sessions de cinema i teatre. La seva antiguitat es remunta al 1901. També cal destacar l’agrupació sardanista, diverses corals i l’esbart dansaire. Des del 1988 se celebren periòdicament uns concerts de cambra sota el títol de Paper de Música i un concurs anyal per a la promoció de joves intèrprets. Hom disposa d’una biblioteca i també d’emissora municipal de ràdio. Al paratge de la Font Cuitora s’ha bastit un amfiteatre, utilitzat sobretot a l’estiu per a diversos actes.

L’any 1961 fou inaugurat el Museu Molí Paperer de Capellades en el setcentista Molí de la Vila, que és un testimoni viu de la tradició paperera, perquè es fabrica el paper emprant les mateixes eines i els procediments antics. El museu és vinculat al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya; el 1999 va ser reformat i restaurat. Al museu s’ha instal·lat, a més, una biblioteca especialitzada i s’hi exhibeixen una gran part de les troballes prehistòriques trobades al Capelló. Es tracta de la Secció Arqueològica Amador Romaní.

Festes

Entre les festes tradicionals destaquen la festa major, que es fa per l’agost, i la festa major d’hivern de Santa Dorotea, al febrer. Per Nadal és tradicional de fer la travessia del llac nedant i pel juliol se celebra la festa de Sant Cristòfol. Ha estat recuperat el ball pla, que es balla per la festa major i pels dies de Corpus; el ball dit el dansot gairebé s’ha perdut.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Capellades

Enciclopèdia catalana

Calaf

 
Calaf és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Calaf hi anem el 12 de febrer de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Entitats de població 2
Població
Total 3.547 (2018)
• Densitat 385,54 hab/km²
Llar 128 (1553)
Gentilici Calafí, calafina

Breu historia del municipi

El municipi de Calaf, capital de la subcomarca de la Segarra Calafina o Alta Segarra, és el més petit del sector, després del de Sant Martí Sesgueioles, amb 9,22 km2, però s’hi concentra una part important de la població de la seva contrada. No té pràcticament hàbitat dispers, bé que el seu àmbit s’ha anat estenent en una àrea molt àmplia fora del nucli format entorn de la vila medieval. A més de la vila de Calaf, el terme comprèn la urbanització de la Pineda. L’envolten pel N el gran terme de Calonge de Segarra, pel NE el de Sant Pere Sallavinera, i pel sector S els Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles i Pujalt.

El terme ocupa el centre geogràfic de l’altiplà al qual dona nom. Aquest altiplà, que forma part de la Depressió Central, és una extensa plataforma calcària, d’uns 700 m d’altitud mitjana, que marca la partió entre les aigües que aboquen al Segre (mitjançant el Riubregós i el Sió) i les que aboquen al Llobregat (a través de les rieres de Rajadell i l’Anoia). El municipi limita al N amb els puigs del Castell (685 m), de Sant Sebastià (765 m) i de Ferrera (759 m) i s’estén vers el S, sobretot en el sector central, en amples planures de camps de conreu. La part més accidentada i desèrtica és la que s’allarga vers l’W, per sobre de Sant Martí Sesgueioles i la Guàrdia Pilosa. El clima és mediterrani amb tendència continental, caracteritzat per un hivern llarg i molt fred, però un estiu curt i calorós. L’aridesa del terme és només trencada amb algunes clapes de matollars vers l’indret de Ferrera i el Soler Lladrús. La vegetació constituïda per brolles i garrigues ocupa els sectors no conreats, i els arbres més característics són l’alzina (de carrasca) i el roure de fulla petita. L’escassetat d’aigua ha estat un problema endèmic de Calaf, en part solucionat als darrers anys amb aigües portades de fora, ja que l’aigua del subsol no és potable per la constitució del terreny.

Situat al centre de la contrada i en una cruïlla de camins, Calaf és el lloc de pas obligat per a tots els pobles del seu rodal. Ja antigament era el punt per on passaven les carrerades de transhumància que sortien del Berguedà, el Solsonès i l’Alt Urgell. Avui travessen el terme la carretera de Cervera a Manresa (N-141), que prop de Calaf enllaça amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona (que facilita la comunicació amb Manresa), la C-1412 d’Igualada a Tremp, i carreteres locals: la de Sant Martí Sesgueioles i fins a Sant Guim de Freixenet, i la de Calaf a Pinós. Hi ha estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Lleida.

Al segle XIX els Prats de Rei mantenien encara la capitalitat religiosa i segles abans havien tingut l’administrativa de la regió. Calaf era el lloc més ben fortificat, el centre de mercat i fins va tenir mesures i moneda pròpia.

El Poble

La vila de Calaf (685 m d’altitud), que tenia 3 076 h el 2005, va néixer al peu del castell i es va anar estenent, pel costat de migdia, inicialment encerclada dins un primer cinyell de muralles, que va ultrapassar a mitjan segle XIV i després va originar el Raval i el Passeig, de carrers més rectilinis que arriben fins a l’estació del tren o la carretera de Manresa. D’aquest cercle de muralles en resten vestigis de dos portals (el de Xorriguera i el de l’Hospital), bé que aquests corresponen a una reedificació dels murs feta entorn del 1584. L’element més antic és una gran torre quadrada adossada a l’antic hospital. L’antic mercadal es va originar a mitjan segle XIV, a l’extrem S de la població, on ara hi ha la Plaça Gran, a l’extrem de la qual els prohoms de la vila van erigir la capella de Sant Miquel, poc abans del 1356, amb una confraria i un sacerdot beneficiat. L’augment demogràfic que es produí durant el segle XVI a causa de la configuració de la vila antiga, amb els seus carrerons estrets i cases amb pòrtics tots encerclats per les fortificacions o muralles alçades entorn del 1580, feu necessari de desplaçar l’església parroquial de Sant Jaume al centre de la vila on era emplaçada l’antiga capella de Sant Miquel. Inicià l’obra el prior Francesc Sala (1597-1634) i es va acabar o almenys inaugurar al culte el 1639. La nova església és un notable edifici de la fi de l’època gòtica, composta d’una gran nau amb capelles laterals i una cripta sota el presbiteri per a contenir les restes de santa Calamanda, d’una gran veneració local i amb confraria pròpia. Vers l’any 1670 es va construir la seva façana i l’esvelt campanar d’uns 52 m que li fa costat, un dels més alts de Catalunya. Les obres duraren fins el 1720.

La vila continuà expandint-se pel Raval, on es creà una plaça nova i amples carrers en els camins que desemboquen en la carretera de Manresa i en l’estació del ferrocarril. El gran creixement que va experimentar Calaf des dels anys quaranta va fer envoltar la població de cases noves entorn de l’antic Raval i vers el sector de llevant; també es van renovar cases del sector antic. Aquest creixement va anar acompanyat d’una sèrie de millores en l’aspecte urbanístic de pavimentació de carrers i places, com la de l’antiga plaça del Mercat o de l’Església. A mig quilòmetre del centre urbà es localitza la urbanització de la Pineda, que tenia 195 h el 2005.

Ultra les restes de portals i muralles, l’església parroquial de Sant Jaume i la Plaça Gran, porticada, la vila de Calaf té alguns edificis notables, com l’antiga Casa Satorras (abans Casa Cortadelles), la Casa Servitge, la Casa Mensa, Cal Nadal, Cal Torrescassana, l’antic Hospital de la vila o el que resta del convent franciscà.

La Casa Cortadelles, situada al carrer de Sant Jaume, és un notable edifici neoclàssic del segle XVIII, amb columnes estriades i altres elements arquitectònics de pedra, que revela la importància dels antics estadants, notables comerciants de gra i una de les famílies més destacades de la vila. Els Cortadelles es dedicaren a administrar diversos pobles de la província de Terol i participaven com a intermediaris de l’arrendament dels drets del ducat de Cardona. La casa, que passà després a la família Satorras, conserva l’antic mobiliari i una notable biblioteca i arxiu.

Can Segarra és una noble casa que s’alça a l’extrem del carrer del Ravalet i dona a la plaça del Firal, lloc on se celebraven les fires de bestiar. Pertany a la família Figuerola, propietària de moltes terres de la població i que, com els Satorras, es dedicaven al comerç de productes d’artesania, gra i vi i administraven diferents poblacions del ducat de Cardona. Fill d’aquesta casa fou Laureà Figuerola i Ballester, ministre de finances durant la Primera República i president del Senat.

Can Torrescassana és una casa del carrer de Sant Jaume, que va fundar el doctor Raimon d’Abadal. Entre els fills de la casa cal destacar el doctor Isidre d’Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf. Un altre fill de la casa, Jaume d’Abadal i Camats, fou agraciat pel rei Carles II l’any 1675 amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. La casa canvià de nom en entrar-hi Joan Antoni Torrescassana, catedràtic de la Universitat de Cervera. Durant la guerra del Francès s’hostatjà en aquesta casa el general Vendôme i fou gràcies a la intervenció de Joaquim Torrescassana que es pogueren evitar molts estralls dels francesos a la comarca. El nom actual de la casa és Can Matrícules i es troba repartida entre diversos llogaters i botiguers.

La Torre de l’Arc de ldHospital és una altra casa situada a l’extrem del nucli urbà, a prop de la carretera de Solsona. Data de temps immemorial i antigament s’anomenà la Torre d’en Caselles. Fou reformada a la fi del segle XIX, però conserva encara una noble fesomia de típica casa de pagès catalana amb una façana de dotze arcades.

L’Hospital és una de les fundacions més antigues de Calaf, ja que existia des d’abans del 1559. Es troba al peu del castell i és un edifici sever, de pedra ben escairada, en el qual es destaquen una torre quadrada i un portal adovellat pel qual es puja al castell. Durant el segle XVIII es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic, i tenia l’obligació, imposada pels fundadors, d’acollir els malalts i els vells de la vila, amb preferència els de llinatge del fundador i del dotador, i després d’aquests, els pobres vianants. Fou restaurat el 1873, i de nou el 1884, i ocupat per religioses carmelitanes de la caritat. Aviat deixà de ser hospital i es convertí en un col·legi per a nenes. Aleshores la seva església es dedicà a la Mare de Déu del Carme. Les mares carmelitanes estigueren a Calaf fins el 1936. Després de la Guerra Civil de 1936-39, el col·legi fou dirigit per germanes dominiques de l’ensenyança. Fou abandonat el 1965, any en què les monges passaren a un nou edifici col·legi fet a la vila. Actualment s’ha rehabilitat com a centre cívic de la vila.

El convent de Sant Francesc, situat davant l’estació, ocupa, com ja s’ha dit, el solar de l’antic priorat de Sant Jaume. Els franciscans, establerts a Calaf el 1696, el van construir entre el 1715 i el 1729. L’església fou acabada entorn del 1750. El convent fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835; aleshores el seu edifici fou venut a particulars. Al final de la dècada del 1990 es trobava en estat d’abandonament.

La vida associativa de la vila de Calaf és força important, i entre les entitats més destacades cal esmentar el Casal de Calaf, fundat el 1925, que disposa d’una sala de teatre, i el Grup Excursionista de Calaf, a més de diverses societats i equips esportius. La institució amb més solera és la Unió Calafina, fundada el 1890, que el 1930 integrà una sala de teatre. Entre els locals culturals cal mencionar la biblioteca i l’arxiu municipial.

La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada de 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila.

Festes

La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada de 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Calaf

Enciclopèdia catalana

Poble Conill

Església
 Conill és un poble del municipi de Pujal comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Conill hi anem  el 12 de febrer de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia

Capital Pujalt
Entitats de població 5
Població
Total 207 (2018)
• Densitat 6,59 hab/km²
Llar 70 (1553)
Gentilici Pujalenc, pujalenca
Entitat de població Habitants
Astor, l’ 36
Conill 53
Guàrdia Pilosa, la 14
Pujalt 94
Vilamajor 11

Breu historia del municipi

El terme de Pujalt, de 31,43 km2 d’extensió, és al sector de ponent de l’altiplà de Calaf, al límit nord de la comarca de l’Anoia amb la de la Segarra i també al límit de la província de Barcelona i del bisbat de Vic. S’estén per una remarcable planura enlairada, un típic altiplà, a uns 750 m d’altitud, entre Conill, Sant Ramon i Estaràs. El terme és força homogeni en el sector de Pujalt i dels seus agregats de l’Astor i Vilamajor, i en canvi fa unes estranyes sortides al sector de Conill, pràcticament envoltat pel terme de Calonge de Segarra, i en el de la Guàrdia Pilosa, que arriba fins a tocar de les cases del poble de Sant Martí Sesgueioles.

L’altitud de l’altiplà fa que sigui un lloc d’àmplies panoràmiques vers els Pirineus, les crestes de Montserrat, les serres de Pinós i de Boixadors i els plans d’Urgell, i fa també que sigui un lloc especialment afectat pels vents. Aquesta altitud no priva, però, que el lloc sigui afectat per la boira baixa; hom diu que alguns hiverns havia arribat a durar 10 o 12 dies. També és típica la boira gebradora.

El municipi de Pujalt comprèn el poble de Pujalt, amb el terme del seu antic castell, l’antiga demarcació del castell de Montesquiu amb els sectors de l’Astor i Vilamajor, el terme de Conill, abans dels Cardona, i el de la Guàrdia Pilosa. Aquests dos darrers termes formaren municipalitats pròpies fins a mitjan segle XIX. També l’Astor fou abans independent amb la consideració de quadra. Dintre el terme antic de Pujalt hi ha els dos antics veïnats de les Torres de més amunt i de més avall i la petita quadra de la Ceriola, de dues cases, abans de domini dels rectors de Pujalt.

La principal via de comunicació del terme és la N-141 que uneix Cervera i Manresa, tot passant per Calaf. Aquesta carretera, que enllaça a Calaf amb l’Eix Transversal, passa per Conill i permet l’accés a Pujalt mitjançant un ramal. Al S del terme, un altre branc de la carretera de Sant Martí Sesgueioles a Sant Guim de Freixenet porta a l’Astor.

El Poble

El poble de Pujalt (770 m d’altitud) tenia 99 h el 2005. El castell de Pujalt corona un puig o mota de 773 m, pels vessants oriental i occidental del qual s’estén, graonada, la població. Sempre ha tingut el nom històric de Pujalt; el renom de la Mota és molt tardà i es refereix al puig que li fa de suport, no a l’edificació, de la qual només resten trossos de murs, una cisterna i, ja al pendent, on comencen els carrers del poble, els murs de la capella romànica de Sant Ponç, que sembla que correspon a la capella del castell. Moltes cases de la població s’han fet amb els carreus procedents dels murs del castell. La població abans era envoltada de muralles, de les quals resta alguna traça a prop de la capella de la Concepció, al carrer del Call i darrere el carrer Major. A la plaça Major, on es reunia el Consell del terme, hi havia un frontó o joc de la pilota, documentat des del segle XVII. Els carrers estrets i costeruts, amb alguns passos coberts, donen a la població un regust d’antigor. S’han restaurat algunes cases.

La capella de la Concepció, feta a l’entrada de la població, a tocar de la muralla, a partir del 1399, és una típica edificació de pedra, d’una nau amb volta apuntada i una curiosa espadanya, com un triangle de costats arrodonits, que li dóna un cert relleu. La presideix una notable imatge gòtica de marbre policromat, de la fi del segle XIV, que, tot i el títol de la Puríssima Concepció que té de sempre, representa la Mare de Déu, dreta, amb el Fill a l’esquerra que té un llibre obert a les mans. Es construí perquè la parroquial era extramurs i en tenia cura un sacerdot beneficiat, dit l’Animer. El 1546 a la vila hi havia un hospital situat a prop d’aquesta capella.

L’església parroquial de Sant Andreu de Pujalt, esmentada des del final del segle XI, entre les parròquies del bisbat de Vic, és situada fora de la vila, en un pla, a prop del qual s’ha fet la moderna rectoria i alguna altra edificació. Dista del poble uns 200 m. Originàriament era un temple romànic tardà, que fou consagrat un 27 d’abril d’un any desconegut i que ha sofert moltes modificacions, com la supressió de l’absis i la construcció d’un presbiteri que allarga la nau, l’erecció d’un campanar poligonal reconstruït en una bona part el 1871 i l’obertura de capelles laterals amb grans arcs. L’antic portal de la part de migdia es va tapiar, per obrir-ne al segle XVIII un a ponent. Antigament era coberta de lloses, que encara s’endevinen.

Des del 2004, vora Pujalt s’han dut a terme tasques de recuperació d’un antic campament d’instrucció militar republicà, amb l’objectiu d’acondicionar-lo per a la seva visita. S’ha de complementar amb un centre d’interpretació.

Festes

La festa major se celebra a l’agost, i la festa de Sant Andreu, patró del poble, al començament de desembre. A finals de maig se celebra, des de 1999, la Fira de la Transhumància.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Argençola

Argençola es un municipi de la comarca de l’ Anoia (Barcelona)

A Argençola hi anem el 2 de novembre de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Entitats de població 7
Població
Total 219 (2018)
• Densitat 4,65 hab/km²
Llar 61 (1553)
Gentilici Argençolenc, argençolenca
Entitat de població Habitants
Argençola 82
Carbasí 26
Clariana 49
Contrast 17
Plans de Ferran, els 8
Porquerisses i Albarells 46
Rocamora 10
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Argençola, de 47,09 km2, un dels més extensos de la comarca, és situat al seu extrem de ponent, al límit amb la Segarra i amb la Conca de Barberà. Limita amb Santa Coloma de Queralt (a la Conca de Barberà), al SW, a l’W amb Talavera (de la Segarra), on hi ha el límit de les tres comarques i de les tres províncies de Tarragona, Lleida, i Barcelona, i amb els termes de Montmaneu (NW), Sant Guim de Freixenet (Segarra), Veciana (N), Jorba (E) i Sant Martí de Tous (SE).

El territori forma part dels primers altiplans segarrencs, drenats pel torrent del Molí, un dels afluents de capçalera de l’Anoia (al NW del terme) i la riera de Clariana, afluent per la dreta del mateix riu dins el terme de Jorba, que travessa el municipi d’W a E. Comprèn, a més del poble d’Argençola, cap de municipi, els pobles de Clariana, Carbasí, Albarells, Porquerisses, Contrast i Rocamora d’Argençola, la caseria dels Plans de Ferran i els antics llocs de la Goda i Tolosa.

Travessa el sector meridional la carretera comarcal C-37 d’Igualada a Santa Coloma de Queralt (amb un ramal a Clariana) i el septentrional la A-2 de Madrid a França per la Jonquera, l’antic camí ral, on hi ha l’antic hostal del Violí i de la qual surt un ramal a Argençola, a Porquerisses i Albarells, i un altre a la Panadella, vers Carbasí. Altres vies menors comuniquen diversos indrets del terme.

El Poble

El poble d’Argençola, que tenia 70 h el 2005, és situat a 768 m d’altitud, al sector de ponent del terme, a l’interfluvi de les rieres de Clariana i del Molí, en un promontori al cim del qual hi ha les restes de l’antic castell d’Argençola. El poble és format per un petit grup de cases i per l’església parroquial de Sant Llorenç d’Argençola, esmentada des del 1031; la primitiva, consagrada de nou el 1087, era situada un xic més avall de la nova església, edificada amb pedres del castell i beneïda el 18 de maig de 1891, d’estil neoclàssic. El 1685 en depenien 10 cases juntes i 15 pagesies. El castell, esmentat el 1012 amb el veí castell de Clariana, és documentat directament el 1031, quan va morir el seu senyor Màger, germà d’Ermemir de Castelltallat, i es jurà el seu testament a l’altar de l’església de Sant Llorenç, “in castro Argençola”. Màger posseïa també els castells de Rocamora i Clariana i béns a Albarells, Carbasí i Jorba. Era un important agent del repoblament de la comarca que ha deixat el nom al llogaret de Puigdemàger dels Prats de Rei. Vers el 1032 els sarraïns devastaren el terme d’Argençola i captivaren molta gent (en aquesta escomesa morí el levita Guillem de Mediona). Estigué en mans de diversos senyors, entre els quals els Queralt (segle XIV) i després la família cognominada Argençola; el 1702 Jeroni de Rocabertí i d’Argençola, senyor del lloc, fou nomenat marquès d’Argençola. 

Festes

La festa major d’Argençola se celebra a l’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’ajuntament

Enciclopèdia catalana

Masquefa

masquefa-20

Masquefa és un Municipi de la Comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Masquefa hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Gentilici Masquefí, masquefina
Superfície 17,06 km²
Altitud 257 m msnm
Població (2014[1])
• Densitat
8.406 hab.
492,73 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Masquefa, de 17,06 km2, és a l’extrem sud-oriental de la comarca. Limita pel costat de l’Anoia amb els termes de Piera (W) i els Hostalets de Pierola (N i NE), i amb els de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat, a l’E) i Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès, al S i E). El torrent del Sastre i la riera de Masquefa escorren les barrancades al Llobregat i trenquen els alts de Masquefa (el punt més elevat és el Serral de Margall, a 320 m), formats per estrats del miocè.

Comprèn el poble de Masquefa, cap de municipi, part del poble de la Beguda Alta i nombroses urbanitzacions, com Can Parellada, Can Quiseró, Can Valls i el Maset.

La carretera de Capellades a Martorell travessava la població, però es construí una variant. Una altra carretera local comunica Masquefa amb Sant Sadurní d’Anoia. També té estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, d’Igualada a Barcelona, a Masquefa, a Can Parellada i a la Beguda Alta.

El nom de la població, considerat d’arrel àrab, significa ‘lloc fèrtil’: Meskéfe. En la documentació antiga apareixen diverses variacions d’aquesta grafia: Magzepha (963), Maccefa (975, 1004, 1008, 1064), Maczefa (1004, 1040), Maccepha (1033), Macceffa (1063), Mahzefa (1068) i Maszchefa (1153).

El Poble

El poble de Masquefa (257 m d’altitud), que tenia 4 482 h el 2005, és repartit a les dues bandes de la carretera actual de Capellades a Martorell que gairebé ressegueix l’antic camí ral, de tanta influència en el seu assentament. La primitiva fesomia de poble carrer, amb l’eix del carrer Major, ha anat canviant, amb blocs de pisos a banda i banda de la via fèrria. Des del final del segle XVIII es consideren com a part de la vila els antics ravals del Serralet i de la Creueta. Actualment hi són totalment integrats.

Vista de l’església de Sant Pere de Masquefa

 

© PATRIMONIFUNERARI.CAT

 

L’antiga església parroquial de Sant Pere, romànica, d’una nau amb absis decorat amb fris en dent de serra i arcuacions llombardes, és aturonada a uns 500 m al N del poble; en procedeixen dos retaules gòtics conservats al Museu Diocesà de Barcelona. Al seu costat hi havia les restes del castell, que foren substituïdes per una esplanada. Dins el poble hi ha l’església parroquial actual, la primera pedra de la qual es va posar el 1922 i que fou inaugurada el 1925. Dedicada també a sant Pere, és coronada per un campanar acabat amb un rellotge a quatre vents cobert amb una volta de ferro forjat. Ja anteriorment, a l’extrem del poble, a la vora del camí ral, s’havia alçat una capella a la Mare de Déu del Roser.

L’activitat cultural de Masquefa és representada per diverses entitats, entre les quals destaca especialment l’Alzinar, una societat recreativa i cultural que funciona des del 1959. Hi ha també una biblioteca municipal.

Festes

La festa major de la població s’escau pels volts de la festivitat de Santa Magdalena, al juliol. La festa petita es fa pel maig, festivitat de Sant Isidre, quan és típic de ballar el ball de la Garlanda i fer el sopar de faves. Pel Dilluns de Pasqua se celebra un aplec al cementiri vell, i al setembre, la festa del raïm i dels avis. Cal destacar el ball de bastoners, típic de les festes populars locals i de les de la contrada.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

masquefa-esglesia-4

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Informació de la Generalitat de Catalunya

Òdena

Ôdena (Restes del poble murallat) (24)

Òdena és un Municipi de la Comarca de l’Anoia

A Òdena hi anem el 16 de juny de 2013 A dalt d’un turó hi a el poble antic abandonat, que es pot seguir amb els seus carrers i algunes cases i l’església.

Dades del Municipi

Gentilici Odenenc, odenenca
Superfície 52,65 km²
Altitud 421 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
3.624 hab.
68,83 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Òdena, de 52,65 km2, ocupa una bona part de la conca homònima, vers el N d’Igualada. Havia tingut més extensió, però el 1925 li foren segregades unes 600 ha per a engrandir el terme d’Igualada. Limita dins la comarca de l’Anoia amb Rubió (NW), Jorba (W), Igualada i Vilanova del Camí (S), puntualment amb la Pobla de Claramunt (SE) i Castellolí (E), i, a més, amb el municipi bagenc de Castellfollit del Boix (NE).

És accidentat al N per les serres de Rubió i de Castellfollit del Boix (al límit amb el Bages), que separen les conques hidrogràfiques de l’Anoia i del Llobregat: muntanyes de les Malloles (833 m), Puig Bufer (661 m) i, més a llevant, puig de l’Aguilera (623 m); d’aquestes elevacions davalla la riera d’Òdena, que, formada per dos cursos, un de procedent de prop de Maians (Castellfollit del Boix) i l’altre del santuari de Sant Pere de les Botges, desemboca a l’Anoia a la frontera entre els termes d’Igualada i Vilanova del Camí. També és afluent de l’Anoia per l’esquerra la riera de l’Espelt, al sector de ponent del terme; rep el seu afluent més important (la riera d’Ardesa o de Can Masarnau, que té la capçalera ja dins de Rubió) poc abans de desguassar a l’Anoia al pont del Molí Nou d’Igualada. La riera d’Òdena proporciona al municipi d’Igualada aigua per a les seves fonts públiques, per mitjà d’un aqüeducte construït entre el 1808 i el 1832, de més de 4 km, amb mines subterrànies i dos ponts, des de les fonts de Can Poal i de Can Masarnau, fins als dipòsits igualadins de l’Enjub, al Poble Sec.

El nom de la Conca d’Òdena correspon a la definició geogràfica de la gran clotada que el curs de l’Anoia ha obert en la Serralada Prelitoral i que caracteritza la part central de la comarca. En la seva fondalada s’han assentat la ciutat d’Igualada i els pobles dels seus encontorns. La Conca d’Òdena ha estat excavada per una erosió diferencial. Les argiles marines i les margues continentals, per la seva poca coherència, han estat fàcilment erosionades. En canvi, les calcàries de Collbàs, de la Tossa, del puig d’Aguilera, dels Mollons i del Castell de Claramunt han resistit aquesta erosió i presenten un relleu dominant, típicament estructural de paisatge en cuestas. Les muntanyes blanques dels guixos d’Òdena estableixen el trànsit entre les margues blaves, o margues d’Igualada, i els materials vermellosos que s’interposen entre els trams calcaris durs.

El cap de municipi és el poble d’Òdena, i el terme comprèn també el poble de l’Espelt i altres agrupacions i veïnats de masies disperses, com les caseries de Can Sabater, Can Soler, Samuntà, les Casetes d’en Mussons, el Raval d’Aguilera, el Bosc Gran, la Font de Can Masarnau, el barri de Santa Olga i el Pla (lloc que comprèn els ravals o barris de les Manyoses, Sant Pere i Sant Ramon).

Passa pel poble la carretera C-37 de Manresa a Montblanc. Al sector meridional passa l’autovia N-II de Barcelona a Lleida, amb una derivació que travessa el terme de S a N i per les Malloles arriba als Prats de Rei, on enllaça amb la C-1412 d’Igualada a Tremp; una altra derivació des de Can Riba al nucli urbà porta també a l’aeròdrom General Vives Igualada-Òdena, situat al pla de les Gavarreres.

El Poble

El poble d’Òdena, que tenia 1.320 h el 2005, és a 425 m d’altitud, en un turó que havia presidit el castell (en resta una torre poligonal i un petit fragment de muralla), de materials guixosos, que domina per llevant la riera d’Òdena a l’indret proper a la seva formació. Presideix, amb la torre esmentada, que ha estat restaurada, el nucli agrupat als vessants del turó (que en època medieval havia estat envoltat per la muralla del castell), l’actual església parroquial de Sant Pere d’Òdena, edificada el 1942 en substitució de la que fou destruïda el 1936 (aquesta era situada més amunt de l’indret de l’actual i, al seu torn, havia estat bastida el 1736 substituint la primitiva).

L’eixemple modern, a la part més plana, a prop de les carreteres que van cap a Igualada, inclou l’antiga església de Sant Miquel d’Òdena, romànica, que fou sufragània de l’anterior, ben restaurada; obra dels segles XI i XII, és d’una nau i absis semicircular amb decoració d’arcs i lesenes llombardes. La volta, que no era la primitiva, havia caigut en la profanació del 1936. El poble s’ha expandit també vers els ravals o barris de Santa Olga i de Puig Rabat.

Al nucli hi ha diverses associacions i clubs de caràcter folklòric, cultural i esportiu. El poble disposa també d’un arxiu municipal i d’un altre de fotogràfic. Entre les festes més destacades hi ha la festa major, al voltant de la festivitat de Sant Pere Apòstol, al juny.

Festes

Per Nadal és molt concorregut el Pessebre Vivent entorn del castell d’Òdena i al gener es fa la Fira de Sant Sebastià. A Òdena, i també en altres pobles de la conca, era tradicional de ballar, per Sant Jordi, el ball de les crespelles.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Ôdena (Torre) (4)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

 

Orpí

Orpí (36)

Orpí és un Municipi  de la Comarca d’Anoia (Barcelona)

A Orpí hi anem el  5 abril de 2013

Dades del Municipi

Gentilici Orpinenc, orpinenca
Superfície 15,23 km²
Altitud 477 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
131 hab.
8,6 hab/km²

Breu historia del municipi

Orpí és un municipi de la comarca de l’Anoia, amb capital a Can Bou. Es troba al sector meridional de la comarca i de la conca d’Òdena, a la vall mitjana de la riera de Carme, que discorre en direcció oest-est pel centre del territori, entre les elevacions que ací forma la serralada Prelitoral, que a banda sud arriben a 737 m d’altitud, a la serra d’Orpinell o de Feixes. Comprèn el poble d’Orpí, amb el castell, centre històric del municipi, el de Santa Càndia, actual cap administratiu, i els veïnats de Can Bou i Feixes.

Limita amb Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Carme (nord i est), amb Mediona i La Llacuna (sud) i Santa Maria de Miralles (oest). Carreteres locals comuniquen els dos pobles amb la carretera comarcal d’Igualada a Sitges i amb la local d’Igualada a Valls.

El Poble

El poble d’Orpí es troba a 447 m d’altitud, dalt d’un roquer que domina la riba dreta de la riera de Carme, formada per l’església, la casa rectoral i un gran casal que correspon a l’antic castell i altres edificis (unes poques cases), encinglerat sobre el torrent de Morei. El terme d’Orpí (Auripino) és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el castell d’Orpí apareix el 987 (com a límit del de Miralles) i el 1005 (quan la vescomtessa Geriberga donà uns alous del seu terme al monestir de Sant Cugat del Vallès. Formà part dels dominis de la casa vescomtal de Cardona, dins la baronia de la Conca d’Odena, i la família Orpí en tingué la castlania al segle XIII. Més endavant fou infeudat a la família Sallent (el 1461 el seu senyor Bernat Sallent fou considerat instigador de l’agressió al mercader igualadí Antoni Corner mentre oïa missa i hom intentà d’embargar-li les rendes.

El castell i terme d’Orpí fou adquirit el 1677 pel paraire Joan Serrals d’Igualada a la família Ortal de Saragossa per 9.550 lliures catalanes. Restà fins a la fi del règim senyorial en mans dels Serrals i dels seus descendents els Padró. resta una magnífica torre mestra, poligonal, al centre de les edificacions que envolten el castell, i un portal d’arc rodó que dóna accés per la banda del nord.

L’església de Sant Miquel d’Orpí, que fou inicialment la capella del castell, és esmentada des del 1099; conserva de l’edificació romànica un petit absis ornamentat amb arcuacions llombardes i la coberta en volta de canó, amb arcs torals, però la resta es troba molt modificada.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Orpí (Castell) (7)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Wikipèdia

Mirambell

Mirambell (2)

Mirambell es un Poble del  Municipi de Calonge de Segarra  Comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Mirambell hi anem el 10 de febrer de 2012 i el trobem ben nevat

Dades del Municipi

Gentilici Calongí, calongina
Superfície 37,15 km²
Altitud 643 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
202 hab.
5,44 hab/km

Entitat de població

Habitants: Aleny43, Calonge de Segarra61,  Dusfort27,  Mirambell26,  Sant Pere de l’Arç16,  Soler, el25,  Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Municipi de 37,15 km2, situat a la part N de l’altiplà de Calaf, el terme del qual mig envolta aquesta població. Límita al N amb Pinós i amb l’enclavament d’Enfesta (de la Molsosa), al NE amb la Molsosa, a l’E amb Sant Pere Sallavinera, al SE amb Calaf, al SW amb Pujalt, i a l’W amb Castellfollit de Riubregós. El seu terme forma amb Castellfollit de Riubregós el sector més extrem del NW de la comarca de l’Anoia. El terreny de Calonge és trencat per petits turons i fondalades, amb alçades mitjanes de 620 a 700 m, bé que a causa de les bòbiles i indústries de ceràmica, que aprofiten les seves terres argilenques, la fesomia dels turons ha canviat força. Drenen el municipi els torrents de la Roca i de Sant Pesselaç, tributaris del Llobregós, que recullen les aigües d’altres torrents i barrancs secundaris, com els dels Pilots, dels Quadrells o de Mirambell.

És un terme típicament segarrenc format per petits agrupaments de poblament. Comprèn els poblets de Mirambell, seu d’un antic castell i jurisdicció, Sant Pere de l’Arç o Sant Pesselaç, Aleny, Durfort (vora el qual hi ha l’ajuntament), la caseria del Soler i el nucli central format pel castell de Calonge i la parroquial de Santa Fe de Calonge. També té algunes masies d’una gran tradició històrica.

La principal via de comunicació és la carretera dels Andorrans, és a dir, la C-1412 d’Igualada a Ponts, de la qual surten els ramals que porten a Durfort, el Soler i al proper turó on hi ha el castell de Calonge, i fins a Sant Pesselaç. Passat Calaf, i tot just a l’entrada del municipi, hi ha la rotonda que enllaça l’antiga N-141, de la qual surt el ramal cap a Mirambell, amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona, que travessa el sector S del terme d’E a W. Pel sector SW del terme circula la carretera, de Calaf a Pinós i a Su, que passa a frec dels poblets d’Aleny i de Sant Pesselaç. Altres camins interns comuniquen els diferents nuclis del terme entre si.

El Poble

El poble de Mirambell és la segona entitat històrica del terme. Es dreça a la part SW, a uns 3 km de Calaf. És un típic poble de cases apilonades en el puig on hi ha les restes, encara notables, del castell de Mirambell. Aquest castell és esmentat el 1039 com a propietat de la casa vescomtal de Cardona. El castell mai no es va moure del domi- ni dels Cardona, que el tenien encomanat a una família de castlans; des del 1170 hi consta una família cognominada Mirambell, que donà diferents fills per a monjos de Sant Pere de Casserres, com el monjo Arnau de Mirambell el 1235 i el prior i abans cambrer Ramon de Mirambell (1257-63). Per deixes dels Cardona, fundadors de Sant Pere de Casserres, i dels cavallers Mirambell, el monestir d’Osona fou senyor i provisor de la parròquia de Sant Pere de Mirambell des del segle XII fins a la seva extinció el 1572. A més de la parròquia i drets parroquials, Casserres era senyor de molts alous i masos, com és ara el mas de la Sala i Argullol, entre d’altres. Mirambell, que tenia 8 famílies el 1685, 4 al poble i 4 en masies, arribà a 14 famílies el 1819 i a 17 el 1860. El 2005 tenia empadronats 30 h.

La primitiva església de Sant Pere de Mirambell és documentada el 1102. Es va reconstruir vers el 1143 i aleshores consta dedicada a sant Pere i a sant Sadurní. És situada fora del nucli del poble i del castell, vora la carretera d’accés al poble, on hi ha el cementiri del lloc. Ha estat abandonada i sense culte des que es va fer la nova església al poble, a sota el castell, el 1890. És un edifici de nau i absis, amb porta i campanar d’espadanya al mur de ponent, que correspon a la reedificació de mitjan segle XII. Als murs externs es van adossar uns nínxols i a poca distància del seu absis es construí una casa.

La nova església de Sant Pere de Mirambell és un edifici rectangular amb un campanaret sobre un costat de la façana, amb coberta piramidal. Va construir-se arran de l’arranjament parroquial del 1878 i s’hi va començar a celebrar el culte el 1890. En aquest arranjament es van modificar els límits de la parròquia i se li va adscriure la capella de Santa Maria del petit poble de Durfort, que abans era sufragània de Conill.

Festes

Calonge de Segarra celebra la festa major per l’octubre, i també és molt tradicional i concorreguda la festa del Panellet pel dilluns de Pasqua Florida, durant la qual es reparteixen panellets.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castell Restes
Castell Restes

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Hostalets de Pierola

Hostalets de Pierola,Els  (Vistes de Montserrat) (2)

Els Hostalets de Pierola és un poble de la Comarca de l’Anoia (Barcelona)

Visitem Els Hostalets  el 13 de Març de 2013 també passem per Piera i Capellades

Dades del municipi

Gentilici Pierolenc, pierolenca
Superfície 33,49 km²
Altitud 474 msnm
Població (2012[1])
• Densitat
2.897 hab.
86,5 hab/km²

Breu Historia del poble municipi

La història dels Hostalets de Pierola la podem dividir en 4 grans etapes. Aquestes són: Pierola (945-1698), formació i creixement del nucli dels Hostalets (1595-1868), de la crisi de la Fil·loxera a la guerra civil (1870-1976) i la història que està per fer (s. XIX).Br>
1. Pierola:

La primera referència que es té de Pierola és una menció de l’any 945. En aquella època per referir-s’hi es feia servir el topònim Apierola. Aquesta paraula d’origen llatí designa un indret on eren abundants els eixams d’abelles.

Continua la lectura de Hostalets de Pierola