Arxiu de la categoria: Comarca Vallès Oriental

Mosqueroles

Mosqueroles (Església) (3)
Mosqueroles es un poble del municipi de Fogars de Montclús, Comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Mosqueroles hi anem el 9 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici fogarencs, fogarenques
Superfície 39,2 km²
Altitud 550 msnm
Població (2016[1])
• Densitat
462 hab.
11,79 hab/km

Breu historia del municip

Limita amb els termes de Gualba (E), Campins (SE), Sant Celoni (S), Santa Maria de Palautordera (S), Sant Esteve de Palautordera (SW), Sant Pere de Vilamajor (W) i Montseny (NW-N). Pel N limita també amb el municipi selvatà d’Arbúcies.

Una descripció del terme ens portaria a fer esment dels cimals més característics, entre els quals destaquen sobretot les Agudes (1 703 m), el turó de l’Home (1 706 m), on hi ha un observatori meteorològic creat per Eduard Fontserè el 1929, el Puig Sesolles (1 689 m), fins fa poc ocupat per una important base militar de radar, que va convertir el lloc en una zona prohibida al públic, el turó de Morou (1 300 m), el turó de Castellar amb les Roques de Santa Helena (1 214 m) i tota una sèrie de grenys i altures menors entre els quals s’escolen rieres i torrents que desguassen a la Tordera directament o a través de les rieres de Campins o de Pertegàs i de Gualba o Santa Fe. Aquesta última s’origina a la vall de Santa Fe, situada a l’extrem NE del terme, entre el massís de les Agudes, el turó de l’Home i la serralada que va del turó de Maçaners al turó de Morou, i es caracteritza per una vegetació i una morfologia totalment singulars. Entre els anys 1920 i 1935 s’hi construí el pantà de Santa Fe, que amb una resclosa de 24 m d’alçada i una llargada superior de 170 m, pot emmagatzemar fins a 899 000 m3 d’aigua.

Una idea del desnivell i de l’aspecte enasprat que presenta aquest terme la revela el fet que el terreny passa en pocs quilòmetres de 200 m d’altitud al seu extrem S a 1 706 m al turó de l’Home. La vegetació canvia segons l’altura i, així, seguint la carretera de Sant Celoni a Santa Fe del Montseny, es passa de la zona ocupada per alzines sureres, a la d’alzinar i pineda, garrigues, rouredes, castanyers i denses fagedes i algun sector d’avetar a la vall de Santa Fe. Els sectors de Fontmartina i del Vilar de la Costa de Montseny, propietat de la Diputació de Barcelona, foren objecte de replantacions de pins i d’avets que han canviat la fisonomia d’un ample sector del terme.

El terme comprén la vila i cap de municipi de Mosqueroles, els pobles de la Costa de Montseny i Santa Fe de Montseny, el barri del Rieral i nombroses masies. L’antic poble de Fogars de Montclús, que donà nom al municipi, avui tan sols és testimoniat per l’església parroquial de Sant Cristòfol i la rectoria. Antigament s’havia anomenat Falgars.

Hi arriba una carretera local (BV-5114), que neix a Sant Celoni (on entronca amb l’autopista AP-7 i la carretera C-35) i de la que, poc abans d’arribar a Campins, surt un ramal que mena a Mosqueroles i la Costa de Montseny, mentre l’anterior continua en direcció nord vers el nucli de Santa Fe de Montseny, per arribar finalment a Viladrau (prop de la C-25 o Eix Transversal). Des de la Costa del Montseny, una carretera asfaltada entronca amb la carretera BV-5301 de Palautordera a Seva pel poble de Montseny. Són de gran interès turístic les nombroses pistes i camins que serpentejen tot el terme, entre les quals destaca la que mena a la l’antiga base militar de radar del Puig Sesolles, que porta al turó de l’Home passant pel Plan Amagat i el Coll Sesbasses, construïda per l’exèrcit i que permet també d’atènyer amb poc esforç el cim de les Agudes. Tanmateix, l’accés amb vehicles al cim del turó de l’Home ha quedat restringit amb l’objectiu d’evitar els col·lapses i garantir el manteniment del medi natural.

El cognom Montclús el rep de l’antic castell de Montclús, situat a frec del límit municipal, bé que dintre la demarcació de Sant Esteve de Palautordera, que era el centre de la seva antiga jurisdicció.

El Poble

La parròquia de Sant Martí de Mosqueroles es troba al peu de l’estrep o turó de Fogars de Montclús, en una petita carenada entre les rieres de Rifer i de les Canals, tributàries de la de Campins. Passa sota seu la carretera de la Costa de Montseny, derivació de la de Sant Celoni a Santa Fe. L’església, la rectoria, un hostal veí i alguna altra caseta propera formen el petit nucli de Mosqueroles, centre administratiu del municipi.

La vila (140 h el 2005) rural de Moscheroles és citada el 978, novament el 984 i també en dates més acostades. Una església de Sant Martí, molt diferent de l’actual, fou consagrada el 1104. La que ara hi ha és un edifici rectangular en el qual es pot distingir, pels murs i volts, una nau que sembla romànica, però que es troba totalment amagada per l’arrebossat i per les capelles i afegitons que té a banda i banda. És evident que l’església ha estat capgirada, és a dir, que el presbiteri actual correspon a una ampliació o utilització de la part ponentina de l’església, mentre que la façana actual és on hi havia l’absis. Prop de la façana, a migdia, hi ha el campanar, de torre, aixecat o reformat, sembla, a la fi del segle XIV. És difícil de precisar èpoques, però la darrera modificació important i potser el capgirament es va fer el 1802. Aquesta església guarda un bon tresor de peces d’orfebreria (creu processional, veracreu, copons, custòdia, encensers, etc.) dels segles XVI i XVII.

Sota l’església, a la vall de la riera de Rifer, hi ha una petita concentració de masos i altres construccions residencials més modernes i al cim de la carena que separa aquesta vall de la del Tordera, sobre l’antic mas de Can Ferrers i prop de la residència dels Cordomí, es troba la gran església romànica coneguda ara per Santa Magdalena de Mosqueroles i antigament per Sant Marçal de Baix. Aquesta església, un edifici de tres naus i tres absis, fóu erigida al pas del segle XI al XII pels monjos de Sant Marçal que volien traslladar ací (i durant un temps ho feren) el seu monestir; obligats a retornar al Montseny el 1104, fundaren ací uns beneficis i una confraria laïcal que fou un centre viu de devoció. En el casal veí de l’església, hi habitaren també donats i ermitans. El 1642 es va adaptar la nau central com a capella dedicada a santa Magdalena i les naus laterals, dedicades abans a sant Marçal i a sant Gil, es destinaren a usos agrícoles. S’hi han emprès importants obres de restauració destinades a retornar a l’edifici li les seves antigues proporcions i bellesa.

.Festes

Pel setembre, el quart diumenge, se celebra un aplec des del 1982 en lloc de la festa major que ara s’escau el 22 de novembre. El primer diumenge de maig se celebra la festa major del Roser, en la qual es balla el típic ball de gitanes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Mosqueroles (Camelies) (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

El Montseny

montseny-3

El Montseny és un Municipi de la Comarca del Vallès Oriental

A El Montseny hi anem el 31 octubre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici Montsenyenc, montsenyenca
Superfície 26,8 km²
Altitud 528 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
332 hab.
12,39 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Montseny, antigament Sant Julià de Montseny, és l’únic que guarda el nom del massís del Montseny, que, com a part de la Serralada Prelitoral, marca la separació entre el Vallès Oriental, Osona i la Selva. Precisament el municipi es troba al punt de confluència entre les tres comarques, puig que termeneja per l’E amb Tagamanent, pel S amb Sant Pere de Vilamajor i Fogars de Montclús, pel N amb els municipis osonencs del Brull i Viladrau i pel NE amb el selvatà d’Arbúcies.

La seva demarcació s’estén per la vall o les valls que formen la capçalera de la Tordera, riu que es considera que neix a la Font Bona de Sant Marçal, i pel N s’enfila al Matagalls (1 697 m), on coincideix en la seva creu amb Viladrau i el Brull, el Turó Sesportadores (1 608 m) i turó de Sant Marçal (1 532 m). Des d’aquí i en direcció llevant, les altures van davallant fins al coll de Sant Marçal, on es troba la Taula dels Tres Bisbes (1 140 m), per tornar a augmentar al cimal de les Agudes (1 706 m), límit amb el municipi selvatà d’Arbúcies.

El terme de Montseny té una forma sensiblement triangular amb dos notables apèndixs, l’un al NE, a la vall de Sant Marçal, encaixada entre les Agudes i els vessants sud-orientals de Matagalls, i l’altre al SW, sota els contraforts del pla de la Calma, entre la Castanya (el Brull), Tagamanent i Sant Pere de Vilamajor. Al punt més al SW d’aquest segon apèndix, al turó d’en Cuc (1 236 m), coincideix amb els termes de Tagamanent, Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor.

El territori és trencat i abrupte, com ho revela el fet que del seu extrem S al N tingui uns 1 200 m de desnivell. Per les seves valls i xaragalls, ultra la Tordera, corren diferents rieres, com la riera Xica, la de la Castanya, la de la Bascona, la del Teix, i torrents com el del Sot de les Illes, el del Sot dels Castellets, el del Sot Mal o el del Sot de la Pomereta, tots tributaris de la Tordera. La vegetació natural canvia molt segons l’altitud i així, a mesura que es va pujant, hom troba vegetació de ribera, alzinar muntanyenc (amb presència d’alzinar típic) i algunes obagues amb castanyers, rouredes entre els 900 i 1 000 m, fageda entre els 800 i 1 000 m i, a vegades, a altures superiors, alguns claps d’avetars i matollar de ginebró, que esdevé exclusiu a partir dels 1 600 m.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Montseny, els veïnats del Montseny d’Amunt i Vila-seca i l’urbanització de Can Besa. La resta del municipi és formada per masies disperses, moltes de les quals ara són tancades o s’aprofiten per a segona residència. Entre les més destacables per la seva arquitectura cal remarcar les masies de Can Badó, amb un finestral amb tosques escultures, i Can Jovany.

El principal eix de comunicació del terme és la carretera local BV-5301 de Seva a Palautordera, que s’enfila amb innombrables revolts vers Collformic i comunica els dos sectors més notables del terme, el poble de Montseny, on hi ha l’església parroquial i la batllia, i el veïnat dispers de Montseny d’Amunt, sobre la capella de Sant Martí.

La vall de Sant Marçal, mal comunicada amb la resta del municipi pel profund engorjament del sector inicial de la Tordera, es troba en canvi molt ben comunicada pel tram de la carretera que va del collet de Gomara (en la carretera de Vic a Arbúcies, prop de Viladrau) a Sant Marçal, d’on continua pel sector N de les Agudes vers Santa Fe i Sant Celoni. Aquesta carretera passa un parell de quilòmetres a tocar del límit N del terme de Montseny i facilita una interessant travessa turística que permet d’atènyer fàcilment els llocs més freqüentats del massís montsenyenc.

El Poble

El nucli central de la parròquia es formà a l’extrem S del terme, al vessant esquerre de la Tordera, a 528 m d’altitud, entorn de l’església de Sant Julià. Prop de l’església es formà una petita sagrera i, més tard, una concentració de casetes que rebé el nom de Poble de Montseny (299 h diss [2006]; 528 m alt.).

L’església de Sant Julià de Montseny és formada per l’edifici romànic, ampliat i totalment transformat el 1767 i el 1872. Fora del campanar i alguns murs aprofitats, la resta és d’un estil senzill, sense decoració, i correspon a un tipus de barroc tardà, amb quatre trams de voltes de llunetes, tres capelles per banda i un presbiteri poligonal. Envolta l’església un espai enjardinat, restaurat, amb el campanar, entre el 1977 i el 1978, al qual feia costat una rectoria del segle XVI, renovada en part el 1652, que va ser enderrocada i construïda de nou el 1988. Els antics horts d’aquesta rectoria han servit per a situar una sèrie d’habitatges unifamiliars, que segueixen el mateix estil arquitectònic de la nova rectoria. A l’església es guarden restes d’antics retaules de Sant Marçal i Santa Anastàsia, dels segles XVI i XVIII, un pica baptismal del segle XVI i algunes peces d’orfebreria del XVIII i del XIX. Un document del 1096 fa esment de la canònica de Sant Julià de Montseny, cosa que podria fer creure en l’existència d’una comunitat canonical de preveres en aquesta església, però creiem més possible que es tractés d’una confraria de laics dita antigament també canònica. Eren copatrons antics de l’església, cosa que implica un edifici antic de tres absis, sant Pere i sant Miquel.

Festes

La festa major se celebra el quart diumenge d’agost, i els aplecs tenen lloc a l’ermita de Sant Bernat, el 15 de juny, i al cim del Matagalls, el segon diumenge de juliol.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

montseny-esglesia-5

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Pàgina web de l’Ajuntament

La Garriga

Espai de Memoria Refugi antiaeri

La Garriga és un Municipi de la Comarca  del Vallès Oriental  (Barcelona)

 

Dades del Municipi

Gentilici Garriguenc, garriguenca
Superfície 18,8 km²
Altitud 252 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
15.586 hab.
829,04 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis del Figueró i Montmany, al NW i al N, Cànoves i Samalús, a l’E, les Franqueses del Vallès, al SE i l’Ametlla del Vallès, al SW.

El seu relleu presenta una varietat de característiques ben remarcables, que morfològicament permeten de dividir-lo en tres zones ben delimitades, creuades de N a S pel Congost, pas natural entre el Vallès i la Plana de Vic. La zona del nord, no pas de característiques vallesanes, a l’eixida del coll del Congost, ben muntanyenca, geològicament presenta una gran riquesa i complexitat d’elements; fonamentalment les formacions paleozoiques del Montseny entren en contacte amb els terrenys terciaris i quaternaris del Vallès. La zona central, tampoc de constitució netament vallesana, és la més extensa i hi predominen les roques eruptives granítiques o saulons, amb nombroses vetes d’aplites, felsites, quars i pegmatites; és partida per dues estretes tires, formades l’una pels al·luvions del Congost, tot al llarg del llit del riu, i l’altra, paral·lela a aquestes, formada per les argiles dels dipòsits quaternaris. La zona del sud presenta l’estructura típica del Vallès Oriental, amb les seves valls i torrenteres que s’ondulen suaument. Al centre de la zona continua la faixa de terres al·luvials, dipositades en el període geològic actual pel mateix Congost, que constituïen l’antic llit del riu. Flanquejant-les i en un nivell més enlairat, continuen les terres argiloses dels dipòsits quaternaris.

El Congost, riu de règim torrencial, no gaire cabalós i de tipus netament pluvial, parteix longitudinalment, com s’ha dit, el terme garriguenc de N a S. Registra el seu cabal major a la primavera i a la tardor. Retingut per diverses rescloses, el seu cabal té un curs escalonat. La seva aigua movia antigament les rodes de diversos molins fariners, un dels quals, el molí de Blancafort, és documentat ja en el segle XIII.

Les aigües termals són un dels factors determinants de la Garriga i possiblement el que ha contribuït més a la seva evolució i manera de ser actual. Tal com passa en les regions no volcàniques, el seu aflorament coincideix amb notables alteracions geològiques –en aquest cas situades les fonts en terrenys granítics en contacte amb els esquists silúrics de la zona del nord–. El fet que totes brollin en un terreny granític, que tinguin la mateixa temperatura i la mateixa composició, ha fet considerar, a algun autor, la procedència comuna d’aquestes aigües i les de Caldes de Montbui i Caldes d’Estrac. Localitzades en una zona ben precisa, amb una única deu que brolli espontània a l’exterior, a la placeta de Santa Isabel –rovell de l’ou de la Garriga–, son captades mitjançant un pou en una zona ben limitada, amb temperatura decreixent proporcional a la distància de la deu. Això fa que totes les cases d’aquest sector disposin d’aigua calenta natural. Fins i tot algunes l’usen per a calefacció als mesos d’hivern. Amb una temperatura superior als 60°C en el brollador, l’exigua proporció d’elements sòlids, amb una intensa dissociació i, per tant, una elevada conductibilitat elèctrica, amb una radioactivitat bastant notòria, fa classificar aquestes aigües com a oligometàl·liques, hipertermals i radioactives.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de la Garriga, la caseria de les Casetes de Can Figueres, els barris de Gallicant i Querol i les urbanitzacions dels Tremolencs, Can Poi del Bosc i Can Vilanova, les dues últimes pràcticament unides al cap municipal. El Polígon Industrial del Sud-Oest també comprén una zona residencial.

Travessa el terme procedent de Granollers la carretera C-17, a la que s’uneix la carretera N-152a poc després de creuar el poble, allí on s’estreny el terreny en direcció a Vic. Del nucli de la Garriga surten dues carreteres locals; l’una, en direcció E vers Cànoves i Sant Antoni de Vilamajor i l’altra, a l’W, vers l’Ametlla del Vallès i Sant Feliu Codines. La línia de ferrocarril de Barcelona a Puigerdà té estació al poble.

El Poble

És evident que el primitiu nucli urbà del poble de la Garriga (13 942 h agl [2006]; 252 m alt.) es formà entorn de la deu termal. El fet de formar una placeta rectangular –l’actual placeta de Santa Isabel–, fa pensar si les edificacions no quedaren, de bell antuvi, alineades seguint el traçat d’altres antigues construccions, amb aquesta forma rectangular (potser unes antigues termes romanes). Des d’aquest nucli urbà primitiu, format entorn dels banys, el poble de la Garriga anà creixent a banda i banda del camí que, procedint del Congost, hi passava en direcció a Granollers i a Vic. A poc a poc el poblament es concentrà al nord d’aquesta zona (al segle XVIII la placeta de Santa Isabel era gairebé a l’extrem meridional de la població), fet que suscità, al segle XVII, la necessitat de construir una nova església parroquial en aquesta banda, ja que les revingudes del riu impedien molt sovint l’assistència als actes litúrgics.

La construcció de l’església nova o oriental, a la qual fou traslladada la mateixa advocació de l’antiga, sant Esteve, és segons Josep Maurí i Serra, la major obra col·lectiva realitzada pels garriguencs. Iniciada el 1686, no s’obrí al culte fins el 1737, encara que no estava enllestida del tot. El projecte de construir-la amb planta de creu llatina i cobrir el creuer amb cúpula s’abandonà molt avançada l’obra, i es canvià pel pla d’una sola nau amb un absis circular. Obra de grans proporcions, el projecte sembla que era de Giralt Cerdà, mestre de cases, procedent de Gascunya, però establert a la Garriga d’anys. La lentitud de la construcció, per causa de les circumstàncies del moment, donava a la construcció, feta a batzegades, un aire no gaire falaguer, com ja apuntà Francisco de Zamora el 1787, en el seu Diario de los viajes hechos en Catalunya . El campanar, acabat de construir molt més tard, no seguí totalment el projecte primitiu, cosa que li restà esveltesa. De tota manera, la portalada barroca de l’església, al capdamunt de la gran escalinata de pedra, amb una decorativa balustrada projectada per l’arquitecte Josep M. Pericas l’any 1926, dóna a l’església un to molt solemne i de gran efecte.

Amb el desvetllament balneari del segle XIX, la vida de la Garriga prengué un altre èmfasi. Al costat de la vida pagesa tradicional es desenvolupà, principalment a l’estiu, tot un altre concepte de vida, que anà fent canviar l’estampa del poble i creà una Garriga nova. Les grans torres amb categoria de palauets al mig de vergers frondosos començaren a créixer, primer a banda i banda de la via fèrria –el tren arribà a la Garriga el 1875–, i crearen a la ronda de Llevant –ara ronda del Carril– tot un conjunt arquitectonicopaisatgístic, que cal considerar únic a Catalunya per la seva singularitat. Hi ha representats estilísticament l’eclecticisme (Vil·la Conxa, Vil·la Adauta, Torre Sant Miquel, etc.), el Modernisme (Casa d’Agustí Furriol, Torre Sant Domingo, etc.), el Noucentisme (Casa Caritat, Can Creixell, Escola de Sant Lluís Gonçaga, Casa d’Enric Pérez, etc.). També per les seves característiques i singularitat s’ha de destacar l’anomenada “Mançana Raspall”, formada per les Cases Barbey (1910), la Torre Iris (1911), la Bombonera (1911) i Can Barraquer (1912), totes quatre obra de l’arquitecte Manuel J. Raspall i Mayol, que amb el ric cromatisme d’aquest conjunt fa una important aportació al Modernisme. Les obres modernistes a la Garriga són importants i variades. No solament foren bastides grans torres, sinó que també cal destacar les cases entre mitgeres. És remarcable la reforma de Can Mayol, avui Can Raspall, efectuada el 1903 per l’arquitecte Raspall a la casa pairal de la seva mare, a la placeta de Santa Isabel, ja que la integrà dintre lfestètica del moment conservant els antics finestrals gòtics i l’arcuació original de les finestres de les golfes. Obres també de Raspall són: Can Reig i la casa de Ramona Sallent, vídua de Rosselló, al carrer dels Banys; Can Sallerés; Can Calls, etc., obres totes que, encara que són d’època diferent, donen la mesura creativa de l’arquitecte.

La indústria balneària garriguenca i, en general, la construcció de gran nombre de torres i cases per a la burgesia barcelonina contribuïren, al llarg del primer terç del segle XX, a modelar demogràficament i de manera social un poble amb característiques ben particulars al Vallès Oriental

Festes

Entre les institucions culturals del poble de la Garriga es destaca el Museu-Biblioteca Fundació Maurí, llegat testamentari de Josep Maurí i Serra (1912-1967), notari i historiador especialitzat en història local i religiosa. Es tracta d’un centre privat regit per un patronat, el fons del qual disposa de l’arxiu propi de la fundació. Amb una biblioteca amb documentació abundant sobre la Garriga, l’edifici fou inaugurat com a museu el 1968. Conté col·leccions d’arqueologia ibèrica i romana, d’escultura dels segles XV al XVIII i dibuixos d’artistes nascuts o vinculats a la Garriga (Baixeras, Galwey, Canals, Rogent, Nogués, Gudiol). La peça principal és el cadirat del cor de la catedral de Girona, del segle XIV. La Fundació Maurí i l’Arxiu Històric són els llocs on hi ha els millors fons documentals, arqueològics i pictòrics de la població.

De les festivitats que se celebren al poble de la Garriga, la del Corpus, al juny, és la que mobilitza més gent i més visitants, atrets per la bellesa de les catifes de flors que guarneixen els carrers. La festa major té lloc el 3 d’agost. Pel que fa als aplecs, destaca el de la Mare de Déu de Puiggraciós, el quart diumenge d’abril, on fan una ballada de sardanes, la tradicional missa i un dinar de germanor.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Estació

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web de l’Ajuntament

Llerona

 

Llerona (18)

 

Llerona és un poble del Municipi de Les Franqueses del Vallès Comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Llerona hi anem el 4 de Març de 2012 també anem a Corró d’Avall que és el Cap, a on hi ha el Ajuntament

Dades del municipi

Gentilici Franquesí, franquesina
Superfície 29,1 km²
Altitud 232 msnm
Població (2012[1])
• Densitat
19.023 hab.
653,71 hab/km²
Entitat de població Habitants
Bellavista 8.252
Corró d’Amunt 381
Corró d’Avall 8.615
Llerona 1.258
Marata 187
Dades: 2011. Font: Idescat

El municipi de les Franqueses del Vallès és a Catalunya, al centre de la comarca del Vallès Oriental. Limita al nord amb els municipis de la Garriga i Cànoves i Samalús, a l’est amb els municipis de Cardedeu i la Roca del Vallès, al sud amb el de Granollers i a l’oest amb els de Canovelles i l’Ametlla del Vallès.
Ell terme municipal correspon, en part, a l’antiga demarcació històrica de les Franqueses del Vallès, que són mencionades al privilegi atorgat pel comte de Barcelona Berenguer Ramon I el 1025.

Continua la lectura de Llerona