Arxiu de la categoria: Comarca Baix Llobregat

Gavà

Gavà és un municipi de la comarca Baix Llobregat
A Gavà hi anem el 12 de decembre de 201

Dades del municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Població
Total 46.705 (2018)
• Densitat 1.518,37 hab/km²
Llar 37 (1553)
Gentilici Gavanenc, gavanenca

 

Breu historia del municipi

Breu historia del municipiEl terme municipal s’estén des del litoral fins a la serra de Ponent, darrers contraforts del massís de Garraf. Limita amb els termes de Sant Climent de Llobregat (NE) i de Viladecans (E) per la riera de Sant Llorenç, que fa de partió de termes ja prop de la seva capçalera sota la serra de Roca Salena, més amunt dels contraforts del Sitjar, fins a l’estany de la Murtra, ran del litoral. A migdia hi ha la mar, i a ponent el municipi confronta amb el de Castelldefels des de la Pleta del Cérvol (314 m), pel turó d’en Vinader (186 m), i un petit tram de la riera dels Canyars, que desguassa directament a la mar. Encara més a ponent, per un petit sector, termeneja amb el municipi de Sitges, de la comarca del Garraf, des de la Pleta del Cérvol esmentada, pel puig d’Olla (426 m) i el Bassot de l’Arbre, fins al turó del Campgràs, pertanyent al massís de la Morella, ric en avencs i en coves. A tramuntana el municipi confronta amb Begues, des del darrer turó esmentat, i passa prop de Coll Sostrell, entre la serra de Can Perers (467 m) i les Agulles (552 m), ja en terme de Begues; el termenal segueix després per sobre el Fondo del Maset, pel cim del puig de la Desfeta (522 m) i el vessant de ponent de la serra de Roca Salena (291 m). Per tot el sector muntanyós del terme neixen diversos rierols, com el torrent de Canal Negra, el de la Vall de Joan i el del Sot del Celler, que passa per la Sentiu; tots tres desemboquen a la Riera Seca per formar la riera dels Canyars. Més al cantó de llevant, la riera de les Parets passa pel cap del terme municipal, com la de Sant Llorenç, que aleshores pren el nom de riera de Gavà. El municipi comprèn el poble de Gavà, que n’és el cap, el raval de Ca n’Espinós i diverses urbanitzacions, com Bruguers, la Pineda, Can Ribes, Can Llong, les Dunes, la Pava, Pine Beach, etc. La via principal de comunicació havia estat tradicionalment la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell (C-245 i C-246). Segons la tradició, l’antigor d’aquest camí es remunta a l’època romana, cosa que confirmarien els vestigis d’antigues vil·les que s’arrengleren al llarg d’aquest traçat. En aquest sentit, s’ha de tenir en compte, també, que la línia de costa a l’època antiga corria vora l’antic camí ral de València, on s’han trobat restes d’embarcacions romanes. Una altra carretera és la de Gavà a Begues, per sota del castell d’Eramprunyà, antic camí carreter que s’unia amb el camí ral. Des de Gavà, pel raval de Can Tries, a la riera de Sant Llorenç, es pot arribar fins a Sant Climent. Actualment, l’enllaç més directe amb Barcelona és l’autovia de Castelldefels (C-32), per mitjà d’un ramal que surt de la pineda dels Nou Rals, on hi ha el nucli de Gavamar, i l’autopista de Garraf (C-32), que té una sortida al mateix terme. El 1881 hi fou inaugurada l’estació de ferrocarril de la línia Barcelona-Vilanova i la Geltrú.

El Poble

El poble de Gavà (9 m d’altitud) és al pla, sota la serra de les Ferreres (134 m). Actualment forma un continu urbà amb la veïna població de Viladecans. El nucli antic del poble de Gavà conserva l’estructura que tenia als segles XVI i XVII, segons plans antics que es conserven a l’arxiu de la baronia, formada per dos eixos centrals, que són el carrer Major i el de Capdecreus, i limitada a tramuntana pel carrer de Sant Pere. Per un pla del 1850 veiem que el carrer de Sant Nicasi, o camí antic de les Canals, ja era habitat i que s’havia obert el carrer de Sant Isidre. Sorgiren diversos ravals: el de Calders, a l’actual cruïlla dels carrers de Sant Nicasi i de Sant Pere. El raval de la Fassina d’en Moliner (entre els actuals carrers d’en Fortià Casanovas i d’Artur Costa), el de Cal Fuentes (mas ran del carrer de Sant Pere, a ponent del raval de Calders), el de Molins, a l’antic carrer de la Font, davant la rectoria, el de la Palla, entre l’antic Carrer Nou i el carrer Major, i el raval de Cal Todo (abans dit del Bosqueter Negre), entre els carrers de Sant Nicasi i de Sant Joan. El carrer de les Parres tancava el clos per tramuntana. Els espais interiors es continuaren edificant fins que l’increment de població als primers decennis del nou-cents desbordà els límits antics. A la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell, en una raconada de la riera de Sant Llorenç, als Rierals, va néixer el barri de la Barceloneta, davant la fàbrica Roca. Sota la via del tren, on ja hi havia diverses indústries, entre les quals la fàbrica d’hules, s’inicià una barriada que no prosperarà perquè el pla del 1959 va preveure que la zona fos d’ús industrial. Els anys vint s’inicià a ponent la urbanització de les Colomeres, que avui és una de les barriades més densificades, i hom ha substituït els xalets primitius, de planta baixa i jardí, per blocs alts de pisos; el barri és limitat al NW per la carretera de Begues i els primers replans de la serra de les Ferreres, per ponent per la moderna via de Joan Carles I, que limita el nucli urbà actual i enllaça amb la carretera de Santa Creu de Calafell. Al SW del nucli antic es formà el barri de les Panes, darrere la fàbrica Serra Balet, unit amb l’anterior per l’avinguda de Joan Maragall, segurament el millor encert dels urbanistes dels anys cinquanta; a llevant d’aquesta, l’avinguda d’Àngela Roca portà a la urbanització del desaparegut parc modernista anomenat American Lake. Finalment, cal mencionar que al decenni dels seixanta s’urbanitzà el terreny del Mas Tintorer. L’església parroquial de Sant Pere de Gavà, amb el seu campanar, va ser construïda el 1942 per l’arquitecte Amadeu Llopart i Vilalta, al mateix lloc de l’església anterior, cremada el 1936. És de maó vist, seguint l’estil italianitzant que va fer reviscolar a la postguerra Raimon Duran i Reynals, d’una nau amb transsepte i cúpula al creuer coronada per un llanternó hexagonal. L’església anterior reemplaçava la que havia estat destruïda per les tropes castellanes allotjades a la vila durant la guerra dels Segadors. Aquesta església és documentada el 1281, i el 1303 ja apareix com a parròquia. Dels edificis d’interès artístic que es conserven a Gavà cal mencionar alguns casals del segle XVIII, com la Casa Gran de la família Tresols, del XIX; la Torre Lluc i la Casa Planes i Creuet, neoclàssica. També, el conjunt de cases de la pagesia, construccions modestes del XIX al carrer de Sant Nicasi.

Festes

Gavà manté una notable vida cultural, cívica i esportiva, com ho reflecteix el gran nombre d’entitats i associacions. Entre les corals cal esmentar la Societat Coral la Igualtat, d’una gran tradició, que va ser fundada el 1895, l’Agrupació Fotogràfica i la Unió Muntanyenca Eramprunyà. El teatre és representat per diversos grups que, entre altres sales, disposen de l’Auditori Municipal Joan Maragall. Entre les entitats esportives destaquen el Club de Futbol Gavà, que existeix des de les primeres dècades del segle XX, i l’equip de beisbol. Pel que fa a les institucions culturals de Gavà, es pot mencionar el Casal Municipal de Cultura “American Lake” i sobretot el Museu de Gavà, que s’ha distingit en la tasca de promoció cultural. És emplaçat a la Torre Lluc, constituïda al segle XIX a l’indret de l’antic Mas Comes; la Torre Lluc, que disposa d’uns espaiosos jardins clàssics, avui parc municipal, estatja també la Casa de Cultura. El museu conté diverses col·leccions de materials arqueològics procedents d’excavacions del terme i de fora. De Gavà es destaquen especialment els materials de les mines neolítiques de Can Tintorer, les mines amb galeries més antigues d’Europa (obertes al públic el 1993), dels quals destaca l’anomenada Venus de Gavà, que té més de 5.800 anys d’antiguitat. Hi ha també restes del poblat ibèric del Turó del Calamot i els d’època romana apareguts en les extraccions d’àrids de les Sorres i d’altres llocs. El museu s’encarrega, a més, de la recollida de patrimoni natural de la Murtra i el massís de Garraf i de l’arxiu històric. Per Nadal té lloc la representació dels Pastorets, recuperada el 1983, en la versió de Josep Maria Folch i Torres des del 1939, i la dels Pastorets del Ferrer Magí, d’Enriqueta Capellades, organitzats pel Centre Cultural, que depèn de la parròquia de Sant Pere. De les festes del Carnaval es destaca el ball de la tornaboda, el diumenge a la tarda, tradició recuperada a partir del 1980. Aquesta dansa és compartida amb Viladecans. Dies després de les falles valencianes de Sant Josep, al març, la Casa de València de Gavà organitza una falla amb la tradicional cremà mascletà. Per l’abril se celebren una sèrie d’actes dins el marc de la Fira de l’Espàrrec. La festa més destacada és la festa major d’estiu, que s’escau al més de juny, per Sant Pere. Pel desembre se celebra la festa major de Sant Nicari, que segons la tradició va deslliurar la població d’una epidèmia de pesta. Per aquesta ocasió es reparteixen panets votius fets amb comí. D’entre els aplecs es destaquen el de Dilluns de Pasqua i Pasqüetes a l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers, la tradició del qual es remunta al 1540, i l’aplec a l’ermita de Sant Miquel d’Eramprunyà, que se celebra el diumenge pròxim al 29 de setembre. Entre les celebracions o actes més moderns cal destacar el Festival Internacional de Cinema i Vídeo del Medi Ambient, el Festival Internacional de Titelles i la Mostra de Teatre Amateur de Gavà

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament web

Enciclopèdia catalana

 

Esparreguera

Esparreguera és un municipi del baix allobrtegat (Barcelona)
A esparreguera hi anem el 12 de novembre de 2016

Dades del Municipi

Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Població
Total 22.045 (2018)
• Densitat 804,56 hab/km²
Llar 125 (1553)
Gentilici Esparreguerí, esparreguerina

Breu historia del municipi

Limita a llevant amb Olesa de Montserrat, a migdia amb Abrera, vers ponent amb els Hostalets de Pierola (de l’Anoia) i amb Collbató, i al sector de tramuntana amb Monistrol de Montserrat (del Bages) i amb Vacarisses (del Vallès Occidental). El municipi s’estén en gran part a la dreta del Llobregat, des del congost del Cairat, prop de la resclosa, pel torrent de la Salut, a tramuntana, fins a la riera de Magarola (anomenada, en el curs alt, riera de Masquefa), divisòria amb el terme d’Abrera. Segueix en direcció oest fins al lloc anomenat de les Tres Rieres. Aquí el terme segueix per la riera de Masquefa en la mateixa direcció fins arribar a l’illa de Can Febrer i, un cop travessada la carretera de Piera, continua per la riera de Pierola, sota la serra dels Ducs. Segueix vers tramuntana per Can Cardús i cap al coll de Rubió (431 m), anomenat també del Mas Mercader. A la font de les Canyes el límit entronca amb la riera de la Salut, a tramuntana de Ca n’Astruc Vell. A partir d’aquest punt, el municipi s’estén també en un petit sector a l’esquerra del Llobregat, des del baixador de l’aeri de Montserrat i del carrilet de Manresa, aigües amunt fins al coll de la Portadora, i passant per l’era i el coll de les Bruixes, la serra de la Cova dels Lladres, el puig de l’Hospici (528 m), la serra de la Socarrada, fins al turó del Roure del Vent i Coll Bram. El termenal continua per Sant Salvador de les Espases (al límit amb Olesa de Montserrat) i per l’antic balneari de la Puda de Montserrat.

Tota aquesta zona és molt rica en fonts (com la del Guinardell, la de la Canya, la de la Noguera, etc.), i també hi ha algunes balmes, com la cova de Can Tobella, davant el Pla de les Bruixes (altiplà davant Montserrat, a l’esquerra del riu), i l’avenc de Sant Salvador. Altres elevacions d’aquest sector del terme de la dreta del Llobregat són la serra d’en Vinyals (278 m), sobre l’església de Santa Maria del Puig, i la serra del Mas d’en Gall (228 m), paral·lela a la dels Ducs i al pla de la Vinya Vella, separat aquest del cap de municipi pel Torrentmal. A llevant del nucli urbà, sobre el Llobregat, hi ha diverses balmes d’interès geològic, i sota la serra de Rubió hi ha la cova del Patraco, a la capçalera dels torrents de les Pruneres i de Can Vidal, que desguassen al Llobregat. El torrent del Puig també hi desguassa directament, mentre que els altres, el Torrentmal, el torrent de Fosalba, el del Salt i la riera de Pierola en són tributaris a través de la riera de Magarola.

El municipi comprèn la vila d’Esparreguera, que n’és el cap, la Colònia Sedó, les caseries de Can Roca i de Santa Maria del Puig, i diverses urbanitzacions, com Can Vinyals, Can Rial i el Mas d’en Gall. El principal eix de comunicació és l’autovia A-2 de Barcelona a Madrid pels Brucs (l’antic traçat de la carretera travessava la vila). De la N-II surt una carretera vers Olesa, on enllaça amb la comarcal C-1411 i amb la C-55 que es dirigeix cap a Manresa i el túnel del Cadí. De la carretera local d’Esparreguera vers Piera, que passa per Can Rial, surt un ramal cap a la urbanització del Mas d’en Gall. El 2005 s’inaugurà un telefèric entre Esparraguera i Olesa de Montserra

El Poble

La vila d’Esparreguera (187 m i 17.457 h el 2006) és situada a la dreta del Torrentmal. Es formà a la baixa edat mitjana vora el camí ral de Barcelona. L’única via que fins a l’edat mitjana travessava el terme era el camí romà que, procedent de Can Claramunt, remuntava el camí de l’actual cementiri fins a arribar al lloc anomenat el Castell (en el qual es descobrí un poblat ibèric) i d’allà baixava vers la Gorgonçana i seguia en direcció nord, baixava al torrent del Puig i continuava per la Pujada de l’Ànima, Can Vinyals, Can Paloma i els Astrucs, on es bifurcava. En aquell temps es construí un camí nou que canviaria per complet l’estructura de la vila d’Esparreguera. Aquest camí arrencava del Castell, travessava el pla on més tard s’aixecaria la vila, salvava el coll de Rubió per l’actual camí de les Masies i sortia a Collbató. Anys més tard s’aprofitaria per a fer el primer tram del camí ral. Als costats d’aquest camí en el pla, s’hi anaren construint cases. Això fa que Pere Sacosta, l’any 1316, demanés permís al bisbe Ponç de Gualba per a construir una capella en honor de la gloriosa Santa Eulàlia, verge i màrtir de Barcelona. El camí ral va tenir una gran importància i influència en el desenvolupament tant industrial com comercial durant tota l’edat mitjana i l’època moderna. Al segle XIX, però, va perdre importància a causa de la guerra del Francès i les guerres carlines, ja que moltes indústries es traslladaren a altres viles apartades d’aquell conflictiu camí ral, una part del qual es conserva en un tros anomenat carrer de Barcelona, on hi ha l’antic Hostal del Pitango, amb unes llotges per als carruatges de tradició medieval.

L’antic hostal del Pitango, fa uns cent anys

© BRUGUERES RIERA

El 1423 el monestir de Montserrat obtingué d’Alfons el Magnànim la concessió del dret de posseir barca en el Llobregat per comunicar les viles d’Esparreguera i Olesa. Al segle XV el gremi de paraires urbanitzà i construí el carrer dedicat al seu patró, sant Miquel, prop del camí ral. Aleshores només hi havia, a més d’aquest, els carrers de Sant Antoni, el de l’Hospital i el de Callarís, al capdamunt del Canyet. Al segle següent s’esmenten també el carrer Major, el del Joc de la Rutlla, el de la Guardiola i el camí de Piera. Sembla que al segle XVII es construïren cases al camí dels Molins de la Gorgonçana, on es formà el Carrer Nou, anomenat més tard de les Cabanyes i actualment del Beat Domènec Castellet. A la fi del segle XVIII el baró de Maldà descriu la vila com un carrer molt llarg, empedrat amb palets de riera i pedra foguera. Hi havia algunes travessies, carrerons i hortets (vora les cases; eren de secà, però ben aprofitats segons Zamora), com també dues places al carrer Major. Al segle XIX s’urbanitzà el camp del Canonge, el Grau del Mas Vell i les planes de la Morella, a ponent del carrer Major, on hi ha el carrer de Sant Lluís. Al primer quart del segle XX s’obrí la via (avinguda de Francesc Macià a tramuntana, i a migdia anomenada de Francesc Marimon) que desviava la carretera de Madrid als afores de la població. Tot seguit es començà a edificar vora seu i, ensems, es formaren els barris de Pau Font i de la Creu; així mateix, en obrir-se la nova carretera de Piera, es perllongà el carrer de l’Hospital fins al pont que es construí sobre el Torrentmal. Són ja posteriors a la guerra civil de 1936-39 el barri del Llobregat, format a llevant de la parròquia, on hi ha la zona esportiva municipal, i el barri de la Plana, a ponent del Torrentmal i a migdia de la Creueta. Els eixos actuals de la població són, a part la carretera de Madrid (avinguda de Francesc Macià), el carrer Major o Carrer Gran (que fou carretera reial de Barcelona fins el 1931), anomenat en la part de tramuntana carrer de Montserrat, i el carrer de Ferran Puig, anomenat carrer dels Arbres en la part més cèntrica (que el 1925 es coneixia també pel Paral·lel i on hi havia les principals societats recreatives) i carrer de Baix a migdia. El Carrer Gran i el dels Arbres, juntament amb les places de Santa Eulàlia, de l’Ajuntament i de Tots els Caiguts, configuren el nucli cívic i comercial de la vila.

Entre la fi del segle XVI i la primeria del XVII va ser construïda una nova església parroquial al lloc de l’antiga capella de Santa Eulàlia, ja que l’antiga parròquia del Puig restava massa allunyada de la vila. L’església parroquial de Santa Eulàlia d’Esparreguera fou beneïda el 1612. És un magnífic edifici bastit amb carreus de pedra de conglomerat, que segueix encara la tradició del gòtic català, bé que l’ornamentació és ja renaixentista. D’una sola nau, molt àmplia i calçada per un absis de planta heptagonal, es cobreix amb volta de creueria, tota de pedra, amb els trams de volta separats per arcs de mig punt que recolzen en semipilastres adossades. Entre els contraforts hi ha capelles laterals. Les portes de migdia i de tramuntana, com també les de les sagristies, són classicitzants, emmarcades per columnes dòriques sota d’entaulaments sense frontó. El campanar (que no fou acabat fins el 1636) és una esvelta torre que caracteritza la població i un esplèndid mirador de la vall del Llobregat, ja elogiat per Francisco de Zamora. L’església, que ja sofrí alguns desperfectes en la guerra del Francès, serví com a caserna de les tropes isabelines en la primera guerra Carlina, raó per la qual restà molt malmesa. El 1866 hom encarregà a l’arquitecte Elies Rogent que tracés un projecte complet de restauració. Les obres de restauració, tot just començades i arranjades les cobertes, restaren interrompudes poc abans de la Revolució de Setembre del 1868 i l’església no fou reoberta al culte fins el 1874, un cop enllestides les obres indispensables (la façana era encara inacabada) i reparada l’acústica de l’orgue. Així pervingué l’església fins el 1936, en què un escamot foraster profanà l’edifici i calà foc als retaules, a la fusta de l’orgue (que havia estat construït a la primeria del segle XVII) i a l’arxiu de la parròquia. Durant la guerra civil l’església serví de garatge i magatzem, i a la fi d aquesta allotjà els vehicles d’una secció de l’arma d’aviació. El temple va ser reconstruït després de la guerra civil pel rector mossèn Josep M. Garriga i Armajach. S’acabà la façana de ponent, el portal de la qual és emmarcat per un mural ceràmic d’Enric Serra, ceramista de Collbató.

La documentació esmenta diversos retaules dels que es perderen el 1936, els més importants dels quals sembla que eren el de Sant Miquel, que havia estat sufragat pel gremi de paraires al segle XV, i el de l’altar major, de marbre, jaspi i fusta, que fou començat el 1670, segons projecte de fra Josep de la Concepció, pels escultors Joan Grau i Francesc Grau, de Manresa, i Domènec Rovira, de l’Arboç, i pel mestre de cases Pau Ginestar, d’Igualada. L’obra restà interrompuda el 1681 i fou acabada el 1777 per Jaume Comes, fuster i arquitecte, i Nicolau Traver, escultor.

A la plaça de l’Església o de Santa Eulàlia hi havia hagut el cementiri parroquial fins a la segona meitat del segle XIX. El 1925, a la cantonada del Carrer Gran, s’inaugurà una font monumental noucentista, obra de Frederic Marès, a la memòria de Cristòfol Vidal i Castells, que portà l’aigua potable a la vila. A la casa on nasqué el beat Domènec Castellet hi ha la biblioteca. Altres construccions d’interès del cap de municipi són un casal gòtic amb portal adovellat i finestres conopials, i una casa del Carrer Gran amb una finestra conopial amb culs de llàntia renaixentistes. Al carrer de Ferran Puig es reunia el gremi de paletes, a la casa que al portal té un relleu del 1734 amb els atributs de l’ofici. Al carrer de Montserrat hi ha un parell de cases mitgeres modernistes, una del 1922 ornamentada amb plafons de ceràmica vidriada verda i maó vist i una altra del 1916 amb ornamentació floral. Al sud-est de la població hi ha l’antic Casal dels Cordelles.

 

Festes

La vila disposa d’un gran nombre d’entitats i associacions culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar el Patronat de la Passió d’Esparreguera, que compta amb una secció de teatre, d’esports, una coral, etc., i gestiona l’organització de la coneguda representació de la Passió. El Teatre de la Passió fou inaugurat el 1969 i va ser remodelat el 1997. Esparreguera disposa d’un altre teatre, el de l’Ateneu d’Esparreguera (1930). Entre els equipaments culturals hi ha també una Casa Municipal de Cultura i el Museu de la Colònia Sedó (és una de les seccions del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya), situat a l’antiga sala de la turbina de la fàbrica Sedó; fa un recorregut per la història de la fàbrica i de la colònia, dins el marc de la industrialització catalana al llarg dels rius (es pot veure la fàbrica, el salt de Broquetes, l’aqüeducte, la casa dels Sedó, l’església, les cases obreres, el teatre, l’escola i les xemeneies). Hi ha també una escola de terrisseria (el càntir és la peça típica d’artesania d’Esparreguera).

Les celebracions comencen amb la festa d’hivern, que s’escau al febrer. Pel juliol se celebra la festa major d’Esparreguera amb la intervenció, des del 1977, del ball de diables. Finalment cal esmentar l’aplec que se celebra el Dilluns de la Segona Pasqua a Santa Maria del Puig, l’antiga parròquia d’Esparreguera.

És tradicional durant la Quaresma, Setmana Santa i fins l’1 de Maig la representació de la Passió d’Esparreguera, espectacle teatral inspirat en la vida, passió, mort i resurrecció de Jesús, l’origen del qual sembla que es remunta a les processons del segle XVII, si bé el 1588 ja se’n representaven algunes escenes a la plaça. Al segle XIX s’adoptà com a text el d’Antoni de Sant Jeroni, de la segona meitat del segle XVIII. La instauració en forma d’espectacle en un local tancat sembla del 1875. El 1892 ja consta en el programa de la Passió l actuació d’un ball dels diables, que hi perdurà fins el 1956. El text d’Antoni de Sant Jeroni fou modificat i ampliat amb el d’altres autors al llarg del segle. L’actual és de Ramon Torruella i la música, de Josep Borràs, fill de la vila. Les representacions, en les quals intervenen gairebé un miler d’actors no professionals, ajuden a desvetllar vocacions (com la de l’actriu Anna Lizaran). La festa va ser declarada per la Generalitat Festa Tradicional d’Interès General.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Esplugues de Llobregat

Esplugues de Llobregat és un municipi del Baix Llobregat (Barcelona)

A Esplugues de Llobregat hi anem el 14 de desembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Població
Total 46.355 (2018)
• Densitat 10.077,17 hab/km²
Llar 16 (1553)
Gentilici espluguí, espluguina

Breu historia del municipi

El terme municipal, el més petit de la comarca, se situa al Pla del Llobregat. És parcialment accidentat pels vessants meridionals de la muntanya de Sant Pere Màrtir (389 m), de la serra de Collserola, on trobem el turó de Picalquers, el coll de Finestrelles (per on passava lsantic camí de Pedralbes), la Plaça de les Bruixes i el turó del Temple, anomenat al segle XVIII Puig Marrobí (268 m). El relleu és brusc a la zona més alta, i baixa després en relleus suaus. El municipi confronta a llevant amb els antics termes de Sarrià i de les Corts de Sarrià, avui incorporats a Barcelona, i amb el municipi de l’Hospitalet de Llobregat (del Barcelonès); a migdia, a la Gavarra, el termenal separa Esplugues del municipi de l’Hospitalet i del de Cornellà, així com un petit sector el separa de Sant Joan Despí al SW. A ponent, el límit passa pel torrent de la Fontsanta, entre Sant Just Desvern i Esplugues. Les aigües que s’escorren pels vessants de Sant Pere Màrtir han obert esvorancs, alguns dels quals ben importants, en els terrenys d’al·luvió quaternaris de la part baixa del terme i han format el torrent d’Esplugues, que travessa al llarg el terme municipal; el de la Fontsanta (dit torrent de Gotremon al segle XI), el de Can Clota, el de Ca n’Oliveres i el de Can Rigald. El torrent de Sant Pere Màrtir, que es forma als vessants de migdia d’aquesta muntanya i que rep per l’esquerra el torrent de Cucales, desguassa prop de l’antic camí ral al Torrent Gornal, al límit amb l’Hospitalet de Llobregat. La constitució geològica del terme recull mostres de les diferents fases geològiques que s’han produït, però la capa que ocupa més extensió és la de l’era quaternària, constituïda per terres d’al·luvió, de poca duresa i molt bones i aptes per a l’agricultura. Destaquen també els materials de l’era primària, dels quals està formada la major part de la serra de Collserola. Fins al segle XVIII, que fou construïda la carretera general (avui N-II) en temps de Carles III, la via principal de comunicació era el camí ral (d’origen antic, probablement usat ja en època romana) que passava pel raval de Sant Mateu i per Sant Just, en direcció a Sant Feliu i Martorell. El camí que pel coll de Finestrelles venia de Pedralbes enllaçava amb el camí ral sota Picalquers, al raval de Sant Mateu. Actualment, Esplugues resta al bell mig de l’encreuament de l’autopista de Martorell A-2 amb la ronda de Dalt (B-20), la carretera N-340 cap a Tarragona i la C-245 cap a Castelldefels. Hi ha una estació del Ferrocarril Metropolità de Barcelona, Can Vidalet. A més, les comunicacions amb Barcelona i amb d’altres municipis de la comarca es veuran millorades amb la instal·lació del Trambaix (tramvia lleuger). El topònim d’Esplugues, documentat al segle X, per la seva etimologia significa ‘’coves, cavitats”. Avui, però, la topografia de la població mostra ben poca cosa relacionada amb l’origen etimològic d’aquest topònim. Només els profunds torrents oberts als potents estrats argilosos ens donen una idea del que eren a l’edat mitjana. Aquests torrents devien formar petites balmes i esplugues, origen del nom del lloc.

El Poble

Històricament, al poble d’Esplugues de Llobregat (110 m d’altitud) es diferencien tres nuclis de gènesi distinta. El de la Sagrera, entorn de l’església parroquial, és, probablement, el més antic; el raval de Sant Mateu, format sota el castell de Picalquers, és a l’indret per on discorria l’antic camí ral. Aquest segon nucli perdé la primacia quan, en temps de Carles III, es construí la carretera de Madrid (1763), on es formà un nou raval a migdia dels altres dos nuclis antics. A la carretera de Madrid, que des de la darreria de segle al seu pas per la població s’anomena de Laureà Miró, va ser construït aleshores l’Hostal Nou de Picalquers. Aquest mas, convertit avui en casa de la vila, és l’edificació més antiga d’aquest sector de la població. Al sud-oest, seguint l’eix de la carretera de Cornellà (C-245), s’han format els barris contemporanis de la Plana i de Montesa, mentre que el de Can Vidalet, al sud-est, és una prolongació del barri de Pubilla Cases de l’Hospitalet de Llobregat. Els barris de Can Clota i Can Cervera són vora d’aquests masos. El nucli antic de la Sagrera avui resta apartat del brogit de la població moderna, i més encara pel fet que l’autopista de Martorell l’envolta per la part de tramuntana. L’església parroquial de Santa Maria Magdalena, a la plaça del Pare Miquel d’Esplugues, antigament dedicada a Santa Maria, és documentada el 1059. Era edificada en un alou que pertanyia al monestir de Sant Pere de les Puelles, de Barcelona, des del segle anterior, i com a parròquia en depenia. L’11 d’octubre de 1103 va ser solemnement consagrada pel bisbe Berenguer de Barcelona. Fins al segle XVII l’abadessa de Sant Pere tingué el privilegi de presentació de rector. Sembla que l’església d’Esplugues sempre ha estat emplaçada al mateix lloc d’origen, malgrat que ha estat reconstruïda diverses vegades, la darrera de les quals el 1864. L’edifici segueix la tradició de les esglésies d’una nau amb capelles laterals construïdes entre els contraforts. El campanar és una torre quadrada. L’església és dedicada, també, a sant Mateu. En l’actualitat, per causa del gran creixement demogràfic dels darrers anys, hi ha dues noves esglésies parroquials, la de Sant Mateu, al barri de la Plana, i la de Sant Antoni de Pàdua, a la barriada de Can Vidalet. La majoria d’edificis d’interès històric del poble d’Esplugues són a la Sagrera. Trobem instal·lat a l’antic Mas Colomer el convent de monges dominiques de Santa Maria de Montsió (conegut darrerament com a Can Casanoves). La comunitat hi és des del 1947; les obres d’adaptació de l=antic mas foren realitzades per Lluís Domènech i Montaner; hom hi traslladà de l’anterior emplaçament del convent (a la Rambla de Catalunya, de Barcelona) el claustre gòtic, magnífic exemplar de la primeria del segle XV. Una altra casa antiga és Can Cortada, documentada des del segle XVI, amb grans balconades, galeries laterals i voltada de jardins. Havia estat propietat dels barons de Maldà. Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, encara que no n’era fill, hi sojornà sovint: el seu famósCalaix de Sastre, obra que durant molts anys es guardà en aquesta casa, conté diverses referències a Esplugues. Al costat de l’església hi ha Can Pi, mas de tipus basilical, que el 1516 era d’Antoni Guasc, el qual pagava els delmes i les primícies a Sant Pere de les Puelles. Fins el 1936 guardà una bona biblioteca i l’arxiu familiar, força important. A Can Ramoneda, mas que és documentat al segle XIV, l’escultor Xavier Corberó hi té emplaçada una exposició permanent de la seva obra. Dins el mateix nucli d’Esplugues hi ha, encara, Can Cargol i Can Bielet. Més a llevant hi ha Can Fàbregues, del segle XV. La casa és coneguda també per Ca n’Hospital, perquè havia estat propietat de l’Hospital de la Santa Creu de la ciutat de Barcelona. Un dels edificis més remarcables i emblemàtics és Can Clota. És documentat al segle XIV, però la construcció actual data del segle XVIII. De tres nivells i amb una torre carrada, té una capella del segle XVII que fou renovada el 1941. Al jardí destaca el llac rodejat per una galeria d arcs. Vers el 1788 passà a mans del baró de Vilagaià i posteriorment als seus successors. El casal que és conegut com la Torre dels Lleons sembla que correspon a l’antiga torre o castell de Picalquers. La propietat va ser adquirida per Jacint Esteva i va ser urbanitzada en el marc del sorgiment de la Ciutat Diagonal. A l’antiga Torre de Picalquers hi havia una capella dedicada a sant Jaume. La part més antiga de la Torre dels Lleons, que ha de correspondre a l’antiga fortificació de Picalquers, són uns paraments a la part inferior de la construcció, que potser són els antics estables per a cavalls. Al peu de les escales d’accés al casal de Picalquers (al costat de dues efígies de lleons que han donat un nom nou al vell casal) hi ha dues làpides romanes, amb sengles inscripcions a Lucius Licinius Secundus i Quintus Calpurnius Flavius, personatges que són força coneguts dins la història romana de Barcelona, per la qual cosa és probable que en procedeixin. L’antiga torre o castell de Picalquers constituïa una quadra senyorial que posseïa la propietat d’una part important del terme municipal. Va romandre a mans de la família Picalquers fins que l’any 1325 va ser venuda a Pere Terrè, membre d’una família de ciutadans barcelonins. A mitjan segle XVII, la torre de Picalquers, amb els censos, les terres i altres drets que incloïen l’Hostal de la parròquia, va ser donada per Eugènia Terrè a Josep d’Àrdena, el seu nebot, comte de Darnius i capità general de Catalunya. La propietat va passar per línia familiar als Taberner; l’últim titular de família fou Joan Baptista Martorell i Fivaller, comte de Darnius i duc d’Almenara Alta. Picalqués fou sovint visitat pel poeta Víctor Balaguer. El Casal de Cultura Robert Brillas, que té a la llinda de la porta la data de 1808, és un edifici concebut com a masia, adaptat per la família Brillas com a celler el 1888. Al principi del segle XX fou reformat al gust modernista. Des de la seva creació (1906) fins al 1923, l’entitat cultural “L’Avenç” utilitzà Can Brillas com a seu social. Actualment és el Casal de Cultura municipal. Can Tinturé és una magnífica casa del 1898, amb elements d’inspiració neoclàssica. Un altre dels elements interessants del nucli d’Esplugues de Llobregat són els forns i la xemeneia de l’antiga fàbrica de ceràmica artística Pujol i Bausis (la Rajoleta). El seu establiment data del 1850, tot i que els primers forns són del 1858. Al final del segle XIX, l’epoca d’esplendor de la fàbrica va coincidir amb el millor període del Modernisme català. Arquitectes com Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Rigalt, etc., van nodrir les seves obres amb peces ceràmiques fetes a Pujol i Bausis. El parc de Can Vidalet és un dels parcs històrics de l’àrea metropolitana i l espai verd urbà més important d’Esplugues. No es conserva documentació del seu origen, però possiblement ja existia a mitjan segle XIX, tot i que potser va ser remodelat vers el 1920. Antigament la finca comprenia les cases senyorials de Can Totó, Can Roses i Can Vidalet. Després de la guerra civil de 1936-39, les cases foren enderrocades, menys Can Vidalet, i part de la finca va ser urbanitzada. Al parc, d’inspiració romàntica, destaquen un llac, el templet d’estil neoclàssic, el safareig i l’edifici de Can Vidalet.

Festes

De les nombroses entitats culturals, cíviques i esportives de què disposa el poble cal destacar el Centre Cultural l’Avenç, que aplega una sala d’actes per a teatre i cinema, i la Societat Coral Centenària La Coloma, que va ser fundada el 1860. A més del centre Sociocultural Molí-Cadí hi ha el Casal de Cultura Robert Brillas, que acull l’Arxiu Històric Municipal i el Museu de Ceràmica, inaugurat el 2003 en un centre situat a Can Tintoré. Entre les diverses festivitats d’Esplugues de Llobregat cal destacar el Carnestoltes, amb els diables, els grallers, els “poca-soltes”, els gegants (Marteta, Mateu, Quim i Caterina) i la Fal·lera. Pel juliol se celebra la festa de l’antiga patrona santa Magdalena, i la festa major és per sant Mateu, al setembre.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Corbera de Llobregat

Corbera de Llobregat és un Municipi de la Comarca del Baix Llobregat (Barcelona)
A Corbera de Llobregat hi anem el 8 de desembre de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 3
Població
Total 14.643 (2018)
• Densitat 795,82 hab/km²
Llar 25 (1553)
Gentilici Corberenc,corberenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb els municipis de Castellví de Rosanes i de Sant Andreu de la Barca, al NE amb Castellbisbal (del Vallès Occidental), al sector E amb Pallejà, a migdia amb la Palma de Cervelló i amb Cervelló, i a ponent amb el municipi alt penedesenc de Gelida. El Llobregat, només en un petit sector entre la riera de Corbera, que hi desguassa, i la roca de Droc o d’Adroc (156 m), fa de termenal amb Castellbisbal. El terme de Corbera comprèn tota la vall de la riera de Corbera i part de la capçalera de la riera de la Palma o de Rafamans. El territori és molt accidentat pel massís de Garraf-Ordal. La riera de Corbera es forma sota el puig de Corbera (583 m), a ponent, i sota la serra de Santa Magdalena (puig de la Creu de l’Aragall, 545 m), a tramuntana. La capçalera de la riera de Rafamans es forma sota el roc de Forrellac (628 m) i el puig de les Agulles (652 m), entre els quals hi ha el coll del Portell. El torrent de l’Elies, tributari de la riera de Rafamans, i aquesta mateixa riera, aigua avall del veïnat de l’Amunt, fan de termenal amb els municipis de Cervelló i de la Palma (aquí segueix la carena que presideix la riera per l’esquerra). Més a llevant, el termenal passa pels turonets que són divisòria entre la riera de Corbera i la de la Palma, com el turó del Bori, a llevant del de Malhivern (268 m). Al sector de tramuntana proper al Llobregat, el límit passa pel turó de les Ànimes (216 m) i pel serrat del Cap del Sàbat. El bosc de pi blanc que es va estendre per tot el terme municipal d’ençà de començament del segle XX, ha estat greument alterat en la major part del territori per la construcció d’urbanitzacions de segona residència.

El terme municipal comprèn el poble de Corbera, format per dos nuclis, el de Corbera de Baix, actual cap de municipi i, més amunt, prop de les penyes del Corb, el poble de Corbera de Dalt on hi hagué el castell que fou l’origen del poble, i les caseries de l’Amunt i de l’Avall. Entre les nombroses urbanitzacions es pot esmentar la de Bonrepòs, la Creu de l’Aragall, Santa Maria de l’Avall, Can Margarit, Can Coll, Can Rigol, les Cases Pairals, etc.

L’eix de comunicació del terme és una carretera local que entronca amb l’antiga N-340 i l’autovia B-24 en el terme de Cervelló. La carretera, que segueix el curs de la riera de la Palma fins a Corbera de Baix, continua després pel nucli de Corbera de Dalt cap a Gelida. Una derivació d’aquesta carretera porta al veïnat de l’Amunt i al monestir de Sant Ponç del terme de Cervelló, però de la parròquia de Corbera. Hi ha un seguit d’altres carreteres menors o antics camins de muntanya.

El topònim Corbera és format a partir d’elements d’arrel llatina i significa “lloc abundant de corbs”. De la toponímia menor del terme es destaca especialment, pel seu valor de testimoni històric, la roca de Droc (del germànic Adrog o atarbrôrs ), nom personal, segurament del repoblador que aprisià l’indret als segles IX o X.

El Poble

El poble de Corbera de Llobregat (6 527 h el 2006) en realitat és format per dos nuclis, Corbera de Dalt i Corbera de Baix, que inicialment van originar-se per separat, tot i que actualment estan conurbats pel creixement urbanístic. L’ajuntament s’ha emplaçat a la zona urbana entre els dos nuclis tradicionals.

Corbera de Dalt és emplaçat dalt el serrat que separa les rieres de Corbera i de la Palma, anomenat roc de l’Àliga o penya del Corb (342 m). Al punt més alt s’aixeca l’església parroquial i al seu costat la casa rectoral. Al peu de l’església hi ha el casal dels barons de Corbera. Un carrer amb fort pendent travessa el poble de llevant a ponent, a banda i banda del qual hi ha alguns carrerons transversals; les cases són esglaonades al vessant de migdia del serrat i tenen balconades i galeries encarades en aquesta direcció. Del conjunt d’edificis de la població cal mencionar el Casal de l’Esplai, de la primeria del segle XX, i el mas de Can Rossell. De l’antic castell de Corbera no resta gairebé cap vestigi. Segons la tradició, corroborada per la topografia de l’indret, estigué emplaçat al costat de l’església parroquial, on hi ha la rectoria. Fou pres pels partidaris de Joan II el 1471, a la fi de la guerra civil del segle XV. El 1693 els miquelets francesos se n’apoderaren i hi prengueren el senyor i la seva família, que foren alliberats per Fernando de Pignatelli, que féu retre el castell. Aleshores, el senyor de Corbera, Josep de Móra i de Solanell, com a servei a sa majestat, féu demolir el castell. Les visites pastorals del segle XVIII encara esmenten la capella del castell, dedicada a santa Magdalena, emplaçada al costat de la parròquia, i també la menciona Madoz al segle XIX.

Una vegada enderrocat el castell, els senyors de Corbera traslladaren la seva residència a la Casa de Santa Magdalena, que originàriament s’havia construït com a hostal de pelegrins amb motiu de la devoció a la santa. El casal, del segle XVI, és de planta rectangular i conserva finestres amb motlluratges gòtics, d’arc conopial i d’arc carpanell; la porta de ponent té aquesta obertura, mentre que les de tramuntana i llevant són de mig punt adovellades. En algunes obertures hi ha un escut amb un corb, al·lusiu al llinatge de Corbera. El casal ha estat restaurat acuradament i s’hi organitzen convivències i colònies estiuenques.

L’església parroquial de Santa Maria de Corbera és al capdamunt del serrat. L’edifici primitiu fou ampliat als segles XIV, XV i XVI amb diverses capelles, dedicades a Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Martí, Sant Ponç, etc. Vers la fi d’aquest darrer segle i la primeria del XVIII va ser totalment renovat. Aquest edifici és d’una sola nau, sense absis diferenciat, i coberta amb volta de llunetes. A banda i banda hi ha capelles laterals que s’obren per arcs de mig punt, sobre mènsules d’ornamentació classicitzant. La porta, a ponent, és d’arc escarser decorat amb un motlluratge senzill, i duu la data del 1777. S’hi venera la imatge de Santa Magdalena, talla gòtica policromada d’una gran bellesa. Una altra obra remarcable és el retaule del Roser, daurat i policromat, amb la imatge del Roser del 1758; els compartiments són distribuïts en dos registres que contenen escenes en relleu de la vida de la Mare de Déu i al cim hi ha la Crucifixió. El retaule, amb ornamentació de tipus renaixentista, és anterior a la imatge i data, segurament, de la primeria del segle XVII. Es conserva a la rectoria —on també hi ha l’Arxiu Parroquial— la Mare de Déu de la Llet, talla romànica policromada procedent del monestir de Sant Ponç de Corbera. El campanar és una torre adossada a la façana de migdia de l’església; de planta quadrada, a mitja alçada es fa vuitavada. A llevant de l’església hi ha les restes de la rectoria vella.

El nucli de Corbera de Baix, anomenat abans les Cases d’en Roig, sorgí com a raval de l’antic nucli històric, aprofitant els regadius del fons de la vall. Format modernament, hom hi bastí una nova església parroquial dedicada a sant Antoni Abat, que s’ha segregat de l’antic terme parroquial de Santa Maria de Corbera.

La vida cultural, esportiva i cívica de Corbera és animada per diverses entitats. Destaquen la Societat Sant Telm, que té un local de teatre (construït el 1925), i la Societat Coral la Diadema Corberenca, que també disposa d’un teatre construït a la meitat de la dècada de 1920.

Festes

Vora l’església de Santa Maria, a la penya del Corb té lloc anualment, des del 1962, l’escenificació del Pessebre Vivent, representació del naixement de Jesús amb actors del mateix poble, aprofitant el paisatge natural, d’una gran bellesa plàstica. La representació, que ha esdevingut tradicional, segueix un text elaborat a partir de la base dels evangelis de Lluc i Mateu. Se celebra durant el temps nadalenc. Pel gener, se celebra des del 1902 la festa de Sant Antoni amb la benedicció d’animals i el repartiment de pans en forma de campana i bastó (Corbera de Baix). Finalment, al juliol cal destacar la festa de Sant Cristòfol i la festa major, per la Verge d’agost, celebrada conjuntament pels dos nuclis.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”e818f58c” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Corbera de Llobregat{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Corbera de Llobregat

Enciclopèdia catalana

Cervelló

Cervelló és un Municipi de la Comarca del Baix Llobregat (Barcelona)
A Collsuspina hi anem el 8 de desembre de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 16
Població
Total 8.970 (2018)
• Densitat 372,2 hab/km²
Llar 24 (1553)
Gentilici Cervellonenc, cervellonenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb Corbera de Llobregat i la Palma de Cervelló, a l’E amb Sant Vicenç dels Horts, al S amb Torrelles de Llobregat i amb Vallirana i a l’W amb Subirats i amb Gelida (ambdós de l’Alt Penedès). El municipi de Cervelló havia tingut una extensió de 29,6 km 2 , però l’any 1998 la Generalitat de Catalunya va aprovar la segregació de Cervelló del nou municipi de la Palma de Cervelló, de manera que el seu territori es va reduir aproximadament a uns 24,11 km 2 .

El terme de Cervelló és emplaçat damunt els contraforts orientals de les serres d’Ordal, prop del marge dret del Llobregat. El principal eix hidrogràfic del terme és la riera de Cervelló, que conforma la vall de Cervelló, però també hi ha gran part de la capçalera de la riera de la Palma o de Rafamans, que desguassa a la riera de Cervelló per l’esquerra, a l’extrem E del municipi després de travessar el terme de la Palma. Ambdues rieres són separades pel Montmany (491 m), la penya de Can Rafel (478 m), les Guixeres i la Plana dels Alls (330 m). La capçalera de la riera de Rafamans es forma per diversos braços sota el coll de la Creu d’Ordal: el Clot del Cocó i el Fondo de Sant Ponç, aigua amunt del qual hi ha l’antiga quadra i priorat de Sant Ponç de Corbera. La capçalera de la riera de Cervelló es forma, dins el terme de Vallirana, sota el coll de la Creu d’Ardenya i el pla del Pèlag. A més d’aquestes dues valls principals, hi ha el fondo de la riera de Can Sala, anomenat antigament vall de Santa Creu, que es forma entre Puig Vicenç (468 m d’altitud, trifini de Cervelló, Vallirana i Torrelles de Llobregat), el puig d’en Tres (383 m, termenal amb Vallirana) i el puig de 316 m que hi ha sobre el castell de Cervelló i l’església de Santa Maria de Cervelló.

El límit oriental amb Sant Vicenç coincideix amb l’antiga divisòria de parròquies, tal com és delimitada en l’acta de consagració de l’església de Sant Esteve de Cervelló, del 1231. Des dels voltants del Puig Castellar, pel turó de les Canals (antigament del Farro) i fins al coll del Mas Vila (abans de Rabassa), continua pel puig de Rocabruna i davalla fins a la riera de Torrelles, al lloc dit l’Aiguadora. Continua després el termenal amb Torrelles, que s allarga per la serra de Golmara (topònim que s’ha perdut, com altres que cita tot seguit l’acta del segle XIII) fins a Puig Vicenç. Pel sector de ponent la divisòria amb el municipi de Vallirana passa pel veïnat de la Llibra, en part dins el terme de Cervelló, segueix per Coll Verdeguer i pel pont dels Tres Arcs, vora la Casa Vella del Lledoner i el pont del Lledoner fins al coll de la Creu d’Ordal. El límit amb Gelida i Corbera passa pel puig de les Agulles (653 m), la riera de la Palma fins a la font de la Palmera, i s’inicia el límit amb la Palma, que voreja les urbanitzacions de Santa Rosa, Can Paulet, Can Rafel (o Puigmontmany) i coincideix a l’E amb la riera de Can Mascaró.

El municipi comprèn el poble de Cervelló, que n’és el cap, i nombroses urbanitzacions, a més de les esmentades, com Can Castany, Can Guitard Vell, la Costa de la Perdiu, la Granja Garcia, la Torrevileta i el Mas de Can Pi, entre altres. L’eix principal de comunicacions és l’autovia B-24, que uneix Molins de Rei i Vallirana, des d’on enllaça amb l’antiga N-340 en direcció a Vilafranca.

El Poble

El poble de Cervelló (122 m i 3 660 h el 2006) és situat a l’esquerra de la riera de Cervelló, al llarg de la carretera de Tarragona per Ordal, que fou construïda a la segona meitat del segle XVIII en temps de Carles III (bé que el traçat del camí és força més antic, hi ha documents del segle X que parlen de la via de Cervelló). La formació del nucli agrupat data de la fi del segle XVIII i de la primeria del XIX, segle durant el qual la població s’incrementà notablement per causa de la prosperitat de la indústria del vidre. A la segona meitat del segle XIX hom decidí de traslladar la parròquia al poble i el 1864 hom encarregà a l’arquitecte Josep Oriol Mestres de confeccionar un projecte per a la nova església que s’havia de construir, però el temple no s’arribà a iniciar. Finalment, el 1896, essent rector Antoni Forns, hom beneí la primera pedra de la nova església parroquial de Sant Esteve de Cervelló (obra dels arquitectes Josep Font i Gumà i Antoni Gallissà), que és dedicada també a Santa Maria de Cervelló o del Socors; el temple (que fou acabat entre els anys 1906 i 1912) és un bell edifici modernista que combina en la façana la textura de la pedra amb la del maó vist. Amb arcs d’inspiració goticitzant, el temple consta d’una nau, il·luminada per finestres altes, i té capelles laterals construïdes entre els contraforts. El campanar és una torre quadrada adossada a la façana. Al costat de l’església, la rectoria és un gran edifici de pedra que fa conjunt amb el temple.

Festes

El poble disposa de diverses associacions culturals, entre les quals s’han d’esmentar grups de teatre i la Coral Diana, pertanyent als cors de Clavé, que té més de 120 anys d’existència entre d’altres. Dels fills il·lustres més coneguts del poble cal destacar Josep Tarradellas i Joan (Cervelló 1899-Barcelona 1988), que fou president de la Generalitat de Catalunya (primer a l’exili, del 1954 al 1977, i després a Catalunya, del 1977 al 1980). Pel que fa al folklore, pel maig se celebra l’aplec a l’ermita de Sant Ponç; pels volts d’agost és la festa major, i al setembre té lloc l’aplec a l’ermita de Santa Maria.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”31f6e319″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”cervelló{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Cervelló

Enciclopèdia catalana

Cornellà de Llobregat

Cornellà de Llobregat és un municipi de la comarca del baix Llobregat

A Cornellà hi anem el 2 d’agost de 2015

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 5
Població
Total 87.173 (2018)
• Densitat 12.471,1 hab/km²
Llar 22 (1553)
Gentilici cornellanenc, cornellanenca
Entitat de població Habitants
Almeda i Can Mercader 4.465
Can Fatjó 3.774
Cornellà de Llobregat 75.555
Femades 1.092
Fontsanta, la 2.357

Breu historia del municipi

El municipi és situat a la Marina del delta del Llobregat; el riu fa de límit meridional del terme amb els municipis de Sant Boi de Llobregat i del Prat de Llobregat. Al sector de ponent, pel barri de Can Fatjó confronta amb Sant Joan Despí, a tramuntana amb Esplugues de Llobregat i a llevant, en part pel camí del Mig, amb el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat (del Barcelonès). La seva altitud mitjana respecte del nivell de la mar és d’uns 32 m. Dins el terme hom pot distingir dos sectors, el de terres baixes d’al·luvió i la muntanya o samontà, a septentrió, amb materials del Quaternari antic, darreres terrasses vora el Llobregat de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Aquest terreny escalonat i accidentat és travessat per torrenteres com el torrent de la Fontsanta, el del Pedró i el de les Sardanes. Ambdós sectors, el pla i el samontà, són clarament separats per un terraplè d’origen natural, però accentuat per la construcció de la via del ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Martorell el 1855, de manera que la veu popular diferencia entre Cornellà de Baix i Cornellà de Dalt. Gran part de la superfície del terme és urbanitzada. La situació de Cornellà, en un lloc central respecte del conjunt de municipis del marge esquerre del Llobregat, l’ha configurat com un nucli important de comunicacions de la zona. L’eix viari tradicional és la carretera C-245 de Barcelona a Castelldefels, que té un brancal cap a Sant Feliu. Aquesta carretera, que travessa el centre de Cornellà, s’ha descongestionat gràcies a la construcció de la C-32, que uneix Barcelona amb Castelldefels i Sitges. En els darrers anys del segle XX, el tram d’autovia (A-2) que passa per la part de migdia i de ponent del terme ha quedat enllaçat amb les rondes de circumval·lació de Barcelona (la B-20 o Ronda de Dalt, que enllaça dins el terme, i la B-10 o Ronda Litoral, ja dins l’Hospitalet de Llobregat). Pel que fa al sector ferroviari, Cornellà ha esdevingut, per la seva proximitat amb Barcelona, el nus de comunicacions més important del Baix Llobregat: el Ferrocarril Metropolità hi ha establert tres estacions —Sant Ildefons, Gavarra i Cornellà Centre—, mentre que la línia del ferrocarril de Barcelona a Vilafranca del Penedès hi té una estació i un baixador. El tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, el popular Carrilet, soterrat, ha establert estacions als barris d’Almeda i Cornellà Centre. L’any 2004 s’inaugurà el Trambaix (tramvia lleuger), que millora les comunicacions vers Barcelona.

El Poble

La ciutat de Cornellà de Llobregat (27 m d’altitud), que adoptà aquesta condició el 1968, és situada al curs baix del Llobregat, al seu marge esquerre. La població antiga es formà entorn de l’església parroquial de Santa Maria de Cornellà i del castell de Cornellà, sobre l’eix del carrer de l’Església, avui de Mossèn Cinto Verdaguer.

Cornellà de Llobregat Plaça de Catalunya

 

© FOTOTECA.CAT

 

Al segle XVI hi ha notícia d’un nou nucli a la plaça dita actualment de Lluís Companys, format prop del camí, on s’havia establert l’Hostal Comunal. El 1769 el rei Carles III feu construir la carretera (anomenada després de Santa Creu de Calafell) que, vorejant el delta, anava de Cornellà a Sant Boi. Aquesta carretera formà el carrer Major de la vila (avui de Rubió i Ors), entorn del qual es construïren diverses cases i hostals. Al Comunal, preexistent, s’establí un servei de diligències. L’antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d’ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l’Almirall Vierna. Fruit del desenvolupament econòmic i demogràfic del segle XIX fou la consolidació urbana d’aquest nucli, format entre el carrer de l’Església i el carrer Major, que s’anomena el Centre. El 1865 s’obrí el carrer d’Ametller i a la fi del segle XIX el tros del carrer Major que va des de l’antiga carretera de Sant Boi (Almirall Vierna) fins a la planta elevadora de la Companyia d’Aigües, i també al començament del segle XX s’obrí la rambla de Josep Anselm Clavé. L’església parroquial de Santa Maria de Cornellà va ser construïda al mateix lloc que ocupava l’antiga església enderrocada el 1936, però capiculada. És d’una nau amb transsepte i cimbori, i un absis poligonal. Al voltant de la nau i de l’absis hi ha capelles. Construïda enterament amb maó vist, a banda i banda de la porta hi ha sengles torretes amb vitralls. El campanar és adossat a l’absis, entre aquest i el transsepte; de planta quadrada a la base i amb finestrals allargats amb vitralls, el cos superior adopta la forma octagonal. Devers la segona meitat del segle XVIII hom bastí una nova església parroquial, d’una nau, sense absis diferenciat, amb capelles baixes construïdes entre els contraforts laterals i amb una torre campanar adossada a la façana, de planta quadrada a la base i vuitavada a la part superior. Aquesta és l’església que fou enderrocada el 1936. Poc abans, el 1934, desaparegué una talla romànica de la Mare de Déu del Remei, del segle XII, que s’hi venerava. L’única resta conservada de totes aquestes esglésies anteriors a la parròquia actual són els capitells, els fusts, les impostes i les bases de les columnes que hi ha a la porta de la casa de la ciutat. Per la forma dels capitells i la decoració hom pot assegurar la seva semblança amb els que foren esculpits per a la basílica consagrada el 977 a Santa Maria de Ripoll. El modern creixement urbanístic ha determinat el sorgiment d’altres temples parroquials, com el de Sant Miquel, al barri del Pedró; el del Pilar, al barri de Sant Ildefons, o el de Sant Jaume, a la barriada d’Almeda. El castell de Cornellà és situat a llevant de l’església, sobre un turonet (ha estat anomenat castell del Borni, pel fet de ser aquest el renom del propietari), prop del mercat municipal. És un magnífic casal gòtic, que sembla que sofrí danys en la guerra civil del segle XV i que fou restaurat posteriorment, a la fi d’aquella centúria. Les dependències del castell s’organitzen entorn d’un pati quadrat amb torres també quadrades als angles que sobresurten per damunt de la fàbrica de l’edifici, de dues plantes. Segons dibuixos de l’arquitecte R. Puig i Gairalt, a la planta hi havia el celler i la capella i al pis superior, diverses cambres i salons. De les façanes es destaquen diversos finestrals gòtics geminats. L’edifici, en procés de deteriorament, va ser adquirit i rehabilitat per l’ajuntament, i al maig del 2000 va ser inaugurat com a seu d’activitats culturals de la ciutat. Actualment Cornellà queda configurat per barris diferenciats que responen a moments diversos del seu creixement urbà (el Centre, la Riera, Can Fatjó, la Fontsanta, el Pedró, la Gavarra, Sant Ildefons, Almeda, Femades). Com a conseqüència de l’inici del segon gran procés industrialitzador que va experimentar Cornellà a partir del 1910, van començar a urbanitzar-se els primers nuclis de població situats fora del nucli antic (barri del Centre). De la dècada de 1920 és el projecte d’urbanització de la part del terme municipal situat entre el carrer Rubió i Ors i els arenys del riu, que posteriorment seria el barri de la Riera. A redós de la construcció de la carretera a Fogars de Tordera van sorgir, a partir del 1930, els barris del Pedró i la Gavarra. El primer d’aquests barris va ser projectat com una zona residencial al servei de la ciutat de Barcelona, i per això hi predominen els habitatges unifamiliars. A partir de l’any 1950, el començament de l’onada immigratòria va determinar el sorgiment del barri d’Almeda, situat davant el parc de Can Mercader. En aquest barri s’instal·laren algunes de les majors empreses de Cornellà. A la fi de la dècada de 1950 s’inicià una transformació profunda de la tipologia urbanística i d’ocupació del territori. Es consolidaren definitivament els barris de la Gavarra i del Pedró, al mateix temps que l’any 1959 es començava a construir el polígon d’habitatges de Sant Ildefons, anomenat també Ciutat Satèl·lit, per a acollir l’allau immigratòria dels anys seixanta. Aquests tres barris són edificats a la part alta del terme o samontà i separats físicament del Centre per la via del ferrocarril. És així com la veu popular ha diferenciat entre Cornellà de Dalt i Cornellà de Baix. Els barris de Femades, Solanes i Can Fatjó (que inclou el polígon de la Fontsanta) són situats a la perifèria del terme i limiten amb els municipis veïns de l’Hospitalet de Llobregat i Sant Joan Despí. L’any 2000 una de les actuacions urbanístiques importants de Cornellà es realitzà al sector Alps, entre el Centre i l’avinguda dels Alps, que allotja un parc i edificis d’equipaments i d’habitages. Dins el terme cal esmentar l’existència d’algunes masies dels segles XVII-XIX, mostra de la prosperitat agrícola d’aquests segles, i algunes edificacions industrials i d’habitatges del període modernista. Menció a part mereix el palau de Cal Mercader (Torre de Bell-lloc-Pozzali). El palau va ser construït el 1865 per Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc, que hi morí el 1904. És un notable edifici, de planta quadrada amb torres als angles, envoltat de jardins vuitcentistes, amb riquesa d’espècies vegetals. Ha estat totalment remodelat (amb incorporació de nous elements: glorieta, llac artificial, amfiteatre, etc. ), i des del 1995 és la seu d’un museu. Dels masos es destaquen Can Femades, Can Maragall (una de les masies més antigues, documentada des del 1330; el nom actual es deu a la família del poeta Joan Maragall, que en va ser propietària), Can Manso (datada del segle XVI, és de les més grans de Cornellà; al principi del segle XIX va ser propietat del general Josep Manso), Can Vallhonrat (del segle XVII, ha estat rehabilitada i és la seu administrativa de l’ajuntament), i la Rectoria (darrere l’església de Santa Maria, va néixer com a masia, coneguda ja al segle XVI), entre altres. Entre les edificacions industrials cal esmentar la Colònia Rosés (promoguda el 1851), la Fàbrica Bagaria (Can Bagaria, 1920), la de Can Suris (1897) i les instal·lacions de la Societat General d’Aigües de Barcelona (1907, obra de l’arquitecte Josep Amargós). Altres construccions d’interès són el Cinema Titan (1926), de regust noucentista, la Casa Massip i Can Camprubí, aquesta darrera obra de l’arquitecte Josep M. Jujol, d’estil modernista, i la torre de la Miranda (al barri de Sant Idelfons, Arnau de Mercader la feu construir al segle XIX com a mirador sobre la plana del Llobregat).

Festes

Entre les tradicions més significatives cal destacar la festa major, per Corpus (paral·lelament se celebra també la Fira Comercial). El Carnaval té força participació popular, així com la Jordiada (el dia de Sant Jordi, a l’abril). Cal destacar també el Rocío, la Festa Galega i els aplecs sardanistes.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”4432a32f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Cornellà de Llobregat{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

 

Clica els enllaços


Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Collbató

Collbató és un municipi de la Comarca de Baix Llobregat (Barcelona)

A Collbató hi anem el 26 de juliol de 2015

Dades del Municipi

Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 10
Població
Total 4.458 (2018)
• Densitat 246,3 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Collbatoní, collbatonina

Entitat de poblacióHabitantsCan Dalmases1.134Clots, els181Collbató946Font del Còdol, la209Fumada, la63Illes, les232Pla de Can Migrat213Pla del Castell1.173Polígon industrial de Collbató, el0Pujolet, el91Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Limita al N amb Monistrol de Montserrat (del Bages), al sector E amb Esparreguera, al SW amb els Hostalets de Pierola i a l’W amb el Bruc, aquests dos últims termes de l’Anoia. Collbató s’estén al vessant meridional de la muntanya de Montserrat, des de sota de Sant Jeroni, per les Basses de Sant Antoni, el pla dels Escurçons i el dels Ocells, just dessota la línia de carena, seguint el curs del torrent de Santa Maria; continua després pel torrent de la Salut, per la font de les Canyes i el coll de Rubió, entre la roca del Corb (437 m) i la serra de Rubió. A migdia, el terme fa com un tascó que enclou les Rovires, a la serra de Fosalba, i el mas de Can Perellong. Continua després per la carena d’aquesta serra fins a prop de Sant Cristòfol de Pierola (dels Hostalets de Pierola); aleshores, el termenal amb el Bruc torç cap a tramuntana i passa per la masia de la Vinya Nova.

Tota la meitat septentrional del municipi és ocupada pels vessants i els contraforts meridionals de la muntanya de Montserrat, que gaudeixen de protecció dins el parc natural. Destaquen, al sector proper a la carena, l’Albarda Castellana (1.167 m), sobre el coll del mateix nom, la serra de Bellavista i el roc de Trencabarrals (1.009 m), sota el qual hi ha el pas de Trencabarrals, per on passa el Camí Nou de Sant Jeroni; es destaca especialment la que s’anomena regió de Santa Magdalena o de Tebes, on hi ha les ermites montserratines de Santa Magdalena i Sant Joan, i les ruïnes de les ermites de Sant Jaume i Santa Caterina, on des d’antic i fins al segle XIX hi hagué anacoretes que feien vida eremítica. La toponímia de tota aquesta zona és, en part, d,origen monàstic; l’elevació major és la Gorra Frígia (1.141 m). Hom hi pot trobar també la Processó dels Monjos, la miranda de Santa Magdalena, la roca de Sant Jaume, la Campana i el Sentinella (999 m). A migdia del bassal dels Corbs i de la miranda de Sant Joan es troba, al serrat del Penitent, la cova del Penitent i les ruïnes d’una altra ermita, la de Sant Pere. Més a migdia encara, hi ha el serrat de la Guàrdia, el de les Garrigoses i el dels Monjos.

Collbató Canal de l’Artiga Alta

 

© XEVI VARELA

 

Collbató és un dels indrets per on es puja a Montserrat. Els camins que hi porten són el Camí Vell, que va per la roca dels Polls, les voltes de Sant Antoni, el torrent de la Font Seca o de Sant Joan, el Torrent Fondo, la Creu dels Escolans i Sant Miquel; i el Camí Nou (de la primeria de segle), que va per la popular cova del Salnitre, la Fageda, la font de la Guineu i el clot de Bellasona, on es bifurca en dues branques, la de la dreta porta a la cova de la Mare de Déu, o Santa Cova (al terme de Collbató), i al monestir (del terme de Monistrol), mentre que la de l’esquerra porta a les ermites, a la regió de Tebes, i, un tros abans del pla de les Taràntules o de les Bruixes, troba l’antic camí de Sant Miquel. Tota la zona, a part de contenir testimonis d’un poblament ben antic i ser rica en toponímia, ho és també en llegendes, com la de la Font Seca i la font del Miracle que ja és recollida per Argaiz el 1677, i altres que transcriuen Pau Bertran i Bros i Joan Amades.

El terme comprèn el poble de Collbató, cap municipal, el raval de la Font del Còdol i un bon nombre d’urbanitzacions, com Can Dalmases (a vegades anomenada Urbanització Bertran, pel cognom del propietari), l’Oller (que comprèn els sectors anomenats Pla de Can Migrat, Pla del Castell i el Bosc Misser), els Clots, la Fumada i les Illes. Entre totes, l’any 2005, sumaven 2.478 h. El municipi de Collbató és travessat de llevant a ponent per l’autovia A-2 en el tram Barcelona-Igualada, de la qual parteix la carretera local que des del poble de Collbató contorneja la muntanya de Montserrat pel SE i entronca amb la C-55, en direcció a Manresa, prop de l’aeri de Montserrat, just al límit del municipi.

El nom de Collbató prové de Colle Betonis, és a dir, del nom geogràfic de coll més un antropònim germànic. És probable que aquest nom hagués passat a la toponímia durant el repoblament subsegüent a la conquesta carolíngia.

El Poble

El poble (388 m d’altitud i 763 el 2006), és al peu de Montserrat, emplaçat en un coll de la serra de les Obagues, al llarg del carrer d’Amadeu Vives, on hi ha l’església i la casa pairal del compositor, fill del poble, Amadeu Vives, un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891). De gran interès com a conjunt harmònic d’arquitectura tradicional, al nucli antic hi ha algun edifici de caràcter medieval, com Can Vacarisas (antigament Cal Tutor). Hi ha també el magnífic casal de Can Rogent (conegut anteriorment per Can Torralbes ), casa pairal de la família d’artistes i intel·lectuals dels Rogent. És un bell edifici del segle XVIII, amb façana decorada amb esgrafiats. Conserva l’arxiu familiar, una notable col·lecció de pintures, una biblioteca i té un magnífic jardí. L’església parroquial de Sant Corneli és un edifici del segle XVIII, de façana ondulada, una àmplia nau i capelles laterals, en una de les quals es guarda una talla barroca policromada de la Mare de Déu del Roser. L’altar major és ocupat per un orgue monumental construït per Gabriel Blancafort i inaugurat el 1986. El campanar és adossat a la façana lateral. El 1484 hi ha documentat l’Hospital de la Vila. Al poble es formà la urbanització del Pujolet.

Collbató disposa de diverses entitats culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar l’Associació d’Amics de l’Orgue de Collbató, que promou la cultura musical al poble celebrant concerts i audicions periòdiques (algunes se celebren a les coves del Salnitre). Collbató disposa del Museu Coses del Poble, on s’exposen diversos objectes, com la maquinària del rellotge del campanar de l’església, que data del 1848, antigues selles (a Collbató hi havia un gremi de traginers fins ben entrat el segle XIX), etc.

Entre les festes tradicionals de Collbató cal esmentar els Tres Tombs (festa dedicada als traginers), pel març, i el Dilluns de Pasqua es fa un aplec al santuari de la Mare de Déu de la Salut. Pel maig hi ha la popular mitja marató anomenada Cursa de l’Alba. Als mesos de primavera, estiu i tardor s’organitza un cicle de concerts d’orgue i música clàssica, i entre juny i juliol un cicle de concerts a les coves del Salnitre.

Festes

El darrer cap de setmana d’agost se celebra la festa major. Els gegants s’anomenen Mansuet i Marta, els noms d’uns bandolers de llegenda. Al setembre se celebra la festa de Sant Corneli.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Begues

 
Begues és un municipi del Baix Llobregat ( Barcelona)

A Begues hi anem el 14 de desembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 3
Població
Total 6.961 (2018)
• Densitat 138,12 hab/km²
Llar 20 (1553)
Gentilici beguetà, beguetana

Breu historia del municipi

La riera de Begues divideix el terme en dues parts ben diferenciades des del punt de vista geològic i de vegetació. La part meridional (integrada dins el parc de Garraf) és de terreny format bàsicament per pedra calcària en contínua dissolució (modelat càrstic), per la qual cosa s’han format un gran nombre d’avencs, com el de la Ferla (de 176 m de fondària) o el del Bruc (118 m), i dolines com les del Campgràs. Els avencs i les dolines es localitzen sobretot prop de les elevacions de la Morella (595 m) i el Rascler (572 m), vora el termenal sud-oriental amb els municipis de Sitges i de Gavà. També, en aquest sector, per causa de la gran permeabilitat del terreny, es formen un gran nombre d’aigües i corrents subterranis, com el de la Falconera, que desguassa a la vora de Sitges, mar endins. La vegetació característica d’aquest sector meridional és formada principalment per margalló, garric, arboç i càrritx. Les savines, molt abundants en èpoques antigues, han minvat notablement a conseqüència dels incendis que sovint han afectat aquesta àrea. La segona zona del terme, diferenciada per la composició del terreny i per la vegetació, a tramuntana de la riera de Begues, és argilosa, de terreny molt impermeable, que ha possibilitat la formació de fonts, com la de la Borada i la de l’Alba. Les elevacions més importants d’aquest sector són el turó de Montau (658 m), el Sotarro (563 m) i la penya del Moro (467 m), al límit amb Olesa de Bonesvalls (de la comarca de Garraf), Vallirana i Torrelles, respectivament. La vegetació és molt més abundant, amb boscos de pi blanc i alzinar prop del coll de la Creu d’Ardenya, sota el pla de Sots d’Ossos (549 m). Altres accidents notables són el puig de la Mola (535 m), límit amb Olesa de Bonesvalls i Olivella (ambdós de Garraf), a la serra de les Conques, el puig d’Arboç (408 m) i el de Mata-rodona (406 m), per on passa el termenal amb Olivella, al SW. A migdia, la collada de Vallgrassa, la Creueta dels Aragalls (465 m), la Cocona Sostrella, el Pla de Querol i la dolina del Campgràs fan el termenal amb el municipi de Sitges. A llevant, el límit amb Torrelles de Llobregat va de la penya del Moro al puig d’Endi (345 m); aleshores el termenal segueix, divisòria amb Sant Climent de Llobregat, fins a la Desfeta (522 m), que ho és, ja, amb Gavà i passa prop de les Agulles (552 m) i a llevant de Coll Sostrell. Es destaquen, a migdia del cap de municipi, la serra de la Guàrdia, amb diversos avencs, i les penyes de l’Àguila (522 m), amb la Pleta Xica (510 m) i Puig Marí.

Drena el terme la riera de Begues, que es forma per diversos braços sota la Desfeta i les Agulles i s’ajunta a l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls amb la d’Oleseta i la de Jafra, a la part més meridional, ambdues tributàries de la riera de Ribes. La mitjana de pluviositat és de 666 mm anuals.

El terme comprèn el poble de Begues, cap municipal, el raval de Santa Eulàlia, els masos de l’Alzinar, Can Sadurní i Can Barreres, i nombroses urbanitzacions, com Cal Viudo, amb el veïnat de Ca n’Enfruns, la Barceloneta, la Bassa Blanca, amb el barri de la Rectoria, la Costeta, el Mas Ferrer, Bonsolei, Begues Parc i el Mas Pasqual. Begues comunica amb Gavà per una carretera local que continua després cap a Olesa de Bonesvalls. Hi ha, a més, tot un seguit de camins de muntanya.

El Poble

El poble de Begues (399 m i 4.483 h el 2005), o nucli central de la població, és a ponent de la Rectoria, format durant el segle XX al llarg de la carretera que duu a Olesa de Bonesvalls. És separat i ben diferenciat del nucli primitiu format entorn de la parròquia. Els diferents nuclis de la Barceloneta i de Campamar, a ponent, o el Raval d’en Martí, a tramuntana, són integrats al nucli urbà de Begues formant un continu, del qual el més separat és el raval de Santa Eulàlia, al NW, però ben a tocar del Raval d’en Martí. Dóna nom a aquell raval una capella dedicada a santa Eulàlia que hi ha una mica més amunt, sobre un turonet de 405 m. La capella, que podria ser d’origen més antic —segons la tradició popular s’hi trobaren tombes—, és documentada al segle XVIII. De planta rectangular, la porta és amb llinda i la coberta, de fusta, de doble vessant. Hi ha un senzill retaule, de la fi del segle XIX, dedicat a santa Eulàlia. A l’octubre del 2018 s’inaguraren les obres de restauració de la capella.

Un dels edificis interessants de Begues és la Casa Cervelló, obra de l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt. Un altre edifici és la moderna parròquia dedicada, com l’antiga, a sant Cristòfol, obra de la dècada de 1960; és d’una sola nau, il·luminada per uns ulls de bou alts que hi ha sobre les capelles laterals, obertes a la nau per arcades de mig punt. L’Ajuntament, situat també en un bell edifici centenari, ha adquirit altres edificis històrics com l’antic escorxador, Cal Pere Vell, on hi ha algunes dependències municipals i el Petit Casal. Al remodelat edifici anomenat el Colmado s’hi ha instal·lat un punt d’informació del parc de Garraf.

Festes

Pel que fa a les festes, cal destacar la festa de Sant Antoni, al gener, amb els tradicionals Tres Tombs. La festa de Sant Sebastià, del Vot del Pa, també pel gener, consisteix en el repartiment de pa beneït a l’església com a record d’haver-los deslliurat d’una epidèmia de diftèria a mitjan segle XIX. Per la festa major, al juliol, el dia de Sant Cristòfol, fan sortir la Cucafera, bèstia de foc que sortí per primer cop el 1934, però no reaparegué fins pels volts del 1977. El tercer diumenge d’octubre se celebra la festa del most, amb un aplec a l’ermita de Santa Eulàlia.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”030b9450″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Begues{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina Web Oficial de l’Ajuntament

Abrera

Abrera es un municipi de la comarca del baix Llobregat (Barcelona)
A Abrera hi anem el 11 de desembre de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 2
Població
Total 12.334 (2018)
• Densitat 619,8 hab/km²
Llar 18 (1553)
Gentilici Abrerenc, abrerenca

Breu historia del municipi

A tramuntana confronta, pel roc de la Mona, amb Olesa de Montserrat, a l’esquerra del Llobregat, mentre que a la dreta del riu fa de partió amb el terme d’Esparreguera la riera anomenada primer de Masquefa i després de Magarola. Per un petit sector a ponent el municipi confronta amb els Hostalets de Pierola (de l’Anoia). A migdia, el termenal amb Sant Esteve Sesrovires i Martorell coincideix en gran part amb el torrent de Can Noguera. El límit de llevant, que confronta amb municipis del Vallès Occidental, coincideix amb la riera del Morral en el sector que aquesta fa de termenal amb Castellbisbal (SE), però el municipi comprèn també una petita zona a l’esquerra de la riera, que aigua amunt s’anomena del Molí, al límit amb el terme d’Ullastrell. Encara, un petit sector al NE termeneja amb Viladecavalls pel torrent de Sant Jaume. El terme és regat, a més, pel torrent d’Abrera, que passa pel cap de municipi. El relleu es caracteritza per diverses parts ben diferenciades: la serra d’en Ribes (253 m), a llevant, amb grans variacions de nivell, les elevacions de Can Garrigosa (237 m), a ponent, de suaus perfils, i, al mig, la vall del Llobregat. La major altitud, 287 m, és al límit amb Ullastrell.

El terme comprèn el poble d’Abrera, que n’és el cap, i el poble de Santa Maria de Vilalba, a més de nombroses urbanitzacions, com Can Vilalba, Ca n’Amat, les Carpes, Sant Hilari i Sant Miquel, el barri de Cant Torres, les caseries de la Colònia del Riu, les Mates, la Roca de la Mona, el raval del Rebato i els masos de Sant Ermengol. Travessa el municipi l’autovia A-2 de Barcelona a Igualada i vers Madrid, de la qual trenca la C-55 d’Abrera a Manresa i cap a la Cerdanya a través del túnel del Cadí (l’eix del Llobregat). Menys important és la carretera de les Carpes (de Martorell a Olesa) o la que porta a Terrassa per Santa Maria de Vilalba i Ullastrell. Hi ha estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia Barcelona-Manresa.

El Poble

El poble d’Abrera (105 m d’altitud i 7.767 h el 2006), entorn de l’església parroquial, es formà al llarg de l’antic camí ral de Barcelona a Lleida. L’església parroquial de Sant Pere d’Abrera, romànica, va ser dedicada entorn del 1110, quan el senyor de la baronia de Castellvell féu una deixa per a la susdita dedicació. La part més antiga de l’església, segons els cànons del primer art romànic, és la capçalera, formada per tres absis disposats en forma de creu, tots tres de la mateixa alçada i ornamentats exteriorment amb lesenes i arcuacions llombardes. Les parets de la nau foren reformades al segle XII, quan hi fou construït un portal a migdia, amb arquivoltes i sengles capitells per banda sostinguts per columnes; alhora, hom allargà la nau vers ponent i sobre el tram anterior al cimbori, rudimentari, aixecà un campanar de torre amb finestres geminades.

Hi ha una biblioteca popular dedicada a Josep Roca i Bros (1815-1877), fill d’Abrera, arquitecte neoclàssic, autor del Teatre Principal de Figueres —actual Museu Dalí—, i industrial. Entre els diferents actes culturals del poble destaquen el concurs de teatre “Vila d’Abrera”, pels volts d’abril, en el marc del cicle de la Setmana de la Ganga, i la convocatòria del Certamen de Narrativa i Poesia. Pel que fa a les festes, destaca

Festes

la festa major per Sant Pere, al juny, que se celebra amb una cercavila amb els gegants (Ermengol i Montserrat), nans, diables, grallers, la colla de bastoners i un castell de focs artificials. També es fa una trobada de corals en data variable.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”d336f811″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Abrera{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

El Prat de Llobregat

el-prat-de-llobregat-passeig-de-la-platja-71

El Prat de Llobregat és un Municipi de la Comarca del Baix Llobregat  (Barcelona)

A El Prat de Llobregat hi anem el 15 de setembre de 2016 

Dades del Municipi

Gentilici Pratenc, pratenca [1]
Superfície 31,17 km²
Altitud 8 msnm
Població (2014[2])
• Densitat
62.866 hab.
2.016,88 hab/km²

Breu historia del municipi

Es troba a l’extrem meridional del Baix Llobregat i al capdavall de la riba dreta del Llobregat. A la sortida de l’estuari o vall fluvial, entre Sant Boi i Cornellà, els al·luvions del riu han format un delta de gairebé 100 km 2 que s’estén de Montjuïc al massís de Garraf: al centre d’aquest delta hi ha el municipi del Prat, que totalitza 31,17 km 2 . A través del riu limita a llevant amb Barcelona (Zona Franca), al nord amb l’Hospitalet de Llobregat i Cornellà de Llobregat, i a ponent té Sant Boi de Llobregat i Viladecans. El cantó de migdia és ocupat per la mar. Terra d’al·luvió, el terme és totalment pla i el pendent imperceptible i insuficient per a un desguàs eficaç. Els embassaments són freqüents, més que més quan el territori encara té certs indrets baixos on s’acumula l’aigua en temps d’inundacions. Les riuades són periòdiques, motiu pel qual el terme es troba protegit des del segle XVII per un marge o terraplè paral·lel al curs del riu i que serveix també de carretera. La canalització del Llobregat al delta fou acabada amb el desviament del tram final del riu per tal de poder ampliar el port de Barcelona. La descoberta de l’aigua artesiana a les entranyes del delta, efectuada el 1893 a la colònia agrícola Casanovas, on avui hi ha l’estació de viatgers de l’aeroport, significà la vinguda de la indústria i l’inici de la gran transformació del poble. Avui aquesta aigua es troba en bona part salinitzada a causa de l’abusiva extracció per a usos industrials i de la dàrsena excavada terra endins pel port de Barcelona. L’abastament d’aigua per a ús industrial i domèstic del municipi procedeix de l’aqüífer subterrani. Tant la xarxa com el servei de distribució de l’aigua és de propietat municipal (Aigües del Prat). El clima del Prat de Llobregat és el característic del domini marítim mediterrani, amb estius calorosos i hiverns temperats i relativament humits; poques vegades l’hivern es presenta amb neu i glaçades. El règim de pluges és bastant irregular d’un any a un altre, la precipitació anual és de 595 mm, però les oscil·lacions són notables, de 1 085 mm el 1959 a 394 mm el 1973. La mitjana dels dies de pluja a l’any és, només, de 64 dies. La distribució de la precipitació presenta, en general, dos punts mínims, un a l’hivern (febrer) i un altre a l’estiu (juliol); i dos màxims, un a la primavera (maig) i un altre més important al començament de la tardor (setembre-octubre). Aquest últim període de màxima precipitació és el que produeix les pluges més intenses, amb valors superiors als 100 litres per m2 en un curt espai de temps, origen de les cícliques inundacions al delta del Llobregat. Els aiguats del 1962 i el 1983 van registrar, respectivament, una intensitat màxima diària de 79 i 156 litres per m2; és a dir, en un dia pot recollir-se la quarta part de la precipitació mitjana anual. El terme comprèn el poble del Prat de Llobregat, que n’és el cap, la urbanització de Can Camins i diversos polígons industrials i barris. El municipi es troba ben comunicat amb Barcelona i la seva àrea metropolitana a través de l’autovia de Castelldefels (C-31) i la denominada Pota Sud (B-20) que enllaça l’autopista del Garraf C-32 i les rondes de Barcelona, a més d’altres carreteres locals, com la del Prat a Sant Boi. Dues línies de ferrocarril, la de Maçanet-Vilanova-Sant Vicenç de Calders i la connexió amb l’aeroport (aeroport-Mataró), completen la xarxa viària del municipi. Dins el municipi es troben les instal·lacions de l’aeroport internacional de Barcelona (vegeu les comunicacions del Barcelonès), remodelat arran de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. A més, el 2004, s’inaugurà la tercera pista que va permetre l’ampliació de l’aeroport. Hi ha prevista la construcció d’una estació del tren d’alta velocitat (AVE) de la línia Lleida-Barcelona, i també una línia de metro que anirà de Santa Coloma de Gramenet a l’aeroport del Prat.

El Poble

El poble del Prat de Llobregat (5 m d’altitud) és situat vora la riba dreta del Llobregat. L’impuls demogràfic del segle XVIII anà configurant un nucli agrupat entorn de l’església, la barraca de l’hostal i una caseta de carnisseria que existien des del segle XVI en una cruïlla de camins que hom començà d’anomenar plaça.

La rambla del Prat de Llobregat

 

© FOTOTECA.CAT

 

Els primers estatges d’aquest nucli incipient foren les llars dels jornalers agrícoles i poc després les dels menestrals: el ferrer, l’espardenyer, el barber, etc. El 1758 les casetes i barraques del llogaret eren 21 i les masies 76; però, ja en finalitzar el segle XVIII, el nombre de les llars dels humils igualava el de les cases de pagès escampades pel pla. Durant el segle XIX el poble anà creixent malgrat la misèria dels jornalers, que constituïen un veritable proletariat rural, no pal·liat amb l’arribada del regadiu, que beneficià només la classe pagesa masovera i propietària. L’arribada de la indústria (segle XX) significà la transformació social i urbana de la població. El poble anà adquirint una fesomia moderna i arquitectònicament més digna, vertebrada per l’antiga plaça o cruïlla de camins. El boom del decenni del 1960 eixamplà el nucli urbà —d’altures reduïdes per les servituds aeronàutiques—, que absorbí els vells ravals que lnenvoltaven i l’escampà en direcció a mar. Per fer front a la necessitat d’habitatges cal mencionar la iniciativa de la Seda de Barcelona, que entre el 1955 i el 1958 aixecà cases per als seus treballadors, i la creació de la Cooperativa Obrera de Viviendas, que al llarg dels anys seixanta construí pisos a preus assequibles. El 1965 s’inicià la construcció del barri de Sant Cosme, planificat bàsicament per a eliminar el barraquisme de Barcelona, i inicialment separat del nucli urbà. El resultat, però, fou un nou barraquisme vertical. Al final dels anys noranta es portà a terme la remodelació del barri, amb l’enderroc dels primitius habitatges, la construcció de nous i la dotació de serveis. El Prat és avui un poble d’aspecte modern, d’urbanització ortogonal i ben comunicat amb els municipis de l’entorn. L’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, en sentit perpendicular al curs del riu i paral·lel a la línia de la platja, constitueix un important eix urbà de la població. Leermita de Sant Pau que originà la parròquia desaparegué en erigir-se, al segle XVI, la primera església parroquial de la població, dedicada als apòstols Pere i Pau (mentre que els copatrons són els Sants Metges Cosme i Damià, advocats contra les febres), i acabà per desaparèixer arruïnada per les successives inundacions del riu. La construcció de la nova església, més sòlida, durà a la ratlla de cent anys i el temple aguantà tota mena de malvestats fins el 1936. Era d’estil gòtic renaixentista i tingué un altar major barroc, obra de l’escultor barceloní Francesc Santacruz. Va ser incendiada, juntament amb la rectoria, i enderrocada durant els anys de la guerra civil de 1936-39. L’any 1948 es va promoure la construcció del conjunt antic de l’actual temple. Així, al costat del campanar i de la rectoria, obra de l’arquitecte municipal Joaquim de Moragas Ixart, destaca la cripta, únic element que es va dur a terme del temple neogòtic projectat pel mateix Moragas. La cripta conté pintures murals de Josep Bages. L’actual temple parroquial, edificat entre el 1969 i el 1971 és obra de l’arquitecte Robert Terradas Via. El poble té altres parròquies i centres religiosos. Sense grans edificis monumentals, a causa del creixement recent del Prat de Llobregat, cal destacar la Casa Consistorial (1905), edifici neogòtic amb vitralls al·legòrics; la Torre Muntadas (1885), que ha esdevingut un dels equipaments culturals del poble; el Mercat Municipal (1921); el Teatre Modern (1930), nascut com a cinema sobre l’emplaçament de l’antiga sala La Moderna, d’inspiració neoclàssica; la Torre Balcells (1850-60), destinada a Casal Municipal de Cultura; les cases d’en Puig (1784), els edificis més antics que es conserven al nucli urbà, i, finalment, l’edifici del Centre Artesà (1919).

Festes i cultura popular

El municipi del Prat gaudeix de bons equipaments culturals i de força entitats culturals, cíviques i esportives. Entre les entitats històriques cal destacar el Centre Artesà, entitat cultural i recreativa creada al segle XIX; l’edifici de la seva seu inclou un teatre amb llotges, que va tenir molt renom en el seu temps. El Casal Municipal de Cultura és un edifici polivalent que conté una sala d’actes, l’Escola de Música, i la seu del Museu del Prat. Aquest museu va ser creat per iniciativa municipal el 1962, però fins l’any 1987 no es va inaugurar una exposició permanent dedicada al patrimoni natural del delta del Llobregat; el museu ha desenvolupat una intensa activitat destinada a la difusió del patrimoni natural del delta del Llobregat; dins el museu hi ha el Centre d’Interpretació del Delta del Llobregat. El Centre Cívic Jardins de la Pau és un lloc de trobada de ciutadans i entitats. El Centre Cultural El Remolar és la seu de l’Arxiu Municipal, de l’Escola de Dibuix i Pintura, secció de l’Escola d’Arts gestionada per l’Associació d’Amics de l’Art del Prat, i de la Biblioteca Antoni Marín. L’arxiu disposa d’un fons històric, amb documentació que es remunta al 1642. El Casal d’Entitats és un espai d’ús cultural per a entitats de la ciutat. El Centre de Cultura Contemporània del Prat La Capsa és l’equipament municipal que concentra l’oferta d’activitats de dinamització juvenil al Prat. La Torre Muntadas allotja la Sala d’art Josep Bages i el grup de teatre Kaddish. Finalment, cal destacar el Teatre Modern, situat en l’edifici d’un cinema antic que funcionà fins el 1985 i que fou remodelat i inaugurat com a teatre el 1994. A banda de la Fira Avícola de la Raça Prat, entre les diverses celebracions de la població destaca la festa major, per Sant Cosme i Sant Damià, al setembre, entre els actes de la qual cal esmentar el Pratifoc, amb cercavila de diables, i la cursa popular. Altres celebracions són la festa de Sant Isidre, pel maig, durant la qual es fa l’Aplec de la Tartana, amb una rua de carros, tractors i tartanes, i per la Pasqua Granada s’organitza, des del 1931, una romeria a Montserrat. Des del 1994 se celebra la festa anomenada El Prat Solidari, amb una bona participació ciutadana.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”32627034″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Prat de Llobregat{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

el-prat-de-llobregat-antic-centre-cultural-artessa-8

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament