Arxiu de la categoria: Comarca Baix Llobregat

Cornellà de Llobregat

Cornellà de Llobregat és un municipi de la comarca del baix Llobregat

A Cornellà hi anem el 2 d’agost de 2015

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 5
Població
Total 87.173 (2018)
• Densitat 12.471,1 hab/km²
Llar 22 (1553)
Gentilici cornellanenc, cornellanenca
Entitat de població Habitants
Almeda i Can Mercader 4.465
Can Fatjó 3.774
Cornellà de Llobregat 75.555
Femades 1.092
Fontsanta, la 2.357

Breu historia del municipi

El municipi és situat a la Marina del delta del Llobregat; el riu fa de límit meridional del terme amb els municipis de Sant Boi de Llobregat i del Prat de Llobregat. Al sector de ponent, pel barri de Can Fatjó confronta amb Sant Joan Despí, a tramuntana amb Esplugues de Llobregat i a llevant, en part pel camí del Mig, amb el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat (del Barcelonès). La seva altitud mitjana respecte del nivell de la mar és d’uns 32 m. Dins el terme hom pot distingir dos sectors, el de terres baixes d’al·luvió i la muntanya o samontà, a septentrió, amb materials del Quaternari antic, darreres terrasses vora el Llobregat de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Aquest terreny escalonat i accidentat és travessat per torrenteres com el torrent de la Fontsanta, el del Pedró i el de les Sardanes. Ambdós sectors, el pla i el samontà, són clarament separats per un terraplè d’origen natural, però accentuat per la construcció de la via del ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Martorell el 1855, de manera que la veu popular diferencia entre Cornellà de Baix i Cornellà de Dalt. Gran part de la superfície del terme és urbanitzada. La situació de Cornellà, en un lloc central respecte del conjunt de municipis del marge esquerre del Llobregat, l’ha configurat com un nucli important de comunicacions de la zona. L’eix viari tradicional és la carretera C-245 de Barcelona a Castelldefels, que té un brancal cap a Sant Feliu. Aquesta carretera, que travessa el centre de Cornellà, s’ha descongestionat gràcies a la construcció de la C-32, que uneix Barcelona amb Castelldefels i Sitges. En els darrers anys del segle XX, el tram d’autovia (A-2) que passa per la part de migdia i de ponent del terme ha quedat enllaçat amb les rondes de circumval·lació de Barcelona (la B-20 o Ronda de Dalt, que enllaça dins el terme, i la B-10 o Ronda Litoral, ja dins l’Hospitalet de Llobregat). Pel que fa al sector ferroviari, Cornellà ha esdevingut, per la seva proximitat amb Barcelona, el nus de comunicacions més important del Baix Llobregat: el Ferrocarril Metropolità hi ha establert tres estacions —Sant Ildefons, Gavarra i Cornellà Centre—, mentre que la línia del ferrocarril de Barcelona a Vilafranca del Penedès hi té una estació i un baixador. El tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, el popular Carrilet, soterrat, ha establert estacions als barris d’Almeda i Cornellà Centre. L’any 2004 s’inaugurà el Trambaix (tramvia lleuger), que millora les comunicacions vers Barcelona.

El Poble

La ciutat de Cornellà de Llobregat (27 m d’altitud), que adoptà aquesta condició el 1968, és situada al curs baix del Llobregat, al seu marge esquerre. La població antiga es formà entorn de l’església parroquial de Santa Maria de Cornellà i del castell de Cornellà, sobre l’eix del carrer de l’Església, avui de Mossèn Cinto Verdaguer.

Cornellà de Llobregat Plaça de Catalunya

 

© FOTOTECA.CAT

 

Al segle XVI hi ha notícia d’un nou nucli a la plaça dita actualment de Lluís Companys, format prop del camí, on s’havia establert l’Hostal Comunal. El 1769 el rei Carles III feu construir la carretera (anomenada després de Santa Creu de Calafell) que, vorejant el delta, anava de Cornellà a Sant Boi. Aquesta carretera formà el carrer Major de la vila (avui de Rubió i Ors), entorn del qual es construïren diverses cases i hostals. Al Comunal, preexistent, s’establí un servei de diligències. L’antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d’ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l’Almirall Vierna. Fruit del desenvolupament econòmic i demogràfic del segle XIX fou la consolidació urbana d’aquest nucli, format entre el carrer de l’Església i el carrer Major, que s’anomena el Centre. El 1865 s’obrí el carrer d’Ametller i a la fi del segle XIX el tros del carrer Major que va des de l’antiga carretera de Sant Boi (Almirall Vierna) fins a la planta elevadora de la Companyia d’Aigües, i també al començament del segle XX s’obrí la rambla de Josep Anselm Clavé. L’església parroquial de Santa Maria de Cornellà va ser construïda al mateix lloc que ocupava l’antiga església enderrocada el 1936, però capiculada. És d’una nau amb transsepte i cimbori, i un absis poligonal. Al voltant de la nau i de l’absis hi ha capelles. Construïda enterament amb maó vist, a banda i banda de la porta hi ha sengles torretes amb vitralls. El campanar és adossat a l’absis, entre aquest i el transsepte; de planta quadrada a la base i amb finestrals allargats amb vitralls, el cos superior adopta la forma octagonal. Devers la segona meitat del segle XVIII hom bastí una nova església parroquial, d’una nau, sense absis diferenciat, amb capelles baixes construïdes entre els contraforts laterals i amb una torre campanar adossada a la façana, de planta quadrada a la base i vuitavada a la part superior. Aquesta és l’església que fou enderrocada el 1936. Poc abans, el 1934, desaparegué una talla romànica de la Mare de Déu del Remei, del segle XII, que s’hi venerava. L’única resta conservada de totes aquestes esglésies anteriors a la parròquia actual són els capitells, els fusts, les impostes i les bases de les columnes que hi ha a la porta de la casa de la ciutat. Per la forma dels capitells i la decoració hom pot assegurar la seva semblança amb els que foren esculpits per a la basílica consagrada el 977 a Santa Maria de Ripoll. El modern creixement urbanístic ha determinat el sorgiment d’altres temples parroquials, com el de Sant Miquel, al barri del Pedró; el del Pilar, al barri de Sant Ildefons, o el de Sant Jaume, a la barriada d’Almeda. El castell de Cornellà és situat a llevant de l’església, sobre un turonet (ha estat anomenat castell del Borni, pel fet de ser aquest el renom del propietari), prop del mercat municipal. És un magnífic casal gòtic, que sembla que sofrí danys en la guerra civil del segle XV i que fou restaurat posteriorment, a la fi d’aquella centúria. Les dependències del castell s’organitzen entorn d’un pati quadrat amb torres també quadrades als angles que sobresurten per damunt de la fàbrica de l’edifici, de dues plantes. Segons dibuixos de l’arquitecte R. Puig i Gairalt, a la planta hi havia el celler i la capella i al pis superior, diverses cambres i salons. De les façanes es destaquen diversos finestrals gòtics geminats. L’edifici, en procés de deteriorament, va ser adquirit i rehabilitat per l’ajuntament, i al maig del 2000 va ser inaugurat com a seu d’activitats culturals de la ciutat. Actualment Cornellà queda configurat per barris diferenciats que responen a moments diversos del seu creixement urbà (el Centre, la Riera, Can Fatjó, la Fontsanta, el Pedró, la Gavarra, Sant Ildefons, Almeda, Femades). Com a conseqüència de l’inici del segon gran procés industrialitzador que va experimentar Cornellà a partir del 1910, van començar a urbanitzar-se els primers nuclis de població situats fora del nucli antic (barri del Centre). De la dècada de 1920 és el projecte d’urbanització de la part del terme municipal situat entre el carrer Rubió i Ors i els arenys del riu, que posteriorment seria el barri de la Riera. A redós de la construcció de la carretera a Fogars de Tordera van sorgir, a partir del 1930, els barris del Pedró i la Gavarra. El primer d’aquests barris va ser projectat com una zona residencial al servei de la ciutat de Barcelona, i per això hi predominen els habitatges unifamiliars. A partir de l’any 1950, el començament de l’onada immigratòria va determinar el sorgiment del barri d’Almeda, situat davant el parc de Can Mercader. En aquest barri s’instal·laren algunes de les majors empreses de Cornellà. A la fi de la dècada de 1950 s’inicià una transformació profunda de la tipologia urbanística i d’ocupació del territori. Es consolidaren definitivament els barris de la Gavarra i del Pedró, al mateix temps que l’any 1959 es començava a construir el polígon d’habitatges de Sant Ildefons, anomenat també Ciutat Satèl·lit, per a acollir l’allau immigratòria dels anys seixanta. Aquests tres barris són edificats a la part alta del terme o samontà i separats físicament del Centre per la via del ferrocarril. És així com la veu popular ha diferenciat entre Cornellà de Dalt i Cornellà de Baix. Els barris de Femades, Solanes i Can Fatjó (que inclou el polígon de la Fontsanta) són situats a la perifèria del terme i limiten amb els municipis veïns de l’Hospitalet de Llobregat i Sant Joan Despí. L’any 2000 una de les actuacions urbanístiques importants de Cornellà es realitzà al sector Alps, entre el Centre i l’avinguda dels Alps, que allotja un parc i edificis d’equipaments i d’habitages. Dins el terme cal esmentar l’existència d’algunes masies dels segles XVII-XIX, mostra de la prosperitat agrícola d’aquests segles, i algunes edificacions industrials i d’habitatges del període modernista. Menció a part mereix el palau de Cal Mercader (Torre de Bell-lloc-Pozzali). El palau va ser construït el 1865 per Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc, que hi morí el 1904. És un notable edifici, de planta quadrada amb torres als angles, envoltat de jardins vuitcentistes, amb riquesa d’espècies vegetals. Ha estat totalment remodelat (amb incorporació de nous elements: glorieta, llac artificial, amfiteatre, etc. ), i des del 1995 és la seu d’un museu. Dels masos es destaquen Can Femades, Can Maragall (una de les masies més antigues, documentada des del 1330; el nom actual es deu a la família del poeta Joan Maragall, que en va ser propietària), Can Manso (datada del segle XVI, és de les més grans de Cornellà; al principi del segle XIX va ser propietat del general Josep Manso), Can Vallhonrat (del segle XVII, ha estat rehabilitada i és la seu administrativa de l’ajuntament), i la Rectoria (darrere l’església de Santa Maria, va néixer com a masia, coneguda ja al segle XVI), entre altres. Entre les edificacions industrials cal esmentar la Colònia Rosés (promoguda el 1851), la Fàbrica Bagaria (Can Bagaria, 1920), la de Can Suris (1897) i les instal·lacions de la Societat General d’Aigües de Barcelona (1907, obra de l’arquitecte Josep Amargós). Altres construccions d’interès són el Cinema Titan (1926), de regust noucentista, la Casa Massip i Can Camprubí, aquesta darrera obra de l’arquitecte Josep M. Jujol, d’estil modernista, i la torre de la Miranda (al barri de Sant Idelfons, Arnau de Mercader la feu construir al segle XIX com a mirador sobre la plana del Llobregat).

Festes

Entre les tradicions més significatives cal destacar la festa major, per Corpus (paral·lelament se celebra també la Fira Comercial). El Carnaval té força participació popular, així com la Jordiada (el dia de Sant Jordi, a l’abril). Cal destacar també el Rocío, la Festa Galega i els aplecs sardanistes.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

 

Clica els enllaços


Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Collbató

Collbató és un municipi de la Comarca de Baix Llobregat (Barcelona)

A Collbató hi anem el 26 de juliol de 2015

Dades del Municipi

Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 10
Població
Total 4.458 (2018)
• Densitat 246,3 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Collbatoní, collbatonina

Entitat de poblacióHabitantsCan Dalmases1.134Clots, els181Collbató946Font del Còdol, la209Fumada, la63Illes, les232Pla de Can Migrat213Pla del Castell1.173Polígon industrial de Collbató, el0Pujolet, el91Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Limita al N amb Monistrol de Montserrat (del Bages), al sector E amb Esparreguera, al SW amb els Hostalets de Pierola i a l’W amb el Bruc, aquests dos últims termes de l’Anoia. Collbató s’estén al vessant meridional de la muntanya de Montserrat, des de sota de Sant Jeroni, per les Basses de Sant Antoni, el pla dels Escurçons i el dels Ocells, just dessota la línia de carena, seguint el curs del torrent de Santa Maria; continua després pel torrent de la Salut, per la font de les Canyes i el coll de Rubió, entre la roca del Corb (437 m) i la serra de Rubió. A migdia, el terme fa com un tascó que enclou les Rovires, a la serra de Fosalba, i el mas de Can Perellong. Continua després per la carena d’aquesta serra fins a prop de Sant Cristòfol de Pierola (dels Hostalets de Pierola); aleshores, el termenal amb el Bruc torç cap a tramuntana i passa per la masia de la Vinya Nova.

Tota la meitat septentrional del municipi és ocupada pels vessants i els contraforts meridionals de la muntanya de Montserrat, que gaudeixen de protecció dins el parc natural. Destaquen, al sector proper a la carena, l’Albarda Castellana (1.167 m), sobre el coll del mateix nom, la serra de Bellavista i el roc de Trencabarrals (1.009 m), sota el qual hi ha el pas de Trencabarrals, per on passa el Camí Nou de Sant Jeroni; es destaca especialment la que s’anomena regió de Santa Magdalena o de Tebes, on hi ha les ermites montserratines de Santa Magdalena i Sant Joan, i les ruïnes de les ermites de Sant Jaume i Santa Caterina, on des d’antic i fins al segle XIX hi hagué anacoretes que feien vida eremítica. La toponímia de tota aquesta zona és, en part, d,origen monàstic; l’elevació major és la Gorra Frígia (1.141 m). Hom hi pot trobar també la Processó dels Monjos, la miranda de Santa Magdalena, la roca de Sant Jaume, la Campana i el Sentinella (999 m). A migdia del bassal dels Corbs i de la miranda de Sant Joan es troba, al serrat del Penitent, la cova del Penitent i les ruïnes d’una altra ermita, la de Sant Pere. Més a migdia encara, hi ha el serrat de la Guàrdia, el de les Garrigoses i el dels Monjos.

Collbató Canal de l’Artiga Alta

 

© XEVI VARELA

 

Collbató és un dels indrets per on es puja a Montserrat. Els camins que hi porten són el Camí Vell, que va per la roca dels Polls, les voltes de Sant Antoni, el torrent de la Font Seca o de Sant Joan, el Torrent Fondo, la Creu dels Escolans i Sant Miquel; i el Camí Nou (de la primeria de segle), que va per la popular cova del Salnitre, la Fageda, la font de la Guineu i el clot de Bellasona, on es bifurca en dues branques, la de la dreta porta a la cova de la Mare de Déu, o Santa Cova (al terme de Collbató), i al monestir (del terme de Monistrol), mentre que la de l’esquerra porta a les ermites, a la regió de Tebes, i, un tros abans del pla de les Taràntules o de les Bruixes, troba l’antic camí de Sant Miquel. Tota la zona, a part de contenir testimonis d’un poblament ben antic i ser rica en toponímia, ho és també en llegendes, com la de la Font Seca i la font del Miracle que ja és recollida per Argaiz el 1677, i altres que transcriuen Pau Bertran i Bros i Joan Amades.

El terme comprèn el poble de Collbató, cap municipal, el raval de la Font del Còdol i un bon nombre d’urbanitzacions, com Can Dalmases (a vegades anomenada Urbanització Bertran, pel cognom del propietari), l’Oller (que comprèn els sectors anomenats Pla de Can Migrat, Pla del Castell i el Bosc Misser), els Clots, la Fumada i les Illes. Entre totes, l’any 2005, sumaven 2.478 h. El municipi de Collbató és travessat de llevant a ponent per l’autovia A-2 en el tram Barcelona-Igualada, de la qual parteix la carretera local que des del poble de Collbató contorneja la muntanya de Montserrat pel SE i entronca amb la C-55, en direcció a Manresa, prop de l’aeri de Montserrat, just al límit del municipi.

El nom de Collbató prové de Colle Betonis, és a dir, del nom geogràfic de coll més un antropònim germànic. És probable que aquest nom hagués passat a la toponímia durant el repoblament subsegüent a la conquesta carolíngia.

El Poble

El poble (388 m d’altitud i 763 el 2006), és al peu de Montserrat, emplaçat en un coll de la serra de les Obagues, al llarg del carrer d’Amadeu Vives, on hi ha l’església i la casa pairal del compositor, fill del poble, Amadeu Vives, un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891). De gran interès com a conjunt harmònic d’arquitectura tradicional, al nucli antic hi ha algun edifici de caràcter medieval, com Can Vacarisas (antigament Cal Tutor). Hi ha també el magnífic casal de Can Rogent (conegut anteriorment per Can Torralbes ), casa pairal de la família d’artistes i intel·lectuals dels Rogent. És un bell edifici del segle XVIII, amb façana decorada amb esgrafiats. Conserva l’arxiu familiar, una notable col·lecció de pintures, una biblioteca i té un magnífic jardí. L’església parroquial de Sant Corneli és un edifici del segle XVIII, de façana ondulada, una àmplia nau i capelles laterals, en una de les quals es guarda una talla barroca policromada de la Mare de Déu del Roser. L’altar major és ocupat per un orgue monumental construït per Gabriel Blancafort i inaugurat el 1986. El campanar és adossat a la façana lateral. El 1484 hi ha documentat l’Hospital de la Vila. Al poble es formà la urbanització del Pujolet.

Collbató disposa de diverses entitats culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar l’Associació d’Amics de l’Orgue de Collbató, que promou la cultura musical al poble celebrant concerts i audicions periòdiques (algunes se celebren a les coves del Salnitre). Collbató disposa del Museu Coses del Poble, on s’exposen diversos objectes, com la maquinària del rellotge del campanar de l’església, que data del 1848, antigues selles (a Collbató hi havia un gremi de traginers fins ben entrat el segle XIX), etc.

Entre les festes tradicionals de Collbató cal esmentar els Tres Tombs (festa dedicada als traginers), pel març, i el Dilluns de Pasqua es fa un aplec al santuari de la Mare de Déu de la Salut. Pel maig hi ha la popular mitja marató anomenada Cursa de l’Alba. Als mesos de primavera, estiu i tardor s’organitza un cicle de concerts d’orgue i música clàssica, i entre juny i juliol un cicle de concerts a les coves del Salnitre.

Festes

El darrer cap de setmana d’agost se celebra la festa major. Els gegants s’anomenen Mansuet i Marta, els noms d’uns bandolers de llegenda. Al setembre se celebra la festa de Sant Corneli.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Begues

 
Begues és un municipi del Baix Llobregat ( Barcelona)

A Begues hi anem el 14 de desembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 3
Població
Total 6.961 (2018)
• Densitat 138,12 hab/km²
Llar 20 (1553)
Gentilici beguetà, beguetana

Breu historia del municipi

La riera de Begues divideix el terme en dues parts ben diferenciades des del punt de vista geològic i de vegetació. La part meridional (integrada dins el parc de Garraf) és de terreny format bàsicament per pedra calcària en contínua dissolució (modelat càrstic), per la qual cosa s’han format un gran nombre d’avencs, com el de la Ferla (de 176 m de fondària) o el del Bruc (118 m), i dolines com les del Campgràs. Els avencs i les dolines es localitzen sobretot prop de les elevacions de la Morella (595 m) i el Rascler (572 m), vora el termenal sud-oriental amb els municipis de Sitges i de Gavà. També, en aquest sector, per causa de la gran permeabilitat del terreny, es formen un gran nombre d’aigües i corrents subterranis, com el de la Falconera, que desguassa a la vora de Sitges, mar endins. La vegetació característica d’aquest sector meridional és formada principalment per margalló, garric, arboç i càrritx. Les savines, molt abundants en èpoques antigues, han minvat notablement a conseqüència dels incendis que sovint han afectat aquesta àrea. La segona zona del terme, diferenciada per la composició del terreny i per la vegetació, a tramuntana de la riera de Begues, és argilosa, de terreny molt impermeable, que ha possibilitat la formació de fonts, com la de la Borada i la de l’Alba. Les elevacions més importants d’aquest sector són el turó de Montau (658 m), el Sotarro (563 m) i la penya del Moro (467 m), al límit amb Olesa de Bonesvalls (de la comarca de Garraf), Vallirana i Torrelles, respectivament. La vegetació és molt més abundant, amb boscos de pi blanc i alzinar prop del coll de la Creu d’Ardenya, sota el pla de Sots d’Ossos (549 m). Altres accidents notables són el puig de la Mola (535 m), límit amb Olesa de Bonesvalls i Olivella (ambdós de Garraf), a la serra de les Conques, el puig d’Arboç (408 m) i el de Mata-rodona (406 m), per on passa el termenal amb Olivella, al SW. A migdia, la collada de Vallgrassa, la Creueta dels Aragalls (465 m), la Cocona Sostrella, el Pla de Querol i la dolina del Campgràs fan el termenal amb el municipi de Sitges. A llevant, el límit amb Torrelles de Llobregat va de la penya del Moro al puig d’Endi (345 m); aleshores el termenal segueix, divisòria amb Sant Climent de Llobregat, fins a la Desfeta (522 m), que ho és, ja, amb Gavà i passa prop de les Agulles (552 m) i a llevant de Coll Sostrell. Es destaquen, a migdia del cap de municipi, la serra de la Guàrdia, amb diversos avencs, i les penyes de l’Àguila (522 m), amb la Pleta Xica (510 m) i Puig Marí.

Drena el terme la riera de Begues, que es forma per diversos braços sota la Desfeta i les Agulles i s’ajunta a l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls amb la d’Oleseta i la de Jafra, a la part més meridional, ambdues tributàries de la riera de Ribes. La mitjana de pluviositat és de 666 mm anuals.

El terme comprèn el poble de Begues, cap municipal, el raval de Santa Eulàlia, els masos de l’Alzinar, Can Sadurní i Can Barreres, i nombroses urbanitzacions, com Cal Viudo, amb el veïnat de Ca n’Enfruns, la Barceloneta, la Bassa Blanca, amb el barri de la Rectoria, la Costeta, el Mas Ferrer, Bonsolei, Begues Parc i el Mas Pasqual. Begues comunica amb Gavà per una carretera local que continua després cap a Olesa de Bonesvalls. Hi ha, a més, tot un seguit de camins de muntanya.

El Poble

El poble de Begues (399 m i 4.483 h el 2005), o nucli central de la població, és a ponent de la Rectoria, format durant el segle XX al llarg de la carretera que duu a Olesa de Bonesvalls. És separat i ben diferenciat del nucli primitiu format entorn de la parròquia. Els diferents nuclis de la Barceloneta i de Campamar, a ponent, o el Raval d’en Martí, a tramuntana, són integrats al nucli urbà de Begues formant un continu, del qual el més separat és el raval de Santa Eulàlia, al NW, però ben a tocar del Raval d’en Martí. Dóna nom a aquell raval una capella dedicada a santa Eulàlia que hi ha una mica més amunt, sobre un turonet de 405 m. La capella, que podria ser d’origen més antic —segons la tradició popular s’hi trobaren tombes—, és documentada al segle XVIII. De planta rectangular, la porta és amb llinda i la coberta, de fusta, de doble vessant. Hi ha un senzill retaule, de la fi del segle XIX, dedicat a santa Eulàlia. A l’octubre del 2018 s’inaguraren les obres de restauració de la capella.

Un dels edificis interessants de Begues és la Casa Cervelló, obra de l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt. Un altre edifici és la moderna parròquia dedicada, com l’antiga, a sant Cristòfol, obra de la dècada de 1960; és d’una sola nau, il·luminada per uns ulls de bou alts que hi ha sobre les capelles laterals, obertes a la nau per arcades de mig punt. L’Ajuntament, situat també en un bell edifici centenari, ha adquirit altres edificis històrics com l’antic escorxador, Cal Pere Vell, on hi ha algunes dependències municipals i el Petit Casal. Al remodelat edifici anomenat el Colmado s’hi ha instal·lat un punt d’informació del parc de Garraf.

Festes

Pel que fa a les festes, cal destacar la festa de Sant Antoni, al gener, amb els tradicionals Tres Tombs. La festa de Sant Sebastià, del Vot del Pa, també pel gener, consisteix en el repartiment de pa beneït a l’església com a record d’haver-los deslliurat d’una epidèmia de diftèria a mitjan segle XIX. Per la festa major, al juliol, el dia de Sant Cristòfol, fan sortir la Cucafera, bèstia de foc que sortí per primer cop el 1934, però no reaparegué fins pels volts del 1977. El tercer diumenge d’octubre se celebra la festa del most, amb un aplec a l’ermita de Santa Eulàlia.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina Web Oficial de l’Ajuntament

Abrera

Abrera es un municipi de la comarca del baix Llobregat (Barcelona)
A Abrera hi anem el 11 de desembre de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 2
Població
Total 12.334 (2018)
• Densitat 619,8 hab/km²
Llar 18 (1553)
Gentilici Abrerenc, abrerenca

Breu historia del municipi

A tramuntana confronta, pel roc de la Mona, amb Olesa de Montserrat, a l’esquerra del Llobregat, mentre que a la dreta del riu fa de partió amb el terme d’Esparreguera la riera anomenada primer de Masquefa i després de Magarola. Per un petit sector a ponent el municipi confronta amb els Hostalets de Pierola (de l’Anoia). A migdia, el termenal amb Sant Esteve Sesrovires i Martorell coincideix en gran part amb el torrent de Can Noguera. El límit de llevant, que confronta amb municipis del Vallès Occidental, coincideix amb la riera del Morral en el sector que aquesta fa de termenal amb Castellbisbal (SE), però el municipi comprèn també una petita zona a l’esquerra de la riera, que aigua amunt s’anomena del Molí, al límit amb el terme d’Ullastrell. Encara, un petit sector al NE termeneja amb Viladecavalls pel torrent de Sant Jaume. El terme és regat, a més, pel torrent d’Abrera, que passa pel cap de municipi. El relleu es caracteritza per diverses parts ben diferenciades: la serra d’en Ribes (253 m), a llevant, amb grans variacions de nivell, les elevacions de Can Garrigosa (237 m), a ponent, de suaus perfils, i, al mig, la vall del Llobregat. La major altitud, 287 m, és al límit amb Ullastrell.

El terme comprèn el poble d’Abrera, que n’és el cap, i el poble de Santa Maria de Vilalba, a més de nombroses urbanitzacions, com Can Vilalba, Ca n’Amat, les Carpes, Sant Hilari i Sant Miquel, el barri de Cant Torres, les caseries de la Colònia del Riu, les Mates, la Roca de la Mona, el raval del Rebato i els masos de Sant Ermengol. Travessa el municipi l’autovia A-2 de Barcelona a Igualada i vers Madrid, de la qual trenca la C-55 d’Abrera a Manresa i cap a la Cerdanya a través del túnel del Cadí (l’eix del Llobregat). Menys important és la carretera de les Carpes (de Martorell a Olesa) o la que porta a Terrassa per Santa Maria de Vilalba i Ullastrell. Hi ha estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia Barcelona-Manresa.

El Poble

El poble d’Abrera (105 m d’altitud i 7.767 h el 2006), entorn de l’església parroquial, es formà al llarg de l’antic camí ral de Barcelona a Lleida. L’església parroquial de Sant Pere d’Abrera, romànica, va ser dedicada entorn del 1110, quan el senyor de la baronia de Castellvell féu una deixa per a la susdita dedicació. La part més antiga de l’església, segons els cànons del primer art romànic, és la capçalera, formada per tres absis disposats en forma de creu, tots tres de la mateixa alçada i ornamentats exteriorment amb lesenes i arcuacions llombardes. Les parets de la nau foren reformades al segle XII, quan hi fou construït un portal a migdia, amb arquivoltes i sengles capitells per banda sostinguts per columnes; alhora, hom allargà la nau vers ponent i sobre el tram anterior al cimbori, rudimentari, aixecà un campanar de torre amb finestres geminades.

Hi ha una biblioteca popular dedicada a Josep Roca i Bros (1815-1877), fill d’Abrera, arquitecte neoclàssic, autor del Teatre Principal de Figueres —actual Museu Dalí—, i industrial. Entre els diferents actes culturals del poble destaquen el concurs de teatre “Vila d’Abrera”, pels volts d’abril, en el marc del cicle de la Setmana de la Ganga, i la convocatòria del Certamen de Narrativa i Poesia. Pel que fa a les festes, destaca

Festes

la festa major per Sant Pere, al juny, que se celebra amb una cercavila amb els gegants (Ermengol i Montserrat), nans, diables, grallers, la colla de bastoners i un castell de focs artificials. També es fa una trobada de corals en data variable.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

El Prat de Llobregat

el-prat-de-llobregat-passeig-de-la-platja-71

El Prat de Llobregat és un Municipi de la Comarca del Baix Llobregat  (Barcelona)

A El Prat de Llobregat hi anem el 15 de setembre de 2016 

Dades del Municipi

Gentilici Pratenc, pratenca [1]
Superfície 31,17 km²
Altitud 8 msnm
Població (2014[2])
• Densitat
62.866 hab.
2.016,88 hab/km²

Breu historia del municipi

Es troba a l’extrem meridional del Baix Llobregat i al capdavall de la riba dreta del Llobregat. A la sortida de l’estuari o vall fluvial, entre Sant Boi i Cornellà, els al·luvions del riu han format un delta de gairebé 100 km 2 que s’estén de Montjuïc al massís de Garraf: al centre d’aquest delta hi ha el municipi del Prat, que totalitza 31,17 km 2 . A través del riu limita a llevant amb Barcelona (Zona Franca), al nord amb l’Hospitalet de Llobregat i Cornellà de Llobregat, i a ponent té Sant Boi de Llobregat i Viladecans. El cantó de migdia és ocupat per la mar. Terra d’al·luvió, el terme és totalment pla i el pendent imperceptible i insuficient per a un desguàs eficaç. Els embassaments són freqüents, més que més quan el territori encara té certs indrets baixos on s’acumula l’aigua en temps d’inundacions. Les riuades són periòdiques, motiu pel qual el terme es troba protegit des del segle XVII per un marge o terraplè paral·lel al curs del riu i que serveix també de carretera. La canalització del Llobregat al delta fou acabada amb el desviament del tram final del riu per tal de poder ampliar el port de Barcelona. La descoberta de l’aigua artesiana a les entranyes del delta, efectuada el 1893 a la colònia agrícola Casanovas, on avui hi ha l’estació de viatgers de l’aeroport, significà la vinguda de la indústria i l’inici de la gran transformació del poble. Avui aquesta aigua es troba en bona part salinitzada a causa de l’abusiva extracció per a usos industrials i de la dàrsena excavada terra endins pel port de Barcelona. L’abastament d’aigua per a ús industrial i domèstic del municipi procedeix de l’aqüífer subterrani. Tant la xarxa com el servei de distribució de l’aigua és de propietat municipal (Aigües del Prat). El clima del Prat de Llobregat és el característic del domini marítim mediterrani, amb estius calorosos i hiverns temperats i relativament humits; poques vegades l’hivern es presenta amb neu i glaçades. El règim de pluges és bastant irregular d’un any a un altre, la precipitació anual és de 595 mm, però les oscil·lacions són notables, de 1 085 mm el 1959 a 394 mm el 1973. La mitjana dels dies de pluja a l’any és, només, de 64 dies. La distribució de la precipitació presenta, en general, dos punts mínims, un a l’hivern (febrer) i un altre a l’estiu (juliol); i dos màxims, un a la primavera (maig) i un altre més important al començament de la tardor (setembre-octubre). Aquest últim període de màxima precipitació és el que produeix les pluges més intenses, amb valors superiors als 100 litres per m2 en un curt espai de temps, origen de les cícliques inundacions al delta del Llobregat. Els aiguats del 1962 i el 1983 van registrar, respectivament, una intensitat màxima diària de 79 i 156 litres per m2; és a dir, en un dia pot recollir-se la quarta part de la precipitació mitjana anual. El terme comprèn el poble del Prat de Llobregat, que n’és el cap, la urbanització de Can Camins i diversos polígons industrials i barris. El municipi es troba ben comunicat amb Barcelona i la seva àrea metropolitana a través de l’autovia de Castelldefels (C-31) i la denominada Pota Sud (B-20) que enllaça l’autopista del Garraf C-32 i les rondes de Barcelona, a més d’altres carreteres locals, com la del Prat a Sant Boi. Dues línies de ferrocarril, la de Maçanet-Vilanova-Sant Vicenç de Calders i la connexió amb l’aeroport (aeroport-Mataró), completen la xarxa viària del municipi. Dins el municipi es troben les instal·lacions de l’aeroport internacional de Barcelona (vegeu les comunicacions del Barcelonès), remodelat arran de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. A més, el 2004, s’inaugurà la tercera pista que va permetre l’ampliació de l’aeroport. Hi ha prevista la construcció d’una estació del tren d’alta velocitat (AVE) de la línia Lleida-Barcelona, i també una línia de metro que anirà de Santa Coloma de Gramenet a l’aeroport del Prat.

El Poble

El poble del Prat de Llobregat (5 m d’altitud) és situat vora la riba dreta del Llobregat. L’impuls demogràfic del segle XVIII anà configurant un nucli agrupat entorn de l’església, la barraca de l’hostal i una caseta de carnisseria que existien des del segle XVI en una cruïlla de camins que hom començà d’anomenar plaça.

La rambla del Prat de Llobregat

 

© FOTOTECA.CAT

 

Els primers estatges d’aquest nucli incipient foren les llars dels jornalers agrícoles i poc després les dels menestrals: el ferrer, l’espardenyer, el barber, etc. El 1758 les casetes i barraques del llogaret eren 21 i les masies 76; però, ja en finalitzar el segle XVIII, el nombre de les llars dels humils igualava el de les cases de pagès escampades pel pla. Durant el segle XIX el poble anà creixent malgrat la misèria dels jornalers, que constituïen un veritable proletariat rural, no pal·liat amb l’arribada del regadiu, que beneficià només la classe pagesa masovera i propietària. L’arribada de la indústria (segle XX) significà la transformació social i urbana de la població. El poble anà adquirint una fesomia moderna i arquitectònicament més digna, vertebrada per l’antiga plaça o cruïlla de camins. El boom del decenni del 1960 eixamplà el nucli urbà —d’altures reduïdes per les servituds aeronàutiques—, que absorbí els vells ravals que lnenvoltaven i l’escampà en direcció a mar. Per fer front a la necessitat d’habitatges cal mencionar la iniciativa de la Seda de Barcelona, que entre el 1955 i el 1958 aixecà cases per als seus treballadors, i la creació de la Cooperativa Obrera de Viviendas, que al llarg dels anys seixanta construí pisos a preus assequibles. El 1965 s’inicià la construcció del barri de Sant Cosme, planificat bàsicament per a eliminar el barraquisme de Barcelona, i inicialment separat del nucli urbà. El resultat, però, fou un nou barraquisme vertical. Al final dels anys noranta es portà a terme la remodelació del barri, amb l’enderroc dels primitius habitatges, la construcció de nous i la dotació de serveis. El Prat és avui un poble d’aspecte modern, d’urbanització ortogonal i ben comunicat amb els municipis de l’entorn. L’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, en sentit perpendicular al curs del riu i paral·lel a la línia de la platja, constitueix un important eix urbà de la població. Leermita de Sant Pau que originà la parròquia desaparegué en erigir-se, al segle XVI, la primera església parroquial de la població, dedicada als apòstols Pere i Pau (mentre que els copatrons són els Sants Metges Cosme i Damià, advocats contra les febres), i acabà per desaparèixer arruïnada per les successives inundacions del riu. La construcció de la nova església, més sòlida, durà a la ratlla de cent anys i el temple aguantà tota mena de malvestats fins el 1936. Era d’estil gòtic renaixentista i tingué un altar major barroc, obra de l’escultor barceloní Francesc Santacruz. Va ser incendiada, juntament amb la rectoria, i enderrocada durant els anys de la guerra civil de 1936-39. L’any 1948 es va promoure la construcció del conjunt antic de l’actual temple. Així, al costat del campanar i de la rectoria, obra de l’arquitecte municipal Joaquim de Moragas Ixart, destaca la cripta, únic element que es va dur a terme del temple neogòtic projectat pel mateix Moragas. La cripta conté pintures murals de Josep Bages. L’actual temple parroquial, edificat entre el 1969 i el 1971 és obra de l’arquitecte Robert Terradas Via. El poble té altres parròquies i centres religiosos. Sense grans edificis monumentals, a causa del creixement recent del Prat de Llobregat, cal destacar la Casa Consistorial (1905), edifici neogòtic amb vitralls al·legòrics; la Torre Muntadas (1885), que ha esdevingut un dels equipaments culturals del poble; el Mercat Municipal (1921); el Teatre Modern (1930), nascut com a cinema sobre l’emplaçament de l’antiga sala La Moderna, d’inspiració neoclàssica; la Torre Balcells (1850-60), destinada a Casal Municipal de Cultura; les cases d’en Puig (1784), els edificis més antics que es conserven al nucli urbà, i, finalment, l’edifici del Centre Artesà (1919).

Festes i cultura popular

El municipi del Prat gaudeix de bons equipaments culturals i de força entitats culturals, cíviques i esportives. Entre les entitats històriques cal destacar el Centre Artesà, entitat cultural i recreativa creada al segle XIX; l’edifici de la seva seu inclou un teatre amb llotges, que va tenir molt renom en el seu temps. El Casal Municipal de Cultura és un edifici polivalent que conté una sala d’actes, l’Escola de Música, i la seu del Museu del Prat. Aquest museu va ser creat per iniciativa municipal el 1962, però fins l’any 1987 no es va inaugurar una exposició permanent dedicada al patrimoni natural del delta del Llobregat; el museu ha desenvolupat una intensa activitat destinada a la difusió del patrimoni natural del delta del Llobregat; dins el museu hi ha el Centre d’Interpretació del Delta del Llobregat. El Centre Cívic Jardins de la Pau és un lloc de trobada de ciutadans i entitats. El Centre Cultural El Remolar és la seu de l’Arxiu Municipal, de l’Escola de Dibuix i Pintura, secció de l’Escola d’Arts gestionada per l’Associació d’Amics de l’Art del Prat, i de la Biblioteca Antoni Marín. L’arxiu disposa d’un fons històric, amb documentació que es remunta al 1642. El Casal d’Entitats és un espai d’ús cultural per a entitats de la ciutat. El Centre de Cultura Contemporània del Prat La Capsa és l’equipament municipal que concentra l’oferta d’activitats de dinamització juvenil al Prat. La Torre Muntadas allotja la Sala d’art Josep Bages i el grup de teatre Kaddish. Finalment, cal destacar el Teatre Modern, situat en l’edifici d’un cinema antic que funcionà fins el 1985 i que fou remodelat i inaugurat com a teatre el 1994. A banda de la Fira Avícola de la Raça Prat, entre les diverses celebracions de la població destaca la festa major, per Sant Cosme i Sant Damià, al setembre, entre els actes de la qual cal esmentar el Pratifoc, amb cercavila de diables, i la cursa popular. Altres celebracions són la festa de Sant Isidre, pel maig, durant la qual es fa l’Aplec de la Tartana, amb una rua de carros, tractors i tartanes, i per la Pasqua Granada s’organitza, des del 1931, una romeria a Montserrat. Des del 1994 se celebra la festa anomenada El Prat Solidari, amb una bona participació ciutadana.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

el-prat-de-llobregat-antic-centre-cultural-artessa-8

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Castelldefels

 

Castelldefels (84) Castelldefels és una ciutat i municipi de la comarca del Baix Llobregat.

A Castelldefels hi anem el 26 de desembre de 2014 passant també per Gavà

Dades del Municipi

Gentilici Castelldefelenc, castelldefelenca
Superfície 12,87 km²
Altitud msnm
Població (2013[1])
• Densitat
63.077 hab.
4.901,09 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi es troba a l’extrem sud-occidental de la comarca, arraconat entre els primers contraforts del massís de Garraf i la part de ponent del delta del Llobregat. A ponent confronta amb el terme de Sitges (de la comarca de Garraf), des del turó de la Covafumada (131 m) fins a la Pleta del Cérvol (la Romeguera, per sobre dels 300 m), divisòria ja amb el terme de Gavà que envolta el de Castelldefels per tramuntana (turó del Fanxó, 282 m; turó del Gall, 198 m, i turó d’en Vinader, 186 m) i llevant, seguint ací només en un curt tram la riera dels Canyars. Altres altituds remarcables són el turó de Santa Maria, el del Pas de la Mare de Déu i la pica del Moro. Castelldefels té una climatologia típicament mediterrània, que es caracteritza pels estius calorosos i per una pluviositat baixa concentrada a les estacions de la tardor i la primavera. El terme resta dividit en dues zones morfològicament ben diferenciades: una franja costanera de dunes (on s’han plantat pinars per a fixar-les) i platges i una zona interior que es remunta pels primers desnivells del Garraf. A migdia la platja té una longitud d’uns 5 km, sense maresmes i amb petites dunes; al SW comparteix amb Sitges la platja de la Covafumada, mentre que al SE, una part de la platja de Castelldefels i els territoris immediats s’anomenen la Marina. Fins a la primeria del segle XX, la zona costanera de Castelldefels (ara urbanitzada) era abundosa d’estanys i maresmes, que la Mancomunitat de Catalunya dessecà per la Llei Cambó. Les úniques rieres que encara porten aigua estacionalment són el torrent d’en Vinader i la riera dels Canyars. Cap a l’interior, a uns 2 km de la platja, s’alça la vila i l’antic nucli històric de Castelldefels, cap del municipi. En aquesta zona interior, hom pot descobrir una certa degradació entre la part del territori pròxima al massís del Garraf, caracteritzada per la proliferació d’urbanitzacions i habitatges de segona residència, i la zona oriental, limítrofa amb el municipi de Gavà, més vinculada a activitats de tipus industrial i amb polígons d’habitatges. Entre les nombroses urbanitzacions del terme es poden esmentar els Banys, Bellamar, les Botigues, Granvia Mar, Mar-i-sol, Montemar, la Pineda, el Poal, la Rosa i Vistalegre, etc. , que formen pràcticament una conurbació amb la vila. Hom pot arribar-hi en tren, per la línia de Barcelona-València, de la qual hi ha dues estacions, una a la vila de Castelldefels i una altra a la platja. S’hi pot accedir en cotxe per l’autovia de Castelldefels C-31, o de la costa, per l’autopista de Garraf C-32 i, per l’interior, seguint l’antiga carretera de Calafell (C-245 i C-246).

El Poble

La vila de Castelldefels (que té aquest títol des del 1967) és emplaçada sota el castell, a la plana (3 m d’altitud). La població, la part central de la qual s’estén entre el castell i el ferrocarril, és de formació moderna, ja que fins a la primeria de segle era només un petit agrupament de masies, moltes de les quals havien estat fortificades al segle XVI per a defensar-se dels pirates turcs. L’església parroquial de Santa Maria va ser construïda a la primeria del segle XX per Manuel Girona, que havia adquirit el castell de Castelldefels, on hi havia l’antiga parròquia. La nova església va ser beneïda i inaugurada pel bisbe Joan Laguarda el 19 de setembre de 1909. D’estil neobizantí, va ser saquejada i incendiada el 1936. Després, fins a l’acabament de la Guerra Civil Espanyola, va servir de mercat públic. Aleshores es perdé l’antiga imatge de la Mare de Déu de la Salut, talla que hi havia estat traslladada de l’església del castell. Segons la tradició, aquesta imatge havia estat donada pel papa Adrià II a Carlemany, que la donà a Santa Maria de Castelldefels. L’església va ser reconstruïda el 1948 per l’arquitecte Nilo Tusquets. L’edifici consta d’una nau amb transsepte i tres absis semicirculars. Entre els anys 1950 i 1958 el pintor Serrasanta decorà l’altar major de la parròquia. La imatge actual de la Mare de Déu és obra de l’escultor Joaquim Sabaté. Les torres del segle XVI contra els pirates atorguen una fesomia particular a la vila i, amb algunes de les masies que fortifiquen, són els edificis més antics de la població. Destaca la de Can Ballester, que allotja la Casa de Cultura, de planta circular i amb una corsera sostinguda per mènsules; és unida per un pont volat al mas que s’anomenà antigament Can Claret i Can Gomar. Va ser donada a la vila per Arcadi Balaguer i Costa i, restaurada, fou inaugurada el 1975. Conté una col·lecció d’arqueologia local, i s’hi celebren exposicions. Cal Tiballa és una antiga torre rectangular, documentada el 1427, que hom anomena el Torricó. Té cinc pisos, l’inferior dels quals gairebé soterrat, i la porta d’accés, de mig punt, s’obre al segon pis. El castell de Castelldefels s’aixeca damunt un turó de 59 m dominant la població. Va ser molt restaurat pel banquer Manuel Girona i Agrafel i pel seu fill, Manuel Girona i Vidal, que prosseguí les obres projectades per l’arquitecte Enric Sagnier, el qual convertí l’antic castell en una obra neomedieval, sense gaire rigor per a la fidelitat històrica. S’accedeix al recinte per un portal adovellat entre sengles bestorres rectangulars. El castell, a la part més elevada del turó, és una fàbrica rectangular amb una torre circular adossada. Dins el recinte de l’antiga fortificació, al costat mateix del castell i envoltada per diverses dependències modernes d’aquest, s’aixeca l’antiga església parroquial de Santa Maria de Castelldefels, que fins el 1909 va ser parròquia. És un temple romànic d’una nau amb transsepte, on s’obren tres absis (els laterals parcialment mutilats) amb cimbori al creuer i un campanaret al damunt. Al capdavall de la nau es construí un cor de tradició gòtica, probablement a la fi del segle XVI o a la primeria del XVII, alhora que s’hi bastia una porta de tradició renaixentista. El braç meridional del transsepte fou allargat a la fi del segle XVIII i conté, a més d’unes pintures ornamentals del mestre de dibuix de Barcelona, Francesc Rodríguez, uns dibuixos d’un presoner de la Guerra Civil de 1936-39. El castell va ser adquirit l’any 1988 per l’Ajuntament de Castelldefels, que va elaborar, conjuntament amb la Diputació de Barcelona, un projecte de restauració. Des de la Casa de Cultura, per mitjà d’unes rampes, s’accedeix al castell i al parc que s’ha construït al seu voltant. Des de la dècada de 1950 han sorgit nous barris i ravals entorn d’aquest nucli central, i fins a la platja (Vistalegre, la Pineda de la Marina, les Botigues i altres), de manera que més de la meitat del terme és urbanitzat. L’avinguda dels Banys, a la platja, ha esdevingut la zona comercial i per a vianants, i és el centre neuràlgic de la població.

Festes

Hi ha un nombre important d’entitats cíviques, culturals i esportives que impulsen la vida pròpia del municipi. En esports destaca l’equip d’handbol femení, l’Esportiu Castelldefels. Per iniciativa del Cercle Numismàtic i Filatèlic de Gavà, Viladecans i Castelldefels se celebra, cada darrer diumenge de mes, el Mercat del Col·leccionista, i el Grup de Dones de Castelldefels ha impulsat la Trobada de Puntaires, pel maig. La vila disposa de l’Escola Municipal de Dansa, i durant els mesos de juny i juliol se celebra el Festival de Dansa de Castelldefels. Cal esmentar també el Premi d’Investigació Ciutat de Castelldefels que convoca l’ajuntament. Entre els equipaments culturals destaquen, a més de la Casa de Cultura, l’arxiu històric i administratiu de Castelldefels, el Casal de Joves Centre Frederic Mompou i la Sala Margarida Xirgu, on es representen obres de teatre i concerts (la capella del castell també s’utilitza com a auditori). Entre les nombroses festivitats de Castelldefels, es poden esmentar la festa major d’hivern, al desembre; la celebració del Carnaval amb el ball de la pinyata , en què cada parella va estirant una cinta d’on penja una pinya grossa; l’aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers (a Gavà), que es remunta al 1540, per Pasqua; al juliol se celebra la festa del mar, per la Mare de Déu del Carme, amb una processó marítima; i per la Mare de Déu de la Salut, a l’agost, se celebra la festa major d’estiu. A l’església parroquial tenen lloc anualment unes trobades de cant coral, amb la participació de grups locals i internacionals. Al setembre es convoca una popular Mostra de Cuina

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castelldefels (2) Canal Olímpic

 

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’a juntament

Enciclopèdia Catalana

Molins de Rei

Molins de Rei-Fira de la Candela  (22)

Molins de Rei és un poble municipi de la Comarca Baix Llobregat (Barcelona)

A Molins de Rei hi anem el 6 de febrer de 2011 vam coincidir amb la fira de la Candelera i també hi vam trobar el Joan Laporta que feia campanya per el parlament

Dades del Municipi

Gentilici Molinenc, molinenca
Superfície 15,91 km²
Altitud 37 msnm
Població (2012[1])
• Densitat
24.805 hab.
1.559,08 hab/
Gentilici Molinenc, molinenca
Superfície 15,91 km²
Altitud 37 msnm
Població (2012[1])
  • Densitat
24.805 hab.
1.559,08 hab/km²

 

Història:

Molins de Rei està situada dins la comarca del Baix Llobregat, en el bell mig de la vall baixa del riu Llobregat. Neix el 1188 quan Alfons II d’Aragó i comte de Barcelona confia la construcció d’uns molins a un tal Joan, dit dels molins. Una vegada construïts, i per decisió reial, els molins queden sota la responsabilitat de Bernat el Ferrer.

Continua la lectura de Molins de Rei