Arxiu de la categoria: Llocs per gaudir silenci

Camprodon

 Camprodon (5)

Camprodon és un Municipi de la Comarca del Ripollès Provincia de Girona

A Camprodon hi anem el 17 de setembre de 2011

Dades del Municipi

Gentilici Camprodonins, camprodonines
Superfície 103,37 km²
Altitud 988 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
2.359 hab.
22,82 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Camprodon havia estat fins fa pocs anys un dels més reduïts (0,7 km 2 ) del territori català, i es trobava envoltat totalment pel gran terme de Freixenet de Camprodon i pel de Llanars. Però el 1965 hom li annexà el municipi de Freixenet, amb 53,2 km 2 i li agregà un petit sector (0,3 km 2 ) del de Llanars (l’avinguda de Maristany i poca cosa més); i el 1969 li fou annexat encara el municipi de Beget, de la comarca de la Garrotxa, amb 49,0 km 2 i es convertí, així, en el segon municipi més gran del Ripollès (103,37 km 2 ). Limita pel N amb Molló, a l’E amb Prats de Molló, la Menera (Vallespir) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al S amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i amb Ogassa i a l’W amb Llanars.

Aquest nou i extens terme abasta actualment des de l’extrem oriental de la Serra Cavallera fins a Montfalgars, sobre el coll d’Ares (a la línia de crestes dels Pirineus axials, fins al mateix puig de Comanegra, a 1 558 m d’altitud —que és el cimal dominant i el més vistós d’aquesta part de l’Alta Garrotxa—), i des de la serra de Bestraçà al puig Moscós (a la serra de Fembra Morta).

Gairebé la meitat del terme municipal pertany geogràficament i històricament a les terres de l’Alta Garrotxa (el sector de l’antic municipi de Beget i també l’apèndix de Bolòs). Però des d’un punt de vista humà (comercial, cultural, mèdic, etc.) aquestes terres sempre han tingut amb la Vall de Camprodon, segurament per raons històriques, més facilitats d’accés i la influència del seu mercat local.

La vila de Camprodon és el cap de municipi i, a més, té altres nuclis urbans (Beget, Rocabruna i la Colònia Estevenell) i també una gran quantitat de poblament disseminat. Hi ha, a més, la urbanització de Font-rubí.

Camprodon és el punt de partida obligatori per a dirigir-se cap a la part alta del Ter, ja sigui per a anar a Molló i el coll d’Ares o bé per a arribar fins a Setcases i el circ de Morens.

Travessa el terme la carretera C-38 que va a Molló i al coll d’Ares i des d’allà s’endinsa a França. Del mateix nucli urbà surt una carretera que mena fins a Setcases i l’estació doesquí de Vallter. Al NE de la vila, tot sortint de la carretera de França, un brancal que es dirigeix vers llevant va a Rocabruna i arriba fins a Beget. Tot i que geogràficament Beget pertany a l’Alta Garrotxa, aquesta carretera és l’única que hi arriba. Només algunes pistes forestals, com la que es construí d’Oix a Beget, la connecten amb la comarca veïna. De tota manera, l’obertura del túnel de la Vall de Bianya ha reforçat enormement les relacions entre la Garrotxa i el Ripollès, sobretot amb la Vall de Camprodon, que eren abans força escasses.

El Poble

La vila de Camprodon (2 058 h el 2005), capital de la vall homònima, es troba a 947 m d’altitud, a la confluència del Ter i el Ritort, i forma tres braços, el més antic dels quals a la dreta del Ritort, que es formà al voltant del monestir de Sant Pere de Camprodon a partir del segle X, i els altres dos principalment a l’esquerra del Ter, abans i després de la seva confluència amb el Ritort.

El conjunt monumental és notable; el principal edifici és l’església de l’antic monestir benedictí de Sant Pere, descrit més avall, i prop seu s’alça l’església de Santa Maria, notable edifici gòtic iniciat al segle XIV, que guarda les relíquies de sant Patllari (venerades tradicionalment al monestir), patró de la vila, quatre capitells probablement de la portalada de la primitiva església romànica de Santa Maria (desapareguda), i altres records de la seva tradició religiosa. Davant d’aquestes antigues esglésies hi ha una espaiosa plaça, en la qual es trobà situat l’hospital i on un monòlit recorda la naixença (d’altra banda accidental) a la vila, l’any 1860, del gran compositor Isaac Albéniz. Un llarg carrer, de cases antigues, paral·lel al Ritort, porta a l’extrem de la Vila de Dalt, sota el puig de les Relíquies, lloc on s’inicien els altres dos braços de la Y que forma la població.

El sector meridional, ja sobre el Ter, s’inicia amb el característic Pont Nou, la silueta del qual és un dels símbols de la vila; té un gran arc sobre el riu i un altre de petit que dóna pas al carrer de Sant Roc. Aquest pont, de doble pendent, constituïa un accés a la vila murada per l’anomenada Porta de Cerdanya. La seva construcció s’atribueix al segle XIV. Aquest sector correspon a la Vila de Baix, formada en època medieval i voltada de muralles, de les quals hi ha restes. Hi ha una plaça amb l’antiga església gòtica del convent dels carmelitans, erigida a partir del 1352, l’antiga Casa Ribes, un casal gòtic molt deteriorat però encara imposant, i la casa de la vila, casal de pedra també de línies gòtiques, amb un escut sobre la façana (l’interior és totalment renovat). Domina aquest sector el puig de les Relíquies, on hi hagué el castell (1196-1698) i l’església de Sant Nicolau, en la qual s’establí un hospici o hospital, regit per canongesses augustinianes, fins el 1581; l’església desaparegué també el 1698, quan fou volada junt amb el castell per les forces del duc de Vilafermosa. Fa uns anys fou aterrada la moderna capella del Sagrat Cor, que hom havia construït a la part occidental de l’antic emplaçament del castell.

Aspecte del passeig de Maristany

 

© CIC-MOIÀ

 

Un pont uneix el nucli medieval amb els sectors més antic i més modern; aquest, vers la carretera que va a Llanars, passant pel sector d’expansió, es formà per la funció de lloc de residència i estiueig que adquirí la vila des de la fi del segle XIX. El passeig de Maristany projectat i iniciat a la fi del primer quart del segle XX, centra aquest sector, ornat amb notables torres i xalets i ben urbanitzat i enjardinat. Entre les residències més destacades hi ha la possessió dita Vora el Ter, amb una petita església i un claustre traslladats des de San Esteban de Gormaz (Sòria), on stadossaren noves edificacions que allotjaren, entre d’altres peces de museu, notables col·leccions de ceràmica.

Festes

Bona part de les activitats recreatives i culturals de la vila tenen lloc al Casal Camprodoní. Disposa de local teatral, s’hi fan cursets, exposicions, sessions de cinema, etc. Pel que fa a associacions esportives cal esmentar l’Esquí Club Camprodon, fundat el 1934 i amb fortes vinculacions amb Vallter 2000, que té, a més, una secció de muntanya.

El 1997 s’inaugurà el Museu d’Autòmats; mostra una col·lecció de figures realitzades pels artistes francesos Michel i Jacqueline Wurfel, que representen tota mena dcactivitats quotidianes i oficis tradicionals. Un altre museu de la vila és el Museu Albéniz, inaugurat el 1999, amb una mostra de peces aportades per la família del músic.

La vila compta amb un gran nombre de festes al llarg de tot l’any. Per Setmana Santa es fa la Processó dels Sants Misteris. La festa major s’escau per Sant Patllari, el 21 de juny. El tercer dia es fa un dinar a la font de Sant Patllari. Altres celebracions són l’aplec a l’ermita de Sant Antoni el 13 de juny. El primer diumenge del mateix mes es fa el Concurs de Colles Sardanistes. Al mes d’agost tenen lloc les festes de carrer, i els diferents carrers de la vila se succeeixen en l’organització d’activitats festives. També el 15 d’aquest mes, destaca un aplec a la font de Can Moi amb una trobada sardanista i la festa del Segar i el Batre. El tercer cap de setmana de setembre se celebra la festa petita de Sant Víctor. Per l’octubre, el segon diumenge, té lloc un aplec al santuari de la Mare de Déu del Remei, i el 8 de desembre es fa la festa de la Puríssima, festa major de la Vila de Baix. Al mateix mes, es celebra el concert de Nadal i hi ha una mostra de pessebres. Una de les celebracions que ha anat esdevenint tradicional a la vila ha estat el Festival de Música Clàssica Isaac Albéniz, músic nascut accidentalment a Camprodon. S’escau a l’estiu, de forma variable pels mesos de juliol i agost, i per la gran qualitat dels seus intèrprets, s’ha convertit en un dels actes més esperats.

Com arribar-hi

Fotos

Camprodon (Casa nadiua Isaac Albéniz) (2)

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Molló

Molló

Molló és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Molló hi anem el 18 de setembre de 2011 tot fent Camprodon i rodalies

Dades del Municipi

Gentilici Mollonenc, mollonenca
Superfície 43,1 km²
Altitud 1.182 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
356 hab.
8,26 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Molló, de 43,09 km 2d’extensió, limita al N amb les comarques del Vallespir i el Conflent, a l’W amb Setcases i Llanars, i a l’E i al S termeneja amb Camprodon. Comprèn tota la capçalera del Ritort, que neix als vessants SE de Costabona, a l’indret dit les fonts del Ritort o les deus d’en Sitjar, sota les roques d’en Mercer, i va encaixant-se vers Espinavell i Molló; alhora rep nombrosos torrents que es formen a les grans serralades que envolten el terme (torrents de Coll Pany, de la Casassa, de Coll Pregon, de Fabert i sobretot la riera de la Ginestosa, nascuda sota Montfalgars, al coll d’Ares).

El seu extens límit nord, de més de 12 km de longitud, és determinat per la serralada que forma la partió d’aigües entre el Tec i el Ter i, per tant, la frontera entre el Vallespir i el Ripollès, i des del 1659 entre l’Estat francès i l’espanyol; va des de prop del cim de Costabona (2 464 m), a l’W, a Montfalgars (1 610 m), a l’E, que domina el coll d’Ares, i en són punts destacats el coll de Siern, el cim de Portabella (1 686 m), el coll de Maçanells, el puig de l’Artiga del Rei (1 637 m), el Coll Pregon, el puig de la Clapa (1 652 m), la collada de Prats, el puig de les Forques (1 615 m) i el coll d’Ares, tradicional camí vers el N.

El límit occidental, amb Setcases i Llanars, va des del trencall que uneix Costabona amb el puig Sistra (1 988 m) a través de les roques d’en Mercer i la Collada Verda, i prossegueix per la collada de la Fembra Morta fins al Puig Moscós (1 739 m). Una sèrie de carenars formen el límit SW i S amb l’antic terme de Freixenet, fins al coll de la Batllia, i el límit oriental el separa de l’antic terme de Beget (ara unit a Camprodon) des del coll de la Boixeda i el cim de Sant Bernabé fins a Coll Prugent i Montfalgars.

El poble de Molló és el cap de municipi, que té agregat el poble d’Espinavell i comprèn diversos veïnats (Favert, la Ginestosa, Moixons) i caseries (Can Solà, Favars, els Graells, el Riberal). Travessa el terme la carretera C-38, que continua vers el N i s’endinsa pel coll d’Ares, en direcció a França.

El Poble

El poble de Molló (174 h el 2005) es troba al sector meridional del terme, a la dreta del Ritort, prop de la carretera C-38. El lloc és esmentat des del 936 (Mollione, més tard Mullione, Moion, Moyone o Moyono), i des de l’origen pertanyia al bisbat de Girona i era de possessió comtal. El monestir de Ripoll, però, hi rebé importants dominis, i els seus abats obtingueren la soberania total sobre el lloc el 1141 i la possessió de la parròquia i dels seus drets a partir del 1144.

Enlairat en un carenar, entre el Ritort i el clot de la Font, Molló té a la seva entrada una capella, dedicada a sant Sebastià, amb un petit campanar de torre al costat. Una placeta i una sèrie de carrerons porten a l’església parroquial de Santa Cecília, notable fita de la ruta del romànic pirinenc, una mica separada del nucli urbà. L’església, romànica, fou bastida avançat el segle XII amb pedres ben tallades i una gran austeritat; la volta és un xic apuntada, i l’absis molt desenvolupat; l’interior del presbiteri té un fris ornamental de mènsules i uns dentats que trenquen la seva gran verticalitat. Dues capelles poc fondes marquen un inici de creuer, que es manifesta a l’exterior amb un mur més sortint que el de la nau. És especialment remarcable la portada, a migdia de la nau, sense escultura, amb alguns arcs en degradació i unes arcuacions sota un fris esculpit i petites mènsules sobre dents de serra, tot en un mur més sobresortint i sota un petit ràfec en terrat. S’han perdut les ferramentes que ornaven la porta (resta només el gran forrellat, que figura una serp), a més dels retaules. Es destaca l’esvelt campanar, de quatre pisos (restaurat en la part superior el 1952), amb la base embeguda en els murs de l’església, iniciat el segle XI; presenta un bonic joc de lesenes i arcuacions llombardes que marquen els diferents pisos, i hi ha dues finestres rodones bessones o ulls de bou al cim, sota la teulada.

Festes

Molló disposa d’un casal municipal on es realitzen gairebé la totalitat de les activitats culturals i recreatives de la vila. La població celebra la festa major el diumenge pròxim al 22 de novembre, diada de Santa Cecília. Altres celebracions pròpies de la vila són la festa de Sant Sebastià el 20 de gener, la festa de Sant Isidre, el 15 de maig, amb benedicció dels tractors engalanats i la festa del Roser, el segon diumenge i dilluns de juliol, quan és tradicional fer el ball de Rams a la plaça. També és habitual, el 22 de juliol, fer un aplec a la capella de Santa Magdalena i una trobada sardanista, que té lloc un diumenge variable d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Església de Santa Cecilía

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana 

Beget

Beget  (Pont i Riu) (6) Beget és un Poble del Municipi de Camprodon Comarca  El Ripollès (Girona)

A Beget hi anem el 18 de setembre de 2011 Beget un poble bonic petit  i que val la pena de visitar.

Aquí hi va néixer el Jordi Pau medalla de plata papallona dels jocs olímpics

Dades del Municipi

 

Entitat de població Habitants
Bolòs 13
Cavallera 20
Camprodon 2.036
la Colònia Estebanell 75
Creixenturri 23
Freixenet 157
Beget 35
Bestracà 3
el Riberal 13
Rocabruna 59
Salarça 16
Font: Municat

Breu historia del municipi

El terme municipal de Camprodon havia estat fins fa pocs anys un dels més reduïts (0,7 km 2 ) del territori català, i es trobava envoltat totalment pel gran terme de Freixenet de Camprodon i pel de Llanars. Però el 1965 hom li annexà el municipi de Freixenet, amb 53,2 km 2 i li agregà un petit sector (0,3 km 2 ) del de Llanars (l’avinguda de Maristany i poca cosa més); i el 1969 li fou annexat encara el municipi de Beget, de la comarca de la Garrotxa, amb 49,0 km 2 i es convertí, així, en el segon municipi més gran del Ripollès (103,37 km 2 ). Limita pel N amb Molló, a l’E amb Prats de Molló, la Menera (Vallespir) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al S amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i amb Ogassa i a l’W amb Llanars.

 

Aquest nou i extens terme abasta actualment des de l’extrem oriental de la Serra Cavallera fins a Montfalgars, sobre el coll d’Ares (a la línia de crestes dels Pirineus axials, fins al mateix puig de Comanegra, a 1 558 m d’altitud —que és el cimal dominant i el més vistós d’aquesta part de l’Alta Garrotxa—), i des de la serra de Bestraçà al puig Moscós (a la serra de Fembra Morta).

 

Gairebé la meitat del terme municipal pertany geogràficament i històricament a les terres de l’Alta Garrotxa (el sector de l’antic municipi de Beget i també l’apèndix de Bolòs). Però des d’un punt de vista humà (comercial, cultural, mèdic, etc.) aquestes terres sempre han tingut amb la Vall de Camprodon, segurament per raons històriques, més facilitats d’accés i la influència del seu mercat local.

 

La vila de Camprodon és el cap de municipi i, a més, té altres nuclis urbans (Beget, Rocabruna i la Colònia Estevenell) i també una gran quantitat de poblament disseminat. Hi ha, a més, la urbanització de Font-rubí.

 

Camprodon és el punt de partida obligatori per a dirigir-se cap a la part alta del Ter, ja sigui per a anar a Molló i el coll d’Ares o bé per a arribar fins a Setcases i el circ de Morens.

 

Travessa el terme la carretera C-38 que va a Molló i al coll d’Ares i des d’allà s’endinsa a França. Del mateix nucli urbà surt una carretera que mena fins a Setcases i l’estació doesquí de Vallter. Al NE de la vila, tot sortint de la carretera de França, un brancal que es dirigeix vers llevant va a Rocabruna i arriba fins a Beget. Tot i que geogràficament Beget pertany a l’Alta Garrotxa, aquesta carretera és l’única que hi arriba. Només algunes pistes forestals, com la que es construí d’Oix a Beget, la connecten amb la comarca veïna. De tota manera, l’obertura del túnel de la Vall de Bianya ha reforçat enormement les relacions entre la Garrotxa i el Ripollès, sobretot amb la Vall de Camprodon, que eren abans força escasses.

    El Poble

Situat a l’extrem oriental del Ripollès, l’antic terme municipal ocupava una bona part de la capçalera del riu de Beget amb el seu afluent, la riera de Salarsa. A migdia, pertanyia al terme una bona part de la serra i el puig de Bestracà (1.044 m). Hi ha boscs d’alzines i roures i, a les obagues, faigs; són importants les zones de prats i pastures, especialment a Rocabruna i al coll de Malrem. El poble (47 h. [1981]; 541 m alt.) és situat en un fondal, a la vora del riu del seu nom, a la confluència amb la riera provinent de Can França. La caseria, amb teulats de fort pendent i balconada de fusta, es presenta esglaonada. El temple parroquial, declarat monument nacional, dedicat a sant Cristòfor, és un exemplar romànic molt notable (segles X-XIII) on és venerada la 

Església de Sant Cristòfor de Beget

 

© Xevi Varela

 

majestat de Beget , romànica, del segle XII, d’uns 2 m d’alçària, de fusta policromada; conserva igualment una marededéu gòtica d’alabastre de la Mare de Déu de la Salut (segle XIV), un retaule també d’alabastre i una pica baptismal antiga. L’alou de Beget fou adquirit pel monestir de Sant Pere de Camprodon el 1013; la parròquia és esmentada ja el 1168. Dins l’antic terme hi havia els pobles de Rocabruna, Bestracà i Salarsa. El decret de divisió territorial del 1936 adscrigué Beget a la comarca de la Garrotxa. L’any 1969 perdé la independència municipal i fou annexat al municipi de Camprodon, fet pel qual fou incorporat (1988) al Ripollès en la nova divisió territorial establerta per la Generalitat de Catalunya.

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Pont de Beget

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble Clica els enllaços

Beget  (3)

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Martinet

 

140723-5 Martinet (16)Martinet és un poble del  Municipi de Martinet i Montellà  Comarca de la Cerdanya (Girona)

A Martinet, hi anem el 23 de juliol de 2014, tot fent  un tomb per Bellver, i  els pobles del entorn. 

Dades del Municipi

Gentilici Montellanenc, montellanenca
Martinenc, martinenca
Superfície 54,95 km²
Altitud 967 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
647 hab.
11,77 hab/km²

 

Breu historia del municipi

 

Situat al Baridà, al terme de Montellà i Martinet (30,5 km 2 ) el 1970 li fou annexat l’antic municipi de Víllec i Estana. Llevat del poble de Martinet, que és situat a la riba dreta del Segre, el territori municipal s’estén per la baga fins dalt la carena de la serra de Cadí, des del coll de Tancalaporta a llevant (2 325 m), seguint vers ponent pel pic de Comabona (2 547 m), el pas dels Gosolans, el pic de Costa Cabirolera (2 604 m), la Roca Punxenta o del Migdia (2 591 m), la canal de l’Ordiguer i el puig de la Canal del Cristall (2 563 m). En definitiva i per aquest límit meridional del terme, aquest segueix la carena de la serra cadinenca dels Cortils, i confronta amb els municipis de Gisclareny, Bagà (enclavament dels Cortils), del Berguedà, i amb Josa i Tuixén de l’Alt Urgell. Per ponent, la línia de carena descrita enllaça amb el terme del Querforadat pertanyent al municipi urgel·lità de Cava. Així, per l’W, el termenal amb Cava baixa per la serra de Mataplana i, al NW, el límit amb el Pont de Bar coincideix amb el riu del Quer. El Segre, a septentrió, fa de termenal amb Lles de Cerdanya i Prullans, i a llevant, seguint el torrent de Ridolaina, confronta amb el municipi de Bellver de Cerdanya.

 

Estès als vessants septentrionals de Cadí, de les seves altes parets i de les seves canals de roca calcària davallen perpendiculars els serrats o estreps de prat d’Aguiló, i el collet de les Basses de l’Ós, el sot de Llobateres, el coll de l’Estenedor, la serra de la Madrasta, el collet del Verger Verd, el de l’Orri, el sot de la Troncada i fins l’ampli prat de Cadí, que hi ha sobre Estana, que són enllaçats pel camí dit dels Collets, traçat en el relleu al peu de la paret cadinenca i enlairat sobre les clotades de la vall de Ridolaina, del torrent d’Avellanosa, del de Fontfreda, la canal de Bastanist, el torrent d’Estana i la canal del Cristall. Una bona part del territori municipal és integrat en el Parc Natural del Cadí-Moixeró. 

El terme actual comprèn, a més de Martinet, la vila de Montellà i el poble d’Estana i els llogarets de Béixec i Víllec, a més dels antics termes d’Escàs, de Ridolaina i d’Esconsa i diversos masos.

 Les comunicacions se centren a la carretera lo-cal (LV-4036) que parteix, vora Martinet, de la N-260 de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, travessa el Segre pel pont nou i per sobre el molí del Cabiscol puja a Montellà. En surt un ramal cap al dit molí, on s’esfilen les pistes que van a Béixec i al mas de Rovillac, així com als nuclis de Víllec i Estana i, pel fons de la vall, per l’engorjat de Bramasacs, fins al santuari de Bastanist. Des de Montellà, a més de la pista forestal a la valleta de Ridolaina, una altra pista s’enfila per la muntanya i mena pels colls de Guilera i de l’Home Mort al prat d’Aguiló, des d’on es pot pujar caminant al pas dels Gosolans. El pas dels Gosolans mena al Berguedà i era freqüentat antigament per marxants i traginers.

El Poble

El poble de Martinet (950 m), que tenia 405 h el 2001, el més poblat del terme, és situat a la dreta del Segre, a la seva confluència amb el riu de la Llosa, que separa el nucli antic, enfilat al Tossalet, del més modern, a la vora de la carretera N-260. És aquest raval el que avui s’ha convertit en centre comercial del Baridà.  

Actualment és el nucli més important i cap de municipi. Sorgí al voltant d’una farga o martinet; com a poble és documentat al segle XVI, quan la seva església de Sant Eloi, avui parròquia, depenia de la de Montellà. Aquest edifici ha estat refet modernament amb arcs apuntats. Històricament, el lloc de Martinet depengué de la senyoria del capítol d’Urgell. Avui al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un copó de metall argentat del segle XVIII i un calderó aspersori de coure del XVI, procedents de l’església de Martinet. La capella de Sant Antoni de Pàdua, que hom coneix popularment per la Capelleta, va ser convertida en habitacle

Martinet va sofrir durament els aiguats del mes de novembre del 1982, amb inundacions de cases i establiments. Desaparegué el pont de Montellà, però el poble es va refer i es van reconstruir força edificis. La pràctica de la pesca hi és tradicional i disposa d’una societat al poble. Hi ha també una biblioteca.

Festes

La festa major de Martinet se celebra al juliol i la festa patronal, dedicada a sant Eloi, pels volts de la primeria de desembre.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Martinet

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Martinet (Parc dels Búnquers) (2)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Bellver de Cerdanya

 

Bellver de Cerdanya (34)Bellver de Cerdanya és un Cap de Municipi de la Comarca de la Cerdanya (Girona)

A Bellver hi anem el 23 de juliol de 2014 passem també per Organyà i Castellà de Tost

Dades del Municipi

Gentilici Bellverenc, bellverenca
Superfície 98,14 km²
Altitud 1.061 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.185 hab.
22,26 hab/km²

Breu historia del municipi

A l’antic terme de Bellver de Cerdanya, d’una extensió de 64,3 km 2 , li foren incorporats al gener del 1962 els municipis propers d’Éller (9,8 km 2 ) i Talltendre (22,9 km 2 ), amb els agregats respectius de Cortàs i Ordèn, i al febrer del 1973 el de Riu de Pendís (12 km 2 ), amb l’antic poble de Canals, per la qual cosa l’extensió total del municipi va arribar a ser de 109 km 2 , el més gran de la Baixa Cerdanya. Tanmateix, a l’agost del 1997 la Generalitat de Catalunya va aprovar la segregació de l’antic terme de Riu de Pendís, que passà a formar el nou municipi anomenat Riu de Cerdanya i el municipi de Bellver quedà amb 98,14 km 2 .

 El terme de Bellver és situat al centre de la subcomarca de la Batllia, avui gairebé del tot integrada dins el municipi (excepte Prullans i Riu de Cerdanya). A migdia, el municipi arriba fins a la serralada de Cadí, i el límit passa pel turó de Pratagre (2 012 m) i el coll de Pendís (1 780 m), fita de l’antic camí del Berguedà a la Cerdanya, obert entre el tossal anterior i la roca de la Moixa (2 050 m), a ponent de la qual s’obre el coll de Pradell o de la Moixa; la serralada es continua amb la serra de la Muga o de Molnell (2 202 i 2 409 m) i el coll de Tancalaporta (2 325 m). Aquest termenal separa Bellver dels municipis berguedans de Bagà, Guardiola de Berguedà i Gisclareny. Al NW, el municipi confronta amb Lles i Prullans per les muntanyes del Puig Pelat de Talltendre (2 235 m) i per una llarga llenca del vessant de ponent de la serra de Calm Colomer sobre la vall del riu de la Llosa. L’extrem de més a tramuntana d’aquesta llenca arriba fins a l’estany de Calm Colomer i al Bony Manyer (2 788 m), prop de la ratlla fronterera amb França. Al N d’Éller, el municipi confronta amb Meranges (roc de Creuetes, 2 000 m, i serra de Calm Colomer, amb la Carabassa, 2 737 m), i vers migdia, pel termenal de llevant, amb Isòvol, Prats i Sansor i Riu de Cerdanya. A ponent, a l’esquerra del Segre, termeneja amb Montellà i Martinet, i també Prullans (el termenal amb el qual en una bona part és el Segre).
 

El territori de Bellver és a la conca alta del Segre i s’estén a banda i banda del riu, que drena el terme juntament amb els seus afluents: a l’esquerra, el torrent de l’Ingla o de Santa Maria i els torrents de Pi, de Ridolaina, de la Fou i de la Pedra; i, a la dreta, el torrent del Cap (o de l’Ull) de Bou, el de la Quera i el Riu Duran, amb el seu afluent el torrent del Llevador. Una bona part del S del terme és integrada dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró

 A més de la vila de Bellver i dels pobles, antics caps de municipi, ja citats d’Éller i Talltendre, el municipi comprèn els nuclis de Baltarga, Bor, Pi, i Riu de Santa Maria, els llogarets i caseries de Coborriu de Bellver, Cortàs, Nas, Olià, Ordèn, Pedra, Sant Martí dels Castells, Santa Eugènia de Nerellà, Santa Magdalena de Talló, Talló, Vilella i Beders i els antics llocs i despoblats de Cortariu, Nèfol i d’Anes.
 Travessa el terme la carretera N-260, de Puigcerdà cap a la Seu d’Urgell. Una carretera local, per Baltarga i Prats, duu a Alp i enllaça, prop de Baltarga, amb la comarcal que porta a l’entrada del túnel del Cadí i també, vers llevant, a Alp per Riu, Urús i Das. De Baltarga es pot enllaçar directament amb la N-260 per un pont. Hi ha un tram de camins veïnals que comuniquen la vila amb els pobles del pla, i les pistes de muntanya s’enfilen als poblets de la baga sota Cadí i a la solana pels vessants de la muntanya de Talltendre.

El Poble

La vila de Bellver de Cerdanya (1 061 m d’altitud), que tenia 1 314 h empadronats el 2001, és situada al cim d’un turó calcari espadat en bona part, a l’esquerra del Segre, dominant el camí natural. Aquesta vila antiga, encinglerada i amb el nucli antic remodelat, és protegida en bona part per les torres i els murs que han restat de la muralla que hi féu construir Jaume II. Modernament s’ha estès també pels vessants de llevant i de ponent i al llarg de les carreteres de Puigcerdà i Alp a la Seu d’Urgell. Al punt més alt del turó, s’hi dreçava l’antic castell de Bellver, del qual només resta la cisterna. Prop seu hi ha l’església parroquial de Santa Maria i Sant Jaume, que segueix la tradició del gòtic català; d’una nau, amb sengles capelles a manera de transsepte, es cobreix amb encavallades de fusta de doble vessant, sostingudes per arcs de diafragma apuntats (aquesta coberta fou restituïda, ja que el 1897 havia estat substituïda per voltes de maó). L’església conserva encara la imatge de la Mare de Déu del Roser, del segle XVIII, que fou salvada el 1936. Vora l’església hi ha l’antiga plaça Major, en part porticada, on hi ha l’edifici de l’antiga Duana i la casa de la vila. Pujant cap a l’església pel carrer de l’Amargura hom troba Cal Patanó, casa on el 1860 va residir Gustavo Adolfo Bécquer. De les muralles de la vila es conserven alguns panys, amb torres rectangulars adossades, i, també la torre dita de la Presó, sobre la plaça del Portal, que tancava un dels accessos de la vila. Es conserva també un dels túnels d’eixida de la vila murada a fora muralla; en part excavat a la roca i en part construït d’obra, parteix d’un indret proper a la torre de la Presó. La placeta de l’Abat Oliba és un bon mirador sobre la plana de la Batllia i les muntanyes que l’envolten. Dins l’eixample modern, a la bifurcació amb la carretera d’Alp, hi ha la capella de Sant Roc, amb un petit campanar i creu de forja. De la de Sant Antoni, d’època barroca, resta només el portal.

 

L’afluència del turisme ha originat el creixement de Bellver en les dues últimes dècades del segle XX, amb una notable zona de xalets.

 La importància de Bellver com a centre comercial i administratiu de la Batllia, que de fet s’ha erigit com la segona població de la Cerdanya després de Puigcerdà, és complementada amb el seu dinamisme cultural i esportiu, traduït en un gran nombre d’entitats, com ara el Grup Teatral Bellver, la Coral Font de Talló o el Club de Futbol Bellver, i un bon nombre d’instal·lacions esportives. Hi ha també una emissora de ràdio i una biblioteca. L’antic convent de les monges es va reformar i s’hi ha instal·lat una sala d’exposicions sobre el Parc Natural de Cadí-Moixeró i, al pati, l’apartat de vegetació del Museu del Bosc, que té diverses seccions, com la ja instal·lada a l antiga fàbrica del Sequer de les Pinyes.

Festes

La festa major de la vila se celebra al juny, per Sant Antoni de Pàdua, i al juliol, per Sant Jaume, hom celebra la festa petita.

A l’agost, per Sant Roc, hi ha festa al barri del seu nom. També se celebra un Tradicionàrius, que normalment es fa paral·lelament a la Fira de Sant Llorenç.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Bellver Cerdanya

Bellver Cerdanya (2)

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Bellver de Cerdanya (Ajuntament)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Arsèguel

Arsèguel (68)

Arsèguel és un Municipi de la Comarca de l’Alt Urgell Lleida

A Arsèguel hi anem el 22 de juliol de 2014

Aquí a Arsèguel hi ha en funcionament encara, una fàbrica de llana de l’any 1901 i la ensenyen com un museu, és molt curiós de veure com treballen amb les mateixes condicionsque els primers anys. La senyora que ho ensenya te més de vuitanta anys. Les màquines funcionen amb la força de caiguda de l’aigua a unes aspes que fan rodar tot un seguit de politges, segons la màquina en que es vol treballar. També si veu una rentadora, tota de fusta, la primera  que es coneix, i la feien servir per rentar els tapaboques de llana.

Dades del Municipi

Gentilici XXXX
Superfície 10,58 km²
Altitud 950 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
84 hab.
7,94 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al NE de la comarca, majoritàriament a la vora esquerra del Segre, a la vall baixa del riu d’Arsèguel, dit també Riu Sobirà o de Cadí, que es forma a la serra d’aquest últim nom, situada a migdia del terme.

 Força accidentat, el petit municipi confronta a tramuntana i a llevant amb el terme del Pont de Bar. A tramuntana, comprèn un petit sector a la dreta del Segre, prop del qual hi ha la caseria del Pont d’Arsèguel. Al sector nord-oest confronta amb l’enclavament del Vinyer de Bescaran, del municipi d’Anserall. El límit de ponent amb el d’Alàs i Cerc segueix un traçat pels vessants muntanyosos que van des de la riba esquerra del Segre i fins al roc de la Gralla. A migdia, el termenal amb Cava passa pels vessants septentrionals de lo Grau i coincideix en part amb el torrent del Solà, que desguassa per la dreta al riu de Cadí, dit també Riu Sobirà.
 

Hom accedeix al poble d’Arsèguel, cap de municipi, per una carretera local que parteix de la N-260, vora el Pont d’Arsèguel. Aquesta carretera remunta el curs del riu d’Arsèguel i arriba fins als nuclis de Cava i Ansovell, ja al terme veí de Cava.

El Poble

El poble d’Arsèguel, a 949 m d’altitud i que tenia 59 h el 2001, és emplaçat al cim d’un turó a la dreta del riu d’Arsèguel. La caseria, al cim i als primers esglaons del vessant, domina per una banda el curs del Segre i per l’altra té la serra de Cadí com a teló de fons. 

El turó de Patalín es dreça rere les cases. Aquestes són de pedra i tenen les cobertes de teula àrab. Dins la població actual hi ha el nucli antic, conegut pel nom del Castellot. S’hi conserven restes d’una forta muralla i les cases, per causa del desnivell del terreny, es fonamenten en grans arcades.

 

A l’extrem, arrecerada al turó de Patalín, hi ha l’església parroquial de Santa Coloma, potser en origen edifici romànic d’una sola nau rectangular, sense absis exempt. A ponent hi ha el portal, format per tres arquivoltes de mig punt en degradació sobre una línia d’impostes motllurada. Sota mateix, als carreus de les rebranques, hi ha unes carotes rústegues. A l’angle del sud-oest de l’edifici, sobre la façana, es dreça un campanar de torre, quadrat, que és obra posterior. També són més tardanes les capelles rectangulars que s’obren a banda i banda de la nau, coberta amb volta de llunetes barroca. Per a la reconstrucció d’aquesta església s’aprofitaren carreus d’una església més antiga, situada uns 40 m més enllà de l’actual (on hi ha el cementiri i hi resta la fonamentació) i que era dedicada a sant Miquel. Al segle XIX encara hi havia culte.

Festes

El poble fa la seva festa major el primer cap de setmana d’agost. A més, cada any se celebra la Trobada internacional d’Acordionistes del Pirineu, molt concorreguda, l’últim dissabte de juliol. Aquesta activitat portà a crear, l’any 1988, el Museu de l’Acordió.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Arsèguel

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Arsèguel (Fàbrica  de la Llana) (41)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Campdevànol

Campdevànol (16)

Campdevànol és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Campdevànol hi anem el 22 de juny de 2014 aprofitant la estada a Toses per Sant Joan

Dades del Municipi

Gentilici Campdevanolenc, campdevanolenca
Superfície 32,62 km²
Altitud 738 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
3.422 hab.
104,9 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Campdevànol limita al N amb Campelles i Ribes de Freser, al NE amb Ogassa, al SE ho fa amb Ripoll i al S i SW amb les Llosses. La part occidental limita amb Gombrèn, en la seva major part a la dreta del Freser, i comprèn en aquest sector la vall baixa del Riu Merdàs, afluent del Freser, entre els contraforts orientals de la serra de Mogrony i el sector muntanyós de Sant Pere d’Auira al N i els vessants NE de la serra de Sant Marc d’Estiula al S; al sector de l’esquerra del Freser comprèn l’antiga demarcació de Sant Martí d’Armàncies, fins al típic pont de la Cabreta passat l’Herand.

 

El poble de Campdevànol és el cap de municipi, que comprèn, a més, diverses colònies fabrils que han anat sorgint arran de la industrialització del terme i que s’esglaonen al llarg del riu en direcció a Ribes de Freser: el Molinou (la més propera al poble de Campdevànol), la colònia Pernau i la colònia l’Herand, ja al límit amb Ribes de Freser. El poble inclou, a més, els barris del Castell, la Creu i Vistalegre i les partides o demarcacions territorials de Sant Cristòfol de Campdevànol, Sant Llorenç de Campdevànol, Sant Martí d’Armàncies, Sant Pere d’Auira i Sant Quintí de Puig-rodon. Aquestes partides corresponen a antigues demarcacions parroquials. Al N de Campdevànol hi ha el nucli de cases unifamiliars del Roser. La carretera N-152 de Ripoll a Puigcerdà travessa el terme de S a N, paral·lelament al Freser. També hi ha estació ferroviària de la línia Barcelona-Puigcerdà, i un heliport.

 En els primers segles Campdevànol surt esmentat sota diverses formes (Villa Davandali el 919, Villa Campo de Vanali el 979, que donaren com a resultat l’actual Campdevànol, derivat segurament d’un primer terratinent dit Avàndal o Avànal

El Poble

El poble de Campdevànol (3 125 h el 2005) és de formació relativament moderna, tot i que ja s’esmenta el 890 (Campodavanali) en la consagració de Sant Pere de Ripoll.

 Pertangué a la dotació del monestir de Ripoll per donació del comte Guifre el Pelós, i formà part fins a la fi de l’Antic Règim de la baronia del monestir.
 

El nucli urbà es formà a partir de la segona meitat del segle XVIII a la dreta del Freser, aigua amunt de l’aiguabarreig amb el riu Merdàs, en un indret ocupat per antigues fargues que marcaren l’inici d’una industrialització accentuada en temps més recents. S’estén també a l’esquerra del riu, al llarg de la carretera de Barcelona a Puigcerdà. A la part S es formà el barri de la Creu, nom que rebé d’una notable creu de terme gòtica (segle XV), que fou destruïda en part el 1936 i que un cop restaurada ha estat traslladada davant l’església parroquial, que centra la població. L’església és un edifici espaiós i esvelt de tres naus, amb un campanar acabat en una llarga i exòtica agulla feta després del 1945, quan s’havia ja desplomat l’anterior coronament.

 Tot i que hi ha algunes cases antigues, el conjunt de la població té un aire modern. Des del punt de vista urbanístic el poble ha anat creixent en diferents fases de reestructuració que comprenen la creació de nou sòl industrial, la millora del pas de la N-152, la urbanització de noves àrees, com el barri del Roser o els antics terrenys de la Farga Casanova, i la connexió, mitjançant un passeig, del centre del poble amb els barris de Sant Cristòfol i del Roser

Festes

Campdevànol conserva moltes antigues festes tradicionals. Per les festes de Nadal i Reis es col·loca un pessebre al cim de Costa Pubilla. L’1 de maig se celebra la diada de la Sardana, que inclou un dinar de germanor. El darrer diumenge del mateix mes té lloc la festa dels Elois. El mes de juny té lloc la festa major petita de Sant Joan (el 23 a la nit). Al setembre hi ha la festa major del Roser, que es fa el tercer diumenge del mes i on destaca el ball de la gala o dansa de Campdevànol. La festa major del Roser es clou el dimarts, amb la tornaboda al Pla de Querol.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Campdevànol (42)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

El Catllar

El Catllar (46)

El Catllar és un poble i Municipi de la Comarca  El Tarragonès (Tarragona)

A El Catllar hi anem el 15 de juny de 2014, El Catllar és un poble amb una tradició molt castellera.

Aquí al Catllar, els anys bons dels Bordegassos, hi vàrem actuar fent bons castells de vuit i un pilar de set.

Dades del Municipi

Gentilici Catllarenc, catllarenca
Superfície 26,43 km²
Altitud 59 msnm
Població (2013[1])
Densitat
4.164 hab.
157,55 hab/km²

Breu historia del Municipi

Limita al N amb els municipis de la Secuita (antic terme de l’Argilaga) i Renau, a l’E amb els de Vespella i la Riera de Gaià, al S amb el de Tarragona i a l’W amb els de la Secuita i els Pallaresos.

 El Gaià travessa el terme de NE a SE i en arribar al nucli urbà fa una giragonsa per reprendre, tot seguit, la direcció N-S. D’ençà de la construcció del pantà de Gaià, la resclosa del qual es troba dins el terme del Catllar, el Gaià baixa sec i, així, la vila ha perdut una de les característiques que la distinguien. L’embassament té una capacitat de 57 hm3. El torrent de la Farga, situat a la dreta del Gaià, completa la hidrografia del terme.
 

El terme comprén la vila i cap de municipi del Catllar, els veïnats de la Plana i Masmoragues i nombroses urbanitzacions, així com l’enclavament de la Quadra (entre els municipis de Vespella, la Nou de Gaià i la Riera de Gaià) i els antics termes de Tapioles i Cocons. Les comunicacions estan representades per un seguit de carreteres locals que permeten d’enllaçar amb els nuclis de la Riera de Gaià, la Nou de Gaià i Ferran, amb sortida a la N-340. Altres camins importants són el de la Secuita, el camí al pantà del Gaià, el de Renau, el de Vilabella, el del Mas de Miró, el del Mas de Manyer, el del Mas de Cosme, el dels Pallaresos, el del Mas de Pallarès, el de Salort i altres. El Catllar té estació de ferrocarril de la línia de Sant Vicenç-Roda de Berà-Reus. 

El Poble

La vila del Catllar (1004 h el 2006) és situada en un turó de 59 m d’altitud, a la riba dreta del Gaià i sota les ruïnes del castell. L’església parroquial, dedicada a la Degollació de Sant Joan Baptista, és l’edificació més important del municipi; la fàbrica actual substituí un temple anterior i començà a ser edificada l’any 1776; les obres duraren fins el 28 d’agost de 1790, que fou beneïda pel rector Mn. Joan Guardiola; cal destacar-ne el campanar. A la façana del temple hom pot veure els escuts de la vila i les armes del comte de Santa Coloma. Separada del conjunt de l’església hi ha la capella del Santíssim, construïda l’any 1850. El castell del Catllar es força malmès; conserva, però, dues torres de planta rectangular i el llenç que les uneix. El 1997 es localitzà un poblat preibèric al costat del castell amb diverses habitacions a banda i banda de dos carrers així com nombrosos estris i ceràmica.

 

Festes

La festa més important de la vila és la festa major de la Degollació de Sant Joan, que s’escau el quart cap de setmana d’agost. La festa votiva de Sant Nicaset se celebra l’11 d’octubre i la festa major d’hivern de Sant Nicasi, documentada el 1687, es fa el diumenge abans del dia 14 de desembre.

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo

El Catllar

El Catllar (2)

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

El Catllar (Castell)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Vallfogona del Ripollès

Vallfogona de Ripollès (Pont Romànic) (2)

Vallfogona del Ripollès és un Poble i  Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona).

A Vallfogona del Ripollès  i anem el 23 de juny de 2014 aprofitant que passem el llarg cap de setmana a Toses per Sant Joan.

 

Dades del Municipi

Gentilici Vallfogoní, vallfogonina
Superfície 38,8 km²
Altitud 696 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
217 hab.
5,59 hab/km²

Breu historia del Municipi

El territori comprèn la capçalera de la vall de la riera de Vallfogona, que neix a la font de Santa Magdalena de Cambrils, recull l’aigua de nombrosos torrents que davallen de les grans serres que emmarquen la vall i, després de córrer en direcció E-W, trenca, sota Sant Bernabé de les Tenes, en direcció SW i desemboca al Ter per l’esquerra, al límit del terme de Santa Maria de Besora amb l’antic de la Parròquia de Ripoll. Les fonts són abundants, algunes d’aigües sulfuroses, com la font de l’Esperonell, la de la Tolosa i la del Verdaguer, entre moltes d’altres.

 És una vall tancada i pregona (Vallis fecunda en els documents medievals), encaixada entre la serra de Puig Estela (1 359 m), al N, i les serres de Milany (1 533 m) i de Santa Magdalena de Cambrils (1 547 m), al S.
 El principal nucli de població és el poble de Vallfogona de Ripollès, que és el cap municipal, la resta del terme és format pels veïnats de la Baga Amunt, la Baga Avall, la Solana Amunt, la Solana Avall, la Taverna, les Domes i Puigsec.
 S’hi accedeix des de la banda de Ripoll pel collet de les Tenes, a uns 900 m d’altitud, i acaba al coll de Canes (1 120 m), a l’entrada de la comarca de la Garrotxa.
 El municipi és travessat de ponent a llevant per la carretera N-260 de Ripoll a Olot (que enllaça al coll de Caubet amb la carretera que prové de Sant Joan de les Abadesses); la N-260 surt de la carretera C-17 a l’altura de Ripoll, transcorre paral·lela a la riera de Vallfogona pels vessants assolellats de la serra de Puig Estela i guanya els desnivells suaument, evitant els fondals de la vall.

El Poble

El poble de Vallfogona (73 h el 2005) va néixer per voluntat dels senyors de la Sala de tenir un nucli de gent prop de la seva residència, i per això no es formà entorn de l’església, com tants pobles antics de la Catalunya Vella, i per això també s’intitulava pobla i no sagrera en documents antics. Era una població protegida i fortificada, a la qual s’accedia per un portal que subsistí fins al principi del segle actual. Dins aquest clos murat només hi havia una plaça quadrada i alguns carrerons estrets. Si bé moltes cases han estat restaurades, la part antiga de Vallfogona encara conserva tota la fesomia de poble medieval.

 La Sala (o castell de Vallfogona) s’alça aturonada damunt el poble, i és un imposant edifici de pedra de bons carreus (el mur té un gruix de 2 m a la base) de planta rectangular i tres pisos, amb una torre o cos més enlairat de planta i set pisos. Té com a base l’edifici bastit el 1335 per Ramon de Milany, però les seves obertures i disposicions revelen moltes etapes de restauració i adaptació, fetes pels comtes de Vallfogona i els seus successors. Fou restaurat encara, entorn del 1910, per la família Budallés, de Ripoll, que hi sojornava temporalment, i fa poc temps es tornà a restaurar, però té una part ruïnosa i serveix només de masoveria.
 

La capella del castell, anomenada Mare de Déu del Pòpulo, també es troba derruïda. En resta només el petit campanar, que conté un rellotge que pot datar-se entre el final del segle XVII i començament del segle XVIII. Aquest campanar fou restaurat per l’ajuntament, que n’ha esdevingut propietari; les obres de la primera fase de restauració van finalitzar a l’octubre del 1989. La imatge de la Mare de Déu, del segle XIII, de reminiscències romàniques i d’uns 80 cm d’alçada, fou traslladada al segle XVIII a un altar lateral del santuari de la Salut, d’on desaparegué el 1936 (s’intitulava també Mare de Déu de les Neus, i la seva festa se celebrava el 5 d’agost).

 L’antiga església parroquial de Sant Julià de Vallfogona es troba a llevant del cap de municipi, sota la moderna carretera, al vessant nord de la vall. L’edifici actual conserva una part del que al segle XII reemplaçà el consagrat per l’abadessa Ranlo el 960. En extingir-se la comunitat femenina de Sant Joan (1017), recuperà el domini de l’església el vescomte de Besalú, senyor del lloc, i el 1083 fou restituïda a la comunitat canonical que continuà la vida monàstica a Sant Joan de les Abadesses. Sota la protecció dels abats canonicals es féu la reedificació del segle XII, consistent en una església d’una nau dividida per arcs torals i amb una bonica portada amb arquivoltes esculpides sostingudes a cada costat per dues columnes amb capitells també esculpits, avui molt deteriorats. La volta caigué amb els terratrèmols del segle XV, i fou reconstruïda amb arcs en ogiva.
 

L’augment de població del segle XVIII donà lloc a la construcció d’una nova església, que s’inicià darrera la romànica, la qual s’anava aterrant a mesura que es bastia la nova. Per raons desconegudes, aquesta nova església no s’acabà, i l’edifici actual té mitja nau de la vella església romànica, que fa de part davantera a la començada el 1756; el resultat és una edificació híbrida molt peculiar, amb la part posterior de mesures molt més grans i d’estil barroc popular. A la dreta de la façana (que té esgrafiats del segle XIX i és coronada per un pesant campanar), hi ha adossada una torre de defensa, a través de la qual s’accedeix al campanar. Aquesta església s’abandonà, i passà a fer la funció de parròquia el santuari de la Salut, però al desembre del 1990 s’iniciaren les obres de restauració.

 El santuari de la Mare de Déu de la Salut, entre l’antiga parròquia i la població, té el seu origen en un petit oratori, situat al peu de l’antic camí ral, que ja existia el 1649 i on es creà una confraria el 1670. L’augment de devoció local fou causa que els dos sacerdots o domers que regien l’església de Sant Julià de Vallfogona decidissin, amb un grup de feligresos, d’ampliar l’oratori i bastir al seu lloc una església capaç. L’edifici actual s’inicià el 1689, i l’obra es beneí el 1701. Enriquida aviat amb altars i retaules, el cambril es construí el 1825, i el petit campanar el 1884, i ha estat un centre de devoció constant de tota la comarca. Al seu costat hi ha la rectoria, i com s’ha dit, l’església exerceix la funció de parròquia. És un edifici d’una nau amb presbiteri i capelles laterals, amb frescos pintats al segle passat, molt deteriorats. El retaule, barroc, és poc interessant. A la façana, en una fornícula, hi ha una imatge de la Mare de Déu, de terracotta.

Festes

 Vallfogona de Ripollès celebra la festa major el darrer cap de setmana d’agost, i la del Roser el segon diumenge de maig. El dia 15 del mateix mes se celebra la festa de Sant Isidre. Al castell de Milany s’hi celebra un aplec i una arrossada popular el primer diumenge de juliol. El primer diumenge d’agost es fa el tradicional aplec a l’ermita de Santa Magdalena de Cambrils, i el dissabte més proper a l’Onze de setembre una sardinada popular. També es fa un concurs de tallada de troncs, el qual no té una data fixada.

 Aquest terme ha estat ric en tradicions, com la del Gegant de Pla Falgars, que habitava en un mas del vessant de Santa Magdalena i era capaç de portar una gran campana plena de gra del castell de Milany a Vallfogona, arrencava faigs per fer-ne un bastó, en el qual s’estintolava, o menjava en un plat tan gran, que més tard es destinà a pica baptismal de la parròquia. La seva tomba s’hauria erigit a l’entrada de l’església de Sant Julià, on encara és mostrada als visitants. També era país de bruixes i d’esperits malignes, que eren conjurats amb exorcismes fets al comunidor o reliquiari, que es trobava prop de la parròquia, i amb processons a les creus que assenyalaven els quatre punts del terme: la de l’Espinalt, la de Sant Joan, la de Cal Frare i la de Can Ragort.

Com arribar-hi

 

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Vallfogona de Ripollès (47)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Vespella de Gaià

 

Vespella de Gaià (39)Vespella de Gaià és un Municipi de la Comarca del Tarragonès (Tarragona)

A Vespella de Gaià hi anem el 15 de juny de 2014. 

Aquest municipi te dos pobles, Vespella i els Massos de Vespella i L’Ajuntament  el trobem  al poble de Els Massos de Vespella,  

Aquí a Vespella, hi ha molta cultura al carrer, amb tot d’escutures i plaques dels carrers pintades a mà, també hi ha un concurs de poesia de Joan Brossa.

Dades del Municipi

Gentilici Vespellenc, vespellenca
Superfície 18,0 km²
Altitud 191 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
411 hab.
22,83 hab/km²

Breu historia del Municipi

Limita al N amb Salomó, a l’E amb Bonastre (Baix Penedès), la Pobla de Montornès i la Nou de Gaià, al S amb la Riera de Gaià i a l’W amb Vilabella, Renau i el Catllar. Presenta un relleu accidentat pels contraforts meridionals de la serra de Montferri i les principals elevacions (256 m) s’alcen al bell mig del territori. Recorren el terme els torrents de la Nou i de Vespella, aplegats en un de sol dins el municipi de la Nou, i el Gaià, les aigües del qual s’arrepleguen al pantà de Gaià, construït entre els termes de Vespella, Renau i el Catllar per proporcionar aigua a la refineria petroleoquímica. A l’any 1993 un devastador incendi assolí la vila i cremà 1 000 ha.

 El terme comprèn el veïnat dels Masos de Vespella, cap de municipi, i la vila de Vespella o Vespella de Gaià. La via de comunicació fonamental per als residents en el municipi és la carretera local que, nascuda de la N-340 a l’altura d’Altafulla, travessa l’AP-7 en direcció N per dirigir-se a la Nou de Gaià, Salomó i Montferri. Abans d’arribar a la primera d’aquestes poblacions, trenca a l’esquerra per dirigir-se als Masos de Vespella i acabar al nucli urbà de Vespella. La resta de les comunicacions són camins locals, entre els quals sobresurten els de Catllar a Salomó, el de les Rocases, el de Vespella a Salomó, el de l’Olivereta, el del Mas del Rull, el de la Pedrera, el dels Masos de Vespella i el del Masot. Travessa el terme per la part de llevant la línia de tren de Sant Vicenç-Roda de Berà-Valls-Lleida, mentre que la de Sant Vicenç-Roda de Berà-Reus passa just per l’extrem meridional, on conflueixen els municipis de Vespella de Gaià, la Riera de Gaià i el Catllar. Malgrat ésser travessat per dues de les quatre línies de ferrocarril del Tarragonès, el terme no disposa d’estació.

El Poble

El veïnat dels Masos de Vespella està situat a migdia del terme, a mig camí entre la vila de Vespella i el poble de la Nou de Gaià. La vila de Vespella (o Vespella de Gaià) s’alça sobre un turó de 191 m d’altitud, mirador esplèndid de la part inferior del curs del Gaià. El 2006 tenia 71 h. Les cases es disposen en circumferència damunt del cingle i al voltant de les restes del castell i de l’església.

 L’edifici més important del municipi és l’església de Sant Miquel, antiga capella del castell; és una església romànica petita, amb volta apuntada i, en el seu origen, d’una sola nau. Els elements més interessants de la construcció són el campanar d’espadanya i el retaule de la Mare de Déu del Roser, obrat l’any 1579. Al costat de l’església hi ha el fossar. Del castell medieval de Vespella es conserven només uns trossos de muralla. La vida cultural i social del terme és dinamitzada per diverses entitats i actes culturals. L’Institut d’Estudis Vespellencs, fundat el 1993, té per objecte la publicació de monografies locals per donar a conèixer el passat del poble. Hi ha el Museu d’Instal·lacions Artístiques de Vespella de Gaià, exposició d’escultures a l’aire lliure repartides per tot el municipi. També cal destacar el Festival de Músiques Especials Sant Miquel de Vespella (des del 1994) i el Premi Nacional d’Accions Artístiques (des del 1996).

 

Festes

El calendari festiu de Vespella enmarca la festa major per Sant Miquel (29 de setembre), la festa de Sant Salvador, el 6 d’agost, en memòria de l’incendi del 1993, que va tenir lloc en aquesta mateixa data i un aplec per Sant Sebastià (20 de gener)

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo

Vespella de Gaià

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Vespella de Gaià (Església) (2)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament