Arxiu de la categoria: Prov. Girona

Camprodon

 Camprodon (5)

Camprodon és un Municipi de la Comarca del Ripollès Provincia de Girona

A Camprodon hi anem el 17 de setembre de 2011

Dades del Municipi

Gentilici Camprodonins, camprodonines
Superfície 103,37 km²
Altitud 988 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
2.359 hab.
22,82 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Camprodon havia estat fins fa pocs anys un dels més reduïts (0,7 km 2 ) del territori català, i es trobava envoltat totalment pel gran terme de Freixenet de Camprodon i pel de Llanars. Però el 1965 hom li annexà el municipi de Freixenet, amb 53,2 km 2 i li agregà un petit sector (0,3 km 2 ) del de Llanars (l’avinguda de Maristany i poca cosa més); i el 1969 li fou annexat encara el municipi de Beget, de la comarca de la Garrotxa, amb 49,0 km 2 i es convertí, així, en el segon municipi més gran del Ripollès (103,37 km 2 ). Limita pel N amb Molló, a l’E amb Prats de Molló, la Menera (Vallespir) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al S amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i amb Ogassa i a l’W amb Llanars.

Aquest nou i extens terme abasta actualment des de l’extrem oriental de la Serra Cavallera fins a Montfalgars, sobre el coll d’Ares (a la línia de crestes dels Pirineus axials, fins al mateix puig de Comanegra, a 1 558 m d’altitud —que és el cimal dominant i el més vistós d’aquesta part de l’Alta Garrotxa—), i des de la serra de Bestraçà al puig Moscós (a la serra de Fembra Morta).

Gairebé la meitat del terme municipal pertany geogràficament i històricament a les terres de l’Alta Garrotxa (el sector de l’antic municipi de Beget i també l’apèndix de Bolòs). Però des d’un punt de vista humà (comercial, cultural, mèdic, etc.) aquestes terres sempre han tingut amb la Vall de Camprodon, segurament per raons històriques, més facilitats d’accés i la influència del seu mercat local.

La vila de Camprodon és el cap de municipi i, a més, té altres nuclis urbans (Beget, Rocabruna i la Colònia Estevenell) i també una gran quantitat de poblament disseminat. Hi ha, a més, la urbanització de Font-rubí.

Camprodon és el punt de partida obligatori per a dirigir-se cap a la part alta del Ter, ja sigui per a anar a Molló i el coll d’Ares o bé per a arribar fins a Setcases i el circ de Morens.

Travessa el terme la carretera C-38 que va a Molló i al coll d’Ares i des d’allà s’endinsa a França. Del mateix nucli urbà surt una carretera que mena fins a Setcases i l’estació doesquí de Vallter. Al NE de la vila, tot sortint de la carretera de França, un brancal que es dirigeix vers llevant va a Rocabruna i arriba fins a Beget. Tot i que geogràficament Beget pertany a l’Alta Garrotxa, aquesta carretera és l’única que hi arriba. Només algunes pistes forestals, com la que es construí d’Oix a Beget, la connecten amb la comarca veïna. De tota manera, l’obertura del túnel de la Vall de Bianya ha reforçat enormement les relacions entre la Garrotxa i el Ripollès, sobretot amb la Vall de Camprodon, que eren abans força escasses.

El Poble

La vila de Camprodon (2 058 h el 2005), capital de la vall homònima, es troba a 947 m d’altitud, a la confluència del Ter i el Ritort, i forma tres braços, el més antic dels quals a la dreta del Ritort, que es formà al voltant del monestir de Sant Pere de Camprodon a partir del segle X, i els altres dos principalment a l’esquerra del Ter, abans i després de la seva confluència amb el Ritort.

El conjunt monumental és notable; el principal edifici és l’església de l’antic monestir benedictí de Sant Pere, descrit més avall, i prop seu s’alça l’església de Santa Maria, notable edifici gòtic iniciat al segle XIV, que guarda les relíquies de sant Patllari (venerades tradicionalment al monestir), patró de la vila, quatre capitells probablement de la portalada de la primitiva església romànica de Santa Maria (desapareguda), i altres records de la seva tradició religiosa. Davant d’aquestes antigues esglésies hi ha una espaiosa plaça, en la qual es trobà situat l’hospital i on un monòlit recorda la naixença (d’altra banda accidental) a la vila, l’any 1860, del gran compositor Isaac Albéniz. Un llarg carrer, de cases antigues, paral·lel al Ritort, porta a l’extrem de la Vila de Dalt, sota el puig de les Relíquies, lloc on s’inicien els altres dos braços de la Y que forma la població.

El sector meridional, ja sobre el Ter, s’inicia amb el característic Pont Nou, la silueta del qual és un dels símbols de la vila; té un gran arc sobre el riu i un altre de petit que dóna pas al carrer de Sant Roc. Aquest pont, de doble pendent, constituïa un accés a la vila murada per l’anomenada Porta de Cerdanya. La seva construcció s’atribueix al segle XIV. Aquest sector correspon a la Vila de Baix, formada en època medieval i voltada de muralles, de les quals hi ha restes. Hi ha una plaça amb l’antiga església gòtica del convent dels carmelitans, erigida a partir del 1352, l’antiga Casa Ribes, un casal gòtic molt deteriorat però encara imposant, i la casa de la vila, casal de pedra també de línies gòtiques, amb un escut sobre la façana (l’interior és totalment renovat). Domina aquest sector el puig de les Relíquies, on hi hagué el castell (1196-1698) i l’església de Sant Nicolau, en la qual s’establí un hospici o hospital, regit per canongesses augustinianes, fins el 1581; l’església desaparegué també el 1698, quan fou volada junt amb el castell per les forces del duc de Vilafermosa. Fa uns anys fou aterrada la moderna capella del Sagrat Cor, que hom havia construït a la part occidental de l’antic emplaçament del castell.

Aspecte del passeig de Maristany

 

© CIC-MOIÀ

 

Un pont uneix el nucli medieval amb els sectors més antic i més modern; aquest, vers la carretera que va a Llanars, passant pel sector d’expansió, es formà per la funció de lloc de residència i estiueig que adquirí la vila des de la fi del segle XIX. El passeig de Maristany projectat i iniciat a la fi del primer quart del segle XX, centra aquest sector, ornat amb notables torres i xalets i ben urbanitzat i enjardinat. Entre les residències més destacades hi ha la possessió dita Vora el Ter, amb una petita església i un claustre traslladats des de San Esteban de Gormaz (Sòria), on stadossaren noves edificacions que allotjaren, entre d’altres peces de museu, notables col·leccions de ceràmica.

Festes

Bona part de les activitats recreatives i culturals de la vila tenen lloc al Casal Camprodoní. Disposa de local teatral, s’hi fan cursets, exposicions, sessions de cinema, etc. Pel que fa a associacions esportives cal esmentar l’Esquí Club Camprodon, fundat el 1934 i amb fortes vinculacions amb Vallter 2000, que té, a més, una secció de muntanya.

El 1997 s’inaugurà el Museu d’Autòmats; mostra una col·lecció de figures realitzades pels artistes francesos Michel i Jacqueline Wurfel, que representen tota mena dcactivitats quotidianes i oficis tradicionals. Un altre museu de la vila és el Museu Albéniz, inaugurat el 1999, amb una mostra de peces aportades per la família del músic.

La vila compta amb un gran nombre de festes al llarg de tot l’any. Per Setmana Santa es fa la Processó dels Sants Misteris. La festa major s’escau per Sant Patllari, el 21 de juny. El tercer dia es fa un dinar a la font de Sant Patllari. Altres celebracions són l’aplec a l’ermita de Sant Antoni el 13 de juny. El primer diumenge del mateix mes es fa el Concurs de Colles Sardanistes. Al mes d’agost tenen lloc les festes de carrer, i els diferents carrers de la vila se succeeixen en l’organització d’activitats festives. També el 15 d’aquest mes, destaca un aplec a la font de Can Moi amb una trobada sardanista i la festa del Segar i el Batre. El tercer cap de setmana de setembre se celebra la festa petita de Sant Víctor. Per l’octubre, el segon diumenge, té lloc un aplec al santuari de la Mare de Déu del Remei, i el 8 de desembre es fa la festa de la Puríssima, festa major de la Vila de Baix. Al mateix mes, es celebra el concert de Nadal i hi ha una mostra de pessebres. Una de les celebracions que ha anat esdevenint tradicional a la vila ha estat el Festival de Música Clàssica Isaac Albéniz, músic nascut accidentalment a Camprodon. S’escau a l’estiu, de forma variable pels mesos de juliol i agost, i per la gran qualitat dels seus intèrprets, s’ha convertit en un dels actes més esperats.

Com arribar-hi

Fotos

Camprodon (Casa nadiua Isaac Albéniz) (2)

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Molló

Molló

Molló és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Molló hi anem el 18 de setembre de 2011 tot fent Camprodon i rodalies

Dades del Municipi

Gentilici Mollonenc, mollonenca
Superfície 43,1 km²
Altitud 1.182 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
356 hab.
8,26 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Molló, de 43,09 km 2d’extensió, limita al N amb les comarques del Vallespir i el Conflent, a l’W amb Setcases i Llanars, i a l’E i al S termeneja amb Camprodon. Comprèn tota la capçalera del Ritort, que neix als vessants SE de Costabona, a l’indret dit les fonts del Ritort o les deus d’en Sitjar, sota les roques d’en Mercer, i va encaixant-se vers Espinavell i Molló; alhora rep nombrosos torrents que es formen a les grans serralades que envolten el terme (torrents de Coll Pany, de la Casassa, de Coll Pregon, de Fabert i sobretot la riera de la Ginestosa, nascuda sota Montfalgars, al coll d’Ares).

El seu extens límit nord, de més de 12 km de longitud, és determinat per la serralada que forma la partió d’aigües entre el Tec i el Ter i, per tant, la frontera entre el Vallespir i el Ripollès, i des del 1659 entre l’Estat francès i l’espanyol; va des de prop del cim de Costabona (2 464 m), a l’W, a Montfalgars (1 610 m), a l’E, que domina el coll d’Ares, i en són punts destacats el coll de Siern, el cim de Portabella (1 686 m), el coll de Maçanells, el puig de l’Artiga del Rei (1 637 m), el Coll Pregon, el puig de la Clapa (1 652 m), la collada de Prats, el puig de les Forques (1 615 m) i el coll d’Ares, tradicional camí vers el N.

El límit occidental, amb Setcases i Llanars, va des del trencall que uneix Costabona amb el puig Sistra (1 988 m) a través de les roques d’en Mercer i la Collada Verda, i prossegueix per la collada de la Fembra Morta fins al Puig Moscós (1 739 m). Una sèrie de carenars formen el límit SW i S amb l’antic terme de Freixenet, fins al coll de la Batllia, i el límit oriental el separa de l’antic terme de Beget (ara unit a Camprodon) des del coll de la Boixeda i el cim de Sant Bernabé fins a Coll Prugent i Montfalgars.

El poble de Molló és el cap de municipi, que té agregat el poble d’Espinavell i comprèn diversos veïnats (Favert, la Ginestosa, Moixons) i caseries (Can Solà, Favars, els Graells, el Riberal). Travessa el terme la carretera C-38, que continua vers el N i s’endinsa pel coll d’Ares, en direcció a França.

El Poble

El poble de Molló (174 h el 2005) es troba al sector meridional del terme, a la dreta del Ritort, prop de la carretera C-38. El lloc és esmentat des del 936 (Mollione, més tard Mullione, Moion, Moyone o Moyono), i des de l’origen pertanyia al bisbat de Girona i era de possessió comtal. El monestir de Ripoll, però, hi rebé importants dominis, i els seus abats obtingueren la soberania total sobre el lloc el 1141 i la possessió de la parròquia i dels seus drets a partir del 1144.

Enlairat en un carenar, entre el Ritort i el clot de la Font, Molló té a la seva entrada una capella, dedicada a sant Sebastià, amb un petit campanar de torre al costat. Una placeta i una sèrie de carrerons porten a l’església parroquial de Santa Cecília, notable fita de la ruta del romànic pirinenc, una mica separada del nucli urbà. L’església, romànica, fou bastida avançat el segle XII amb pedres ben tallades i una gran austeritat; la volta és un xic apuntada, i l’absis molt desenvolupat; l’interior del presbiteri té un fris ornamental de mènsules i uns dentats que trenquen la seva gran verticalitat. Dues capelles poc fondes marquen un inici de creuer, que es manifesta a l’exterior amb un mur més sortint que el de la nau. És especialment remarcable la portada, a migdia de la nau, sense escultura, amb alguns arcs en degradació i unes arcuacions sota un fris esculpit i petites mènsules sobre dents de serra, tot en un mur més sobresortint i sota un petit ràfec en terrat. S’han perdut les ferramentes que ornaven la porta (resta només el gran forrellat, que figura una serp), a més dels retaules. Es destaca l’esvelt campanar, de quatre pisos (restaurat en la part superior el 1952), amb la base embeguda en els murs de l’església, iniciat el segle XI; presenta un bonic joc de lesenes i arcuacions llombardes que marquen els diferents pisos, i hi ha dues finestres rodones bessones o ulls de bou al cim, sota la teulada.

Festes

Molló disposa d’un casal municipal on es realitzen gairebé la totalitat de les activitats culturals i recreatives de la vila. La població celebra la festa major el diumenge pròxim al 22 de novembre, diada de Santa Cecília. Altres celebracions pròpies de la vila són la festa de Sant Sebastià el 20 de gener, la festa de Sant Isidre, el 15 de maig, amb benedicció dels tractors engalanats i la festa del Roser, el segon diumenge i dilluns de juliol, quan és tradicional fer el ball de Rams a la plaça. També és habitual, el 22 de juliol, fer un aplec a la capella de Santa Magdalena i una trobada sardanista, que té lloc un diumenge variable d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Església de Santa Cecilía

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana 

Beget

Beget  (Pont i Riu) (6) Beget és un Poble del Municipi de Camprodon Comarca  El Ripollès (Girona)

A Beget hi anem el 18 de setembre de 2011 Beget un poble bonic petit  i que val la pena de visitar.

Aquí hi va néixer el Jordi Pau medalla de plata papallona dels jocs olímpics

Dades del Municipi

 

Entitat de població Habitants
Bolòs 13
Cavallera 20
Camprodon 2.036
la Colònia Estebanell 75
Creixenturri 23
Freixenet 157
Beget 35
Bestracà 3
el Riberal 13
Rocabruna 59
Salarça 16
Font: Municat

Breu historia del municipi

El terme municipal de Camprodon havia estat fins fa pocs anys un dels més reduïts (0,7 km 2 ) del territori català, i es trobava envoltat totalment pel gran terme de Freixenet de Camprodon i pel de Llanars. Però el 1965 hom li annexà el municipi de Freixenet, amb 53,2 km 2 i li agregà un petit sector (0,3 km 2 ) del de Llanars (l’avinguda de Maristany i poca cosa més); i el 1969 li fou annexat encara el municipi de Beget, de la comarca de la Garrotxa, amb 49,0 km 2 i es convertí, així, en el segon municipi més gran del Ripollès (103,37 km 2 ). Limita pel N amb Molló, a l’E amb Prats de Molló, la Menera (Vallespir) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al S amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i amb Ogassa i a l’W amb Llanars.

 

Aquest nou i extens terme abasta actualment des de l’extrem oriental de la Serra Cavallera fins a Montfalgars, sobre el coll d’Ares (a la línia de crestes dels Pirineus axials, fins al mateix puig de Comanegra, a 1 558 m d’altitud —que és el cimal dominant i el més vistós d’aquesta part de l’Alta Garrotxa—), i des de la serra de Bestraçà al puig Moscós (a la serra de Fembra Morta).

 

Gairebé la meitat del terme municipal pertany geogràficament i històricament a les terres de l’Alta Garrotxa (el sector de l’antic municipi de Beget i també l’apèndix de Bolòs). Però des d’un punt de vista humà (comercial, cultural, mèdic, etc.) aquestes terres sempre han tingut amb la Vall de Camprodon, segurament per raons històriques, més facilitats d’accés i la influència del seu mercat local.

 

La vila de Camprodon és el cap de municipi i, a més, té altres nuclis urbans (Beget, Rocabruna i la Colònia Estevenell) i també una gran quantitat de poblament disseminat. Hi ha, a més, la urbanització de Font-rubí.

 

Camprodon és el punt de partida obligatori per a dirigir-se cap a la part alta del Ter, ja sigui per a anar a Molló i el coll d’Ares o bé per a arribar fins a Setcases i el circ de Morens.

 

Travessa el terme la carretera C-38 que va a Molló i al coll d’Ares i des d’allà s’endinsa a França. Del mateix nucli urbà surt una carretera que mena fins a Setcases i l’estació doesquí de Vallter. Al NE de la vila, tot sortint de la carretera de França, un brancal que es dirigeix vers llevant va a Rocabruna i arriba fins a Beget. Tot i que geogràficament Beget pertany a l’Alta Garrotxa, aquesta carretera és l’única que hi arriba. Només algunes pistes forestals, com la que es construí d’Oix a Beget, la connecten amb la comarca veïna. De tota manera, l’obertura del túnel de la Vall de Bianya ha reforçat enormement les relacions entre la Garrotxa i el Ripollès, sobretot amb la Vall de Camprodon, que eren abans força escasses.

    El Poble

Situat a l’extrem oriental del Ripollès, l’antic terme municipal ocupava una bona part de la capçalera del riu de Beget amb el seu afluent, la riera de Salarsa. A migdia, pertanyia al terme una bona part de la serra i el puig de Bestracà (1.044 m). Hi ha boscs d’alzines i roures i, a les obagues, faigs; són importants les zones de prats i pastures, especialment a Rocabruna i al coll de Malrem. El poble (47 h. [1981]; 541 m alt.) és situat en un fondal, a la vora del riu del seu nom, a la confluència amb la riera provinent de Can França. La caseria, amb teulats de fort pendent i balconada de fusta, es presenta esglaonada. El temple parroquial, declarat monument nacional, dedicat a sant Cristòfor, és un exemplar romànic molt notable (segles X-XIII) on és venerada la 

Església de Sant Cristòfor de Beget

 

© Xevi Varela

 

majestat de Beget , romànica, del segle XII, d’uns 2 m d’alçària, de fusta policromada; conserva igualment una marededéu gòtica d’alabastre de la Mare de Déu de la Salut (segle XIV), un retaule també d’alabastre i una pica baptismal antiga. L’alou de Beget fou adquirit pel monestir de Sant Pere de Camprodon el 1013; la parròquia és esmentada ja el 1168. Dins l’antic terme hi havia els pobles de Rocabruna, Bestracà i Salarsa. El decret de divisió territorial del 1936 adscrigué Beget a la comarca de la Garrotxa. L’any 1969 perdé la independència municipal i fou annexat al municipi de Camprodon, fet pel qual fou incorporat (1988) al Ripollès en la nova divisió territorial establerta per la Generalitat de Catalunya.

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Pont de Beget

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble Clica els enllaços

Beget  (3)

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Campdevànol

Campdevànol (16)

Campdevànol és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Campdevànol hi anem el 22 de juny de 2014 aprofitant la estada a Toses per Sant Joan

Dades del Municipi

Gentilici Campdevanolenc, campdevanolenca
Superfície 32,62 km²
Altitud 738 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
3.422 hab.
104,9 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Campdevànol limita al N amb Campelles i Ribes de Freser, al NE amb Ogassa, al SE ho fa amb Ripoll i al S i SW amb les Llosses. La part occidental limita amb Gombrèn, en la seva major part a la dreta del Freser, i comprèn en aquest sector la vall baixa del Riu Merdàs, afluent del Freser, entre els contraforts orientals de la serra de Mogrony i el sector muntanyós de Sant Pere d’Auira al N i els vessants NE de la serra de Sant Marc d’Estiula al S; al sector de l’esquerra del Freser comprèn l’antiga demarcació de Sant Martí d’Armàncies, fins al típic pont de la Cabreta passat l’Herand.

 

El poble de Campdevànol és el cap de municipi, que comprèn, a més, diverses colònies fabrils que han anat sorgint arran de la industrialització del terme i que s’esglaonen al llarg del riu en direcció a Ribes de Freser: el Molinou (la més propera al poble de Campdevànol), la colònia Pernau i la colònia l’Herand, ja al límit amb Ribes de Freser. El poble inclou, a més, els barris del Castell, la Creu i Vistalegre i les partides o demarcacions territorials de Sant Cristòfol de Campdevànol, Sant Llorenç de Campdevànol, Sant Martí d’Armàncies, Sant Pere d’Auira i Sant Quintí de Puig-rodon. Aquestes partides corresponen a antigues demarcacions parroquials. Al N de Campdevànol hi ha el nucli de cases unifamiliars del Roser. La carretera N-152 de Ripoll a Puigcerdà travessa el terme de S a N, paral·lelament al Freser. També hi ha estació ferroviària de la línia Barcelona-Puigcerdà, i un heliport.

 En els primers segles Campdevànol surt esmentat sota diverses formes (Villa Davandali el 919, Villa Campo de Vanali el 979, que donaren com a resultat l’actual Campdevànol, derivat segurament d’un primer terratinent dit Avàndal o Avànal

El Poble

El poble de Campdevànol (3 125 h el 2005) és de formació relativament moderna, tot i que ja s’esmenta el 890 (Campodavanali) en la consagració de Sant Pere de Ripoll.

 Pertangué a la dotació del monestir de Ripoll per donació del comte Guifre el Pelós, i formà part fins a la fi de l’Antic Règim de la baronia del monestir.
 

El nucli urbà es formà a partir de la segona meitat del segle XVIII a la dreta del Freser, aigua amunt de l’aiguabarreig amb el riu Merdàs, en un indret ocupat per antigues fargues que marcaren l’inici d’una industrialització accentuada en temps més recents. S’estén també a l’esquerra del riu, al llarg de la carretera de Barcelona a Puigcerdà. A la part S es formà el barri de la Creu, nom que rebé d’una notable creu de terme gòtica (segle XV), que fou destruïda en part el 1936 i que un cop restaurada ha estat traslladada davant l’església parroquial, que centra la població. L’església és un edifici espaiós i esvelt de tres naus, amb un campanar acabat en una llarga i exòtica agulla feta després del 1945, quan s’havia ja desplomat l’anterior coronament.

 Tot i que hi ha algunes cases antigues, el conjunt de la població té un aire modern. Des del punt de vista urbanístic el poble ha anat creixent en diferents fases de reestructuració que comprenen la creació de nou sòl industrial, la millora del pas de la N-152, la urbanització de noves àrees, com el barri del Roser o els antics terrenys de la Farga Casanova, i la connexió, mitjançant un passeig, del centre del poble amb els barris de Sant Cristòfol i del Roser

Festes

Campdevànol conserva moltes antigues festes tradicionals. Per les festes de Nadal i Reis es col·loca un pessebre al cim de Costa Pubilla. L’1 de maig se celebra la diada de la Sardana, que inclou un dinar de germanor. El darrer diumenge del mateix mes té lloc la festa dels Elois. El mes de juny té lloc la festa major petita de Sant Joan (el 23 a la nit). Al setembre hi ha la festa major del Roser, que es fa el tercer diumenge del mes i on destaca el ball de la gala o dansa de Campdevànol. La festa major del Roser es clou el dimarts, amb la tornaboda al Pla de Querol.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Campdevànol (42)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Vallfogona del Ripollès

Vallfogona de Ripollès (Pont Romànic) (2)

Vallfogona del Ripollès és un Poble i  Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona).

A Vallfogona del Ripollès  i anem el 23 de juny de 2014 aprofitant que passem el llarg cap de setmana a Toses per Sant Joan.

 

Dades del Municipi

Gentilici Vallfogoní, vallfogonina
Superfície 38,8 km²
Altitud 696 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
217 hab.
5,59 hab/km²

Breu historia del Municipi

El territori comprèn la capçalera de la vall de la riera de Vallfogona, que neix a la font de Santa Magdalena de Cambrils, recull l’aigua de nombrosos torrents que davallen de les grans serres que emmarquen la vall i, després de córrer en direcció E-W, trenca, sota Sant Bernabé de les Tenes, en direcció SW i desemboca al Ter per l’esquerra, al límit del terme de Santa Maria de Besora amb l’antic de la Parròquia de Ripoll. Les fonts són abundants, algunes d’aigües sulfuroses, com la font de l’Esperonell, la de la Tolosa i la del Verdaguer, entre moltes d’altres.

 És una vall tancada i pregona (Vallis fecunda en els documents medievals), encaixada entre la serra de Puig Estela (1 359 m), al N, i les serres de Milany (1 533 m) i de Santa Magdalena de Cambrils (1 547 m), al S.
 El principal nucli de població és el poble de Vallfogona de Ripollès, que és el cap municipal, la resta del terme és format pels veïnats de la Baga Amunt, la Baga Avall, la Solana Amunt, la Solana Avall, la Taverna, les Domes i Puigsec.
 S’hi accedeix des de la banda de Ripoll pel collet de les Tenes, a uns 900 m d’altitud, i acaba al coll de Canes (1 120 m), a l’entrada de la comarca de la Garrotxa.
 El municipi és travessat de ponent a llevant per la carretera N-260 de Ripoll a Olot (que enllaça al coll de Caubet amb la carretera que prové de Sant Joan de les Abadesses); la N-260 surt de la carretera C-17 a l’altura de Ripoll, transcorre paral·lela a la riera de Vallfogona pels vessants assolellats de la serra de Puig Estela i guanya els desnivells suaument, evitant els fondals de la vall.

El Poble

El poble de Vallfogona (73 h el 2005) va néixer per voluntat dels senyors de la Sala de tenir un nucli de gent prop de la seva residència, i per això no es formà entorn de l’església, com tants pobles antics de la Catalunya Vella, i per això també s’intitulava pobla i no sagrera en documents antics. Era una població protegida i fortificada, a la qual s’accedia per un portal que subsistí fins al principi del segle actual. Dins aquest clos murat només hi havia una plaça quadrada i alguns carrerons estrets. Si bé moltes cases han estat restaurades, la part antiga de Vallfogona encara conserva tota la fesomia de poble medieval.

 La Sala (o castell de Vallfogona) s’alça aturonada damunt el poble, i és un imposant edifici de pedra de bons carreus (el mur té un gruix de 2 m a la base) de planta rectangular i tres pisos, amb una torre o cos més enlairat de planta i set pisos. Té com a base l’edifici bastit el 1335 per Ramon de Milany, però les seves obertures i disposicions revelen moltes etapes de restauració i adaptació, fetes pels comtes de Vallfogona i els seus successors. Fou restaurat encara, entorn del 1910, per la família Budallés, de Ripoll, que hi sojornava temporalment, i fa poc temps es tornà a restaurar, però té una part ruïnosa i serveix només de masoveria.
 

La capella del castell, anomenada Mare de Déu del Pòpulo, també es troba derruïda. En resta només el petit campanar, que conté un rellotge que pot datar-se entre el final del segle XVII i començament del segle XVIII. Aquest campanar fou restaurat per l’ajuntament, que n’ha esdevingut propietari; les obres de la primera fase de restauració van finalitzar a l’octubre del 1989. La imatge de la Mare de Déu, del segle XIII, de reminiscències romàniques i d’uns 80 cm d’alçada, fou traslladada al segle XVIII a un altar lateral del santuari de la Salut, d’on desaparegué el 1936 (s’intitulava també Mare de Déu de les Neus, i la seva festa se celebrava el 5 d’agost).

 L’antiga església parroquial de Sant Julià de Vallfogona es troba a llevant del cap de municipi, sota la moderna carretera, al vessant nord de la vall. L’edifici actual conserva una part del que al segle XII reemplaçà el consagrat per l’abadessa Ranlo el 960. En extingir-se la comunitat femenina de Sant Joan (1017), recuperà el domini de l’església el vescomte de Besalú, senyor del lloc, i el 1083 fou restituïda a la comunitat canonical que continuà la vida monàstica a Sant Joan de les Abadesses. Sota la protecció dels abats canonicals es féu la reedificació del segle XII, consistent en una església d’una nau dividida per arcs torals i amb una bonica portada amb arquivoltes esculpides sostingudes a cada costat per dues columnes amb capitells també esculpits, avui molt deteriorats. La volta caigué amb els terratrèmols del segle XV, i fou reconstruïda amb arcs en ogiva.
 

L’augment de població del segle XVIII donà lloc a la construcció d’una nova església, que s’inicià darrera la romànica, la qual s’anava aterrant a mesura que es bastia la nova. Per raons desconegudes, aquesta nova església no s’acabà, i l’edifici actual té mitja nau de la vella església romànica, que fa de part davantera a la començada el 1756; el resultat és una edificació híbrida molt peculiar, amb la part posterior de mesures molt més grans i d’estil barroc popular. A la dreta de la façana (que té esgrafiats del segle XIX i és coronada per un pesant campanar), hi ha adossada una torre de defensa, a través de la qual s’accedeix al campanar. Aquesta església s’abandonà, i passà a fer la funció de parròquia el santuari de la Salut, però al desembre del 1990 s’iniciaren les obres de restauració.

 El santuari de la Mare de Déu de la Salut, entre l’antiga parròquia i la població, té el seu origen en un petit oratori, situat al peu de l’antic camí ral, que ja existia el 1649 i on es creà una confraria el 1670. L’augment de devoció local fou causa que els dos sacerdots o domers que regien l’església de Sant Julià de Vallfogona decidissin, amb un grup de feligresos, d’ampliar l’oratori i bastir al seu lloc una església capaç. L’edifici actual s’inicià el 1689, i l’obra es beneí el 1701. Enriquida aviat amb altars i retaules, el cambril es construí el 1825, i el petit campanar el 1884, i ha estat un centre de devoció constant de tota la comarca. Al seu costat hi ha la rectoria, i com s’ha dit, l’església exerceix la funció de parròquia. És un edifici d’una nau amb presbiteri i capelles laterals, amb frescos pintats al segle passat, molt deteriorats. El retaule, barroc, és poc interessant. A la façana, en una fornícula, hi ha una imatge de la Mare de Déu, de terracotta.

Festes

 Vallfogona de Ripollès celebra la festa major el darrer cap de setmana d’agost, i la del Roser el segon diumenge de maig. El dia 15 del mateix mes se celebra la festa de Sant Isidre. Al castell de Milany s’hi celebra un aplec i una arrossada popular el primer diumenge de juliol. El primer diumenge d’agost es fa el tradicional aplec a l’ermita de Santa Magdalena de Cambrils, i el dissabte més proper a l’Onze de setembre una sardinada popular. També es fa un concurs de tallada de troncs, el qual no té una data fixada.

 Aquest terme ha estat ric en tradicions, com la del Gegant de Pla Falgars, que habitava en un mas del vessant de Santa Magdalena i era capaç de portar una gran campana plena de gra del castell de Milany a Vallfogona, arrencava faigs per fer-ne un bastó, en el qual s’estintolava, o menjava en un plat tan gran, que més tard es destinà a pica baptismal de la parròquia. La seva tomba s’hauria erigit a l’entrada de l’església de Sant Julià, on encara és mostrada als visitants. També era país de bruixes i d’esperits malignes, que eren conjurats amb exorcismes fets al comunidor o reliquiari, que es trobava prop de la parròquia, i amb processons a les creus que assenyalaven els quatre punts del terme: la de l’Espinalt, la de Sant Joan, la de Cal Frare i la de Can Ragort.

Com arribar-hi

 

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Vallfogona de Ripollès (47)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Queralbs

Queralbs   (Núria) (35)

Queralbs és un poble municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Queralbs hi anem el 16 d’abril de 2014. Aprofitant uns dies a Toses per setmana santa, abans anem a Núria Santuari que pertany al seu municipi i ens hi passem tot el dia.

Dades del Municipi

Gentilici Queralbí, queralbina
Superfície 93,47 km²
Altitud 1.236 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
185 hab.
1,98 hab/km²
Entitat de població Habitants
Queralbs 142
la Farga 4
Fustanyà 13
Núria 0
Rialb 0
Serrat 22
Vilamanya 5

Breu historia del Municipi

Queralbs té el terme municipal més extens de la Vall de Ribes amb 93,47 km 2 . Limita pel N, el NW i l’W amb el Conflent i l’Alta Cerdanya; al S amb els municipis de Planoles i Ribes de Freser, per l’E amb el terme de Vilallonga de Ter i al NE fa de límit amb el municipi de Setcases. El terme municipal és format per les dues antigues parròquies de Sant Jaume de Queralbs i Sant Sadurní de Fustanyà, esmentades totes dues en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, el 819, amb els noms de Keros-albos i Fustiniano. A més de Queralbs, que és el cap de municipi, i el llogaret de Fustanyà, dintre d’aquestes parròquies s’han format altres nuclis secundaris com el veïnat de Serrat, la caseria de la Farga, la de Vilamanya (sobre les coves de Rialb), la de Rialb, i el gran complex de Núria, el qual comprèn el santuari del mateix nom, diverses dependències i edificis, i les instal·lacions d’unes pistes d’esquí. Tots els seus nuclis de poblament, a excepció de Núria, es concentren en uns pocs quilòmetres quadrats, des de la Farga a les coves de Rialb, amb altituds inferiors als 1 300 m, als pendents de la vall del Freser, mentre que la major part d’aquest extens municipi, formada per l’alta vall del Freser i la conca del riu de Núria, és formada per carenades i valls pregones, obertes en els durs sediments paleozoics, sobretot del silurià, formats per ampelites negres i resistents i llicorelles.

 El cap de municipi dista 7 km de Ribes de Freser, vila amb la qual s’uneix per una carretera que segueix paral·lelament el curs del Freser i surt des de la N-152. Té estació de ferrocarril del cremallera de Ribes a Núria.
 

El marc físic

El terme queda encerclat per l’ampli arc que descriu la serralada pirinenca entre el pic de Gorrablanc al NW del poble i el puig de Bastiments al NE, on es troben els cims de Puigmal (2 913 m), el puig de Segre (2 843 m), el puig de Finestrelles (2 827 m), el pic d’Eina (2 794 m), el pic de Noufonts (2 864 m), el pic de Noucreus (2 799m), el pic de l’Infern (2 860 m), i el puig de Bastiments (2 874 m), que coincidint amb la línia fronterera limita en aquest sector amb els municipis d’Oceja, Er, Sallagosa i Eina, pertanyents a l’Alta Cerdanya, i amb Fontpedrosa, que pertany al Conflent. Des del puig de Bastiments el terme municipal segueix la carena que passa pel coll de la Marrana, el Gra de Fajol (2 708 m), Martinell, el puig de Balandrau (2 585 m), i la serra de la Canya, i limita en aquest sector de llevant amb els municipis de Setcases, Vilallonga de Ter i Pardines; des d’aquí el terme segueix el torrent de Serrallonga en direcció a ponent, que separa el bosc de Serrat i el de Ribes, fins a trobar el Massanell, el segueix fins a la seva incorporació al Freser i l’acompanya fins a sota el serrat del Vent; a partir d’aquest punt, el límit municipal s’enfila de nou seguint la serra d’Estremera fins a trobar el pic de Gorrablanc; en aquest sector limita amb Ribes a migdia i Planoles.

 La part NE del terme pertany a la conca del Freser, la qual és formada per diversos circs i cubetes glaciars i queda separada de la vall de Núria per la carena que arrenca de Noucreus i segueix per la coma de Fontnegre, el serrat de les Pedrisses i les Roques i el Roc de Totlomón. El Freser neix al S del puig de Bastiments, a la vall del Freser; aigües avall, ja en el pla de Coma de Vaca, rep per la dreta el torrent de Coma de Vaca, que recull les aigües des de la vall que s’inicia a la Fossa del Gegant i que queda limitada al N per les Trunferes i el pic de la Vaca (2 826 m), i al S pel puig de Torreneules (2 711m). En aquest pla conflueixen els dos rius i el torrent que per l’E baixa del coll de Tres Pics. Aigües avall, ja en plenes gorges del Freser, rep diferents torrents que recullen aigües procedents del puig de Balandrau pel marge esquerre, i del vessant del puig de Torreneules pel marge dret. A Daió rep, pel marge dret, el seu principal afluent, el riu de Núria.
 

La vall de Núria, centrada al N del terme municipal, va del Puigmal fins al pic de Noucreus formant un conjunt de valls glacials i torrenteres, com les de l’Embut, de Finestrelles, d’Eina, de Noufonts i de Mulleres, que desemboquen al pla de Núria. És una vall de formació glaciar, i queda tancada per les carenes secundàries que arrenquen del puig de Fontnegre i el Puigmal i convergeixen a la Creu d’en Riba, per on s’escola el riu de Núria, que a partir d’aquest punt segueix en fort pendent per les espectaculars gorges de Núria seguint el que en èpoques glaciars era una llengua de gel. A la sortida d’aquestes gorges conflueix amb el Freser, en el paratge de Daió (1 200 m ). Durant el seu trajecte, aquest riu rep per l’esquerra i no lluny de Núria el torrent de Fontnegre, nascut a la coma del Clot, aproximadament a la meitat del seu recorregut. A Carcal, sota el salt del Sastre, rep per la dreta el torrent de Fontalba, que neix a la vall del mateix nom en una important surgència a 2 020 m (l’Adou de Fontalba). Aquesta vall de formació glaciar composta de diferents circs penjats, és limitada per les carenes del Tros de Bou, el serrat del Borrut i la serra de Fontalba que arranquen del Puigmal; a migdia de la serra de Fontalba s’inicien les pendents que porten a Queralbs.

 Des de Daió el Freser encara rep alguns torrents fins a arribar al paratge del Molí, sota Queralbs, on pel marge dret hi conflueix el riu de Tosa, que recull les aigües de la vall formada per diferents antics circs glacials i situada al S del Puigmal i tancada pel Pas dels Lladres i la serra d’Estremera

El Poble

El poble de Queralbs (156 h el 2005) es troba a 1 236 m d’altitud, al S del terme, en un replà del vessant dret del Freser, més amunt del torrent d’Estremera o de Toses. Es troba en un fort pendent, de manera que constitueix un bon exemple de la localització dels nuclis habitats a mitja muntanya, característica de les terres de l’alt Freser. Encara que en els últims anys s’han construït algunes cases seguint una arquitectura centreuropea, la imatge general de la població encara presenta un grau d’unitat notable gràcies a l’organització dels estatges, que correspon sobretot a recorreguts horitzontals i esgraonats per la necessitat d’aconseguir el màxim de solellada.

 A Queralbs hi havia un petit castell o torre de defensa, la qual, però, mai no va tenir la categoria de castell termenat, encara que el 17 de març de 1375 el rei Pere III va dictar un privilegi per a la conservació d’una fortalesa. Hi destaca l’església parroquial de Sant Jaume, romànica, del final del segle XI, que reemplaçà 200 anys més tard una altra església anterior consagrada el 978. Es troba a l’extrem de ponent de la població, a 1 236 m d’altitud, en un replà graonat del vessant dret del Freser, posat en una solana. L’entrada és situada en el mur de migdia, mentre que al darrere de l’església s’inicia el gran massís pirinenc que s’enfila vers la collada de Fontalba. Aquesta església, que ha sofert diverses campanyes de restauració (la darrera finalitzà el juliol del 2001), és d’una nau amb absis i un creuer més tardà. Té la volta sensiblement apuntada, cosa que revela una nova construcció, possiblement del segle XV. Com a frontal d’altar es pot contemplar la còpia del retaule gòtic del segle XIV, actualment conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. La porta d’accés encara conserva algunes restes de la ferramenta que abans la decorava. Protegeix la porta un porxo o nàrtex, format per sis arcades, a manera d’andanada de claustre, que descansen sobre cinc columnes amb capitells esculpits que es poden relacionar amb els tallers rossellonesos que actuaren especialment durant la segona meitat del segle XII en tota la Catalunya del Nord; representen animals fantàstics, fulles estilitzades, volutes i algun cap humà. Aquest atri o porxo és cobert amb un vessant, i sota la coberta es poden observar els extrems de testa ben tallats en les bigues de fusta empotrades en el mur. A l’extrem N de l’església hi ha un campanar de torre amb una petita espadanya al damunt, semblant a la que corona l’extrem de migdia del braç del creuer.
 

Una notícia del 1428 diu que la majoria dels habitants de Queralbs moriren en el terratrèmol del 2 de febrer d’aquell any, i que possiblement es va malmetre també l’església; alguns dels escrostonaments dels capitells es podrien haver produït per aquest motiu, i l’església de Núria restà gairebé totalment destruïda.

 

Festes

El poble de Queralbs, que celebra la festa major el 25 de juliol, per Sant Jaume,

Conserva algunes velles tradicions, com les benediccions del terme i les caritats, repartició de panets i ofertes, que per Sant Joan se celebren a la parròquia de Queralbs, i el 26 de juny a la de Fustanyà.

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo

Queralps

 

Queralps (2)

 

 

Querañps Vall de Núria (2)

 

Querañps Vall de Núria

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Queralbs   (Església Romànica) (2)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Rocabruna

Rocabruna (Cavall i Vaques)

Rocabruna és un poble del Municipi de Camprodon Comarca Ripollès (Girona)

A Rocabruna hi anem el 18 de setembre de 2011 ja que ens estem al càmping de Camprodon i passem també per Molló

Dades del Municipi

Gentilici Camprodonins, camprodonines
Superfície 103,37 km²
Altitud 988 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
2.466 hab.
23,86 hab/km²
Entitat de població Habitants
Bolòs 13
Cavallera 20
Camprodon 2.036
la Colònia Estebanell 75
Creixenturri 23
Freixenet 157
Beget 35
Bestracà 3
el Riberal 13
Rocabruna 59
Salarça 16
Font: Municat

Breu historia del municipi

El terme municipal de Camprodon havia estat fins fa pocs anys un dels més reduïts (0,7 km 2 ) del territori català, i es trobava envoltat totalment pel gran terme de Freixenet de Camprodon i pel de Llanars. Però el 1965 hom li annexà el municipi de Freixenet, amb 53,2 km 2 i li agregà un petit sector (0,3 km 2 ) del de Llanars (l’avinguda de Maristany i poca cosa més); i el 1969 li fou annexat encara el municipi de Beget, de la comarca de la Garrotxa, amb 49,0 km 2 i es convertí, així, en el segon municipi més gran del Ripollès (103,37 km 2 ). Limita pel N amb Molló, a l’E amb Prats de Molló, la Menera (Vallespir) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al S amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i amb Ogassa i a l’W amb Llanars.

Continua la lectura de Rocabruna

Ogassa

Ogassa ( vaques)

Ogassa és una vila cap de municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

Hi anem el 17 de setembre de 201.1 Aquí a prop, hi ha un gorg per veure. El gorg de la Malatosca. Des de la estació de Via verda de Sant Joan de les Abadesses, hi ha un camí de baixada que porta al gorg.

Dades del Municipi

Gentilici Ogassenc, ogassenca
Superfície 45,2 km²
Altitud 1.320 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
248 hab.
5,49 hab/km²

 

Entitat de població Habitants
Ogassa 143
Sant Julià de Saltor 16
Sant Martí d’Ogassa 24
Sant Martí de Surroca 24
Ca l’Enric 15
les Costes 3
Prat del Pinter 23
el Taller 3
Dades: 2011. Font: Idescat

Petita historia del Municipi

El municipi d’Ogassa, adscrit a la província de Girona, està al bell mig de la comarca del Ripollès. Limita amb els pobles de Ribes de Freser, Pardines, Vilallonga de Ter, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll i Campdevànol.

Continua la lectura de Ogassa

Osor

Osor (Riu) (8)

Osor és una vila cap del municipi de la comarca de la Selva (Girona)

A Osor hi anem el 22 d’abril de 2011

Dades del municipi

Gentilici Osorenc, osorenca
Superfície 52,1 km²
Altitud 340 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
456 hab.
8,75 hab/km²

 

Entitat de població Habitants
les Mines d’Osor 16
Osor 380
Sant Miquel de Ter 27
Santa Creu d’Horta 33
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del Municipi

 S’han trobat restes prehistòriques de destrals de pedra, sílex i ceràmiques del Neolític i que asseguren poblament a la zona en aquesta època. Prop de la Codina, s’hi localitzaren restes arqueològiques, fragments de ceràmica de finals de l’Edat de Bronze o principis de la de Ferro, d’entre els anys 1200 i 650 aC. Del període romà, entre el Coll i Sant Benet, es descobrí una ara romana vòtiva i runes d’un petit templet.

La primera referència escrita la trobem el 860 quan apareix en un document el lloc Ausor quan fou atorgat un alou de la Vall al monestir d’Amer. Sembla que, en aquesta zona, els àrabs no s’hi establiren sinó que fou un lloc de refugi per als habitants de les planes. Aleshores, Osor formava part del comtat d’Osona.

Continua la lectura de Osor