Arxiu de la categoria: Llistat de Pobles

Cervià de les Garrigues

Cervià de les Garrigues és un municipi de la comarca les garrigues (Lleida)

A Cervià hi anem el 27 de setembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Garrigues
Entitats de població 1
Població
Total 648 (2018)
• Densitat 18,95 hab/km²
Llar 26 (1553)
Gentilici Cervianenc, cervianenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Cervià de les Garrigues, de 34,50 km 2 , és al sector meridional de la comarca, a la vall alta del riu de Set, que en una bona part del seu recorregut fa de límit sud-occidental. El terme municipal limita al S amb el de la Pobla de Cérvoles (del qual el separa el riu de Set), al S i l’W amb Juncosa, a l’W amb l’Albagés, al NW amb Castelldans, al N amb Juneda, al NE amb les Borges Blanques i a l’E amb l’Albi. Cervià és l’únic nucli de població del municipi, que comprèn també el despoblat de Vallxeca i l’antic poble de les Besses.

El terme és drenat per nombrosos barrancs. Al sector oriental hi ha els barrancs del Perer, de la Valleta i de la Vall de les Comes, afluents del riu de Set; a la part més occidental, els barrancs de Vallxeca i de la Punta de la Coixa, que desguassen a la Vall dels Marquesos, el qual vessa les seves aigües al riu de Set. En aquest riu també desemboca el barranc de l’Or, nascut al municipi d’Ulldemolins.

El territori, en bona part abrupte, és accidentat pels contraforts septentrionals de la serra de la Llena. Els punts més elevats són los Marquesos (655 m) i el tossal de Sant Blai (623 m).

Una carretera local uneix el poble amb les Borges Blanques i amb Vinaixa. Per Cervià també passa una pista que per la vall del riu de Set uneix la Pobla de Cérvoles amb el Cogul.

Cervià fou fundat el 1202 dins la jurisdicció senyorial del castell de l’Albi per Guillem de Timor, senyor i repoblador del lloc; en la carta de poblament, l’esmentat Guillem i la seva família, i Pere Morell i la seva muller, van fer donació de Cerviano a Pere, capellà del Vilosell, i altres nous pobladors amb les mateixes franqueses i drets que els de la vila i castell de l’Albi. La història de Cervià, població integrada fins a la fi de l’Antic Règim a la baronia de l’Albi, és paral·lela a la d’aquesta vila (no fou així amb les Besses i Vallxeca). Compartí amb l’Albi les vicissituds de les guerres, especialment en les lluites civils del segle XIX, quan fou hostilitzat per les forces de Tristany (1837) i de nou pels carlins el 1874, el mateix any del famós aiguat de Santa Tecla.

El Poble

El poble de Cervià de les Garrigues és a 444 m d’altitud, a la dreta del riu de Set. Té una forma triangular i prop del vèrtex meridional hi ha el centre, amb la casa del comú, tota de predra, i l’església parroquial de Sant Miquel Arcàngel. El temple, reedificat al segle XVIII, té una façana classicitzant, àmplia nau i capelles als contraforts i campanar de planta quadrada amb un cos damunt vuitavat. És de pedra picada, com alguns dels antics casals del poble, que conserva també antigues cases amb arcs apuntats. A la plaça de l’Església hi ha una font de pedra.

El poble ha anat creixent seguint les carreteres cap a l’Albagés, Vinaixa, la Pobla de Cérvoles i les Borges Blanques.

Festes

La festa major se celebra el diumenge anterior al 29 de setembre, per Sant Miquel, amb diferents activitats culturals i esportives. La festa major de primavera és per Sant Isidre, el 15 de maig. Els darrers anys és un costum celebrar el Carnestoltes amb “desfilada” de carrosses guarnides

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Canalda

Canalda és un poble del municipi de Odèn comarca del Solsonès (Lleida) 
A Canalda hi anem el 22 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Entitats de població 9
Conté la localitat Canalda
Població
Total 260 (2018)
• Densitat 2,27 hab/km²
Llar 47 (1553)
Gentilici Odenès, odenesa

Entitat de poblacióHabitants (2005 )Cambrils50

Canalda37 Llinars58 Montnou, el59 Móra Comdal, la

Odèn 18 Racó, el17Sàlzer, el  Valldan, l

Breu historia del municipi

Limita en bona part amb l’Alt Urgell, mitjançant els municipis d’Oliana (S i W), que l’abraça com una mitja lluna, Coll de Nargó (NW), que toca Odèn per una estreta franja, i Fígols i Alinyà (N), mentre que dins la comarca entronca amb els termes de la Coma i la Pedra (E), Sant Llorenç de Morunys (E), Guixers (E), Navès (E), Lladurs (S) i Castellar de la Ribera (S).

El terme s’estén al peu de les altes muntanyes de Port del Comte (l’extrem NE correspon al Pedró dels Quatre Batlles, que n’és el punt culminant, limítrof amb Alinyà, la Vansa i la Coma i la Pedra), continuades vers l’W per la serra d’Odèn (n’és el punt més alt a la tossa de Cambrils, a 1 813 m), que arriba fins a la serra de Turp (1 578 m), extrem NW del municipi. Al sector de llevant es destaca solitari el Puig Sobirà (1 919 m), contrafort meridional de Port del Comte. La capçalera de la Ribera Salada travessa el terme i rep una sèrie de torrents que recullen les aigües i les deus de la muntanya, el seu afluent principal és la riera de Canalda, procedent del sector E, que forma part del límit meridional. La població ha estat tradicionalment disseminada. El terme comprèn els pobles d’Odèn, cap de municipi, Cambrils i la Valldan, els llogarets de Canalda, el Montnou, Llinars i el Racó, i els antics pobles del Sàlzer i la Móra Comdal. El sector septentrional, al peu de l’encinglerada serra d’Odèn, és travessat per la carretera local que comunica Berga amb la C-14 per Sant Llorenç de Morunys.

El Poble

El sector oriental del terme correspon als antics termes de Canalda i d’Encies, situats al peu dels vessants meridionals de Port del Comte, presidits pel Puig Sobirà i drenats per la riera de Canalda, que aflueix a la Ribera Salada a l’extrem meridional del municipi. L’església parroquial de Sant Julià de Canalda, d’origen romànic (segle XII) però força desfigurada, s’alça prop la riera del seu nom, a l’esquerra de la carretera procedent de coll de Jou; esmentada ja el 839, el bisbe Nantigís la consagrà el 901 de nou. Foren barons de Canalda els senyors de Santa Fe i de Vergós Guerrejat (cognomenats Galceran al segle XIII) i foren senyors de la veïna quadra d’Encies els Rovira de Sant Llorenç, però ambdues jurisdiccions estigueren per sota de l’alta jurisdicció criminal dels Cardona, dins la batllia de Solsona. La parròquia de Canalda (37 h) és formada per cases agrupades; celebra la festa major per la Mare de Déu de la Mercè. Encies és una masia habitada temporalment.

Al sector encinglerat del veí Puig Sobirà hi ha nombroses coves o esplugues que foren ja habitades en temps protohistòrics i alguna de fortificada en època medieval, com l’anomenada cova dels Moros. Prop del mas del Soler de Dalt hi ha l’església de Sant Miquel del Soler de Dalt, del segle XII, que té la característica d’ésser de volta d’arrencada gòtica i coronament arrodonit i que conserva encara la coberta de lloses.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Cambrils del Solsonès

Cambrils del Solsonès és un poble del municipi de Odèn comarca del Solsonès (Lleida)

A Cambrils del Solsonès hi anem el 22 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Limita en bona part amb l’Alt Urgell, mitjançant els municipis d’Oliana (S i W), que l’abraça com una mitja lluna, Coll de Nargó (NW), que toca Odèn per una estreta franja, i Fígols i Alinyà (N), mentre que dins la comarca entronca amb els termes de la Coma i la Pedra (E), Sant Llorenç de Morunys (E), Guixers (E), Navès (E), Lladurs (S) i Castellar de la Ribera (S).

El terme s’estén al peu de les altes muntanyes de Port del Comte (l’extrem NE correspon al Pedró dels Quatre Batlles, que n’és el punt culminant, limítrof amb Alinyà, la Vansa i la Coma i la Pedra), continuades vers l’W per la serra d’Odèn (n’és el punt més alt a la tossa de Cambrils, a 1 813 m), que arriba fins a la serra de Turp (1 578 m), extrem NW del municipi. Al sector de llevant es destaca solitari el Puig Sobirà (1 919 m), contrafort meridional de Port del Comte. La capçalera de la Ribera Salada travessa el terme i rep una sèrie de torrents que recullen les aigües i les deus de la muntanya, el seu afluent principal és la riera de Canalda, procedent del sector E, que forma part del límit meridional. La població ha estat tradicionalment disseminada. El terme comprèn els pobles d’Odèn, cap de municipi, Cambrils i la Valldan, els llogarets de Canalda, el Montnou, Llinars i el Racó, i els antics pobles del Sàlzer i la Móra Comdal. El sector septentrional, al peu de l’encinglerada serra d’Odèn, és travessat per la carretera local que comunica Berga amb la C-14 per Sant Llorenç de Morunys.

El Poble

A ponent del municipi, al SW del tossal de Cambrils, i ha l’antic terme i parròquia de Cambrils, format per petits grups de cases i masies escampades. Al llogaret del Racó (17 h el 2005) hi ha la capella de Santa Bàrbara, edifici del segle XVII. Més al fons hi ha la petita església romànica de Sant Quintí, sense culte i ruïnosa. A la Ribera Salada hom aprofita un salt d’aigua per a una petita central elèctrica que dóna llum al sector. Més a ponent, prop de la carretera, hi ha unes cases noves i l’hostal i vers migdia, en un tossal, hi ha les restes de l’antic castell de Cambrils, la jurisdicció civil i criminal del qual fou del vescomtat (després comtat i ducat) de Cardona, dins la batllia de Solsona; l’antiga església romànica es troba en procés de ruïna. Prop seu hi ha l’actual església parroquial de Sant Martí de Cambrils, esmentada ja el 839, edifici del segle XVII, i unes quantes cases veïnes. Cambrils (50 h) celebra la festa major el primer diumenge d’octubre, pel Roser, i el patró del poble, Sant Martí, el diumenge després de l’11 de desembre.

En direcció NW, vers el coll de Santa Pelaia que travessa la carretera a Organyà, hi ha el llogaret agrupat de Llinars (58 h), dominat per llevant pel tossal de Cambrils.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Aitona

 
Aitona es un municipi de la comarca del Segrià (Lleida)

A Aitona hi vam anar el 13 de març de 2018

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segrià
Entitats de població 3
Població
Total 2.545 (2018)
• Densitat 38,04 hab/km²
Llar 145 (1553)
Gentilici Aitonenc, aitonenca
Entitat de població Habitants (2017)
Aitona 2.544
Canadenca, la 0
Utxesa 4
Font: Municat

Breu historia del municipi

Es troba a l’extrem de ponent de la comarca, en contacte amb el Baix Cinca, estès a banda i banda del Segre, que travessa el territori en direcció NE-SW. Limita al NW amb Fraga, al SW amb Seròs, al S amb Llardecans, a l’E amb Sarroca de Lleida i al N amb Torres de Segre i amb Soses.

La banda de la dreta del Segre, on hi ha la vila d’Aitona, és regada per la séquia de Remolins i per la séquia d’Aitona o Major (que procedeix de Torres de Segre, travessa Soses i Aitona i desguassa al barranc de la Vall de Grau, afluent al Segre) i també per l’aigua derivada del canal d’Aragó i Catalunya (que passa pel veí terme de Fraga). Aquest sector s’eleva fins als altiplans de la Llitera, que separen les conques del Segre i el Cinca. La banda esquerra del riu, a migdia, és travessada pel canal de Seròs, paral·lel també al riu, que procedeix del N de Lleida. Després de ser regulat pel pantà d’Utxesa (al terme veí de Torres de Segre) i el de Burgebut (dins Aitona), a la fi d’un recorregut de 27 km, aquest canal alimenta la central hidroelèctrica de Seròs (on hi ha el barri de la Canadenca) i desaigua al Segre a través del barranc de Carratalà, afluent per l’esquerra. Aquest sector s’eleva fins als petits turons de la Serra Grossa (315 m) i és drenat per diversos barrancs, com el de Burgebut o dels Masos, i l’aigua del canal de Seròs és també aprofitada per la séquia dels Plans per a regar les hortes de l’esquerra del riu.

En el seu extens terme es troben les partides de Lleonàs, Genó, lo Vedadet, l’Empriu, la Vall dels Masos, Vallservera, Ventafarines, les Vinyes de Dalt, Pena-roja, lo Sot, la Redorta, la Carabassada, Cantacorbs, l’Eixandó, Fairà, les Pardines, la Carrerada i les Bandes.

El terme comprén la vila i cap de municipi d’Aitona, la caseria de les Casetes d’Utxesa, la colònia del Campament de la FECSA (que també s’havia anomenat la Canadenca) i els despoblats de Burgebut, Montfred, Montfiu, Carratalà i los Vilans. Dins el terme municipal els troben els espais dels Erms d’Aitona i d’Utresa, que són inclosos en el Pla d’Espais d’Interès Natural. Una carretera comunica la vila d’Aitona d’una banda amb Seròs (on enllaça amb la C-45 entre Seròs i Maials), Massalcoreig i la Granja d’Escarp, i de l’altra amb Soses i amb l’A-2 de Lleida a Fraga. Per l’extrem septentrional passa l’autopista AP-2.

El Poble

La vila d’Aitona es troba a 110 m d’altitud, a l’W del terme, en un coster a la dreta del Segre, al peu del turó coronat per les restes de l’antic castell islàmic d’Aitona. En efecte, en un turó que domina la vila hi ha les restes del que fou el castell residència dels Montcada, marquesos d’Aitona. Els seus vestigis són modernament poca cosa més que un munt de runes, entre les quals, però, encara es poden apreciar les bases de dues torres de planta circular i alçat cònic, a més del basament d’alguns panys de muralla. Únicament per les notícies històriques, hom es pot fer una idea del que fou l’important centre de la baronia d’Aitona. El nucli antic formava una vila closa de típics carrers amb arcs apuntats, amb el barri de la Moreria i el carrer de la Sinagoga, on aparegueren llibres de texts aljamiats de vells moriscs, amb caràcters aràbics.

L’església parroquial de Sant Antolí és una majestuosa obra del segle XVIII, àmplia i amb una façana barroca ornada amb quatre grans columnes d’ordre compost, tres naus i elegant cimbori, conjunt que recorda la Seu Nova de Lleida (desaparegué el 1936 el magnífic retaule barroc). També dins el nucli hi ha la capella de Sant Gaietà, amb portal de mig punt i campanar d’espadanya. L’edifici de l’ajuntament (1989) inclou el dispensari municipal i una biblioteca pública.

Festes

A la vila s’organitzen diverses activitats culturals i lúdiques. Entre les festivitats més importants destaca la festa major, el 2 de setembre, per Sant Antolí, amb un dinar col·lectiu a base de paella. La festa major petita, que es fa en honor de Sant Gaietà, se celebra el tercer cap de setmana de maig i té el seu origen en un vot de poble del segle XVII. El 5 de febrer les dones casades del poble organitzen la festa de Santa Àgueda, i el mateix mes, amb una setmana de diferència, les noies solteres (les Apol·lònies) n’organitzen una altra de característiques similars

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

La Molsosa

120824-7-la-molsosa-13

La Molsosa  és un Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)

A la Molsosa hi anem el 24 d’agost de 2012 ja que estem al Port del Compte i fem tot el Solsonès

Dades del Municipi

Gentilici Molsosenc, molsosenca
Superfície 26,9 km²
Altitud 700 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
116 hab.
4,31 hab/km²

Breu historia del municipi

És format per dos sectors diferenciats. El sector principal comprèn la demarcació de l’antic castell i la parròquia de la Molsosa i limita al N amb el terme de Pinòs, a l’E amb el de Sant Mateu de Bages (Bages), i al S amb els de Sant Pere Sallavinera i Calonge de Segarra, pertanyents a l’Anoia. El segon sector correspon al petit enclavament d’Enfesta (3,6 km2) a l’esquerra del Llobregós, situat entre els termes de Pinós (NE), Castellfollit de Riubregós (W) i Calonge de Segarra (S-E), els dos últims pertanyents a l’Anoia. El sector principal del terme, accidentat per una prolongació de la serra de Castelltallat, es troba a unes altituds que oscil·len entre els 650 m i els 850 m, entre el camí ral (ara carretera local de Calaf a Pinós) a l’W, el pla de Trilla a l’E i la serra de Xorigades i la serra de Coaner (Pinós) al N, mentre que als fondals d’Enfesta les altures oscil·len entre els 520 m i els 600 m. L’esmentada serra de Castelltallat fa de partió de les aigües del terme, una part de les quals va a la riera de Coaner, tributària del Cardener; una altra part són drenades per la riera de Montellí i el seu afluent el torrent d’Ars, afluents del Llobregós, que és tributari del Segre, i un petit sector als torrents que formen la capçalera de la riera de Rajadell, també tributària del Cardener.

El terme comprèn la caseria de la Molsosa, cap de municipi, el poble de Prades i els llogarets d’Enfesta i els Quadrells. L’única comunicació bona del municipi és la carretera local de Calaf a Pinós, que travessa l’extrem de llevant del terme al peu dels Quadrells i que per camins veïnals permet d’arribar a la resta de nuclis. El municipi de la Molsosa forma part, des del desembre del 1989, de la comarca del Solsonès, segons acord adoptat pel Parlament de Catalunya. La Molsosa, que fins aleshores pertanyia a l’Anoia, ja rebia els últims anys alguns serveis del Solsonès.

El Poble

La caseria de la Molsosa

La caseria de la Molsosa (65 h el 2006) és formada per masos disseminats i més o menys centrats per l’església parroquial i l’ajuntament, que ocupa l’antiga rectoria adossada a l’església. La caseria correspon a l’àmbit de l’antiga parròquia de Santa Maria de la Molsosa. Fou renovada al principi del segle XII i consagrada pel bisbe de Barcelona, Berenguer (1100-06), amb l’autorització dels canonges de Vic, com va reconèixer el 1108 el bisbe de Vic Arnau de Malla, que va confirmar la seva dependència de la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Aquesta església, accessible pel camí del mas de Vila-seca, subsisteix encara, restaurada (2005). El culte fou traslladat a l’església nova, i cap al 1930 se’n tragueren els retaules i els ornaments. Bàsicament és el mateix edifici romànic consagrat el 1105, amb modificacions substancials dels segles XVII i XVIII, època en què s’hi obriren capelles laterals, es féu una nova porta i s’aixecà el campanar de torre a l’angle SW. De l’època romànica queda la nau amb un absis i l’antiga porta tapiada.

El 1925, per tal com hom trobava l’antiga parròquia de difícil accés i molt separada de l’antiga rectoria, es decidí de construir una església nova a la solana de la Passada, prop del lloc on el 1920 es construïren les escoles municipals i la casa del comú. Amb l’aportació popular es féu nova església parroquial de Santa Maria de la Molsosa, amb una rectoria annexa de línies neoromàniques i un campanar i un pòrtic al davant fets el 1952, que guarda encara altars de l’església vella. 

Festes

La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120824-7-la-molsosa-esglesia

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Canejan

Canejan (Riu)

Canejan és un municipi de la comarca de la Vall d’Aran Provincia de Lleida

A Canejan hi anem el 12 agost de 2011 des de Pont de Suert a  Casa d’Arro

Dades del Municipi

Llengua pròpia Occità aranès
Superfície 48,32 km²
Altitud 906 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
102 hab.
2,11 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Canejan, de 48,32 km 2 , s’estén a l’extrem N de la Vall d’Aran, en contacte amb la carena muntanyosa frontera amb l’Estat francès i a la dreta de la Garona. Comprèn tota la vall de Toran, riu que vessa a la Garona per la dreta i que neix al sector de l’estany i dels rasos de Liat. Limita a ponent amb els termes de Bausén i Les, al S, per un punt, amb el de Vilamòs, al SE i llevant amb Viella i també al sector oriental amb Salardú.

L’àmbit territorial s’estén dins els límits següents: a l’extrem NE, a la carena que domina l’Estanh Long de Liat, el termenal s’inicia al portilló d’Albi (2 410 m) i segueix en direcció W formant frontera pel Tuc Blanc deth Portilhon (2 640 m), el de Canejan (2 610 m), la línia de crestes de la serra de Crabèra, el tuc de Crabèra (2 630 m), el cap d’Eth Malh de Cristalh (2 391 m), el tuc d’Era Comassa (2 391 m), el pas d’Era Comassa (2 112 m), el cap d’Era Maleda (2 104 m), la pica de Huradic (2 118 m), Era Pica (2 034 m), el pas d’Era Potèrla, el cap d’Era Potèrla (1 762 m), el cap de Canerilhes, el tuc de Pan (1 720 m), el collet de Poimaurin, el tuc de Comagrana (1 627 m) i al tram final, abans d’arribar a Eth Pònt de Rei, a la Garona, el termenal segueix el barranc o riu d’Aigüetes fins a la seva confluència a la Garona. Des d’aquest punt el límit pren la direcció S seguint el curs de la Garona (que el separa de Bausén) i en arribar al terme de Les va vers el SE tot emmarcant la vall del riu de Bordius (afluent del riu de Toran per l’esquerra) fins al coll d’Era Barracomica. Pren ací la direcció E i passa pel tuc de Cauilha (2 321 m), el collet de Cauilha, els vessants septentrionals de la Sèrra Sascorjada, arriba al coll de Güerri, el tuc de Güerri o tuc d’Es Crabes (2 377 m) i segueix pels rasos de Liat, per travessar de nou envers el N l’Estanh Long de Liat i tornar a arribar al portilló d’Albi.

Salt d’aigua a l’Era de la Foneria

 

© XEVI VARELA

 

L’eix hidrogràfic del municipi és el riu de Toran, al qual desguassen tots els cursos que solquen les terres del terme. A la capçalera del riu de Toran desguassen les gorges d’Ermèr i el riu d’Eth Corrau deth Miei que es forma amb les aigües de l’Estanh Nere deth Cap deth Marc, d’Er Estanhòt i dels lacs de Liscòrn. Altres afluents del riu de Toran per la dreta són els còrrecs de Bedreda, de Comatroja, d’Albaeth, de Hogaruda, Gòter Baseth -format pel còrrec de Corilha i el de Sèrracorba- i el riu de Bordius, al qual desguassa el còrrec d’Era Barracomica. Els principals afluents per l’esquerra del riu de Toran són Coma Lauet i el baranc d’Es Gotèrs.

El terme comprèn el poble de Canejan, cap del municipi, i diverses caseries, la majoria habitades temporalment: Sant Joan de Toran, Bordius, Campespin, Era Cassenhau, Eth Pradet, Porcingles, Era Mòla, Pontaut (compartida amb el terme de Bausén), Sestrèr i Pujòla-ne-lèg. Pel que fa a les comunicacions, una carretera de 6 km surt de la N-230 a Pontaut i segueix el riu de Toran, l’eix de la vall.

El Poble

El poble de Canejan (72 h el 2005) es troba a 906 m d’altitud, enlairat sobre la riba dreta del riu de Toran i sobre un esperó que domina també la vall de la Garona, molt pròxima. S’hi accedeix des de Pontaut per una pista o camí amb molts revolts que surt de la mateixa carretera que ressegueix la vall de Toran.

Els carrers són estrets i costeruts, amb graons que salven alguns desnivells, i es conserven alguns edificis antics, encara que alguns han desaparegut, com la Casa Sirat, que tenia una torre de defensa quadrada del segle XVI, i la Casa Benosa, amb capelleta romànica annexa amb campanar d’espadanya, casa de la qual foren fills el coronel Francesc Benosa, militar que tingué un paper destacat en la guerra del Francès en l’exèrcit de Catalunya, i el seu germà, el poeta Joan Benosa, autor de la famosa poesia i cançó aranesa Era cançon dera oelhèra.

Església de Sant Sernilh a Canejan

 

© XEVI VARELA

 

L’església parroquial de Sant Sernilh fou molt reformada al començament del segle XIX, com registra Madoz, i per això a la porta figura la data 1818. L’interior és d’una nau amb volta de canó seguida, presbiteri format per tres arcs a plena cintra i conserva una pica beneitera de marbre del segle XVI decorada amb un Agnus Dei que sembla una còpia del de l’església de Sent Aventin, a la vall de Larbost, prop de Luchon. Té un campanar de torre quadrada i coberta piramidal.

Canejan (Caneia, Caneiano, Canigano en els documents medievals) formà part inicialment del terçó de Bossost i, en la reorganització feta després del segle XV, del d’Es Quate Lòcs.

Festes

La festa major se celebra el dia 29 d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

IMG_6769

Com arribar-hi

Fotos

Canejan (2)

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Cardet

cementiri
cementiri
Cardet és un Poble de la Vall de Boí Comarca Alta Ribagorça Lleida

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

El municipi de la Vall de Boí té una extensió de 219,49 km2 després de l’annexió, el 1965, del terme municipal de Durro. Fins el 1996 el municipi rebé el nom de Barruera i aquest any passà a denominar-se la Vall de Boí. En la seva configuració actual, el terme llinda al N amb els de Salardú i Viella (Vall d’Aran), al NE amb Espot (Pallars Sobirà), a llevant amb la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), al S amb el Pont de Suert i a ponent amb Vilaller. El terme és molt muntanyós i apareix articulat en diverses valls. La principal i la que forma l’eix del terme és la vall de Boí, constituïda per la Noguera de Tor; hi aflueixen les valls de Sant Nicolau, de Sant Martí i de Durro, que articulen el terme i defineixen la localització dels diversos nuclis de població.

El terme comprèn el poble de Barruera, cap de municipi, els pobles de Boí, Taüll, Erill la Vall, Durro, Cardet i Cóll, el lloc de Saraís, la urbanització del Pla de l’Ermita i el balneari de Caldes de Boí.

El terme actual comprèn tota la vall de Boí, des de l’estret de les Cabanasses al SW i aigua avall d’aquest el poble de Cóll i Saraís, fins a les muntanyes granítiques de Besiberri, Comaloforno, Montardo i el Gran Tuc de Colomers (amb altituds superiors als 2.800 m), a tramuntana, que fan de partió amb la Vall d’Aran. La Vall de Boí és travessada en direcció NE-SW per la Noguera de Tor, que es forma sota el Montardo (2.833 m), el tuc de Ribereta, el cap del Port de Caldes i, sota la serra de Tumeneia, als estanys de Tumeneia, Negre i de Cavallers. El terme de la Vall de Boí comprèn, també, les valls de Sant Nicolau i de Sant Martí, que, separades per la serra de Martillac, aflueixen a la Noguera de Tor per l’esquerra. En la primera, que baixa d’Estany Redó i d’Estany Llong, trobem entre aquest darrer estany i el de Llebreta el petit pla d’Aigüestortes, antic llac reblert per les aportacions de sediments del barranc de Morrano, on el riu forma meandres i illes i hi ha boscos de pins i avets. Aquest pla, on és situada la capelleta moderna del Sant Esperit, ha donat nom al Parc Nacional d’Aigüestortes i de Sant Maurici, que comprèn l’aiguavés pallarès, on hi ha l’estany de Sant Maurici, i el ribagorçà, dins el municipi de la Vall de Boí, que enclou les valls, tributàries de la vall de Sant Nicolau, de Llacs i de Mussoles, de Morrano (amb les comes i els estanys d’aquest nom) i de vall de Sarradé (drenada pel barranc de Sarradé, al curs del qual hi ha l’estany de Sarradé d’Amunt, dominat per la Pala Alta de Sarradé —2.944 m— i l’estany de Sarradé). Lavall de Sant Nicolau, que és drenada pel riu homònim, rep el nom del de la capella de Sant Nicolau que hi ha prop de l’estany de Llebreta. Entre la vall de Sant Nicolau i la de la Noguera de Tor hi ha la coma de Contraix, centrada per l’estany de Contraix, a 2.570 m d’alçada i de 62 m de fondària, l’emissari del qual o barranc de Contraix aflueix per la dreta, al riu de Sant Nicolau. La domina per l’W el pic de Contraix (2.957 m) i per l’E el Gran Tuc de Colomers (2.932 m), entre els quals s’obre el coll de Contraix, que la comunica amb la coma de Colieto. En la segona vall tributària de la Noguera de Tor, la vall de Sant Martí, per on passa l’antic camí al port de Rus, hi ha els pobles de Boí, prop de la confluència del riu de Sant Martí amb la Noguera de Tor, i de Taüll. La tercera vall afluent de la de Boí, que n’és tributària per l’esquerra, és la de Durro, per on corre el riu de Durro o de les Foixes, emissari de l’estany de Durro, que desguassa a la Noguera de Tor entre el tossal de Comaduga (1.350 m) i la roca d’Espà (1.438 m). Diversos barrancs que aflueixen al riuet de Durro són el de Mulleres, el de Ginebrell, el d’Artigues, el de Collascorts, el de Freixe i el dels Horts. Una antiga carrerada de bestiar és a la partió amb el terme del Pont de Suert; travessa la Serra Capitana i va vers tramuntana pel turó de Collcabanes (2.061 m), els Amoriadors, el serrat de Cabaneres i les Feixes.

La vall queda relligada a la N-230 (de Lleida a la Vall d’Aran i França) per una carretera (L-500) que ressegueix en la seva major part la Noguera de Tor per la dreta i porta fins a les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort. La resta dels nuclis queden units per carreteres locals a la via principal.

El Poble

El poble de Cardet s’alça a la dreta de la Noguera de Tor, aigua amunt de l’estret de les Cabanasses. Tenia 11 h el 2005. L’església parroquial és dedicada a Santa Maria i és romànica, amb un absis molt alt. S’hi venera una imatge de la Mare de Déu de les Cabanasses, procedent de l’ermita de la Mare de Déu de les Cabanasses a l’estret de les Cabanasses, a l’entrada de la Vall de Boí, vora l’antic Hostal de les Cabanasses. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva el frontal de l’altar de la parròquia de Cardet, del segle XIII, i la decoració pictòrica de la biga del baldaquí. El lloc de Cardet és esmentat el 1096. El 1157 el castell de Cardet fou donat al monestir de Lavaix per Bernat d’Erill. En endavant, i fins a la fi de l’Antic Règim, Lavaix detingué la ju risdicció del lloc.

Festes

La festa major es fa el 15 d’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Església Santa Mª de Cardet
Església Santa Mª de Cardet

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 l’ajuntament de la Vall de Boí

Enciclopèdia Catalana

Coll

Església
Església
Coll és un Poble del Municipi de la Vall de boí Comarca  Alta Ribagorça (Lleida)

A Còll hi anem el 9 d’agost de 2011 ja que fem tota la Vall des de Pont de Suert a casa d’Arro

Dades del Municipi

Gentilici Segons el poble
Superfície 219,49 km²
Altitud 1.111 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
992 hab.

Breu historia del municipi

El municipi de la Vall de Boí té una extensió de 219,49 km2 després de l’annexió, el 1965, del terme municipal de Durro. Fins el 1996 el municipi rebé el nom de Barruera i aquest any passà a denominar-se la Vall de Boí. En la seva configuració actual, el terme llinda al N amb els de Salardú i Viella (Vall d’Aran), al NE amb Espot (Pallars Sobirà), a llevant amb la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), al S amb el Pont de Suert i a ponent amb Vilaller. El terme és molt muntanyós i apareix articulat en diverses valls. La principal i la que forma l’eix del terme és la vall de Boí, constituïda per la Noguera de Tor; hi aflueixen les valls de Sant Nicolau, de Sant Martí i de Durro, que articulen el terme i defineixen la localització dels diversos nuclis de població.

El terme comprèn el poble de Barruera, cap de municipi, els pobles de Boí, Taüll, Erill la Vall, Durro, Cardet i Cóll, el lloc de Saraís, la urbanització del Pla de l’Ermita i el balneari de Caldes de Boí.

El terme actual comprèn tota la vall de Boí, des de l’estret de les Cabanasses al SW i aigua avall d’aquest el poble de Cóll i Saraís, fins a les muntanyes granítiques de Besiberri, Comaloforno, Montardo i el Gran Tuc de Colomers (amb altituds superiors als 2.800 m), a tramuntana, que fan de partió amb la Vall d’Aran. La Vall de Boí és travessada en direcció NE-SW per la Noguera de Tor, que es forma sota el Montardo (2.833 m), el tuc de Ribereta, el cap del Port de Caldes i, sota la serra de Tumeneia, als estanys de Tumeneia, Negre i de Cavallers. El terme de la Vall de Boí comprèn, també, les valls de Sant Nicolau i de Sant Martí, que, separades per la serra de Martillac, aflueixen a la Noguera de Tor per l’esquerra. En la primera, que baixa d’Estany Redó i d’Estany Llong, trobem entre aquest darrer estany i el de Llebreta el petit pla d’Aigüestortes, antic llac reblert per les aportacions de sediments del barranc de Morrano, on el riu forma meandres i illes i hi ha boscos de pins i avets. Aquest pla, on és situada la capelleta moderna del Sant Esperit, ha donat nom al Parc Nacional d’Aigüestortes i de Sant Maurici, que comprèn l’aiguavés pallarès, on hi ha l’estany de Sant Maurici, i el ribagorçà, dins el municipi de la Vall de Boí, que enclou les valls, tributàries de la vall de Sant Nicolau, de Llacs i de Mussoles, de Morrano (amb les comes i els estanys d’aquest nom) i de vall de Sarradé (drenada pel barranc de Sarradé, al curs del qual hi ha l’estany de Sarradé d’Amunt, dominat per la Pala Alta de Sarradé —2.944 m— i l’estany de Sarradé). Lavall de Sant Nicolau, que és drenada pel riu homònim, rep el nom del de la capella de Sant Nicolau que hi ha prop de l’estany de Llebreta. Entre la vall de Sant Nicolau i la de la Noguera de Tor hi ha la coma de Contraix, centrada per l’estany de Contraix, a 2.570 m d’alçada i de 62 m de fondària, l’emissari del qual o barranc de Contraix aflueix per la dreta, al riu de Sant Nicolau. La domina per l’W el pic de Contraix (2.957 m) i per l’E el Gran Tuc de Colomers (2.932 m), entre els quals s’obre el coll de Contraix, que la comunica amb la coma de Colieto. En la segona vall tributària de la Noguera de Tor, la vall de Sant Martí, per on passa l’antic camí al port de Rus, hi ha els pobles de Boí, prop de la confluència del riu de Sant Martí amb la Noguera de Tor, i de Taüll. La tercera vall afluent de la de Boí, que n’és tributària per l’esquerra, és la de Durro, per on corre el riu de Durro o de les Foixes, emissari de l’estany de Durro, que desguassa a la Noguera de Tor entre el tossal de Comaduga (1.350 m) i la roca d’Espà (1.438 m). Diversos barrancs que aflueixen al riuet de Durro són el de Mulleres, el de Ginebrell, el d’Artigues, el de Collascorts, el de Freixe i el dels Horts. Una antiga carrerada de bestiar és a la partió amb el terme del Pont de Suert; travessa la Serra Capitana i va vers tramuntana pel turó de Collcabanes (2.061 m), els Amoriadors, el serrat de Cabaneres i les Feixes.

La vall queda relligada a la N-230 (de Lleida a la Vall d’Aran i França) per una carretera (L-500) que ressegueix en la seva major part la Noguera de Tor per la dreta i porta fins a les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort. La resta dels nuclis queden units per carreteres locals a la via principal.

El Poble

Aigua avall de l’estret de les Cabanasses, a la dreta de la Noguera, hi ha el poble de Cóll (40 h el 2005), situat en un coster a 1 180 m. L’església parroquial de Santa Maria és romànica, d’una nau, ornamentada amb arcuacions llombardes a l’exterior. El portal, del segle XII, és format per arquivoltes en degradació i extradossat per un fris escacat. A sobre mateix hi ha una làpida o carreu on, en baix relleu, hi ha representat el crismó, envoltat d’una sanefa amb ornamentació vegetal i coloms i cares als carcanyols. Al Museu Diocesà de Lleida hi ha una imatge policromada de la Mare de Déu, del segle XVI, que en procedeix, com també tres taules pintades de la mateixa època. La villa de Cóll és documentada el 819. El 1085 fou donada a Sant Andreu de Barravés i al segle XIII passà a la mitra de Lleida, raó per la qual l’església pertany al bisbat de Lleida, mentre que les altres del terme són del bisbat d’Urgell. 

Festes

Cóll celebra la festa major pel 15 d’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

110809 -8 Cóll (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 l’ajuntament de la Vall de Boí

Enciclopèdia Catalana

Castellserà

Castellserà (Església) (8)

Castellserà és un Municipi de la Comarca Urgell (Lleida)

A Castellserà hi anem el 9 abril de 2011

Dades del Municipi

Gentilici Castellseraní, castellseranina
Superfície 15,8 km²
Altitud 267 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
1.083 hab.
68,54 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al NW de la comarca. Limita al N amb els municipis de Preixens (Noguera) i Agramunt, a l’E també amb Agramunt, a l’W amb Penelles (Noguera) i al S altra vegada amb Penelles i la Fuliola. Al NW del territori principal del municipi hi ha l’enclavament allargassat de Torretosquella, que és dins el terme de Penelles. Castellserà és al vessant de migdia de la serra d’Almenara i s’estén un bon tros endins del pla d’Urgell. Per aquesta raó els sòls són molt variats, des de les roques calcàries i els guixos de la serra, fins a les terres profundes i fèrtils de les zones planes. El canal d’Urgell travessa el terme al NE, faldejant la serra, i en rega quatre cinquenes parts.

El terme comprèn únicament el poble de Castellserà, cap de municipi. Un ventall de carreteres locals i camins que s’obren en totes direccions comuniquen el poble amb la rodalia. La via de comunicació més important és la carretera de Bellpuig, que a 2 km escassos vers migdia del poble enllaça amb la carretera C-53 de Tàrrega a Balaguer.

El Poble

El poble de Castellserà es troba a 267 m d’altitud, al centre del terme, en terreny pla que envolta una petita elevació on s’originà la població. Iniciat a l’entorn de la fortalesa, anà creixent, prenent per eixos les principals vies de comunicació.

L’edifici conegut com “la botiga del castell” i popularment com “el castell”, situat al carrer de Santa Maria, és en realitat l’antic graner que tenia a la població el monestir de Poblet. El féu construir l’abat Domènec Porta (1502-26), i el seu escut és present tant en la portalada com en una arcada de l’interior. Hi ha, tanmateix, restes d’uns fonaments anteriors que fan pensar en una primitiva fàbrica, emplaçada en el mateix indret i amb la mateixa funció, i que devia formar part de l’antic castell, avui desaparegut. Després de la desamortització, el magatzem passà a mans privades i el 1982 fou adquirit per l’ajuntament. Aquest edifici, de planta trapezoïdal, és distribuït en dues plantes, comunicades per una escala interior. A la planta baixa, cinc columnes de secció circular situades al bell mig de la sala suporten el sostre, d’embigat de fusta, mitjançant sis arcs rebaixats. Al pis, les columnes sostenen la coberta a dos vessants. La façana principal és centrada per un portal adovellat. En 1927-28 fou oberta una segona porta, que dóna directament a l’escala que va al segon pis. A l’actualitat, l’ajuntament el destina a casal de cultura. Es conserva també algun edifici del segle XVII, però la majoria dels edificis antics són del segle XVIII. L’actual carrer de la Muralla assenyala una part del perímetre primitiu. L’any 2001 es declarà bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric el graner del monestir de Poblet, que posteriorment fou objecte de restauració.

L’església parroquial, dedicada a Santa Magdalena, fou construïda el 1600 i reformada a la fi del segle XIX. Als afores del poble, al peu de la carretera de Preixens, hi ha el santuari de Sant Sebastià, patró de la localitat. És una capella petita i acollidora, construïda el 1786, en compliment d’un vot del poble, per agrair la intercessió del sant en el deslliurament d’una pesta. Una antiga creu de terme, que abans es trobava a la sortida de la localitat, ara és situada més a l’interior, a l’indret anomenat el Sitjar.

Festes

En l’aspecte cultural, cal destacar l’Agrupació Flors d’Urgell, fundada el 1926 amb el nom d’Agrupació Coral de Castellserà (porta la denominació actual des del 1956). La festa major d’hivern se celebra el segon diumenge de maig, pel Roser, i la d’estiu, el primer cap de setmana de setembre. La festa de Sant Sebastià, patró del poble, s’escau pel 20 de gener.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castellserà (Creu Terme) (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Olius

Cementiri Moderniste de Olius (22)
Olius és un municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)

A olius hi anem el 25 d’agost de 2012,  ja que  estem de vacances a Port del Compte,  i fem tot el Solsonès.

Dades del Municipi

Superfície 54,5 km²
Altitud 565 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
902 hab.
16,55 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi envolta gairebé totalment (llevat del sector N) el municipi de Solsona i limita amb els de Lladurs (N), Navès i Clariana (E), Riner i Llobera (S) i Pinell i Castellar (W). Olius és a la conca alta del Cardener, riu que s’encaixa en gresos i conglomerats oligocènics fins a afaiçonar un canyó. Hi aflueixen per la dreta la rasa de Meig i el riu Negre.

El terme comprèn la urbanització del Pi de Sant Just, cap de municipi, i les caseries d’Olius, Brics i el Castellvell (o dit també Castellvell de Solsona). També inclou l’enclavament de Miravelles (al N del terme de Solsona) i una part de l’àmbit d’una antiga parròquia, Sant Just i Joval, l’altra part del qual correspon al terme de Clariana de Cardener. Fora de la urbanització el poblament és bastant dispers. El sector més important, a llevant, on hi ha la parròquia d’Olius, és a la vall del Cardener, que hi passa profundament engorjat en els gresos i conglomerats oligocènics; al S, per on passa el riu Negre, hi ha les parròquies de Sant Just de Joval i de Brics; a ponent hi ha el Castellvell de Solsona, que domina aquesta ciutat, i la masia i l’antic hostal de Torregassa. Les comunicacions coincideixen amb els eixos radials que surten de Solsona cap a Manresa, Berga, Bassella i Torà. Així, les carreteres principals són la C-55 d’Abrera a Solsona, la C-26 d’Alfarràs a Olot i les carreteres locals de Solsona a Pinell i Torà.

El Poble

Al N del terme, a la dreta del Cardener, hi ha el conjunt disseminat de masos d’Olius (118 h el 2005), centrat per la parròquia de Sant Esteve.

Al S del terme, a l’esquerra del riu Negre, hi ha la parròquia de Brics (conjunt de masos disseminats), el nom primitiu de la qual era Trevics, dedicada a sant Salvador. Consta ja al s. XI, en què passà dels comtes d’Urgell a Ramon Isarn i la seva família. El 1417 era ja de l’església de Solsona i la família Trevics fou castlana del lloc diverses generacions. Del terme de Brics (64 h) són les antigues masies de Viladebages, amb la capella preromànica de Sant Julià; la de Torre de Flot, amb l’església romànica de Sant Felicià i Sant Prim; les tradicionals cases de Cor de Roure i Viladot, i també la masia de la Rebollosa, de grans proporcions, construïda de nou al s. XVIII.

També pertany al municipi d’Olius l’antic Castellvell de Solsona (anomenat també el Castellvell), les restes del qual s’alcen estratègicament en un turó de 848 m d’altitud al NW de la ciutat. Fou una gran fortificació, d’origen molt antic (al s. XI ja s’anomenava ““vell”), que el comte Borrell de Barcelona féu reforçar els anys 957 i 973 per assegurar la defensa de la contrada. Fou molt reformat al s. XIV, en el qual es construí la gran sala que ocupava la banda oriental del recinte, quadrat, amb arcs apuntats transversals sobre columnes cilíndriques amb capitells cúbics, segons un model freqüent als castells catalans en època gòtica. Fou rehabilitat encara com a fortalesa militar en la primera guerra Carlina pel baró de Meer i sofrí greus danys en la tercera guerra Carlina (el 1872 el capitost carlí Morlans féu ensorrar les tres torres actualment escapçades de les quatre que tanquen el recinte emmurallat, del qual resta només la base, i l’arribada dels governamentals impedí la destrucció de la quarta, que encara s’alça en bona part al SW, obra probablement del s. XIII). El castell fou sempre de la jurisdicció dels vescomtes de Cardona (després comtes i ducs) des que aquest llinatge dominà Solsona.

De l’època romànica, fora del recinte, es conserven restes d’una església, a ponent, amb absis trilobat, que correspon a l’església parroquial de Sant Miquel de Castellvell. Fou substituïda per la parròquia de Brics, que n’havia estat sufragània.

Dins del recinte del castell hi ha també restes de la capella d’època romànica, però vers la primera meitat del s. XV fou edificat, sota la mateixa advocació de santa Maria, un notable edifici d’estructura gòtica, que ha romàs obert al culte com a santuari de la Mare de Déu del Remei. S’hi venera una imatge sedent de Maria. El santuari és centre de devoció comarcal i s’hi celebra l’aplec dit del Roseret.

Al S del turó hi ha, encara, l’església romànica de Santa Coloma, prop de la masia del mateix nom. Més a ponent, al límit del terme d’Olius amb el de Castellar de la Ribera, enlairada a la serra de Torregassa, hi ha la masia i antic hostal de Torregassa, on s’havia celebrat una important fira de bestiar.

Al terme d’Olius hi ha estacions prehistòriques de diverses èpoques: cistes i coves neolítiques i del bronze al Cerc, el Vilaró Vell, Solanells, el Vilar de Ximosa, Sant Bartomeu, la Guingueta, els Ots (Horts), Corde Roure, Aigües Vives; restes ibèriques i romanesal Castellvell, a Anseresa i a la Guingueta. Aquesta abundància de restes esparses fa pensar en una dispersió d’hàbitat en aquesta comarca i altres de veïnes anterior ja a l’època carolíngia.

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Olius 1 (2)

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120825-2 Olius (45)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament