Arxiu de la categoria: any 2014

Setcases

Setcases (36)
Setcases és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)
A Setcases hi anem el 29 de desembre de 2014 des de Toses

Dades del Municipi

Gentilici Setcasenc, setcasenca
Superfície 49,1 km²
Altitud 1.230 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
195 hab.
3,97 hab/km²

Breu historia del municipi

L’extens municipi de Setcases (49,12 km2) constitueix l’extrem NW de la Vall de Camprodon, a la capçalera del Ter, i el seu terme forma un gran semicercle amb la base als grans cims dels Pirineus axials, al límit amb el Conflent i el Vallespir i, per tant, de l’Estat espanyol i el francès, des del puig de Bastiments (2 874 m), a l’W, fins a Costabona (2 464 m), a l’E, passant pel pic de la Dona (2 702 m), el puig de la Llosa (2 503 m), Roques Blanques (2 454 m) i Roca Colom (2 502 m), aquests dos envoltant el circ de Concròs, i el coll de Pal (2 374 m). La corba del semicercle és tancada a l’W, prop de la població, per la serra del Catllar i, més enllà, per la de Pastuira, amb el puig de Pastuira (2 679 m), la coma de l’Orri i el Gra de Fajol; i, per l’E, per la carenada que des del puig de les Agudes (1 978 m) va vers el puig Sistra (1 988 m) i un seguit de puigs i collades que arriben a Costabona, damunt les Roques d’en Mercer.

El naixement del Ter (que després de 167 km de recorregut i d’un notable aprofitament industrial desemboca a la Mediterrània prop de Torroella de Montgrí) es troba al NW del terme, a Ulldeter o circ de Morens, sota les tarteres del puig de Bastiments, envoltat pel pic de la Dona, la cresta d’Esquena d’Ase i el Gra de Fajol. Dins el mateix terme rep un seguit de rierols i torrenteres, com els de Coma Ermada, de Coma de l’Orri, de Carboner, dels Forquets, de la Cabanassa, de Vall-llobre, etc., que el converteixen, passada la població, en un riu fressós i de bon cabal, on es crien unes truites excel·lents.

La vall del Ter des de sota el Gra de Fajol fins al poble de Setcases, que és el cap de municipi, rep el nom de vall de Carlat, ampla i en constant desnivell, i és recorreguda en bona part per la carretera que la comunica amb Camprodon, oberta o arranjada el 1918 i que arriba fins al pla dels Hospitalets o estació d’esquí alpí de Vallter 2000. Altres camins o carrerades de muntanya la comuniquen amb Núria, Mentet o el circ del Tec (pel coll de Pal), aprofitades per activitats relacionades amb l’excursionisme.

El Poble

El poble de Setcases (177 h el 2005) es troba al sector s. del terme, a la dreta del Ter, a la confluència amb el torrent de Vall-llobre. La seva arquitectura tradicional, que constituïa una bona mostra de l’arquitectura popular de la vall, ha estat molt alterada per noves construccions i per la restauració de cases antigues per a segona residència; no se n’ha respectat ni l’estil ni els materials constructius. L’únic sector que conserva el caràcter original són les cases que resten sobre el torrent de Vall-llobre, situades a l’esquerra del Ter.

Campanar de l’església de Sant Miquel

 

© CIC-Moià

 

Un bon nombre de fondes, pensions i restaurants, amb vistes al turisme atret sobretot pels esports d’hivern, ha donat un nou caràcter a la població, que ha perdut, en part, l’aire rural tradicional. Aquest poble és presidit per l’església parroquial de Sant Miquel, la qual, tot i tenir el seu origen al segle XII, no conserva cap element anterior al segle XV, que va ser quan fou refeta totalment. Posteriorment tornà a ésser restaurada, i en part refeta, el 1729, després d’un incendi que obligà a reparar-ne les voltes i la teulada. Entre els esperons hi ha capelles laterals, algunes d’elles tancades. Té adossat un campanar de torre, i a la façana, sobre el portal, hi ha una imatge de sant Miquel. A l’interior guarda un altar barroc del 1754, un dels pocs que se salvaren de la crema del 1936 a la comarca. En procedeix també una casulla del final del segle XVII, conservada al Museu Diocesà de Girona.. L’origen llegendari de Setcases, explicat pels nadius i que ha anat passant de generació en generació, es remunta a un dia de fa molts anys, quan un pare amb els seus set fills, pujats de la terra baixa, pasturaven el seu ramat al pla dels Hospitalets. Sobtadament el temps va empitjorar i va començar a nevar. Els set germans, alarmats i meravellats perquè mai no havien vist tal cosa, s’afanyaren a fer-li saber el prodigi a llur pare, que era cec. Li explicaren que queien del cel flocs de llana blanca que en arribar a terra es convertien en aigua. El pare es neguitejà, sabedor que la nevada podia allargar-se molts dies i arribar a congelar l’herbatge, i els manà de marxar corrents fins a trobar un saüc florit, per tal d’evitar que les ovelles morissin de fred o de fam. Arribats al cim del que ara és Setcases, deixaren enrere les últimes volves de neu i veieren la flor de saüc; en aquest lloc, cadascun dels fills hi va bastir una casa, i aquestes foren les set cases que donaren nom al poble.

La història

Els orígens històrics es remunten al 965, any en què el comte Sunifred de Besalú esmenta el lloc en unes donacions fetes al monestir de Sant Pere de Camprodon. El 1017 una butlla papal de Benet VIII al monestir de Camprodon torna a esmentar el lloc, amb el nom definitiu de Septem Casis, tot confirmant al cenobi el dret de pesca al Ter des de Setcases als Calquers. Però el fet històric més important fou la donació, per part del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, al monestir de Ripoll, el 1118, de l’extens alou que posseïa a la parròquia de Sant Miquel de Setcases i que devia comprendre la major part del terme. Des d’aleshores el monestir fou senyor alodial, i les rendes de Setcases foren assignades al monjo cambrer. Malgrat el domini senyorial de Ripoll, la jurisdicció del terme fou exercida des del segle XVII pel veguer de Camprodon.

Festes

Setcases celebra la festa major per Sant Miquel, el 29 de setembre

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Setcases (8)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

La Roca

La Roca (11)

La Roca és un Poble del Municipi de Villalonga de Ter Comarca Ripollès (Girona)

A La Roca hi anem el 29 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Vilallonguí, vilallonguina
Superfície 64,2 km²
Altitud 1.067 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
421 hab.
6,56 hab/km²

Breu historia del municipi

L’extens terme municipal de Vilallonga de Ter (64,2 km2) té com a eix principal la vall del Ter, que el travessa en direcció N-SE, al seu sector de llevant, des de l’indret del santuari del Catllar (uns 12 km aigua avall del naixement del riu dins el terme de Setcases) fins al castell de la Roca de Pelancà. Al sector NW s’alcen els grans cims que separen les valls del Ter i del Freser: el puig de Pastuïra (2 689 m), el puig de Balandrau (2 579 m) i el Puig Cerverís (2 202 m), al límit amb els termes de Queralbs i Pardines. Al S arriba fins als vessants septentrionals de la Serra Cavallera, que el separa d’Ogassa. El límit de llevant és marcat per la serra de Faitús, que el separa de Llanars, amb el puig de les Agudes (1 978 m) com a cim destacat, termenal amb Llanars i Setcases.

El Ter rep diversos corrents d’aigua que davallen de les muntanyes: per la dreta la riera del Catllar, la riera de Tregurà, el torrent de la Planella i la riera d’Abella, i per l’esquerra el torrent del Clot de les Dòries, el de Llebro i el del Clot de Vallvigil.

Els nuclis de població que inclou aquest municipi són els pobles de Vilallonga de Ter, que n’és el cap, i la Roca de Pelancà; els veïnats del Cros, Llebro, i Vallvigil (antic terme de Vallvigil), i els llogarets d’Abella, Tregurà de Baix i Tregurà de Dalt, i la caseria disseminada de Comalets. Hi ha també el santuari del Catllar. L’eix de comunicació més important del terme és la carretera que va de Camprodon a Setcases. Parteix de la C-38 a l’altura de Camprodon i segueix el curs del Ter, on convergeixen els camins que menen als nuclis del municipi i a l’antic castell i església del Catllar. Vilallonga de Ter és a la vora de la carretera, a l’esquerra del riu.

El Poble

El poble de la Roca de Pelancà (34 h), situat a la dreta del Ter, a l’entrada del terme des de Llanars, es troba a la solana d’un gran penyal que cau a plom damunt el riu, a l’indret de la seva confluència amb la riera d’Abella. És format per un grup de cases esglaonades, que formen carrers estrets i tortuosos. En resten algunes cases habitades permanentment; queda algun llenç de les antigues muralles i un vell portal a l’entrada del nucli. Sobre el penyal hi ha algunes restes escasses de l’antiga fortalesa de Pelancà (o roca de Pelancà), esmentada des del 1061, que pertangué als Milany (1244), als So (segles XIV-XVII) i als Descatllar (des del 1621), que abans ja hi havien tingut drets senyorials. Adossada al penyal hi ha l’església o capella de la Mare de Déu de la Pietat, edifici d’origen romànic, probablement de mitjan segle XII, reformat més d’una vegada. La festa major se celebra el 10 de setembre.

El poble d’Abella (50 h), també al sector de la dreta del Ter, es troba a ponent de la Roca, arrecerat a la serra de Sant Bernabé, a la vall de la riera d’Abella o de Pelancà. És format per quatre grups de cases coneguts pel veïnat de l’Església o de la Plaça i pels veïnats de Dalt, del Mig i de Baix, moltes de les quals deshabitades, i dues fora del nucli, Can Robera i Can Gallina. L’església de Santa Llúcia, romànica, del final del segle XII, d’una nau amb volta un xic apuntada, sense absis, i amb un ample campanar d’espadanya a la façana de ponent; al segle XVIII fou, però, molt transformada tant a l’exterior com a l’interior (l’absis fou suprimit i la porta substituïda per l’actual, amb llinda), que es troba en molt mal estat de conservació. Sembla que fou dedicada abans a sant Bernabé. Els homes d’Abella eren súbdits del senyor de Vilallonga en l’aspecte jurisdiccional; amb tot el domini directe provenia de part del monestir de Sant Pere de Besalú. 

Festes

Celebra la festa major el segon dissabte de juny.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Roca (30)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Riudaura

Riudaura (21)
Riudaura és un Municipi de la Comarca La Garrotxa (Girona)
A Riudaura hi anem el 28 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Riudaurenc, riudaurenca
Superfície 23,6 km²
Altitud 572 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
463 hab.
19,62 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis de la Vall d’en Bas (S), Olot (E) i la Vall de Bianya (N), amb els ripollesos de Sant Joan de les Abadesses (N) i Vallfogona de Ripollès (W) i amb l’osonenc de Vidrà (S). El terme es troba així a l’extrem occidental de la comarca, al límit amb Osona i el Ripollès, del qual el separa el muntanyam de la serra de Puig Estela (o de Puigsestela, 1 359 m), divisòria d’aigües entre el Fluvià i el Ter. La serra de Puig Estela és continuada vers l’E per la serra de Sant Miquel del Mont, de 793 m, els vessants meridionals de la qual fan que el N del terme sigui accidentat. Aquest comprèn la capçalera del Ridaura, que es forma prop del poble per la unió d’una sèrie de tor-rents (de la Plana, de Valldossera, de Cortils, de la Font de Joan i altres). El sector muntanyós que envolta la vall és poblat per boscos de roures, alzines i faigs, i a les vores del Ridaura hi ha verns, pollancres i altres arbres de ribera. Són abundants les fonts, algunes d’aigües minerals com la de la Plana de Croanyes o la del Turonell.

El municipi comprèn, a més del poble de Riudaura, que n’és el cap, les caseries del Bac d’en Deu, el Clot de la Plana, el Solei i la Fajula.

Entre la serra de Puig Estela i el pla de Falgars s’obre el coll de Canes, per on passa la carretera de Ripoll a Olot per Vallfogona de Ripollès, i més a llevant, entre els puigs Estela i Sespunya, el coll de Coubet dóna pas a la mateixa carretera, des d’on surt la carretera local que va cap a Sant Joan de les Abadesses. El municipi té també una carretera que va des del poble de Riudaura, al centre de la vall, fins a Olot, passant per l’antic hostal de la Corda. Altres camins veïnals porten a la Vall dBas i a la Vall de Bianya.

No s’acaben de veure clars els avantatges de la modificació del nom tradicional Ridaura en Riudaura , ja queRidaura és la forma respectuosa amb la tradició gràfica de la caiguda de la lletra u en els compostos de riu quan aquesta no es pronuncia (com Ripoll, Ripollet, Rialb, Riner, etc.). De fet, en el cas de Ridaura, no apareix mai, en documentació antiga, amb la u , com passa amb d’altres derivats de riu (Riudoms, Riumors, etc.) que apareixen escrits amb la u etimològica malgrat que no es mantingui en la pronúncia.

El Poble

El poble de Riudaura (255 h el 2006) s’alça a 572 m, al centre de la vall que el coll dels Morts separa del veí terme d’Olot, aïllant-la. L’església parroquial de Santa Maria és la de l’antic priorat; enderrocada pels terratrèmols del segle XV, fou refeta posteriorment i modificada el 1779 (té un portal barroc) i al seu costat hi ha una masoveria dita el Monestir o l’Abadia, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que resta de l’antic monestir benedictí de Ridaura, que donà lloc a la població. És un petit agrupament amb carrers costeruts i pedregosos. A la plaça del poble hi ha una capella dedicada a sant Marçal, d’estil gòtic tardà (1666). Part de la població habita en masies disseminades.

Festes

Al gener se celebra la festa de Sant Sebastià i la festa major és al setembre, en honor del Santíssim Sacrament i de sant Climent. Per la festa del Roser, durant la segona Pasqua, hom balla a la plaça el tradicional ball del gambeto; els nois porten el barret de copa a la mà i el gambeto sobre les espatlles, i les noies es cobreixen el cap amb la típica caputxeta blanca de llana i duen el vestit de muntanya amb davantal de seda.

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo

Riudaura

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Riudaura

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Riudecanyes

141208-3 Riudecanyes (5) embasssament
Riudecanyes és un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)
A Riudecanyes hi anem el 8 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Riudecanyenc, riudecanyenca
Superfície 17,10 km²
Altitud 195 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
1.142 hab.
66,78 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els de l’Argentera (W), Vilanova d’Escornalbou (S), Mont-roig del Camp (SE), Montbrió del Camp (E), Botarell (E), Riudecols (N) i Duesaigües (NW). De terreny més aviat abrupte, el municipi és situat als vessants meridionals de Puig Marí i als orientals de la serra de l’Argentera. El terme, ocupat en una bona part pel pi i la garriga, oscil·la entre els 649 m d’Escornalbou i els 120 m, dividit en dues parts d’una extensió similar per la riera de Riudecanyes, que recull les aigües de diversos barrancs de menor entitat. Al sector de muntanya es construí el pantà de Riudecanyes.

El pantà de Riudecanyes fou impulsat a la fi del segle XIX per gent de Reus, Riudoms, Cambrils, Vila-seca, Vallmoll i el Rourell. Paral·lelament, l’ajuntament de Reus encarregà l’estudi de les possibilitats de dur aigua a Reus per al seu proveïment i per a regar-ne els camps. El 1903 Gaietà Úbeda i Sarrachaga projectà el pantà; la primera pedra fou posada el 1904. El 1907 s’abandonà l’obra feta i s’inicià la construcció de la resclosa actual, que s’acabà el 1919. L’alçada de la resclosa era de 34,5 m i tenia una capacitat d’uns 3,4 Hm3. La conca de captació del pantà és de 30 km 2 . En 1924-25, amb motiu d’una forta secada, s’estudià de dur-hi les aigües del riu de Siurana, i s’obtingué l’autorització per al transvasament el 1930. L’obra del canal, projectada per Joaquim Blasco, no s’acabà fins el 1951 i fou després complementada per la construcció del pantà de Siurana entre el 1965 i el 1974, que va ampliar considerablement el percentatge de les terres de regadiu del Baix Camp. El 1989 el pantà tornà a buidar-se a causa de les obres d’engrandiment que pretenien doblar-ne la capacitat. Al novembre del 1991 s’inaugurà l’obra de recreixement, que ha permès arribar a una capacitat d’uns 5,2 Hm3.

El municipi comprèn la vila de Riudecanyes, cap de terme, i les urbanitzacions de Montclar, al N de la vila, amb 41 h empadronats el 2005 i el Mar de Riudecanyes, a l’W, que en tenia 75. És travessat per la carretera local de Cambrils al coll de la Teixeta, que va paral·lela a la riera de Riudecanyes, per l’esquerra, via que li permet de comunicar-se amb Montbrió del Camp i Duesaigües. Una altra carretera local uneix la vila amb Botarell i una altra arriba al castell monestir d’Escornalbou. Travessa el terme de llevant a ponent el ferrocarril de Reus a Móra la Nova.

El Poble

La vila de Riudecanyes (729 h el 2005) és situada sota el pantà, a 195 m d’altitud, a la dreta de la riera. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Mateu de Riudecanyes, la planta de la qual fou alçada pel cambrilenc Joan Santfeliu el 1582; la seva construcció s’acabà l’any 1598. Va ser parcialment reformada entre el 1680 i el 1698. El retaule major, de gust renaixentista, datava del 1602 i n’hi havia d’altres del segle XVIII, moment en què es restaurà també l’orde. Tot plegat va desaparèixer el 1936.

La vila manté una notable activitat cultural, duta a terme, entre altres associacions, per la fundació Loaiza-Vidiella, que realitza activitats encaminades a promoure la llengua i la cultura catalanes, com l’edició de llibres d’història i art. També són actius a la vila el Centre Cultural Riudecanyes i la Societat Recreativa.

.Festes

Riudecanyes celebra la festa major per sant Abdó i sant Senén, al juliol. Altres celebracions que són tradicionals a la vila són la festa petita de sant Mateu (al setembre), el Carnaval (que ha perdut l’antiga tradició que simulava l’enterrament del gat per les rates), o la vuitada de Corpus, que se celebra des del segle XV i que donà origen a les festes dels Barris i als noms dels carrers referents als dies de la setmana, excepte el dijous. El carrer del Divendres, per exemple, celebra la seva festa a l’agost

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

foto riudecanyes

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

141208-3 Riudecanyes (14)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Reus

 Reus (7) Església Sant Joan Babtista
Reus és un Municipi de la Comarca Baix Camp (Tarragona)
A Reus hi anem el 6 desembre 2014. Aquí el mercat es igual del de Vilanova  per fora ja que es van fer servir els mateixos planells.                   

Dades del Municipi

Gentilici Reusenc, reusenca
Malnom Ganxets
Pressupost 94.238.000,00 €
Superfície 53,05 km²
Altitud 117 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
104.962 hab.
1.978,55 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme té una altitud que oscil·la entre els 114 i els 180 m. El seu terreny és generalment pla i només al sector N s’alcen uns petits turons, que són els darrers contraforts de les Muntanyes de Prades. El terme és situat gairebé al centre de la plana del Camp, limitat per les Muntanyes de Prades i la mar. Confronta al N amb els termes de l’Aleixar, Castellvell del Camp, Almoster i la Selva del Camp, a l’W amb Riudoms i, ja del Tarragonès, amb Constantí (E), Tarragona (SE) i Vila-seca (S). Cap riu no travessa el terme però en canvi hi ha nombrosos barrancs i rieres, entre els quals cal esmentar els barrancs dels Cinc Ponts, el Roquís, l’Escorial i Pedret i les rieres de la Quadra, l’Abeurada, la Selva, el Molinet i el Pi del Brugar. El petit transvasament de l’Ebre, realitzat el 1989, que aprofita els cabals sobrants dels canals del delta, pal·lia el dèficit que fins ara tenia el municipi a causa de la limitació de recursos del riu de Siurana, el Francolí i el Gaià, i per la sobreexplotació dels aqüífers. El clima de Reus és de tipus mediterrani sec, amb temperatures altes i regulars (la temperatura mitjana anual és de 16,3°C). Les màximes precipitacions es registren a la tardor, i a l’hivern el vent característic és el mestral, també anomenat serè, (del NW), de força intensitat. El terme de Reus comprèn la ciutat homònima, cap de municipi i de comarca, i urbanitzacions com el Pinar, que s’estén també vers el veí terme de Castellvell, Mas Carpa, Pelai, Sant Joan i Solivista. Pel que fa a les comunicacions, Reus ha estat tradicionalment una ciutat que ha gaudit de bones comunicacions. El sector S del municipi és travessat per l’autopista AP-7, que, des de la Jonquera, enllaça Girona amb Martorell (prop de Barcelona), Vilafranca del Penedès i Reus, i va cap a València per la costa. En aquest sector hi ha l’autovia que uneix Tarragona i Reus, on l’any 2000 entrà en servei una variant que evita creuar la ciutat. A més, disposa d’una bona xarxa de carreteres, com són ara la N-420 de Reus a Móra d’Ebre; d’aquesta via surten tot un seguit de carreteres que comuniquen amb diversos pobles del Baix Camp. La C-14 vers el nord passa per Montblanc i arriba a Artesa de Segre (Noguera), i vers el sud es dirigeix a Vila-seca i a Salou. La ciutat és també un important nus ferroviari, amb les línies de Barcelona-Tarragona-Reus, Reus-Móra d’Ebre-Saragossa, Sant Vicenç de Calders-Roda de Berà-Reus i Reus-Lleida-Saragossa. Al març de 2014 s’inaugurà el servei de Rodalies Reus-Tarragona. Pel que fa a les comunicacions, cal esmentar a més l’existència de l’aeroport, inicialment militar, construït durant la guerra civil de 1936-39 i situat a 3 km de la ciutat. Des del 1998 es gestionat per AENA i, l’any 2005, inaugurà una nova terminal. Té una intensa activitat als mesos d’estiu, ja que permet el desplaçament de turistes cap a la costa.

El Poble

El Reus medieval és perfectament delimitable; és emmarcat pels ravals i centrat en la plaça del Mercadal, presidida per la casa de la ciutat. Al segle XVIII el centre es traslladà d’aquesta plaça a la de Prim i al segle XIX el nucli urbà quedà envoltat pels passeigs. Aquesta segona ciutat fou, en línies generals, la que ara resta compresa dins el perímetre establert pels passeigs de Pere Mata, de Sunyer i de Prim i les avingudes de La Salle, de Pere el Cerimoniós, de Marià Fortuny i de l’Onze de Setembre. L’eix principal és constituït per la continuïtat del Carrer Ample i els de Llovera, o Pedró, Monterols i Major, que va del passeig de Mata a la plaça de Sant Pere travessant les places de la Llibertat, de Prim i del Mercadal, on s’apleguen els comerços més importants i les principals institucions ciutadanes, en un sector que va de NW a SE. El creixement urbà ha tendit a estendre’s cap al SW a causa de la línia fèrria, la qual, provinent de Tarragona, descriu un ampli arc del SE cap al N i restringeix el creixement urbà en la zona que delimita. L’espai considerat urbà és limitat per les avingudes dels Països Catalans, de Sant Bernat Calbó, del President Macià, de Marià Fortuny i de l’Onze de Setembre, lloc on es topa directament amb el complex ferroviari. A conseqüència de la immigració massiva i una desordenada planificació del creixement urbanístic aparegueren barris perifèrics, mancats inicialment d’infraestructures. Així, els anys cinquanta es creà el Barri Fortuny en els terrenys del Mas Quer o Vila, vora la carretera de Salou, i el Barri Gaudí, a la zona NE de la ciutat, obra de Ricard Bofill i el seu taller d’arquitectura que provocà polèmiques pel seu caràcter esteticista i poc funcional (1967). D’ençà, aproximadament, de la Segona Guerra Mundial, la ciutat ha patit l’enderroc i la destrossa del patrimoni artístic. Ja els anys quaranta es tiraren a terra els sòlids pavellons neoclàssics de les casernes de cavalleria per edificar noves residències militars i edificis oficials i privats. Poc després eren derruïts els senyorials casals de la plaça de Prim per alçar-hi edificis d’entitats bancàries. D’altres edificis del segle XVIII o començament del XIX foren destruïts o malmesos al final del franquisme, com Cal Miró, Cal Quer, l’Hort de Miró o Cal Bofarull i Cal Borràs de Marc. Els mateixos estralls es produïren també en els masos burgesos del final de segle de l’entorn de la ciutat; l’exemple més notable és l’enderroc del Mas Vila o Quer. Fins i tot el primer ajuntament democràtic seguí les petjades dels anteriors autoritzant l’enderrocament de Cal Tarrats o de Cal Víctor. Malgrat tot, encara subsisteixen algunes mostres arquitectòniques d’interès. La ciutat de Reus tenia 97 476 h el 2005. Entre les diverses urbanitzacions i barris, cal esmentar, a més dels ja mencionats, la urbanització el Pinar, al N del terme, que s’estén també pel municipi de Castellvell i que el 2005 tenia 566 h; Solivista, que tenia 551 h; Pelai, amb 514 h, al NW del Barri Gaudí; Sant Joan, al NE de la ciutat, que tenia 244 h, i Mas Carpa, a l’E de la ciutat, amb 154 empadronats; el Barri de Montserrat, al S del Barri Fortuny; el Barri de Sant Josep, damunt de la via del tren, cap a l’E, vora el Mas Pellicer, mas que és a llevant del nucli, entre l’autovia N-420 cap a Tarragona i l’autovia T-315 de Bellisens; els xalets Quintana, al NE, vora la carretera de Montblanc, el Barri de la Misericòrdia, al SW de la ciutat i la urbanització Mercader, al SE.

El barri vell

Aspecte del campanar de Sant Pere

 

© Dreamstime / Nixite

 

El barri vell, amb carrers estrets i de difícil circulació, patí durant anys un procés de degradació constant, ja que fou abandonat pels estadants tradicionals i les cases foren ocupades per sectors marginats, amb un superpoblació dels habitatges, que generalment eren mancats dels serveis mínims. D’aquest procés només se salvaren les artèries principals. A partir del 1986, el govern municipal hi realitzà importants obres de remodelatge, que culminaren amb la inauguració (1990) de la zona per a vianants de la plaça del Castell i les Pescateries Velles. Les obres de transformació arquitectònica hi han estat nombroses, i cases senceres o elements d’interès artístic han desaparegut. Amb tot, es conserven encara algunes edificacions del segle XVIII, com l’Abadia, al carrer del seu nom, on es troba també Cal Vilà, casa senyorial renaixentista. A la mateixa zona hi ha les ja esmentades restes del castell del Cambrer —en una plaça en part porticada al segle XVII—, l’església de Sant Pere, el Centre de Lectura i el carreró dels Jueus, amb un arc d’entrada, possible resta de l’antic call reusenc. L’església prioral de Sant Pere és l’edifici més notable del Reus antic. Construïda damunt l’església romànica de Santa Maria, que fou aprofitada com a bastida, a partir del 1512 en compliment d’un acord del consell del 1501, fou oberta provisionalment al culte el 1543 i consagrada el 1569. El temple, dissenyat per Benet Otger, de Lió, és una esvelta nau gòtica que aprofita els contraforts per obrir dues sèries de capelles laterals. A la part superior de la nau, on s’obre una senzilla porta renaixentista, hi ha el cor damunt un arc molt rebaixat. El temple era servit per una comunitat presidida, a partir del 1326, pel prior. Al llarg dels segles s’hi reuní un magnífic conjunt de retaules, destruïts tots el 1936, a excepció del retaule major, les talles del qual foren encarregades el 1549 a Perrís Ostrí, o Austrí, i les teles, el 1579, a Pere Guitard. La major part de les teles i les talles se salvaren. Després del 1939 la restauració fou dirigida per Cèsar Martinell. És notable el campanar hexagonal, de transició del gòtic al renaixement, de cinc pisos més el pinacle. Iniciada la seva construcció el 1520 per B. Otger fou conclòs per Domènec Sarobé. Té una alçada de 63 m. Construït amb pedra de sauló, fou restaurat el 1990. A mà dreta, dins el temple, s’obre la capella del Santíssim, o dels Tamarit, construcció finançada per aquesta família marquesal d’origen reusenc. Les obres foren iniciades amb plans de Josep de la Concepció el 1594. La capella, d’elegants proporcions, guarda els mausoleus de marbre, de bella factura renaixentista, del primer marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat, i el de la seva filla i hereva Gertrudis, obra de Jaume Ribot. La prioral té una porta lateral, la de Sant Sebastià, a la plaça del Castell, d’un cert aire barroc. El castell del Cambrer és l’únic testimoni del Reus medieval, un cop desaparegudes les darreres restes de les muralles amb l’enderroc, el 1973, de Cal Miró, que contenia una torre circular, i el de la Sedera del Pasqual (1961), amb restes del Baluard. El castell, que tenia vall i barbacana, fou bastit segurament al segle XII; existia amb seguretat al començament del segle XIII, quan depenia del castlà, de qui passà després per compra, junt amb la seva part dels drets senyorials, al canonge cambrer de Tarragona, amb qui el castlà compartia el domini de la vila. Ben aviat el castell perdé el seu caràcter i ús de casa forta per a passar a actuar com a magatzem de les rendes agrícoles senyorials i com a presó. Posteriorment l’edifici restà abandonat fins que el consorci de la Generalitat i l’Ajuntament el restauraren i s’hi inaugurà l’Arxiu Històric Comarcal, el 1986. A l’espai centrat per l’església prioral i pel castell es van construir, l’any 1852, les Pescateries Velles. La casa de la ciutat apareix documentada el 1470 en la seva situació actual, tot i que la seva edificació es pot atribuir al segle XIII. El 1600 fou refeta tota la façana (respectant l’estructura gòtica de l’interior), obra de Joan Mas i Antoni Pujades, d’ordre toscà, part de la qual encara es conserva. L’interior de l’edifici fou refet al segle XVIII, i tot el conjunt, al segon quart del segle XX, amb plànols primer de Pere Caselles i després d’Antoni Sardà. La Sala de Plens és presidida per un retrat del militar i polític Joan Prim i Prats (1814-1870), fill il·lustre de Reus, una de les principals figures polítiques del segle XIX, que ocupà el càrrec de president del govern de l’Estat espanyol. Del mateix personatge és també el mausoleu que hom li dedicà a la seva mort, obra de l’escultor Plàcido Zuloaga

Els convents i les esglésies

Els franciscans foren els primers a tenir un convent a Reus, el convent de Jesús, per al qual sol·licitaren permís i terreny al comú el 1488 (la primera edificació fou construïda tot seguit). El convent actuà diverses vegades com a hospital d’empestats i els franciscans defensaren sempre el poble en les seves disputes senyorials contra el capítol, i es convertí després de la guerra de Successió en un refugi dels austriacistes perseguits. Entre el 1750 i el 1772 es reféu tot l’edifici, s’amplià considerablement i es canvià l’advocació per la de Sant Francesc. D’aquells anys data el claustre, un quadrat gairebé perfecte amb arcades senzilles de mitja volta, i l’àmplia i gran església de tres naus, amb capelles laterals, ambdós de gust neoclàssic. El 1811 fou suprimit pels francesos, que convertiren l’edifici en presó i hospital. Restaurada la comunitat, prengué un actiu i constant protagonisme a favor de les opcions absolutistes, fins que la nit del 22 de juliol de 1835 el convent fou lliurat a les flames i la majoria dels frares assassinats en un motí liberal provocat per la desfeta de la milícia reusenca a Arnes i l’alçament del carlí Maties de Vall i Llaveria. El 1842 les restes foren cedides a l’ajuntament, que el 1844 hi instal·là unes escoles públiques municipals. El 1849 es reconstruí l’església per iniciativa popular, que assolí la categoria de parròquia el 1865. El mateix any se cedí la resta de l’edifici als escolapis, que hi crearen escoles de primer i segon ensenyament, que el 1875 es convertiren en institut. El convent de Sant Joan dels carmelitans fou fundat per Francesc Robuster i Sala, bisbe d’Elna i de Vic. Les obres de construcció, tot i l’oposició dels franciscans, es començaren el 1606, i el 1630 hi funcionaren ja diverses aules d’ensenyament gratuït per als reusencs. El 1811 el convent fou ocupat pels francesos, que el convertiren en hospital. Els carmelitans hi retornaren el 1814. Malgrat no participar de manera activa en la política, fou assaltat i incendiat el 22 de juliol de 1835 pels amotinats liberals, que assassinaren alguns frares. El 1843 fou cedit a l’ajuntament, que ja el tenia habilitat com a hospital, funció que encara manté. El 1990 s’iniciaren unes importants obres d’ampliació i reforma que han comportat també la restauració del petit claustre i de la façana, d’estil clàssic, construïda el 1850. L’església de la Sang fou edificada el 1577 per la congregació de la Puríssima Sang. El temple fou refet el 1614 i construït de nova planta entre el 1703 i el 1736. Els diversos retaules que contenia foren cremats el 1936. És d’estructura simple, amb una sola nau de volta de canó i capelles laterals aprofitant els contraforts. Destaquen un petit altar barroc provinent d’un poble de Castella, i les talles escultòriques de Modest Gené. La resta de parròquies són obres modernes. Els santuaris El santuari del Roser fou construït sota l’advocació de Sant Roc i destinat a hospital d’empestats el 1523. El 1539 s’hi fundà la confraria del Roser, que a la llarga forçaria un canvi d’advocació del santuari. A la primera meitat del segle XVIII s’alçà el temple actual, que ja era enllestit el 1753, i el 1821 es construí vora seu el cementiri, que es conservà durant uns cent anys. El temple fou cremat el 1936, encara que se salvaren les pintures murals, que es taparen després de la guerra. És d’estil neoclàssic; té una espaiosa nau amb capelles laterals i actualment forma part del conjunt del col·legi del Roser, construït cap al 1953 i per a la façana del qual s’aprofitaren elements de les casernes. El santuari de Misericòrdia es troba en sortir de Reus, vora la carretera de Cambrils, al lloc on segons la tradició s’aparegué la Mare de Déu de Betlem o dels Set Goigs a Isabel Besora el 1592, fet que provocà la fi de la pesta. Malgrat que el mateix 1592 s’acordà la construcció del santuari, les obres no es començaren fins el 1594, i el 1602 s’hi traslladà la imatge dita ja de Misericòrdia. Les obres del temple actual duraren del 1652 al 1683, i comportaren l’enderrocament de la capella primitiva. El santuari, que contenia valuosos retaules barrocs de Tremulles i dels pintors Juncosa, fou totalment cremat el 1936; ja abans havia estat saquejat pels francesos el 1812. La imatge, de molta devoció, ha estat treta diverses vegades per a rogatives. El temple, restaurat el 1939, fou reconciliat el 1941. És d’estil renaixentista, de regust corinti, amb una sola nau i dues rengleres de capelles laterals. El retaule principal és una reproducció del desaparegut, amb dues escultures de Joan Rebull.

Les cases senyorials

La majoria de les cases senyorials reusenques han estat aterrades els darrers decennis. Entre les poques que subsisteixen cal recordar, a part la ja esmentada de Cal Vilà, el Palau Bofarull, feta construir el 1760 per Josep de Bofarull i Gavaldà al carrer de Pedró o de Llovera, amb una façana amb elements xoriguerescos a l’entorn de la portalada presidida per un majestuós escut d’armes sostingut per atlants. L’element més destacat és la sala neoclàssica, amb pintures al fresc en lloança de Carles III i Carles IV i plafons a les parets atribuïts a Flaugier (també ho han estat a Pere Pau Muntanya i a Josep Juncosa). Als angles de la sala hi ha els bustos dels quatre primers Borbó. Ha estat remodelada i restaurada. Cal Marc, o Borràs de Marc, és una típica casa setcentista, sòbria i amb pati interior; el 1969 s’aterrà l’antic terrat del primer pis per construir-hi un alt edifici de pisos. La Casa Boule, construïda entre el 1860 i el 1870, conserva tota l’estructura externa dels casals senyorials del segle XIX, voltat en primer terme d’un jardí i en segon per les naus comercials. Per la ciutat hi ha, dispersos, edificis setcentistes amb elements d’interès, els més abundants són les àguiles de ferro forjat, possible al·lusió a l’esperit austriacista de la ciutat.

La ciutat modernista

Els casals de l’època modernista han subsistit amb més abundància a la ciutat. Es destaquen diversos edificis de Lluís Domènech i Montaner, com la Casa Navàs, a la plaça del Mercadal, construïda el 1901 amb un cert aire de palau gòtic venecià.

Façana modernista de la casa Navàs, obra de Lluís Domènech i Montaner, a la plaça del Mercadal de Reus

 

© Arxiu Fototeca.cat

 

És la millor mostra del Modernisme reusenc i ha estat declarada monument historicoartístic. La part alta de la façana exterior va ser força malmesa per una bomba franquista el 1938; l’interior conté, ben conservat, mobiliari de Gaspar Homar. La Casa Rull, del 1900, fou remodelada el 1989, i la seva façana fou restaurada el 1991; és la seu de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC) i, el 2004, fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Al seu costat, al mateix carrer de Sant Joan, es troba la Casa Gasull, obra també de Lluís Domènech i Montaner i del seu fill Pere, del 1911. Tenen interès els edificis modernistes dels arquitectes reusencs Joan Rubió i Bellver i Pere Caselles i Tarrats. Del primer es destaquen els Laboratoris Serra, de 1911-12, a la carretera de Castellvell, i la Casa Serra o la Casa Quadrada, al raval de Santa Anna, de 1924-26. Del segon cal esmentar Cal Punyed, del 1892, al carrer de Pedró; Cal Homdedéu, del 1893, al raval de Sant Pere; el Banc d’Espanya, seu del Museu Salvador Vilaseca, del 1904, al raval de Santa Anna, i les escoles Prat de la Riba, del 1920, i l’Estació Enològica, del 1906, ambdós al passeig de Sunyer. Dins el nucli urbà, especialment al voltant dels ravals i els carrers de Monterols i de Pedró i en diversos masos als afores es conserven altres edificis modernistes. És també obra de Domènech i Montaner el conjunt de pavellons del sanatori mental de l’Institut Pere Mata, construït entre el 1899 i el 1919, als afores. L’obra fou acabada pel seu fill Pere Domènech i Roura.

Les fonts i els monuments

Dins el nucli urbà es conserven tres fonts monumentals antigues. La font de la plaça de la Sang, circular i de pedra, tenia quatre brocs que rajaven de la base situada sota l’antiga creu de terme del camí de Riudoms; conté un escut barroc datat el 1779. La font de Neptú, al centre d’un jardí a la plaça del Víctor, fou construïda el 1789; té una fina columna espiral presidida per una escultura de Neptú de petites dimensions. La font d’Hèrcules, a la plaça del mateix nom, fou inaugurada el 1857, amb quatre piques a la base, octagonal. De caràcter purament ornamental són les fonts més recents de Triptòlem, de Joan Rebull (1968), la del Nen de les Oques, de Pere Vidiella (1942), i la de la Pastoreta, de J. Rebull (1951). Quant als monuments, cal esmentar el dedicat a l’escultor Fortuny, de M. Benlliure, i el del general Prim a cavall, obra de L. Puiggener, el més popular de tots, a la plaça del seu nom.el del general Prim a cavall, obra de L. Puiggener, el més popular de tots, a la plaça del seu nom. Dedicat al mateix personatge és el mausoleu, obra dels escultors Plácido Zuloaga i Émile Hébert, el qual el 1875 fou emplaçat al Panteón de Hombres Ilustres, prop de la basílica d’Atocha (Madrid), fins al 1970 que juntament amb les despulles, fou traslladat al cementiri de Reus, on a partir de 2014 ocupa un emplaçament a propòsit. El 1990 s’inauguraren dos nous conjunts escultòrics obra de Josep Salvadó i Jassans i d’Alomà-Puig.

Festes

La ciutat de Reus celebra nombroses festes al llarg de l’any, entre les quals destaquen sobretot tres. Per la festa major de Sant Pere, al juny, és típica la Tronada (esclat de morters i petards), amb motiu de la qual, com també es fa durant les festes de la Misericòrdia, al setembre, s’exhibeix el bestiari tradicional (els nans, els gegants, la mulassa, l’àliga, el drac) i es dansen els balls típics. En les dues festes s’organitza, a més, a la plaça del Mercadal, una jornada castellera (la ciutat disposa de dues colles, els Xiquets de Reus i els Ganxets). L’altra gran festa és el Carnaval, que no se celebrava des de l’any 1918, però que fou recuperat el 1975: inclou una rua i una guerra de tomàquets el dissabte, amb la participació de nombroses colles. Del calendari festiu es pot esmentar encara la popular festa de Sant Antoni Abat, al gener, amb els tradicionals Tres Tombs i la benedicció de bestiar. Per Setmana Santa es fan diverses processons, com la del Silenci, el Dijous Sant, i les dues del Divendres Sant, la de l’Agonia, a les 12 del migdia, en la qual es trasllada el Sant Crist des de la capella de la Sang a la de Sant Pere, i la de les tres de la tarda, que inverteix el recorregut; un cop arriba es demanen les Tres Gràcies. Pel Corpus té lloc una altra processó acompanyada de gegants, danses folklòriques, entremesos, etc.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Reus (2) Escoles públiques

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Web de l’Ajuntament

Premià de Dalt

Premià de Dalt (17) Monestir de la Cisa

Premià de Dalt és un Municipi de la Comarca Maresme (Barcelona)

A Premià de Dalt hi anem el 21 desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Premianenc, premianenca
Superfície 6,56 km²
Altitud 142 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
10.311 hab.
1.571,8 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vilassar de Dalt (NE),Vilassar de Mar (SE), Premià de Mar (S), el Masnou (SW), Taià (W), tots del Maresme, i Vallromanes (NW), del Vallès Oriental. Comprèn el poble de Premià de Dalt, cap de municipi, els barris de Santa Anna i Tió, la Floresta i la Pixotella o el Remei, l’ermita de Sant Mateu i el santuari de la Cisa, algunes masies antigues i diverses urbanitzacions residencials. Fins el 1836 el terme arribava a la mar i incloïa, en la característica situació del Maresme, el poble antic resguardat dels atacs marítims i el barri de mar, que en desaparèixer el perill va créixer i es va independitzar fins a esdevenir Premià de Mar.Es comunica per carretera amb Premià de Mar i amb Vilassar de Dalt, i l’autopista C-32 travessa el sector meridional del terme de ponent a llevant.

El Poble

El poble de Premià de Dalt (2 711 h el 2007) és situat a 142 m d’altitud, al peu dels vessants meridionals de la serra de Sant Mateu, al sector de contacte entre la muntanya i la plana, a la vora de la riera de Premià, que forma una de les principals vies de comunicació, la qual es desplega a redós de l’església parroquial en petits nuclis que abans es trobaven relativament aïllats (barris de Muntanya, de Mar, del Castell, de la Cisa, del Sant Crist) i que, de fet, s’han anat unint a causa del creixement. L’edifici de l’església parroquial de Sant Pere de Premià va ser totalment reformat a la fi del segle XVI (1588) dins un estil gòtic tardà, d’una nau amb capelles laterals, absis poligonal i campanar de planta quadrada decorat amb gàrgoles; va ser restaurat novament després de la guerra de 1936-39. L’advocació de Sant Pere havia estat compartida amb la de Sant Tomàs (1054).Entre els edificis més interessants del nucli de Premià de Dalt, a més de l’ajuntament, hi ha el casal de Can Franquesa (segle XVIII), conjunt arquitectònic amb una torre, del segle XVI; allotja la Societat Cultural Sant Jaume. Altres masies antigues són Can Figueres (segles XIV-XV), Can Calons (del 1400, reformada als segles XVIII-XIX, que conserva finestres gòtiques), Ca l’Orriols (1790), Can Moles (segles XIV-XV, amb una torre), Can Coromines, Can Marquès i Can Pau Cussó, amb unes peculiars façanes de línies corbes. Ja als afores de la població hi ha el gran casal residencial de Can Tries, del començament del segle XIX, voltat de jardins, dit ara Castelldaura i propietat de l’Opus Dei, que hi té una residència. També hi ha les masies de Can Creus (1792), la pairalia de Can Riera, la Casa Verboom —popularment Can Borbon—, antiga propietat de Pròsper de Verboom (1665-1744), i, situat al sector muntanyós, el Greny, que va ser construït per J. Folch i Torres.La Societat Cultural Sant Jaume agrupa la vida cívica i cultural i també les activitats esportives. A Can Figueres hi ha la casa de cultura i el Museu de Premià de Mar, inaugurat el 1999; inclou objectes diversos que expliquen la història del municipi, i diverses sales per a exposicions temporals. El 2003 s’inaugurà la nova biblioteca i Arxiu Municipal a l’edifici de Can Figueres.Per Carnaval es fa una cercavila amb carrosses i disfresses i, des del 1982, s’ha recuperat el ball de l’espolsada. 

Festes

Pel 29 de juny se celebra la festa major de Sant Pere. Altres actes són la Fira de Sant Jordi, la Setmana Cultural del mes d’abril i la Fira de Nadal.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Premià de Dalt (2) Antic Ajuntament

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Olot

Olot (Can Trincheria) (7)
Olot és un Municipi de la Comarca de la  Garrotxa (Girona)
A Olot hi anem el 12 desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Olotí, olotina
Malnom La ciutat dels volcans
Superfície 29,12 km²
Altitud 443 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
33.913 hab.
1.164,59 hab/km²

Breu historia del municipi

Termeneja amb els municipis de la Vall de Bianya (N), Sant Joan les Fonts (N i E), Santa Pau (SE), les Preses (S) i la Vall d’en Bas i Riudaura (E). Se situa a la vall alta del Fluvià, que travessa la població, al centre del pla d’Olot, una de les fosses tectòniques formades al sector de falles que afecta aquest tros de la Serralada Transversal. La part septentrional del terme és drenada pel Ridaura i accidentada per la serra de Sant Miquel del Mont (793 m) i la muntanya de Sant Valentí (709 m), serres que formen en part el límit N. La serra d’Aiguanegra, al NE, el separa de Sant Joan les Fonts, i la serra de Batet, a llevant, de l’antic terme homònim. A migdia i a ponent el territori és més obert i més planer. La petita serra anomenada també de Sant Valentí (652 m) forma el límit occidental amb la Vall d’en Bas. Llevat del sector de Batet, el territori comprèn àmplies superfícies planes, com les conegudes pel pla de Dalt, pla de Baix, avui polígon industrial, i pla de Llacs, on s’han construït nombroses casetes unifamiliars. El municipi forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb antics volcans com la Garrinada, Montolivet, les Bisaroques o el Montsacopa.

El municipi comprèn la ciutat d’Olot, cap de comarca, antics pobles i veïnats (Sant Roc d’Olot, Sant Cristòfol les Fonts, Sant Andreu del Coll, Closells), que formen una conurbació al voltant de la ciutat, com també diverses urbanitzacions (les Fonts, el Mas Bernat, les Planoles, etc.) i l’antic terme i veïnat de Batet de la Serra. Aquest s’estenia al sector de llevant de la plana d’Olot pels vessants de l’anomenada serra de Batet, en un terreny de materials basàltics puntejat de petits antics volcans, com el Pujalós (o Puig Alós), el Puig Astrol i els vessants N del Croscat, cobert en una bona part per una àmplia extensió forestal, poblada de boscos de roures i alzines.

D’Olot surten radialment un seguit de carreteres. La variant de la N-260 procedent de Portbou i Figueres enllaça amb la carretera C-26 cap a Ripoll.

El retaule del Roser, d’estil barroc, a l’església de Sant Esteve d’Olot

 

© Arxiu Fototeca.cat

 

En direcció s. surt la carretera cap a Vic (que s’ha de convertir en la C-37 un cop aprovat el polèmic projecte del túnel de Bracons), que enllaça vora Sant Esteve d’en Bas amb la C-33 cap a Anglès i Lloret de Mar. Una carretera local surt d’Olot vers Santa Pau, Mieres i Banyoles; aquesta via té una desviació vers el santuari de la Trinitat i d’aquest en surt una altra cap a Batet de la Serra. També des de la ciutat una carretera permet arribar a Riudaura.

El Poble

La ciutat d’Olot (22 786 h el 2006), situada a la vall del Fluvià, a 443 m d’altitud al centre de la Garrotxa, emmarcada per tres antics volcans, Montsacopa, Montolivet i la Garrinada, que li donen una silueta especial i graonen els seus barris, és un indret d’una gran bellesa natural i una població on la història ha deixat una profunda empremta, i alhora, la indústria, la vitalitat comercial i el pes de la seva vida cultural l’han convertida en indiscutible cap de comarca.

El nucli primitiu d’Olot es formà al segle IX, a l’esquerra del Fluvià, entorn de l’església de Santa Maria del Tura, en un sector arrecerat del vent del nord.

A part aquesta agrupació de cases que formaran la Vila Vella, sorgí el burg de Sant Esteve entorn de l’església dedicada al sant titular existent ja el 977, dalt d’un petit turonet. Els primers elements urbans foren, a més de les esglésies esmentades, alguns masos, un pont i el molí d’en Roca. El 1221 es té notícia d’una muralla que envolta el clos de la Vila Vella.

Entre tots dos nuclis començaren a sorgir algunes cases vora el camí carreter que els unia (actual carrer Major) i per la zona del carrer de Clivillers. A mitjan segle XIV sembla que es pot parlar d’unes dues-centes cases al clos de la Vila Vella i d’una cinquantena al nucli de Sant Esteve. Es documenten el Palau de l’Abat, els alous de l’Almoina i diversos molins. Un fet de molta transcendència en el desenvolupament urbà de la població va ser l’acció destructiva dels terratrèmols de 1427-28, que deixaren arruïnats la majoria dels edificis.

El mateix any de la catàstrofe, el rei Alfons IV concedí el permís de reedificar la vila en un lloc diferent, que era propietat de l’Almoina del Pa (per tal com els habitants es volien deslliurar del domini de l’abat de Ripoll). Aquest nou emplaçament se situà entre el nucli antic actual i el de Sant Esteve, format per un sistema de carrers en angle recte. La recuperació, però, fou frenada durant la segona meitat del segle XV, època en què la guerra civil provocà destruccions importants en la població olotina.

L’afany constructiu després del conflicte es reflecteix en el fogatjament del 1497, on es parla d’unes 226 cases. El segle XVI representà també un redreç: es construí al carrer Major, al de Sant Rafael, als voltants del Firal i a la plaça Major. Els carmelitans alçaren el convent del Carme i es construí l’Hospital. A la fi del segle XVI o a la primeria del XVII es construïren les muralles, que es conservaren fins després del 1850.

Al segle XVII, època de crisi, no s’hi construí gaire. Es pot citar el desaparegut convent dels caputxins i la capella de Sant Francesc a Montsacopa, que fou reedificada el 1817. Per contrast, al segle següent es constata un progrés evident: s’amplià el temple del Tura, s’edificà el parroquial de Sant Esteve, l’Hospici, es construïren habitatges al carrer de les Estires i al de Sant Rafael, etc. Olot, a la fi del set-cents, era una vila important en l’aspecte industrial i passà al davant de Girona en nombre d’habitants.

Durant el segle XIX, la vila experimentà diversos fets d’armes, però al capdavall, bé que les comunicacions no l’afavorien, desenvolupà una transformació interna ben notable: s’urbanitzà el solar dels Caputxins (actual plaça de Clarà), el passeig del Firal i el de Barcelona i es bastiren un teatre, una casa de convalescència, diverses torres particulars, etc. Però la planta urbana sofrí pocs canvis per raó de la crisi industrial de la segona meitat del segle.

Al principi del segle XX començà un creixement al voltant del nucli antic i de les principals vies de comunicació, i el 1907 assolí la condició de ciutat. En ple segle XX, l’expansió cap al SW creà l’eixample Malagrida (1916-25), promogut per un olotí que havia fet fortuna a Amèrica, i traçat per l’arquitecte Joan Roca i Pinet, autor de diversos edificis interessants a la ciutat. L’eixample Malagrida, tipus ciutat jardí, amb zones verdes i xalets aïllats, adoptà una estructura radial entorn d’una plaça, i es prolongà després a l’altre costat del riu, on hi ha el Parc Nou. Fruit del creixement urbà d’Olot són els barris de Sant Pere Màrtir, a la falda de Montolivet, Bonavista, Sant Miquel, Benavent, el pla de Dalt i l’Hostal del Sol o la Caixa.

A la segona meitat del segle XX va continuar l’expansió seguint les carreteres principals. S’han dut a terme tasques de rehabilitació del nucli antic i també nombrosos enderrocs, seguits d’una reconstrucció fidel a l’antiga estructura exterior o bé d’edificacions que trenquen l’antiga imatge, com a la plaça del Mig.

La ciutat d’Olot, que gaudeix d’un entorn bellíssim, no té monuments de gran antiguitat pel fet que la vila antiga fou destruïda pels terratrèmols del segle XV. Amb tot, a més dels edificis religiosos, disposa de construccions modernistes i noucentistes de gran interès.

El temple parroquial, dedicat a sant Esteve i beneït el 1763, va ser planejat per l’enginyer militar Blai de Trinxeria, auxiliat per Joan Tomàs i Soler. És un edifici neoclàssic, espaiós, en el qual es destaca l’altar major, obra de Joan Carles Panyó, el retaule del Roser, projectat per Pau Costa, i el grup escultòric de la capella dels Dolors, obra de Ramon Amadeu. A la sagristia es conserven diverses taules gòtiques, orfebreria, ornaments i restes escultòriques de la contrada, i una pintura d’El Greco que representa el Crist portant la creu. La façana data del 1800 i l’escalinata del 1897.

L’església de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, correspon a una reedificació de Francesc Mas dins les línies del barroc classicista. L’interior va ser transformat per Joan Carles Panyó entre el 1790 i el 1814. La façana fou acabada per J. Danés el 1928. El campanar d’agulles del 1794 fou retallat durant la guerra civil. L’antigor del santuari del Tura es remunta al 872. S’hi guarda la imatge romànica de la Verge bruna; l’Infant, de bell antuvi a la falda, li fou arrencat per posar-lo a la mà dreta després d’haver tret la poma que hi tenia abans.

L’antic Hospici és un gran bloc paral·lelepipèdic de tres pisos amb un gran pati interior, projectat pel gran arquitecte neoclàssic Ventura Rodríguez (1779-84). S’hi allotjà l’Escola de Belles Arts fundada el 1783 pel bisbe Lorenzana, que donà lloc a una tradició dins el camp de les arts plàstiques que explica la posterior formació de l’escola d’Olot, amb el paisatge d’Olot com a font d’inspiració. Actualment l’edifici de l’Hospici conté les seus de l’Arxiu Històric Comarcal d’Olot i del Museu Comarcal de la Garrotxa.

El vell convent del Carme té un claustre, començat a la fi del segle XVI, d’estil renaixentista. És també remarcable l’antic Hospital de Sant Jaume, institució que va ser fundada el 1553 i entrà en funcionament el 1567. L’edifici actual té, a més de l’església, un gran pati amb arcades i una porta renaixentista.

El Casal dels Volcans (antiga casa pairal dels Sureda-Castanys), edifici neopal·ladià (1894), obra de Josep Fontserè i Mestre, es localitza al Parc Nou. Actualment és seu del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i de la secció de ciències naturals del Museu Comarcal de la Garrotxa.

L’antiga Casa de la Ciutat ocupa l’antic solar de l’hospital vell. És un edifici sever, sense ornamentació, de línies neoclàssiques, i és la seu de la Biblioteca Maria Vayreda des del 1997. El Teatre Principal, al passeig del Firal, és una reedificació per Martí Sureda— de la construcció cremada el 1874. L’edifici neoromànic del Col·legi dels Escolapis, projectat pel frare Manuel Roca a la plaça de Clarà, va ser construït entre el 1877 i el 1916. Té dos campanars bessons separats per un cos central. A l’extrem del passeig del Firal hi ha la plaça de toros, bastida el 1859, que fou la segona construïda a Catalunya, on se celebren correbous, corridas i algun altre espectacle.

Dins el nucli antic sobresurten una sèrie de cases senyorials molt notables. Val la pena de recordar especialment la de Can Solà Morales, al passeig del Firal, que fou reformada per Lluís Domènech i Montaner entre el 1912 i el 1916 (són molt característiques les figures femenines de la balconada de la planta baixa, fetes per Eusebi Arnau); la casa Gaietà Vila, al final del mateix passeig; la de Can Trinxeria, a la plaça de Sant Esteve, que forma part del Museu Comarcal de la Garrotxa; la de Can Bolòs, al carrer Baix del Tura, i la de Can Vallgornera, al carrer de Clivillers.

A l’eixample residencial Malagrida són especialment mereixedores d’esment les cases Vayreda, Masramon (1913-14), una de les construccions més interessants de l’arquitecte i poeta noucentista Rafael Masó i Valentí; Malagrida, adquirida per l’ajuntament el 1981; Pons i Tusquets, Juncosa i la Torre de la Riba.

Festes

El calendari festiu d’Olot és presidit per la festa major de la Mare del Déu del Tura, que s’escau al setembre. Ha arribat als nostres dies tal com era una cercavila formada per parelles de les classes benestants olotines, vestides d’etiqueta, que es reunien a la casa de la ciutat, i en comitiva, amb les autoritats locals, acompanyats dels gegants i nans i una banda de música, es dirigien a la plaça Major. El 1521 ja es troba documentat el gegant d’Olot, i el 1609 la geganta. Els gegants actuals són obra de Miquel Blay i Celestí Devesa, que els feren en 1888-89. A la cercavila van precedits pel Cap de Lligamosques, que ja es troba documentat amb el nom actual el 1760 i es considera el capgròs més antic de Catalunya. Els diferents bar ris també tenen els seus gegants i capgrossos respectius. Antigament les parelles ballaven a la plaça el ball pla, dansa molt tradicional a tot Catalunya, documentada des del segle XVII, que encara es balla a la festa del barri de Sant Miquel. A més del ball dels Gegants, són concorreguts el correbou, el correfoc, la batalla de les flors (un popular concurs de carrosses) i la baixada pel Fluvià en barca, entre altres. L’últim dia de les festes del Tura es fa la tornaboda (berenar i sardanes) a les fonts de Sant Roc.

Altres festes destacables són el Carnaval i el Corpus, que inclou l’ornamentació de catifes als carrers, una processó, la sardana de Corpus i la cercavila amb els gegants. Al juliol se celebra l’Aplec de la Sardana (des del 1963), ball que té una notable tradició a la comarca i que compta amb la centenària cobla La Principal d’Olot. També al juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme. A l’octubre, com ja s’ha esmentat, són importants les activitats aplegades entorn la Fira de Sant Lluc. Per les festes de Nadal destaca una cantada de nadales a les escales de l’església de Sant Esteve d’Olot, organitzada per l’entitat Esplais de la Garrotxa, el popular joc de la Quina cantada, recuperada per l’activa Associació Cultural i Recreativa d’Olotins Amics del Porc i del Xai i que es realitza al local de l’Orfeó Popular, i la Mostra de Pessebres, organitzada per l’Agrupació de Pessebristes d’Olot, que inclou un concurs de pessebres artístics.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Olot (Can Trincheria) (32)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament d’Olot

Enciclopèdia Catalana

Nevà

Nevà (11)
Nevà és un Poble del Municipi de Toses Comarca del Ripollès (Girona)

A Nevà hi anem el 31 de desembre de 2015 i ens arribem a cal  Baldric, també fem pana amb el cotxe i tornem cap a casa sense poder canviar de marxes

Dades del Municipi

Gentilici Tosà, tosana
Superfície 58,12 km²
Altitud 1.444 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
150 hab.
2,58 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Toses, de 58,12 km2, que canvià el seu nom pel de Toses de la Muntanya l’any 1937, tanca geogràficament el Ripollès i la Vall de Ribes i dóna accés a la vall de la Molina i a la Cerdanya a través de la seva famosa collada de Toses (1 800 m d’altitud).

Aquest municipi comprèn la capçalera de la vall del Rigard més amunt de Planoles, entre la serralada axial dels Pirineus, al N, des del cim de la Bassa (2 030 m, límit amb la Molina d’Alp, a la Baixa Cerdanya) fins al pic de Gorroblanc, amb el coll de Sant Salvador i el pla de Salines entremig, límit estatal entre Espanya i França, que la separa de l’Alta Cerdanya (Vallsabollera), i, al S, les serres que enllacen la serra de Cadí i el Moixeró amb la serra de Mogrony, que fan la divisòria d’aigües amb la conca del Llobregat, des de pla de Rus fins al puig de Coma Ermada (2 045 m): pla Baguet (2 031 m), coll de la Creueta, la Creueta (2 068 m), la Pleta Roja (2 031 m), la Moixera, Costa Borda (1 908 m), collada de les Fontetes o de Castellar, turó de Pedra Picada (2 005 m), coll de Remoló, Emperadora i el coll de la Bona, que la separen del Berguedà (Castellar de n’Hug).

Els principals nuclis de població d’aquest terme municipal són el poble de Toses, que n’és la capital, i els de Dòrria, Nevà, Fornells de la Muntanya, i el veïnat d’Espinosa.

La carretera de Ripoll a Puigcerdà (N-152, collada de Toses) s’enfila amb mil marrades pel pendent assolellat de la vall, i es mostra amb tota la seva grandesa des de la via del ferrocarril, que la segueix pel seu fons, paral·lela al Rigard, abans de sortir-ne pel famós túnel del Caragol, que s’inicia poc després de la població de Toses. De la carretera N-152, en surt un ramal a l’altura de Fornells de la Muntanya que arriba al poble de Toses. Aquesta pista, modernament esfaltada, al mateix temps, és la que enllaça amb la carretera que porta a l’estació d’esquí de la Molina. El pla de l’Anyella és travessat per una pista que arrenca de la collada de Toses i que va per una banda fins al damunt de Castellar de n’Hug, i per l’altra fins a trobar una pista d’Alp a Gréixer, que travessa la muntanya pel coll de Pal. El poble de Toses té estació de ferrocarril.

El lloc de Toses i els dels seus agregats de Dòrria i de Nevà són uns dels que són coneguts de més antic de tota la Vall de Ribes, ja que es troben esmentats dintre la demarcació, pagus o comtat de Cerdanya l’any 819, en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, amb els noms de Tosos, Duaria i Nevano.

El portum de Tosa o collada de Toses surt en el testament del comte Guifré de Cerdanya del 1035, i la villa Toses en la cessió d’un mas, feta a Ripoll el 1102 pel comte cerdà Guillem Jordà.

El Poble

El segon agregat més important de Toses és el poble de Nevà (52 h el 2005), l’únic que es troba a la banda oposada de la vall o pendent nord, a llevant del terme. El poblet presideix una vall gerda, a 1 207 m d’altitud. Una pista d’uns 4 km l’uneix amb Planoles. Històricament estigué sempre unit a Toses, però gaudia d’autonomia parroquial plena, i és d’un origen tan antic com Toses (l’hem vist esmentat, com Toses, el 819). Un petit noble propietari del lloc, Hug de Nevà, fou un conegut heretge càtar de la fi del segle XII. Altres cavallers cognominats Nevà apareixen com a feudataris de la vall de Toses.

Està format per un grupet de cases més o menys escampades i dues esglésies, o, més ben dit, una església i importants elements d’una altra: les ruïnes de l’antiga església parroquial de Sant Cristòfol (en resta bona part del campanar romànic, i de l’edificació mateixa, vora el fossar), i la nova església parroquial, dedicada a la Mare de Déu del Carme i a Sant Cristòfol, que té també un campanar airós i quadrat. Hi ha els masos de Can Canal i Can Baldric.

Festes

La festa major de Nevà és en commemoració de Sant Cristòfol, però per tal de no coincidir amb la de Toses se celebra el segon dissabte de juliol. El 13 d’octubre se celebra la festa de Sant Grau.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Nevà (Cal Baldric) (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

El Masnou

El Masnou (3) Frases a terra

El Masnou és un municipi de la Comarca del Masnou (Barcelona)

A El Masnou hi anem el 21  de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Masnoví, masnovina
Superfície 3,44 km²
Altitud 27 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
22.742 hab.
6.611,05 hab/km²

Breu historia del municipi

La primera referència del nombre d’habitants de la població (masnovins) és de l’any 1824, que tenia 2 333 h. L’any 1846, després de l’annexió d’Alella de Mar, el municipi comptabilitzava 3 587 h, mentre que el 1860, moment de plena expansió de les activitats de la marina i la navegació, la població ja era de 4 036 h.

El port esportiu del Masnou

 

© Fototeca.cat

 

El 1900, amb la crisi de la fil·loxera i la consolidació de la marina de vapor, la població havia baixat a 3 396 h. La industrialització i la funció de lloc d’estiueig de luxe tornaren a produir un increment continuat (4 604 h el 1930, 4 970 h el 1940, 5 098 h el 1950, 6 901 h el 1960), que s’accelerà des d’aleshores (10 410 h el 1970, 14 430 h el 1981, 18 393 h el 1991, 20 678 h el 2001 i 21 464 h el 2005).

L’agricultura gairebé ha desaparegut, reduïda principalment al conreu de flors i plantes ornamentals i la vinya. L’any 2000 s’instal·là al municipi una piscifactoria d’orades i llobarros. La indústria, que tradicionalment havia estat important, ha quedat concentrada en unes poques grans empreses tèxtils i de productes farmacèutics (Laboratoris Cusí).

El Masnou ha estat tradicionalment un poble d’estiueig, però no té el caràcter plenament turístic d’altres llocs del Maresme, i la capacitat d’allotjament en hotels i càmpings continua essent poc important. Disposa de certes dotacions, com el port esportiu (inaugurat el 1972 i ampliat el 1992), que dóna vida a la població i atreu determinats serveis. El dimarts hi ha mercat. La proximitat amb Barcelona i la tradicional funció d’estiueig de la població han condicionat la transformació del Masnou en lloc de primera residència. Pel que fa als serveis educatius, hi ha diversos centres que imparteixen tots els nivells fins al batxillerat i la formació professional de grau superior especialitzada (hostaleria, turisme, gestió comercial, educació infantil, etc.). Des del 1990 funciona l’Escola de Maquetisme Naval, vinculada al Museu Municipal de Nàutica.

El Poble

La vila del Masnou, a 27 m d’altitud, s’allarga seguint la costa, i forma un continu amb l’antic barri d’Alella de Mar a ponent i d’Ocata a llevant. El nucli antic es troba en un sector aturonat que dóna una airosa disposició als carrers pròxims a la platja i al port esportiu, enfilats de manera que des de gairebé totes les cases de les antigues famílies marineres es veia la mar; es conserven encara un bon nombre de cases populars del segle XIX, sovint d’un cós (25 pams) d’amplada, blanques i harmonioses, com la casa natal de Lluís Millet, el fundador de l’Orfeó Català.

Ca l’Aymà, torre modernista del Masnou

 

© Fototeca.cat

 

La llarga façana marítima fou urbanitzada durant el primer quart del segle XIX en un passeig on els edificis més notables són la casa de la vila (1845), obra neoclàssica tardana de l’arquitecte masnoví Miquel Garriga i Roca, i el Casino del Masnou, construït el 1904 pel també masnoví Bonaventura Bassegoda i Amigó. Enlairada en un carrer interior i dominant la mar hi ha l’església parroquial de Sant Pere (1769-1817), obra de Miquel i Pau Garriga, avi i pare de l’esmentat Miquel Garriga i Roca; edificada sobre una capella anterior, té una sola nau, campanar de torre quadrada i façana classicitzant. A la dècada dels cinquanta, J. Brunet va pintar els frescos de la capella del Santíssim, i als seixanta, l’arquitecte Marià Ribas construí els dos cossos superiors del campanar.Altres edificis que cal destacar són la casa senyorial, voltada d’un gran parc, del marquès del Masnou (títol donat a Romà Fabra i Puig, fill del primer marquès d’Alella, el 1922), obra d’estil neoclàssic de l’arquitecte Salvador Vinyals construïda l’any 1902; la Casa Benèfica o Asil, obra modernista de Gaietà Buïgas i Monravà, encara que modificada posteriorment, i les antigues masies, avui renovades o modificades, com ara Cal Teixidor (segle XVII), on figura la dècima sobre el carril de Mataró, en rajoles de València: “”Día 28 de octubre de 1848. Esta casa de campaña, sita delante del mar, por su playa vio pasar al primer wagon de España. Si de Mongat la montaña un inglés agujereó todo español ensalzó el genio de Barcelona, que con vapor proporciona ir volando a Mataró “ .Cal esmentar, a més, Ca l’Antic (segle XVI), Can Malet, el Mas Fontanills, Can Pascol, Ca l’Aymà o Residència Bellresguard (torre modernista) i Cal Senyor, edifici modernista de J.M. Fossas on destaca la decoració de la façana amb rajoles vidrades. Entre les urbanitzacions es destaquen, entre d’altres, Califòrnia, Can Teixidor, Bellesguard, Santa Madrona, Ivars Meià (compartida amb Alella), que per l’aglomeració de les noves construccions i barris resten incorporades dins el continu urbà.

Entre les institucions culturals i recreatives, que tingueren una gran florida a la fi del segle XIX i la primera meitat del XX, cal destacar el Centre Coral Unió Masnouenca, anomenat després La Calàndria, el Casinet, la Nova Unió Masnouenca, el Casino, entitat nascuda el 1876, i el Club Nàutic, de prestigi internacional. La població disposa de tres museus. El Museu Municipal de Nàutica del Masnou, inaugurat el 1962, té una notable col·lecció d’arqueologia prehistòrica i romana (objectes de la vil·la romana de Cal Ros de les Cabres, excavada des del 1901), de ceràmica catalana i sobretot de nàutica (instruments marins, maquetes de vaixells, cartes nàutiques, etc.). També hi ha el Museu Cusí de Farmàcia, propietat de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, instal·lat als laboratoris Alcon, on fou refeta l’antiga farmàcia del monestir de Santa María la Real de Nájera (Logronyo), de la segona meitat del segle XVIII, comprada per Joaquim Cusí el 1931. Compta també amb una bona col·lecció de ceràmica hispànica, gravats mèdics i biblioteca especialitzada. Finalment, es pot visitar el Museu de les Mines del Masnou, que permet recórrer dues de les mines d’aigua amb què antigament es feia el subministrament de l’aigua per a la vila. La Casa de Cultura és instal·lada en un interessant edifici neoàrab del 1901 que fou donat pels descendents de la família Sensat i Pagès.

Festes

De les festes del Masnou destaquen la Fira de Primavera, iniciada el 1977, que se celebra el darrer diumenge de març, i la festa major de Sant Pere, que s’escau el 29 de juny, en la qual s’organitzen diversos actes festius (castell de focs artificials, cantada d’havaneres, cremat, exposició de flors, etc.). Durant el mes de juliol té lloc el festival de teatre còmic Ple de Riure.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

El Masnou (2) Estació

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web oficial de l’Ajuntament

El Masroig

El Masroig (5)
El Masroig és un Municipi de la Comarca de El Priorat (Tarragona)
A El Masroig hi anem el 14 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici masrojà, masrojana
Superfície 15,5 km²
Altitud 192 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
534 hab.
34,45 hab/km²

Breu historia del municipi

Respecte a la població ( masrojans ) se sap que el 1497 tenia 20 focs agrupats i 4 masos; el 1515 tenia 25 focs; i 22, un d’ells de capellà, el 1553. El 1830 hi havia 491 h i el 1857 en tenia 1 028 h, que descendiren a 993 h el 1877 i passaren a 1 186 h el 1887, 1 123 h el 1897, 1 185 h el 1900, assolint la seva màxima fita demogràfica el 1910 amb 1 387 h. Aleshores inicià la davallada, que conduí a 1 073 h el 1930, 861 h el 1950 i 612 h el 1970. El 1975 tenia 604 h i el 1981, 601 h. Aquesta davallada demogràfica, que semblava aturar-se, si més no, el 1986 quan es comptabilitzaren 600 h, s’agreujà durant els cinc anys posteriors, per bé que durant els primers anys del segle XXI semblà recuperar-se (528 h el 1991, 519 h el 2001 i 539 h el 2005).

A mitjan segle XIX tenia ramats de llana, quatre fàbriques d’aiguardent, quatre molins d’oli, tres de farina i un important moviment de traginers que importaven blat d’Aragó, on anaven carregats d’aiguardent i vi.

Aproximadament una tercera part del territori resta improductiva, amb garriga i bosc. El principal conreu és la vinya, seguida a distància de l’olivera i l’ametller. El regadiu es troba en expansió. L’any 1917 va ser fundat el Sindicat Agrícola i Caixa Rural (el Masroig fou un dels llocs pioners del cooperativisme agrícola) i es van construir dos cellers cooperatius, on s’inicià l’elaboració del vi. Durant la guerra s’unificaren els dos cellers, unió que fou definitiva l’any 1945, amb la llei de cooperatives.

Antic Celler Cooperatiu del Masroig

 

© Fototeca.cat

 

Des de llavors s’anomena Cooperativa Agrícola i Caixa Rural de Sant Bartomeu i comercialitza gairebé la totalitat del vi i l’oli del terme. També hi ha varis cellers privats i una empresa que comercialitza olives i oli. El Masroig celebra dos dies de mercat, l’un el dimarts i l’altre el divendres.

El Poble

El poble del Masroig (192 m d’altitud) és situat a la carena d’un turó. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Bartomeu, neoclàssica, del segle XVIII, amb la planta de creu i un gran cimbori. L’església no té campanar, sinó tan sols espadanya. Encara que traslladada de lloc, es conserva la portalada de l’església antiga. Uns valuosos retaules que hi havia foren tots cremats l’any 1936.

La societat cultural recreativa Flor de Maig, fundada el 1982, s’encarrega de dinamitzar la vida cultural del terme i disposa d’una sala de teatre i una biblioteca.

Festes

La festa major se celebra el cap de setmana pròxim al 24 dpagost, en honor a sant Bartomeu. El 20 de gener, en honor a sant Sebastià, es fa la festa major d’hivern.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

El Masroig (3) safarejos

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana