Arxiu de la categoria: any 2014

El Masroig

El Masroig (5)
El Masroig és un Municipi de la Comarca de El Priorat (Tarragona)
A El Masroig hi anem el 14 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici masrojà, masrojana
Superfície 15,5 km²
Altitud 192 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
534 hab.
34,45 hab/km²

Breu historia del municipi

Respecte a la població ( masrojans ) se sap que el 1497 tenia 20 focs agrupats i 4 masos; el 1515 tenia 25 focs; i 22, un d’ells de capellà, el 1553. El 1830 hi havia 491 h i el 1857 en tenia 1 028 h, que descendiren a 993 h el 1877 i passaren a 1 186 h el 1887, 1 123 h el 1897, 1 185 h el 1900, assolint la seva màxima fita demogràfica el 1910 amb 1 387 h. Aleshores inicià la davallada, que conduí a 1 073 h el 1930, 861 h el 1950 i 612 h el 1970. El 1975 tenia 604 h i el 1981, 601 h. Aquesta davallada demogràfica, que semblava aturar-se, si més no, el 1986 quan es comptabilitzaren 600 h, s’agreujà durant els cinc anys posteriors, per bé que durant els primers anys del segle XXI semblà recuperar-se (528 h el 1991, 519 h el 2001 i 539 h el 2005).

A mitjan segle XIX tenia ramats de llana, quatre fàbriques d’aiguardent, quatre molins d’oli, tres de farina i un important moviment de traginers que importaven blat d’Aragó, on anaven carregats d’aiguardent i vi.

Aproximadament una tercera part del territori resta improductiva, amb garriga i bosc. El principal conreu és la vinya, seguida a distància de l’olivera i l’ametller. El regadiu es troba en expansió. L’any 1917 va ser fundat el Sindicat Agrícola i Caixa Rural (el Masroig fou un dels llocs pioners del cooperativisme agrícola) i es van construir dos cellers cooperatius, on s’inicià l’elaboració del vi. Durant la guerra s’unificaren els dos cellers, unió que fou definitiva l’any 1945, amb la llei de cooperatives.

Antic Celler Cooperatiu del Masroig

 

© Fototeca.cat

 

Des de llavors s’anomena Cooperativa Agrícola i Caixa Rural de Sant Bartomeu i comercialitza gairebé la totalitat del vi i l’oli del terme. També hi ha varis cellers privats i una empresa que comercialitza olives i oli. El Masroig celebra dos dies de mercat, l’un el dimarts i l’altre el divendres.

El Poble

El poble del Masroig (192 m d’altitud) és situat a la carena d’un turó. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Bartomeu, neoclàssica, del segle XVIII, amb la planta de creu i un gran cimbori. L’església no té campanar, sinó tan sols espadanya. Encara que traslladada de lloc, es conserva la portalada de l’església antiga. Uns valuosos retaules que hi havia foren tots cremats l’any 1936.

La societat cultural recreativa Flor de Maig, fundada el 1982, s’encarrega de dinamitzar la vida cultural del terme i disposa d’una sala de teatre i una biblioteca.

Festes

La festa major se celebra el cap de setmana pròxim al 24 dpagost, en honor a sant Bartomeu. El 20 de gener, en honor a sant Sebastià, es fa la festa major d’hivern.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”acd8ce07″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Masroig{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

El Masroig (3) safarejos

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

El Molar

El Molar (28)

El Molar és un Municipi de la Comarca del Priorat  (Tarragona)

A El Molar hi anem el 14  de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Molarenc, molarenca
Superfície 22,4 km²
Altitud 228 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
293 hab.
13,08 hab/km²

Breu historia del municipi

A causa de la seva vinculació a Garcia i al fet de pertànyer a una casa taxada, no es conserven referències de la seva evolució demogràfica anterior al segle XIX. Cal creure que el fet d’edificar la seva església nova al segle XVIII denota, com a tot Catalunya, un notable increment demogràfic i econòmic. Les primeres dades de població ( molarencs ) són del 1857, quan hi havia 699 h, que passaren a 885 h el 1887. Possiblement la incidència de la fil·loxera és la que provocà la caiguda fins a 728 h el 1897. La població es recuperà aviat gràcies al desenvolupament de l’explotació de les mines de plom i el 1900 ja tenia 868 h, que augmentaren a 1 221 el 1910, quan de nou inicià la davallada. El 1920 es comptabilitzaren 923 h, 618 h el 1940 i 505 h el 1970, després d’haver assolit els 643 h el 1960. El 1975 havia baixat a 418 h. La tendència a mantenir unes petites però constants fluctuacions de la població es consolidà durant la dècada del 1980, amb 358 h el 1981 i 348 h el 1986. I des de la dècada de 1990 la tendència ja tenia un signe clarament negatiu, amb 324 h el 1991, 294 h el 2001 i 286 h el 2005.

L’agricultura ha estat una de les activitats econòmiques més afectades pels elements adversos; al llarg d’aquest segle sofrí la calamarsa del 1915 i la secada de 1923-27. Tot i això la vinya ja havia rebut fortes envestides durant el segle XIX; primer resultà malmesa per l’oïdi en 1858-59, i després per la fil·loxera el 1889. Actualment, més de la meitat del total de la superfície municipal és considerat terreny erm de garriga i bosc. Els conreus són majoritàriament de secà, i predomina la vinya, seguida de l’olivera, els ametllers i alguns fruiters, com el cirerer.

La cooperativa agrícola no va ser creada fins l’any 1950, ja que durant la primera meitat del segle l’economia local es basava en la mineria. Les mines de plom, de les quals també s’obtenia argent, aconseguiren el seu màxim rendiment els anys inicials del segle XX, quan els sis jaciments existents eren explotats amb capital alemany. De fet, hom suposa que les mines ja funcionaven a l’època romana. Actualment resten abandonades. Moltes mines es troben anegades d’aigua, part de la qual s’utilitza per regar les terres del voltant.

El Poble

El poble del Molar (228 m d’altitud) és situat damunt un serrat que domina per la dreta la vall del riu de Siurana. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Roc, datada el 1788, d’estil neoclàssic, amb una nau, capelles laterals, cor i campanar adossat. L’església fou construïda per un mestre dsobres de la Fatarella. Part de laesglésia i l’altar major s’incendiaren fortuïtament el 1901. No queden rastres de l’església antiga, però sí les ruïnes de l’ermita de Santa Teresa. La veu popular assenyala la casa coneguda com Cal Vilanova com la que va donar origen al poble.

Al llarg del segle XX el poble visqué una intensa vida cultural i social: el 1904 es creà la cooperativa de consum La Redempció; el 1911 es fundà el Centre Obrer Tradicionalista; el 1914 es creà un orfeó amb un centenar de cantaires i un altre els primers anys de la postguerra, i els anys trenta la Societat Instructivo-recreativa d’ERC i la Societat Obrera; hi arribaren a coexistir tres elencs teatrals. Des dels primers anys de la postguerra disposà d’un orfeó que, malgrat les prohibicions oficials, sempre incloïa al seu repertori El cant de la senyera . El 1945 s’hi creà la Unió Esportiva.

.Festes

Se celebra la festa major el 16 d’agost en honor a sant Roc. També és tradicional la festa del Dilluns de Pasqua, dia que es fa un aplec que inclou un concurs de paelles. El dissabte de Pasqua es menja una gran olla barrejada i el diumenge de Pasqua de Ressurrecció se celebra un aplec de sardanes. El 8 de desembre, per la Puríssima (o cap de setmana més proper), hom celebra l’antiga festa de les xiques, recuperada l’any 1992, durant la qual es ballen jotes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”aedf801e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Molar Catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

El Molar (17)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

La Musara

La Mussara (11)
 La Mussara és un Poble abandonat del Municipi de Vilaplana Comarca  baix camp (Tarragona)
 A La Mussara hi anem el 8 de  novembre de 2014

   Aquí hi trobem tot de restes  de l’Església  i el castell. Es per veure’l

Dades del Municipi

Gentilici Vilaplanenc, vilaplanenca
Superfície 23,20 km²
Altitud 366 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
630 hab.
27,16 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Vilaplana té actualment 23,2 km 2 (l’antic terme era de només 6,8 km 2 ), després d’haver-hi incorporat el de la Mussara. El terme limita amb els de l’Aleixar (S), l’Albiol (E), Mont-ral (NE, de l’Alt Camp), Capafonts (N), la Febró (N i NW), Arbolí (W) i Alforja (SW).

El terreny és molt trencat, sobretot la part de la Mussara, i va des dels 400 m d’altitud als 1 075 m del Puig Pelat, els cingles d’Arbolí, els aiguavessants del Priorat, amb el Puig Sec (982 m), i als 1 055 de la mola de la Mussara, tots a l’antic terme d’aquest nom. Abunden els boscos de pins i alzines. L’antic terme de la Mussara és travessat pels barrancs del Gorg, que forma part de la conca del Siurana, el de l’Obac i el de la Cova Llonga, i també pels extrems que conflueixen després a la riera de la Mussara ja a Vilaplana, per on passen els barrancs dels Garrigots, de la Vall d’en Bassa i el de les Tosques.

El terme comprèn la vila de Vilaplana i la urbanització dels Motllats, que també s’estén pel terme veí de Capafonts. El nom de Vilaplana, provinent de l’època de la repoblació, podria haver estat generat pel contrast de la seva àrea amb la de la Mussara, que sembla de poblament més antic i és un lloc enlairat damunt alts cingles. Segons la tradició, la gent de la Mussara hi tenia primer corrals i més tard alguns hi anaren a viure; la població rebé el nom dels Masos de la Plana i després, en poblar-se de manera estable, Vilaplana. Travessen el terme les carreteres locals de l’Aleixar a l’Albiol i a Mont-ral, que es bifurca dins el terme després de passar per la vila, i la de l’Albiol a la Febró i Arbolí, que es bifurca també dins el terme un cop passat el brancal que en surt cap a la Mussara.

El Poble

El 10 de gener de 1961 un decret del Ministeri de la Governació incorporava el terme de la Mussara al de Vilaplana. El petit agrupament de cases de la Mussara, deshabitat des del 1959, es troba vora els cingles de les Airasses, a 890 m d’altitud, amb 22 edificis arruïnats; 8 d’aquests, amb l’església, formaven l’únic carrer del llogaret, a la punta de les Airasses; uns altres 7 s’aplegaven als Cinglallons i 7 més es troben isolats al voltant. L’edifici enrunat de l’església de Sant Salvador, amb campanar, és del 1859; hi ha uns pocs vestigis de l’edifici gòtic, al qual substituí. La seva imatge de la Mare de Déu del Patrocini, dels segles XIV-XV, es conserva al museu comarcal de Reus. Davant el poble, en un turó, hi ha les restes del xalet refugi de les Airasses, construït el 1926 per Ciriac Bonet, que el cedí al CEC. La Mussara tenia tradicional enemistat amb el poble de la Febró, i els seus habitants eren anomenats ranes a causa del petit embassament natural que es forma vora el poble amb aigua de pluja i que servia per a abeurar els animals. Així mateix, baixar de la Mussara és sinònim d’“ignorar fets molt coneguts”. Des d’antic i d’època no determinada, hi ha hagut un important pou de gel al Mas del Pou.

A Vilaplana s’han trobat restes neolítiques de caràcter possiblement votiu a les Deveses, i també eines de pedra polida. S’han trobat també unes pintures rupestres declarades patrimoni de la humanitat el 1998. A l’antic terme de la Mussara, si bé no s’han descobert restes romanes, se n’han trobat de sarraïnes i cal creure que hi havia una guarnició dependent del valí de Siurana (d’altra banda el topònim és d’origen àrab). S’havia trobat també ceràmica acanalada al Mas de Peiró i una important necròpoli neolítica al bosc del Susanno.

Festes

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”6155293e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Mussara{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Mussara (Restes del antic refugi)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Restes pobles abandonats

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntamen

Enciclopèdia Catalana

 

Falset

Falset és un Municipi de la Comarca del Priorat (Tarragona)

Falset (2) Coperativa

A Falset hi anem el 14 desembre de 2014 i trobem el germà del Marcos Montes amb la família fen el vermut també trobem guarnit per Nadal ja que s’acostaven festes.

Dades del Municipi

Gentilici Falsetenc, falsetenca o falsetà, falsetana
Superfície 31,6 km²
Altitud 364 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.883 hab.
91,23 hab/km²

Breu historia del municipi

Situat a la part meridional de la comarca, és envoltat pels de Pradell de la Teixeta (E), Porrera (NE), Gratallops (NW), Bellmunt del Priorat (W), el Masroig (SW) i Marçà (S), tots del Priorat. Es troba a la zona de contacte del Priorat històric i geogràfic, a l’anomenat Baix Priorat, a la fossa secundària de Falset, que conforma la Serralada Pre-litoral, al centre de la conca del riu de Siurana. El drenen els barrancs d’Aiguassals, de la Fuina, de l’Olla, de les Aloses, de Barretet, de la Font Vella, de la Vall de la Pistola i de la Vall de la Sardana.

Les característiques de rerepaís, la seva minsa (i descendent) demografia, el fet de presidir un territori econòmicament pobre i d’haver de competir amb poblacions d’importància històrica i demogràfica similar, com Cornudella de Montsant, a més de les seves comunicacions no gaire fàcils, han contribuït al seu paper poc destacat com a capital.

Falset és l’única entitat de població del municipi. El terme és travessat a la part meridional per la carretera N-420 de Tarragona a Gandesa. Del poble surten 4 carreteres que l’uneixen amb els nuclis veïns de Marçà, Bellmunt del Priorat, Gratallops i Porrera. Hom utilitza l’estació de tren de Falset-Marçà, situada dins del terme de Marçà.

El Poble

Morfologia urbana

Falset (364 m d’altitud), cap de la baronia d’Entença, fou una vila fortificada. Tenia castell i muralla. De la muralla, que tancava la vila amb cinc portals, es conserva el portal del Bou, amb les armes dels ducs de Medinaceli, situat a ponent, restes del dels Ferrers, i també uns 200 m del mur.

Edifici del celler cooperatiu de la vila de Falset, cap de comarca del Priorat

 

© Arxiu Fototeca.cat

 

Les muralles foren primer enderrocades i després refetes per ordre de Felip V. El castell de Falset, que hom creu que ja existia en temps dels àrabs, també fou enderrocat per ordre de Felip V, tot i que després va ser refet en part perquè havia de servir de caserna. El 1825 fou convertit en presó, destinació en què es mantingué fins ben entrat el segle XX. Dins el clos del castell es conserven restes de la capella originàriament romànica, així com elements gòtics, renaixentistes i dels segles XVIII i XIX, especialment de la presó i de les fortificacions fetes durant les guerres civils i les dues grans torres fetes per Felip V, visibles des de la carretera. Es prevista la seva restauració i adecuació per tal d’acollir les instal·lacions del Museu de Falset i Comarca i l’Arxiu Històric Comarcal de Falset.

 

La part més antiga de la vila de Falset és situada a l’entorn de l’antic castell, zona que s’anomenava el Malanyet; aquest nucli primitiu era encerclat pel torrent de la Vila, a l’altra banda del qual va créixer el barri de la Font Vella. De la vila antiga no resta res d’esmentable a excepció de la finestra coronella gòtica de Can Rull. Cal situar el cor del poble a la plaça de la Quartera, voltada de porxos, que rep el nom de l’antiga pica de pedra que hi havia per a mesurar el gra i que ara es guarda al museu municipal. En un extrem de la plaça s’alça l’antic Palau dels Comtes de Prades, després ducs de Cardona i de Medinaceli, d’estil renaixentista; acull les dependències de l’ajuntament. L’estructura actual de la plaça data de la reforma efectuada el 1880.

L’altra plaça de Falset és la plaça Vella o de la Carnisseria, lloc on antigament, i encara al segle XIX, s’executaven les penes capitals. Falset conserva un segon edifici renaixentista anomenat la Casa Gran, també conegut com el Palau dels Comtes d’Azara, nobles il·lustrats aragonesos propietaris del palau durant el segle XIX, que acull actualment el museu comarcal i de Falset i és la seu del Centre d’Estudis Falsetans. L’edifici, amb la façana acarreuada, té una gran escala coberta amb una lluerna amb quatre escuts policromats. L’edifici sembla que fou bastit damunt una primitiva construcció àrab. Pel poble hi ha diverses cases amb dovelles dels segles XVII i XVIII, entre les quals es destaca el gran casal de l’abadia o casa rectoral.

L’església parroquial de Santa Maria, fou beneïda el 1770 i restaurada el 1887, és una obra neoclàssica amb elements barroquitzants. Té tres naus, campanar i capella del Santíssim. Dels antics retaules, destruïts majoritàriament el 1936, se’n conserva un d’alabastre i l’estructura de guix d’un altre.

És d’estil vagament modernista la façana del col·legi Antoni Vilanova, bastit el 1909 i inaugurat el 1916 segons els plans de Ramon Salas Ricomà. A un Modernisme més pur pertany l’edifici de la cooperativa agrícola, fet segons els plans de Cèsar Martinell el 1919.

Festes

La cultura i el folklore

La gran empenta cultural de Falset es produí al final del segle XIX i al principi del XX. El 1922 hi funcionaven dos teatres que pertanyien a les societats L’Artesana i La Il·lustració Obrera.

Avui dia l’entitat cultural més important és el Centre d’Estudis Falsetans. En funcionament des del 1964, en depenen diverses seccions, d’entre les que destaquen la d’excursionisme i muntanyisme, la de festes i tradicions, que organitza l’Encamisada i el gruix dels actes festius de la vila, i la colla de diables. En depèn el Museu de Falset i Comarca, que conté peces d’arqueologia prehistòrica i ibèrica, paleontologia, numismàtica, documentació històrica, mostres de la indústria i arts populars, i l’Arxiu Històric Comarcal de Falset, inaugurats el 1964.

La festa més important de Falset és la de l’Encamisada, que s’escau el diumenge pròxim al 17 de gener, diada de Sant Antoni. Té l’origen al segle XVIII del fet que els falsetans, per confondre els francesos, van sortir entre la boira en camisa blanca. Els homes surten al carrer amb la vestimenta típica d’aquesta diada (calça curta, armilla de vellut, calçons de cuiro, barretina roja o morada, faixa i mitjons blancs, espardenyes i camisa blanca de fil), es beneeixen els animals i es reparteixen panets beneïts, després els carruatges i els cavalls engalanats passegen pels carrers més cèntrics. Organitzada pel Centre d’Estudis Falsetans, des del 1989 se celebra pel març la diada de l’arbre, amb un esmorzar i dinar de germanor. Altres festes destacables són la festa major del 15 d’agost, dita l’Espígol, ja que els nens surten a les 9 del matí llençant espígol pels carrers per a perfumar-los, l’aplec del Priorat, el primer diumenge d’agost, la festa de Santa Càndia, el segon cap de setmana de setembre i la diada de Sant Blai, el 3 de febrer.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”4405cbb5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Falset{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Falset (21) Ajuntament

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Web Ajuntament de Falset

Enciclopèdia Catalana

Duesaigües

Duesaigües és un municipi de la comarca del Baix Camp (Tarragona)

141208-1 Duesaigües (17) Viaducta

 

Dades del Municipi

Gentilici Duesaigüenc, duesaigüenca
Superfície 13,58 km²
Altitud 268 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
246 hab.
18,11 hab/km²

Breu historia del municipi

És envoltat pels de l’Argentera (SW), Riudecanyes (SE), Riudecols (NE), Alforja (N) i per Pradell de la Teixeta a la banda del Priorat (W). El coll de la Teixeta (546 m) —al límit del terme de Duesaigües i a la capçalera de la riera, que separa de la conca del riu de Cortiella, afluent del de Siurana— s’obre a la serra de l’Argentera o de Pradell, que emmarca per l’W el municipi. Aquest, en general força abrupte, és també encerclat a la part sud-oriental pel contrafort que, després de Puig Cerver, culmina a Puig Marí (660 m), màxima elevació del terme, al límit amb Riudecols. És drenat pels barrancs de capçalera de la riera de Riudecanyes (barrancs dels Masos, del Coix i dels Hortells, entre altres), que rep al S del poble l’aportació per la dreta del barranc de l’Argentera. Seguint el curs de les aigües s’arriba al proper pantà de Riudecanyes, pertanyent ja al terme veí.

L’únic nucli de població i cap de municipi és Duesaigües.

El municipi és travessat per la carretera local que, venint de Montbrió del Camp, travessa la vall de la riera de Riudecanyes i embranca al coll de la Teixeta amb la carretera N-420 provinent de Reus cap a Falset i Móra d’Ebre. És travessat també pel ferrocarril de Reus a Móra, que passa per dos viaductes de pedra construïts el 1843; el viaducte més llarg, el dels Masos, fou declarat element del patrimoni industrial de Catalunya. Té baixador de ferrocarril compartit amb l’Argentera, població amb la qual es comunica per una carretera local.

El Poble

El poble de Duesaigües (268 m) té pocs carrers, curts i costeruts. L’església parroquial de Santa Maria ja existia al segle XIV, però l’actual fou bastida el 1752 i beneïda el 23 de setembre de 1753.

La història

Des del primer moment formà part de la baronia d’Escornalbou i com a tal s’incorporà a les terres de senyoria directa de l’arquebisbe. El 1345 l’arquebisbe Arnau Sescomes concedí a Duesaigües, els habitants de la qual fins aleshores havien d’anar a l’església de l’Argentera, que se’n construïssin una de pròpia per a ells i per al lloc de Valls.

Al maig del 1462 el comte de Prades i l’arquebisbe Urrea concertaren a Duesaigües un pacte per a reclutar gent a favor del rei i contra la Generalitat. Possiblement per a incrementar la repoblació, el 1505 l’arquebisbe Gonzalo Fernández de Heredia donà a Pere Tarragonès els masos de Gener, de Galceran i d’Ardèvol, compresos dins el terme. Duesaigües participà activament en les activitats de la Comuna almenys des del 1563.

El 1787 la parròquia continuava essent regida per un vicari tot i tenir llibres sacramentals propis des de l’any 1773. El 1867 perdé de nou la seva independència com a entitat eclesiàstica i fou agregada de nou a l’Argentera.

El poble havia estat totalment saquejat pels francesos el 1810 a les ordres del general Abbé. La ideologia federal hi fou hegemònica: el 1868 hi hagué una manifestació de més de 100 persones i l’any 1869 baixaren a Reus a rebre Castelar. Els federals hi guanyaren les eleccions del 1869.

Festes

Se celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost, per bé que hi ha actes durant tota la primera quinzena del mes. Anteriorment la festa major se celebrava per sant Cosme i sant Damià, patrons del poble, al setembre, actualment convertida en una festa de caràcter religiós.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”d3a7ac31″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Duesaigües{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

141208-1 Duesaigües (24)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament».

Enciclopèdia Catalana

Castelldefels

 

Castelldefels (84) Castelldefels és una ciutat i municipi de la comarca del Baix Llobregat.

A Castelldefels hi anem el 26 de desembre de 2014 passant també per Gavà

Dades del Municipi

Gentilici Castelldefelenc, castelldefelenca
Superfície 12,87 km²
Altitud msnm
Població (2013[1])
• Densitat
63.077 hab.
4.901,09 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi es troba a l’extrem sud-occidental de la comarca, arraconat entre els primers contraforts del massís de Garraf i la part de ponent del delta del Llobregat. A ponent confronta amb el terme de Sitges (de la comarca de Garraf), des del turó de la Covafumada (131 m) fins a la Pleta del Cérvol (la Romeguera, per sobre dels 300 m), divisòria ja amb el terme de Gavà que envolta el de Castelldefels per tramuntana (turó del Fanxó, 282 m; turó del Gall, 198 m, i turó d’en Vinader, 186 m) i llevant, seguint ací només en un curt tram la riera dels Canyars. Altres altituds remarcables són el turó de Santa Maria, el del Pas de la Mare de Déu i la pica del Moro. Castelldefels té una climatologia típicament mediterrània, que es caracteritza pels estius calorosos i per una pluviositat baixa concentrada a les estacions de la tardor i la primavera. El terme resta dividit en dues zones morfològicament ben diferenciades: una franja costanera de dunes (on s’han plantat pinars per a fixar-les) i platges i una zona interior que es remunta pels primers desnivells del Garraf. A migdia la platja té una longitud d’uns 5 km, sense maresmes i amb petites dunes; al SW comparteix amb Sitges la platja de la Covafumada, mentre que al SE, una part de la platja de Castelldefels i els territoris immediats s’anomenen la Marina. Fins a la primeria del segle XX, la zona costanera de Castelldefels (ara urbanitzada) era abundosa d’estanys i maresmes, que la Mancomunitat de Catalunya dessecà per la Llei Cambó. Les úniques rieres que encara porten aigua estacionalment són el torrent d’en Vinader i la riera dels Canyars. Cap a l’interior, a uns 2 km de la platja, s’alça la vila i l’antic nucli històric de Castelldefels, cap del municipi. En aquesta zona interior, hom pot descobrir una certa degradació entre la part del territori pròxima al massís del Garraf, caracteritzada per la proliferació d’urbanitzacions i habitatges de segona residència, i la zona oriental, limítrofa amb el municipi de Gavà, més vinculada a activitats de tipus industrial i amb polígons d’habitatges. Entre les nombroses urbanitzacions del terme es poden esmentar els Banys, Bellamar, les Botigues, Granvia Mar, Mar-i-sol, Montemar, la Pineda, el Poal, la Rosa i Vistalegre, etc. , que formen pràcticament una conurbació amb la vila. Hom pot arribar-hi en tren, per la línia de Barcelona-València, de la qual hi ha dues estacions, una a la vila de Castelldefels i una altra a la platja. S’hi pot accedir en cotxe per l’autovia de Castelldefels C-31, o de la costa, per l’autopista de Garraf C-32 i, per l’interior, seguint l’antiga carretera de Calafell (C-245 i C-246).

El Poble

La vila de Castelldefels (que té aquest títol des del 1967) és emplaçada sota el castell, a la plana (3 m d’altitud). La població, la part central de la qual s’estén entre el castell i el ferrocarril, és de formació moderna, ja que fins a la primeria de segle era només un petit agrupament de masies, moltes de les quals havien estat fortificades al segle XVI per a defensar-se dels pirates turcs. L’església parroquial de Santa Maria va ser construïda a la primeria del segle XX per Manuel Girona, que havia adquirit el castell de Castelldefels, on hi havia l’antiga parròquia. La nova església va ser beneïda i inaugurada pel bisbe Joan Laguarda el 19 de setembre de 1909. D’estil neobizantí, va ser saquejada i incendiada el 1936. Després, fins a l’acabament de la Guerra Civil Espanyola, va servir de mercat públic. Aleshores es perdé l’antiga imatge de la Mare de Déu de la Salut, talla que hi havia estat traslladada de l’església del castell. Segons la tradició, aquesta imatge havia estat donada pel papa Adrià II a Carlemany, que la donà a Santa Maria de Castelldefels. L’església va ser reconstruïda el 1948 per l’arquitecte Nilo Tusquets. L’edifici consta d’una nau amb transsepte i tres absis semicirculars. Entre els anys 1950 i 1958 el pintor Serrasanta decorà l’altar major de la parròquia. La imatge actual de la Mare de Déu és obra de l’escultor Joaquim Sabaté. Les torres del segle XVI contra els pirates atorguen una fesomia particular a la vila i, amb algunes de les masies que fortifiquen, són els edificis més antics de la població. Destaca la de Can Ballester, que allotja la Casa de Cultura, de planta circular i amb una corsera sostinguda per mènsules; és unida per un pont volat al mas que s’anomenà antigament Can Claret i Can Gomar. Va ser donada a la vila per Arcadi Balaguer i Costa i, restaurada, fou inaugurada el 1975. Conté una col·lecció d’arqueologia local, i s’hi celebren exposicions. Cal Tiballa és una antiga torre rectangular, documentada el 1427, que hom anomena el Torricó. Té cinc pisos, l’inferior dels quals gairebé soterrat, i la porta d’accés, de mig punt, s’obre al segon pis. El castell de Castelldefels s’aixeca damunt un turó de 59 m dominant la població. Va ser molt restaurat pel banquer Manuel Girona i Agrafel i pel seu fill, Manuel Girona i Vidal, que prosseguí les obres projectades per l’arquitecte Enric Sagnier, el qual convertí l’antic castell en una obra neomedieval, sense gaire rigor per a la fidelitat històrica. S’accedeix al recinte per un portal adovellat entre sengles bestorres rectangulars. El castell, a la part més elevada del turó, és una fàbrica rectangular amb una torre circular adossada. Dins el recinte de l’antiga fortificació, al costat mateix del castell i envoltada per diverses dependències modernes d’aquest, s’aixeca l’antiga església parroquial de Santa Maria de Castelldefels, que fins el 1909 va ser parròquia. És un temple romànic d’una nau amb transsepte, on s’obren tres absis (els laterals parcialment mutilats) amb cimbori al creuer i un campanaret al damunt. Al capdavall de la nau es construí un cor de tradició gòtica, probablement a la fi del segle XVI o a la primeria del XVII, alhora que s’hi bastia una porta de tradició renaixentista. El braç meridional del transsepte fou allargat a la fi del segle XVIII i conté, a més d’unes pintures ornamentals del mestre de dibuix de Barcelona, Francesc Rodríguez, uns dibuixos d’un presoner de la Guerra Civil de 1936-39. El castell va ser adquirit l’any 1988 per l’Ajuntament de Castelldefels, que va elaborar, conjuntament amb la Diputació de Barcelona, un projecte de restauració. Des de la Casa de Cultura, per mitjà d’unes rampes, s’accedeix al castell i al parc que s’ha construït al seu voltant. Des de la dècada de 1950 han sorgit nous barris i ravals entorn d’aquest nucli central, i fins a la platja (Vistalegre, la Pineda de la Marina, les Botigues i altres), de manera que més de la meitat del terme és urbanitzat. L’avinguda dels Banys, a la platja, ha esdevingut la zona comercial i per a vianants, i és el centre neuràlgic de la població.

Festes

Hi ha un nombre important d’entitats cíviques, culturals i esportives que impulsen la vida pròpia del municipi. En esports destaca l’equip d’handbol femení, l’Esportiu Castelldefels. Per iniciativa del Cercle Numismàtic i Filatèlic de Gavà, Viladecans i Castelldefels se celebra, cada darrer diumenge de mes, el Mercat del Col·leccionista, i el Grup de Dones de Castelldefels ha impulsat la Trobada de Puntaires, pel maig. La vila disposa de l’Escola Municipal de Dansa, i durant els mesos de juny i juliol se celebra el Festival de Dansa de Castelldefels. Cal esmentar també el Premi d’Investigació Ciutat de Castelldefels que convoca l’ajuntament. Entre els equipaments culturals destaquen, a més de la Casa de Cultura, l’arxiu històric i administratiu de Castelldefels, el Casal de Joves Centre Frederic Mompou i la Sala Margarida Xirgu, on es representen obres de teatre i concerts (la capella del castell també s’utilitza com a auditori). Entre les nombroses festivitats de Castelldefels, es poden esmentar la festa major d’hivern, al desembre; la celebració del Carnaval amb el ball de la pinyata , en què cada parella va estirant una cinta d’on penja una pinya grossa; l’aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers (a Gavà), que es remunta al 1540, per Pasqua; al juliol se celebra la festa del mar, per la Mare de Déu del Carme, amb una processó marítima; i per la Mare de Déu de la Salut, a l’agost, se celebra la festa major d’estiu. A l’església parroquial tenen lloc anualment unes trobades de cant coral, amb la participació de grups locals i internacionals. Al setembre es convoca una popular Mostra de Cuina

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”cc24b72e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”castelldefels{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castelldefels (2) Canal Olímpic

 

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’a juntament

Enciclopèdia Catalana

Castellbell del Camp

Castellvell del Camp  (60)

Castellbell del Camp és un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)

 A Castellbell del Camp hi anem el 8 de novembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Castellvellenc, castellvellenca
Superfície 5,23 km²
Altitud 219 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.840 hab.
543,02 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme de Castellvell, de forma triangular, és encerclat pels d’Almoster (E), l’Aleixar (W) i Reus (S). És situat a la plana del Camp, sota els primers estreps de les Muntanyes de Prades. El punt més alt del terme és el Salvià de Lluardo, que assoleix els 473 m d’altitud, mentre que els punts més baixos són a uns 160 m. El punt més conegut a la rodalia és el puig de l’Àliga o muntanya del Pal, de 302 m. El terme, travessat només pel barranc de Roquís, és pobre en aigües, per bé que la construcció d’un canal del pantà de Riudecanyes ha millorat molt la situació, alhora que s’han construït mines, pous i basses.

Castellvell inclou dins el seu terme, a més del cap de municipi, diverses urbanitzacions, com Arboceres, Castellmoster, el Pinar IV Fase que forma part d’una urbanització que s’estén també pel terme de Reus, la Flor del Camp, els Pugets, les Serres, i les Planes del Puig. La principal via de comunicació és la carretera de Reus a la Selva del Camp, que passa al SE del poble.

La població i l’economia

La integració de Castellvell del Camp al terme de Reus fa que se’n desconeguin dades demogràfiques fins el 1497, any en què apareix amb 14 focs; s’esmenta amb 8 focs el 1515, amb 34 el 1553 i amb 26 el 1563. Al segle XVIII, com arreu del Principat, hi hagué un notable increment de la població: 60 veïns el 1708, 61 el 1719, 76 el 1763 i 85 el 1773, amb 298 h el 1719 i 444 el 1787. Al llarg del segle XIX, però, el moviment de la població ( castellvellencs ) oscil.là (566 h el 1830, 416 el 1842, 780 el 1860, 736 el 1887 i 687 el 1897). Castellvell entrà al segle XX amb 712 h (1900). Després d’algunes oscil·lacions (580 h el 1940, 687 el 1965, 661 el 1975 i 626 el 1981), sembla que el fet que part de la població treballi a Reus, a 2 km, i que Castellvell s’hagi convertit en un poble dormitori ha aturat el despoblament. Cap al final dels anys vuitanta la població començà a augmentar i assolí els 892 h el 1991 i els 1 537 h el 2001. L’any 2005 hi havia 2 340 h.

La base econòmica tradicional del terme ha estat l’agricultura. Es conrea una bona part del terme i la construcció d’un canal del pantà de Riudecanyes ha permès l’increment del regadiu, adreçat bàsicament al conreu dels avellaners, mentre que la vinya i l’olivera coneixen un retrocés notable i constant, com els garrofers, que han quedat reduïts a llocs marginals. Al primer decenni del segle XX es creà la cooperativa agrícola, que es reféu el 1941. L’agricultura és complementada per la cria d’alguns caps de bestiar oví. L’activitat industrial ha estat poc desenvolupada (ram de la construcció i de l’alimentació), però bona part de la població es trasllada diàriament a treballar a les indústries i serveis de Reus.

El Poble

El poble de Castellvell del Camp (959 h el 2005) és situat sota el turó de Santa Anna a 227 m d’altitud. És format bàsicament per un sol carrer, que cap a la meitat es bifurca. Dins el poble hi ha Cal Tramuntà, documentat el 1706, a l’interior del qual es conserven arcades antigues, i algunes cases amb portals adovellats.

L’església parroquial, dedicada a sant Vicenç, és documentada ja el 1599, encara que la que subsisteix deu ser una renovació o bé va ser feta de nova planta, ja que a la llinda duu la data 1702. És d’estil neoclàssic senzill i han estat derruïdes les arcades que hi havia al davant. El 1936 es va cremar el retaule, obra de Bonifaç; tan sols se salvà del foc la figura més enlairada, que representa el Pare Etern.

Festes

El poble celebra la seva festa major d’hivern per Sant Vicenç, al gener, i fins al segle XIX organitzà un tradicional ball de coques, al qual assistia molta gent de Reus. A més, celebren la festa major d’estiu, amb motiu de la diada de Santa Anna, al juliol, i la festa de la Banya, recuperada els anys vuitanta, al desembre, per la diada dels Sants Innocents. Aquesta festa té el seu origen en l’obtenció de la independència administrativa total respecte de Reus el 1854. Consisteix a fer pagar a tothom qui vol entrar al poble una banya o penyora en metàl·lic en canvi de beure mistela mentre es fa una costellada davant el portal. Aquesta festa, celebrada a la primera època fins el 1930, va originar a Reus la dita següent: Al poble de Castellvell tots són petits i dolents, que ens fan pagar la banya el dia dels Innocents .

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”e47ed5b8″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Castellbell del Camp{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castellvell del Camp  (Església) (5)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Gurb

Gurb (14)

Gurb és un Municipi de la Comarca de Osona (Barcelona)

A Gurb hi anem el 16 d’abril de 2014 pujant a Toses.  El municipi de Gurb no te un nucli de població  bàsicament son masies aïllades i te quatre parròquies l’Ajuntament està en un espai  la Caseria de l’Esperança es el centre administratiu del municipi, en que hi ha també el cap i varis casals.

Dades del Municipi

Gentilici Gurbetà, gurbetana
Superfície 51,6 km²
Altitud 563 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
2.570 hab.
49,81 hab/km²

 

Entitat de població Habitants
Granollers de la Plana 297
Gurb 1.982
Sant Julià Sassorba 93
Vespella 166
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

És al bell mig de la Plana de Vic, al sector més planer. Limita al N amb Santa Cecília de Voltregà, les Masies de Voltregà i Manlleu, a l’E amb les Masies de Roda, Roda de Ter, Tavèrnoles i Folgueroles, al S amb Vic i a l’W amb Sant Bartomeu del Grau.

 Com tots els municipis d’aquest sector ponentí de la Plana, té com a límit W la serra que separa la Plana del Lluçanès, on la frontera del terme de Gurb va de l’extrem del pla de Sant Sebastià, sobre Monellots, davalla a la riera de Sant Joan i fins a la de Sant Bartomeu, que continua fins prop del cap de la costa de Sant Bartomeu del Grau. Després li fa d’espona la cinglerada de Sant Bartomeu fins al cimal de Santa Perpètua. A la banda N, el terme arriba fins a la riera de Sorreigs i el Ter. A l’E comença al sector final del Gurri, d’on va a la barriada de la Creu de Codines, límit amb Roda de Ter, segueix la carretera de Vic cap a Roda i torna al Gurri. Finalment, pel sector S, segueix el petit Pimentol, que separa els termes de Vic i de Gurb, per arribar fins a l’ermita de Sant Sebastià. Aquest petit sector muntanyós del terme té alçades que oscil·len entre els 700 i els 800 m. La resta del municipi es troba entre els 470 i els 500 m, i consisteix en una gran planura trencada per turons, com els de Mont-ral, Palau o Granollers de la Plana. Biogeogràficament les terres del municipi de Gurb es troben dins el domini de la vegetació eurosiberiana i potencialment es faria un bosc de roure martinenc ( Buxo-Quercetum pubescentis ).
 

El terme comprèn la caseria de l’Esperança, centre administratiu del municipi, que té una població disseminada. Tot i que no és el municipi més extens de la comarca d’Osona, ni tan sols de la Plana, és el més densament poblat de masies. També hi ha les caseries de Granollers de la Plana (o simplement Granollers), de Gurb, de Sant Julià Sassorba i Vespella, a més de la urbanització Serrabonica.

 El terme de Gurb, pel fet de resseguir una bona part dels límits de la ciutat de Vic, és travessat per moltes de les carreteres radials que en surten, com les que porten de Vic a Berga per Prats de Lluçanès, la de Vic a Sant Bartomeu del Grau, la C-17 de Barcelona a Ripoll, la de Vic a Manlleu i la de Vic a Olot per Roda de Ter. També és travessat per la via del ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, i hom pot seguir bé l’antic camí ral de Puigcerdà, que conserva encara restes de l’antiga Creu de Mitja Via, entre els masos del Pradell i Puigllong.

El Poble

La caseria de l’Esperança

A tocar dels límits de Vic, al peu de la carretera, hi ha la caseria de l’Esperança (563 m), on es troba l’ajuntament o casa del comú de Gurb. L’edifici central d’aquesta caseria correspon al convent primitiu de carmelitans, que s’instal·là prop de la capella fundada el 1402 per Pere de Prixana, dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança. Els carmelitans hi bastiren el seu convent amb un claustre gòtic, del qual romanen algunes arcades al seu lloc, a manera de galeria. La resta de capitells i elements esculpits es guarden al Museu Episcopal de Vic, on hi ha també la imatge antiga de la Mare de Déu. Els frares abandonaren aquest lloc el 1418, quan es traslladaren a la ciutat de Vic, i començà la decadència de l’Esperança, fins a la renovació total de l’edificació, empresa entorn de l’any 1930 i continuada més tard amb noves dependències, quan els locals passaren a la Germandat Sindical de Pagesos creada després de la guerra civil de 1936-39. En aquest sector de l’Esperança, sobretot al llarg de la carretera de Vic a Sant Bartomeu del Grau, s’han bastit una sèrie de magatzems, tallers i cases residencials de gent de Vic que formen ja un nucli important d’edificacions.

Gurb i Granollers de la Plana

A la caseria de Gurb (1 600 h el 2005), al NW de la de l’Esperança, hi ha la parròquia més important del terme, Sant Andreu de Gurb, composta pràcticament d’una església romànica del segle XII amb un gran absis llis i un petit creuer, molt transformada pels afegitons, les capelles i les renovacions de segles moderns. Té encastada, prop de l’absis de l’església, una antiga imposta preromànica esculpida, força deteriorada. El campanar i la portada corresponen a segles posteriors.

 De la caseria de Granollers de la Plana (339 h), destaca la parròquia de Sant Esteve de Granollers que s’aixeca sobre un petit puig, al peu mateix de la carretera de Vic a Manlleu. La seva demarcació s’estén pel sector més planer del terme. És la parròquia documentada de més antic, des del 903, però no en resta cap vestigi anterior a la reedificació del segle XI. L’església actual fou aixecada i consagrada el 1088. És l’edifici romànic més remarcable del terme, sobretot pel seu gran absis, decorat amb lesenes i arcuacions llombardes. L’interior conserva tota la nau, amb dos arcs torals. Sota l’altar major hi ha la sagristia, en un indret que ha de correspondre a una antiga cripta, amb finestres a la part baixa de l’absis. Té l’afegitó d’una gran capella del Santíssim, moderna, i també una capella del Roser, a la part de migdia, sota la qual hi ha la cripta o panteó de la família Abadal del Pradell, on hi ha enterrat el notable historiador català Ramon d’Abadal i de Vinyals. Té també una moderna rectoria i un espai de jardins entorn de l’església, que converteixen l’antic puig de Granollers en un indret acollidor i en una bonica miranda de la Plana.

Festes

La festa major s’escau el dia 30 de novembre en honor a sant Andreu.

 Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”46e86766″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Gurb{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Gurb (4)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Figuerola del Camp

Figuerola del Camp (Ajuntament)

Figuerola del Camp és un cap de municipi de la comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A Figuerola del Camp hi anem el 9 de febrer de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Figuerolenc, figuerolenca
Superfície 22,70 km²
Altitud 474 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
352 hab.
15,51 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis de Cabra del Camp (N), el Pla de Santa Maria (E), Valls (S), de l’Alt Camp, i Montblanc (W) i Barberà de la Conca (N), de la Conca de Barberà.

 S’estén als vessants sud-orientals de la Serra Carbonària, que encercla el municipi pel N i l’W i culmina al Tossal Gros o d’en Jordà de Prenafeta, a 864 m, a l’extrem nord-occidental; altres altituds són 789 m, a la Cogulla, al SW, i 801 m i 776 m al N i el NE. Comprèn el poble de Figuerola del Camp, cap de municipi, i l’antic poble de Miramar, ara despoblat, i fins a mitjan segle XIX integrà el nucli de Prenafeta (ara de Montblanc).
 

El nucli de Figuerola es comunica per una carretera local amb la de Valls a Sarral pel Pla de Santa Maria, i al sector sud-occidental del terme hi ha un petit tram de la carretera N-240 de Valls a Montblanc, als vessants meridionals del coll de Lilla, des d’on s’accedeix a Miramar.

El Poble

El poble de Figuerola és situat a 480 m d’altitud, al peu del Tossal Gros, formant un agrupament de cases al voltant del gran edifici de l’església parroquial de Sant Jaume de Figuerola, bastida en 1781-89 a l’indret de la primitiva església, d’un romànic tardà, modificada el 1488 i enderrocada al segle XVIII (en resten una rosassa i una finestra incorporades); és de planta de creu llatina amb un gran cimbori, façana classicitzant i un campanar de planta quadrada amb dos cossos vuitavats damunt (acabat el 1792). Conserva de la primitiva església fragments de murs, de carreus ben escairats. El Sindicat Agrícola de Sant Isidre, creat el 1918, fou clausurat el 1939; sobrevisqué el de Sant Jaume, creat pels propietaris el 1931. 

Festes

El poble celebra la seva festa major per sant Jaume, al mes de juliol.

 

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”c285d29e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Figuerola del Camp{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Figuerola del Camp (12)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Gombrén

Gombrèn (16)

Gombrèn és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Gombrèn hi anem el 19 d’abril de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Gombrenès, gombrenesa
Superfície 43,3 km²
Altitud 919 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
199 hab.
4,6 hab/km²

 

Breu historia del municipi

El municipi de Gombrèn és al límit amb la comarca del Berguedà, de la qual el separa l’Arija i els seus afluents el torrent del Coll de la Bena i el rec del Querol. Limita al N amb Planoles, al NE amb Campelles, a l’E amb Campdevànol i al S amb les Llosses. A l’W limita amb la Pobla de Lillet i Castellar de n’Hug, tots dos del Berguedà, mentre que al NW ho fa amb Toses. El terme municipal comprèn el sector de la capçalera del Riu Merdàs, territori molt accidentat, format per diverses valls entre altes serralades i escasses planures comunicades tradicionalment per camins ramaders i de muntanya.

 El vessant nord de la vall de Merdàs és format per la serra de Mogrony, seguit de serres subpirinenques que culminen al pla de Pujalts o Costa Pubilla (2 046 m al roc dels Llamps): coll de la Bena, la Pedra Picada (2 045 m), el coll de Coma Ermada (1 870 m) fins a la Berruga (1 785 m); cap al S s’alcen contraforts com el puig de Mogrony (1 996 m) i el puig de Sant Pere (1 665 m); al vessant S de la canal de Gombrèn s’alcen les serres pre-pirinenques dels rasos de Tubau, amb els cims del pedró de Tubau (1 542 m) i de l’Àliga (1 501 m), i la serra de Sant Marc, que culmina al serrat de Faja Neral (1 425 m). Entre aquests pics més rellevants i altres de secundaris hi ha un seguit de colls i passos, travessats tradicionalment per camins ramaders i de muntanya, on es desenvoluparen de molt antic nuclis de poblament i fortaleses: al coll de Merolla hi havia una antiga fortalesa que al segle XIV era propietat dels Fresc, mercaders de Berga, amb una capella dedicada a sant Sadurní, abandonada i execrada el 1388, ja que amenaçava ruïna; a la collada del pla de l’Espluga hi havia un castell que coronava la vall de Mataplana; als plans de la Pera, amb les coromines (o condominis) dels masos de Maians, els dos masos Viles; al collet de les Eres hi havia el notable avenc o forat de Sant Ou; el pla de Monegals és seu d’un antic mas que la tradició considera l’origen de la comunitat de Ripoll; el coll de la Pardinella, sobre una antiga domus, centre d’una batllia del monestir de Sant Joan de les Abadesses des del 1136, etc. Al vessant oposat hi ha la vall de Solanllong, seu d’un antic casal i capella, el llogaret i antiga parròquia d’Aranyonet i la de Sant Martí de Puigbò.
 

El poble de Gombrèn, a la vall del Riu Merdàs o canal de Gombrèn, entre els massissos de Mogrony i de Puigbò, dóna nom i centra el municipi. El terme municipal comprèn, a més, el raval dels Cortals, el petit veïnat de la Xoriguera, compartit amb Campdevànol, el llogaret d’Aranyonet, el veïnat de poblament disseminat de Puigbò, el santuari de la Mare de Déu de Mogrony i un bon nombre de masies esparses. Travessa el poble la carretera local que va des de la N-152 (en el tram de Ribes de Freser a Ripoll) a la C-16 (via que mena al túnel del Cadí), tot passant pel coll de Merolla.

 El nom de Gombrèn prové de l’antropònim Gomesindus (dlon deriva també la forma popular de Gombreny). La variació de Gombrèn a Gombreny evidentment és influïda pel topònim veí Mogrony.

El Poble

El poble de Gombrèn (919 m i 199 h el 2005) és situat a l’E del terme, prop del límit amb el municipi de Campdevànol. La part vella del nucli encara conserva l’aspecte de vila fortificada, amb vells murs i un portal d’entrada (n’hi havia un altre però s’enderrocà quan es construí la carretera), amb cases antigues i racons que recorden l’època en què era una població menestral, dedicada sobretot a la parairia i a la fabricació de flassades (aquesta indústria tradicional va desaparèixer el 1930). L’església parroquial de Santa Magdalena és documentada ja des de la primeria del segle XV, però en la seva arquitectura actual es presenta com un edifici de tipus neoclàssic, producte de la reedificació que en realitzà l’arquitecte Josep Moretó a partir del 1724. Al segle XVIII esdevingué parròquia en ser traslladada la titularitat des de Sant Pere de Mogrony. Al segle XIX va canviar el nom i des d’aleshores s’intitulà Sant Pere, en record de la primitiva parroquialitat de Mogrony.

 El 1992 s’inaugurà un casal cultural, que disposa de dues sales. En una d’elles hi ha una exposició permanent de les restes arqueològiques que han estat trobades al castell de Mataplana, que integren l’anomenat Museu del Comte Arnau.
 

Festes

La festa major de la població s’escau el primer cap de setmana de setembre. És una de les ocasions en què es balla la dansa gombrenesa, força semblant a la de Campdevànol, i que es manté principalment gràcies al grup folklòric dels Dansaires de Gombrèn.

 Altres celebracions que tenen lloc a la vila són la festa del comú, que se celebra l’últim diumenge de maig o el primer de juny. Els actes comencen a la població i finalitzen amb un àpat col·lectiu al santuari de Mogrony. D’altra banda, el diumenge proper al 17 de maig té lloc la festa del pare Coll i la festa dels avis, en honor d’aquest sant nascut a Gombrèn. També se celebra la festa a l’església de Sant Joan de Mata, el diumenge proper al 8 de febrer.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”7c333d64″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Gombren{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Gombrén (8)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana