Arxiu de la categoria: Província Lleida

La Molsosa

120824-7-la-molsosa-13

La Molsosa  és un Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)

A la Molsosa hi anem el 24 d’agost de 2012 ja que estem al Port del Compte i fem tot el Solsonès

Dades del Municipi

Gentilici Molsosenc, molsosenca
Superfície 26,9 km²
Altitud 700 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
116 hab.
4,31 hab/km²

Breu historia del municipi

És format per dos sectors diferenciats. El sector principal comprèn la demarcació de l’antic castell i la parròquia de la Molsosa i limita al N amb el terme de Pinòs, a l’E amb el de Sant Mateu de Bages (Bages), i al S amb els de Sant Pere Sallavinera i Calonge de Segarra, pertanyents a l’Anoia. El segon sector correspon al petit enclavament d’Enfesta (3,6 km2) a l’esquerra del Llobregós, situat entre els termes de Pinós (NE), Castellfollit de Riubregós (W) i Calonge de Segarra (S-E), els dos últims pertanyents a l’Anoia. El sector principal del terme, accidentat per una prolongació de la serra de Castelltallat, es troba a unes altituds que oscil·len entre els 650 m i els 850 m, entre el camí ral (ara carretera local de Calaf a Pinós) a l’W, el pla de Trilla a l’E i la serra de Xorigades i la serra de Coaner (Pinós) al N, mentre que als fondals d’Enfesta les altures oscil·len entre els 520 m i els 600 m. L’esmentada serra de Castelltallat fa de partió de les aigües del terme, una part de les quals va a la riera de Coaner, tributària del Cardener; una altra part són drenades per la riera de Montellí i el seu afluent el torrent d’Ars, afluents del Llobregós, que és tributari del Segre, i un petit sector als torrents que formen la capçalera de la riera de Rajadell, també tributària del Cardener.

El terme comprèn la caseria de la Molsosa, cap de municipi, el poble de Prades i els llogarets d’Enfesta i els Quadrells. L’única comunicació bona del municipi és la carretera local de Calaf a Pinós, que travessa l’extrem de llevant del terme al peu dels Quadrells i que per camins veïnals permet d’arribar a la resta de nuclis. El municipi de la Molsosa forma part, des del desembre del 1989, de la comarca del Solsonès, segons acord adoptat pel Parlament de Catalunya. La Molsosa, que fins aleshores pertanyia a l’Anoia, ja rebia els últims anys alguns serveis del Solsonès.

El Poble

La caseria de la Molsosa

La caseria de la Molsosa (65 h el 2006) és formada per masos disseminats i més o menys centrats per l’església parroquial i l’ajuntament, que ocupa l’antiga rectoria adossada a l’església. La caseria correspon a l’àmbit de l’antiga parròquia de Santa Maria de la Molsosa. Fou renovada al principi del segle XII i consagrada pel bisbe de Barcelona, Berenguer (1100-06), amb l’autorització dels canonges de Vic, com va reconèixer el 1108 el bisbe de Vic Arnau de Malla, que va confirmar la seva dependència de la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Aquesta església, accessible pel camí del mas de Vila-seca, subsisteix encara, restaurada (2005). El culte fou traslladat a l’església nova, i cap al 1930 se’n tragueren els retaules i els ornaments. Bàsicament és el mateix edifici romànic consagrat el 1105, amb modificacions substancials dels segles XVII i XVIII, època en què s’hi obriren capelles laterals, es féu una nova porta i s’aixecà el campanar de torre a l’angle SW. De l’època romànica queda la nau amb un absis i l’antiga porta tapiada.

El 1925, per tal com hom trobava l’antiga parròquia de difícil accés i molt separada de l’antiga rectoria, es decidí de construir una església nova a la solana de la Passada, prop del lloc on el 1920 es construïren les escoles municipals i la casa del comú. Amb l’aportació popular es féu nova església parroquial de Santa Maria de la Molsosa, amb una rectoria annexa de línies neoromàniques i un campanar i un pòrtic al davant fets el 1952, que guarda encara altars de l’església vella. 

Festes

La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120824-7-la-molsosa-esglesia

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Canejan

Canejan (Riu)

Canejan és un municipi de la comarca de la Vall d’Aran Provincia de Lleida

A Canejan hi anem el 12 agost de 2011 des de Pont de Suert a  Casa d’Arro

Dades del Municipi

Llengua pròpia Occità aranès
Superfície 48,32 km²
Altitud 906 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
102 hab.
2,11 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Canejan, de 48,32 km 2 , s’estén a l’extrem N de la Vall d’Aran, en contacte amb la carena muntanyosa frontera amb l’Estat francès i a la dreta de la Garona. Comprèn tota la vall de Toran, riu que vessa a la Garona per la dreta i que neix al sector de l’estany i dels rasos de Liat. Limita a ponent amb els termes de Bausén i Les, al S, per un punt, amb el de Vilamòs, al SE i llevant amb Viella i també al sector oriental amb Salardú.

L’àmbit territorial s’estén dins els límits següents: a l’extrem NE, a la carena que domina l’Estanh Long de Liat, el termenal s’inicia al portilló d’Albi (2 410 m) i segueix en direcció W formant frontera pel Tuc Blanc deth Portilhon (2 640 m), el de Canejan (2 610 m), la línia de crestes de la serra de Crabèra, el tuc de Crabèra (2 630 m), el cap d’Eth Malh de Cristalh (2 391 m), el tuc d’Era Comassa (2 391 m), el pas d’Era Comassa (2 112 m), el cap d’Era Maleda (2 104 m), la pica de Huradic (2 118 m), Era Pica (2 034 m), el pas d’Era Potèrla, el cap d’Era Potèrla (1 762 m), el cap de Canerilhes, el tuc de Pan (1 720 m), el collet de Poimaurin, el tuc de Comagrana (1 627 m) i al tram final, abans d’arribar a Eth Pònt de Rei, a la Garona, el termenal segueix el barranc o riu d’Aigüetes fins a la seva confluència a la Garona. Des d’aquest punt el límit pren la direcció S seguint el curs de la Garona (que el separa de Bausén) i en arribar al terme de Les va vers el SE tot emmarcant la vall del riu de Bordius (afluent del riu de Toran per l’esquerra) fins al coll d’Era Barracomica. Pren ací la direcció E i passa pel tuc de Cauilha (2 321 m), el collet de Cauilha, els vessants septentrionals de la Sèrra Sascorjada, arriba al coll de Güerri, el tuc de Güerri o tuc d’Es Crabes (2 377 m) i segueix pels rasos de Liat, per travessar de nou envers el N l’Estanh Long de Liat i tornar a arribar al portilló d’Albi.

Salt d’aigua a l’Era de la Foneria

 

© XEVI VARELA

 

L’eix hidrogràfic del municipi és el riu de Toran, al qual desguassen tots els cursos que solquen les terres del terme. A la capçalera del riu de Toran desguassen les gorges d’Ermèr i el riu d’Eth Corrau deth Miei que es forma amb les aigües de l’Estanh Nere deth Cap deth Marc, d’Er Estanhòt i dels lacs de Liscòrn. Altres afluents del riu de Toran per la dreta són els còrrecs de Bedreda, de Comatroja, d’Albaeth, de Hogaruda, Gòter Baseth -format pel còrrec de Corilha i el de Sèrracorba- i el riu de Bordius, al qual desguassa el còrrec d’Era Barracomica. Els principals afluents per l’esquerra del riu de Toran són Coma Lauet i el baranc d’Es Gotèrs.

El terme comprèn el poble de Canejan, cap del municipi, i diverses caseries, la majoria habitades temporalment: Sant Joan de Toran, Bordius, Campespin, Era Cassenhau, Eth Pradet, Porcingles, Era Mòla, Pontaut (compartida amb el terme de Bausén), Sestrèr i Pujòla-ne-lèg. Pel que fa a les comunicacions, una carretera de 6 km surt de la N-230 a Pontaut i segueix el riu de Toran, l’eix de la vall.

El Poble

El poble de Canejan (72 h el 2005) es troba a 906 m d’altitud, enlairat sobre la riba dreta del riu de Toran i sobre un esperó que domina també la vall de la Garona, molt pròxima. S’hi accedeix des de Pontaut per una pista o camí amb molts revolts que surt de la mateixa carretera que ressegueix la vall de Toran.

Els carrers són estrets i costeruts, amb graons que salven alguns desnivells, i es conserven alguns edificis antics, encara que alguns han desaparegut, com la Casa Sirat, que tenia una torre de defensa quadrada del segle XVI, i la Casa Benosa, amb capelleta romànica annexa amb campanar d’espadanya, casa de la qual foren fills el coronel Francesc Benosa, militar que tingué un paper destacat en la guerra del Francès en l’exèrcit de Catalunya, i el seu germà, el poeta Joan Benosa, autor de la famosa poesia i cançó aranesa Era cançon dera oelhèra.

Església de Sant Sernilh a Canejan

 

© XEVI VARELA

 

L’església parroquial de Sant Sernilh fou molt reformada al començament del segle XIX, com registra Madoz, i per això a la porta figura la data 1818. L’interior és d’una nau amb volta de canó seguida, presbiteri format per tres arcs a plena cintra i conserva una pica beneitera de marbre del segle XVI decorada amb un Agnus Dei que sembla una còpia del de l’església de Sent Aventin, a la vall de Larbost, prop de Luchon. Té un campanar de torre quadrada i coberta piramidal.

Canejan (Caneia, Caneiano, Canigano en els documents medievals) formà part inicialment del terçó de Bossost i, en la reorganització feta després del segle XV, del d’Es Quate Lòcs.

Festes

La festa major se celebra el dia 29 d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

IMG_6769

Com arribar-hi

Fotos

Canejan (2)

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Cardet

cementiri
cementiri
Cardet és un Poble de la Vall de Boí Comarca Alta Ribagorça Lleida

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

El municipi de la Vall de Boí té una extensió de 219,49 km2 després de l’annexió, el 1965, del terme municipal de Durro. Fins el 1996 el municipi rebé el nom de Barruera i aquest any passà a denominar-se la Vall de Boí. En la seva configuració actual, el terme llinda al N amb els de Salardú i Viella (Vall d’Aran), al NE amb Espot (Pallars Sobirà), a llevant amb la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), al S amb el Pont de Suert i a ponent amb Vilaller. El terme és molt muntanyós i apareix articulat en diverses valls. La principal i la que forma l’eix del terme és la vall de Boí, constituïda per la Noguera de Tor; hi aflueixen les valls de Sant Nicolau, de Sant Martí i de Durro, que articulen el terme i defineixen la localització dels diversos nuclis de població.

El terme comprèn el poble de Barruera, cap de municipi, els pobles de Boí, Taüll, Erill la Vall, Durro, Cardet i Cóll, el lloc de Saraís, la urbanització del Pla de l’Ermita i el balneari de Caldes de Boí.

El terme actual comprèn tota la vall de Boí, des de l’estret de les Cabanasses al SW i aigua avall d’aquest el poble de Cóll i Saraís, fins a les muntanyes granítiques de Besiberri, Comaloforno, Montardo i el Gran Tuc de Colomers (amb altituds superiors als 2.800 m), a tramuntana, que fan de partió amb la Vall d’Aran. La Vall de Boí és travessada en direcció NE-SW per la Noguera de Tor, que es forma sota el Montardo (2.833 m), el tuc de Ribereta, el cap del Port de Caldes i, sota la serra de Tumeneia, als estanys de Tumeneia, Negre i de Cavallers. El terme de la Vall de Boí comprèn, també, les valls de Sant Nicolau i de Sant Martí, que, separades per la serra de Martillac, aflueixen a la Noguera de Tor per l’esquerra. En la primera, que baixa d’Estany Redó i d’Estany Llong, trobem entre aquest darrer estany i el de Llebreta el petit pla d’Aigüestortes, antic llac reblert per les aportacions de sediments del barranc de Morrano, on el riu forma meandres i illes i hi ha boscos de pins i avets. Aquest pla, on és situada la capelleta moderna del Sant Esperit, ha donat nom al Parc Nacional d’Aigüestortes i de Sant Maurici, que comprèn l’aiguavés pallarès, on hi ha l’estany de Sant Maurici, i el ribagorçà, dins el municipi de la Vall de Boí, que enclou les valls, tributàries de la vall de Sant Nicolau, de Llacs i de Mussoles, de Morrano (amb les comes i els estanys d’aquest nom) i de vall de Sarradé (drenada pel barranc de Sarradé, al curs del qual hi ha l’estany de Sarradé d’Amunt, dominat per la Pala Alta de Sarradé —2.944 m— i l’estany de Sarradé). Lavall de Sant Nicolau, que és drenada pel riu homònim, rep el nom del de la capella de Sant Nicolau que hi ha prop de l’estany de Llebreta. Entre la vall de Sant Nicolau i la de la Noguera de Tor hi ha la coma de Contraix, centrada per l’estany de Contraix, a 2.570 m d’alçada i de 62 m de fondària, l’emissari del qual o barranc de Contraix aflueix per la dreta, al riu de Sant Nicolau. La domina per l’W el pic de Contraix (2.957 m) i per l’E el Gran Tuc de Colomers (2.932 m), entre els quals s’obre el coll de Contraix, que la comunica amb la coma de Colieto. En la segona vall tributària de la Noguera de Tor, la vall de Sant Martí, per on passa l’antic camí al port de Rus, hi ha els pobles de Boí, prop de la confluència del riu de Sant Martí amb la Noguera de Tor, i de Taüll. La tercera vall afluent de la de Boí, que n’és tributària per l’esquerra, és la de Durro, per on corre el riu de Durro o de les Foixes, emissari de l’estany de Durro, que desguassa a la Noguera de Tor entre el tossal de Comaduga (1.350 m) i la roca d’Espà (1.438 m). Diversos barrancs que aflueixen al riuet de Durro són el de Mulleres, el de Ginebrell, el d’Artigues, el de Collascorts, el de Freixe i el dels Horts. Una antiga carrerada de bestiar és a la partió amb el terme del Pont de Suert; travessa la Serra Capitana i va vers tramuntana pel turó de Collcabanes (2.061 m), els Amoriadors, el serrat de Cabaneres i les Feixes.

La vall queda relligada a la N-230 (de Lleida a la Vall d’Aran i França) per una carretera (L-500) que ressegueix en la seva major part la Noguera de Tor per la dreta i porta fins a les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort. La resta dels nuclis queden units per carreteres locals a la via principal.

El Poble

El poble de Cardet s’alça a la dreta de la Noguera de Tor, aigua amunt de l’estret de les Cabanasses. Tenia 11 h el 2005. L’església parroquial és dedicada a Santa Maria i és romànica, amb un absis molt alt. S’hi venera una imatge de la Mare de Déu de les Cabanasses, procedent de l’ermita de la Mare de Déu de les Cabanasses a l’estret de les Cabanasses, a l’entrada de la Vall de Boí, vora l’antic Hostal de les Cabanasses. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva el frontal de l’altar de la parròquia de Cardet, del segle XIII, i la decoració pictòrica de la biga del baldaquí. El lloc de Cardet és esmentat el 1096. El 1157 el castell de Cardet fou donat al monestir de Lavaix per Bernat d’Erill. En endavant, i fins a la fi de l’Antic Règim, Lavaix detingué la ju risdicció del lloc.

Festes

La festa major es fa el 15 d’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Església Santa Mª de Cardet
Església Santa Mª de Cardet

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 l’ajuntament de la Vall de Boí

Enciclopèdia Catalana

Coll

Església
Església
Coll és un Poble del Municipi de la Vall de boí Comarca  Alta Ribagorça (Lleida)

A Còll hi anem el 9 d’agost de 2011 ja que fem tota la Vall des de Pont de Suert a casa d’Arro

Dades del Municipi

Gentilici Segons el poble
Superfície 219,49 km²
Altitud 1.111 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
992 hab.

Breu historia del municipi

El municipi de la Vall de Boí té una extensió de 219,49 km2 després de l’annexió, el 1965, del terme municipal de Durro. Fins el 1996 el municipi rebé el nom de Barruera i aquest any passà a denominar-se la Vall de Boí. En la seva configuració actual, el terme llinda al N amb els de Salardú i Viella (Vall d’Aran), al NE amb Espot (Pallars Sobirà), a llevant amb la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), al S amb el Pont de Suert i a ponent amb Vilaller. El terme és molt muntanyós i apareix articulat en diverses valls. La principal i la que forma l’eix del terme és la vall de Boí, constituïda per la Noguera de Tor; hi aflueixen les valls de Sant Nicolau, de Sant Martí i de Durro, que articulen el terme i defineixen la localització dels diversos nuclis de població.

El terme comprèn el poble de Barruera, cap de municipi, els pobles de Boí, Taüll, Erill la Vall, Durro, Cardet i Cóll, el lloc de Saraís, la urbanització del Pla de l’Ermita i el balneari de Caldes de Boí.

El terme actual comprèn tota la vall de Boí, des de l’estret de les Cabanasses al SW i aigua avall d’aquest el poble de Cóll i Saraís, fins a les muntanyes granítiques de Besiberri, Comaloforno, Montardo i el Gran Tuc de Colomers (amb altituds superiors als 2.800 m), a tramuntana, que fan de partió amb la Vall d’Aran. La Vall de Boí és travessada en direcció NE-SW per la Noguera de Tor, que es forma sota el Montardo (2.833 m), el tuc de Ribereta, el cap del Port de Caldes i, sota la serra de Tumeneia, als estanys de Tumeneia, Negre i de Cavallers. El terme de la Vall de Boí comprèn, també, les valls de Sant Nicolau i de Sant Martí, que, separades per la serra de Martillac, aflueixen a la Noguera de Tor per l’esquerra. En la primera, que baixa d’Estany Redó i d’Estany Llong, trobem entre aquest darrer estany i el de Llebreta el petit pla d’Aigüestortes, antic llac reblert per les aportacions de sediments del barranc de Morrano, on el riu forma meandres i illes i hi ha boscos de pins i avets. Aquest pla, on és situada la capelleta moderna del Sant Esperit, ha donat nom al Parc Nacional d’Aigüestortes i de Sant Maurici, que comprèn l’aiguavés pallarès, on hi ha l’estany de Sant Maurici, i el ribagorçà, dins el municipi de la Vall de Boí, que enclou les valls, tributàries de la vall de Sant Nicolau, de Llacs i de Mussoles, de Morrano (amb les comes i els estanys d’aquest nom) i de vall de Sarradé (drenada pel barranc de Sarradé, al curs del qual hi ha l’estany de Sarradé d’Amunt, dominat per la Pala Alta de Sarradé —2.944 m— i l’estany de Sarradé). Lavall de Sant Nicolau, que és drenada pel riu homònim, rep el nom del de la capella de Sant Nicolau que hi ha prop de l’estany de Llebreta. Entre la vall de Sant Nicolau i la de la Noguera de Tor hi ha la coma de Contraix, centrada per l’estany de Contraix, a 2.570 m d’alçada i de 62 m de fondària, l’emissari del qual o barranc de Contraix aflueix per la dreta, al riu de Sant Nicolau. La domina per l’W el pic de Contraix (2.957 m) i per l’E el Gran Tuc de Colomers (2.932 m), entre els quals s’obre el coll de Contraix, que la comunica amb la coma de Colieto. En la segona vall tributària de la Noguera de Tor, la vall de Sant Martí, per on passa l’antic camí al port de Rus, hi ha els pobles de Boí, prop de la confluència del riu de Sant Martí amb la Noguera de Tor, i de Taüll. La tercera vall afluent de la de Boí, que n’és tributària per l’esquerra, és la de Durro, per on corre el riu de Durro o de les Foixes, emissari de l’estany de Durro, que desguassa a la Noguera de Tor entre el tossal de Comaduga (1.350 m) i la roca d’Espà (1.438 m). Diversos barrancs que aflueixen al riuet de Durro són el de Mulleres, el de Ginebrell, el d’Artigues, el de Collascorts, el de Freixe i el dels Horts. Una antiga carrerada de bestiar és a la partió amb el terme del Pont de Suert; travessa la Serra Capitana i va vers tramuntana pel turó de Collcabanes (2.061 m), els Amoriadors, el serrat de Cabaneres i les Feixes.

La vall queda relligada a la N-230 (de Lleida a la Vall d’Aran i França) per una carretera (L-500) que ressegueix en la seva major part la Noguera de Tor per la dreta i porta fins a les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort. La resta dels nuclis queden units per carreteres locals a la via principal.

El Poble

Aigua avall de l’estret de les Cabanasses, a la dreta de la Noguera, hi ha el poble de Cóll (40 h el 2005), situat en un coster a 1 180 m. L’església parroquial de Santa Maria és romànica, d’una nau, ornamentada amb arcuacions llombardes a l’exterior. El portal, del segle XII, és format per arquivoltes en degradació i extradossat per un fris escacat. A sobre mateix hi ha una làpida o carreu on, en baix relleu, hi ha representat el crismó, envoltat d’una sanefa amb ornamentació vegetal i coloms i cares als carcanyols. Al Museu Diocesà de Lleida hi ha una imatge policromada de la Mare de Déu, del segle XVI, que en procedeix, com també tres taules pintades de la mateixa època. La villa de Cóll és documentada el 819. El 1085 fou donada a Sant Andreu de Barravés i al segle XIII passà a la mitra de Lleida, raó per la qual l’església pertany al bisbat de Lleida, mentre que les altres del terme són del bisbat d’Urgell. 

Festes

Cóll celebra la festa major pel 15 d’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

110809 -8 Cóll (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 l’ajuntament de la Vall de Boí

Enciclopèdia Catalana

Castellserà

Castellserà (Església) (8)

Castellserà és un Municipi de la Comarca Urgell (Lleida)

A Castellserà hi anem el 9 abril de 2011

Dades del Municipi

Gentilici Castellseraní, castellseranina
Superfície 15,8 km²
Altitud 267 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
1.083 hab.
68,54 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al NW de la comarca. Limita al N amb els municipis de Preixens (Noguera) i Agramunt, a l’E també amb Agramunt, a l’W amb Penelles (Noguera) i al S altra vegada amb Penelles i la Fuliola. Al NW del territori principal del municipi hi ha l’enclavament allargassat de Torretosquella, que és dins el terme de Penelles. Castellserà és al vessant de migdia de la serra d’Almenara i s’estén un bon tros endins del pla d’Urgell. Per aquesta raó els sòls són molt variats, des de les roques calcàries i els guixos de la serra, fins a les terres profundes i fèrtils de les zones planes. El canal d’Urgell travessa el terme al NE, faldejant la serra, i en rega quatre cinquenes parts.

El terme comprèn únicament el poble de Castellserà, cap de municipi. Un ventall de carreteres locals i camins que s’obren en totes direccions comuniquen el poble amb la rodalia. La via de comunicació més important és la carretera de Bellpuig, que a 2 km escassos vers migdia del poble enllaça amb la carretera C-53 de Tàrrega a Balaguer.

El Poble

El poble de Castellserà es troba a 267 m d’altitud, al centre del terme, en terreny pla que envolta una petita elevació on s’originà la població. Iniciat a l’entorn de la fortalesa, anà creixent, prenent per eixos les principals vies de comunicació.

L’edifici conegut com “la botiga del castell” i popularment com “el castell”, situat al carrer de Santa Maria, és en realitat l’antic graner que tenia a la població el monestir de Poblet. El féu construir l’abat Domènec Porta (1502-26), i el seu escut és present tant en la portalada com en una arcada de l’interior. Hi ha, tanmateix, restes d’uns fonaments anteriors que fan pensar en una primitiva fàbrica, emplaçada en el mateix indret i amb la mateixa funció, i que devia formar part de l’antic castell, avui desaparegut. Després de la desamortització, el magatzem passà a mans privades i el 1982 fou adquirit per l’ajuntament. Aquest edifici, de planta trapezoïdal, és distribuït en dues plantes, comunicades per una escala interior. A la planta baixa, cinc columnes de secció circular situades al bell mig de la sala suporten el sostre, d’embigat de fusta, mitjançant sis arcs rebaixats. Al pis, les columnes sostenen la coberta a dos vessants. La façana principal és centrada per un portal adovellat. En 1927-28 fou oberta una segona porta, que dóna directament a l’escala que va al segon pis. A l’actualitat, l’ajuntament el destina a casal de cultura. Es conserva també algun edifici del segle XVII, però la majoria dels edificis antics són del segle XVIII. L’actual carrer de la Muralla assenyala una part del perímetre primitiu. L’any 2001 es declarà bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric el graner del monestir de Poblet, que posteriorment fou objecte de restauració.

L’església parroquial, dedicada a Santa Magdalena, fou construïda el 1600 i reformada a la fi del segle XIX. Als afores del poble, al peu de la carretera de Preixens, hi ha el santuari de Sant Sebastià, patró de la localitat. És una capella petita i acollidora, construïda el 1786, en compliment d’un vot del poble, per agrair la intercessió del sant en el deslliurament d’una pesta. Una antiga creu de terme, que abans es trobava a la sortida de la localitat, ara és situada més a l’interior, a l’indret anomenat el Sitjar.

Festes

En l’aspecte cultural, cal destacar l’Agrupació Flors d’Urgell, fundada el 1926 amb el nom d’Agrupació Coral de Castellserà (porta la denominació actual des del 1956). La festa major d’hivern se celebra el segon diumenge de maig, pel Roser, i la d’estiu, el primer cap de setmana de setembre. La festa de Sant Sebastià, patró del poble, s’escau pel 20 de gener.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castellserà (Creu Terme) (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Olius

Cementiri Moderniste de Olius (22)
Olius és un municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)

A olius hi anem el 25 d’agost de 2012,  ja que  estem de vacances a Port del Compte,  i fem tot el Solsonès.

Dades del Municipi

Superfície 54,5 km²
Altitud 565 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
902 hab.
16,55 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi envolta gairebé totalment (llevat del sector N) el municipi de Solsona i limita amb els de Lladurs (N), Navès i Clariana (E), Riner i Llobera (S) i Pinell i Castellar (W). Olius és a la conca alta del Cardener, riu que s’encaixa en gresos i conglomerats oligocènics fins a afaiçonar un canyó. Hi aflueixen per la dreta la rasa de Meig i el riu Negre.

El terme comprèn la urbanització del Pi de Sant Just, cap de municipi, i les caseries d’Olius, Brics i el Castellvell (o dit també Castellvell de Solsona). També inclou l’enclavament de Miravelles (al N del terme de Solsona) i una part de l’àmbit d’una antiga parròquia, Sant Just i Joval, l’altra part del qual correspon al terme de Clariana de Cardener. Fora de la urbanització el poblament és bastant dispers. El sector més important, a llevant, on hi ha la parròquia d’Olius, és a la vall del Cardener, que hi passa profundament engorjat en els gresos i conglomerats oligocènics; al S, per on passa el riu Negre, hi ha les parròquies de Sant Just de Joval i de Brics; a ponent hi ha el Castellvell de Solsona, que domina aquesta ciutat, i la masia i l’antic hostal de Torregassa. Les comunicacions coincideixen amb els eixos radials que surten de Solsona cap a Manresa, Berga, Bassella i Torà. Així, les carreteres principals són la C-55 d’Abrera a Solsona, la C-26 d’Alfarràs a Olot i les carreteres locals de Solsona a Pinell i Torà.

El Poble

Al N del terme, a la dreta del Cardener, hi ha el conjunt disseminat de masos d’Olius (118 h el 2005), centrat per la parròquia de Sant Esteve.

Al S del terme, a l’esquerra del riu Negre, hi ha la parròquia de Brics (conjunt de masos disseminats), el nom primitiu de la qual era Trevics, dedicada a sant Salvador. Consta ja al s. XI, en què passà dels comtes d’Urgell a Ramon Isarn i la seva família. El 1417 era ja de l’església de Solsona i la família Trevics fou castlana del lloc diverses generacions. Del terme de Brics (64 h) són les antigues masies de Viladebages, amb la capella preromànica de Sant Julià; la de Torre de Flot, amb l’església romànica de Sant Felicià i Sant Prim; les tradicionals cases de Cor de Roure i Viladot, i també la masia de la Rebollosa, de grans proporcions, construïda de nou al s. XVIII.

També pertany al municipi d’Olius l’antic Castellvell de Solsona (anomenat també el Castellvell), les restes del qual s’alcen estratègicament en un turó de 848 m d’altitud al NW de la ciutat. Fou una gran fortificació, d’origen molt antic (al s. XI ja s’anomenava ““vell”), que el comte Borrell de Barcelona féu reforçar els anys 957 i 973 per assegurar la defensa de la contrada. Fou molt reformat al s. XIV, en el qual es construí la gran sala que ocupava la banda oriental del recinte, quadrat, amb arcs apuntats transversals sobre columnes cilíndriques amb capitells cúbics, segons un model freqüent als castells catalans en època gòtica. Fou rehabilitat encara com a fortalesa militar en la primera guerra Carlina pel baró de Meer i sofrí greus danys en la tercera guerra Carlina (el 1872 el capitost carlí Morlans féu ensorrar les tres torres actualment escapçades de les quatre que tanquen el recinte emmurallat, del qual resta només la base, i l’arribada dels governamentals impedí la destrucció de la quarta, que encara s’alça en bona part al SW, obra probablement del s. XIII). El castell fou sempre de la jurisdicció dels vescomtes de Cardona (després comtes i ducs) des que aquest llinatge dominà Solsona.

De l’època romànica, fora del recinte, es conserven restes d’una església, a ponent, amb absis trilobat, que correspon a l’església parroquial de Sant Miquel de Castellvell. Fou substituïda per la parròquia de Brics, que n’havia estat sufragània.

Dins del recinte del castell hi ha també restes de la capella d’època romànica, però vers la primera meitat del s. XV fou edificat, sota la mateixa advocació de santa Maria, un notable edifici d’estructura gòtica, que ha romàs obert al culte com a santuari de la Mare de Déu del Remei. S’hi venera una imatge sedent de Maria. El santuari és centre de devoció comarcal i s’hi celebra l’aplec dit del Roseret.

Al S del turó hi ha, encara, l’església romànica de Santa Coloma, prop de la masia del mateix nom. Més a ponent, al límit del terme d’Olius amb el de Castellar de la Ribera, enlairada a la serra de Torregassa, hi ha la masia i antic hostal de Torregassa, on s’havia celebrat una important fira de bestiar.

Al terme d’Olius hi ha estacions prehistòriques de diverses èpoques: cistes i coves neolítiques i del bronze al Cerc, el Vilaró Vell, Solanells, el Vilar de Ximosa, Sant Bartomeu, la Guingueta, els Ots (Horts), Corde Roure, Aigües Vives; restes ibèriques i romanesal Castellvell, a Anseresa i a la Guingueta. Aquesta abundància de restes esparses fa pensar en una dispersió d’hàbitat en aquesta comarca i altres de veïnes anterior ja a l’època carolíngia.

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Olius 1 (2)

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120825-2 Olius (45)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Guixers

120824-1 Guixers (9)

Guixers es un municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)

A Guixers hi anem el 24 d’agost del 2012

Dades del Municipi

Gentilici Guixarès, guixaresa
Superfície 66,4 km²
Altitud 750 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
128 hab.
1,93 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita pel N amb el municipi de la Coma i la Pedra, per l’W amb Odèn i per l’E amb Gòsol i Fígols (Berguedà). A migdia entronca amb el terme de Navès i amb els enclavaments del Santuari de Lord (Sant Llorenç de Morunys) i Valielles (Montmajor, Berguedà).

El territori a ponent del Cardener s’estén des de la cinglera de la serra de Querol (2 214 m), sector meridional de la serra de Port del Comte, fins a la mola de Lord, i a la capçalera de la rasa de Vilamala, i comprèn l’important coll de Jou (1 470 m). El territori de llevant, a la vall de l’aigua de Valls, s’estén des dels contraforts meridionals de la serra del Verd (roca de Guixers, 1 425 m), a la dreta de la vall, i de la serra d’Ensija (serra de Montcalb, 1 667 m), a l’esquerra, fins a la serra dels Bastets (1 383 m al tossal de la Viuda) i la de Busa (ja a Navès), i comprèn un petit sector, a l’extrem E del terme, de la vall d’Ora (dita aquí de Llinars). El poblament és disseminat; hi trobem les caseries de la Casa Nova de Valls, cap administratiu, de Castelltort, la Corriu, Montcalb, Sisquer i Vilamantells, moltes de les quals corresponen a antigues parròquies. Entre les esglésies cal esmentar les romàniques de Sant Serni del Grau i Santa Creu d’Ollers. El terme és travessat per la carretera local que va de Berga a Sant Llorenç de Morunys.

Abans de la formació del municipi, Guixers, Castelltort, Sant Serni i Ollers ja constituïen una jurisdicció. El consell es reunia el 1606 a la Codina de Castelltort i, més endavant, format ja el municipi (sense Montcalb, Valls i Sisquer), la casa del comú es trobava a la masia del Jardí i l’hostal de la Mel, vora el Cardener i prop de Sant Llorenç de Morunys. Modernament la casa del comú fou traslladada a la Casa Nova de Valls.

El Poble

A l’esquerra de l’aigua de Valls, sortint de l’estret de Vallpregona, hi ha l’antiga església de Santa Maria de Valls, sufragània de la parròquia de Sisquer. A 1 km de la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys hi ha la masia de la Casa Nova de Valls, que és on es troba la casa del comú del municipi. Aquesta caseria, totalment disseminada, es formada per l’església i 5 o 6 cases. El municipi disposa, des de 1993, d’un arxiu històric local que recull documentació municipal des del segle X fins a l’actualitat. Santa Maria de Valls celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost.

L’antiga parròquia de Sant Martí de Guixers, esmentada el 1088 quan el comte Ermengol d’Urgell la cedí a Santa Maria de Solsona, dóna nom al municipi. En resta una petita esglesiola romànica , dedicada a la Trinitat, propera a la masia de Can Guix, als vessants meridionals de la roca de Guixers. Prop seu hi ha l’antiga església de Sant Feliu. Al SW del cap municipal hi ha la parròquia de Castelltort, dedicada a sant Climent (edifici del segle XVIII). A l’altra banda del riu es conserven les ruïnes de la primitiva església, romànica, i de l’antic castell Tort, al cim d’un turó, esmentat ja el 1064, que formà part dels dominis dels Cardona. La parròquia de Castelltort (de la qual depenia Guixers) pertanyé a la canònica de Solsona.

El sector de septentrió

Més al N, sota la serra del seu nom, hi ha l’antiga parròquia de Montcalb, dedicada a sant Pere, que fou sufragània de la de Sisquer. Es tracta d’una caseria totalment disseminada que celebra la festa major per Sant Pere (29 de juny), festivitat del seu patró. Al SE de Montcalb hi ha l’antiga església romànica de Santa Magdalena del Collell, prop la masia del Collell. A la dreta de l’aigua de Valls, al N del terme i sota Puig-aguilar, està situada la caseria disseminada de la Corriu. Aquesta parròquia, dedicada a sant Martí, ja és esmentada el 839. La rectoria fou sovint residència del comandant carlí que regia la comandància militar de Sant Llorenç de Morunys durant la primera guerra Carlina, dit el Rector de Frades. Al cim de Puig-aguilar (1 253 m) hi ha el santuari de Puig-aguilar, en un indret on segons la llegenda s’aparegué la Mare de Déu a un pastor de la gran masia fortificada de Torre de Corriu. L’admiració dels veïns de Vilacireres, Pratformiu (la Coma i la Pedra), Sisquer (Guixers) i Moripol (Gósol) féu que construïssin un santuari. Pel setembre, el diumenge següent al dia 8, es fa un aplec al santuari de la Mare de Déu de Puig-aguilar, i la festa major de Corriu se celebra el primer diumenge de maig, pel Roser.

Festes

A ponent del terme, sota el coll de Jou, al camí que porta al santuari de Lord, hi ha l’església de Sant Serni del Grau (o Santa Maria del Grau), romànica, que centrava l’antic terme de Vilamantells . A la creu del Codó (1 509 m), prop de coll de Jou, es fa un gran aplec el dia de la Santa Creu de Maig, en el qual es beneeix el terme i el pa, que es reparteix entre els assistents. El diumenge següent se celebra la missa a Sant Serni i també es reparteix pa beneït. Al NE de Sant Serni, camí ja de la Coma i la Pedra, es conserva l’església de Santa Creu d’Ollers, romànica, que havia tingut unes quantes masies dins la seva demarcació religiosa.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120824-1 Guixers (19)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Coll de Jou Port de Muntanya

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Ardevol

120824-5 Ardèvol Torre d'Ardèvol (9)

Ardevol és un poble del municipi de Pinós comarca el Solsonès Lleida

Dades del Municipi

Altitud 730.5 msnm
Població (2008)
• Densitat
111 hab.

Breu historia del municipi

Limita a llevant amb els termes bagencs de Cardona i Sant Mateu de Bages, al sud amb el de Calonge de Segarra, pertanyent a l’Anoia, i a ponent amb Torà, de la Segarra. Dins el Solsonès entronca amb els municipis de Riner (N), la Molsosa (S) i Llobera (NW).

A la vall del Cardener, entre els termes de Cardona i Navars, dins la comarca del Bages, hi ha un enclavament (i antiga quadra) del terme de Pinós, en gran part estès a l’esquerra del riu, anomenat de Malagarriga. La serra de Pinós (que culmina a 931 m) forma l’eix en direcció NE-SW. Aquesta serra és un anticlinal format en un dels darrers plegaments pirinencs, que constitueix un petit nus hidrogràfic entre les conques del Llobregat (rieres de Matamargó i de Vallmanya que unides formen la riera de Salo, ja al Bages, afluent del Cardener) i del Segre (afluents de capçalera de la riera de Llanera com els barrancs de Gangolell, de la Rovira, dels Molins, la rasa d’Ardèvol i altres torrents que aboquen les aigües directament al Llobregós, dins el terme de la Molsosa).

El terme comprèn el poble de Pinós, cap de municipi, i les caseries d’Ardèvol, Matamargó, Vallmanya i Sant Just d’Ardèvol. Les comunicacions són molt escasses, només hi ha la carretera local de Torà a Ardèvol, que continua vers Pinós, des d’on enllaça amb la carretera de Calaf per els Quadrells i Castellfollit de Riubregós per Enfesta

El Poble

El sector d’Ardèvol (111 h el 2005) s’estén al NW del municipi, al peu de la serra de Pinós, abocat a la riera de Llanera (rasa d’Ardèvol). El que ha pervingut del castell d’Ardèvol i l’església parroquial de Santa Maria d’Ardèvol s’alça a l’esquerra del torrent o rasa homònims. El temple conserva alguns elements romànics als murs i una ossera i una pila baptismal, però fou modificat posteriorment (la portada duu la data del 1688). Prop seu s’alça la gran torre de guaita rectangular, d’obra rústega, probablement anterior al segle XI, que estigué revestida per una torre cilíndrica de pedres treballades i finestres amb arcs de mig punt, bastida posteriorment i que el 1932 s’esfondrà, deixant aleshores al descobert l’estructura quadrangular original. La caseria d’Ardèvol celebra la festa major el diumenge següent al 15 d’agost, el 17 de gener la festa de Sant Antoni, el 20 de gener la de Sant Sebastià i el tercer diumenge d’octubre la festa anomenada “de les noies”. Per Pasqua té lloc una popular cantada de caramellaires i durant les festes nadalenques, un pessebre vivent. En aquest lloc tenia dominis el bisbe d’Urgell a l’inici de la repoblació del sector, a la fi del segle X, i la canònica de Solsona també hi tingué alguna propietat, però des del segle XI passà a formar part dels dominis dels Cardona, que en tingueren la jurisdicció civil i criminal fins a la desamortització. Més al N, al límit amb Torredenegó, hi ha la sufragània de Sant Just d’Ardèvol, disseminada i dependent de la parròquia esmentada anteriorment. Ja és mencionada al segle XI i fou reconstruïda al segle XVI. No gaire lluny hi ha l’antiga casa Mussons, que era ja important al segle XVI, com ho palesen les reformes a la capella del 1557 i el 1591, anomenada després Tristany per l’enllaç de Jaume Tristany amb Margarida Cases, pubilla de Mussons; foren descendents seus els guerrillers carlins Benet Tristany (1794-1847) i Rafael Tristany (1814-99), les activitats dels quals foren decisives en les guerres del segle XIX. La portalada exterior i un escut heràldic a la façana porten la data del 1685. A les quatre cantonades del cos central hi ha unes garites similars a les que es construïren al castell de Cardona a la fi del segle XVII. Sant Just d’Ardèvol (48 h el 2005) 

Festes

Celebra la festa de la Santa Creu el primer diumenge de maig i, el 16 d’agost, l’aplec a l’ermita de Sant Roc.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120824-5 Ardèvol Torre d'Ardèvol (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Montgarri

Montgarri Vistes Pla de Beret  (10)

Montgarri és una entitat de població del municipi de Naut Aran Comarca Vall d’Aran) (Lleida)

A Montgarri hi anem el 11 d’agost de 2011 a Montgarri només hi queda el Santuari ja que està despoblat però val la pena arribar-hi per tot el seu entorn.

Breu historia del municipi

L’actual municipi de Salardú, de 255,75 km2 , es creà l’any 1968 després de l’annexió dels municipis de Tredòs, Bagergue (61,1 km 2 ), Gessa (17,2 km 2 ) i Arties (78,6 km 2) al terme tradicional de Salardú. De fet, el 1952 ja havien estat units els termes de Tredòs i Salardú, els quals formaven un municipi de 92 km 2 ; això no obstant, durant la dècada de 1950 se separaren de nou, i hom atribuí 88,6 km 2 al terme de Salardú i 3,4 km 2 al de Tredòs. El nou terme creat l’any 1968 rebé el nom oficial d’Alt Aran o Cap d’Aran, nom que es canvià pel de Naut Aran el 1985. El novembre de l’any 2001 el Parlament de Catalunya aprovà un text pel qual es demanava la modificació de la llei municipal i de règim local de la Generalitat. Segons això, els nuclis d’Arties i Garós, que administrativament consten com a entitats municipals descentralitzades, podrien demanar la segregació a l’ajuntament de Salardú per a constituir-se novament en municipis independents, fet que reclamen des de fa alguns anys.

El terme de Salardú es troba al sector de llevant de la comarca de la Vall d’Aran. Limita al N amb el departament francès de l’Arieja (termes de Sentenh, Bonac i Carda-sus-Lès), a llevant amb les terres pallareses dels municipis d’Alt Àneu i Espot, al S amb els termes ribagorçans de Barruera i Vilaller i a ponent amb les terres araneses de Viella i Canejan.

L’àmbit geogràfic del terme de Salardú s’estén en els límits físics següents: des del portilló d’Albi (2 410 m) i seguint la carena limítrofa amb l’Estat francès en direcció W-E fins al tuc d’Era Girèta (2 570 m).

Des del tuc d’Era Girèta, el termenal gira en direcció S seguint el curs del Riu Fred, al qual desguassa per la dreta la coma d’Era Girèta, travessa la Noguera Pallaresa, i remunta el curs del riu de Varimanya, que vessa a la Noguera per la dreta. El límit continua inclinant-se vers el SW vorejant els estanyons de Dalt de Varimanya (o estanhons de Naut de Varimanha o Marimanha), passa pel tuc del Rosari de Baciver i el tuc de Varimanya. Novament pren la direcció NW fins a l’estany de Naut deth Clòt der Os i, arribat a aquest punt, davalla cap al S passant pels estanys de Dalt de Baciver, el cap de Vaquèira, lo Teso de la Mina, travessa la carretera C-28 entre el port de la Bonaigua i les costes de Ruda, remunta el curs del riu de Ruda (la Garona de Ruda), que desguassa per l’esquerra a la Garona, i que a la capçalera pren el nom de riu de Saboredo, i migparteix els estanys del circ de Saboredo fins a arribar al tuc de Ratera (2 857 m).

Al sector meridional el termenal encercla el circ lacustre de Colomers, que comprèn 42 estanys, i pren la direcció W fins a arribar al Gran Tuc de Colomers (2 933 m), que fa de trifini entre les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Novament pren direcció NW fins el Montardo (2 833 m). Des d’aquest punt, la carena divisòria dibuixa un ampli arc en el qual destaca el Bessiberri del Nord (3 015 m).

A ponent, el termenal limita amb les terres de Viella i, en un sector, amb les de Canejan. Des del tossal dels Estanyets pren la direcció N seguint la carena i fins arribar al curs del barranc de Bargadèra. Travessa la Garona i puja en direcció al bony de Garòs (2 173 m), el tuc d’Arenho (2 522 m), el collet de Varradòs, per a arribar, novament, al portilló d’Albi.

Quan hom parla de sectors a Salardú es pot fer referència directa a les terres que ocupen els antics termes tradicionals que avui formen el conjunt del municipi.

El terme tradicional de Salardú i Tredòs, en contacte amb el Pallars Sobirà, inclou dos sectors ben diferenciats. El meridional comprèn una bona part de la vall del riu de Ruda que neix al circ glacial de Saboredo i les seves valls afluents de l’Aiguamòg (que neix al N del circ de Colomers i corre paral·lelament, de S a N, al riu de Ruda) i del Riu Malo i del barranc de la Garona (que neixen al S del massís de Beret i aflueixen al N del port de la Bonaigua al riu de Ruda, després de córrer en direcció E-W). El septentrional comprèn una bona part de la capçalera de la Noguera Pallaresa, que neix a ponent del mateix massís de Beret, a la font de l’Era Noguereta i prop dels anomenats ulls de la Garona, i corre en direcció S-N fins a Montgarri, on s’inclina vers llevant abans de penetrar al Pallars.

El terme tradicional de Bagergue s’estenia al sector NE de la Vall d’Aran i comprenia la major part de la vall de la Unhòla i un petit sector de la conca de la Noguera Pallaresa. Una carena de direcció N-S, paral·lela a la Unhòla, fa de divisòria d’aigües entre aquest riu, afluent de la Garona, i la Noguera Pallaresa (i per tant de les conques atlàntica i mediterrània); aquesta carena s’inicia al tuc d’Er Òme i continua per la taula de Parros, la serra d’Era Mòrta, el tuc de Pèdescauç (2 369 m) i el de Costarjàs (2 333 m).

L’antic terme de Gessa s’estenia pel sector central oriental de la Vall d’Aran, tot comprenent un petit sector de la vall de la Garona, a més de la vall afluent per la dreta de Corilha, la qual davalla del tuc d’Arenho i del pla de Monnàs, mentre que per l’esquerra de la Garona una estreta llenca arriba als vessants N de Mont-romies.

El terme tradicional d’Arties s’estén al sector SE de la Vall d’Aran, en la seva major part a l’esquerra i a migdia de la Garona, tot comprenent la vall sencera del riu de Valarties i la capçalera de la ribera de l’Aiguamòg (amb la major part del circ de Colomers).

El municipi comprèn la capçalera de dues conques hidrogràfiques que vessen a la Mediterrània i a l’Atlàntic mitjançant la Noguera Pallaresa i la Garona, respectivament.

La Noguera Pallaresa drena el NE de la comarca. Per la dreta rep el riu d’Es Molís, la ribera d’Eth Mòrt, el barranc d’Es Gavècs i el riu de Varimanya. Per l’esquerra vessen el riu d’Era Sèrra, el de Barlongueta, el de Parros, el d’Eth Horcalh, l’Arriu Porquèr i el Riu Fred.

La Garona rep a la capçalera les aigües del Riu Malo i del riu de Ruda, al qual vessa per la dreta el barranc d’Es Arcoïls. Per la dreta hi desguassen, a més, la Unhòla, que rep per la dreta les aigües del riu de Moredo, i una sèrie de barrancs, com ara el de Corilha, el d’Artigues, el de Salider i el de Cal. Per l’esquerra a la Garona vessen l’Aiguamòg, el barranc de Zedo i el riu de Valarties, format en capçalera per la ribera de Rius i al qual desguassen per la dreta el barranc d’Aigües Hondes i el barranc d’Era Tèda, i per l’esquerra el barranc d’Era Aubeta i el de Codiero.

El terme comprèn la vila i cap municipal de Salardú, la també vila d’Arties, els pobles de Bagergue, Garòs, Gessa, Tredòs i Unha, les instal·lacions d’esquí i el nucli de Vaquèira-Beret i els despoblats de Montgarri, Eth Dossau i Pujò.

L’eix de comunicacions del terme és la carretera C-28, d’Esterri d’Àneu a Viella pel port de la Bonaigua, que ressegueix la Garona pel marge dret. Els principals nuclis del municipi es troben a la vall i són travessats per aquesta carretera. Això no obstant, de la carretera surten alguns ramals, com ara el que mena a les pistes d’esquí de Vaquèira-Beret i al santuari de Montgarri i que continua vers Alós d’Isil, ja al Pallars Sobirà. Des d’Arties surt un segon branc que remunta tot el curs del riu de Valarties, i des de Salardú, un tercer branc que porta a Unha, Bagergue i remunta la Unhòla

El Poble

Una pista forestal que surt de Bagergue travessa el pla de Beret seguint més o menys paral·lelament la Noguera Pallaresa i arriba, després de 13 km, al despoblat d’Eth Dossau i al santuari i antic hospital de Montgarri. També s’hi arriba a través d’una carretera que surt del complex esportiu de Vaquèira-Beret. El nucli d’Eth Dossau (el Dossal en català) es troba a 1 640 m d’altitud, a la dreta de la Noguera Pallaresa, al peu de la muntanya d’Eth Dossau (2 520 m), aigua avall del santuari. A causa del seu aïllament es despoblà totalment entre el 1945 i el 1955. El nucli també era conegut amb el nom d’Es Cases de Montgarri.

El santuari de Montgarri es troba a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, als vessants S de les muntanyes de Bandolèrs i d’Eth Trau dera Esca, entre la ribera d’Eth Forcalh i l’Arriu Porquèr.

L’actual edifici, bastit al segle XVI, segueix una línia renaixentista. Conserva un frontal d’altar del segle XVI amb la imatge de la Mare de Déu brodada, el bou de la llegenda i els noms de Jesús i Maria. La part del baptisteri conserva un mur de l’edifici primitiu. Al voltant del santuari hi ha la rectoria, la casa de l’administrador del santuari i el refugi-hospital que acull els vianants.

La fundació de Montgarri sembla que es remunta a 1117-19, quan, segons la tradició, fou descoberta la imatge de Maria que allí es venera per un pastor que veié com un bou s’agenollava sovint al mateix lloc i en donà notícia als cònsols de Salardú, els quals feren una investigació i trobaren la imatge. S’hi bastí una petita capella i ja al segle XVI, el poble de Gessa, que era propietari del terme de Montgarri, el vengué al comú de Salardú i Tredòs, tot reservant-se, però, la propietat del santuari, i aleshores es bastí l’edifici actual. L’arxipreste de Gessa nomenava el capellà de Montgarri i el vicari de Gessa n’era l’administrador. L’hospital i el santuari eren oberts tot l’any.

 

Temps enrere, els pastors francesos que hi duien el bestiar a pasturar feien donació dels formatges, que es repartien a la concurrència el dia 15 d’agost. Els pobles de Bagergue, Gessa, Unha, Tredòs i Salardú pagaven cadascun una carga de vi i una altra de pa. Després de l’ofici, cada capellà beneïa els productes del seu poble i un representant del poble els repartia entre els seus veïns (el vi era servit en copes d’argent, els pichèrs, que tots els pobles tenien).

 Festes

El dia 2 de juliol s’hi celebra un aplec, molt concorregut i arrelat dels pobles de la Vall d’Aran i també del Pallars i dels pobles veïns del sector occità dins l’Estat francès (Vathmala i altres valls).

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Montgarri (25)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Llobera

120824-2 Llobera Dolmen (13)

Llobera  és un Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)

A Llobera hi anem el 27 d’agost de 2012 estan de vacances al Port del Compte

Dades del Municipi

Superficie 39,2 km²
Población 201 hab. (2014)
• Densidad 5,13 hab./km²
Código postal 25281

Breu historia del municipi

Els límits municipals dins el Solsonès són Olius (N i E), Riner i Pinós (E) i Pinell (NW). Les seves aigües (la riera de Sanaüja, que forma el límit amb el terme de Pinell, i la capçalera de la riera de Llanera) es dirigeixen al Segre a través del Llobregós, però al sector nord-oriental s’aixeca un esquenall (serra de Llobera, de 915 m al turó de Vilamós), continuació de la serra de Torregassa, de direcció N-S, que separa la conca del Segre de la del Cardener.

El terme comprèn els pobles de Llobera (anomenat també Llobera de Solsonès), cap administratiu, i Torredenegó, així com la caseria de Peracamps. La resta del municipi és esquitxat de masies disseminades, llevat del petit nucli al voltant de l’Hostal Nou, on hi ha l’escola, la nova església parroquial de Peracamps i alguna altra casa. La principal via de comunicació és la carretera local de Solsona a Torà, de la qual surten dos ramals: un que mena al Miracle de Riner i Cardona i un altre que, a l’altura de l’Hostal Nou, porta a Peracamps i Biosca. Un antic camí de traginers i ramader travessa tot el terme (en alguns llocs on les lloses de pedra eren a la superfície es poden veure les trilles que els primers carros deixaren marcades).

El Poble

Al N del terme, hi ha el poble de Llobera (34 h el 2005), centrat per l’església parroquial de Sant Pere, enlairada a 855 m, a la serra del seu nom, sota les restes del vell castell de Llobera, que conserva encara robustes parets amb portes adovellades. L’església, d’origen romànic però molt modificada (té un robust campanar de torre quadrat), fou consagrada pel bisbe d’Urgell el 1031 i cedida a la canònica de Solsona. El seu rector era considerat vicari d’aquesta canònica. Es conserven diversos capbreus des del segle XIV. Els senyors del castell (que posteriorment fou de la jurisdicció alta i baixa del comtat de Cardona, fins a la batllia de Solsona) esdevingueren una nissaga de molt prestigi a Solsona (ciutat on s’establiren al segle XIV), on l’hospital i un carrer portaren després el seu nom; Pere de Llobera aprovà el 1229 les donacions que Bernat de Freixe féu a l’església de Santa Maria, fundada al castell de Llobera. Al Museu Diocesà de Solsona es conserva una magnífica ossera del mercader Bartomeu de Llobera, mort el 1440, que dóna fe de la qualitat que assoliren els escultors solsonins de l’època.

Festes

La festa major de Llobera se celebra el primer diumenge de maig i, el diumenge següent al 30 de gener, la festa de Sant Sebastià. Per la segona Pasqua es fa un aplec a l’església de Sant Salvador i el segon diumenge de setembre n’hi ha un altre a la capella de Santa Maria de Montraveta. El 3 de maig, a Santes Creus, es fa una missa i es reparteix pa beneït als assistents.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120824-2 Llobera Dolmen (7)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana