Arxiu de la categoria: Comarca Ripollès

Toses

toses-esglesia-romanica-de-sant-cristofol-15

Toses és un Municipi del Ripollès Girona)

A Toses apart d’anar-hi sovint i’agost del 2012 des de Bagàhi anem i  fem tot un segui de fotos del poble per pujar-les al xino-xano

Dades del Municipi

Gentilici Tosà, tosana
Superfície 58,12 km²
Altitud 1.444 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
150 hab.
2,58 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Toses, de 58,12 km2, que canvià el seu nom pel de Toses de la Muntanya l’any 1937, tanca geogràficament el Ripollès i la Vall de Ribes i dóna accés a la vall de la Molina i a la Cerdanya a través de la seva famosa collada de Toses (1 800 m d’altitud).

Aquest municipi comprèn la capçalera de la vall del Rigard més amunt de Planoles, entre la serralada axial dels Pirineus, al N, des del cim de la Bassa (2 030 m, límit amb la Molina d’Alp, a la Baixa Cerdanya) fins al pic de Gorroblanc, amb el coll de Sant Salvador i el pla de Salines entremig, límit estatal entre Espanya i França, que la separa de l’Alta Cerdanya (Vallsabollera), i, al S, les serres que enllacen la serra de Cadí i el Moixeró amb la serra de Mogrony, que fan la divisòria d’aigües amb la conca del Llobregat, des de pla de Rus fins al puig de Coma Ermada (2 045 m): pla Baguet (2 031 m), coll de la Creueta, la Creueta (2 068 m), la Pleta Roja (2 031 m), la Moixera, Costa Borda (1 908 m), collada de les Fontetes o de Castellar, turó de Pedra Picada (2 005 m), coll de Remoló, Emperadora i el coll de la Bona, que la separen del Berguedà (Castellar de n’Hug).

Els principals nuclis de població d’aquest terme municipal són el poble de Toses, que n’és la capital, i els de Dòrria, Nevà, Fornells de la Muntanya, i el veïnat d’Espinosa.

La carretera de Ripoll a Puigcerdà (N-152, collada de Toses) s’enfila amb mil marrades pel pendent assolellat de la vall, i es mostra amb tota la seva grandesa des de la via del ferrocarril, que la segueix pel seu fons, paral·lela al Rigard, abans de sortir-ne pel famós túnel del Caragol, que s’inicia poc després de la població de Toses. De la carretera N-152, en surt un ramal a l’altura de Fornells de la Muntanya que arriba al poble de Toses. Aquesta pista, modernament esfaltada, al mateix temps, és la que enllaça amb la carretera que porta a l’estació d’esquí de la Molina. El pla de l’Anyella és travessat per una pista que arrenca de la collada de Toses i que va per una banda fins al damunt de Castellar de n’Hug, i per l’altra fins a trobar una pista d’Alp a Gréixer, que travessa la muntanya pel coll de Pal. El poble de Toses té estació de ferrocarril.

El lloc de Toses i els dels seus agregats de Dòrria i de Nevà són uns dels que són coneguts de més antic de tota la Vall de Ribes, ja que es troben esmentats dintre la demarcació, pagus o comtat de Cerdanya l’any 819, en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, amb els noms de Tosos, Duaria i Nevano.

El portum de Tosa o collada de Toses surt en el testament del comte Guifré de Cerdanya del 1035, i la villa Toses en la cessió d’un mas, feta a Ripoll el 1102 pel comte cerdà Guillem Jordà.

El Poble

El poble de Toses (61 h el 2005), a l’W del terme, fou fortificat i envoltat de torres i murs amb espitlleres perquè el castell, del qual es conserven trossos de murs i se’n veuen fossars a l’indret anomenat els Castellassos, quedava lluny de la població. De les antigues fortificacions de Toses, seen veuen encara alguns vestigis a Cal Bernat i al dessota de la rectoria.

El poblet (1 444 m d’altitud), el més alt de la comarca, ha sofert molts contratemps i destruccions, a causa de la seva situació fronterera; així, consta que ja l’any 1794 els francesos cremaren 46 cases del poble. És un dels poblets més típics de la contrada, on el turisme hi comença a tenir una certa importància. Té les cases esglaonades a la falda de la muntanya, moltes de les quals han estat restaurades i recuperades com a segones residències. En destaca Can Serra, amb una interessant pallissa del 1858.

L’església n’és, sens dubte, l’element més remarcable, i es troba, juntament amb el seu cementiri, al damunt del poble, dominant la vall. Dedicada a sant Cristòfol, és un edifici del segle XI, d’una nau, acabada amb un absis senzill que sembla renovat al segle XII per la seva part superior. L’interior de l’església és arrebossat; té capelles obertes als costats de la nau. La façana té dues finestretes romàniques, i la seva porta conserva l’antiga ferramenta d’ornamentació, una mostra més dels treballs de forja de ferro d’aquesta zona. Té un notable campanar, rabassut i massís, d’un gran sòcol amb arcuacions llombardes i d’un pis superior, cobert a doble vessant, amb una gran finestra oberta i altres que es veuen tapiades, cosa que revela modificacions en la seva cobertura i segurament en l’altitud. L’interior no té ara cap peça remarcable; només hi ha unes pintures modernes, imitació lliure de la pintura romànica, que adornen l’absis.

D’aquesta església procedeixen, però, uns fragments del baldaquí romànic que han estat reconstruïts al Museu Nacional d’Art de Catalunya; s’hi veuen dos profetes i una sèrie d’animals o monstres en els paraments interiors, com una àguila bicèfala, un griu de tres caps, una sirena de doble cua, un llangardaix de sis potes, un elefant, un drac, etc. També es conserven al mateix museu una biga de baldaquí, unes pintures murals de l’absis, amb una representació del Pantocràtor, símbols dels evangelistes i dels apòstols, de trets negres damunt un fons monocrom, i dos fragments laterals d’un revestiment d’altar, amb Sant Pere que rep les súpliques d’una ànima acompanyada de Sant Pau i de l arcàngel Sant Miquel, que pesa les ànimes mentre discuteix amb el dimoni. Aquesta peça és de ben avançat el segle XIII, però de concepció romànica.

En aquesta església hom venerava també una notable Majestat romànica, perduda d’ençà de l’any 1936. Una tradició deia que procedia d’una capella dedicada a sant Salvador, situada a la caseria de Maians, prop de la collada de Toses, al lloc conegut per la Creu de Maians.

Festes

La festa major del poble se celebra el 10 de juliol, festivitat de Sant Cristòfol, i també es fa festa per Santa Magdalena, el 22 del mateix mes; el Dilluns de Pasqua es fa una truitada popular organitzada només per a la gent del poble.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

toses-esglesia-romanica-de-sant-cristofol-46

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Informació de la Generalitat de Catalunya

Informació de l’Institut d’Estadística de Catalunya

Setcases

Setcases (36)
Setcases és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)
A Setcases hi anem el 29 de desembre de 2014 des de Toses

Dades del Municipi

Gentilici Setcasenc, setcasenca
Superfície 49,1 km²
Altitud 1.230 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
195 hab.
3,97 hab/km²

Breu historia del municipi

L’extens municipi de Setcases (49,12 km2) constitueix l’extrem NW de la Vall de Camprodon, a la capçalera del Ter, i el seu terme forma un gran semicercle amb la base als grans cims dels Pirineus axials, al límit amb el Conflent i el Vallespir i, per tant, de l’Estat espanyol i el francès, des del puig de Bastiments (2 874 m), a l’W, fins a Costabona (2 464 m), a l’E, passant pel pic de la Dona (2 702 m), el puig de la Llosa (2 503 m), Roques Blanques (2 454 m) i Roca Colom (2 502 m), aquests dos envoltant el circ de Concròs, i el coll de Pal (2 374 m). La corba del semicercle és tancada a l’W, prop de la població, per la serra del Catllar i, més enllà, per la de Pastuira, amb el puig de Pastuira (2 679 m), la coma de l’Orri i el Gra de Fajol; i, per l’E, per la carenada que des del puig de les Agudes (1 978 m) va vers el puig Sistra (1 988 m) i un seguit de puigs i collades que arriben a Costabona, damunt les Roques d’en Mercer.

El naixement del Ter (que després de 167 km de recorregut i d’un notable aprofitament industrial desemboca a la Mediterrània prop de Torroella de Montgrí) es troba al NW del terme, a Ulldeter o circ de Morens, sota les tarteres del puig de Bastiments, envoltat pel pic de la Dona, la cresta d’Esquena d’Ase i el Gra de Fajol. Dins el mateix terme rep un seguit de rierols i torrenteres, com els de Coma Ermada, de Coma de l’Orri, de Carboner, dels Forquets, de la Cabanassa, de Vall-llobre, etc., que el converteixen, passada la població, en un riu fressós i de bon cabal, on es crien unes truites excel·lents.

La vall del Ter des de sota el Gra de Fajol fins al poble de Setcases, que és el cap de municipi, rep el nom de vall de Carlat, ampla i en constant desnivell, i és recorreguda en bona part per la carretera que la comunica amb Camprodon, oberta o arranjada el 1918 i que arriba fins al pla dels Hospitalets o estació d’esquí alpí de Vallter 2000. Altres camins o carrerades de muntanya la comuniquen amb Núria, Mentet o el circ del Tec (pel coll de Pal), aprofitades per activitats relacionades amb l’excursionisme.

El Poble

El poble de Setcases (177 h el 2005) es troba al sector s. del terme, a la dreta del Ter, a la confluència amb el torrent de Vall-llobre. La seva arquitectura tradicional, que constituïa una bona mostra de l’arquitectura popular de la vall, ha estat molt alterada per noves construccions i per la restauració de cases antigues per a segona residència; no se n’ha respectat ni l’estil ni els materials constructius. L’únic sector que conserva el caràcter original són les cases que resten sobre el torrent de Vall-llobre, situades a l’esquerra del Ter.

Campanar de l’església de Sant Miquel

 

© CIC-Moià

 

Un bon nombre de fondes, pensions i restaurants, amb vistes al turisme atret sobretot pels esports d’hivern, ha donat un nou caràcter a la població, que ha perdut, en part, l’aire rural tradicional. Aquest poble és presidit per l’església parroquial de Sant Miquel, la qual, tot i tenir el seu origen al segle XII, no conserva cap element anterior al segle XV, que va ser quan fou refeta totalment. Posteriorment tornà a ésser restaurada, i en part refeta, el 1729, després d’un incendi que obligà a reparar-ne les voltes i la teulada. Entre els esperons hi ha capelles laterals, algunes d’elles tancades. Té adossat un campanar de torre, i a la façana, sobre el portal, hi ha una imatge de sant Miquel. A l’interior guarda un altar barroc del 1754, un dels pocs que se salvaren de la crema del 1936 a la comarca. En procedeix també una casulla del final del segle XVII, conservada al Museu Diocesà de Girona.. L’origen llegendari de Setcases, explicat pels nadius i que ha anat passant de generació en generació, es remunta a un dia de fa molts anys, quan un pare amb els seus set fills, pujats de la terra baixa, pasturaven el seu ramat al pla dels Hospitalets. Sobtadament el temps va empitjorar i va començar a nevar. Els set germans, alarmats i meravellats perquè mai no havien vist tal cosa, s’afanyaren a fer-li saber el prodigi a llur pare, que era cec. Li explicaren que queien del cel flocs de llana blanca que en arribar a terra es convertien en aigua. El pare es neguitejà, sabedor que la nevada podia allargar-se molts dies i arribar a congelar l’herbatge, i els manà de marxar corrents fins a trobar un saüc florit, per tal d’evitar que les ovelles morissin de fred o de fam. Arribats al cim del que ara és Setcases, deixaren enrere les últimes volves de neu i veieren la flor de saüc; en aquest lloc, cadascun dels fills hi va bastir una casa, i aquestes foren les set cases que donaren nom al poble.

La història

Els orígens històrics es remunten al 965, any en què el comte Sunifred de Besalú esmenta el lloc en unes donacions fetes al monestir de Sant Pere de Camprodon. El 1017 una butlla papal de Benet VIII al monestir de Camprodon torna a esmentar el lloc, amb el nom definitiu de Septem Casis, tot confirmant al cenobi el dret de pesca al Ter des de Setcases als Calquers. Però el fet històric més important fou la donació, per part del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, al monestir de Ripoll, el 1118, de l’extens alou que posseïa a la parròquia de Sant Miquel de Setcases i que devia comprendre la major part del terme. Des d’aleshores el monestir fou senyor alodial, i les rendes de Setcases foren assignades al monjo cambrer. Malgrat el domini senyorial de Ripoll, la jurisdicció del terme fou exercida des del segle XVII pel veguer de Camprodon.

Festes

Setcases celebra la festa major per Sant Miquel, el 29 de setembre

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Setcases (8)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

La Roca

La Roca (11)

La Roca és un Poble del Municipi de Villalonga de Ter Comarca Ripollès (Girona)

A La Roca hi anem el 29 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Vilallonguí, vilallonguina
Superfície 64,2 km²
Altitud 1.067 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
421 hab.
6,56 hab/km²

Breu historia del municipi

L’extens terme municipal de Vilallonga de Ter (64,2 km2) té com a eix principal la vall del Ter, que el travessa en direcció N-SE, al seu sector de llevant, des de l’indret del santuari del Catllar (uns 12 km aigua avall del naixement del riu dins el terme de Setcases) fins al castell de la Roca de Pelancà. Al sector NW s’alcen els grans cims que separen les valls del Ter i del Freser: el puig de Pastuïra (2 689 m), el puig de Balandrau (2 579 m) i el Puig Cerverís (2 202 m), al límit amb els termes de Queralbs i Pardines. Al S arriba fins als vessants septentrionals de la Serra Cavallera, que el separa d’Ogassa. El límit de llevant és marcat per la serra de Faitús, que el separa de Llanars, amb el puig de les Agudes (1 978 m) com a cim destacat, termenal amb Llanars i Setcases.

El Ter rep diversos corrents d’aigua que davallen de les muntanyes: per la dreta la riera del Catllar, la riera de Tregurà, el torrent de la Planella i la riera d’Abella, i per l’esquerra el torrent del Clot de les Dòries, el de Llebro i el del Clot de Vallvigil.

Els nuclis de població que inclou aquest municipi són els pobles de Vilallonga de Ter, que n’és el cap, i la Roca de Pelancà; els veïnats del Cros, Llebro, i Vallvigil (antic terme de Vallvigil), i els llogarets d’Abella, Tregurà de Baix i Tregurà de Dalt, i la caseria disseminada de Comalets. Hi ha també el santuari del Catllar. L’eix de comunicació més important del terme és la carretera que va de Camprodon a Setcases. Parteix de la C-38 a l’altura de Camprodon i segueix el curs del Ter, on convergeixen els camins que menen als nuclis del municipi i a l’antic castell i església del Catllar. Vilallonga de Ter és a la vora de la carretera, a l’esquerra del riu.

El Poble

El poble de la Roca de Pelancà (34 h), situat a la dreta del Ter, a l’entrada del terme des de Llanars, es troba a la solana d’un gran penyal que cau a plom damunt el riu, a l’indret de la seva confluència amb la riera d’Abella. És format per un grup de cases esglaonades, que formen carrers estrets i tortuosos. En resten algunes cases habitades permanentment; queda algun llenç de les antigues muralles i un vell portal a l’entrada del nucli. Sobre el penyal hi ha algunes restes escasses de l’antiga fortalesa de Pelancà (o roca de Pelancà), esmentada des del 1061, que pertangué als Milany (1244), als So (segles XIV-XVII) i als Descatllar (des del 1621), que abans ja hi havien tingut drets senyorials. Adossada al penyal hi ha l’església o capella de la Mare de Déu de la Pietat, edifici d’origen romànic, probablement de mitjan segle XII, reformat més d’una vegada. La festa major se celebra el 10 de setembre.

El poble d’Abella (50 h), també al sector de la dreta del Ter, es troba a ponent de la Roca, arrecerat a la serra de Sant Bernabé, a la vall de la riera d’Abella o de Pelancà. És format per quatre grups de cases coneguts pel veïnat de l’Església o de la Plaça i pels veïnats de Dalt, del Mig i de Baix, moltes de les quals deshabitades, i dues fora del nucli, Can Robera i Can Gallina. L’església de Santa Llúcia, romànica, del final del segle XII, d’una nau amb volta un xic apuntada, sense absis, i amb un ample campanar d’espadanya a la façana de ponent; al segle XVIII fou, però, molt transformada tant a l’exterior com a l’interior (l’absis fou suprimit i la porta substituïda per l’actual, amb llinda), que es troba en molt mal estat de conservació. Sembla que fou dedicada abans a sant Bernabé. Els homes d’Abella eren súbdits del senyor de Vilallonga en l’aspecte jurisdiccional; amb tot el domini directe provenia de part del monestir de Sant Pere de Besalú. 

Festes

Celebra la festa major el segon dissabte de juny.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Roca (30)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Nevà

Nevà (11)
Nevà és un Poble del Municipi de Toses Comarca del Ripollès (Girona)

A Nevà hi anem el 31 de desembre de 2015 i ens arribem a cal  Baldric, també fem pana amb el cotxe i tornem cap a casa sense poder canviar de marxes

Dades del Municipi

Gentilici Tosà, tosana
Superfície 58,12 km²
Altitud 1.444 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
150 hab.
2,58 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Toses, de 58,12 km2, que canvià el seu nom pel de Toses de la Muntanya l’any 1937, tanca geogràficament el Ripollès i la Vall de Ribes i dóna accés a la vall de la Molina i a la Cerdanya a través de la seva famosa collada de Toses (1 800 m d’altitud).

Aquest municipi comprèn la capçalera de la vall del Rigard més amunt de Planoles, entre la serralada axial dels Pirineus, al N, des del cim de la Bassa (2 030 m, límit amb la Molina d’Alp, a la Baixa Cerdanya) fins al pic de Gorroblanc, amb el coll de Sant Salvador i el pla de Salines entremig, límit estatal entre Espanya i França, que la separa de l’Alta Cerdanya (Vallsabollera), i, al S, les serres que enllacen la serra de Cadí i el Moixeró amb la serra de Mogrony, que fan la divisòria d’aigües amb la conca del Llobregat, des de pla de Rus fins al puig de Coma Ermada (2 045 m): pla Baguet (2 031 m), coll de la Creueta, la Creueta (2 068 m), la Pleta Roja (2 031 m), la Moixera, Costa Borda (1 908 m), collada de les Fontetes o de Castellar, turó de Pedra Picada (2 005 m), coll de Remoló, Emperadora i el coll de la Bona, que la separen del Berguedà (Castellar de n’Hug).

Els principals nuclis de població d’aquest terme municipal són el poble de Toses, que n’és la capital, i els de Dòrria, Nevà, Fornells de la Muntanya, i el veïnat d’Espinosa.

La carretera de Ripoll a Puigcerdà (N-152, collada de Toses) s’enfila amb mil marrades pel pendent assolellat de la vall, i es mostra amb tota la seva grandesa des de la via del ferrocarril, que la segueix pel seu fons, paral·lela al Rigard, abans de sortir-ne pel famós túnel del Caragol, que s’inicia poc després de la població de Toses. De la carretera N-152, en surt un ramal a l’altura de Fornells de la Muntanya que arriba al poble de Toses. Aquesta pista, modernament esfaltada, al mateix temps, és la que enllaça amb la carretera que porta a l’estació d’esquí de la Molina. El pla de l’Anyella és travessat per una pista que arrenca de la collada de Toses i que va per una banda fins al damunt de Castellar de n’Hug, i per l’altra fins a trobar una pista d’Alp a Gréixer, que travessa la muntanya pel coll de Pal. El poble de Toses té estació de ferrocarril.

El lloc de Toses i els dels seus agregats de Dòrria i de Nevà són uns dels que són coneguts de més antic de tota la Vall de Ribes, ja que es troben esmentats dintre la demarcació, pagus o comtat de Cerdanya l’any 819, en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, amb els noms de Tosos, Duaria i Nevano.

El portum de Tosa o collada de Toses surt en el testament del comte Guifré de Cerdanya del 1035, i la villa Toses en la cessió d’un mas, feta a Ripoll el 1102 pel comte cerdà Guillem Jordà.

El Poble

El segon agregat més important de Toses és el poble de Nevà (52 h el 2005), l’únic que es troba a la banda oposada de la vall o pendent nord, a llevant del terme. El poblet presideix una vall gerda, a 1 207 m d’altitud. Una pista d’uns 4 km l’uneix amb Planoles. Històricament estigué sempre unit a Toses, però gaudia d’autonomia parroquial plena, i és d’un origen tan antic com Toses (l’hem vist esmentat, com Toses, el 819). Un petit noble propietari del lloc, Hug de Nevà, fou un conegut heretge càtar de la fi del segle XII. Altres cavallers cognominats Nevà apareixen com a feudataris de la vall de Toses.

Està format per un grupet de cases més o menys escampades i dues esglésies, o, més ben dit, una església i importants elements d’una altra: les ruïnes de l’antiga església parroquial de Sant Cristòfol (en resta bona part del campanar romànic, i de l’edificació mateixa, vora el fossar), i la nova església parroquial, dedicada a la Mare de Déu del Carme i a Sant Cristòfol, que té també un campanar airós i quadrat. Hi ha els masos de Can Canal i Can Baldric.

Festes

La festa major de Nevà és en commemoració de Sant Cristòfol, però per tal de no coincidir amb la de Toses se celebra el segon dissabte de juliol. El 13 d’octubre se celebra la festa de Sant Grau.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Nevà (Cal Baldric) (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Molló

Molló

Molló és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Molló hi anem el 18 de setembre de 2011 tot fent Camprodon i rodalies

Dades del Municipi

Gentilici Mollonenc, mollonenca
Superfície 43,1 km²
Altitud 1.182 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
356 hab.
8,26 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Molló, de 43,09 km 2d’extensió, limita al N amb les comarques del Vallespir i el Conflent, a l’W amb Setcases i Llanars, i a l’E i al S termeneja amb Camprodon. Comprèn tota la capçalera del Ritort, que neix als vessants SE de Costabona, a l’indret dit les fonts del Ritort o les deus d’en Sitjar, sota les roques d’en Mercer, i va encaixant-se vers Espinavell i Molló; alhora rep nombrosos torrents que es formen a les grans serralades que envolten el terme (torrents de Coll Pany, de la Casassa, de Coll Pregon, de Fabert i sobretot la riera de la Ginestosa, nascuda sota Montfalgars, al coll d’Ares).

El seu extens límit nord, de més de 12 km de longitud, és determinat per la serralada que forma la partió d’aigües entre el Tec i el Ter i, per tant, la frontera entre el Vallespir i el Ripollès, i des del 1659 entre l’Estat francès i l’espanyol; va des de prop del cim de Costabona (2 464 m), a l’W, a Montfalgars (1 610 m), a l’E, que domina el coll d’Ares, i en són punts destacats el coll de Siern, el cim de Portabella (1 686 m), el coll de Maçanells, el puig de l’Artiga del Rei (1 637 m), el Coll Pregon, el puig de la Clapa (1 652 m), la collada de Prats, el puig de les Forques (1 615 m) i el coll d’Ares, tradicional camí vers el N.

El límit occidental, amb Setcases i Llanars, va des del trencall que uneix Costabona amb el puig Sistra (1 988 m) a través de les roques d’en Mercer i la Collada Verda, i prossegueix per la collada de la Fembra Morta fins al Puig Moscós (1 739 m). Una sèrie de carenars formen el límit SW i S amb l’antic terme de Freixenet, fins al coll de la Batllia, i el límit oriental el separa de l’antic terme de Beget (ara unit a Camprodon) des del coll de la Boixeda i el cim de Sant Bernabé fins a Coll Prugent i Montfalgars.

El poble de Molló és el cap de municipi, que té agregat el poble d’Espinavell i comprèn diversos veïnats (Favert, la Ginestosa, Moixons) i caseries (Can Solà, Favars, els Graells, el Riberal). Travessa el terme la carretera C-38, que continua vers el N i s’endinsa pel coll d’Ares, en direcció a França.

El Poble

El poble de Molló (174 h el 2005) es troba al sector meridional del terme, a la dreta del Ritort, prop de la carretera C-38. El lloc és esmentat des del 936 (Mollione, més tard Mullione, Moion, Moyone o Moyono), i des de l’origen pertanyia al bisbat de Girona i era de possessió comtal. El monestir de Ripoll, però, hi rebé importants dominis, i els seus abats obtingueren la soberania total sobre el lloc el 1141 i la possessió de la parròquia i dels seus drets a partir del 1144.

Enlairat en un carenar, entre el Ritort i el clot de la Font, Molló té a la seva entrada una capella, dedicada a sant Sebastià, amb un petit campanar de torre al costat. Una placeta i una sèrie de carrerons porten a l’església parroquial de Santa Cecília, notable fita de la ruta del romànic pirinenc, una mica separada del nucli urbà. L’església, romànica, fou bastida avançat el segle XII amb pedres ben tallades i una gran austeritat; la volta és un xic apuntada, i l’absis molt desenvolupat; l’interior del presbiteri té un fris ornamental de mènsules i uns dentats que trenquen la seva gran verticalitat. Dues capelles poc fondes marquen un inici de creuer, que es manifesta a l’exterior amb un mur més sortint que el de la nau. És especialment remarcable la portada, a migdia de la nau, sense escultura, amb alguns arcs en degradació i unes arcuacions sota un fris esculpit i petites mènsules sobre dents de serra, tot en un mur més sobresortint i sota un petit ràfec en terrat. S’han perdut les ferramentes que ornaven la porta (resta només el gran forrellat, que figura una serp), a més dels retaules. Es destaca l’esvelt campanar, de quatre pisos (restaurat en la part superior el 1952), amb la base embeguda en els murs de l’església, iniciat el segle XI; presenta un bonic joc de lesenes i arcuacions llombardes que marquen els diferents pisos, i hi ha dues finestres rodones bessones o ulls de bou al cim, sota la teulada.

Festes

Molló disposa d’un casal municipal on es realitzen gairebé la totalitat de les activitats culturals i recreatives de la vila. La població celebra la festa major el diumenge pròxim al 22 de novembre, diada de Santa Cecília. Altres celebracions pròpies de la vila són la festa de Sant Sebastià el 20 de gener, la festa de Sant Isidre, el 15 de maig, amb benedicció dels tractors engalanats i la festa del Roser, el segon diumenge i dilluns de juliol, quan és tradicional fer el ball de Rams a la plaça. També és habitual, el 22 de juliol, fer un aplec a la capella de Santa Magdalena i una trobada sardanista, que té lloc un diumenge variable d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Església de Santa Cecilía

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana 

Gombrén

Gombrèn (16)

Gombrèn és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Gombrèn hi anem el 19 d’abril de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Gombrenès, gombrenesa
Superfície 43,3 km²
Altitud 919 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
199 hab.
4,6 hab/km²

 

Breu historia del municipi

El municipi de Gombrèn és al límit amb la comarca del Berguedà, de la qual el separa l’Arija i els seus afluents el torrent del Coll de la Bena i el rec del Querol. Limita al N amb Planoles, al NE amb Campelles, a l’E amb Campdevànol i al S amb les Llosses. A l’W limita amb la Pobla de Lillet i Castellar de n’Hug, tots dos del Berguedà, mentre que al NW ho fa amb Toses. El terme municipal comprèn el sector de la capçalera del Riu Merdàs, territori molt accidentat, format per diverses valls entre altes serralades i escasses planures comunicades tradicionalment per camins ramaders i de muntanya.

 El vessant nord de la vall de Merdàs és format per la serra de Mogrony, seguit de serres subpirinenques que culminen al pla de Pujalts o Costa Pubilla (2 046 m al roc dels Llamps): coll de la Bena, la Pedra Picada (2 045 m), el coll de Coma Ermada (1 870 m) fins a la Berruga (1 785 m); cap al S s’alcen contraforts com el puig de Mogrony (1 996 m) i el puig de Sant Pere (1 665 m); al vessant S de la canal de Gombrèn s’alcen les serres pre-pirinenques dels rasos de Tubau, amb els cims del pedró de Tubau (1 542 m) i de l’Àliga (1 501 m), i la serra de Sant Marc, que culmina al serrat de Faja Neral (1 425 m). Entre aquests pics més rellevants i altres de secundaris hi ha un seguit de colls i passos, travessats tradicionalment per camins ramaders i de muntanya, on es desenvoluparen de molt antic nuclis de poblament i fortaleses: al coll de Merolla hi havia una antiga fortalesa que al segle XIV era propietat dels Fresc, mercaders de Berga, amb una capella dedicada a sant Sadurní, abandonada i execrada el 1388, ja que amenaçava ruïna; a la collada del pla de l’Espluga hi havia un castell que coronava la vall de Mataplana; als plans de la Pera, amb les coromines (o condominis) dels masos de Maians, els dos masos Viles; al collet de les Eres hi havia el notable avenc o forat de Sant Ou; el pla de Monegals és seu d’un antic mas que la tradició considera l’origen de la comunitat de Ripoll; el coll de la Pardinella, sobre una antiga domus, centre d’una batllia del monestir de Sant Joan de les Abadesses des del 1136, etc. Al vessant oposat hi ha la vall de Solanllong, seu d’un antic casal i capella, el llogaret i antiga parròquia d’Aranyonet i la de Sant Martí de Puigbò.
 

El poble de Gombrèn, a la vall del Riu Merdàs o canal de Gombrèn, entre els massissos de Mogrony i de Puigbò, dóna nom i centra el municipi. El terme municipal comprèn, a més, el raval dels Cortals, el petit veïnat de la Xoriguera, compartit amb Campdevànol, el llogaret d’Aranyonet, el veïnat de poblament disseminat de Puigbò, el santuari de la Mare de Déu de Mogrony i un bon nombre de masies esparses. Travessa el poble la carretera local que va des de la N-152 (en el tram de Ribes de Freser a Ripoll) a la C-16 (via que mena al túnel del Cadí), tot passant pel coll de Merolla.

 El nom de Gombrèn prové de l’antropònim Gomesindus (dlon deriva també la forma popular de Gombreny). La variació de Gombrèn a Gombreny evidentment és influïda pel topònim veí Mogrony.

El Poble

El poble de Gombrèn (919 m i 199 h el 2005) és situat a l’E del terme, prop del límit amb el municipi de Campdevànol. La part vella del nucli encara conserva l’aspecte de vila fortificada, amb vells murs i un portal d’entrada (n’hi havia un altre però s’enderrocà quan es construí la carretera), amb cases antigues i racons que recorden l’època en què era una població menestral, dedicada sobretot a la parairia i a la fabricació de flassades (aquesta indústria tradicional va desaparèixer el 1930). L’església parroquial de Santa Magdalena és documentada ja des de la primeria del segle XV, però en la seva arquitectura actual es presenta com un edifici de tipus neoclàssic, producte de la reedificació que en realitzà l’arquitecte Josep Moretó a partir del 1724. Al segle XVIII esdevingué parròquia en ser traslladada la titularitat des de Sant Pere de Mogrony. Al segle XIX va canviar el nom i des d’aleshores s’intitulà Sant Pere, en record de la primitiva parroquialitat de Mogrony.

 El 1992 s’inaugurà un casal cultural, que disposa de dues sales. En una d’elles hi ha una exposició permanent de les restes arqueològiques que han estat trobades al castell de Mataplana, que integren l’anomenat Museu del Comte Arnau.
 

Festes

La festa major de la població s’escau el primer cap de setmana de setembre. És una de les ocasions en què es balla la dansa gombrenesa, força semblant a la de Campdevànol, i que es manté principalment gràcies al grup folklòric dels Dansaires de Gombrèn.

 Altres celebracions que tenen lloc a la vila són la festa del comú, que se celebra l’últim diumenge de maig o el primer de juny. Els actes comencen a la població i finalitzen amb un àpat col·lectiu al santuari de Mogrony. D’altra banda, el diumenge proper al 17 de maig té lloc la festa del pare Coll i la festa dels avis, en honor d’aquest sant nascut a Gombrèn. També se celebra la festa a l’església de Sant Joan de Mata, el diumenge proper al 8 de febrer.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Gombrén (8)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

Ripoll

Ripoll (Monestir) (3)

Ripoll, un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Ripoll hi anem el 22 de juny de 2014 ja que passem uns dies a Toses.

Dades del Municipi

Gentilici Ripollès, ripollesa
Superfície 73,3 km²
Altitud 691 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
10.798 hab.
147,31 hab/km²

 

Entitat de població Habitants
els Brucs 866
la Colònia de Santa Maria 26
Llaés 10
Ordina 127
Rama 34
el Remei 38
Ripoll 9.595
Rocafiguera 83
Sant Antoni 4
Sant Bartomeu 38
Sant Bernabé de les Tenes 21
Sant Roc 71
Dades: 2011. Font: Idescat

 

Breu historia del municipi

El terme municipal de Ripoll adquirí la configuració actual amb l’annexió del terme de la Parròquia de Ripoll el 1975, ja que abans era força reduït, amb només 10,2 km2. El municipi limita al N amb Ogassa, al NE amb Sant Joan de les Abadesses i Vallfogona de Ripollès, a l’E amb Vidrà (Osona), al S amb Santa Maria de Besora (Osona) i a l’W amb les Llosses i Campdevànol. S’estén vers el N fins als contraforts meridionals de la serra de Sant Amanç, vers el SE fins a la serra de Milany i a l’W fins a les serres del Catllar i de Sant Marc. 

El terme és molt muntanyós, amb altituds que arriben als 1 128 m a Puigbò, 1 118 m al puig del Catllar, 1 011 m al puig Duran o als 1 057 m del turó de Sant Bartomeu. Tenint en compte que el territori és tan accidentat, la vida es concentra al voltant dels dos rius principals (el Freser i el Ter), que són els que drenen el terme i on van a parar diversos cursos d’aigua. Tot plegat fa que el territori sigui una zona rica en aigües.

La vila de Ripoll és el cap de municipi i també el cap de la comarca del Ripollès. Situada a la confluència del Ter amb el Freser (les dues valls que articulen la comarca) no és estrany que aquesta localitat hagi tingut una gran transcendència històrica, sobretot en època medieval. Com a testimoni d’aquell temps ha restat el monestir de Santa Maria de Ripoll. El nucli urbà de Ripoll ha anat englobant algunes colònies industrials i també antics nuclis de població que abans estaven separats físicament de la vila. Així, les colònies d’Agafallops i de la Caseta Pigrau es van annexar primer al llogaret dels Brucs i aquest, alhora, amb Ripoll. Altres nuclis de població del terme són el llogaret de Rocafiguera, que actualment forma una conurbació amb la Colònia Noguera i la Colònia Sorribes, el veïnat de Rama i el llogaret d’Ordina, que té un important sector de poblament disseminat. La Colònia de Santa Maria fou antigament un dels nuclis del terme. La resta del terme està format per població disseminada. El nom de Ripoll procedeix d’un antic topònim fluvial arcaic (Rivus Pollens o Rivi Pullo) que la denominació del monestir va perpetuar.

 

A causa de la seva situació estratègica, passen pel terme els principals eixos de comunicació de la comarca. D’una banda la C-17 que a l’altura de Ripoll continua amb el nom de N-152. Prové de Vic i va en direcció a Ribes de Freser i la Cerdanya. Una variant evita el pas per dintre de Ripoll, la qual cosa ha permès descongestionar la vila del trànsit, que abans havia de circular per carrers força estrets. D’altra banda, la C-26 porta cap a Sant Joan de les Abadesses i Camprodon, i per ella també es pot anar fins a França pel coll d’Ares. També la mateixa C-26, surt de la C-17, i va de Ripoll a Berga per les Llosses. D’altra banda les comunicacions cap a la Garrotxa han millorat subtancialment des de l’obertura del túnel de la Vall de Bianya, que evita el penós pas pel coll de Capsacosta.

 La vila també disposa de bones comunicacions per ferrocarril. La línia Barcelona-Vic-Puigcerdà és la via internacional més curta per accedir a la regió francesa del Migdia-Pirineus (País de Foix), i fins a París. Fins el 1980 funcionava la línia de ferrocarril que anava de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses.

El Poble

La vila de Ripoll (691 m i 9 565 h el 2005) té el seu origen i el primer creixement en el monestir de Santa Maria de Ripoll. El nucli antic, que era emmurallat, es troba a migdia del monestir, just a la confluència del Ter amb el Freser, que assegurava la seva defensa pels costats SE i SW. A l’angle NE hi ha l’imposant edifici del monestir, que donà origen a la població i que és descrit més avall. Al davant s’ha urbanitzat una àmplia plaça amb jardins, al fons de la qual hi ha l’edifici que engloba l’antiga església parroquial de Sant Pere i, a l’altra banda, la casa de la vila.

 Dins el mateix nucli antic destaca la Plaça Gran, passat el pont del Freser, a l’entrada de la vila vella, que té un costat porticat i antigues cases senyorials, com la casa Oriola (convertida en Hotel Monestir). Més al centre hi ha la plaça de Sant Eudald, que ocupa el solar de l’antiga església dedicada a aquest sant (les seves relíquies foren portades a Ripoll el 978 i esdevingué patró de la vila), església que fou arrasada el 1936; les relíquies, que es troben conservades en una magnífica urna de plata, amb un bust del sant damunt, obra d’orfebreria del 1670, es veneren ara en una capella del monestir.
 

La parròquia de Sant Pere, consagrada el 890 pel bisbe Gotmar i renovada el 977, fou restaurada de nou a mitjan segle XI, amb un edifici de tres naus, acabat en tres absis (un d’ells dedicat a sant Andreu), dins el més pur estil romànic (segle XI). A la façana de ponent hi ha adossat un cos rectangular que, segons E. Junyent, pertany a la primitiva església de Sant Pere, i seria, per tant, pre-romànica. Xavier Barral, però, ho nega tot dient que devia ser del segle XI. L’increment demogràfic a la baixa edat mitjana fou la causa de la creació, des del 1338, d’una comunitat de 12 beneficiats, que augmentà després amb noves fundacions dels burgesos de la vila i de la parròquia; fou ampliada al segle XVII, i el 1704 encara li fou afegida la capella de la Congregació; després del 1860 es construí el pòrtic d’entrada i s’amplià el presbiteri. Des del 1893 va perdre el seu caràcter parroquial, en ser restaurada i consagrada la basílica del monestir, on fou traslladada la parroquialitat. Les darreres modificacions a l’església de Sant Pere van ser fetes el 1929, quan hom remodelà l’exterior i la part superior de l’església, la qual cosa acabà transformant totalment la seva fisonomia original.

La gran expansió que experimentà la vila a partir del segle XVII amb la indústria d’armes i claus motivà la creació de nous carrers i barris; s’eixamplà aviat el sector comprès entre el nucli antic i el Freser, i a l’esquerra del Ter es formà el raval de l’Hospital (al voltant de l’antic hospital fundat el 1626), que es perllongà modernament amb l’estació del tren on es bifurquen les línies que van a Puigcerdà i a Sant Joan de les Abadesses; a la dreta del Freser hi ha el raval de Can Víctor, que s’estén aigua avall.

 

Al llarg dels segles XVIII i XIX la vila va patir greus destrosses com a resultat de diversos episodis bèl·lics que hi van tenir lloc; un dels més cruels va ser el setge dels carlins el 1839. Una altra empenta urbanitzadora es produí a partir del 1950; coincidint amb la instal·lació de diverses indústries tèxtils i metal·lúrgiques es reproduí el fenomen de la creació de nous barris, com el d’Engordans o el de Vista Alegre. El 1984 s’aprovà el Pla General d’Ordenació Urbana, vigent des del 1963 i que permeté el creixement del sòl industrial. El 1993 s’inaugurà un nou pont sobre el Ter fet per Santiago Calatrava que uneix el barri de l’Estació i el de la Carretera de Barcelona. El 2004 s’aprovà la revisió del Pla Urbanístic feta l’any anterior.

 

Cal tenir en compte, però, que Ripoll topa amb els problemes derivats del seu relleu, la qual cosa en condiciona el creixement urbà.

Festes

A la vila tenen lloc diverses manifestacions de caràcter festiu i folklòric. Des del 1980 es torna a celebrar el Carnaval, que antigament incloïa diversos balls (ball del cornut, de la mort, d’en Serrallonga). Arribat el maig, hom celebra els dies 11 i 12 la festa major de Sant Eudald, mentre que el cap de setmana següent es fa la festa de la llana, que comença amb un esmorzar típic i inclou una esquilada d’ovelles amb mètodes tradicionals i un casament segons les antigues tradicions a pagès. Aquesta festa ha estat declarada d’interès nacional. Arribada la fi de mes, la festa del 27 de maig o de la Llibertat commemora la resistència i la derrota final de Ripoll davant les tropes carlines. Al juliol, el tercer diumenge, es fa l’aplec de la Sardana, organitzat per l’Agrupació Sardanista de Ripoll. Ja a l’octubre, el segon diumenge, té lloc un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Remei.

 

Al llarg de l’any se celebren a la vila diverses curses atlètiques i marxes per la muntanya; la més coneguda és la que es fa el darrer diumenge de novembre (Cursa Internacional d’Atletisme de Fons del Ripollès). A la vila també s’escauen diversos festivals lúdics i culturals, com el de les 12 Hores de Cinema de Terror, que es fa a mitjan desembre (tercer diumenge), o el Festival Internacional de Música Clàssica i Tradicional, que se celebra el juliol amb data variable. I el segon cap de setmana d’agost es commemora la mort del comte Guifré amb el Mercadal del Comte Guifré (mercat medieval amb productes artesans).

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Ripoll (Túnel)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Dorria

Dòrria  (44)

Dorria és un Poble del Municipi de Toses Comarca del Ripollès (Girona) 

A Dorria hi anem el 24 de juny de 2014 des de Toses. Hi ha una Església Romànica restaurada, i quasi tot-hom que hi trobem son de segona residència, tot i així encara queda algun cap de bestiar.

Dades del Municipi

Gentilici Tosà, tosana
Superfície 58,12 km²
Altitud 1.444 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
149 hab.
2,56 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Toses, de 58,12 km2, que canvià el seu nom pel de Toses de la Muntanya l’any 1937, tanca geogràficament el Ripollès i la Vall de Ribes i dóna accés a la vall de la Molina i a la Cerdanya a través de la seva famosa collada de Toses (1 800 m d’altitud).

 Aquest municipi comprèn la capçalera de la vall del Rigard més amunt de Planoles, entre la serralada axial dels Pirineus, al N, des del cim de la Bassa (2 030 m, límit amb la Molina d’Alp, a la Baixa Cerdanya) fins al pic de Gorroblanc, amb el coll de Sant Salvador i el pla de Salines entremig, límit estatal entre Espanya i França, que la separa de l’Alta Cerdanya (Vallsabollera), i, al S, les serres que enllacen la serra de Cadí i el Moixeró amb la serra de Mogrony, que fan la divisòria d’aigües amb la conca del Llobregat, des de pla de Rus fins al puig de Coma Ermada (2 045 m): pla Baguet (2 031 m), coll de la Creueta, la Creueta (2 068 m), la Pleta Roja (2 031 m), la Moixera, Costa Borda (1 908 m), collada de les Fontetes o de Castellar, turó de Pedra Picada (2 005 m), coll de Remoló, Emperadora i el coll de la Bona, que la separen del Berguedà (Castellar de n’Hug).
 

Els principals nuclis de població d’aquest terme municipal són el poble de Toses, que n’és la capital, i els de Dòrria, Nevà, Fornells de la Muntanya, i el veïnat d’Espinosa.

 La carretera de Ripoll a Puigcerdà (N-152, collada de Toses) s’enfila amb mil marrades pel pendent assolellat de la vall, i es mostra amb tota la seva grandesa des de la via del ferrocarril, que la segueix pel seu fons, paral·lela al Rigard, abans de sortir-ne pel famós túnel del Caragol, que s’inicia poc després de la població deToses. De la carretera N-152, en surt un ramal a l’altura de Fornells de la Muntanya que arriba al poble de Toses. Aquesta pista, modernament esfaltada, al mateix temps, és la que enllaça amb la carretera que porta a l’estació d’esquí de la Molina. El pla de l’Anyella és travessat per una pista que arrenca de la collada de Toses i que va per una banda fins al damunt de Castellar de n’Hug, i per l’altra fins a trobar una pista d’Alp a Gréixer, que travessa la muntanya pel coll de Pal. El poble de Toses té estació de ferrocarril.
 

El lloc de Toses i els dels seus agregats de Dòrria i de Nevà són uns dels que són coneguts de més antic de tota la Vall de Ribes, ja que es troben esmentats dintre la demarcació, pagus o comtat de Cerdanya l’any 819, en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, amb els noms de Tosos, Duaria i Nevano.

 El portum de Tosa o collada de Toses surt en el testament del comte Guifré de Cerdanya del 1035, i la villa Toses en la cessió d’un mas, feta a Ripoll el 1102 pel comte cerdà Guillem Jordà.

El Poble

El tercer nucli o poble, per la seva importància històrica, és el de Dòrria (1 550 m i 16 h el 2005), situat al damunt de la carretera N-152, en un coster sobre la vall del Rigard, al vessant meridional de la serra de Gorrablanc. Es troba a uns 5 km al NE deToses, i és un poblet de poques cases i molta aigua, que és objecte d’una revitalització gràcies a la reconstrucció d’antigues cases i la construcció de noves per a estiuejants i per a gent que aprofita la seva situació per a desplaçar-se des d’allí a l’estació d’esquí de la Molina.

 La parròquia apareix amb el nom de Duaria l’any 819. El 7 de juliol de 903 el bisbe Nantigís d’Urgell hi va consagrar una església nova, dedicada a sant Víctor. En el document, el poble és esmentat amb el nom de Doriga.
 

L’església que hi ha a Dòrria és un edifici romànic, modificat i sense absis, amb l’interior enguixat, però de línies boniques i fàcil de restaurar. Té també un campanaret cap a ponent, i es veu que el seu portal de migdia ha estat molt modificat i desplaçat.

 

Al principi del segle XIV era una parròquia notable, tan important com Toses, Bruguera o Ventolà, però la crisi demogràfica de la segona part del segle la deixà tan despoblada, que els comtes del Pallars, senyors de la baronia de Toses, el 1371 deslliuraven els pocs homes que hi restaven de censos i tributs, per tal que no abandonessin el lloc.

 

Els regidors del municipi de Toses es reunien aquí als segles XVII i XVIII. Al seu terme destaquen les masies de Cal Tit i Cal Bernat.

Festes

La festa major de Dòrria s’escau el 24 de juny i, per Sant Víctor, el 28 de juliol, també se celebra una festa.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Dòrria  (Església Romànica) (8)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Campdevànol

Campdevànol (16)

Campdevànol és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Campdevànol hi anem el 22 de juny de 2014 aprofitant la estada a Toses per Sant Joan

Dades del Municipi

Gentilici Campdevanolenc, campdevanolenca
Superfície 32,62 km²
Altitud 738 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
3.422 hab.
104,9 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Campdevànol limita al N amb Campelles i Ribes de Freser, al NE amb Ogassa, al SE ho fa amb Ripoll i al S i SW amb les Llosses. La part occidental limita amb Gombrèn, en la seva major part a la dreta del Freser, i comprèn en aquest sector la vall baixa del Riu Merdàs, afluent del Freser, entre els contraforts orientals de la serra de Mogrony i el sector muntanyós de Sant Pere d’Auira al N i els vessants NE de la serra de Sant Marc d’Estiula al S; al sector de l’esquerra del Freser comprèn l’antiga demarcació de Sant Martí d’Armàncies, fins al típic pont de la Cabreta passat l’Herand.

 

El poble de Campdevànol és el cap de municipi, que comprèn, a més, diverses colònies fabrils que han anat sorgint arran de la industrialització del terme i que s’esglaonen al llarg del riu en direcció a Ribes de Freser: el Molinou (la més propera al poble de Campdevànol), la colònia Pernau i la colònia l’Herand, ja al límit amb Ribes de Freser. El poble inclou, a més, els barris del Castell, la Creu i Vistalegre i les partides o demarcacions territorials de Sant Cristòfol de Campdevànol, Sant Llorenç de Campdevànol, Sant Martí d’Armàncies, Sant Pere d’Auira i Sant Quintí de Puig-rodon. Aquestes partides corresponen a antigues demarcacions parroquials. Al N de Campdevànol hi ha el nucli de cases unifamiliars del Roser. La carretera N-152 de Ripoll a Puigcerdà travessa el terme de S a N, paral·lelament al Freser. També hi ha estació ferroviària de la línia Barcelona-Puigcerdà, i un heliport.

 En els primers segles Campdevànol surt esmentat sota diverses formes (Villa Davandali el 919, Villa Campo de Vanali el 979, que donaren com a resultat l’actual Campdevànol, derivat segurament d’un primer terratinent dit Avàndal o Avànal

El Poble

El poble de Campdevànol (3 125 h el 2005) és de formació relativament moderna, tot i que ja s’esmenta el 890 (Campodavanali) en la consagració de Sant Pere de Ripoll.

 Pertangué a la dotació del monestir de Ripoll per donació del comte Guifre el Pelós, i formà part fins a la fi de l’Antic Règim de la baronia del monestir.
 

El nucli urbà es formà a partir de la segona meitat del segle XVIII a la dreta del Freser, aigua amunt de l’aiguabarreig amb el riu Merdàs, en un indret ocupat per antigues fargues que marcaren l’inici d’una industrialització accentuada en temps més recents. S’estén també a l’esquerra del riu, al llarg de la carretera de Barcelona a Puigcerdà. A la part S es formà el barri de la Creu, nom que rebé d’una notable creu de terme gòtica (segle XV), que fou destruïda en part el 1936 i que un cop restaurada ha estat traslladada davant l’església parroquial, que centra la població. L’església és un edifici espaiós i esvelt de tres naus, amb un campanar acabat en una llarga i exòtica agulla feta després del 1945, quan s’havia ja desplomat l’anterior coronament.

 Tot i que hi ha algunes cases antigues, el conjunt de la població té un aire modern. Des del punt de vista urbanístic el poble ha anat creixent en diferents fases de reestructuració que comprenen la creació de nou sòl industrial, la millora del pas de la N-152, la urbanització de noves àrees, com el barri del Roser o els antics terrenys de la Farga Casanova, i la connexió, mitjançant un passeig, del centre del poble amb els barris de Sant Cristòfol i del Roser

Festes

Campdevànol conserva moltes antigues festes tradicionals. Per les festes de Nadal i Reis es col·loca un pessebre al cim de Costa Pubilla. L’1 de maig se celebra la diada de la Sardana, que inclou un dinar de germanor. El darrer diumenge del mateix mes té lloc la festa dels Elois. El mes de juny té lloc la festa major petita de Sant Joan (el 23 a la nit). Al setembre hi ha la festa major del Roser, que es fa el tercer diumenge del mes i on destaca el ball de la gala o dansa de Campdevànol. La festa major del Roser es clou el dimarts, amb la tornaboda al Pla de Querol.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Campdevànol (42)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

El Baell

 

El Baell  (6)El Baell és un Poble del Municipi de Campelles Comarca del Ripollès (Girona)

A El Baell hi anem el 19 d’abril de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Campellenc, campellenca
Superfície 18,6 km²
Altitud 1.145 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
137 hab.
7,37 hab/km²

 

Breu historia del Municipi

El municipi de Campelles, de 18,64 km 2d’extensió, és parcialment envoltat pel terme municipal de Ribes de Freser, amb el qual confronta al N, a l’E i al SE, tot seguint el curs mitjà del Freser. El terme s’estén des de la carena de la serra de Mogrony (S) fins al Rigard (N) i des del Freser (E) fins al coll de Prat de Jou (W). El terme és drenat al N pel Rigard i al S pel torrent de Prat de Jou o de les Feixes, afluent del Freser per la dreta, que recull les aigües del vessant septentrional (baga de Campelles) de la serra de Mogrony (la Covil, el Coll Pan, la Creu de Dalt, la Berruga).

 El poble de Campelles és el cap de municipi, el qual comprèn, a més, l’agregat de la Baell i el complex de l’hotel balneari Montagut. Campelles es comunica amb Ribes per una carretera que comença a tocar de l’estació del ferrocarril de Ribes i que en 6 km guanya els 230 m de desnivell que hi ha entre totes dues poblacions.

El Poble

Els indrets més coneguts de Campelles, per bé que ningú no els relaciona amb aquesta població, són, sens dubte, el Baell i el balneari Montagut, amb les explotacions d’aigua mineral dites de Fontaga i Vall de Ribes (la planta embotelladora és a Ribes).

 El balneari Montagut, conegut també com Aigües de Ribes (nom que també duu el baixador del ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà que hi ha a prop), explota ambdues fonts: la Fontaga és indicada per a malalties cardiovasculars, de l’aparell digestiu i biliar i per a afeccions urinàries, mentre que les de la font de la Vall de Ribes són bicarbonatades i càlciques, i ja foren declarades d’utilitat pública l’any 1859. Aquestes fonts s’explotaven ja de molt antic, i el viatger Zamora en parla el 1787: descriu dues boques distintes en la font, i diu que les aigües surten calentes; amb tot, es queixa de l’abandonament del lloc, encara que de l’aigua s’expliquen “mil meravelles”. L’Hostal dels Banys es va fer al segle XIX. L’any 1859 hom dugué a terme un primer estudi de les propietats curatives d’aquestes aigües, i el 1869 fou iniciada la construcció dels banys, que atragueren molta gent cap a aquest indret i foren causa de la construcció d’hotels o pensions, avui ja tancats. Només l’Hotel Montagut manté l’antiga tradició del balneari, tot i que tan sols obre durant els mesos d’estiu.
 

Cal esmentar també el Baell (14 h el 2005), petit barri enfilat a l’esquerra de la carretera de Puigcerdà, a ponent del balneari de Montagut. S’hi troba una capelleta dedicada a sant Bartomeu i un hotel modern per a l’estiueig. Aquest barri fa festa per Sant Bartomeu, el 24 i el 25 d’agost.

Festes

Aquest barri fa festa per Sant Bartomeu, el 24 i el 25 d’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

El Baell  (Abeurador i safareig) (5)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament