Arxiu de la categoria: Quan hi vam anar

Cornellà de Llobregat

Cornellà de Llobregat és un municipi de la comarca del baix Llobregat

A Cornellà hi anem el 2 d’agost de 2015

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 5
Població
Total 87.173 (2018)
• Densitat 12.471,1 hab/km²
Llar 22 (1553)
Gentilici cornellanenc, cornellanenca
Entitat de població Habitants
Almeda i Can Mercader 4.465
Can Fatjó 3.774
Cornellà de Llobregat 75.555
Femades 1.092
Fontsanta, la 2.357

Breu historia del municipi

El municipi és situat a la Marina del delta del Llobregat; el riu fa de límit meridional del terme amb els municipis de Sant Boi de Llobregat i del Prat de Llobregat. Al sector de ponent, pel barri de Can Fatjó confronta amb Sant Joan Despí, a tramuntana amb Esplugues de Llobregat i a llevant, en part pel camí del Mig, amb el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat (del Barcelonès). La seva altitud mitjana respecte del nivell de la mar és d’uns 32 m. Dins el terme hom pot distingir dos sectors, el de terres baixes d’al·luvió i la muntanya o samontà, a septentrió, amb materials del Quaternari antic, darreres terrasses vora el Llobregat de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Aquest terreny escalonat i accidentat és travessat per torrenteres com el torrent de la Fontsanta, el del Pedró i el de les Sardanes. Ambdós sectors, el pla i el samontà, són clarament separats per un terraplè d’origen natural, però accentuat per la construcció de la via del ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Martorell el 1855, de manera que la veu popular diferencia entre Cornellà de Baix i Cornellà de Dalt. Gran part de la superfície del terme és urbanitzada. La situació de Cornellà, en un lloc central respecte del conjunt de municipis del marge esquerre del Llobregat, l’ha configurat com un nucli important de comunicacions de la zona. L’eix viari tradicional és la carretera C-245 de Barcelona a Castelldefels, que té un brancal cap a Sant Feliu. Aquesta carretera, que travessa el centre de Cornellà, s’ha descongestionat gràcies a la construcció de la C-32, que uneix Barcelona amb Castelldefels i Sitges. En els darrers anys del segle XX, el tram d’autovia (A-2) que passa per la part de migdia i de ponent del terme ha quedat enllaçat amb les rondes de circumval·lació de Barcelona (la B-20 o Ronda de Dalt, que enllaça dins el terme, i la B-10 o Ronda Litoral, ja dins l’Hospitalet de Llobregat). Pel que fa al sector ferroviari, Cornellà ha esdevingut, per la seva proximitat amb Barcelona, el nus de comunicacions més important del Baix Llobregat: el Ferrocarril Metropolità hi ha establert tres estacions —Sant Ildefons, Gavarra i Cornellà Centre—, mentre que la línia del ferrocarril de Barcelona a Vilafranca del Penedès hi té una estació i un baixador. El tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, el popular Carrilet, soterrat, ha establert estacions als barris d’Almeda i Cornellà Centre. L’any 2004 s’inaugurà el Trambaix (tramvia lleuger), que millora les comunicacions vers Barcelona.

El Poble

La ciutat de Cornellà de Llobregat (27 m d’altitud), que adoptà aquesta condició el 1968, és situada al curs baix del Llobregat, al seu marge esquerre. La població antiga es formà entorn de l’església parroquial de Santa Maria de Cornellà i del castell de Cornellà, sobre l’eix del carrer de l’Església, avui de Mossèn Cinto Verdaguer.

Cornellà de Llobregat Plaça de Catalunya

 

© FOTOTECA.CAT

 

Al segle XVI hi ha notícia d’un nou nucli a la plaça dita actualment de Lluís Companys, format prop del camí, on s’havia establert l’Hostal Comunal. El 1769 el rei Carles III feu construir la carretera (anomenada després de Santa Creu de Calafell) que, vorejant el delta, anava de Cornellà a Sant Boi. Aquesta carretera formà el carrer Major de la vila (avui de Rubió i Ors), entorn del qual es construïren diverses cases i hostals. Al Comunal, preexistent, s’establí un servei de diligències. L’antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d’ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l’Almirall Vierna. Fruit del desenvolupament econòmic i demogràfic del segle XIX fou la consolidació urbana d’aquest nucli, format entre el carrer de l’Església i el carrer Major, que s’anomena el Centre. El 1865 s’obrí el carrer d’Ametller i a la fi del segle XIX el tros del carrer Major que va des de l’antiga carretera de Sant Boi (Almirall Vierna) fins a la planta elevadora de la Companyia d’Aigües, i també al començament del segle XX s’obrí la rambla de Josep Anselm Clavé. L’església parroquial de Santa Maria de Cornellà va ser construïda al mateix lloc que ocupava l’antiga església enderrocada el 1936, però capiculada. És d’una nau amb transsepte i cimbori, i un absis poligonal. Al voltant de la nau i de l’absis hi ha capelles. Construïda enterament amb maó vist, a banda i banda de la porta hi ha sengles torretes amb vitralls. El campanar és adossat a l’absis, entre aquest i el transsepte; de planta quadrada a la base i amb finestrals allargats amb vitralls, el cos superior adopta la forma octagonal. Devers la segona meitat del segle XVIII hom bastí una nova església parroquial, d’una nau, sense absis diferenciat, amb capelles baixes construïdes entre els contraforts laterals i amb una torre campanar adossada a la façana, de planta quadrada a la base i vuitavada a la part superior. Aquesta és l’església que fou enderrocada el 1936. Poc abans, el 1934, desaparegué una talla romànica de la Mare de Déu del Remei, del segle XII, que s’hi venerava. L’única resta conservada de totes aquestes esglésies anteriors a la parròquia actual són els capitells, els fusts, les impostes i les bases de les columnes que hi ha a la porta de la casa de la ciutat. Per la forma dels capitells i la decoració hom pot assegurar la seva semblança amb els que foren esculpits per a la basílica consagrada el 977 a Santa Maria de Ripoll. El modern creixement urbanístic ha determinat el sorgiment d’altres temples parroquials, com el de Sant Miquel, al barri del Pedró; el del Pilar, al barri de Sant Ildefons, o el de Sant Jaume, a la barriada d’Almeda. El castell de Cornellà és situat a llevant de l’església, sobre un turonet (ha estat anomenat castell del Borni, pel fet de ser aquest el renom del propietari), prop del mercat municipal. És un magnífic casal gòtic, que sembla que sofrí danys en la guerra civil del segle XV i que fou restaurat posteriorment, a la fi d’aquella centúria. Les dependències del castell s’organitzen entorn d’un pati quadrat amb torres també quadrades als angles que sobresurten per damunt de la fàbrica de l’edifici, de dues plantes. Segons dibuixos de l’arquitecte R. Puig i Gairalt, a la planta hi havia el celler i la capella i al pis superior, diverses cambres i salons. De les façanes es destaquen diversos finestrals gòtics geminats. L’edifici, en procés de deteriorament, va ser adquirit i rehabilitat per l’ajuntament, i al maig del 2000 va ser inaugurat com a seu d’activitats culturals de la ciutat. Actualment Cornellà queda configurat per barris diferenciats que responen a moments diversos del seu creixement urbà (el Centre, la Riera, Can Fatjó, la Fontsanta, el Pedró, la Gavarra, Sant Ildefons, Almeda, Femades). Com a conseqüència de l’inici del segon gran procés industrialitzador que va experimentar Cornellà a partir del 1910, van començar a urbanitzar-se els primers nuclis de població situats fora del nucli antic (barri del Centre). De la dècada de 1920 és el projecte d’urbanització de la part del terme municipal situat entre el carrer Rubió i Ors i els arenys del riu, que posteriorment seria el barri de la Riera. A redós de la construcció de la carretera a Fogars de Tordera van sorgir, a partir del 1930, els barris del Pedró i la Gavarra. El primer d’aquests barris va ser projectat com una zona residencial al servei de la ciutat de Barcelona, i per això hi predominen els habitatges unifamiliars. A partir de l’any 1950, el començament de l’onada immigratòria va determinar el sorgiment del barri d’Almeda, situat davant el parc de Can Mercader. En aquest barri s’instal·laren algunes de les majors empreses de Cornellà. A la fi de la dècada de 1950 s’inicià una transformació profunda de la tipologia urbanística i d’ocupació del territori. Es consolidaren definitivament els barris de la Gavarra i del Pedró, al mateix temps que l’any 1959 es començava a construir el polígon d’habitatges de Sant Ildefons, anomenat també Ciutat Satèl·lit, per a acollir l’allau immigratòria dels anys seixanta. Aquests tres barris són edificats a la part alta del terme o samontà i separats físicament del Centre per la via del ferrocarril. És així com la veu popular ha diferenciat entre Cornellà de Dalt i Cornellà de Baix. Els barris de Femades, Solanes i Can Fatjó (que inclou el polígon de la Fontsanta) són situats a la perifèria del terme i limiten amb els municipis veïns de l’Hospitalet de Llobregat i Sant Joan Despí. L’any 2000 una de les actuacions urbanístiques importants de Cornellà es realitzà al sector Alps, entre el Centre i l’avinguda dels Alps, que allotja un parc i edificis d’equipaments i d’habitages. Dins el terme cal esmentar l’existència d’algunes masies dels segles XVII-XIX, mostra de la prosperitat agrícola d’aquests segles, i algunes edificacions industrials i d’habitatges del període modernista. Menció a part mereix el palau de Cal Mercader (Torre de Bell-lloc-Pozzali). El palau va ser construït el 1865 per Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc, que hi morí el 1904. És un notable edifici, de planta quadrada amb torres als angles, envoltat de jardins vuitcentistes, amb riquesa d’espècies vegetals. Ha estat totalment remodelat (amb incorporació de nous elements: glorieta, llac artificial, amfiteatre, etc. ), i des del 1995 és la seu d’un museu. Dels masos es destaquen Can Femades, Can Maragall (una de les masies més antigues, documentada des del 1330; el nom actual es deu a la família del poeta Joan Maragall, que en va ser propietària), Can Manso (datada del segle XVI, és de les més grans de Cornellà; al principi del segle XIX va ser propietat del general Josep Manso), Can Vallhonrat (del segle XVII, ha estat rehabilitada i és la seu administrativa de l’ajuntament), i la Rectoria (darrere l’església de Santa Maria, va néixer com a masia, coneguda ja al segle XVI), entre altres. Entre les edificacions industrials cal esmentar la Colònia Rosés (promoguda el 1851), la Fàbrica Bagaria (Can Bagaria, 1920), la de Can Suris (1897) i les instal·lacions de la Societat General d’Aigües de Barcelona (1907, obra de l’arquitecte Josep Amargós). Altres construccions d’interès són el Cinema Titan (1926), de regust noucentista, la Casa Massip i Can Camprubí, aquesta darrera obra de l’arquitecte Josep M. Jujol, d’estil modernista, i la torre de la Miranda (al barri de Sant Idelfons, Arnau de Mercader la feu construir al segle XIX com a mirador sobre la plana del Llobregat).

Festes

Entre les tradicions més significatives cal destacar la festa major, per Corpus (paral·lelament se celebra també la Fira Comercial). El Carnaval té força participació popular, així com la Jordiada (el dia de Sant Jordi, a l’abril). Cal destacar també el Rocío, la Festa Galega i els aplecs sardanistes.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

 

Clica els enllaços


Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Collbató

Collbató és un municipi de la Comarca de Baix Llobregat (Barcelona)

A Collbató hi anem el 26 de juliol de 2015

Dades del Municipi

Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 10
Població
Total 4.458 (2018)
• Densitat 246,3 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Collbatoní, collbatonina

Entitat de poblacióHabitantsCan Dalmases1.134Clots, els181Collbató946Font del Còdol, la209Fumada, la63Illes, les232Pla de Can Migrat213Pla del Castell1.173Polígon industrial de Collbató, el0Pujolet, el91Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Limita al N amb Monistrol de Montserrat (del Bages), al sector E amb Esparreguera, al SW amb els Hostalets de Pierola i a l’W amb el Bruc, aquests dos últims termes de l’Anoia. Collbató s’estén al vessant meridional de la muntanya de Montserrat, des de sota de Sant Jeroni, per les Basses de Sant Antoni, el pla dels Escurçons i el dels Ocells, just dessota la línia de carena, seguint el curs del torrent de Santa Maria; continua després pel torrent de la Salut, per la font de les Canyes i el coll de Rubió, entre la roca del Corb (437 m) i la serra de Rubió. A migdia, el terme fa com un tascó que enclou les Rovires, a la serra de Fosalba, i el mas de Can Perellong. Continua després per la carena d’aquesta serra fins a prop de Sant Cristòfol de Pierola (dels Hostalets de Pierola); aleshores, el termenal amb el Bruc torç cap a tramuntana i passa per la masia de la Vinya Nova.

Tota la meitat septentrional del municipi és ocupada pels vessants i els contraforts meridionals de la muntanya de Montserrat, que gaudeixen de protecció dins el parc natural. Destaquen, al sector proper a la carena, l’Albarda Castellana (1.167 m), sobre el coll del mateix nom, la serra de Bellavista i el roc de Trencabarrals (1.009 m), sota el qual hi ha el pas de Trencabarrals, per on passa el Camí Nou de Sant Jeroni; es destaca especialment la que s’anomena regió de Santa Magdalena o de Tebes, on hi ha les ermites montserratines de Santa Magdalena i Sant Joan, i les ruïnes de les ermites de Sant Jaume i Santa Caterina, on des d’antic i fins al segle XIX hi hagué anacoretes que feien vida eremítica. La toponímia de tota aquesta zona és, en part, d,origen monàstic; l’elevació major és la Gorra Frígia (1.141 m). Hom hi pot trobar també la Processó dels Monjos, la miranda de Santa Magdalena, la roca de Sant Jaume, la Campana i el Sentinella (999 m). A migdia del bassal dels Corbs i de la miranda de Sant Joan es troba, al serrat del Penitent, la cova del Penitent i les ruïnes d’una altra ermita, la de Sant Pere. Més a migdia encara, hi ha el serrat de la Guàrdia, el de les Garrigoses i el dels Monjos.

Collbató Canal de l’Artiga Alta

 

© XEVI VARELA

 

Collbató és un dels indrets per on es puja a Montserrat. Els camins que hi porten són el Camí Vell, que va per la roca dels Polls, les voltes de Sant Antoni, el torrent de la Font Seca o de Sant Joan, el Torrent Fondo, la Creu dels Escolans i Sant Miquel; i el Camí Nou (de la primeria de segle), que va per la popular cova del Salnitre, la Fageda, la font de la Guineu i el clot de Bellasona, on es bifurca en dues branques, la de la dreta porta a la cova de la Mare de Déu, o Santa Cova (al terme de Collbató), i al monestir (del terme de Monistrol), mentre que la de l’esquerra porta a les ermites, a la regió de Tebes, i, un tros abans del pla de les Taràntules o de les Bruixes, troba l’antic camí de Sant Miquel. Tota la zona, a part de contenir testimonis d’un poblament ben antic i ser rica en toponímia, ho és també en llegendes, com la de la Font Seca i la font del Miracle que ja és recollida per Argaiz el 1677, i altres que transcriuen Pau Bertran i Bros i Joan Amades.

El terme comprèn el poble de Collbató, cap municipal, el raval de la Font del Còdol i un bon nombre d’urbanitzacions, com Can Dalmases (a vegades anomenada Urbanització Bertran, pel cognom del propietari), l’Oller (que comprèn els sectors anomenats Pla de Can Migrat, Pla del Castell i el Bosc Misser), els Clots, la Fumada i les Illes. Entre totes, l’any 2005, sumaven 2.478 h. El municipi de Collbató és travessat de llevant a ponent per l’autovia A-2 en el tram Barcelona-Igualada, de la qual parteix la carretera local que des del poble de Collbató contorneja la muntanya de Montserrat pel SE i entronca amb la C-55, en direcció a Manresa, prop de l’aeri de Montserrat, just al límit del municipi.

El nom de Collbató prové de Colle Betonis, és a dir, del nom geogràfic de coll més un antropònim germànic. És probable que aquest nom hagués passat a la toponímia durant el repoblament subsegüent a la conquesta carolíngia.

El Poble

El poble (388 m d’altitud i 763 el 2006), és al peu de Montserrat, emplaçat en un coll de la serra de les Obagues, al llarg del carrer d’Amadeu Vives, on hi ha l’església i la casa pairal del compositor, fill del poble, Amadeu Vives, un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891). De gran interès com a conjunt harmònic d’arquitectura tradicional, al nucli antic hi ha algun edifici de caràcter medieval, com Can Vacarisas (antigament Cal Tutor). Hi ha també el magnífic casal de Can Rogent (conegut anteriorment per Can Torralbes ), casa pairal de la família d’artistes i intel·lectuals dels Rogent. És un bell edifici del segle XVIII, amb façana decorada amb esgrafiats. Conserva l’arxiu familiar, una notable col·lecció de pintures, una biblioteca i té un magnífic jardí. L’església parroquial de Sant Corneli és un edifici del segle XVIII, de façana ondulada, una àmplia nau i capelles laterals, en una de les quals es guarda una talla barroca policromada de la Mare de Déu del Roser. L’altar major és ocupat per un orgue monumental construït per Gabriel Blancafort i inaugurat el 1986. El campanar és adossat a la façana lateral. El 1484 hi ha documentat l’Hospital de la Vila. Al poble es formà la urbanització del Pujolet.

Collbató disposa de diverses entitats culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar l’Associació d’Amics de l’Orgue de Collbató, que promou la cultura musical al poble celebrant concerts i audicions periòdiques (algunes se celebren a les coves del Salnitre). Collbató disposa del Museu Coses del Poble, on s’exposen diversos objectes, com la maquinària del rellotge del campanar de l’església, que data del 1848, antigues selles (a Collbató hi havia un gremi de traginers fins ben entrat el segle XIX), etc.

Entre les festes tradicionals de Collbató cal esmentar els Tres Tombs (festa dedicada als traginers), pel març, i el Dilluns de Pasqua es fa un aplec al santuari de la Mare de Déu de la Salut. Pel maig hi ha la popular mitja marató anomenada Cursa de l’Alba. Als mesos de primavera, estiu i tardor s’organitza un cicle de concerts d’orgue i música clàssica, i entre juny i juliol un cicle de concerts a les coves del Salnitre.

Festes

El darrer cap de setmana d’agost se celebra la festa major. Els gegants s’anomenen Mansuet i Marta, els noms d’uns bandolers de llegenda. Al setembre se celebra la festa de Sant Corneli.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Colldejou

Colldejou és un municipi de la comarca de Baix Camp (Taragona)

A Colldejou hi anem el 11 de gener de 2015

Dades del Municipi

Comarca Baix Camp
Entitats de població 1
Població
Total 170 (2018)
• Densitat 11,72 hab/km²
Llar 13 (1553)
Gentilici Colldejouenc, colldejouenca
Malnom Fumats

Breu historia del municipi

És envoltat pels de Pratdip (S), Vilanova d’Escornalbou (E), l’Argentera (NE) i en un punt toca el terme de Mont-roig del Camp (SE). Per la banda del Priorat limita amb la Torre de Fontaubella (N), Pradell de la Teixeta i Marçà (NW), Capçanes (W) i Tivissa (SW). Situat a l’extrem de ponent del Camp, el poble, que té fama de boirós, pertany des de sempre al bisbat de Tortosa. La vall de Maçanes, que enllaça amb el Camp pel coll del Guix (640 m), pertany a la conca del Priorat geogràfic. El territori és molt trencat i abrupte, i s’estén pels contraforts orientals de la serra de Llaberia. Al voltant del poble es troben les Perdigotes (613 m), la mola de Valls (549), les Costes del Jau (629) i la tossa de Mal Pas (502). Les màximes altituds s’assoleixen a la mola de Colldejou (914 m), sobre el portell del Llamp i a la Miranda (919 m), i les mínimes són a l’entorn dels 400 m. El terme és travessat pels barrancs dels Estrets de Maçanes, el de la Font del Noguer, el dels Serralls, el de les Aurenelles i el de les Burgueres, que van a parar al barranc de Rifà, tret del primer, que s’endinsa cap al Priorat.

L’únic nucli de població és el poble de Colldejou, que queda comunicat per la carretera local de Mont-roig a la Torre de Fontaubella.

El Poble

En paraules de Josep Iglésies, al poble de Colldejou (431 m), al vessant meridional de la mola de Colldejou, “el raïm de cases fa relliscadeta, brolla del roquer igual que el degotís d’una esquerda tenebrosa. Fa un parell de carrers planerament allargassats”. L’església parroquial de Sant Llorenç té un campanar octogonal. Durant el segle XIX fou fortificat per a les guerres carlines; al començament del segle XX tenia presó i dues escoles.

S’han trobat pel terme eines de pedra polida d’època prehistòrica.

Festes

Els fumats , mot que reben els habitants del municipi, celebren la seva festa major a l’agost, dedicada a sant Llorenç, dia que era tradicional que les noies escollissin la parella. A l’octubre se celebra la festa en honor a sant Rafael.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Cornudella del Montsant

Cornudella del Montsant és un municipi de la comarca del Priorat Lleida

A Cornudella del Montsant hi anem el 6 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Priorat

Entitats de població 3
Conté la localitat Albarca
Població
Total 964 (2018)
• Densitat 15,18 hab/km²
Llar 162 (1553)
Gentilici Cornudellenc,cornudellenca
Albarca 3
Cornudella de Montsant 991
Siurana

Breu historia del municipi

És el més extens de la comarca. Limita amb Porrera (S), la Morera de Montsant (W), Ulldemolins (NW), Vilanova de Prades (N), terme que pertany a la Conca de Barberà, Prades (NE), la Febró (E) i Arbolí (SE), tots tres municipis de la comarca del Baix Camp, i en un punt al SE amb l’Alforja, terme que també pertany a aquesta comarca. Es troba a la vall alta del riu de Siurana, entre els massissos de Montsant, a ponent (que culmina aquí a la Roca Corbatera, a 1 163 m) i les Muntanyes de Prades, a llevant (la Gritella, 1 089 m), units pel coll d’Albarca (sector N del terme). Aquesta vall, dita també vall de Cornudella, és drenada pel riu de Siurana i diversos afluents. A l’extrem septentrional les aigües van a parar al vessant esquerre del riu de Montsant, mentre que al meridional la serra del Molló separa la conca del riu de Siurana de la vall de la Garranxa (Porrera).

El pantà de Siurana es troba a la confluència amb la riera de l’Argentera, té una resclosa de 63 m d’alçària i 260 m de llargària. La capacitat d’embassament és de 12,4 hm3. La conca de captació té 88 km 2 . Les obres s’iniciaren el 1960 i foren acabades el 1974 per la Comunitat de Regants de Riudecanyes. El canal de Siurana, que duu les aigües del pantà fins al de Riudecanyes, travessa les muntanyes de la Garranxa i del coll de la Teixeta.

La part oriental del terme, dins les Muntanyes de Prades, és formada per les grans i imposants cingleres de Siurana i Siuranelles, on s’assenta el poble i antic municipi de Siurana de Prades, incorporat al de Cornudella el 1942 després dels tràmits iniciats el 1915. Siurana havia tingut un terme extensíssim que anava des de Vimbodí fins a Mont-roig.

El terme comprèn la vila de Cornudella de Montsant, cap de municipi, els pobles de Siurana de Prades i d’Albarca.

Travessa el terme l’antiga carretera comarcal C-242 de les Borges del Camp a Fraga, que des del coll d’Alforja (SE) continua en direcció NW cap a Cornudella, Albarca i Ulldemolins. D’aquesta carretera surten diversos ramals cap a Poboleda, la Morera de Montsant i Prades.

El Poble

La vila de Cornudella de Montsant (533 m d’altitud) és situada a la vall, al peu de l’inici de les Muntanyes de Prades, a l’antic camí ral que duia del Camp cap a les Garrigues. El 2005 tenia 901 h.

Al poble hi ha diverses cases amb dovelles de pedra i elements decoratius dels segles XVI al XVIII. El seu Hostal del Racó ha estat reproduït al Poble Espanyol de Barcelona. Alguns edificis han estat reconstruïts com a lloc de segona residència. L’arxiu municipal, força ric, guarda documentació des del segle XIV. L’edifici més notable és l’església parroquial de Santa Maria, d’estil renaixentista. La planta és obra de Pere Blai, que la traçà cap al 1599. L’edifici modernista del Celler Cooperatiu, bastit l’any 1919, fou dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell, de l’escola Gaudiniana i l’any 2002 fou declarat bé cultural d’interès nacional.

A la vila de Cornudella trobem una sala d’actes polivalent depenent de l’ajuntament i dos teatres-cinema, la Renaixença, del 1933, i l’Íntim, del 1903, pertanyents a sengles societats culturals ja desaparegudes però molt actives a principis de segle XX. L’any 2000 fou inaugurat el Museu Peris-Aragonès, de caràcter etnològic.

Festes

Entre les celebracions de més anomenada destaca la festa major,el tercer cap de setmana d’agost, que inclou un aplec de sardanes, així com les jornades gastronòmiques, celebrades l’últim diumenge de maig, l’esmentat mercat deartesania, el juny, el ball per Sant Cristòfol i una paellada molt concorreguda l’11 de setembre. Altres festes singulars són les de Sant Joan, al juny, la festa de l’arbre al març i la festa de la Mare de Déu de la vila, el 8 de setembre, que antigament era la festa major

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Ciutadilla

Ciutadilla és un municipi de la comarca Urgell (Lleida)

A Ciutadilla hi anem el 24 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Urgell

Capital Ciutadilla
Entitats de població 1
Població
Total 206 (2018)
• Densitat 12,12 hab/km²
Llar 54 (1553)
Gentilici Ciutadillenc, ciutadillenca

Breu historia del municipi

És un municipi de forma allargada i sensiblement rectangular, situat a la vall mitjana del Riu Corb, a la zona de transició amb la Segarra. Limita al N amb el municipi de Verdú, a l’E amb Guimerà, des del Riu Corb fins a la partida de Relat, i després amb Passanant (Conca de Barberà); a l’W limita amb Nalec i al S amb Vallbona de les Monges. La riera de Boixerons, que des de Relat va baixant dels 700 als 500 m fins a trobar el Riu Corb, té una direcció SE-NW. El Riu Corb travessa el terme d’E a W en la part N, no gaire lluny de la cruïlla de les carreteres i del coll de la Portella. La situació de Ciutadilla ha fet dir que és “el sentinella de la vall”, i això perquè damunt la partió aturonada entre la riera de Boixerons i el Riu Corb s’alça amb figura esvelta i noble el seu castell.

El poble i cap administratiu de Ciutadilla és l’únic nucli de població agrupada del municipi. Travessa l’extrem occidental del terme la carretera C-14 de Salou a Adrall. Una carretera local comunica el poble amb Passanant i Sarral. La carretera de Vallfogona a Maldà creua el municipi paral·lela al Riu Corb.

El Poble

El poble de Ciutadilla és situat a la riba esquerra del Riu Corb, a 515 m d’altitud, en la part aturonada de la serra, sota les restes del castell i dominant la vall del Riu Corb i de la riera de Boixerons; tot ell és un ample mirador de l’Urgell i la Segarra.

Un detall de la plaça del Marquès, al poble de Ciutadilla (Urgell)

 

© FOTOTECA.CAT

 

Al poble hi ha algunes cases de noble construcció i carrers amb desnivell ben pavimentats. Com a d’altres pobles d’aquests rodals, moltes cases han estat destinades a segona residència. El poblament s’inicià al voltant de la torre del castell i va créixer de dalt a baix.

El monument que més es destaca de Ciutadilla és la mola del castell, una antiga fortalesa medieval que al segle XVI fou transformada en palau renaixentista. El 1390 n’era senyor Gispert de Guimerà i els seus descendents feren la reconstrucció tal com va arribar a les primeries del segle XIX. En efecte, disposats en diferents nivells en el cim d’un turó al costat de la vila, el castell, tot i haver estat profundament reformat el segle XVI, mantingué a l’exterior l’originària estructura de fortalesa i bona part dels seus paraments i àmbits interiors responen a empentes constructives medievals. El pati interior té forma trapezoidal i tenia a la banda N una gran escala amb galeria superior amb columnata. Sobre la galeria hi havia una gran sala amb una sumptuosa decoració. A la dreta del portal d’entrada s’aixeca una magnífica torre quadrangular, la mestra, de set plantes, amb matacà i finestral renaixentista les superiors, que encara avui dia són exponent, amb les restes que queden en peu, del que fou en altre temps aquest magnífic castell. Seguint les diverses parts enderrocades es poden observar elements romànics i gòtics que fan pensar en una llarga perduració des del segle XII fins a la reconstrucció del segle XVI i que va subsistir fins el 1835. Començà a enderrocar-se una part de l’edifici el 1908.

Al peu del castell i en la part més alta del poble hi ha l’església parroquial de Sant Miquel, d’estil gòtic. És d’una sola nau amb volta de creueria, sense absis i voltada per una cornisa amb permòdols esculpits.

La festa major d’estiu se celebra per Sant Roc, el segon cap de setmana d’agost; entre els actes hom fa una processó a l’ermita del mateix sant, i la d’hivern se celebra per Sant Miquel (29 de setembre), en honor del patró. Per Setmana Santa, el Divendres Sant és tradicional fer un viacrucis a l’ermita de Sant Roc. El dissabte de Glòria es fa la festa de les Coques, en la qual se subhasten coques i mones per tal de recaptar beneficis per a l’ermita. Pel Dilluns de Pasqua, després d’haver anat en processó al santuari de la Bovera (del municipi de Guimerà), es va en romeria a l’ermita de Sant Roc. Des del 2002 hom hi celebra la Trobada de Grups de Recreació Medieval.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Carme

Carme és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A L’Anoia hi anem el 5 de maig de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Entitats de població 3
Població
Total 783 (2018)
• Densitat 66,92 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Carmetà, carmetana

Breu historia del municipi

Als fogatjaments dels segles XIV i XV s’inclouen els habitants de Carme en el recompte del castell de Claramunt. En canvi, als segles XVI i XVII ja hi figuren diferenciats amb 18 i 19 focs, respectivament. Al segle XVII es triplicaren els seus estadants, ja que el 1719 hi havia 259 h i el 1787 arribaren a 642 h. El segle XIX presenta una sèrie de variacions. Després d’una forta davallada al principi de segle (el 1830 baixà a 381 h) el poble assolí el 1857 el nivell demogràfic més alt registrat, en arribar a 1 244 h. Aquest creixement s’explica pel trasllat d’algunes fàbriques tèxtils d’Igualada atretes per la possible mecanització de la producció gràcies a la força motriu de les aigües de la riera i de les surgències. Començà a davallar el 1860 amb 1 133 h i amb 1 128 h el 1887. La crisi tèxtil de la comarca, unida als estralls de la fil·loxera (que aparegué pels volts del 1885) determinà una forta davallada demogràfica durant el darrer decenni del segle XIX. La crisi tèxtil igualadina provocà conflictes socials que també afectaren Carme. Pel contrari, la recuperació deIgualada amb l’arribada del ferrocarril el 1893 no afavorí la població, ja que no solament no es recuperà sinó que va anar perdent habitants. Entre el 1910 i el 1920 s’estabilitzà la població en 800 h; el decenni de 1930 a 1940 baixà a 700 h, el 1950 s’accentuà la davallada fins a 682 h. El 1970 féu una lleugera recuperació fins a vorejar novament els 700 h. En les dècades de 1980 i 1990 la població tingué algunes oscil·lacions dins una lleugera tendència a la baixa. Així, el 1981 tenia 717 h, el cens del 1991 comptabilitazava 679 h i el del 2001, 674 h. El 2005 es registraren 726 h.

Els boscos, força importants tot i que s’han reduït des de la dècada del 1870, són formats per pinedes de pi roig i alguns alzinars i rouredes. Els conreus són majoritàriament de secà, amb predomini de cereals i de vinya, tot i que també hi ha oliveres i ametllers. El regadiu, poc extens, es localitza a prop de la riera i es dedica sobretot a productes de consum local.

Des d’antic, l’aigua del rec, que serpenteja pel terme i per dins el poble, ultra regar les terres, era la força motriu dels molins fariners, drapers, d’oli i de paper, a més de fer molt de servei a les fassines d’aiguardent i per a rentar i tenyir els teixits de llana dels paraires. El 1733 fou legalitzada la confraria dels paraires de Carme, que tingué continuïtat fins el 1860. Entre les propietats dels paraires, hi havia els estricadors de Cal Ros, que eren d’ús obligatori per a tots els agremiats. Entre el 1773 i el 1814 pagaven dos sous per cada peça de roba, que s’hi portava mullada i es posava tibant entre els bastiments de fusta amb claus perquè en eixugar-se no s’arronsés. La casa de Sant Roc era el domicili social dels paraires i era situada al xamfrà del carrer del Fregenal i el camí de Miralles. Des del segle XI consta documentada l’existència dels molins que aprofitaven l’aigua de la riera de Carme. La indústria, que ha esdevingut la principal font econòmica del municipi, es basa principalment en els sector tèxtil i paperer. El 1998 s’inicià la celebració, pel maig, de Firaverd, una fira dedicada a la jardineria i la floristeria.

El Poble

El poble de Carme (331 m d’altitud), que tenia 702 h el 2005, és situat a la dreta de la riera homònima, al centre de la vall, en un lloc ric en aigües. La disposició de les edificacions ha estat sempre concentrada, amb carrers curts, a l’entorn de la parròquia.

Al voltant de l’església parroquial de Sant Martí, al centre del poble, s’anà configurant el nucli urbà. Fou construïda el 1743, en substitució de l’anterior, que era molt petita. El 1779, tant la parròquia com el santuari de Collbàs deixaren de ser sufraganis de la Pobla de Claramunt. Mentre que la primera aconseguia la independència parroquial, la segona es convertia en sufragània de la parròquia de Carme. L’entitat cultural més important és el Centre Recreatiu i Cultural (1934), que conté una sala de teatre i una biblioteca infantil.

Festes

Celebra la festa major pel juliol, en honor de la seva patrona, la Mare de Déu del Carme, i pel novembre se celebra la festa de Sant Martí.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’ajuntament

Cadaqués

 
Cadaqués és un municipi de l’alt Empordà (Girona)

A Cadaqués hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Alt Empordà

Capital Cadaqués
Entitats de població 1
Població
Total 2.752 (2018)
• Densitat 104,24 hab/km²
Llar 87 (1553)
Gentilici Cadaquesenc, cadaquesenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Cadaqués, de 26,44 km2, s’estén al sector de llevant de la península del cap de Creus, extrem més oriental de la península Ibèrica, en terrenys accidentats pels vessants finals de la serra de Rodes, que en contacte amb la mar formen una costa extremament articulada. A llevant limita amb la Mediterrània, mentre que per ponent ho fa amb els municipis de Roses i del Port de la Selva.

Comprèn la vila de Cadaqués, cap de municipi, al fons de la badia del mateix nom, l’antic nucli pescador de Portlligat i diverses urbanitzacions de tipus residencial i turístic. Hi porta una carretera local des de Roses i una altra carretera des del Port de la Selva.

L’etimologia del topònim ha estat discutida: una opinió el fa derivar de “cap de quers” (roques), potser influïda pels gravats francesos del segle XVII on es llegeix Cap de Quiers, mentre una altra el fa derivar de “lloc abundant en càdecs” (ginebre, arbust).

El Poble

La vila de Cadaqués es troba a 23 m d’altitud, al fons de la badia. El nucli antic estava emmurallat i ocupava el pujol rocós de la dreta de la riera que acaba en el lloc anomenat la punta des Baluard (o Riba de Nemesi Llorens), on encara s’alça una torre semicilíndrica que abans de la construcció de la riba s’assentava sobre les roques batudes per la mar, emblanquinada com totes les cases de la vila. Conserva el portal de l’antic recinte, d’arc rebaixat i cobert d’emblanquinat, que donava a la Platja Gran (a l’altre extrem hi havia el portal d’Amunt) des d’on, pel carrer del Call (nom que evidencia l’existència d’un nucli jueu a l’edat mitjana), costerut, s’arriba dalt del turó, coronat per l’església; un altre carrer seguia l’esquena d’ase des Baluard i desembocava a la placeta de l’Ajuntament; entre aquests dos carrers principals, una xarxa de carrerons estrets i costeruts, empedrats amb lloses i còdols, i placetes formen el conjunt arquitectònic del vell Cadaqués. Des des Baluard la vila s’estén a banda i banda, fent dues grans corbes sobre la badia, resseguida per la riba.

Carrer de Cadaqués (Alt Empordà)

 

© C.I.C – MOIÀ

 

L’església parroquial de Santa Maria s’alça al punt més enlairat del nucli antic, i la seva gran fàbrica presideix la vila i li dona la característica silueta des de la mar i des del camí que ve del coll de Perafita, tan sovint representada pels pintors que han utilitzat Cadaqués com a tema de paisatge. Iniciada a mitjan segle XVI, en la seva major part és d’estil gòtic tardà (una bona part de la nau única, la capçalera poligonal de set cares i les capelles laterals); la part de la nau propera al frontis és del segle XVII (1634-40), i l’anomenada capella fonda, al mur esquerre, és dels segles XVIII i XIX. Al frontis, reformat modernament, hi ha una porta d’arc de punt rodó i una rosassa. Corona la façana un minúscul campanar de cadireta, i sobre el costat esquerre s’alça el campanar de torre, de base quadrada i un cos superior octagonal. Conserva un dels retaules barrocs de l’escola de Vic més interessants dels que han perdurat a Catalunya, i el més notable de l’Empordà. La fusta es contractà ja el 1705, però la guerra de Successió retardà el contracte amb els escultors fins el 1723; projectat per Jacint Moretó, els executors foren el també vigatà Pau Costa i sobretot l’escultor de Figueres Joan Torres, auxiliat pel fuster gironí Josep Serrano. Completen la decoració barroca de l’església nou retaules de fusta daurada, molt més petits, a les capelles laterals (segles XVII i XVIII), i té també interès la trona de pedra i l’orgue del segle XIX, amb curioses taules pintades. Exteriorment l’edifici és arrebossat i emblanquinat.

Façana principal de Casa Serinyana

 

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

 

L’eixample que ressegueix la badia a banda i banda de la vila es formà sobretot a partir del moment d’eufòria econòmica de mitjan segle XIX, i després amb els diners dels americans emigrats a Cuba. Hi ha notables edificis vuitcentistes, com la Casa Rahola, obra de J. Roca i Bros de vers el 1860, a la plaça de les Herbes, el del casino L’Amistat i altres; són modernistes la Casa Serinyana (1910), la Casa Pont i les escoles (1915). Ja a la postguerra, arquitectes prestigiosos van planejar cases i apartaments (Peter Harnden i Lanfranco Bombelli, J. A. Coderch, F. de Correa i A. Milà, O. Tusquets i L. Clotet, i altres). L’antic Hotel Miramar (dit després Hotel Cap de Creus), que fou el primer de la població (a la plaça de les Herbes) i acollí il·lustres visitants, ha estat convertit en el Museu Perrot Moore (acull una important col·lecció de gravats europeus dels segles XV al XX).

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Capellades

Capellades és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Capellades hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Població
Total 5.211 (2018)
• Densitat 1.796,9 hab/km²
Llar 30 (1553)
Gentilici capelladí, capelladina

Breu historia del municipi

El terme municipal de Capellades és el més petit de la comarca, amb 2,95 km2. Limita amb els termes de la Torre de Claramunt (N i W), Cabrera d’Anoia (S) i Vallbona d’Anoia (E). Comprèn la vila de Capellades i l’antic veïnat de la Font de la Reina, i hi ha, a més, la urbanització de Ca l’Anton, la major part de la qual pertany al terme veí de la Torre de Claramunt. El terme és situat a la vall de l’Anoia, a l’indret on el riu talla la Serralada Prelitoral formant l’anomenat estret o congost de Capellades i surt ja de la Conca d’Òdena per a dirigir-se cap al Penedès. El congost s’obre pas entre la serra de Miramar (596 m) a l’esquerra, amb les carenes de Llobreia, el Brugar, el Fitó, els Colls Bessons i les Llangònies, i una potent terrassa travertínica quaternària, a la dreta, damunt les llicorelles paleozoiques i el granit, formant una cinglera de cornises i covals de pedra tosca i el dosser o barret del Capelló, on hi ha els importants jaciments prehistòrics del terme (abric Romaní i l’estació Agut).

El fonament principal de l’existència i de la prosperitat històrica de Capellades és l’aigua de la bassa del Molí de la Vila, d’on brollen de 8 a 12 milions de litres diaris, i encara hi ha altres deus abundants. El 1977, en un pou artesià de 140 m de profunditat, al davant de la font Cuitora, fou trobat un cabal de 13 milions de litres diaris, part dels quals serveixen per a l’abastament urbà. L’abundància de l’aigua capelladina ha servit moltes vegades per a remeiar necessitats alienes, com l’any 1566 quan, per falta de pluja, es perderen els sembrats sense granar a moltes zones catalanes i fins i tot molta gent de Barcelona anà a moldre, als molins de la costa de Capellades, blat importat de Sardenya. El 1694 els pagesos de Capellades i la pabordia del Penedès establiren una distribució de les aigües de la bassa per al regatge de les terres.

A Capellades hi ha la cruïlla de l’antiga carretera comarcal C-244 d’Igualada a Sitges, la qual ha sofert una millora en la dècada del 1990 amb la construcció d’un nou vial, la C-15, per la riba esquerra de l’Anoia, i la local de Capellades a Martorell, a més dels ramals que surten cap a la Torre de Claramunt, Vilanova d’Espoia i la Torre Baixa. El ferrocarril d’Igualada a Barcelona passa pel terme, però l’estació és dins el veí terme de Vallbona, a 1 km de la vila de Capellades.

El Poble

La vila de Capellades, a 317 m d’altitud, ocupa un replà travertínic a un centenar de metres per damunt de l’Anoia. A l’entorn de la primitiva església es formà el primer nucli urbà, molt estàtic als primers segles. Al segle XVII s’originà un desvetllament de la població amb l’eixamplament de les muralles del perímetre de la plaça de l’Església, amb la Plaça Xica, la plaça Nova, el Carrer Nou i els carrers de la Canaleta, del Call, de Sant Francesc, d’Oló, com també de l’eix del carrer Major, amb el Portal Jussà davant el pont del Bisbe i el Portal Sobirà a prop de les voltes de Can Bas i del carreró de Magí Carme. Durant el segle XIX s’allargaren els carrers del Pilar, de Garbí, de la Divina Pastora, de Sant Ramon, de Santa Anna i del Fondo, i durant la segona meitat del segle XX s’inicià la construcció dels espais lliures del nucli urbà, especialment els situats als passeigs de Miquel i Mas i de la Concepció i a ambdues bandes de les carreteres, i començaren a aparèixer blocs de propietat horitzontal. Un dels elements més característics de l’urbanisme de Capellades és la bassa vora el Molí de la Vila, d’origen natural, el voltant de la qual s’ha arranjat un parc.

L’església de Santa Maria de Capellades, després de rebre els privilegis del rei Lotari, el 986 i el 988, va deixar de ser sufragània de Claramunt i fou erigida parròquia el 1098 per una butlla d’Urbà II, a petició de l’abat Berenguer de Sant Cugat. El 1643 es bastí una església més gran i el 1805 s’iniciaren les obres del temple actual, que van durar un segle a causa de les interrupcions motivades per les guerres dels francesos i les carlines i per un incendi ocorregut el 1896. El 1805 i durant un quadrienni el monestir de Sant Cugat, a fi de contribuir a les obres de la nova església, hi destinà una tercera part dels delmes de la seva senyoria de Capellades. El 1824 tornà a contribuir durant un altre quadrienni a les obres de l’església.

L’església de Santa Maria és esmentada ja el 986 i el 988 en preceptes del rei franc Lotari a benefici del monestir de Sant Cugat del Vallès, del qual era possessió i figura en la documentació referent al castell de Claramunt, al terme del qual pertanyia. Formà part de la baronia de la Conca d’Òdena, però no fou del domini directe dels Cardona ja que Ramon de Claramunt vengué el 1234 el terme (que formava una quadra) i lloc de Capellades a l’abat Pere de Sant Cugat del Vallès, i li traspassà els drets senyorials. Els Cardona pledejaren pel domini de la quadra de Capellades fins el 1867, però aquesta quedà en propietat del monestir de Sant Cugat, adscrita a la pabordia del Penedès.

Altres llocs d’interès són la capella de la Mare de Déu del Pilar, que s’edificà el 1801. El convent de la Divina Pastora fou alçat el 1862 al lloc dels estricadors de la confraria de Sant Sebastià. Ja el 1858 s’establí a Capellades la segona comunitat de terciàries caputxines de l’Institut de la Mare del Diví Pastor, dedicat a l’ensenyament i fundat per l’igualadí P. Josep Tous i Soler (1811-71). A la Casa Serra, al costat de la capella del Pilar, les germanes franciscanes darderes es dedicaren a atencions hospitalàries. Els antics fossars parroquials desaparegueren el 1859 i les restes foren traslladades al turó del Molar, on es construí l’actual cementiri, amb la capella del 1911. També ha desaparegut l’oratori de la Casa Bas, autoritzat per Benet XIV el 1756. La Casa Bas és una casa senyorial del segle XVII amb una singular volta que constituïa un dels portals d’entrada a la vila; la casa acull, actualment, una sala d’exposicions. Un hospital general per als pobres fou creat el 1492 i un altre fou obert el 1798 al carrer de Sant Francesc. Aquest últim va funcionar fins el 1815. L’antic Molí de Cal Munné, paperer, situat al final de la costa dels Molins, ha estat restaurat.

Han estat presents de manera continuada a la vila diverses associacions culturals, algunes de les quals de molt antiga tradició, com és el cas de la societat la Lliga, amb local propi per a la realització d’actes diversos i de sessions de cinema i teatre. La seva antiguitat es remunta al 1901. També cal destacar l’agrupació sardanista, diverses corals i l’esbart dansaire. Des del 1988 se celebren periòdicament uns concerts de cambra sota el títol de Paper de Música i un concurs anyal per a la promoció de joves intèrprets. Hom disposa d’una biblioteca i també d’emissora municipal de ràdio. Al paratge de la Font Cuitora s’ha bastit un amfiteatre, utilitzat sobretot a l’estiu per a diversos actes.

L’any 1961 fou inaugurat el Museu Molí Paperer de Capellades en el setcentista Molí de la Vila, que és un testimoni viu de la tradició paperera, perquè es fabrica el paper emprant les mateixes eines i els procediments antics. El museu és vinculat al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya; el 1999 va ser reformat i restaurat. Al museu s’ha instal·lat, a més, una biblioteca especialitzada i s’hi exhibeixen una gran part de les troballes prehistòriques trobades al Capelló. Es tracta de la Secció Arqueològica Amador Romaní.

Festes

Entre les festes tradicionals destaquen la festa major, que es fa per l’agost, i la festa major d’hivern de Santa Dorotea, al febrer. Per Nadal és tradicional de fer la travessia del llac nedant i pel juliol se celebra la festa de Sant Cristòfol. Ha estat recuperat el ball pla, que es balla per la festa major i pels dies de Corpus; el ball dit el dansot gairebé s’ha perdut.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Capellades

Enciclopèdia catalana

Cambrils

 
Cambrils és un municipi del baix Penedès (Tarragona)

A Cambrils hi anem el 7 de gener de 2013

Dades del Municipi

Entitats de població 6
Població
Total 33.362 (2018)
• Densitat 947,78 hab/km²
Llar 245 (1553)
Gentilici Cambrilenc/a

Breu historia del municipi

És situat a la plana del Camp de Tarragona, tocant a mar. El terme consta de dos sectors: l’occidental o antic terme de Cambrils i l’oriental, o antic terme de Vilafortuny, separats gairebé pel terme municipal de Vinyols i els Arcs. El sector occidental és comprès entre la riera de Riudecanyes, que el separa per l’W del municipi de Mont-roig del Camp, i la riera d’Alforja, que segueix de prop el límit amb el terme de Vinyols i els Arcs. La riera de Riudoms forma el límit nord-oest del sector oriental amb Vinyols, límit que es completa al N amb Riudoms i a l’E amb els termes de Vila-seca i de Salou, ja del Tarragonès.

El municipi té un total de 9 km de platja arenosa, que comença al golf de Sant Jordi, una mica més enllà de la punta de Sant Pere, i s’estén fins a la punta de Riudecanyes. La punta de Riudoms deixa a ponent les platges de Cambrils, on s’obre el port artificial de Cambrils, i a llevant les de Vilafortuny. La superfície és majoritàriament plana, amb un lleuger pendent de N a S, sense que en cap moment sobrepassi els 70 m. Aquest pendent, mai superior al 2%, provocava l’estancament d’aigües vora mar, en nombrosos aiguamolls, que les successives onades turístiques de les darreres dècades del segle XX han forçat a drenar i dessecar per convertir en zona residencial. Travessen el terme, a més de les rieres esmentades més amunt, d’altres rieres i torrenteres que han aportat abundants terres al·luvials, aptes per a l’agricultura: la riera del Regueral i la del Camí i el barranc de Gener, que desaigüen directament a mar, i el barranc de la Canal i el de les Francines, que ho fan a la riera de Riudecanyes per l’esquerra. El creixement de la població, però, ha fet que el cabal d’aigua aportat per totes aquestes rieres i torrenteres esdevingui insuficient. Això obliga que cada any es realitzin noves perforacions de pous, que substitueixen l’antiga construcció de mines per a la captació de l’aigua, sistema avui pràcticament abandonat.

El clima de Cambrils és típicament mediterrani, si bé la humitat característica de les zones properes al mar és contrarestada pel vent sec conegut com mistral. La mitjana d’humitat anual oscil·la entre el 69% i el 75%. Els estius no són excessivament càlids, ja que la màxima al mes d’agost és de 26,7°C. Els hiverns no són tampoc gaire freds, ja que la mínima és de 5,7°C al mes de gener.

A part de la vila de Cambrils, cap de municipi, el territori municipal comprèn l’antic terme i poble de Vilafortuny, que li fou agregat el 1846, i un bon nombre d’ urbanitzacions i zones residencials sorgides amb l’esclat turístic, com la Llosa, que tenia 1.158 h el 2005, Ardiaca, amb 1. 020 h, i el Mas d’en Bosc, que tenia 2.776 h i deu el seu nom a un antic mas. Hi ha també diversos masos, com els Teixells o els que formen l’entitat de població anomenada el Parc de Samà, i els despoblats de la Pobla, Vilagrassa i el Mas del Bisbe.

Cambrils és força ben comunicat. Paral·lelament a la costa és travessat pel ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que hi té estació, per la carretera N-340 de Barcelona a València, que travessa la vila, i, encara més a l’interior, per l’autopista AP-7, anomenada de la Mediterrània, que hi té una sortida. Es comunica per carreteres locals amb Montbrió del Camp, Vinyols i Salou (carretera arran de la platja). L’any 2014 fou inaugurat el servei ferroviari de Rodalies entre l’Arboç i Cambrils.

El Poble

La vila de Cambrils (19.214 h el 2005), que abans era dividida en dos nuclis separats per 1 km (la zona marinera del Port de Cambrils, arran de mar, i la vila pagesa interior), és unida pel procés de creixement urbanístic. L’església, sota l’advocació de Santa Maria, fou iniciada al final de l’any 1500 i ha patit diverses modificacions.

Carrer turístic de Cambrils (Baix Camp)

 

© C.I.C – MOIÀ

 

Es conserva la porta de l’antiga muralla restaurada per Cèsar Martinell el 1932.

Al barri del Port, a l’esquerra de la riera d’Alforja, es conserva una torre de guaita rodona, símbol de la façana marítima de Cambrils; anomenada torre del Port o dels Moros, del segle XVII, s’hi han dut a terme obres de rehabilitació i forma part del Museu d’Història de Cambrils. El barri té una església senzilla i moderna.

Integrada ara al nucli urbà hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Camí. La imatge fou trobada, segons tradició, sota una palmera, per la qual cosa se li diu, també, de la Palma. Ha estat identificada amb l’església de Cambrils esmentada en la butlla del 1154. En realitat, el santuari fou la parròquia de l’antic terme de la Pobla d’en Taudell, ara integrat a Mont-roig. La primera referència documental a la capella és un llegat de l’arquebisbe Ramon de Rocabertí del 1214 i sembla que gaudí de la devoció de Jaume I. Al segle XV tenia ja sis altars i el seu ermità disposava del privilegi de poder captar per tota la diòcesi. Entre el 1704 i el 1722 s’hi feren importants reformes. El temple actual fou inaugurat el 1778, construït amb pedra de Montjuïc, que els pescadors anaven a cercar a Barcelona; són observables encara en un dels murs restes de la fàbrica gòtica. El temple actual és porticat, amb tres naus i una cripta, que abans fou el cementiri de Cambrils. L’edifici fou restaurat el 1891. L’interior del temple fou destrossat el 1936. Té adossada una torre de guaita anomenada de l’Ermita, que forma part del Museu d’Història de Cambrils.

Festes

A Cambrils funcionen nombroses associacions i entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Dedicat a la recuperació de l’arqueologia, la història i la cultura de la vila de Cambrils, funciona el Centre d’Estudis Cambrilencs.

El 1999 s’establí la nova estructura del Museu d’Història de Cambrils, format per l’edifici del Molí de les Tres Eres, que és la seu principal; la torre de l’Ermita, on el 1985 el Centre d’Estudis establí el primer museu de la vila; el Museu Agrícola de Cambrils, inaugurat l’any 1998 a l’antic celler de la Cooperativa Agrícola; la vil·la romana de la Llosa, jaciment descobert el 1980, i la torre del Port.

A l’estiu se celebra el Festival Internacional de Música, que té lloc en diferents emplaçaments, com per exemple al Parc de Samà, i entre el juliol i l’agost es pot assistir a les actuacions del cicle “Nits d’estiu vora el mar”. Al desembre es lliura el premi de pintura Vila de Cambrils.

Cambrils celebra nombroses festes. Entre les més destacades figura la festa major de la Immaculada, al desembre. També se celebren la festa major de Sant Pere, al juny, la festa de la Mare de Déu del Carme, al juliol, i la festa major de la Mare de Déu del Camí, al setembre. Una altra festa tradicional és la de Sant Antoni Abat, o dels Pagesos, pel gener, amb els Tres Tombs, i a l’abril es fa el Ralli de Cotxes Antics.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Les Cabanyes

Les Cabanyes és un municipi de la comarca de l’alt Penedès (Barcelona)

A Les Cabanyes hi anem el 7 de gener de 2013

Dades del Municipi

Comarca Alt Penedès
Entitats de població 1
Població
Total 965 (2018)
• Densitat 877,27 hab/km²
Llar 7 (1553)
Gentilici Cabanyenc, cabanyenca

Breu historia del municipi

El petit municipi de les Cabanyes, de 1,1 km 2 és situat a la plana, a la zona central de la comarca. Limita al N i a l’W amb Vilobí del Penedès, a l’E amb la Granada, al S amb Vilafranca del Penedès i al SW amb Pacs del Penedès. El poblament, per raó de la petitesa del terme, és concentrat. Hom pot accedir-hi per la carretera local de Vilafranca del Penedès a Guardiola de Font-rubí. L’estació de ferrocarril més propera és la de Vilafranca. El terme és drenat pel torrent de la Torreta, tributari del torrent de la Rovira i de la riera de Ribes.

El Poble

El poble de les Cabanyes és situat a 252 m d’altitud, i dista 2,5 km del cap comarcal. El 2005 tenia 682 h empadronats. L’església parroquial és dedicada a sant Valentí i fou bastida el 1912 en un estil neomedieval. Els barris de l’Albornar i de Can Mateu són molt propers al cap de municipi, al NW i N d’aquest respectivament

Josep Torras i Bages, que fou bisbe de Vic, nasqué el 12 de setembre de 1846 al Mas Gomà del terme de les Cabanyes.

Festes

. Celebra la festa major d’estiu el primer diumenge d’agost i la festa major d’hivern el diumenge proper al 14 de febrer.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana