Arxiu de la categoria: Quan hi vam anar

Alfara de Carles

 
Alfara de Carles és un municipi de la comarca del Baix Ebre Tarragona

A Alfara de Carles hi anem el 14 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1
Població
Total 369 (2017)
• Densitat 5,77 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi d’Alfara de Carles, d’una extensió de 63,87 km 2 és situat a la part ponentina de la comarca, al massís dels Ports de Tortosa o de Beseit, els contraforts del qual accidenten tot el terme. Per llevant, des de les coves d’en Castells (extrem més septentrional del terme), una carena muntanyosa, on hi ha els colls d’en Garcia, el tossal de la Cova del Bou (552 m), el de Penyaflor, el de Farrúbio (792 m) i la tossa de la Reina (1 113 m), fa de partió amb els municipis de Xerta, Aldover, Tortosa i Roquetes. Per ponent, i formant part també d’aquest massís dels Ports de Tortosa, una altra serralada de cingleres i cimadals, que de vegades sobrepassen el miler de metres d’altitud, fa de termenal amb els termes de Beseit (de la comarca del Matarranya), Arnes, Horta de Sant Joan (ambdós de la Terra Alta) i Paüls; en aquesta serralada es troben el Bosc Negre, la Tosseta Rasa (1 217 m), els rasos de Maraco i la punta de l’Espina (1 182 m), que es prolonga per la serra de l’Espina fins a la Coscollosa (878 m).

El territori, molt accidentat, és drenat pel barranc de la Conca, on hi ha el despoblat de Carles i el paratge del Toscar; per la vall de la Figuera, que és la capçalera del barranc de la Servera, i pel barranc del Llop, on hi ha el poble d’Alfara. Aquesta vall té al començament un aspecte àrid i un xic desolat per la manca d’aigua i de vegetació; s’hi destaquen grans parets calcàries i blanquinoses juràssiques sobre els terrenys vermellosos i groguencs del Triàsic. Aquesta vall és separada de la Conca per un petit coll sota els rasos de Maraco per on passa un antic camí.

En contrast amb l’aridesa de la vall del Llop, la de la Conca és força rica en vegetació i amb abundants i cabaloses fonts, entre les quals hi ha la del Toscar, la font del Bosc Negre, la de l’Ullal i la de la Canaleta, la de la Cova Pintada i la de Santa Magdalena, i a la vall de la Figuera, a més de la font de la Figuera, la de les Gúbies, prop de la cova del Tormo, i la font dels Bassiets.

L’abundor de fonts i deus possibilità, entre la fi del segle XVIII i la primeria del XIX, la construcció d’un gran nombre de molins de farina a les vores del barranc de la Conca (el 1860 hi havia el Molí de l’Oliva de Sorolla, el del Pont i el de Planilles), i alhora impulsà la creació de fàbriques de paper (els molins de paper documentats el 1860 són prop de la font de l’Ullal) i teixits. El potencial hidràulic era també aprofitat per a la fabricació de vidre, ben remarcable des de la primeria del segle XVII fins al final del XVIII. Encara a mitjan segle XIX hi havia diversos molins d’oli (dits de Palaca).

Juntament amb aquesta abundància de fonts, a les cotes més altes ressalta una frondosa vegetació, boscos de pi blanc i de pi roig, que ja d’antic han estat explotats; també hi ha carrascars, per bé que cada cop són més escassos; el matollar és ocupat per ginestes, romanins, esbarzers, argelagues, coscolls i margallons, la fibra dels quals ha estat molt utilitzada per a la confecció de cabassos, 6 137 ha del terme municipal són incloses al parc natural dels Ports.

Una carretera local que parteix de la C-12 entre Roquetes i Tortosa porta fins al cap de municipi i fins al Toscar.

Alfara és un nom indiscutiblement d’origen àrab. Els filòlegs, però, no han coincidit a l’hora d’establir de quin mot àrab deriva. Mentre que Asín Palacios, seguint l’historiador Bayerri, el fa provenir d’al-fakhar, que significaria ‘teuleria’, segons Alcover-Moll deriva d’al-hara, ‘carrer o poblet’. Respecte a la segona part del topònim de l’actual despoblat, Carles, aquest és documentat antigament Castles. Aquesta forma correspon, versemblantment, a un pas més dintre el procés evolutiu que, emmarcant tota una sèrie de canvis fonètics i morfològics, partia del mot llatí castella (plural de castellum, diminutiu de castrum), passat al català com a castla (femení singular), que, en plural, dóna la forma documentada Castles. El pas de Castles a Carles és del tot paral·lel al que es dóna entre castlà i carlà. Castles o Carles significa, doncs, ‘castells’, ‘fortificacions’

El Poble

El poble d’Alfara de Carles (334 m) és situat a l’esquerra del barranc del Llop, entre aquest i el del Passet, que desguassa al peu de la població, situada sobre un petit turó. El poble es formà —segons Bayerri— entorn d’una antiga teuleria, l’activitat de la qual arribà al màxim vers el segle XIII quan s’establiren noves teuleries al voltant, com la que hi ha uns 2 km al S del poble. Per raó de l’epidèmia del 1479, els supervivents de Carles es traslladaren a Alfara; el 1480, amb autorització del vicari general de Tortosa, veient que aquell lloc no es repoblava, el rector que regia les esglésies de Carles i d’Alfara es traslladà a aquesta darrera població. Aleshores s’usava com a parròquia l’antiga església de Sant Agustí (només en resta un dels murs, on hi ha una arcada de mig punt tapiada, amb l’arrencament de la volta). Els alfarencs tenen una altra església parroquial (començada el 1776 i acabada vers el 1790), també dedicada a sant Agustí. Aquesta és la parròquia actual, de tres naus, que conservà el retaule i les pintures de Sant Julià de Carles fins a la guerra civil del 1936-39, que foren cremats. El campanar, quadrat i d’àmplia base, és una antiga torre de defensa que es va reaprofitar.

Festes

El poble celebra la seva festa major per Sant Agustí, el 28 d’agost, en la qual tenen lloc un seguit d’actes, com el repartiment del panoli, les corregudes de bous i la processó en honor a Sant Agustí. Pel setembre, el dia 29, es fan les festes de Sant Miquel.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Aldover

Aldover és un municipi del Baix Ebre Tarragona

A Aldover hi anem el 14 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Aldover, de 19,24 km 2 , és situat a la dreta de l’Ebre, aigua amunt de Tortosa. El municipi és situat entre els de Xerta, a tramuntana, Tortosa a migdia, Alfara de Carles a ponent (el termenal arriba fins al cim del Penyaflor, a 517 m) i Tivenys i Tortosa a llevant, a l’altra banda del riu. Sembla que el topònim Aldover prové de l’àrab aldowayra, que significa ‘la caseta’. El lloc efectivament és d’origen anterior a la conquesta cristiana. Així, el 1149 és documentat: in Aldover. El 1154 el comte Ramon Berenguer IV, conqueridor de Tortosa, donà a l’església de la dita ciutat l’almúnia d’Aldover. Algunes terres foren donades a Guilabert i al seu vassall, el monjo cistercenc Ivan Anglico. El lloc pertanyé al terme general de Tortosa i com a tal fou de jurisdicció reial. La vila d’Aldover es força ben comunicada, bàsicament per la carretera C-12 d’Amposta a Lleida i Àger. El tren de Val de Zafán, que tenia estació a Aldover, és en desús.

La part NW és accidentada pels darrers contraforts de la serra de l’Espina o del Bosc de l’Espina. El canal de la Dreta de l’Ebre recorre tot el terme, de tramuntana a migdia, més o menys paral·lel al riu, entre aquest i la carretera estatal. A més d’abundants aigües subterrànies, elevades per pous, travessen el terme en direcció a l’Ebre el barranc de la Conca, el de Triadors i la sèquia del Braç Llarg, que ve d’Alfara. El terme és emplaçat sobre dues terrasses fluvials; la més baixa, on hi ha la vila, és formada per llims dipositats pel riu en èpoques geomorfològiques recents. La superior ocupa la major part de territori; és composta per còdols amb una coberta de taperot d’un gruix de 20 cm aproximadament, anomenada llosa i formada per conglomerats calcaris. El taperot calcari de les zones altes és cobert de vegetació mediterrània espontània: romaní, farigola, argelagues, romagueres, espígol, esparregueres, margalló, coscoll i alzinar. Al riberal, en canvi, predominen les associacions de plantes herbàcies (canyes i joncs) i també els salzes.

El Poble

La vila d’Aldover, a 17 m d’altitud, s’estén al llarg de la carretera estatal, que fa d’eix de la població. A Aldover, o lo Dover, com també s’anomena popularment la vila, hi ha la plaça de l’Església i el carrer Major, a més dels de Sant Francesc, del Riu i de la Barceloneta. La població del terme es concentra a la vila, tot i que s’observa un procés de creixement urbanístic vers el N i l’E. Al pla de les Illes, un dels sectors que més s’han urbanitzat amb caràcter de segona residència, es troba la urbanització que porta el mateix nom (el Pla de les Illes). L’església parroquial és dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu i Sant Jordi. D’estil neogòtic, és de tres naus, amb absis poligonal la central, i obrada amb maçoneria. Pel que fa a les festes aldoverenques, és tradicional de menjar comunitàriament la fogasseta, pel dijous llarder (pa rodó que es menja amb truita de carxofes). El 23 d’abril és la festa de Sant Jordi, patró de la vila, i se celebren diferents actes com una missa, un berenar popular i un ball. La festa major d’Aldover s’escau del 6 a l’11 de setembre, i és en honor a la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre). Al llarg de la setmana hi tenen lloc diferents actes, com les corregudes de bous, que es fan a la plaça que hi ha a la vora del riu, i un sopar de germanor que coincideix amb la diada de l’11 de setembre.

En diferents llocs del terme han estat trobats vestigis arqueològics diversos: a la vall del Llop, puntes geomètriques de sílex amb mitges llunes; a la Conca, davant l’estació, puntes de sílex amb peduncle i aletes; al Tossal, indicis d’un poblament preibèric, i a Casa Blanca, un establiment d’època romana.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Pàgina web de l’Ajuntament

Aldea

Aldea és un municipi de la comarca del Baix Ebre

A Aldea hi anem el 12 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1
Població
Total 4.211 (2017)
• Densitat

Breu historia del municipi

Les troballes més antigues de l’Aldea corresponen a una necròpolis de la darrera etapa del Neolític, situada al mas de la Palma, mas de Benita, els anys 1957-1966, i que demostren l’existència de tribus instal·lades en aquella terrassa fluvial.

De l’època de les colonitzacions dels grans pobles mediterranis, fenicis i grecs, són les peces arqueològiques trobades a la necròpolis paleoibèrica (s.VII aC) del mas de Mussols, a la finca de La Palma, a uns tres km amunt del Pont Penjat. Allí el 1996, es descobriren urnes amb ossos incinerats, les quals contenien un ric aixovar: armes de ferro, llances, dards, javelines, penjolls, cadenes, sivelles, fíbules, ceràmica fenícia i grega…, les quals es poden contemplar, la major part, al Museu del Montsià.

De l’època romana cal esmentar un mil·liari que es trobava a l’interior de l’ermita de la Mare de Déu de l’Aldea, avui desaparegut. Això fa suposar l’existència d’una ruta romana litoral, paral·lela al suposat trajecte interior de la Via Augusta.

De la invasió visigòtica i la posterior dominació àrab, ha quedat el nom ALDEA, originari de l’àrab al-dái’a, que significa llogaret, granja. A l’Aldea, hi havia un primitiu nucli de població al lloc on es troba l’ermita, que, el 1148 caigué en mans del comte Ramon Berenguer IV. Però ja abans, el 1146, el comte en féu donació a priori a Bernat de Bell-lloc, definint-lo com ipsam almuniam que est in prato Tortuose que vocatus Aldea. El 1161 ja es coneix l’existència d’una església dedicada a Santa Maria.

Al segle XVIII començaren els romiatges a l’ermita per demanar pluja, els quals s’han conservat fins a l’actualitat i gaudeixen d’una gran popularitat.

A part de la torre de l’ermita, símbol del nostre municipi, hi ha a l’Aldea la torre de la Candela, situada al sud del terme municipal, en línia recta amb la de l’ermita, i, al mig, la de Burjassènia; sense oblidar, les runes de la torre de Vinaixarop, situada al nord del municipi, en zona de secà, des d’on es pot fruir d’una meravellosa panoràmica del Delta.

L’Aldea, com a poble ha viscut una evolució molt recent, i sempre lligada a la de Tortosa, a la qual va pertànyer com a pedania fins al 21 d’abril de 1983, data en què aconseguí la seva independència municipal.

Festes

  • Festa de la Mare de Déu de l’Aldea. Se celebra el dilluns de Pasqua Granada amb una romeria, processó i correbous.
  • Festes Majors. Al voltant del 15 d’agost hi ha actes populars com el correfocs, el correbous, ball a l’aire lliure, bou capllaçat.
  • Festa de la Carxofa. De mitjan gener a mitjan febrer, rostida de carxofes i mostra de gastronomia popular. Els restaurants la tenen com a plat preferent

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Amposta

 Amposta es un municipi de la comarca del montsià

A Amposta hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià
Capital de Montsià
Entitats de població 5
Població
Total 20.572 (2017)
• Densitat 148,75 hab/km²
Gentilici Ampostí, ampostina

Breu historia del municipi

D’una extensió de 138,30 km2 (el més gran de la comarca), el terme municipal d’Amposta és situat a la dreta de l’Ebre, a l’extrem NE de la comarca del Montsià, de la qual és la capital. Confronta a tramuntana amb els termes de Tortosa, l’Aldea i Deltebre, de la comarca del Baix Ebre, aprofitant el mateix curs del riu des de la Carrova fins a l’illa de Gràcia. A llevant termeneja amb Sant Jaume d’Enveja des de Balada i Carlet fins al canal de desguàs de la bassa de la Platjola, i amb la mar, des del punt anterior fins al començament de l’istme del Trabucador i continua per la costa del port dels Alfacs fins al canal de l’Encanyissada. En aquesta part del delta inclou l’estany de la Tancada i la major part de l’estany de l’Encanyissada. A migdia limita amb el municipi de Sant Carles de la Ràpita, des del canal de desguàs d’aquest estany fins a Mata-redona i a ponent amb el de Freginals, de Mata-redona als Bufadors, i amb el de Masdenverge, des dels Bufadors fins a l’Ebre. Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja i amb Sant Carles de la Ràpita la part de la dreta del delta.

El terme comprèn, a més de la ciutat d’Amposta, cap administratiu, els pobles de Balada i el Poblenou del Delta, també denominat Villafranco del Delta, la urbanització dels Eucaliptus i nombrosos veïnats o partides amb masies disseminades com la Carrova, Carelt, les Comes, l’Encanyissada, l’Enclusa, l’Esquerra, el Mas d’en Carrasca, Montsianell, l’Oriola, els Panissos i la Taulada

El Poble

Les primeres dades de població (ampostins) es remunten als fogatjaments coneguts, amb 50 focs el 1359 (unes 225 persones), poc més del 10% de tot el Montsià, que en tenia 479, i amb 49 focs el 1367. Aquestes xifres, modestes, anaren disminuint encara, sobretot des del segle XV. En una època de decadència notòria, el fogatjament del 1553 només donava 16 focs a la vila, mentre que el conjunt de la comarca havia arribat a 592 focs, i igualment amb 16 focs figurava el 1568. Sembla que es recuperà en part amb la construcció de la torre de Sòl-de-riu el 1575, dins la línia de protecció de la costa que es portà a terme a l’època.

Al començament del segle XVIII habitaven Amposta de 300 a 400 h i al llarg d’aquest segle i primera meitat del XIX la població es multiplicà almenys per quatre, ja que Madoz dona, vers el 1842, la xifra de 1.674 h i unes 300 cases a la vila. Aquest increment es degué probablement a l’expansió d’oliveres i garrofers al secà i a la concessió de nombroses illes al delta.

Però la població d’Amposta no sofrí un veritable procés d’expansió fins a la segona meitat del segle XIX, amb la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre, la introducció i expandiment del conreu de l’arròs i la colonització del delta dret. En una primera etapa, la del 1857 al 1887, el creixement fou moderat. Una segona fase, del 1887 al 1920, fou la de més fort creixement de la història recent d’Amposta. En aquests 33 anys es triplicà la població, dels 3.073 h s’arribà als 8.983 el 1920.

Hi hagué aleshores una etapa, la de 1920-40, d’estancament i fins de lleugera pèrdua motivada per diversos factors, com la pèrdua de terres de conreu de molts pagesos que no tenien clars llurs títols de propietat i el caciquisme. Per tot això es fundà el 1927 la Cambra Arrossera, que volia combatre aquests problemes.

El 1940 s’inicià una segona fase de creixement demogràfic que va continuar posteriorment, però amb menys intensitat que la de començament de segle. Foren de creixement intens els primers quinquennis. Vingueren després uns 15 anys de creixement gairebé només vegetatiu fins a l’inici dels anys setanta, quan reprengué un nou impuls, dinamisme, però, que no continuà els primers anys del decenni dels vuitanta.

Entre el 1950 i el 1970, la ciutat va créixer a un ritme inferior al que seria l’estrictament vegetatiu, fet que significa l’existència d’un balanç migratori negatiu, especialment intens durant la dècada del 1960. A partir de l’arribada de la crisi, i a l’inrevés de la majoria de ciutats, Amposta incrementà el seu ritme de creixement. Així, en el període 1975-81 assolí el nivell més elevat, el 14% anual, a causa del fre del tradicional corrent emigratori. Posteriorment, i fins a la dècada del 1990, la taxa de creixement natural lleugerament negativa es veia compensada per un saldo migratori positiu, tot i que el 1997 era només del 0,4‰ enfront del –1,4‰ de la taxa de creixement natural. A la fi del segle XX i principis del segle XXI la població, després d’un cert estancament, experimentà un notable creixement: 16 865 h el 2001 i 18 719 h el 2005.

La població dispersa del municipi havia estat fins a temps moderns relativament important. Amposta fou el centre inicial de la colonització del delta i serví de punt de partida a immigrants i gent del país que s’anà escampant per la ribera. Sovint les cases es bastiren disseminades o reunides en petits grups vora els camins (cas de Balada). El cens del 1950 donava encara 34 h a Balada, 248 a la Carrova, 109 a les Comes, 305 a l’Encanyissada, 38 a l’Enclusa, 143 a l’Esquerra, 250 al Mas d’en Carrasca, 84 a Montsianell, 226 a l’Oriola, 175 als Panissos i 186 a la Taulada, amb un total de 1.798 h fora de la ciutat d’Amposta. El cens del 1981 donava una població esparsa o fora del nucli ampostí de 260 h, a més dels 174 h del Poblenou del Delta, que són agrupats, i els 13.985 h del nucli ciutadà, i en el cens del 1991 havien augmentat a 14.709 h registrats a la capital (amb 37 h disseminats), 146 h al Poblenou del Delta i 466 h disseminats per les diferents caseries del terme.

En aquest període del 1857 al 1991 es produí un fenomen moderat de concentració de la població comarcal a Amposta: el 1857 el municipi representava l’11,3% del total comarcal, xifra que passà al 12-13% els deu primers anys del segle XX, a un 22,4% el 1920 i després entorn al 30% durant la dècada de 1980. Durant la dècada del 1990 aquest percentatge va disminuir lleugerament. D’altra banda, la distribució del parc d’habitatges mostrava un percentatge petit de residència secundària.

Festes

La ciutat disposa d’una àmplia oferta d’entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Destaquen per la seva antiguitat i activitat el Casino (1873), La Lira Ampostina (1916) i la Unió Filharmònica (1917), les dues darreres amb auditori, banda i escola de música. Cal recordar que el món de la música ha tingut tradicionalment un paper important en la vida cultural d’Amposta, reflectit especialment en les seves conegudes bandes. Les dues entitats esmentades organitzen, entre altres actes, sengles festivals de bandes de música per la festa major de la ciutat.

Cal remarcar també l’afició per l’art escènic, que queda plasmada amb la programació de l’ATD (Amposta Teatre i Dansa) que es realitza al llarg de l’any. En el camp de la pintura ha arrelat la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta, que es realitza des del 1989.

Entre els principals equipaments culturals d’Amposta cal esmentar la Biblioteca Comarcal del Montsià, dedicada a Sebastià Juan Arbó (1902-1984), un dels escriptors més reconeguts de la comarca, i situada en el recinte del castell, i el Museu del Montsià, situat a l’edifici de les antigues escoles Miquel Granell. L’origen de l’actual museu va ser l’antic museu municipal, creat el 1956 a partir de les troballes arqueològiques del doctor Francesc Esteve i els seus col·laboradors, integrats en el Grup de Recerques Arqueològiques d’Amposta. El 1983 es va constituir el Museu del Montsià, amb caràcter comarcal i pluridisciplinar. Proposa diferents activitats, promou publicacions i disposa de diverses sales permanents dedicades a la natura (centrada en el Montsià), a la història del conreu de l’arròs (amb eines tradicionals i una barraca que reprodueix l’ambient de vida al delta), a l’Ebre i a l’arqueologia. Aquesta última disciplina té una sala de síntesi històrica i una altra dedicada als costums funeraris, amb aixovars i materials de diverses necròpolis de la comarca: del Neolític (necròpolis del Molinàs, a Amposta, del Mas de Benita, a l’Aldea, etc.), del Calcolític (cova sepulcral del Calvari, a Amposta) i d’època ibèrica (Mas de Mussol, a l’Aldea, Mianes, a Santa Bàrbara, i l’Oriola, a Amposta). L’octubre del 2010 s’inaugurà el Centre d’Arts Visuals d’Amposta, un centre d’art i de creació de referència per a l’art contemporani, ubicat en un nou edifici a la part posterior del Museu Comarcal del Montsià. El 2011 el Museu del Montsià inicià una nova etapa refundat com a Museu de les Terres de l’Ebre.

El folklore local s’ha mantingut amb força, i en general trasllueix una certa influència del País Valencià. Entre les festes més pròpies de la ciutat destaca la festa major, dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció, a l’agost; en són elements destacats, el bou capllaçat (lligat amb cordes), el bou embolat (surt a la nit i porta a les banyes unes boles d’estopa enceses), les bandes, el repartiment del panoli (pastís pastat amb oli i llavors d’anís i coriandre) i la cursa internacional de natació a les aigües de l’Ebre, entre Tortosa i Amposta.

Altres festes de forta tradició són la festivitat de Sant Antoni Abat, en què s’organitza una mostra d’arrossegament de cavalls i es fa la benedicció dels animals. El diumenge de la segona Pasqua hom celebra una festa a l’ermita de Santa Maria del Montsià. També es fan festes als barris de la ciutat i cal no oblidar els actes festius que es realitzen al voltant de la Fira de Mostres, al desembre.

Entre els balls populars, encara que modernament s’ha estès la sardana, el de més tradició és la jota pròpia del país. D’influència valenciana són les albades que, amb lletra improvisada, hom sol cantar per Nadal i per Sant Josep.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

ajuntament

enciclopèdia catalana

La Morera del Montsant

 Morera de Montsant (29)
La Morera del Montsant és un Municipi de la Comarca del Priorat (Tarragona)
A Morera del Montsant hi anem el 6 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici morerí, morerina
Superfície 52,8 km²
Altitud 743 msnm
Població (2016[1])
• Densitat
153 hab.
2,9 hab/km²

Breu historia del municipi

És el més extens del Priorat històric i el segon de l’actual divisió comarcal. Limita amb Ulldemolins (N), Cornudella de Montsant (E), Poboleda i Torroja del Priorat (S), la Vilella Alta i Cabasseres (SW), Margalef (NW) i toca en un punt a Porrera (S). Es troba al sector septentrional de la comarca, entre el riu de Montsant (que forma en una petita part el límit N) i el riu de Siurana (que corre al S en una estreta franja entre els veïns termes de Cornudella i Poboleda) i comprèn una gran part del massís de Montsant, amb els seus punts culminants: la Roca Corbatera (1 163 m a l’extrem de llevant), el Piló dels Senyalets (1 109 m, al sector central), la Cogulla (1 063 m, a ponent, tocant el terme de Margalef), el Molló Alt (1 050 m, al N de l’anterior, a la dita serra del Sarraí) o l’imponent Cingle Major, damunt el poble, amb 1 158 m a la Roca Falconera, tots dins l’anomenada Serra Major o alineació principal del massís, al centre del municipi. Més al N, i separada de la principal per la vall del torrent dels Pèligs, afluent al riu de Montsant, que divideix en dues parts el massís i rep al seu torn diversos petits barrancs, hi ha l’alineació secundària que domina el terme d’Ulldemolins, amb la punta de la Galera (1 050 m) i el cim dels Pins Carassers (1 059 m) o la punta del Peret (1 042 m). Mentre que les aigües del sector septentrional són tributàries del riu de Montsant, a través de les del torrent de Pèligs, les del sector sud-occidental del terme hi conflueixen molt més al S (a la Vilella Baixa) a través del riuet d’Escaladei; les del sector sud-oriental van a parar directament al riu de Siurana dins el terme (barranc de la Bruixa) o en els veïns de Cornudella o Poboleda.

El municipi comprèn el poble de la Morera de Montsant, cap del municipi, el llogaret d’Escaladei, format a la conreria de l’antic monestir d’Escaladei i les restes d’aquest cenobi, l’ermita de Santa Maria de Montsant i l’antic monestir de Bon Repós.

Una carretera uneix el poble amb Cornudella de Montsant, on embranca amb l’antiga C-242 de les Borges del Camp a Fraga. D’aquesta mateixa carretera surt, vora el pont del riu de Siurana, un brancal que passa per Poboleda i segueix vers el llogaret de la Conreria d’Escaladei, travessant el terme per l’extrem meridional.

El Poble

El poble de la Morera de Montsant (743 m d’altitud) s’alça en un replà adossat als cingles meridionals del Montsant. El 2005 tenia 129 h. No queda gairebé cap rastre de l’antic castell de la Morera, situat al capdamunt del carrer de l’Església, ja que el 1954, per donar feina als afectats per les glaçades, s’enderrocaren els murs que restaven en peu i amb les seves pedres s’adobaren els carrers. Hi ha alguna casa amb llinda de pedra, però l’edifici més notable és l’església parroquial de la Nativitat. L’església conserva la portalada romànica de tres arquivoltes, amb dues columnes amb capitell a cada banda, de fust llis. L’edifici fou ampliat al segle XVIII, amb planta de creu llatina. Té un petit campanar. Tots els seus retaules foren cremats l’any 1936. L’antiga rectoria, a tocar de l’església, s’ha convertit en casa de colònies.

Festes

La festa major del poble, que se celebra el dia 8 de setembre en honor a la Nativitat. La gent del poble acudeix a la festa del jubileu que se celebra el dia 9 de maig al santuari de la Mare de Déu de Montsant. Són típiques la festa del Dilluns de Pasqua, en la qual s’organitza una calçotada popular i la trobada de geganters, el 15 d’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Morera de Montsant (35)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

El Montseny

montseny-3

El Montseny és un Municipi de la Comarca del Vallès Oriental

A El Montseny hi anem el 31 octubre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici Montsenyenc, montsenyenca
Superfície 26,8 km²
Altitud 528 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
332 hab.
12,39 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Montseny, antigament Sant Julià de Montseny, és l’únic que guarda el nom del massís del Montseny, que, com a part de la Serralada Prelitoral, marca la separació entre el Vallès Oriental, Osona i la Selva. Precisament el municipi es troba al punt de confluència entre les tres comarques, puig que termeneja per l’E amb Tagamanent, pel S amb Sant Pere de Vilamajor i Fogars de Montclús, pel N amb els municipis osonencs del Brull i Viladrau i pel NE amb el selvatà d’Arbúcies.

La seva demarcació s’estén per la vall o les valls que formen la capçalera de la Tordera, riu que es considera que neix a la Font Bona de Sant Marçal, i pel N s’enfila al Matagalls (1 697 m), on coincideix en la seva creu amb Viladrau i el Brull, el Turó Sesportadores (1 608 m) i turó de Sant Marçal (1 532 m). Des d’aquí i en direcció llevant, les altures van davallant fins al coll de Sant Marçal, on es troba la Taula dels Tres Bisbes (1 140 m), per tornar a augmentar al cimal de les Agudes (1 706 m), límit amb el municipi selvatà d’Arbúcies.

El terme de Montseny té una forma sensiblement triangular amb dos notables apèndixs, l’un al NE, a la vall de Sant Marçal, encaixada entre les Agudes i els vessants sud-orientals de Matagalls, i l’altre al SW, sota els contraforts del pla de la Calma, entre la Castanya (el Brull), Tagamanent i Sant Pere de Vilamajor. Al punt més al SW d’aquest segon apèndix, al turó d’en Cuc (1 236 m), coincideix amb els termes de Tagamanent, Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor.

El territori és trencat i abrupte, com ho revela el fet que del seu extrem S al N tingui uns 1 200 m de desnivell. Per les seves valls i xaragalls, ultra la Tordera, corren diferents rieres, com la riera Xica, la de la Castanya, la de la Bascona, la del Teix, i torrents com el del Sot de les Illes, el del Sot dels Castellets, el del Sot Mal o el del Sot de la Pomereta, tots tributaris de la Tordera. La vegetació natural canvia molt segons l’altitud i així, a mesura que es va pujant, hom troba vegetació de ribera, alzinar muntanyenc (amb presència d’alzinar típic) i algunes obagues amb castanyers, rouredes entre els 900 i 1 000 m, fageda entre els 800 i 1 000 m i, a vegades, a altures superiors, alguns claps d’avetars i matollar de ginebró, que esdevé exclusiu a partir dels 1 600 m.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Montseny, els veïnats del Montseny d’Amunt i Vila-seca i l’urbanització de Can Besa. La resta del municipi és formada per masies disperses, moltes de les quals ara són tancades o s’aprofiten per a segona residència. Entre les més destacables per la seva arquitectura cal remarcar les masies de Can Badó, amb un finestral amb tosques escultures, i Can Jovany.

El principal eix de comunicació del terme és la carretera local BV-5301 de Seva a Palautordera, que s’enfila amb innombrables revolts vers Collformic i comunica els dos sectors més notables del terme, el poble de Montseny, on hi ha l’església parroquial i la batllia, i el veïnat dispers de Montseny d’Amunt, sobre la capella de Sant Martí.

La vall de Sant Marçal, mal comunicada amb la resta del municipi pel profund engorjament del sector inicial de la Tordera, es troba en canvi molt ben comunicada pel tram de la carretera que va del collet de Gomara (en la carretera de Vic a Arbúcies, prop de Viladrau) a Sant Marçal, d’on continua pel sector N de les Agudes vers Santa Fe i Sant Celoni. Aquesta carretera passa un parell de quilòmetres a tocar del límit N del terme de Montseny i facilita una interessant travessa turística que permet d’atènyer fàcilment els llocs més freqüentats del massís montsenyenc.

El Poble

El nucli central de la parròquia es formà a l’extrem S del terme, al vessant esquerre de la Tordera, a 528 m d’altitud, entorn de l’església de Sant Julià. Prop de l’església es formà una petita sagrera i, més tard, una concentració de casetes que rebé el nom de Poble de Montseny (299 h diss [2006]; 528 m alt.).

L’església de Sant Julià de Montseny és formada per l’edifici romànic, ampliat i totalment transformat el 1767 i el 1872. Fora del campanar i alguns murs aprofitats, la resta és d’un estil senzill, sense decoració, i correspon a un tipus de barroc tardà, amb quatre trams de voltes de llunetes, tres capelles per banda i un presbiteri poligonal. Envolta l’església un espai enjardinat, restaurat, amb el campanar, entre el 1977 i el 1978, al qual feia costat una rectoria del segle XVI, renovada en part el 1652, que va ser enderrocada i construïda de nou el 1988. Els antics horts d’aquesta rectoria han servit per a situar una sèrie d’habitatges unifamiliars, que segueixen el mateix estil arquitectònic de la nova rectoria. A l’església es guarden restes d’antics retaules de Sant Marçal i Santa Anastàsia, dels segles XVI i XVIII, un pica baptismal del segle XVI i algunes peces d’orfebreria del XVIII i del XIX. Un document del 1096 fa esment de la canònica de Sant Julià de Montseny, cosa que podria fer creure en l’existència d’una comunitat canonical de preveres en aquesta església, però creiem més possible que es tractés d’una confraria de laics dita antigament també canònica. Eren copatrons antics de l’església, cosa que implica un edifici antic de tres absis, sant Pere i sant Miquel.

Festes

La festa major se celebra el quart diumenge d’agost, i els aplecs tenen lloc a l’ermita de Sant Bernat, el 15 de juny, i al cim del Matagalls, el segon diumenge de juliol.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

montseny-esglesia-5

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Pàgina web de l’Ajuntament

El Mujalt

el-mujal-6

El Mujalt,  és un poble del Municipi de Navàs Comarca el Bages (Barcelona)

A Mujalt hi anem el 23 octubre de 2016

Dades del Municipi

Gentilici Navassenc, navassenca
Superfície 80,60 km²
Altitud 365 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
6.117 hab. 76,1 hab/km²

Breu historia del municipi

El Poble

El Mojal o El Mujal és un poble del municipi de Navàs, situat a l’esquerra de la riera de Mojal i al costat de l’antic camí de la sal de Cardona a Vic. En el seu terme s’han localitzat restes arqueològiques de l’Edat dels Metalls i d’Època Romana.

La primera referència documental és del 938. Antiga quadra, el 1358 era possessió de la ciutat de Manresa, que la vengué el 1370 als Peguera, després senyors de Castelladral. Més tard fou un castell, que des del segle XIV va pertànyer als senyors de Balsareny.

L’església de la Santa Creu fou parròquia fins als primers anys del nostre segle, quan passà a dependre de Navàs. Tingué Sant Genís de Masadella com a sufragània. Era un poble rural dispers format pels masos Bartomeus, l’Oliva, Santacreu, el Solà i la Torra, que fou la casa-castell. Al llarg dels segles XVIII i XIX hi va créixer un nucli concentrat.

L’any 2006 tenia una població de 58 habitants.

Festes

Té lloc el diumenge més proper al 14 de setembre, Exaltació de la Santa Creu. Es fa una Pedalada Popular Mountain-Bike, organitzada per l’Associació de Veïns La Llar del Mojal i la Cursa Atlètica a càrrec del Club Atlètic Peus Plans.

Com arribar-hi

Fotos

 

el-mujal-10

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Navàs

 

Montgat

el-masnou-3-frases-a-terra

Montgat és un Municipi de la Comarca del Maresma (Barcelona)

A Montgat hi anem el 8 de setembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici Montgatí, montgatina
Superfície 2,95 km²
Altitud 20 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
11.315 hab.
3.835,59 hab/km²

Breu historia del municipi

Com Tiana, municipi del qual depengué fins el 1936, forma part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Situat a la costa, el sector de platja s’estén des del sector industrial del barri de les Mallorquines (continuació del carrer del Manresà de Badalona) fins al sector de caràcter més residencial proper al terme del Masnou. Limita amb el terme municipal de Tiana al N, el d’Alella i el Masnou a l’E i el de Badalona a l’W. La complexa estructura orogràfica del terme i les modernes vies de comunicació han motivat l’expansió fragmentada de la població en distints nuclis: el nucli antic és a llevant del turó de Montgat (barri de San Joan) i arriba fins al barri residencial de Montsolís; el sector de les Mallorquines, el més poblat i industrial, es troba al peu del turó de les Guixeres, a la costa, tocant a Badalona, i els nous barris com les Costes, Can Siurana, Can Maurici i la urbanització del Turó del Mar.

Una sèrie de turons formen a ponent el límit tradicional amb el Pla de Barcelona. El més característic és el turó de Montgat (64 m d’altitud), que s’endinsava en la mar, fita orogràfica que assenyalava el límit de llevant del corregiment de Barcelona pels decrets de Nova Planta i que havia tingut un gran valor estratègic, i a redós del qual es formà el primer nucli de pescadors. El túnel del ferrocarril a Mataró (1848), el primer túnel ferroviari de la península, el pas de la carretera i l’extracció de calç, però, han desfigurat aquest turó. Altres turons d’aquest sector són el del Sastre (62 m) i el de les Guixeres (112 m), més a l’interior. Des del sector muntanyós de Tiana davallen diverses rieres que desemboquen directament a la mar. Travessen el terme la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, la línia del ferrocarril de Barcelona a Girona per Mataró, que té estació al poble, i les autopistes C-31 de Barcelona a Montgat i la C-32 de Montgat a Palafolls.

El Poble

El poble de Montgat, amb 9 427 h el 2006 i a 20 m d’altitud, és a la part de llevant del turó homònim, a la costa, i es formà a partir d’un petit nucli de pescadors (barri de Sant Joan) arredossat prop de la torre de defensa de Ca n’Alzina (segle XVI o XVII), vora la mar, que encara es conserva i té una peculiar planta en part quadrada i en part circular. Prop de la torre resten algunes edificacions antigues. Eclesiàsticament aquest petit nucli depenia de Tiana, i els pescadors formaven part de la confraria de Nostra Senyora de l’Alegria, que tenia altar propi a l’església vella de Tiana. En fer-se gran la població, la capella de Sant Joan, esmentada des del segle XVI, adquirí la categoria de parròquia (Sant Joan de Montgat), la qual es troba al N de la via del ferrocarril. Després de l’obertura del túnel del ferrocarril (la companyia pagà 400 duros al propietari de Ca n’Alzina, a qui pertanyien els terrenys) s’establí l’estació de parada a ponent del turó, i al voltant es formà el barri de les Mallorquines, on s’instal·laren importants indústries (productes químics, porcellanes, adoberies, etc.). Al principi del segle XX hi havia encara un bon nombre de barques de pesca. Hi hagué un plet entre Pañell, que tenia la concessió, i els pescadors, que volien construir un desembarcador amb màquines; aquest, però, no s’arribà a fer a causa de l’increment de la industrialització i la regressió de l’activitat pesquera. A l’altra banda de la carretera hi ha el barri de la Colònia Argentina, format al voltant de l’ajuntament. Més amunt se situa el grup d’habitatges del Turó del Mar, construït el 1965 als terrenys de Can Ribes. Dins les terres de la gran masia de Can Ribes hi ha l’antiga església romànica de Sant Martí, documentada ja el 1027, d’una nau i absis semicircular, restaurada, dins el clos d’unes instal·lacions esportives.

El poble s’allarga vers llevant seguint la costa pel barri de Montsolís, on hi ha un baixador de la línia del ferrocarril instal·lat a causa de la funció, com a lloc de banys i estiueg, que adquirí des del començament del segle XX. S’hi troba una gran casa senyorial dels Pallejà, marquesos de Mansolí (o Montsolís), de tipus modernista, i s’hi concentren els serveis turístics i d’esplai; les terres al N d’aquest barri, ja dins el pla d’Alella, han estat fins a temps recents cobertes de vinya i conreus. Al sector més muntanyenc hi ha els barris de Sant Maurici, de Ciurana i de les Costes. Al límit amb el terme municipal de Badalona es troba el barri de les Mallorquines, on es desenvolupa una gran part de la indústria montgatina.

Les celebracions tradicionals de Montgat són la centenària festa major de Sant Jordi, el 23 d’abril, i la festa major de Sant Joan, el 24 de juny. Al juliol, la nit del dissabte més propera a la diada del Carme se celebra la festa Cara al Mar, coneguda popularment com La Sardinada, en la qual els pescadors van a la platja amb una marededéu del Carme, es fan focs artificials, una cantada d’havaneres, un cremat i una sardinada per a tot el poble. Darrerament, s’han afegit altres actes al calendari de celebracions de Montgat, com les festes petites que se celebran al llarg de l’any als diferents barris del municipi o la Fira de Nadal, al desembre.

Festes

Les celebracions tradicionals de Montgat són la centenària festa major de Sant Jordi, el 23 d’abril, i la festa major de Sant Joan, el 24 de juny. Al juliol, la nit del dissabte més propera a la diada del Carme se celebra la festa Cara al Mar, coneguda popularment com La Sardinada, en la qual els pescadors van a la platja amb una marededéu del Carme, es fan focs artificials, una cantada d’havaneres, un cremat i una sardinada per a tot el poble. Darrerament, s’han afegit altres actes al calendari de celebracions de Montgat, com les festes petites que se celebran al llarg de l’any als diferents barris del municipi o la Fira de Nadal, al desembre.

Com arribar-hi

Fotos

el-masnou-2-frases-a-terra

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Mas de Barberans

mas-de-barberans-vistes-des-del-mirador-2

Mas de Barberans és un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)

A Mas de Barberans hi anem el  13 agost de 2013 des de Tortosa que hi anem de vacances

Dades del Municipi

Gentilici Masover, masovera
Superfície 78,8 km²
Altitud 348 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
619 hab.
7,86 hab/km²

Breu historia del municipi

D’una extensió de 78,80 km2, el terme municipal de Mas de Barberans és situat als vessants sud-orientals de la serra de Caro o Roca Folletera, la qual forma part del massís dels Ports de Tortosa, a la zona de contacte amb el pla de la Galera, que ocupa la part E del terme. El terme limita al sector de llevant amb les terres de Santa Bàrbara, la Galera i Ulldecona (SE), al sector de ponent amb la Sénia, i al N amb el terme de Roquetes (Baix Ebre).

El municipi consta de dues zones ben diferenciades. El sector de llevant, més planer, és ocupat pel conreadís, mentre que la franja de ponent és accidentada pels contraforts sud-orientals dels Ports de Tortosa. Al nord trobem la mola de la Bóta (1 343 m), los Curullons amb la Mola Extremera (993 m), la font del Boix al racó dels Capellans, lo Roldorar (785 i 798 m), la Mola Cantando (600 m) i les Rotasses, estreps meridionals de Caro. En aquesta carena trobem, més a migdia, el pic de la Portella del Pinell (1.100 m), el tossal de Roses (487 m), la mola del Boixar (805 m), los Fenassos de Melió (762 m) i la punta de la Font d’Alfara (767 m).

El terme és solcat al sector septentrional, en un petit tram, pel torrent de Lloret, i més a llevant, pel barranc de Lledó. A migdia el terme fa com un tascó triangular, assenyalat al cantó de ponent pel barranc de Valldebous. És travessat de llevant a ponent, en diagonal, pel barranc de la Galera, que es forma just defora el municipi, aigua amunt de la font del Boix. Abans d’arribar al camí de la Sénia rep l’aportació del barranc de la Carrovera, que neix als Alquers, sota la carena divisòria amb una extensa pertinença del terme de Tortosa. Més cap al SE el termenal amb la Sénia coincideix amb el barranc de Valldebous i sota la Portella del Pinell es formen el barranc dels Cocons i el del Carrascal, que conflueixen per formar el dels Clots; les aigües d’aquest, un cop unides a les del barranc de Valldebous, aflueixen al barranc de la Galera dins el terme de Godall i formen la rambla de la Galera.

Les muntanyes dels Ports, de terrenys calcaris juràssics, són molt trencades i compartimentades en valls tancades i de forts desnivells. Actualment, després de l’acció de la destral, el pasturatge i el foc, es presenten força desboscades.

Mas de Barberans

 

© FOTOTECA.CAT

 

Potencialment dominarien en aquestes terres tres tipus de comunitats ben diferents. Al sector més de ponent, restaria una vegetació eurosiberiana amb un domini del bosc de pi roig (Arctostaphylo-Pinetum catalaunicae), on les espècies característiques serien la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), el pi roig (Pinus sylvestris), el ginebre (Juniperus communis) i el roure reboll (Quercus pyrenaica). El sector de llevant seria un domini de l’alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale), mentre que les terres que restarien entre ambdós sectors formarien la transició amb un predomini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum rotundifoliae). Actualment resten bones pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), sobretot, pinassa (Pinus nigra) i pi roig (Pinus sylvestris), centrades a la vall del barranc de la Galera. Mas de Barberans és un dels municipis que han estat inclosos en el parc natural dels Ports.

El municipi comprèn, a més del poble de Mas de Barberans, el despoblat del Carrascal, situat al sud-oest del terme, als primers replans de la serra, al punt de contacte amb la plana. Hi ha tres grups de masos abandonats i una petita esglesiola. El lloc rebé una carta de poblament del bisbe Ponç de Torroella, datada el 1252. Entre les partides del terme cal destacar la del Flaret i Castellets, lo Racó de la Taronja, la Cova d’en Marc, lo Racó dels Capellans, Carroveres, Aregall, Rocabruna, Alfara, la Cova Roja i la Coveta del Garrofer.

Passa pel poble la carretera local de Tortosa a la Sénia, de la qual parteix una carretera menor que comunica Mas de Barberans amb Santa Bàrbara i amb la carretera annexa al canal de Xerta. Complementen les comunicacions altres camins i pistes forestals.

El Poble

El poble de Mas de Barberans (348 m d’altitud) és situat a la zona de contacte entre la muntanya i el pla on, un xic elevat, presideix tot el pla de la Galera, que des d’ací es veu com una mar d’oliveres. L’església parroquial de Sant Marc és a la part de llevant de la població. Les cases i els carrers s’ordenen longitudinalment seguint les ondulacions de la muntanya. Aquests carrers llargs es comuniquen entre si per mitjà d’escales. Els carrers més antics són el que des de l’Era de la Vila duu a l’església i el que modernament s’anomena carrer de Josep Subirats Bel. Aquest i l’avinguda de Selma envolten el poble. S’han modernitzat algunes cases, reformes que en part han fet perdre al lloc la seva fesomia tradicional. Les cases eren, com a molt, de planta i dos pisos.

Festes

Com a festes tradicionals es poden esmentar les del carnestoltes, quan a la vigília del dimecres de Cendra es fa una guerra de farina. Per Sant Marc, a l’abril, hom celebra la festa major i es ballen danses populars a la plaça de l’Església. Per aquestes dates s’organitza també una popular degustació de cabra salvatge. Es fa una processó per Pasqua, en què hom commemora la trobada de la Mare de Déu amb el seu Fill, a les 6 del matí; els homes tiren trets a l’aire, en senyal d’alegria. A l’agost se celebra, per la Mare de Déu, una festa d’estiu.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

mas-de-barberans-5

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

l’Ajuntament de Mas de Barberans

Enciclopèdia Catalana

Masdenverge

 masdenverge-ajuntament

Masdenverge és un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)

A masdenverge hi anem el 10 d’agost de 2013 ja que fem les comarques del sud des de Tortosa de vacances 

Dades del Municipi

Gentilici Masdenvergenc, masdenvergenca
Superfície 14,61 km²
Altitud 54 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
1.106 hab.
75,7 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme de Masdenverge, d’una extensió de 14,61 km 2 , és situat a la plana de la dreta de l’Ebre, aigua amunt d’Amposta. El municipi, però, no arriba a tocar el riu. La seva forma allargassada, en direcció de tramuntana a migdia, limita al N amb el terme de Tortosa (Baix Ebre), a l’E amb Amposta, al S amb Freginals, i al sector de ponent amb Godall, la Galera i Santa Bàrbara.

Les terres són força planeres i solament són lleugerament accidentades al SE pels darrers contraforts de la serra de Montsià, on s’assoleixen alçàries superiors a 100 m al sector conegut com les Boixes i al coll d’Amposta. El terme és drenat per la rambla de la Galera, que el travessa de SW a N, la qual fa de límit natural, en bona part, amb les terres de Godall. Vessa les aigües en aquesta rambla el barranc de Solsó. D’altra banda, cal esmentar les basses de la Foia, un espai d’interès natural constituït per una zona humida, amb vegetació i fauna deltaica.

Biogeogràficament, les terres es troben dins d’un domini potencial de la vegetació mediterrània, on espontàniament, si no fos sobretot per l’acció humana, predominaria una màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum).

El 1857 Masdenverge s’independitzà del terme de la Galera i es constituí en municipi. A més del poble de Masdenverge, el terme comprèn l’antic lloc de Solsó, indret que sembla que devia ser situat aproximadament al SW del poble. Enric Bayerri recull que antigament, quan es formà la població, hi havia el mas d’un tal Verge, del qual prengué nom. Entre les partides del terme, destaquen la d’Ametller, la de la Muntanya, lo Figueralet, la de Coll i la de Mirons.

Travessa el terme una carretera local que uneix el nucli amb les localitats de Santa Bàrbara i Amposta, i pel sector meridional creua les terres l’AP-7. Un vell camí segueix el curs de la rambla de la Galera, el qual s’usava antigament per a anar a Tortosa. Hi ha, a més, un teixit d’altres camins que porten als masos, partides i pobles propers.

El Poble

El poble de Masdenverge (54 m d’altitud), on es concentra tota la població, és situat aproximadament al centre del terme, a la dreta de la rambla de la Galera, que l’envolta per tres costats. Els orígens de la població es remunten a mitjan segle XVIII, quan un grup de pagesos de Tortosa abandonà la ciutat per a ocupar i conrear les planes del sud-oest, aleshores incultes. La població s’establí a l’interior d’un meandre de la rambla de la Galera i posteriorment es bastí la capella o oratori de la Mare de Déu del Roser, a poc més d’un quilòmetre vers llevant. A poc a poc s’anaren edificant les masies.

La part més cèntrica de la població és prop de la carretera d’Amposta a Santa Bàrbara. L’església parroquial de la Mare de Déu del Roser, al mig de la població, és un edifici bastit al decenni del 1960, d’estil sobri i funcional.

Tot i que no és nucli gaire gran, el poble té una dinàmica vida social que ratifica l’existència de diverses entitats culturals, com la Unió Musical Masdenverge, que té una escola i una banda de música. Cal destacar l’existència d’una plaça de braus..

Festes

El poble celebra la festa major, en honor de la Mare de Déu del Roser, a primers d’agost i, entre els actes que se celebren es destaquen el bou capllaçat i la cursa de conills. La festa de cap d’any, al desembre, se celebra a mitjanit amb una borrainada popular a la plaça de l’Ajuntament del poble

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

masdenverge-esglesia-2

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament.

Enciclopèdia Catalana