Arxiu de la categoria: Quan hi vam anar

Les Guinyoles

Les Guinyoles és un Poble del municipi de la Secuita comarca el Tarragonès
A Les Guinyoles hi anem el 2 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Tarragonès
Població
Total 1.697 (2018)
• Densitat 95,34 hab/km²
Llar 30 (1553)
Gentilici

Breu historia del municipi

El nucli urbà del poble de la Secuita (169 m i 912 h el 2006) presenta tres sectors ben diferenciats: el vell, l’eixample del segle XVIII i la urbanització actual. La plaça Major és la part originària del lloc, conté la Casa Mallafré i l’església. La Casa Mallafré s’alça a la cantonada entre la plaça Major i el carrer del Dr. Gaspà; cal destacar-ne el portal, de carreus, i dues finestres gòtiques geminades amb arcs trilobulats. L’església parroquial de Santa Maria de la Secuita data de l’edat mitjana, però ha sofert moltes transformacions. Té tres naus, d’èpoques diferents, i la central, l’única que hi havia quan es construí el temple, és gòtica; originàriament hom la cobrí amb un sostre de fusta, les bigues del qual foren decorades amb emblemes de castells i motius geomètrics i vegetals, però al segle XVIII s’hi col·locà una volta de rajoles que la tapà. Dels edificis i masos del costat del nucli de la Secuita el més destacat és la Tallada, es tracta d’un gran casal amb un bon nombre d’arcades ogivals.

Hom celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost i la festa votada de Sant Cristòfol el 10 de juliol, que inclou la benedicció de cotxes. Al mes de setembre en data variable, normalment al final de mes, es feia la festa de la Verema o del Vi.

El Poble

Al sector septentrional del terme hi ha el nucli de les Gunyoles (58 h el 2005), que presenta una estructura semblant al de Vistabella. L’edifici més remarcable és el de l’església de Sant Fructuós, construïda a la dècada de 1950 gràcies a les donacions de tot el veïnat.

Festes

La festa major de les Gunyoles s’escau el 25 de juliol, per Sant Jaume.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Els Garidells

Els Garidells és un municipi de l’Alt Camp Tarragona
A Els Garidells hi anem el 2 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Alt Camp
Població
Total 201 (2018)
• Densitat 64,84 hab/km²
Llar 15 (1553)
Gentilici Garidellenc, garidellenca

Breu historia del municipi

El municipi dels Garidells és situat a l’esquerra del Francolí. Per l’extensió del seu terme és el segon municipi més petit de l’Alt Camp, després del Rourell. El relleu del terme és afectat per una sèrie de turons l’alçària dels quals disminueix d’E a W segons que s’apropen al curs del Francolí. El territori és recorregut per la riera dels Garidells, que desemboca al Francolí dins el terme de Perafort. Els Garidells limita al N amb Vallmoll, a l’E amb la Secuita, al S amb Perafort i a l’W amb el Morell, aquests tres darrers termes pertanyents a la comarca del Tarragonès.

El municipi es comunica amb Valls i Tarragona per la carretera N-240 de Tarragona a Lleida, la qual parteix el terme en dues meitats gairebé idèntiques i passa propera al nucli urbà.

El Poble

El nucli urbà del poble dels Garidells és sobre un tossal de 132 m d’altitud i a l’esquerra de la riera dels Garidells. L’església parroquial és petita i dedicada a sant Jaume, en honor del qual el municipi celebra la festa major al juliol. Per damunt de la caseria sobresurt l’edifici de l’antic castell feudal dels Garidells.

La carta de poblament de l’indret fou donada per Guillem de Claramunt als seus germans Arnau i Berenguer l’any 1174. Els drets que sobre el lloc s’havia reservat Guillem de Claramunt en fer la donació als seus germans passaren el 1229, per disposició testamentària, al monestir de Santes Creus. El 1309 els Garidells pertanyien a Saurina de Castellet, de la qual passaren a Galceran de Montoliu, que instituí hereu del lloc, com també de la Pobla de Mafumet, el seu fill Bernat. L’any 1391, el rei Joan I vengué a la mitra tarragonina els drets i la jurisdicció que sobre els Garidells posseïa la corona. El territori passà dels Montoliu als Rossell; l’any 1582, Jaume de Rossell va vendre el castell i el terme dels Garidells al monestir de Santes Creus. La parròquia del poble posseïa 4 jornals i 2 quartans de terra, que passaren a ser propietat de Josep Damunt, pagès de la localitat, els anys trenta del segle XIX.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

web Ajuntament

Fonollosa

Fonollosa és un municipi de la comarca del Bages
A afonollosa hi anem el març de 2019

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Limita al S amb Aguilar de Segarra i Rajadell, al N i al NW amb Sant Mateu de Bages i a l’E amb Sant Joan de Vilatorrada.

El territori és afaiçonat pels altiplans estructurals de Fonollosa (527 m) i de Fals (480 m ), a banda i banda de la riera de Fonollosa —dita també de Fals—, afluent per la dreta del Cardener i nodrida pels torrents de la Vall, del Màrtir, de Cererols i de Perejutge. La serra de Castelltallat i els seus replans del vessant de migdia constitueixen el sector septentrional del terme, d’on davallen diversos torrents, no pas continus, que aboquen les aigües a la riera de Fonollosa. Gairebé la meitat del territori és ocupada pels boscos de pins, tot i que també hi ha alzines i alguns roures.

El municipi comprèn, a més del poble de Fonollosa, cap administratiu, els pobles de Camps i Fals, el Raval de les Oliveres, els ravals del Paisà i Pocafarina, el nucli de Canet de Fals i nombroses masies esparses entre les quals mereixen un esment particular algunes com Jaumandreu, Montconill, fills de la qual foren Joan i Lluís Muncunill i Parellada, el Molí de la Boixeda (convertida en restaurant), la Torre o el Grauet (de Fals), el Soler, Clarena i Caselles (de Camps) i la Vall (de Fonollosa).

Travessa el terme una carretera local de Sant Joan de Vilatorrada a Aguilar de Segarra

El Poble

El nucli de Fonollosa (525 m; 279 h el 2006), on hi ha l’església parroquial, és situat al peu de la carretera de Calaf a Manresa.

El lloc de Fonollosa —amb el nom d’origen evidentment botànic— és documentat des de la primeria del segle XI. Fonollosa fou senyoria de la casa comtal, i després ducal, de Cardona, com també ho foren Camps i Fals.

 

Festes

La vida cultural del poble és a càrrec de l’Associació Cultural Recreativa de Fonollosa. Hi ha, també, diverses instal·lacions esportives. Fonollosa celebra la festa major el diumenge després del 18 d’agost, festivitat de Santa Elena, que és la patrona del poble. També és tradició que el segon diumenge després de Pasqua s’organitzi un aplec de caramellaires conjuntament amb les colles d’Aguilar de Segarra, Rajadell i Castellfollit del Boix

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Espinavell

Espinavell és un poble del municipi de la comarca del ripollès
A Espinavell hi anem el 6 de setembre de 2019

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Comarques gironines
Comarca Ripollès
Municipi Molló

Breu historia del municipi

El municipi de Molló, de 43,09 km 2d’extensió, limita al N amb les comarques del Vallespir i el Conflent, a l’W amb Setcases i Llanars, i a l’E i al S termeneja amb Camprodon. Comprèn tota la capçalera del Ritort, que neix als vessants SE de Costabona, a l’indret dit les fonts del Ritort o les deus d’en Sitjar, sota les roques d’en Mercer, i va encaixant-se vers Espinavell i Molló; alhora rep nombrosos torrents que es formen a les grans serralades que envolten el terme (torrents de Coll Pany, de la Casassa, de Coll Pregon, de Fabert i sobretot la riera de la Ginestosa, nascuda sota Montfalgars, al coll d’Ares).

El seu extens límit nord, de més de 12 km de longitud, és determinat per la serralada que forma la partió d’aigües entre el Tec i el Ter i, per tant, la frontera entre el Vallespir i el Ripollès, i des del 1659 entre l’Estat francès i l’espanyol; va des de prop del cim de Costabona (2 464 m), a l’W, a Montfalgars (1 610 m), a l’E, que domina el coll d’Ares, i en són punts destacats el coll de Siern, el cim de Portabella (1 686 m), el coll de Maçanells, el puig de l’Artiga del Rei (1 637 m), el Coll Pregon, el puig de la Clapa (1 652 m), la collada de Prats, el puig de les Forques (1 615 m) i el coll d’Ares, tradicional camí vers el N.

El límit occidental, amb Setcases i Llanars, va des del trencall que uneix Costabona amb el puig Sistra (1 988 m) a través de les roques d’en Mercer i la Collada Verda, i prossegueix per la collada de la Fembra Morta fins al Puig Moscós (1 739 m). Una sèrie de carenars formen el límit SW i S amb l’antic terme de Freixenet, fins al coll de la Batllia, i el límit oriental el separa de l’antic terme de Beget (ara unit a Camprodon) des del coll de la Boixeda i el cim de Sant Bernabé fins a Coll Prugent i Montfalgars.

El poble de Molló és el cap de municipi, que té agregat el poble d’Espinavell i comprèn diversos veïnats (Favert, la Ginestosa, Moixons) i caseries (Can Solà, Favars, els Graells, el Riberal). Travessa el terme la carretera C-38, que continua vers el N i s’endinsa pel coll d’Ares, en direcció a França.

El Poble

El poble d’Espinavell (47 h el 2005) es troba aigua amunt del Ritort, a 1 225 m d’altitud, a l’esquerra del riu, al sector septentrional del terme. Les cases es troben esglaonades en un pendent aspre, entre el Ritort i el torrent de Coll Pregon. S’hi accedeix per una carretera des de la C-38 que va de Molló al coll d’Ares. L’església de la Mare de Déu de les Neus, sufragània de la de Molló, presideix el grup de cases, que no arriben a formar un carrer. És un edifici de la fi del segle XVII, amb un notable campanar acabat en unes obertures poc usuals. S’han renovat cases i ha esdevingut un petit centre.

Festes

La festa major petita se celebra el 24 de juny, per Sant Joan, i la festa major es fa per la Mare de Déu de les Neus, el 5 d’agost.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

ajuntament

Casserres

Casserres és un municipi del Bergadà
A Casserres hi anem el 22 de setembre de 2019

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Berguedà
Població
Total 1.572 (2018)
• Densitat 53,29 hab/km²
Llar 31 (1553)
Gentilici Casserrenc, casserrenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb el d’Avià i amb l’enclavament de Sant Quintí de Montclar, que pertany al municipi de Montclar; a l’W amb els termes de l’Espunyola i Montclar; al S amb els de Puig-reig i Viver i Serrateix i a l’E amb els d’Olvan i Gironella. Inclou gairebé tot el curs baix de la riera de Clarà, que el travessa de NW a SE fins molt a prop de la seva confluència amb el Llobregat. Més al S el terme inclou també la capçalera de la riera de Merola, que més avall li fa de frontera amb el terme de Puig-reig. D’altra banda, pel NE, un petit tram del Llobregat li fa de límit amb el terme d’Olvan. Des del punt de vista morfològic, el territori és format pels replans estructurals que afaiçonen el paisatge del Baix Llobregat i, per aquest motiu, presenta nombrosos sectors planers, sovint escalonats i retallats pels corrents fluvials i les torrenteres.

Els principals nuclis de població són la vila de Casserres, que n’és la capital, la caseria anomenada la Rectoria de Sant Pau, unitat que es correspon de manera aproximada amb la demarcació de l’antic terme parroquial de Sant Pau de Casserres, i dues colònies, l’Ametlla de Casserres, també denominada l’Ametlla del Monegal o bé, simplement, l’Ametlla, i el Guixaró, dita també Comelles i el Guixaró o Colònia Guixaró-Viladomiu. El terme comprèn a més l’antic llogaret disseminat de Fonogedell.

El nom del municipi prové del de Castrum serris (“castell de les serres”) per tal com hi hagué una fortalesa situada a la part alta del terme que domina la vall del Llobregat. És esmentat l’any 798, en què Lluís I el Piadós encarregà al comte Borrell de conquerir i reorganitzar el país i d’establir-hi una línia de fortificació que tenia com a punts Cardona, Casserres i Osona. No hi ha dubte que el Casserres fortificat fou el del Berguedà i no el monestir homònim d’Osona com s’ha pretès, ja que aquesta fortificació lliga amb la línia defensiva, l’establiment de la qual és descrit per l’Astrònom, el cronista anònim i biògraf del rei Lluís el Piadós.

La vila de Casserres és comunicada amb l’Eix del Llobregat (C-16) per dues carreteres locals que, partint de la vila, van a parar respectivament a Gironella i Puig-reig. Una tercera carretera enllaça amb la C-26, de Berga a Solsona.

El Poble

La vila de Casserres (617 m i 1 270 h el 2005), documentada des dels últims segles medievals com a “barri”, es va formar a partir d’un llarg carrer que unia el castell amb l’església de l’Àngel Custodi. Del castell, que probablement era situat al lloc on posteriorment fou construït l’actual ajuntament, no en queda cap resta, però durant els segles VIII-XIII fou una gran fortalesa i tingué un paper decisiu en el procés de repoblació i reconquesta del territori. El carrer, o barri, de Casserres era format per cases unifamiliars amb parets mitgeres, les quals es reformaren durant els segles XVII i XVIII; avui se’l coneix amb el nom de carrer Major i plaça de la Creu, i encara es conserven cases d’aquests segles i també algun element gòtic, com la finestra de Cal Biel.

Dins el nucli de la població de Casserres es manté la casa Bernadàs, que conserva tota l’estructura antiga. L’arbre genealògic de la família Niubò s’inicia el 1603, però la casa conserva pergamins que es remunten al segle XIV, en què el nom de la família era Bernadàs.

El poble era fortificat a l’edat mitjana. Al segle XIV hi fou construïda una església nova, consagrada el 1380 sota l’advocació de l’Àngel Custodi. Posteriorment, en ésser cremada tota la població, el 1653, calgué reedificar l’església, que s’inicià el 1668 i fou acabada el 1681 amb l’advocació de Nostra Senyora dels Àngels, que manté actualment. És una gran església barroca formada per tres naus i capelles laterals, amb un transsepte marcat i el presbiteri quadrat. El campanar de torre és quadrat i la façana, orientada a ponent, té una porta amb frontó triangular. Destaca el retaule barroc de la nau principal, construït al voltant del 1704 per Segimon Pujol.

 

Festes

La vila celebra la festa major el diumenge més proper al 24 d’agost, festivitat de Sant Bartomeu, el seu patró. Per Nadal es fan els tradicionals Pastorets, una xocolatada, la missa del Gall i el 5 de desembre la Fira Comercial de Casserres. La festa major d’hivern s’escau per Sant Josep, al març. Per Pasqua es fa una ouada popular i 15 dies després d’aquest tradicional àpat col·lectiu, des de l’any 1982, se celebra una trobada de caramellaires (s’hi troben de 25 a 30 colles de caramelles) que coincideix amb una fira d’artesania.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Castellfolit de Riubregós

 

Castellfollit de Riubregós és un municipi de l’Anoia
A Castellfollit de Riubregós hi anem el 2 de juny de 2019 

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Població
Total 156 (2018)
• Densitat 5,95 hab/km²
Llar 41 (1553)
Gentilici Castellfollitenc, castellfollitenca

Breu historia del municipi

El municipi de Castellfollit de Riubregós té 26,21 km 2 . Limita al N amb Torà (Segarra), a l’E amb l’enclavament d’Enfesta (la Molsosa, Solsonès) i amb Calonge de Segarra, al S amb Pujalt i a l’W amb Estaràs i amb Ivorra (els dos també de la Segarra). Dista uns 10 km de Calaf i uns 7 de Torà i es troba més ben relacionat amb les terres de la Segarra pròpiament dita, vers on van les aigües del Llobregós o Riubregós, que amb la Segarra Calafina, però el fet de pertànyer a la província de Barcelona, de la qual és el darrer poble, i de trobar més bons serveis a Calaf, decanten la població cap a l’àrea comercial de Calaf. La seva parròquia fou sempre del bisbat d’Urgell i després del de Solsona, mentre que la resta de pobles del sector de Calaf foren sempre de Vic. El fet d’adscriure el terme a la província de Barcelona i al partit judicial d’Igualada al principi del segle XIX va decantar des d’aleshores aquest terme vers l’Anoia, a la Segarra Calafina.

El cap de municipi, Castellfollit de Ruibregós, es troba situat vora la carretera C-1412 que, sortint de la A-2, passa per Calaf, Castellfollit i Torà, i s’endinsa aleshores dins de terres segarrenques fins a Ponts i més enllà, al Pallars Jussà fins a Tremp. Antigament hi havia dos camins que travessaven el terme: el camí reial i el camí de la sal. Per aquest darrer passaven els traginers de sal, presents durant bona part de la història de la població. Tota la vida del terme se centra a la vall excavada del Llobregós entre els guixos, les sorres i les margues oligocèniques.

El Poble

El poble de Castellfollit de Riubregós (482 m d’altitud) és a la confluència del Torrent Magre amb el Llobregós, arrecerat a la serra ocupada per les restes del castell Follit. Es mostra com un típic poble de carrerons estrets, cases que llueixen llindes dels segles XVIII i XIX i plaça Major porticada. L’església de la Mare de Déu del Roser fou bastida al segle XVII tot substituint en la parroquialitat l’antiga de Santa Maria del Priorat, massa allunyada de la població. En una capella lateral guarda una interessant imatge de la Mare de Déu de Montserrat, d’estil gòtic tardà, procedent de Santa Maria del Priorat.

Carrers de Castellfollit de Riubregós

© C.I.C.-MOIÀ

El castell de Castellfollit, molt malmès pels estralls de les guerres, en especial per la voladura que hi féu el 1822 el general Mina quan el va arrasar i amb ell la població, conserva encara restes notables de murs i de dependències, una de les quals amb volta i grafits amb dibuixos medievals, en què es destaca una antiga edificació, uns cavallers i l’escut dels Cardona, cosa que permet de datar-los al principi del segle XIV, quan el castell va passar a l’òrbita dels Cardona. A més del castell pròpiament dit, té dues torres albarranes als dos puigs que l’envolten, les quals formaven una línia defensiva de primer ordre.Festes

La població celebra la festa major d’hivern per Sant Vicenç, al gener, i a l’agost es fa la festa major de Sant Roc, patró del poble. Al juliol i a l’agost se celebra, un diumenge al mes, la Firantiga, on es poden comprar i vendre antiguitats.

Fotos

Clica  i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Callús

Callús és un municipi de la comarca del Bages
A Callús hi anem el 19 d’abril de 2018

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

El terme limita al NW amb el municipi de Súria, al NE-E amb Castellnou de Bages, a l’E amb Santpedor, al S amb Sant Joan de Vilatorrada i a l’W amb el límit oriental de Sant Mateu de Bages. El municipi comprèn, a més del poble de Callús, cap administratiu, els ravals de Can Cavaller i del Cortès, el barri dels Manxons, la caseria de Viladelleva i la colònia d’Antius, a més de diversos masos esparsos.

El territori, generalment planer, és esglaonat a les terrasses fluvials del Cardener i als altiplans estructurals de la depressió bagenca. A llevant i a ponent, el territori resta clos pels sectors muntanyosos de Castellnou i Sant Mateu, respectivament, mentre que cap a la banda de Santpedor forma part encara del Pla de Bages estricte. La riera de Vallverd (o Bellver), o de les Feixes, de règim torrencial, que aflueix al Cardener després de drenar el sector ponentí del terme de Castellnou i fa de límit oriental del municipi de Callús, és l’únic corrent d’aigua remarcable; a part, naturalment, el riu esmentat, que és l’eix vertebral i el principal atractiu del seu paisatge.

Travessa el terme la carretera comarcal C-55 de Manresa a Solsona, que a l’altura del poble de Callús té un trencall per l’esquerra que mena, mitjançant una carretera local, al poble de Sant Mateu de Bages.

El Poble

El primer nucli de Callús es formà a redós de l’antiga parròquia de Sant Sadurní de Callús. El temple vell, documentat des del segle XII i situat a 331 m, al N del nucli de població i pròxim a les ruïnes del castell, és tot un símbol del que havia estat el poble abans de la industrialització: un poble rural de cases escampades, algunes al cim dels turons i les serres que configuren el territori. En establir-se les fàbriques a la vora del riu i formar-se el nou poble de Callús (260 m), es féu patent la necessitat de traslladar el centre religiós més a prop d’on vivia el major nombre de feligresos i que havia esdevingut el nucli ensems industrial, comercial i de residència. El 21 de novembre de 1926 fou col·locada la primera pedra del nou temple parroquial, que no pogué ésser beneït fins el 10 d’agost de 1940. El campanar data de l’any 1951. El 1991 va ser inaugurat el nou edifici de l’ajuntament. El 2006 el poble tenia 1 409 h.

Parròquia de Sant Sadurní de Callús

© C.I.C. MOIÀ

El castell de Callús és situat a la dreta de la carretera de Manresa a Solsona, passat el nucli de Can Cavaller, i només se’n poden veure algunes restes: un basament de mur circular de la torre i, tot al voltant, llevat de migjorn, fragments de mur.

.Festes

Pel que fa a l’activitat cultural, hom destaca, el Patronat Municipal de les Arts (1984). També hi ha diversos grups i instal·lacions esportius. Malgrat que el patró de Callús és sant Sadurní, la festa major s’escau el cap de setmana després de Sant Joan, al juny. Des del 1972 se celebren les festes de tardor el cap de setmana més proper al 12 d’octubre. Per Pasqua es fan les caramelles i al novembre, en data variable, el ball de quintos

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopèdia catalana

calldetenes

Calldetenes és un municipi de la comarca de Osona
A. Calldetenes hi anem el 6 de març de 2018

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Osona
Població
Total 2.497 (2018)
• Densitat 430,52 hab/km²
Llar 21 (1553)
Gentilici Calldetenenc, calldetenenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Calldetenes, un dels més petits de la Plana, limita al N amb les terres de Folgueroles, a l’W amb Vic, al SW amb Santa Eugènia de Berga i al SE i l’E amb el terme de Sant Julià de Vilatorta. El terme, que forma un sector planer amb una altitud mitjana d’uns 500 m, té el punt més elevat a les terres de margues blavoses de la serra de San Marc (579m) i a la de l’Eimeric. La part superior del terme és drenada per la riera de Sant Martí, o antic riu de Peres, la qual desguassa al Gurri per la dreta i en part forma límit natural amb Folgueroles.

Biogeogràficament, el terme es troba dins del domini potencial del bosc de roure martinenc ( Buxo-Quercetum pubescentis ).

El terme comprèn, a més del poble de Calldetenes, cap del municipi, el petit agrupament de Sant Martí de Riudeperes i una important sèrie de masos esparsos arreu. El raval anomenat de Santa Eugènia o el Serrat de Calldetenes, que en part pertanyia a Santa Eugènia de Berga, va integrar-se al terme de Calldetenes el 1995. Travessa el terme d’W a E un tram de la carretera N-141d que uneix Vic amb Vilanova de Sau i fins al pantà. Aquesta carretera connecta amb l’Eix Transversal (C-25) que circula pel terme de N a S. Prop de la connexió surt una carretera local cap a Sant Julià de Vilatorta i cap a les Guilleries.

Calldetenes és el nom oficial del municipi d’ençà que el 1965 substituí al de Sant Martí de Riudeperes (durant el període 1937-39 ja es canvià el nom tradicional pel de Calldetenes). Encara que el nom municipal sigui d’atribució tan moderna, el seu origen és molt remot, ja que la vila rural o gran propietat de Tenes consta des del 941 i el topònim de Call de Tenes és documentat ja el 1346.

El Poble

El poble de Calldetenes (489 m i 2 054 h el 2005) és situat al sector de ponent del terme, just al límit amb els termes de Santa Eugènia de Berga i de Vic. Part del creixement urbà del poble s’ha produït dins el terme de Vic.

Façana principal de l’església parroquial de Calldetenes (Osona)

© C.I.C – MOIÀ

El centre tradicional del poble és situat al voltant de la Plaça Gran i l’església parroquial. El temple fou erigit al segle XVIII per decisió del bisbe de Vic, Antonio Manuel de Hartalejo, i va dependre inicialment de la de Sant Martí de Riudeperes. El mateix bisbe, mercedari, que pertanyia a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, en va dibuixar els plans i va pintar uns quadres que en guarnien el presbiteri. La nova església, dedicada pel bisbe a la Mare de Déu de la Mercè, es va inaugurar el 1778 i cent anys més tard s’erigia en parròquia independent.

L’any 1989, les obres de remodelatge de l’avinguda de Pau Casals motivaren el trasllat del centre de la població a l’altra banda de la carretera, vers la plaça de l’11 de Setembre, on es construí un nou edifici de l’ajuntament i altres serveis per a la població (centre cultural, consultori, etc).

Festes

Entre les principals festes que se celebren anualment cal esmentar la festa major, en honor a la Mare de Déu de la Mercè, al setembre, i l’aplec a l’ermita de Sant Marc, el 25 d’abril. Per les festes nadalenques es representen els Pastorets. Cal no oblidar a més l’organització del tradicional Cros de Calldetenes, al novembre, prova d’atletisme que es fa des del 1955

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

ajuntament

enciclopedia catalana

Folgueroles

Folgueroles es un municipi de la comarca de Osona
A Folgueroles hi anem el 6 de març de 2018

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Osona
Població
Total 2.276 (2018)
• Densitat 216,76 hab/km²
Llar 18 (1553)
Gentilici Folguerolenc, folguerolenca

Breu historia del municipi

És al mig de la Plana, a la zona de contacte amb els vessants occidentals de les Guilleries. Limita al N amb el terme de Tavèrnoles, a l’E amb Sant Sadurní d’Osormort, al S amb Sant Julià de Vilatorta i Calldetenes, a l’W amb Vic i al NW amb Gurb.

La seva demarcació presenta, a pesar de la limitada extensió del seu territori, una gran varietat de matisos, i geològicament els materials que formen les terres del terme pertanyen al període terciari. El municipi és planer i ple de masies vers ponent, on limita amb Vic i Gurb, i boscós i deshabitat en les fondalades de les valls de l’Arumí i del Gorg de Llitons. Tota la part que s’estén entre la població i els límits de ponent oscil·la entre els 500 m i els 550 m d’altitud, i és terreny de masos i de conreus, que alternen amb petits turonets testimoni de margues blavoses, com el de Sant Jordi de Puigseslloses (531 m) o el turó de les Mentides (525 m), ambdós importants per les seves restes prehistòriques. En canvi, per l’extrem de llevant, on confronta amb Sant Julià de Vilatorta i Tavèrnoles, sobretot a partir de la ratlla del Mas del Coll, l’Aromir i Can Garbells, és totalment deshabitat i accidentat per valls i serres, com la de Can Barretina o el serrat del Pi.

Drenen el terme les aigües del torrent de Sant Martí, que forma límit amb Calldetenes, i el torrent de Folgueroles, al qual va a parar el torrent del Cementiri, ambdós subsidiaris del Gurri, i la capçalera de la riera de Tavèrnoles, que fent límit amb aquest terme vessa les seves aigües al Ter.

Biogeogràficament les terres del sector de ponent es troben dins el domini de vegetació eurosiberiana caracteritzada pel bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), mentre que a la resta del terme hi ha un clar domini potencial de la vegetació mediterrània amb alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).

El terme comprèn, a més del poble de Folgueroles, el raval de la Ricardera, la urbanització del Pedró, també coneguda com la Roca, i el polígon industrial de Folgueroles, a més d’un nombre important de masos esparsos arreu.

Travessa el terme un braç de la carretera N-141c que va de Vic a Vilanova de Sau, a més d’altres carreteres locals que uneixen el poble amb els voltants

El Poble

El poble de Folgueroles (552 m), a 5 km de la ciutat de Vic, és format per un llarg carrer sinuós, amb interessants cases dels segles XVII al XIX, amb llindes de pedra treballada, on només consten noms dels constructors i dates. El nucli del poble es va formar a partir de la fi del segle XVI. Al llarg del segle XVIII es van crear els barris de la Ricardera i del Carrer de la Font, separats del nucli antic de la sagrera, i també es feren algunes cases al de Passavant. El 1860 la Ricardera tenia 58 cases, el Carrer de la Font, 10, i el de Passavant, 6.

A la part alta de la població, al capdamunt del carrer central, hi ha la placeta de l’Església, presidida per aquesta edificació, i a la banda de migdia hi ha el gran casal del Mas de la Sala o Bru de Sala, una de les primeres i més importants cases de la població. La seva documentació s’inicia al segle X. Hi ha construccions més modernes, i sobretot torres i xalets abundants, a la zona de migdia, rica en aigües i hortes, per on s’escola la riera de Folgueroles, continuació del torrent del Lledoner.

L’església parroquial de Santa Maria de Folgueroles ha estat objecte, a partir del 1972, d’una restauració que li ha tornat, sobretot a l’interior, l’aspecte romànic que havia perdut amb les obres i els afegitons dels segles XVII-XIX. L’església és documentada l’any 967; és un edifici de la fi del segle XI de planta rectangular, d’una sola nau i un sol absis, dedicat inicialment a santa Maria, sant Miquel i sant Joan. Aquests dos cotitulars es trobaven en dues absidioles que desaparegueren en construir-se la sagristia i uns altars laterals, iniciats el 1607. Al segle XIII hom hi afegí un atri al davant, semblant als de Sant Julià de Vilatorta i Sant Martí de Riudeperes, que protegia la portada, del segle XII. Avançat el segle XVIII s’hi construí una nova façana, amb un ample campanar d’espadanya, s’integrà l’atri a la nau primitiva i es traslladà l’antiga portada romànica a la nova façana. Cada segle i cada nova modalitat devocional hi deixaren la seva empremta. Arran de la profanació del 1936 va perdre totes les antigues imatges i retaules, la portada romànica, que fou recuperada més tard, i dos sarcòfags gòtics del segle XV, que es trobaven a la façana, sota dos arcosolis.

El Museu Episcopal de Vic conserva des del 1942 un fragment de les pintures murals que decoraven l’església. El fragment representa el Calvari, del qual només són visibles el travesser de la dreta de la creu amb el braç de Crist clavat i, a sota, la figura de la Mare de Déu, de cintura en amunt. És una pintura de marcat caràcter popular, integrada dins l’estil gòtic lineal.

D’altra banda, tot el poble respira verdaguerisme gràcies a les làpides, esteles i pedres amb fragments de les seves poesies repartides pel poble, al recent monument al Centenari de l’Atlàntida, obra de Jordi Pallàs, que presideix l’entrada de la població, i al gran monument modernista, ideat per Josep M. Pericas, que hi fou erigit el 1908 i que es troba davant l’església parroquial

Festes

Les tradicions i la cultura del país són les principals fonts d’inspiració dels grups i les associacions del poble. I és part d’aquesta cultura, la figura de mossèn Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), fill il·lustre de Folgueroles. Destaca la Casa Museu Verdaguer, construïda al segle XVII i ambientada a mitjan segle XIX amb llibres, ornaments, mobles, escultures, fotografies, estris de camp i de casa i altres peces d’aquesta època. També s’hi guarda la pila baptismal on es batejà el 1845 aquest il·lustre poeta català. El projecte de creació d’un museu a la casa pairal de Verdaguer, al carrer Major, ja s’havia anunciat l’any 1936, però no es va poder dur a terme a causa de la Guerra Civil que durà fins el 1939. La realització del projecte tampoc no va reeixir en les commemoracions del centenari del naixement de Verdaguer, el 1945, i del cinquantenari de la seva mort, el 1952 representatives de la vida local de l’època.

La ruta verdagueriana de Folgueroles es complementa amb la visita a una altra casa del carrer de Sant Jordi, que pertanyia a la família de la mare de Verdaguer i on es creu que tingué lloc el naixement del poeta, fet que recorda una làpida; amb la visita a Sant Jordi de Puigseslloses, on el poeta cantà la seva primera missa l’any 1870, amb la font del Desmai, o font del mas de la Torre de Morgadès, on hi ha un monòlit a l’Esbart de Vic i on Mossèn Cinto llegí moltes de les seves poesies i conreà la seva afecció poètica amb el grup d’esbart vigatà, i amb la visita de l’església de Santa Maria de la Damunt, freqüentada sovint pel poeta amb la seva mare quan era infant.

Folgueroles celebra la festa major el segon diumenge de setembre i el diumenge proper al 17 de maig té lloc la Festa Verdaguer, que commemora l’aniversari del naixement del poeta en la qual se celebren diversos actes culturals

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

wiquipedia

enciclopèdia catalana

Calabuig

Calabuig és un Poble del Municipi de l’Alt Empordà
A Calabuig hi anem 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Alt Empordà
Entitats de població 4
Població
Total 1.000 (2018)
• Densitat 57,14 hab/km²
Llar 67 (1553)
Gentilici Bascarenc, bascarenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Bàscara, de 17,52 km 2, a l’extrem meridional de la comarca, s’estén a la dreta del Fluvià, en un terreny accidentat lleument per les serres que limiten per ponent la plana empordanesa i que marquen l’interfluvi entre el Fluvià i el Ter (els Terraprims occidentals). Efectivament, les aigües del sector meridional (la capçalera de la riera de Cinyana i altres) van a parar a aquest riu, mentre que diversos torrents del sector septentrional desaigüen al Fluvià, que marca el límit septentrional del terme.

Comprèn la vila de Bàscara, cap de municipi, els pobles agregats de Calabuig i d’Orriols, els quals tingueren en època medieval jurisdiccions independents de la de Bàscara i formaren part de tres comtats distints (Besalú, Empúries i Girona), i la urbanització de les Roques.

El municipi té com a termes veïns Pontós i Garrigàs a septentrió, Vilaür i Saus a llevant, Viladasens (Gironès) a migdia i Vilademuls (Pla de l’Estany) a ponent.

Travessa el terme de S a N la carretera estatal de Barcelona a la Jonquera (N-II), paral·lela a la qual passa la AP-7, que té a l’altura d’Orriols una sortida que mena vers l’Escala. Altres carreteres locals (de Bàscara a Vilaür i a Esponellà, la de Ventalló a Banyoles per Orriols) i camins comuniquen la vila i els nucli principals. Camí tradicional a França, era lloc de parada de les diligències, circumstància de la qual es beneficiaren diversos hostals (Hostal del Mig, Hostal de Dalt, Hostal de la Barca, aquest dit així per la proximitat a la barca amb què hom travessava el Fluvià abans de la construcció moderna del pont sobre el riu).

El Poble

La vila de Bàscara és a 66 m d’altitud, a la riba dreta del Fluvià, al cim d’un turó que domina el riu per la part del nord des d’uns vessants de pendent pronunciat. El 2005 tenia 542 h. El nucli primitiu, que s’estengué extramurs per la banda de migdia als segles XVIII i XIX, es troba al cim, amb restes de les muralles que l’encerclaven, i modernament s’ha format un barri a la vora de la carretera de França, que passa a tocar del puig per llevant.

L’església de Sant Iscle de Bàscara és a la part alta de la vila, al caire del penya-segat sobre el Fluvià. És un temple d’una sola nau, bastit en una bona part al llarg dels segles XVIII i XIX, que conserva restes importants de la construcció de la fi del romànic (la porta romànica del mur meridional, restes de l’aparell al frontis i uns murs laterals). La capçalera és poligonal i tota l’església és sobrealçada per un mur. Sobre l’extrem nord del frontis es bastí un campanar de planta quadrada sobre les restes d’un de cadireta.

A ponent de l’església hi ha les restes de l’antic castell episcopal, format ara per dos cossos rectangulars que formen angle, on s’aixeca la torre de la Presó, de planta circular, atalussada; les restes més antigues són dels segles XIV i XV, i el bisbat en mantingué la possessió fins a la fi de l’Antic Règim. Les muralles formaven un recinte que encerclava el planell superior del puig i en resten vestigis de datació diversa; els murs del costat de llevant són els més ben conservats.

El nucli interior del recinte és de carrers estrets, que recorden el passat de la vila (carrer de l’Hospital, de l’Oli); nombroses cases tenen portals adovellats, algunes amb finestres decorades, i la plaça Major conserva algunes restes de porxos. Ha estat declarat conjunt historicoartístic.

Festes

Per Reis té lloc una cavalcada amb un concurs de fanalets. Des del 1985 la vila de Bàscara recuperà el mercat dels Tortells, que es remunta a l’any 1263; s’escau el diumenge abans del diumenge de Rams. La festa major d’estiu de sant Joaquim té lloc el segon diumenge d’agost i el cap de setmana pròxim al 17 de novembre, se celebra la festa major de sant Iscle.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web