Arxiu de la categoria: Municipi la Garriga

La Garriga

Espai de Memoria Refugi antiaeri

La Garriga és un Municipi de la Comarca  del Vallès Oriental  (Barcelona)

 

Dades del Municipi

Gentilici Garriguenc, garriguenca
Superfície 18,8 km²
Altitud 252 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
15.586 hab.
829,04 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis del Figueró i Montmany, al NW i al N, Cànoves i Samalús, a l’E, les Franqueses del Vallès, al SE i l’Ametlla del Vallès, al SW.

El seu relleu presenta una varietat de característiques ben remarcables, que morfològicament permeten de dividir-lo en tres zones ben delimitades, creuades de N a S pel Congost, pas natural entre el Vallès i la Plana de Vic. La zona del nord, no pas de característiques vallesanes, a l’eixida del coll del Congost, ben muntanyenca, geològicament presenta una gran riquesa i complexitat d’elements; fonamentalment les formacions paleozoiques del Montseny entren en contacte amb els terrenys terciaris i quaternaris del Vallès. La zona central, tampoc de constitució netament vallesana, és la més extensa i hi predominen les roques eruptives granítiques o saulons, amb nombroses vetes d’aplites, felsites, quars i pegmatites; és partida per dues estretes tires, formades l’una pels al·luvions del Congost, tot al llarg del llit del riu, i l’altra, paral·lela a aquestes, formada per les argiles dels dipòsits quaternaris. La zona del sud presenta l’estructura típica del Vallès Oriental, amb les seves valls i torrenteres que s’ondulen suaument. Al centre de la zona continua la faixa de terres al·luvials, dipositades en el període geològic actual pel mateix Congost, que constituïen l’antic llit del riu. Flanquejant-les i en un nivell més enlairat, continuen les terres argiloses dels dipòsits quaternaris.

El Congost, riu de règim torrencial, no gaire cabalós i de tipus netament pluvial, parteix longitudinalment, com s’ha dit, el terme garriguenc de N a S. Registra el seu cabal major a la primavera i a la tardor. Retingut per diverses rescloses, el seu cabal té un curs escalonat. La seva aigua movia antigament les rodes de diversos molins fariners, un dels quals, el molí de Blancafort, és documentat ja en el segle XIII.

Les aigües termals són un dels factors determinants de la Garriga i possiblement el que ha contribuït més a la seva evolució i manera de ser actual. Tal com passa en les regions no volcàniques, el seu aflorament coincideix amb notables alteracions geològiques –en aquest cas situades les fonts en terrenys granítics en contacte amb els esquists silúrics de la zona del nord–. El fet que totes brollin en un terreny granític, que tinguin la mateixa temperatura i la mateixa composició, ha fet considerar, a algun autor, la procedència comuna d’aquestes aigües i les de Caldes de Montbui i Caldes d’Estrac. Localitzades en una zona ben precisa, amb una única deu que brolli espontània a l’exterior, a la placeta de Santa Isabel –rovell de l’ou de la Garriga–, son captades mitjançant un pou en una zona ben limitada, amb temperatura decreixent proporcional a la distància de la deu. Això fa que totes les cases d’aquest sector disposin d’aigua calenta natural. Fins i tot algunes l’usen per a calefacció als mesos d’hivern. Amb una temperatura superior als 60°C en el brollador, l’exigua proporció d’elements sòlids, amb una intensa dissociació i, per tant, una elevada conductibilitat elèctrica, amb una radioactivitat bastant notòria, fa classificar aquestes aigües com a oligometàl·liques, hipertermals i radioactives.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de la Garriga, la caseria de les Casetes de Can Figueres, els barris de Gallicant i Querol i les urbanitzacions dels Tremolencs, Can Poi del Bosc i Can Vilanova, les dues últimes pràcticament unides al cap municipal. El Polígon Industrial del Sud-Oest també comprén una zona residencial.

Travessa el terme procedent de Granollers la carretera C-17, a la que s’uneix la carretera N-152a poc després de creuar el poble, allí on s’estreny el terreny en direcció a Vic. Del nucli de la Garriga surten dues carreteres locals; l’una, en direcció E vers Cànoves i Sant Antoni de Vilamajor i l’altra, a l’W, vers l’Ametlla del Vallès i Sant Feliu Codines. La línia de ferrocarril de Barcelona a Puigerdà té estació al poble.

El Poble

És evident que el primitiu nucli urbà del poble de la Garriga (13 942 h agl [2006]; 252 m alt.) es formà entorn de la deu termal. El fet de formar una placeta rectangular –l’actual placeta de Santa Isabel–, fa pensar si les edificacions no quedaren, de bell antuvi, alineades seguint el traçat d’altres antigues construccions, amb aquesta forma rectangular (potser unes antigues termes romanes). Des d’aquest nucli urbà primitiu, format entorn dels banys, el poble de la Garriga anà creixent a banda i banda del camí que, procedint del Congost, hi passava en direcció a Granollers i a Vic. A poc a poc el poblament es concentrà al nord d’aquesta zona (al segle XVIII la placeta de Santa Isabel era gairebé a l’extrem meridional de la població), fet que suscità, al segle XVII, la necessitat de construir una nova església parroquial en aquesta banda, ja que les revingudes del riu impedien molt sovint l’assistència als actes litúrgics.

La construcció de l’església nova o oriental, a la qual fou traslladada la mateixa advocació de l’antiga, sant Esteve, és segons Josep Maurí i Serra, la major obra col·lectiva realitzada pels garriguencs. Iniciada el 1686, no s’obrí al culte fins el 1737, encara que no estava enllestida del tot. El projecte de construir-la amb planta de creu llatina i cobrir el creuer amb cúpula s’abandonà molt avançada l’obra, i es canvià pel pla d’una sola nau amb un absis circular. Obra de grans proporcions, el projecte sembla que era de Giralt Cerdà, mestre de cases, procedent de Gascunya, però establert a la Garriga d’anys. La lentitud de la construcció, per causa de les circumstàncies del moment, donava a la construcció, feta a batzegades, un aire no gaire falaguer, com ja apuntà Francisco de Zamora el 1787, en el seu Diario de los viajes hechos en Catalunya . El campanar, acabat de construir molt més tard, no seguí totalment el projecte primitiu, cosa que li restà esveltesa. De tota manera, la portalada barroca de l’església, al capdamunt de la gran escalinata de pedra, amb una decorativa balustrada projectada per l’arquitecte Josep M. Pericas l’any 1926, dóna a l’església un to molt solemne i de gran efecte.

Amb el desvetllament balneari del segle XIX, la vida de la Garriga prengué un altre èmfasi. Al costat de la vida pagesa tradicional es desenvolupà, principalment a l’estiu, tot un altre concepte de vida, que anà fent canviar l’estampa del poble i creà una Garriga nova. Les grans torres amb categoria de palauets al mig de vergers frondosos començaren a créixer, primer a banda i banda de la via fèrria –el tren arribà a la Garriga el 1875–, i crearen a la ronda de Llevant –ara ronda del Carril– tot un conjunt arquitectonicopaisatgístic, que cal considerar únic a Catalunya per la seva singularitat. Hi ha representats estilísticament l’eclecticisme (Vil·la Conxa, Vil·la Adauta, Torre Sant Miquel, etc.), el Modernisme (Casa d’Agustí Furriol, Torre Sant Domingo, etc.), el Noucentisme (Casa Caritat, Can Creixell, Escola de Sant Lluís Gonçaga, Casa d’Enric Pérez, etc.). També per les seves característiques i singularitat s’ha de destacar l’anomenada “Mançana Raspall”, formada per les Cases Barbey (1910), la Torre Iris (1911), la Bombonera (1911) i Can Barraquer (1912), totes quatre obra de l’arquitecte Manuel J. Raspall i Mayol, que amb el ric cromatisme d’aquest conjunt fa una important aportació al Modernisme. Les obres modernistes a la Garriga són importants i variades. No solament foren bastides grans torres, sinó que també cal destacar les cases entre mitgeres. És remarcable la reforma de Can Mayol, avui Can Raspall, efectuada el 1903 per l’arquitecte Raspall a la casa pairal de la seva mare, a la placeta de Santa Isabel, ja que la integrà dintre lfestètica del moment conservant els antics finestrals gòtics i l’arcuació original de les finestres de les golfes. Obres també de Raspall són: Can Reig i la casa de Ramona Sallent, vídua de Rosselló, al carrer dels Banys; Can Sallerés; Can Calls, etc., obres totes que, encara que són d’època diferent, donen la mesura creativa de l’arquitecte.

La indústria balneària garriguenca i, en general, la construcció de gran nombre de torres i cases per a la burgesia barcelonina contribuïren, al llarg del primer terç del segle XX, a modelar demogràficament i de manera social un poble amb característiques ben particulars al Vallès Oriental

Festes

Entre les institucions culturals del poble de la Garriga es destaca el Museu-Biblioteca Fundació Maurí, llegat testamentari de Josep Maurí i Serra (1912-1967), notari i historiador especialitzat en història local i religiosa. Es tracta d’un centre privat regit per un patronat, el fons del qual disposa de l’arxiu propi de la fundació. Amb una biblioteca amb documentació abundant sobre la Garriga, l’edifici fou inaugurat com a museu el 1968. Conté col·leccions d’arqueologia ibèrica i romana, d’escultura dels segles XV al XVIII i dibuixos d’artistes nascuts o vinculats a la Garriga (Baixeras, Galwey, Canals, Rogent, Nogués, Gudiol). La peça principal és el cadirat del cor de la catedral de Girona, del segle XIV. La Fundació Maurí i l’Arxiu Històric són els llocs on hi ha els millors fons documentals, arqueològics i pictòrics de la població.

De les festivitats que se celebren al poble de la Garriga, la del Corpus, al juny, és la que mobilitza més gent i més visitants, atrets per la bellesa de les catifes de flors que guarneixen els carrers. La festa major té lloc el 3 d’agost. Pel que fa als aplecs, destaca el de la Mare de Déu de Puiggraciós, el quart diumenge d’abril, on fan una ballada de sardanes, la tradicional missa i un dinar de germanor.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Estació

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web de l’Ajuntament