Arxiu de la categoria: Any 2011

Camprodon

 Camprodon (5)

Camprodon és un Municipi de la Comarca del Ripollès Provincia de Girona

A Camprodon hi anem el 17 de setembre de 2011

Dades del Municipi

Gentilici Camprodonins, camprodonines
Superfície 103,37 km²
Altitud 988 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
2.359 hab.
22,82 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Camprodon havia estat fins fa pocs anys un dels més reduïts (0,7 km 2 ) del territori català, i es trobava envoltat totalment pel gran terme de Freixenet de Camprodon i pel de Llanars. Però el 1965 hom li annexà el municipi de Freixenet, amb 53,2 km 2 i li agregà un petit sector (0,3 km 2 ) del de Llanars (l’avinguda de Maristany i poca cosa més); i el 1969 li fou annexat encara el municipi de Beget, de la comarca de la Garrotxa, amb 49,0 km 2 i es convertí, així, en el segon municipi més gran del Ripollès (103,37 km 2 ). Limita pel N amb Molló, a l’E amb Prats de Molló, la Menera (Vallespir) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al S amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i amb Ogassa i a l’W amb Llanars.

Aquest nou i extens terme abasta actualment des de l’extrem oriental de la Serra Cavallera fins a Montfalgars, sobre el coll d’Ares (a la línia de crestes dels Pirineus axials, fins al mateix puig de Comanegra, a 1 558 m d’altitud —que és el cimal dominant i el més vistós d’aquesta part de l’Alta Garrotxa—), i des de la serra de Bestraçà al puig Moscós (a la serra de Fembra Morta).

Gairebé la meitat del terme municipal pertany geogràficament i històricament a les terres de l’Alta Garrotxa (el sector de l’antic municipi de Beget i també l’apèndix de Bolòs). Però des d’un punt de vista humà (comercial, cultural, mèdic, etc.) aquestes terres sempre han tingut amb la Vall de Camprodon, segurament per raons històriques, més facilitats d’accés i la influència del seu mercat local.

La vila de Camprodon és el cap de municipi i, a més, té altres nuclis urbans (Beget, Rocabruna i la Colònia Estevenell) i també una gran quantitat de poblament disseminat. Hi ha, a més, la urbanització de Font-rubí.

Camprodon és el punt de partida obligatori per a dirigir-se cap a la part alta del Ter, ja sigui per a anar a Molló i el coll d’Ares o bé per a arribar fins a Setcases i el circ de Morens.

Travessa el terme la carretera C-38 que va a Molló i al coll d’Ares i des d’allà s’endinsa a França. Del mateix nucli urbà surt una carretera que mena fins a Setcases i l’estació doesquí de Vallter. Al NE de la vila, tot sortint de la carretera de França, un brancal que es dirigeix vers llevant va a Rocabruna i arriba fins a Beget. Tot i que geogràficament Beget pertany a l’Alta Garrotxa, aquesta carretera és l’única que hi arriba. Només algunes pistes forestals, com la que es construí d’Oix a Beget, la connecten amb la comarca veïna. De tota manera, l’obertura del túnel de la Vall de Bianya ha reforçat enormement les relacions entre la Garrotxa i el Ripollès, sobretot amb la Vall de Camprodon, que eren abans força escasses.

El Poble

La vila de Camprodon (2 058 h el 2005), capital de la vall homònima, es troba a 947 m d’altitud, a la confluència del Ter i el Ritort, i forma tres braços, el més antic dels quals a la dreta del Ritort, que es formà al voltant del monestir de Sant Pere de Camprodon a partir del segle X, i els altres dos principalment a l’esquerra del Ter, abans i després de la seva confluència amb el Ritort.

El conjunt monumental és notable; el principal edifici és l’església de l’antic monestir benedictí de Sant Pere, descrit més avall, i prop seu s’alça l’església de Santa Maria, notable edifici gòtic iniciat al segle XIV, que guarda les relíquies de sant Patllari (venerades tradicionalment al monestir), patró de la vila, quatre capitells probablement de la portalada de la primitiva església romànica de Santa Maria (desapareguda), i altres records de la seva tradició religiosa. Davant d’aquestes antigues esglésies hi ha una espaiosa plaça, en la qual es trobà situat l’hospital i on un monòlit recorda la naixença (d’altra banda accidental) a la vila, l’any 1860, del gran compositor Isaac Albéniz. Un llarg carrer, de cases antigues, paral·lel al Ritort, porta a l’extrem de la Vila de Dalt, sota el puig de les Relíquies, lloc on s’inicien els altres dos braços de la Y que forma la població.

El sector meridional, ja sobre el Ter, s’inicia amb el característic Pont Nou, la silueta del qual és un dels símbols de la vila; té un gran arc sobre el riu i un altre de petit que dóna pas al carrer de Sant Roc. Aquest pont, de doble pendent, constituïa un accés a la vila murada per l’anomenada Porta de Cerdanya. La seva construcció s’atribueix al segle XIV. Aquest sector correspon a la Vila de Baix, formada en època medieval i voltada de muralles, de les quals hi ha restes. Hi ha una plaça amb l’antiga església gòtica del convent dels carmelitans, erigida a partir del 1352, l’antiga Casa Ribes, un casal gòtic molt deteriorat però encara imposant, i la casa de la vila, casal de pedra també de línies gòtiques, amb un escut sobre la façana (l’interior és totalment renovat). Domina aquest sector el puig de les Relíquies, on hi hagué el castell (1196-1698) i l’església de Sant Nicolau, en la qual s’establí un hospici o hospital, regit per canongesses augustinianes, fins el 1581; l’església desaparegué també el 1698, quan fou volada junt amb el castell per les forces del duc de Vilafermosa. Fa uns anys fou aterrada la moderna capella del Sagrat Cor, que hom havia construït a la part occidental de l’antic emplaçament del castell.

Aspecte del passeig de Maristany

 

© CIC-MOIÀ

 

Un pont uneix el nucli medieval amb els sectors més antic i més modern; aquest, vers la carretera que va a Llanars, passant pel sector d’expansió, es formà per la funció de lloc de residència i estiueig que adquirí la vila des de la fi del segle XIX. El passeig de Maristany projectat i iniciat a la fi del primer quart del segle XX, centra aquest sector, ornat amb notables torres i xalets i ben urbanitzat i enjardinat. Entre les residències més destacades hi ha la possessió dita Vora el Ter, amb una petita església i un claustre traslladats des de San Esteban de Gormaz (Sòria), on stadossaren noves edificacions que allotjaren, entre d’altres peces de museu, notables col·leccions de ceràmica.

Festes

Bona part de les activitats recreatives i culturals de la vila tenen lloc al Casal Camprodoní. Disposa de local teatral, s’hi fan cursets, exposicions, sessions de cinema, etc. Pel que fa a associacions esportives cal esmentar l’Esquí Club Camprodon, fundat el 1934 i amb fortes vinculacions amb Vallter 2000, que té, a més, una secció de muntanya.

El 1997 s’inaugurà el Museu d’Autòmats; mostra una col·lecció de figures realitzades pels artistes francesos Michel i Jacqueline Wurfel, que representen tota mena dcactivitats quotidianes i oficis tradicionals. Un altre museu de la vila és el Museu Albéniz, inaugurat el 1999, amb una mostra de peces aportades per la família del músic.

La vila compta amb un gran nombre de festes al llarg de tot l’any. Per Setmana Santa es fa la Processó dels Sants Misteris. La festa major s’escau per Sant Patllari, el 21 de juny. El tercer dia es fa un dinar a la font de Sant Patllari. Altres celebracions són l’aplec a l’ermita de Sant Antoni el 13 de juny. El primer diumenge del mateix mes es fa el Concurs de Colles Sardanistes. Al mes d’agost tenen lloc les festes de carrer, i els diferents carrers de la vila se succeeixen en l’organització d’activitats festives. També el 15 d’aquest mes, destaca un aplec a la font de Can Moi amb una trobada sardanista i la festa del Segar i el Batre. El tercer cap de setmana de setembre se celebra la festa petita de Sant Víctor. Per l’octubre, el segon diumenge, té lloc un aplec al santuari de la Mare de Déu del Remei, i el 8 de desembre es fa la festa de la Puríssima, festa major de la Vila de Baix. Al mateix mes, es celebra el concert de Nadal i hi ha una mostra de pessebres. Una de les celebracions que ha anat esdevenint tradicional a la vila ha estat el Festival de Música Clàssica Isaac Albéniz, músic nascut accidentalment a Camprodon. S’escau a l’estiu, de forma variable pels mesos de juliol i agost, i per la gran qualitat dels seus intèrprets, s’ha convertit en un dels actes més esperats.

Com arribar-hi

Fotos

Camprodon (Casa nadiua Isaac Albéniz) (2)

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Canejan

Canejan (Riu)

Canejan és un municipi de la comarca de la Vall d’Aran Provincia de Lleida

A Canejan hi anem el 12 agost de 2011 des de Pont de Suert a  Casa d’Arro

Dades del Municipi

Llengua pròpia Occità aranès
Superfície 48,32 km²
Altitud 906 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
102 hab.
2,11 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Canejan, de 48,32 km 2 , s’estén a l’extrem N de la Vall d’Aran, en contacte amb la carena muntanyosa frontera amb l’Estat francès i a la dreta de la Garona. Comprèn tota la vall de Toran, riu que vessa a la Garona per la dreta i que neix al sector de l’estany i dels rasos de Liat. Limita a ponent amb els termes de Bausén i Les, al S, per un punt, amb el de Vilamòs, al SE i llevant amb Viella i també al sector oriental amb Salardú.

L’àmbit territorial s’estén dins els límits següents: a l’extrem NE, a la carena que domina l’Estanh Long de Liat, el termenal s’inicia al portilló d’Albi (2 410 m) i segueix en direcció W formant frontera pel Tuc Blanc deth Portilhon (2 640 m), el de Canejan (2 610 m), la línia de crestes de la serra de Crabèra, el tuc de Crabèra (2 630 m), el cap d’Eth Malh de Cristalh (2 391 m), el tuc d’Era Comassa (2 391 m), el pas d’Era Comassa (2 112 m), el cap d’Era Maleda (2 104 m), la pica de Huradic (2 118 m), Era Pica (2 034 m), el pas d’Era Potèrla, el cap d’Era Potèrla (1 762 m), el cap de Canerilhes, el tuc de Pan (1 720 m), el collet de Poimaurin, el tuc de Comagrana (1 627 m) i al tram final, abans d’arribar a Eth Pònt de Rei, a la Garona, el termenal segueix el barranc o riu d’Aigüetes fins a la seva confluència a la Garona. Des d’aquest punt el límit pren la direcció S seguint el curs de la Garona (que el separa de Bausén) i en arribar al terme de Les va vers el SE tot emmarcant la vall del riu de Bordius (afluent del riu de Toran per l’esquerra) fins al coll d’Era Barracomica. Pren ací la direcció E i passa pel tuc de Cauilha (2 321 m), el collet de Cauilha, els vessants septentrionals de la Sèrra Sascorjada, arriba al coll de Güerri, el tuc de Güerri o tuc d’Es Crabes (2 377 m) i segueix pels rasos de Liat, per travessar de nou envers el N l’Estanh Long de Liat i tornar a arribar al portilló d’Albi.

Salt d’aigua a l’Era de la Foneria

 

© XEVI VARELA

 

L’eix hidrogràfic del municipi és el riu de Toran, al qual desguassen tots els cursos que solquen les terres del terme. A la capçalera del riu de Toran desguassen les gorges d’Ermèr i el riu d’Eth Corrau deth Miei que es forma amb les aigües de l’Estanh Nere deth Cap deth Marc, d’Er Estanhòt i dels lacs de Liscòrn. Altres afluents del riu de Toran per la dreta són els còrrecs de Bedreda, de Comatroja, d’Albaeth, de Hogaruda, Gòter Baseth -format pel còrrec de Corilha i el de Sèrracorba- i el riu de Bordius, al qual desguassa el còrrec d’Era Barracomica. Els principals afluents per l’esquerra del riu de Toran són Coma Lauet i el baranc d’Es Gotèrs.

El terme comprèn el poble de Canejan, cap del municipi, i diverses caseries, la majoria habitades temporalment: Sant Joan de Toran, Bordius, Campespin, Era Cassenhau, Eth Pradet, Porcingles, Era Mòla, Pontaut (compartida amb el terme de Bausén), Sestrèr i Pujòla-ne-lèg. Pel que fa a les comunicacions, una carretera de 6 km surt de la N-230 a Pontaut i segueix el riu de Toran, l’eix de la vall.

El Poble

El poble de Canejan (72 h el 2005) es troba a 906 m d’altitud, enlairat sobre la riba dreta del riu de Toran i sobre un esperó que domina també la vall de la Garona, molt pròxima. S’hi accedeix des de Pontaut per una pista o camí amb molts revolts que surt de la mateixa carretera que ressegueix la vall de Toran.

Els carrers són estrets i costeruts, amb graons que salven alguns desnivells, i es conserven alguns edificis antics, encara que alguns han desaparegut, com la Casa Sirat, que tenia una torre de defensa quadrada del segle XVI, i la Casa Benosa, amb capelleta romànica annexa amb campanar d’espadanya, casa de la qual foren fills el coronel Francesc Benosa, militar que tingué un paper destacat en la guerra del Francès en l’exèrcit de Catalunya, i el seu germà, el poeta Joan Benosa, autor de la famosa poesia i cançó aranesa Era cançon dera oelhèra.

Església de Sant Sernilh a Canejan

 

© XEVI VARELA

 

L’església parroquial de Sant Sernilh fou molt reformada al començament del segle XIX, com registra Madoz, i per això a la porta figura la data 1818. L’interior és d’una nau amb volta de canó seguida, presbiteri format per tres arcs a plena cintra i conserva una pica beneitera de marbre del segle XVI decorada amb un Agnus Dei que sembla una còpia del de l’església de Sent Aventin, a la vall de Larbost, prop de Luchon. Té un campanar de torre quadrada i coberta piramidal.

Canejan (Caneia, Caneiano, Canigano en els documents medievals) formà part inicialment del terçó de Bossost i, en la reorganització feta després del segle XV, del d’Es Quate Lòcs.

Festes

La festa major se celebra el dia 29 d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

IMG_6769

Com arribar-hi

Fotos

Canejan (2)

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Coll

Església
Església
Coll és un Poble del Municipi de la Vall de boí Comarca  Alta Ribagorça (Lleida)

A Còll hi anem el 9 d’agost de 2011 ja que fem tota la Vall des de Pont de Suert a casa d’Arro

Dades del Municipi

Gentilici Segons el poble
Superfície 219,49 km²
Altitud 1.111 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
992 hab.

Breu historia del municipi

El municipi de la Vall de Boí té una extensió de 219,49 km2 després de l’annexió, el 1965, del terme municipal de Durro. Fins el 1996 el municipi rebé el nom de Barruera i aquest any passà a denominar-se la Vall de Boí. En la seva configuració actual, el terme llinda al N amb els de Salardú i Viella (Vall d’Aran), al NE amb Espot (Pallars Sobirà), a llevant amb la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), al S amb el Pont de Suert i a ponent amb Vilaller. El terme és molt muntanyós i apareix articulat en diverses valls. La principal i la que forma l’eix del terme és la vall de Boí, constituïda per la Noguera de Tor; hi aflueixen les valls de Sant Nicolau, de Sant Martí i de Durro, que articulen el terme i defineixen la localització dels diversos nuclis de població.

El terme comprèn el poble de Barruera, cap de municipi, els pobles de Boí, Taüll, Erill la Vall, Durro, Cardet i Cóll, el lloc de Saraís, la urbanització del Pla de l’Ermita i el balneari de Caldes de Boí.

El terme actual comprèn tota la vall de Boí, des de l’estret de les Cabanasses al SW i aigua avall d’aquest el poble de Cóll i Saraís, fins a les muntanyes granítiques de Besiberri, Comaloforno, Montardo i el Gran Tuc de Colomers (amb altituds superiors als 2.800 m), a tramuntana, que fan de partió amb la Vall d’Aran. La Vall de Boí és travessada en direcció NE-SW per la Noguera de Tor, que es forma sota el Montardo (2.833 m), el tuc de Ribereta, el cap del Port de Caldes i, sota la serra de Tumeneia, als estanys de Tumeneia, Negre i de Cavallers. El terme de la Vall de Boí comprèn, també, les valls de Sant Nicolau i de Sant Martí, que, separades per la serra de Martillac, aflueixen a la Noguera de Tor per l’esquerra. En la primera, que baixa d’Estany Redó i d’Estany Llong, trobem entre aquest darrer estany i el de Llebreta el petit pla d’Aigüestortes, antic llac reblert per les aportacions de sediments del barranc de Morrano, on el riu forma meandres i illes i hi ha boscos de pins i avets. Aquest pla, on és situada la capelleta moderna del Sant Esperit, ha donat nom al Parc Nacional d’Aigüestortes i de Sant Maurici, que comprèn l’aiguavés pallarès, on hi ha l’estany de Sant Maurici, i el ribagorçà, dins el municipi de la Vall de Boí, que enclou les valls, tributàries de la vall de Sant Nicolau, de Llacs i de Mussoles, de Morrano (amb les comes i els estanys d’aquest nom) i de vall de Sarradé (drenada pel barranc de Sarradé, al curs del qual hi ha l’estany de Sarradé d’Amunt, dominat per la Pala Alta de Sarradé —2.944 m— i l’estany de Sarradé). Lavall de Sant Nicolau, que és drenada pel riu homònim, rep el nom del de la capella de Sant Nicolau que hi ha prop de l’estany de Llebreta. Entre la vall de Sant Nicolau i la de la Noguera de Tor hi ha la coma de Contraix, centrada per l’estany de Contraix, a 2.570 m d’alçada i de 62 m de fondària, l’emissari del qual o barranc de Contraix aflueix per la dreta, al riu de Sant Nicolau. La domina per l’W el pic de Contraix (2.957 m) i per l’E el Gran Tuc de Colomers (2.932 m), entre els quals s’obre el coll de Contraix, que la comunica amb la coma de Colieto. En la segona vall tributària de la Noguera de Tor, la vall de Sant Martí, per on passa l’antic camí al port de Rus, hi ha els pobles de Boí, prop de la confluència del riu de Sant Martí amb la Noguera de Tor, i de Taüll. La tercera vall afluent de la de Boí, que n’és tributària per l’esquerra, és la de Durro, per on corre el riu de Durro o de les Foixes, emissari de l’estany de Durro, que desguassa a la Noguera de Tor entre el tossal de Comaduga (1.350 m) i la roca d’Espà (1.438 m). Diversos barrancs que aflueixen al riuet de Durro són el de Mulleres, el de Ginebrell, el d’Artigues, el de Collascorts, el de Freixe i el dels Horts. Una antiga carrerada de bestiar és a la partió amb el terme del Pont de Suert; travessa la Serra Capitana i va vers tramuntana pel turó de Collcabanes (2.061 m), els Amoriadors, el serrat de Cabaneres i les Feixes.

La vall queda relligada a la N-230 (de Lleida a la Vall d’Aran i França) per una carretera (L-500) que ressegueix en la seva major part la Noguera de Tor per la dreta i porta fins a les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort. La resta dels nuclis queden units per carreteres locals a la via principal.

El Poble

Aigua avall de l’estret de les Cabanasses, a la dreta de la Noguera, hi ha el poble de Cóll (40 h el 2005), situat en un coster a 1 180 m. L’església parroquial de Santa Maria és romànica, d’una nau, ornamentada amb arcuacions llombardes a l’exterior. El portal, del segle XII, és format per arquivoltes en degradació i extradossat per un fris escacat. A sobre mateix hi ha una làpida o carreu on, en baix relleu, hi ha representat el crismó, envoltat d’una sanefa amb ornamentació vegetal i coloms i cares als carcanyols. Al Museu Diocesà de Lleida hi ha una imatge policromada de la Mare de Déu, del segle XVI, que en procedeix, com també tres taules pintades de la mateixa època. La villa de Cóll és documentada el 819. El 1085 fou donada a Sant Andreu de Barravés i al segle XIII passà a la mitra de Lleida, raó per la qual l’església pertany al bisbat de Lleida, mentre que les altres del terme són del bisbat d’Urgell. 

Festes

Cóll celebra la festa major pel 15 d’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

110809 -8 Cóll (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 l’ajuntament de la Vall de Boí

Enciclopèdia Catalana

Conesa

Conesa és un Municipi de la Comarca de la Comarca Conca de Barberà

A Conesa hi anem el 11 de juny de 2011 

Església
Església

Dades del Municipi

Gentilici Conesí, conesina
Superfície 29,01 km²
Altitud 705 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
122 hab.
4,21 hab/km²

Breu historia del municipi

És al N de la Conca de Barberà, situat dins el sector segarrenc de la comarca. Limita amb el terme de Savallà del Comtat (N), Santa Coloma de Queralt (NE), les Piles (E), Sarral, Rocafort de Queralt i Forès (S), Passanant (W) i Vallfogona de Riucorb (NW). El terme, d’una altitud mitjana que ultrapassa els 650 m, és típicament segarrenc. A la seva banda ponentina es troben les elevacions més altes: la Cogulla (889 m), serra de Cantallops —el Pla de Maria (895 m)— i l’Acensada (750 m). Al N hi ha els contraforts de la Serra Teixonera (848 m), ja al terme de Savallà, amb la punta de Cantallops al límit termenal.

El territori és estructurat per una xarxa de valls: les rieres de Forès o del Fonoll i de Saladern, que duen les seves aigües al Riu Corb, i la riera de Torlanda, que les porta al rierol de Rocafort, que es barreja amb el riu de Vallverd després d’aquella població. Travessa el terme en direcció NW la riera de Saladern o de Conesa que, formada per la de les Planes o de les Hortes i pels barrancs de la Canal i de les Escodines, passa entre la Serra Teixonera i la Cogulla, per la quadra de Saladern, i desemboca amb el nom de riera de Saniol al Riu Corb al terme de Vallfogona, a l’indret del Molí de la Cadena.

El poble de Conesa queda comunicat per carreteres locals amb Rocafort de Queralt, les Piles, Savallà del Comtat i Vallfogona de Riucorb. Altres vies menors arriben fins a Santa Coloma de Queralt (a l’E) i a Forès (al SW). El nom de Conesa és, segons Sanchis Guarner, d’arrel mossàrab (kunaisa) i significa “esglesiola” cristiana. Segons altres versions, el nom és d’origen llatí, i prové de iou condensa, equivalent a “gran frondositat” i faria referència a l’espessor dels boscos que antigament hi havia a la contrada.

El Poble

El poble (705 m) de Conesa és situat vora la riera de les Hortes, que el limita per la part de llevant, i la de les Escodines, per la banda de ponent. Emmurallat des del segle XIV, conserva encara els dos portals: el Portal Reial o de Sant Antoni, a llevant, a l’ingrés del camí de Santa Coloma de Queralt; i el de Santa Maria, a la banda de ponent, davant el camí de Forès. Els cinc carrers situats dins el clos emmurallat tenen un caràcter eminentment medieval, estrets i tortuosos; en destaca el carrer de Revalla, lloc on era enclavat el petit call jueu. A banda i banda del raval de Rocafort es construïren habitatges modernament. L’església parroquial, dedicada a Santa Maria, és d’estil gòtic auster, construïda entre el 1335 i el 1347, si bé conserva una arcada romànica molt més antiga. El projecte inicial de l’església quedà inacabat en una tercera part. En una fornícula situada damunt la portalada del temple es troba una bella imatge gòtica de la Verge, amb dos àngels als costats. Conserva una creu processional d’argent del segle XV. L’església és coronada per un bell i enlairat campanar (28 m) iniciat el 1399.

Al costat de l’església hi ha la Casa Delmera de Santes Creus, bastida el 1569 al lloc (el Castell) on hi havia el castell dels Montpaó (castlans de Conesa) per l’abat fra Jeroni de Contijoc, l’escut del qual i el del monestir presideixen la façana. Davant el Portal Reial, extramurs i a l’altra banda de la riera de les Hortes, hi ha les restes de la capella de Sant Antoni, annexa a l’hospital que hi hagué, construït a partir de vers el 1387.

Festes

Al novembre se celebra la festa major d’hivern i la festa major d’estiu s’escau a l’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Conesa (32)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Castellserà

Castellserà (Església) (8)

Castellserà és un Municipi de la Comarca Urgell (Lleida)

A Castellserà hi anem el 9 abril de 2011

Dades del Municipi

Gentilici Castellseraní, castellseranina
Superfície 15,8 km²
Altitud 267 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
1.083 hab.
68,54 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al NW de la comarca. Limita al N amb els municipis de Preixens (Noguera) i Agramunt, a l’E també amb Agramunt, a l’W amb Penelles (Noguera) i al S altra vegada amb Penelles i la Fuliola. Al NW del territori principal del municipi hi ha l’enclavament allargassat de Torretosquella, que és dins el terme de Penelles. Castellserà és al vessant de migdia de la serra d’Almenara i s’estén un bon tros endins del pla d’Urgell. Per aquesta raó els sòls són molt variats, des de les roques calcàries i els guixos de la serra, fins a les terres profundes i fèrtils de les zones planes. El canal d’Urgell travessa el terme al NE, faldejant la serra, i en rega quatre cinquenes parts.

El terme comprèn únicament el poble de Castellserà, cap de municipi. Un ventall de carreteres locals i camins que s’obren en totes direccions comuniquen el poble amb la rodalia. La via de comunicació més important és la carretera de Bellpuig, que a 2 km escassos vers migdia del poble enllaça amb la carretera C-53 de Tàrrega a Balaguer.

El Poble

El poble de Castellserà es troba a 267 m d’altitud, al centre del terme, en terreny pla que envolta una petita elevació on s’originà la població. Iniciat a l’entorn de la fortalesa, anà creixent, prenent per eixos les principals vies de comunicació.

L’edifici conegut com “la botiga del castell” i popularment com “el castell”, situat al carrer de Santa Maria, és en realitat l’antic graner que tenia a la població el monestir de Poblet. El féu construir l’abat Domènec Porta (1502-26), i el seu escut és present tant en la portalada com en una arcada de l’interior. Hi ha, tanmateix, restes d’uns fonaments anteriors que fan pensar en una primitiva fàbrica, emplaçada en el mateix indret i amb la mateixa funció, i que devia formar part de l’antic castell, avui desaparegut. Després de la desamortització, el magatzem passà a mans privades i el 1982 fou adquirit per l’ajuntament. Aquest edifici, de planta trapezoïdal, és distribuït en dues plantes, comunicades per una escala interior. A la planta baixa, cinc columnes de secció circular situades al bell mig de la sala suporten el sostre, d’embigat de fusta, mitjançant sis arcs rebaixats. Al pis, les columnes sostenen la coberta a dos vessants. La façana principal és centrada per un portal adovellat. En 1927-28 fou oberta una segona porta, que dóna directament a l’escala que va al segon pis. A l’actualitat, l’ajuntament el destina a casal de cultura. Es conserva també algun edifici del segle XVII, però la majoria dels edificis antics són del segle XVIII. L’actual carrer de la Muralla assenyala una part del perímetre primitiu. L’any 2001 es declarà bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric el graner del monestir de Poblet, que posteriorment fou objecte de restauració.

L’església parroquial, dedicada a Santa Magdalena, fou construïda el 1600 i reformada a la fi del segle XIX. Als afores del poble, al peu de la carretera de Preixens, hi ha el santuari de Sant Sebastià, patró de la localitat. És una capella petita i acollidora, construïda el 1786, en compliment d’un vot del poble, per agrair la intercessió del sant en el deslliurament d’una pesta. Una antiga creu de terme, que abans es trobava a la sortida de la localitat, ara és situada més a l’interior, a l’indret anomenat el Sitjar.

Festes

En l’aspecte cultural, cal destacar l’Agrupació Flors d’Urgell, fundada el 1926 amb el nom d’Agrupació Coral de Castellserà (porta la denominació actual des del 1956). La festa major d’hivern se celebra el segon diumenge de maig, pel Roser, i la d’estiu, el primer cap de setmana de setembre. La festa de Sant Sebastià, patró del poble, s’escau pel 20 de gener.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castellserà (Creu Terme) (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Molló

Molló

Molló és un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Molló hi anem el 18 de setembre de 2011 tot fent Camprodon i rodalies

Dades del Municipi

Gentilici Mollonenc, mollonenca
Superfície 43,1 km²
Altitud 1.182 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
356 hab.
8,26 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Molló, de 43,09 km 2d’extensió, limita al N amb les comarques del Vallespir i el Conflent, a l’W amb Setcases i Llanars, i a l’E i al S termeneja amb Camprodon. Comprèn tota la capçalera del Ritort, que neix als vessants SE de Costabona, a l’indret dit les fonts del Ritort o les deus d’en Sitjar, sota les roques d’en Mercer, i va encaixant-se vers Espinavell i Molló; alhora rep nombrosos torrents que es formen a les grans serralades que envolten el terme (torrents de Coll Pany, de la Casassa, de Coll Pregon, de Fabert i sobretot la riera de la Ginestosa, nascuda sota Montfalgars, al coll d’Ares).

El seu extens límit nord, de més de 12 km de longitud, és determinat per la serralada que forma la partió d’aigües entre el Tec i el Ter i, per tant, la frontera entre el Vallespir i el Ripollès, i des del 1659 entre l’Estat francès i l’espanyol; va des de prop del cim de Costabona (2 464 m), a l’W, a Montfalgars (1 610 m), a l’E, que domina el coll d’Ares, i en són punts destacats el coll de Siern, el cim de Portabella (1 686 m), el coll de Maçanells, el puig de l’Artiga del Rei (1 637 m), el Coll Pregon, el puig de la Clapa (1 652 m), la collada de Prats, el puig de les Forques (1 615 m) i el coll d’Ares, tradicional camí vers el N.

El límit occidental, amb Setcases i Llanars, va des del trencall que uneix Costabona amb el puig Sistra (1 988 m) a través de les roques d’en Mercer i la Collada Verda, i prossegueix per la collada de la Fembra Morta fins al Puig Moscós (1 739 m). Una sèrie de carenars formen el límit SW i S amb l’antic terme de Freixenet, fins al coll de la Batllia, i el límit oriental el separa de l’antic terme de Beget (ara unit a Camprodon) des del coll de la Boixeda i el cim de Sant Bernabé fins a Coll Prugent i Montfalgars.

El poble de Molló és el cap de municipi, que té agregat el poble d’Espinavell i comprèn diversos veïnats (Favert, la Ginestosa, Moixons) i caseries (Can Solà, Favars, els Graells, el Riberal). Travessa el terme la carretera C-38, que continua vers el N i s’endinsa pel coll d’Ares, en direcció a França.

El Poble

El poble de Molló (174 h el 2005) es troba al sector meridional del terme, a la dreta del Ritort, prop de la carretera C-38. El lloc és esmentat des del 936 (Mollione, més tard Mullione, Moion, Moyone o Moyono), i des de l’origen pertanyia al bisbat de Girona i era de possessió comtal. El monestir de Ripoll, però, hi rebé importants dominis, i els seus abats obtingueren la soberania total sobre el lloc el 1141 i la possessió de la parròquia i dels seus drets a partir del 1144.

Enlairat en un carenar, entre el Ritort i el clot de la Font, Molló té a la seva entrada una capella, dedicada a sant Sebastià, amb un petit campanar de torre al costat. Una placeta i una sèrie de carrerons porten a l’església parroquial de Santa Cecília, notable fita de la ruta del romànic pirinenc, una mica separada del nucli urbà. L’església, romànica, fou bastida avançat el segle XII amb pedres ben tallades i una gran austeritat; la volta és un xic apuntada, i l’absis molt desenvolupat; l’interior del presbiteri té un fris ornamental de mènsules i uns dentats que trenquen la seva gran verticalitat. Dues capelles poc fondes marquen un inici de creuer, que es manifesta a l’exterior amb un mur més sortint que el de la nau. És especialment remarcable la portada, a migdia de la nau, sense escultura, amb alguns arcs en degradació i unes arcuacions sota un fris esculpit i petites mènsules sobre dents de serra, tot en un mur més sobresortint i sota un petit ràfec en terrat. S’han perdut les ferramentes que ornaven la porta (resta només el gran forrellat, que figura una serp), a més dels retaules. Es destaca l’esvelt campanar, de quatre pisos (restaurat en la part superior el 1952), amb la base embeguda en els murs de l’església, iniciat el segle XI; presenta un bonic joc de lesenes i arcuacions llombardes que marquen els diferents pisos, i hi ha dues finestres rodones bessones o ulls de bou al cim, sota la teulada.

Festes

Molló disposa d’un casal municipal on es realitzen gairebé la totalitat de les activitats culturals i recreatives de la vila. La població celebra la festa major el diumenge pròxim al 22 de novembre, diada de Santa Cecília. Altres celebracions pròpies de la vila són la festa de Sant Sebastià el 20 de gener, la festa de Sant Isidre, el 15 de maig, amb benedicció dels tractors engalanats i la festa del Roser, el segon diumenge i dilluns de juliol, quan és tradicional fer el ball de Rams a la plaça. També és habitual, el 22 de juliol, fer un aplec a la capella de Santa Magdalena i una trobada sardanista, que té lloc un diumenge variable d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Església de Santa Cecilía

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana 

Gelida

Carrilet

Gelida és un municipi de l’Alt Penedès (Barcelona)

A Gelida hi anem el 6 de desembre de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Gelidenc, gelidenca
Superfície 26,71 km²
Altitud 196 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
7.123 hab.
266,68 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Gelida és situat a llevant de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Baix Llobregat. Amb una extensió de 26,71 km 2 , limita al N amb Sant Llorenç d’Hortons i amb Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), a l’E amb Castellví de Rosanes i Corbera de Llobregat i al SE amb Cervelló, tots tres municipis del Baix Llobregat. Al S és envoltat pel terme de Subirats i, a l’W, en una petita franja limita amb Sant Sadurní d’Anoia. El municipi comprèn, a part el poble de Gelida, cap de municipi, els barris de les Cases Noves, el Puig, Sant Salvador de la Calçada, la Valenciana, els Tarongers, els Molins (també anomenat Carrer dels Molins), les urbanitzacions del Martivell, Safari, Sant Salvador i el Serralet, i també l’antic veïnat de la Ferreria, a més de nombroses masies.

Al terme es diferencien clarament dos sectors: d’una banda el sector accidentat, corresponent al vessant de llevant i de migdia de la serra d’Ordal, coberta d’abundants pinedes i amb nombroses fonts, i d’una altra, la plana, de vegetació pobra i aprofitada per als conreus, que correspon a la vall inferior de l’Anoia, abans que el riu entri al Baix Llobregat per l’estret de Gelida.

El Poble

El poble de Gelida és situat a 195 m d’altitud, en un tossal bastant atalussat de la riba dreta de l’Anoia. El 2005 tenia 5650 h. L’església parroquial, dedicada a sant Pere, fou construïda el 1871 al cor de la població, en substitució de l’antiga església parroquial, de la mateixa advocació, que era la capella del castell. La parròquia de Sant Pere de Gelida pertany a l’arxiprestat de Martorell, vila de la qual també depèn judicialment.

El castell de Gelida, origen històric del poble actual, és situat damunt un tossal a la dreta de l’Anoia, des del qual es domina el poble, el curs baix de l’Anoia i el camí que porta a Vilafranca, per on corria antigament la Via Augusta romana. És documentat el 963 entre els termes del castell de Masquefa. En la reorganització de les fortificacions de frontera, posterior a l’escomesa d’Almansor a la ciutat de Barcelona el 985, Ènnec Bonfill, que havia d’esdevenir primer senyor de Cervelló, readquirí el castell de Gelida per una permuta amb el monestir de Sant Cugat del Vallès el 998. Des d’aleshores el castell pertangué als Cervelló, que posseïren la baronia de Gelida, la qual comprenia els llocs de Gelida i de Sant Llorenç d’Hortons. El 1297 la vengueren al rei Jaume I. Durant el temps que els Cervelló foren senyors de Gelida tingué lloc la incursió dels almoràvits, que, entrant pel Penedès, destruïren els castells d’Olèrdola i de Gelida. Posteriorment el rei vengué la baronia als comtes de Pallars i aquests als Arborea (1345). El 1367 l’adquirí el ciutadà de Barcelona Berenguer Bertran, el qual, amb la col·laboració dels homes de la Universitat de Gelida, féu obres de restauració al castell i hi fou enterrat a l’església, en un sarcòfag gòtic que des del 1939 es trobava en un museu barceloní i ha estat restituït al lloc d’origen. Francesc Bertran, el 1465, hostatjà al castell de Gelida el rei Pere IV de Catalunya, conestable de Portugal. Això i el fet que el senyor de Gelida caigués presoner dels joanistes en la batalla de Calaf foren la causa que perdés el castell, el qual recuperà més tard, quan jurà lleialtat a Joan II. A mitjan segle XVI el castell passà per successió als Erill. Després fou creat un indivís: la meitat passà als Perapertusa, als Bournonville i als Pinós, que el 1733 la vengueren als Dalmau; l’altra meitat passà als Despalau, als Tord i als Marimon. Encara en la guerra contra Felip V de Castella hom defensà amb valentia el castell, que sembla que va ser enderrocat en les seves parts principals per ordre d’aquest rei després de la guerra de Successió. Els darrers senyors jurisdiccionals del castell de Gelida foren el marquès de Cerdanyola i Teresa de Dalmau. El 1965 l’Ajuntament de Gelida n’adquirí la propietat i el mateix any es constituí l’Associació d’Amics del Castell de Gelida amb la finalitat d’iniciar-ne la restauració i la consolidació de les restes.

El castell és format per tres recintes, situats l’un a continuació de l’altre, bo i adaptant-se a les condicions del relleu de l’estret promontori on és edificat. El més alt, veritable reducte de la fortalesa, comprèn un clos d’altes muralles, reforçat al punt més elevat per una torre imposant de planta semiel·líptica amb base atalussada, baluard defensiu per la part de muntanya. El recinte central, ben defensat per muralles laterals, amb una torreta quadrada a la dreta i dues més a l’esquerra, té, en la part inferior, una gran torre de planta rectangular i restes de les dependències gòtiques que protegeixen el pas al recinte inferior, probablement el menys antic de la fortalesa, on hi ha les restes d’un cos de guàrdia i l’església del castell, dedicada a sant Pere, que fou l’antiga parròquia, com hem dit. D’origen preromànic, és documentada el 945; l’església va ser reformada en diverses ocasions, la més important de les quals el 1780, any en què el rector demanà llicència als senyors del castell per a utilitzar la pedra dels edificis enderrocats a fi de construir el campanar, octagonal. L’absis antic no es conserva ja que l’església fou allargada per aquesta banda i hi fou bastit un absis de planta poligonal cobert amb volta de creueria. S’hi han descobert tres finestres preromàniques, que eren tapiades, i l’ara primitiva. S’han restaurat els pilars, s’ha reconstruït la volta i s’ha arranjat el paviment; va ser reoberta al culte per la festa major del 1979. El 1981 rebé com a donatiu un retaule barroc, datat el 1782, i diversos ornaments litúrgics. Fora de l’església hom descobrí algunes sepultures antropomorfes. A la plaça del Pedró i a l’església, anomenada així perquè hi havia el pedró o costell, senyal de jurisdicció i lloc de punició dels delinqüents, hom celebra anualment festivals de teatre i dansa.

L’activitat cultural de Gelida és intensa, amb un nombre important de col·lectius que desenvolupen les activitats més diverses. Destaca la Unió del Casal Gelidenc, fundada el 1896, l’Esbart Rocasagna (1967), els Nous Bastoners (1953), els Grallers de Gelida i d’altres com la ja esmentada Associació d’Amics del Castell de Gelida o la Coral Vallbardina. És obert al públic el Museu de Gelida-Casa del Senyor (1981) i la biblioteca pública Jaume Vila i Pascual. Els mitjans de comunicació locals inclouen una revista editada per la Unió del Casal Gelidenc, una emissora de radio i una de televisió. 

Festes

Quant a les festes, són ben populars la festa de Santa Llúcia, que se celebra al desembre, i la festa major, que s’escau a l’agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Gelida   (Castell del Poble) (4)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

La Granada

Celler

La Granada és un municipi de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)

A La Granada hi anem el 1 de novembre de 2011

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

El municipi de la Granada és emplaçat a la part central de l’Alt Penedès, amb una extensió de 6,6 km 2 . Limita al N amb Santa Fe del Penedès, a l’E amb Avinyonet del Penedès i Sant Cugat Sesgarrigues, al S amb Vilafranca del Penedès i a l’W amb les Cabanyes, Vilobí del Penedès i Font-rubí. A llevant, fora del terme municipal, hi ha l’enclavament del Cortei (1,1 km 2 ), situat entre els termes de Subirats i d’Avinyonet. Travessen el terme les carreteres comarcals que van de Vilafranca a Igualada i de Vilafranca a Martorell, que són enllaçades per una via local que passa pel cap de municipi. Aquesta carretera local té un desviament que porta a Santa Fe del Penedès. El territori és poc accidentat i el punt culminant és el puig del Pedró de la Granada (311 m), divisòria dels termes de la Granada, Santa Fe i Font-rubí. El terme és drenat pel torrent de les Comes, que aboca al torrent de la Rovira i aquest a la riera de Ribes.

El Poble

El poble de la Granada és situat (272 m) al límit amb Santa Fe del Penedès. El 2005 tenia 1 594 h. L’església parroquial de Sant Cristòfol és obra del segle XVI, bé que molt modificada al segle XVIII. Un altre edifici significatiu és el castell de la Granada, del qual es conserven només unes ruïnes, ja que fou destruït per ordre de Felip V. Pere Català explica que d’algunes pedres d’aquest castell feren pedralla per a la pavimentació d’una carretera durant la Guerra Civil de 1936-39. El castell és situat al centre del poble, al seu punt més alt. En resten alguns murs pertanyents a un recinte quadrangular i són encara visibles les ruïnes de l’antiga capella de Santa Maria del Castell. Com a edifici notable cal assenyalar també la casa del castlà, casal dels segles XV i XVI bastit en un estil gòtic de transició. El barri de l’Estació nasqué a redós de l’estació del ferrocarril de Barcelona a Tarragona, 1 km al SE del poble, a prop de la carretera de Martorell, a 3 km de l’estació de Vilafranca.

Festes

Des del 1962 és actiu al municipi el centre parroquial Sant Cristòfol, que organitza activitats de caire cultural i recreatiu. També cal esmentar el Casal de la Granada, l’Agrupació de Tastavins i diversos grups (de grallers, de teatre, de bastoners). Hi ha una biblioteca municipal.La festa major s’escau el segon diumenge de juliol, i la festa major petita o festa del Most, el tercer diumenge d’octubre.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Granada   (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Gerri de la Sal

Gerri de la Sal és un poble del Municipi de Baix Pallars comarca de Pallars Sobirà Província de Lleida

pont i Platjeta

A Gerri de la Sal hi anem el 14 d’agost de 2011

Dades del Municipi

Població (2011)
• Densitat
136 hab.
Coordenades 42° 19′ 29.40″ N, 1° 3′ 59.68″ ECoord.: 42° 19′ 29.40″ N, 1° 3′ 59.68″ E (mapa)
Codi postal 25590
Festa Major

Breu historia del municipi

El municipi de Baix Pallars, de 129,41 km 2 , és el més meridional de la comarca del Pallars Sobirà. El terme tradicional del seu cap, Gerri de la Sal, ocupava només 11,4 km 2 , però el 1969 li foren annexats els municipis de Peramea (21,5 km 2 ), Baén (52,5 km 2 ) i Montcortès de Pallars (43,4 km 2 ). D’ençà d’aquest any el terme rebé el nom oficial de Baix Pallars.

L’actual municipi de Baix Pallars limita al N amb Sort, per una petita part de terres, i amb Soriguera, a l’E amb el terme de Noves de Segre (Alt Urgell), al S amb Conca de Dalt i la Pobla de Segur, al SW amb Senterada i a l’W amb la Torre de Cabdella, aquests quatre darrers municipis del Pallars Jussà.

El terme comprèn, a més de la vila de Gerri de la Sal, cap administratiu, la vila de Peramea, els pobles de Baén, Buseu, Useu, Balestui, Pujol, Cortscastell, Montcortès de Pallars, Bretui, Mentui, Peralcalç i Sellui, els llogarets de Bresca, Enseu, el Comte, Capestany, Ancs, l’Espluga de Cuberes, Solduga, Cuberes i Pui, les caseries de Sant Sebastià de Buseu, Castellnou de Peramea, Sarroca i Canals, les Masies d’en Jaume, les Masies de Lleràs, les masies de Vilesa, l’antic hostal de Morreres i el monestir de Perabella.

Travessa la vall per la banda dreta de la Noguera la carretera C-13, de Lleida a Esterri d’Àneu. Aquesta carretera no traspassà l’estret de Collegats fins el 1905. Abans, l’estret de Collegats era un pas difícil que es feia, en part, per un inversemblant camí de carena que passava proper al monestir de Sant Pere de les Maleses, construït damunt el barranc de Sant Pere, a la banda que mira el Pallars Jussà. Al començament de la dècada del 1990 es feren remodelacions en el traçat de la carretera C-13 i s’hi construïren diversos túnels per tal d’evitar el tram de Collegats. De la C-13 surten diverses pistes que porten a la resta de nuclis del terme.

El Poble

El nucli de Gerri es va originar entorn de l’antiga abadia de Santa Maria de Gerri, la més important de tot el Pallars. Mai no va ser un nucli excessivament gran, però arribà a un màxim d’uns 750 h el 1860. Els censos antics li assignen 22 focs el 1378, 28 el 1553, 244 h el 1718 i 413 h el 1787. Pujà a 762 h (inclosos els dos petits nuclis doEnseu i Bresca) el 1860; després començà la davallada: 573 h el 1887, 449 h el 1900, 391 h el 1930, 326 h el 1950 i 347 h el 1960.

El 1553 a Peramea hi havia 31 focs i 4 a Pujol. El 1718 Peramea tenia 150 h, 20 h Balestui, 46 h Cortscastell i 20 h Pujol. El 1860 el municipi sumava en total 648 h, que s’havien reduït a 352 h el 1900. Excepte una lleu recuperació (365 h el 1920), posteriorment la població anà disminuint: 276 h el 1940 i 203 h el 1960.

El 1553 Baén tenia 5 focs i entre Buseu i Sant Sebastia en sumaven 4. El 1718 hi havia 85 h a Baén, 67 h a Buseu i Sant Sebastià, 12 h a Espluga, 46 h a Castellnou de Peramea i 45 h a Useu. El 1860 el municipi tenia en total 426 h. Després la població disminuí progressivament: 233 h el 1900, 214 h el 1930, 174 h el 1950 i 143 h el 1960.

Segons el fogatjament del 1553, els pobles que formaven l’antic municipi de Montcortès sumaven 61 focs. El 1718 la població havia arribat als 258 h i fins el 1860 augmentà a 767 h, moment a partir del qual començà a davallar (635 h el 1877, 478 h el 1900), minva que continuà després d’una lleu recuperació (512 h el 1930, 430 h el 1940, 373 h el 1950 i 304 h el 1960).

Després de l’annexió dels diversos municipis al de Gerri de la Sal, el primer cens oficial que dóna les dades en conjunt és el del 1970, any que es comptabilitzaren 622 h; posteriorment la població va davallar: el 1975 tenia 520 h, 451 h el 1981 i 350 h el 1991. A l’última dècada del segle XX la població s’estabilitzà entorn els 350 h amb algunes petites oscil·lacions, de manera que el 1999 hi havia 352 h i el 2005 assolí 380 h.

El nucli de Gerri es va originar entorn de l’antiga abadia de Santa Maria de Gerri, la més important de tot el Pallars. Mai no va ser un nucli excessivament gran, però arribà a un màxim d’uns 750 h el 1860. Els censos antics li assignen 22 focs el 1378, 28 el 1553, 244 h el 1718 i 413 h el 1787. Pujà a 762 h (inclosos els dos petits nuclis doEnseu i Bresca) el 1860; després començà la davallada: 573 h el 1887, 449 h el 1900, 391 h el 1930, 326 h el 1950 i 347 h el 1960.

El 1553 a Peramea hi havia 31 focs i 4 a Pujol. El 1718 Peramea tenia 150 h, 20 h Balestui, 46 h Cortscastell i 20 h Pujol. El 1860 el municipi sumava en total 648 h, que s’havien reduït a 352 h el 1900. Excepte una lleu recuperació (365 h el 1920), posteriorment la població anà disminuint: 276 h el 1940 i 203 h el 1960.

El 1553 Baén tenia 5 focs i entre Buseu i Sant Sebastia en sumaven 4. El 1718 hi havia 85 h a Baén, 67 h a Buseu i Sant Sebastià, 12 h a Espluga, 46 h a Castellnou de Peramea i 45 h a Useu. El 1860 el municipi tenia en total 426 h. Després la població disminuí progressivament: 233 h el 1900, 214 h el 1930, 174 h el 1950 i 143 h el 1960.

Segons el fogatjament del 1553, els pobles que formaven l’antic municipi de Montcortès sumaven 61 focs. El 1718 la població havia arribat als 258 h i fins el 1860 augmentà a 767 h, moment a partir del qual començà a davallar (635 h el 1877, 478 h el 1900), minva que continuà després d’una lleu recuperació (512 h el 1930, 430 h el 1940, 373 h el 1950 i 304 h el 1960).

Després de l’annexió dels diversos municipis al de Gerri de la Sal, el primer cens oficial que dóna les dades en conjunt és el del 1970, any que es comptabilitzaren 622 h; posteriorment la població va davallar: el 1975 tenia 520 h, 451 h el 1981 i 350 h el 1991. A l’última dècada del segle XX la població s’estabilitzà entorn els 350 h amb algunes petites oscil·lacions, de manera que el 1999 hi havia 352 h i el 2005 assolí 380 h.

Festa Major es el tercer dissabte del mas d’agost

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Gerri de la Sal (38)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Gessa

Gessa és un Poble del Municipi de  Naut Aran  Comarca Vall d’Aran i te l’ Ajuntament a Salardú

Gessa (7)

A Gessa hi anem el 11 agost del 2011 estan de vacances a Casa d’Arro 

Dades del Municipi

Entitat de població Habitants

Arties476  Bagergue88

Garòs158

Gessa137

Montgarri3

Salardú452

Tredòs154

Unha96

Vaquèira149

 

Localització: Naut Aran (Vall d’Aran)
Coordenades: 42° 42′ 19″ N, 0° 53′ 21″ ECoord.: 42° 42′ 19″ N, 0° 53′ 21″ E (mapa)
Altitud: 1.232 msnm[1]
Estil: Obra popular

Breu historia del municipi

Naut Aran (nom oficial, en aranès, anomenat Alto Arán fins al 1981, i Alt Aran des del 1981 fins al1985) és un municipi de la comarca de la Vall d’Aran. Constituït al 1967 amb la fusió dels termes d’Arties,SalardúGessaTredòsMontgarri i Bagergue, és el municipi més extens de la comarca, amb 248,9 Km² (aproximadament el 40% de la Vall). Comprèn cinc entitats municipals descentralitzadesArties e Garòs(en el terçó del mateix nom), Bagergue, Gessa, Tredòs i Unha (aquestes, en el terçó de Pujòlo); el cap del municipi és Salardú.

Compta amb centres educatius, biblioteques públiques, museus, poliesportiu, piscina municipal, camp degolf i estacions d’esquí, així com una àmplia oferta d’allotjament i restaurants. També s’hi pot caçar ipescar, activitats molt vinculats amb la cultura aranesa.

L’accés a Naut Aran des de la cara sud dels Pirineus es fa per la carretera C-28, que travessa el Port de la Bonaigua i connecta la Vall d’Aran amb el Pallars Sobirà. Al municipi es troba l’estació d’esquíVaquèira-Beret, una de les més extenses dels Pirineus

El Poble

Gessa és una entitat municipal descentralitzada dependent de l’ajuntament de Naut Aran. El seu territori comprèn una superfície de 8,87 km² i es reparteix en dos sectors: a l’oest el de Gessa i a l’est el de Marimanha, més petit, a manera d’enclavament. El 2005 tenia 137 habitants.

El poble està situat a 1.232 m d’altitud, al peu del Tuc d’Arenho i al marge dret de la Garona, a la confluència amb el barranc de Corilha, i al llarg de la carretera nacional C-28 que uneix Vielha amb Esterri d’Àneu pel port de la Bonaigua, entre Arties a l’oest i Salardú a l’est. Està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya

Festes

El segon dissabte de juny hi ha la romeria a Sant Martí de Corilha.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Gessa (Font)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web del municipi