Arxiu de la categoria: Comarca El Maresme

Arenys de Munt

 
Arenys de Munt es un municipi de la comarca del maresme

A Arenys de munt hi anem el 23 de novembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Maresme

Conté la localitat Aiguaviva
Població
Total 8.838 (2018)
• Densitat 414,93 hab/km²
Llar 49 (1497)
Gentilici arenyenc, arenyenca

Aiguaviva50Arenys de Munt7.058Arenys Residencial249Barri del Migdia, el54Barri Nord24Barri Orient31Barri Ponent22Can Jalpí189Can Sagrera18Collsacreu155Creueta, la252Els Tres Turons169Santa Rosa dels Pins75Sobirans41Torrent d’en Puig59Torrentbò45Vallvidrera9Dades: 2011. Font: Idescatu

Breu historia del municipi

El terme municipal (dit antigament Sant Martí d’Arenys) s’estén pels vessants meridionals de la Serralada Litoral. Limita amb el municipi del Vallès Oriental de Vallgorguina (N), i amb els del Maresme de Sant Iscle de Vallalta (NE), Canet de Mar (E), Arenys de Mar (S), Sant Vicenç de Montalt (SW) i Dosrius (W). Dins el municipi hi ha el sector de contacte entre els massissos del Corredor i de Montnegre, separats pel Coll Sacreu. Les altituds màximes són el Montalt (595 m), el turó del Mig (544 m) i el turó de la Vila Negra (536 m), que formen els Tres Turons, la silueta dels quals ha estat utilitzada sovint com a símbol del poble, on es forma la riera de Caldes (que des de poc abans de Torrentbò formava un important límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i els corregiments de Girona i Mataró, i avui separa els dos Arenys de Sant Vicenç i Caldes d’Estrac). Altres elevacions són la serra de Parent Rost (527 m), a ponent del Coll Sacreu, i el Pla de les Bruixes (402 m), a llevant del coll. En aquest sector elevat del NE del terme es forma la riera de Vallalta, que va en direcció est vers Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta i desemboca prop de Sant Pol. A l’extrem nord-oest del terme hi ha la capçalera de la riera d’Arenys, que rep una sèrie de torrents que davallen de la carena muntanyosa que separa el municipi de Vallgorguina. El municipi comprèn el poble d’Arenys de Munt, cap administratiu, els petits agregats de Sobirans i Torrentbò, nombroses masies esparses i algunes urbanitzacions (Aiguaviva, els Tres Turons, Collsacreu, Arenys Residencial i la Creueta, entre d’altres). La carretera C-61 d’Arenys de Mar a Sant Celoni (per Vallgorguina), passa pel poble d’Arenys de Munt paral·lela a la riera d’Arenys. Des de Mataró s’hi arriba també per l’anomenada carretera de Cornellà a Fogars de Tordera (per Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt), que voreja l’agregat de Torrentbò; i des del poble d’Arenys de Munt surt una petita carretera local que segueix tota la Vallalta abans d’arribar a Sant Pol. Pel S del terme passa l’autopista C-32, anomenada Corredor del Mediterrani.

El Poble

El poble d’Arenys de Munt (6.472 h el 2006) és a 121 m d’altitud, al sector central del terme, i la riera d’Arenys en forma l’eix principal i dona la fisonomia pròpia a la població, flanquejada per plàtans centenaris (1888). Moltes de les típiques cases de cos amb planta baixa i un pis i eixida a la part posterior, que es troben a banda i banda de la riera, tenen elements (posts) per a protegir-se de les sobtades i destructores riuades a l’època de les pluges, riuades especialment intenses al llarg del segle XVIII, amb la rompuda de les terres per a les vinyes. Els nous eixamples s’han anat formant seguint el creixement de la població i conservant l’estructura de poble camí.L’església parroquial de Sant Martí fou bastida els anys 1514-40 sobre una d’anterior, probablement romànica, i el mestre d’obres fou inicialment Pau Mateu; és un edifici d’una nau i harmoniosa façana, austera, flanquejada per un campanar de torre quadrat, dins l’estil gòtic tardà tan propi d’aquest sector del Maresme. Conserva un notable retaule de Sant Martí, fet pel poeta i pintor renaixentista Pere Serafí, que signà el contracte el 1543 (per 800 lliures), i l’obra fou acabada el 1546; és una bona mostra de la primera època del pintor, encara amb un cert arrelament en l’art gòtic. Les taules fetes pel mateix Serafí (sant Martí partint la clàmide per al pobre, somni del sant, el sant perseguit per bandolers, guariment d’un malalt, sant Martí besant un mesell i mort del sant) han estat restaurades. D’altres peces encarregades a la mateixa època no es conserven. També hi ha obres del tallista Jean de Tours, que feu una imatge de fusta de xiprer del sant i la part de talla del retaule, i de l’escultor Jaume Safont; és d’aquest darrer la imatge de pedra de sant Miquel Arcàngel que hi ha a la façana (la de sant Martí, destruïda el 1936, ha estat reproduïda). Té força interès la porta de fusta original del segle XVI, en la qual han estat incrustades ferradures antigues (algunes d’anteriors, procedents de l’església romànica), les quals cal pensar que corresponen a vots o ofrenes fetes al sant, protector dels cavalls.

Un altre edifici notable de la població és l’edifici de l’Escola Sant Martí, aixecat entre el 1933 i el 1937, obra postmodernista de l’arquitecte Enric Catà.Entre les masies antigues (segles XVI i XVII) de la població destaquen Can Borrell, Can Rossell (amb finestrals gòtics), Can Rifà, Can Barbeta, Can Mallol de la Torre (antigament Can Pasqual, masia fortificada amb una notable torre de defensa del segle XVI) i Can Colomer de la Vila, amb un magnífic finestral gòtic. Als afores de la població hi ha Can Bellsolell de la Torre (bastant modificada), que conserva un interessant arxiu on hi ha unes memòries de Francesc Bellsolell de la Torre i Padró (segle XVIII) on es relaten amb deteniment els anys finals de la guerra de Successió, crònica important per a la història local i també per a la comprensió de la guerra al món rural català.

Vista de Can Jalpí

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

D’altres masies notables són Can Sala de Baix i Can Sala de Dalt (la qual tenia prop seu, fins el 1936, la capella de la Mare de Déu del Bontornar, invocada pels navegants i coneguda des del segle XVII), Can Vallalta (a la capçalera d’aquesta vall), Ca l’Amar de la Torre (amb una torre de defensa quadrada), Ca l’Arquer (molt renovada, amb un notable hipogeu del segle XI), Can Zariquei (edifici neoclàssic del segle XIX) i Can Catà de Dalt. El casal de Can Jalpí, o Gelpi, al sud del poble, fou bastit dins un estil grandiloqüent per August Borràs, indià que esmerçà la seva fortuna en la fortificació de la vella masia.Entre els centres culturals de la població destaca el Centre Moral, creat vers el 1917, que promou nombroses activitats, i la masia Can Borrell, on es fan exposicions i conferències. A més, cal esmentar el Museu Zoològic Jordi Puigduví. Arenys de Munt celebra a la nit de Reis, al gener, la Nit de Naps, que consisteix a penjar naps als balcons de les noies solteres

Festes

. També al gener, el diumenge pròxim al 17, es fa la festa de Sant Antoni Abat, amb cavalcada de Tres Tombs, benedicció d’animals i fira de productes del camp. La festa major petita de la Mare de Déu del Remei se celebra el cap de setmana posterior al Diumenge de Glòria; és la festa de primavera per excel·lència, amb celebracions religioses, literàries i musicals. Pel juny té lloc la festa de Sant Joan i, coincidint amb la diada, es fa una Trobada de Puntaires. Durant el mes de juliol se celebra la festa de les Enramades, i l’acte central de l’11 de setembre és la Trobada d’Artesans, que es fa al mig de la riera. L’11 de novembre és la festa major de Sant Martí, entre els actes de la qual destaca la Mostra del Relleno (plat típic de la localitat).

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”91a19478″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Arenys de munt{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Arenys de Mar

Arenys de Mar es un municipi de la comarca del Maresme (Barcelona)

A Arenys de Mar hi anem el 23 de novembre de 2015

Dades del Municipi

Comarca Maresme
Població
Total 15.533 (2018)
• Densitat 2.284,26 hab/km²
Llar 121 (1553)
Gentilici Arenyenc, Arenyenca

Breu historia del municipi

Arenys de Mar, tal com el nom indica, neix en un areny o sorral, llit de la riera de Sobirans, que davalla del Montalt i de la serra del Corredor, arran de mar. El terme, de forma rectangular s’estén al sud del d’Arenys de Munt fins a la Mediterrània i des de la riera de Valldemaria, a llevant, que passa a frec de Canet de Mar, fins a la riera de Caldes, a ponent, límit amb el municipi homònim.

En aquest sector, on neix l’Alt Maresme, els contraforts de la Serralada Litoral Catalana (dels massissos del Corredor i del Montnegre) arriben fins a la mar. Així, el terme municipal s’expandeix per turons de poca alçària, espaiats per rieres i rials. El punt més alt del terme és el turó de les Garses (132 m). El subsol és de roca granítica, amb capes de sauló i argila. Els alzinars i els garrofers que ocupaven els vessants dels turons han anat desapareixent, mentre que els boscos de pins han crescut. El nucli antic de la vila resta encaixat enmig de dos turons, les penyes dels quals davallen fins a arribar a la mar: el Mal Temps a llevant i la Pietat, o turó del Cementiri, a ponent. La riera de Sobirans, o d’Arenys, que està subjecta, com totes les d’aquest sector de litoral, a sobtades rierades, divideix el nucli per la meitat i constitueix l’eix vertebrador del creixement urbà.

El terme comprèn la vila d’Arenys de Mar, cap de municipi, i diverses urbanitzacions, com les Carolines, el Cònsol, Vilaplana i les Vil·les, entre d’altres. Les vies de comunicació principals són la carretera N-II de Madrid a la Jonquera, que fa el recorregut paral·lelament a la mar, com el ferrocarril que des del 1857 comunica regularment la població per la línia de Barcelona a Portbou (la vila té estació), i l’autopista C-32. Seguint el traçat de la riera d’Arenys hi ha la carretera C-61, alhora la principal via urbana de la vila, que enllaça Arenys amb el Vallès Oriental (pel Coll Sacreu), passant per Arenys de Munt.

El Passeig de Xifré d’Arenys de Mar

 

© FOTOTECA.CAT

 

Arenys de Mar fou adscrit a la comarca del Maresme en la Divisió Territorial de Catalunya del 1936, dins la regió de Barcelona, adjudicació ratificada per la divisió comarcal del 1987, però històricament la població ha estat molt vinculada a l’àrea d’influència de Girona. La riera de Caldes marca el límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i entre les vegueries de Girona i Barcelona. També era el límit dels dominis del vescomtat de Cabrera. L’adscripció al bisbat de Girona es manté encara (amb un parèntesi des del 1957 fins al 1978, en què va estar adscrita al de Barcelona). Amb el decret de Nova Planta (1716) només passà de la vegueria de Girona al corregiment homònim. Però la importància econòmica i la funció de centre d’aquest sector gironí del corregiment motivà que Arenys fos erigit en cap de partit judicial (1834) amb les poblacions més vinculades a les especialitats jurídiques de la diòcesi de Girona (les de l’Alt Maresme, algunes del Vallès, com Sant Celoni, Vallgorguina, Vilalba Sasserra, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, Campins, Gualba, i de la Selva, com Fogars de Tordera). Aquestes raons històriques, a més d’altres de geogràfiques i socioeconòmiques, fan que alguns sectors, encapçalats per l’historiador arenyenc Josep M. Pons i Guri, defensin l’adscripció d’Arenys i l’Alt Maresme a la Selva.

El Poble

La vila d’Arenys de Mar, a 10 m d’altitud i 14 016 h el 2006, és a la costa, migpartida per la Riera o la Rambla, flanquejada de frondosos plàtans, centre de la vida ciutadana, que en forma l’eix principal i dona la fisonomia característica a la població. El nucli urbà format a partir del primer veïnat seguí el creixement vertical al llarg de la riera, concentrada al fons del llit, a causa dels grans desnivells del terreny i de la presència dels turons límit, els del Mal Temps i del Cementiri. Les noves edificacions sorgides a la dècada del 1960 es concentren a la part alta de la Riera: són blocs d’habitatges fets pel Patronat de Santa Maria, sota la iniciativa del qual es bastiren un total de cinc grups (el Pla dels Frares, sa Boada, Santa Maria, Joan XXIII i Lurda). El 1964 es bastí un grup d’habitatges socials per a pescadors al turó de la Pietat, dit els Pescadors, o Grup d’Habitatges Sant Elm, on habitaren inicialment famílies vingudes del Baix Ebre. A la vila hi ha espais que poden ser considerats zona verda: el parc de Lurda i el Parc dels Països Catalans. El 2002 acabaren les obres de soterrrament de la riera d’Arenys al seu pas pel nucli urbà.

L’església parroquial de Santa Maria d’Arenys, monument nacional, correspon a un segon edifici bastit a l’altre costat de la plaça on s’aixecà el primer. Començada la construcció el 1584 pel mestre Jean de Tours, i acabada pels seus fills Joan i Dionís Torres l’any 1628, ha sofert ampliacions i afegits fins al principi del segle XX. La façana és barroca, flanquejada per un esvelt campanar octagonal acabat en balustrada i torrella i per una altra petita torre de teulada piramidal (amb teules envernissades), antic comunidor. Conté un dels millors i més espectaculars retaules catalans, obra de l’escultor Pau Costa (1706-11), d’estil barroc sobre una base renaixentista, obra de l’escultor arenyenc Antoni Joan Riera, realitzat entre el 1636 i el 1638, sobre el qual apareixen dos magnífics relleus amb l’escut de la vila, esculpits en marbre itàlic, inspirat en els gravats del pintor italià Carlo Moratta (escenes de la Nativitat, la Presentació i l’Epifania); la policromia i dauradura foren encarregades a Erasme Vinyals. A la vila hi ha convents de diferents ordes religiosos (caputxins, concepcionistes, escolàpies, clarisses, etc.).

Monument de funerari de Josep Llimona al cementiri d’Arenys de Mar

 

© ARXIU FOTOTECA.CAT

 

Altres monuments d’interès són la Teixonera, al parc de Lurda, amb elements gòtics; les dues torres de guaita del segle XVI: la d’en Llobet al carrer d’Avall i la del Carrer Ample; les cases pairals de Can Pol i Can Ramis (segles XVII i XVIII); l’ajuntament, antic hostal del segle XVII convertit en casa consistorial l’any 1773; l’ermita de Montcalvari (bastida el 1584), molt transformada, i la plaça del Mercat, prop de la Riera, obra de l’arquitecte modernista Ignasi Mas (1925-1929). Sobre la vila, al capdamunt de la Riera, s’alça l’interessant edifici neoclàssic de l’Hospital Xifré, construït entre el 1844 i el 1848, per una donació de Josep Xifré i Cases (1777-1856), fill d’Arenys i prototip de l’americanoque feu una gran fortuna a Cuba i als EUA. Resten a la vila petits conjunts, com el carrer de la Torre, que conserven cases amb tots els elements de l’antiga arquitectura popular, i té força caràcter el carrer de l’Església, on s’aixecava l’Hospital Vell (la capella de Sant Jaume de l’hospital es consagrà el 1604) i al costat el teatre annex, bastit el 1828 per a subvencionar l’hospital. El cementiri, glossat per Espriu en la seva poesia, té monuments funeraris de Llimona, Marès, Vallmitjana, Barrera, etc., i guarda les despulles del poeta que va convertir Arenys de Mar en el mite literari de Sinera.

Al marge de la vila han sorgit urbanitzacions de segona residència esteses als turons del voltant: les Carolines, Cinc-roses, Apartarenys, el Cònsol, l’Estrella, el Maltemps, Montmar, Portimar, el Portinyol, la Victòria, Vilaplana i les Vil·les. Al sector del terme pròxim a Caldes d’Estrac s’aixeca la torre dels Encantats, al Puig Castellar, dominant la riera de Caldes, torre bastida al segle XIII, modificada i ampliada al segle XV i envoltada d’una muralla del segle XVI; en aquest mateix lloc es troba un important poblat ibèric dels segles IV-I aC.

Festes

Entre les nombroses entitats culturals i recreatives continuen actius l’Ateneu Arenyenc, la Societat Gran Casino i el Casal de Joventut Seràfica (1906), que conté diverses seccions. Cal esmentar a més el centre cultural Calisay, on es fan exposicions i s’exhibeixen les botes d’aquesta indústria licorera.

La vila disposa del Museu Marès de la Punta (1983), instal·lat a l’edifici de l’Hospital Vell, que conserva la col·lecció de puntes de coixí més important de l’Estat espanyol (des del 1862 fins als nostres dies), donada a la vila per Frederic Marès i Deulovol; el Museu Mollfulleda de Mineralogia, amb una interessant col·lecció de minerals de les zones mineres més importants i de la mineralogia catalana; el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu; el Centre d’Estudis Baralt, i l’Arxiu Municipal, organitzat en dos serveis, un que correspon a la documentació històrica (Arxiu Històric Fidel Fita) i l’altre amb la documentació de menys de trenta anys.Entre les festes més destacades d’Arenys de Mar cal esmentar el Carnaval, que se celebra amb els balls i la rua. El 3 de maig de 1599 tingué lloc la separació dels municipis d’Arenys de Munt i Arenys de Mar, i per commemorar aquest fet se celebra aquesta diada amb la festa de la Bandereta, que consisteix a penjar una bandera dalt del campanar, el qual es pot visitar aquest dia. Per Sant Joan se celebra la festa del Solstici d’Estiu, que inclou una mostra de productes artesanals. El 29 de juny se celebra la festa de Sant Pere, en què hom crema una bota de vi amb motiu de la celebració de la consagració del temple de Santa Maria d’Arenys. Des del 1664, per un vot del consell de la vila, se celebra la festa major de Sant Zenó, el 9 de juliol, que s’inicia amb un pregó de festes i es clou amb els focs d’artifici al capdavall de la riera d’Arenys. El 16 de juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme amb una processó marítima, en la qual la marededeu és transportada amb una barca engalanada. Una altra festa popular important és la de Sant Roc, el 16 d’agost, arrelada a Arenys des la darreria del segle XVI; el mateix dia es balla la tradicional dansa d’Arenys. En moltes d’aquestes diades de festa surten els gegants: la Flor d’Alba i en Tallaferro (1955), en Roc i la Maria (1980) i l’Elm i la Carmeta (1997).

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”90c7f927″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Arenys de mar{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament d’Arenys de Mar

Enciclopèdia catalana

Alella

Alella es un municipi de la comarca del maresme (Barcelona)

A Alella hi anem el 21 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Maresme

Capital Alella
Població
Total 9.764 (2018)
• Densitat 1.017,08 hab/km²
Llar 48 (1553)
Gentilici Alellenc, Alellenca

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis vallesans de Santa Maria de Martorelles (NW) i Vallromanes (N) i amb els del Maresme de Taià (E), el Masnou (SE-S), Montgat (SW) i Tiana (W).

El municipi s’estén als vessants de marina de la Serralada Litoral, entre el turó d’en Mates (483 m), a ponent, i els d’en Colomer (257 m) i d’en Cabús (368 m), a llevant. El poble d’Alella té una situació similar a la d’altres pobles de “dalt” del Maresme, al peu de la serra i, en aquest cas, a la confluència de dues rieres que en davallen, la de la Coma Fosca (W) i la de la Coma Clara (E), que formen la riera d’Alella, que desguassa directament a la mar, dins el terme del Masnou. Altres elevacions separen el terme del de Tiana (turons de l’Andreu i del Bessó) i del de Taià (turó de les Monges).

Comprèn el poble d’Alella, cap municipal, la caseria de Can Magarola i nombroses urbanitzacions (Alella Parc, Can Sorts, Nova Alella i el Solell, entre d’altres). La mateixa carretera que comunica Alella amb el Masnou i amb la N-II continua vers el N i, a través del coll de Font de Cera, es comunica amb el Vallès Oriental. Pel sector sud del terme passa l’autopista C-32, amb una sortida a Alella

El Poble

El poble d’Alella, a 90 m d’altitud i 9.013 h el 2006, és a la confluència de les dues rieres de la Coma Fosca i de la Coma Clara, que formen la d’Alella davant l’antiga casa de Can Lleonard. Inicialment la població es trobava esparsa per les valls del terme, però es formà un nucli al voltant de l’església parroquial, al centre de la vall, que s’ha estès modernament i ampliat seguint les dues valls i la carretera que travessa el terme. Els darrers anys les urbanitzacions han experimentat un fort creixement i actualment formen part del continu urbà del nucli inicial del poble d’Alella.

L’església parroquial de Sant Feliu d’Alella

 

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

 

L’església parroquial de Sant Feliu d’Alella conserva de la primitiva construcció romànica el primer dels cossos del campanar, de torre, quadrat i amb arcuacions llombardes; adossada al campanar es bastí en 1454-63 una església d’estil gòtic, més àmplia, que correspon al lloc ocupat per l’actual presbiteri i les capelles més properes. L’ampliació de l’església el 1611-13, dirigida pel mestre Antic Ponç, és la que ha perdurat. La façana renaixentista té una portalada rectangular flanquejada per columnes i acabada en una fornícula amb l’escultura de Sant Feliu, i un frontó decorat amb ornaments apiramidats corona el conjunt. La capella del Santíssim es bastí el 1886, però no se seguí el projecte que havia fet Antoni Gaudí (conservat per l’arxiu parroquial). Bonet i Garí, que dirigí la restauració del temple, dissenyà una gran llàntia. Les actuals campanes del rellotge procedeixen de la torre de Gràcia del virrei Amat i foren fetes el 1772 a Lima. Entre les peces de més valor que havia tingut la parròquia cal esmentar el retaule que l’ardiaca Desplà féu bastir a Pere Torrent el 1512; aquest retaule fou substituït per d’altres, entre els quals hi havia, ja al segle XIX, el de la confraria de vidriers de la seu de Barcelona (obra del segle XVIII), que desaparegué en les destruccions del 1936. Entre els interessants documents guardats a l’arxiu parroquial hi ha el llibre redactat pel rector Francesc Riu (1694-1740), De redditibus Ecclesiae Sancti Felicis Alella,indispensable per a conèixer a fons la història del poble. Davant l’absis hi ha un monument a l’ardiaca Desplà i una estela en memòria de Gaudí.

La població i els seus entorns són particularment rics en edificis interessants, tant masies antigues (algunes documentades des del segle XIV) com cases de residència fetes des de mitjan segle XIX, en estils historicista, eclèctic, modernista o noucentista. Destaquen la Casa d’Alella, o del Terçó o de les Quatre Torres (l’edifici era coronat per quatre torres), coneguda des del segle XVII, i el gran casal anomenat Cal Governador, propietat dels escolapis i envoltat de jardins ornats amb escultures. Aquest casal fou propietat d’Enric de Cardona i d’Erill, governador general del Principat de Catalunya, a la fi del segle XVI, i posteriorment passà als Cardona, barons de Saneja i Assuévar, i als comtes de Santa Coloma, segles XVIII-XIX.

Can Bragulat

 

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

 

Altres masies antigues del nucli urbà són la de Cal Canonge, o Cal Baró (segle XIV), amb torre de defensa rodona; Can Bragulat (segle XV), i Can Lleonard (segle XVII), amb façana esgrafiada, situada a la confluència de les dues rieres. A la Coma Fosca hi ha Can Poferrer (segle XIV), Can Cortès (segle XV), Can Casals (segle XIV) i Can Doctor (segle XV). I a la Coma Clara es troben Can Magarola (segles XIII i XIV), masia restaurada i ambientada amb sales decorades i moblades, seu del museu; les Monges (segle XVII), amb la font de la Salut, d’on sortiren els famosos plafons de ceràmica de la Xocolatada i la Correguda de Bous conservats al Museu de Ceràmica de Barcelona (hi resten encara el dels Grassos i el dels Prims, en molt mal estat); Can Boquet (segle XIV), i Can Calderó (segle XVI), amb torre de defensa quadrada. Entre les cases residencials es destaquen la Gaietana, la del Marquès d’Alella, Can Cases i l’esmentada torre de Cal Governador. És notable també l’edifici de la cooperativa vinícola, obra de Jeroni Martorell (1906).

Can Boquet

 

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

 

Alella sempre ha tingut una forta vida cultural i associativa. Cal esmentar-ne les antigues societats La Constància i La Unió Alellense, els Cors Clavé, els grups de teatre i, més recentment, el Casal d’Alella, el qual acull la majoria d’activitats recreatives i culturals del poble. La Masia Museu Can Magarola (1996) és museu d’etnologia popular i de la història del poble, i alhora Casal del Vi i seu del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Alella; al celler s’hi exposen màquines i eines relacionades amb la producció vinícola. Al poble es poden visitar també diferent caves.

Festes

La festa major de Sant Feliu l’Africà, patró del poble, s’escau el dia 1 d’agost; amb motiu d’aquesta tradicional festa, hom menja unes típiques peres farcides. El segon diumenge de juny se celebra la festa de l’Arròs, un concurs de paelles que es realitza al bosquet d’Alella, i el segon cap de setmana de setembre se celebra la festa de la Verema

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”070d6665″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Alella{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines webb 

pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Montgat

el-masnou-3-frases-a-terra

Montgat és un Municipi de la Comarca del Maresma (Barcelona)

A Montgat hi anem el 8 de setembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici Montgatí, montgatina
Superfície 2,95 km²
Altitud 20 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
11.315 hab.
3.835,59 hab/km²

Breu historia del municipi

Com Tiana, municipi del qual depengué fins el 1936, forma part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Situat a la costa, el sector de platja s’estén des del sector industrial del barri de les Mallorquines (continuació del carrer del Manresà de Badalona) fins al sector de caràcter més residencial proper al terme del Masnou. Limita amb el terme municipal de Tiana al N, el d’Alella i el Masnou a l’E i el de Badalona a l’W. La complexa estructura orogràfica del terme i les modernes vies de comunicació han motivat l’expansió fragmentada de la població en distints nuclis: el nucli antic és a llevant del turó de Montgat (barri de San Joan) i arriba fins al barri residencial de Montsolís; el sector de les Mallorquines, el més poblat i industrial, es troba al peu del turó de les Guixeres, a la costa, tocant a Badalona, i els nous barris com les Costes, Can Siurana, Can Maurici i la urbanització del Turó del Mar.

Una sèrie de turons formen a ponent el límit tradicional amb el Pla de Barcelona. El més característic és el turó de Montgat (64 m d’altitud), que s’endinsava en la mar, fita orogràfica que assenyalava el límit de llevant del corregiment de Barcelona pels decrets de Nova Planta i que havia tingut un gran valor estratègic, i a redós del qual es formà el primer nucli de pescadors. El túnel del ferrocarril a Mataró (1848), el primer túnel ferroviari de la península, el pas de la carretera i l’extracció de calç, però, han desfigurat aquest turó. Altres turons d’aquest sector són el del Sastre (62 m) i el de les Guixeres (112 m), més a l’interior. Des del sector muntanyós de Tiana davallen diverses rieres que desemboquen directament a la mar. Travessen el terme la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, la línia del ferrocarril de Barcelona a Girona per Mataró, que té estació al poble, i les autopistes C-31 de Barcelona a Montgat i la C-32 de Montgat a Palafolls.

El Poble

El poble de Montgat, amb 9 427 h el 2006 i a 20 m d’altitud, és a la part de llevant del turó homònim, a la costa, i es formà a partir d’un petit nucli de pescadors (barri de Sant Joan) arredossat prop de la torre de defensa de Ca n’Alzina (segle XVI o XVII), vora la mar, que encara es conserva i té una peculiar planta en part quadrada i en part circular. Prop de la torre resten algunes edificacions antigues. Eclesiàsticament aquest petit nucli depenia de Tiana, i els pescadors formaven part de la confraria de Nostra Senyora de l’Alegria, que tenia altar propi a l’església vella de Tiana. En fer-se gran la població, la capella de Sant Joan, esmentada des del segle XVI, adquirí la categoria de parròquia (Sant Joan de Montgat), la qual es troba al N de la via del ferrocarril. Després de l’obertura del túnel del ferrocarril (la companyia pagà 400 duros al propietari de Ca n’Alzina, a qui pertanyien els terrenys) s’establí l’estació de parada a ponent del turó, i al voltant es formà el barri de les Mallorquines, on s’instal·laren importants indústries (productes químics, porcellanes, adoberies, etc.). Al principi del segle XX hi havia encara un bon nombre de barques de pesca. Hi hagué un plet entre Pañell, que tenia la concessió, i els pescadors, que volien construir un desembarcador amb màquines; aquest, però, no s’arribà a fer a causa de l’increment de la industrialització i la regressió de l’activitat pesquera. A l’altra banda de la carretera hi ha el barri de la Colònia Argentina, format al voltant de l’ajuntament. Més amunt se situa el grup d’habitatges del Turó del Mar, construït el 1965 als terrenys de Can Ribes. Dins les terres de la gran masia de Can Ribes hi ha l’antiga església romànica de Sant Martí, documentada ja el 1027, d’una nau i absis semicircular, restaurada, dins el clos d’unes instal·lacions esportives.

El poble s’allarga vers llevant seguint la costa pel barri de Montsolís, on hi ha un baixador de la línia del ferrocarril instal·lat a causa de la funció, com a lloc de banys i estiueg, que adquirí des del començament del segle XX. S’hi troba una gran casa senyorial dels Pallejà, marquesos de Mansolí (o Montsolís), de tipus modernista, i s’hi concentren els serveis turístics i d’esplai; les terres al N d’aquest barri, ja dins el pla d’Alella, han estat fins a temps recents cobertes de vinya i conreus. Al sector més muntanyenc hi ha els barris de Sant Maurici, de Ciurana i de les Costes. Al límit amb el terme municipal de Badalona es troba el barri de les Mallorquines, on es desenvolupa una gran part de la indústria montgatina.

Les celebracions tradicionals de Montgat són la centenària festa major de Sant Jordi, el 23 d’abril, i la festa major de Sant Joan, el 24 de juny. Al juliol, la nit del dissabte més propera a la diada del Carme se celebra la festa Cara al Mar, coneguda popularment com La Sardinada, en la qual els pescadors van a la platja amb una marededéu del Carme, es fan focs artificials, una cantada d’havaneres, un cremat i una sardinada per a tot el poble. Darrerament, s’han afegit altres actes al calendari de celebracions de Montgat, com les festes petites que se celebran al llarg de l’any als diferents barris del municipi o la Fira de Nadal, al desembre.

Festes

Les celebracions tradicionals de Montgat són la centenària festa major de Sant Jordi, el 23 d’abril, i la festa major de Sant Joan, el 24 de juny. Al juliol, la nit del dissabte més propera a la diada del Carme se celebra la festa Cara al Mar, coneguda popularment com La Sardinada, en la qual els pescadors van a la platja amb una marededéu del Carme, es fan focs artificials, una cantada d’havaneres, un cremat i una sardinada per a tot el poble. Darrerament, s’han afegit altres actes al calendari de celebracions de Montgat, com les festes petites que se celebran al llarg de l’any als diferents barris del municipi o la Fira de Nadal, al desembre.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”30912873″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Montgat{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

el-masnou-2-frases-a-terra

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Premià de Dalt

Premià de Dalt (17) Monestir de la Cisa

Premià de Dalt és un Municipi de la Comarca Maresme (Barcelona)

A Premià de Dalt hi anem el 21 desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Premianenc, premianenca
Superfície 6,56 km²
Altitud 142 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
10.311 hab.
1.571,8 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vilassar de Dalt (NE),Vilassar de Mar (SE), Premià de Mar (S), el Masnou (SW), Taià (W), tots del Maresme, i Vallromanes (NW), del Vallès Oriental. Comprèn el poble de Premià de Dalt, cap de municipi, els barris de Santa Anna i Tió, la Floresta i la Pixotella o el Remei, l’ermita de Sant Mateu i el santuari de la Cisa, algunes masies antigues i diverses urbanitzacions residencials. Fins el 1836 el terme arribava a la mar i incloïa, en la característica situació del Maresme, el poble antic resguardat dels atacs marítims i el barri de mar, que en desaparèixer el perill va créixer i es va independitzar fins a esdevenir Premià de Mar.Es comunica per carretera amb Premià de Mar i amb Vilassar de Dalt, i l’autopista C-32 travessa el sector meridional del terme de ponent a llevant.

El Poble

El poble de Premià de Dalt (2 711 h el 2007) és situat a 142 m d’altitud, al peu dels vessants meridionals de la serra de Sant Mateu, al sector de contacte entre la muntanya i la plana, a la vora de la riera de Premià, que forma una de les principals vies de comunicació, la qual es desplega a redós de l’església parroquial en petits nuclis que abans es trobaven relativament aïllats (barris de Muntanya, de Mar, del Castell, de la Cisa, del Sant Crist) i que, de fet, s’han anat unint a causa del creixement. L’edifici de l’església parroquial de Sant Pere de Premià va ser totalment reformat a la fi del segle XVI (1588) dins un estil gòtic tardà, d’una nau amb capelles laterals, absis poligonal i campanar de planta quadrada decorat amb gàrgoles; va ser restaurat novament després de la guerra de 1936-39. L’advocació de Sant Pere havia estat compartida amb la de Sant Tomàs (1054).Entre els edificis més interessants del nucli de Premià de Dalt, a més de l’ajuntament, hi ha el casal de Can Franquesa (segle XVIII), conjunt arquitectònic amb una torre, del segle XVI; allotja la Societat Cultural Sant Jaume. Altres masies antigues són Can Figueres (segles XIV-XV), Can Calons (del 1400, reformada als segles XVIII-XIX, que conserva finestres gòtiques), Ca l’Orriols (1790), Can Moles (segles XIV-XV, amb una torre), Can Coromines, Can Marquès i Can Pau Cussó, amb unes peculiars façanes de línies corbes. Ja als afores de la població hi ha el gran casal residencial de Can Tries, del començament del segle XIX, voltat de jardins, dit ara Castelldaura i propietat de l’Opus Dei, que hi té una residència. També hi ha les masies de Can Creus (1792), la pairalia de Can Riera, la Casa Verboom —popularment Can Borbon—, antiga propietat de Pròsper de Verboom (1665-1744), i, situat al sector muntanyós, el Greny, que va ser construït per J. Folch i Torres.La Societat Cultural Sant Jaume agrupa la vida cívica i cultural i també les activitats esportives. A Can Figueres hi ha la casa de cultura i el Museu de Premià de Mar, inaugurat el 1999; inclou objectes diversos que expliquen la història del municipi, i diverses sales per a exposicions temporals. El 2003 s’inaugurà la nova biblioteca i Arxiu Municipal a l’edifici de Can Figueres.Per Carnaval es fa una cercavila amb carrosses i disfresses i, des del 1982, s’ha recuperat el ball de l’espolsada. 

Festes

Pel 29 de juny se celebra la festa major de Sant Pere. Altres actes són la Fira de Sant Jordi, la Setmana Cultural del mes d’abril i la Fira de Nadal.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”4ba827d8″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Premià de Dalt{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Premià de Dalt (2) Antic Ajuntament

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

El Masnou

El Masnou (3) Frases a terra

El Masnou és un municipi de la Comarca del Masnou (Barcelona)

A El Masnou hi anem el 21  de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Masnoví, masnovina
Superfície 3,44 km²
Altitud 27 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
22.742 hab.
6.611,05 hab/km²

Breu historia del municipi

La primera referència del nombre d’habitants de la població (masnovins) és de l’any 1824, que tenia 2 333 h. L’any 1846, després de l’annexió d’Alella de Mar, el municipi comptabilitzava 3 587 h, mentre que el 1860, moment de plena expansió de les activitats de la marina i la navegació, la població ja era de 4 036 h.

El port esportiu del Masnou

 

© Fototeca.cat

 

El 1900, amb la crisi de la fil·loxera i la consolidació de la marina de vapor, la població havia baixat a 3 396 h. La industrialització i la funció de lloc d’estiueig de luxe tornaren a produir un increment continuat (4 604 h el 1930, 4 970 h el 1940, 5 098 h el 1950, 6 901 h el 1960), que s’accelerà des d’aleshores (10 410 h el 1970, 14 430 h el 1981, 18 393 h el 1991, 20 678 h el 2001 i 21 464 h el 2005).

L’agricultura gairebé ha desaparegut, reduïda principalment al conreu de flors i plantes ornamentals i la vinya. L’any 2000 s’instal·là al municipi una piscifactoria d’orades i llobarros. La indústria, que tradicionalment havia estat important, ha quedat concentrada en unes poques grans empreses tèxtils i de productes farmacèutics (Laboratoris Cusí).

El Masnou ha estat tradicionalment un poble d’estiueig, però no té el caràcter plenament turístic d’altres llocs del Maresme, i la capacitat d’allotjament en hotels i càmpings continua essent poc important. Disposa de certes dotacions, com el port esportiu (inaugurat el 1972 i ampliat el 1992), que dóna vida a la població i atreu determinats serveis. El dimarts hi ha mercat. La proximitat amb Barcelona i la tradicional funció d’estiueig de la població han condicionat la transformació del Masnou en lloc de primera residència. Pel que fa als serveis educatius, hi ha diversos centres que imparteixen tots els nivells fins al batxillerat i la formació professional de grau superior especialitzada (hostaleria, turisme, gestió comercial, educació infantil, etc.). Des del 1990 funciona l’Escola de Maquetisme Naval, vinculada al Museu Municipal de Nàutica.

El Poble

La vila del Masnou, a 27 m d’altitud, s’allarga seguint la costa, i forma un continu amb l’antic barri d’Alella de Mar a ponent i d’Ocata a llevant. El nucli antic es troba en un sector aturonat que dóna una airosa disposició als carrers pròxims a la platja i al port esportiu, enfilats de manera que des de gairebé totes les cases de les antigues famílies marineres es veia la mar; es conserven encara un bon nombre de cases populars del segle XIX, sovint d’un cós (25 pams) d’amplada, blanques i harmonioses, com la casa natal de Lluís Millet, el fundador de l’Orfeó Català.

Ca l’Aymà, torre modernista del Masnou

 

© Fototeca.cat

 

La llarga façana marítima fou urbanitzada durant el primer quart del segle XIX en un passeig on els edificis més notables són la casa de la vila (1845), obra neoclàssica tardana de l’arquitecte masnoví Miquel Garriga i Roca, i el Casino del Masnou, construït el 1904 pel també masnoví Bonaventura Bassegoda i Amigó. Enlairada en un carrer interior i dominant la mar hi ha l’església parroquial de Sant Pere (1769-1817), obra de Miquel i Pau Garriga, avi i pare de l’esmentat Miquel Garriga i Roca; edificada sobre una capella anterior, té una sola nau, campanar de torre quadrada i façana classicitzant. A la dècada dels cinquanta, J. Brunet va pintar els frescos de la capella del Santíssim, i als seixanta, l’arquitecte Marià Ribas construí els dos cossos superiors del campanar.Altres edificis que cal destacar són la casa senyorial, voltada d’un gran parc, del marquès del Masnou (títol donat a Romà Fabra i Puig, fill del primer marquès d’Alella, el 1922), obra d’estil neoclàssic de l’arquitecte Salvador Vinyals construïda l’any 1902; la Casa Benèfica o Asil, obra modernista de Gaietà Buïgas i Monravà, encara que modificada posteriorment, i les antigues masies, avui renovades o modificades, com ara Cal Teixidor (segle XVII), on figura la dècima sobre el carril de Mataró, en rajoles de València: “”Día 28 de octubre de 1848. Esta casa de campaña, sita delante del mar, por su playa vio pasar al primer wagon de España. Si de Mongat la montaña un inglés agujereó todo español ensalzó el genio de Barcelona, que con vapor proporciona ir volando a Mataró “ .Cal esmentar, a més, Ca l’Antic (segle XVI), Can Malet, el Mas Fontanills, Can Pascol, Ca l’Aymà o Residència Bellresguard (torre modernista) i Cal Senyor, edifici modernista de J.M. Fossas on destaca la decoració de la façana amb rajoles vidrades. Entre les urbanitzacions es destaquen, entre d’altres, Califòrnia, Can Teixidor, Bellesguard, Santa Madrona, Ivars Meià (compartida amb Alella), que per l’aglomeració de les noves construccions i barris resten incorporades dins el continu urbà.

Entre les institucions culturals i recreatives, que tingueren una gran florida a la fi del segle XIX i la primera meitat del XX, cal destacar el Centre Coral Unió Masnouenca, anomenat després La Calàndria, el Casinet, la Nova Unió Masnouenca, el Casino, entitat nascuda el 1876, i el Club Nàutic, de prestigi internacional. La població disposa de tres museus. El Museu Municipal de Nàutica del Masnou, inaugurat el 1962, té una notable col·lecció d’arqueologia prehistòrica i romana (objectes de la vil·la romana de Cal Ros de les Cabres, excavada des del 1901), de ceràmica catalana i sobretot de nàutica (instruments marins, maquetes de vaixells, cartes nàutiques, etc.). També hi ha el Museu Cusí de Farmàcia, propietat de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, instal·lat als laboratoris Alcon, on fou refeta l’antiga farmàcia del monestir de Santa María la Real de Nájera (Logronyo), de la segona meitat del segle XVIII, comprada per Joaquim Cusí el 1931. Compta també amb una bona col·lecció de ceràmica hispànica, gravats mèdics i biblioteca especialitzada. Finalment, es pot visitar el Museu de les Mines del Masnou, que permet recórrer dues de les mines d’aigua amb què antigament es feia el subministrament de l’aigua per a la vila. La Casa de Cultura és instal·lada en un interessant edifici neoàrab del 1901 que fou donat pels descendents de la família Sensat i Pagès.

Festes

De les festes del Masnou destaquen la Fira de Primavera, iniciada el 1977, que se celebra el darrer diumenge de març, i la festa major de Sant Pere, que s’escau el 29 de juny, en la qual s’organitzen diversos actes festius (castell de focs artificials, cantada d’havaneres, cremat, exposició de flors, etc.). Durant el mes de juliol té lloc el festival de teatre còmic Ple de Riure.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”c4febca5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Masnou{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

El Masnou (2) Estació

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web oficial de l’Ajuntament