Arxiu de la categoria: any 2015

Bolvir

Bolvir és un municipi de la Cerdanya (Girona)

A Bolvir hi anem el 15 de desembre de 2015

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Baixa Cerdanya
Població
Total 383 (2018)
• Densitat 37,18 hab/km²
Llar 17 (1553)

Raval del Castell48Bolvir252Talltorta26el Golf11el Remei37la Corona2les Espiraltes7la Ferratgeta8la Pleta2Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

És situat a la dreta del Segre. El terreny és un declivi de les muntanyes de Guils i Ger, municipis amb els quals confronta pel NE i per l’W respectivament; ambdós coincideixen al vèrtex més septentrional del terme, on hi ha la Serra Boledosa i el cap de Tos. A l’E, el terme limita amb Puigcerdà, i pel S, el curs del Segre fa de termenal amb Urtx.

Drenen també el territori els torrents d’Agustins i de la Mata de l’Ós o dels Estanys, que conflueixen just sota el poble i formen el Torrent Forcat, més el torrent de Guils o de Rigat, que baixa d’aquest terme, i el riu d’Aravó o de Querol, que aflueix al Segre prop dels masos de Talltorta. Completen la xarxa hidrogràfica la séquia de Cerdanya, per la solana, i la de Sant Martí per la part baixa.

El municipi comprèn, a més del poble del seu nom, cap del terme, el poblet de Talltorta, les caseries del Raval del Castell o el Veïnat d’Amunt, i el del Remei, un gran nombre d’urbanitzacions com la Zona Residencial del Golf, compartida amb Guils de Cerdanya, i diversos despoblats: el de Soler, el de Santa Fe de Talltorta i el de Sant Grau de Talltorta.

El terme és travessat de llevant a ponent per la carretera N-260, de Puigcerdà vers la Seu d’Urgell. Hom pot anar també del poble de Bolvir a Sant Martí d’Aravó (Guils de Cerdanya) per un camí veïnal. Al SE, vora Talltorta hi ha l’antiga carretera de Puigcerdà a Alp, que travessa el Segre pel pont nou de Soler (construït el 1982) al lloc despoblat conegut per Soler o per Sant Climent de Soler.

El Poble

El poble de Bolvir (1 145 m d’altitud), amb 191 h el 2001, s’esglaona al lleu vessant a banda i banda del torrent d’Agustins, just abans que aquest conflueixi amb el barranc dels Estanys, d’aquí que hom anomeni el curs subsegüent Torrent Forcat. L’església parroquial de Santa Cecília és un edifici romànic, amb l’absis semicircular ornamentat exteriorment amb una motllura d’on surten unes petites mènsules. Les teulades són de llicorella i el portal és situat a migdia i format per diverses arquivoltes en degradació sobre columnes i pilastres; els capitells són ornamentats i a la part superior del cos avançat on s’obre aquest portal hi ha un fris de dents de serra. El campanar és una torre adossada a migdia, amb coberta piramidal, i és obra posterior. El temple conserva un retaule gòtic (segle XV) que prové de la capella de la Mare de Déu de l’Esperança (petit edifici d’època moderna situat prop de la parròquia); les cinc taules s’ordenen entorn d’una imatge de la Mare de Déu (la primitiva fou destruïda el 1936). Al Museu Nacional d’Art de Catalunya hi ha un frontal d’altar romànic (segles XII-XIII), amb passatges de la vida dels sants màrtirs Cecília i Valerià, que procedeix de Santa Cecília de Bolvir. També són d’aquesta església un parell de peces d’orfebreria conservades al Museu Diocesà d’Urgell: una portabugia de metall daurat del segle XVII i la creu processional d’argent del segle XVI, gòtica, ornamentada amb figures, nínxols i pinacles, que fou malmesa el 1936 i després restaurada.

Festes

El poble disposa d’un local social on hi ha una sala de lectura. La capella de la Mare de Déu de l’Esperança ha estat habilitada com a sala d’exposicions i s’hi exposen un rellotge antic del s XVI i eines del camp. A Bolvir, pel maig, se celebra la festa major de Sant Isidre i a l’agost la festa d’estiu.

com anar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Web oficial de l’Ajuntament.

Enciclopèdia catalana

Begues

 
Begues és un municipi del Baix Llobregat ( Barcelona)

A Begues hi anem el 14 de desembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 3
Població
Total 6.961 (2018)
• Densitat 138,12 hab/km²
Llar 20 (1553)
Gentilici beguetà, beguetana

Breu historia del municipi

La riera de Begues divideix el terme en dues parts ben diferenciades des del punt de vista geològic i de vegetació. La part meridional (integrada dins el parc de Garraf) és de terreny format bàsicament per pedra calcària en contínua dissolució (modelat càrstic), per la qual cosa s’han format un gran nombre d’avencs, com el de la Ferla (de 176 m de fondària) o el del Bruc (118 m), i dolines com les del Campgràs. Els avencs i les dolines es localitzen sobretot prop de les elevacions de la Morella (595 m) i el Rascler (572 m), vora el termenal sud-oriental amb els municipis de Sitges i de Gavà. També, en aquest sector, per causa de la gran permeabilitat del terreny, es formen un gran nombre d’aigües i corrents subterranis, com el de la Falconera, que desguassa a la vora de Sitges, mar endins. La vegetació característica d’aquest sector meridional és formada principalment per margalló, garric, arboç i càrritx. Les savines, molt abundants en èpoques antigues, han minvat notablement a conseqüència dels incendis que sovint han afectat aquesta àrea. La segona zona del terme, diferenciada per la composició del terreny i per la vegetació, a tramuntana de la riera de Begues, és argilosa, de terreny molt impermeable, que ha possibilitat la formació de fonts, com la de la Borada i la de l’Alba. Les elevacions més importants d’aquest sector són el turó de Montau (658 m), el Sotarro (563 m) i la penya del Moro (467 m), al límit amb Olesa de Bonesvalls (de la comarca de Garraf), Vallirana i Torrelles, respectivament. La vegetació és molt més abundant, amb boscos de pi blanc i alzinar prop del coll de la Creu d’Ardenya, sota el pla de Sots d’Ossos (549 m). Altres accidents notables són el puig de la Mola (535 m), límit amb Olesa de Bonesvalls i Olivella (ambdós de Garraf), a la serra de les Conques, el puig d’Arboç (408 m) i el de Mata-rodona (406 m), per on passa el termenal amb Olivella, al SW. A migdia, la collada de Vallgrassa, la Creueta dels Aragalls (465 m), la Cocona Sostrella, el Pla de Querol i la dolina del Campgràs fan el termenal amb el municipi de Sitges. A llevant, el límit amb Torrelles de Llobregat va de la penya del Moro al puig d’Endi (345 m); aleshores el termenal segueix, divisòria amb Sant Climent de Llobregat, fins a la Desfeta (522 m), que ho és, ja, amb Gavà i passa prop de les Agulles (552 m) i a llevant de Coll Sostrell. Es destaquen, a migdia del cap de municipi, la serra de la Guàrdia, amb diversos avencs, i les penyes de l’Àguila (522 m), amb la Pleta Xica (510 m) i Puig Marí.

Drena el terme la riera de Begues, que es forma per diversos braços sota la Desfeta i les Agulles i s’ajunta a l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls amb la d’Oleseta i la de Jafra, a la part més meridional, ambdues tributàries de la riera de Ribes. La mitjana de pluviositat és de 666 mm anuals.

El terme comprèn el poble de Begues, cap municipal, el raval de Santa Eulàlia, els masos de l’Alzinar, Can Sadurní i Can Barreres, i nombroses urbanitzacions, com Cal Viudo, amb el veïnat de Ca n’Enfruns, la Barceloneta, la Bassa Blanca, amb el barri de la Rectoria, la Costeta, el Mas Ferrer, Bonsolei, Begues Parc i el Mas Pasqual. Begues comunica amb Gavà per una carretera local que continua després cap a Olesa de Bonesvalls. Hi ha, a més, tot un seguit de camins de muntanya.

El Poble

El poble de Begues (399 m i 4.483 h el 2005), o nucli central de la població, és a ponent de la Rectoria, format durant el segle XX al llarg de la carretera que duu a Olesa de Bonesvalls. És separat i ben diferenciat del nucli primitiu format entorn de la parròquia. Els diferents nuclis de la Barceloneta i de Campamar, a ponent, o el Raval d’en Martí, a tramuntana, són integrats al nucli urbà de Begues formant un continu, del qual el més separat és el raval de Santa Eulàlia, al NW, però ben a tocar del Raval d’en Martí. Dóna nom a aquell raval una capella dedicada a santa Eulàlia que hi ha una mica més amunt, sobre un turonet de 405 m. La capella, que podria ser d’origen més antic —segons la tradició popular s’hi trobaren tombes—, és documentada al segle XVIII. De planta rectangular, la porta és amb llinda i la coberta, de fusta, de doble vessant. Hi ha un senzill retaule, de la fi del segle XIX, dedicat a santa Eulàlia. A l’octubre del 2018 s’inaguraren les obres de restauració de la capella.

Un dels edificis interessants de Begues és la Casa Cervelló, obra de l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt. Un altre edifici és la moderna parròquia dedicada, com l’antiga, a sant Cristòfol, obra de la dècada de 1960; és d’una sola nau, il·luminada per uns ulls de bou alts que hi ha sobre les capelles laterals, obertes a la nau per arcades de mig punt. L’Ajuntament, situat també en un bell edifici centenari, ha adquirit altres edificis històrics com l’antic escorxador, Cal Pere Vell, on hi ha algunes dependències municipals i el Petit Casal. Al remodelat edifici anomenat el Colmado s’hi ha instal·lat un punt d’informació del parc de Garraf.

Festes

Pel que fa a les festes, cal destacar la festa de Sant Antoni, al gener, amb els tradicionals Tres Tombs. La festa de Sant Sebastià, del Vot del Pa, també pel gener, consisteix en el repartiment de pa beneït a l’església com a record d’haver-los deslliurat d’una epidèmia de diftèria a mitjan segle XIX. Per la festa major, al juliol, el dia de Sant Cristòfol, fan sortir la Cucafera, bèstia de foc que sortí per primer cop el 1934, però no reaparegué fins pels volts del 1977. El tercer diumenge d’octubre se celebra la festa del most, amb un aplec a l’ermita de Santa Eulàlia.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina Web Oficial de l’Ajuntament

Arenys de Munt

 
Arenys de Munt es un municipi de la comarca del maresme

A Arenys de munt hi anem el 23 de novembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Maresme

Conté la localitat Aiguaviva
Població
Total 8.838 (2018)
• Densitat 414,93 hab/km²
Llar 49 (1497)
Gentilici arenyenc, arenyenca

Aiguaviva50Arenys de Munt7.058Arenys Residencial249Barri del Migdia, el54Barri Nord24Barri Orient31Barri Ponent22Can Jalpí189Can Sagrera18Collsacreu155Creueta, la252Els Tres Turons169Santa Rosa dels Pins75Sobirans41Torrent d’en Puig59Torrentbò45Vallvidrera9Dades: 2011. Font: Idescatu

Breu historia del municipi

El terme municipal (dit antigament Sant Martí d’Arenys) s’estén pels vessants meridionals de la Serralada Litoral. Limita amb el municipi del Vallès Oriental de Vallgorguina (N), i amb els del Maresme de Sant Iscle de Vallalta (NE), Canet de Mar (E), Arenys de Mar (S), Sant Vicenç de Montalt (SW) i Dosrius (W). Dins el municipi hi ha el sector de contacte entre els massissos del Corredor i de Montnegre, separats pel Coll Sacreu. Les altituds màximes són el Montalt (595 m), el turó del Mig (544 m) i el turó de la Vila Negra (536 m), que formen els Tres Turons, la silueta dels quals ha estat utilitzada sovint com a símbol del poble, on es forma la riera de Caldes (que des de poc abans de Torrentbò formava un important límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i els corregiments de Girona i Mataró, i avui separa els dos Arenys de Sant Vicenç i Caldes d’Estrac). Altres elevacions són la serra de Parent Rost (527 m), a ponent del Coll Sacreu, i el Pla de les Bruixes (402 m), a llevant del coll. En aquest sector elevat del NE del terme es forma la riera de Vallalta, que va en direcció est vers Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta i desemboca prop de Sant Pol. A l’extrem nord-oest del terme hi ha la capçalera de la riera d’Arenys, que rep una sèrie de torrents que davallen de la carena muntanyosa que separa el municipi de Vallgorguina. El municipi comprèn el poble d’Arenys de Munt, cap administratiu, els petits agregats de Sobirans i Torrentbò, nombroses masies esparses i algunes urbanitzacions (Aiguaviva, els Tres Turons, Collsacreu, Arenys Residencial i la Creueta, entre d’altres). La carretera C-61 d’Arenys de Mar a Sant Celoni (per Vallgorguina), passa pel poble d’Arenys de Munt paral·lela a la riera d’Arenys. Des de Mataró s’hi arriba també per l’anomenada carretera de Cornellà a Fogars de Tordera (per Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt), que voreja l’agregat de Torrentbò; i des del poble d’Arenys de Munt surt una petita carretera local que segueix tota la Vallalta abans d’arribar a Sant Pol. Pel S del terme passa l’autopista C-32, anomenada Corredor del Mediterrani.

El Poble

El poble d’Arenys de Munt (6.472 h el 2006) és a 121 m d’altitud, al sector central del terme, i la riera d’Arenys en forma l’eix principal i dona la fisonomia pròpia a la població, flanquejada per plàtans centenaris (1888). Moltes de les típiques cases de cos amb planta baixa i un pis i eixida a la part posterior, que es troben a banda i banda de la riera, tenen elements (posts) per a protegir-se de les sobtades i destructores riuades a l’època de les pluges, riuades especialment intenses al llarg del segle XVIII, amb la rompuda de les terres per a les vinyes. Els nous eixamples s’han anat formant seguint el creixement de la població i conservant l’estructura de poble camí.L’església parroquial de Sant Martí fou bastida els anys 1514-40 sobre una d’anterior, probablement romànica, i el mestre d’obres fou inicialment Pau Mateu; és un edifici d’una nau i harmoniosa façana, austera, flanquejada per un campanar de torre quadrat, dins l’estil gòtic tardà tan propi d’aquest sector del Maresme. Conserva un notable retaule de Sant Martí, fet pel poeta i pintor renaixentista Pere Serafí, que signà el contracte el 1543 (per 800 lliures), i l’obra fou acabada el 1546; és una bona mostra de la primera època del pintor, encara amb un cert arrelament en l’art gòtic. Les taules fetes pel mateix Serafí (sant Martí partint la clàmide per al pobre, somni del sant, el sant perseguit per bandolers, guariment d’un malalt, sant Martí besant un mesell i mort del sant) han estat restaurades. D’altres peces encarregades a la mateixa època no es conserven. També hi ha obres del tallista Jean de Tours, que feu una imatge de fusta de xiprer del sant i la part de talla del retaule, i de l’escultor Jaume Safont; és d’aquest darrer la imatge de pedra de sant Miquel Arcàngel que hi ha a la façana (la de sant Martí, destruïda el 1936, ha estat reproduïda). Té força interès la porta de fusta original del segle XVI, en la qual han estat incrustades ferradures antigues (algunes d’anteriors, procedents de l’església romànica), les quals cal pensar que corresponen a vots o ofrenes fetes al sant, protector dels cavalls.

Un altre edifici notable de la població és l’edifici de l’Escola Sant Martí, aixecat entre el 1933 i el 1937, obra postmodernista de l’arquitecte Enric Catà.Entre les masies antigues (segles XVI i XVII) de la població destaquen Can Borrell, Can Rossell (amb finestrals gòtics), Can Rifà, Can Barbeta, Can Mallol de la Torre (antigament Can Pasqual, masia fortificada amb una notable torre de defensa del segle XVI) i Can Colomer de la Vila, amb un magnífic finestral gòtic. Als afores de la població hi ha Can Bellsolell de la Torre (bastant modificada), que conserva un interessant arxiu on hi ha unes memòries de Francesc Bellsolell de la Torre i Padró (segle XVIII) on es relaten amb deteniment els anys finals de la guerra de Successió, crònica important per a la història local i també per a la comprensió de la guerra al món rural català.

Vista de Can Jalpí

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

D’altres masies notables són Can Sala de Baix i Can Sala de Dalt (la qual tenia prop seu, fins el 1936, la capella de la Mare de Déu del Bontornar, invocada pels navegants i coneguda des del segle XVII), Can Vallalta (a la capçalera d’aquesta vall), Ca l’Amar de la Torre (amb una torre de defensa quadrada), Ca l’Arquer (molt renovada, amb un notable hipogeu del segle XI), Can Zariquei (edifici neoclàssic del segle XIX) i Can Catà de Dalt. El casal de Can Jalpí, o Gelpi, al sud del poble, fou bastit dins un estil grandiloqüent per August Borràs, indià que esmerçà la seva fortuna en la fortificació de la vella masia.Entre els centres culturals de la població destaca el Centre Moral, creat vers el 1917, que promou nombroses activitats, i la masia Can Borrell, on es fan exposicions i conferències. A més, cal esmentar el Museu Zoològic Jordi Puigduví. Arenys de Munt celebra a la nit de Reis, al gener, la Nit de Naps, que consisteix a penjar naps als balcons de les noies solteres

Festes

. També al gener, el diumenge pròxim al 17, es fa la festa de Sant Antoni Abat, amb cavalcada de Tres Tombs, benedicció d’animals i fira de productes del camp. La festa major petita de la Mare de Déu del Remei se celebra el cap de setmana posterior al Diumenge de Glòria; és la festa de primavera per excel·lència, amb celebracions religioses, literàries i musicals. Pel juny té lloc la festa de Sant Joan i, coincidint amb la diada, es fa una Trobada de Puntaires. Durant el mes de juliol se celebra la festa de les Enramades, i l’acte central de l’11 de setembre és la Trobada d’Artesans, que es fa al mig de la riera. L’11 de novembre és la festa major de Sant Martí, entre els actes de la qual destaca la Mostra del Relleno (plat típic de la localitat).

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Arenys de Mar

Arenys de Mar es un municipi de la comarca del Maresme (Barcelona)

A Arenys de Mar hi anem el 23 de novembre de 2015

Dades del Municipi

Comarca Maresme
Població
Total 15.533 (2018)
• Densitat 2.284,26 hab/km²
Llar 121 (1553)
Gentilici Arenyenc, Arenyenca

Breu historia del municipi

Arenys de Mar, tal com el nom indica, neix en un areny o sorral, llit de la riera de Sobirans, que davalla del Montalt i de la serra del Corredor, arran de mar. El terme, de forma rectangular s’estén al sud del d’Arenys de Munt fins a la Mediterrània i des de la riera de Valldemaria, a llevant, que passa a frec de Canet de Mar, fins a la riera de Caldes, a ponent, límit amb el municipi homònim.

En aquest sector, on neix l’Alt Maresme, els contraforts de la Serralada Litoral Catalana (dels massissos del Corredor i del Montnegre) arriben fins a la mar. Així, el terme municipal s’expandeix per turons de poca alçària, espaiats per rieres i rials. El punt més alt del terme és el turó de les Garses (132 m). El subsol és de roca granítica, amb capes de sauló i argila. Els alzinars i els garrofers que ocupaven els vessants dels turons han anat desapareixent, mentre que els boscos de pins han crescut. El nucli antic de la vila resta encaixat enmig de dos turons, les penyes dels quals davallen fins a arribar a la mar: el Mal Temps a llevant i la Pietat, o turó del Cementiri, a ponent. La riera de Sobirans, o d’Arenys, que està subjecta, com totes les d’aquest sector de litoral, a sobtades rierades, divideix el nucli per la meitat i constitueix l’eix vertebrador del creixement urbà.

El terme comprèn la vila d’Arenys de Mar, cap de municipi, i diverses urbanitzacions, com les Carolines, el Cònsol, Vilaplana i les Vil·les, entre d’altres. Les vies de comunicació principals són la carretera N-II de Madrid a la Jonquera, que fa el recorregut paral·lelament a la mar, com el ferrocarril que des del 1857 comunica regularment la població per la línia de Barcelona a Portbou (la vila té estació), i l’autopista C-32. Seguint el traçat de la riera d’Arenys hi ha la carretera C-61, alhora la principal via urbana de la vila, que enllaça Arenys amb el Vallès Oriental (pel Coll Sacreu), passant per Arenys de Munt.

El Passeig de Xifré d’Arenys de Mar

 

© FOTOTECA.CAT

 

Arenys de Mar fou adscrit a la comarca del Maresme en la Divisió Territorial de Catalunya del 1936, dins la regió de Barcelona, adjudicació ratificada per la divisió comarcal del 1987, però històricament la població ha estat molt vinculada a l’àrea d’influència de Girona. La riera de Caldes marca el límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i entre les vegueries de Girona i Barcelona. També era el límit dels dominis del vescomtat de Cabrera. L’adscripció al bisbat de Girona es manté encara (amb un parèntesi des del 1957 fins al 1978, en què va estar adscrita al de Barcelona). Amb el decret de Nova Planta (1716) només passà de la vegueria de Girona al corregiment homònim. Però la importància econòmica i la funció de centre d’aquest sector gironí del corregiment motivà que Arenys fos erigit en cap de partit judicial (1834) amb les poblacions més vinculades a les especialitats jurídiques de la diòcesi de Girona (les de l’Alt Maresme, algunes del Vallès, com Sant Celoni, Vallgorguina, Vilalba Sasserra, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, Campins, Gualba, i de la Selva, com Fogars de Tordera). Aquestes raons històriques, a més d’altres de geogràfiques i socioeconòmiques, fan que alguns sectors, encapçalats per l’historiador arenyenc Josep M. Pons i Guri, defensin l’adscripció d’Arenys i l’Alt Maresme a la Selva.

El Poble

La vila d’Arenys de Mar, a 10 m d’altitud i 14 016 h el 2006, és a la costa, migpartida per la Riera o la Rambla, flanquejada de frondosos plàtans, centre de la vida ciutadana, que en forma l’eix principal i dona la fisonomia característica a la població. El nucli urbà format a partir del primer veïnat seguí el creixement vertical al llarg de la riera, concentrada al fons del llit, a causa dels grans desnivells del terreny i de la presència dels turons límit, els del Mal Temps i del Cementiri. Les noves edificacions sorgides a la dècada del 1960 es concentren a la part alta de la Riera: són blocs d’habitatges fets pel Patronat de Santa Maria, sota la iniciativa del qual es bastiren un total de cinc grups (el Pla dels Frares, sa Boada, Santa Maria, Joan XXIII i Lurda). El 1964 es bastí un grup d’habitatges socials per a pescadors al turó de la Pietat, dit els Pescadors, o Grup d’Habitatges Sant Elm, on habitaren inicialment famílies vingudes del Baix Ebre. A la vila hi ha espais que poden ser considerats zona verda: el parc de Lurda i el Parc dels Països Catalans. El 2002 acabaren les obres de soterrrament de la riera d’Arenys al seu pas pel nucli urbà.

L’església parroquial de Santa Maria d’Arenys, monument nacional, correspon a un segon edifici bastit a l’altre costat de la plaça on s’aixecà el primer. Començada la construcció el 1584 pel mestre Jean de Tours, i acabada pels seus fills Joan i Dionís Torres l’any 1628, ha sofert ampliacions i afegits fins al principi del segle XX. La façana és barroca, flanquejada per un esvelt campanar octagonal acabat en balustrada i torrella i per una altra petita torre de teulada piramidal (amb teules envernissades), antic comunidor. Conté un dels millors i més espectaculars retaules catalans, obra de l’escultor Pau Costa (1706-11), d’estil barroc sobre una base renaixentista, obra de l’escultor arenyenc Antoni Joan Riera, realitzat entre el 1636 i el 1638, sobre el qual apareixen dos magnífics relleus amb l’escut de la vila, esculpits en marbre itàlic, inspirat en els gravats del pintor italià Carlo Moratta (escenes de la Nativitat, la Presentació i l’Epifania); la policromia i dauradura foren encarregades a Erasme Vinyals. A la vila hi ha convents de diferents ordes religiosos (caputxins, concepcionistes, escolàpies, clarisses, etc.).

Monument de funerari de Josep Llimona al cementiri d’Arenys de Mar

 

© ARXIU FOTOTECA.CAT

 

Altres monuments d’interès són la Teixonera, al parc de Lurda, amb elements gòtics; les dues torres de guaita del segle XVI: la d’en Llobet al carrer d’Avall i la del Carrer Ample; les cases pairals de Can Pol i Can Ramis (segles XVII i XVIII); l’ajuntament, antic hostal del segle XVII convertit en casa consistorial l’any 1773; l’ermita de Montcalvari (bastida el 1584), molt transformada, i la plaça del Mercat, prop de la Riera, obra de l’arquitecte modernista Ignasi Mas (1925-1929). Sobre la vila, al capdamunt de la Riera, s’alça l’interessant edifici neoclàssic de l’Hospital Xifré, construït entre el 1844 i el 1848, per una donació de Josep Xifré i Cases (1777-1856), fill d’Arenys i prototip de l’americanoque feu una gran fortuna a Cuba i als EUA. Resten a la vila petits conjunts, com el carrer de la Torre, que conserven cases amb tots els elements de l’antiga arquitectura popular, i té força caràcter el carrer de l’Església, on s’aixecava l’Hospital Vell (la capella de Sant Jaume de l’hospital es consagrà el 1604) i al costat el teatre annex, bastit el 1828 per a subvencionar l’hospital. El cementiri, glossat per Espriu en la seva poesia, té monuments funeraris de Llimona, Marès, Vallmitjana, Barrera, etc., i guarda les despulles del poeta que va convertir Arenys de Mar en el mite literari de Sinera.

Al marge de la vila han sorgit urbanitzacions de segona residència esteses als turons del voltant: les Carolines, Cinc-roses, Apartarenys, el Cònsol, l’Estrella, el Maltemps, Montmar, Portimar, el Portinyol, la Victòria, Vilaplana i les Vil·les. Al sector del terme pròxim a Caldes d’Estrac s’aixeca la torre dels Encantats, al Puig Castellar, dominant la riera de Caldes, torre bastida al segle XIII, modificada i ampliada al segle XV i envoltada d’una muralla del segle XVI; en aquest mateix lloc es troba un important poblat ibèric dels segles IV-I aC.

Festes

Entre les nombroses entitats culturals i recreatives continuen actius l’Ateneu Arenyenc, la Societat Gran Casino i el Casal de Joventut Seràfica (1906), que conté diverses seccions. Cal esmentar a més el centre cultural Calisay, on es fan exposicions i s’exhibeixen les botes d’aquesta indústria licorera.

La vila disposa del Museu Marès de la Punta (1983), instal·lat a l’edifici de l’Hospital Vell, que conserva la col·lecció de puntes de coixí més important de l’Estat espanyol (des del 1862 fins als nostres dies), donada a la vila per Frederic Marès i Deulovol; el Museu Mollfulleda de Mineralogia, amb una interessant col·lecció de minerals de les zones mineres més importants i de la mineralogia catalana; el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu; el Centre d’Estudis Baralt, i l’Arxiu Municipal, organitzat en dos serveis, un que correspon a la documentació històrica (Arxiu Històric Fidel Fita) i l’altre amb la documentació de menys de trenta anys.Entre les festes més destacades d’Arenys de Mar cal esmentar el Carnaval, que se celebra amb els balls i la rua. El 3 de maig de 1599 tingué lloc la separació dels municipis d’Arenys de Munt i Arenys de Mar, i per commemorar aquest fet se celebra aquesta diada amb la festa de la Bandereta, que consisteix a penjar una bandera dalt del campanar, el qual es pot visitar aquest dia. Per Sant Joan se celebra la festa del Solstici d’Estiu, que inclou una mostra de productes artesanals. El 29 de juny se celebra la festa de Sant Pere, en què hom crema una bota de vi amb motiu de la celebració de la consagració del temple de Santa Maria d’Arenys. Des del 1664, per un vot del consell de la vila, se celebra la festa major de Sant Zenó, el 9 de juliol, que s’inicia amb un pregó de festes i es clou amb els focs d’artifici al capdavall de la riera d’Arenys. El 16 de juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme amb una processó marítima, en la qual la marededeu és transportada amb una barca engalanada. Una altra festa popular important és la de Sant Roc, el 16 d’agost, arrelada a Arenys des la darreria del segle XVI; el mateix dia es balla la tradicional dansa d’Arenys. En moltes d’aquestes diades de festa surten els gegants: la Flor d’Alba i en Tallaferro (1955), en Roc i la Maria (1980) i l’Elm i la Carmeta (1997).

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament d’Arenys de Mar

Enciclopèdia catalana

Queixans

Queixans (Antiga Estació ) ara Restaurant (2)
Queixans és un Poble del  Municipi  Fontanals de Cerdanya de la Comarca Cerdanya (Girona)
A Queixans hi anem el 28 desembre 2015 tot passant uns dies a Toses, aquí hi una estació sense ús ara serveix de restaurant.

L’Ajuntament del Municicpi està a Urtx,  (Vilar d’Urtx)

Dades del Municipi

Gentilici Fontanalenc, fontanalenca
Superfície 28,65 km²
Altitud 1.180 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
443 hab.
15,46 hab/km²

Breu historia del municipi

L’antic municipi d’Urtx (de 15,1 km 2 ) es va unir el 1969 amb el de Queixans. Aquest nou terme municipal fou anomenat oficialment Fontanals de Cerdanya, d’acord amb una proposta dels municipis interessats.

L’espai geogràfic d’ambdós antics termes i el seu desenvolupament històric són similars. S’estén pels vessants del Tossal Rodó (1 751 m) i de les Roques Altes (1 776 m), des del cim dels quals es domina la vall d’Alp fins a l’altura del barranc de Saltèguet. Per aquest declivi fins al Segre s’escorren els torrents de les Pereres, de Queixans, de la Malura i de les Deveses o d’Urtx, a més de la riera del Vilar d’Urtx. El torrent de la Malura, en part, feia de partió entre Urtx i Queixans. El terme és drenat a més pel curs baix del riu d’Alp, que penetra al pla per Estoll i aflueix al Segre a Soriguerola. El límit de tramuntana del terme és en bona part el curs del Segre, que el separa de Bolvir; més a llevant, aquest termenal septentrional travessa el riu davant Queixans i s’estén un petit tros per la plana de la dreta del Segre; prop del Mas Morer i del Mas de l’Anglès torna a passar el riu i segueix de prop el torrent de la Llavanera. Per tot aquest sector, el municipi confronta amb Puigcerdà. A llevant, pel serrat de Montagut, el serrat de l’Orri i el camí del Pla de les Forques a la Pleta dels Anyells també limita amb Puigcerdà (Vilallobent). A ponent, el terme confronta amb Ger i Das al pla, i a migdia amb Alp, des de la plana a l’W, a la muntanya vers llevant.

El cap de municipi és el poble del Vilar d’Urtx, i el terme comprèn també els pobles d’Urtx, Queixans, amb el barri de l’Estació i el raval del Torrent, Escardarcs i Estoll, a més del llogaret de les Pereres, la caseria de Soriguerola, i diverses urbanitzacions i masies, com el Mas de Santes Creus, Soriguera, Mas de l’Escloper, Mas de Montagut, Mas d’Amunt i el Molí de l’Anglès.

Hi passa el ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà i a la Tor de Querol que travessa la plana. Urtx comparteix l’estació amb Alp (és al límit d’ambdós termes) i Queixans té estació pròpia a 1 km del poble. La carretera N-152, que prové de Ribes de Freser per la collada de Toses, voreja el termenal de ponent al llarg de la vall d’Alp, després fa un revolt pel clot del Mas de l’Escloper, passa per Urtx i prop de Queixans enllaça amb la carretera comarcal que es dirigeix a l’accés del túnel del Cadí i travessa el Segre vers Puigcerdà. L’antiga via d’Alp a Puigcerdà passa pel terme paral·lela a la comarcal fins al pont del Soler. Una carretera local porta d’Urtx al Vilar, a l’estació de ferrocarril i a la carretera d’Alp a la Molina. L’aeròdrom de la Cerdanya es troba, en part, dins del terme.

El Poble

El poble de Queixans (1 125 m), amb 169 h el 2001, és situat dalt d’una elevació que vigila el camí de Puigcerdà i la vall del Segre. S’allarga pel raval del Torrent cap al torrent de Queixans. L’església parroquial de Sant Cosme i Sant Damià és romànica (segle XI); consta d’una nau i un absis semicircular ornamentat exteriorment amb arcuacions llombardes; té algunes capelles laterals afegides. La porta conserva la ferramenta original. L’obra del portal fou refeta el 1775. Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un petit copó de metall argentat, del segle XVIII, que en procedeix. La parròquia és esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell ( Kexanos ). Formà part de la baronia d’Urtx. En l’actualitat hom troba diferents urbanitzacions prop del poble, com els Campets, la Colomina, el Mas d’en Serra, etc., i a 1 km el barri de l’Estació de Queixans. Al SE del poble hi ha el Mas d’Amunt. 

Festes

Queixans fa festa major en honor a sant Cosme i sant Damià, al setembre, i a l’agost fa el Mercat tradicional de petits artesans i al desembre la festa petita.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Queixans (Església) (4)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament

Olopte

Olopte (11)
Olopte és un Poble del Municipi de Isòvol Comarca La Cerdanya (Girona)
A Olopte hi anem el 9 de març de 2015

Dades del Municipi

Gentilici Isovolenc, isovolenca
Superfície 10,80 km²
Altitud 1.088 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
301 hab.
27,87 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Isòvol, d’una extensió de 10,80 km 2 , és situat a la dreta del Segre, al punt on desguassa el Riu Duran, lloc on es forma l’estret d’Isòvol o de Baltarga, flanquejat pel tossal d’Isòvol (1 280 m), al N, i el de Baltarga (1 166 m), al S. Aquest estret separa la Plana de Cerdanya de la Batllia. El municipi confronta amb Ger al NE, amb Bellver de Cerdanya per la riba dreta de la Vall Tova i pel mateix curs del Riu Duran quan aquest desemboca al Segre, a la part de ponent; a migdia, en la seva major part, el Segre fa de termenal amb Bellver de Cerdanya, Prats i Sansor i Das. El territori és drenat, a més, per la séquia de Cerdanya i pels petits torrents d’Alf i d’All. El tossal d’Isòvol (1 288 m) i el d’Olopte o de Mont Curt (que arriba als 1 378 m ja al terme de Bellver) són inclosos en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN).

El terme comprèn els pobles d’Isòvol, All i Olopte, les cases del Raval d’Olopte i el despoblat d’Alf.

La carretera N-260, de Puigcerdà cap la Seu d’Urgell, passa per Isòvol i All; d’entre aquestes dues poblacions surt el trencall que mena a Olopte. La carretera local de Ger a Meranges travessa el N del terme.

El Poble

Rere el tossal d’Isòvol hi ha el poble d’Olopte (1 160 m d’altitud), que tenia 45 h el 2001, en un coll que comunica la Vall Tova amb la plana cerdana. S’hi han restaurat nombroses cases abandonades i hom n’ha construït de noves, d’estil rústec. Al clot del Castell hi ha les restes d’una força i a l’extrem meridional del coll, damunt el tossalet de Castellar, l’església parroquial de Sant Pere d’Olopte, romànica, d’una nau capçada per un absis semicircular bastit en dues etapes (segles XII i XIII), amb un fris dentat i petites mènsules en forma de cap a la part superior (sobre l’absis hi ha un campanar de torre afegit posteriorment). El portal (segle XIII) consta de diverses arquivoltes sostingudes per pilars i per columnes, aquestes amb capitells de decoració vegetal. A les arquivoltes hi ha caps i figures. Procedent d’ací, al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva una talla romànica de la Mare de Déu (segle XIII), daurada i policromada. El lloc és documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell ( Olorbite ), el 994 se cita el pauh Olorbitense i el 1001 elterminio Olorbitense , dintre el qual hi havia les viles rurals de Meranges i Girul. 

Festes

Olopte celebra la festa major de Sant Pere al juny.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Olopte (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament.

Enciclopèdia Catalana

Nevà

Nevà (11)
Nevà és un Poble del Municipi de Toses Comarca del Ripollès (Girona)

A Nevà hi anem el 31 de desembre de 2015 i ens arribem a cal  Baldric, també fem pana amb el cotxe i tornem cap a casa sense poder canviar de marxes

Dades del Municipi

Gentilici Tosà, tosana
Superfície 58,12 km²
Altitud 1.444 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
150 hab.
2,58 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Toses, de 58,12 km2, que canvià el seu nom pel de Toses de la Muntanya l’any 1937, tanca geogràficament el Ripollès i la Vall de Ribes i dóna accés a la vall de la Molina i a la Cerdanya a través de la seva famosa collada de Toses (1 800 m d’altitud).

Aquest municipi comprèn la capçalera de la vall del Rigard més amunt de Planoles, entre la serralada axial dels Pirineus, al N, des del cim de la Bassa (2 030 m, límit amb la Molina d’Alp, a la Baixa Cerdanya) fins al pic de Gorroblanc, amb el coll de Sant Salvador i el pla de Salines entremig, límit estatal entre Espanya i França, que la separa de l’Alta Cerdanya (Vallsabollera), i, al S, les serres que enllacen la serra de Cadí i el Moixeró amb la serra de Mogrony, que fan la divisòria d’aigües amb la conca del Llobregat, des de pla de Rus fins al puig de Coma Ermada (2 045 m): pla Baguet (2 031 m), coll de la Creueta, la Creueta (2 068 m), la Pleta Roja (2 031 m), la Moixera, Costa Borda (1 908 m), collada de les Fontetes o de Castellar, turó de Pedra Picada (2 005 m), coll de Remoló, Emperadora i el coll de la Bona, que la separen del Berguedà (Castellar de n’Hug).

Els principals nuclis de població d’aquest terme municipal són el poble de Toses, que n’és la capital, i els de Dòrria, Nevà, Fornells de la Muntanya, i el veïnat d’Espinosa.

La carretera de Ripoll a Puigcerdà (N-152, collada de Toses) s’enfila amb mil marrades pel pendent assolellat de la vall, i es mostra amb tota la seva grandesa des de la via del ferrocarril, que la segueix pel seu fons, paral·lela al Rigard, abans de sortir-ne pel famós túnel del Caragol, que s’inicia poc després de la població de Toses. De la carretera N-152, en surt un ramal a l’altura de Fornells de la Muntanya que arriba al poble de Toses. Aquesta pista, modernament esfaltada, al mateix temps, és la que enllaça amb la carretera que porta a l’estació d’esquí de la Molina. El pla de l’Anyella és travessat per una pista que arrenca de la collada de Toses i que va per una banda fins al damunt de Castellar de n’Hug, i per l’altra fins a trobar una pista d’Alp a Gréixer, que travessa la muntanya pel coll de Pal. El poble de Toses té estació de ferrocarril.

El lloc de Toses i els dels seus agregats de Dòrria i de Nevà són uns dels que són coneguts de més antic de tota la Vall de Ribes, ja que es troben esmentats dintre la demarcació, pagus o comtat de Cerdanya l’any 819, en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, amb els noms de Tosos, Duaria i Nevano.

El portum de Tosa o collada de Toses surt en el testament del comte Guifré de Cerdanya del 1035, i la villa Toses en la cessió d’un mas, feta a Ripoll el 1102 pel comte cerdà Guillem Jordà.

El Poble

El segon agregat més important de Toses és el poble de Nevà (52 h el 2005), l’únic que es troba a la banda oposada de la vall o pendent nord, a llevant del terme. El poblet presideix una vall gerda, a 1 207 m d’altitud. Una pista d’uns 4 km l’uneix amb Planoles. Històricament estigué sempre unit a Toses, però gaudia d’autonomia parroquial plena, i és d’un origen tan antic com Toses (l’hem vist esmentat, com Toses, el 819). Un petit noble propietari del lloc, Hug de Nevà, fou un conegut heretge càtar de la fi del segle XII. Altres cavallers cognominats Nevà apareixen com a feudataris de la vall de Toses.

Està format per un grupet de cases més o menys escampades i dues esglésies, o, més ben dit, una església i importants elements d’una altra: les ruïnes de l’antiga església parroquial de Sant Cristòfol (en resta bona part del campanar romànic, i de l’edificació mateixa, vora el fossar), i la nova església parroquial, dedicada a la Mare de Déu del Carme i a Sant Cristòfol, que té també un campanar airós i quadrat. Hi ha els masos de Can Canal i Can Baldric.

Festes

La festa major de Nevà és en commemoració de Sant Cristòfol, però per tal de no coincidir amb la de Toses se celebra el segon dissabte de juliol. El 13 d’octubre se celebra la festa de Sant Grau.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Nevà (Cal Baldric) (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament