Arxiu de la categoria: Any 2012

Canalda

Canalda és un poble del municipi de Odèn comarca del Solsonès (Lleida) 
A Canalda hi anem el 22 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Entitats de població 9
Conté la localitat Canalda
Població
Total 260 (2018)
• Densitat 2,27 hab/km²
Llar 47 (1553)
Gentilici Odenès, odenesa

Entitat de poblacióHabitants (2005 )Cambrils50

Canalda37 Llinars58 Montnou, el59 Móra Comdal, la

Odèn 18 Racó, el17Sàlzer, el  Valldan, l

Breu historia del municipi

Limita en bona part amb l’Alt Urgell, mitjançant els municipis d’Oliana (S i W), que l’abraça com una mitja lluna, Coll de Nargó (NW), que toca Odèn per una estreta franja, i Fígols i Alinyà (N), mentre que dins la comarca entronca amb els termes de la Coma i la Pedra (E), Sant Llorenç de Morunys (E), Guixers (E), Navès (E), Lladurs (S) i Castellar de la Ribera (S).

El terme s’estén al peu de les altes muntanyes de Port del Comte (l’extrem NE correspon al Pedró dels Quatre Batlles, que n’és el punt culminant, limítrof amb Alinyà, la Vansa i la Coma i la Pedra), continuades vers l’W per la serra d’Odèn (n’és el punt més alt a la tossa de Cambrils, a 1 813 m), que arriba fins a la serra de Turp (1 578 m), extrem NW del municipi. Al sector de llevant es destaca solitari el Puig Sobirà (1 919 m), contrafort meridional de Port del Comte. La capçalera de la Ribera Salada travessa el terme i rep una sèrie de torrents que recullen les aigües i les deus de la muntanya, el seu afluent principal és la riera de Canalda, procedent del sector E, que forma part del límit meridional. La població ha estat tradicionalment disseminada. El terme comprèn els pobles d’Odèn, cap de municipi, Cambrils i la Valldan, els llogarets de Canalda, el Montnou, Llinars i el Racó, i els antics pobles del Sàlzer i la Móra Comdal. El sector septentrional, al peu de l’encinglerada serra d’Odèn, és travessat per la carretera local que comunica Berga amb la C-14 per Sant Llorenç de Morunys.

El Poble

El sector oriental del terme correspon als antics termes de Canalda i d’Encies, situats al peu dels vessants meridionals de Port del Comte, presidits pel Puig Sobirà i drenats per la riera de Canalda, que aflueix a la Ribera Salada a l’extrem meridional del municipi. L’església parroquial de Sant Julià de Canalda, d’origen romànic (segle XII) però força desfigurada, s’alça prop la riera del seu nom, a l’esquerra de la carretera procedent de coll de Jou; esmentada ja el 839, el bisbe Nantigís la consagrà el 901 de nou. Foren barons de Canalda els senyors de Santa Fe i de Vergós Guerrejat (cognomenats Galceran al segle XIII) i foren senyors de la veïna quadra d’Encies els Rovira de Sant Llorenç, però ambdues jurisdiccions estigueren per sota de l’alta jurisdicció criminal dels Cardona, dins la batllia de Solsona. La parròquia de Canalda (37 h) és formada per cases agrupades; celebra la festa major per la Mare de Déu de la Mercè. Encies és una masia habitada temporalment.

Al sector encinglerat del veí Puig Sobirà hi ha nombroses coves o esplugues que foren ja habitades en temps protohistòrics i alguna de fortificada en època medieval, com l’anomenada cova dels Moros. Prop del mas del Soler de Dalt hi ha l’església de Sant Miquel del Soler de Dalt, del segle XII, que té la característica d’ésser de volta d’arrencada gòtica i coronament arrodonit i que conserva encara la coberta de lloses.

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”cd1fe7fa” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Canalda{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

La Coma, poble

La Coma és un poble del municipi de la Coma i la Pedra comarca del Solsonès (Lleida)

A la Coma hi anem el 21 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Solsonès
Entitats de població 3
Població
Total 265 (2018)
• Densitat 4,37 hab/km²
Llar 39 (1553)
Gentilici Comardí, comardina
Entitat de població Habitants (2005)
Coma, la 137
Pedra, la 64
Port del Comte, el 69

Breu historia del municipi

El terme estén a l’extrem nord-oriental del Solsonès i de la Vall de Lord, a la capçalera del Cardener, des de la serra de Port del Comte (el Pedró dels Quatre Batlles, a 2 383 m, a l’extrem NW) fins a la serra del Verd (cap d’Urdet, a la serra del Gall, a 2 233 m, a l’extrem NE), separades aquestes serres pel coll de Port, o del Comte, fins a la serra de Querol (2 214 m a l’extrem SW) i la serra de Guixers (SE).

Limita al N amb Gósol (Berguedà) i Tuixén i la Vansa (Alt Urgell), a l’W amb Odèn i al S i l’E amb Guixers i Sant Llorenç de Morunys. Comprèn el sector oriental del gran prat ramader de Bacies, on hi ha el pou de glaç natural de la Bòfia (-31°C), que era aprofitat antigament (els traginers portaven blocs de glaç embolicats en sacs i sàrries a Solsona i altres llocs). El terme comprèn els pobles de la Coma, cap de municipi, i la Pedra, la urbanització de Port del Comte i l’estació d’esquí del mateix nom. També inclou el despoblat de Pratformiu. Les principals vies de comunicació són la carretera local que enllaça Sant Llorenç de Morunys amb Tuixén, passant pels pobles de la Pedra i la Coma, i la que surt més amunt del cap municipal per anar a Port del Comte i unir-se, al coll de Jou, amb la carretera de Sant Llorenç a la C-14 (Eix Tarragona-Andorra).

El Poble

El poble de la Coma (137 h el 2005) és al centre del terme, vora les fonts del Cardener, a l’esquerra del riu, a 1 004 m d’altitud. Les cases s’agrupen entorn de l’església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita, la casa del comú i l’escola. Algunes cases s’han modernitzat i se n’han fetes de noves per a l’estiueig. Ha estat una de les parròquies més poblades, amb Sant Llorenç, de la Vall de Lord. Formà part del vescomtat de Cardona, dins la batllia de Sant Llorenç de Morunys. .

Festes

La festa major se celebra per Sant Roc (16 d’agost), i la festa major petita per Sant Marc (25 d’abril)

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”c3b7e329″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Coma{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Clariana de Cardener

Clariana de Cardener és un municipi de la comarca del Solsonès (Lleida)

A Clariana del Solsonès hi anem el 28 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Solsonès
Entitats de població 4
Població
Total 147 (2018)
• Densitat 3,6 hab/km²
Llar 32 (1553)
Gentilici XXX
ntitat de població Habitants (2005)
Clariana de Cardener 42
Hortoneda 26
Sant Just i Joval 50
Sant Ponç 31

Breu historia del municipi

Té forma de mitja lluna i el sector N segueix la vall del Cardener fins a la seva unió amb el riu Negre (o riera de Solsona), que forma una afrau o congost, mentre que el sector S comprèn la vall de la riera d’Anglerill, afluent del riu Negre i de la rasa del Reboll, al Cardener. Dins la comarca limita amb els termes de Navès (NE), Olius (NW) i Riner (W). El Cardener també forma un congost excavat en la plataforma estructural que fou aprofitada per a la construcció (1949-54) del pantà de Sant Ponç, el primer de la conca del Llobregat, inaugurat posteriorment (1964). Regula els cursos del Cardener i del Llobregat i té uns 6 km de llargada; la resclosa té 60 m d’alçada i 309 de llargada. S’hi practica la pesca esportiva.

La major part del poblament té caràcter disseminat. Els principals nuclis són les caseries de Clariana de Cardener (abans anomenada Sant Sadurní o Sant Serni de Clariana), cap administratiu, Hortoneda, Sant Ponç, i Sant Just i Joval. El principal eix de comunicacions és la carretera C-55, d’Abrera a Solsona, de la qual surt (dins el terme de Riner) un ramal que va al pantà de Sant Ponç.

El Poble

En un tossal sobre la plana de Flotats, a 500 m d’altitud, on conflueixen el Cardener i el riu Negre, s’alcen les restes del vell castell de Clariana (murs i una torre quadrada sobre l’antic portal d’accés) i la primitiva parròquia de Sant Serni (o Sadurní) de Clariana, en estat ruïnós. La caseria de Clariana de Cardener (43 h el 2006) tan sols és formada per l’església parroquial i unes poques cases al voltant seu, entre les que s’hi troba la que allotja l’ajuntament. El 2 de febrer se celebra la festa de la Candelera amb missa i repartiment de candeles i el diumenge següent al dia 5, la festa de Santa Àgata. El primer diumenge de maig se celebra la festa major, i el diumenge després del 29 de novembre la festa de Sant Serni.

El lloc és esmentat ja el 1010. El castell tenia importància estratègica i fou del domini de la família vescomtal dels Cardona, dins la batllia de Cardona, que tenia també diversos alous al terme. Un dels primers castlans fou Senfred Duran, que amb la seva muller Rotruda feu donacions a l’església de Solsona el 1073 (en aquest document constava l’existència d’una fortificació o guàrdia a l’extrem SE del terme). Foren posteriorment senyors del castell els Brull o Descatllar, però l’alta i la baixa jurisdicció restà dels Cardona (el lloc fou anomenat Clariana del Ducat). Els delmes de Clariana pertangueren, els darrers temps de l’Antic Règim, a l’Hospital de Cardona. Fins al segle XIX el terme parroquial havia format part del terme ample de Cardona i algunes temporades havia estat administrat directament pel consell d’aquesta vila. En formar-se els municipis, el terme ample fou unit a Cardona (1844), però sorgiren protestes i Clariana obtingué la segregació. El 1927 fou abandonada l’església propera al castell i hom bastí la nova església parroquial i la rectoria vora l’antiga casa de Flotats, al pla, a la vora de la carretera.

Depenen de Clariana la capella de Santa Maria del Soler, l’església preromànica de Santa Àgata, prop del Cardener, els masos de Garrigó i d’Anglerill, el molí i l’antiga quadra de Buida-sacs, l’antiga quadra de Borrelles i el mas i el molí de la Ribera amb l’església de Santa Maria, prop del Cardener (des del 1120 era feu de l’església de Santa Maria de Solsona).

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”0d29ef2a” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Clariana de Cardener{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Castellar de la Ribera

 
Castallar de la Ribera és un municipi de la comarca del Solsonès (Lleida)
A Castellar de la Ribera hi anem el 27 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Catalunya Central
Comarca Solso
Entitat de població Habitants (2005)
Castellar de la Ribera 60
Ceuró 30
Clarà 62
Pampa 10

Breu historia del municipi

Limita al S amb Pinell de Solsonès; a llevant, la serra de Torregassa el separa d’Olius; al NE, pel collet de l’Hostal de les Forques, entre la carretera de Solsona a Bassella, que ressegueix la Ribera Salada, llinda amb Lladurs. Pel sector septentrional continua limitant amb Lladurs i també amb un petit sector d’Odèn (serra d’Oliana). A ponent entronca amb el terme de Bassella, pertanyent a l’Alt Urgell.

La població és totalment disseminada en masies. Hi ha només alguns xalets al fons de la Ribera Salada, sota el poble i cap de municipi de Castellar de la Ribera, que constitueix l’únic nucli de població agrupada. Les altres antigues parròquies del terme són les de Clarà, Ceuró (popularment anomenat Cigró) i Pampe. Passa pel terme la carretera C-26, d’Olot a Alfarràs.

El Poble

Al N del terme, a l’esquerra de la Ribera Salada, hi ha el poble de Castellar de la Ribera (657 m i 60 h el 2006). Aquest és format per l’església parroquial de Sant Pere (d’origen romànic), la rectoria, la casa del comú i un parell de cases de pagès, prop de les restes de l’antic castell de Castellar. Aquesta torre de guàrdia o fortificació es trobava en un lloc estratègic i els seus castlans esdevingueren la família senyorial predominant d’aquesta contrada, primer sota els comtes d’Urgell i després sota els Cardona. Des del segle IX els comtes d’Urgell anaren repartint aquestes terres i la canònica de Solsona hi obtingué algun mas, però la jurisdicció civil fou dels castlans: a la fi del segle XII i al segle XIII n’eren senyors els Galceran de Santa Fe, però la nissaga que perdurà més aquí i a Ceuró fou la dels Josa, i vers el segle XVI la dels Josa i Peguera. El 1828 hi continuaven els descendents d’aquesta família i hi tenia també certs drets l’ajuntament de Solsona; els béns que cor responien a l’Església de Solsona foren cedits pel bisbe Mezquia (1746-72) a les religioses de l’Ensenyança de Barcelona, que s’establiren a la ciutat el 1758.

Festes

La festa Major és per la Mare de Déu d’Agost. Se celebra la festa de Sant Joan (24 de juny).

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”96980257″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Castellar de la Ribera{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Cardona

 

Cardona és un municipi de la comarca del Bages (Barcelona)

A Cardona hi anem el 27 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Província província de Barcelona
Comarca Bages
Entitats de població 2
Població
Total 4.652 (2018)
• Densitat 69,75 hab/km²
Llar 244 (1553)
Gentilici Cardoní, cardonina
Malnom Cagasals [1]

Breu historia del municipi

El terme municipal és situat a l’extrem NW del Bages, a la vall del Cardener, al límit amb el Solsonès, amb el qual termeneja de SW a W amb Pinós, Riner, Clariana de Cardener i Navès, i amb el Berguedà, amb el qual termeneja al N i NE per Montmajor i Viver i Serrateix. Per l’E limita amb Navars i l’enclavament de Malagarriga (pertanyent al terme de Pinós) i al S amb Sant Mateu de Bages.

El Cardener rep per l’esquerra l’aigua d’Ora, procedent de la Vall de Lord, i la riera de Navel, procedent del Berguedà, que han excavat una vall favorable per a les activitats agràries. A la dreta del Cardener, els sediments salins i potàssics emergeixen en un esfondrament a migdia de l’anticlinal on s’alça la vila. Sobre el gruixut jaciment de sal gemma (el Salí de Cardona), que en alguns punts es presenta en forma de pedrera, hi ha les denses capes de silvinita i carnal·lita que s’enfonsen i se situen aviat entre els 700 i els 1 200 m. Les capes superiors són gresos i margues. Damunt el Cardener, entre la clotada del salí i el riu, s’alça un promontori gairebé cònic (589 m) damunt el qual s’aixeca el castell de Cardona amb l’antic monestir de Sant Vicenç. Al seu peu, en direcció a ponent s’inicia una carena, damunt la qual, sota el castell, hi ha la vila de Cardona. La necessitat d’espai ha obligat a fer continuats desmuntaments amb els quals es replana la muntanya i s’eixampla la zona de construcció. Un quilòmetre més avall i prop del riu, hi ha el raval de la Coromina, amb el Salí, únic nucli agrupat del terme. La resta és plena de masies (unes quantes formen la caseria de Bergús o la caseria de Tresserres), de capelles i de nuclis industrials, com la Colònia Manuela, els Escorials i les Colònies Arquers.

Travessa el terme la carretera C-55 de Manresa a Solsona, de la qual surten dues carreteres locals: una per l’esquerra que mena, pel pla de Bergús, al nucli de Bergús i segueix en direcció als nuclis de Su i el Miracle, tots dos del municipi de Riner (Solsonès); i una per la dreta que, travessant el serrat del Remei i la serra de Querol, arriba a la carretera C-26, de Solsona a Berga.

El Poble

La vila de Cardona (4 666 h el 2006), situada a 506 m, es formà a la costa W del tossal on s’alçaren les primeres fortificacions que han donat lloc a l’impressionant conjunt del castell de Cardona i l’església de Sant Vicenç del Castell que la dominen.

Als segles XII i XIII s’estengué en direcció a ponent i aviat es construí una església, romànica, al lloc de laactual parròquia, de la qual resta part del campanar. La vila era formada per dos carrers paral·lels, un dels quals acabava en un portal i dues torres a migdia del temple i el cementiri i l’altre, a la plaça del Mercat. Continuà l’expansió vers ponent i el N i, abans del 1300, ja eren formats els carrers de Capdevila i d’en Cascalls. Ramon Folc VI donà el 1318 facilitats als repobladors que fessin la casa prop d’aquest darrer carrer i la bestorre. L’existència d’aquestes dues torres i de les dues de la plaça de la Fira denoten l’existència de muralles que abraçaven un gran espai no habitat. Es construí un altre carrer en direcció al Raval, el carrer d’Aguilar (dit després de Graells), cara a llevant, on encara s’alcen dues torres medievals al costat del portal. El portal de Graells, del segle XIV, dóna testimoni de les antigues muralles i és l’única de les sis portes de la vila que es conserva dreta.

El carrer Major, que surt de la plaça de l’Església, fou continuat pel de Sant Miquel fins al portal de ponent. Prop del portal de Barcelona hi havia a migdia el carreró o barbacana on donava el petit call o barri jueu. El Portalet dóna sortida a l’actual plaça de la Fira, que al segle XIV havia quedat dins el recinte murallat. La muralla, que en part es conserva, baixava des del castell, per llevant, fins al portal de Graells i, per migdia, fins al de Barcelona.

El 1854 s’obrí la muralla a l’entrada del poble per donar pas a la carretera de Manresa i s’hi bastí el portal dit de Madoz, el qual essent governador de Barcelona havia impulsat la construcció de la carretera. La muralla també fou desmuntada el 1929, quan es feren portells a les muralles amb vista a eixamplar els carrers. La formació del Raval a la sortida del portal de Graells és anterior al segle XVIII i l’eixample modern va continuar en direcció a ponent i a migdia. Les indústries s’instal·laren en una bona part a la vora del Cardener. L’edifici més notable de la vila és l’església parroquial de Sant Miquel, consagrada el 13 de juny de 1398 i convertida en parròquia el 1589. És un ampli edifici gòtic d’una gran nau de 50 m de llargada per 12,6 d’amplada i 18 d’alçada, més les capelles laterals: al presbiteri s’obren set finestrals sota els revoltons sostinguts pels nervis que s’uneixen a la clau de la volta. La portalada lateral és de cinc grans arcades ogivals sobre feixos de columnetes i la façana principal o de ponent resta per acabar. S’hi construí una espaiosa cripta (sala vuitavada amb els nervis de la volta que conflueixen a la clau del centre), que des del 1524 conserva els cossos de Sant Celdoni i Sant Ermenter (procedents de Cellers). A l’altar major, en un cambril, es venera la imatge de la Mare de Déu del Patrocini, patrona de la vila, una imatge d’alabastre d’1,40 m d’alçada que fou portada de Marsella pel comte Joan Ramon Folc l’any 1423, després d’haver-se apoderat d’aquesta ciutat. També portà la reixa de ferro que tanca la cripta, i que, segons tradició, tancava el port de Marsella. Altres edificis remarcables són la Casa Aguilar del carrer de Graells, d’època medieval; la casa dels senyors del Pujol de Planès, al carrer Major, amb finestrals gòtics geminats; i l’església gòtica de Santa Eulàlia (que fou capella de l’antic hospital). La casa de la vila és un edifici modern (1944), al migdia de la plaça de la Fira. És típica també la plaça porxada del Mercat, on se celebra, com el seu nom indica, un dels mercats urbans més antics de Catalunya, datat el 986. Al segle XV es començà a construir sobre el Cardener un pont de grans arcades, que restà inacabat i hom anomena el pont del Diable. És un mut testimoni del pas dels pelegrins que des de Montserrat anaven a Santiago de Compostel·la.

El nombre de centres i grups culturals a Cardona és força elevat. Hom destaca el Grup de Caramellaires de Pagès, l Institut dòEstudis Locals (1981) el qual edita la revista d’investigació “Cardener”, els Geganters de Cardona, la Coral Cardonina (1958), el Foment Cardoní (1964), la Joventut de Cardona (1986), el Cinema Amateur Cardoní (1968) i el grup teatral el Traspunt. També és important el Centre dels Catòlics. A la vila hi ha el Cine Modern (1945) i el Calín. Igualment hi ha diverses associacions esportives i una zona esportiva, situada a continuació del nucli urbà i al peu de la carretera del Miracle.

El Museu de Sal de Josep Arnau (1935) inclou una col·lecció de cristal·litzacions salines, diverses maquetes i treballs variats fets amb sal per Josep Arnau.

Muntanya de Sal de Cardona

 

© C.I.C – MOIÀ

 

Des de l’abril de 1997 s’obrí al públic la visita de la Muntanya de Sal, antiga explotació minera de sals potàssiques. S’accedeix a la mina anomenada Neus o Minilla, una galeria de més de 300 m de longitud i 80 m de profunditat, on es pot gaudir de formacions i plegaments geològics amb formes i colors molt espectaculars. El 2003 s’inaugurà el Parc Cultural de la Muntanya de Sal, projecte que ha permès la rehabilitació de diverses galeries de les mines de sal.

L’Arxiu Històric de Cardona (1986), situat a la plaça de la Fira, és on es guarda la mil·lenària carta de repoblament de la vila elaborada pel comte Borrell II l’any 986 i altra documentació de Cardona. La vila disposa també biblioteca municipal.

Festes

El segon diumenge de setembre se celebra la festa major de la vila de Cardona i a la plaça de la Fira té lloc el correbou, documentat des de la fi del segle XV i que tradicionalment consistia a dirigir vedells o vaques geniüdes vers el recinte fet amb carros del poble, on es torejava i es feien pallassades amb la cargolera que duia un home dins; modernament s’ha convertit en un espectacle taurí de festa major que també se celebra a la plaça de la Fira, però en una plaça de toros desmuntable. La festa major de Cardona també té el tradicional concurs de figures de sal. Per les festes de Nadal es fan representacions dels Pastorets. Al final de la dècada del 1970 la societat el Rovell de l’Ou recuperà les festes de Carnaval. Els caramellaires de Cardona són documentats al segle XVI i per Pasqua les diverses colles del municipi fan les seves cantades. Quan arriba Corpus, per la vuitada, cada dia de la setmana celebra festes un barri de la població. El quart diumenge de maig es fa un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Remei . La festa del Castell de Cardona és el primer diumenge de setembre i commemora la mort de sant Ramon Nonat al recinte del castell el 1240.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”57aaa2d5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Cardona{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Plana oficial de Cardona

Enciclopèdia catalana

Capafons

Capafons és un municipi de la comarca Baix Camp (Tarragona)

A Capafons hi anem el 15 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Comarca Baix Camp
Entitats de població 1
Població
Total 96 (2018)
• Densitat 7,22 hab/km²
Llar 28 (1553)
Gentilici Capafontí, capafontina

Breu historia del municipi

Situat a les Muntanyes de Prades, al sector N de la comarca, limita amb els municipis de Vilaplana (S), la Febró (SW), Prades (N i NW) i, ja a l’Alt Camp, Mont-ral (E). Els punts més elevats són el Puig Pelat (1.075 m), la Pena Roja (1.029 m), el Tossal Galliner (1.111 m) i Picorandan (990), nom que segons Coromines significa ‘bec d’oreneta’. La part SE del terme, que correspon als Motllats, és pedregosa i seca i aproximadament el 40% és ocupada per boscos de pins i alzines. El municipi és drenat per la capçalera del riu Brugent, que es forma sota el poble per la unió del barranc del Ribatell, el riu de l’Horta i el barranc de la Tarrascona. Són també notables el riu del Barral i els barrancs de Llenguaixuta i d’en Fort. Entre les nombroses fonts destaca la de la Llódriga, que proveeix el poble d’aigua.

L’únic nucli de població és el poble de Capafonts, cap de municipi. Hom hi pot accedir per la carretera local d’Alcover a Prades, que després de Capafonts enllaça amb la que va de Reus a Prades. A l’alçada de Mont-ral també hi ha un brancal que uneix les dues carreteres.

Segons Coromines el topònim és d’origen llatí, arribat al català a través del mossàrab, i significa ‘cap de les fonts’, nom que deu fer referència a una deu abundosa que A. Manent identifica amb la font de la Llódriga.

El Poble

El poble de Capafonts és aturonat, a 751 m d’altitud, enmig d’un amfiteatre de muntanyes, i és constituït bàsicament per un carrer i dues places. Els darrers anys, després de l’emigració adreçada especialment cap a Reus, s’han refet diverses cases com a lloc d’estiueig per raó del seu clima sec i fresc. L’església parroquial de Santa Maria és d’un barroc senzill. La seva construcció s’acabà el 1763.

La festa major del municipi s’escau a l’agost, mentre que pel juliol se celebra la festa votada dels sants Abdó i Senén, de caràcter principalment religiós.

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”25974250″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Capafons{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

 

Cerdanyola

Cerdanyola és un municipi del Vallès occidental (Barcelona)

A Cerdanyola hi anem el 11 de març de 2012

Dades del Municipi

Comarca Vallès Occidental

Entitats de població 1
Conté la localitat Bellaterra
Població
Total 57.740 (2018)
• Densitat 1.886,93 hab/km²
Llar 45 (1553)
Gentilici Cerdanyolenc, cerdanyolenca

Breu historia del municipi

El municipi de Cerdanyola del Vallès s’estén al sector meridional de la comarca. Limita al N amb els municipis de Sant Quirze del Vallès, Sabadell, Badia del Vallès i Barberà del Vallès, al NE amb el terme de Ripollet, a llevant amb Montcada i Reixac, a l’W amb Sant Cugat del Vallès i a migdia amb Barcelona. El territori és situat als vessants septentrionals de la serra de Collserola, fins a la depressió del Vallès, que forma el sector planer del terme, al nord. La carena de la dita serra forma el termenal a migdia amb el municipi de Barcelona. Així, el trifini del turó de Maltall de Magarola (429 m) és partió entre Sant Cugat, Barcelona i Cerdanyola. El límit meridional segueix vers l’E pel turó d’en Fotja (349 m), pel Forat del Vent i pel turó d’en Gras (241 m). El límit de llevant segueix pel torrent del Cargol, de la conca del Besòs, i per la serra de Dona Joana, travessa la riera de Sant Cugat vora el mas de la Beguda i el Ripoll vora l’estació. A septentrió, el termenal passa en plena Depressió Prelitoral. A ponent baixa cap a Collserola pel turó de la Torreferrera (202 m d’altitud), fins el Maltall de Magarola. La composició geològica del terreny és graniticoesquistosa, amb algunes llenques calcàries, a la serra de Collserola, mentre que la Depressió Prelitoral és de terrenys quaternaris. La xarxa hidrogràfica pertany a la conca del Besòs, per mitjà del riu Sec, i de la Riera Major o de Sant Cugat, afluents del Ripoll. A aquests dos cursos conflueixen un seguit de torrents que davallen de la serra de Collserola i de la serra de Galliners, al límit amb Sant Quirze del Vallès. A part del poble de Cerdanyola del Vallès, cap municipal, el terme comprèn les urbanitzacions de Bellaterra, Montflorit, Can Cerdà, antigament anomenat veïnat de Montcerdà, Can Fatjó dels Aurons, històricament caseria, Serraparera, Terranova, i altres polígons residencials. A més del llogaret de Sant Iscle de les Feixes. La xarxa de comunicacions de Cerdanyola és densa: la carretera de Barcelona a Terrassa, N-150, construïda l’any 1852, que actualment enllaça amb l’autopista C-58, de Barcelona a Terrassa, de semblant trajecte i inaugurada l’any 1975; l’autopista AP-7 entre Montmeló i el Papiol, inaugu-rada el 1977, que també enllaça amb la C-58 i la N-150; les carreteres a Sant Cugat (1880), a Barcelona per Horta (1935) i a Sabadell per Bellaterra (1963). A més, Cerdanyola té accessos directes a les autopistes AP-7 i C-58. Hi ha finalment les vies fèrries Barcelona-Manresa (1855), Barcelona-Sabadell per Bellaterra, amb una extensió fins a la Universitat, i el Papiol-Mollet.

El Poble

El poblament antic del terme era disseminat. El poble actual de Cerdanyola del Vallès (82 m d’altitud) es començà a formar a la fi del segle XVIII vora el camí de Sant Cugat, al peu de la serra de Collserola. El 1828 sorgí el Barri de Dalt i el 1845 el Barri de Baix. Amb l’arribada dels estiuejants barcelonins (segona meitat del segle XIX), es van bastir nombroses torres, algunes modernistes, però n’han quedat ben poques. Modernament, amb la formació d’altres barris en un principi perifèrics, com el de Cordelles (1923), Antolí (1923), del Turonet (1926) i Serraperera (1928) i amb la formació dels nous barris de Fontetes (1964) i Banús (1964), el nucli urbà forma un continu des de Ripollet fins s la serra de Collserola i la vall de Moronta.

El poble és centrat per la plaça de Francesc Layret i els jardins de l’Abat Oliba, entre la casa del comú i l’església parroquial de Sant Martí. De l’església, hom sap que a la fi del segle XVI i la primeria del XVII s’edificà una nova església al pla (l’església vella o actual cementiri), més propera al poblament dispers que s’havia escampat pel pla. Aquesta església fou cremada pels francesos el 1808. Els anys immediatament posteriors s’usà com a parròquia la capella de Sant Marçal del castell. El 1906 fou construïda una nova església, la tercera, també de Sant Martí, al cor del poble actual, i la casa rectoral (1908), d’estil modernista. L’any 1989 fou bastida i inaugurada una nova església local, la de la Mare de Déu del Roser, a Serraperera.

Cerdanyola continua immersa en una etapa de transformació espacial i econòmica. Des de les dues darreres dècades del segle XX els habitatges dels barris nous són majoritàriament unifamiliars, al Turonet, Altimira, Gorgs i Serraperera. Altres actuacions residencials dutes a terme més recentment són les de Canaletes i les del sector del Centre Direccional, a les clarianes urbanes no edificades. Malgrat tot, la davallada en la construcció de nous habitatges produïda durant la dècada del 1990 també es féu palesa a Cerdanyola, tot i que segueix encara per sobre de la mitjana catalana. També els polígons industrials com el del Centre Direccional de Cerdanyola s’estenen ocupant terres verges. Diverses masies han estat enderrocades i altres, com les de Can Xarau, Can Serraperera, Cordelles i Can Fatjó del Molí, es mantenen, encara que envoltades de blocs d’habitatges i naus industrials.

Entrada principal del museu del poblat ibèric de Ca n’Oliver

 

© MUSEU I POBLAT IBÈRIC DE CA N’OLIVER

 

Al terme de Cerdanyola hi ha nombroses entitats i associacions culturals i esportives que es dediquen a la difusió i dinamització de la cultura i l’esport. El municipi disposa d’un museu inaugurat l’any 1998, el Museu de Cerdanyola-Casa Ortadó Maymó, dedicat a la història i el patrimoni cultural i natural del poble. El museu també té amb uns jardins que volen ser un centre obert a la ciutat, a més de diversos espais d’importància historicoartística per visitar. L’any 2010 tancà les portes per iniciar una profunda remodelació. El mateix any, s’inaugurà el Museu del jaciment arqueològic de Ca n’Oliver.

Festes

Dins el folklore local cal destacar la tradicional festa major del Roser de Maig, que s’escau el primer cap de setmana de maig i apareix documentada per primera vegada l’any 1419, que se celebrà a Valldaura amb la presència del rei Alfons IV. La festa del patró, Sant Martí, l’11 de novembre, també és celebrada anualment, coincidint amb les festes de la tardor. També el popular ball de gitanes vallesà és mantingut viu a Cerdanyola per una nombrosa colla de seguidors. La major part dels barris celebren les seves festes respectives durant els mesos d’estiu.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”965999d0″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Cerdanyola del Vallès{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Canovelles

Canovelles és un municipi de la comarca del Vallès oriental (Barcelona) 

A Canovelles hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental

Entitat de poblacióHabitantsÀligues, les125Barriada Nova, la12.014Bellulla220Can Castells719Can Comas11Can Cuana28Can Diviu1.224Can Duran749Quinta Avinguda, la113Sanaüja431Sant Feliu37Serra, la28Tibel152Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Confronta a migdia amb Granollers, ciutat amb la qual forma gairebé un continu urbà. A l’W i al SW el terme limita amb Lliçà de Munt i a l’W també amb Santa Eulàlia de Ronçana, mentre que al N ho fa amb l’Ametlla del Vallès i les Franqueses del Vallès i a l’E altra vegada amb les Franqueses, mitjançant un tram del riu Congost.

El territori és bastant planer i només accidentat per les elevacions de Bellulla a ponent, de modelat suau.

La morfologia urbana d’aquest municipi fa que l’estudi de les seves unitats de població esdevingui força complex. El poble de Canovelles és, bàsicament, una conurbació unida pel sud amb el nucli de Granollers i que engloba el barri de la Barriada Nova, on hi ha l’ajuntament, els ravals de Bellulla, Can Diviu i Sant Feliu, el veïnat de Sanaüja i les urbanitzacions de les Àligues, Can Duran, la Quinta Avinguda i Tibel. Altres entitats del terme són la caseria de Can Cuana (o Quana), on es formà el nucli primigeni de Canovelles, i el veïnat de la Serra.

La proximitat al nucli industrial de Granollers condiciona el pas d’importants vies de comunicació, entre les que destaca l’autovia C-17, que creua el terme de S a N en direcció a Vic i entronca amb l’autopista AP-7 i la C-60 mitjançant un desdoblament que voreja la part sud de Granollers. També el travessen la carretera C-1415 en direcció a Caldes de Montbui i diverses carreteres locals, una de les quals mena a Lliçà de Munt. Un tram de la línia de ferrocarril Barcelona-Puigcerdà passa pel sector sud-oriental del terme.

L’origen medieval de la població de Canovelles resta evidenciat pel seu topònim, format en llengua romànica. Segons el Diccionari Alcover-Moll , la seva etimologia demostra que és un derivat diminutiu de Cànoves, que significa ‘ca(ses) noves’. El 1008, quan és documentat per primer cop, Canovelles devia ser un petit agrupament de cases noves relacionat amb algun nucli de poblament proper més antic.

El Poble

El poble de Canovelles (175 m d’altitud) és situat al camí antic de l’Ametlla a Granollers, actual carretera local. La Barriada Nova (10 839 h el 2005), actual seu de l’ajuntament, aglutinà la gran allau immigratòria que es produí a partir de la dècada del 1960. Hom l’anomenava també Canovelles de Baix o Can Xarlet, per la casa d’aquest nom que hi havia. Com hem esmentat anteriorment, aquest barri ha format un continu urbà amb la ciutat de Granollers.

L’església parroquial de Sant Feliu de Canovelles és un edifici del primer art romànic, probablement edificat en la segona meitat del segle XI. D’una sola nau, molt llarga (cosa que fa suposar que fou allargada amb posterioritat) i amb arcuacions llombardes (hi ha encastada una làpida romana amb una inscripció dedicada a L. Porcius Partenius). A banda i banda del presbiteri s’obrien sengles absidioles semicirculars que sobresortien exteriorment de la fàbrica de l’edifici; la de tramuntana desaparegué vers el 1500, quan al seu lloc fou construït un pas de comunicació amb la casa veïna de Magarola, i la de migdia, de la qual es conservava la fonamentació, fou reconstruïda durant la dècada del 1980. L’aparell de petits carreus és característic del segle XI. A la façana de migdia hi ha dues finestres romàniques i una porta de mig punt adovellada que podríem datar del segle següent. A la de ponent, al segle XIII, se sobreposà una bella portalada romànica, amb arquivoltes, decoració esculpida de temes geomètrics (ziga-zagues i escaquejats) i sengles columnes acanalades per banda, coronades per capitells composts amb decoració vegetal (acants) i zoomòrfica (diversos ocells), i un dels quals amb unes carotes als vèrtexs. La coberta de l’església, de canó lleugerament apuntat, data probablement dels segles XII o XIII. S’hi conserven dos quadres dedicats a sant Roc i a sant Andreu, de la fi del segle XVI. A la rectoria hi ha dues taules procedents d’un retaule on hi ha representats sant Llorenç i sant Esteve. Així mateix, es conserven dos quadres del 1750 amb l’Assumpció de la Mare de Déu i la Puríssima.

El 1888 fou fundada al poble la Germandat de Sant Sebastià, d’ajuda mútua en cas de malaltia. D’altra banda, pel que fa als serveis religiosos, cal esmentar que el col·lectiu musulmà de Canovelles disposa d’una mesquita, la primera del Vallès.

 

Festes

Pel que fa a les festes, cal destacar la festa de Sant Antoni Abat, que se celebra el 17 de gener amb l’ofici, la benedicció simbòlica i després, al migdia, la cavalcada pels carrers de la vila, on es venen els típics borregos de la diada. A la tarda es fa un gran cremat de rom i al vespre un sopar de germanor per a socis i simpatitzants, durant el qual es fa el sorteig del porc, que ajuda a finançar la festa. El 15 de maig es fa la festa de Sant Isidre i, pel juny, la vigília de Sant Joan se celebra des del 1984 la nit de Bruixes, en la qual surt el jovent del poble disfressat i amb caretes per a l’ocasió. La festa major de Sant Fèlix se celebra el darrer diumenge de juliol amb diversos actes festius, entre els quals destaca el tradicional ball de gitanes.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Església Sant Félix

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Cardedeu

Cardedeu és un municipi de la comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Cardedeu hi anem el 4 de març de 2012 

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental
Municipi 1
Població
Total 18.165 (2018)
• Densitat 1.501,24 hab/km²
Llar 88 (1553)
Gentilici Cardedeuenc, cardedeuenca

 

Breu historia del municipi

Confronta al N amb els termes de Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor; a l’E amb Sant Antoni de Vilamajor i Llinars del Vallès, al S amb la Roca del Vallès i a l’W amb les Franqueses del Vallès.

Només a ponent el terreny és lleugerament accidentat i el punt més elevat és a la serra de Sant Hilari (300 m d’altitud), al NW. Les terres més baixes són vora el pont de l’autopista AP-7 (175 m). Els terrenys d’aquestes serres de ponent són argilosos i eren aprofitats per dues bòbiles, ara desaparegudes, i per terrisseries.

El terme és travessat de nord a sud per la riera de Cànoves, anomenada també de Cardedeu i, en la seva capçalera, de Vallforners, afluent de la riera de Mogent. Els torrents del Pla, del Marital, del Folguerar i de Can Pelegrí porten les aigües del terme directament a la riera de Mogent.

A part de la vila de Cardedeu, cap de municipi, el terme comprén les caseries de la Coma, el Rieral i Sant Hilari i les urbanitzacions de Bellavista, les Canyes i Can Corbella, pràcticament integrades amb el nucli de Cardedeu. La caseria de Bell-lloc, tot i pertànyer al terme de la Roca del Vallès, utilitza la major part dels serveis del de Cardedeu.

La vila de Cardedeu és travessada de llevant a ponent per la carretera C-251 provinent de Granollers i que esdevé C-35 a Llinars del Vallès, per continuar vers Llagostera. Cardedeu es comunica també per les carreteres locals de Cànoves (1910), plantada de til·lers, de Dosrius (1932) i de la Roca (1953). Aquestes dues darreres enllacen amb l’autopista A-7 de Barcelona a la Jonquera, que corre a migdia del terme i arriva a travessar-lo en un petit tram. A la població hi ha estació de ferrocarril de la línea Barcelona-Portbou.

El lloc de Cardedeu és esmentat el 941 (Carotitulo), en un document que esmenta els límits d’una vila rural anomenada Riffà, en el qual la forma apareix falsament llatinitzada. Sembla que aleshores, per causa de les vacil·lacions ortogràfiques que registren els documents, la forma del topònim havia de ser l’actual, la qual, segons l’opinió autoritzada de Francesc de B. Moll, probablement prové de Car (quer) de Deu, que significa “penyal de font”

El Poble

La vila de Cardedeu (15 561 h agl [2006]; 195 m d’altitud) és situada a l’esquerra de la riera de Cànoves. El creixement del nucli urbà, especialment durant els darrers anys del segle XX, absorbí els barris de la Creu, de la Riera, l’Estalvi, la Granada i el Poble-sec. De l’època medieval, quan es constituí el nucli urbà originari, resten només la testera de l’esglesiola romànica encastada en el mur N de l’església actual, i la capella de Sant Corneli, esmentada l’any 1190, darrere l’absis del temple. Dels segles XVII i XVIII resten alguns portals adovellats i algunes masies amb finestres sota l’arc conopial amb llinda plana. Les altres construccions antigues han anat desapareixent en formar-se la vila moderna actual. Així, el 1915, quan s’urbanitzà la plaça de Sant Joan, s’enderrocà la casa dels Lledó, cognom del qual ja es parla en la carta de poblament del 1272. De la fleca vella tenen interès el balcó i la finestra d’arc carpanell, datada del 1550.

L’església parroquial de Santa Maria de Cardedeu fou construïda entre els segles XVI i XVII sobre una d’antiga esmentada ja el 1012, i també en documents posteriors. Entre aquests n’hi ha un del 1159 de Ramon Berenguer IV, cedint un molí i unes terres, que fou signat a Santa Maria de Cardedeu. La façana, de grans dimensions, és inacabada; l’any 1971, quan s’anava a col·locar la cornisa, morí Mn. Joan Roldan, impulsor de l’obra de reconstrucció del temple. El 1989 es van restaurar les façanes del cantó nord i la principal, i es van estucar els flancs de la portalada i la part de sobre del timpà amb esgrafiats florals. En la portalada, del 1780, hi ha un timpà amb l’Assumpció de la Verge, sostingut per dues cariàtides, lliris, cardots, fruites, coloms i l’escut de la vila en forma de cor. L’església fou robada l’any 1815 i espoliada tota la seva orfebreria, incendiada l’any 1873 i novament el 1936. El prebisteri està decorat amb pintures de Josep M. Masseguer, i la capella del Sagrament ho és amb pintures al fresc d’Antoni Vila Arrufat (1894-1989). Les imatges són modernes, dels anys 1940-1960. Presideix l’altar major la imatge de la Verge Maria, patrona de la parròquia. Hi ha dos altars frontals i capelles laterals a cada banda de la nau. Encastades al mur septentrional de l’església, vora el campanar, es conserven restes de l’església romànica del segle XII. La capella de Sant Corneli, darrere l’absis de l’església parroquial, que és esmentada el 1190, ha esdevingut sala municipal d’exposicions. La del Sant Crist de l’Hospital és del 1699.Un dels monuments més característics de la vila és la creu de terme que es troba a l’entrada de la població, venint de Granollers, un cop passat el pont de la via. Descansa damunt una columna salomònica sobre una base circular de tres graons, on hi ha una inscripció que invita els caminants a fer penitència per a guanyar quaranta dies de perdó, l’escut de la vila, les deixuplines de la Passió, i on figura l’any 1679, en què fou erigida. Hi havia tres altres creus, sortint de la vila, camí de Cànoves, de Sant Antoni de Vilamajor i de Llinars, però desaparegueren en fer-se l’eixample urbà. Hi ha altres monuments diversos: un monòlit dedicat al mestre Clavé, un monument commemoratiu del centenari de la fundació de la germandat La Santa Espina i un monument dedicat a la sardana. Una plaça, amb un monument i dues fonts, amb la inscripció A Cardedeu, va ser dedicada a la vila pel Sr. Joan Amat, que fou alcalde de Barcelona (1901-1902). La plaça de la Porta Oberta, a l’entrada de la vila venint de Cànoves, amb un monument de línies modernes, fou sufragada pel cardedeuenc Josep Rosàs (1933-1986). Al parc dels Pinetons, com un altre monument, es conserva la soca dels Tres Pins, arbre centenari que fou abatut per un temporal el 1963.

L’any 1877 es feu la primera millora urbana: l’obertura del carrer de Sant Antoni que comunicà la plaça amb l’estació. El 1880 es començaren les primeres cases d’estiueig i el 1883 es construí la Vil·la Borrell, la primera torre voltada de jardí. A partir d’aquell moment, Cardedeu s’anà convertint en una població d’estiueig. El 1914 arribà l’electricitat i immediatament s’obrí la primera fàbrica de teixits, la Fàbrica Vella. Els arquitectes que han fet les torres més característiques són Eduard Balcells, Ramon Puig i Gairalt, Manuel Raspall i Josep M. Ros Vila. Manuel Raspall, a més, dirigí la construcció del cementiri, on s’han seguit sempre les seves directrius emprant la pedra de granit i el ferro forjat. L’any 1920 s’inaugurà el Camp d’Esports (municipal des del 1953) i el 1925 ho fou el Gran Casino del Vallès. El 1931, el bosquet dels Pinetons, d’1,8 ha, fou convertit en parc municipal (actualment alberga també instal·lacions socials i esportives). El 1976 s’amplià amb 0,875 ha més a l’altre costat de la riera, on hi ha els Jardins Pompeu Fabra, amb un pont i una passera per als vianants que uneixen els dos costats del parc. L’any 1953 s’adquirí l’edifici on ara hi ha la casa de la vila i s’asfaltaren els carrers i les places cèntriques, molts dels quals són ombrejats per plàtans, moreres, aurons o til·lers.

Festes

Entre les institucions culturals cal mencionar, en primer lloc, el Museu-Arxiu Tomàs Balvey, dedicat a la figura del seu promotor, l’historiador local Tomàs Balvey i Bas (1865-1954), últim representant d’una família d’apotecaris que tingueren farmàcia oberta a Cardedeu des del segle XVII. La col·lecció fou instal·lada el 1975 al Casal Daurella, que també hostatja la Biblioteca Popular Marc de Vilalba i el Casal de Cultura Dr. Daurella. L’element més destacable del museu és, sens dubte, la Farmàcia Balvey, establerta l’any 1812, una de les més complertes i ben conservades del país: es conserven encara els continguts dins els pots, juntament amb altres atuells, alambins i flascons; l’any 2012 s’inaugurà la nova museografia de la farmàcia. Altres seccions del Museu-Arxiu estan dedicades a l’etnologia, l’art, l’arqueologia i la història local, així com a les ciències naturals, amb especial dedicació per la botànica. L’Arxiu Balvey conserva un fons de pergamins (des del segle XI) i documents relacionats amb Cardedeu i la comarca de gran valor històric.

Altres institucions culturals són l’Esbarjo (1933), local de cinema i teatre; la torre Granés (adquirida per l’ajuntament el 1973), on s’estatja el Casal del Jubilat i els estudis de Televisió de Cardedeu (primera televisió local de Catalunya, emet des del 7 de juny de 1980), el Casino de Cardedeu (1958), obert només a l’estiu, el saló de ball municipal (1964) i el cinema teatre municipal (1969).Les principals celebracions de la vila s’escauen el Divendres Sant i el Dilluns de Pasqua Florida, per l’abril; l’esmentada Fira de Sant Isidre, al maig, i la festa major, en honor de l’Assumpció de la Verge, el dia 15 d’agost. Pel que fa als aplecs, es destaca l’aplec a l’ermita de Sant Hilari, el diumenge pròxim al 13 de gener, i l’aplec sardanista que té lloc el tercer diumenge de juny.

Són típics de Cardedeu uns secalls anomenats borregos, que, encara que també es fabriquen en altres poblacions, han arrelat força en aquesta població, de manera que el nom del bescuit va sempre unit al de Cardedeu.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”41287ad7″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”cardedeu{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Cànoves poble

Església
Cànoves és un poble del municipi de Cànoves i Samalús comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Cànoves hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental
Entitats de població 8
Població
Total 2.995 (2018)
• Densitat 102,57 hab/km²
Llar 46 (1553)
Gentilici Canoví, canovina
Entitat de població Habitants
Ca l’Esmandia 34
Can Sebastianet 21
Can Volard 741
Cànoves 1.083
Cànoves Residencial 3
Mirador del Montseny, el 630
Parellada, la 79
Samalús 227
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Està situat al sector central de la comarca, als contraforts sud-occidentals del Montseny i ja en contacte amb la plana vallesana. Limita amb els municipis de Montseny (N), Tagamanent, el Figueró i Montmany i la Garriga (W), les Franqueses del Vallès i Cardedeu (S), Sant Antoni de Vilamajor (SE) i Sant Pere de Vilamajor (W).

El terme s’estén pels vessants meridionals del Montseny (pla de la Calma) al sector N, amb el turó de Pi Novell (1 272 m d’altitud) i Roca-sentella (1 000 m), i per la plana vallesana al sector S, amb altures que no superen els 300 m.

Prop dels dos terços del terme pertanyen als pendents montsenyencs solcats per la riera de Vallforners o de Cànoves, que neix a Vallforners de Tagamanent, i pel torrent de Riumogent o de Vilardell, que neix a Vallfiguera, sota Roca-sentella. El sector W del terme o de Sanclús és solcat per altres petits torrents (el de la Caseta, de Sant Genís o de Fontsavall), tributaris directes de la riera de Mogent.

Al N del terme s’emplaça l’embassament de Vallforners. La presa, perfectament integrada en l’entorn, té una longitud de 160 metres i una alçada màxima de 61,50 m.

La major part del terme, especialment el sector muntanyenc, és coberta de boscos de pins, alzines, roures i castanyers, segons l’altura. És particularment famós el Castanyer Gros de la baga d’en Cuc, un arbre excepcional d’un perímetre de prop de 12 m, buidat de dintre i que pot servir de cabana o d’aixopluc.

El terme comprén els pobles de Cànoves, cap de municipi, i Samalús, el barri de la Rosaleda, el veïnat de la Riera i les urbanitzacions de Ca l’Esmandia, Cànoves Residencial, Can Volard, el Mirador del Montseny i la Parellada.

El municipi es comunica mitjançant una carretera local procedent de Llinars del Vallès i que mena a la Garriga, on entroca amb la C-17 (Eix del Congost). D’aquesta carretera, que travessa el terme d’E a W i que marca, en termes generals, la separació entre el sector muntanyenc i el de la plana vallesana, surten dos ramals, un vers Cardedeu i un altre vers Granollers pel Corró d’Amunt.

El Poble

El poble de Cànoves (346 m d’alt i 713 h el 2005), aglevat entorn de l’església, té algunes cases antigues, però la majoria s’han fet de nou o s’han refet a causa de l’estiueig. El petit nucli de població, esmentat ja l’any 1002, es formà prop l’església parroquial de Sant Muç, citada el 1077. Aquesta església té encara com a base un temple romànic del segle XII, amb un cos també romànic al sector de migdia i molts afegitons de capelles, campanar, sagristia i modificacions de l’absis primitiu que poden datar-se pels diferents estils i també per la documentació. Així, sabem que el 1629 s’anava acabant el campanar, el sector de la part S es feia el 1643 i el 1757 es féu la reforma de l’absis, del qual modernament es descobrí una bona part de l’estructura romànica. Aquesta església ha estat objecte de contínues obres de restauració.

El territori de la parròquia de Cànoves depenia jurisdiccionalment del castell de Cànoves, conegut des del 1113; també en va dependre més tard el terme de Samalús, per bé que inicialment aquest pertanyia al domini reial de la Garriga fins que el domini dels Centelles, efectiu a la Garriga i Cànoves des del 1380, va unir-lo a la batllia de Cànoves, poble del qual encara depèn.

El castell de Cànoves té encara visible tot el seu perímetre, importants llenços de murs amb obertures i fins alguna cambra plena de runa i de vegetació. Es troba a tocar de la riera de Vallforners, davant el Molí de les Pipes, en un indret amb més condicions per a casal residencial que no per a fortalesa militar. Inicialment pertanyia a la família Cànoves. Als segles XIII i XIV pertanyia a la família Bell-lloc, que hi tenia residència, com ho indica que Simó de Bell-lloc s’hi volia edificar una capella el 1319 i obtingué permís per fer-se dir missa en una cambra del castell. A partir de mitjan segle XIV passà per diferents possessors (Huguet d’Empúries el 1345, Guerau de Queralt el 1376) fins que en va adquirir el domini total la família dels Centelles, més tard comtes de Quirra, que el va posseir fins a temps moderns.

Festes

Les festes més importants són la festa de Sant Sebastià, que se celebra el diumenge proper al 20 de gener, i la festa major, que s’escau el primer diumenge de juny i és dedicada a Sant Moç. El Dijous Sant és festa local.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana