Arxiu de la categoria: Any 2012

Sant Joan de Mediona

Sant Joan de Mediona es un Poble del Municipi de Mediona de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)
A Sant Joan de Mediona hi anem el 8 de desmembré de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica

Capital Mediona modifica
Població
Total 2.322 (2019) modifica
• Densitat 48,88 hab/km²
Llar 40 (1515) modifica
Gentilici Medionenc, medionenca

Breu historia del municipi

El municipi de Mediona és situat a la part més septentrional de la comarca de l’Alt Penedès. Amb una extensió de 47,6 km2, és el segon terme més gran de la comarca. Limita al N amb la comarca de l’Anoia (termes d’Orpí, Carme i la Torre de Claramunt), a l’E amb el terme de Cabrera d’Anoia, al SE amb els termes ja penedesencs de Sant Pere de Riudebitlles i Sant Quintí de Mediona i al S amb Font-rubí. El terme és configurat per dues cadenes de muntanyes quasi paral·leles integrades dins el Sistema Prelitoral. El cap de municipi és Sant Joan de Mediona. Altres nuclis de població són el poble de Sant Pere Sacarrera, el veïnat les Cases Noves de Can Pardo i la caseria la Quadra d’Agulladolç. Es comunica amb la carretera comarcal de Vilafranca a Igualada per una carretera local.

La serra de l’Avellà o de Bolet —tocant al terme de Font-rubí— i la seva prolongació, la serra de les Clivelleres (679 m), constitueixen una muralla pètria que divideix les aigües i separa el terme de la fossa del Penedès. D’altra banda, per la part de ponent, la serra de Puigfred (728 m) i la d’Orpinell (736 m) al N separen els termes de Mediona i la Llacuna. A llevant, per la banda de Sant Pere Sacarrera, els pujols de la Socarrada (586 m) i Rocacorba (561 m) completen l’amfiteatre muntanyós, separant el terme de Mediona de la Conca d’Òdena. Els terrenys són del Triàsic, com la major part de la serralada, sobretot en els dos plegaments anticlinals que configuren la vall —sinclinal reomplert amb argiles i margues eocèniques—, tot plegat molt treballat per l’erosió deguda a la riera de Mediona, que té la capçalera al terme de la Llacuna i que, més avall, engruixida per nous cabals, pren el nom de riu de Bitlles. La riera de Mediona entra al terme per la banda de ponent, per l’engorjament del Clot de les Barraques, s’esplaia pels voltants de Sant Joan, on rep per la dreta el torrent del Puig Cogul, i en surt per la banda de llevant, després de passar pel congost de Mediona, dessota del castell, on l’erosió fluvial ha assolit els estrats rogencs dels gresos triàsics.

El Poble

El poble de Sant Joan de Mediona, dit abans Sant Joan de Conilles (430 m), és el cap de municipi. El 2004 tenia 771 h. S’estén a banda i banda de la riera de Mediona, aigua amunt del castell de Mediona. El poble es formà al voltant de l’antiga església parroquial de Sant Joan de Conilles, documentada el 1299, que pertanyia a la jurisdicció del castell de Mediona. És de base romànica, bé que molt modificada en èpoques posteriors. Es conserven a l’interior de l’edifici uns capitells de factura romànica, encara que es desconeix si són originaris d’aquesta església. A tocar del poble hom troba el barri del Molí o el Molí.

Pel que fa a entitats culturals, hom destaca el Centre Cívic de Mediona, que inclou una biblioteca, i el Casal de Mediona, ubicat en uns antics cellers de Codorniu, seu també de l’Associació d’Estudis Científics i Culturals de Mediona.

Festes

La festa major es fa l’últim cap de setmana de juliol. L’11 de setembre se celebra un arrossar al Castell de Mediona

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Pere de Riudebitlles

Sant Pere de Riudebitlles es un Municipi de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)
A Sant Pere de Riudebitlles hi anem el 8 de desmembré de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 2.368 (2019) modifica
• Densitat 438,52 hab/km²
Llar 40 (1553) modifica
Gentilici Riudebitllenc modifica

Breu historia del municipi

El municipi de Sant Pere de Riudebitlles és situat a la vall mitjana de la riera de Mediona, o riu de Bitlles. El municipi es troba al NE de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb l’Anoia. Limita amb el terme de Cabrera d’Anoia al N, Terrassola i Lavit per llevant i migdia i, al NW, amb Sant Quintí de Mediona i amb Mediona. La vila de Sant Pere de Riudebitlles, cap de municipi, es comunica per una carretera local amb la carretera comarcal de Vilafranca a Igualada, i dista respectivament d’aquestes dues poblacions 14 km i 25 km. Per la carretera de Cantallops a Sant Quintí es comunica amb Sant Sadurní d’Anoia, vila que és a 9 km de Sant Pere, on hi ha l’estació de ferrocarril més propera. El terreny, poc accidentat i de bona qualitat per al conreu, és regat, a més, per algunes rieres que desguassen al riu de Bitlles, les aigües del qual són aprofitades d’antic per a moure molins, sobretot paperers, i per al regadiu.

El Poble

La vila de Sant Pere de Riudebitlles (245 m d’altitud) és situada a la dreta del riu de Bitlles, dins un ample meandre a llevant del terme municipal. L’església parroquial de Sant Pere de Riudebitlles és la de l’antic monestir del mateix nom. El temple, malgrat que fou reedificat entre els anys 1778 i 1780, conserva la portalada romànica de punt rodó, amb triple arquivolta i sengles parelles de columnes i capitells a banda i banda. És un edifici molt notable el Palau gòtic del Marquès de Llo, dels segles XIII i XIV, que té a la façana principal dues rengleres de finestres coronelles gòtiques, triforades les del pis principal i biforades les del pis superior; la portalada, de punt rodó, és de gran dovellatge i té, a sobre, l’escut de pedra de la casa de Llo. A l’angle de l’esquerra del portal, una àmplia arcada comunica amb la façana lateral del palau i confereix una fesomia especial a l’edifici senyorial.

La vila disposa del Centre Cultural i Recreatiu, que realitza activitats diverses, i una biblioteca. La festa major s’escau pel primer cap de setmana d’agost. Per Carnaval es fa un menjar comunitari amb arengades i repartiment de la sopa.

Festes

El primer diumenge de maig es fa l’aplec de la Sardina amb una gran sardinada popular i el 29 de juny se celebren les festes patronals de Sant Pere. Per Corpus els diversos barris celebren les seves festes i el darrer diumenge d’octubre es fa la festa del Most.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Cugat de Sesgarrigues

Sant Cugat de Sesgarrigues es un Municipi de la Comarca de l’Alt Penedès
A Sant Cugat de Sesgarrigues hi anem el 8 de desmembré de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 1.007 (2019) modifica
• Densitat 162,42 hab/km²
Llar 16 (1553)

Breu historia del municipi

Sant Cugat Sesgarrigues és un municipi de la comarca de l’Alt Penedès. El poble de Sant Cugat Sesgarrigues (266 m, d’altitud) és a la part septentrional del terme. L’església parroquial, que centra la població, és dedicada a sant Cugat màrtir, en record de l’antiga jurisdicció monàstica. L’edifici, molt ampliat i modificat, sembla reconstruït aprofitant murs i altres materials de les antigues fàbriques. El seu precedent immediat era una església gòtica

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

viquipèdia

Santa Margarida i els Mojos

Santa Margarida i els Monjos es un Municipi de l’Alt Penedès (Barcelona)
A Santa Margarida i els Monjos hi anem el 8 de desembarre de 2012

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 7.611 (2019) modifica
• Densitat 442,5 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Santa Margarida i els Monjos (anomenat també els Monjos) és situat al SW de la comarca de l’Alt Penedès. Té una extensió de 17,2 km2 i limita al N amb els termes de Sant Martí Sarroca i Pacs del Penedès, a l’E amb Vilafranca del Penedès i amb Olèrdola, al S i SW amb Castellet i la Gornal i a l’W amb Castellví de la Marca. El poble dels Monjos és el cap d’un municipi caracteritzat per la proliferació de diversos nuclis de poblament. Els habitants, però, es concentren especialment en els pobles dels Monjos i la Ràpita. El terme és travessat per la carretera estatal de Barcelona a València i per l’autopista AP-7, que té una sortida entre Vilafranca i els Monjos; a més, té estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Tarragona per Vilafranca.

El terme ocupa part de la Depressió Prelitoral i part dels vessants occidentals del massís de Garraf, com els estreps del puig de l’Àliga que es prolonguen cap al NW i assoleixen una altitud màxima de 364 m a la fita dels termes d’Olèrdola, Castellet i Santa Margarida. En aquestes elevacions, que ocupen tota la part sud-oriental del terme, neixen set barrancs que desguassen, dintre el terme, al riu de Foix, el qual, en la part SW del terme forma diverses sinuositats o petits meandres. Dins el municipi, el riu de Foix rep, a més, per l’esquerra la riera de la Maçana o de Llitrà i, per la dreta, la de la Bruixa, que fa de límit amb el terme de Castellet.

El municipi forma part del Parc del Foix.

El Poble

El poble dels Monjos és el cap de municipi. El 2005 tenia 4347 h. Els seus orígens provenen d’un molí fariner, situat vora el riu de Foix, que el monestir de Santes Creus obtingué el 1322 per una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, i que aviat prengué el nom de molí dels Monjos. Posteriorment l’afavorí el pas de la carretera estatal. És situat a l’entreforc format per la riera de la Maçana (o de Llitrà) i el riu de Foix, a una altitud de 160 m. La seva església parroquial és dedicada, també, a santa Margarida.

Durant el període de la guerra del Francès, el 8 de setembre de 1810 s’hi esdevingué l’anomenada batalla dels Monjos, en la qual les forces angloespanyoles, comandades per Sardfield, van batre els francesos de Macdonald, per bé que, en morir en combat el general anglès Hanson, els aliats es replegaren fins a Altafulla.

El barri del Pla de l’Estació, a la dreta del riu de Foix, sorgí vora l’estació de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. A prop també de la carretera estatal, hom ha edificat al llarg d’aquesta i a ambdues bandes de l’enllaç que va de la carretera a l’estació. L’estació s’erigí a 1,5 km del centre dels Monjos i al seu entorn es construïren magatzems i naus industrials. Com a extensió d’aquesta zona hi ha el Polígon Industrial Casa Nova.

Entre les diverses associacions del municipi destaca la Societat Coral i d’Esbarjo la Margaridoia, que, fundada el 1907, aplega les principals activitats de caràcter recreatiu i cultural que es fan al terme. Hom disposa d’una biblioteca municipal. La festa major de la població s’escau al juliol, festivitat de Santa Margarida.

Al municipi, l’any 2011 s’inaugurà, en un hangar reconstruït d’un aeròdrom militar que a partir del 1937 fou base d’operacions de l’aviació republicana, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA), que aspira a ser una referència a Catalunya per conèixer el paper de l’aviació durant la Guerra Civil Espanyola.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Sant Climenç

Sant Climenç es un Poble del Municipi de Pinell del Solsonès (Lleida)
A Sant Climent hi anem el 27 de desembarre de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 200 (2019) modifica
• Densitat 2,2 hab/km²
Llar 64 (1553) modifica
Gentilici pinellans, pinellanes

Breu historia del municipi

S’estén a l’extrem de ponent de la comarca (en contacte amb Castellar de la Ribera al N, amb Olius a llevant i amb Llobera al SE), i entronca amb la Segarra a migdia (Biosca i Sanaüja), i amb la Noguera (Vilanova de l’Aguda) i l’Alt Urgell (Bassella) a ponent. Forma un planell inclinat de NE (serra de Torregassa) al SW, d’uns 900 a 500 m d’altitud vers el Segre, solcat per una sèrie de torrents (riu de Madrona, riera de Sanaüja amb el seu afluent la riera de Sallent, etc.), tributaris del Segre bé directament bé a través del Llobregós.

El terme, de poblament disseminat, comprèn els pobles de Pinell de Solsonès, cap de municipi, Miravé i Sant Climenç i les caseries de Madrona (unitat que es correspon amb l’àmbit de l’antiga parròquia de Sant Pere de Madrona), i Sallent de Solsonès. Una carretera local amb ramals a Miravé, Sant Climenç, Pinell i Sallent travessa el terme de NE a SW, provinent de Solsona, i enllaça amb la C-14, prop de Bassella.

El Poble

El poble de Pinell (26 h el 2005), situat a 648 m, es localitza al N del terme, prop del torrent de Pinell, o riu de Madrona. L’església parroquial de Sant Miquel de Pinell, que centra un petit nucli de cases, ha perdut l’estructura primitiva a causa de diverses reformes. Conserva uns interessants sarcòfags medievals de la família Pinell. Al castell de Pinell s’establí, al segle XI, una família de castlans sota l’autoritat dels comtes d’Urgell que aviat tingué un gran poder i prestigi a la comarca. Un dels primers senyors coneguts fou Ramon Guitard, que amb la seva muller Ermengarda proveí (1093) de terres que ja posseïa dels seus avantpassats l’església de Sant Tirs i donà l’església parroquial de Sant Miquel a la de Solsona, a la qual acabà cedint totes les esglésies del terme amb els seus alous (1122). El 1556 era senyora del castell Aldonça de Pinell, vídua del donzell Miquel Joan de Pinell, però en aquesta època els senyors ja residien fora de la comarca.

Festes

Pinell de Solsonès celebra la festa major el 29 de setembre, i per la segona Pasqua té lloc un aplec a la capella de Sant Tirs.

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Su

Su, es un Poble del Municipi de Riner Comarca de Solsona (Lleida)
A Su, hi anem el 24 d’agost de 2012

L’ Ajuntament esta situar al poble del Miracle

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 263 (2019) modifica
• Densitat 5,58 hab/km²
Llar 52 (1553) modifica
Geografia
Superfície 47,1 km² modifica
Altitud 830 m

Breu historia del municipi

El terme s’estén als vessants de la dreta del riu Negre (que li dona el nom), o riera de Solsona, que forma en una bona part el límit septentrional, fins a l’altiplà (SW) on s’alça l’important santuari del Miracle (861 m), a la divisòria d’aigües del Cardener i el Segre, i fins al sector (SE) centrat pel poble de Su, a la capçalera de la riera de Matamargó. Aflueixen al riu Negre diversos afluents, com els torrents de Galtanegra i d’Avellanosa. El Cardener forma en part el límit NE. Limita al NW amb el terme d’Olius (sector del S de Solsona), al NE i l’E amb el de Clariana de Cardener i al S amb el de Pinós i un petit tram del de Cardona (Bages).

El terreny és força escabrós i boscat prop del riu Negre i més planer vers Freixenet, Su i el Miracle. El terme compta amb dos arbres monumentals; un és l’anomenat Pi de les Tres Branques, a la vora de Freixenet, de reduïda capçada i més de 25 m d’alçada, l’altre és l’anomenat Ginebre del Solà, situat al mig d’un sembrat. El terme, el poblament del qual és gairebé tot disseminat, comprèn el conjunt de masos de Riner, cap de municipi, el poble de Su, els llogarets de Freixenet (pronunciat Freixinet, tal com sovint apareix escrit) i Avellanosa, i les caseries del Miracle i de Santa Susanna. De la carretera C-55, en el seu tram entre Manresa i Solsona, surt, a l’altura de la caseria de Santa Susanna, un camí que mena a Riner i un altre a Freixenet. Aquest últim continua per entroncar amb la carretera local de Cardona a l’hostal del Boix (on enllaça amb la de Solsona a Torà).

El Poble

A l’extrem meridional del terme hi ha el poble (58 h el 2005) i la parròquia de Su. Centra els plans de Su, on es localitzen també conreus i granges. Prop de l’església de Santa Maria de Su hi ha un petit grup de cases que conserven elements decoratius gòtics i romànics; la casa Vendrell correspon a la dels antics castlans del lloc. Aquest (escrit inicialment Suu) és esmentat ja l’any 1055, en què Dalmau i Elisava donaren un alou. Havia format part del domini dels vescomtes de Cardona, que en mantingueren l’alta jurisdicció dins la batllia de Cardona; en foren feudataris els Arnau de Joval i, vers l’any 1300, els Jorba; el castell i la quadra de Su, amb el quartó de Matamargó, passà, a la segona meitat del segle XVII, als Dalmases i Ros i, al segle XVIII, als jesuïtes de la Cova de Manresa. És una masia important la casa Fornells, amb la capella de Sant Francesc, i enlairada en un serrat, al N, hi ha l’antiga casa de Sant Diumenge amb la capella d’origen romànic, sense culte. De la parròquia de Su depenia l’església de Sant Just d’Ardèvol (del veí municipi de Pinós).

Més al N hi ha el llogaret d’Avellanosa, a la capçalera del torrent del mateix nom, l’església de Sant Jaume de Riner, prop del terme de Llobera, i l’antic hostal de Galtanegra.

FestesLa festa major de Su se celebra per la Mare de Déu d’Agost i pel gener es fa la festa de Sant Antoni Abat.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Solsona

Solsona es un Municipi de la Comarca el Solsonès (Lleida)
A Solsona hi anem el 22 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Limita en gran part amb el terme d’Olius i al N, amb el de Lladurs. El N és accidentat per la serra de Sant Bartomeu, amb el puig del mateix nom, que és la principal elevació del terme (871 m). Al N, el terreny és marcat pels darrers vessants de la zona muntanyosa de Lladurs, mentre que al NW hom troba les elevacions del turó de Castellvell i de la serra de Torregassa. Sota aquestes lleus elevacions es forma una depressió, inclinada vers el S, capçalera de la vall del riu Negre, o riera de Solsona, afluent del Cardener per la dreta. Aquest riu parteix el terme i recull les aigües que davallen de Pallarès i el pla de Cirera, les del torrent de Llera de Lladurs, i les de Castellvell i el vessant oriental de la serra de Torregassa, pel torrent de Ribalta. Tota la zona s. és planera i apta per al conreu. El terme comprèn la ciutat de Solsona, cap de municipi, les urbanitzacions de Mirasol i Vicenç i dos polígons industrials situats a les afores de Solsona. També inclou el Vinyet, nom donat a les cases de pagès, no gaire grans ni amb gaire conreu, que envolten la zona urbanitzada, terrenys on antigament es feia vinya. Una bona part d’aquestes masies s’anomenen cabanes: Cabana d’en Geli, Cabana del Musiquet, Cabana de l’Abat, etc. Pel que fa a les comunicacions, les principals carreteres que travessen el terme són la C-55 d’Abrera a Solsona i la C-26 d’Olot a Alfarràs.

Solsona L’Hostal de Sant Roc

© FOTOTECA.CAT

Aquesta darrera enllaça amb la C-14 (Eix Tarragona-Andorra), a Bassella, i la C-16 (Eix del Llobregat), a Berga. Solsona resta força allunyada dels principals eixos viaris, ja que la resta de carreteres que creuen el terme són secundàries. Entre aquestes destaquen les de Torà i Biosca, vers el S, i les de Lladurs i Sant Llorenç de Morunys, en direcció N. Hom ha identificat Solsona amb Setelsis, una de les ciutats dels lacetans que Ptolemeu situa en aquests indrets. El pas del nom de Setelsis a Solsona es troba, a més dels documents que estudià Marca, en els documents de l’Arxiu de l’Església de Solsona. En un document del segle X es llegeix Setelisona; el més corrent és trobar Celsona, però ja al segle XI alguna vegada s’escriu Solsona i Sulsona.

El Poble

La ciutat és edificada a banda i banda del riu Negre, amb zones urbanitzades de gran extensió i de forma irregular que ocupen els pendissos i els tossals de Sant Magí, Ribalta, carretera de Torà, el Camp, Can Sotaterra, Santa Eulàlia, Sant Gervasi i Can Xuixa. Les zones industrials situades al costat de la carretera de Manresa resten ben apartades del nucli urbà. D’altra banda, s’han rehabilitat espais naturals propers a les ciutats, que funcionen com a àrees d’esbarjo.

El clos antic, protegit per un pla urbanístic especial que s’aprovà el 2002, s’estén a la ribera dreta i conserva l’estructura primitiva, de marc gairebé triangular, amb el costat oriental vora el riu, el Vall Calent a migdia i el Vall Fred, al N; l’altre extrem dona al Camp, on s’ha fet la gran plaça anomenada plaça del Camp, i el passeig del Pare Claret, que acaba davant l’església i la casa dels Missioners del Cor de Maria. A la fi de la Guerra Civil de 1936-39 fou ensorrat el pont edificat al segle XVIII; pel pont nou, fet al mateix lloc però més ample, s’entra a Solsona, com a final de la carretera de Manresa. Amb les actuacions urbanístiques de finals del segle XX, l’entrada pel pont ofereix una bona panoràmica de la capçalera de la catedral, i del Palau Episcopal. Hom troba, a més, el gran i artístic portal del Pont, també construït els darrers anys del segle XVIII; al frontis hi ha en relleu l’escut de la ciutat, que consta d’un sol amb un batall, la torre dels Torroja, el card dels Cardona i la creu de l’abat.

Una gran part del nucli és tancat per la muralla, que conserva algunes torres però que és deformada per diverses construccions sobreedificades. La part més antiga correspon al segle XIV. Vers ponent hi ha el portal de Llobera, que dona entrada al carrer del mateix nom, i el portal del Castell, vora el convent de les monges de l’Ensenyança, o de Lestonnac, situat al solar de l’antic castell o casa senyorial del castlà dels Cardona, que fou enderrocat al final del segle XIV. Sobre aquest portal hi havia hagut la casa del batlle i del consell de la ciutat. L’aixecament de les muralles es retardà perquè la ciutat tenia el recinte ben clos i voltat d’una vall.

Al final del carrer de Sant Llorenç, prop de la carretera de Bassella, hi havia el portal del Travesset. A la casa del costat s’alçava la torre Grossa de Mascaró, que es feu cèlebre en la guerra del 1640. Hi havia un altre portalet al costat de l’Hospital d’en Llobera, pel qual sortien al riu les aigües que baixaven pel carrer de la Regata.

Entrant a la ciutat pel portal del Pont, a mà esquerra trobem una de les entrades a la catedral. Seguint carrer amunt es puja a la plaça Major, porxada a mà dreta i a mà esquerra; en aquest costat la casa Aguilar té la façana sobre un esvelt porxo de pilars i bigues. Hi havien residit els senyors de Sant Climenç i Miravé, que eren els Josa i els Rovira. El 16 de setembre de 1710, en l’oratori d’aquesta casa es casà per procura Francesc de Portolà, de Balaguer, amb Teresa de Rovira i de Josa, dels quals va néixer Gaspar de Portolà, colonitzador de Califòrnia. D’aquesta plaça arrenquen els carrers de Llobera i del Castell. En el primer s’establí la família que li donà el nom, i també s’hi bastiren altres cases senyorials, entre les quals cal destacar la d en Soler, que acollí el P. Claret, i més tard la que fou Santa Joaquima de Vedruna. En les cases d’aquest carrer de Llobera es conserven les portalades de grans dovelles i els finestrals platerescs, i en alguns hi ha la barbacana amb figures humanes a les bigues de fusta, element que trobem en d’altres indrets del nucli antic. Hi ha la tranquil·la plaça de Ribera, enjardinada, i una altra de més gran, la de Sant Pere, on hi havia hagut un hospital abans de construir-se el nou. A la casa pairal de l’arquitecte August Font, s’ha conservat l’estucat original i l’estructura exterior.

El carrer del Castell s’ha convertit en una via molt animada, amb molts establiments comercials, i constitueix el camí més directe entre el centre de la ciutat i la zona del Camp, lloc de mercats i fires, de passeig i esbarjo. En aquest carrer destaca la casa de la ciutat. És un artístic i valuós edifici construït al segle XVI pel mercader Pere Puigdepons. D’estructura renaixentista, conjuga les exigències d’una casa de mercaders amb la noblesa del gòtic i el plateresc. La façana principal dona al carrer del Castell i és flanquejada per dos carrers més. Consta de cellers i tres plantes. La nissaga dels Puigdepons (procedent dels Torrents sobre el Cardener) és simbolitzada per un escut situat damunt el portal on hi ha un tossal de sis pedres, unes rates rampants i dues branques d’olivera. El portal s’obre a una entrada gran de trets gòtics i sobre els finestrals de la segona planta hi ha la balustrada de pedra que pertany al tercer pis. L’edifici ha estat del tot restaurat i rehabilitat interiorment per a adaptar-lo al seu ús administratiu. Al final del carrer del Castell, en una casa que té ben treballats els caps de les bigues de la barbacana, hi habitaren els escultors Moretó, procedents de Vic, que tantes obres d’art portaren a terme en aquesta contrada. Al seu davant naixé el cèlebre pintor Francesc Ribalta (1565-1628).

Hom pot passar des d’aquest carrer, a través d’un carreró i d’un portal, a la plaça de Sant Joan; entre el carrer i la plaça hi ha l’esvelt campanar o torre de les Hores, coronada per un rellotge. Aquesta plaça es troba al lloc més cèntric del clos del poble. La font que s’alça al mig fou construïda al segle XV, i al seu damunt es construí la capelleta de Sant Joan al segle XVIII. Entre d’altres, destaca una casa que té damunt la porta un gran escut de pedra, que fou la casa pairal de Pere Màrtir Coma, bisbe d’Elna; de Marià de Cabanes, historiador, arqueòleg i batlle de Barcelona; de Xavier de Cabanes i d’Escofet, general, mariscal i cap d’estat major el 1883 (del qual són descendents els Barnola). En el barri de Santa Llúcia i tocant a la carretera de Bassella, al carrer de la Regata de Sant Joan, i portalet d’Anníbal o d’en Covarroques, hi ha un gran edifici de trets gòtics, que hom anomena els Dominics o el Seminari Vell. La construcció originària tenia la forma rectangular; interiorment té un ample celobert on hi ha una gran escalinata i una galeria sostingudes per esveltes columnes i grans cartel·les. Per la banda de llevant descansava sobre la muralla; tenia un pati o mirador, on es construí un altre cos per adaptar-lo com a seminari. Aquest edifici fou inicialment l’Hospital d’en Llobera, fet al segle XV gràcies a una deixa (1411) de Francesca de Llobera. Aquesta volgué que portés el nom de Llobera en record dels seus pares, i en l’escut d’armes feu esculpir el llop de la seva nissaga i la mola, emblema de la família del seu marit, Bernat Guillem de Peramola i Aramunt. La gran portalada a la façana principal, els finestrals convertits en balcons i altres obertures, més o menys retocades, que deixen entreveure la forma original, recorden l’elegància d’aquest insigne casal del gòtic català. Durant els segles XVII i XVIII serví de col·legi i convent de dominics, i de seminari diocesà a les acaballes del segle XIX. Vers el 1991 es portaren a terme treballs de restauració i actualment és la seu del Consell Comarcal del Solsonès.

Festes

La festa major de Solsona se celebra el 8 (en honor de Santa Maria, titular de l’antiga abadia) i el 9 (per la Mare de Déu del Claustre) de setembre. Un dels actes més remarcables és la representació, a la plaça Major, dels balls que es realitzen amb els gegants i el bestiari de la ciutat (cada ball amb música pròpia), entre les peces del qual destaquen l’àliga i el drac; aquest darrer compta amb més de tres-cents anys d’història (es tenen notícies de restauracions del drac des del 1749). Cal esmentar també l’actuació dels trabucaires, que amb la seva indumentària típica i els seus trabucs recorden la tradició guerrillera del Solsonès. Una setmana abans de la festa major s’escau una Trobada d’Acordionistes. El juny, per les festes del Corpus, també destaquen els balls de l’àliga i el drac i altres elements propis del bestiari popular com el bou i la mulassa.

Tanmateix, els actes festius que han donat més popularitat a Solsona són els del Carnaval, que a la ciutat duren des del Dijous Gras fins al dimecres de Cendra, tot i que és durant el cap de setmana quan la població s’omple de gent forastera que arriba per a gaudir d’aquests dies de disbauxa. Entre els actes més representatius del Carnaval solsoní, destaca el mercat de Carnaval, el Carnaval infantil, la penjada del ruc a la Torre de les Hores, la baixada pel carrer del Castell dels Gegants Bojos, la draca i el mussol, els castells de foc, etc. La despenjada del ruc, acompanyada pel ball dels gegants a les dotze de la nit del dimecres, conclou la festa. La melodia típica d’aquests dies de disbauxa és el Bufi, original del solsoní Joan Roure, i la indumentària característica és la bata, de diferents colors i dissenys, distintiva de cada comparsa.

El Carnaval, que ja se celebrava abans de la dictadura franquista, es reprengué ja abans de la fi de l’esmentada dictadura, el 1971, i ha esdevingut una de les festes més celebrades en aquesta població. Des d’aleshores s’han anat incorporant actes, gegants (la saga dels Gegants Bojos, creats pel mestre geganter solsoní Manel Casserras i Boix, tenen la particularitat de tenir un aspecte grotesc i divertit, amb els braços articulats), balls, bestiari (el xut, la draca, els nans, el Tòful-Nano, el Comte de l’Assaltu, etc.) i músiques pròpies, entre les quals “el Bufi” és la més representativa del Carnaval.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Llorens de Morunys

Sant Llorens de Morunys  es jun Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)
A sant Llorens de Morunys hi anem el 21 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 949 (2019) modifica
• Densitat 220,7 hab/km²
Llar 135 (1553) modifica
Gentilici Piteu, piteva modifica

Breu historia del municipi

El terme és envoltat gairebé totalment pel terme de Guixers, llevat d’un petit tros al N, limítrof amb el de la Coma i la Pedra. A més té un enclavament, entre els municipis de Navès i Guixers, que comprèn la Mola de Lord (centrada pel santuari del mateix nom) i el tossal de Vall-llonga.

El terme comprèn la vila de Sant Llorenç de Morunys, cap de municipi, i el santuari de Lord. El cap municipal ha estat, històricament, la capital de la Vall de Lord, topònim amb el qual es designava antigament (almenys des de l’any 839, data de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell) una zona molt extensa, però que més aviat s’identifica amb la conca alta del Cardener. Quant a les comunicacions, Sant Llorenç de Morunys disposa de diverses carreteres locals. La via més emprada és la que procedeix de Berga i continua fins al coll de Jou, des d’on es pot anar a Solsona, a Coll de Nargó i a les pistes d’esquí de Port del Comte (la Coma i la Pedra).També es pot accedir a la Seu d’Urgell, per Tuixén.

El Poble

La vila de Sant Llorenç de Morunys conserva el clos d’estructura medieval (de planta pentagonal irregular), que era circuït de muralles, conservades en part encara que desfigurades per les edificacions. Tenia cinc portals, dels quals resten només els de la Pietat i el de l’Era Nova al migdia, el de Vallfred o del Puig a llevant i el de la Canal al N, situat prop de l’església. Una sèrie de carrers es dirigeixen des dels portals a les placetes interiors i el carrer Major acaba prop de l’església en un altre portal interior. Al segle XVIII s’edificà fora del clos el carrer de Vallfred (NE), al segle XIX sorgiren els ravals de la Canal i el Puig i modernament s’han format nous carrers al SW, a més de les edificacions esparses del terme, especialment al voltant de les carreteres que condueixen a Solsona, Berga i la Coma.

L’església parroquial de Sant Llorenç, que fou declarada monument històrico-artístic el 1976, correspon a la de l’antic monestir que fou l’origen de la vila. És un notable exemplar romànic de l’època llombarda (segle XI), situat a l’extrem NW de l’antic clos. Conserva l’orientació tradicional i l’absis és dins les cases de la població. Té tres naus i la porta principal és al costat lateral N, sota el paviment de l’absis, excavat la dècada de 1960 per Manuel Riu i Riu, es trobà un espai enrunat que sembla haver estat la cripta, com ho indiquen les finestres exteriors tapades. L’element més notable del conjunt és, però, el retaule barroc de la Mare de Déu dels Colls, obra de l’escultor Josep Pujol (1773-84). El retaule, que cobreix tot l’àmbit de la capella, és profusament decorat. La imatge de la verge bruna (una còpia que conserva pràcticament només el cap de l’original, destruïda el 1938) i la de Sant Llorenç centren la composició, carregada d’imatges i de representacions d’una gran riquesa iconogràfica. Hom l’ha considerat una de les obres més paradigmàtiques de l’art barroc català, tot i que cronològicament se situï en un període tardà, en què predominava ja el neoclàssic. L’església conserva a més un retaule gòtic de l’Esperit Sant, obra de Lluís Borrassà, i l’altar major (1713), barroc, obra de Joan Francesc Morató, i que resultà parcialment destruït durant la guerra civil.

El claustre, adossat al SE de l’església, fou edificat els darrers anys del segle XV o els primers del XVI, probablement sobre un claustre anterior. De planta trapezoidal, té dues galeries d’arcs rodons que descansen sobre columnes de fust llis; està en mal estat de conservació. La rectoria, antiga casa del priorat, és també una construcció dels segles XV-XVI, adossada al claustre. Conserva encara motllures de portes i un teginat de guix d’època renaixentista.

Vers migdia, extramurs, hi ha el santuari de la Pietat. De reduïdes dimensions, constava en els seus inicis d’una sola nau amb dos trams a més d’un porxo. Posteriorment a la seva construcció, la capella ha sofert notables modificacions. A mitjan segle XIX, el porxo fou tapiat i, així, el seu espai afegit, com un tram més, als peus de la nau. Als quatre ambients de l’interior hi ha voltes de creueria, amb senzilles claus de volta, algunes de les quals són refetes. Llevat dels nervis de pedra, tot el parament és enguixat. La il·luminació de l’espai sencer procedeix d’un ull de bou del mur que avui tanca l’antic porxo i d’una petita finestra de la capella lateral. La façana, i amb ella el campanar de cadireta, correspon a una restauració del 1909. Però, amb tot, el que té més interès és el retaule de la Pietat, del darrer corrent gòtic. Es tracta d’un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel·la de cinc compartiments. La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, on és habitual, el Calvari. Francesc Solius (pintor de Banyoles) utilitzà en aquesta ocasió models característics del gòtic flamenc propers a l’art d’Huguet i de Pedro García de Benavarre. Prop del cementiri de Sant Llorenç hi ha la capella de la Mare de Déu dels Àngels (1682).

Festes

Entre les associacions i entitats culturals cal esmentar especialment el Patronat del Museu de la Vall de Lord, vinculat al Museu de la Vall de Lord i l’Associació de Turisme Vall de Lord, que inclou Guixers, la Coma i la Pedra i Sant Llorenç de Morunys. Dins el moviment de la Renaixença i gràcies a mossèn Llorenç Riu i Llobet (Sant Llorenç de Morunys 1871-1946), destacà la formació de l’Orfeó de Sant Llorenç, que ja no existeix. Dins la vila, a la casa de l’antiga junta de la confraria dels Colls (de la fi del segle XVIII) fou instal·lat, el 1946, el Museu de la Vall de Lord. El fons d’aquest museu és format per una munió d’objectes recollits per la Vall de Lord, molt heterogenis però de gran interès. Conté història, etnologia, arqueo logia i art local (restes arqueològiques procedents d’una cova sepulcral de l’edat de bronze, talles barroques de l’església parroquial, monedes de diversos països i èpoques, eines d’oficis, indumentària i artesania popular). D’altra banda, també funciona el Museu del Drap Piteu.

La festa major se celebra el 10 d’agost, amb actes culturals i lúdics, com poden ser concerts a la terrassa de la Fonda Morunys, ballades de sardanes, jocs per als infants, etc. El 10 de juliol és la festivitat de Sant Cristòfol i ja és tradicional la benedicció de vehicles. També cal mencionar la diada d’arts i oficis, el primer cap de setmana de juliol, que permet contemplar els artesans en el seu treball, els Tres Tombs, per Sant Antoni, i la festa de les Enramades, pel Corpus.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Santuari de Lord

Ermita de Sant Serni

Pàgines web

 

Sant Feliu de Guixols

Sant Feliu de Guixols es un Municipi de la Comarca de Baix  Empordà (Girona)
A Sant Feliu de Guixols hi anem el 19 de julio de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca el Baix Empordà modifica
Població
Total 21.925 (2019) modifica
• Densitat 1.353,4 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal, en contacte amb la mar en tot el sector meridional, limita a ponent i al N amb el de Santa Cristina d’Aro i al NE amb el de Castell i Platja d’Aro.

Constitueix, de fet, la capital d’una petita subcomarca que integra el terme propi i els de Castell i Platja d’Aro i Santa Cristina d’Aro, emplaçada entre les Gavarres i la mar, ben diferenciada de la resta del Baix Empordà, al qual fou inclosa en la divisió territorial del 1931; de fet el 1989 es creà el partit judicial de Sant Feliu, que integra els municipis de Sant Feliu, Castell i Platja d’Aro, Santa Cristina d’Aro i Calonge. El 1937 el municipi de Sant Feliu de Guíxols adoptà el nom de Guíxols.

El territori és abrupte, especialment a la banda W i NW, on arriba a 417 m d’altitud al puig de les Cols, i és drenat per diversos cursos torrencials: la riera del Monestir, que desemboca a ponent de la badia de Sant Feliu, formada dins la ciutat per les rieres de Sant Amanç i de les Comes, la riera de Tueda, que desemboca a llevant de la mateixa badia, i la riera de Sant Pol i el torrent de Sagaró, que vessen les aigües a la badia de Sant Pol, a l’extrem septentrional del terme.

Les badies de Sant Feliu i de Sant Pol, únics engolfaments importants de la costa guixolenca, s’obren al sector més oriental, que s’inicia precisament al racó de llevant de la platja de Sant Pol (el torrent de Sagaró o de Segueró, límit municipal, dona nom a la famosa urbanització del terme de Castell i Platja d’Aro).

A ponent de la platja de Sant Pol hi ha un tram de costa alta i rocosa, coberta de pins i amb nombroses coves, la qual arriba fins a la badia de Sant Feliu per la punta del Molar, els penya-segats de la Volta de l’Ametller i el turó del Molí de les Forques (78 m). La badia de Sant Feliu s’obre entre el turó esmentat i la muntanya del Castellar o de Sant Elm (99 m), coronada pel santuari del seu nom, que acaba amb la punta de Garbí. Els orígens de la població de Sant Feliu s’han de cercar en el promontori de Guíxols o del Fortim, on hi hagué un poblat ibèric, que divideix la platja en dues meitats.

L’escullera del port comercial tanca, des de llevant, les aigües de la badia. A l’extrem del turó de Sant Elm hi ha la petita calanca de Port Salvi, i a ponent, la cala del Vigatà. Aquí s’inicia el llarg tram de la costa de ponent del terme (4,5 km), molt escarpada, coberta d’espesses pinedes, amb penya-segats granítics i platgetes de còdols poc accessibles des de terra i per això deshabitades. La cala dels Canyerets és la darrera del terme i la punta de Canyet el separa del de Santa Cristina d’Aro, que té aquí un petit sector de costa abans de Tossa (Selva).

Des del mirador del santuari de Sant Elm s’albira un panorama esplèndid sobre una gran extensió de mar, amb la badia i la ciutat de Sant Feliu a una banda i la costa abrupta del massís de les Cadiretes, que arriba al cap de Tossa; des d’aquest lloc hom creu que el periodista Ferran Agulló, vers el 1905, tingué la idea de batejar amb el nom de Costa Brava el litoral gironí i en recordança s’hi ha col·locat un monòlit.

El terme municipal és ocupat per la ciutat i els seus barris extrems (Bujonis, Vilartagues, etc.); urbanitzacions més properes al nucli, com les Forques, les Penyes, Puntabrava i les Valelles, les quals sorgiren d’antics veïnats (Sant Amanç, Sant Elm, Sant Pol), i altres urbanitzacions més apartades, com les Bateries, la Casa Nova, el Mas Trempat, Pedralta, el Vilar d’Aro, la Pinassa, les Fortificacions i la Pineda Fosca. També hi ha un nombre important de masies i cases d’estiueig disperses, i resta encara un sector a ponent boscós i gairebé deshabitat.

La carretera comarcal C-65 uneix la ciutat de Sant Feliu amb Llagostera, dins el terme municipal del qual connecta amb la C-35 que enllaça, al terme de Vidreres, amb la N-II de Barcelona a Girona. Una carretera local, que corre paral·lela a la costa pels vessants de la Serralada Litoral, uneix Sant Feliu amb Tossa. El ferrocarril de via estreta de Sant Feliu de Guíxols a Girona, creat pels guixolencs Joan Casas i Arxer i Enric Heriz, amb capital local, fou inaugurat el 1892, i perdurà fins el 1970; inicialment tenia 39 km de recorregut i el 1924 es prolongà fins al moll comercial per a exportar mercaderies. Feu un gran servei a la comarca i a la indústria tapera.

El Poble

La ciutat de Sant Feliu de Guíxols, és al fons de la badia del seu nom, entre el turó del Molí de les Forques i el de Sant Elm, davant el port. Té espaiosos passeigs davant la mar, però s’ha hagut d’estendre en una bona part per terrenys amb pro nunciats pendents.

Els seus precedents es remunten al poblat ibèric del Fortim (ara mig partit per l’esvoranc fet en bastir la carretera al port, on hi ha la característica caseta dita el Salvament, del segle XIX), que formava una minúscula península acabada en la punta de Guíxols (una vella tradició diu que des d’ací fou llançat amb una mola al coll el màrtir Feliu l’Africà, d’on s’interpreta l’origen dels dos topònims que es mantenen). Amb la romanització, la població devia passar a la platja i al segle X es fundà el monestir benedictí que realment li donà el nom, al racó de ponent de la badia, al peu de la muntanya del Castellar (després Sant Elm), al lloc d’un antic edifici romà tardà.

A recer del cenobi, que hagué de ser fortificat per la proximitat de la mar, cresqué la vila medieval, que s’expandí a llevant del monestir. El recinte fortificat, aixecat al segle XIV, tenia 13 torres i 5 portals (fou destruït el 1696 pels francesos sota les ordres del duc de Vendôme); el traçat seguia els actuals carrers del passeig de la Mar (S), la rambla Vidal (E), la plaça de Sant Joan (NE), el carrer de l’Hospital (N) i la plaça del Monestir i el carrer de la Riera (sobre el curs d’aquesta, ara cobert), a ponent. Dins aquest espai hi ha la plaça Major (SW), de planta irregular i porticada en part, amb la Casa de la Ciutat (antic edifici molt destruït el 1936 i després refet com a gran palau). La majoria dels carrers són estrets i formen raconades, especialment a ponent (carrer de la Volta, baixada del Pont, carrers de la Notaria, del Forn, del Call). A la resta abunden les illes de cases quadriculades amb carrers rectilinis (de la Pilota, els Especiers, Sant Joan, Sant Pere, Major Antic i Estret Antic). El conjunt té un indubtable interès arquitectònic, malgrat que els elements antics conservats són escassos (casals amb finestres gòtiques o algun portal adovellat). No resta gairebé res de l’església de Sant Joan (segles XVII-XVIII) de l’antic hospital, cremada durant la Setmana Tràgica (en 1594-1603, hi havia hagut una comunitat d’agustins que representaren per als guixolencs una opció religiosa i política enfront dels benedictins; els noms d’Agustí i de Benet esdevingueren simbòlics en famílies d’un bàndol o l’altre).

Des del segle XVI, i malgrat el perill de la pirateria, es començà a construir fora muralla i al segle XVII eren ja importants els ravals de Tueda, a llevant (79 cases) i el del Monestir o la Riera, a ponent (unes 32). Amb l’expansió demogràfica i econòmica del segle XVIII i ja sense l’entrebanc de les muralles, l’expansió urbana s’estengué especialment vers el nord i l’est de l’antic nucli, sobretot a continuació del raval de Tueda (carrers de la Rutlla, Estret del Centre i Major del Centre) i des del Portal de Girona (carrers del Mall i de Capmany); les cases amb llindes datades confirmen encara l’extensió considerable d’aquest eixample. Al segle XIX la prosperitat surera donà un nou impuls a l’expansió urbana, que també es produí vers tramuntana i llevant, seguint els eixos dels camins de Girona i de Palamós. Les fàbriques de taps, amb els seus patis, les cases modestes dels obrers i les senyorials dels burgesos, els comerciants i els americanos són les construccions característiques de la segona meitat del segle i dels primers decennis del XX.

L’evolució posterior ha estat força diferent de la d’altres viles de la comarca, perquè es dugueren a terme plans d’ordenació. El 1835 l’urbanista Martí Sureda i Deulovol dugué a terme la del passeig de la Mar, i durant el període 1891-1912 (llevat dels anys 1899-1904) el General Guitart i Lostaló fou arquitecte municipal i feu un pla general de reforma (1897), en el qual deixà alguns dels edificis més notables de Sant Feliu, i realitzà el projecte del passeig de Guíxols, continuació del de la Mar. Substituí Guitart l’arquitecte noucentista Joan Bordàs i Salellas, que projectà també edificis notables, urbanitzà el passeig de la Mar i feu els jardins Juli Garreta (1930). Entre els edificis moderns més interessants cal esmentar el Nou Casino La Constància (Casino dels Nois), obra neomudèjar de Guitart (1888-98), declarada monument historicoartístic d’interès local; el casino El Guixolense (Casino dels Senyors), del 1909, i l’Asil Surís (1904), que, com la Casa Patxot, són també obres de Guitart; la Caixa d’Estalvis, de R. Masó i Valentí (1923-24), i el Mercat Cobert, de Joan Bordàs (1928-30), autor d’una notable casa de la Rambla de Portalet. També destaquen la Casa Cendrós, de M. Ribas Piera (1968), i la Casa Domènech (1970-71), de R. Amadó, L. Domènech-Girbau i L. Sabater. Als jardins del passeig davant la mar hi ha diferents monuments, com el dedicat a Juli Garreta, al músic J.M. Vilà Gandol, a Ferran Agulló, obra de J. Rebull, i a Fructuós Gelabert. Al passeig de Guíxols hi ha un monument al carrilet, centrat per la primera màquina que entrà en servei. El cementiri municipal, a tocar de la població, vers ponent, sota la riera de Comes, és d’estructura neoclàssica i té tombes notables, algunes de modernistes (la del marquès de Robert, de Joan Martorell i Monteis, i la de Joan Casas, de Puig i Cadafalch).

El monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols, que donà nom i vida a la població, és documentat des del 968.

En un diploma del 881, on Carloman fa donació de la vall d’Aro a Teuter, bisbe de Girona, no s’anomena el monestir, que es degué fundar entre el 881 i el 947 (indirectament es coneix que els comtes Sunyer i Riquilda cediren al monestir l’alou d’Espanedat entre el 923 i el 947). En el document esmentat del 968 el rei franc Lotari concedia al seu abat Sunyer el poder de regir simultàniament aquest monestir i el de Sant Pol de Mar, a la vegada que confirmava les possessions del cenobi, ja força notables. Al llarg dels segles X i XI el monestir va augmentar les seves possessions, entre les quals figura singularment la del castell de Benedormiens, o Castell d’Aro, el 1041. El 1117 el comte Ramon Berenguer III va intentar d’unir aquest monestir i el de Sant Pere de Galligants al de Santa Maria de la Grassa, que regia el seu germà Berenguer de Narbona. Els monjos guixolencs es resistiren a la unió i l’abat de la Grassa envaí el monestir amb gent armada i per això fou excomunicat pel bisbe de Girona (1118). Retornada la comunitat al monestir hagué de lluitar contra les pretensions del bisbe de Girona, que el volia sotmetre a la seva jurisdicció. Una butlla del papa Alexandre III del 1163 confirmà les possessions i la lliure elecció de l’abat. En aquest temps les seves possessions s’estenien també per altres indrets del Baix Empordà i de la Selva, i a partir del segle XIII s’ampliaren amb diversos dominis situats a l’illa de Mallorca, cedits a la comunitat per haver contribuït amb 170 homes a la conquesta de Mallorca. Entre el 1181 i el 1203 els abats concediren privilegis als qui anessin a establir-se a la vila o nucli creat prop del monestir i obtingueren del rei Pere I de poder-hi erigir una fortalesa. La jurisdicció de la vila fou compartida entre el rei i l’abat i des dels segles XIII i XIV hi ha notícies de l’antagonisme entre el monestir i la vila de Sant Feliu. Aquestes discussions, que duraren fins a l’exclaustració dels monjos, tingueren el seu punt màxim al segle XVII (el plet Gran), en què els monjos intentaren de demostrar que el monestir podia considerar-se castell termenat i per aquest motiu tenia ple domini sobre la vila. Per a demostrar-ho, l’abat Alonso Cano escriví una obra el 1606, en la qual sovint fa esment d’un suposat castell d’Alabric que hauria estat la base del monestir, arguments que el 1680 refutaren amb un al·legat els jurats de la vila.

El monestir, que des del 1219 formà part de la Congregació Claustral Tarraconense, el 1435 s’havia unit a la Congregació de Santa Justina de Pàdua i el 1515, igual que Montserrat, fou unit a la Congregació Benedictina de Valladolid. Des del 1523 els seus abats foren triennals i sempre forasters i des del 1613 s’elegiren per espai de quatre anys. Aquests abats transformaren el conjunt monàstic (l’església havia estat transformada als segles XIV i XV, època en què es completà el sistema defensiu) afegint-hi grans baluernes i edificacions alienes a l’arquitectura popular del país, sobretot el gran edifici barroc de tres pisos i d’enormes dimensions situat a migdia de l’església i de la plaça del Monestir (edifici del segle XVIII, ara propietat municipal, destinat algun temps a caserna de la guardia civil, rectoria i dipòsit municipal, entre d’altres usos). La comunitat benedictina, sempre sota la direcció d’abats forasters, va subsistir fins a l’exclaustració del 1835, moment en què tenia 24 monjos i 4 beneficiats.

El monestir de Sant Feliu de Guíxols, després de les diferents etapes de restauració que han derruït nombroses edificacions parasitàries, forma encara un impressionant conjunt. Ressalta especialment l’extrem de ponent de l’església monàstica, amb la façana romànica, emmarcada per dues torres altmedievals: la del Corn, al S, i la del Fum, al N, i en especial l’anomenada Porta Ferrada, mur paral·lel a la façana romànica, bé que separat d’ella uns 3 m.

La Porta Ferrada té la part inferior formada per tres arcs de marcada ferradura —d’ací el nom— sostinguts per quatre columnes cilíndriques exemptes d’1 m d’alçària aproximadament. Els seus capitells són voluminosos, però de poca alçària, aplanats i de secció quadrangular. Tot el conjunt d’elements que la integren són molt simples, les columnes tenen bases cilíndriques sense decoració i només als extrems superiors i inferiors hi ha unes simples motllures i en dos d’ells unes boles als angles superiors. Cap dels tres arcs té la mateixa mida i igualment difereixen de mides i formes les columnes, els capitells i les bases. Al cos superior hi ha una galeria formada per tres obertures triforades obertes sobre cadascun dels tres arcs inferiors. Cadascuna de les obertures té tres arquets de ferradura —no gaire ultrapassats— separats per columnetes cilíndriques, amb capitells de forma trapezial, els del centre i de l’extrem septentrional amb un relleu en forma d’arquet de ferradura a les seves quatre cares i els dos de l’extrem de migdia amb uns motius geomètrics molt simples. Sobre aquests arquets hi ha una estreta filada de fragments de terrissa romana: teules i bipedals, i damunt d’aquesta filada corre de banda a banda de mur un fris de dinou arcuacions o arcs cecs fet segurament al segle XII per completar l’obra preromànica. Tota l’obra és feta amb carreus de granit, no sempre ben escairats. A tocar de la porta i perpendicular als seus arcs hi ha un mur amb dues arcades preromàniques. La Porta Ferrada fou restaurada el 1931 per l’entitat Amics de l’Art Vell, i posteriorment s’ha retirat la teulada que la unia amb la façana de l’església. Novament restaurada, el 2002, es cobrí per protecció.

Les torres del Fum i del Corn,a tocar de la façana de l’església, serviren de torres de guaita. La torre del Fum, a l’angle NW, té planta de semicercle i recorda un tronc de con de planta lleugerament el·líptica, tallada en sentit longitudinal per un pla molt poc inclinat. Té uns 19 m d’alçada i va aixecar-se sobre un basament massissat format per les restes d’un edifici del segle V. El cos més antic de la torre és el basament, d’opus spicatum; la resta, fins al primer emmerletat, és feta amb pedres inclinades. Sembla coetània o poc anterior a la Porta Ferrada. La torre del Corn, vora l’angle SE, és de planta rectangular i de grans dimensions. Ha perdut el seu coronament; té un basament molt arcaic de grans filades de carreus molt grans i escairats, possiblement d’època romana o visigòtica. Per l’aparell, sembla feta, a partir d’aquest basament, als segles X o XI.

L’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols és formada per una nau amb creuer i tres absis poligonals. La meitat occidental de la nau és romànica i la part restant és gòtica i correspon a les reformes del segle XIV, però la capçalera no fou acabada fins després de mitjan segle XV. El frontis ha estat molt restaurat i, bé que s’han respectat els elements romànics, s’ha refet bona part del carreu, que havia estat destruït per les reformes tardanes, i s’ha reemplaçat una rosassa moderna per una finestra cruciforme. Aquestes obres han fet aparèixer alguns elements romànics almur meridional. Aquests elements i la volta de la nau, de canó seguit, un xic ultrapassada, indiquen que aquesta es va construir al segle XI, seguint la modalitat llombarda, com revelen les faixes o lesenes, potser quan regia el cenobi l’abat Arnau.

El tram oriental de la nau, el creuer i els tres absis de planta poligonal es construïren a partir de la segona meitat del segle XIV, i són coberts amb voltes de creueria i amb claus de volta decorades amb relleus. Sembla que abans d’aquesta reforma substancial de l’església n’hi hagué alguna altra d’anterior, com ho revelen els arcs de comunicació dels braços del creuer, que són de mig punt i pedra ben tallada, potser dels segles XII-XIII, dintre encara del corrent romànic. Els finestrals de l’absis major i els menors són d’arc apuntat, com correspon a l’època gòtica. A la segona meitat del segle XIV, d’acord amb les disposicions del rei Pere el Cerimoniós, es va fortificar tot l’àmbit del monestir i a les torres inicials de la façana se’n van afegir cinc més sobre la capçalera gòtica —absis i creueri, acabades amb merlets rectan gulars. La més ben conservada és la del costat septentrional del creuer, dita també torre de Tra muntana o dels Reis. Entre aquestes torres hi havia un pas de ronda que en alguns punts encara es conserva. Finalment cal remarcar la porta lateral, gòtica tardana, de la part septentrional del temple, amb arc de mig punt i llinda, que ha estat col·locada en un tram de mur reconstruït. A la sagristia (1591-1613) foren traslladats elements esculpits gòtics procedents de l’enderrocada església de Sant Nicolau (no ben localitzada).

Al segle XVIII, en temps de l’abat Benet Panyelles i Escardó, es feren grans obres al monestir, en concret al recinte que tancava la zona monàstica. Han quedat com a monument, al bell mig de la plaça del Monestir, la gran portalada barroca, coneguda per l’arc de Sant Benet, i, en especial, el gran edifici monàstic, situat a migdia de l’església i de la plaça del Monestir i amb un segon cos que s’avança vers migdia. És un gran edifici de tres pisos, amb obertures rectangulars, gran escala sota cúpula, nombroses cel·les, passadissos i sales, tot cobert amb voltes de llunetes.

Festes

Com a totes les viles industrials taperes de caràcter republicanofederal i liberal, a Sant Feliu tingué una gran importància la vida associativa i el cooperativisme, i sorgiren nombroses entitats culturals al segle XIX i el primer terç del XX. El 1862 es creà la Sociedad de Seguros de Quintas per a alliberar del servei militar els socis (redimibles en metàl·lic); només feien el servei els mariners i pescadors, que s’havien d’allistar a la marina. El 1889 es fundà la Fraternitat de Socors Mutus i hi hagué una Associació de Jornalers, de caràcter anarquista, dissolta el 1877. Al llarg del segle XIX es crearen les cooperatives de consum L’Economia, La Unió i La Guixolense, que fou l’única que perdurà, absorbida el 1908 per la cooperativa Rd. Santos Boada.

El 1863 hi havia cinc casinos; el més important ha estat La Constància, més tard Nou Casino La Constància, conegut popularment pel Casino dels Nois (sinònim guixolenc de gent progressista), que aplegava petits industrials menestrals i obrers; legalitzat el 1860, el 1884 tenia 185 socis i ha tingut un gran pes dins la vida social de la ciutat; conté una notable biblioteca. Encara existeix i també ha perdurat el seu oposat, el casino El Guixolense o Guixolenc, popularment Casino dels Senyors, fundat el 1861; desaparegué La Nueva Unión, casino de comerciants conegut per La Gorga. El Museu d’Història de la Ciutat és instal·lat en part a les antigues dependències del monestir; conté un notable fons arqueològic local i peces d’interès històric, i és alhora la seu de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà (1981). L’any 2012 es reinaugurà després de la restauració del conjunt monàstic, i es poden visitar les torres romàniques del Fum i del Corn, l’Espai del Metge i de la Salut Rural i l’Espai Carmen Thyssen d’exposicions temporals. El mateix edifici conté l’Arxiu Històric Municipal de Sant Feliu de Guíxols, amb un important fons documental que s’inicia al segle XII. L’any 2000 s’inaugurà a la Casa Vilaret el Museu d’Història de la Joguina, una col·lecció de joguines fabricades entre el 1860 i 1960, propietat de Tomàs Pla.

Han estat molt nombrosos els periòdics de tot tipus i tendències apareguts a Sant Feliu. Els primers foren “El Eco Guixolense” (1878-84), “El Guixolense” (1880-81) i “El Bajo Ampurdán” (1884-88), defensors dels interessos surers, seguits de “La Comarca Federal”, “La Lealtad” i “El Puerto”. Al principi del segle XX s’inicia una època brillant amb “El Programa” (1900-34), republicà federal, fundat per Josep Irla, “Llevor” (1901-08), portaveu de la Unió Catalanista i del Centre Català local, “La Información” (1903-09) i “El Faro” (1905-09); més tard aparegué “Ciutat Nova” (1910-19), portaveu de la Lliga Regionalista, “L’Avi Monén (1918-32), catalanista (en fou l’animador el periodista i poeta Enric Bosc i Viola i hi col·laboraren les millors plomes catalanes del moment), “Acción Social Obrera” (1919-32), obrerista, “L’Ideal” (1920-23), radical, “Palmarium” (1922-26) i “La Costa Brava” (1930-36). Des del 1940 es publica la revista “Àncora”, d’informació local i comarcal.Sant Feliu té un llarg calendari festiu. Al principi del mes de gener, se celebra la festivitat de Sant Antoni Abad amb cavalcada dels Tres Tombs i benedicció d’animals. Pel Carnaval, una de les festes més importants, es fa la tradicional desfilada de carrosses, dita la Passada, que va precedida de la Bomba, gran fanal que acompanya els ganxons que desfilen disfressats; inclou també el ball dels “pàcarus”, recuperat el 1990, personatges vestits de frac, amb un gran llaç al coll, d’on pengen dues arracades, que ballen i donen cops d’arengada als que miren l’espectacle. A l’abril se celebra la festa del Roser, i pel maig es fa el Concurs Popular de Plantes i Flors amb mostra de catifes de flors als carrers del nucli antic. Des del 1959, el dilluns de la segona Pasqua es fa un aplec al paratge de Pedralta, organitzat conjuntament amb Santa Cristina d’Aro, i el 16 de juliol s’escau la diada de la Mare de Déu del Carme, festa que se celebra amb una processó marítima. La festa major de Sant Feliu té lloc de l’1 al 4 d’agost, entre d’altres actes s’hi celebra la Milla Urbana i es fan focs d’artifici. Del juny al setembre s’hi celebra el Festival Internacional de la Porta Ferrada i Festival Obert, que es remunta al 1963 i inclou actuacions musicals i representacions teatrals. Igualment, la Mostra de Cançó de Taverna es fa durant els mesos d’estiu. D’altres activitats són la Travessia al Port, a l’agost; la Gran Cantada d’Havaneres durant els primers dies de setembre; la Ruta de l’Aigua, a l’octubre; la Marxa de l’Arròs, el segon cap de setmana de novembre; els Pastorets, per Nadal, i el gran castell de focs de fi d’any. A més, al llarg de l’any tenen lloc diversos actes de tipus gastronòmic i fires monogràfiques (d’entitats, esports, joguines antigues, etc.)

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Vicens de Calders

Sant Vicens de Calders es un Poble del Municipi del Vendrell Comarca Baix Penedès (Tarragona)
A Sant Vicens de Calders hi anem el 28 de Juno de 2012

Dades del Municipi

Província província de Tarragona
Comarca Baix Penedès modifica
Capital de
Població
Total 37.606 (2019) modifica
• Densitat 1.021,9 hab/km²
Llar 51 (1553) modifica
Gentilici Vendrellenc, vendrellenca modifica

Entitat de població Habitants (2013)
Barri Marítim de Coma-ruga 3.902
Barri Marítim de Sant Salvador 775
Barri Marítim del Francàs 1.384
Estació Sant Vicenç de Calders, l’ 71
Sant Vicenç de Calders 129
Sector del Sanatori, el 1.807
Vendrell, el 28.679

Breu historia del municipi

Confronta al N amb els termes d’Albinyana i de Santa Oliva, a l’E amb Bellvei i Calafell, al s. amb la Mar Mediterrània i a l’W amb el terme de Roda de Berà (Tarragonès) i per un punt, al NW, amb Bonastre. El municipi comprèn, a més de la vila del Vendrell, que n’és el cap, els barris marítims de Sant Salvador, Coma-ruga i del Francàs, els barris de l’Estació de Sant Vicenç de Calders i del Sector del Sanatori, el poble de Sant Vicenç de Calders i nombroses urbanitzacions.El nom del municipi prové del llatí venerellus, diminutiu de venere (Venus), nom de persona que a l’època de la repoblació de la zona —segles X i XI— era freqüent. El topònim del Vendrell podria venir de la presència d’un Portus Veneris a la platja del terme, a l’actual Sant Salvador, que devia tenir un nucli dependent a l’interior de menor entitat, Venerellus o el Vendrell.

El Poble

El poble de Sant Vicenç de Calders, que formà municipi fins després del 1940, és actualment agregat al municipi del Vendrell. És situat dalt d’un turó (10 m d’altitud), a ponent de la riera de la Bisbal al SW de la vila del Vendrell. Tenia 85 cases l’any 1910, moltes de les quals foren destruïdes del tot; d’altres s’han pogut reconstruir com a segona residència. Subsisteix un nucli de cases del segle XVIII entorn de la plaça Major, on hi ha l’antiga casa del comú, que fou convertida en pedania rural i, prop de la plaça, l’antiga església parroquial de Sant Vicenç, documentada al segle XI i reconstruïda el 1784. El 2005 hi residien 117 h. El poble celebra la festa major d’hivern al gener, en honor de sant Vicenç, patró del poble, i la festa major d’estiu a l’agost.De poc abans del 1011 és la menció del castell de Calders, del qual no es conserven vestigis. El castell de Sant Vicenç és esmentat el 1088 entre els límits del castell d’Albinyana. L’església del castell és esmentada el 1098 en la confirmació que féu Urbà II dels béns del monestir de Sant Cugat. Els censos antics donen a Sant Vicenç de Calders una població cada vegada més reduïda: 43 focs el 1365, 28 el 1379 i només 5 focs el 1553. En aquesta data, Sant Vicenç de Calders consta com a parròquia sufragània del Vendrell. Fins al segle XVIII no es construïren cases noves i es reféu l’església de Sant Vicenç de Calders, sempre sota la senyoria i la jurisdicció de l’abat de Sant Cugat. El 1937 l’antic municipi de Sant Vicenç de Calders canvià el seu nom pel de Calders del Baix Penedès. El barri de l’Estació de Sant Vicenç de Calders (94 h el 2005) es formà a la fi del segle XIX vora l’esmentada estació. El 1867 s’obrí al trànsit la línia de Vilafranca a Tarragona i, més tard, es construí la línia de Barcelona a Vilanova i Valls, que es creuava amb l’anterior a l’estació de Sant Vicenç per un passatge superior mitjançant un pont. Els responsables d’aquesta segona línia tenien projectat d’establir ací l’enllaç de totes dues, però la gran rivalitat entre les dues companyies ajornà aquesta possibilitat, de manera que, quan el 1883 el tren va arribar a Valls hi havia dos baixadors a Sant Vicenç. Calgué arribar a la fusió de les dues companyies per a obtenir una ordre reial del 1886 que autoritzava l’execució i la posada en servei de l’entroncament. Aquest fou obert al públic el 1887. Per l’estació de Sant Vicenç passen actualment la major part de les línies procedents de Barcelona que es dirigeixen a Saragossa, Madrid, el N de la península, València, Alacant i Andalusia. Aquest trànsit incessant motivà que durant la guerra de 1936-39 fos objecte de diversos bombardeigs que causaren enormes destruccions i obligaren a refer del tot l’edifici de l’estació, que és a l’esquerra d’una ampla avinguda que va de la carretera N-340 a la platja de Coma-ruga.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana