Arxiu de la categoria: Any 2012

Aldover

Aldover és un municipi del Baix Ebre Tarragona

A Aldover hi anem el 14 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Aldover, de 19,24 km 2 , és situat a la dreta de l’Ebre, aigua amunt de Tortosa. El municipi és situat entre els de Xerta, a tramuntana, Tortosa a migdia, Alfara de Carles a ponent (el termenal arriba fins al cim del Penyaflor, a 517 m) i Tivenys i Tortosa a llevant, a l’altra banda del riu. Sembla que el topònim Aldover prové de l’àrab aldowayra, que significa ‘la caseta’. El lloc efectivament és d’origen anterior a la conquesta cristiana. Així, el 1149 és documentat: in Aldover. El 1154 el comte Ramon Berenguer IV, conqueridor de Tortosa, donà a l’església de la dita ciutat l’almúnia d’Aldover. Algunes terres foren donades a Guilabert i al seu vassall, el monjo cistercenc Ivan Anglico. El lloc pertanyé al terme general de Tortosa i com a tal fou de jurisdicció reial. La vila d’Aldover es força ben comunicada, bàsicament per la carretera C-12 d’Amposta a Lleida i Àger. El tren de Val de Zafán, que tenia estació a Aldover, és en desús.

La part NW és accidentada pels darrers contraforts de la serra de l’Espina o del Bosc de l’Espina. El canal de la Dreta de l’Ebre recorre tot el terme, de tramuntana a migdia, més o menys paral·lel al riu, entre aquest i la carretera estatal. A més d’abundants aigües subterrànies, elevades per pous, travessen el terme en direcció a l’Ebre el barranc de la Conca, el de Triadors i la sèquia del Braç Llarg, que ve d’Alfara. El terme és emplaçat sobre dues terrasses fluvials; la més baixa, on hi ha la vila, és formada per llims dipositats pel riu en èpoques geomorfològiques recents. La superior ocupa la major part de territori; és composta per còdols amb una coberta de taperot d’un gruix de 20 cm aproximadament, anomenada llosa i formada per conglomerats calcaris. El taperot calcari de les zones altes és cobert de vegetació mediterrània espontània: romaní, farigola, argelagues, romagueres, espígol, esparregueres, margalló, coscoll i alzinar. Al riberal, en canvi, predominen les associacions de plantes herbàcies (canyes i joncs) i també els salzes.

El Poble

La vila d’Aldover, a 17 m d’altitud, s’estén al llarg de la carretera estatal, que fa d’eix de la població. A Aldover, o lo Dover, com també s’anomena popularment la vila, hi ha la plaça de l’Església i el carrer Major, a més dels de Sant Francesc, del Riu i de la Barceloneta. La població del terme es concentra a la vila, tot i que s’observa un procés de creixement urbanístic vers el N i l’E. Al pla de les Illes, un dels sectors que més s’han urbanitzat amb caràcter de segona residència, es troba la urbanització que porta el mateix nom (el Pla de les Illes). L’església parroquial és dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu i Sant Jordi. D’estil neogòtic, és de tres naus, amb absis poligonal la central, i obrada amb maçoneria. Pel que fa a les festes aldoverenques, és tradicional de menjar comunitàriament la fogasseta, pel dijous llarder (pa rodó que es menja amb truita de carxofes). El 23 d’abril és la festa de Sant Jordi, patró de la vila, i se celebren diferents actes com una missa, un berenar popular i un ball. La festa major d’Aldover s’escau del 6 a l’11 de setembre, i és en honor a la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre). Al llarg de la setmana hi tenen lloc diferents actes, com les corregudes de bous, que es fan a la plaça que hi ha a la vora del riu, i un sopar de germanor que coincideix amb la diada de l’11 de setembre.

En diferents llocs del terme han estat trobats vestigis arqueològics diversos: a la vall del Llop, puntes geomètriques de sílex amb mitges llunes; a la Conca, davant l’estació, puntes de sílex amb peduncle i aletes; al Tossal, indicis d’un poblament preibèric, i a Casa Blanca, un establiment d’època romana.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Pàgina web de l’Ajuntament

Amposta

 Amposta es un municipi de la comarca del montsià

A Amposta hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià
Capital de Montsià
Entitats de població 5
Població
Total 20.572 (2017)
• Densitat 148,75 hab/km²
Gentilici Ampostí, ampostina

Breu historia del municipi

D’una extensió de 138,30 km2 (el més gran de la comarca), el terme municipal d’Amposta és situat a la dreta de l’Ebre, a l’extrem NE de la comarca del Montsià, de la qual és la capital. Confronta a tramuntana amb els termes de Tortosa, l’Aldea i Deltebre, de la comarca del Baix Ebre, aprofitant el mateix curs del riu des de la Carrova fins a l’illa de Gràcia. A llevant termeneja amb Sant Jaume d’Enveja des de Balada i Carlet fins al canal de desguàs de la bassa de la Platjola, i amb la mar, des del punt anterior fins al començament de l’istme del Trabucador i continua per la costa del port dels Alfacs fins al canal de l’Encanyissada. En aquesta part del delta inclou l’estany de la Tancada i la major part de l’estany de l’Encanyissada. A migdia limita amb el municipi de Sant Carles de la Ràpita, des del canal de desguàs d’aquest estany fins a Mata-redona i a ponent amb el de Freginals, de Mata-redona als Bufadors, i amb el de Masdenverge, des dels Bufadors fins a l’Ebre. Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja i amb Sant Carles de la Ràpita la part de la dreta del delta.

El terme comprèn, a més de la ciutat d’Amposta, cap administratiu, els pobles de Balada i el Poblenou del Delta, també denominat Villafranco del Delta, la urbanització dels Eucaliptus i nombrosos veïnats o partides amb masies disseminades com la Carrova, Carelt, les Comes, l’Encanyissada, l’Enclusa, l’Esquerra, el Mas d’en Carrasca, Montsianell, l’Oriola, els Panissos i la Taulada

El Poble

Les primeres dades de població (ampostins) es remunten als fogatjaments coneguts, amb 50 focs el 1359 (unes 225 persones), poc més del 10% de tot el Montsià, que en tenia 479, i amb 49 focs el 1367. Aquestes xifres, modestes, anaren disminuint encara, sobretot des del segle XV. En una època de decadència notòria, el fogatjament del 1553 només donava 16 focs a la vila, mentre que el conjunt de la comarca havia arribat a 592 focs, i igualment amb 16 focs figurava el 1568. Sembla que es recuperà en part amb la construcció de la torre de Sòl-de-riu el 1575, dins la línia de protecció de la costa que es portà a terme a l’època.

Al començament del segle XVIII habitaven Amposta de 300 a 400 h i al llarg d’aquest segle i primera meitat del XIX la població es multiplicà almenys per quatre, ja que Madoz dona, vers el 1842, la xifra de 1.674 h i unes 300 cases a la vila. Aquest increment es degué probablement a l’expansió d’oliveres i garrofers al secà i a la concessió de nombroses illes al delta.

Però la població d’Amposta no sofrí un veritable procés d’expansió fins a la segona meitat del segle XIX, amb la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre, la introducció i expandiment del conreu de l’arròs i la colonització del delta dret. En una primera etapa, la del 1857 al 1887, el creixement fou moderat. Una segona fase, del 1887 al 1920, fou la de més fort creixement de la història recent d’Amposta. En aquests 33 anys es triplicà la població, dels 3.073 h s’arribà als 8.983 el 1920.

Hi hagué aleshores una etapa, la de 1920-40, d’estancament i fins de lleugera pèrdua motivada per diversos factors, com la pèrdua de terres de conreu de molts pagesos que no tenien clars llurs títols de propietat i el caciquisme. Per tot això es fundà el 1927 la Cambra Arrossera, que volia combatre aquests problemes.

El 1940 s’inicià una segona fase de creixement demogràfic que va continuar posteriorment, però amb menys intensitat que la de començament de segle. Foren de creixement intens els primers quinquennis. Vingueren després uns 15 anys de creixement gairebé només vegetatiu fins a l’inici dels anys setanta, quan reprengué un nou impuls, dinamisme, però, que no continuà els primers anys del decenni dels vuitanta.

Entre el 1950 i el 1970, la ciutat va créixer a un ritme inferior al que seria l’estrictament vegetatiu, fet que significa l’existència d’un balanç migratori negatiu, especialment intens durant la dècada del 1960. A partir de l’arribada de la crisi, i a l’inrevés de la majoria de ciutats, Amposta incrementà el seu ritme de creixement. Així, en el període 1975-81 assolí el nivell més elevat, el 14% anual, a causa del fre del tradicional corrent emigratori. Posteriorment, i fins a la dècada del 1990, la taxa de creixement natural lleugerament negativa es veia compensada per un saldo migratori positiu, tot i que el 1997 era només del 0,4‰ enfront del –1,4‰ de la taxa de creixement natural. A la fi del segle XX i principis del segle XXI la població, després d’un cert estancament, experimentà un notable creixement: 16 865 h el 2001 i 18 719 h el 2005.

La població dispersa del municipi havia estat fins a temps moderns relativament important. Amposta fou el centre inicial de la colonització del delta i serví de punt de partida a immigrants i gent del país que s’anà escampant per la ribera. Sovint les cases es bastiren disseminades o reunides en petits grups vora els camins (cas de Balada). El cens del 1950 donava encara 34 h a Balada, 248 a la Carrova, 109 a les Comes, 305 a l’Encanyissada, 38 a l’Enclusa, 143 a l’Esquerra, 250 al Mas d’en Carrasca, 84 a Montsianell, 226 a l’Oriola, 175 als Panissos i 186 a la Taulada, amb un total de 1.798 h fora de la ciutat d’Amposta. El cens del 1981 donava una població esparsa o fora del nucli ampostí de 260 h, a més dels 174 h del Poblenou del Delta, que són agrupats, i els 13.985 h del nucli ciutadà, i en el cens del 1991 havien augmentat a 14.709 h registrats a la capital (amb 37 h disseminats), 146 h al Poblenou del Delta i 466 h disseminats per les diferents caseries del terme.

En aquest període del 1857 al 1991 es produí un fenomen moderat de concentració de la població comarcal a Amposta: el 1857 el municipi representava l’11,3% del total comarcal, xifra que passà al 12-13% els deu primers anys del segle XX, a un 22,4% el 1920 i després entorn al 30% durant la dècada de 1980. Durant la dècada del 1990 aquest percentatge va disminuir lleugerament. D’altra banda, la distribució del parc d’habitatges mostrava un percentatge petit de residència secundària.

Festes

La ciutat disposa d’una àmplia oferta d’entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Destaquen per la seva antiguitat i activitat el Casino (1873), La Lira Ampostina (1916) i la Unió Filharmònica (1917), les dues darreres amb auditori, banda i escola de música. Cal recordar que el món de la música ha tingut tradicionalment un paper important en la vida cultural d’Amposta, reflectit especialment en les seves conegudes bandes. Les dues entitats esmentades organitzen, entre altres actes, sengles festivals de bandes de música per la festa major de la ciutat.

Cal remarcar també l’afició per l’art escènic, que queda plasmada amb la programació de l’ATD (Amposta Teatre i Dansa) que es realitza al llarg de l’any. En el camp de la pintura ha arrelat la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta, que es realitza des del 1989.

Entre els principals equipaments culturals d’Amposta cal esmentar la Biblioteca Comarcal del Montsià, dedicada a Sebastià Juan Arbó (1902-1984), un dels escriptors més reconeguts de la comarca, i situada en el recinte del castell, i el Museu del Montsià, situat a l’edifici de les antigues escoles Miquel Granell. L’origen de l’actual museu va ser l’antic museu municipal, creat el 1956 a partir de les troballes arqueològiques del doctor Francesc Esteve i els seus col·laboradors, integrats en el Grup de Recerques Arqueològiques d’Amposta. El 1983 es va constituir el Museu del Montsià, amb caràcter comarcal i pluridisciplinar. Proposa diferents activitats, promou publicacions i disposa de diverses sales permanents dedicades a la natura (centrada en el Montsià), a la història del conreu de l’arròs (amb eines tradicionals i una barraca que reprodueix l’ambient de vida al delta), a l’Ebre i a l’arqueologia. Aquesta última disciplina té una sala de síntesi històrica i una altra dedicada als costums funeraris, amb aixovars i materials de diverses necròpolis de la comarca: del Neolític (necròpolis del Molinàs, a Amposta, del Mas de Benita, a l’Aldea, etc.), del Calcolític (cova sepulcral del Calvari, a Amposta) i d’època ibèrica (Mas de Mussol, a l’Aldea, Mianes, a Santa Bàrbara, i l’Oriola, a Amposta). L’octubre del 2010 s’inaugurà el Centre d’Arts Visuals d’Amposta, un centre d’art i de creació de referència per a l’art contemporani, ubicat en un nou edifici a la part posterior del Museu Comarcal del Montsià. El 2011 el Museu del Montsià inicià una nova etapa refundat com a Museu de les Terres de l’Ebre.

El folklore local s’ha mantingut amb força, i en general trasllueix una certa influència del País Valencià. Entre les festes més pròpies de la ciutat destaca la festa major, dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció, a l’agost; en són elements destacats, el bou capllaçat (lligat amb cordes), el bou embolat (surt a la nit i porta a les banyes unes boles d’estopa enceses), les bandes, el repartiment del panoli (pastís pastat amb oli i llavors d’anís i coriandre) i la cursa internacional de natació a les aigües de l’Ebre, entre Tortosa i Amposta.

Altres festes de forta tradició són la festivitat de Sant Antoni Abat, en què s’organitza una mostra d’arrossegament de cavalls i es fa la benedicció dels animals. El diumenge de la segona Pasqua hom celebra una festa a l’ermita de Santa Maria del Montsià. També es fan festes als barris de la ciutat i cal no oblidar els actes festius que es realitzen al voltant de la Fira de Mostres, al desembre.

Entre els balls populars, encara que modernament s’ha estès la sardana, el de més tradició és la jota pròpia del país. D’influència valenciana són les albades que, amb lletra improvisada, hom sol cantar per Nadal i per Sant Josep.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

ajuntament

enciclopèdia catalana

Moja

moja-esglesia-6

Moja és un Poble del Municipi d’Olèrdola (Barcelona)

A Olèrdola hi anem el 26 de desembre de 2012

Dades del Municipi

El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km2, és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú. El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils
El Poble

El poble de Moja és el més poblat del terme d’Olèrdola, amb 1.299 h el 2004. Situat en terreny pla, a 233 m d’altitud, dista 2,5 km de la capital comarcal. L’església parroquial de Sant Jaume és romànica, d’una nau i amb un absis amb arcuacions i bandes llombardes, amb un campanar de planta quadrada sobre el creuer, amb finestres geminades. A prop seu hi ha l’antiga torre de Moja, de planta circular. El lloc ja s’esmenta el 981. Adalbert, fill del vescomte Guitard, en el seu testament del 1010 donà el seu alou de Moja al monestir de Sant Cugat del Vallès, que hi exercí poders jurisdiccionals fins a l’abolició del feudalisme. El comte Ramon Berenguer III va donar al monestir la farga i la ferreria de Moja. L’abat de Sant Cugat, el 1187, encomanava la batllia i la torre de Moja a Guerau de Moja. Al segle XVII el domini útil de la quadra de Moja el tenia la família Copons. Ramon de Copons i de Grimau, senyor de la torre de Moja, va rebre el 1702 el títol de marquès de Moja. El 1822 el marquesat passà als Sarriera, el 1924 es rehabilità el títol a favor de Pilar de Ponsich i de Sarriera i passà, després, als Olives, comtes de Torre Saura.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

moja-cooperativa

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Toses

toses-esglesia-romanica-de-sant-cristofol-15

Toses és un Municipi del Ripollès Girona)

A Toses apart d’anar-hi sovint i’agost del 2012 des de Bagàhi anem i  fem tot un segui de fotos del poble per pujar-les al xino-xano

Dades del Municipi

Gentilici Tosà, tosana
Superfície 58,12 km²
Altitud 1.444 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
150 hab.
2,58 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Toses, de 58,12 km2, que canvià el seu nom pel de Toses de la Muntanya l’any 1937, tanca geogràficament el Ripollès i la Vall de Ribes i dóna accés a la vall de la Molina i a la Cerdanya a través de la seva famosa collada de Toses (1 800 m d’altitud).

Aquest municipi comprèn la capçalera de la vall del Rigard més amunt de Planoles, entre la serralada axial dels Pirineus, al N, des del cim de la Bassa (2 030 m, límit amb la Molina d’Alp, a la Baixa Cerdanya) fins al pic de Gorroblanc, amb el coll de Sant Salvador i el pla de Salines entremig, límit estatal entre Espanya i França, que la separa de l’Alta Cerdanya (Vallsabollera), i, al S, les serres que enllacen la serra de Cadí i el Moixeró amb la serra de Mogrony, que fan la divisòria d’aigües amb la conca del Llobregat, des de pla de Rus fins al puig de Coma Ermada (2 045 m): pla Baguet (2 031 m), coll de la Creueta, la Creueta (2 068 m), la Pleta Roja (2 031 m), la Moixera, Costa Borda (1 908 m), collada de les Fontetes o de Castellar, turó de Pedra Picada (2 005 m), coll de Remoló, Emperadora i el coll de la Bona, que la separen del Berguedà (Castellar de n’Hug).

Els principals nuclis de població d’aquest terme municipal són el poble de Toses, que n’és la capital, i els de Dòrria, Nevà, Fornells de la Muntanya, i el veïnat d’Espinosa.

La carretera de Ripoll a Puigcerdà (N-152, collada de Toses) s’enfila amb mil marrades pel pendent assolellat de la vall, i es mostra amb tota la seva grandesa des de la via del ferrocarril, que la segueix pel seu fons, paral·lela al Rigard, abans de sortir-ne pel famós túnel del Caragol, que s’inicia poc després de la població de Toses. De la carretera N-152, en surt un ramal a l’altura de Fornells de la Muntanya que arriba al poble de Toses. Aquesta pista, modernament esfaltada, al mateix temps, és la que enllaça amb la carretera que porta a l’estació d’esquí de la Molina. El pla de l’Anyella és travessat per una pista que arrenca de la collada de Toses i que va per una banda fins al damunt de Castellar de n’Hug, i per l’altra fins a trobar una pista d’Alp a Gréixer, que travessa la muntanya pel coll de Pal. El poble de Toses té estació de ferrocarril.

El lloc de Toses i els dels seus agregats de Dòrria i de Nevà són uns dels que són coneguts de més antic de tota la Vall de Ribes, ja que es troben esmentats dintre la demarcació, pagus o comtat de Cerdanya l’any 819, en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, amb els noms de Tosos, Duaria i Nevano.

El portum de Tosa o collada de Toses surt en el testament del comte Guifré de Cerdanya del 1035, i la villa Toses en la cessió d’un mas, feta a Ripoll el 1102 pel comte cerdà Guillem Jordà.

El Poble

El poble de Toses (61 h el 2005), a l’W del terme, fou fortificat i envoltat de torres i murs amb espitlleres perquè el castell, del qual es conserven trossos de murs i se’n veuen fossars a l’indret anomenat els Castellassos, quedava lluny de la població. De les antigues fortificacions de Toses, seen veuen encara alguns vestigis a Cal Bernat i al dessota de la rectoria.

El poblet (1 444 m d’altitud), el més alt de la comarca, ha sofert molts contratemps i destruccions, a causa de la seva situació fronterera; així, consta que ja l’any 1794 els francesos cremaren 46 cases del poble. És un dels poblets més típics de la contrada, on el turisme hi comença a tenir una certa importància. Té les cases esglaonades a la falda de la muntanya, moltes de les quals han estat restaurades i recuperades com a segones residències. En destaca Can Serra, amb una interessant pallissa del 1858.

L’església n’és, sens dubte, l’element més remarcable, i es troba, juntament amb el seu cementiri, al damunt del poble, dominant la vall. Dedicada a sant Cristòfol, és un edifici del segle XI, d’una nau, acabada amb un absis senzill que sembla renovat al segle XII per la seva part superior. L’interior de l’església és arrebossat; té capelles obertes als costats de la nau. La façana té dues finestretes romàniques, i la seva porta conserva l’antiga ferramenta d’ornamentació, una mostra més dels treballs de forja de ferro d’aquesta zona. Té un notable campanar, rabassut i massís, d’un gran sòcol amb arcuacions llombardes i d’un pis superior, cobert a doble vessant, amb una gran finestra oberta i altres que es veuen tapiades, cosa que revela modificacions en la seva cobertura i segurament en l’altitud. L’interior no té ara cap peça remarcable; només hi ha unes pintures modernes, imitació lliure de la pintura romànica, que adornen l’absis.

D’aquesta església procedeixen, però, uns fragments del baldaquí romànic que han estat reconstruïts al Museu Nacional d’Art de Catalunya; s’hi veuen dos profetes i una sèrie d’animals o monstres en els paraments interiors, com una àguila bicèfala, un griu de tres caps, una sirena de doble cua, un llangardaix de sis potes, un elefant, un drac, etc. També es conserven al mateix museu una biga de baldaquí, unes pintures murals de l’absis, amb una representació del Pantocràtor, símbols dels evangelistes i dels apòstols, de trets negres damunt un fons monocrom, i dos fragments laterals d’un revestiment d’altar, amb Sant Pere que rep les súpliques d’una ànima acompanyada de Sant Pau i de l arcàngel Sant Miquel, que pesa les ànimes mentre discuteix amb el dimoni. Aquesta peça és de ben avançat el segle XIII, però de concepció romànica.

En aquesta església hom venerava també una notable Majestat romànica, perduda d’ençà de l’any 1936. Una tradició deia que procedia d’una capella dedicada a sant Salvador, situada a la caseria de Maians, prop de la collada de Toses, al lloc conegut per la Creu de Maians.

Festes

La festa major del poble se celebra el 10 de juliol, festivitat de Sant Cristòfol, i també es fa festa per Santa Magdalena, el 22 del mateix mes; el Dilluns de Pasqua es fa una truitada popular organitzada només per a la gent del poble.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

toses-esglesia-romanica-de-sant-cristofol-46

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Informació de la Generalitat de Catalunya

Informació de l’Institut d’Estadística de Catalunya

Santa Margarida i els Monjos

els-monjos-6

Els Monjos és un Municipi de l’Alt Penedès (Barcelona)

Aquí hi anem el 23 de setembre de 2012

Dades del Municipi

Gentilici monjenc/a
Pressupost 10.380.068,45 €
Superfície 17,39 km²

Breu historia del municipi

El municipi de Santa Margarida i els Monjos (anomenat també els Monjos) és situat al SW de la comarca de l’Alt Penedès. Té una extensió de 17,2 km2 i limita al N amb els termes de Sant Martí Sarroca i Pacs del Penedès, a l’E amb Vilafranca del Penedès i amb Olèrdola, al S i SW amb Castellet i la Gornal i a l’W amb Castellví de la Marca. El poble dels Monjos és el cap d’un municipi caracteritzat per la proliferació de diversos nuclis de poblament. Els habitants, però, es concentren especialment en els pobles dels Monjos i la Ràpita. El terme és travessat per la carretera estatal de Barcelona a València i per l’autopista AP-7, que té una sortida entre Vilafranca i els Monjos; a més, té estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Tarragona per Vilafranca.

El terme ocupa part de la Depressió Prelitoral i part dels vessants occidentals del massís de Garraf, com els estreps del puig de l’Àliga que es prolonguen cap al NW i assoleixen una altitud màxima de 364 m a la fita dels termes d’Olèrdola, Castellet i Santa Margarida. En aquestes elevacions, que ocupen tota la part sud-oriental del terme, neixen set barrancs que desguassen, dintre el terme, al riu de Foix, el qual, en la part SW del terme forma diverses sinuositats o petits meandres. Dins el municipi, el riu de Foix rep, a més, per l’esquerra la riera de la Maçana o de Llitrà i, per la dreta, la de la Bruixa, que fa de límit amb el terme de Castellet.

El municipi forma part del Parc del Foix.

El Poble

El poble dels Monjos és el cap de municipi. El 2005 tenia 4347 h. Els seus orígens provenen d’un molí fariner, situat vora el riu de Foix, que el monestir de Santes Creus obtingué el 1322 per una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, i que aviat prengué el nom de molí dels Monjos. Posteriorment l’afavorí el pas de la carretera estatal. És situat a l’entreforc format per la riera de la Maçana (o de Llitrà) i el riu de Foix, a una altitud de 160 m. La seva església parroquial és dedicada, també, a santa Margarida.

Durant el període de la guerra del Francès, el 8 de setembre de 1810 s’hi esdevingué l’anomenada batalla dels Monjos, en la qual les forces angloespanyoles, comandades per Sardfield, van batre els francesos de Macdonald, per bé que, en morir en combat el general anglès Hanson, els aliats es replegaren fins a Altafulla.

El barri del Pla de l’Estació, a la dreta del riu de Foix, sorgí vora l’estació de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. A prop també de la carretera estatal, hom ha edificat al llarg d’aquesta i a ambdues bandes de l’enllaç que va de la carretera a l’estació. L’estació s’erigí a 1,5 km del centre dels Monjos i al seu entorn es construïren magatzems i naus industrials. Com a extensió d’aquesta zona hi ha el Polígon Industrial Casa Nova.

Entre les diverses associacions del municipi destaca la Societat Coral i d’Esbarjo la Margaridoia, que, fundada el 1907, aplega les principals activitats de caràcter recreatiu i cultural que es fan al terme. Hom disposa d’una biblioteca municipal. La festa major de la població s’escau al juliol, festivitat de Santa Margarida.

Al municipi, l’any 2011 s’inaugurà, en un hangar reconstruït d’un aeròdrom militar que a partir del 1937 fou base d’operacions de l’aviació republicana, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA), que aspira a ser una referència a Catalunya per conèixer el paper de l’aviació durant la Guerra Civil Espanyola.

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

els-monjos-biblioteca

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

La Molsosa

120824-7-la-molsosa-13

La Molsosa  és un Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)

A la Molsosa hi anem el 24 d’agost de 2012 ja que estem al Port del Compte i fem tot el Solsonès

Dades del Municipi

Gentilici Molsosenc, molsosenca
Superfície 26,9 km²
Altitud 700 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
116 hab.
4,31 hab/km²

Breu historia del municipi

És format per dos sectors diferenciats. El sector principal comprèn la demarcació de l’antic castell i la parròquia de la Molsosa i limita al N amb el terme de Pinòs, a l’E amb el de Sant Mateu de Bages (Bages), i al S amb els de Sant Pere Sallavinera i Calonge de Segarra, pertanyents a l’Anoia. El segon sector correspon al petit enclavament d’Enfesta (3,6 km2) a l’esquerra del Llobregós, situat entre els termes de Pinós (NE), Castellfollit de Riubregós (W) i Calonge de Segarra (S-E), els dos últims pertanyents a l’Anoia. El sector principal del terme, accidentat per una prolongació de la serra de Castelltallat, es troba a unes altituds que oscil·len entre els 650 m i els 850 m, entre el camí ral (ara carretera local de Calaf a Pinós) a l’W, el pla de Trilla a l’E i la serra de Xorigades i la serra de Coaner (Pinós) al N, mentre que als fondals d’Enfesta les altures oscil·len entre els 520 m i els 600 m. L’esmentada serra de Castelltallat fa de partió de les aigües del terme, una part de les quals va a la riera de Coaner, tributària del Cardener; una altra part són drenades per la riera de Montellí i el seu afluent el torrent d’Ars, afluents del Llobregós, que és tributari del Segre, i un petit sector als torrents que formen la capçalera de la riera de Rajadell, també tributària del Cardener.

El terme comprèn la caseria de la Molsosa, cap de municipi, el poble de Prades i els llogarets d’Enfesta i els Quadrells. L’única comunicació bona del municipi és la carretera local de Calaf a Pinós, que travessa l’extrem de llevant del terme al peu dels Quadrells i que per camins veïnals permet d’arribar a la resta de nuclis. El municipi de la Molsosa forma part, des del desembre del 1989, de la comarca del Solsonès, segons acord adoptat pel Parlament de Catalunya. La Molsosa, que fins aleshores pertanyia a l’Anoia, ja rebia els últims anys alguns serveis del Solsonès.

El Poble

La caseria de la Molsosa

La caseria de la Molsosa (65 h el 2006) és formada per masos disseminats i més o menys centrats per l’església parroquial i l’ajuntament, que ocupa l’antiga rectoria adossada a l’església. La caseria correspon a l’àmbit de l’antiga parròquia de Santa Maria de la Molsosa. Fou renovada al principi del segle XII i consagrada pel bisbe de Barcelona, Berenguer (1100-06), amb l’autorització dels canonges de Vic, com va reconèixer el 1108 el bisbe de Vic Arnau de Malla, que va confirmar la seva dependència de la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Aquesta església, accessible pel camí del mas de Vila-seca, subsisteix encara, restaurada (2005). El culte fou traslladat a l’església nova, i cap al 1930 se’n tragueren els retaules i els ornaments. Bàsicament és el mateix edifici romànic consagrat el 1105, amb modificacions substancials dels segles XVII i XVIII, època en què s’hi obriren capelles laterals, es féu una nova porta i s’aixecà el campanar de torre a l’angle SW. De l’època romànica queda la nau amb un absis i l’antiga porta tapiada.

El 1925, per tal com hom trobava l’antiga parròquia de difícil accés i molt separada de l’antiga rectoria, es decidí de construir una església nova a la solana de la Passada, prop del lloc on el 1920 es construïren les escoles municipals i la casa del comú. Amb l’aportació popular es féu nova església parroquial de Santa Maria de la Molsosa, amb una rectoria annexa de línies neoromàniques i un campanar i un pòrtic al davant fets el 1952, que guarda encara altars de l’església vella. 

Festes

La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120824-7-la-molsosa-esglesia

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Montferri

Santuari de la Mare de Deu de Montserrat
Santuari de la Mare de Deu de Montserrat

Montferri és un Municipi de la Comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A Montferri hi anem el 28 de juny de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Montferrienc, montferrienca
Superfície 19,15 km²
Altitud 229 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
369 hab.
19,27 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vila-rodona (N), Rodonyà (NE), Masllorenç (E) i Bonastre (SE), aquests dos darrers pertanyents al Baix Penedès, Salomó (S) del Tarragonès, Bràfim (W) i Vilabella (W). És situat al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Tarragonès, estès en la seva major part a l’esquerra del Gaià, riu que el travessa de N a S, i accidentat pels contraforts sud-occidentals del Montmell (Tossa Grossa de Montferri, 387 m), que formen la serra de Montferri. El cap de municipi és el poble de Montferri, dit fins el 7 de juny de 1917 Puigtinyós (el canvi de nom es féu a petició dels veïns, que consideraven el nom pejoratiu), i comprèn també l’agregat de Vilardida (compartit amb Vila-rodona) i l’antic poble de Montferri. Pel sector nord-occidental passa —travessant Vilardida— la carretera C-51 de Valls al Vendrell, de la qual surt una carretera local vers Montferri i Salomó.

El Poble

El poble de Montferri (222 h el 2005) és a 229 m d’altitud, prop de la riba esquerra del Gaià. Al nucli més antic, que es troba al voltant de l’església parroquial de Sant Bartomeu, algunes cases conserven arcs gòtics, com Cal Vidal, al carrer Major, i el Forn del Blai, antic forn i ara celler, a la plaça Major. Del clos emmurallat (almenys des del 1256) resten dos portals, úniques restes. L’església conserva a la façana del sud un arc de ferradura, tapat, que hom data al segle XII (la primera referència és del 1214); la part més antiga de la construcció és l’actual nau esquerra; la nau principal és gòtica; la façana principal fou bastida el 1789 i el campanar, típicament quadrat amb torrelles octagonals, el 1797. El poble disposa d’una biblioteca.

Festes

Celebra la seva festa major el 24 d’agost, per la diada de sant Bartomeu. També se celebra la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Montferri (8)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

Masllorens

Església
Església

Masllorens és un Municipi del Baix Penedès (Tarragona)

A Masllorens hi anem el 28 de juny de 2012

 

Dades del Municipi

Gentilici Masllorençà, masllorençana
Pressupost 1.897.038,00 € (2007)
Superfície 6,55 km²
Altitud 304 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
519 hab.
79,24 hab/km²

Breu historia del municipi

Encara que no existeixen documents escrits que ho confirmin, es creu que la població va néixer a l’empara del castell de Puigtinyós. El seu origen està en un petit nucli de cases construïdes per donar alberg als pastors. Apareix per primera vegada documentat el 1365 sota el nom de Mas Llorent, sent senyor del lloc Berenguer de Montoliu.

Al segle XVIII seu senyor era Joan de Pinós. Va ser llavors quan va començar el creixement de la població que va seguir a l’alça fins a finals del segle XIX quan una plaga de fil·loxera que va assolar els camps obligar a molts pagesos a traslladar-se.

El terme actual inclou l’agregat de Masarbonès del qual també es desconeix l’origen. En 1365 pertanyia al castell de Puigtinyós i en 1719 ja formava part de Masllorenç. Té una petita església neoclàssica dedicada a sant Bartomeu.

Va formar part de la Vegueria de Vilafranca del Penedès fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Vilafranca del Penedès des del 1716 fins al 1833.[2]

Va formar part de la comarca de l’Alt Camp.[2]

El Poble

Les voltes de Cal Baró 

A la part baixa del poble, els carrers amples i rectes que predominen en la seva distribució urbanística es tornen estrets i tortuosos posant en evidència el nucli més antic de poblament. És la zona on s’hi troben els signes d’un nucli fortificat que alguns autors situen el seu origen a la Baixa Edat Mitjana. D’aquesta època es conserven dos arcs diafragmàtics apuntats en el celler d’una de les cases i una finestra amb arc de migpunt en una de les façanes.
 

L’església de Sant Ramon de Penyafort

L’origen de l’església parroquial de Masllorenç s’ha de buscar en una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, que fou construïda cap a l’any 1.582. Possiblement l’any 1.602 es canvià aquesta advocació per la de Sant Ramon de Penyafort. El 1.702, el Bisbe de Barcelona va concedir permís per ampliar aquesta capella, però les obres de construcció no es troben documentades fins al 1.740, i no serà fins al 1.780, quan Mn. Josep Verdaguer beneí el nou temple. L’edifici és de mamposteria, amb planta de creu llatina inscrita en un rectangle i coberta amb volta de canó i cúpula sobre petxines en el creuer. El campanar no s’edificà en la seva forma actual fins al 1.855, destacant-ne l’àngel de ferro que corona l’edifici i que, des de la restauració de l’edici, l’any 1977, porta per nom Llorenç. El conjunt és d’estil barroc classicista i segueix els models que traçà fra Josep de la Concepció. 

El nucli de Masarbonès

L’atractiu de Masarbonès resideix en el conjunt de carrers i cases que conserven l’estil propi de les diferents èpoques en què fou construït, així com en les masies que sobresurten: Cal Martí i Cal Curt. Es pot observar, també, per tots els voltants del poble també la quantitat de marges i barraques que es van construir en el passat

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castell
Castell

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

LaMasó

La Masó (Niu d'orenetes) (2)

La Masó es un municipi de la comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A La Masó hi anem el 27 de juny de 2012

Aquí li van donar el premi a millor enxaneta al Zulei l’any 2002

Dades del Municipi

Gentilici Masonenc, masonenca
Superfície 3,56 km²
Altitud 115 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
288 hab.
80,9 hab/km²

Breu historia del municipi

El 1365 consta en el fogatjament amb 5 focs, el 1392 amb 6, xifra que es mantenia el 1413, i el 1457 amb 4. El 1553 tenia 7 focs i 6 el 1563. El 1708 tenia 25 cases i 61 h, que havien ascendit a 87 el 1718 i a 175 el 1787. La Masó continuà creixent a la primera meitat del segle XIX. Així, el 1842 tenia 277 h, el 1887 en tenia 329 i 351 el 1900. La població, que assolí els 393 h el 1910, davallà de manera constant des d’aquell moment: 363 h el 1920, 318 h el 1940, 278 h el 1970, 287 h el 1981, 263 h el 1991. Amb el canvi de segle, la població s’estabilitzà entorn els 280 h.

Les terres, planeres, són molt productives i en el petit terme no hi ha pràcticament terrenys incultes ni superfície forestal. De la superfície conreada, unes tres quartes parts són de regadiu, que utilitza sobretot les aigües del Francolí, encara que també s’han obert molts pous que permeten augmentar els regatges i s’han posat en condicions els recs. El conreu principal al regadiu és l’avellaner, que cap als anys cinquanta del segle XX experimentà una gran reculada i fou substituït pels presseguers. Antigament també s’hi feien fesols, patates i blat de moro. En els secans abans de les gelades del 1956 hi havia vinya, cereals i garrofers. Queden alguns garrofers, ametllers i oliveres. La vinya escasseja i les poques oliveres que hi ha són al voltant dels camps. Gairebé tothom conrea terra pròpia i els pocs contractes d’arrendament són molt antics. La comercialització dels productes del camp es fa per mitjà de la Cooperativa Agrícola, fundada el 1929. A l’inici dels anys seixanta, mentre creixien els avellaners que s’havien plantat de nou, l’avicultura prengué força pes, i encara és molt representativa de l’economia del municipi. La població amb menys de cinquanta anys sol treballar al camp i compaginar aquest treball amb el de les indústries dels municipis veïns, ja que al poble no n’hi ha cap, i el jovent exerceix només aquesta darrera activitat.

El Poble

El poble de la Masó és situat a 115 m d’altitud, al sector del terme proper al Francolí, i les cases s’agrupen entorn de la gran església parroquial de Santa Magdalena, bastida a la fi del segle XIX (era acabada el 1890); d’estil neoromànic, té tres naus, creu llatina i una gran cúpula d’uns 12 m de diàmetre. El campanar, exempt, s’aprofità de l’església anterior (és una torre quadrada amb dues torrelles octagonals); al coronament del seu pinacle es col·locà un penell metàl·lic en forma d’àngel del qual es veuen restes.

 Tradicionalment, i des del segle XVII, es representaven els dies de les seves festes els balls parlats de Sant Sebastià i Santa Magdalena, tradició que es mantingué fins el 1920. Cap al 1929 es creà, amb la participació de gairebé tot el poble, una companyia teatral que convertí la Masó en un important nucli divulgador del teatre català. Reprengueren les activitats públiques el 19 de març de 1940 i possiblement foren les primeres representacions públiques que es feren en català en tot el Principat després de la guerra civil de 1936-39. La companyia continuà actuant en català fins a la seva dissolució el 1946.

Festes

La festa major d’hivern s’escau al gener, en honor de sant Sebastià, i la d’estiu al juliol, en honor de Santa Magdalena.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Masó

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Montbrió del Camp

Montbrió del Camp (21)

Montbrió del Camp es un Municipi de la Comarca del Baix camp (Tarragona)

A Montbrió del Camp hi anem el 21 de març de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Montbrionenc, montbrionenca
Malnom Foradats
Superfície 10,7 km²
Altitud 132 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
2.650 hab.
247,66 hab/km²

Breu historia del municipi

S’estén entre les rieres de Riudecanyes, que el separa de Mont-roig del Camp (W), i d’Alforja, que, encara que per dintre el terme de Montbrió, passa molt a prop de la partió amb Vinyols i els Arcs, i Riudoms (E). El terme limita, a més, amb Riudecanyes (NW), Botarell (N) i Cambrils (S). L’altitud del terme oscil·la entre els 100 i els 160 m; per tant, es tracta d’una planura amb molt pocs trencats. És travessat, a més, pel barranc de les Esclotes o de Segura i pel Torrent, dit abans d’entrar al municipi, barranc de l’Ànima Blanca.

L’únic nucli de població i cap de municipi és la vila de Montbrió del Camp. Travessen el terme de Montbrió, nom que Coromines considera d’origen germànic, nombroses carreteres locals que comuniquen la vila amb Reus i Riudoms, amb Mont-roig, amb Cambrils i amb Botarell i Riudecanyes.

El Poble

El nucli urbà de la vila de Montbrió del Camp, situat a 132 m d’altitud, és al mig de la plana. La vila té forma de V, travessada pel barranc del Torrent, amb carrers llargs, estrets i paral·lels. L’església, gran i ben proporcionada, s’acabà d’edificar el 1692 i és dedicada a sant Pere. Conserva un orgue del segle XVIII catalogat com a monument historicoartístic musical.

La casa de la vila és renaixentista, amb porxos. Hi ha diverses cases d’interès, com Cal Recó i Cal Bargalló, del segle XVII, Cal Blay, Ca l’Apotecari i Cal Vidal, del segle XVIII, Cal Pelegrí, del XIX, i Cal Reverter i Cal Figuerola, modernistes. Es conserva un portal i un corredor de la muralla. Enmig del poble hi ha també l’edifici que ocupaven les monges carmelitanes, dedicades a l’ensenyament.

A Montbrió hom disposa del Museu del Vi Els Cups, a la casa de Can Busquets, i altres col·leccions, com ara la del Museu Piqué, de pintura i escultura, i la casa museu Cal Cantó (habitatge pagès).

Festes

La vila celebra la seva festa major, en honor de sant Pere, al juny, i la festa major d’hivern, dedicada a sant Antoni Abat, pel gener. També hi ha celebracions per Carnestoltes, festivitat en ocasió de la qual tradicionalment s’havia fet una representació que figurava el testament, la mort i l’enterrament d’un gat per part de les rates. Actualment, es dansa el ball de casats. Per cap d’any, la quitxalla passa a felicitar els padrins a casa seva i rep l’obsequi dels “guilandos”, que consisteix a posar diverses menes de llepolies en uns cistellets. La vila té quatre parelles de gegants, dues de les quals han estat catalogades en el grup de gegants centenaris de Catalunya (els dels carrers de la Closa i d’Avall).

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Montbrió del Camp (28)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana