Arxiu de la categoria: Any 2012

Moja

moja-esglesia-6

Moja és un Poble del Municipi d’Olèrdola (Barcelona)

A Olèrdola hi anem el 26 de desembre de 2012

Dades del Municipi

El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km2, és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú. El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils
El Poble

El poble de Moja és el més poblat del terme d’Olèrdola, amb 1.299 h el 2004. Situat en terreny pla, a 233 m d’altitud, dista 2,5 km de la capital comarcal. L’església parroquial de Sant Jaume és romànica, d’una nau i amb un absis amb arcuacions i bandes llombardes, amb un campanar de planta quadrada sobre el creuer, amb finestres geminades. A prop seu hi ha l’antiga torre de Moja, de planta circular. El lloc ja s’esmenta el 981. Adalbert, fill del vescomte Guitard, en el seu testament del 1010 donà el seu alou de Moja al monestir de Sant Cugat del Vallès, que hi exercí poders jurisdiccionals fins a l’abolició del feudalisme. El comte Ramon Berenguer III va donar al monestir la farga i la ferreria de Moja. L’abat de Sant Cugat, el 1187, encomanava la batllia i la torre de Moja a Guerau de Moja. Al segle XVII el domini útil de la quadra de Moja el tenia la família Copons. Ramon de Copons i de Grimau, senyor de la torre de Moja, va rebre el 1702 el títol de marquès de Moja. El 1822 el marquesat passà als Sarriera, el 1924 es rehabilità el títol a favor de Pilar de Ponsich i de Sarriera i passà, després, als Olives, comtes de Torre Saura.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

moja-cooperativa

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Toses

toses-esglesia-romanica-de-sant-cristofol-15

Toses és un Municipi del Ripollès Girona)

A Toses apart d’anar-hi sovint i’agost del 2012 des de Bagàhi anem i  fem tot un segui de fotos del poble per pujar-les al xino-xano

Dades del Municipi

Gentilici Tosà, tosana
Superfície 58,12 km²
Altitud 1.444 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
150 hab.
2,58 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Toses, de 58,12 km2, que canvià el seu nom pel de Toses de la Muntanya l’any 1937, tanca geogràficament el Ripollès i la Vall de Ribes i dóna accés a la vall de la Molina i a la Cerdanya a través de la seva famosa collada de Toses (1 800 m d’altitud).

Aquest municipi comprèn la capçalera de la vall del Rigard més amunt de Planoles, entre la serralada axial dels Pirineus, al N, des del cim de la Bassa (2 030 m, límit amb la Molina d’Alp, a la Baixa Cerdanya) fins al pic de Gorroblanc, amb el coll de Sant Salvador i el pla de Salines entremig, límit estatal entre Espanya i França, que la separa de l’Alta Cerdanya (Vallsabollera), i, al S, les serres que enllacen la serra de Cadí i el Moixeró amb la serra de Mogrony, que fan la divisòria d’aigües amb la conca del Llobregat, des de pla de Rus fins al puig de Coma Ermada (2 045 m): pla Baguet (2 031 m), coll de la Creueta, la Creueta (2 068 m), la Pleta Roja (2 031 m), la Moixera, Costa Borda (1 908 m), collada de les Fontetes o de Castellar, turó de Pedra Picada (2 005 m), coll de Remoló, Emperadora i el coll de la Bona, que la separen del Berguedà (Castellar de n’Hug).

Els principals nuclis de població d’aquest terme municipal són el poble de Toses, que n’és la capital, i els de Dòrria, Nevà, Fornells de la Muntanya, i el veïnat d’Espinosa.

La carretera de Ripoll a Puigcerdà (N-152, collada de Toses) s’enfila amb mil marrades pel pendent assolellat de la vall, i es mostra amb tota la seva grandesa des de la via del ferrocarril, que la segueix pel seu fons, paral·lela al Rigard, abans de sortir-ne pel famós túnel del Caragol, que s’inicia poc després de la població de Toses. De la carretera N-152, en surt un ramal a l’altura de Fornells de la Muntanya que arriba al poble de Toses. Aquesta pista, modernament esfaltada, al mateix temps, és la que enllaça amb la carretera que porta a l’estació d’esquí de la Molina. El pla de l’Anyella és travessat per una pista que arrenca de la collada de Toses i que va per una banda fins al damunt de Castellar de n’Hug, i per l’altra fins a trobar una pista d’Alp a Gréixer, que travessa la muntanya pel coll de Pal. El poble de Toses té estació de ferrocarril.

El lloc de Toses i els dels seus agregats de Dòrria i de Nevà són uns dels que són coneguts de més antic de tota la Vall de Ribes, ja que es troben esmentats dintre la demarcació, pagus o comtat de Cerdanya l’any 819, en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, amb els noms de Tosos, Duaria i Nevano.

El portum de Tosa o collada de Toses surt en el testament del comte Guifré de Cerdanya del 1035, i la villa Toses en la cessió d’un mas, feta a Ripoll el 1102 pel comte cerdà Guillem Jordà.

El Poble

El poble de Toses (61 h el 2005), a l’W del terme, fou fortificat i envoltat de torres i murs amb espitlleres perquè el castell, del qual es conserven trossos de murs i se’n veuen fossars a l’indret anomenat els Castellassos, quedava lluny de la població. De les antigues fortificacions de Toses, seen veuen encara alguns vestigis a Cal Bernat i al dessota de la rectoria.

El poblet (1 444 m d’altitud), el més alt de la comarca, ha sofert molts contratemps i destruccions, a causa de la seva situació fronterera; així, consta que ja l’any 1794 els francesos cremaren 46 cases del poble. És un dels poblets més típics de la contrada, on el turisme hi comença a tenir una certa importància. Té les cases esglaonades a la falda de la muntanya, moltes de les quals han estat restaurades i recuperades com a segones residències. En destaca Can Serra, amb una interessant pallissa del 1858.

L’església n’és, sens dubte, l’element més remarcable, i es troba, juntament amb el seu cementiri, al damunt del poble, dominant la vall. Dedicada a sant Cristòfol, és un edifici del segle XI, d’una nau, acabada amb un absis senzill que sembla renovat al segle XII per la seva part superior. L’interior de l’església és arrebossat; té capelles obertes als costats de la nau. La façana té dues finestretes romàniques, i la seva porta conserva l’antiga ferramenta d’ornamentació, una mostra més dels treballs de forja de ferro d’aquesta zona. Té un notable campanar, rabassut i massís, d’un gran sòcol amb arcuacions llombardes i d’un pis superior, cobert a doble vessant, amb una gran finestra oberta i altres que es veuen tapiades, cosa que revela modificacions en la seva cobertura i segurament en l’altitud. L’interior no té ara cap peça remarcable; només hi ha unes pintures modernes, imitació lliure de la pintura romànica, que adornen l’absis.

D’aquesta església procedeixen, però, uns fragments del baldaquí romànic que han estat reconstruïts al Museu Nacional d’Art de Catalunya; s’hi veuen dos profetes i una sèrie d’animals o monstres en els paraments interiors, com una àguila bicèfala, un griu de tres caps, una sirena de doble cua, un llangardaix de sis potes, un elefant, un drac, etc. També es conserven al mateix museu una biga de baldaquí, unes pintures murals de l’absis, amb una representació del Pantocràtor, símbols dels evangelistes i dels apòstols, de trets negres damunt un fons monocrom, i dos fragments laterals d’un revestiment d’altar, amb Sant Pere que rep les súpliques d’una ànima acompanyada de Sant Pau i de l arcàngel Sant Miquel, que pesa les ànimes mentre discuteix amb el dimoni. Aquesta peça és de ben avançat el segle XIII, però de concepció romànica.

En aquesta església hom venerava també una notable Majestat romànica, perduda d’ençà de l’any 1936. Una tradició deia que procedia d’una capella dedicada a sant Salvador, situada a la caseria de Maians, prop de la collada de Toses, al lloc conegut per la Creu de Maians.

Festes

La festa major del poble se celebra el 10 de juliol, festivitat de Sant Cristòfol, i també es fa festa per Santa Magdalena, el 22 del mateix mes; el Dilluns de Pasqua es fa una truitada popular organitzada només per a la gent del poble.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

toses-esglesia-romanica-de-sant-cristofol-46

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Informació de la Generalitat de Catalunya

Informació de l’Institut d’Estadística de Catalunya

Santa Margarida i els Monjos

els-monjos-6

Els Monjos és un Municipi de l’Alt Penedès (Barcelona)

Aquí hi anem el 23 de setembre de 2012

Dades del Municipi

Gentilici monjenc/a
Pressupost 10.380.068,45 €
Superfície 17,39 km²

Breu historia del municipi

El municipi de Santa Margarida i els Monjos (anomenat també els Monjos) és situat al SW de la comarca de l’Alt Penedès. Té una extensió de 17,2 km2 i limita al N amb els termes de Sant Martí Sarroca i Pacs del Penedès, a l’E amb Vilafranca del Penedès i amb Olèrdola, al S i SW amb Castellet i la Gornal i a l’W amb Castellví de la Marca. El poble dels Monjos és el cap d’un municipi caracteritzat per la proliferació de diversos nuclis de poblament. Els habitants, però, es concentren especialment en els pobles dels Monjos i la Ràpita. El terme és travessat per la carretera estatal de Barcelona a València i per l’autopista AP-7, que té una sortida entre Vilafranca i els Monjos; a més, té estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Tarragona per Vilafranca.

El terme ocupa part de la Depressió Prelitoral i part dels vessants occidentals del massís de Garraf, com els estreps del puig de l’Àliga que es prolonguen cap al NW i assoleixen una altitud màxima de 364 m a la fita dels termes d’Olèrdola, Castellet i Santa Margarida. En aquestes elevacions, que ocupen tota la part sud-oriental del terme, neixen set barrancs que desguassen, dintre el terme, al riu de Foix, el qual, en la part SW del terme forma diverses sinuositats o petits meandres. Dins el municipi, el riu de Foix rep, a més, per l’esquerra la riera de la Maçana o de Llitrà i, per la dreta, la de la Bruixa, que fa de límit amb el terme de Castellet.

El municipi forma part del Parc del Foix.

El Poble

El poble dels Monjos és el cap de municipi. El 2005 tenia 4347 h. Els seus orígens provenen d’un molí fariner, situat vora el riu de Foix, que el monestir de Santes Creus obtingué el 1322 per una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, i que aviat prengué el nom de molí dels Monjos. Posteriorment l’afavorí el pas de la carretera estatal. És situat a l’entreforc format per la riera de la Maçana (o de Llitrà) i el riu de Foix, a una altitud de 160 m. La seva església parroquial és dedicada, també, a santa Margarida.

Durant el període de la guerra del Francès, el 8 de setembre de 1810 s’hi esdevingué l’anomenada batalla dels Monjos, en la qual les forces angloespanyoles, comandades per Sardfield, van batre els francesos de Macdonald, per bé que, en morir en combat el general anglès Hanson, els aliats es replegaren fins a Altafulla.

El barri del Pla de l’Estació, a la dreta del riu de Foix, sorgí vora l’estació de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. A prop també de la carretera estatal, hom ha edificat al llarg d’aquesta i a ambdues bandes de l’enllaç que va de la carretera a l’estació. L’estació s’erigí a 1,5 km del centre dels Monjos i al seu entorn es construïren magatzems i naus industrials. Com a extensió d’aquesta zona hi ha el Polígon Industrial Casa Nova.

Entre les diverses associacions del municipi destaca la Societat Coral i d’Esbarjo la Margaridoia, que, fundada el 1907, aplega les principals activitats de caràcter recreatiu i cultural que es fan al terme. Hom disposa d’una biblioteca municipal. La festa major de la població s’escau al juliol, festivitat de Santa Margarida.

Al municipi, l’any 2011 s’inaugurà, en un hangar reconstruït d’un aeròdrom militar que a partir del 1937 fou base d’operacions de l’aviació republicana, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA), que aspira a ser una referència a Catalunya per conèixer el paper de l’aviació durant la Guerra Civil Espanyola.

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

els-monjos-biblioteca

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

La Molsosa

120824-7-la-molsosa-13

La Molsosa  és un Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)

A la Molsosa hi anem el 24 d’agost de 2012 ja que estem al Port del Compte i fem tot el Solsonès

Dades del Municipi

Gentilici Molsosenc, molsosenca
Superfície 26,9 km²
Altitud 700 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
116 hab.
4,31 hab/km²

Breu historia del municipi

És format per dos sectors diferenciats. El sector principal comprèn la demarcació de l’antic castell i la parròquia de la Molsosa i limita al N amb el terme de Pinòs, a l’E amb el de Sant Mateu de Bages (Bages), i al S amb els de Sant Pere Sallavinera i Calonge de Segarra, pertanyents a l’Anoia. El segon sector correspon al petit enclavament d’Enfesta (3,6 km2) a l’esquerra del Llobregós, situat entre els termes de Pinós (NE), Castellfollit de Riubregós (W) i Calonge de Segarra (S-E), els dos últims pertanyents a l’Anoia. El sector principal del terme, accidentat per una prolongació de la serra de Castelltallat, es troba a unes altituds que oscil·len entre els 650 m i els 850 m, entre el camí ral (ara carretera local de Calaf a Pinós) a l’W, el pla de Trilla a l’E i la serra de Xorigades i la serra de Coaner (Pinós) al N, mentre que als fondals d’Enfesta les altures oscil·len entre els 520 m i els 600 m. L’esmentada serra de Castelltallat fa de partió de les aigües del terme, una part de les quals va a la riera de Coaner, tributària del Cardener; una altra part són drenades per la riera de Montellí i el seu afluent el torrent d’Ars, afluents del Llobregós, que és tributari del Segre, i un petit sector als torrents que formen la capçalera de la riera de Rajadell, també tributària del Cardener.

El terme comprèn la caseria de la Molsosa, cap de municipi, el poble de Prades i els llogarets d’Enfesta i els Quadrells. L’única comunicació bona del municipi és la carretera local de Calaf a Pinós, que travessa l’extrem de llevant del terme al peu dels Quadrells i que per camins veïnals permet d’arribar a la resta de nuclis. El municipi de la Molsosa forma part, des del desembre del 1989, de la comarca del Solsonès, segons acord adoptat pel Parlament de Catalunya. La Molsosa, que fins aleshores pertanyia a l’Anoia, ja rebia els últims anys alguns serveis del Solsonès.

El Poble

La caseria de la Molsosa

La caseria de la Molsosa (65 h el 2006) és formada per masos disseminats i més o menys centrats per l’església parroquial i l’ajuntament, que ocupa l’antiga rectoria adossada a l’església. La caseria correspon a l’àmbit de l’antiga parròquia de Santa Maria de la Molsosa. Fou renovada al principi del segle XII i consagrada pel bisbe de Barcelona, Berenguer (1100-06), amb l’autorització dels canonges de Vic, com va reconèixer el 1108 el bisbe de Vic Arnau de Malla, que va confirmar la seva dependència de la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Aquesta església, accessible pel camí del mas de Vila-seca, subsisteix encara, restaurada (2005). El culte fou traslladat a l’església nova, i cap al 1930 se’n tragueren els retaules i els ornaments. Bàsicament és el mateix edifici romànic consagrat el 1105, amb modificacions substancials dels segles XVII i XVIII, època en què s’hi obriren capelles laterals, es féu una nova porta i s’aixecà el campanar de torre a l’angle SW. De l’època romànica queda la nau amb un absis i l’antiga porta tapiada.

El 1925, per tal com hom trobava l’antiga parròquia de difícil accés i molt separada de l’antiga rectoria, es decidí de construir una església nova a la solana de la Passada, prop del lloc on el 1920 es construïren les escoles municipals i la casa del comú. Amb l’aportació popular es féu nova església parroquial de Santa Maria de la Molsosa, amb una rectoria annexa de línies neoromàniques i un campanar i un pòrtic al davant fets el 1952, que guarda encara altars de l’església vella. 

Festes

La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120824-7-la-molsosa-esglesia

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Montferri

Santuari de la Mare de Deu de Montserrat
Santuari de la Mare de Deu de Montserrat

Montferri és un Municipi de la Comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A Montferri hi anem el 28 de juny de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Montferrienc, montferrienca
Superfície 19,15 km²
Altitud 229 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
369 hab.
19,27 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vila-rodona (N), Rodonyà (NE), Masllorenç (E) i Bonastre (SE), aquests dos darrers pertanyents al Baix Penedès, Salomó (S) del Tarragonès, Bràfim (W) i Vilabella (W). És situat al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Tarragonès, estès en la seva major part a l’esquerra del Gaià, riu que el travessa de N a S, i accidentat pels contraforts sud-occidentals del Montmell (Tossa Grossa de Montferri, 387 m), que formen la serra de Montferri. El cap de municipi és el poble de Montferri, dit fins el 7 de juny de 1917 Puigtinyós (el canvi de nom es féu a petició dels veïns, que consideraven el nom pejoratiu), i comprèn també l’agregat de Vilardida (compartit amb Vila-rodona) i l’antic poble de Montferri. Pel sector nord-occidental passa —travessant Vilardida— la carretera C-51 de Valls al Vendrell, de la qual surt una carretera local vers Montferri i Salomó.

El Poble

El poble de Montferri (222 h el 2005) és a 229 m d’altitud, prop de la riba esquerra del Gaià. Al nucli més antic, que es troba al voltant de l’església parroquial de Sant Bartomeu, algunes cases conserven arcs gòtics, com Cal Vidal, al carrer Major, i el Forn del Blai, antic forn i ara celler, a la plaça Major. Del clos emmurallat (almenys des del 1256) resten dos portals, úniques restes. L’església conserva a la façana del sud un arc de ferradura, tapat, que hom data al segle XII (la primera referència és del 1214); la part més antiga de la construcció és l’actual nau esquerra; la nau principal és gòtica; la façana principal fou bastida el 1789 i el campanar, típicament quadrat amb torrelles octagonals, el 1797. El poble disposa d’una biblioteca.

Festes

Celebra la seva festa major el 24 d’agost, per la diada de sant Bartomeu. També se celebra la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Montferri (8)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

 

Masllorens

Església
Església

Masllorens és un Municipi del Baix Penedès (Tarragona)

A Masllorens hi anem el 28 de juny de 2012

 

Dades del Municipi

Gentilici Masllorençà, masllorençana
Pressupost 1.897.038,00 € (2007)
Superfície 6,55 km²
Altitud 304 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
519 hab.
79,24 hab/km²

Breu historia del municipi

Encara que no existeixen documents escrits que ho confirmin, es creu que la població va néixer a l’empara del castell de Puigtinyós. El seu origen està en un petit nucli de cases construïdes per donar alberg als pastors. Apareix per primera vegada documentat el 1365 sota el nom de Mas Llorent, sent senyor del lloc Berenguer de Montoliu.

Al segle XVIII seu senyor era Joan de Pinós. Va ser llavors quan va començar el creixement de la població que va seguir a l’alça fins a finals del segle XIX quan una plaga de fil·loxera que va assolar els camps obligar a molts pagesos a traslladar-se.

El terme actual inclou l’agregat de Masarbonès del qual també es desconeix l’origen. En 1365 pertanyia al castell de Puigtinyós i en 1719 ja formava part de Masllorenç. Té una petita església neoclàssica dedicada a sant Bartomeu.

Va formar part de la Vegueria de Vilafranca del Penedès fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Vilafranca del Penedès des del 1716 fins al 1833.[2]

Va formar part de la comarca de l’Alt Camp.[2]

El Poble

Les voltes de Cal Baró 

A la part baixa del poble, els carrers amples i rectes que predominen en la seva distribució urbanística es tornen estrets i tortuosos posant en evidència el nucli més antic de poblament. És la zona on s’hi troben els signes d’un nucli fortificat que alguns autors situen el seu origen a la Baixa Edat Mitjana. D’aquesta època es conserven dos arcs diafragmàtics apuntats en el celler d’una de les cases i una finestra amb arc de migpunt en una de les façanes.
 

L’església de Sant Ramon de Penyafort

L’origen de l’església parroquial de Masllorenç s’ha de buscar en una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, que fou construïda cap a l’any 1.582. Possiblement l’any 1.602 es canvià aquesta advocació per la de Sant Ramon de Penyafort. El 1.702, el Bisbe de Barcelona va concedir permís per ampliar aquesta capella, però les obres de construcció no es troben documentades fins al 1.740, i no serà fins al 1.780, quan Mn. Josep Verdaguer beneí el nou temple. L’edifici és de mamposteria, amb planta de creu llatina inscrita en un rectangle i coberta amb volta de canó i cúpula sobre petxines en el creuer. El campanar no s’edificà en la seva forma actual fins al 1.855, destacant-ne l’àngel de ferro que corona l’edifici i que, des de la restauració de l’edici, l’any 1977, porta per nom Llorenç. El conjunt és d’estil barroc classicista i segueix els models que traçà fra Josep de la Concepció. 

El nucli de Masarbonès

L’atractiu de Masarbonès resideix en el conjunt de carrers i cases que conserven l’estil propi de les diferents èpoques en què fou construït, així com en les masies que sobresurten: Cal Martí i Cal Curt. Es pot observar, també, per tots els voltants del poble també la quantitat de marges i barraques que es van construir en el passat

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castell
Castell

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

LaMasó

La Masó (Niu d'orenetes) (2)

La Masó es un municipi de la comarca de l’Alt Camp (Tarragona)

A La Masó hi anem el 27 de juny de 2012

Aquí li van donar el premi a millor enxaneta al Zulei l’any 2002

Dades del Municipi

Gentilici Masonenc, masonenca
Superfície 3,56 km²
Altitud 115 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
288 hab.
80,9 hab/km²

Breu historia del municipi

El 1365 consta en el fogatjament amb 5 focs, el 1392 amb 6, xifra que es mantenia el 1413, i el 1457 amb 4. El 1553 tenia 7 focs i 6 el 1563. El 1708 tenia 25 cases i 61 h, que havien ascendit a 87 el 1718 i a 175 el 1787. La Masó continuà creixent a la primera meitat del segle XIX. Així, el 1842 tenia 277 h, el 1887 en tenia 329 i 351 el 1900. La població, que assolí els 393 h el 1910, davallà de manera constant des d’aquell moment: 363 h el 1920, 318 h el 1940, 278 h el 1970, 287 h el 1981, 263 h el 1991. Amb el canvi de segle, la població s’estabilitzà entorn els 280 h.

Les terres, planeres, són molt productives i en el petit terme no hi ha pràcticament terrenys incultes ni superfície forestal. De la superfície conreada, unes tres quartes parts són de regadiu, que utilitza sobretot les aigües del Francolí, encara que també s’han obert molts pous que permeten augmentar els regatges i s’han posat en condicions els recs. El conreu principal al regadiu és l’avellaner, que cap als anys cinquanta del segle XX experimentà una gran reculada i fou substituït pels presseguers. Antigament també s’hi feien fesols, patates i blat de moro. En els secans abans de les gelades del 1956 hi havia vinya, cereals i garrofers. Queden alguns garrofers, ametllers i oliveres. La vinya escasseja i les poques oliveres que hi ha són al voltant dels camps. Gairebé tothom conrea terra pròpia i els pocs contractes d’arrendament són molt antics. La comercialització dels productes del camp es fa per mitjà de la Cooperativa Agrícola, fundada el 1929. A l’inici dels anys seixanta, mentre creixien els avellaners que s’havien plantat de nou, l’avicultura prengué força pes, i encara és molt representativa de l’economia del municipi. La població amb menys de cinquanta anys sol treballar al camp i compaginar aquest treball amb el de les indústries dels municipis veïns, ja que al poble no n’hi ha cap, i el jovent exerceix només aquesta darrera activitat.

El Poble

El poble de la Masó és situat a 115 m d’altitud, al sector del terme proper al Francolí, i les cases s’agrupen entorn de la gran església parroquial de Santa Magdalena, bastida a la fi del segle XIX (era acabada el 1890); d’estil neoromànic, té tres naus, creu llatina i una gran cúpula d’uns 12 m de diàmetre. El campanar, exempt, s’aprofità de l’església anterior (és una torre quadrada amb dues torrelles octagonals); al coronament del seu pinacle es col·locà un penell metàl·lic en forma d’àngel del qual es veuen restes.

 Tradicionalment, i des del segle XVII, es representaven els dies de les seves festes els balls parlats de Sant Sebastià i Santa Magdalena, tradició que es mantingué fins el 1920. Cap al 1929 es creà, amb la participació de gairebé tot el poble, una companyia teatral que convertí la Masó en un important nucli divulgador del teatre català. Reprengueren les activitats públiques el 19 de març de 1940 i possiblement foren les primeres representacions públiques que es feren en català en tot el Principat després de la guerra civil de 1936-39. La companyia continuà actuant en català fins a la seva dissolució el 1946.

Festes

La festa major d’hivern s’escau al gener, en honor de sant Sebastià, i la d’estiu al juliol, en honor de Santa Magdalena.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Masó

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Montbrió del Camp

Montbrió del Camp (21)

Montbrió del Camp es un Municipi de la Comarca del Baix camp (Tarragona)

A Montbrió del Camp hi anem el 21 de març de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Montbrionenc, montbrionenca
Malnom Foradats
Superfície 10,7 km²
Altitud 132 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
2.650 hab.
247,66 hab/km²

Breu historia del municipi

S’estén entre les rieres de Riudecanyes, que el separa de Mont-roig del Camp (W), i d’Alforja, que, encara que per dintre el terme de Montbrió, passa molt a prop de la partió amb Vinyols i els Arcs, i Riudoms (E). El terme limita, a més, amb Riudecanyes (NW), Botarell (N) i Cambrils (S). L’altitud del terme oscil·la entre els 100 i els 160 m; per tant, es tracta d’una planura amb molt pocs trencats. És travessat, a més, pel barranc de les Esclotes o de Segura i pel Torrent, dit abans d’entrar al municipi, barranc de l’Ànima Blanca.

L’únic nucli de població i cap de municipi és la vila de Montbrió del Camp. Travessen el terme de Montbrió, nom que Coromines considera d’origen germànic, nombroses carreteres locals que comuniquen la vila amb Reus i Riudoms, amb Mont-roig, amb Cambrils i amb Botarell i Riudecanyes.

El Poble

El nucli urbà de la vila de Montbrió del Camp, situat a 132 m d’altitud, és al mig de la plana. La vila té forma de V, travessada pel barranc del Torrent, amb carrers llargs, estrets i paral·lels. L’església, gran i ben proporcionada, s’acabà d’edificar el 1692 i és dedicada a sant Pere. Conserva un orgue del segle XVIII catalogat com a monument historicoartístic musical.

La casa de la vila és renaixentista, amb porxos. Hi ha diverses cases d’interès, com Cal Recó i Cal Bargalló, del segle XVII, Cal Blay, Ca l’Apotecari i Cal Vidal, del segle XVIII, Cal Pelegrí, del XIX, i Cal Reverter i Cal Figuerola, modernistes. Es conserva un portal i un corredor de la muralla. Enmig del poble hi ha també l’edifici que ocupaven les monges carmelitanes, dedicades a l’ensenyament.

A Montbrió hom disposa del Museu del Vi Els Cups, a la casa de Can Busquets, i altres col·leccions, com ara la del Museu Piqué, de pintura i escultura, i la casa museu Cal Cantó (habitatge pagès).

Festes

La vila celebra la seva festa major, en honor de sant Pere, al juny, i la festa major d’hivern, dedicada a sant Antoni Abat, pel gener. També hi ha celebracions per Carnestoltes, festivitat en ocasió de la qual tradicionalment s’havia fet una representació que figurava el testament, la mort i l’enterrament d’un gat per part de les rates. Actualment, es dansa el ball de casats. Per cap d’any, la quitxalla passa a felicitar els padrins a casa seva i rep l’obsequi dels “guilandos”, que consisteix a posar diverses menes de llepolies en uns cistellets. La vila té quatre parelles de gegants, dues de les quals han estat catalogades en el grup de gegants centenaris de Catalunya (els dels carrers de la Closa i d’Avall).

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Montbrió del Camp (28)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Mont-Roig del Camp

Ermita de la Mare de Deu de la Roca
Ermita de la Mare de Deu de la Roca

Mont -Roig del Camp es un Municipi del Baix Camp (Tarragona)

A Mont-Roig del Camp hi anem el 21 de març del 2012

Dades del Municipi

Gentilici Mont-rogenc, mont-rogenca
Malnom Xuts
Superfície 63,31 km²
Altitud 120 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
12.148 hab.

Breu historia del municipi

El terme de Mont-roig del Camp, un dels més extensos del Baix Camp, s’estèn entre la riera de Riudecanyes i el riu de Llastres i entre les serres de Colldejou i Llaberia i la mar, que forma 8 km de costa plana i arenosa que ha facilitat l’auge turístic dels darrers decennis del segle XX.

La façana marítima, d’orientació NE-SW, s’inicia a la punta de Riudecanyes i continua per la punta de la Pixerota, la platja de Rifà, la punta de Porquerola, la platja dels Penyals i la punta dels Penyals o dels Espenyals, on comença un sector rocallós i s’obre Cala Bot; finalment l’arenosa Cala Figuera es prolonga fins a arribar a la punta del riu de Llastres, fita SW del terme, vora l’Hospitalet de l’Infant. El terme de Mont-roig, en general pla, és comprès entre la riera de Riudecanyes a llevant (que fa de partió entre Cambrils i Montbrió del Camp) i el barranc de l’Olivera, que fa en part al seu curs alt de partió NE amb els termes de Riudecanyes i de Vilanova d’Escornalbou, penetra al terme i desguassa a la riera de Riudecanyes per la dreta; pel NW les Roques de Maseres (395 m), contrafort sud-oriental de la serra de Colldejou, i la serra de la Pedrera (285 m) i la Muntanya Blanca (428 m), estreps orientals de la serra de Llaberia, el separen de Vilanova d’Escornalbou (N), Colldejou (NW) i Pratdip (W). El límit occidental segueix després, en direcció N-S, el raiguer del puig de Cabrafiga, aquest ja dins Pratdip, fins a enllaçar amb el riu de Llastres, el curs del qual separa el terme de Mont-roig, pel SW, del de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

Travessen el terme, a més dels cursos ja esmentats, els barrancs o torrents, de direcció paral·lela, de la Pixerota, que desguassa a mar a la punta homònima; de Rifà, que, davallant de la serra de Colldejou, penetra al terme entre la serra de la Pedrera i les Roques de Maseres i desaigua al bell mig de la platja de Rifà. Semblantment el barranc de Porquerola, que drena els vessants occidentals de la serra de Llaberia, s’obre pas entre la Muntanya Blanca i el tossal de Costarena (340 m) i penetra al terme i desguassa a la punta homònima. Baixen dels vessants sud-orientals del puig de Cabrafiga els barrancs de Pauma Negra i de l’Estany Gelat, que desemboquen a la platja dels Penyals.

El municipi comprèn la vila de Mont-roig del Camp, que n’és el cap, i nombroses urbanitzacions que a efectes censals han estat integrades en l’àmbit de dues entitats de població. La població de la urbanització de les Pobles, que tenia 1 287 h el 2005, comprèn també la dels Masos d’en Blader, Club Motn-roig, Mainou, els Pins de Miramar, la Ribera, Rustical Balnearis i el Paradís, entre d’altres. La urbanització Miami Platja dóna nom a l’entitat que comprenia a més els nuclis de Via Marina, el Casalot i Costa Zèfir, entre d’altres, que tenien 4 867 h empadronats.

S’encreuen a la vila de Mont-roig la carretera de Reus al coll de Fatxes, que travessa el terme de NE a SW, amb la de Colldejou a la costa, que ho fa de NW a SE; aquí enllaça amb la N-340 de Barcelona a València, que travessa el sector meridional del terme paral·lela a la costa. Entre aquesta i la mar hi ha la línia del ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que té l’estació de Mont-roig prop de la platja de Rifà. Més a l’interior hi ha l’autopista AP-7 de Barcelona a València, que no té, però, cap sortida dins el terme; les més pròximes són a Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant.

El Poble

La vila de Mont-roig del Camp (2 742 h el 2005) és situada en un lloc pla, a 120 m d’altitud, vora el barranc de l’horta. Té algunes cases d’interès, però el més destacat, tot i no tenir gaire valor artístic, són les dues esglésies. La vella, amb una façana renaixentista, es féu de nova planta o s’amplià damunt l’anterior entre el 1574 i el 1610, encara que l’altar major no s’acabà fins el 1634 i l’orgue el 1743. L’església nova de Sant Miquel, de la qual es parla des del 1780, es féu damunt el pla de la de Vilallonga. Les obres es començaren el 1799 i s’enderrocaren una trentena de cases. La primera pedra es posà el 1801. Les obres restaren aturades entre el 1808 i el 1821, del 1823 al 1826 i de nou a partir del 1835, punt en què es mantingueren pràcticament inalterades fins el 1939. La volta sense cobrir de l’església nova, que ara actua de parroquial, és recollida en el famós quadre de Joan Miró Mont-roig 1919 . La família, per part de pare, d’aquest gran pintor, era de Mont-roig. Des del 1911 Joan Miró residí llargues temporades a la casa familiar i incorporà a la seva obra, especialment la dels primers decennis del segle XX, el paisatge de Mont-roig.

 

Festes

Durant els mesos de març a juny se celebra la Primavera Cultural (amb la festa de l’Arbre, concerts, exposicions, etc.). Entre les festes de la vila destaquen la festa major, en honor de sant Miquel, al setembre, durant la qual es dansa el ball de dames i vells, i la festa de Sant Isidre, pel maig.

De les festes dels diferents nuclis del terme destaquen la de Sant Jaume, pel juliol, i la de Sant Josep, pel març, a Miami Platja, i a l’agost la festa major de les Pobles.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Ermita de la Mare de Deu de la Roca
Ermita de la Mare de Deu de la Roca

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

El Milà

Església
Església

El Milà es un Municipi de la Comarca del Alt Camp (Tarragona)

A El Milà hi anem el 27 de juny de 2012

Dades del Municipi

Gentilici Milanenc, milanenca
Superfície 4,13 km²
Altitud 166 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
174 hab.
42,13 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al sector meridional de la comarca, a la dreta del Francolí, que forma el límit oriental. Termeneja amb els municipis de Valls (E i N), Alcover (que l’envolta pel N, W i S) i la Masó (SE). Es comunica per carreteres locals amb la C-37 de Valls a Alcover, amb la d’Alcover a Vilallonga i (per la Masó i Vallmoll) amb la N-240 de Valls a Tarragona. L’únic nucli de població del terme és el poble del Milà.

El Poble

El poble del Milà, l’única agrupació urbana del municipi, és a 166 m d’altitud, al centre del terme, una mica apartat del Francolí. Els edificis més destacats de la població són l’església parroquial de Santa Úrsula, edifici neogòtic construït l’any 1914 (l’antiga església havia estat enrunada per un cicló el 1909) i un gran casal residencial de planta quadrada i portal adovellat, anomenat el Castell.

Festes

El poble celebra la festa major al mes de maig, per la festivitat de sant Isidre. El 21 d’octubre es fa la festa de Santa Úrsula, de caràcter principalment religiós.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

El Milà (14)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament