Arxiu de la categoria: Any 2013

Cornudella del Montsant

Cornudella del Montsant és un municipi de la comarca del Priorat Lleida

A Cornudella del Montsant hi anem el 6 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Priorat

Entitats de població 3
Conté la localitat Albarca
Població
Total 964 (2018)
• Densitat 15,18 hab/km²
Llar 162 (1553)
Gentilici Cornudellenc,cornudellenca
Albarca 3
Cornudella de Montsant 991
Siurana

Breu historia del municipi

És el més extens de la comarca. Limita amb Porrera (S), la Morera de Montsant (W), Ulldemolins (NW), Vilanova de Prades (N), terme que pertany a la Conca de Barberà, Prades (NE), la Febró (E) i Arbolí (SE), tots tres municipis de la comarca del Baix Camp, i en un punt al SE amb l’Alforja, terme que també pertany a aquesta comarca. Es troba a la vall alta del riu de Siurana, entre els massissos de Montsant, a ponent (que culmina aquí a la Roca Corbatera, a 1 163 m) i les Muntanyes de Prades, a llevant (la Gritella, 1 089 m), units pel coll d’Albarca (sector N del terme). Aquesta vall, dita també vall de Cornudella, és drenada pel riu de Siurana i diversos afluents. A l’extrem septentrional les aigües van a parar al vessant esquerre del riu de Montsant, mentre que al meridional la serra del Molló separa la conca del riu de Siurana de la vall de la Garranxa (Porrera).

El pantà de Siurana es troba a la confluència amb la riera de l’Argentera, té una resclosa de 63 m d’alçària i 260 m de llargària. La capacitat d’embassament és de 12,4 hm3. La conca de captació té 88 km 2 . Les obres s’iniciaren el 1960 i foren acabades el 1974 per la Comunitat de Regants de Riudecanyes. El canal de Siurana, que duu les aigües del pantà fins al de Riudecanyes, travessa les muntanyes de la Garranxa i del coll de la Teixeta.

La part oriental del terme, dins les Muntanyes de Prades, és formada per les grans i imposants cingleres de Siurana i Siuranelles, on s’assenta el poble i antic municipi de Siurana de Prades, incorporat al de Cornudella el 1942 després dels tràmits iniciats el 1915. Siurana havia tingut un terme extensíssim que anava des de Vimbodí fins a Mont-roig.

El terme comprèn la vila de Cornudella de Montsant, cap de municipi, els pobles de Siurana de Prades i d’Albarca.

Travessa el terme l’antiga carretera comarcal C-242 de les Borges del Camp a Fraga, que des del coll d’Alforja (SE) continua en direcció NW cap a Cornudella, Albarca i Ulldemolins. D’aquesta carretera surten diversos ramals cap a Poboleda, la Morera de Montsant i Prades.

El Poble

La vila de Cornudella de Montsant (533 m d’altitud) és situada a la vall, al peu de l’inici de les Muntanyes de Prades, a l’antic camí ral que duia del Camp cap a les Garrigues. El 2005 tenia 901 h.

Al poble hi ha diverses cases amb dovelles de pedra i elements decoratius dels segles XVI al XVIII. El seu Hostal del Racó ha estat reproduït al Poble Espanyol de Barcelona. Alguns edificis han estat reconstruïts com a lloc de segona residència. L’arxiu municipal, força ric, guarda documentació des del segle XIV. L’edifici més notable és l’església parroquial de Santa Maria, d’estil renaixentista. La planta és obra de Pere Blai, que la traçà cap al 1599. L’edifici modernista del Celler Cooperatiu, bastit l’any 1919, fou dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell, de l’escola Gaudiniana i l’any 2002 fou declarat bé cultural d’interès nacional.

A la vila de Cornudella trobem una sala d’actes polivalent depenent de l’ajuntament i dos teatres-cinema, la Renaixença, del 1933, i l’Íntim, del 1903, pertanyents a sengles societats culturals ja desaparegudes però molt actives a principis de segle XX. L’any 2000 fou inaugurat el Museu Peris-Aragonès, de caràcter etnològic.

Festes

Entre les celebracions de més anomenada destaca la festa major,el tercer cap de setmana d’agost, que inclou un aplec de sardanes, així com les jornades gastronòmiques, celebrades l’últim diumenge de maig, l’esmentat mercat deartesania, el juny, el ball per Sant Cristòfol i una paellada molt concorreguda l’11 de setembre. Altres festes singulars són les de Sant Joan, al juny, la festa de l’arbre al març i la festa de la Mare de Déu de la vila, el 8 de setembre, que antigament era la festa major

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Ciutadilla

Ciutadilla és un municipi de la comarca Urgell (Lleida)

A Ciutadilla hi anem el 24 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Urgell

Capital Ciutadilla
Entitats de població 1
Població
Total 206 (2018)
• Densitat 12,12 hab/km²
Llar 54 (1553)
Gentilici Ciutadillenc, ciutadillenca

Breu historia del municipi

És un municipi de forma allargada i sensiblement rectangular, situat a la vall mitjana del Riu Corb, a la zona de transició amb la Segarra. Limita al N amb el municipi de Verdú, a l’E amb Guimerà, des del Riu Corb fins a la partida de Relat, i després amb Passanant (Conca de Barberà); a l’W limita amb Nalec i al S amb Vallbona de les Monges. La riera de Boixerons, que des de Relat va baixant dels 700 als 500 m fins a trobar el Riu Corb, té una direcció SE-NW. El Riu Corb travessa el terme d’E a W en la part N, no gaire lluny de la cruïlla de les carreteres i del coll de la Portella. La situació de Ciutadilla ha fet dir que és “el sentinella de la vall”, i això perquè damunt la partió aturonada entre la riera de Boixerons i el Riu Corb s’alça amb figura esvelta i noble el seu castell.

El poble i cap administratiu de Ciutadilla és l’únic nucli de població agrupada del municipi. Travessa l’extrem occidental del terme la carretera C-14 de Salou a Adrall. Una carretera local comunica el poble amb Passanant i Sarral. La carretera de Vallfogona a Maldà creua el municipi paral·lela al Riu Corb.

El Poble

El poble de Ciutadilla és situat a la riba esquerra del Riu Corb, a 515 m d’altitud, en la part aturonada de la serra, sota les restes del castell i dominant la vall del Riu Corb i de la riera de Boixerons; tot ell és un ample mirador de l’Urgell i la Segarra.

Un detall de la plaça del Marquès, al poble de Ciutadilla (Urgell)

 

© FOTOTECA.CAT

 

Al poble hi ha algunes cases de noble construcció i carrers amb desnivell ben pavimentats. Com a d’altres pobles d’aquests rodals, moltes cases han estat destinades a segona residència. El poblament s’inicià al voltant de la torre del castell i va créixer de dalt a baix.

El monument que més es destaca de Ciutadilla és la mola del castell, una antiga fortalesa medieval que al segle XVI fou transformada en palau renaixentista. El 1390 n’era senyor Gispert de Guimerà i els seus descendents feren la reconstrucció tal com va arribar a les primeries del segle XIX. En efecte, disposats en diferents nivells en el cim d’un turó al costat de la vila, el castell, tot i haver estat profundament reformat el segle XVI, mantingué a l’exterior l’originària estructura de fortalesa i bona part dels seus paraments i àmbits interiors responen a empentes constructives medievals. El pati interior té forma trapezoidal i tenia a la banda N una gran escala amb galeria superior amb columnata. Sobre la galeria hi havia una gran sala amb una sumptuosa decoració. A la dreta del portal d’entrada s’aixeca una magnífica torre quadrangular, la mestra, de set plantes, amb matacà i finestral renaixentista les superiors, que encara avui dia són exponent, amb les restes que queden en peu, del que fou en altre temps aquest magnífic castell. Seguint les diverses parts enderrocades es poden observar elements romànics i gòtics que fan pensar en una llarga perduració des del segle XII fins a la reconstrucció del segle XVI i que va subsistir fins el 1835. Començà a enderrocar-se una part de l’edifici el 1908.

Al peu del castell i en la part més alta del poble hi ha l’església parroquial de Sant Miquel, d’estil gòtic. És d’una sola nau amb volta de creueria, sense absis i voltada per una cornisa amb permòdols esculpits.

La festa major d’estiu se celebra per Sant Roc, el segon cap de setmana d’agost; entre els actes hom fa una processó a l’ermita del mateix sant, i la d’hivern se celebra per Sant Miquel (29 de setembre), en honor del patró. Per Setmana Santa, el Divendres Sant és tradicional fer un viacrucis a l’ermita de Sant Roc. El dissabte de Glòria es fa la festa de les Coques, en la qual se subhasten coques i mones per tal de recaptar beneficis per a l’ermita. Pel Dilluns de Pasqua, després d’haver anat en processó al santuari de la Bovera (del municipi de Guimerà), es va en romeria a l’ermita de Sant Roc. Des del 2002 hom hi celebra la Trobada de Grups de Recreació Medieval.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Carme

Carme és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A L’Anoia hi anem el 5 de maig de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Entitats de població 3
Població
Total 783 (2018)
• Densitat 66,92 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Carmetà, carmetana

Breu historia del municipi

Als fogatjaments dels segles XIV i XV s’inclouen els habitants de Carme en el recompte del castell de Claramunt. En canvi, als segles XVI i XVII ja hi figuren diferenciats amb 18 i 19 focs, respectivament. Al segle XVII es triplicaren els seus estadants, ja que el 1719 hi havia 259 h i el 1787 arribaren a 642 h. El segle XIX presenta una sèrie de variacions. Després d’una forta davallada al principi de segle (el 1830 baixà a 381 h) el poble assolí el 1857 el nivell demogràfic més alt registrat, en arribar a 1 244 h. Aquest creixement s’explica pel trasllat d’algunes fàbriques tèxtils d’Igualada atretes per la possible mecanització de la producció gràcies a la força motriu de les aigües de la riera i de les surgències. Començà a davallar el 1860 amb 1 133 h i amb 1 128 h el 1887. La crisi tèxtil de la comarca, unida als estralls de la fil·loxera (que aparegué pels volts del 1885) determinà una forta davallada demogràfica durant el darrer decenni del segle XIX. La crisi tèxtil igualadina provocà conflictes socials que també afectaren Carme. Pel contrari, la recuperació deIgualada amb l’arribada del ferrocarril el 1893 no afavorí la població, ja que no solament no es recuperà sinó que va anar perdent habitants. Entre el 1910 i el 1920 s’estabilitzà la població en 800 h; el decenni de 1930 a 1940 baixà a 700 h, el 1950 s’accentuà la davallada fins a 682 h. El 1970 féu una lleugera recuperació fins a vorejar novament els 700 h. En les dècades de 1980 i 1990 la població tingué algunes oscil·lacions dins una lleugera tendència a la baixa. Així, el 1981 tenia 717 h, el cens del 1991 comptabilitazava 679 h i el del 2001, 674 h. El 2005 es registraren 726 h.

Els boscos, força importants tot i que s’han reduït des de la dècada del 1870, són formats per pinedes de pi roig i alguns alzinars i rouredes. Els conreus són majoritàriament de secà, amb predomini de cereals i de vinya, tot i que també hi ha oliveres i ametllers. El regadiu, poc extens, es localitza a prop de la riera i es dedica sobretot a productes de consum local.

Des d’antic, l’aigua del rec, que serpenteja pel terme i per dins el poble, ultra regar les terres, era la força motriu dels molins fariners, drapers, d’oli i de paper, a més de fer molt de servei a les fassines d’aiguardent i per a rentar i tenyir els teixits de llana dels paraires. El 1733 fou legalitzada la confraria dels paraires de Carme, que tingué continuïtat fins el 1860. Entre les propietats dels paraires, hi havia els estricadors de Cal Ros, que eren d’ús obligatori per a tots els agremiats. Entre el 1773 i el 1814 pagaven dos sous per cada peça de roba, que s’hi portava mullada i es posava tibant entre els bastiments de fusta amb claus perquè en eixugar-se no s’arronsés. La casa de Sant Roc era el domicili social dels paraires i era situada al xamfrà del carrer del Fregenal i el camí de Miralles. Des del segle XI consta documentada l’existència dels molins que aprofitaven l’aigua de la riera de Carme. La indústria, que ha esdevingut la principal font econòmica del municipi, es basa principalment en els sector tèxtil i paperer. El 1998 s’inicià la celebració, pel maig, de Firaverd, una fira dedicada a la jardineria i la floristeria.

El Poble

El poble de Carme (331 m d’altitud), que tenia 702 h el 2005, és situat a la dreta de la riera homònima, al centre de la vall, en un lloc ric en aigües. La disposició de les edificacions ha estat sempre concentrada, amb carrers curts, a l’entorn de la parròquia.

Al voltant de l’església parroquial de Sant Martí, al centre del poble, s’anà configurant el nucli urbà. Fou construïda el 1743, en substitució de l’anterior, que era molt petita. El 1779, tant la parròquia com el santuari de Collbàs deixaren de ser sufraganis de la Pobla de Claramunt. Mentre que la primera aconseguia la independència parroquial, la segona es convertia en sufragània de la parròquia de Carme. L’entitat cultural més important és el Centre Recreatiu i Cultural (1934), que conté una sala de teatre i una biblioteca infantil.

Festes

Celebra la festa major pel juliol, en honor de la seva patrona, la Mare de Déu del Carme, i pel novembre se celebra la festa de Sant Martí.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’ajuntament

Cadaqués

 
Cadaqués és un municipi de l’alt Empordà (Girona)

A Cadaqués hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Alt Empordà

Capital Cadaqués
Entitats de població 1
Població
Total 2.752 (2018)
• Densitat 104,24 hab/km²
Llar 87 (1553)
Gentilici Cadaquesenc, cadaquesenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Cadaqués, de 26,44 km2, s’estén al sector de llevant de la península del cap de Creus, extrem més oriental de la península Ibèrica, en terrenys accidentats pels vessants finals de la serra de Rodes, que en contacte amb la mar formen una costa extremament articulada. A llevant limita amb la Mediterrània, mentre que per ponent ho fa amb els municipis de Roses i del Port de la Selva.

Comprèn la vila de Cadaqués, cap de municipi, al fons de la badia del mateix nom, l’antic nucli pescador de Portlligat i diverses urbanitzacions de tipus residencial i turístic. Hi porta una carretera local des de Roses i una altra carretera des del Port de la Selva.

L’etimologia del topònim ha estat discutida: una opinió el fa derivar de “cap de quers” (roques), potser influïda pels gravats francesos del segle XVII on es llegeix Cap de Quiers, mentre una altra el fa derivar de “lloc abundant en càdecs” (ginebre, arbust).

El Poble

La vila de Cadaqués es troba a 23 m d’altitud, al fons de la badia. El nucli antic estava emmurallat i ocupava el pujol rocós de la dreta de la riera que acaba en el lloc anomenat la punta des Baluard (o Riba de Nemesi Llorens), on encara s’alça una torre semicilíndrica que abans de la construcció de la riba s’assentava sobre les roques batudes per la mar, emblanquinada com totes les cases de la vila. Conserva el portal de l’antic recinte, d’arc rebaixat i cobert d’emblanquinat, que donava a la Platja Gran (a l’altre extrem hi havia el portal d’Amunt) des d’on, pel carrer del Call (nom que evidencia l’existència d’un nucli jueu a l’edat mitjana), costerut, s’arriba dalt del turó, coronat per l’església; un altre carrer seguia l’esquena d’ase des Baluard i desembocava a la placeta de l’Ajuntament; entre aquests dos carrers principals, una xarxa de carrerons estrets i costeruts, empedrats amb lloses i còdols, i placetes formen el conjunt arquitectònic del vell Cadaqués. Des des Baluard la vila s’estén a banda i banda, fent dues grans corbes sobre la badia, resseguida per la riba.

Carrer de Cadaqués (Alt Empordà)

 

© C.I.C – MOIÀ

 

L’església parroquial de Santa Maria s’alça al punt més enlairat del nucli antic, i la seva gran fàbrica presideix la vila i li dona la característica silueta des de la mar i des del camí que ve del coll de Perafita, tan sovint representada pels pintors que han utilitzat Cadaqués com a tema de paisatge. Iniciada a mitjan segle XVI, en la seva major part és d’estil gòtic tardà (una bona part de la nau única, la capçalera poligonal de set cares i les capelles laterals); la part de la nau propera al frontis és del segle XVII (1634-40), i l’anomenada capella fonda, al mur esquerre, és dels segles XVIII i XIX. Al frontis, reformat modernament, hi ha una porta d’arc de punt rodó i una rosassa. Corona la façana un minúscul campanar de cadireta, i sobre el costat esquerre s’alça el campanar de torre, de base quadrada i un cos superior octagonal. Conserva un dels retaules barrocs de l’escola de Vic més interessants dels que han perdurat a Catalunya, i el més notable de l’Empordà. La fusta es contractà ja el 1705, però la guerra de Successió retardà el contracte amb els escultors fins el 1723; projectat per Jacint Moretó, els executors foren el també vigatà Pau Costa i sobretot l’escultor de Figueres Joan Torres, auxiliat pel fuster gironí Josep Serrano. Completen la decoració barroca de l’església nou retaules de fusta daurada, molt més petits, a les capelles laterals (segles XVII i XVIII), i té també interès la trona de pedra i l’orgue del segle XIX, amb curioses taules pintades. Exteriorment l’edifici és arrebossat i emblanquinat.

Façana principal de Casa Serinyana

 

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

 

L’eixample que ressegueix la badia a banda i banda de la vila es formà sobretot a partir del moment d’eufòria econòmica de mitjan segle XIX, i després amb els diners dels americans emigrats a Cuba. Hi ha notables edificis vuitcentistes, com la Casa Rahola, obra de J. Roca i Bros de vers el 1860, a la plaça de les Herbes, el del casino L’Amistat i altres; són modernistes la Casa Serinyana (1910), la Casa Pont i les escoles (1915). Ja a la postguerra, arquitectes prestigiosos van planejar cases i apartaments (Peter Harnden i Lanfranco Bombelli, J. A. Coderch, F. de Correa i A. Milà, O. Tusquets i L. Clotet, i altres). L’antic Hotel Miramar (dit després Hotel Cap de Creus), que fou el primer de la població (a la plaça de les Herbes) i acollí il·lustres visitants, ha estat convertit en el Museu Perrot Moore (acull una important col·lecció de gravats europeus dels segles XV al XX).

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Capellades

Capellades és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Capellades hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Població
Total 5.211 (2018)
• Densitat 1.796,9 hab/km²
Llar 30 (1553)
Gentilici capelladí, capelladina

Breu historia del municipi

El terme municipal de Capellades és el més petit de la comarca, amb 2,95 km2. Limita amb els termes de la Torre de Claramunt (N i W), Cabrera d’Anoia (S) i Vallbona d’Anoia (E). Comprèn la vila de Capellades i l’antic veïnat de la Font de la Reina, i hi ha, a més, la urbanització de Ca l’Anton, la major part de la qual pertany al terme veí de la Torre de Claramunt. El terme és situat a la vall de l’Anoia, a l’indret on el riu talla la Serralada Prelitoral formant l’anomenat estret o congost de Capellades i surt ja de la Conca d’Òdena per a dirigir-se cap al Penedès. El congost s’obre pas entre la serra de Miramar (596 m) a l’esquerra, amb les carenes de Llobreia, el Brugar, el Fitó, els Colls Bessons i les Llangònies, i una potent terrassa travertínica quaternària, a la dreta, damunt les llicorelles paleozoiques i el granit, formant una cinglera de cornises i covals de pedra tosca i el dosser o barret del Capelló, on hi ha els importants jaciments prehistòrics del terme (abric Romaní i l’estació Agut).

El fonament principal de l’existència i de la prosperitat històrica de Capellades és l’aigua de la bassa del Molí de la Vila, d’on brollen de 8 a 12 milions de litres diaris, i encara hi ha altres deus abundants. El 1977, en un pou artesià de 140 m de profunditat, al davant de la font Cuitora, fou trobat un cabal de 13 milions de litres diaris, part dels quals serveixen per a l’abastament urbà. L’abundància de l’aigua capelladina ha servit moltes vegades per a remeiar necessitats alienes, com l’any 1566 quan, per falta de pluja, es perderen els sembrats sense granar a moltes zones catalanes i fins i tot molta gent de Barcelona anà a moldre, als molins de la costa de Capellades, blat importat de Sardenya. El 1694 els pagesos de Capellades i la pabordia del Penedès establiren una distribució de les aigües de la bassa per al regatge de les terres.

A Capellades hi ha la cruïlla de l’antiga carretera comarcal C-244 d’Igualada a Sitges, la qual ha sofert una millora en la dècada del 1990 amb la construcció d’un nou vial, la C-15, per la riba esquerra de l’Anoia, i la local de Capellades a Martorell, a més dels ramals que surten cap a la Torre de Claramunt, Vilanova d’Espoia i la Torre Baixa. El ferrocarril d’Igualada a Barcelona passa pel terme, però l’estació és dins el veí terme de Vallbona, a 1 km de la vila de Capellades.

El Poble

La vila de Capellades, a 317 m d’altitud, ocupa un replà travertínic a un centenar de metres per damunt de l’Anoia. A l’entorn de la primitiva església es formà el primer nucli urbà, molt estàtic als primers segles. Al segle XVII s’originà un desvetllament de la població amb l’eixamplament de les muralles del perímetre de la plaça de l’Església, amb la Plaça Xica, la plaça Nova, el Carrer Nou i els carrers de la Canaleta, del Call, de Sant Francesc, d’Oló, com també de l’eix del carrer Major, amb el Portal Jussà davant el pont del Bisbe i el Portal Sobirà a prop de les voltes de Can Bas i del carreró de Magí Carme. Durant el segle XIX s’allargaren els carrers del Pilar, de Garbí, de la Divina Pastora, de Sant Ramon, de Santa Anna i del Fondo, i durant la segona meitat del segle XX s’inicià la construcció dels espais lliures del nucli urbà, especialment els situats als passeigs de Miquel i Mas i de la Concepció i a ambdues bandes de les carreteres, i començaren a aparèixer blocs de propietat horitzontal. Un dels elements més característics de l’urbanisme de Capellades és la bassa vora el Molí de la Vila, d’origen natural, el voltant de la qual s’ha arranjat un parc.

L’església de Santa Maria de Capellades, després de rebre els privilegis del rei Lotari, el 986 i el 988, va deixar de ser sufragània de Claramunt i fou erigida parròquia el 1098 per una butlla d’Urbà II, a petició de l’abat Berenguer de Sant Cugat. El 1643 es bastí una església més gran i el 1805 s’iniciaren les obres del temple actual, que van durar un segle a causa de les interrupcions motivades per les guerres dels francesos i les carlines i per un incendi ocorregut el 1896. El 1805 i durant un quadrienni el monestir de Sant Cugat, a fi de contribuir a les obres de la nova església, hi destinà una tercera part dels delmes de la seva senyoria de Capellades. El 1824 tornà a contribuir durant un altre quadrienni a les obres de l’església.

L’església de Santa Maria és esmentada ja el 986 i el 988 en preceptes del rei franc Lotari a benefici del monestir de Sant Cugat del Vallès, del qual era possessió i figura en la documentació referent al castell de Claramunt, al terme del qual pertanyia. Formà part de la baronia de la Conca d’Òdena, però no fou del domini directe dels Cardona ja que Ramon de Claramunt vengué el 1234 el terme (que formava una quadra) i lloc de Capellades a l’abat Pere de Sant Cugat del Vallès, i li traspassà els drets senyorials. Els Cardona pledejaren pel domini de la quadra de Capellades fins el 1867, però aquesta quedà en propietat del monestir de Sant Cugat, adscrita a la pabordia del Penedès.

Altres llocs d’interès són la capella de la Mare de Déu del Pilar, que s’edificà el 1801. El convent de la Divina Pastora fou alçat el 1862 al lloc dels estricadors de la confraria de Sant Sebastià. Ja el 1858 s’establí a Capellades la segona comunitat de terciàries caputxines de l’Institut de la Mare del Diví Pastor, dedicat a l’ensenyament i fundat per l’igualadí P. Josep Tous i Soler (1811-71). A la Casa Serra, al costat de la capella del Pilar, les germanes franciscanes darderes es dedicaren a atencions hospitalàries. Els antics fossars parroquials desaparegueren el 1859 i les restes foren traslladades al turó del Molar, on es construí l’actual cementiri, amb la capella del 1911. També ha desaparegut l’oratori de la Casa Bas, autoritzat per Benet XIV el 1756. La Casa Bas és una casa senyorial del segle XVII amb una singular volta que constituïa un dels portals d’entrada a la vila; la casa acull, actualment, una sala d’exposicions. Un hospital general per als pobres fou creat el 1492 i un altre fou obert el 1798 al carrer de Sant Francesc. Aquest últim va funcionar fins el 1815. L’antic Molí de Cal Munné, paperer, situat al final de la costa dels Molins, ha estat restaurat.

Han estat presents de manera continuada a la vila diverses associacions culturals, algunes de les quals de molt antiga tradició, com és el cas de la societat la Lliga, amb local propi per a la realització d’actes diversos i de sessions de cinema i teatre. La seva antiguitat es remunta al 1901. També cal destacar l’agrupació sardanista, diverses corals i l’esbart dansaire. Des del 1988 se celebren periòdicament uns concerts de cambra sota el títol de Paper de Música i un concurs anyal per a la promoció de joves intèrprets. Hom disposa d’una biblioteca i també d’emissora municipal de ràdio. Al paratge de la Font Cuitora s’ha bastit un amfiteatre, utilitzat sobretot a l’estiu per a diversos actes.

L’any 1961 fou inaugurat el Museu Molí Paperer de Capellades en el setcentista Molí de la Vila, que és un testimoni viu de la tradició paperera, perquè es fabrica el paper emprant les mateixes eines i els procediments antics. El museu és vinculat al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya; el 1999 va ser reformat i restaurat. Al museu s’ha instal·lat, a més, una biblioteca especialitzada i s’hi exhibeixen una gran part de les troballes prehistòriques trobades al Capelló. Es tracta de la Secció Arqueològica Amador Romaní.

Festes

Entre les festes tradicionals destaquen la festa major, que es fa per l’agost, i la festa major d’hivern de Santa Dorotea, al febrer. Per Nadal és tradicional de fer la travessia del llac nedant i pel juliol se celebra la festa de Sant Cristòfol. Ha estat recuperat el ball pla, que es balla per la festa major i pels dies de Corpus; el ball dit el dansot gairebé s’ha perdut.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Capellades

Enciclopèdia catalana

Cambrils

 
Cambrils és un municipi del baix Penedès (Tarragona)

A Cambrils hi anem el 7 de gener de 2013

Dades del Municipi

Entitats de població 6
Població
Total 33.362 (2018)
• Densitat 947,78 hab/km²
Llar 245 (1553)
Gentilici Cambrilenc/a

Breu historia del municipi

És situat a la plana del Camp de Tarragona, tocant a mar. El terme consta de dos sectors: l’occidental o antic terme de Cambrils i l’oriental, o antic terme de Vilafortuny, separats gairebé pel terme municipal de Vinyols i els Arcs. El sector occidental és comprès entre la riera de Riudecanyes, que el separa per l’W del municipi de Mont-roig del Camp, i la riera d’Alforja, que segueix de prop el límit amb el terme de Vinyols i els Arcs. La riera de Riudoms forma el límit nord-oest del sector oriental amb Vinyols, límit que es completa al N amb Riudoms i a l’E amb els termes de Vila-seca i de Salou, ja del Tarragonès.

El municipi té un total de 9 km de platja arenosa, que comença al golf de Sant Jordi, una mica més enllà de la punta de Sant Pere, i s’estén fins a la punta de Riudecanyes. La punta de Riudoms deixa a ponent les platges de Cambrils, on s’obre el port artificial de Cambrils, i a llevant les de Vilafortuny. La superfície és majoritàriament plana, amb un lleuger pendent de N a S, sense que en cap moment sobrepassi els 70 m. Aquest pendent, mai superior al 2%, provocava l’estancament d’aigües vora mar, en nombrosos aiguamolls, que les successives onades turístiques de les darreres dècades del segle XX han forçat a drenar i dessecar per convertir en zona residencial. Travessen el terme, a més de les rieres esmentades més amunt, d’altres rieres i torrenteres que han aportat abundants terres al·luvials, aptes per a l’agricultura: la riera del Regueral i la del Camí i el barranc de Gener, que desaigüen directament a mar, i el barranc de la Canal i el de les Francines, que ho fan a la riera de Riudecanyes per l’esquerra. El creixement de la població, però, ha fet que el cabal d’aigua aportat per totes aquestes rieres i torrenteres esdevingui insuficient. Això obliga que cada any es realitzin noves perforacions de pous, que substitueixen l’antiga construcció de mines per a la captació de l’aigua, sistema avui pràcticament abandonat.

El clima de Cambrils és típicament mediterrani, si bé la humitat característica de les zones properes al mar és contrarestada pel vent sec conegut com mistral. La mitjana d’humitat anual oscil·la entre el 69% i el 75%. Els estius no són excessivament càlids, ja que la màxima al mes d’agost és de 26,7°C. Els hiverns no són tampoc gaire freds, ja que la mínima és de 5,7°C al mes de gener.

A part de la vila de Cambrils, cap de municipi, el territori municipal comprèn l’antic terme i poble de Vilafortuny, que li fou agregat el 1846, i un bon nombre d’ urbanitzacions i zones residencials sorgides amb l’esclat turístic, com la Llosa, que tenia 1.158 h el 2005, Ardiaca, amb 1. 020 h, i el Mas d’en Bosc, que tenia 2.776 h i deu el seu nom a un antic mas. Hi ha també diversos masos, com els Teixells o els que formen l’entitat de població anomenada el Parc de Samà, i els despoblats de la Pobla, Vilagrassa i el Mas del Bisbe.

Cambrils és força ben comunicat. Paral·lelament a la costa és travessat pel ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que hi té estació, per la carretera N-340 de Barcelona a València, que travessa la vila, i, encara més a l’interior, per l’autopista AP-7, anomenada de la Mediterrània, que hi té una sortida. Es comunica per carreteres locals amb Montbrió del Camp, Vinyols i Salou (carretera arran de la platja). L’any 2014 fou inaugurat el servei ferroviari de Rodalies entre l’Arboç i Cambrils.

El Poble

La vila de Cambrils (19.214 h el 2005), que abans era dividida en dos nuclis separats per 1 km (la zona marinera del Port de Cambrils, arran de mar, i la vila pagesa interior), és unida pel procés de creixement urbanístic. L’església, sota l’advocació de Santa Maria, fou iniciada al final de l’any 1500 i ha patit diverses modificacions.

Carrer turístic de Cambrils (Baix Camp)

 

© C.I.C – MOIÀ

 

Es conserva la porta de l’antiga muralla restaurada per Cèsar Martinell el 1932.

Al barri del Port, a l’esquerra de la riera d’Alforja, es conserva una torre de guaita rodona, símbol de la façana marítima de Cambrils; anomenada torre del Port o dels Moros, del segle XVII, s’hi han dut a terme obres de rehabilitació i forma part del Museu d’Història de Cambrils. El barri té una església senzilla i moderna.

Integrada ara al nucli urbà hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Camí. La imatge fou trobada, segons tradició, sota una palmera, per la qual cosa se li diu, també, de la Palma. Ha estat identificada amb l’església de Cambrils esmentada en la butlla del 1154. En realitat, el santuari fou la parròquia de l’antic terme de la Pobla d’en Taudell, ara integrat a Mont-roig. La primera referència documental a la capella és un llegat de l’arquebisbe Ramon de Rocabertí del 1214 i sembla que gaudí de la devoció de Jaume I. Al segle XV tenia ja sis altars i el seu ermità disposava del privilegi de poder captar per tota la diòcesi. Entre el 1704 i el 1722 s’hi feren importants reformes. El temple actual fou inaugurat el 1778, construït amb pedra de Montjuïc, que els pescadors anaven a cercar a Barcelona; són observables encara en un dels murs restes de la fàbrica gòtica. El temple actual és porticat, amb tres naus i una cripta, que abans fou el cementiri de Cambrils. L’edifici fou restaurat el 1891. L’interior del temple fou destrossat el 1936. Té adossada una torre de guaita anomenada de l’Ermita, que forma part del Museu d’Història de Cambrils.

Festes

A Cambrils funcionen nombroses associacions i entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Dedicat a la recuperació de l’arqueologia, la història i la cultura de la vila de Cambrils, funciona el Centre d’Estudis Cambrilencs.

El 1999 s’establí la nova estructura del Museu d’Història de Cambrils, format per l’edifici del Molí de les Tres Eres, que és la seu principal; la torre de l’Ermita, on el 1985 el Centre d’Estudis establí el primer museu de la vila; el Museu Agrícola de Cambrils, inaugurat l’any 1998 a l’antic celler de la Cooperativa Agrícola; la vil·la romana de la Llosa, jaciment descobert el 1980, i la torre del Port.

A l’estiu se celebra el Festival Internacional de Música, que té lloc en diferents emplaçaments, com per exemple al Parc de Samà, i entre el juliol i l’agost es pot assistir a les actuacions del cicle “Nits d’estiu vora el mar”. Al desembre es lliura el premi de pintura Vila de Cambrils.

Cambrils celebra nombroses festes. Entre les més destacades figura la festa major de la Immaculada, al desembre. També se celebren la festa major de Sant Pere, al juny, la festa de la Mare de Déu del Carme, al juliol, i la festa major de la Mare de Déu del Camí, al setembre. Una altra festa tradicional és la de Sant Antoni Abat, o dels Pagesos, pel gener, amb els Tres Tombs, i a l’abril es fa el Ralli de Cotxes Antics.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Les Cabanyes

Les Cabanyes és un municipi de la comarca de l’alt Penedès (Barcelona)

A Les Cabanyes hi anem el 7 de gener de 2013

Dades del Municipi

Comarca Alt Penedès
Entitats de població 1
Població
Total 965 (2018)
• Densitat 877,27 hab/km²
Llar 7 (1553)
Gentilici Cabanyenc, cabanyenca

Breu historia del municipi

El petit municipi de les Cabanyes, de 1,1 km 2 és situat a la plana, a la zona central de la comarca. Limita al N i a l’W amb Vilobí del Penedès, a l’E amb la Granada, al S amb Vilafranca del Penedès i al SW amb Pacs del Penedès. El poblament, per raó de la petitesa del terme, és concentrat. Hom pot accedir-hi per la carretera local de Vilafranca del Penedès a Guardiola de Font-rubí. L’estació de ferrocarril més propera és la de Vilafranca. El terme és drenat pel torrent de la Torreta, tributari del torrent de la Rovira i de la riera de Ribes.

El Poble

El poble de les Cabanyes és situat a 252 m d’altitud, i dista 2,5 km del cap comarcal. El 2005 tenia 682 h empadronats. L’església parroquial és dedicada a sant Valentí i fou bastida el 1912 en un estil neomedieval. Els barris de l’Albornar i de Can Mateu són molt propers al cap de municipi, al NW i N d’aquest respectivament

Josep Torras i Bages, que fou bisbe de Vic, nasqué el 12 de setembre de 1846 al Mas Gomà del terme de les Cabanyes.

Festes

. Celebra la festa major d’estiu el primer diumenge d’agost i la festa major d’hivern el diumenge proper al 14 de febrer.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

El Brull

 
El Brull és un municipi de la comarca del Bages (Barcelona)

A El Brull hi anem el 9 de novembre de 2013 

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Osona
Entitats de població 4
Població
Total 257 (2018)
• Densitat 6,27 hab/km²
Llar 25 (1515)
Gentilici brullenc, brullenca

Breu historia del municipi

Es troba al sector SE de la comarca, al límit amb les terres septen-trionals del Vallès Oriental. Limita a l’W amb l’enclavament de Seva, al NW amb Balenyà, al N amb Seva, a l’E amb Viladrau, i al SE, al S i al SW amb els termes de Montseny, Tagamanent i Aiguafreda, respectivament, els tres del Vallès Oriental.

És un municipi força muntanyós, sobretot el sector que limita amb les terres del terme de Montseny, ja que s’integren dins el Parc Natural del Montseny. Així, les terres meridionals arriben a assolir altituds importants, com a la Creu de Matagalls (1 697 m), que fa de partió entre les terres de Viladrau, Montseny i el Brull, Puig Drau (1.344 m), Puig Ventós (1.243 m), el coll de Font Pomereta (1.211 m) o Coll Formic (1.282 m). Tot el sector oriental s’estén vers el centre de la Plana i davalla fins als 600 m; les altituds màximes són a Serrabardina (779 m), al límit del Brull amb Seva. A excepció de la llenca occidental de terres formada geològicament en el període terciari, la resta del terme té un origen derivat de l’era paleozoica.

El terme és solcat per diverses rieres; unes vessen a la conca de la Tordera, com és la riera de la Castanya després de rebre les aigües de la riera de Collformic i del torrent de la Mina, i les altres, a la conca del Congost, com la riera de l’Avencó (que en el sector de capçalera rep el nom de riera de Picamena), que rep les aigües de la riera del Burguès, o el torrent de la Frau, que en part forma límit natural amb el terme de Balenyà. Esparses arreu del terme hom troba diverses fonts, com la de la Castanya, la de Pomereta, la de la Barbota o la de l’Obi.

La major part de les terres són dins el domini climàcic de vegetació eurosiberiana, on potencialment predominaria de manera extensa un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), tot i que a tocar del Montseny hi hauria un clar domini del bosc de faigs (Buxo-Fagetum) i una petita llenca on tindria cabuda un domini de vegetació mediterrània caracteritzada per l’aparició de la comunitat de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).

El terme comprèn, a més del poble del Brull, cap de municipi, les caseries de la Castanya, en el sector més pròxim al Montseny, i de Sant Jaume de Viladrover, ja a les terres de la Plana. Hi ha un nombre important de masies esparses. Travessa el municipi una carretera local que uneix Santa Maria de Palautordera amb Seva, de la qual parteixen diverses pistes i camins. El sector NW del terme és travessat per la línia de ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, que té baixador a Sant Miquel de Balenyà (Seva), a poca distància del límit municipal del Brull.

El Poble

El poble del Brull (843 m i 115 h el 2005) és al peu del pujolet coronat per les restes del el Castell, del qual resten una torre d’angle i un llenç alt de mur. L’església de Sant Martí del Brull es troba a l’entrada de la vall que culmina amb Coll Formic, en un pendent del vessant dret de la riera de Collformic, que s’endinsa vers la Vallmanya, en direcció al Congost.

Festes

La població celebra la seva festa major a l’agost i la diada del patró, Sant Martí, és al novembre. Al juliol es participa en un aplec al Matagalls

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Alfara de Carles

 
Alfara de Carles és un municipi de la comarca del Baix Ebre Tarragona

A Alfara de Carles hi anem el 14 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1
Població
Total 369 (2017)
• Densitat 5,77 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi d’Alfara de Carles, d’una extensió de 63,87 km 2 és situat a la part ponentina de la comarca, al massís dels Ports de Tortosa o de Beseit, els contraforts del qual accidenten tot el terme. Per llevant, des de les coves d’en Castells (extrem més septentrional del terme), una carena muntanyosa, on hi ha els colls d’en Garcia, el tossal de la Cova del Bou (552 m), el de Penyaflor, el de Farrúbio (792 m) i la tossa de la Reina (1 113 m), fa de partió amb els municipis de Xerta, Aldover, Tortosa i Roquetes. Per ponent, i formant part també d’aquest massís dels Ports de Tortosa, una altra serralada de cingleres i cimadals, que de vegades sobrepassen el miler de metres d’altitud, fa de termenal amb els termes de Beseit (de la comarca del Matarranya), Arnes, Horta de Sant Joan (ambdós de la Terra Alta) i Paüls; en aquesta serralada es troben el Bosc Negre, la Tosseta Rasa (1 217 m), els rasos de Maraco i la punta de l’Espina (1 182 m), que es prolonga per la serra de l’Espina fins a la Coscollosa (878 m).

El territori, molt accidentat, és drenat pel barranc de la Conca, on hi ha el despoblat de Carles i el paratge del Toscar; per la vall de la Figuera, que és la capçalera del barranc de la Servera, i pel barranc del Llop, on hi ha el poble d’Alfara. Aquesta vall té al començament un aspecte àrid i un xic desolat per la manca d’aigua i de vegetació; s’hi destaquen grans parets calcàries i blanquinoses juràssiques sobre els terrenys vermellosos i groguencs del Triàsic. Aquesta vall és separada de la Conca per un petit coll sota els rasos de Maraco per on passa un antic camí.

En contrast amb l’aridesa de la vall del Llop, la de la Conca és força rica en vegetació i amb abundants i cabaloses fonts, entre les quals hi ha la del Toscar, la font del Bosc Negre, la de l’Ullal i la de la Canaleta, la de la Cova Pintada i la de Santa Magdalena, i a la vall de la Figuera, a més de la font de la Figuera, la de les Gúbies, prop de la cova del Tormo, i la font dels Bassiets.

L’abundor de fonts i deus possibilità, entre la fi del segle XVIII i la primeria del XIX, la construcció d’un gran nombre de molins de farina a les vores del barranc de la Conca (el 1860 hi havia el Molí de l’Oliva de Sorolla, el del Pont i el de Planilles), i alhora impulsà la creació de fàbriques de paper (els molins de paper documentats el 1860 són prop de la font de l’Ullal) i teixits. El potencial hidràulic era també aprofitat per a la fabricació de vidre, ben remarcable des de la primeria del segle XVII fins al final del XVIII. Encara a mitjan segle XIX hi havia diversos molins d’oli (dits de Palaca).

Juntament amb aquesta abundància de fonts, a les cotes més altes ressalta una frondosa vegetació, boscos de pi blanc i de pi roig, que ja d’antic han estat explotats; també hi ha carrascars, per bé que cada cop són més escassos; el matollar és ocupat per ginestes, romanins, esbarzers, argelagues, coscolls i margallons, la fibra dels quals ha estat molt utilitzada per a la confecció de cabassos, 6 137 ha del terme municipal són incloses al parc natural dels Ports.

Una carretera local que parteix de la C-12 entre Roquetes i Tortosa porta fins al cap de municipi i fins al Toscar.

Alfara és un nom indiscutiblement d’origen àrab. Els filòlegs, però, no han coincidit a l’hora d’establir de quin mot àrab deriva. Mentre que Asín Palacios, seguint l’historiador Bayerri, el fa provenir d’al-fakhar, que significaria ‘teuleria’, segons Alcover-Moll deriva d’al-hara, ‘carrer o poblet’. Respecte a la segona part del topònim de l’actual despoblat, Carles, aquest és documentat antigament Castles. Aquesta forma correspon, versemblantment, a un pas més dintre el procés evolutiu que, emmarcant tota una sèrie de canvis fonètics i morfològics, partia del mot llatí castella (plural de castellum, diminutiu de castrum), passat al català com a castla (femení singular), que, en plural, dóna la forma documentada Castles. El pas de Castles a Carles és del tot paral·lel al que es dóna entre castlà i carlà. Castles o Carles significa, doncs, ‘castells’, ‘fortificacions’

El Poble

El poble d’Alfara de Carles (334 m) és situat a l’esquerra del barranc del Llop, entre aquest i el del Passet, que desguassa al peu de la població, situada sobre un petit turó. El poble es formà —segons Bayerri— entorn d’una antiga teuleria, l’activitat de la qual arribà al màxim vers el segle XIII quan s’establiren noves teuleries al voltant, com la que hi ha uns 2 km al S del poble. Per raó de l’epidèmia del 1479, els supervivents de Carles es traslladaren a Alfara; el 1480, amb autorització del vicari general de Tortosa, veient que aquell lloc no es repoblava, el rector que regia les esglésies de Carles i d’Alfara es traslladà a aquesta darrera població. Aleshores s’usava com a parròquia l’antiga església de Sant Agustí (només en resta un dels murs, on hi ha una arcada de mig punt tapiada, amb l’arrencament de la volta). Els alfarencs tenen una altra església parroquial (començada el 1776 i acabada vers el 1790), també dedicada a sant Agustí. Aquesta és la parròquia actual, de tres naus, que conservà el retaule i les pintures de Sant Julià de Carles fins a la guerra civil del 1936-39, que foren cremats. El campanar, quadrat i d’àmplia base, és una antiga torre de defensa que es va reaprofitar.

Festes

El poble celebra la seva festa major per Sant Agustí, el 28 d’agost, en la qual tenen lloc un seguit d’actes, com el repartiment del panoli, les corregudes de bous i la processó en honor a Sant Agustí. Pel setembre, el dia 29, es fan les festes de Sant Miquel.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Aldover

Aldover és un municipi del Baix Ebre Tarragona

A Aldover hi anem el 14 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Aldover, de 19,24 km 2 , és situat a la dreta de l’Ebre, aigua amunt de Tortosa. El municipi és situat entre els de Xerta, a tramuntana, Tortosa a migdia, Alfara de Carles a ponent (el termenal arriba fins al cim del Penyaflor, a 517 m) i Tivenys i Tortosa a llevant, a l’altra banda del riu. Sembla que el topònim Aldover prové de l’àrab aldowayra, que significa ‘la caseta’. El lloc efectivament és d’origen anterior a la conquesta cristiana. Així, el 1149 és documentat: in Aldover. El 1154 el comte Ramon Berenguer IV, conqueridor de Tortosa, donà a l’església de la dita ciutat l’almúnia d’Aldover. Algunes terres foren donades a Guilabert i al seu vassall, el monjo cistercenc Ivan Anglico. El lloc pertanyé al terme general de Tortosa i com a tal fou de jurisdicció reial. La vila d’Aldover es força ben comunicada, bàsicament per la carretera C-12 d’Amposta a Lleida i Àger. El tren de Val de Zafán, que tenia estació a Aldover, és en desús.

La part NW és accidentada pels darrers contraforts de la serra de l’Espina o del Bosc de l’Espina. El canal de la Dreta de l’Ebre recorre tot el terme, de tramuntana a migdia, més o menys paral·lel al riu, entre aquest i la carretera estatal. A més d’abundants aigües subterrànies, elevades per pous, travessen el terme en direcció a l’Ebre el barranc de la Conca, el de Triadors i la sèquia del Braç Llarg, que ve d’Alfara. El terme és emplaçat sobre dues terrasses fluvials; la més baixa, on hi ha la vila, és formada per llims dipositats pel riu en èpoques geomorfològiques recents. La superior ocupa la major part de territori; és composta per còdols amb una coberta de taperot d’un gruix de 20 cm aproximadament, anomenada llosa i formada per conglomerats calcaris. El taperot calcari de les zones altes és cobert de vegetació mediterrània espontània: romaní, farigola, argelagues, romagueres, espígol, esparregueres, margalló, coscoll i alzinar. Al riberal, en canvi, predominen les associacions de plantes herbàcies (canyes i joncs) i també els salzes.

El Poble

La vila d’Aldover, a 17 m d’altitud, s’estén al llarg de la carretera estatal, que fa d’eix de la població. A Aldover, o lo Dover, com també s’anomena popularment la vila, hi ha la plaça de l’Església i el carrer Major, a més dels de Sant Francesc, del Riu i de la Barceloneta. La població del terme es concentra a la vila, tot i que s’observa un procés de creixement urbanístic vers el N i l’E. Al pla de les Illes, un dels sectors que més s’han urbanitzat amb caràcter de segona residència, es troba la urbanització que porta el mateix nom (el Pla de les Illes). L’església parroquial és dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu i Sant Jordi. D’estil neogòtic, és de tres naus, amb absis poligonal la central, i obrada amb maçoneria. Pel que fa a les festes aldoverenques, és tradicional de menjar comunitàriament la fogasseta, pel dijous llarder (pa rodó que es menja amb truita de carxofes). El 23 d’abril és la festa de Sant Jordi, patró de la vila, i se celebren diferents actes com una missa, un berenar popular i un ball. La festa major d’Aldover s’escau del 6 a l’11 de setembre, i és en honor a la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre). Al llarg de la setmana hi tenen lloc diferents actes, com les corregudes de bous, que es fan a la plaça que hi ha a la vora del riu, i un sopar de germanor que coincideix amb la diada de l’11 de setembre.

En diferents llocs del terme han estat trobats vestigis arqueològics diversos: a la vall del Llop, puntes geomètriques de sílex amb mitges llunes; a la Conca, davant l’estació, puntes de sílex amb peduncle i aletes; al Tossal, indicis d’un poblament preibèric, i a Casa Blanca, un establiment d’època romana.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Pàgina web de l’Ajuntament