Arxiu de la categoria: Any 2013

Santa Bàrbara

Santa Bàrbara es un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)
A Santa Bàrbara hi anem el 10 d’agost de 201

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 3.707 (2019) modifica
• Densitat 131,92 hab/km²
Gentilici Planer, planera modifica

Breu historia del municipi

El terme de Santa Bàrbara, de 28,15 km2, es troba al bell mig de la plana de la comarca del Montsià, al N del pla de la Galera, que s’estén a llevant del massís de Montsià i a ponent dels Ports de Tortosa. Limita a l’E amb les terres de Masdenverge, al S amb el terme de la Galera, a l’W termeneja amb Mas de Barberans i al N amb les terres del Baix Ebre de Roquetes i Tortosa.

És un terme planer, interior, mediterrani i de secà, situat a una altitud de 70 m sobre el nivell de la mar. Les terres del terme són sedimentàries, del quaternari, i s’hi alternen els conglomerats acompanyats de terres pedregoses amb terrenys argilosos amb abundants concentracions de còdols calcaris. El paisatge, força homogeni, és solcat per tres barrancs que baixen del massís dels Ports, el barranc de les Coves i el barranc de Lledó que conformen els límits amb els termes de la Galera, a migdia, i de Tortosa i de Roquetes, a tramuntana, i el barranc del Pelós, que creua la vila.

Els conreus han substituït progressivament la vegetació natural que potencialment seria formada per una màquia litoral de garric i margalló (Queco-Lentiscetum), amb arbusts com el coscoll (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’ullastre (Olea europaea), el margalló (Chamaerops humilis) i la carrasca (Quercus rotundifolia), i alguns arbres com el pi blanc (Pinus halepensis) o el lledoner (Celtis australis).

El terme, a més de la vila de Santa Bàrbara, cap del municipi, comprèn, entre d’altres, la partida de Mangraner, situada al N del nucli urbà. El municipi de Santa Bàrbara canvià el seu nom pel de Plana de Montsià el 1937. Molt ben comunicada, hi passava la carretera N-340 de Barcelona a València, en el tram actualment convertit en carretera local de Tortosa a Ulldecona i Vinaròs. Altres carreteres locals són la que porta a Masdenverge i a Amposta i la que va a la Galera i a la Sénia. Una carretera menor enllaça amb la via annexa al canal de Xerta i més a ponent es dirigeix cap a Mas de Barberans. Santa Bàrbara havia tingut estació de ferrocarril de la línia Barcelona-València, però en el decenni del 1990 es va suprimir per la realització d’un nou traçat entre Freginals i l’Aldea.

El Poble

La vila de Santa Bàrbara (79 m d’altitud), que obtingué el títol honorífic sota el regnat de Ferran VII, és situada a la plana, a llevant del terme. La població actual ha ultrapassat l’àmbit antic entorn de l’ermita de Santa Bàrbara i s’ha estès allargassada vers l’estació del tren, a llevant. Al centre de la vila tradicional, on abans hi havia l’ermita, es dreça ara l’església parroquial de Santa Bàrbara, cap d’arxiprestat, construïda entre els anys 1890 i 1913. Aquest període fou especialment fructífer pel que fa a construccions de caràcter públic. A més del temple, es bastí el mercat municipal, la casa de la vila i les escoles públiques, que són els edificis més notables de la població. A més, cal destacar la Col·lecció d’Història Natural, situada al Casal Cultural, i el Museu Àngel Fibla, d’estris del camp.

A més dels edificis citats, destaquen per la seva arquitectura la Masia de l’Alto i la Masia de la Rúbia i diverses cases properes al centre urbà.

La vila disposa d’un bon nombre d’entitats i associacions de caràcter cultural, cívic i esportiu; destaca per la seva antiguitat el Club de Futbol Santa Bàrbara, fundat el 1919. La tradició musical és representada per la Unió Musical Jaume Balmes, que té una banda.

El Festes

La població celebra la festa major al juliol, amb balls, correbous, ofrena floral amb desfilada de totes les entitats, entre altres actes. Altres celebracions són les festes patronals, per Sant Gregori, al maig, i per Santa Bàrbara, al desembre, Sant Antoni al gener, amb la benedicció dels animals, les Jornades Culturals entre abril i maig i les Jornades Esportives pel juliol, a més de la fira del novembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

enciclopédia catalana

 

Sant Pol de Mar

Sant Pol de Mar es un Municipi de la Comarca del Maresme (Barcelona)
A Sant Pol de Mar hi anem el 23 de julio de 2013

Aqui vam venir a sopar al restaurant de Carme Ruscalleda per celebrar l’aniversari de la Maite

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Maresme modifica
Població
Total 5.299 (2019) modifica
• Densitat 706,53 hab/km²
Llar 70 (1553) modifica
Gentilici Santpolenc, Santpolenca modifica

Breu historia del municipi

El territori és molt accidentat, en un amfiteatre de muntanyes o turons que constitueixen els contraforts del massís de Montnegre pròxims ja a la mar (250 m a la serra de les Guilles, d’on davalla el torrent de Borinans) i s’obre i es torna més planer al sector final de la riera de Vallalta o riera de Sant Pol, que procedent del sot de Gascons (Arenys de Munt) travessa els dos municipis de Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta i desguassa a ponent de la població. Aquests turons granítics arriben al litoral sovint de forma espadada i formen una costa més articulada, amb zones de platja de sorres molt granades i netes, extremament mòbils per efecte sobretot dels temporals de llevant.

Comprèn la vila de Sant Pol de Mar, cap de municipi, l’antic monestir benedictí i cartoixa de Sant Pol del Maresme, algunes urbanitzacions residencials (Can Villar, Can Balmanya, Can Pi, Bellavista, el Farrell, les Roques Blanques, Urbapol, entre d’altres) i diverses caseries (Can Mascaró, Can Roca, el Morer i el Sot de Golinons). Travessen el terme, paral·lelament a la costa, l’autopista C-32 de Montgat a Palafolls, la carretera N-II i el ferrocarril a Girona per la costa, que té estació al poble. Una carretera local va a Arenys de Munt per Sant Cebrià de Vallalta.

El Poble

La vila de Sant Pol de Mar (3.758 h el 2006) és a la costa, entre la riera a ponent i el promontori on s’aixeca el vell monestir, i és una de les poblacions més característiques d’aquest sector del Maresme. A part l’arquitectura tradicional de les cases de pescadors (segles XVI, XVII i XVIII), hi ha encara diverses mostres d’arquitectura historicista o eclèctica, com Can Planiol, o netament modernista, com les Escoles Públiques (1907), totes dues obres de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell. Durant els decennis dels seixanta i dels setanta del segle XX s’han aterrat, com en altres indrets de la comarca, edificis d’arquitectura noble com la Torre Parés, Can Reig, Can Torrús i d’altres per a fer blocs d’apartaments. El caràcter urbanístic s’ha malmès, especialment a la part alta, a banda i banda de la carretera de Barcelona a la Jonquera (N-II).

Vista de l’església de Sant Jaume

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

L’església parroquial de Sant Jaume va ser construïda el 1590 en estil gòtic tardà sobre una petita capella que ja hi havia al mateix indret, també sota l’advocació de Sant Jaume, i serveix de campanar una de les característiques torres de defensa, del segle XVI. Conserva un petit tresor artístic format per una custòdia d’argent, una talla de la Mare de Déu del Roser del segle XVII i un grup escultòric, la Pietat, de Juan Martínez Montañés (1568-1649), l’escultor barroc sevillà. El barri marítim es va anar formant al voltant de la primitiva capella, sobretot a partir del segle XV (el 1574 tenia ja 65 focs), quan la cartoixa era ja dels vescomtes de Cabrera, i eclesiàsticament va dependre de Sant Cebrià de Vallalta fins el 1574.L’anomenada ermita de Sant Pau, que domina la població per llevant, és en realitat la primera fita històrica del terme, el monestir de Sant Pol del Maresme, que ha donat origen i nom a la població. És un edifici complex, amb més aspecte de fortalesa que no pas de capella com a conseqüència de la fortificació de què va ser objecte vers el 1465 per Bertran d’Armendaris, aleshores senyor circumstancial dels castells de Montpalau i Palafolls, durant la guerra contra Joan II (abans el lloc ja era fortificat a causa del perill de la pirateria). L’església correspon bàsicament a l’edifici aixecat a la fi del segle XI, la part més genuïna del qual és l’absis; la nau i les voltes es van refer, potser a l’inici de l’etapa cartoixana. Sota l’església hi ha una cambra que fa de suport a l’edificació, que és accessible per fora (costat del nord) i que sembla correspondre a una edificació religiosa que va precedir el monestir medieval, aixecada potser per a una comunitat anterior a l’inici del domini carolingi. S’ha volgut datar aquesta cambra, feta amb carreus i elements provinents d’una edificació romana que podia haver tingut el mateix emplaçament, al segle VI o VII. El llarg període transcorregut des de l’extinció del monestir fa que només restin fonaments, a ponent de l’església, dels edificis monàstics.

Aspecte de les ruïnes romanes del Morer

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

Al terme de Sant Pol abunden les restes arqueològiques. Són especialment interessants les restes perfectament visibles d’un poblat iberoromà al veral del Farell (promontori damunt la costa entre la riera de Sant Pol i el terme de Canet). Amb pedres d’aquest poblat es va construir una torre de guaita de planta quadrangular dita la Torre Martina, en bon estat de conservació. Situades fora del terme urbà, entre la platja del Morer i la Roca Grossa, hi ha les ruïnes romanes del Morer, un centre de producció de vi (segles I-V). S’aprecien quatre terrasses delimitades per murs de contenció, que les separen, formats per pedres grosses i irregulars, i s’han documentat restes d’un forn d’obtenció de metall i també de part d’un molí de gra. Entre les zones del Morer i la Roca Grossa s’han trobat nombrosos fragments d’àmfores, de ceràmica ibèrica i teules. També s’hi ha trobat material ceràmic del segle XVII.

Festes

La festa major de Sant Pol se celebra el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, patró de la vila; entre els actes destaquen els focs artificials, balls i altres activitats culturals i festives i la fira d’art de Sant Jaume. A mitjan agost es fa la Fira Alternativa. La festa major d’hivern de Sant Pau, el 25 de gener, té una llarga tradició que es remunta a l’època medieval. En aquesta diada es fa el ball d’almorratxes, que és precedit d’una cercavila de gegants. Per Setmana Santa té lloc la processó del Divendres Sant, marcada pel silenci, per Pasqua Florida es canten caramelles i pel Corpus alguns carrers per on passa la processó s’encatifen amb flors. Altres actes són el festival de jazz i el cicle de concerts d’estiu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Santa Ma de Miralles

Santa Ma de Miralles es un Municipi de la Comarca de l’Anoia (Barcelona)
A Santa Ma de Miralles hi anem el 5 de maig de 201

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca l’Anoia modifica
Població
Total 126 (2019) modifica
• Densitat 5,04 hab/km²
Llar 22 (1553) modifica
Gentilici Mirallenc, mirallenca modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de Santa Maria de Miralles, de 25,04 km 2 , és situat al sector SW de la comarca, a tocar de les comarques de la Conca de Barberà i l’Alt Camp. Limita a l’W amb Bellprat, al N amb Sant Martí de Tous, al NE amb Santa Margarida de Montbui i Orpí, al SE-S amb la Llacuna i al SW amb Querol (Alt Camp) i Pontils (Conca de Barberà). En forma l’eix la vall de la riera de Miralles o de Carme, afluent per la dreta de l’Anoia, que corre entre els contraforts de la Plana d’Ancosa, al SE, i la serra de Miralles, al NW, on es destaquen el cim de l’Agulla Grossa de Miralles (867 m) i el turó on s’alcen l’antic castell i l’església que donen nom al terme. No hi ha cap nucli urbà de població. El sector de Sant Romà ha esdevingut centre administratiu del municipi, que comprèn un gran nombre de masies esparses.

Travessen el terme les carreteres comarcals d’I-gua-lada a Valls i de la Llacuna a Santa Coloma de Queralt, que formen cruïlla a migdia, on hi ha el parador i la gasolinera de les Quatre Carreteres.

El Poble

Les restes del castell de Miralles s’alcen en un turó, a 662 m d’altitud, als vessants de la serra de Miralles, dominant la vall de la riera; queden grans panys de murs molt esfondrats i una gran torre de planta rectangular fora del recinte. Formava part de la línia de fortificacions bastides al segle X en aquest sector del país en la campanya repobladora del comtat de Barcelona. És esmentat ja el 960, en una donació que féu el comte Borrell II del castell de la Roqueta. El terme és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el 987 el bisbe de Vic infeudà la meitat que posseïa del castell (que havia rebut del comte) a Ennyec Bonfill (fill de Sendred de Gurb i primer senyor de Cervelló i cap d’aquest important llinatge), el qual ja posseïa l’altra meitat per concessió del ma-teix comte i així n’adquirí el domini total. El castell restà en mans dels Cervelló i passà a formar part de la baronia de la Llacuna. En foren castlans al segle XIII una família cognominada Miralles. Durant la guerra contra Joan II els consellers d’Igualada escrivien que aquest castell era un lloc important.

Dins el recinte del castell es conserva la primitiva capella, que esdevingué parroquial del lloc. L’església de Santa Maria de Miralles és un edifici romànic, de planta rectangular, portal amb grans dovelles i volta de canó, el qual ha sofert, però, diverses modificacions i reconstruccions. Hi ha una imatge de ceràmica moderna que presideix l’altar. Les cases que s’havien bastit dalt del turó, al costat de l’església i el castell, s’han anat deshabitant progressivament.

A prop de la carretera també hi ha una creu de terme, coneguda com la creu de Françola, amb l’escut dels Cervelló. Una altra creu de terme, la creu del Pla, és situada al límit amb el municipi de la Llacuna. Són abundants les fonts, entre les quals són molt conegudes la font de Múnia, la font de Can Morgades i la Font Llarga. Dins el torrent de Fontanilles hi ha una altra font i un saltant d’aigua. Dels masos esparsos podem destacar Can Morgades, Ca l’Escolà, el Mas Colomines, el Mas Vila i Can Xerramimó.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

Consell comarca d’Anoia

 

La Selva del Camp

La Selva del Camp es un municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)
A La Selva delCamp hi anem el 27 de gener de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca el Baix Camp modifica
Població
Total 5.652 (2019) modifica
• Densitat 160,11 hab/km²
Llar 371 (1553) modifica
Gentilici Selvatà, selvatana

Breu historia del municipi

S’estén des de la plana fins als primers contraforts de la serra de la Mussara. Una tercera part correspon a terrenys muntanyosos encara que d’escassa elevació. El municipi limita amb l’Albiol (N), l’Aleixar (W), Almoster (W) i Reus (S), de la comarca del Baix Camp, amb Constantí (SE), un enclavament de Perafort (Mas de Magrinyà, E), un enclavament del Morell (E) i amb Vilallonga del Camp (E), del Tarragonès, i amb Alcover (NE), de l’Alt Camp. El punt més enlairat del terme és el puig d’en Cama, de 717 m, i el principal corrent d’aigua és la riera de la Selva, afluent del Francolí.

El municipi comprèn la vila de la Selva del Camp, que n’és el cap, i les caseries de Paretdelgada i de Sant Pere. El terme gaudeix de bones comunicacions: un ramal uneix la vila amb la carretera C-14 de Reus a Montblanc. Una altra carretera la comunica amb Reus per Almoster i Castellvell. Hi té parada el ferrocarril de Reus a Montblanc i Lleida. L’antic camí de la Selva a l’Aleixar s’obre pas a través de la serra de la Mussara pel coll de la Batalla (468 m).

El Poble

La vila de la Selva del Camp (4 439 h el 2005) és construïda a la dreta de la riera i al peu del turó de Sant Pere del Puig, a 246 m d’altitud. A mitjan segle XIX era encara voltada de muralles. Conté diversos edificis d’interès artístic.

L’església parroquial de Sant Andreu és un dels millors exemplars del Renaixement català, tot i que la façana és inacabada i els campanars no s’arribaren a construir. Té tres naus de cinc trams amb pilastres d’ordre toscà; la nau central, més alta que les laterals, permet que damunt d’aquestes hi hagi uns triforis. La coberta és de volta de canó; tot el conjunt té una gran harmonia i sobrietat, que pot recordar les obres de Bramante. El 1579 l’arquebisbe ordenà la construcció d’una església nova i el 1580 s’obtingué el permís d’utilitzar part del terreny del castell. El projecte, que ha estat atribuït a Jaume Amigó, rector de Tivissa, sembla que és degut en realitat a Pere Blai i als mestres Canonja i Miret, però també és possible que hi hagués hagut una col·laboració entre Blai i Amigó. La primera pedra es posà al novembre del 1582, la porta lateral és datada el 1619 i tot sembla indicar que encara s’hi treballava el 1686. El mateix Blai dirigí la primera part de les obres i Joan Veguer les darreres.El castell de la Selva, situat a la part septentrional del poble, era, segons les restes conservades, d’una gran extensió. Fou bastit al segle XII aprofitant restes més antigues. Enderrocat en part per a la construcció de l’església, quan desaparegué el règim senyorial passà al municipi, que l’utilitzà per a usos múltiples (per exemple, com a escola o caserna de la Guàrdia Civil). Les parets són de maçoneria i els arcs i les guies de carreus. En resta una font del segle XV. Un dels seus arcs apuntats fou dut a la casa de la vila i transformat en renaixentista. De la resta de l’estructura defensiva es conserven algunes torres i portals del segle XVIII i extensos fragments de muralla.

El convent de Sant Rafael fou fundat amb la deixa testamentària de Rafael Ripollès (1575-1635). L’obra es féu ràpidament, tot i les topades dels carmelitans amb els encarregats de les obres de la parròquia, que es volien aprofitar de la pedrera parroquial. La planta del convent era de fra Josep de la Concepció i el 1646 es pogueren habilitar ja les primeres dependències; les obres es donaren per acabades el 1696, any en què es beneí l’església. Els carmelitans hi estigueren fins el 1835. Cap al 1846 hi anaren les monges paüles, que l’utilitzaren primer com a hospital i després conjuntament com a hospital i escola; és situat vora el portal de Sant Antoni. Els cinc retaules de la seva església, obra de fra Jaume de Sant Agustí, foren cremats el 1936. En 1937-39 acollí l’hospital de Reus.

El 1598 l’arquebisbe Joan Terés autoritzà fra Antoni Camós a bastir el convent de Sant Agustí, d’agustins, a la Selva. El 1632 s’hi instal·laven i el 1636 beneïen l’església. El 1811 els francesos el transformaren en el fort de Sant Agustí. El 1822 fou exclòs de la dissolució de convents, i els agustins s’hi mantingueren fins el 1835. Per evitar-ne el saqueig fou habilitat com a hospital i parròquia. El 1846 era utilitzat com a magatzem per la companyia minera La Bundanera. Fou ocupat pels jesuïtes del 1852 al 1854 i del 1860 al 1868 i pels claretians del 1868 al 1936, que fou destruït. El 1939, que fou destinat a casa d’exercicis, se’n reconstruí el claustre i la galeria. És al S del poble, vora el camí de Tarragona.

El Pont Alt, que servia per a dur aigua a la vila, és documentat al segle XIII i fou refet el 1523; és d’un arc apuntat. La creu coberta , del 1297, fou destruïda el 1936 i es restaurà el 1953 posant-hi la part esculpida de la creu del Cantó del Vaquer, del segle XIV. Al costat de la creu coberta hi havia antigament les forques.

L’església de Sant Pau és una obra de maçoneria malgrat l’ús esporàdic de la pedra picada. Les primeres referències es remunten al 1235; l’obra actual fou alçada entre els segles XIV i XV. L’interior és de creueria, del gòtic final, i conté dues petites capelles renaixentistes. Fou malmesa el 1936. És també gòtica la capella de Santa Llúcia i Sant Jaume, força malmesa perquè fou utilitzada primer com a escola i ara com a magatzem. Fou construïda com a capella de l’hospital el 1331. El 1543 fou restaurada per ordre del vicari general i entre el 1825 i el 1846 les monges paüles la utilitzaren com a hospital i escola.

Festes

 La Selva del Camp celebra la seva festa major d’estiu al juny i la festa major d’hivern al novembre, dedicada a sant Andreu. Altres celebracions destacades a la vila són la festa de Sant Antoni Abat (gener), les celebracions de Setmana Santa i els actes de caràcter cultural i festiu que es donen arran de Fdel “Misteri de l’Assumpció de la Madona Santa Maria”, que recupera un text en català del segle XIV i els cants gregorians propis de l’època. La gent del poble inicià la representació el 1983 i ha esdevingut una mostra de teatre medieval molt valorada i popular.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Llorens Savall

Sant Llorens Savall es un Municipi de la Comarca del Vallès Occidental (Barcelona)
A Sant Llorens Savall  hi anem el 13 de gener de 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Occidental modifica
Població
Total 2.373 (2019) modifica
• Densitat 57,74 hab/km²
Llar 52 (1553) modifica
Gentilici llorençà, llorençana modifica

Breu historia del municipi

El terme de Sant Llorenç Savall, d’una extensió de 41,11 km2, és situat a la part septentrional del Vallès Occidental, al límit amb la comarca del Bages i del Vallès Oriental. Confronta al N amb el municipi de Granera (Moianès), a l’E amb Gallifa, al SE amb Caldes de Montbui (Vallès Oriental), al S amb Matadepera, Castellar del Vallès i Sentmenat, i a l’W amb Mura (Bages). El sector occidental del terme comprèn una part del Parc Natural del Massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Les majors altituds es localitzen al límit de ponent amb la comarca del Bages: el Montcau (1.053 m d’altitud), la carena del Pagès (1.030 m) i el pla dels Ginebrons (1.031 m), i al de migdia, els Obis (1.050 m).

El terme comprèn la capçalera del Ripoll, que neix a la serra de Granera, a la part septentrional. El riu enriqueix el seu cabal, molt irregular, amb les aigües de diversos torrents que neixen dels contraforts de Sant Llorenç del Munt i de les serres de la riba esquerra del Ripoll (la carena de Vilardell, la Serra Curta, etc.). Entre els seus afluents es destaca el torrent de la Vall d’Horta, que es forma als vessants de la Mola; els torrents del Burc i Micó passen pel cap de municipi. Les aigües del Ripoll i de la Vall d’Horta són aprofitades per als conreus de les seves vores i per proveir la població llorençana. Amb tot aquest proveïment és deficitari i hom ha plantejat la possibilitat de construir un pantà al Ripoll. El municipi forma part d’una mancomunitat juntament amb Sabadell, Barberà del Vallès, Sant Quirze del Vallès i Castellar del Vallès, creada el 1987 amb l’objectiu de depurar les aigües dels rius Ripoll i Sec, ja que l’índex de contaminació augmentava vertiginosament.

El terme comprèn la vila de Sant Llorenç Savall, cap de municipi, les urbanitzacions de Comabella i les Marines i l’antiga caseria de la Vall d’Horta. El 1937 el municipi canvià el seu nom pel de Ripoll del Vallès. La principal via de comunicació és la carretera local de Sabadell a Castellar del Vallès, que continua vers Sant Llorenç Savall i Monistrol de Calders. De la vila surt una altra carretera que mena a Gallifa i Sant Feliu de Codines, on entronca amb la C-59.

El Poble

La vila de Sant Llorenç Savall (466 m d’altitud) és situada a la dreta del Ripoll, en l’interfluvi d’aquest riu amb el torrent del Burc. Es formà al llarg de l’antic camí de Castellar a Granera (carrers de Barcelona, Nou i de Sant Feliu) i de l’antiga parròquia de Sant Llorenç, on fou construïda la nova església parroquial de Sant Llorenç, situada a la plaça Major. El 1867 es construí el pont sobre el Ripoll que enllaçà la població amb la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès, quan aquesta fou construïda deu anys més tard. L’estructura dels carrers estrets i del nucli urbà és condicionada per la morfologia del territori. A part el xalet modernista del carrer del Ripoll i una casa del segle XVII situada al carrer de Sant Feliu, no hi ha altres monuments destacables. La casa del comú és a la part alta del poble.

L’entitat cultural més rellevant és la Casa de Cultura, emplaçada a l’edifici de l’antiga escola, noucentista. Pel que fa al folklore cal esmentar la tradicional festa del Pi, en honor a la primavera, que se celebra el Primer de maig, i consisteix a plantar un pi alt i dret al mig de la plaça Major. Al matí se surt a buscar un pi alt per la rodalia del poble per després plantar-lo ben dret al bell mig de la plaça Major. És costum de posar un premi al capdamunt del pi, el tronc del qual ha estat convenientment untat de greix, que és per al primer que aconsegueix de pujar-hi. També pel mes de maig es fa el ball de gitanes, recuperat per la població el 1985.

Festes

La festa major d’estiu de Sant Llorenç Savall se celebra el primer diumenge de setembre. Un esdeveniment important a destacar és el Festival del Teatre de Titelles, que se celebra des del 1995. Aquest festival, que s’escau pel juliol, reuneix titellaires de Catalunya, l’Estat espanyol i alguns punts d’Europa.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

 

Sant Quinti de Mediona

Sant Quinti de Mediona es un Municipi de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)
A Sant Quinti de Mediona hi anem el 8 de desmembré de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 2.254 (2019) modifica
• Densitat 163,33 hab/km²
Llar 86 (1553) modifica
Gentilici Quintinenc, quintinenca

Breu historia del municipi

El municipi de Sant Quintí de Mediona, d’una extensió territorial de 13,84 km2, és situat al N de la comarca de l’Alt Penedès, a la vall mitjana de la riera de Mediona o riu de Bitlles, aigua avall del congost de Mediona, després del qual la vall s’obre a la depressió penedesenca. Limita al N i a l’W amb Mediona, a l’E amb Sant Pere de Riudebitlles i Terrassola i Lavit i al S amb Font-rubí. Per la vila de Sant Quintí passa la carretera comarcal de Vilafranca a Igualada, poblacions que disten 15 i 21 km, respectivament, de Sant Quintí. L’estació de ferrocarril més propera és la de Sant Sadurní d’Anoia.

El terreny és accidentat pels darrers contraforts de la serra de Mediona, que al límit occidental del terme assoleixen la cota màxima de 517 m d’altitud. Al terme municipal de Sant Quintí es localitza una falla geològica que penetra fins al sòcol primari i afecta, també, les capes més exteriors d’aquest material, més ben representades, d’altra banda, a la part septentrional de la Serralada Prelitoral. Aquest accident geològic, que arriba fins a Vilobí, provoca diversos afloraments de guix d’una certa potència. El terme és drenat fonamentalment per la riera de Mediona, que aigua avall de Sant Quintí pren el nom de riu de Bitlles. La riera de Mediona entra pel NW del terme i en surt pel NE, en un trajecte bastant curt (uns 3 km), però amb un desnivell de 120 m. Tot just passat el congost de Mediona, la riera és encara de curs intermitent, però rep de seguida l’aportació de les Deus, una de les surgències més importants del Penedès. Les Deus es troben a la riba dreta de la riera, tenen 23 brocs arranjats per a rajar l’aigua i una cova al costat, amb gorgs i corrents d’aigua subterranis, d’un dels quals surt la font de l’exterior. En aquest indret la riera passa per un desnivell on l’erosió ha originat diverses formacions capritxoses. Unes balmes properes han proporcionat vestigis ceràmics indicatius d’haver estat habitades en èpoques reculades. L’abundància d’aigües al terme és molt notable, en una comarca tan eixuta com el Penedès. S’esmenten les fonts de la Serra, de la Teula, de les Estoses, de Can Torí, de la Mata, del Gat, del Xop, del Salt, del Costella, del Barber i de la Fresca.

El Poble

La vila de Sant Quintí de Mediona (325 m d’altitud) és a la riba esquerra de la riera, entre el Pujol (401 m) i el turó del Castell (325 m), on hi ha les restes de l’antic castell de Sant Quintí de Mediona, que pertanyia a la baronia de Mediona; al seu costat hi ha el cementiri. La part antiga de la vila conserva alguns carrers de traçat antic, com el carrer del Salt, amb vells casals. A redós del turó del Castell i una mica separada de la vila hi ha la barriada de la Bòria, primera aglomeració urbana que hom troba venint des de Vilafranca per la carretera comarcal.

L’església parroquial de Sant Quintí és la de l’antic monestir de Sant Quintí de Mediona; abans de ser declarada parròquia, al setembre del 1857, l’església de Sant Quintí era sufragània de la de Mediona. Algunes restes de les dependències del monestir són inserides a l’edifici conegut com la Rectoria Vella. Actualment l’església és un edifici d’època gòtica, amb escasses restes pertanyents a etapes anteriors.

A la vila funcionen diverses entitats de caràcter cultural i recreatiu, entre les quals destaca l’Associació Cultural i Recreativa el Jardí. Hi ha la biblioteca Joan Sardà i Lloret, que des del 2018 disposa d’un nou i modern edifici, i una emissora de ràdio i es publica una revista d’abast local..

Festes

La festa major de la població es fa el diumenge després del 15 d’agost. Entre els mesos de febrer i març se celebra la festa de l’arbre

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Roc de Sant Gaietà

Roc de Sant Gaietà es un poble del Municipi de Roda de Barà Comarca el Tarragonès (Tarragona)
A El Roc de Sant Gaietà hi anem el 26 de decembre de 2013

Dades del Municipi

Catalunya
Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Tarragonès modifica
Població
Total 6.567 (2019) modifica
• Densitat 398 hab/km²
Llar 7 (1515) modifica
Gentilici Rodenc, rodenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb Bonastre (del Baix Penedès), al S amb la Mediterrània, a l’E amb el Vendrell (del Baix Penedès) i a l’W amb Creixell. El territori és pla a la part meridional i accidentat pels contraforts de la serra del Quadrell a la septentrional. Les altituds màximes del terme (238 m i 241 m) es troben prop de la divisòria amb Bonastre. El turó de l’ermita de Berà assoleix, vora mar, els 51 m. La platja de Roda de Berà, llarga i arenosa, és la continuació de les de Torredembarra i Creixell. El terme té uns 4 km de costa, dels quals 2,5 km són de platja. La part occidental del terme és recorreguda pels torrents de Gibràs i de l’Aigua.

El terme comprèn el poble de la Roda de Berà, cap de municipi, i diverses urbanitzacions. Roda de Berà disposa de bones comunicacions; de la carretera N-340, que travessa la part meridional del terme, neix una carretera local que mena al poble i continua vers l’estació ferroviària i Bonastre. Pel territori de Roda també passa un tram de l’autopista AP-7 entre el Vendrell i Torredembarra. L’estació de Roda de Berà, situada a ponent del nucli urbà, és un nus important dins la xarxa ferroviària comarcal: hi passen les línies de Sant Vicenç-Valls-Lleida i Sant Vicenç-Reus. A més d’aquestes dues línies, el terme també és travessat per la de Barcelona a Tarragona. Completen les comunicacions del municipi un bon nombre de camins, entre els quals es destaquen els que porten a Creixell, Sant Salvador, el Vendrell i Bonastre.

El Poble

El poble de Roda de Berà (2 699 h el 2006) es troba, terra endins del terme, en un lloc planer a 57 m d’altitud. El presideix l’església parroquial de Sant Bartomeu. Sobre la punta de Berà hom construí, els anys vint del segle XVIII, el santuari de la Mare de Déu de Berà, en la qual s’oficià la primera missa el 25 d’agost de 1727. Pel que fa al castell de Roda se’n desconeix l’emplaçament, però hom suposa que es podia trobar en el lloc de l’edifici anomenat les Monges o en la casa núm. 25 del carrer Major de Roda de Berà.

Al Centre Cívic la Roca Foradada hi ha la seu d’una col·lecció privada d’escultura de Salvador Dalí (2000) i, d’altra banda, hi ha un Museu de l’Escriptor (2000), que recull un conjunt d’eines d’escriptura i mostra la seva evolució al llarg del temps. .

Festes

Roda de Berà celebra la festa major d’estiu per Sant Bartomeu (24 d’agost), i la festa major d’hivern, el 12 d’octubre

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Roquetes

Roquetes es un Municipi de la Comarca del Baix Ebre (Tarragona)
A Roquetes hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre modifica
Població
Total 7.973 (2019) modifica
• Densitat 58,24 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Roquetes, de 136,93 km2 d’extensió, s’estén pel sector sud-occidental de la comarca, en contacte amb la del Montsià, a la dreta de l’Ebre però sense arribar a la vora del riu. Formava part, fins a mitjan segle XIX, de l’extens terme de Tortosa, que l’envolta pel NW, el N (llevat un petit sector amb Alfara), el NE i l’E.

L’ampli territori s’allarga de ponent a llevant en una franja, perpendicular a l’Ebre, que baixa des de les grans alçades de la serralada dels Ports de Tortosa o de Beseit, passa per les planes solcades per barrancs i arriba a la vall al·luvial de l’Ebre. El límit de llevant amb Tortosa és marcat (de S a N) per l’antic camí de Sant Francesc, segueix un sector de la carretera C-12 a molt poca distància de l’Ebre, davant Tortosa s’inflexiona i passa entre Roquetes i la Raval de Jesús i pren la direcció NW; el límit septentrional segueix el barranc de la Cervera (que separa el terme del sector tortosí dels Reguers) fins a l’altura de Penyaflor; continua després en direcció SW per sota Farrúbio en contacte amb la pertinença tortosina de la Bassa dels Ganduls i un petit sector del terme d’Alfara, i segueix els vessants septentrionals de Caro. El límit de ponent, en plena serralada dels Ports, entra en contacte amb la pertinença de la vall de Carlares o Carreretes, de Tortosa, i comprèn la capçalera del Regatxol, i, ja dins el Montsià, les elevacions de Serrissoles, o Serressoles, el separen del terme de la Sénia. El límit meridional amb el terme montsianenc de Mas de Barberans passa pel s. de la serra de Rastells, des d’on continua coincidint amb el barranc de Lledó, que encara fa de límit al sector de contacte amb Santa Bàrbara.

Els vessants orientals del sector central de la serralada dels Ports, que formen la part de ponent del terme, determinen un accidentat relleu de roques calcàries i dolomies juràssiques, resultat de l’orogènia alpina, que s’alcen bruscament sobre la plana quaternària reblerta pels còdols i argiles d’aquest muntanyam. La línia de crestes s’orienta de NW a SE, amb altituds que assoleixen els 1.447 m a Caro (cim culminant dels Ports de Tortosa), els 1.341 m a la mola del Boixar, els 1.335 m a Serrissoles, i cau gairebé verticalment sobre la plana i la vall, amb un desnivell de 1.000 m en molt poca distància. Hi neixen una sèrie de barrancs, perpendiculars a l’alineació, que drenen el territori cap a l’Ebre i es precipiten tot obrint entre les moles calcàries valls profundes i estretes; els principals són el barranc de la Cervera (N), el de Farrúbio, el de Sant Antoni —que recull les aigües del barranc de Covalta i el de la font de la Caramella, paratge on s’ajunten salts i tolls d’aigua amb imponents parets de roca, i després s’uneix amb el de Lloret— i el de Lledó (a l’extrem meridional).

Els vessants de solell d’aquestes serres, encarats cap a la vall baixa de l’Ebre, apareixen desboscats. Formacions arbustives esclarissades recobreixen amb insuficiència el rocam, que pren així un aspecte encara més aspre. Els boscos, les pinedes de pi roig i la pinassa, amb el boix ocupant el sotabosc, no apareixen fins prop dels 1.000 m i formen aleshores un tapís continu a l’obaga interior, més plana. Dominades pel vent, les crestes tenen un matollar ras d’eriçons. La plana que s’estén al peu dels Ports, amb un pendent suau vers l’Ebre, es troba revestida per gairebé una monocultura d’oliverar; l’horta queda limitada a les fèrtils terres al·luvials pròximes al riu.

Pel que fa a la temperatura, els mínims al mes de febrer no acostumen a ser inferiors als 6°C i les màximes es donen als mesos de juliol i agost i són pels voltants dels 20-25°C. Quant a la pluviositat, hom pot assenyalar la diferència existent entre les planes on hi ha els dos nuclis de població del terme, que és als voltants dels 500 mm⁄any, i la que es dóna a la serralada dels Ports, on pot superar els 800 mm. El vent és un altre element climàtic diferenciador, que en el cas de Roquetes cal esmentar especialment, ja que baixa dels Ports i assoleix una gran velocitat a través dels anomenats bufadors o corredors per on es canalitzen aquestes masses d’aire. El terme municipal de Roquetes participa en dos espais naturals: el dels Barrancs de Sant Antoni-Lloret-la Galera (83 ha) i els Ports (5.613 ha).

El Poble

La ciutat de Roquetes es troba a 14 m d’altitud, a l’extrem nord-oriental del seu terme, formant gairebé un continu amb els nuclis del barri de Ferreries (al SE) i de Jesús (NE), a la ciutat de Tortosa. El nucli antic, que s’estén a la dreta del canal de la Dreta de l’Ebre, té les construccions més antigues, dels primers decennis del segle XVIII, entorn de la plaça del Pou (denominació popular de l’illa, compresa entre el carrer de Sant Antoni i el carrer de Sant Martí), però la disposició de la trama urbana mostra una clara tendència en el creixement urbanístic a seguir les principals vies de comunicació que creuen la població, tant la carretera provinent de Mas de Barberans, que enllaça amb la Raval de Crist, com la que ho fa des d’Alfara i els Reguers, on s’ha format la Raval Nova. El sector ciutadà més espaiós és el que uneix el carrer Major i la carretera d’accés a Tortosa per Ferreries.

Entre els edificis més notables cal fer esment de l’església parroquial de Sant Antoni de Pàdua, bastida vers el 1826, de tipus classicitzant i campanar de torre quadrada damunt l’angle dret de la façana, i també les cases de la Vall del Marquès, l’Hort de Croells, la Torre d’en Fil i la Torre d’en Segura. Més al N de la ciutat, a la Raval Nova, es construí el 1975 l’església de la Immaculada i Sant Miquel.

Festes

La festa major de la ciutat de Roquetes, en honor a sant Gregori, s’escau entre els últims dies de juny i la primeria de juliol. Entre els diferents actes que tenen lloc per aquestes dates es destaca la desfilada de carrosses, l’ofrena de flors i fruits, el correfoc i el sopar de germanor.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Rodonyà

Rodonyà es un Municipi de la Comarca Alt Camp (Tarragona)
A Rodonyà hi anem el 26 de gener de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Alt Camp modifica
Població
Total 490 (2019) modifica
• Densitat 57,65 hab/km²
Llar 15 (1553) modifica
Gentilici Rodonyenc, rodonyenca

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vila-rodona (NW) i Montferri (W i S) de l’Alt Camp, Masllorenç (S), del Baix Penedès, i amb els del Montmell (NE) i la Bisbal del Penedès (E) del Baix Penedès. És situat al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Baix Penedès, al sector de l’esquerra del Gaià accidentat pels contraforts del Montmell. Comprèn el poble de Rodonyà, cap de municipi, i la urbanització de la Pineda de Santa Cristina, al sector muntanyós, compartida amb el terme municipal de la Bisbal del Penedès. Rodonyà és segons Coromines un topònim d’origen romà. Travessa el terme la carretera C-51 de Valls al Vendrell, seguida, paral·lelament, pel N, per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida.

El Poble

El poble de Rodonyà és a 312 m d’altitud, al mig del terme, a la dreta de la carretera comarcal de Valls al Vendrell. Al centre de l’agrupament urbà hi ha l’església parroquial de Sant Joan Baptista, de línies neoclàssiques; fou construïda al tercer quart del segle XVIII (obtingué la categoria parroquial a la primera meitat del segle XIX i fins el 1957 formà part de la diòcesi de Barcelona); el campanar, de planta quadrada i acabat en una torre octagonal, té ara al capdamunt els dipòsits de l’aigua. Un dels edificis més interessants és la part que resta de l’antic castell de Rodonyà, gran casal quadrangular coronat per merlets i amb porta adovellada, de traça ja renaixentista, que es trobava en mal estat el 1842, encara que després fou utilitzat com a escola. Es conserva una bona part de l’estructura externa (un sector que fou convertit en habitatges és ara abandonat) i s’han consolidat les principals parets de l’edifici.

L’ocupació romana del terme és confirmada per la descoberta d’una necròpoli de sepulcres de llosa coneguda amb el nom de Can Pedrós. Dins el terme hi ha també les ruïnes del Castellot de Mas Mateu, antiga fortalesa.

Per Sant Joan Degollat, a l’agost, se celebra la festa major d’estiu, en la qual és tradicional el pa beneït, una mena de coques fetes amb ous, farina i sucre. Per fer-les cada noia portava a la casa del comú tres ous. Un cop feta la coca el capellà la repartia a tota la gent que anava a adorar la relíquia del sant. També era tradicional de representar pels carrers el ball de Sant Joan. La tradició es mantingué viva fins al començament del segle XX.

Festes

La festa major d’hivern s’escau el cap de setmana més proper al 20 de gener, per sant Sebastià.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Les Guinyoles

Les Guinyoles és un Poble del municipi de la Secuita comarca el Tarragonès
A Les Guinyoles hi anem el 2 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Tarragonès
Població
Total 1.697 (2018)
• Densitat 95,34 hab/km²
Llar 30 (1553)
Gentilici

Breu historia del municipi

El nucli urbà del poble de la Secuita (169 m i 912 h el 2006) presenta tres sectors ben diferenciats: el vell, l’eixample del segle XVIII i la urbanització actual. La plaça Major és la part originària del lloc, conté la Casa Mallafré i l’església. La Casa Mallafré s’alça a la cantonada entre la plaça Major i el carrer del Dr. Gaspà; cal destacar-ne el portal, de carreus, i dues finestres gòtiques geminades amb arcs trilobulats. L’església parroquial de Santa Maria de la Secuita data de l’edat mitjana, però ha sofert moltes transformacions. Té tres naus, d’èpoques diferents, i la central, l’única que hi havia quan es construí el temple, és gòtica; originàriament hom la cobrí amb un sostre de fusta, les bigues del qual foren decorades amb emblemes de castells i motius geomètrics i vegetals, però al segle XVIII s’hi col·locà una volta de rajoles que la tapà. Dels edificis i masos del costat del nucli de la Secuita el més destacat és la Tallada, es tracta d’un gran casal amb un bon nombre d’arcades ogivals.

Hom celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost i la festa votada de Sant Cristòfol el 10 de juliol, que inclou la benedicció de cotxes. Al mes de setembre en data variable, normalment al final de mes, es feia la festa de la Verema o del Vi.

El Poble

Al sector septentrional del terme hi ha el nucli de les Gunyoles (58 h el 2005), que presenta una estructura semblant al de Vistabella. L’edifici més remarcable és el de l’església de Sant Fructuós, construïda a la dècada de 1950 gràcies a les donacions de tot el veïnat.

Festes

La festa major de les Gunyoles s’escau el 25 de juliol, per Sant Jaume.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web