Arxiu de la categoria: Província Barcelona

Gironella

Gironella és un municipi de la comarca del Bergadà (Barcelona)
A Gironrlla hi anem el 22 de setembre de 201

Dades del Municipi

Catalunya Central
Comarca Berguedà
Població
Total 4.834 (2018)
• Densitat 710,88 hab/km²
Llar 22 (1553)
Gentilici Gironellenc, gironellenca

Breu historia del municipi

El terme arriba al S fins a la confluència de la riera de Clarà amb el Llobregat i limita, pel N i per l’E, amb el terme d’Olvan, l’extensa prolongació meridional del qual el separa amb una faixa estreta de terra del de Sagàs. Gironella limita, a més, per l’W i el NW amb el terme de Casserres i toca pel S una punta septentrional del terme de Puig-reig.

Els principals nuclis de població són la vila de Gironella, que n’és el cap, els barris dels Bassacs i de Cuenca, les colònies Viladomiu Nou i Viladomiu Vell i la urbanització de Cal Ramons.

En el document de la consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839, ja és esmentat el terme de Gironella ( Gerundella ) i també ho és l’any 905 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria d’Olvan. En aquest document Gironella figura com una de les dotacions que el bisbe d’Urgell, Nantigís, donava a aquesta església. El terme incloïa diverses possessions dels barons de la Portella, cosa que fa pensar que de fet tot el lloc era vinculat a la baronia d’aquest nom. El poble passà més tard (1369) a dependre dels barons de Pinós i Mataplana.

Gironella és avui una població ben comunicada i emplaçada en una cruïlla de camins; la principal via de comunicació és l’Eix del Llobregat (C-16), però també està connectada amb Prats de Lluçanès i Vic per la carretera C-154 i amb Casserres per una carretera local. El 1974 fou clausurada l’estació de ferrocarril de la línia de Manresa a Guardiola.

El municipi té com a eix principal el Llobregat, que el travessa pel mig de N a S; cap a l’extrem meridional conflueixen, per l’esquerra, la riera del Pontarró i, una mica més avall, també per l’esquerra i després d’un marcat revolt del riu, al límit del terme, la riera de Clarà.

El Poble

La vila de Gironella (469 m i 3 288 h el 2006), al límit NW del terme, es divideix en dues parts unides per un pont que travessa el Llobregat. A la riba dreta del riu hi ha la part moderna, al costat de la carretera. La part antiga s’alça a la riba esquerra del riu, amb cases esglaonades que s’enfilen per carrers estrets i costeruts. Algunes cases mostren encara elements medievals. El nucli es formà a l’entorn de l’església de Santa Eulàlia de Gironella, antiga parròquia i notable temple romànic, originàriament d’unes dimensions considerables. Al llarg dels segles sofrí importants modificacions, com ara l’amputació del braç meridional del transsepte, fet que alterà la primitiva planta de creu llatina. També fou modificat l’absis semicircular, que actualment és poligonal, i fou cobert més tard amb nervis gòtics. El campanar s’alça com una torre sòlida de planta rectangular. Presenta dues fileres de finestres cobertes per arcs de mig punt adovellats. 

Prop d’aquesta església, dominant la vall del Llobregat, s’alçava el castell de Gironella, residència temporal dels barons de Pinós i Mataplana. Era una edificació sòlida i imposant, però a la fi del segle XV ja se n’havia iniciat la decadència i calgué reparar-lo. Actualment només se’n conserven els murs de la base a l’W i al S, i la part baixa de la torre angular entre aquests dos murs.

Campanar de l’església nova de Santa Eulàlia de Gironella

© CIC-MOIÀ

Tota la vila era lloc fortificat i tancat ja al segle XV. Tenia un pont important damunt del Llobregat, pont que estava en construcció l’any 1389. A la fi del segle XVI Gironella passà a ésser propietat dels Agulló amb la categoria de baronia. L’any 1702 el baró Josep d’Agulló-Pinós i de Pinós fou creat marquès de Gironella per Felip V durant la cort que presidí a Barcelona. El marquesat passà posteriorment als Sentmenat, als Calvo-Encalada i als Febrer. Al segle XIX Gironella sofrí l’atac carlí de les tropes comandades pel comte d’Espanya, el qual incendià la població l’any 1839. Segons Pascual Madoz, l’incendi deixà el poble reduït a cendres i els veïns hagueren de cercar refugi als pobles pròxims; el marquès de Gironella i de Sentmenat devia cedir la pedra del seu castell en ruïnes per a la reconstrucció de les cases del poble. Però la recuperació del poble fou efectiva a partir de mitjan segle XIX gràcies a la importància que hi adquirí la indústria tèxtil. L’any 1905 s’inaugurà la primera fase de la nova església de Santa Eulàlia, obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March, i s’acabà del tot amb la construcció de l’esvelt campanar, que s’inaugurà oficialment l’any 1958. Del temple destaca també el cimbori, de dimensions considerables, i a l’interior les pintures, els vitralls i el Sant Crist, provinent de l’antiga església.

Festes

Les festes més importants de la vila són les de Pasqua, durant les quals surten les colles de caramellaires, i la festa major, el diumenge més pròxim a Sant Roc (16 d’agost). En aquestes festes es dansa el ball de l’almorratxa —o de la morratxa— que, segons alguns autors, deu datar dels volts del 1300, però probablement correspon al segle XV, i sembla que es podria vincular amb l’exercici dels mals usos feudals i relacionar-lo amb un ball festiu en què el baró confraternitzava amb el poble. El ball, que es dansa a la plaça, comença amb el passeig de tota la comitiva. Tot seguit hi ha una retirada de tots els nois llevat del que representa el senyor feudal, que queda sol amb la núvia, amb la qual balla, i amb les altres noies, amb les quals també fa un pas de dansa, i les remulla amb el perfum que porta a la morratxa. Acabat això, que ve a representar l’ofrena del primer ball de la núvia al senyor feudal, tornen els altres nois i el qui fa de nuvi pren la mà de la núvia, mentre el senyor feudal es retira. La dansa continua amb una nova coreografia.

Altres festes populars són: l’Ouada a la font del Balç el primer diumenge després de Pasqua, la revetlla de Sant Cristòfol (juliol) i la romeria a les capelles de Sant Antoni i Sant Marc del barri dels Bassacs el 25 d’abril. Podem destacar dos actes més: les Jornades Internacionals de Llengua i Cultura Catalana que es fan l’última quinzena de juliol i la primera setmana d’agost i en les quals es fan cursets per a universitaris europeus que coneguin la llengua catalana, i la concentració de motos el diumenge més proper a Sant Josep, al març.

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

Gavà

Gavà és un municipi de la comarca Baix Llobregat
A Gavà hi anem el 12 de decembre de 201

Dades del municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Població
Total 46.705 (2018)
• Densitat 1.518,37 hab/km²
Llar 37 (1553)
Gentilici Gavanenc, gavanenca

 

Breu historia del municipi

Breu historia del municipiEl terme municipal s’estén des del litoral fins a la serra de Ponent, darrers contraforts del massís de Garraf. Limita amb els termes de Sant Climent de Llobregat (NE) i de Viladecans (E) per la riera de Sant Llorenç, que fa de partió de termes ja prop de la seva capçalera sota la serra de Roca Salena, més amunt dels contraforts del Sitjar, fins a l’estany de la Murtra, ran del litoral. A migdia hi ha la mar, i a ponent el municipi confronta amb el de Castelldefels des de la Pleta del Cérvol (314 m), pel turó d’en Vinader (186 m), i un petit tram de la riera dels Canyars, que desguassa directament a la mar. Encara més a ponent, per un petit sector, termeneja amb el municipi de Sitges, de la comarca del Garraf, des de la Pleta del Cérvol esmentada, pel puig d’Olla (426 m) i el Bassot de l’Arbre, fins al turó del Campgràs, pertanyent al massís de la Morella, ric en avencs i en coves. A tramuntana el municipi confronta amb Begues, des del darrer turó esmentat, i passa prop de Coll Sostrell, entre la serra de Can Perers (467 m) i les Agulles (552 m), ja en terme de Begues; el termenal segueix després per sobre el Fondo del Maset, pel cim del puig de la Desfeta (522 m) i el vessant de ponent de la serra de Roca Salena (291 m). Per tot el sector muntanyós del terme neixen diversos rierols, com el torrent de Canal Negra, el de la Vall de Joan i el del Sot del Celler, que passa per la Sentiu; tots tres desemboquen a la Riera Seca per formar la riera dels Canyars. Més al cantó de llevant, la riera de les Parets passa pel cap del terme municipal, com la de Sant Llorenç, que aleshores pren el nom de riera de Gavà. El municipi comprèn el poble de Gavà, que n’és el cap, el raval de Ca n’Espinós i diverses urbanitzacions, com Bruguers, la Pineda, Can Ribes, Can Llong, les Dunes, la Pava, Pine Beach, etc. La via principal de comunicació havia estat tradicionalment la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell (C-245 i C-246). Segons la tradició, l’antigor d’aquest camí es remunta a l’època romana, cosa que confirmarien els vestigis d’antigues vil·les que s’arrengleren al llarg d’aquest traçat. En aquest sentit, s’ha de tenir en compte, també, que la línia de costa a l’època antiga corria vora l’antic camí ral de València, on s’han trobat restes d’embarcacions romanes. Una altra carretera és la de Gavà a Begues, per sota del castell d’Eramprunyà, antic camí carreter que s’unia amb el camí ral. Des de Gavà, pel raval de Can Tries, a la riera de Sant Llorenç, es pot arribar fins a Sant Climent. Actualment, l’enllaç més directe amb Barcelona és l’autovia de Castelldefels (C-32), per mitjà d’un ramal que surt de la pineda dels Nou Rals, on hi ha el nucli de Gavamar, i l’autopista de Garraf (C-32), que té una sortida al mateix terme. El 1881 hi fou inaugurada l’estació de ferrocarril de la línia Barcelona-Vilanova i la Geltrú.

El Poble

El poble de Gavà (9 m d’altitud) és al pla, sota la serra de les Ferreres (134 m). Actualment forma un continu urbà amb la veïna població de Viladecans. El nucli antic del poble de Gavà conserva l’estructura que tenia als segles XVI i XVII, segons plans antics que es conserven a l’arxiu de la baronia, formada per dos eixos centrals, que són el carrer Major i el de Capdecreus, i limitada a tramuntana pel carrer de Sant Pere. Per un pla del 1850 veiem que el carrer de Sant Nicasi, o camí antic de les Canals, ja era habitat i que s’havia obert el carrer de Sant Isidre. Sorgiren diversos ravals: el de Calders, a l’actual cruïlla dels carrers de Sant Nicasi i de Sant Pere. El raval de la Fassina d’en Moliner (entre els actuals carrers d’en Fortià Casanovas i d’Artur Costa), el de Cal Fuentes (mas ran del carrer de Sant Pere, a ponent del raval de Calders), el de Molins, a l’antic carrer de la Font, davant la rectoria, el de la Palla, entre l’antic Carrer Nou i el carrer Major, i el raval de Cal Todo (abans dit del Bosqueter Negre), entre els carrers de Sant Nicasi i de Sant Joan. El carrer de les Parres tancava el clos per tramuntana. Els espais interiors es continuaren edificant fins que l’increment de població als primers decennis del nou-cents desbordà els límits antics. A la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell, en una raconada de la riera de Sant Llorenç, als Rierals, va néixer el barri de la Barceloneta, davant la fàbrica Roca. Sota la via del tren, on ja hi havia diverses indústries, entre les quals la fàbrica d’hules, s’inicià una barriada que no prosperarà perquè el pla del 1959 va preveure que la zona fos d’ús industrial. Els anys vint s’inicià a ponent la urbanització de les Colomeres, que avui és una de les barriades més densificades, i hom ha substituït els xalets primitius, de planta baixa i jardí, per blocs alts de pisos; el barri és limitat al NW per la carretera de Begues i els primers replans de la serra de les Ferreres, per ponent per la moderna via de Joan Carles I, que limita el nucli urbà actual i enllaça amb la carretera de Santa Creu de Calafell. Al SW del nucli antic es formà el barri de les Panes, darrere la fàbrica Serra Balet, unit amb l’anterior per l’avinguda de Joan Maragall, segurament el millor encert dels urbanistes dels anys cinquanta; a llevant d’aquesta, l’avinguda d’Àngela Roca portà a la urbanització del desaparegut parc modernista anomenat American Lake. Finalment, cal mencionar que al decenni dels seixanta s’urbanitzà el terreny del Mas Tintorer. L’església parroquial de Sant Pere de Gavà, amb el seu campanar, va ser construïda el 1942 per l’arquitecte Amadeu Llopart i Vilalta, al mateix lloc de l’església anterior, cremada el 1936. És de maó vist, seguint l’estil italianitzant que va fer reviscolar a la postguerra Raimon Duran i Reynals, d’una nau amb transsepte i cúpula al creuer coronada per un llanternó hexagonal. L’església anterior reemplaçava la que havia estat destruïda per les tropes castellanes allotjades a la vila durant la guerra dels Segadors. Aquesta església és documentada el 1281, i el 1303 ja apareix com a parròquia. Dels edificis d’interès artístic que es conserven a Gavà cal mencionar alguns casals del segle XVIII, com la Casa Gran de la família Tresols, del XIX; la Torre Lluc i la Casa Planes i Creuet, neoclàssica. També, el conjunt de cases de la pagesia, construccions modestes del XIX al carrer de Sant Nicasi.

Festes

Gavà manté una notable vida cultural, cívica i esportiva, com ho reflecteix el gran nombre d’entitats i associacions. Entre les corals cal esmentar la Societat Coral la Igualtat, d’una gran tradició, que va ser fundada el 1895, l’Agrupació Fotogràfica i la Unió Muntanyenca Eramprunyà. El teatre és representat per diversos grups que, entre altres sales, disposen de l’Auditori Municipal Joan Maragall. Entre les entitats esportives destaquen el Club de Futbol Gavà, que existeix des de les primeres dècades del segle XX, i l’equip de beisbol. Pel que fa a les institucions culturals de Gavà, es pot mencionar el Casal Municipal de Cultura “American Lake” i sobretot el Museu de Gavà, que s’ha distingit en la tasca de promoció cultural. És emplaçat a la Torre Lluc, constituïda al segle XIX a l’indret de l’antic Mas Comes; la Torre Lluc, que disposa d’uns espaiosos jardins clàssics, avui parc municipal, estatja també la Casa de Cultura. El museu conté diverses col·leccions de materials arqueològics procedents d’excavacions del terme i de fora. De Gavà es destaquen especialment els materials de les mines neolítiques de Can Tintorer, les mines amb galeries més antigues d’Europa (obertes al públic el 1993), dels quals destaca l’anomenada Venus de Gavà, que té més de 5.800 anys d’antiguitat. Hi ha també restes del poblat ibèric del Turó del Calamot i els d’època romana apareguts en les extraccions d’àrids de les Sorres i d’altres llocs. El museu s’encarrega, a més, de la recollida de patrimoni natural de la Murtra i el massís de Garraf i de l’arxiu històric. Per Nadal té lloc la representació dels Pastorets, recuperada el 1983, en la versió de Josep Maria Folch i Torres des del 1939, i la dels Pastorets del Ferrer Magí, d’Enriqueta Capellades, organitzats pel Centre Cultural, que depèn de la parròquia de Sant Pere. De les festes del Carnaval es destaca el ball de la tornaboda, el diumenge a la tarda, tradició recuperada a partir del 1980. Aquesta dansa és compartida amb Viladecans. Dies després de les falles valencianes de Sant Josep, al març, la Casa de València de Gavà organitza una falla amb la tradicional cremà mascletà. Per l’abril se celebren una sèrie d’actes dins el marc de la Fira de l’Espàrrec. La festa més destacada és la festa major d’estiu, que s’escau al més de juny, per Sant Pere. Pel desembre se celebra la festa major de Sant Nicari, que segons la tradició va deslliurar la població d’una epidèmia de pesta. Per aquesta ocasió es reparteixen panets votius fets amb comí. D’entre els aplecs es destaquen el de Dilluns de Pasqua i Pasqüetes a l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers, la tradició del qual es remunta al 1540, i l’aplec a l’ermita de Sant Miquel d’Eramprunyà, que se celebra el diumenge pròxim al 29 de setembre. Entre les celebracions o actes més moderns cal destacar el Festival Internacional de Cinema i Vídeo del Medi Ambient, el Festival Internacional de Titelles i la Mostra de Teatre Amateur de Gavà

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament web

Enciclopèdia catalana

 

Gurb

Gurb és un municipi de la comarca de Osona
A Gurb hi anem el 16 d’abril de 2014

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Osona
Població
Total 2.654 (2018)
• Densitat 51,43 hab/km²
Llar 94 (1553)
Gentilici Gurbetà, gurbetana

Breu historia del municipi

És al bell mig de la Plana de Vic, al sector més planer. Limita al N amb Santa Cecília de Voltregà, les Masies de Voltregà i Manlleu, a l’E amb les Masies de Roda, Roda de Ter, Tavèrnoles i Folgueroles, al S amb Vic i a l’W amb Sant Bartomeu del Grau.

Com tots els municipis d’aquest sector ponentí de la Plana, té com a límit W la serra que separa la Plana del Lluçanès, on la frontera del terme de Gurb va de l’extrem del pla de Sant Sebastià, sobre Monellots, davalla a la riera de Sant Joan i fins a la de Sant Bartomeu, que continua fins prop del cap de la costa de Sant Bartomeu del Grau. Després li fa d’espona la cinglerada de Sant Bartomeu fins al cimal de Santa Perpètua. A la banda N, el terme arriba fins a la riera de Sorreigs i el Ter. A l’E comença al sector final del Gurri, d’on va a la barriada de la Creu de Codines, límit amb Roda de Ter, segueix la carretera de Vic cap a Roda i torna al Gurri. Finalment, pel sector S, segueix el petit Pimentol, que separa els termes de Vic i de Gurb, per arribar fins a l’ermita de Sant Sebastià. Aquest petit sector muntanyós del terme té alçades que oscil·len entre els 700 i els 800 m. La resta del municipi es troba entre els 470 i els 500 m, i consisteix en una gran planura trencada per turons, com els de Mont-ral, Palau o Granollers de la Plana. Biogeogràficament les terres del municipi de Gurb es troben dins el domini de la vegetació eurosiberiana i potencialment es faria un bosc de roure martinenc ( Buxo-Quercetum pubescentis ).

El terme comprèn la caseria de l’Esperança, centre administratiu del municipi, que té una població disseminada. Tot i que no és el municipi més extens de la comarca d’Osona, ni tan sols de la Plana, és el més densament poblat de masies. També hi ha les caseries de Granollers de la Plana (o simplement Granollers), de Gurb, de Sant Julià Sassorba i Vespella, a més de la urbanització Serrabonica.

El terme de Gurb, pel fet de resseguir una bona part dels límits de la ciutat de Vic, és travessat per moltes de les carreteres radials que en surten, com les que porten de Vic a Berga per Prats de Lluçanès, la de Vic a Sant Bartomeu del Grau, la C-17 de Barcelona a Ripoll, la de Vic a Manlleu i la de Vic a Olot per Roda de Ter. També és travessat per la via del ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, i hom pot seguir bé l’antic camí ral de Puigcerdà, que conserva encara restes de l’antiga Creu de Mitja Via, entre els masos del Pradell i Puigllong.

El Poble

A la caseria de Gurb (1 600 h el 2005), al NW de la de l’Esperança, hi ha la parròquia més important del terme, Sant Andreu de Gurb, composta pràcticament d’una església romànica del segle XII amb un gran absis llis i un petit creuer, molt transformada pels afegitons, les capelles i les renovacions de segles moderns. Té encastada, prop de l’absis de l’església, una antiga imposta preromànica esculpida, força deteriorada. El campanar i la portada corresponen a segles posteriors.

De la caseria de Granollers de la Plana (339 h), destaca la parròquia de Sant Esteve de Granollers que s’aixeca sobre un petit puig, al peu mateix de la carretera de Vic a Manlleu. La seva demarcació s’estén pel sector més planer del terme. És la parròquia documentada de més antic, des del 903, però no en resta cap vestigi anterior a la reedificació del segle XI. L’església actual fou aixecada i consagrada el 1088. És l’edifici romànic més remarcable del terme, sobretot pel seu gran absis, decorat amb lesenes i arcuacions llombardes. L’interior conserva tota la nau, amb dos arcs torals. Sota l’altar major hi ha la sagristia, en un indret que ha de correspondre a una antiga cripta, amb finestres a la part baixa de l’absis. Té l’afegitó d’una gran capella del Santíssim, moderna, i també una capella del Roser, a la part de migdia, sota la qual hi ha la cripta o panteó de la família Abadal del Pradell, on hi ha enterrat el notable historiador català Ramon d’Abadal i de Vinyals. Té també una moderna rectoria i un espai de jardins entorn de l’església, que converteixen l’antic puig de Granollers en un indret acollidor i en una bonica miranda de la Plana

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Fonollosa

Fonollosa és un municipi de la comarca del Bages
A afonollosa hi anem el març de 2019

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Limita al S amb Aguilar de Segarra i Rajadell, al N i al NW amb Sant Mateu de Bages i a l’E amb Sant Joan de Vilatorrada.

El territori és afaiçonat pels altiplans estructurals de Fonollosa (527 m) i de Fals (480 m ), a banda i banda de la riera de Fonollosa —dita també de Fals—, afluent per la dreta del Cardener i nodrida pels torrents de la Vall, del Màrtir, de Cererols i de Perejutge. La serra de Castelltallat i els seus replans del vessant de migdia constitueixen el sector septentrional del terme, d’on davallen diversos torrents, no pas continus, que aboquen les aigües a la riera de Fonollosa. Gairebé la meitat del territori és ocupada pels boscos de pins, tot i que també hi ha alzines i alguns roures.

El municipi comprèn, a més del poble de Fonollosa, cap administratiu, els pobles de Camps i Fals, el Raval de les Oliveres, els ravals del Paisà i Pocafarina, el nucli de Canet de Fals i nombroses masies esparses entre les quals mereixen un esment particular algunes com Jaumandreu, Montconill, fills de la qual foren Joan i Lluís Muncunill i Parellada, el Molí de la Boixeda (convertida en restaurant), la Torre o el Grauet (de Fals), el Soler, Clarena i Caselles (de Camps) i la Vall (de Fonollosa).

Travessa el terme una carretera local de Sant Joan de Vilatorrada a Aguilar de Segarra

El Poble

El nucli de Fonollosa (525 m; 279 h el 2006), on hi ha l’església parroquial, és situat al peu de la carretera de Calaf a Manresa.

El lloc de Fonollosa —amb el nom d’origen evidentment botànic— és documentat des de la primeria del segle XI. Fonollosa fou senyoria de la casa comtal, i després ducal, de Cardona, com també ho foren Camps i Fals.

 

Festes

La vida cultural del poble és a càrrec de l’Associació Cultural Recreativa de Fonollosa. Hi ha, també, diverses instal·lacions esportives. Fonollosa celebra la festa major el diumenge després del 18 d’agost, festivitat de Santa Elena, que és la patrona del poble. També és tradició que el segon diumenge després de Pasqua s’organitzi un aplec de caramellaires conjuntament amb les colles d’Aguilar de Segarra, Rajadell i Castellfollit del Boix

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Casserres

Casserres és un municipi del Bergadà
A Casserres hi anem el 22 de setembre de 2019

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Berguedà
Població
Total 1.572 (2018)
• Densitat 53,29 hab/km²
Llar 31 (1553)
Gentilici Casserrenc, casserrenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb el d’Avià i amb l’enclavament de Sant Quintí de Montclar, que pertany al municipi de Montclar; a l’W amb els termes de l’Espunyola i Montclar; al S amb els de Puig-reig i Viver i Serrateix i a l’E amb els d’Olvan i Gironella. Inclou gairebé tot el curs baix de la riera de Clarà, que el travessa de NW a SE fins molt a prop de la seva confluència amb el Llobregat. Més al S el terme inclou també la capçalera de la riera de Merola, que més avall li fa de frontera amb el terme de Puig-reig. D’altra banda, pel NE, un petit tram del Llobregat li fa de límit amb el terme d’Olvan. Des del punt de vista morfològic, el territori és format pels replans estructurals que afaiçonen el paisatge del Baix Llobregat i, per aquest motiu, presenta nombrosos sectors planers, sovint escalonats i retallats pels corrents fluvials i les torrenteres.

Els principals nuclis de població són la vila de Casserres, que n’és la capital, la caseria anomenada la Rectoria de Sant Pau, unitat que es correspon de manera aproximada amb la demarcació de l’antic terme parroquial de Sant Pau de Casserres, i dues colònies, l’Ametlla de Casserres, també denominada l’Ametlla del Monegal o bé, simplement, l’Ametlla, i el Guixaró, dita també Comelles i el Guixaró o Colònia Guixaró-Viladomiu. El terme comprèn a més l’antic llogaret disseminat de Fonogedell.

El nom del municipi prové del de Castrum serris (“castell de les serres”) per tal com hi hagué una fortalesa situada a la part alta del terme que domina la vall del Llobregat. És esmentat l’any 798, en què Lluís I el Piadós encarregà al comte Borrell de conquerir i reorganitzar el país i d’establir-hi una línia de fortificació que tenia com a punts Cardona, Casserres i Osona. No hi ha dubte que el Casserres fortificat fou el del Berguedà i no el monestir homònim d’Osona com s’ha pretès, ja que aquesta fortificació lliga amb la línia defensiva, l’establiment de la qual és descrit per l’Astrònom, el cronista anònim i biògraf del rei Lluís el Piadós.

La vila de Casserres és comunicada amb l’Eix del Llobregat (C-16) per dues carreteres locals que, partint de la vila, van a parar respectivament a Gironella i Puig-reig. Una tercera carretera enllaça amb la C-26, de Berga a Solsona.

El Poble

La vila de Casserres (617 m i 1 270 h el 2005), documentada des dels últims segles medievals com a “barri”, es va formar a partir d’un llarg carrer que unia el castell amb l’església de l’Àngel Custodi. Del castell, que probablement era situat al lloc on posteriorment fou construït l’actual ajuntament, no en queda cap resta, però durant els segles VIII-XIII fou una gran fortalesa i tingué un paper decisiu en el procés de repoblació i reconquesta del territori. El carrer, o barri, de Casserres era format per cases unifamiliars amb parets mitgeres, les quals es reformaren durant els segles XVII i XVIII; avui se’l coneix amb el nom de carrer Major i plaça de la Creu, i encara es conserven cases d’aquests segles i també algun element gòtic, com la finestra de Cal Biel.

Dins el nucli de la població de Casserres es manté la casa Bernadàs, que conserva tota l’estructura antiga. L’arbre genealògic de la família Niubò s’inicia el 1603, però la casa conserva pergamins que es remunten al segle XIV, en què el nom de la família era Bernadàs.

El poble era fortificat a l’edat mitjana. Al segle XIV hi fou construïda una església nova, consagrada el 1380 sota l’advocació de l’Àngel Custodi. Posteriorment, en ésser cremada tota la població, el 1653, calgué reedificar l’església, que s’inicià el 1668 i fou acabada el 1681 amb l’advocació de Nostra Senyora dels Àngels, que manté actualment. És una gran església barroca formada per tres naus i capelles laterals, amb un transsepte marcat i el presbiteri quadrat. El campanar de torre és quadrat i la façana, orientada a ponent, té una porta amb frontó triangular. Destaca el retaule barroc de la nau principal, construït al voltant del 1704 per Segimon Pujol.

 

Festes

La vila celebra la festa major el diumenge més proper al 24 d’agost, festivitat de Sant Bartomeu, el seu patró. Per Nadal es fan els tradicionals Pastorets, una xocolatada, la missa del Gall i el 5 de desembre la Fira Comercial de Casserres. La festa major d’hivern s’escau per Sant Josep, al març. Per Pasqua es fa una ouada popular i 15 dies després d’aquest tradicional àpat col·lectiu, des de l’any 1982, se celebra una trobada de caramellaires (s’hi troben de 25 a 30 colles de caramelles) que coincideix amb una fira d’artesania.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Canaletes Poble de Cabrera d’Anoia

Canaletes és un poble del municipi de Cabrtera d’Anoia
A Canaletes hi anem el 31 de març de 2019

Dades del Municipi

Barri i cap del municipi de Cabrera d’Anoia, al S del terme.
Població:

126 h

[2009]

Es formà a partir del s XVIII i es divideix en dos petits nuclis (el Mas de Canaletes i el Raval) a banda i banda de l’antic mas de Canalet

Breu historia del municipi

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopèdia catalana

Castellfolit de Riubregós

 

Castellfollit de Riubregós és un municipi de l’Anoia
A Castellfollit de Riubregós hi anem el 2 de juny de 2019 

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Població
Total 156 (2018)
• Densitat 5,95 hab/km²
Llar 41 (1553)
Gentilici Castellfollitenc, castellfollitenca

Breu historia del municipi

El municipi de Castellfollit de Riubregós té 26,21 km 2 . Limita al N amb Torà (Segarra), a l’E amb l’enclavament d’Enfesta (la Molsosa, Solsonès) i amb Calonge de Segarra, al S amb Pujalt i a l’W amb Estaràs i amb Ivorra (els dos també de la Segarra). Dista uns 10 km de Calaf i uns 7 de Torà i es troba més ben relacionat amb les terres de la Segarra pròpiament dita, vers on van les aigües del Llobregós o Riubregós, que amb la Segarra Calafina, però el fet de pertànyer a la província de Barcelona, de la qual és el darrer poble, i de trobar més bons serveis a Calaf, decanten la població cap a l’àrea comercial de Calaf. La seva parròquia fou sempre del bisbat d’Urgell i després del de Solsona, mentre que la resta de pobles del sector de Calaf foren sempre de Vic. El fet d’adscriure el terme a la província de Barcelona i al partit judicial d’Igualada al principi del segle XIX va decantar des d’aleshores aquest terme vers l’Anoia, a la Segarra Calafina.

El cap de municipi, Castellfollit de Ruibregós, es troba situat vora la carretera C-1412 que, sortint de la A-2, passa per Calaf, Castellfollit i Torà, i s’endinsa aleshores dins de terres segarrenques fins a Ponts i més enllà, al Pallars Jussà fins a Tremp. Antigament hi havia dos camins que travessaven el terme: el camí reial i el camí de la sal. Per aquest darrer passaven els traginers de sal, presents durant bona part de la història de la població. Tota la vida del terme se centra a la vall excavada del Llobregós entre els guixos, les sorres i les margues oligocèniques.

El Poble

El poble de Castellfollit de Riubregós (482 m d’altitud) és a la confluència del Torrent Magre amb el Llobregós, arrecerat a la serra ocupada per les restes del castell Follit. Es mostra com un típic poble de carrerons estrets, cases que llueixen llindes dels segles XVIII i XIX i plaça Major porticada. L’església de la Mare de Déu del Roser fou bastida al segle XVII tot substituint en la parroquialitat l’antiga de Santa Maria del Priorat, massa allunyada de la població. En una capella lateral guarda una interessant imatge de la Mare de Déu de Montserrat, d’estil gòtic tardà, procedent de Santa Maria del Priorat.

Carrers de Castellfollit de Riubregós

© C.I.C.-MOIÀ

El castell de Castellfollit, molt malmès pels estralls de les guerres, en especial per la voladura que hi féu el 1822 el general Mina quan el va arrasar i amb ell la població, conserva encara restes notables de murs i de dependències, una de les quals amb volta i grafits amb dibuixos medievals, en què es destaca una antiga edificació, uns cavallers i l’escut dels Cardona, cosa que permet de datar-los al principi del segle XIV, quan el castell va passar a l’òrbita dels Cardona. A més del castell pròpiament dit, té dues torres albarranes als dos puigs que l’envolten, les quals formaven una línia defensiva de primer ordre.Festes

La població celebra la festa major d’hivern per Sant Vicenç, al gener, i a l’agost es fa la festa major de Sant Roc, patró del poble. Al juliol i a l’agost se celebra, un diumenge al mes, la Firantiga, on es poden comprar i vendre antiguitats.

Fotos

Clica  i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Callús

Callús és un municipi de la comarca del Bages
A Callús hi anem el 19 d’abril de 2018

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

El terme limita al NW amb el municipi de Súria, al NE-E amb Castellnou de Bages, a l’E amb Santpedor, al S amb Sant Joan de Vilatorrada i a l’W amb el límit oriental de Sant Mateu de Bages. El municipi comprèn, a més del poble de Callús, cap administratiu, els ravals de Can Cavaller i del Cortès, el barri dels Manxons, la caseria de Viladelleva i la colònia d’Antius, a més de diversos masos esparsos.

El territori, generalment planer, és esglaonat a les terrasses fluvials del Cardener i als altiplans estructurals de la depressió bagenca. A llevant i a ponent, el territori resta clos pels sectors muntanyosos de Castellnou i Sant Mateu, respectivament, mentre que cap a la banda de Santpedor forma part encara del Pla de Bages estricte. La riera de Vallverd (o Bellver), o de les Feixes, de règim torrencial, que aflueix al Cardener després de drenar el sector ponentí del terme de Castellnou i fa de límit oriental del municipi de Callús, és l’únic corrent d’aigua remarcable; a part, naturalment, el riu esmentat, que és l’eix vertebral i el principal atractiu del seu paisatge.

Travessa el terme la carretera comarcal C-55 de Manresa a Solsona, que a l’altura del poble de Callús té un trencall per l’esquerra que mena, mitjançant una carretera local, al poble de Sant Mateu de Bages.

El Poble

El primer nucli de Callús es formà a redós de l’antiga parròquia de Sant Sadurní de Callús. El temple vell, documentat des del segle XII i situat a 331 m, al N del nucli de població i pròxim a les ruïnes del castell, és tot un símbol del que havia estat el poble abans de la industrialització: un poble rural de cases escampades, algunes al cim dels turons i les serres que configuren el territori. En establir-se les fàbriques a la vora del riu i formar-se el nou poble de Callús (260 m), es féu patent la necessitat de traslladar el centre religiós més a prop d’on vivia el major nombre de feligresos i que havia esdevingut el nucli ensems industrial, comercial i de residència. El 21 de novembre de 1926 fou col·locada la primera pedra del nou temple parroquial, que no pogué ésser beneït fins el 10 d’agost de 1940. El campanar data de l’any 1951. El 1991 va ser inaugurat el nou edifici de l’ajuntament. El 2006 el poble tenia 1 409 h.

Parròquia de Sant Sadurní de Callús

© C.I.C. MOIÀ

El castell de Callús és situat a la dreta de la carretera de Manresa a Solsona, passat el nucli de Can Cavaller, i només se’n poden veure algunes restes: un basament de mur circular de la torre i, tot al voltant, llevat de migjorn, fragments de mur.

.Festes

Pel que fa a l’activitat cultural, hom destaca, el Patronat Municipal de les Arts (1984). També hi ha diversos grups i instal·lacions esportius. Malgrat que el patró de Callús és sant Sadurní, la festa major s’escau el cap de setmana després de Sant Joan, al juny. Des del 1972 se celebren les festes de tardor el cap de setmana més proper al 12 d’octubre. Per Pasqua es fan les caramelles i al novembre, en data variable, el ball de quintos

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopèdia catalana

calldetenes

Calldetenes és un municipi de la comarca de Osona
A. Calldetenes hi anem el 6 de març de 2018

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Osona
Població
Total 2.497 (2018)
• Densitat 430,52 hab/km²
Llar 21 (1553)
Gentilici Calldetenenc, calldetenenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Calldetenes, un dels més petits de la Plana, limita al N amb les terres de Folgueroles, a l’W amb Vic, al SW amb Santa Eugènia de Berga i al SE i l’E amb el terme de Sant Julià de Vilatorta. El terme, que forma un sector planer amb una altitud mitjana d’uns 500 m, té el punt més elevat a les terres de margues blavoses de la serra de San Marc (579m) i a la de l’Eimeric. La part superior del terme és drenada per la riera de Sant Martí, o antic riu de Peres, la qual desguassa al Gurri per la dreta i en part forma límit natural amb Folgueroles.

Biogeogràficament, el terme es troba dins del domini potencial del bosc de roure martinenc ( Buxo-Quercetum pubescentis ).

El terme comprèn, a més del poble de Calldetenes, cap del municipi, el petit agrupament de Sant Martí de Riudeperes i una important sèrie de masos esparsos arreu. El raval anomenat de Santa Eugènia o el Serrat de Calldetenes, que en part pertanyia a Santa Eugènia de Berga, va integrar-se al terme de Calldetenes el 1995. Travessa el terme d’W a E un tram de la carretera N-141d que uneix Vic amb Vilanova de Sau i fins al pantà. Aquesta carretera connecta amb l’Eix Transversal (C-25) que circula pel terme de N a S. Prop de la connexió surt una carretera local cap a Sant Julià de Vilatorta i cap a les Guilleries.

Calldetenes és el nom oficial del municipi d’ençà que el 1965 substituí al de Sant Martí de Riudeperes (durant el període 1937-39 ja es canvià el nom tradicional pel de Calldetenes). Encara que el nom municipal sigui d’atribució tan moderna, el seu origen és molt remot, ja que la vila rural o gran propietat de Tenes consta des del 941 i el topònim de Call de Tenes és documentat ja el 1346.

El Poble

El poble de Calldetenes (489 m i 2 054 h el 2005) és situat al sector de ponent del terme, just al límit amb els termes de Santa Eugènia de Berga i de Vic. Part del creixement urbà del poble s’ha produït dins el terme de Vic.

Façana principal de l’església parroquial de Calldetenes (Osona)

© C.I.C – MOIÀ

El centre tradicional del poble és situat al voltant de la Plaça Gran i l’església parroquial. El temple fou erigit al segle XVIII per decisió del bisbe de Vic, Antonio Manuel de Hartalejo, i va dependre inicialment de la de Sant Martí de Riudeperes. El mateix bisbe, mercedari, que pertanyia a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, en va dibuixar els plans i va pintar uns quadres que en guarnien el presbiteri. La nova església, dedicada pel bisbe a la Mare de Déu de la Mercè, es va inaugurar el 1778 i cent anys més tard s’erigia en parròquia independent.

L’any 1989, les obres de remodelatge de l’avinguda de Pau Casals motivaren el trasllat del centre de la població a l’altra banda de la carretera, vers la plaça de l’11 de Setembre, on es construí un nou edifici de l’ajuntament i altres serveis per a la població (centre cultural, consultori, etc).

Festes

Entre les principals festes que se celebren anualment cal esmentar la festa major, en honor a la Mare de Déu de la Mercè, al setembre, i l’aplec a l’ermita de Sant Marc, el 25 d’abril. Per les festes nadalenques es representen els Pastorets. Cal no oblidar a més l’organització del tradicional Cros de Calldetenes, al novembre, prova d’atletisme que es fa des del 1955

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

ajuntament

enciclopedia catalana

Folgueroles

Folgueroles es un municipi de la comarca de Osona
A Folgueroles hi anem el 6 de març de 2018

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Osona
Població
Total 2.276 (2018)
• Densitat 216,76 hab/km²
Llar 18 (1553)
Gentilici Folguerolenc, folguerolenca

Breu historia del municipi

És al mig de la Plana, a la zona de contacte amb els vessants occidentals de les Guilleries. Limita al N amb el terme de Tavèrnoles, a l’E amb Sant Sadurní d’Osormort, al S amb Sant Julià de Vilatorta i Calldetenes, a l’W amb Vic i al NW amb Gurb.

La seva demarcació presenta, a pesar de la limitada extensió del seu territori, una gran varietat de matisos, i geològicament els materials que formen les terres del terme pertanyen al període terciari. El municipi és planer i ple de masies vers ponent, on limita amb Vic i Gurb, i boscós i deshabitat en les fondalades de les valls de l’Arumí i del Gorg de Llitons. Tota la part que s’estén entre la població i els límits de ponent oscil·la entre els 500 m i els 550 m d’altitud, i és terreny de masos i de conreus, que alternen amb petits turonets testimoni de margues blavoses, com el de Sant Jordi de Puigseslloses (531 m) o el turó de les Mentides (525 m), ambdós importants per les seves restes prehistòriques. En canvi, per l’extrem de llevant, on confronta amb Sant Julià de Vilatorta i Tavèrnoles, sobretot a partir de la ratlla del Mas del Coll, l’Aromir i Can Garbells, és totalment deshabitat i accidentat per valls i serres, com la de Can Barretina o el serrat del Pi.

Drenen el terme les aigües del torrent de Sant Martí, que forma límit amb Calldetenes, i el torrent de Folgueroles, al qual va a parar el torrent del Cementiri, ambdós subsidiaris del Gurri, i la capçalera de la riera de Tavèrnoles, que fent límit amb aquest terme vessa les seves aigües al Ter.

Biogeogràficament les terres del sector de ponent es troben dins el domini de vegetació eurosiberiana caracteritzada pel bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), mentre que a la resta del terme hi ha un clar domini potencial de la vegetació mediterrània amb alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).

El terme comprèn, a més del poble de Folgueroles, el raval de la Ricardera, la urbanització del Pedró, també coneguda com la Roca, i el polígon industrial de Folgueroles, a més d’un nombre important de masos esparsos arreu.

Travessa el terme un braç de la carretera N-141c que va de Vic a Vilanova de Sau, a més d’altres carreteres locals que uneixen el poble amb els voltants

El Poble

El poble de Folgueroles (552 m), a 5 km de la ciutat de Vic, és format per un llarg carrer sinuós, amb interessants cases dels segles XVII al XIX, amb llindes de pedra treballada, on només consten noms dels constructors i dates. El nucli del poble es va formar a partir de la fi del segle XVI. Al llarg del segle XVIII es van crear els barris de la Ricardera i del Carrer de la Font, separats del nucli antic de la sagrera, i també es feren algunes cases al de Passavant. El 1860 la Ricardera tenia 58 cases, el Carrer de la Font, 10, i el de Passavant, 6.

A la part alta de la població, al capdamunt del carrer central, hi ha la placeta de l’Església, presidida per aquesta edificació, i a la banda de migdia hi ha el gran casal del Mas de la Sala o Bru de Sala, una de les primeres i més importants cases de la població. La seva documentació s’inicia al segle X. Hi ha construccions més modernes, i sobretot torres i xalets abundants, a la zona de migdia, rica en aigües i hortes, per on s’escola la riera de Folgueroles, continuació del torrent del Lledoner.

L’església parroquial de Santa Maria de Folgueroles ha estat objecte, a partir del 1972, d’una restauració que li ha tornat, sobretot a l’interior, l’aspecte romànic que havia perdut amb les obres i els afegitons dels segles XVII-XIX. L’església és documentada l’any 967; és un edifici de la fi del segle XI de planta rectangular, d’una sola nau i un sol absis, dedicat inicialment a santa Maria, sant Miquel i sant Joan. Aquests dos cotitulars es trobaven en dues absidioles que desaparegueren en construir-se la sagristia i uns altars laterals, iniciats el 1607. Al segle XIII hom hi afegí un atri al davant, semblant als de Sant Julià de Vilatorta i Sant Martí de Riudeperes, que protegia la portada, del segle XII. Avançat el segle XVIII s’hi construí una nova façana, amb un ample campanar d’espadanya, s’integrà l’atri a la nau primitiva i es traslladà l’antiga portada romànica a la nova façana. Cada segle i cada nova modalitat devocional hi deixaren la seva empremta. Arran de la profanació del 1936 va perdre totes les antigues imatges i retaules, la portada romànica, que fou recuperada més tard, i dos sarcòfags gòtics del segle XV, que es trobaven a la façana, sota dos arcosolis.

El Museu Episcopal de Vic conserva des del 1942 un fragment de les pintures murals que decoraven l’església. El fragment representa el Calvari, del qual només són visibles el travesser de la dreta de la creu amb el braç de Crist clavat i, a sota, la figura de la Mare de Déu, de cintura en amunt. És una pintura de marcat caràcter popular, integrada dins l’estil gòtic lineal.

D’altra banda, tot el poble respira verdaguerisme gràcies a les làpides, esteles i pedres amb fragments de les seves poesies repartides pel poble, al recent monument al Centenari de l’Atlàntida, obra de Jordi Pallàs, que presideix l’entrada de la població, i al gran monument modernista, ideat per Josep M. Pericas, que hi fou erigit el 1908 i que es troba davant l’església parroquial

Festes

Les tradicions i la cultura del país són les principals fonts d’inspiració dels grups i les associacions del poble. I és part d’aquesta cultura, la figura de mossèn Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), fill il·lustre de Folgueroles. Destaca la Casa Museu Verdaguer, construïda al segle XVII i ambientada a mitjan segle XIX amb llibres, ornaments, mobles, escultures, fotografies, estris de camp i de casa i altres peces d’aquesta època. També s’hi guarda la pila baptismal on es batejà el 1845 aquest il·lustre poeta català. El projecte de creació d’un museu a la casa pairal de Verdaguer, al carrer Major, ja s’havia anunciat l’any 1936, però no es va poder dur a terme a causa de la Guerra Civil que durà fins el 1939. La realització del projecte tampoc no va reeixir en les commemoracions del centenari del naixement de Verdaguer, el 1945, i del cinquantenari de la seva mort, el 1952 representatives de la vida local de l’època.

La ruta verdagueriana de Folgueroles es complementa amb la visita a una altra casa del carrer de Sant Jordi, que pertanyia a la família de la mare de Verdaguer i on es creu que tingué lloc el naixement del poeta, fet que recorda una làpida; amb la visita a Sant Jordi de Puigseslloses, on el poeta cantà la seva primera missa l’any 1870, amb la font del Desmai, o font del mas de la Torre de Morgadès, on hi ha un monòlit a l’Esbart de Vic i on Mossèn Cinto llegí moltes de les seves poesies i conreà la seva afecció poètica amb el grup d’esbart vigatà, i amb la visita de l’església de Santa Maria de la Damunt, freqüentada sovint pel poeta amb la seva mare quan era infant.

Folgueroles celebra la festa major el segon diumenge de setembre i el diumenge proper al 17 de maig té lloc la Festa Verdaguer, que commemora l’aniversari del naixement del poeta en la qual se celebren diversos actes culturals

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

wiquipedia

enciclopèdia catalana