Arxiu de la categoria: Província Barcelona

Gurb

Gurb és un municipi de la comarca de Osona
A Gurb hi anem el 16 d’abril de 2014

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Osona
Població
Total 2.654 (2018)
• Densitat 51,43 hab/km²
Llar 94 (1553)
Gentilici Gurbetà, gurbetana

Breu historia del municipi

És al bell mig de la Plana de Vic, al sector més planer. Limita al N amb Santa Cecília de Voltregà, les Masies de Voltregà i Manlleu, a l’E amb les Masies de Roda, Roda de Ter, Tavèrnoles i Folgueroles, al S amb Vic i a l’W amb Sant Bartomeu del Grau.

Com tots els municipis d’aquest sector ponentí de la Plana, té com a límit W la serra que separa la Plana del Lluçanès, on la frontera del terme de Gurb va de l’extrem del pla de Sant Sebastià, sobre Monellots, davalla a la riera de Sant Joan i fins a la de Sant Bartomeu, que continua fins prop del cap de la costa de Sant Bartomeu del Grau. Després li fa d’espona la cinglerada de Sant Bartomeu fins al cimal de Santa Perpètua. A la banda N, el terme arriba fins a la riera de Sorreigs i el Ter. A l’E comença al sector final del Gurri, d’on va a la barriada de la Creu de Codines, límit amb Roda de Ter, segueix la carretera de Vic cap a Roda i torna al Gurri. Finalment, pel sector S, segueix el petit Pimentol, que separa els termes de Vic i de Gurb, per arribar fins a l’ermita de Sant Sebastià. Aquest petit sector muntanyós del terme té alçades que oscil·len entre els 700 i els 800 m. La resta del municipi es troba entre els 470 i els 500 m, i consisteix en una gran planura trencada per turons, com els de Mont-ral, Palau o Granollers de la Plana. Biogeogràficament les terres del municipi de Gurb es troben dins el domini de la vegetació eurosiberiana i potencialment es faria un bosc de roure martinenc ( Buxo-Quercetum pubescentis ).

El terme comprèn la caseria de l’Esperança, centre administratiu del municipi, que té una població disseminada. Tot i que no és el municipi més extens de la comarca d’Osona, ni tan sols de la Plana, és el més densament poblat de masies. També hi ha les caseries de Granollers de la Plana (o simplement Granollers), de Gurb, de Sant Julià Sassorba i Vespella, a més de la urbanització Serrabonica.

El terme de Gurb, pel fet de resseguir una bona part dels límits de la ciutat de Vic, és travessat per moltes de les carreteres radials que en surten, com les que porten de Vic a Berga per Prats de Lluçanès, la de Vic a Sant Bartomeu del Grau, la C-17 de Barcelona a Ripoll, la de Vic a Manlleu i la de Vic a Olot per Roda de Ter. També és travessat per la via del ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, i hom pot seguir bé l’antic camí ral de Puigcerdà, que conserva encara restes de l’antiga Creu de Mitja Via, entre els masos del Pradell i Puigllong.

El Poble

A la caseria de Gurb (1 600 h el 2005), al NW de la de l’Esperança, hi ha la parròquia més important del terme, Sant Andreu de Gurb, composta pràcticament d’una església romànica del segle XII amb un gran absis llis i un petit creuer, molt transformada pels afegitons, les capelles i les renovacions de segles moderns. Té encastada, prop de l’absis de l’església, una antiga imposta preromànica esculpida, força deteriorada. El campanar i la portada corresponen a segles posteriors.

De la caseria de Granollers de la Plana (339 h), destaca la parròquia de Sant Esteve de Granollers que s’aixeca sobre un petit puig, al peu mateix de la carretera de Vic a Manlleu. La seva demarcació s’estén pel sector més planer del terme. És la parròquia documentada de més antic, des del 903, però no en resta cap vestigi anterior a la reedificació del segle XI. L’església actual fou aixecada i consagrada el 1088. És l’edifici romànic més remarcable del terme, sobretot pel seu gran absis, decorat amb lesenes i arcuacions llombardes. L’interior conserva tota la nau, amb dos arcs torals. Sota l’altar major hi ha la sagristia, en un indret que ha de correspondre a una antiga cripta, amb finestres a la part baixa de l’absis. Té l’afegitó d’una gran capella del Santíssim, moderna, i també una capella del Roser, a la part de migdia, sota la qual hi ha la cripta o panteó de la família Abadal del Pradell, on hi ha enterrat el notable historiador català Ramon d’Abadal i de Vinyals. Té també una moderna rectoria i un espai de jardins entorn de l’església, que converteixen l’antic puig de Granollers en un indret acollidor i en una bonica miranda de la Plana

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Fonollosa

Fonollosa és un municipi de la comarca del Bages
A afonollosa hi anem el març de 2019

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Limita al S amb Aguilar de Segarra i Rajadell, al N i al NW amb Sant Mateu de Bages i a l’E amb Sant Joan de Vilatorrada.

El territori és afaiçonat pels altiplans estructurals de Fonollosa (527 m) i de Fals (480 m ), a banda i banda de la riera de Fonollosa —dita també de Fals—, afluent per la dreta del Cardener i nodrida pels torrents de la Vall, del Màrtir, de Cererols i de Perejutge. La serra de Castelltallat i els seus replans del vessant de migdia constitueixen el sector septentrional del terme, d’on davallen diversos torrents, no pas continus, que aboquen les aigües a la riera de Fonollosa. Gairebé la meitat del territori és ocupada pels boscos de pins, tot i que també hi ha alzines i alguns roures.

El municipi comprèn, a més del poble de Fonollosa, cap administratiu, els pobles de Camps i Fals, el Raval de les Oliveres, els ravals del Paisà i Pocafarina, el nucli de Canet de Fals i nombroses masies esparses entre les quals mereixen un esment particular algunes com Jaumandreu, Montconill, fills de la qual foren Joan i Lluís Muncunill i Parellada, el Molí de la Boixeda (convertida en restaurant), la Torre o el Grauet (de Fals), el Soler, Clarena i Caselles (de Camps) i la Vall (de Fonollosa).

Travessa el terme una carretera local de Sant Joan de Vilatorrada a Aguilar de Segarra

El Poble

El nucli de Fonollosa (525 m; 279 h el 2006), on hi ha l’església parroquial, és situat al peu de la carretera de Calaf a Manresa.

El lloc de Fonollosa —amb el nom d’origen evidentment botànic— és documentat des de la primeria del segle XI. Fonollosa fou senyoria de la casa comtal, i després ducal, de Cardona, com també ho foren Camps i Fals.

 

Festes

La vida cultural del poble és a càrrec de l’Associació Cultural Recreativa de Fonollosa. Hi ha, també, diverses instal·lacions esportives. Fonollosa celebra la festa major el diumenge després del 18 d’agost, festivitat de Santa Elena, que és la patrona del poble. També és tradició que el segon diumenge després de Pasqua s’organitzi un aplec de caramellaires conjuntament amb les colles d’Aguilar de Segarra, Rajadell i Castellfollit del Boix

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Casserres

Casserres és un municipi del Bergadà
A Casserres hi anem el 22 de setembre de 2019

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Berguedà
Població
Total 1.572 (2018)
• Densitat 53,29 hab/km²
Llar 31 (1553)
Gentilici Casserrenc, casserrenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb el d’Avià i amb l’enclavament de Sant Quintí de Montclar, que pertany al municipi de Montclar; a l’W amb els termes de l’Espunyola i Montclar; al S amb els de Puig-reig i Viver i Serrateix i a l’E amb els d’Olvan i Gironella. Inclou gairebé tot el curs baix de la riera de Clarà, que el travessa de NW a SE fins molt a prop de la seva confluència amb el Llobregat. Més al S el terme inclou també la capçalera de la riera de Merola, que més avall li fa de frontera amb el terme de Puig-reig. D’altra banda, pel NE, un petit tram del Llobregat li fa de límit amb el terme d’Olvan. Des del punt de vista morfològic, el territori és format pels replans estructurals que afaiçonen el paisatge del Baix Llobregat i, per aquest motiu, presenta nombrosos sectors planers, sovint escalonats i retallats pels corrents fluvials i les torrenteres.

Els principals nuclis de població són la vila de Casserres, que n’és la capital, la caseria anomenada la Rectoria de Sant Pau, unitat que es correspon de manera aproximada amb la demarcació de l’antic terme parroquial de Sant Pau de Casserres, i dues colònies, l’Ametlla de Casserres, també denominada l’Ametlla del Monegal o bé, simplement, l’Ametlla, i el Guixaró, dita també Comelles i el Guixaró o Colònia Guixaró-Viladomiu. El terme comprèn a més l’antic llogaret disseminat de Fonogedell.

El nom del municipi prové del de Castrum serris (“castell de les serres”) per tal com hi hagué una fortalesa situada a la part alta del terme que domina la vall del Llobregat. És esmentat l’any 798, en què Lluís I el Piadós encarregà al comte Borrell de conquerir i reorganitzar el país i d’establir-hi una línia de fortificació que tenia com a punts Cardona, Casserres i Osona. No hi ha dubte que el Casserres fortificat fou el del Berguedà i no el monestir homònim d’Osona com s’ha pretès, ja que aquesta fortificació lliga amb la línia defensiva, l’establiment de la qual és descrit per l’Astrònom, el cronista anònim i biògraf del rei Lluís el Piadós.

La vila de Casserres és comunicada amb l’Eix del Llobregat (C-16) per dues carreteres locals que, partint de la vila, van a parar respectivament a Gironella i Puig-reig. Una tercera carretera enllaça amb la C-26, de Berga a Solsona.

El Poble

La vila de Casserres (617 m i 1 270 h el 2005), documentada des dels últims segles medievals com a “barri”, es va formar a partir d’un llarg carrer que unia el castell amb l’església de l’Àngel Custodi. Del castell, que probablement era situat al lloc on posteriorment fou construït l’actual ajuntament, no en queda cap resta, però durant els segles VIII-XIII fou una gran fortalesa i tingué un paper decisiu en el procés de repoblació i reconquesta del territori. El carrer, o barri, de Casserres era format per cases unifamiliars amb parets mitgeres, les quals es reformaren durant els segles XVII i XVIII; avui se’l coneix amb el nom de carrer Major i plaça de la Creu, i encara es conserven cases d’aquests segles i també algun element gòtic, com la finestra de Cal Biel.

Dins el nucli de la població de Casserres es manté la casa Bernadàs, que conserva tota l’estructura antiga. L’arbre genealògic de la família Niubò s’inicia el 1603, però la casa conserva pergamins que es remunten al segle XIV, en què el nom de la família era Bernadàs.

El poble era fortificat a l’edat mitjana. Al segle XIV hi fou construïda una església nova, consagrada el 1380 sota l’advocació de l’Àngel Custodi. Posteriorment, en ésser cremada tota la població, el 1653, calgué reedificar l’església, que s’inicià el 1668 i fou acabada el 1681 amb l’advocació de Nostra Senyora dels Àngels, que manté actualment. És una gran església barroca formada per tres naus i capelles laterals, amb un transsepte marcat i el presbiteri quadrat. El campanar de torre és quadrat i la façana, orientada a ponent, té una porta amb frontó triangular. Destaca el retaule barroc de la nau principal, construït al voltant del 1704 per Segimon Pujol.

 

Festes

La vila celebra la festa major el diumenge més proper al 24 d’agost, festivitat de Sant Bartomeu, el seu patró. Per Nadal es fan els tradicionals Pastorets, una xocolatada, la missa del Gall i el 5 de desembre la Fira Comercial de Casserres. La festa major d’hivern s’escau per Sant Josep, al març. Per Pasqua es fa una ouada popular i 15 dies després d’aquest tradicional àpat col·lectiu, des de l’any 1982, se celebra una trobada de caramellaires (s’hi troben de 25 a 30 colles de caramelles) que coincideix amb una fira d’artesania.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Canaletes Poble de Cabrera d’Anoia

Canaletes és un poble del municipi de Cabrtera d’Anoia
A Canaletes hi anem el 31 de març de 2019

Dades del Municipi

Barri i cap del municipi de Cabrera d’Anoia, al S del terme.
Població:

126 h

[2009]

Es formà a partir del s XVIII i es divideix en dos petits nuclis (el Mas de Canaletes i el Raval) a banda i banda de l’antic mas de Canalet

Breu historia del municipi

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopèdia catalana

Castellfolit de Riubregós

 

Castellfollit de Riubregós és un municipi de l’Anoia
A Castellfollit de Riubregós hi anem el 2 de juny de 2019 

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Població
Total 156 (2018)
• Densitat 5,95 hab/km²
Llar 41 (1553)
Gentilici Castellfollitenc, castellfollitenca

Breu historia del municipi

El municipi de Castellfollit de Riubregós té 26,21 km 2 . Limita al N amb Torà (Segarra), a l’E amb l’enclavament d’Enfesta (la Molsosa, Solsonès) i amb Calonge de Segarra, al S amb Pujalt i a l’W amb Estaràs i amb Ivorra (els dos també de la Segarra). Dista uns 10 km de Calaf i uns 7 de Torà i es troba més ben relacionat amb les terres de la Segarra pròpiament dita, vers on van les aigües del Llobregós o Riubregós, que amb la Segarra Calafina, però el fet de pertànyer a la província de Barcelona, de la qual és el darrer poble, i de trobar més bons serveis a Calaf, decanten la població cap a l’àrea comercial de Calaf. La seva parròquia fou sempre del bisbat d’Urgell i després del de Solsona, mentre que la resta de pobles del sector de Calaf foren sempre de Vic. El fet d’adscriure el terme a la província de Barcelona i al partit judicial d’Igualada al principi del segle XIX va decantar des d’aleshores aquest terme vers l’Anoia, a la Segarra Calafina.

El cap de municipi, Castellfollit de Ruibregós, es troba situat vora la carretera C-1412 que, sortint de la A-2, passa per Calaf, Castellfollit i Torà, i s’endinsa aleshores dins de terres segarrenques fins a Ponts i més enllà, al Pallars Jussà fins a Tremp. Antigament hi havia dos camins que travessaven el terme: el camí reial i el camí de la sal. Per aquest darrer passaven els traginers de sal, presents durant bona part de la història de la població. Tota la vida del terme se centra a la vall excavada del Llobregós entre els guixos, les sorres i les margues oligocèniques.

El Poble

El poble de Castellfollit de Riubregós (482 m d’altitud) és a la confluència del Torrent Magre amb el Llobregós, arrecerat a la serra ocupada per les restes del castell Follit. Es mostra com un típic poble de carrerons estrets, cases que llueixen llindes dels segles XVIII i XIX i plaça Major porticada. L’església de la Mare de Déu del Roser fou bastida al segle XVII tot substituint en la parroquialitat l’antiga de Santa Maria del Priorat, massa allunyada de la població. En una capella lateral guarda una interessant imatge de la Mare de Déu de Montserrat, d’estil gòtic tardà, procedent de Santa Maria del Priorat.

Carrers de Castellfollit de Riubregós

© C.I.C.-MOIÀ

El castell de Castellfollit, molt malmès pels estralls de les guerres, en especial per la voladura que hi féu el 1822 el general Mina quan el va arrasar i amb ell la població, conserva encara restes notables de murs i de dependències, una de les quals amb volta i grafits amb dibuixos medievals, en què es destaca una antiga edificació, uns cavallers i l’escut dels Cardona, cosa que permet de datar-los al principi del segle XIV, quan el castell va passar a l’òrbita dels Cardona. A més del castell pròpiament dit, té dues torres albarranes als dos puigs que l’envolten, les quals formaven una línia defensiva de primer ordre.Festes

La població celebra la festa major d’hivern per Sant Vicenç, al gener, i a l’agost es fa la festa major de Sant Roc, patró del poble. Al juliol i a l’agost se celebra, un diumenge al mes, la Firantiga, on es poden comprar i vendre antiguitats.

Fotos

Clica  i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Callús

Callús és un municipi de la comarca del Bages
A Callús hi anem el 19 d’abril de 2018

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

El terme limita al NW amb el municipi de Súria, al NE-E amb Castellnou de Bages, a l’E amb Santpedor, al S amb Sant Joan de Vilatorrada i a l’W amb el límit oriental de Sant Mateu de Bages. El municipi comprèn, a més del poble de Callús, cap administratiu, els ravals de Can Cavaller i del Cortès, el barri dels Manxons, la caseria de Viladelleva i la colònia d’Antius, a més de diversos masos esparsos.

El territori, generalment planer, és esglaonat a les terrasses fluvials del Cardener i als altiplans estructurals de la depressió bagenca. A llevant i a ponent, el territori resta clos pels sectors muntanyosos de Castellnou i Sant Mateu, respectivament, mentre que cap a la banda de Santpedor forma part encara del Pla de Bages estricte. La riera de Vallverd (o Bellver), o de les Feixes, de règim torrencial, que aflueix al Cardener després de drenar el sector ponentí del terme de Castellnou i fa de límit oriental del municipi de Callús, és l’únic corrent d’aigua remarcable; a part, naturalment, el riu esmentat, que és l’eix vertebral i el principal atractiu del seu paisatge.

Travessa el terme la carretera comarcal C-55 de Manresa a Solsona, que a l’altura del poble de Callús té un trencall per l’esquerra que mena, mitjançant una carretera local, al poble de Sant Mateu de Bages.

El Poble

El primer nucli de Callús es formà a redós de l’antiga parròquia de Sant Sadurní de Callús. El temple vell, documentat des del segle XII i situat a 331 m, al N del nucli de població i pròxim a les ruïnes del castell, és tot un símbol del que havia estat el poble abans de la industrialització: un poble rural de cases escampades, algunes al cim dels turons i les serres que configuren el territori. En establir-se les fàbriques a la vora del riu i formar-se el nou poble de Callús (260 m), es féu patent la necessitat de traslladar el centre religiós més a prop d’on vivia el major nombre de feligresos i que havia esdevingut el nucli ensems industrial, comercial i de residència. El 21 de novembre de 1926 fou col·locada la primera pedra del nou temple parroquial, que no pogué ésser beneït fins el 10 d’agost de 1940. El campanar data de l’any 1951. El 1991 va ser inaugurat el nou edifici de l’ajuntament. El 2006 el poble tenia 1 409 h.

Parròquia de Sant Sadurní de Callús

© C.I.C. MOIÀ

El castell de Callús és situat a la dreta de la carretera de Manresa a Solsona, passat el nucli de Can Cavaller, i només se’n poden veure algunes restes: un basament de mur circular de la torre i, tot al voltant, llevat de migjorn, fragments de mur.

.Festes

Pel que fa a l’activitat cultural, hom destaca, el Patronat Municipal de les Arts (1984). També hi ha diversos grups i instal·lacions esportius. Malgrat que el patró de Callús és sant Sadurní, la festa major s’escau el cap de setmana després de Sant Joan, al juny. Des del 1972 se celebren les festes de tardor el cap de setmana més proper al 12 d’octubre. Per Pasqua es fan les caramelles i al novembre, en data variable, el ball de quintos

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopèdia catalana

calldetenes

Calldetenes és un municipi de la comarca de Osona
A. Calldetenes hi anem el 6 de març de 2018

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Osona
Població
Total 2.497 (2018)
• Densitat 430,52 hab/km²
Llar 21 (1553)
Gentilici Calldetenenc, calldetenenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Calldetenes, un dels més petits de la Plana, limita al N amb les terres de Folgueroles, a l’W amb Vic, al SW amb Santa Eugènia de Berga i al SE i l’E amb el terme de Sant Julià de Vilatorta. El terme, que forma un sector planer amb una altitud mitjana d’uns 500 m, té el punt més elevat a les terres de margues blavoses de la serra de San Marc (579m) i a la de l’Eimeric. La part superior del terme és drenada per la riera de Sant Martí, o antic riu de Peres, la qual desguassa al Gurri per la dreta i en part forma límit natural amb Folgueroles.

Biogeogràficament, el terme es troba dins del domini potencial del bosc de roure martinenc ( Buxo-Quercetum pubescentis ).

El terme comprèn, a més del poble de Calldetenes, cap del municipi, el petit agrupament de Sant Martí de Riudeperes i una important sèrie de masos esparsos arreu. El raval anomenat de Santa Eugènia o el Serrat de Calldetenes, que en part pertanyia a Santa Eugènia de Berga, va integrar-se al terme de Calldetenes el 1995. Travessa el terme d’W a E un tram de la carretera N-141d que uneix Vic amb Vilanova de Sau i fins al pantà. Aquesta carretera connecta amb l’Eix Transversal (C-25) que circula pel terme de N a S. Prop de la connexió surt una carretera local cap a Sant Julià de Vilatorta i cap a les Guilleries.

Calldetenes és el nom oficial del municipi d’ençà que el 1965 substituí al de Sant Martí de Riudeperes (durant el període 1937-39 ja es canvià el nom tradicional pel de Calldetenes). Encara que el nom municipal sigui d’atribució tan moderna, el seu origen és molt remot, ja que la vila rural o gran propietat de Tenes consta des del 941 i el topònim de Call de Tenes és documentat ja el 1346.

El Poble

El poble de Calldetenes (489 m i 2 054 h el 2005) és situat al sector de ponent del terme, just al límit amb els termes de Santa Eugènia de Berga i de Vic. Part del creixement urbà del poble s’ha produït dins el terme de Vic.

Façana principal de l’església parroquial de Calldetenes (Osona)

© C.I.C – MOIÀ

El centre tradicional del poble és situat al voltant de la Plaça Gran i l’església parroquial. El temple fou erigit al segle XVIII per decisió del bisbe de Vic, Antonio Manuel de Hartalejo, i va dependre inicialment de la de Sant Martí de Riudeperes. El mateix bisbe, mercedari, que pertanyia a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, en va dibuixar els plans i va pintar uns quadres que en guarnien el presbiteri. La nova església, dedicada pel bisbe a la Mare de Déu de la Mercè, es va inaugurar el 1778 i cent anys més tard s’erigia en parròquia independent.

L’any 1989, les obres de remodelatge de l’avinguda de Pau Casals motivaren el trasllat del centre de la població a l’altra banda de la carretera, vers la plaça de l’11 de Setembre, on es construí un nou edifici de l’ajuntament i altres serveis per a la població (centre cultural, consultori, etc).

Festes

Entre les principals festes que se celebren anualment cal esmentar la festa major, en honor a la Mare de Déu de la Mercè, al setembre, i l’aplec a l’ermita de Sant Marc, el 25 d’abril. Per les festes nadalenques es representen els Pastorets. Cal no oblidar a més l’organització del tradicional Cros de Calldetenes, al novembre, prova d’atletisme que es fa des del 1955

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

ajuntament

enciclopedia catalana

Folgueroles

Folgueroles es un municipi de la comarca de Osona
A Folgueroles hi anem el 6 de març de 2018

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Osona
Població
Total 2.276 (2018)
• Densitat 216,76 hab/km²
Llar 18 (1553)
Gentilici Folguerolenc, folguerolenca

Breu historia del municipi

És al mig de la Plana, a la zona de contacte amb els vessants occidentals de les Guilleries. Limita al N amb el terme de Tavèrnoles, a l’E amb Sant Sadurní d’Osormort, al S amb Sant Julià de Vilatorta i Calldetenes, a l’W amb Vic i al NW amb Gurb.

La seva demarcació presenta, a pesar de la limitada extensió del seu territori, una gran varietat de matisos, i geològicament els materials que formen les terres del terme pertanyen al període terciari. El municipi és planer i ple de masies vers ponent, on limita amb Vic i Gurb, i boscós i deshabitat en les fondalades de les valls de l’Arumí i del Gorg de Llitons. Tota la part que s’estén entre la població i els límits de ponent oscil·la entre els 500 m i els 550 m d’altitud, i és terreny de masos i de conreus, que alternen amb petits turonets testimoni de margues blavoses, com el de Sant Jordi de Puigseslloses (531 m) o el turó de les Mentides (525 m), ambdós importants per les seves restes prehistòriques. En canvi, per l’extrem de llevant, on confronta amb Sant Julià de Vilatorta i Tavèrnoles, sobretot a partir de la ratlla del Mas del Coll, l’Aromir i Can Garbells, és totalment deshabitat i accidentat per valls i serres, com la de Can Barretina o el serrat del Pi.

Drenen el terme les aigües del torrent de Sant Martí, que forma límit amb Calldetenes, i el torrent de Folgueroles, al qual va a parar el torrent del Cementiri, ambdós subsidiaris del Gurri, i la capçalera de la riera de Tavèrnoles, que fent límit amb aquest terme vessa les seves aigües al Ter.

Biogeogràficament les terres del sector de ponent es troben dins el domini de vegetació eurosiberiana caracteritzada pel bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), mentre que a la resta del terme hi ha un clar domini potencial de la vegetació mediterrània amb alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).

El terme comprèn, a més del poble de Folgueroles, el raval de la Ricardera, la urbanització del Pedró, també coneguda com la Roca, i el polígon industrial de Folgueroles, a més d’un nombre important de masos esparsos arreu.

Travessa el terme un braç de la carretera N-141c que va de Vic a Vilanova de Sau, a més d’altres carreteres locals que uneixen el poble amb els voltants

El Poble

El poble de Folgueroles (552 m), a 5 km de la ciutat de Vic, és format per un llarg carrer sinuós, amb interessants cases dels segles XVII al XIX, amb llindes de pedra treballada, on només consten noms dels constructors i dates. El nucli del poble es va formar a partir de la fi del segle XVI. Al llarg del segle XVIII es van crear els barris de la Ricardera i del Carrer de la Font, separats del nucli antic de la sagrera, i també es feren algunes cases al de Passavant. El 1860 la Ricardera tenia 58 cases, el Carrer de la Font, 10, i el de Passavant, 6.

A la part alta de la població, al capdamunt del carrer central, hi ha la placeta de l’Església, presidida per aquesta edificació, i a la banda de migdia hi ha el gran casal del Mas de la Sala o Bru de Sala, una de les primeres i més importants cases de la població. La seva documentació s’inicia al segle X. Hi ha construccions més modernes, i sobretot torres i xalets abundants, a la zona de migdia, rica en aigües i hortes, per on s’escola la riera de Folgueroles, continuació del torrent del Lledoner.

L’església parroquial de Santa Maria de Folgueroles ha estat objecte, a partir del 1972, d’una restauració que li ha tornat, sobretot a l’interior, l’aspecte romànic que havia perdut amb les obres i els afegitons dels segles XVII-XIX. L’església és documentada l’any 967; és un edifici de la fi del segle XI de planta rectangular, d’una sola nau i un sol absis, dedicat inicialment a santa Maria, sant Miquel i sant Joan. Aquests dos cotitulars es trobaven en dues absidioles que desaparegueren en construir-se la sagristia i uns altars laterals, iniciats el 1607. Al segle XIII hom hi afegí un atri al davant, semblant als de Sant Julià de Vilatorta i Sant Martí de Riudeperes, que protegia la portada, del segle XII. Avançat el segle XVIII s’hi construí una nova façana, amb un ample campanar d’espadanya, s’integrà l’atri a la nau primitiva i es traslladà l’antiga portada romànica a la nova façana. Cada segle i cada nova modalitat devocional hi deixaren la seva empremta. Arran de la profanació del 1936 va perdre totes les antigues imatges i retaules, la portada romànica, que fou recuperada més tard, i dos sarcòfags gòtics del segle XV, que es trobaven a la façana, sota dos arcosolis.

El Museu Episcopal de Vic conserva des del 1942 un fragment de les pintures murals que decoraven l’església. El fragment representa el Calvari, del qual només són visibles el travesser de la dreta de la creu amb el braç de Crist clavat i, a sota, la figura de la Mare de Déu, de cintura en amunt. És una pintura de marcat caràcter popular, integrada dins l’estil gòtic lineal.

D’altra banda, tot el poble respira verdaguerisme gràcies a les làpides, esteles i pedres amb fragments de les seves poesies repartides pel poble, al recent monument al Centenari de l’Atlàntida, obra de Jordi Pallàs, que presideix l’entrada de la població, i al gran monument modernista, ideat per Josep M. Pericas, que hi fou erigit el 1908 i que es troba davant l’església parroquial

Festes

Les tradicions i la cultura del país són les principals fonts d’inspiració dels grups i les associacions del poble. I és part d’aquesta cultura, la figura de mossèn Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), fill il·lustre de Folgueroles. Destaca la Casa Museu Verdaguer, construïda al segle XVII i ambientada a mitjan segle XIX amb llibres, ornaments, mobles, escultures, fotografies, estris de camp i de casa i altres peces d’aquesta època. També s’hi guarda la pila baptismal on es batejà el 1845 aquest il·lustre poeta català. El projecte de creació d’un museu a la casa pairal de Verdaguer, al carrer Major, ja s’havia anunciat l’any 1936, però no es va poder dur a terme a causa de la Guerra Civil que durà fins el 1939. La realització del projecte tampoc no va reeixir en les commemoracions del centenari del naixement de Verdaguer, el 1945, i del cinquantenari de la seva mort, el 1952 representatives de la vida local de l’època.

La ruta verdagueriana de Folgueroles es complementa amb la visita a una altra casa del carrer de Sant Jordi, que pertanyia a la família de la mare de Verdaguer i on es creu que tingué lloc el naixement del poeta, fet que recorda una làpida; amb la visita a Sant Jordi de Puigseslloses, on el poeta cantà la seva primera missa l’any 1870, amb la font del Desmai, o font del mas de la Torre de Morgadès, on hi ha un monòlit a l’Esbart de Vic i on Mossèn Cinto llegí moltes de les seves poesies i conreà la seva afecció poètica amb el grup d’esbart vigatà, i amb la visita de l’església de Santa Maria de la Damunt, freqüentada sovint pel poeta amb la seva mare quan era infant.

Folgueroles celebra la festa major el segon diumenge de setembre i el diumenge proper al 17 de maig té lloc la Festa Verdaguer, que commemora l’aniversari del naixement del poeta en la qual se celebren diversos actes culturals

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

wiquipedia

enciclopèdia catalana

Esparreguera

Esparreguera és un municipi del baix allobrtegat (Barcelona)
A esparreguera hi anem el 12 de novembre de 2016

Dades del Municipi

Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Població
Total 22.045 (2018)
• Densitat 804,56 hab/km²
Llar 125 (1553)
Gentilici Esparreguerí, esparreguerina

Breu historia del municipi

Limita a llevant amb Olesa de Montserrat, a migdia amb Abrera, vers ponent amb els Hostalets de Pierola (de l’Anoia) i amb Collbató, i al sector de tramuntana amb Monistrol de Montserrat (del Bages) i amb Vacarisses (del Vallès Occidental). El municipi s’estén en gran part a la dreta del Llobregat, des del congost del Cairat, prop de la resclosa, pel torrent de la Salut, a tramuntana, fins a la riera de Magarola (anomenada, en el curs alt, riera de Masquefa), divisòria amb el terme d’Abrera. Segueix en direcció oest fins al lloc anomenat de les Tres Rieres. Aquí el terme segueix per la riera de Masquefa en la mateixa direcció fins arribar a l’illa de Can Febrer i, un cop travessada la carretera de Piera, continua per la riera de Pierola, sota la serra dels Ducs. Segueix vers tramuntana per Can Cardús i cap al coll de Rubió (431 m), anomenat també del Mas Mercader. A la font de les Canyes el límit entronca amb la riera de la Salut, a tramuntana de Ca n’Astruc Vell. A partir d’aquest punt, el municipi s’estén també en un petit sector a l’esquerra del Llobregat, des del baixador de l’aeri de Montserrat i del carrilet de Manresa, aigües amunt fins al coll de la Portadora, i passant per l’era i el coll de les Bruixes, la serra de la Cova dels Lladres, el puig de l’Hospici (528 m), la serra de la Socarrada, fins al turó del Roure del Vent i Coll Bram. El termenal continua per Sant Salvador de les Espases (al límit amb Olesa de Montserrat) i per l’antic balneari de la Puda de Montserrat.

Tota aquesta zona és molt rica en fonts (com la del Guinardell, la de la Canya, la de la Noguera, etc.), i també hi ha algunes balmes, com la cova de Can Tobella, davant el Pla de les Bruixes (altiplà davant Montserrat, a l’esquerra del riu), i l’avenc de Sant Salvador. Altres elevacions d’aquest sector del terme de la dreta del Llobregat són la serra d’en Vinyals (278 m), sobre l’església de Santa Maria del Puig, i la serra del Mas d’en Gall (228 m), paral·lela a la dels Ducs i al pla de la Vinya Vella, separat aquest del cap de municipi pel Torrentmal. A llevant del nucli urbà, sobre el Llobregat, hi ha diverses balmes d’interès geològic, i sota la serra de Rubió hi ha la cova del Patraco, a la capçalera dels torrents de les Pruneres i de Can Vidal, que desguassen al Llobregat. El torrent del Puig també hi desguassa directament, mentre que els altres, el Torrentmal, el torrent de Fosalba, el del Salt i la riera de Pierola en són tributaris a través de la riera de Magarola.

El municipi comprèn la vila d’Esparreguera, que n’és el cap, la Colònia Sedó, les caseries de Can Roca i de Santa Maria del Puig, i diverses urbanitzacions, com Can Vinyals, Can Rial i el Mas d’en Gall. El principal eix de comunicació és l’autovia A-2 de Barcelona a Madrid pels Brucs (l’antic traçat de la carretera travessava la vila). De la N-II surt una carretera vers Olesa, on enllaça amb la comarcal C-1411 i amb la C-55 que es dirigeix cap a Manresa i el túnel del Cadí. De la carretera local d’Esparreguera vers Piera, que passa per Can Rial, surt un ramal cap a la urbanització del Mas d’en Gall. El 2005 s’inaugurà un telefèric entre Esparraguera i Olesa de Montserra

El Poble

La vila d’Esparreguera (187 m i 17.457 h el 2006) és situada a la dreta del Torrentmal. Es formà a la baixa edat mitjana vora el camí ral de Barcelona. L’única via que fins a l’edat mitjana travessava el terme era el camí romà que, procedent de Can Claramunt, remuntava el camí de l’actual cementiri fins a arribar al lloc anomenat el Castell (en el qual es descobrí un poblat ibèric) i d’allà baixava vers la Gorgonçana i seguia en direcció nord, baixava al torrent del Puig i continuava per la Pujada de l’Ànima, Can Vinyals, Can Paloma i els Astrucs, on es bifurcava. En aquell temps es construí un camí nou que canviaria per complet l’estructura de la vila d’Esparreguera. Aquest camí arrencava del Castell, travessava el pla on més tard s’aixecaria la vila, salvava el coll de Rubió per l’actual camí de les Masies i sortia a Collbató. Anys més tard s’aprofitaria per a fer el primer tram del camí ral. Als costats d’aquest camí en el pla, s’hi anaren construint cases. Això fa que Pere Sacosta, l’any 1316, demanés permís al bisbe Ponç de Gualba per a construir una capella en honor de la gloriosa Santa Eulàlia, verge i màrtir de Barcelona. El camí ral va tenir una gran importància i influència en el desenvolupament tant industrial com comercial durant tota l’edat mitjana i l’època moderna. Al segle XIX, però, va perdre importància a causa de la guerra del Francès i les guerres carlines, ja que moltes indústries es traslladaren a altres viles apartades d’aquell conflictiu camí ral, una part del qual es conserva en un tros anomenat carrer de Barcelona, on hi ha l’antic Hostal del Pitango, amb unes llotges per als carruatges de tradició medieval.

L’antic hostal del Pitango, fa uns cent anys

© BRUGUERES RIERA

El 1423 el monestir de Montserrat obtingué d’Alfons el Magnànim la concessió del dret de posseir barca en el Llobregat per comunicar les viles d’Esparreguera i Olesa. Al segle XV el gremi de paraires urbanitzà i construí el carrer dedicat al seu patró, sant Miquel, prop del camí ral. Aleshores només hi havia, a més d’aquest, els carrers de Sant Antoni, el de l’Hospital i el de Callarís, al capdamunt del Canyet. Al segle següent s’esmenten també el carrer Major, el del Joc de la Rutlla, el de la Guardiola i el camí de Piera. Sembla que al segle XVII es construïren cases al camí dels Molins de la Gorgonçana, on es formà el Carrer Nou, anomenat més tard de les Cabanyes i actualment del Beat Domènec Castellet. A la fi del segle XVIII el baró de Maldà descriu la vila com un carrer molt llarg, empedrat amb palets de riera i pedra foguera. Hi havia algunes travessies, carrerons i hortets (vora les cases; eren de secà, però ben aprofitats segons Zamora), com també dues places al carrer Major. Al segle XIX s’urbanitzà el camp del Canonge, el Grau del Mas Vell i les planes de la Morella, a ponent del carrer Major, on hi ha el carrer de Sant Lluís. Al primer quart del segle XX s’obrí la via (avinguda de Francesc Macià a tramuntana, i a migdia anomenada de Francesc Marimon) que desviava la carretera de Madrid als afores de la població. Tot seguit es començà a edificar vora seu i, ensems, es formaren els barris de Pau Font i de la Creu; així mateix, en obrir-se la nova carretera de Piera, es perllongà el carrer de l’Hospital fins al pont que es construí sobre el Torrentmal. Són ja posteriors a la guerra civil de 1936-39 el barri del Llobregat, format a llevant de la parròquia, on hi ha la zona esportiva municipal, i el barri de la Plana, a ponent del Torrentmal i a migdia de la Creueta. Els eixos actuals de la població són, a part la carretera de Madrid (avinguda de Francesc Macià), el carrer Major o Carrer Gran (que fou carretera reial de Barcelona fins el 1931), anomenat en la part de tramuntana carrer de Montserrat, i el carrer de Ferran Puig, anomenat carrer dels Arbres en la part més cèntrica (que el 1925 es coneixia també pel Paral·lel i on hi havia les principals societats recreatives) i carrer de Baix a migdia. El Carrer Gran i el dels Arbres, juntament amb les places de Santa Eulàlia, de l’Ajuntament i de Tots els Caiguts, configuren el nucli cívic i comercial de la vila.

Entre la fi del segle XVI i la primeria del XVII va ser construïda una nova església parroquial al lloc de l’antiga capella de Santa Eulàlia, ja que l’antiga parròquia del Puig restava massa allunyada de la vila. L’església parroquial de Santa Eulàlia d’Esparreguera fou beneïda el 1612. És un magnífic edifici bastit amb carreus de pedra de conglomerat, que segueix encara la tradició del gòtic català, bé que l’ornamentació és ja renaixentista. D’una sola nau, molt àmplia i calçada per un absis de planta heptagonal, es cobreix amb volta de creueria, tota de pedra, amb els trams de volta separats per arcs de mig punt que recolzen en semipilastres adossades. Entre els contraforts hi ha capelles laterals. Les portes de migdia i de tramuntana, com també les de les sagristies, són classicitzants, emmarcades per columnes dòriques sota d’entaulaments sense frontó. El campanar (que no fou acabat fins el 1636) és una esvelta torre que caracteritza la població i un esplèndid mirador de la vall del Llobregat, ja elogiat per Francisco de Zamora. L’església, que ja sofrí alguns desperfectes en la guerra del Francès, serví com a caserna de les tropes isabelines en la primera guerra Carlina, raó per la qual restà molt malmesa. El 1866 hom encarregà a l’arquitecte Elies Rogent que tracés un projecte complet de restauració. Les obres de restauració, tot just començades i arranjades les cobertes, restaren interrompudes poc abans de la Revolució de Setembre del 1868 i l’església no fou reoberta al culte fins el 1874, un cop enllestides les obres indispensables (la façana era encara inacabada) i reparada l’acústica de l’orgue. Així pervingué l’església fins el 1936, en què un escamot foraster profanà l’edifici i calà foc als retaules, a la fusta de l’orgue (que havia estat construït a la primeria del segle XVII) i a l’arxiu de la parròquia. Durant la guerra civil l’església serví de garatge i magatzem, i a la fi d aquesta allotjà els vehicles d’una secció de l’arma d’aviació. El temple va ser reconstruït després de la guerra civil pel rector mossèn Josep M. Garriga i Armajach. S’acabà la façana de ponent, el portal de la qual és emmarcat per un mural ceràmic d’Enric Serra, ceramista de Collbató.

La documentació esmenta diversos retaules dels que es perderen el 1936, els més importants dels quals sembla que eren el de Sant Miquel, que havia estat sufragat pel gremi de paraires al segle XV, i el de l’altar major, de marbre, jaspi i fusta, que fou començat el 1670, segons projecte de fra Josep de la Concepció, pels escultors Joan Grau i Francesc Grau, de Manresa, i Domènec Rovira, de l’Arboç, i pel mestre de cases Pau Ginestar, d’Igualada. L’obra restà interrompuda el 1681 i fou acabada el 1777 per Jaume Comes, fuster i arquitecte, i Nicolau Traver, escultor.

A la plaça de l’Església o de Santa Eulàlia hi havia hagut el cementiri parroquial fins a la segona meitat del segle XIX. El 1925, a la cantonada del Carrer Gran, s’inaugurà una font monumental noucentista, obra de Frederic Marès, a la memòria de Cristòfol Vidal i Castells, que portà l’aigua potable a la vila. A la casa on nasqué el beat Domènec Castellet hi ha la biblioteca. Altres construccions d’interès del cap de municipi són un casal gòtic amb portal adovellat i finestres conopials, i una casa del Carrer Gran amb una finestra conopial amb culs de llàntia renaixentistes. Al carrer de Ferran Puig es reunia el gremi de paletes, a la casa que al portal té un relleu del 1734 amb els atributs de l’ofici. Al carrer de Montserrat hi ha un parell de cases mitgeres modernistes, una del 1922 ornamentada amb plafons de ceràmica vidriada verda i maó vist i una altra del 1916 amb ornamentació floral. Al sud-est de la població hi ha l’antic Casal dels Cordelles.

 

Festes

La vila disposa d’un gran nombre d’entitats i associacions culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar el Patronat de la Passió d’Esparreguera, que compta amb una secció de teatre, d’esports, una coral, etc., i gestiona l’organització de la coneguda representació de la Passió. El Teatre de la Passió fou inaugurat el 1969 i va ser remodelat el 1997. Esparreguera disposa d’un altre teatre, el de l’Ateneu d’Esparreguera (1930). Entre els equipaments culturals hi ha també una Casa Municipal de Cultura i el Museu de la Colònia Sedó (és una de les seccions del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya), situat a l’antiga sala de la turbina de la fàbrica Sedó; fa un recorregut per la història de la fàbrica i de la colònia, dins el marc de la industrialització catalana al llarg dels rius (es pot veure la fàbrica, el salt de Broquetes, l’aqüeducte, la casa dels Sedó, l’església, les cases obreres, el teatre, l’escola i les xemeneies). Hi ha també una escola de terrisseria (el càntir és la peça típica d’artesania d’Esparreguera).

Les celebracions comencen amb la festa d’hivern, que s’escau al febrer. Pel juliol se celebra la festa major d’Esparreguera amb la intervenció, des del 1977, del ball de diables. Finalment cal esmentar l’aplec que se celebra el Dilluns de la Segona Pasqua a Santa Maria del Puig, l’antiga parròquia d’Esparreguera.

És tradicional durant la Quaresma, Setmana Santa i fins l’1 de Maig la representació de la Passió d’Esparreguera, espectacle teatral inspirat en la vida, passió, mort i resurrecció de Jesús, l’origen del qual sembla que es remunta a les processons del segle XVII, si bé el 1588 ja se’n representaven algunes escenes a la plaça. Al segle XIX s’adoptà com a text el d’Antoni de Sant Jeroni, de la segona meitat del segle XVIII. La instauració en forma d’espectacle en un local tancat sembla del 1875. El 1892 ja consta en el programa de la Passió l actuació d’un ball dels diables, que hi perdurà fins el 1956. El text d’Antoni de Sant Jeroni fou modificat i ampliat amb el d’altres autors al llarg del segle. L’actual és de Ramon Torruella i la música, de Josep Borràs, fill de la vila. Les representacions, en les quals intervenen gairebé un miler d’actors no professionals, ajuden a desvetllar vocacions (com la de l’actriu Anna Lizaran). La festa va ser declarada per la Generalitat Festa Tradicional d’Interès General.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Esplugues de Llobregat

Esplugues de Llobregat és un municipi del Baix Llobregat (Barcelona)

A Esplugues de Llobregat hi anem el 14 de desembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Població
Total 46.355 (2018)
• Densitat 10.077,17 hab/km²
Llar 16 (1553)
Gentilici espluguí, espluguina

Breu historia del municipi

El terme municipal, el més petit de la comarca, se situa al Pla del Llobregat. És parcialment accidentat pels vessants meridionals de la muntanya de Sant Pere Màrtir (389 m), de la serra de Collserola, on trobem el turó de Picalquers, el coll de Finestrelles (per on passava lsantic camí de Pedralbes), la Plaça de les Bruixes i el turó del Temple, anomenat al segle XVIII Puig Marrobí (268 m). El relleu és brusc a la zona més alta, i baixa després en relleus suaus. El municipi confronta a llevant amb els antics termes de Sarrià i de les Corts de Sarrià, avui incorporats a Barcelona, i amb el municipi de l’Hospitalet de Llobregat (del Barcelonès); a migdia, a la Gavarra, el termenal separa Esplugues del municipi de l’Hospitalet i del de Cornellà, així com un petit sector el separa de Sant Joan Despí al SW. A ponent, el límit passa pel torrent de la Fontsanta, entre Sant Just Desvern i Esplugues. Les aigües que s’escorren pels vessants de Sant Pere Màrtir han obert esvorancs, alguns dels quals ben importants, en els terrenys d’al·luvió quaternaris de la part baixa del terme i han format el torrent d’Esplugues, que travessa al llarg el terme municipal; el de la Fontsanta (dit torrent de Gotremon al segle XI), el de Can Clota, el de Ca n’Oliveres i el de Can Rigald. El torrent de Sant Pere Màrtir, que es forma als vessants de migdia d’aquesta muntanya i que rep per l’esquerra el torrent de Cucales, desguassa prop de l’antic camí ral al Torrent Gornal, al límit amb l’Hospitalet de Llobregat. La constitució geològica del terme recull mostres de les diferents fases geològiques que s’han produït, però la capa que ocupa més extensió és la de l’era quaternària, constituïda per terres d’al·luvió, de poca duresa i molt bones i aptes per a l’agricultura. Destaquen també els materials de l’era primària, dels quals està formada la major part de la serra de Collserola. Fins al segle XVIII, que fou construïda la carretera general (avui N-II) en temps de Carles III, la via principal de comunicació era el camí ral (d’origen antic, probablement usat ja en època romana) que passava pel raval de Sant Mateu i per Sant Just, en direcció a Sant Feliu i Martorell. El camí que pel coll de Finestrelles venia de Pedralbes enllaçava amb el camí ral sota Picalquers, al raval de Sant Mateu. Actualment, Esplugues resta al bell mig de l’encreuament de l’autopista de Martorell A-2 amb la ronda de Dalt (B-20), la carretera N-340 cap a Tarragona i la C-245 cap a Castelldefels. Hi ha una estació del Ferrocarril Metropolità de Barcelona, Can Vidalet. A més, les comunicacions amb Barcelona i amb d’altres municipis de la comarca es veuran millorades amb la instal·lació del Trambaix (tramvia lleuger). El topònim d’Esplugues, documentat al segle X, per la seva etimologia significa ‘’coves, cavitats”. Avui, però, la topografia de la població mostra ben poca cosa relacionada amb l’origen etimològic d’aquest topònim. Només els profunds torrents oberts als potents estrats argilosos ens donen una idea del que eren a l’edat mitjana. Aquests torrents devien formar petites balmes i esplugues, origen del nom del lloc.

El Poble

Històricament, al poble d’Esplugues de Llobregat (110 m d’altitud) es diferencien tres nuclis de gènesi distinta. El de la Sagrera, entorn de l’església parroquial, és, probablement, el més antic; el raval de Sant Mateu, format sota el castell de Picalquers, és a l’indret per on discorria l’antic camí ral. Aquest segon nucli perdé la primacia quan, en temps de Carles III, es construí la carretera de Madrid (1763), on es formà un nou raval a migdia dels altres dos nuclis antics. A la carretera de Madrid, que des de la darreria de segle al seu pas per la població s’anomena de Laureà Miró, va ser construït aleshores l’Hostal Nou de Picalquers. Aquest mas, convertit avui en casa de la vila, és l’edificació més antiga d’aquest sector de la població. Al sud-oest, seguint l’eix de la carretera de Cornellà (C-245), s’han format els barris contemporanis de la Plana i de Montesa, mentre que el de Can Vidalet, al sud-est, és una prolongació del barri de Pubilla Cases de l’Hospitalet de Llobregat. Els barris de Can Clota i Can Cervera són vora d’aquests masos. El nucli antic de la Sagrera avui resta apartat del brogit de la població moderna, i més encara pel fet que l’autopista de Martorell l’envolta per la part de tramuntana. L’església parroquial de Santa Maria Magdalena, a la plaça del Pare Miquel d’Esplugues, antigament dedicada a Santa Maria, és documentada el 1059. Era edificada en un alou que pertanyia al monestir de Sant Pere de les Puelles, de Barcelona, des del segle anterior, i com a parròquia en depenia. L’11 d’octubre de 1103 va ser solemnement consagrada pel bisbe Berenguer de Barcelona. Fins al segle XVII l’abadessa de Sant Pere tingué el privilegi de presentació de rector. Sembla que l’església d’Esplugues sempre ha estat emplaçada al mateix lloc d’origen, malgrat que ha estat reconstruïda diverses vegades, la darrera de les quals el 1864. L’edifici segueix la tradició de les esglésies d’una nau amb capelles laterals construïdes entre els contraforts. El campanar és una torre quadrada. L’església és dedicada, també, a sant Mateu. En l’actualitat, per causa del gran creixement demogràfic dels darrers anys, hi ha dues noves esglésies parroquials, la de Sant Mateu, al barri de la Plana, i la de Sant Antoni de Pàdua, a la barriada de Can Vidalet. La majoria d’edificis d’interès històric del poble d’Esplugues són a la Sagrera. Trobem instal·lat a l’antic Mas Colomer el convent de monges dominiques de Santa Maria de Montsió (conegut darrerament com a Can Casanoves). La comunitat hi és des del 1947; les obres d’adaptació de l=antic mas foren realitzades per Lluís Domènech i Montaner; hom hi traslladà de l’anterior emplaçament del convent (a la Rambla de Catalunya, de Barcelona) el claustre gòtic, magnífic exemplar de la primeria del segle XV. Una altra casa antiga és Can Cortada, documentada des del segle XVI, amb grans balconades, galeries laterals i voltada de jardins. Havia estat propietat dels barons de Maldà. Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, encara que no n’era fill, hi sojornà sovint: el seu famósCalaix de Sastre, obra que durant molts anys es guardà en aquesta casa, conté diverses referències a Esplugues. Al costat de l’església hi ha Can Pi, mas de tipus basilical, que el 1516 era d’Antoni Guasc, el qual pagava els delmes i les primícies a Sant Pere de les Puelles. Fins el 1936 guardà una bona biblioteca i l’arxiu familiar, força important. A Can Ramoneda, mas que és documentat al segle XIV, l’escultor Xavier Corberó hi té emplaçada una exposició permanent de la seva obra. Dins el mateix nucli d’Esplugues hi ha, encara, Can Cargol i Can Bielet. Més a llevant hi ha Can Fàbregues, del segle XV. La casa és coneguda també per Ca n’Hospital, perquè havia estat propietat de l’Hospital de la Santa Creu de la ciutat de Barcelona. Un dels edificis més remarcables i emblemàtics és Can Clota. És documentat al segle XIV, però la construcció actual data del segle XVIII. De tres nivells i amb una torre carrada, té una capella del segle XVII que fou renovada el 1941. Al jardí destaca el llac rodejat per una galeria d arcs. Vers el 1788 passà a mans del baró de Vilagaià i posteriorment als seus successors. El casal que és conegut com la Torre dels Lleons sembla que correspon a l’antiga torre o castell de Picalquers. La propietat va ser adquirida per Jacint Esteva i va ser urbanitzada en el marc del sorgiment de la Ciutat Diagonal. A l’antiga Torre de Picalquers hi havia una capella dedicada a sant Jaume. La part més antiga de la Torre dels Lleons, que ha de correspondre a l’antiga fortificació de Picalquers, són uns paraments a la part inferior de la construcció, que potser són els antics estables per a cavalls. Al peu de les escales d’accés al casal de Picalquers (al costat de dues efígies de lleons que han donat un nom nou al vell casal) hi ha dues làpides romanes, amb sengles inscripcions a Lucius Licinius Secundus i Quintus Calpurnius Flavius, personatges que són força coneguts dins la història romana de Barcelona, per la qual cosa és probable que en procedeixin. L’antiga torre o castell de Picalquers constituïa una quadra senyorial que posseïa la propietat d’una part important del terme municipal. Va romandre a mans de la família Picalquers fins que l’any 1325 va ser venuda a Pere Terrè, membre d’una família de ciutadans barcelonins. A mitjan segle XVII, la torre de Picalquers, amb els censos, les terres i altres drets que incloïen l’Hostal de la parròquia, va ser donada per Eugènia Terrè a Josep d’Àrdena, el seu nebot, comte de Darnius i capità general de Catalunya. La propietat va passar per línia familiar als Taberner; l’últim titular de família fou Joan Baptista Martorell i Fivaller, comte de Darnius i duc d’Almenara Alta. Picalqués fou sovint visitat pel poeta Víctor Balaguer. El Casal de Cultura Robert Brillas, que té a la llinda de la porta la data de 1808, és un edifici concebut com a masia, adaptat per la família Brillas com a celler el 1888. Al principi del segle XX fou reformat al gust modernista. Des de la seva creació (1906) fins al 1923, l’entitat cultural “L’Avenç” utilitzà Can Brillas com a seu social. Actualment és el Casal de Cultura municipal. Can Tinturé és una magnífica casa del 1898, amb elements d’inspiració neoclàssica. Un altre dels elements interessants del nucli d’Esplugues de Llobregat són els forns i la xemeneia de l’antiga fàbrica de ceràmica artística Pujol i Bausis (la Rajoleta). El seu establiment data del 1850, tot i que els primers forns són del 1858. Al final del segle XIX, l’epoca d’esplendor de la fàbrica va coincidir amb el millor període del Modernisme català. Arquitectes com Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Rigalt, etc., van nodrir les seves obres amb peces ceràmiques fetes a Pujol i Bausis. El parc de Can Vidalet és un dels parcs històrics de l’àrea metropolitana i l espai verd urbà més important d’Esplugues. No es conserva documentació del seu origen, però possiblement ja existia a mitjan segle XIX, tot i que potser va ser remodelat vers el 1920. Antigament la finca comprenia les cases senyorials de Can Totó, Can Roses i Can Vidalet. Després de la guerra civil de 1936-39, les cases foren enderrocades, menys Can Vidalet, i part de la finca va ser urbanitzada. Al parc, d’inspiració romàntica, destaquen un llac, el templet d’estil neoclàssic, el safareig i l’edifici de Can Vidalet.

Festes

De les nombroses entitats culturals, cíviques i esportives de què disposa el poble cal destacar el Centre Cultural l’Avenç, que aplega una sala d’actes per a teatre i cinema, i la Societat Coral Centenària La Coloma, que va ser fundada el 1860. A més del centre Sociocultural Molí-Cadí hi ha el Casal de Cultura Robert Brillas, que acull l’Arxiu Històric Municipal i el Museu de Ceràmica, inaugurat el 2003 en un centre situat a Can Tintoré. Entre les diverses festivitats d’Esplugues de Llobregat cal destacar el Carnestoltes, amb els diables, els grallers, els “poca-soltes”, els gegants (Marteta, Mateu, Quim i Caterina) i la Fal·lera. Pel juliol se celebra la festa de l’antiga patrona santa Magdalena, i la festa major és per sant Mateu, al setembre.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana