Arxiu de la categoria: Província Barcelona

Cornellà de Llobregat

Cornellà de Llobregat és un municipi de la comarca del baix Llobregat

A Cornellà hi anem el 2 d’agost de 2015

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 5
Població
Total 87.173 (2018)
• Densitat 12.471,1 hab/km²
Llar 22 (1553)
Gentilici cornellanenc, cornellanenca
Entitat de població Habitants
Almeda i Can Mercader 4.465
Can Fatjó 3.774
Cornellà de Llobregat 75.555
Femades 1.092
Fontsanta, la 2.357

Breu historia del municipi

El municipi és situat a la Marina del delta del Llobregat; el riu fa de límit meridional del terme amb els municipis de Sant Boi de Llobregat i del Prat de Llobregat. Al sector de ponent, pel barri de Can Fatjó confronta amb Sant Joan Despí, a tramuntana amb Esplugues de Llobregat i a llevant, en part pel camí del Mig, amb el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat (del Barcelonès). La seva altitud mitjana respecte del nivell de la mar és d’uns 32 m. Dins el terme hom pot distingir dos sectors, el de terres baixes d’al·luvió i la muntanya o samontà, a septentrió, amb materials del Quaternari antic, darreres terrasses vora el Llobregat de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Aquest terreny escalonat i accidentat és travessat per torrenteres com el torrent de la Fontsanta, el del Pedró i el de les Sardanes. Ambdós sectors, el pla i el samontà, són clarament separats per un terraplè d’origen natural, però accentuat per la construcció de la via del ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Martorell el 1855, de manera que la veu popular diferencia entre Cornellà de Baix i Cornellà de Dalt. Gran part de la superfície del terme és urbanitzada. La situació de Cornellà, en un lloc central respecte del conjunt de municipis del marge esquerre del Llobregat, l’ha configurat com un nucli important de comunicacions de la zona. L’eix viari tradicional és la carretera C-245 de Barcelona a Castelldefels, que té un brancal cap a Sant Feliu. Aquesta carretera, que travessa el centre de Cornellà, s’ha descongestionat gràcies a la construcció de la C-32, que uneix Barcelona amb Castelldefels i Sitges. En els darrers anys del segle XX, el tram d’autovia (A-2) que passa per la part de migdia i de ponent del terme ha quedat enllaçat amb les rondes de circumval·lació de Barcelona (la B-20 o Ronda de Dalt, que enllaça dins el terme, i la B-10 o Ronda Litoral, ja dins l’Hospitalet de Llobregat). Pel que fa al sector ferroviari, Cornellà ha esdevingut, per la seva proximitat amb Barcelona, el nus de comunicacions més important del Baix Llobregat: el Ferrocarril Metropolità hi ha establert tres estacions —Sant Ildefons, Gavarra i Cornellà Centre—, mentre que la línia del ferrocarril de Barcelona a Vilafranca del Penedès hi té una estació i un baixador. El tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, el popular Carrilet, soterrat, ha establert estacions als barris d’Almeda i Cornellà Centre. L’any 2004 s’inaugurà el Trambaix (tramvia lleuger), que millora les comunicacions vers Barcelona.

El Poble

La ciutat de Cornellà de Llobregat (27 m d’altitud), que adoptà aquesta condició el 1968, és situada al curs baix del Llobregat, al seu marge esquerre. La població antiga es formà entorn de l’església parroquial de Santa Maria de Cornellà i del castell de Cornellà, sobre l’eix del carrer de l’Església, avui de Mossèn Cinto Verdaguer.

Cornellà de Llobregat Plaça de Catalunya

 

© FOTOTECA.CAT

 

Al segle XVI hi ha notícia d’un nou nucli a la plaça dita actualment de Lluís Companys, format prop del camí, on s’havia establert l’Hostal Comunal. El 1769 el rei Carles III feu construir la carretera (anomenada després de Santa Creu de Calafell) que, vorejant el delta, anava de Cornellà a Sant Boi. Aquesta carretera formà el carrer Major de la vila (avui de Rubió i Ors), entorn del qual es construïren diverses cases i hostals. Al Comunal, preexistent, s’establí un servei de diligències. L’antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d’ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l’Almirall Vierna. Fruit del desenvolupament econòmic i demogràfic del segle XIX fou la consolidació urbana d’aquest nucli, format entre el carrer de l’Església i el carrer Major, que s’anomena el Centre. El 1865 s’obrí el carrer d’Ametller i a la fi del segle XIX el tros del carrer Major que va des de l’antiga carretera de Sant Boi (Almirall Vierna) fins a la planta elevadora de la Companyia d’Aigües, i també al començament del segle XX s’obrí la rambla de Josep Anselm Clavé. L’església parroquial de Santa Maria de Cornellà va ser construïda al mateix lloc que ocupava l’antiga església enderrocada el 1936, però capiculada. És d’una nau amb transsepte i cimbori, i un absis poligonal. Al voltant de la nau i de l’absis hi ha capelles. Construïda enterament amb maó vist, a banda i banda de la porta hi ha sengles torretes amb vitralls. El campanar és adossat a l’absis, entre aquest i el transsepte; de planta quadrada a la base i amb finestrals allargats amb vitralls, el cos superior adopta la forma octagonal. Devers la segona meitat del segle XVIII hom bastí una nova església parroquial, d’una nau, sense absis diferenciat, amb capelles baixes construïdes entre els contraforts laterals i amb una torre campanar adossada a la façana, de planta quadrada a la base i vuitavada a la part superior. Aquesta és l’església que fou enderrocada el 1936. Poc abans, el 1934, desaparegué una talla romànica de la Mare de Déu del Remei, del segle XII, que s’hi venerava. L’única resta conservada de totes aquestes esglésies anteriors a la parròquia actual són els capitells, els fusts, les impostes i les bases de les columnes que hi ha a la porta de la casa de la ciutat. Per la forma dels capitells i la decoració hom pot assegurar la seva semblança amb els que foren esculpits per a la basílica consagrada el 977 a Santa Maria de Ripoll. El modern creixement urbanístic ha determinat el sorgiment d’altres temples parroquials, com el de Sant Miquel, al barri del Pedró; el del Pilar, al barri de Sant Ildefons, o el de Sant Jaume, a la barriada d’Almeda. El castell de Cornellà és situat a llevant de l’església, sobre un turonet (ha estat anomenat castell del Borni, pel fet de ser aquest el renom del propietari), prop del mercat municipal. És un magnífic casal gòtic, que sembla que sofrí danys en la guerra civil del segle XV i que fou restaurat posteriorment, a la fi d’aquella centúria. Les dependències del castell s’organitzen entorn d’un pati quadrat amb torres també quadrades als angles que sobresurten per damunt de la fàbrica de l’edifici, de dues plantes. Segons dibuixos de l’arquitecte R. Puig i Gairalt, a la planta hi havia el celler i la capella i al pis superior, diverses cambres i salons. De les façanes es destaquen diversos finestrals gòtics geminats. L’edifici, en procés de deteriorament, va ser adquirit i rehabilitat per l’ajuntament, i al maig del 2000 va ser inaugurat com a seu d’activitats culturals de la ciutat. Actualment Cornellà queda configurat per barris diferenciats que responen a moments diversos del seu creixement urbà (el Centre, la Riera, Can Fatjó, la Fontsanta, el Pedró, la Gavarra, Sant Ildefons, Almeda, Femades). Com a conseqüència de l’inici del segon gran procés industrialitzador que va experimentar Cornellà a partir del 1910, van començar a urbanitzar-se els primers nuclis de població situats fora del nucli antic (barri del Centre). De la dècada de 1920 és el projecte d’urbanització de la part del terme municipal situat entre el carrer Rubió i Ors i els arenys del riu, que posteriorment seria el barri de la Riera. A redós de la construcció de la carretera a Fogars de Tordera van sorgir, a partir del 1930, els barris del Pedró i la Gavarra. El primer d’aquests barris va ser projectat com una zona residencial al servei de la ciutat de Barcelona, i per això hi predominen els habitatges unifamiliars. A partir de l’any 1950, el començament de l’onada immigratòria va determinar el sorgiment del barri d’Almeda, situat davant el parc de Can Mercader. En aquest barri s’instal·laren algunes de les majors empreses de Cornellà. A la fi de la dècada de 1950 s’inicià una transformació profunda de la tipologia urbanística i d’ocupació del territori. Es consolidaren definitivament els barris de la Gavarra i del Pedró, al mateix temps que l’any 1959 es començava a construir el polígon d’habitatges de Sant Ildefons, anomenat també Ciutat Satèl·lit, per a acollir l’allau immigratòria dels anys seixanta. Aquests tres barris són edificats a la part alta del terme o samontà i separats físicament del Centre per la via del ferrocarril. És així com la veu popular ha diferenciat entre Cornellà de Dalt i Cornellà de Baix. Els barris de Femades, Solanes i Can Fatjó (que inclou el polígon de la Fontsanta) són situats a la perifèria del terme i limiten amb els municipis veïns de l’Hospitalet de Llobregat i Sant Joan Despí. L’any 2000 una de les actuacions urbanístiques importants de Cornellà es realitzà al sector Alps, entre el Centre i l’avinguda dels Alps, que allotja un parc i edificis d’equipaments i d’habitages. Dins el terme cal esmentar l’existència d’algunes masies dels segles XVII-XIX, mostra de la prosperitat agrícola d’aquests segles, i algunes edificacions industrials i d’habitatges del període modernista. Menció a part mereix el palau de Cal Mercader (Torre de Bell-lloc-Pozzali). El palau va ser construït el 1865 per Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc, que hi morí el 1904. És un notable edifici, de planta quadrada amb torres als angles, envoltat de jardins vuitcentistes, amb riquesa d’espècies vegetals. Ha estat totalment remodelat (amb incorporació de nous elements: glorieta, llac artificial, amfiteatre, etc. ), i des del 1995 és la seu d’un museu. Dels masos es destaquen Can Femades, Can Maragall (una de les masies més antigues, documentada des del 1330; el nom actual es deu a la família del poeta Joan Maragall, que en va ser propietària), Can Manso (datada del segle XVI, és de les més grans de Cornellà; al principi del segle XIX va ser propietat del general Josep Manso), Can Vallhonrat (del segle XVII, ha estat rehabilitada i és la seu administrativa de l’ajuntament), i la Rectoria (darrere l’església de Santa Maria, va néixer com a masia, coneguda ja al segle XVI), entre altres. Entre les edificacions industrials cal esmentar la Colònia Rosés (promoguda el 1851), la Fàbrica Bagaria (Can Bagaria, 1920), la de Can Suris (1897) i les instal·lacions de la Societat General d’Aigües de Barcelona (1907, obra de l’arquitecte Josep Amargós). Altres construccions d’interès són el Cinema Titan (1926), de regust noucentista, la Casa Massip i Can Camprubí, aquesta darrera obra de l’arquitecte Josep M. Jujol, d’estil modernista, i la torre de la Miranda (al barri de Sant Idelfons, Arnau de Mercader la feu construir al segle XIX com a mirador sobre la plana del Llobregat).

Festes

Entre les tradicions més significatives cal destacar la festa major, per Corpus (paral·lelament se celebra també la Fira Comercial). El Carnaval té força participació popular, així com la Jordiada (el dia de Sant Jordi, a l’abril). Cal destacar també el Rocío, la Festa Galega i els aplecs sardanistes.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

 

Clica els enllaços


Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Collbató

Collbató és un municipi de la Comarca de Baix Llobregat (Barcelona)

A Collbató hi anem el 26 de juliol de 2015

Dades del Municipi

Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 10
Població
Total 4.458 (2018)
• Densitat 246,3 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Collbatoní, collbatonina

Entitat de poblacióHabitantsCan Dalmases1.134Clots, els181Collbató946Font del Còdol, la209Fumada, la63Illes, les232Pla de Can Migrat213Pla del Castell1.173Polígon industrial de Collbató, el0Pujolet, el91Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Limita al N amb Monistrol de Montserrat (del Bages), al sector E amb Esparreguera, al SW amb els Hostalets de Pierola i a l’W amb el Bruc, aquests dos últims termes de l’Anoia. Collbató s’estén al vessant meridional de la muntanya de Montserrat, des de sota de Sant Jeroni, per les Basses de Sant Antoni, el pla dels Escurçons i el dels Ocells, just dessota la línia de carena, seguint el curs del torrent de Santa Maria; continua després pel torrent de la Salut, per la font de les Canyes i el coll de Rubió, entre la roca del Corb (437 m) i la serra de Rubió. A migdia, el terme fa com un tascó que enclou les Rovires, a la serra de Fosalba, i el mas de Can Perellong. Continua després per la carena d’aquesta serra fins a prop de Sant Cristòfol de Pierola (dels Hostalets de Pierola); aleshores, el termenal amb el Bruc torç cap a tramuntana i passa per la masia de la Vinya Nova.

Tota la meitat septentrional del municipi és ocupada pels vessants i els contraforts meridionals de la muntanya de Montserrat, que gaudeixen de protecció dins el parc natural. Destaquen, al sector proper a la carena, l’Albarda Castellana (1.167 m), sobre el coll del mateix nom, la serra de Bellavista i el roc de Trencabarrals (1.009 m), sota el qual hi ha el pas de Trencabarrals, per on passa el Camí Nou de Sant Jeroni; es destaca especialment la que s’anomena regió de Santa Magdalena o de Tebes, on hi ha les ermites montserratines de Santa Magdalena i Sant Joan, i les ruïnes de les ermites de Sant Jaume i Santa Caterina, on des d’antic i fins al segle XIX hi hagué anacoretes que feien vida eremítica. La toponímia de tota aquesta zona és, en part, d,origen monàstic; l’elevació major és la Gorra Frígia (1.141 m). Hom hi pot trobar també la Processó dels Monjos, la miranda de Santa Magdalena, la roca de Sant Jaume, la Campana i el Sentinella (999 m). A migdia del bassal dels Corbs i de la miranda de Sant Joan es troba, al serrat del Penitent, la cova del Penitent i les ruïnes d’una altra ermita, la de Sant Pere. Més a migdia encara, hi ha el serrat de la Guàrdia, el de les Garrigoses i el dels Monjos.

Collbató Canal de l’Artiga Alta

 

© XEVI VARELA

 

Collbató és un dels indrets per on es puja a Montserrat. Els camins que hi porten són el Camí Vell, que va per la roca dels Polls, les voltes de Sant Antoni, el torrent de la Font Seca o de Sant Joan, el Torrent Fondo, la Creu dels Escolans i Sant Miquel; i el Camí Nou (de la primeria de segle), que va per la popular cova del Salnitre, la Fageda, la font de la Guineu i el clot de Bellasona, on es bifurca en dues branques, la de la dreta porta a la cova de la Mare de Déu, o Santa Cova (al terme de Collbató), i al monestir (del terme de Monistrol), mentre que la de l’esquerra porta a les ermites, a la regió de Tebes, i, un tros abans del pla de les Taràntules o de les Bruixes, troba l’antic camí de Sant Miquel. Tota la zona, a part de contenir testimonis d’un poblament ben antic i ser rica en toponímia, ho és també en llegendes, com la de la Font Seca i la font del Miracle que ja és recollida per Argaiz el 1677, i altres que transcriuen Pau Bertran i Bros i Joan Amades.

El terme comprèn el poble de Collbató, cap municipal, el raval de la Font del Còdol i un bon nombre d’urbanitzacions, com Can Dalmases (a vegades anomenada Urbanització Bertran, pel cognom del propietari), l’Oller (que comprèn els sectors anomenats Pla de Can Migrat, Pla del Castell i el Bosc Misser), els Clots, la Fumada i les Illes. Entre totes, l’any 2005, sumaven 2.478 h. El municipi de Collbató és travessat de llevant a ponent per l’autovia A-2 en el tram Barcelona-Igualada, de la qual parteix la carretera local que des del poble de Collbató contorneja la muntanya de Montserrat pel SE i entronca amb la C-55, en direcció a Manresa, prop de l’aeri de Montserrat, just al límit del municipi.

El nom de Collbató prové de Colle Betonis, és a dir, del nom geogràfic de coll més un antropònim germànic. És probable que aquest nom hagués passat a la toponímia durant el repoblament subsegüent a la conquesta carolíngia.

El Poble

El poble (388 m d’altitud i 763 el 2006), és al peu de Montserrat, emplaçat en un coll de la serra de les Obagues, al llarg del carrer d’Amadeu Vives, on hi ha l’església i la casa pairal del compositor, fill del poble, Amadeu Vives, un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891). De gran interès com a conjunt harmònic d’arquitectura tradicional, al nucli antic hi ha algun edifici de caràcter medieval, com Can Vacarisas (antigament Cal Tutor). Hi ha també el magnífic casal de Can Rogent (conegut anteriorment per Can Torralbes ), casa pairal de la família d’artistes i intel·lectuals dels Rogent. És un bell edifici del segle XVIII, amb façana decorada amb esgrafiats. Conserva l’arxiu familiar, una notable col·lecció de pintures, una biblioteca i té un magnífic jardí. L’església parroquial de Sant Corneli és un edifici del segle XVIII, de façana ondulada, una àmplia nau i capelles laterals, en una de les quals es guarda una talla barroca policromada de la Mare de Déu del Roser. L’altar major és ocupat per un orgue monumental construït per Gabriel Blancafort i inaugurat el 1986. El campanar és adossat a la façana lateral. El 1484 hi ha documentat l’Hospital de la Vila. Al poble es formà la urbanització del Pujolet.

Collbató disposa de diverses entitats culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar l’Associació d’Amics de l’Orgue de Collbató, que promou la cultura musical al poble celebrant concerts i audicions periòdiques (algunes se celebren a les coves del Salnitre). Collbató disposa del Museu Coses del Poble, on s’exposen diversos objectes, com la maquinària del rellotge del campanar de l’església, que data del 1848, antigues selles (a Collbató hi havia un gremi de traginers fins ben entrat el segle XIX), etc.

Entre les festes tradicionals de Collbató cal esmentar els Tres Tombs (festa dedicada als traginers), pel març, i el Dilluns de Pasqua es fa un aplec al santuari de la Mare de Déu de la Salut. Pel maig hi ha la popular mitja marató anomenada Cursa de l’Alba. Als mesos de primavera, estiu i tardor s’organitza un cicle de concerts d’orgue i música clàssica, i entre juny i juliol un cicle de concerts a les coves del Salnitre.

Festes

El darrer cap de setmana d’agost se celebra la festa major. Els gegants s’anomenen Mansuet i Marta, els noms d’uns bandolers de llegenda. Al setembre se celebra la festa de Sant Corneli.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Costa del Montseny

 
 Costa del Montseny és un poble del municipi de Fogars del Montclús comarca Vallès Oriental (Barcelona) 

A Costa del Montseny hi anem el 31 d’octubre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental
Entitats de població 6
Població
Total 466 (2018)
• Densitat 11,74 hab/km²
Llar 36 (1553)
Gentilici fogarencs, fogarenques

Costa del Montseny, la114Fogars de Montclús32Mosqueroles143Pertegàs, el124Rieral, el28Santa Fe de Montseny12Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

El Poble

Poble (620 m alt.) del municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental), al vessant meridional del turó de l’Home (Montseny), damunt la Tordera.
Població:

101 h

[2009]

L’església parroquial (Sant Esteve), que fou annexa de la de Santa Susanna de Vilamajor, és romànica.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Castelladral

Castelladral és un poble del municipi de Navàs comarca del Bages (Barcelona)

A Castelladral hi anem el 13 de octubre de 2013

Dades del Municipi

Província província de Barcelona
Comarca Bages
Entitats de població 8

Castelladral49Mujal, el52Navàs5.841Palà de Torroella, el179Sant Cugat del Racó28Sant Salvador de Torroella13Valldeperes9Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

El municipi, en contacte amb el Berguedà, termeneja al N amb els municipis berguedans de Viver i Serrateix i de Puig-reig, a l’E amb Gaià, al SE amb Balsareny, al S amb Castellnou de Bages i Súria, al SW amb Sant Mateu de Bages i a l’W amb Cardona. Aquest municipi es deia, fins el 1960, Castelladral , ja que prenia el nom del nucli principal del municipi. L’extraordinari desenvolupament del barri riberenc de Navars féu que primer s’hi instal·lessin els serveis municipals i, després, que se’n canviés el nom. L’origen del topònim de Navars es remunta al 982, quan s’esmenta l’alou anomenat Nabares . Una butlla del papa Sergi IV torna a parlar de l’alouNabars i la riera de Navarons . Una explicació, massa ingènua, de l’etimologia del topònim Navars diu que ve de l’expressió “anar a baix”. De fet, sembla que el nom és d’origen preromà, segurament bascoide.

És drenat a llevant pel Llobregat, que li fa de frontera amb el municipi veí de Gaià; pel cantó de ponent el terme ultrapassa el Cardener i s’enfila per la serra de les Garrigues, on assoleix la màxima altitud: el puig de Comabella (664 m). L’extens territori és solcat per les rieres de Valldeperes, d’Hortons, de Tordell (o de Sant Cugat), afluents de l’esquerra del Cardener, i la riera del Mujal, tributària per la dreta del Llobregat. La serra de Castelladral constitueix el sistema central del terme i també la cota més alta (711 m).

El municipi comprèn, a més del poble de Navars, cap administratiu, els pobles de Castelladral, de Sant Cugat del Racó (o Salou) i de Sant Salvador de Torroella, la Colònia Valls (o Colònia Valls de Torroella o el Palà Nou), la Colònia del Palà de Torroella (o el Palà Vell) i els veïnats i llogarets de Can Flautes, el Mujal, la Rata i Valldeperes. Travessa el terme, en direcció S-N, pel sector de llevant la carretera C-16, que uneix Manresa amb Berga, mentre que per ponent, i en direcció S-NW, ho fa la carretera C-55 de Manresa a Solsona. Carreteres locals uneixen el nucli de Navars amb Viver (Berguedà) i Castelladral amb Súria.

El Poble

Castelladral és l’antic cap de municipi i es documentat des de l’any 941

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Navàs

Enciclopèdia catalana

Carme

Carme és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A L’Anoia hi anem el 5 de maig de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Entitats de població 3
Població
Total 783 (2018)
• Densitat 66,92 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Carmetà, carmetana

Breu historia del municipi

Als fogatjaments dels segles XIV i XV s’inclouen els habitants de Carme en el recompte del castell de Claramunt. En canvi, als segles XVI i XVII ja hi figuren diferenciats amb 18 i 19 focs, respectivament. Al segle XVII es triplicaren els seus estadants, ja que el 1719 hi havia 259 h i el 1787 arribaren a 642 h. El segle XIX presenta una sèrie de variacions. Després d’una forta davallada al principi de segle (el 1830 baixà a 381 h) el poble assolí el 1857 el nivell demogràfic més alt registrat, en arribar a 1 244 h. Aquest creixement s’explica pel trasllat d’algunes fàbriques tèxtils d’Igualada atretes per la possible mecanització de la producció gràcies a la força motriu de les aigües de la riera i de les surgències. Començà a davallar el 1860 amb 1 133 h i amb 1 128 h el 1887. La crisi tèxtil de la comarca, unida als estralls de la fil·loxera (que aparegué pels volts del 1885) determinà una forta davallada demogràfica durant el darrer decenni del segle XIX. La crisi tèxtil igualadina provocà conflictes socials que també afectaren Carme. Pel contrari, la recuperació deIgualada amb l’arribada del ferrocarril el 1893 no afavorí la població, ja que no solament no es recuperà sinó que va anar perdent habitants. Entre el 1910 i el 1920 s’estabilitzà la població en 800 h; el decenni de 1930 a 1940 baixà a 700 h, el 1950 s’accentuà la davallada fins a 682 h. El 1970 féu una lleugera recuperació fins a vorejar novament els 700 h. En les dècades de 1980 i 1990 la població tingué algunes oscil·lacions dins una lleugera tendència a la baixa. Així, el 1981 tenia 717 h, el cens del 1991 comptabilitazava 679 h i el del 2001, 674 h. El 2005 es registraren 726 h.

Els boscos, força importants tot i que s’han reduït des de la dècada del 1870, són formats per pinedes de pi roig i alguns alzinars i rouredes. Els conreus són majoritàriament de secà, amb predomini de cereals i de vinya, tot i que també hi ha oliveres i ametllers. El regadiu, poc extens, es localitza a prop de la riera i es dedica sobretot a productes de consum local.

Des d’antic, l’aigua del rec, que serpenteja pel terme i per dins el poble, ultra regar les terres, era la força motriu dels molins fariners, drapers, d’oli i de paper, a més de fer molt de servei a les fassines d’aiguardent i per a rentar i tenyir els teixits de llana dels paraires. El 1733 fou legalitzada la confraria dels paraires de Carme, que tingué continuïtat fins el 1860. Entre les propietats dels paraires, hi havia els estricadors de Cal Ros, que eren d’ús obligatori per a tots els agremiats. Entre el 1773 i el 1814 pagaven dos sous per cada peça de roba, que s’hi portava mullada i es posava tibant entre els bastiments de fusta amb claus perquè en eixugar-se no s’arronsés. La casa de Sant Roc era el domicili social dels paraires i era situada al xamfrà del carrer del Fregenal i el camí de Miralles. Des del segle XI consta documentada l’existència dels molins que aprofitaven l’aigua de la riera de Carme. La indústria, que ha esdevingut la principal font econòmica del municipi, es basa principalment en els sector tèxtil i paperer. El 1998 s’inicià la celebració, pel maig, de Firaverd, una fira dedicada a la jardineria i la floristeria.

El Poble

El poble de Carme (331 m d’altitud), que tenia 702 h el 2005, és situat a la dreta de la riera homònima, al centre de la vall, en un lloc ric en aigües. La disposició de les edificacions ha estat sempre concentrada, amb carrers curts, a l’entorn de la parròquia.

Al voltant de l’església parroquial de Sant Martí, al centre del poble, s’anà configurant el nucli urbà. Fou construïda el 1743, en substitució de l’anterior, que era molt petita. El 1779, tant la parròquia com el santuari de Collbàs deixaren de ser sufraganis de la Pobla de Claramunt. Mentre que la primera aconseguia la independència parroquial, la segona es convertia en sufragània de la parròquia de Carme. L’entitat cultural més important és el Centre Recreatiu i Cultural (1934), que conté una sala de teatre i una biblioteca infantil.

Festes

Celebra la festa major pel juliol, en honor de la seva patrona, la Mare de Déu del Carme, i pel novembre se celebra la festa de Sant Martí.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’ajuntament

Capellades

Capellades és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Capellades hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Població
Total 5.211 (2018)
• Densitat 1.796,9 hab/km²
Llar 30 (1553)
Gentilici capelladí, capelladina

Breu historia del municipi

El terme municipal de Capellades és el més petit de la comarca, amb 2,95 km2. Limita amb els termes de la Torre de Claramunt (N i W), Cabrera d’Anoia (S) i Vallbona d’Anoia (E). Comprèn la vila de Capellades i l’antic veïnat de la Font de la Reina, i hi ha, a més, la urbanització de Ca l’Anton, la major part de la qual pertany al terme veí de la Torre de Claramunt. El terme és situat a la vall de l’Anoia, a l’indret on el riu talla la Serralada Prelitoral formant l’anomenat estret o congost de Capellades i surt ja de la Conca d’Òdena per a dirigir-se cap al Penedès. El congost s’obre pas entre la serra de Miramar (596 m) a l’esquerra, amb les carenes de Llobreia, el Brugar, el Fitó, els Colls Bessons i les Llangònies, i una potent terrassa travertínica quaternària, a la dreta, damunt les llicorelles paleozoiques i el granit, formant una cinglera de cornises i covals de pedra tosca i el dosser o barret del Capelló, on hi ha els importants jaciments prehistòrics del terme (abric Romaní i l’estació Agut).

El fonament principal de l’existència i de la prosperitat històrica de Capellades és l’aigua de la bassa del Molí de la Vila, d’on brollen de 8 a 12 milions de litres diaris, i encara hi ha altres deus abundants. El 1977, en un pou artesià de 140 m de profunditat, al davant de la font Cuitora, fou trobat un cabal de 13 milions de litres diaris, part dels quals serveixen per a l’abastament urbà. L’abundància de l’aigua capelladina ha servit moltes vegades per a remeiar necessitats alienes, com l’any 1566 quan, per falta de pluja, es perderen els sembrats sense granar a moltes zones catalanes i fins i tot molta gent de Barcelona anà a moldre, als molins de la costa de Capellades, blat importat de Sardenya. El 1694 els pagesos de Capellades i la pabordia del Penedès establiren una distribució de les aigües de la bassa per al regatge de les terres.

A Capellades hi ha la cruïlla de l’antiga carretera comarcal C-244 d’Igualada a Sitges, la qual ha sofert una millora en la dècada del 1990 amb la construcció d’un nou vial, la C-15, per la riba esquerra de l’Anoia, i la local de Capellades a Martorell, a més dels ramals que surten cap a la Torre de Claramunt, Vilanova d’Espoia i la Torre Baixa. El ferrocarril d’Igualada a Barcelona passa pel terme, però l’estació és dins el veí terme de Vallbona, a 1 km de la vila de Capellades.

El Poble

La vila de Capellades, a 317 m d’altitud, ocupa un replà travertínic a un centenar de metres per damunt de l’Anoia. A l’entorn de la primitiva església es formà el primer nucli urbà, molt estàtic als primers segles. Al segle XVII s’originà un desvetllament de la població amb l’eixamplament de les muralles del perímetre de la plaça de l’Església, amb la Plaça Xica, la plaça Nova, el Carrer Nou i els carrers de la Canaleta, del Call, de Sant Francesc, d’Oló, com també de l’eix del carrer Major, amb el Portal Jussà davant el pont del Bisbe i el Portal Sobirà a prop de les voltes de Can Bas i del carreró de Magí Carme. Durant el segle XIX s’allargaren els carrers del Pilar, de Garbí, de la Divina Pastora, de Sant Ramon, de Santa Anna i del Fondo, i durant la segona meitat del segle XX s’inicià la construcció dels espais lliures del nucli urbà, especialment els situats als passeigs de Miquel i Mas i de la Concepció i a ambdues bandes de les carreteres, i començaren a aparèixer blocs de propietat horitzontal. Un dels elements més característics de l’urbanisme de Capellades és la bassa vora el Molí de la Vila, d’origen natural, el voltant de la qual s’ha arranjat un parc.

L’església de Santa Maria de Capellades, després de rebre els privilegis del rei Lotari, el 986 i el 988, va deixar de ser sufragània de Claramunt i fou erigida parròquia el 1098 per una butlla d’Urbà II, a petició de l’abat Berenguer de Sant Cugat. El 1643 es bastí una església més gran i el 1805 s’iniciaren les obres del temple actual, que van durar un segle a causa de les interrupcions motivades per les guerres dels francesos i les carlines i per un incendi ocorregut el 1896. El 1805 i durant un quadrienni el monestir de Sant Cugat, a fi de contribuir a les obres de la nova església, hi destinà una tercera part dels delmes de la seva senyoria de Capellades. El 1824 tornà a contribuir durant un altre quadrienni a les obres de l’església.

L’església de Santa Maria és esmentada ja el 986 i el 988 en preceptes del rei franc Lotari a benefici del monestir de Sant Cugat del Vallès, del qual era possessió i figura en la documentació referent al castell de Claramunt, al terme del qual pertanyia. Formà part de la baronia de la Conca d’Òdena, però no fou del domini directe dels Cardona ja que Ramon de Claramunt vengué el 1234 el terme (que formava una quadra) i lloc de Capellades a l’abat Pere de Sant Cugat del Vallès, i li traspassà els drets senyorials. Els Cardona pledejaren pel domini de la quadra de Capellades fins el 1867, però aquesta quedà en propietat del monestir de Sant Cugat, adscrita a la pabordia del Penedès.

Altres llocs d’interès són la capella de la Mare de Déu del Pilar, que s’edificà el 1801. El convent de la Divina Pastora fou alçat el 1862 al lloc dels estricadors de la confraria de Sant Sebastià. Ja el 1858 s’establí a Capellades la segona comunitat de terciàries caputxines de l’Institut de la Mare del Diví Pastor, dedicat a l’ensenyament i fundat per l’igualadí P. Josep Tous i Soler (1811-71). A la Casa Serra, al costat de la capella del Pilar, les germanes franciscanes darderes es dedicaren a atencions hospitalàries. Els antics fossars parroquials desaparegueren el 1859 i les restes foren traslladades al turó del Molar, on es construí l’actual cementiri, amb la capella del 1911. També ha desaparegut l’oratori de la Casa Bas, autoritzat per Benet XIV el 1756. La Casa Bas és una casa senyorial del segle XVII amb una singular volta que constituïa un dels portals d’entrada a la vila; la casa acull, actualment, una sala d’exposicions. Un hospital general per als pobres fou creat el 1492 i un altre fou obert el 1798 al carrer de Sant Francesc. Aquest últim va funcionar fins el 1815. L’antic Molí de Cal Munné, paperer, situat al final de la costa dels Molins, ha estat restaurat.

Han estat presents de manera continuada a la vila diverses associacions culturals, algunes de les quals de molt antiga tradició, com és el cas de la societat la Lliga, amb local propi per a la realització d’actes diversos i de sessions de cinema i teatre. La seva antiguitat es remunta al 1901. També cal destacar l’agrupació sardanista, diverses corals i l’esbart dansaire. Des del 1988 se celebren periòdicament uns concerts de cambra sota el títol de Paper de Música i un concurs anyal per a la promoció de joves intèrprets. Hom disposa d’una biblioteca i també d’emissora municipal de ràdio. Al paratge de la Font Cuitora s’ha bastit un amfiteatre, utilitzat sobretot a l’estiu per a diversos actes.

L’any 1961 fou inaugurat el Museu Molí Paperer de Capellades en el setcentista Molí de la Vila, que és un testimoni viu de la tradició paperera, perquè es fabrica el paper emprant les mateixes eines i els procediments antics. El museu és vinculat al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya; el 1999 va ser reformat i restaurat. Al museu s’ha instal·lat, a més, una biblioteca especialitzada i s’hi exhibeixen una gran part de les troballes prehistòriques trobades al Capelló. Es tracta de la Secció Arqueològica Amador Romaní.

Festes

Entre les festes tradicionals destaquen la festa major, que es fa per l’agost, i la festa major d’hivern de Santa Dorotea, al febrer. Per Nadal és tradicional de fer la travessia del llac nedant i pel juliol se celebra la festa de Sant Cristòfol. Ha estat recuperat el ball pla, que es balla per la festa major i pels dies de Corpus; el ball dit el dansot gairebé s’ha perdut.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Capellades

Enciclopèdia catalana

Les Cabanyes

Les Cabanyes és un municipi de la comarca de l’alt Penedès (Barcelona)

A Les Cabanyes hi anem el 7 de gener de 2013

Dades del Municipi

Comarca Alt Penedès
Entitats de població 1
Població
Total 965 (2018)
• Densitat 877,27 hab/km²
Llar 7 (1553)
Gentilici Cabanyenc, cabanyenca

Breu historia del municipi

El petit municipi de les Cabanyes, de 1,1 km 2 és situat a la plana, a la zona central de la comarca. Limita al N i a l’W amb Vilobí del Penedès, a l’E amb la Granada, al S amb Vilafranca del Penedès i al SW amb Pacs del Penedès. El poblament, per raó de la petitesa del terme, és concentrat. Hom pot accedir-hi per la carretera local de Vilafranca del Penedès a Guardiola de Font-rubí. L’estació de ferrocarril més propera és la de Vilafranca. El terme és drenat pel torrent de la Torreta, tributari del torrent de la Rovira i de la riera de Ribes.

El Poble

El poble de les Cabanyes és situat a 252 m d’altitud, i dista 2,5 km del cap comarcal. El 2005 tenia 682 h empadronats. L’església parroquial és dedicada a sant Valentí i fou bastida el 1912 en un estil neomedieval. Els barris de l’Albornar i de Can Mateu són molt propers al cap de municipi, al NW i N d’aquest respectivament

Josep Torras i Bages, que fou bisbe de Vic, nasqué el 12 de setembre de 1846 al Mas Gomà del terme de les Cabanyes.

Festes

. Celebra la festa major d’estiu el primer diumenge d’agost i la festa major d’hivern el diumenge proper al 14 de febrer.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Cardona

 

Cardona és un municipi de la comarca del Bages (Barcelona)

A Cardona hi anem el 27 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Província província de Barcelona
Comarca Bages
Entitats de població 2
Població
Total 4.652 (2018)
• Densitat 69,75 hab/km²
Llar 244 (1553)
Gentilici Cardoní, cardonina
Malnom Cagasals [1]

Breu historia del municipi

El terme municipal és situat a l’extrem NW del Bages, a la vall del Cardener, al límit amb el Solsonès, amb el qual termeneja de SW a W amb Pinós, Riner, Clariana de Cardener i Navès, i amb el Berguedà, amb el qual termeneja al N i NE per Montmajor i Viver i Serrateix. Per l’E limita amb Navars i l’enclavament de Malagarriga (pertanyent al terme de Pinós) i al S amb Sant Mateu de Bages.

El Cardener rep per l’esquerra l’aigua d’Ora, procedent de la Vall de Lord, i la riera de Navel, procedent del Berguedà, que han excavat una vall favorable per a les activitats agràries. A la dreta del Cardener, els sediments salins i potàssics emergeixen en un esfondrament a migdia de l’anticlinal on s’alça la vila. Sobre el gruixut jaciment de sal gemma (el Salí de Cardona), que en alguns punts es presenta en forma de pedrera, hi ha les denses capes de silvinita i carnal·lita que s’enfonsen i se situen aviat entre els 700 i els 1 200 m. Les capes superiors són gresos i margues. Damunt el Cardener, entre la clotada del salí i el riu, s’alça un promontori gairebé cònic (589 m) damunt el qual s’aixeca el castell de Cardona amb l’antic monestir de Sant Vicenç. Al seu peu, en direcció a ponent s’inicia una carena, damunt la qual, sota el castell, hi ha la vila de Cardona. La necessitat d’espai ha obligat a fer continuats desmuntaments amb els quals es replana la muntanya i s’eixampla la zona de construcció. Un quilòmetre més avall i prop del riu, hi ha el raval de la Coromina, amb el Salí, únic nucli agrupat del terme. La resta és plena de masies (unes quantes formen la caseria de Bergús o la caseria de Tresserres), de capelles i de nuclis industrials, com la Colònia Manuela, els Escorials i les Colònies Arquers.

Travessa el terme la carretera C-55 de Manresa a Solsona, de la qual surten dues carreteres locals: una per l’esquerra que mena, pel pla de Bergús, al nucli de Bergús i segueix en direcció als nuclis de Su i el Miracle, tots dos del municipi de Riner (Solsonès); i una per la dreta que, travessant el serrat del Remei i la serra de Querol, arriba a la carretera C-26, de Solsona a Berga.

El Poble

La vila de Cardona (4 666 h el 2006), situada a 506 m, es formà a la costa W del tossal on s’alçaren les primeres fortificacions que han donat lloc a l’impressionant conjunt del castell de Cardona i l’església de Sant Vicenç del Castell que la dominen.

Als segles XII i XIII s’estengué en direcció a ponent i aviat es construí una església, romànica, al lloc de laactual parròquia, de la qual resta part del campanar. La vila era formada per dos carrers paral·lels, un dels quals acabava en un portal i dues torres a migdia del temple i el cementiri i l’altre, a la plaça del Mercat. Continuà l’expansió vers ponent i el N i, abans del 1300, ja eren formats els carrers de Capdevila i d’en Cascalls. Ramon Folc VI donà el 1318 facilitats als repobladors que fessin la casa prop d’aquest darrer carrer i la bestorre. L’existència d’aquestes dues torres i de les dues de la plaça de la Fira denoten l’existència de muralles que abraçaven un gran espai no habitat. Es construí un altre carrer en direcció al Raval, el carrer d’Aguilar (dit després de Graells), cara a llevant, on encara s’alcen dues torres medievals al costat del portal. El portal de Graells, del segle XIV, dóna testimoni de les antigues muralles i és l’única de les sis portes de la vila que es conserva dreta.

El carrer Major, que surt de la plaça de l’Església, fou continuat pel de Sant Miquel fins al portal de ponent. Prop del portal de Barcelona hi havia a migdia el carreró o barbacana on donava el petit call o barri jueu. El Portalet dóna sortida a l’actual plaça de la Fira, que al segle XIV havia quedat dins el recinte murallat. La muralla, que en part es conserva, baixava des del castell, per llevant, fins al portal de Graells i, per migdia, fins al de Barcelona.

El 1854 s’obrí la muralla a l’entrada del poble per donar pas a la carretera de Manresa i s’hi bastí el portal dit de Madoz, el qual essent governador de Barcelona havia impulsat la construcció de la carretera. La muralla també fou desmuntada el 1929, quan es feren portells a les muralles amb vista a eixamplar els carrers. La formació del Raval a la sortida del portal de Graells és anterior al segle XVIII i l’eixample modern va continuar en direcció a ponent i a migdia. Les indústries s’instal·laren en una bona part a la vora del Cardener. L’edifici més notable de la vila és l’església parroquial de Sant Miquel, consagrada el 13 de juny de 1398 i convertida en parròquia el 1589. És un ampli edifici gòtic d’una gran nau de 50 m de llargada per 12,6 d’amplada i 18 d’alçada, més les capelles laterals: al presbiteri s’obren set finestrals sota els revoltons sostinguts pels nervis que s’uneixen a la clau de la volta. La portalada lateral és de cinc grans arcades ogivals sobre feixos de columnetes i la façana principal o de ponent resta per acabar. S’hi construí una espaiosa cripta (sala vuitavada amb els nervis de la volta que conflueixen a la clau del centre), que des del 1524 conserva els cossos de Sant Celdoni i Sant Ermenter (procedents de Cellers). A l’altar major, en un cambril, es venera la imatge de la Mare de Déu del Patrocini, patrona de la vila, una imatge d’alabastre d’1,40 m d’alçada que fou portada de Marsella pel comte Joan Ramon Folc l’any 1423, després d’haver-se apoderat d’aquesta ciutat. També portà la reixa de ferro que tanca la cripta, i que, segons tradició, tancava el port de Marsella. Altres edificis remarcables són la Casa Aguilar del carrer de Graells, d’època medieval; la casa dels senyors del Pujol de Planès, al carrer Major, amb finestrals gòtics geminats; i l’església gòtica de Santa Eulàlia (que fou capella de l’antic hospital). La casa de la vila és un edifici modern (1944), al migdia de la plaça de la Fira. És típica també la plaça porxada del Mercat, on se celebra, com el seu nom indica, un dels mercats urbans més antics de Catalunya, datat el 986. Al segle XV es començà a construir sobre el Cardener un pont de grans arcades, que restà inacabat i hom anomena el pont del Diable. És un mut testimoni del pas dels pelegrins que des de Montserrat anaven a Santiago de Compostel·la.

El nombre de centres i grups culturals a Cardona és força elevat. Hom destaca el Grup de Caramellaires de Pagès, l Institut dòEstudis Locals (1981) el qual edita la revista d’investigació “Cardener”, els Geganters de Cardona, la Coral Cardonina (1958), el Foment Cardoní (1964), la Joventut de Cardona (1986), el Cinema Amateur Cardoní (1968) i el grup teatral el Traspunt. També és important el Centre dels Catòlics. A la vila hi ha el Cine Modern (1945) i el Calín. Igualment hi ha diverses associacions esportives i una zona esportiva, situada a continuació del nucli urbà i al peu de la carretera del Miracle.

El Museu de Sal de Josep Arnau (1935) inclou una col·lecció de cristal·litzacions salines, diverses maquetes i treballs variats fets amb sal per Josep Arnau.

Muntanya de Sal de Cardona

 

© C.I.C – MOIÀ

 

Des de l’abril de 1997 s’obrí al públic la visita de la Muntanya de Sal, antiga explotació minera de sals potàssiques. S’accedeix a la mina anomenada Neus o Minilla, una galeria de més de 300 m de longitud i 80 m de profunditat, on es pot gaudir de formacions i plegaments geològics amb formes i colors molt espectaculars. El 2003 s’inaugurà el Parc Cultural de la Muntanya de Sal, projecte que ha permès la rehabilitació de diverses galeries de les mines de sal.

L’Arxiu Històric de Cardona (1986), situat a la plaça de la Fira, és on es guarda la mil·lenària carta de repoblament de la vila elaborada pel comte Borrell II l’any 986 i altra documentació de Cardona. La vila disposa també biblioteca municipal.

Festes

El segon diumenge de setembre se celebra la festa major de la vila de Cardona i a la plaça de la Fira té lloc el correbou, documentat des de la fi del segle XV i que tradicionalment consistia a dirigir vedells o vaques geniüdes vers el recinte fet amb carros del poble, on es torejava i es feien pallassades amb la cargolera que duia un home dins; modernament s’ha convertit en un espectacle taurí de festa major que també se celebra a la plaça de la Fira, però en una plaça de toros desmuntable. La festa major de Cardona també té el tradicional concurs de figures de sal. Per les festes de Nadal es fan representacions dels Pastorets. Al final de la dècada del 1970 la societat el Rovell de l’Ou recuperà les festes de Carnaval. Els caramellaires de Cardona són documentats al segle XVI i per Pasqua les diverses colles del municipi fan les seves cantades. Quan arriba Corpus, per la vuitada, cada dia de la setmana celebra festes un barri de la població. El quart diumenge de maig es fa un aplec a l’ermita de la Mare de Déu del Remei . La festa del Castell de Cardona és el primer diumenge de setembre i commemora la mort de sant Ramon Nonat al recinte del castell el 1240.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Plana oficial de Cardona

Enciclopèdia catalana

Cerdanyola

Cerdanyola és un municipi del Vallès occidental (Barcelona)

A Cerdanyola hi anem el 11 de març de 2012

Dades del Municipi

Comarca Vallès Occidental

Entitats de població 1
Conté la localitat Bellaterra
Població
Total 57.740 (2018)
• Densitat 1.886,93 hab/km²
Llar 45 (1553)
Gentilici Cerdanyolenc, cerdanyolenca

Breu historia del municipi

El municipi de Cerdanyola del Vallès s’estén al sector meridional de la comarca. Limita al N amb els municipis de Sant Quirze del Vallès, Sabadell, Badia del Vallès i Barberà del Vallès, al NE amb el terme de Ripollet, a llevant amb Montcada i Reixac, a l’W amb Sant Cugat del Vallès i a migdia amb Barcelona. El territori és situat als vessants septentrionals de la serra de Collserola, fins a la depressió del Vallès, que forma el sector planer del terme, al nord. La carena de la dita serra forma el termenal a migdia amb el municipi de Barcelona. Així, el trifini del turó de Maltall de Magarola (429 m) és partió entre Sant Cugat, Barcelona i Cerdanyola. El límit meridional segueix vers l’E pel turó d’en Fotja (349 m), pel Forat del Vent i pel turó d’en Gras (241 m). El límit de llevant segueix pel torrent del Cargol, de la conca del Besòs, i per la serra de Dona Joana, travessa la riera de Sant Cugat vora el mas de la Beguda i el Ripoll vora l’estació. A septentrió, el termenal passa en plena Depressió Prelitoral. A ponent baixa cap a Collserola pel turó de la Torreferrera (202 m d’altitud), fins el Maltall de Magarola. La composició geològica del terreny és graniticoesquistosa, amb algunes llenques calcàries, a la serra de Collserola, mentre que la Depressió Prelitoral és de terrenys quaternaris. La xarxa hidrogràfica pertany a la conca del Besòs, per mitjà del riu Sec, i de la Riera Major o de Sant Cugat, afluents del Ripoll. A aquests dos cursos conflueixen un seguit de torrents que davallen de la serra de Collserola i de la serra de Galliners, al límit amb Sant Quirze del Vallès. A part del poble de Cerdanyola del Vallès, cap municipal, el terme comprèn les urbanitzacions de Bellaterra, Montflorit, Can Cerdà, antigament anomenat veïnat de Montcerdà, Can Fatjó dels Aurons, històricament caseria, Serraparera, Terranova, i altres polígons residencials. A més del llogaret de Sant Iscle de les Feixes. La xarxa de comunicacions de Cerdanyola és densa: la carretera de Barcelona a Terrassa, N-150, construïda l’any 1852, que actualment enllaça amb l’autopista C-58, de Barcelona a Terrassa, de semblant trajecte i inaugurada l’any 1975; l’autopista AP-7 entre Montmeló i el Papiol, inaugu-rada el 1977, que també enllaça amb la C-58 i la N-150; les carreteres a Sant Cugat (1880), a Barcelona per Horta (1935) i a Sabadell per Bellaterra (1963). A més, Cerdanyola té accessos directes a les autopistes AP-7 i C-58. Hi ha finalment les vies fèrries Barcelona-Manresa (1855), Barcelona-Sabadell per Bellaterra, amb una extensió fins a la Universitat, i el Papiol-Mollet.

El Poble

El poblament antic del terme era disseminat. El poble actual de Cerdanyola del Vallès (82 m d’altitud) es començà a formar a la fi del segle XVIII vora el camí de Sant Cugat, al peu de la serra de Collserola. El 1828 sorgí el Barri de Dalt i el 1845 el Barri de Baix. Amb l’arribada dels estiuejants barcelonins (segona meitat del segle XIX), es van bastir nombroses torres, algunes modernistes, però n’han quedat ben poques. Modernament, amb la formació d’altres barris en un principi perifèrics, com el de Cordelles (1923), Antolí (1923), del Turonet (1926) i Serraperera (1928) i amb la formació dels nous barris de Fontetes (1964) i Banús (1964), el nucli urbà forma un continu des de Ripollet fins s la serra de Collserola i la vall de Moronta.

El poble és centrat per la plaça de Francesc Layret i els jardins de l’Abat Oliba, entre la casa del comú i l’església parroquial de Sant Martí. De l’església, hom sap que a la fi del segle XVI i la primeria del XVII s’edificà una nova església al pla (l’església vella o actual cementiri), més propera al poblament dispers que s’havia escampat pel pla. Aquesta església fou cremada pels francesos el 1808. Els anys immediatament posteriors s’usà com a parròquia la capella de Sant Marçal del castell. El 1906 fou construïda una nova església, la tercera, també de Sant Martí, al cor del poble actual, i la casa rectoral (1908), d’estil modernista. L’any 1989 fou bastida i inaugurada una nova església local, la de la Mare de Déu del Roser, a Serraperera.

Cerdanyola continua immersa en una etapa de transformació espacial i econòmica. Des de les dues darreres dècades del segle XX els habitatges dels barris nous són majoritàriament unifamiliars, al Turonet, Altimira, Gorgs i Serraperera. Altres actuacions residencials dutes a terme més recentment són les de Canaletes i les del sector del Centre Direccional, a les clarianes urbanes no edificades. Malgrat tot, la davallada en la construcció de nous habitatges produïda durant la dècada del 1990 també es féu palesa a Cerdanyola, tot i que segueix encara per sobre de la mitjana catalana. També els polígons industrials com el del Centre Direccional de Cerdanyola s’estenen ocupant terres verges. Diverses masies han estat enderrocades i altres, com les de Can Xarau, Can Serraperera, Cordelles i Can Fatjó del Molí, es mantenen, encara que envoltades de blocs d’habitatges i naus industrials.

Entrada principal del museu del poblat ibèric de Ca n’Oliver

 

© MUSEU I POBLAT IBÈRIC DE CA N’OLIVER

 

Al terme de Cerdanyola hi ha nombroses entitats i associacions culturals i esportives que es dediquen a la difusió i dinamització de la cultura i l’esport. El municipi disposa d’un museu inaugurat l’any 1998, el Museu de Cerdanyola-Casa Ortadó Maymó, dedicat a la història i el patrimoni cultural i natural del poble. El museu també té amb uns jardins que volen ser un centre obert a la ciutat, a més de diversos espais d’importància historicoartística per visitar. L’any 2010 tancà les portes per iniciar una profunda remodelació. El mateix any, s’inaugurà el Museu del jaciment arqueològic de Ca n’Oliver.

Festes

Dins el folklore local cal destacar la tradicional festa major del Roser de Maig, que s’escau el primer cap de setmana de maig i apareix documentada per primera vegada l’any 1419, que se celebrà a Valldaura amb la presència del rei Alfons IV. La festa del patró, Sant Martí, l’11 de novembre, també és celebrada anualment, coincidint amb les festes de la tardor. També el popular ball de gitanes vallesà és mantingut viu a Cerdanyola per una nombrosa colla de seguidors. La major part dels barris celebren les seves festes respectives durant els mesos d’estiu.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Canovelles

Canovelles és un municipi de la comarca del Vallès oriental (Barcelona) 

A Canovelles hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental

Entitat de poblacióHabitantsÀligues, les125Barriada Nova, la12.014Bellulla220Can Castells719Can Comas11Can Cuana28Can Diviu1.224Can Duran749Quinta Avinguda, la113Sanaüja431Sant Feliu37Serra, la28Tibel152Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Confronta a migdia amb Granollers, ciutat amb la qual forma gairebé un continu urbà. A l’W i al SW el terme limita amb Lliçà de Munt i a l’W també amb Santa Eulàlia de Ronçana, mentre que al N ho fa amb l’Ametlla del Vallès i les Franqueses del Vallès i a l’E altra vegada amb les Franqueses, mitjançant un tram del riu Congost.

El territori és bastant planer i només accidentat per les elevacions de Bellulla a ponent, de modelat suau.

La morfologia urbana d’aquest municipi fa que l’estudi de les seves unitats de població esdevingui força complex. El poble de Canovelles és, bàsicament, una conurbació unida pel sud amb el nucli de Granollers i que engloba el barri de la Barriada Nova, on hi ha l’ajuntament, els ravals de Bellulla, Can Diviu i Sant Feliu, el veïnat de Sanaüja i les urbanitzacions de les Àligues, Can Duran, la Quinta Avinguda i Tibel. Altres entitats del terme són la caseria de Can Cuana (o Quana), on es formà el nucli primigeni de Canovelles, i el veïnat de la Serra.

La proximitat al nucli industrial de Granollers condiciona el pas d’importants vies de comunicació, entre les que destaca l’autovia C-17, que creua el terme de S a N en direcció a Vic i entronca amb l’autopista AP-7 i la C-60 mitjançant un desdoblament que voreja la part sud de Granollers. També el travessen la carretera C-1415 en direcció a Caldes de Montbui i diverses carreteres locals, una de les quals mena a Lliçà de Munt. Un tram de la línia de ferrocarril Barcelona-Puigcerdà passa pel sector sud-oriental del terme.

L’origen medieval de la població de Canovelles resta evidenciat pel seu topònim, format en llengua romànica. Segons el Diccionari Alcover-Moll , la seva etimologia demostra que és un derivat diminutiu de Cànoves, que significa ‘ca(ses) noves’. El 1008, quan és documentat per primer cop, Canovelles devia ser un petit agrupament de cases noves relacionat amb algun nucli de poblament proper més antic.

El Poble

El poble de Canovelles (175 m d’altitud) és situat al camí antic de l’Ametlla a Granollers, actual carretera local. La Barriada Nova (10 839 h el 2005), actual seu de l’ajuntament, aglutinà la gran allau immigratòria que es produí a partir de la dècada del 1960. Hom l’anomenava també Canovelles de Baix o Can Xarlet, per la casa d’aquest nom que hi havia. Com hem esmentat anteriorment, aquest barri ha format un continu urbà amb la ciutat de Granollers.

L’església parroquial de Sant Feliu de Canovelles és un edifici del primer art romànic, probablement edificat en la segona meitat del segle XI. D’una sola nau, molt llarga (cosa que fa suposar que fou allargada amb posterioritat) i amb arcuacions llombardes (hi ha encastada una làpida romana amb una inscripció dedicada a L. Porcius Partenius). A banda i banda del presbiteri s’obrien sengles absidioles semicirculars que sobresortien exteriorment de la fàbrica de l’edifici; la de tramuntana desaparegué vers el 1500, quan al seu lloc fou construït un pas de comunicació amb la casa veïna de Magarola, i la de migdia, de la qual es conservava la fonamentació, fou reconstruïda durant la dècada del 1980. L’aparell de petits carreus és característic del segle XI. A la façana de migdia hi ha dues finestres romàniques i una porta de mig punt adovellada que podríem datar del segle següent. A la de ponent, al segle XIII, se sobreposà una bella portalada romànica, amb arquivoltes, decoració esculpida de temes geomètrics (ziga-zagues i escaquejats) i sengles columnes acanalades per banda, coronades per capitells composts amb decoració vegetal (acants) i zoomòrfica (diversos ocells), i un dels quals amb unes carotes als vèrtexs. La coberta de l’església, de canó lleugerament apuntat, data probablement dels segles XII o XIII. S’hi conserven dos quadres dedicats a sant Roc i a sant Andreu, de la fi del segle XVI. A la rectoria hi ha dues taules procedents d’un retaule on hi ha representats sant Llorenç i sant Esteve. Així mateix, es conserven dos quadres del 1750 amb l’Assumpció de la Mare de Déu i la Puríssima.

El 1888 fou fundada al poble la Germandat de Sant Sebastià, d’ajuda mútua en cas de malaltia. D’altra banda, pel que fa als serveis religiosos, cal esmentar que el col·lectiu musulmà de Canovelles disposa d’una mesquita, la primera del Vallès.

 

Festes

Pel que fa a les festes, cal destacar la festa de Sant Antoni Abat, que se celebra el 17 de gener amb l’ofici, la benedicció simbòlica i després, al migdia, la cavalcada pels carrers de la vila, on es venen els típics borregos de la diada. A la tarda es fa un gran cremat de rom i al vespre un sopar de germanor per a socis i simpatitzants, durant el qual es fa el sorteig del porc, que ajuda a finançar la festa. El 15 de maig es fa la festa de Sant Isidre i, pel juny, la vigília de Sant Joan se celebra des del 1984 la nit de Bruixes, en la qual surt el jovent del poble disfressat i amb caretes per a l’ocasió. La festa major de Sant Fèlix se celebra el darrer diumenge de juliol amb diversos actes festius, entre els quals destaca el tradicional ball de gitanes.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Església Sant Félix

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana