Arxiu de la categoria: Província Barcelona

Esparreguera

Esparreguera és un municipi del baix allobrtegat (Barcelona)
A esparreguera hi anem el 12 de novembre de 2016

Dades del Municipi

Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Població
Total 22.045 (2018)
• Densitat 804,56 hab/km²
Llar 125 (1553)
Gentilici Esparreguerí, esparreguerina

Breu historia del municipi

Limita a llevant amb Olesa de Montserrat, a migdia amb Abrera, vers ponent amb els Hostalets de Pierola (de l’Anoia) i amb Collbató, i al sector de tramuntana amb Monistrol de Montserrat (del Bages) i amb Vacarisses (del Vallès Occidental). El municipi s’estén en gran part a la dreta del Llobregat, des del congost del Cairat, prop de la resclosa, pel torrent de la Salut, a tramuntana, fins a la riera de Magarola (anomenada, en el curs alt, riera de Masquefa), divisòria amb el terme d’Abrera. Segueix en direcció oest fins al lloc anomenat de les Tres Rieres. Aquí el terme segueix per la riera de Masquefa en la mateixa direcció fins arribar a l’illa de Can Febrer i, un cop travessada la carretera de Piera, continua per la riera de Pierola, sota la serra dels Ducs. Segueix vers tramuntana per Can Cardús i cap al coll de Rubió (431 m), anomenat també del Mas Mercader. A la font de les Canyes el límit entronca amb la riera de la Salut, a tramuntana de Ca n’Astruc Vell. A partir d’aquest punt, el municipi s’estén també en un petit sector a l’esquerra del Llobregat, des del baixador de l’aeri de Montserrat i del carrilet de Manresa, aigües amunt fins al coll de la Portadora, i passant per l’era i el coll de les Bruixes, la serra de la Cova dels Lladres, el puig de l’Hospici (528 m), la serra de la Socarrada, fins al turó del Roure del Vent i Coll Bram. El termenal continua per Sant Salvador de les Espases (al límit amb Olesa de Montserrat) i per l’antic balneari de la Puda de Montserrat.

Tota aquesta zona és molt rica en fonts (com la del Guinardell, la de la Canya, la de la Noguera, etc.), i també hi ha algunes balmes, com la cova de Can Tobella, davant el Pla de les Bruixes (altiplà davant Montserrat, a l’esquerra del riu), i l’avenc de Sant Salvador. Altres elevacions d’aquest sector del terme de la dreta del Llobregat són la serra d’en Vinyals (278 m), sobre l’església de Santa Maria del Puig, i la serra del Mas d’en Gall (228 m), paral·lela a la dels Ducs i al pla de la Vinya Vella, separat aquest del cap de municipi pel Torrentmal. A llevant del nucli urbà, sobre el Llobregat, hi ha diverses balmes d’interès geològic, i sota la serra de Rubió hi ha la cova del Patraco, a la capçalera dels torrents de les Pruneres i de Can Vidal, que desguassen al Llobregat. El torrent del Puig també hi desguassa directament, mentre que els altres, el Torrentmal, el torrent de Fosalba, el del Salt i la riera de Pierola en són tributaris a través de la riera de Magarola.

El municipi comprèn la vila d’Esparreguera, que n’és el cap, la Colònia Sedó, les caseries de Can Roca i de Santa Maria del Puig, i diverses urbanitzacions, com Can Vinyals, Can Rial i el Mas d’en Gall. El principal eix de comunicació és l’autovia A-2 de Barcelona a Madrid pels Brucs (l’antic traçat de la carretera travessava la vila). De la N-II surt una carretera vers Olesa, on enllaça amb la comarcal C-1411 i amb la C-55 que es dirigeix cap a Manresa i el túnel del Cadí. De la carretera local d’Esparreguera vers Piera, que passa per Can Rial, surt un ramal cap a la urbanització del Mas d’en Gall. El 2005 s’inaugurà un telefèric entre Esparraguera i Olesa de Montserra

El Poble

La vila d’Esparreguera (187 m i 17.457 h el 2006) és situada a la dreta del Torrentmal. Es formà a la baixa edat mitjana vora el camí ral de Barcelona. L’única via que fins a l’edat mitjana travessava el terme era el camí romà que, procedent de Can Claramunt, remuntava el camí de l’actual cementiri fins a arribar al lloc anomenat el Castell (en el qual es descobrí un poblat ibèric) i d’allà baixava vers la Gorgonçana i seguia en direcció nord, baixava al torrent del Puig i continuava per la Pujada de l’Ànima, Can Vinyals, Can Paloma i els Astrucs, on es bifurcava. En aquell temps es construí un camí nou que canviaria per complet l’estructura de la vila d’Esparreguera. Aquest camí arrencava del Castell, travessava el pla on més tard s’aixecaria la vila, salvava el coll de Rubió per l’actual camí de les Masies i sortia a Collbató. Anys més tard s’aprofitaria per a fer el primer tram del camí ral. Als costats d’aquest camí en el pla, s’hi anaren construint cases. Això fa que Pere Sacosta, l’any 1316, demanés permís al bisbe Ponç de Gualba per a construir una capella en honor de la gloriosa Santa Eulàlia, verge i màrtir de Barcelona. El camí ral va tenir una gran importància i influència en el desenvolupament tant industrial com comercial durant tota l’edat mitjana i l’època moderna. Al segle XIX, però, va perdre importància a causa de la guerra del Francès i les guerres carlines, ja que moltes indústries es traslladaren a altres viles apartades d’aquell conflictiu camí ral, una part del qual es conserva en un tros anomenat carrer de Barcelona, on hi ha l’antic Hostal del Pitango, amb unes llotges per als carruatges de tradició medieval.

L’antic hostal del Pitango, fa uns cent anys

© BRUGUERES RIERA

El 1423 el monestir de Montserrat obtingué d’Alfons el Magnànim la concessió del dret de posseir barca en el Llobregat per comunicar les viles d’Esparreguera i Olesa. Al segle XV el gremi de paraires urbanitzà i construí el carrer dedicat al seu patró, sant Miquel, prop del camí ral. Aleshores només hi havia, a més d’aquest, els carrers de Sant Antoni, el de l’Hospital i el de Callarís, al capdamunt del Canyet. Al segle següent s’esmenten també el carrer Major, el del Joc de la Rutlla, el de la Guardiola i el camí de Piera. Sembla que al segle XVII es construïren cases al camí dels Molins de la Gorgonçana, on es formà el Carrer Nou, anomenat més tard de les Cabanyes i actualment del Beat Domènec Castellet. A la fi del segle XVIII el baró de Maldà descriu la vila com un carrer molt llarg, empedrat amb palets de riera i pedra foguera. Hi havia algunes travessies, carrerons i hortets (vora les cases; eren de secà, però ben aprofitats segons Zamora), com també dues places al carrer Major. Al segle XIX s’urbanitzà el camp del Canonge, el Grau del Mas Vell i les planes de la Morella, a ponent del carrer Major, on hi ha el carrer de Sant Lluís. Al primer quart del segle XX s’obrí la via (avinguda de Francesc Macià a tramuntana, i a migdia anomenada de Francesc Marimon) que desviava la carretera de Madrid als afores de la població. Tot seguit es començà a edificar vora seu i, ensems, es formaren els barris de Pau Font i de la Creu; així mateix, en obrir-se la nova carretera de Piera, es perllongà el carrer de l’Hospital fins al pont que es construí sobre el Torrentmal. Són ja posteriors a la guerra civil de 1936-39 el barri del Llobregat, format a llevant de la parròquia, on hi ha la zona esportiva municipal, i el barri de la Plana, a ponent del Torrentmal i a migdia de la Creueta. Els eixos actuals de la població són, a part la carretera de Madrid (avinguda de Francesc Macià), el carrer Major o Carrer Gran (que fou carretera reial de Barcelona fins el 1931), anomenat en la part de tramuntana carrer de Montserrat, i el carrer de Ferran Puig, anomenat carrer dels Arbres en la part més cèntrica (que el 1925 es coneixia també pel Paral·lel i on hi havia les principals societats recreatives) i carrer de Baix a migdia. El Carrer Gran i el dels Arbres, juntament amb les places de Santa Eulàlia, de l’Ajuntament i de Tots els Caiguts, configuren el nucli cívic i comercial de la vila.

Entre la fi del segle XVI i la primeria del XVII va ser construïda una nova església parroquial al lloc de l’antiga capella de Santa Eulàlia, ja que l’antiga parròquia del Puig restava massa allunyada de la vila. L’església parroquial de Santa Eulàlia d’Esparreguera fou beneïda el 1612. És un magnífic edifici bastit amb carreus de pedra de conglomerat, que segueix encara la tradició del gòtic català, bé que l’ornamentació és ja renaixentista. D’una sola nau, molt àmplia i calçada per un absis de planta heptagonal, es cobreix amb volta de creueria, tota de pedra, amb els trams de volta separats per arcs de mig punt que recolzen en semipilastres adossades. Entre els contraforts hi ha capelles laterals. Les portes de migdia i de tramuntana, com també les de les sagristies, són classicitzants, emmarcades per columnes dòriques sota d’entaulaments sense frontó. El campanar (que no fou acabat fins el 1636) és una esvelta torre que caracteritza la població i un esplèndid mirador de la vall del Llobregat, ja elogiat per Francisco de Zamora. L’església, que ja sofrí alguns desperfectes en la guerra del Francès, serví com a caserna de les tropes isabelines en la primera guerra Carlina, raó per la qual restà molt malmesa. El 1866 hom encarregà a l’arquitecte Elies Rogent que tracés un projecte complet de restauració. Les obres de restauració, tot just començades i arranjades les cobertes, restaren interrompudes poc abans de la Revolució de Setembre del 1868 i l’església no fou reoberta al culte fins el 1874, un cop enllestides les obres indispensables (la façana era encara inacabada) i reparada l’acústica de l’orgue. Així pervingué l’església fins el 1936, en què un escamot foraster profanà l’edifici i calà foc als retaules, a la fusta de l’orgue (que havia estat construït a la primeria del segle XVII) i a l’arxiu de la parròquia. Durant la guerra civil l’església serví de garatge i magatzem, i a la fi d aquesta allotjà els vehicles d’una secció de l’arma d’aviació. El temple va ser reconstruït després de la guerra civil pel rector mossèn Josep M. Garriga i Armajach. S’acabà la façana de ponent, el portal de la qual és emmarcat per un mural ceràmic d’Enric Serra, ceramista de Collbató.

La documentació esmenta diversos retaules dels que es perderen el 1936, els més importants dels quals sembla que eren el de Sant Miquel, que havia estat sufragat pel gremi de paraires al segle XV, i el de l’altar major, de marbre, jaspi i fusta, que fou començat el 1670, segons projecte de fra Josep de la Concepció, pels escultors Joan Grau i Francesc Grau, de Manresa, i Domènec Rovira, de l’Arboç, i pel mestre de cases Pau Ginestar, d’Igualada. L’obra restà interrompuda el 1681 i fou acabada el 1777 per Jaume Comes, fuster i arquitecte, i Nicolau Traver, escultor.

A la plaça de l’Església o de Santa Eulàlia hi havia hagut el cementiri parroquial fins a la segona meitat del segle XIX. El 1925, a la cantonada del Carrer Gran, s’inaugurà una font monumental noucentista, obra de Frederic Marès, a la memòria de Cristòfol Vidal i Castells, que portà l’aigua potable a la vila. A la casa on nasqué el beat Domènec Castellet hi ha la biblioteca. Altres construccions d’interès del cap de municipi són un casal gòtic amb portal adovellat i finestres conopials, i una casa del Carrer Gran amb una finestra conopial amb culs de llàntia renaixentistes. Al carrer de Ferran Puig es reunia el gremi de paletes, a la casa que al portal té un relleu del 1734 amb els atributs de l’ofici. Al carrer de Montserrat hi ha un parell de cases mitgeres modernistes, una del 1922 ornamentada amb plafons de ceràmica vidriada verda i maó vist i una altra del 1916 amb ornamentació floral. Al sud-est de la població hi ha l’antic Casal dels Cordelles.

 

Festes

La vila disposa d’un gran nombre d’entitats i associacions culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar el Patronat de la Passió d’Esparreguera, que compta amb una secció de teatre, d’esports, una coral, etc., i gestiona l’organització de la coneguda representació de la Passió. El Teatre de la Passió fou inaugurat el 1969 i va ser remodelat el 1997. Esparreguera disposa d’un altre teatre, el de l’Ateneu d’Esparreguera (1930). Entre els equipaments culturals hi ha també una Casa Municipal de Cultura i el Museu de la Colònia Sedó (és una de les seccions del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya), situat a l’antiga sala de la turbina de la fàbrica Sedó; fa un recorregut per la història de la fàbrica i de la colònia, dins el marc de la industrialització catalana al llarg dels rius (es pot veure la fàbrica, el salt de Broquetes, l’aqüeducte, la casa dels Sedó, l’església, les cases obreres, el teatre, l’escola i les xemeneies). Hi ha també una escola de terrisseria (el càntir és la peça típica d’artesania d’Esparreguera).

Les celebracions comencen amb la festa d’hivern, que s’escau al febrer. Pel juliol se celebra la festa major d’Esparreguera amb la intervenció, des del 1977, del ball de diables. Finalment cal esmentar l’aplec que se celebra el Dilluns de la Segona Pasqua a Santa Maria del Puig, l’antiga parròquia d’Esparreguera.

És tradicional durant la Quaresma, Setmana Santa i fins l’1 de Maig la representació de la Passió d’Esparreguera, espectacle teatral inspirat en la vida, passió, mort i resurrecció de Jesús, l’origen del qual sembla que es remunta a les processons del segle XVII, si bé el 1588 ja se’n representaven algunes escenes a la plaça. Al segle XIX s’adoptà com a text el d’Antoni de Sant Jeroni, de la segona meitat del segle XVIII. La instauració en forma d’espectacle en un local tancat sembla del 1875. El 1892 ja consta en el programa de la Passió l actuació d’un ball dels diables, que hi perdurà fins el 1956. El text d’Antoni de Sant Jeroni fou modificat i ampliat amb el d’altres autors al llarg del segle. L’actual és de Ramon Torruella i la música, de Josep Borràs, fill de la vila. Les representacions, en les quals intervenen gairebé un miler d’actors no professionals, ajuden a desvetllar vocacions (com la de l’actriu Anna Lizaran). La festa va ser declarada per la Generalitat Festa Tradicional d’Interès General.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Esplugues de Llobregat

Esplugues de Llobregat és un municipi del Baix Llobregat (Barcelona)

A Esplugues de Llobregat hi anem el 14 de desembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Població
Total 46.355 (2018)
• Densitat 10.077,17 hab/km²
Llar 16 (1553)
Gentilici espluguí, espluguina

Breu historia del municipi

El terme municipal, el més petit de la comarca, se situa al Pla del Llobregat. És parcialment accidentat pels vessants meridionals de la muntanya de Sant Pere Màrtir (389 m), de la serra de Collserola, on trobem el turó de Picalquers, el coll de Finestrelles (per on passava lsantic camí de Pedralbes), la Plaça de les Bruixes i el turó del Temple, anomenat al segle XVIII Puig Marrobí (268 m). El relleu és brusc a la zona més alta, i baixa després en relleus suaus. El municipi confronta a llevant amb els antics termes de Sarrià i de les Corts de Sarrià, avui incorporats a Barcelona, i amb el municipi de l’Hospitalet de Llobregat (del Barcelonès); a migdia, a la Gavarra, el termenal separa Esplugues del municipi de l’Hospitalet i del de Cornellà, així com un petit sector el separa de Sant Joan Despí al SW. A ponent, el límit passa pel torrent de la Fontsanta, entre Sant Just Desvern i Esplugues. Les aigües que s’escorren pels vessants de Sant Pere Màrtir han obert esvorancs, alguns dels quals ben importants, en els terrenys d’al·luvió quaternaris de la part baixa del terme i han format el torrent d’Esplugues, que travessa al llarg el terme municipal; el de la Fontsanta (dit torrent de Gotremon al segle XI), el de Can Clota, el de Ca n’Oliveres i el de Can Rigald. El torrent de Sant Pere Màrtir, que es forma als vessants de migdia d’aquesta muntanya i que rep per l’esquerra el torrent de Cucales, desguassa prop de l’antic camí ral al Torrent Gornal, al límit amb l’Hospitalet de Llobregat. La constitució geològica del terme recull mostres de les diferents fases geològiques que s’han produït, però la capa que ocupa més extensió és la de l’era quaternària, constituïda per terres d’al·luvió, de poca duresa i molt bones i aptes per a l’agricultura. Destaquen també els materials de l’era primària, dels quals està formada la major part de la serra de Collserola. Fins al segle XVIII, que fou construïda la carretera general (avui N-II) en temps de Carles III, la via principal de comunicació era el camí ral (d’origen antic, probablement usat ja en època romana) que passava pel raval de Sant Mateu i per Sant Just, en direcció a Sant Feliu i Martorell. El camí que pel coll de Finestrelles venia de Pedralbes enllaçava amb el camí ral sota Picalquers, al raval de Sant Mateu. Actualment, Esplugues resta al bell mig de l’encreuament de l’autopista de Martorell A-2 amb la ronda de Dalt (B-20), la carretera N-340 cap a Tarragona i la C-245 cap a Castelldefels. Hi ha una estació del Ferrocarril Metropolità de Barcelona, Can Vidalet. A més, les comunicacions amb Barcelona i amb d’altres municipis de la comarca es veuran millorades amb la instal·lació del Trambaix (tramvia lleuger). El topònim d’Esplugues, documentat al segle X, per la seva etimologia significa ‘’coves, cavitats”. Avui, però, la topografia de la població mostra ben poca cosa relacionada amb l’origen etimològic d’aquest topònim. Només els profunds torrents oberts als potents estrats argilosos ens donen una idea del que eren a l’edat mitjana. Aquests torrents devien formar petites balmes i esplugues, origen del nom del lloc.

El Poble

Històricament, al poble d’Esplugues de Llobregat (110 m d’altitud) es diferencien tres nuclis de gènesi distinta. El de la Sagrera, entorn de l’església parroquial, és, probablement, el més antic; el raval de Sant Mateu, format sota el castell de Picalquers, és a l’indret per on discorria l’antic camí ral. Aquest segon nucli perdé la primacia quan, en temps de Carles III, es construí la carretera de Madrid (1763), on es formà un nou raval a migdia dels altres dos nuclis antics. A la carretera de Madrid, que des de la darreria de segle al seu pas per la població s’anomena de Laureà Miró, va ser construït aleshores l’Hostal Nou de Picalquers. Aquest mas, convertit avui en casa de la vila, és l’edificació més antiga d’aquest sector de la població. Al sud-oest, seguint l’eix de la carretera de Cornellà (C-245), s’han format els barris contemporanis de la Plana i de Montesa, mentre que el de Can Vidalet, al sud-est, és una prolongació del barri de Pubilla Cases de l’Hospitalet de Llobregat. Els barris de Can Clota i Can Cervera són vora d’aquests masos. El nucli antic de la Sagrera avui resta apartat del brogit de la població moderna, i més encara pel fet que l’autopista de Martorell l’envolta per la part de tramuntana. L’església parroquial de Santa Maria Magdalena, a la plaça del Pare Miquel d’Esplugues, antigament dedicada a Santa Maria, és documentada el 1059. Era edificada en un alou que pertanyia al monestir de Sant Pere de les Puelles, de Barcelona, des del segle anterior, i com a parròquia en depenia. L’11 d’octubre de 1103 va ser solemnement consagrada pel bisbe Berenguer de Barcelona. Fins al segle XVII l’abadessa de Sant Pere tingué el privilegi de presentació de rector. Sembla que l’església d’Esplugues sempre ha estat emplaçada al mateix lloc d’origen, malgrat que ha estat reconstruïda diverses vegades, la darrera de les quals el 1864. L’edifici segueix la tradició de les esglésies d’una nau amb capelles laterals construïdes entre els contraforts. El campanar és una torre quadrada. L’església és dedicada, també, a sant Mateu. En l’actualitat, per causa del gran creixement demogràfic dels darrers anys, hi ha dues noves esglésies parroquials, la de Sant Mateu, al barri de la Plana, i la de Sant Antoni de Pàdua, a la barriada de Can Vidalet. La majoria d’edificis d’interès històric del poble d’Esplugues són a la Sagrera. Trobem instal·lat a l’antic Mas Colomer el convent de monges dominiques de Santa Maria de Montsió (conegut darrerament com a Can Casanoves). La comunitat hi és des del 1947; les obres d’adaptació de l=antic mas foren realitzades per Lluís Domènech i Montaner; hom hi traslladà de l’anterior emplaçament del convent (a la Rambla de Catalunya, de Barcelona) el claustre gòtic, magnífic exemplar de la primeria del segle XV. Una altra casa antiga és Can Cortada, documentada des del segle XVI, amb grans balconades, galeries laterals i voltada de jardins. Havia estat propietat dels barons de Maldà. Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, encara que no n’era fill, hi sojornà sovint: el seu famósCalaix de Sastre, obra que durant molts anys es guardà en aquesta casa, conté diverses referències a Esplugues. Al costat de l’església hi ha Can Pi, mas de tipus basilical, que el 1516 era d’Antoni Guasc, el qual pagava els delmes i les primícies a Sant Pere de les Puelles. Fins el 1936 guardà una bona biblioteca i l’arxiu familiar, força important. A Can Ramoneda, mas que és documentat al segle XIV, l’escultor Xavier Corberó hi té emplaçada una exposició permanent de la seva obra. Dins el mateix nucli d’Esplugues hi ha, encara, Can Cargol i Can Bielet. Més a llevant hi ha Can Fàbregues, del segle XV. La casa és coneguda també per Ca n’Hospital, perquè havia estat propietat de l’Hospital de la Santa Creu de la ciutat de Barcelona. Un dels edificis més remarcables i emblemàtics és Can Clota. És documentat al segle XIV, però la construcció actual data del segle XVIII. De tres nivells i amb una torre carrada, té una capella del segle XVII que fou renovada el 1941. Al jardí destaca el llac rodejat per una galeria d arcs. Vers el 1788 passà a mans del baró de Vilagaià i posteriorment als seus successors. El casal que és conegut com la Torre dels Lleons sembla que correspon a l’antiga torre o castell de Picalquers. La propietat va ser adquirida per Jacint Esteva i va ser urbanitzada en el marc del sorgiment de la Ciutat Diagonal. A l’antiga Torre de Picalquers hi havia una capella dedicada a sant Jaume. La part més antiga de la Torre dels Lleons, que ha de correspondre a l’antiga fortificació de Picalquers, són uns paraments a la part inferior de la construcció, que potser són els antics estables per a cavalls. Al peu de les escales d’accés al casal de Picalquers (al costat de dues efígies de lleons que han donat un nom nou al vell casal) hi ha dues làpides romanes, amb sengles inscripcions a Lucius Licinius Secundus i Quintus Calpurnius Flavius, personatges que són força coneguts dins la història romana de Barcelona, per la qual cosa és probable que en procedeixin. L’antiga torre o castell de Picalquers constituïa una quadra senyorial que posseïa la propietat d’una part important del terme municipal. Va romandre a mans de la família Picalquers fins que l’any 1325 va ser venuda a Pere Terrè, membre d’una família de ciutadans barcelonins. A mitjan segle XVII, la torre de Picalquers, amb els censos, les terres i altres drets que incloïen l’Hostal de la parròquia, va ser donada per Eugènia Terrè a Josep d’Àrdena, el seu nebot, comte de Darnius i capità general de Catalunya. La propietat va passar per línia familiar als Taberner; l’últim titular de família fou Joan Baptista Martorell i Fivaller, comte de Darnius i duc d’Almenara Alta. Picalqués fou sovint visitat pel poeta Víctor Balaguer. El Casal de Cultura Robert Brillas, que té a la llinda de la porta la data de 1808, és un edifici concebut com a masia, adaptat per la família Brillas com a celler el 1888. Al principi del segle XX fou reformat al gust modernista. Des de la seva creació (1906) fins al 1923, l’entitat cultural “L’Avenç” utilitzà Can Brillas com a seu social. Actualment és el Casal de Cultura municipal. Can Tinturé és una magnífica casa del 1898, amb elements d’inspiració neoclàssica. Un altre dels elements interessants del nucli d’Esplugues de Llobregat són els forns i la xemeneia de l’antiga fàbrica de ceràmica artística Pujol i Bausis (la Rajoleta). El seu establiment data del 1850, tot i que els primers forns són del 1858. Al final del segle XIX, l’epoca d’esplendor de la fàbrica va coincidir amb el millor període del Modernisme català. Arquitectes com Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Rigalt, etc., van nodrir les seves obres amb peces ceràmiques fetes a Pujol i Bausis. El parc de Can Vidalet és un dels parcs històrics de l’àrea metropolitana i l espai verd urbà més important d’Esplugues. No es conserva documentació del seu origen, però possiblement ja existia a mitjan segle XIX, tot i que potser va ser remodelat vers el 1920. Antigament la finca comprenia les cases senyorials de Can Totó, Can Roses i Can Vidalet. Després de la guerra civil de 1936-39, les cases foren enderrocades, menys Can Vidalet, i part de la finca va ser urbanitzada. Al parc, d’inspiració romàntica, destaquen un llac, el templet d’estil neoclàssic, el safareig i l’edifici de Can Vidalet.

Festes

De les nombroses entitats culturals, cíviques i esportives de què disposa el poble cal destacar el Centre Cultural l’Avenç, que aplega una sala d’actes per a teatre i cinema, i la Societat Coral Centenària La Coloma, que va ser fundada el 1860. A més del centre Sociocultural Molí-Cadí hi ha el Casal de Cultura Robert Brillas, que acull l’Arxiu Històric Municipal i el Museu de Ceràmica, inaugurat el 2003 en un centre situat a Can Tintoré. Entre les diverses festivitats d’Esplugues de Llobregat cal destacar el Carnestoltes, amb els diables, els grallers, els “poca-soltes”, els gegants (Marteta, Mateu, Quim i Caterina) i la Fal·lera. Pel juliol se celebra la festa de l’antiga patrona santa Magdalena, i la festa major és per sant Mateu, al setembre.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Corbera de Llobregat

Corbera de Llobregat és un Municipi de la Comarca del Baix Llobregat (Barcelona)
A Corbera de Llobregat hi anem el 8 de desembre de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 3
Població
Total 14.643 (2018)
• Densitat 795,82 hab/km²
Llar 25 (1553)
Gentilici Corberenc,corberenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb els municipis de Castellví de Rosanes i de Sant Andreu de la Barca, al NE amb Castellbisbal (del Vallès Occidental), al sector E amb Pallejà, a migdia amb la Palma de Cervelló i amb Cervelló, i a ponent amb el municipi alt penedesenc de Gelida. El Llobregat, només en un petit sector entre la riera de Corbera, que hi desguassa, i la roca de Droc o d’Adroc (156 m), fa de termenal amb Castellbisbal. El terme de Corbera comprèn tota la vall de la riera de Corbera i part de la capçalera de la riera de la Palma o de Rafamans. El territori és molt accidentat pel massís de Garraf-Ordal. La riera de Corbera es forma sota el puig de Corbera (583 m), a ponent, i sota la serra de Santa Magdalena (puig de la Creu de l’Aragall, 545 m), a tramuntana. La capçalera de la riera de Rafamans es forma sota el roc de Forrellac (628 m) i el puig de les Agulles (652 m), entre els quals hi ha el coll del Portell. El torrent de l’Elies, tributari de la riera de Rafamans, i aquesta mateixa riera, aigua avall del veïnat de l’Amunt, fan de termenal amb els municipis de Cervelló i de la Palma (aquí segueix la carena que presideix la riera per l’esquerra). Més a llevant, el termenal passa pels turonets que són divisòria entre la riera de Corbera i la de la Palma, com el turó del Bori, a llevant del de Malhivern (268 m). Al sector de tramuntana proper al Llobregat, el límit passa pel turó de les Ànimes (216 m) i pel serrat del Cap del Sàbat. El bosc de pi blanc que es va estendre per tot el terme municipal d’ençà de començament del segle XX, ha estat greument alterat en la major part del territori per la construcció d’urbanitzacions de segona residència.

El terme municipal comprèn el poble de Corbera, format per dos nuclis, el de Corbera de Baix, actual cap de municipi i, més amunt, prop de les penyes del Corb, el poble de Corbera de Dalt on hi hagué el castell que fou l’origen del poble, i les caseries de l’Amunt i de l’Avall. Entre les nombroses urbanitzacions es pot esmentar la de Bonrepòs, la Creu de l’Aragall, Santa Maria de l’Avall, Can Margarit, Can Coll, Can Rigol, les Cases Pairals, etc.

L’eix de comunicació del terme és una carretera local que entronca amb l’antiga N-340 i l’autovia B-24 en el terme de Cervelló. La carretera, que segueix el curs de la riera de la Palma fins a Corbera de Baix, continua després pel nucli de Corbera de Dalt cap a Gelida. Una derivació d’aquesta carretera porta al veïnat de l’Amunt i al monestir de Sant Ponç del terme de Cervelló, però de la parròquia de Corbera. Hi ha un seguit d’altres carreteres menors o antics camins de muntanya.

El topònim Corbera és format a partir d’elements d’arrel llatina i significa “lloc abundant de corbs”. De la toponímia menor del terme es destaca especialment, pel seu valor de testimoni històric, la roca de Droc (del germànic Adrog o atarbrôrs ), nom personal, segurament del repoblador que aprisià l’indret als segles IX o X.

El Poble

El poble de Corbera de Llobregat (6 527 h el 2006) en realitat és format per dos nuclis, Corbera de Dalt i Corbera de Baix, que inicialment van originar-se per separat, tot i que actualment estan conurbats pel creixement urbanístic. L’ajuntament s’ha emplaçat a la zona urbana entre els dos nuclis tradicionals.

Corbera de Dalt és emplaçat dalt el serrat que separa les rieres de Corbera i de la Palma, anomenat roc de l’Àliga o penya del Corb (342 m). Al punt més alt s’aixeca l’església parroquial i al seu costat la casa rectoral. Al peu de l’església hi ha el casal dels barons de Corbera. Un carrer amb fort pendent travessa el poble de llevant a ponent, a banda i banda del qual hi ha alguns carrerons transversals; les cases són esglaonades al vessant de migdia del serrat i tenen balconades i galeries encarades en aquesta direcció. Del conjunt d’edificis de la població cal mencionar el Casal de l’Esplai, de la primeria del segle XX, i el mas de Can Rossell. De l’antic castell de Corbera no resta gairebé cap vestigi. Segons la tradició, corroborada per la topografia de l’indret, estigué emplaçat al costat de l’església parroquial, on hi ha la rectoria. Fou pres pels partidaris de Joan II el 1471, a la fi de la guerra civil del segle XV. El 1693 els miquelets francesos se n’apoderaren i hi prengueren el senyor i la seva família, que foren alliberats per Fernando de Pignatelli, que féu retre el castell. Aleshores, el senyor de Corbera, Josep de Móra i de Solanell, com a servei a sa majestat, féu demolir el castell. Les visites pastorals del segle XVIII encara esmenten la capella del castell, dedicada a santa Magdalena, emplaçada al costat de la parròquia, i també la menciona Madoz al segle XIX.

Una vegada enderrocat el castell, els senyors de Corbera traslladaren la seva residència a la Casa de Santa Magdalena, que originàriament s’havia construït com a hostal de pelegrins amb motiu de la devoció a la santa. El casal, del segle XVI, és de planta rectangular i conserva finestres amb motlluratges gòtics, d’arc conopial i d’arc carpanell; la porta de ponent té aquesta obertura, mentre que les de tramuntana i llevant són de mig punt adovellades. En algunes obertures hi ha un escut amb un corb, al·lusiu al llinatge de Corbera. El casal ha estat restaurat acuradament i s’hi organitzen convivències i colònies estiuenques.

L’església parroquial de Santa Maria de Corbera és al capdamunt del serrat. L’edifici primitiu fou ampliat als segles XIV, XV i XVI amb diverses capelles, dedicades a Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Martí, Sant Ponç, etc. Vers la fi d’aquest darrer segle i la primeria del XVIII va ser totalment renovat. Aquest edifici és d’una sola nau, sense absis diferenciat, i coberta amb volta de llunetes. A banda i banda hi ha capelles laterals que s’obren per arcs de mig punt, sobre mènsules d’ornamentació classicitzant. La porta, a ponent, és d’arc escarser decorat amb un motlluratge senzill, i duu la data del 1777. S’hi venera la imatge de Santa Magdalena, talla gòtica policromada d’una gran bellesa. Una altra obra remarcable és el retaule del Roser, daurat i policromat, amb la imatge del Roser del 1758; els compartiments són distribuïts en dos registres que contenen escenes en relleu de la vida de la Mare de Déu i al cim hi ha la Crucifixió. El retaule, amb ornamentació de tipus renaixentista, és anterior a la imatge i data, segurament, de la primeria del segle XVII. Es conserva a la rectoria —on també hi ha l’Arxiu Parroquial— la Mare de Déu de la Llet, talla romànica policromada procedent del monestir de Sant Ponç de Corbera. El campanar és una torre adossada a la façana de migdia de l’església; de planta quadrada, a mitja alçada es fa vuitavada. A llevant de l’església hi ha les restes de la rectoria vella.

El nucli de Corbera de Baix, anomenat abans les Cases d’en Roig, sorgí com a raval de l’antic nucli històric, aprofitant els regadius del fons de la vall. Format modernament, hom hi bastí una nova església parroquial dedicada a sant Antoni Abat, que s’ha segregat de l’antic terme parroquial de Santa Maria de Corbera.

La vida cultural, esportiva i cívica de Corbera és animada per diverses entitats. Destaquen la Societat Sant Telm, que té un local de teatre (construït el 1925), i la Societat Coral la Diadema Corberenca, que també disposa d’un teatre construït a la meitat de la dècada de 1920.

Festes

Vora l’església de Santa Maria, a la penya del Corb té lloc anualment, des del 1962, l’escenificació del Pessebre Vivent, representació del naixement de Jesús amb actors del mateix poble, aprofitant el paisatge natural, d’una gran bellesa plàstica. La representació, que ha esdevingut tradicional, segueix un text elaborat a partir de la base dels evangelis de Lluc i Mateu. Se celebra durant el temps nadalenc. Pel gener, se celebra des del 1902 la festa de Sant Antoni amb la benedicció d’animals i el repartiment de pans en forma de campana i bastó (Corbera de Baix). Finalment, al juliol cal destacar la festa de Sant Cristòfol i la festa major, per la Verge d’agost, celebrada conjuntament pels dos nuclis.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”e818f58c” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Corbera de Llobregat{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Corbera de Llobregat

Enciclopèdia catalana

Cervelló

Cervelló és un Municipi de la Comarca del Baix Llobregat (Barcelona)
A Collsuspina hi anem el 8 de desembre de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 16
Població
Total 8.970 (2018)
• Densitat 372,2 hab/km²
Llar 24 (1553)
Gentilici Cervellonenc, cervellonenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb Corbera de Llobregat i la Palma de Cervelló, a l’E amb Sant Vicenç dels Horts, al S amb Torrelles de Llobregat i amb Vallirana i a l’W amb Subirats i amb Gelida (ambdós de l’Alt Penedès). El municipi de Cervelló havia tingut una extensió de 29,6 km 2 , però l’any 1998 la Generalitat de Catalunya va aprovar la segregació de Cervelló del nou municipi de la Palma de Cervelló, de manera que el seu territori es va reduir aproximadament a uns 24,11 km 2 .

El terme de Cervelló és emplaçat damunt els contraforts orientals de les serres d’Ordal, prop del marge dret del Llobregat. El principal eix hidrogràfic del terme és la riera de Cervelló, que conforma la vall de Cervelló, però també hi ha gran part de la capçalera de la riera de la Palma o de Rafamans, que desguassa a la riera de Cervelló per l’esquerra, a l’extrem E del municipi després de travessar el terme de la Palma. Ambdues rieres són separades pel Montmany (491 m), la penya de Can Rafel (478 m), les Guixeres i la Plana dels Alls (330 m). La capçalera de la riera de Rafamans es forma per diversos braços sota el coll de la Creu d’Ordal: el Clot del Cocó i el Fondo de Sant Ponç, aigua amunt del qual hi ha l’antiga quadra i priorat de Sant Ponç de Corbera. La capçalera de la riera de Cervelló es forma, dins el terme de Vallirana, sota el coll de la Creu d’Ardenya i el pla del Pèlag. A més d’aquestes dues valls principals, hi ha el fondo de la riera de Can Sala, anomenat antigament vall de Santa Creu, que es forma entre Puig Vicenç (468 m d’altitud, trifini de Cervelló, Vallirana i Torrelles de Llobregat), el puig d’en Tres (383 m, termenal amb Vallirana) i el puig de 316 m que hi ha sobre el castell de Cervelló i l’església de Santa Maria de Cervelló.

El límit oriental amb Sant Vicenç coincideix amb l’antiga divisòria de parròquies, tal com és delimitada en l’acta de consagració de l’església de Sant Esteve de Cervelló, del 1231. Des dels voltants del Puig Castellar, pel turó de les Canals (antigament del Farro) i fins al coll del Mas Vila (abans de Rabassa), continua pel puig de Rocabruna i davalla fins a la riera de Torrelles, al lloc dit l’Aiguadora. Continua després el termenal amb Torrelles, que s allarga per la serra de Golmara (topònim que s’ha perdut, com altres que cita tot seguit l’acta del segle XIII) fins a Puig Vicenç. Pel sector de ponent la divisòria amb el municipi de Vallirana passa pel veïnat de la Llibra, en part dins el terme de Cervelló, segueix per Coll Verdeguer i pel pont dels Tres Arcs, vora la Casa Vella del Lledoner i el pont del Lledoner fins al coll de la Creu d’Ordal. El límit amb Gelida i Corbera passa pel puig de les Agulles (653 m), la riera de la Palma fins a la font de la Palmera, i s’inicia el límit amb la Palma, que voreja les urbanitzacions de Santa Rosa, Can Paulet, Can Rafel (o Puigmontmany) i coincideix a l’E amb la riera de Can Mascaró.

El municipi comprèn el poble de Cervelló, que n’és el cap, i nombroses urbanitzacions, a més de les esmentades, com Can Castany, Can Guitard Vell, la Costa de la Perdiu, la Granja Garcia, la Torrevileta i el Mas de Can Pi, entre altres. L’eix principal de comunicacions és l’autovia B-24, que uneix Molins de Rei i Vallirana, des d’on enllaça amb l’antiga N-340 en direcció a Vilafranca.

El Poble

El poble de Cervelló (122 m i 3 660 h el 2006) és situat a l’esquerra de la riera de Cervelló, al llarg de la carretera de Tarragona per Ordal, que fou construïda a la segona meitat del segle XVIII en temps de Carles III (bé que el traçat del camí és força més antic, hi ha documents del segle X que parlen de la via de Cervelló). La formació del nucli agrupat data de la fi del segle XVIII i de la primeria del XIX, segle durant el qual la població s’incrementà notablement per causa de la prosperitat de la indústria del vidre. A la segona meitat del segle XIX hom decidí de traslladar la parròquia al poble i el 1864 hom encarregà a l’arquitecte Josep Oriol Mestres de confeccionar un projecte per a la nova església que s’havia de construir, però el temple no s’arribà a iniciar. Finalment, el 1896, essent rector Antoni Forns, hom beneí la primera pedra de la nova església parroquial de Sant Esteve de Cervelló (obra dels arquitectes Josep Font i Gumà i Antoni Gallissà), que és dedicada també a Santa Maria de Cervelló o del Socors; el temple (que fou acabat entre els anys 1906 i 1912) és un bell edifici modernista que combina en la façana la textura de la pedra amb la del maó vist. Amb arcs d’inspiració goticitzant, el temple consta d’una nau, il·luminada per finestres altes, i té capelles laterals construïdes entre els contraforts. El campanar és una torre quadrada adossada a la façana. Al costat de l’església, la rectoria és un gran edifici de pedra que fa conjunt amb el temple.

Festes

El poble disposa de diverses associacions culturals, entre les quals s’han d’esmentar grups de teatre i la Coral Diana, pertanyent als cors de Clavé, que té més de 120 anys d’existència entre d’altres. Dels fills il·lustres més coneguts del poble cal destacar Josep Tarradellas i Joan (Cervelló 1899-Barcelona 1988), que fou president de la Generalitat de Catalunya (primer a l’exili, del 1954 al 1977, i després a Catalunya, del 1977 al 1980). Pel que fa al folklore, pel maig se celebra l’aplec a l’ermita de Sant Ponç; pels volts d’agost és la festa major, i al setembre té lloc l’aplec a l’ermita de Santa Maria.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”31f6e319″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”cervelló{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Cervelló

Enciclopèdia catalana

Collsuspina

Collsuspina és un municipi de la comarca del Moianès (Barcelona)
A Collsuspina hi anem el 16 de novembre de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Moianès
Entitats de població 3
Població
Total 339 (2018)
• Densitat 22,45 hab/km²
Llar 15 (1553)
Gentilici Collsuspinenc, collsuspinenca

Breu historia del municipi

El terme de Collsuspina, que la demarcació territorial del 1936 assignà a la comarca d’Osona, s’estén al llarg de la serra que tanca per ponent la plana de Vic. Limita al N i al NE amb els municipis osonencs de Muntanyola i Tona, respectivament; a l’E i al SE amb Balenyà (Osona); al S amb Castellcir, i a l’W amb Moià.

Collsuspina és un terme essencialment muntanyós, format geològicament durant el període terciari. El port o coll de la Pollosa (920 m) és l’únic pas entre el Moianès i Osona. El terme sobrepassa els 1.000 m en la petita serralada de la part N, que va de la Caseta de Vilafort a Sant Cugat de Gavadons (1.043 m a Sant Cugat de Gavadons i 1.061 m al puig de l’Oller); té una cota mínima d’uns 800 m en el torrent de Santa Coloma, sota el puig Antic. Per la seva altitud i major pluviositat respecte a la resta del Moianès, és un terme força ric en aigua i amb notables plans i comellars per als conreus. El terme és solcat per petits torrents com el torrent d’Armadans o d’en Picanyol, de la Griolera o de les Umbertes, i de Santa Coloma o de Fontalents, que vessen les aigües a la riera de la Golarda, o de Marfà.

Biogeogràficament, la vegetació del terme és del tipus eurosiberià. Preferentment hom hi trobaria bosc de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), tot i que en alguns petits sectors de ponent podria predominar el bosc de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae). Els seus cims són pelats i bons per a pastures, però en els vessants, especialment el vessant N de la Pollosa, hi ha boscos de roures notables i, més avall, d’alzines.

A més del poble de Collsuspina, cap del municipi, el terme comprèn el barri de les Casetes, l’antic poble de Sant Cugat de Gavadons i la urbanització de Montpicanyol. Travessa el terme la carretera N-141c, que parteix de la C-17, prop de Malla, en direcció a Moià i a Manresa; passa pel coll de la Pollosa i és la carretera de la qual surt la pista cap a Sant Cugat de Gavadons i altres camins.

 

El Poble

El poble de Collsuspina (226 h el 2005), a 901 m d’altitud –s’hauria de dir Coll-s’Espina, —més exactament–, és un poble de creació moderna, fill del camí ral. La primera casa que s’hi construí fou l’hostal actual de Can Xarina, aixecat per Salvi Pedrós el 1550, just a la partió dels termes, bé que a la part de Balenyà. Té finestrals del tipus gòtic, d’arcs conopials; fermes voltes a la part baixa i una inscripció mig en francès i mig en català que indica que fou construït per un mestre de cases francès. A redós de Can Xarina o hostal de Collsuspina, com se li deia aleshores, al llarg del segle XVI es feren quatre o cinc casetes més, i, entre l’any 1592 i el 1600 es construí una capella per al servei religiós a Santa Maria del Socors, que és l’actual església parroquial, ampliada només amb una façana nova, un campanar i capelles laterals a partir del 1880. El poble, a més, té moltes cases amb llindes de pedra i amb la data de construcció, que li donen un aire típic.

 

Festes

Entre les diverses festivitats que la població celebra al llarg de l’any cal esmentar la festa major, que se celebra el primer diumenge d’agost, o l’aplec a l’ermita de Sant Cugat de Gavadons de l’1 de maig. Des del 1984 al poble s’organitza també una competició popular de bicicleta tot terreny, les 2 Hores de Collsuspina, a l’agost.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”841c836f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”collsuspina{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Copons

Copons és un municipi de la comarca l’Anoia (Barcelona)

A Copons hi anem el 8 de març de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Entitats de població 1
Població
Total 306 (2018)
• Densitat 16,36 hab/km²
Llar 33 (1553)
Gentilici Coponenc, coponenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Copons, de 21,74 km 2 , és al NW d’Igualada, en contacte amb la Segarra Calafina. Limita al N amb els termes de Veciana i els Prats de Rei, a l’E amb Rubió, al S amb el municipi de Jorba i l’enclavament de Veciana i a l’W amb el terme de Sant Guim de Freixenet (ja de la Segarra). Es troba entre dues valls al peu de les serres de Rubió (681 m) i dels Vinyals (661 m), drenades per la Riera Gran o torrent de l’Olla, que rep la riera de Veciana just quan aquesta entra al municipi, i la riera de Sant Pere, que formen l’aiguabarreig al sector de capçalera de l’Anoia en sortir de l’altiplà de Calaf i entrar a la Conca d’Òdena, al S de la vila. El sector forestal del terme va patir greument les conseqüències dels focs del 1986. Tot i que el terreny s’està refent lentament, el garrigar i els ermots ocupen una part important de la superfície municipal. Els pinars són força esclarissats. D’altra banda, té molta anomenada el pi centenari del Quildo.

El terme comprèn la vila de Copons, cap de municipi, i les caseries de Viladases, a la banda de ponent del municipi, i de Sant Pere de Copons, dit també Sant Pere de Comalats, o simplement Sant Pere, al NE, on subsisteix una església romànica d’una nau sobrealçada i absis semicircular i campanar de paret. Hi ha també molins antics, com el Molí Vilella, fariner, i el Molí Lloretó, que fou construït al segle XVI i va funcionar fins al principi del segle XX.

Resseguint l’antic camí ral de Calaf a Igualada, travessa el terme la carretera d’Igualada a Tremp (C-1412), que surt de la A-2 havent passat el poble de Jorba i que ha estat millorada en el seu traçat recentment. Un branc al N de Copons uneix la vila amb Veciana

El Poble

La vila de Copons (432 m d’altitud), que aconseguí el títol honorífic el 1348, s’edificà a l’esperó format per la confluència de la Riera Gran amb la de Sant Pere i al vessant del turó que havia estat coronat pel desaparegut castell. Dins el perímetre de les muralles medievals hi hagué els carrers del Castell i del Mur. Extramurs i cap a la part baixa s’estengueren la Vilanova i el Raval, amb la formació del carrer Major. Al carrer d’Àngel Guimerà hi ha l’ajuntament i Cal Segura, un interessant edifici que té a la dovella de l’entrada la data de 1602. L’expansió urbana més notable de Copons fou la realitzada durant el segle XVIII, com ho acrediten el seguit de cases distingides amb dovelles blasonades i amb grans caires i brancals de pedra picada. L’actual església parroquial de Santa Maria de Copons fou acabada el 1754 i consta d’amples naus i d’un esvelt campanar octagonal. S’hi accedeix per una gran escalinata i al davant s’alça una creu de terme. Són notables la plaça, en bona part porticada, i la capella de Sant Joan, erigida al centre de la vila.

El 1950 s’inaugurà l’Aula Cultural de l’Ajuntament de Copons. Hi ha, a més, algunes instal·lacions i associacions esportives.

Festes

Entre les festes tradicionals cal esmentar la festa major, que se celebra per la Mare de Déu d’Agost, la festa votiva de Sant Sebastià al gener i la festa dels Traginers, al setembre.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”472cdd2b” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Copons{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

 

Castellolí

Castellolí és un municipi de la comarca Anoia (Barcelona)

A Castellolí hi anem el 8 de març de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia

Capital Castellolí
Entitats de població 3
Població
Total 610 (2018)
• Densitat 24,11 hab/km²
Llar 20 (1553)
Gentilici Castellolinenc, castellolinenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Castellolí, de 25,28 km 2 , limita amb els municipis del Bruc (E), Piera (SE), la Pobla de Claramunt (SW), Òdena (W) i Castellfollit del Boix, ja al Bages (N). Es troba al sector de llevant de la Conca d’Òdena, en una vall excavada per una sèrie de torrents que davallen sobretot de les muntanyes del coll del Bruc, a l’E, i del puig de l’Aguilera (623 m), a l’W, que formen la riera de Castellolí, afluent de l’Anoia per l’esquerra entre Igualada i la Pobla de Claramunt. També drena el terme la capçalera del torrent del Forn d’en Mouner, que aflueix a l’Anoia al terme de la Pobla, la qual s’origina entre el turó de la Creu d’en Mabres i la serra de la Monja (706 m al turó de l’Avellana).

El terme comprèn el poble de Castellolí, cap de municipi, el veïnat de Ca n’Alzina (o de les Cases de l’Alzina), el Raval de Sant Feliu, que correspon a l’àmbit de l’antiga parròquia de Sant Feliu de la Vall, la urbanització dels Pinyerets i nombroses masies esparses.

La carretera N-II de Madrid a França per la Jonquera, que travessa el terme d’W a E i que passava pel mig del poble, tenia una sèrie de revolts i desnivells que feien molt difícil i perillós el recorregut (pujada de Sant Sebastià, o els coneguts revolts de Can Llucià); en 1971-75 el trajecte antic va ser gairebé suprimit del tot: la carretera, autovia des de la dècada del 1990, ara anomenada A-2, fa una travessia exterior al poble i a l’extrem de llevant del terme hi ha la major part dels túnels del Bruc, que salven el coll del Bruc (620 m).

El Poble

El poble de Castellolí és a 416 m d’altitud, vora l’antic camí ral, després convertit en carretera. El 2005 comptava amb 265 h. Aquí es bastí a partir del 1940 la tercera església parroquial de Sant Vicenç de Castellolí, de maons i neoromànica. Entre altres associacions, funciona al municipi la societat La Brillante, que s’ocupa de diversos actes culturals i recreatius. El poble disposa també d’una petita biblioteca.

Festes

Entre les festes tradicionals destaquen la festa major de la Primavera o del Roser, que s’escau pel maig, i al gener la festa major d’hivern de Sant Vicenç.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”f8c4abe7″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Castellolí{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Castellar del Vallès

 
Castellar del vallès es un municipi del vallès occidental
(Barcelona)

A Castellar del vallès hi anem el 23 de gener de 2016

Dades del Municipi

Comarca Vallès Occidental

Municipi 8
Conté la localitat Aire-sol
Població
Total 24.036 (2018)
• Densitat 535,32 hab/km²
Llar 52 (1553)
Gentilici Castellarenc, castellarenca

Breu historia del municipi

El terme de Castellar del Vallès, d’una extensió de 44,91 km2, és situat a la vall alta del Ripoll, afluent del Besòs, que solca el municipi de NW a SW. Limita al N amb el terme de Sant Llorenç Savall, a llevant amb el municipi de Sentmenat, al S amb Sabadell i al SW i W amb Terrassa i Matadepera. El terreny és força accidentat, a la dreta del riu, pels contraforts sud-orientals del massís de Sant Llorenç del Munt (la carena del Sabater, 701 m, Mont-rodon, 615 m, ambdós accidents al límit amb el municipi de Matadepera) i, a l’esquerra del Ripoll, per les Roques d’Aguilar (633 m), la serra de Pinós (586 m), la de Guardiola (642 m) i el puig de la Creu (664 m), que fa de divisòria amb el municipi de Sentmenat. A la part septentrional, el límit amb el municipi de Sant Llorenç Savall passa pel torrent d’en Carner, el Coll Roig i el Coll Monner. A la part meridional del terme, del poble de Castellar en avall, el terreny no és tan accidentat i baixa en suau declivi, trencat només pel solc del Ripoll. En aquesta zona, pel torrent de Ribatallada i, en part, pel Ripoll, Castellar confronta amb el municipi de Sabadell. Hi ha deus abundants, com la dels Bullidors, la de Can Turell i la dels Casots.

El terme comprèn els pobles de Castellar del Vallès, cap de municipi, i Sant Feliu del Racó, el veïnat de les Arenes i les urbanitzacions d’Aire-Sol, el Balcó de Sant Llorenç, Can Font, Ca n’Avellaneda, els Fruiters, el Racó, la Virreina i el Pla de la Bruguera, integrada ja dins el nucli de Castellar del Vallès.

El terme és travessat per dues carreteres locals que creuen el poble de Castellar, una en direcció S-N, de Sabadell a Sant Llorenç Savall i l’altra en direcció SW-NE de Terrassa a Caldes de Montbui. A més, hi ha nombroses pistes i camins que porten a les diferents urbanitzacions.

El Poble

El poble de Castellar del Vallès (331 m d’altitud i 17 278 h) és a l’esquerra del Ripoll. Al lloc on s’aixeca el poble actual, anomenat antigament les Fàbregues i, posteriorment, Tolosa (1736), hi havia una capella dedicada a sant Iscle i santa Victòria, bastida entre els segles XIV i XV, en la qual el rector de Sant Esteve havia de celebrar missa tots els diumenges i festes. Aquesta capella fou derruïda quan la parròquia de Sant Esteve, que era situada vora el castell, hi va ser traslladada, per la qual cosa hom bastí un nou edifici que es beneí el 1779. Hom havia començat a parlar d’aquesta nova construcció el 1736, per causa de la distància que hi havia entre el nucli modern de les Fàbregues i l’antiga parròquia, vora el castell. El 1773 el culte es traslladà a la nova parròquia, que aviat resultà insuficient. L’església actual va ser sufragada per la vídua del que fou metge i industrial, Dr. Tolrà; obra de Joan Martorell i Emili Sala (1885-92), és un edifici neogòtic de grans proporcions conegut com la catedral del Vallès. El poble conserva el nucli antic. Els darrers anys hom hi ha construït vies amples, ben urbanitzades i pavimentades, i s’ha convertit en un poble d’estiueig, ja que s’hi han anat construint moltes cases de segona residència.

El poble disposa de diverses entitats que es dediquen a la difusió de la cultura, l’esport i el folklore. Destaca la tasca de l’Ateneu Castellarenc, que disposa d’una sala de teatre, grups excursionistes, de fotografia, un grup pessebrista, conjunts musicals i de teatre, societats d’ornitòlegs, de caçadors i pescadors, etc., i l’Arxiu Històric de Castellar del Vallès (1982) on es guarden documents que van del segle XIII al XX.

 

Festes

Amb la representació dels Pastorets del Nadal, amb text de Rafael Anglada, J. Abarcat i J.C. Tàpias, comença el cicle de festes de Castellar del Vallès. El tradicional ball de gitanes, que ha mantingut la seva continuïtat des de començament de segle XX, és l’activitat més destacada del Carnaval. Per Setmana Santa, el Dijous Sant al vespre es canta la Passió pels carrers de Castellar. La festa major del poble s’escau el segon diumenge de setembre. Pel que fa als aplecs és destacable el que té lloc a l’antiga parròquia de Castellar Vell, el tercer diumenge de maig, que va ser recuperat el 1979 i que se celebra amb l’actuació del ball de gitanes i del de bastons.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”44b7273d” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”castellar del vallès{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament de Castellar del Vallès

Enciclopèdia catalana

Cornellà de Llobregat

Cornellà de Llobregat és un municipi de la comarca del baix Llobregat

A Cornellà hi anem el 2 d’agost de 2015

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 5
Població
Total 87.173 (2018)
• Densitat 12.471,1 hab/km²
Llar 22 (1553)
Gentilici cornellanenc, cornellanenca
Entitat de població Habitants
Almeda i Can Mercader 4.465
Can Fatjó 3.774
Cornellà de Llobregat 75.555
Femades 1.092
Fontsanta, la 2.357

Breu historia del municipi

El municipi és situat a la Marina del delta del Llobregat; el riu fa de límit meridional del terme amb els municipis de Sant Boi de Llobregat i del Prat de Llobregat. Al sector de ponent, pel barri de Can Fatjó confronta amb Sant Joan Despí, a tramuntana amb Esplugues de Llobregat i a llevant, en part pel camí del Mig, amb el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat (del Barcelonès). La seva altitud mitjana respecte del nivell de la mar és d’uns 32 m. Dins el terme hom pot distingir dos sectors, el de terres baixes d’al·luvió i la muntanya o samontà, a septentrió, amb materials del Quaternari antic, darreres terrasses vora el Llobregat de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Aquest terreny escalonat i accidentat és travessat per torrenteres com el torrent de la Fontsanta, el del Pedró i el de les Sardanes. Ambdós sectors, el pla i el samontà, són clarament separats per un terraplè d’origen natural, però accentuat per la construcció de la via del ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Martorell el 1855, de manera que la veu popular diferencia entre Cornellà de Baix i Cornellà de Dalt. Gran part de la superfície del terme és urbanitzada. La situació de Cornellà, en un lloc central respecte del conjunt de municipis del marge esquerre del Llobregat, l’ha configurat com un nucli important de comunicacions de la zona. L’eix viari tradicional és la carretera C-245 de Barcelona a Castelldefels, que té un brancal cap a Sant Feliu. Aquesta carretera, que travessa el centre de Cornellà, s’ha descongestionat gràcies a la construcció de la C-32, que uneix Barcelona amb Castelldefels i Sitges. En els darrers anys del segle XX, el tram d’autovia (A-2) que passa per la part de migdia i de ponent del terme ha quedat enllaçat amb les rondes de circumval·lació de Barcelona (la B-20 o Ronda de Dalt, que enllaça dins el terme, i la B-10 o Ronda Litoral, ja dins l’Hospitalet de Llobregat). Pel que fa al sector ferroviari, Cornellà ha esdevingut, per la seva proximitat amb Barcelona, el nus de comunicacions més important del Baix Llobregat: el Ferrocarril Metropolità hi ha establert tres estacions —Sant Ildefons, Gavarra i Cornellà Centre—, mentre que la línia del ferrocarril de Barcelona a Vilafranca del Penedès hi té una estació i un baixador. El tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, el popular Carrilet, soterrat, ha establert estacions als barris d’Almeda i Cornellà Centre. L’any 2004 s’inaugurà el Trambaix (tramvia lleuger), que millora les comunicacions vers Barcelona.

El Poble

La ciutat de Cornellà de Llobregat (27 m d’altitud), que adoptà aquesta condició el 1968, és situada al curs baix del Llobregat, al seu marge esquerre. La població antiga es formà entorn de l’església parroquial de Santa Maria de Cornellà i del castell de Cornellà, sobre l’eix del carrer de l’Església, avui de Mossèn Cinto Verdaguer.

Cornellà de Llobregat Plaça de Catalunya

 

© FOTOTECA.CAT

 

Al segle XVI hi ha notícia d’un nou nucli a la plaça dita actualment de Lluís Companys, format prop del camí, on s’havia establert l’Hostal Comunal. El 1769 el rei Carles III feu construir la carretera (anomenada després de Santa Creu de Calafell) que, vorejant el delta, anava de Cornellà a Sant Boi. Aquesta carretera formà el carrer Major de la vila (avui de Rubió i Ors), entorn del qual es construïren diverses cases i hostals. Al Comunal, preexistent, s’establí un servei de diligències. L’antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d’ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l’Almirall Vierna. Fruit del desenvolupament econòmic i demogràfic del segle XIX fou la consolidació urbana d’aquest nucli, format entre el carrer de l’Església i el carrer Major, que s’anomena el Centre. El 1865 s’obrí el carrer d’Ametller i a la fi del segle XIX el tros del carrer Major que va des de l’antiga carretera de Sant Boi (Almirall Vierna) fins a la planta elevadora de la Companyia d’Aigües, i també al començament del segle XX s’obrí la rambla de Josep Anselm Clavé. L’església parroquial de Santa Maria de Cornellà va ser construïda al mateix lloc que ocupava l’antiga església enderrocada el 1936, però capiculada. És d’una nau amb transsepte i cimbori, i un absis poligonal. Al voltant de la nau i de l’absis hi ha capelles. Construïda enterament amb maó vist, a banda i banda de la porta hi ha sengles torretes amb vitralls. El campanar és adossat a l’absis, entre aquest i el transsepte; de planta quadrada a la base i amb finestrals allargats amb vitralls, el cos superior adopta la forma octagonal. Devers la segona meitat del segle XVIII hom bastí una nova església parroquial, d’una nau, sense absis diferenciat, amb capelles baixes construïdes entre els contraforts laterals i amb una torre campanar adossada a la façana, de planta quadrada a la base i vuitavada a la part superior. Aquesta és l’església que fou enderrocada el 1936. Poc abans, el 1934, desaparegué una talla romànica de la Mare de Déu del Remei, del segle XII, que s’hi venerava. L’única resta conservada de totes aquestes esglésies anteriors a la parròquia actual són els capitells, els fusts, les impostes i les bases de les columnes que hi ha a la porta de la casa de la ciutat. Per la forma dels capitells i la decoració hom pot assegurar la seva semblança amb els que foren esculpits per a la basílica consagrada el 977 a Santa Maria de Ripoll. El modern creixement urbanístic ha determinat el sorgiment d’altres temples parroquials, com el de Sant Miquel, al barri del Pedró; el del Pilar, al barri de Sant Ildefons, o el de Sant Jaume, a la barriada d’Almeda. El castell de Cornellà és situat a llevant de l’església, sobre un turonet (ha estat anomenat castell del Borni, pel fet de ser aquest el renom del propietari), prop del mercat municipal. És un magnífic casal gòtic, que sembla que sofrí danys en la guerra civil del segle XV i que fou restaurat posteriorment, a la fi d’aquella centúria. Les dependències del castell s’organitzen entorn d’un pati quadrat amb torres també quadrades als angles que sobresurten per damunt de la fàbrica de l’edifici, de dues plantes. Segons dibuixos de l’arquitecte R. Puig i Gairalt, a la planta hi havia el celler i la capella i al pis superior, diverses cambres i salons. De les façanes es destaquen diversos finestrals gòtics geminats. L’edifici, en procés de deteriorament, va ser adquirit i rehabilitat per l’ajuntament, i al maig del 2000 va ser inaugurat com a seu d’activitats culturals de la ciutat. Actualment Cornellà queda configurat per barris diferenciats que responen a moments diversos del seu creixement urbà (el Centre, la Riera, Can Fatjó, la Fontsanta, el Pedró, la Gavarra, Sant Ildefons, Almeda, Femades). Com a conseqüència de l’inici del segon gran procés industrialitzador que va experimentar Cornellà a partir del 1910, van començar a urbanitzar-se els primers nuclis de població situats fora del nucli antic (barri del Centre). De la dècada de 1920 és el projecte d’urbanització de la part del terme municipal situat entre el carrer Rubió i Ors i els arenys del riu, que posteriorment seria el barri de la Riera. A redós de la construcció de la carretera a Fogars de Tordera van sorgir, a partir del 1930, els barris del Pedró i la Gavarra. El primer d’aquests barris va ser projectat com una zona residencial al servei de la ciutat de Barcelona, i per això hi predominen els habitatges unifamiliars. A partir de l’any 1950, el començament de l’onada immigratòria va determinar el sorgiment del barri d’Almeda, situat davant el parc de Can Mercader. En aquest barri s’instal·laren algunes de les majors empreses de Cornellà. A la fi de la dècada de 1950 s’inicià una transformació profunda de la tipologia urbanística i d’ocupació del territori. Es consolidaren definitivament els barris de la Gavarra i del Pedró, al mateix temps que l’any 1959 es començava a construir el polígon d’habitatges de Sant Ildefons, anomenat també Ciutat Satèl·lit, per a acollir l’allau immigratòria dels anys seixanta. Aquests tres barris són edificats a la part alta del terme o samontà i separats físicament del Centre per la via del ferrocarril. És així com la veu popular ha diferenciat entre Cornellà de Dalt i Cornellà de Baix. Els barris de Femades, Solanes i Can Fatjó (que inclou el polígon de la Fontsanta) són situats a la perifèria del terme i limiten amb els municipis veïns de l’Hospitalet de Llobregat i Sant Joan Despí. L’any 2000 una de les actuacions urbanístiques importants de Cornellà es realitzà al sector Alps, entre el Centre i l’avinguda dels Alps, que allotja un parc i edificis d’equipaments i d’habitages. Dins el terme cal esmentar l’existència d’algunes masies dels segles XVII-XIX, mostra de la prosperitat agrícola d’aquests segles, i algunes edificacions industrials i d’habitatges del període modernista. Menció a part mereix el palau de Cal Mercader (Torre de Bell-lloc-Pozzali). El palau va ser construït el 1865 per Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc, que hi morí el 1904. És un notable edifici, de planta quadrada amb torres als angles, envoltat de jardins vuitcentistes, amb riquesa d’espècies vegetals. Ha estat totalment remodelat (amb incorporació de nous elements: glorieta, llac artificial, amfiteatre, etc. ), i des del 1995 és la seu d’un museu. Dels masos es destaquen Can Femades, Can Maragall (una de les masies més antigues, documentada des del 1330; el nom actual es deu a la família del poeta Joan Maragall, que en va ser propietària), Can Manso (datada del segle XVI, és de les més grans de Cornellà; al principi del segle XIX va ser propietat del general Josep Manso), Can Vallhonrat (del segle XVII, ha estat rehabilitada i és la seu administrativa de l’ajuntament), i la Rectoria (darrere l’església de Santa Maria, va néixer com a masia, coneguda ja al segle XVI), entre altres. Entre les edificacions industrials cal esmentar la Colònia Rosés (promoguda el 1851), la Fàbrica Bagaria (Can Bagaria, 1920), la de Can Suris (1897) i les instal·lacions de la Societat General d’Aigües de Barcelona (1907, obra de l’arquitecte Josep Amargós). Altres construccions d’interès són el Cinema Titan (1926), de regust noucentista, la Casa Massip i Can Camprubí, aquesta darrera obra de l’arquitecte Josep M. Jujol, d’estil modernista, i la torre de la Miranda (al barri de Sant Idelfons, Arnau de Mercader la feu construir al segle XIX com a mirador sobre la plana del Llobregat).

Festes

Entre les tradicions més significatives cal destacar la festa major, per Corpus (paral·lelament se celebra també la Fira Comercial). El Carnaval té força participació popular, així com la Jordiada (el dia de Sant Jordi, a l’abril). Cal destacar també el Rocío, la Festa Galega i els aplecs sardanistes.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”4432a32f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Cornellà de Llobregat{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

 

Clica els enllaços


Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Collbató

Collbató és un municipi de la Comarca de Baix Llobregat (Barcelona)

A Collbató hi anem el 26 de juliol de 2015

Dades del Municipi

Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 10
Població
Total 4.458 (2018)
• Densitat 246,3 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Collbatoní, collbatonina

Entitat de poblacióHabitantsCan Dalmases1.134Clots, els181Collbató946Font del Còdol, la209Fumada, la63Illes, les232Pla de Can Migrat213Pla del Castell1.173Polígon industrial de Collbató, el0Pujolet, el91Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Limita al N amb Monistrol de Montserrat (del Bages), al sector E amb Esparreguera, al SW amb els Hostalets de Pierola i a l’W amb el Bruc, aquests dos últims termes de l’Anoia. Collbató s’estén al vessant meridional de la muntanya de Montserrat, des de sota de Sant Jeroni, per les Basses de Sant Antoni, el pla dels Escurçons i el dels Ocells, just dessota la línia de carena, seguint el curs del torrent de Santa Maria; continua després pel torrent de la Salut, per la font de les Canyes i el coll de Rubió, entre la roca del Corb (437 m) i la serra de Rubió. A migdia, el terme fa com un tascó que enclou les Rovires, a la serra de Fosalba, i el mas de Can Perellong. Continua després per la carena d’aquesta serra fins a prop de Sant Cristòfol de Pierola (dels Hostalets de Pierola); aleshores, el termenal amb el Bruc torç cap a tramuntana i passa per la masia de la Vinya Nova.

Tota la meitat septentrional del municipi és ocupada pels vessants i els contraforts meridionals de la muntanya de Montserrat, que gaudeixen de protecció dins el parc natural. Destaquen, al sector proper a la carena, l’Albarda Castellana (1.167 m), sobre el coll del mateix nom, la serra de Bellavista i el roc de Trencabarrals (1.009 m), sota el qual hi ha el pas de Trencabarrals, per on passa el Camí Nou de Sant Jeroni; es destaca especialment la que s’anomena regió de Santa Magdalena o de Tebes, on hi ha les ermites montserratines de Santa Magdalena i Sant Joan, i les ruïnes de les ermites de Sant Jaume i Santa Caterina, on des d’antic i fins al segle XIX hi hagué anacoretes que feien vida eremítica. La toponímia de tota aquesta zona és, en part, d,origen monàstic; l’elevació major és la Gorra Frígia (1.141 m). Hom hi pot trobar també la Processó dels Monjos, la miranda de Santa Magdalena, la roca de Sant Jaume, la Campana i el Sentinella (999 m). A migdia del bassal dels Corbs i de la miranda de Sant Joan es troba, al serrat del Penitent, la cova del Penitent i les ruïnes d’una altra ermita, la de Sant Pere. Més a migdia encara, hi ha el serrat de la Guàrdia, el de les Garrigoses i el dels Monjos.

Collbató Canal de l’Artiga Alta

 

© XEVI VARELA

 

Collbató és un dels indrets per on es puja a Montserrat. Els camins que hi porten són el Camí Vell, que va per la roca dels Polls, les voltes de Sant Antoni, el torrent de la Font Seca o de Sant Joan, el Torrent Fondo, la Creu dels Escolans i Sant Miquel; i el Camí Nou (de la primeria de segle), que va per la popular cova del Salnitre, la Fageda, la font de la Guineu i el clot de Bellasona, on es bifurca en dues branques, la de la dreta porta a la cova de la Mare de Déu, o Santa Cova (al terme de Collbató), i al monestir (del terme de Monistrol), mentre que la de l’esquerra porta a les ermites, a la regió de Tebes, i, un tros abans del pla de les Taràntules o de les Bruixes, troba l’antic camí de Sant Miquel. Tota la zona, a part de contenir testimonis d’un poblament ben antic i ser rica en toponímia, ho és també en llegendes, com la de la Font Seca i la font del Miracle que ja és recollida per Argaiz el 1677, i altres que transcriuen Pau Bertran i Bros i Joan Amades.

El terme comprèn el poble de Collbató, cap municipal, el raval de la Font del Còdol i un bon nombre d’urbanitzacions, com Can Dalmases (a vegades anomenada Urbanització Bertran, pel cognom del propietari), l’Oller (que comprèn els sectors anomenats Pla de Can Migrat, Pla del Castell i el Bosc Misser), els Clots, la Fumada i les Illes. Entre totes, l’any 2005, sumaven 2.478 h. El municipi de Collbató és travessat de llevant a ponent per l’autovia A-2 en el tram Barcelona-Igualada, de la qual parteix la carretera local que des del poble de Collbató contorneja la muntanya de Montserrat pel SE i entronca amb la C-55, en direcció a Manresa, prop de l’aeri de Montserrat, just al límit del municipi.

El nom de Collbató prové de Colle Betonis, és a dir, del nom geogràfic de coll més un antropònim germànic. És probable que aquest nom hagués passat a la toponímia durant el repoblament subsegüent a la conquesta carolíngia.

El Poble

El poble (388 m d’altitud i 763 el 2006), és al peu de Montserrat, emplaçat en un coll de la serra de les Obagues, al llarg del carrer d’Amadeu Vives, on hi ha l’església i la casa pairal del compositor, fill del poble, Amadeu Vives, un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891). De gran interès com a conjunt harmònic d’arquitectura tradicional, al nucli antic hi ha algun edifici de caràcter medieval, com Can Vacarisas (antigament Cal Tutor). Hi ha també el magnífic casal de Can Rogent (conegut anteriorment per Can Torralbes ), casa pairal de la família d’artistes i intel·lectuals dels Rogent. És un bell edifici del segle XVIII, amb façana decorada amb esgrafiats. Conserva l’arxiu familiar, una notable col·lecció de pintures, una biblioteca i té un magnífic jardí. L’església parroquial de Sant Corneli és un edifici del segle XVIII, de façana ondulada, una àmplia nau i capelles laterals, en una de les quals es guarda una talla barroca policromada de la Mare de Déu del Roser. L’altar major és ocupat per un orgue monumental construït per Gabriel Blancafort i inaugurat el 1986. El campanar és adossat a la façana lateral. El 1484 hi ha documentat l’Hospital de la Vila. Al poble es formà la urbanització del Pujolet.

Collbató disposa de diverses entitats culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar l’Associació d’Amics de l’Orgue de Collbató, que promou la cultura musical al poble celebrant concerts i audicions periòdiques (algunes se celebren a les coves del Salnitre). Collbató disposa del Museu Coses del Poble, on s’exposen diversos objectes, com la maquinària del rellotge del campanar de l’església, que data del 1848, antigues selles (a Collbató hi havia un gremi de traginers fins ben entrat el segle XIX), etc.

Entre les festes tradicionals de Collbató cal esmentar els Tres Tombs (festa dedicada als traginers), pel març, i el Dilluns de Pasqua es fa un aplec al santuari de la Mare de Déu de la Salut. Pel maig hi ha la popular mitja marató anomenada Cursa de l’Alba. Als mesos de primavera, estiu i tardor s’organitza un cicle de concerts d’orgue i música clàssica, i entre juny i juliol un cicle de concerts a les coves del Salnitre.

Festes

El darrer cap de setmana d’agost se celebra la festa major. Els gegants s’anomenen Mansuet i Marta, els noms d’uns bandolers de llegenda. Al setembre se celebra la festa de Sant Corneli.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana