Arxiu de la categoria: Província Barcelona

Sant Pere Molanta

Sant Pere Molanta es un Poble del Municipi de Olèrdola Comarca Alt Penedès (Barcelona)
A Sant Pere Molanta hi anem el 5 de decembre de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 3.692 (2019) modifica
• Densitat 122,66 hab/km²
Llar 40 (1553) modifica
Gentilici Olerdolenc, olerdolenca; mogenc, mogenca

Breu historia del municipi

El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km2, és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú.

El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils.

El Poble

El poble de Sant Pere Molanta és situat a 232 m d’altitud al NE del terme. El 2004 tenia 558 h. L’església parroquial de Sant Pere fou totalment reconstruïda el 1744. A prop seu hi ha dos sarcòfags de pedra amb buidat antropomorf. Del palau que esmenta el topònim no en queden vestigis. S’ha dit que, possiblement, sobre les seves ruïnes es bastí la casa rectoral. Una carretera local enllaça el poble amb la carretera d’Ordal i duu a Sant Pere de Ribes i Olivella. El polígon industrial construït a Sant Pere Molanta durant la dècada del 1980 ha revifat molt la població. El 2004 tenia 12 h empadronats.

Pel que fa a les associacions, té gran rellevància la Societat Cultural la Unió. El poble celebra la seva festa major el 15 d’agost. Al juliol s’hi fa la fira-mercat d’antiguitats, brocanters i artesania.

Per testament, el comte Mir deixà a la seu de Barcelona l’alou dit Palau Moronta, situat al Penedès. L’església de Sant Pere és esmentada en la dotació de Sant Miquel d’Olèrdola el 991. S’hi realitzà el testament sagramental d’Adalbert, fill del vescomte Guitard, el 1010. La quadra de Sant Pere de Peramolanta fou donada el 1229 a l’abat de Santes Creus.

En el fogatjament del 1376, l’abat de Santes Creus hi tenia 10 focs, un dels quals corresponia al mas de Torregrossa, de la parròquia de Sant Pere Molanta, i un altre a Bonnat Riba, del prior de Sant Sebastià. Encara hom podria afegir-hi Guillem Tallada, del Papiol, que era de la pabordia de Sant Cugat.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Pau d’ordal

Sant Pau d’Ordal es un Poble del Municipi de Subirats Comarca Alt Penedès (Barcelona)
A Sant Pau d’ordaz hi anem el 1 de novembre de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica

Capital Subirats modifica
Població
Total 3.044 (2019) modifica
• Densitat 54,45 hab/km²
Llar 51 (1553) modifica
Gentilici subiratenc, subiratenca modifica

Breu historia del municipi

Amb una extensió territorial de 55,92 km2, Subirats és el municipi més extens de l’Alt Penedès. És situat a llevant de la comarca. Confronta al N amb Sant Sadurní d’Anoia i Gelida; a l’E amb Cervelló i Vallirana, municipis del Baix Llobregat; al SE amb Olesa de Bonesvalls; al SW amb Avinyonet del Penedès, l’enclavament del Cortei (del municipi de la Granada) i Santa Fe del Penedès, i a l’W amb el Pla del Penedès i Terrassola i Lavit. El terme comprèn, a part el poble de Sant Pau d’Ordal, cap de municipi, diversos nuclis de població i caseries, com ara els pobles d’Ordal, la Torre-ramona i Lavern, i les caseries o els barris del Portatge, Can Rossell, els Casots, el Rebato, Can Batista, Can Bas, les Cases de Ca l’Avi, Can Cartró i una gran quantitat de masos, a més d’urbanitzacions (Can Rossell, la Muntanya Rodona i Casablanca).

El nom del municipi té l’origen en l’antic castell de Subirats, situat en un contrafort de la serra d’Ordal, al S de la Torre-ramona. Pel terme de Subirats passen les vies de comunicació més importants de l’Alt Penedès. La N-340 el travessa des del coll de la Creu d’Ordal (507 m), a llevant, fins a Cantallops (200 m), a ponent. La C-243 de Vilafranca a Martorell, al N, segueix des de Sant Sadurní la riba dreta de l’Anoia i passa sota el castell de Subirats i la Torra-ramona. La AP-7, gairebé paral·lela a la carretera de Martorell, n’és separada, però, pel curs de la riera de Lavernó, que és al N de l’autopista i al S de la carretera comarcal. De Sant Sadurní, on hi ha l’enllaç amb l’autopista, surt una carretera local que passa pels Casots i Can Rossell i conflueix a la carretera estatal, prop de Sant Pau d’Ordal. El ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca del Penedès té estació a 1 km del poble de Lavern i a 3 km de Sant Pau d’Ordal.

El Poble

El poble de Sant Pau d’Ordal, cap de municipi, és situat a 243 m d’altitud, a la part meridional del terme. Sant Pau forma conurbació amb el llogaret de Cantallops, del terme municipal d’Avinyonet del Penedès. El 2005 tenia 586 h. L’església parroquial de Sant Pau d’Ordal, molt antiga, s’esmenta el 1059. De la primitiva obra romànica només queda el sector de la portada, la base del campanar i una pica baptismal d’immersió, adossada al mur meridional de l’església. A l’exterior hi ha un sarcòfag exempt de pedra, buidat interiorment en forma antropomorfa. N’hi ha de semblants a Olèrdola i a Sant Pere Molanta i cal aclarir que no s’han de confondre amb les tombes antropomorfes excavades en un sòl petri. L’església de Sant Pau depenia dels senyors del castell de Subirats, els quals l’any 1095 la donaren al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs i, des d’aquella data, fou considerada com una quadra del dit monestir. A la primeria del segle XV, quan Montserrat adquirí el priorat de Sant Sebastià, la quadra de Sant Pau d’Ordal passà així mateix a dependre de l’esmentada abadia benedictina de Montserrat. A l’inici del segle XX es fusionà amb el terme de Subirats, del qual ja depenia originàriament. Segons el fogatjament de vers 1365-70, 25 focs corresponien a Sant Pau d’Ordal. Gràcies a la seva situació, ben comunicada, la població es va mantenir i fins i tot va augmentar, de manera que és el nucli més actiu i poblat del terme de Subirats. A la rodalia resten vestigis d’una torre defensiva al puig de la Guàrdia (388 m).

El terme disposa, des del 1968, de l’únic museu d’esperanto que hi ha a l’Estat espanyol, l’anomenat Hispania Esperanto-Muzeo. Els centres culturals tenen una llarga tradició històrica ja que el 1914 fou fundat el Centre Agrícola de Sant Pau d’Ordal. La festa major de Sant Pau s’escau el darrer diumenge de gener. Els habitants de Cantallops abans celebraven conjuntament la

Festes

festa major amb els de Sant Pau, però actualment ho fan amb els del sector de Cantallops corresponent a Avinyonet, a l’octubre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Miquel d’Olèrdola

Sant Miquel d’olèrdola es un Poble del Municipi de la Comarca de l’alt Penedès (Barcelona)
A Sant Miquel d’Olèrdola hi anem el 9 de setiembre de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 3.692 (2019) modifica
• Densitat 122,66 hab/km²
Llar 40 (1553) modifica
Gentilici Olerdolenc, olerdolenca; mogenc, mogenca

Breu historia del municipi

El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km2, és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú.

El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils.

El Poble

De l’antiga ciutat i castell d’Olèrdola, que s’alçava al turó de Sant Miquel d’Olèrdola (358 m), hom sap que fou habitada a l’època neolítica i a l’edat del bronze i, més tard, pels ibers. La seva ocupació fou, possiblement, intermitent, ja que per la seva posició estratègica constituïa un lloc fortificat en èpoques bel·licoses i poc convenient durant els períodes de pau. Hom accedeix al recinte per una porta practicada a la muralla, de la qual es manté una bona part. Suposadament iberoromana, fou bastida als primers temps de la romanització (darreria del segle III-començament del segle II aC). La muralla intercepta l’únic accés practicable al penya-segat on s’erigí el bastió d’Olèrdola. Dins el recinte hom pot veure una gran cisterna buidada a la roca, amb una capacitat de 328 m3, un gran nombre de sitges també excavades a la roca, on es guardava el gra, fons de cabanes i molts altres vestigis d’un poblament desaparegut. S’han trobat, també, monedes ibèriques, sobretot de Cose. A la part de ponent, que és la més alta del recinte, es conserven les restes del castell amb la base de parament romà.

Sembla que Olèrdola fou abandonada en l’època de la pau romana, i ocupada de nou durant la conquesta cristiana. El comte Sunyer, vers el 929, edificà un castell sobre les ruïnes de la ciutat, i també l’església de Sant Miquel d’Olèrdola. Aquesta església fou declarada monument historicoartístic el 1931 (com tota la resta del conjunt). Fou bastida al costat d’una església anterior, probablement del segle IX, i alçada pels primers repobladors. Consagrada el 935 pel bisbe Teodoric, consta d’una sola nau, capçada per un absis quadrat, que manté adossada la capçalera de l’anterior església mossàrab. Aquesta capçalera té un arc triomfal de ferradura que hi dóna entrada. A la paret occidental, damunt la portalada de mig punt, hi ha una finestra geminada, d’arcada doble monolítica, amb una columneta com a mainell, possiblement aprofitada d’una construcció anterior. Vora l’església hi ha moltes sepultures antropomorfes excavades a la roca, datables al segle X, que, juntament amb les que es troben fora muralles, al veí pla dels Albats, a prop de les restes de la capella romànica de Santa Maria, han donat nom al tipus conegut popularment com olerdolà. Al segle XII s’efectuaren diverses reformes a l’església i se substituí la coberta de fusta per una altra de volta de canó. S’hi feren restauracions altre cop el 1818 i, finalment, la parroquialitat es traslladà a una església bastida de nou al cap municipal. La seva revaloració s’inicià amb Milà i Fontanals, que escriví el 1868 uns apunts històrics sobre Olèrdola. Posteriorment, el 1919 Puig i Cadafalch estudià i donà a conèixer el monument romànic, i el seguí Gómez-Moreno, que va estudiar l’església mossàrab. El 1926 i el 1928 s’hi efectuaren dues campanyes de restauració que la Guerra Civil Espanyola neutralitzà, la qual cosa motivà que el 1953 s’hi tornés a fer una nova restauració, que intentà recuperar l’església tal com havia estat al segle XII. El 1963 la Diputació Provincial de Barcelona adquirí la propietat dels terrenys on es troba tot el conjunt històric i monumental de l’antiga Olèrdola, hi emprengué obres complementàries, construí la nova carretera d’enllaç amb la de Vilafranca a Vilanova i instal·là un museu monogràfic, adossat a la muralla, que fou inaugurat el 1971

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Jorba

Jorba es un municipi de l’Anoia    (Barcelona)
A Jorba hi anem el 8 de març de 201

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia modifica

Capital Jorba modifica
Població
Total 835 (2019) modifica
• Densitat 27,02 hab/km²
Llar 39 (1553) modifica
Gentilici Jorbenc, jorbenca

Breu historia del municipi

El municipi de Jorba, d’una extensió de 30,91 km2, és situat a la conca d’Òdena, a la vall alta de l’Anoia, que travessa el terme de NW a SE. El terme limita amb els municipis de Copons i Rubió (N), Òdena i Igualada (E), Santa Margarida de Montbui i Sant Martí de Tous (S), Argençola (W), i amb un enclavament de Veciana (NW). El municipi comprèn, a part del poble de Jorba, el poble de Sant Genís, el veïnat de Traver i els antics hostals del Ganxo i de Castellví. Es creu que el topònim és d’origen preromà.

El territori és accidentat, a l’esquerra de l’Anoia, pel puig de la Guàrdia (549 m) i el de Montpaó (599 m) i, a la dreta de la vall, per la serra de Clariana, que, dintre el terme, ateny l’altitud de 643 m als plans de Morera, al límit amb el municipi d’Argençola, sobre l’Obaga Fosca. El terme municipal és drenat, a més, per les rieres de Clariana i de Rubió, afluents de l’Anoia. Malgrat aquests cursos fluvials, l’abastament d’aigua al municipi (i en general a tota la comarca) resulta, sobretot en determinades èpoques de l’any, marcadament insuficient.

Actualment l’aigua s’obté de captacions subterrànies i de l’Anoia, bé que existeix un antic projecte, que es remunta al 1905, de construcció d’un pantà.

Travessa el terme de NW a SE l’autovia A-2, que ha desviat el trànsit que abans passava pel centre de Jorba (antiga N-II). Aigua amunt de Jorba, parteix de la A-2 la carretera C-1412, que duu a Calaf i a Ponts i ha estat remodelada.

Altres pistes i camins comuniquen els diferents sectors del terme.

El Poble

El poble de Jorba (399 m d’altitud), que tenia 364 h el 2005, és a l’esquerra de l’Anoia, a prop de la confluència amb la riera de Rubió. S’allargassa sobre l’antiga N-II, que segueix el traçat de l’antic camí ral, al peu del puig de la Guàrdia, on hi ha les ruïnes del castell. L’església parroquial actual, dedicada a sant Pere, amb façana de cara a la carretera, fou construïda entre el 1551 i el 1558 pel mestre d’obres Joan Gibert de Bellpuig. Els carreus provenen d’una pedrera del pla del Magre i van ser transportats a bast. D’estil gòtic tardà, és un edifici de fàbrica rectangular. Fou sobrealçat i, sobresortint molt poc del cos de l’edifici, s’hi construí un campanar de planta quadrada, recolzat, en part, sobre el darrer tram occidental del temple. Davant la casa de la vila es dreça una creu de terme del 1609.

Al carrer Major hi ha la casa pairal Can Rovira de la Volta. És un edifici del segle XV, parcialment remodelat (anys 1779 i 1993), que és catalogat com a bé protegit del patrimoni arquitectònic del municipi. La volta és un element arquitectònic destacat de la construcció. Fou la casa pairal de la família de Josep Rovira i Bruguera i Francesc Rovira i Beleta.

Can Rovira de la Volta (Jorba)

© LAURA FELIZ OLIVER

Dominant el nucli i coronant el puig de la Guàrdia, s’alcen les restes de l’antic castell de Jorba, iniciat al segle XI, que sofrí reformes i afegits al llarg dels temps; molt malmès ja al segle XIX, fou definitivament arruïnat durant la primera guerra Carlina (1833-40). La capella romànica de Santa Maria sofrí la sort del castell; el santuari romànic de Sant Miquel, que s’aixecava en un turó pròxim, estava ja en ruïnes al segle XIX.

Festes
La festa major del poble se celebra al final de juliol. També se celebra la festa de Sant Isidre, al maig.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

 

 

Gironella

Gironella és un municipi de la comarca del Bergadà (Barcelona)
A Gironrlla hi anem el 22 de setembre de 201

Dades del Municipi

Catalunya Central
Comarca Berguedà
Població
Total 4.834 (2018)
• Densitat 710,88 hab/km²
Llar 22 (1553)
Gentilici Gironellenc, gironellenca

Breu historia del municipi

El terme arriba al S fins a la confluència de la riera de Clarà amb el Llobregat i limita, pel N i per l’E, amb el terme d’Olvan, l’extensa prolongació meridional del qual el separa amb una faixa estreta de terra del de Sagàs. Gironella limita, a més, per l’W i el NW amb el terme de Casserres i toca pel S una punta septentrional del terme de Puig-reig.

Els principals nuclis de població són la vila de Gironella, que n’és el cap, els barris dels Bassacs i de Cuenca, les colònies Viladomiu Nou i Viladomiu Vell i la urbanització de Cal Ramons.

En el document de la consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839, ja és esmentat el terme de Gironella ( Gerundella ) i també ho és l’any 905 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria d’Olvan. En aquest document Gironella figura com una de les dotacions que el bisbe d’Urgell, Nantigís, donava a aquesta església. El terme incloïa diverses possessions dels barons de la Portella, cosa que fa pensar que de fet tot el lloc era vinculat a la baronia d’aquest nom. El poble passà més tard (1369) a dependre dels barons de Pinós i Mataplana.

Gironella és avui una població ben comunicada i emplaçada en una cruïlla de camins; la principal via de comunicació és l’Eix del Llobregat (C-16), però també està connectada amb Prats de Lluçanès i Vic per la carretera C-154 i amb Casserres per una carretera local. El 1974 fou clausurada l’estació de ferrocarril de la línia de Manresa a Guardiola.

El municipi té com a eix principal el Llobregat, que el travessa pel mig de N a S; cap a l’extrem meridional conflueixen, per l’esquerra, la riera del Pontarró i, una mica més avall, també per l’esquerra i després d’un marcat revolt del riu, al límit del terme, la riera de Clarà.

El Poble

La vila de Gironella (469 m i 3 288 h el 2006), al límit NW del terme, es divideix en dues parts unides per un pont que travessa el Llobregat. A la riba dreta del riu hi ha la part moderna, al costat de la carretera. La part antiga s’alça a la riba esquerra del riu, amb cases esglaonades que s’enfilen per carrers estrets i costeruts. Algunes cases mostren encara elements medievals. El nucli es formà a l’entorn de l’església de Santa Eulàlia de Gironella, antiga parròquia i notable temple romànic, originàriament d’unes dimensions considerables. Al llarg dels segles sofrí importants modificacions, com ara l’amputació del braç meridional del transsepte, fet que alterà la primitiva planta de creu llatina. També fou modificat l’absis semicircular, que actualment és poligonal, i fou cobert més tard amb nervis gòtics. El campanar s’alça com una torre sòlida de planta rectangular. Presenta dues fileres de finestres cobertes per arcs de mig punt adovellats. 

Prop d’aquesta església, dominant la vall del Llobregat, s’alçava el castell de Gironella, residència temporal dels barons de Pinós i Mataplana. Era una edificació sòlida i imposant, però a la fi del segle XV ja se n’havia iniciat la decadència i calgué reparar-lo. Actualment només se’n conserven els murs de la base a l’W i al S, i la part baixa de la torre angular entre aquests dos murs.

Campanar de l’església nova de Santa Eulàlia de Gironella

© CIC-MOIÀ

Tota la vila era lloc fortificat i tancat ja al segle XV. Tenia un pont important damunt del Llobregat, pont que estava en construcció l’any 1389. A la fi del segle XVI Gironella passà a ésser propietat dels Agulló amb la categoria de baronia. L’any 1702 el baró Josep d’Agulló-Pinós i de Pinós fou creat marquès de Gironella per Felip V durant la cort que presidí a Barcelona. El marquesat passà posteriorment als Sentmenat, als Calvo-Encalada i als Febrer. Al segle XIX Gironella sofrí l’atac carlí de les tropes comandades pel comte d’Espanya, el qual incendià la població l’any 1839. Segons Pascual Madoz, l’incendi deixà el poble reduït a cendres i els veïns hagueren de cercar refugi als pobles pròxims; el marquès de Gironella i de Sentmenat devia cedir la pedra del seu castell en ruïnes per a la reconstrucció de les cases del poble. Però la recuperació del poble fou efectiva a partir de mitjan segle XIX gràcies a la importància que hi adquirí la indústria tèxtil. L’any 1905 s’inaugurà la primera fase de la nova església de Santa Eulàlia, obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March, i s’acabà del tot amb la construcció de l’esvelt campanar, que s’inaugurà oficialment l’any 1958. Del temple destaca també el cimbori, de dimensions considerables, i a l’interior les pintures, els vitralls i el Sant Crist, provinent de l’antiga església.

Festes

Les festes més importants de la vila són les de Pasqua, durant les quals surten les colles de caramellaires, i la festa major, el diumenge més pròxim a Sant Roc (16 d’agost). En aquestes festes es dansa el ball de l’almorratxa —o de la morratxa— que, segons alguns autors, deu datar dels volts del 1300, però probablement correspon al segle XV, i sembla que es podria vincular amb l’exercici dels mals usos feudals i relacionar-lo amb un ball festiu en què el baró confraternitzava amb el poble. El ball, que es dansa a la plaça, comença amb el passeig de tota la comitiva. Tot seguit hi ha una retirada de tots els nois llevat del que representa el senyor feudal, que queda sol amb la núvia, amb la qual balla, i amb les altres noies, amb les quals també fa un pas de dansa, i les remulla amb el perfum que porta a la morratxa. Acabat això, que ve a representar l’ofrena del primer ball de la núvia al senyor feudal, tornen els altres nois i el qui fa de nuvi pren la mà de la núvia, mentre el senyor feudal es retira. La dansa continua amb una nova coreografia.

Altres festes populars són: l’Ouada a la font del Balç el primer diumenge després de Pasqua, la revetlla de Sant Cristòfol (juliol) i la romeria a les capelles de Sant Antoni i Sant Marc del barri dels Bassacs el 25 d’abril. Podem destacar dos actes més: les Jornades Internacionals de Llengua i Cultura Catalana que es fan l’última quinzena de juliol i la primera setmana d’agost i en les quals es fan cursets per a universitaris europeus que coneguin la llengua catalana, i la concentració de motos el diumenge més proper a Sant Josep, al març.

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

Gavà

Gavà és un municipi de la comarca Baix Llobregat
A Gavà hi anem el 12 de decembre de 201

Dades del municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Població
Total 46.705 (2018)
• Densitat 1.518,37 hab/km²
Llar 37 (1553)
Gentilici Gavanenc, gavanenca

 

Breu historia del municipi

Breu historia del municipiEl terme municipal s’estén des del litoral fins a la serra de Ponent, darrers contraforts del massís de Garraf. Limita amb els termes de Sant Climent de Llobregat (NE) i de Viladecans (E) per la riera de Sant Llorenç, que fa de partió de termes ja prop de la seva capçalera sota la serra de Roca Salena, més amunt dels contraforts del Sitjar, fins a l’estany de la Murtra, ran del litoral. A migdia hi ha la mar, i a ponent el municipi confronta amb el de Castelldefels des de la Pleta del Cérvol (314 m), pel turó d’en Vinader (186 m), i un petit tram de la riera dels Canyars, que desguassa directament a la mar. Encara més a ponent, per un petit sector, termeneja amb el municipi de Sitges, de la comarca del Garraf, des de la Pleta del Cérvol esmentada, pel puig d’Olla (426 m) i el Bassot de l’Arbre, fins al turó del Campgràs, pertanyent al massís de la Morella, ric en avencs i en coves. A tramuntana el municipi confronta amb Begues, des del darrer turó esmentat, i passa prop de Coll Sostrell, entre la serra de Can Perers (467 m) i les Agulles (552 m), ja en terme de Begues; el termenal segueix després per sobre el Fondo del Maset, pel cim del puig de la Desfeta (522 m) i el vessant de ponent de la serra de Roca Salena (291 m). Per tot el sector muntanyós del terme neixen diversos rierols, com el torrent de Canal Negra, el de la Vall de Joan i el del Sot del Celler, que passa per la Sentiu; tots tres desemboquen a la Riera Seca per formar la riera dels Canyars. Més al cantó de llevant, la riera de les Parets passa pel cap del terme municipal, com la de Sant Llorenç, que aleshores pren el nom de riera de Gavà. El municipi comprèn el poble de Gavà, que n’és el cap, el raval de Ca n’Espinós i diverses urbanitzacions, com Bruguers, la Pineda, Can Ribes, Can Llong, les Dunes, la Pava, Pine Beach, etc. La via principal de comunicació havia estat tradicionalment la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell (C-245 i C-246). Segons la tradició, l’antigor d’aquest camí es remunta a l’època romana, cosa que confirmarien els vestigis d’antigues vil·les que s’arrengleren al llarg d’aquest traçat. En aquest sentit, s’ha de tenir en compte, també, que la línia de costa a l’època antiga corria vora l’antic camí ral de València, on s’han trobat restes d’embarcacions romanes. Una altra carretera és la de Gavà a Begues, per sota del castell d’Eramprunyà, antic camí carreter que s’unia amb el camí ral. Des de Gavà, pel raval de Can Tries, a la riera de Sant Llorenç, es pot arribar fins a Sant Climent. Actualment, l’enllaç més directe amb Barcelona és l’autovia de Castelldefels (C-32), per mitjà d’un ramal que surt de la pineda dels Nou Rals, on hi ha el nucli de Gavamar, i l’autopista de Garraf (C-32), que té una sortida al mateix terme. El 1881 hi fou inaugurada l’estació de ferrocarril de la línia Barcelona-Vilanova i la Geltrú.

El Poble

El poble de Gavà (9 m d’altitud) és al pla, sota la serra de les Ferreres (134 m). Actualment forma un continu urbà amb la veïna població de Viladecans. El nucli antic del poble de Gavà conserva l’estructura que tenia als segles XVI i XVII, segons plans antics que es conserven a l’arxiu de la baronia, formada per dos eixos centrals, que són el carrer Major i el de Capdecreus, i limitada a tramuntana pel carrer de Sant Pere. Per un pla del 1850 veiem que el carrer de Sant Nicasi, o camí antic de les Canals, ja era habitat i que s’havia obert el carrer de Sant Isidre. Sorgiren diversos ravals: el de Calders, a l’actual cruïlla dels carrers de Sant Nicasi i de Sant Pere. El raval de la Fassina d’en Moliner (entre els actuals carrers d’en Fortià Casanovas i d’Artur Costa), el de Cal Fuentes (mas ran del carrer de Sant Pere, a ponent del raval de Calders), el de Molins, a l’antic carrer de la Font, davant la rectoria, el de la Palla, entre l’antic Carrer Nou i el carrer Major, i el raval de Cal Todo (abans dit del Bosqueter Negre), entre els carrers de Sant Nicasi i de Sant Joan. El carrer de les Parres tancava el clos per tramuntana. Els espais interiors es continuaren edificant fins que l’increment de població als primers decennis del nou-cents desbordà els límits antics. A la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell, en una raconada de la riera de Sant Llorenç, als Rierals, va néixer el barri de la Barceloneta, davant la fàbrica Roca. Sota la via del tren, on ja hi havia diverses indústries, entre les quals la fàbrica d’hules, s’inicià una barriada que no prosperarà perquè el pla del 1959 va preveure que la zona fos d’ús industrial. Els anys vint s’inicià a ponent la urbanització de les Colomeres, que avui és una de les barriades més densificades, i hom ha substituït els xalets primitius, de planta baixa i jardí, per blocs alts de pisos; el barri és limitat al NW per la carretera de Begues i els primers replans de la serra de les Ferreres, per ponent per la moderna via de Joan Carles I, que limita el nucli urbà actual i enllaça amb la carretera de Santa Creu de Calafell. Al SW del nucli antic es formà el barri de les Panes, darrere la fàbrica Serra Balet, unit amb l’anterior per l’avinguda de Joan Maragall, segurament el millor encert dels urbanistes dels anys cinquanta; a llevant d’aquesta, l’avinguda d’Àngela Roca portà a la urbanització del desaparegut parc modernista anomenat American Lake. Finalment, cal mencionar que al decenni dels seixanta s’urbanitzà el terreny del Mas Tintorer. L’església parroquial de Sant Pere de Gavà, amb el seu campanar, va ser construïda el 1942 per l’arquitecte Amadeu Llopart i Vilalta, al mateix lloc de l’església anterior, cremada el 1936. És de maó vist, seguint l’estil italianitzant que va fer reviscolar a la postguerra Raimon Duran i Reynals, d’una nau amb transsepte i cúpula al creuer coronada per un llanternó hexagonal. L’església anterior reemplaçava la que havia estat destruïda per les tropes castellanes allotjades a la vila durant la guerra dels Segadors. Aquesta església és documentada el 1281, i el 1303 ja apareix com a parròquia. Dels edificis d’interès artístic que es conserven a Gavà cal mencionar alguns casals del segle XVIII, com la Casa Gran de la família Tresols, del XIX; la Torre Lluc i la Casa Planes i Creuet, neoclàssica. També, el conjunt de cases de la pagesia, construccions modestes del XIX al carrer de Sant Nicasi.

Festes

Gavà manté una notable vida cultural, cívica i esportiva, com ho reflecteix el gran nombre d’entitats i associacions. Entre les corals cal esmentar la Societat Coral la Igualtat, d’una gran tradició, que va ser fundada el 1895, l’Agrupació Fotogràfica i la Unió Muntanyenca Eramprunyà. El teatre és representat per diversos grups que, entre altres sales, disposen de l’Auditori Municipal Joan Maragall. Entre les entitats esportives destaquen el Club de Futbol Gavà, que existeix des de les primeres dècades del segle XX, i l’equip de beisbol. Pel que fa a les institucions culturals de Gavà, es pot mencionar el Casal Municipal de Cultura “American Lake” i sobretot el Museu de Gavà, que s’ha distingit en la tasca de promoció cultural. És emplaçat a la Torre Lluc, constituïda al segle XIX a l’indret de l’antic Mas Comes; la Torre Lluc, que disposa d’uns espaiosos jardins clàssics, avui parc municipal, estatja també la Casa de Cultura. El museu conté diverses col·leccions de materials arqueològics procedents d’excavacions del terme i de fora. De Gavà es destaquen especialment els materials de les mines neolítiques de Can Tintorer, les mines amb galeries més antigues d’Europa (obertes al públic el 1993), dels quals destaca l’anomenada Venus de Gavà, que té més de 5.800 anys d’antiguitat. Hi ha també restes del poblat ibèric del Turó del Calamot i els d’època romana apareguts en les extraccions d’àrids de les Sorres i d’altres llocs. El museu s’encarrega, a més, de la recollida de patrimoni natural de la Murtra i el massís de Garraf i de l’arxiu històric. Per Nadal té lloc la representació dels Pastorets, recuperada el 1983, en la versió de Josep Maria Folch i Torres des del 1939, i la dels Pastorets del Ferrer Magí, d’Enriqueta Capellades, organitzats pel Centre Cultural, que depèn de la parròquia de Sant Pere. De les festes del Carnaval es destaca el ball de la tornaboda, el diumenge a la tarda, tradició recuperada a partir del 1980. Aquesta dansa és compartida amb Viladecans. Dies després de les falles valencianes de Sant Josep, al març, la Casa de València de Gavà organitza una falla amb la tradicional cremà mascletà. Per l’abril se celebren una sèrie d’actes dins el marc de la Fira de l’Espàrrec. La festa més destacada és la festa major d’estiu, que s’escau al més de juny, per Sant Pere. Pel desembre se celebra la festa major de Sant Nicari, que segons la tradició va deslliurar la població d’una epidèmia de pesta. Per aquesta ocasió es reparteixen panets votius fets amb comí. D’entre els aplecs es destaquen el de Dilluns de Pasqua i Pasqüetes a l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers, la tradició del qual es remunta al 1540, i l’aplec a l’ermita de Sant Miquel d’Eramprunyà, que se celebra el diumenge pròxim al 29 de setembre. Entre les celebracions o actes més moderns cal destacar el Festival Internacional de Cinema i Vídeo del Medi Ambient, el Festival Internacional de Titelles i la Mostra de Teatre Amateur de Gavà

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament web

Enciclopèdia catalana

 

Gurb

Gurb és un municipi de la comarca de Osona
A Gurb hi anem el 16 d’abril de 2014

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Osona
Població
Total 2.654 (2018)
• Densitat 51,43 hab/km²
Llar 94 (1553)
Gentilici Gurbetà, gurbetana

Breu historia del municipi

És al bell mig de la Plana de Vic, al sector més planer. Limita al N amb Santa Cecília de Voltregà, les Masies de Voltregà i Manlleu, a l’E amb les Masies de Roda, Roda de Ter, Tavèrnoles i Folgueroles, al S amb Vic i a l’W amb Sant Bartomeu del Grau.

Com tots els municipis d’aquest sector ponentí de la Plana, té com a límit W la serra que separa la Plana del Lluçanès, on la frontera del terme de Gurb va de l’extrem del pla de Sant Sebastià, sobre Monellots, davalla a la riera de Sant Joan i fins a la de Sant Bartomeu, que continua fins prop del cap de la costa de Sant Bartomeu del Grau. Després li fa d’espona la cinglerada de Sant Bartomeu fins al cimal de Santa Perpètua. A la banda N, el terme arriba fins a la riera de Sorreigs i el Ter. A l’E comença al sector final del Gurri, d’on va a la barriada de la Creu de Codines, límit amb Roda de Ter, segueix la carretera de Vic cap a Roda i torna al Gurri. Finalment, pel sector S, segueix el petit Pimentol, que separa els termes de Vic i de Gurb, per arribar fins a l’ermita de Sant Sebastià. Aquest petit sector muntanyós del terme té alçades que oscil·len entre els 700 i els 800 m. La resta del municipi es troba entre els 470 i els 500 m, i consisteix en una gran planura trencada per turons, com els de Mont-ral, Palau o Granollers de la Plana. Biogeogràficament les terres del municipi de Gurb es troben dins el domini de la vegetació eurosiberiana i potencialment es faria un bosc de roure martinenc ( Buxo-Quercetum pubescentis ).

El terme comprèn la caseria de l’Esperança, centre administratiu del municipi, que té una població disseminada. Tot i que no és el municipi més extens de la comarca d’Osona, ni tan sols de la Plana, és el més densament poblat de masies. També hi ha les caseries de Granollers de la Plana (o simplement Granollers), de Gurb, de Sant Julià Sassorba i Vespella, a més de la urbanització Serrabonica.

El terme de Gurb, pel fet de resseguir una bona part dels límits de la ciutat de Vic, és travessat per moltes de les carreteres radials que en surten, com les que porten de Vic a Berga per Prats de Lluçanès, la de Vic a Sant Bartomeu del Grau, la C-17 de Barcelona a Ripoll, la de Vic a Manlleu i la de Vic a Olot per Roda de Ter. També és travessat per la via del ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, i hom pot seguir bé l’antic camí ral de Puigcerdà, que conserva encara restes de l’antiga Creu de Mitja Via, entre els masos del Pradell i Puigllong.

El Poble

A la caseria de Gurb (1 600 h el 2005), al NW de la de l’Esperança, hi ha la parròquia més important del terme, Sant Andreu de Gurb, composta pràcticament d’una església romànica del segle XII amb un gran absis llis i un petit creuer, molt transformada pels afegitons, les capelles i les renovacions de segles moderns. Té encastada, prop de l’absis de l’església, una antiga imposta preromànica esculpida, força deteriorada. El campanar i la portada corresponen a segles posteriors.

De la caseria de Granollers de la Plana (339 h), destaca la parròquia de Sant Esteve de Granollers que s’aixeca sobre un petit puig, al peu mateix de la carretera de Vic a Manlleu. La seva demarcació s’estén pel sector més planer del terme. És la parròquia documentada de més antic, des del 903, però no en resta cap vestigi anterior a la reedificació del segle XI. L’església actual fou aixecada i consagrada el 1088. És l’edifici romànic més remarcable del terme, sobretot pel seu gran absis, decorat amb lesenes i arcuacions llombardes. L’interior conserva tota la nau, amb dos arcs torals. Sota l’altar major hi ha la sagristia, en un indret que ha de correspondre a una antiga cripta, amb finestres a la part baixa de l’absis. Té l’afegitó d’una gran capella del Santíssim, moderna, i també una capella del Roser, a la part de migdia, sota la qual hi ha la cripta o panteó de la família Abadal del Pradell, on hi ha enterrat el notable historiador català Ramon d’Abadal i de Vinyals. Té també una moderna rectoria i un espai de jardins entorn de l’església, que converteixen l’antic puig de Granollers en un indret acollidor i en una bonica miranda de la Plana

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Fonollosa

Fonollosa és un municipi de la comarca del Bages
A afonollosa hi anem el març de 2019

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Limita al S amb Aguilar de Segarra i Rajadell, al N i al NW amb Sant Mateu de Bages i a l’E amb Sant Joan de Vilatorrada.

El territori és afaiçonat pels altiplans estructurals de Fonollosa (527 m) i de Fals (480 m ), a banda i banda de la riera de Fonollosa —dita també de Fals—, afluent per la dreta del Cardener i nodrida pels torrents de la Vall, del Màrtir, de Cererols i de Perejutge. La serra de Castelltallat i els seus replans del vessant de migdia constitueixen el sector septentrional del terme, d’on davallen diversos torrents, no pas continus, que aboquen les aigües a la riera de Fonollosa. Gairebé la meitat del territori és ocupada pels boscos de pins, tot i que també hi ha alzines i alguns roures.

El municipi comprèn, a més del poble de Fonollosa, cap administratiu, els pobles de Camps i Fals, el Raval de les Oliveres, els ravals del Paisà i Pocafarina, el nucli de Canet de Fals i nombroses masies esparses entre les quals mereixen un esment particular algunes com Jaumandreu, Montconill, fills de la qual foren Joan i Lluís Muncunill i Parellada, el Molí de la Boixeda (convertida en restaurant), la Torre o el Grauet (de Fals), el Soler, Clarena i Caselles (de Camps) i la Vall (de Fonollosa).

Travessa el terme una carretera local de Sant Joan de Vilatorrada a Aguilar de Segarra

El Poble

El nucli de Fonollosa (525 m; 279 h el 2006), on hi ha l’església parroquial, és situat al peu de la carretera de Calaf a Manresa.

El lloc de Fonollosa —amb el nom d’origen evidentment botànic— és documentat des de la primeria del segle XI. Fonollosa fou senyoria de la casa comtal, i després ducal, de Cardona, com també ho foren Camps i Fals.

 

Festes

La vida cultural del poble és a càrrec de l’Associació Cultural Recreativa de Fonollosa. Hi ha, també, diverses instal·lacions esportives. Fonollosa celebra la festa major el diumenge després del 18 d’agost, festivitat de Santa Elena, que és la patrona del poble. També és tradició que el segon diumenge després de Pasqua s’organitzi un aplec de caramellaires conjuntament amb les colles d’Aguilar de Segarra, Rajadell i Castellfollit del Boix

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Casserres

Casserres és un municipi del Bergadà
A Casserres hi anem el 22 de setembre de 2019

Dades del Municipi

Vegueria Catalunya Central
Comarca Berguedà
Població
Total 1.572 (2018)
• Densitat 53,29 hab/km²
Llar 31 (1553)
Gentilici Casserrenc, casserrenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb el d’Avià i amb l’enclavament de Sant Quintí de Montclar, que pertany al municipi de Montclar; a l’W amb els termes de l’Espunyola i Montclar; al S amb els de Puig-reig i Viver i Serrateix i a l’E amb els d’Olvan i Gironella. Inclou gairebé tot el curs baix de la riera de Clarà, que el travessa de NW a SE fins molt a prop de la seva confluència amb el Llobregat. Més al S el terme inclou també la capçalera de la riera de Merola, que més avall li fa de frontera amb el terme de Puig-reig. D’altra banda, pel NE, un petit tram del Llobregat li fa de límit amb el terme d’Olvan. Des del punt de vista morfològic, el territori és format pels replans estructurals que afaiçonen el paisatge del Baix Llobregat i, per aquest motiu, presenta nombrosos sectors planers, sovint escalonats i retallats pels corrents fluvials i les torrenteres.

Els principals nuclis de població són la vila de Casserres, que n’és la capital, la caseria anomenada la Rectoria de Sant Pau, unitat que es correspon de manera aproximada amb la demarcació de l’antic terme parroquial de Sant Pau de Casserres, i dues colònies, l’Ametlla de Casserres, també denominada l’Ametlla del Monegal o bé, simplement, l’Ametlla, i el Guixaró, dita també Comelles i el Guixaró o Colònia Guixaró-Viladomiu. El terme comprèn a més l’antic llogaret disseminat de Fonogedell.

El nom del municipi prové del de Castrum serris (“castell de les serres”) per tal com hi hagué una fortalesa situada a la part alta del terme que domina la vall del Llobregat. És esmentat l’any 798, en què Lluís I el Piadós encarregà al comte Borrell de conquerir i reorganitzar el país i d’establir-hi una línia de fortificació que tenia com a punts Cardona, Casserres i Osona. No hi ha dubte que el Casserres fortificat fou el del Berguedà i no el monestir homònim d’Osona com s’ha pretès, ja que aquesta fortificació lliga amb la línia defensiva, l’establiment de la qual és descrit per l’Astrònom, el cronista anònim i biògraf del rei Lluís el Piadós.

La vila de Casserres és comunicada amb l’Eix del Llobregat (C-16) per dues carreteres locals que, partint de la vila, van a parar respectivament a Gironella i Puig-reig. Una tercera carretera enllaça amb la C-26, de Berga a Solsona.

El Poble

La vila de Casserres (617 m i 1 270 h el 2005), documentada des dels últims segles medievals com a “barri”, es va formar a partir d’un llarg carrer que unia el castell amb l’església de l’Àngel Custodi. Del castell, que probablement era situat al lloc on posteriorment fou construït l’actual ajuntament, no en queda cap resta, però durant els segles VIII-XIII fou una gran fortalesa i tingué un paper decisiu en el procés de repoblació i reconquesta del territori. El carrer, o barri, de Casserres era format per cases unifamiliars amb parets mitgeres, les quals es reformaren durant els segles XVII i XVIII; avui se’l coneix amb el nom de carrer Major i plaça de la Creu, i encara es conserven cases d’aquests segles i també algun element gòtic, com la finestra de Cal Biel.

Dins el nucli de la població de Casserres es manté la casa Bernadàs, que conserva tota l’estructura antiga. L’arbre genealògic de la família Niubò s’inicia el 1603, però la casa conserva pergamins que es remunten al segle XIV, en què el nom de la família era Bernadàs.

El poble era fortificat a l’edat mitjana. Al segle XIV hi fou construïda una església nova, consagrada el 1380 sota l’advocació de l’Àngel Custodi. Posteriorment, en ésser cremada tota la població, el 1653, calgué reedificar l’església, que s’inicià el 1668 i fou acabada el 1681 amb l’advocació de Nostra Senyora dels Àngels, que manté actualment. És una gran església barroca formada per tres naus i capelles laterals, amb un transsepte marcat i el presbiteri quadrat. El campanar de torre és quadrat i la façana, orientada a ponent, té una porta amb frontó triangular. Destaca el retaule barroc de la nau principal, construït al voltant del 1704 per Segimon Pujol.

 

Festes

La vila celebra la festa major el diumenge més proper al 24 d’agost, festivitat de Sant Bartomeu, el seu patró. Per Nadal es fan els tradicionals Pastorets, una xocolatada, la missa del Gall i el 5 de desembre la Fira Comercial de Casserres. La festa major d’hivern s’escau per Sant Josep, al març. Per Pasqua es fa una ouada popular i 15 dies després d’aquest tradicional àpat col·lectiu, des de l’any 1982, se celebra una trobada de caramellaires (s’hi troben de 25 a 30 colles de caramelles) que coincideix amb una fira d’artesania.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Canaletes Poble de Cabrera d’Anoia

Canaletes és un poble del municipi de Cabrtera d’Anoia
A Canaletes hi anem el 31 de març de 2019

Dades del Municipi

Barri i cap del municipi de Cabrera d’Anoia, al S del terme.
Població:

126 h

[2009]

Es formà a partir del s XVIII i es divideix en dos petits nuclis (el Mas de Canaletes i el Raval) a banda i banda de l’antic mas de Canalet

Breu historia del municipi

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopèdia catalana