Arxiu de la categoria: Província Barcelona

Mosqueroles

Mosqueroles (Església) (3)
Mosqueroles es un poble del municipi de Fogars de Montclús, Comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Mosqueroles hi anem el 9 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici fogarencs, fogarenques
Superfície 39,2 km²
Altitud 550 msnm
Població (2016[1])
• Densitat
462 hab.
11,79 hab/km

Breu historia del municip

Limita amb els termes de Gualba (E), Campins (SE), Sant Celoni (S), Santa Maria de Palautordera (S), Sant Esteve de Palautordera (SW), Sant Pere de Vilamajor (W) i Montseny (NW-N). Pel N limita també amb el municipi selvatà d’Arbúcies.

Una descripció del terme ens portaria a fer esment dels cimals més característics, entre els quals destaquen sobretot les Agudes (1 703 m), el turó de l’Home (1 706 m), on hi ha un observatori meteorològic creat per Eduard Fontserè el 1929, el Puig Sesolles (1 689 m), fins fa poc ocupat per una important base militar de radar, que va convertir el lloc en una zona prohibida al públic, el turó de Morou (1 300 m), el turó de Castellar amb les Roques de Santa Helena (1 214 m) i tota una sèrie de grenys i altures menors entre els quals s’escolen rieres i torrents que desguassen a la Tordera directament o a través de les rieres de Campins o de Pertegàs i de Gualba o Santa Fe. Aquesta última s’origina a la vall de Santa Fe, situada a l’extrem NE del terme, entre el massís de les Agudes, el turó de l’Home i la serralada que va del turó de Maçaners al turó de Morou, i es caracteritza per una vegetació i una morfologia totalment singulars. Entre els anys 1920 i 1935 s’hi construí el pantà de Santa Fe, que amb una resclosa de 24 m d’alçada i una llargada superior de 170 m, pot emmagatzemar fins a 899 000 m3 d’aigua.

Una idea del desnivell i de l’aspecte enasprat que presenta aquest terme la revela el fet que el terreny passa en pocs quilòmetres de 200 m d’altitud al seu extrem S a 1 706 m al turó de l’Home. La vegetació canvia segons l’altura i, així, seguint la carretera de Sant Celoni a Santa Fe del Montseny, es passa de la zona ocupada per alzines sureres, a la d’alzinar i pineda, garrigues, rouredes, castanyers i denses fagedes i algun sector d’avetar a la vall de Santa Fe. Els sectors de Fontmartina i del Vilar de la Costa de Montseny, propietat de la Diputació de Barcelona, foren objecte de replantacions de pins i d’avets que han canviat la fisonomia d’un ample sector del terme.

El terme comprén la vila i cap de municipi de Mosqueroles, els pobles de la Costa de Montseny i Santa Fe de Montseny, el barri del Rieral i nombroses masies. L’antic poble de Fogars de Montclús, que donà nom al municipi, avui tan sols és testimoniat per l’església parroquial de Sant Cristòfol i la rectoria. Antigament s’havia anomenat Falgars.

Hi arriba una carretera local (BV-5114), que neix a Sant Celoni (on entronca amb l’autopista AP-7 i la carretera C-35) i de la que, poc abans d’arribar a Campins, surt un ramal que mena a Mosqueroles i la Costa de Montseny, mentre l’anterior continua en direcció nord vers el nucli de Santa Fe de Montseny, per arribar finalment a Viladrau (prop de la C-25 o Eix Transversal). Des de la Costa del Montseny, una carretera asfaltada entronca amb la carretera BV-5301 de Palautordera a Seva pel poble de Montseny. Són de gran interès turístic les nombroses pistes i camins que serpentejen tot el terme, entre les quals destaca la que mena a la l’antiga base militar de radar del Puig Sesolles, que porta al turó de l’Home passant pel Plan Amagat i el Coll Sesbasses, construïda per l’exèrcit i que permet també d’atènyer amb poc esforç el cim de les Agudes. Tanmateix, l’accés amb vehicles al cim del turó de l’Home ha quedat restringit amb l’objectiu d’evitar els col·lapses i garantir el manteniment del medi natural.

El cognom Montclús el rep de l’antic castell de Montclús, situat a frec del límit municipal, bé que dintre la demarcació de Sant Esteve de Palautordera, que era el centre de la seva antiga jurisdicció.

El Poble

La parròquia de Sant Martí de Mosqueroles es troba al peu de l’estrep o turó de Fogars de Montclús, en una petita carenada entre les rieres de Rifer i de les Canals, tributàries de la de Campins. Passa sota seu la carretera de la Costa de Montseny, derivació de la de Sant Celoni a Santa Fe. L’església, la rectoria, un hostal veí i alguna altra caseta propera formen el petit nucli de Mosqueroles, centre administratiu del municipi.

La vila (140 h el 2005) rural de Moscheroles és citada el 978, novament el 984 i també en dates més acostades. Una església de Sant Martí, molt diferent de l’actual, fou consagrada el 1104. La que ara hi ha és un edifici rectangular en el qual es pot distingir, pels murs i volts, una nau que sembla romànica, però que es troba totalment amagada per l’arrebossat i per les capelles i afegitons que té a banda i banda. És evident que l’església ha estat capgirada, és a dir, que el presbiteri actual correspon a una ampliació o utilització de la part ponentina de l’església, mentre que la façana actual és on hi havia l’absis. Prop de la façana, a migdia, hi ha el campanar, de torre, aixecat o reformat, sembla, a la fi del segle XIV. És difícil de precisar èpoques, però la darrera modificació important i potser el capgirament es va fer el 1802. Aquesta església guarda un bon tresor de peces d’orfebreria (creu processional, veracreu, copons, custòdia, encensers, etc.) dels segles XVI i XVII.

Sota l’església, a la vall de la riera de Rifer, hi ha una petita concentració de masos i altres construccions residencials més modernes i al cim de la carena que separa aquesta vall de la del Tordera, sobre l’antic mas de Can Ferrers i prop de la residència dels Cordomí, es troba la gran església romànica coneguda ara per Santa Magdalena de Mosqueroles i antigament per Sant Marçal de Baix. Aquesta església, un edifici de tres naus i tres absis, fóu erigida al pas del segle XI al XII pels monjos de Sant Marçal que volien traslladar ací (i durant un temps ho feren) el seu monestir; obligats a retornar al Montseny el 1104, fundaren ací uns beneficis i una confraria laïcal que fou un centre viu de devoció. En el casal veí de l’església, hi habitaren també donats i ermitans. El 1642 es va adaptar la nau central com a capella dedicada a santa Magdalena i les naus laterals, dedicades abans a sant Marçal i a sant Gil, es destinaren a usos agrícoles. S’hi han emprès importants obres de restauració destinades a retornar a l’edifici li les seves antigues proporcions i bellesa.

.Festes

Pel setembre, el quart diumenge, se celebra un aplec des del 1982 en lloc de la festa major que ara s’escau el 22 de novembre. El primer diumenge de maig se celebra la festa major del Roser, en la qual es balla el típic ball de gitanes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Mosqueroles (Camelies) (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

El Montseny

montseny-3

El Montseny és un Municipi de la Comarca del Vallès Oriental

A El Montseny hi anem el 31 octubre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici Montsenyenc, montsenyenca
Superfície 26,8 km²
Altitud 528 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
332 hab.
12,39 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Montseny, antigament Sant Julià de Montseny, és l’únic que guarda el nom del massís del Montseny, que, com a part de la Serralada Prelitoral, marca la separació entre el Vallès Oriental, Osona i la Selva. Precisament el municipi es troba al punt de confluència entre les tres comarques, puig que termeneja per l’E amb Tagamanent, pel S amb Sant Pere de Vilamajor i Fogars de Montclús, pel N amb els municipis osonencs del Brull i Viladrau i pel NE amb el selvatà d’Arbúcies.

La seva demarcació s’estén per la vall o les valls que formen la capçalera de la Tordera, riu que es considera que neix a la Font Bona de Sant Marçal, i pel N s’enfila al Matagalls (1 697 m), on coincideix en la seva creu amb Viladrau i el Brull, el Turó Sesportadores (1 608 m) i turó de Sant Marçal (1 532 m). Des d’aquí i en direcció llevant, les altures van davallant fins al coll de Sant Marçal, on es troba la Taula dels Tres Bisbes (1 140 m), per tornar a augmentar al cimal de les Agudes (1 706 m), límit amb el municipi selvatà d’Arbúcies.

El terme de Montseny té una forma sensiblement triangular amb dos notables apèndixs, l’un al NE, a la vall de Sant Marçal, encaixada entre les Agudes i els vessants sud-orientals de Matagalls, i l’altre al SW, sota els contraforts del pla de la Calma, entre la Castanya (el Brull), Tagamanent i Sant Pere de Vilamajor. Al punt més al SW d’aquest segon apèndix, al turó d’en Cuc (1 236 m), coincideix amb els termes de Tagamanent, Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor.

El territori és trencat i abrupte, com ho revela el fet que del seu extrem S al N tingui uns 1 200 m de desnivell. Per les seves valls i xaragalls, ultra la Tordera, corren diferents rieres, com la riera Xica, la de la Castanya, la de la Bascona, la del Teix, i torrents com el del Sot de les Illes, el del Sot dels Castellets, el del Sot Mal o el del Sot de la Pomereta, tots tributaris de la Tordera. La vegetació natural canvia molt segons l’altitud i així, a mesura que es va pujant, hom troba vegetació de ribera, alzinar muntanyenc (amb presència d’alzinar típic) i algunes obagues amb castanyers, rouredes entre els 900 i 1 000 m, fageda entre els 800 i 1 000 m i, a vegades, a altures superiors, alguns claps d’avetars i matollar de ginebró, que esdevé exclusiu a partir dels 1 600 m.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Montseny, els veïnats del Montseny d’Amunt i Vila-seca i l’urbanització de Can Besa. La resta del municipi és formada per masies disperses, moltes de les quals ara són tancades o s’aprofiten per a segona residència. Entre les més destacables per la seva arquitectura cal remarcar les masies de Can Badó, amb un finestral amb tosques escultures, i Can Jovany.

El principal eix de comunicació del terme és la carretera local BV-5301 de Seva a Palautordera, que s’enfila amb innombrables revolts vers Collformic i comunica els dos sectors més notables del terme, el poble de Montseny, on hi ha l’església parroquial i la batllia, i el veïnat dispers de Montseny d’Amunt, sobre la capella de Sant Martí.

La vall de Sant Marçal, mal comunicada amb la resta del municipi pel profund engorjament del sector inicial de la Tordera, es troba en canvi molt ben comunicada pel tram de la carretera que va del collet de Gomara (en la carretera de Vic a Arbúcies, prop de Viladrau) a Sant Marçal, d’on continua pel sector N de les Agudes vers Santa Fe i Sant Celoni. Aquesta carretera passa un parell de quilòmetres a tocar del límit N del terme de Montseny i facilita una interessant travessa turística que permet d’atènyer fàcilment els llocs més freqüentats del massís montsenyenc.

El Poble

El nucli central de la parròquia es formà a l’extrem S del terme, al vessant esquerre de la Tordera, a 528 m d’altitud, entorn de l’església de Sant Julià. Prop de l’església es formà una petita sagrera i, més tard, una concentració de casetes que rebé el nom de Poble de Montseny (299 h diss [2006]; 528 m alt.).

L’església de Sant Julià de Montseny és formada per l’edifici romànic, ampliat i totalment transformat el 1767 i el 1872. Fora del campanar i alguns murs aprofitats, la resta és d’un estil senzill, sense decoració, i correspon a un tipus de barroc tardà, amb quatre trams de voltes de llunetes, tres capelles per banda i un presbiteri poligonal. Envolta l’església un espai enjardinat, restaurat, amb el campanar, entre el 1977 i el 1978, al qual feia costat una rectoria del segle XVI, renovada en part el 1652, que va ser enderrocada i construïda de nou el 1988. Els antics horts d’aquesta rectoria han servit per a situar una sèrie d’habitatges unifamiliars, que segueixen el mateix estil arquitectònic de la nova rectoria. A l’església es guarden restes d’antics retaules de Sant Marçal i Santa Anastàsia, dels segles XVI i XVIII, un pica baptismal del segle XVI i algunes peces d’orfebreria del XVIII i del XIX. Un document del 1096 fa esment de la canònica de Sant Julià de Montseny, cosa que podria fer creure en l’existència d’una comunitat canonical de preveres en aquesta església, però creiem més possible que es tractés d’una confraria de laics dita antigament també canònica. Eren copatrons antics de l’església, cosa que implica un edifici antic de tres absis, sant Pere i sant Miquel.

Festes

La festa major se celebra el quart diumenge d’agost, i els aplecs tenen lloc a l’ermita de Sant Bernat, el 15 de juny, i al cim del Matagalls, el segon diumenge de juliol.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

montseny-esglesia-5

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Pàgina web de l’Ajuntament

El Mujalt

el-mujal-6

El Mujalt,  és un poble del Municipi de Navàs Comarca el Bages (Barcelona)

A Mujalt hi anem el 23 octubre de 2016

Dades del Municipi

Gentilici Navassenc, navassenca
Superfície 80,60 km²
Altitud 365 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
6.117 hab. 76,1 hab/km²

Breu historia del municipi

El Poble

El Mojal o El Mujal és un poble del municipi de Navàs, situat a l’esquerra de la riera de Mojal i al costat de l’antic camí de la sal de Cardona a Vic. En el seu terme s’han localitzat restes arqueològiques de l’Edat dels Metalls i d’Època Romana.

La primera referència documental és del 938. Antiga quadra, el 1358 era possessió de la ciutat de Manresa, que la vengué el 1370 als Peguera, després senyors de Castelladral. Més tard fou un castell, que des del segle XIV va pertànyer als senyors de Balsareny.

L’església de la Santa Creu fou parròquia fins als primers anys del nostre segle, quan passà a dependre de Navàs. Tingué Sant Genís de Masadella com a sufragània. Era un poble rural dispers format pels masos Bartomeus, l’Oliva, Santacreu, el Solà i la Torra, que fou la casa-castell. Al llarg dels segles XVIII i XIX hi va créixer un nucli concentrat.

L’any 2006 tenia una població de 58 habitants.

Festes

Té lloc el diumenge més proper al 14 de setembre, Exaltació de la Santa Creu. Es fa una Pedalada Popular Mountain-Bike, organitzada per l’Associació de Veïns La Llar del Mojal i la Cursa Atlètica a càrrec del Club Atlètic Peus Plans.

Com arribar-hi

Fotos

 

el-mujal-10

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Navàs

 

Montgat

el-masnou-3-frases-a-terra

Montgat és un Municipi de la Comarca del Maresma (Barcelona)

A Montgat hi anem el 8 de setembre de 2013

Dades del Municipi

Gentilici Montgatí, montgatina
Superfície 2,95 km²
Altitud 20 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
11.315 hab.
3.835,59 hab/km²

Breu historia del municipi

Com Tiana, municipi del qual depengué fins el 1936, forma part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Situat a la costa, el sector de platja s’estén des del sector industrial del barri de les Mallorquines (continuació del carrer del Manresà de Badalona) fins al sector de caràcter més residencial proper al terme del Masnou. Limita amb el terme municipal de Tiana al N, el d’Alella i el Masnou a l’E i el de Badalona a l’W. La complexa estructura orogràfica del terme i les modernes vies de comunicació han motivat l’expansió fragmentada de la població en distints nuclis: el nucli antic és a llevant del turó de Montgat (barri de San Joan) i arriba fins al barri residencial de Montsolís; el sector de les Mallorquines, el més poblat i industrial, es troba al peu del turó de les Guixeres, a la costa, tocant a Badalona, i els nous barris com les Costes, Can Siurana, Can Maurici i la urbanització del Turó del Mar.

Una sèrie de turons formen a ponent el límit tradicional amb el Pla de Barcelona. El més característic és el turó de Montgat (64 m d’altitud), que s’endinsava en la mar, fita orogràfica que assenyalava el límit de llevant del corregiment de Barcelona pels decrets de Nova Planta i que havia tingut un gran valor estratègic, i a redós del qual es formà el primer nucli de pescadors. El túnel del ferrocarril a Mataró (1848), el primer túnel ferroviari de la península, el pas de la carretera i l’extracció de calç, però, han desfigurat aquest turó. Altres turons d’aquest sector són el del Sastre (62 m) i el de les Guixeres (112 m), més a l’interior. Des del sector muntanyós de Tiana davallen diverses rieres que desemboquen directament a la mar. Travessen el terme la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, la línia del ferrocarril de Barcelona a Girona per Mataró, que té estació al poble, i les autopistes C-31 de Barcelona a Montgat i la C-32 de Montgat a Palafolls.

El Poble

El poble de Montgat, amb 9 427 h el 2006 i a 20 m d’altitud, és a la part de llevant del turó homònim, a la costa, i es formà a partir d’un petit nucli de pescadors (barri de Sant Joan) arredossat prop de la torre de defensa de Ca n’Alzina (segle XVI o XVII), vora la mar, que encara es conserva i té una peculiar planta en part quadrada i en part circular. Prop de la torre resten algunes edificacions antigues. Eclesiàsticament aquest petit nucli depenia de Tiana, i els pescadors formaven part de la confraria de Nostra Senyora de l’Alegria, que tenia altar propi a l’església vella de Tiana. En fer-se gran la població, la capella de Sant Joan, esmentada des del segle XVI, adquirí la categoria de parròquia (Sant Joan de Montgat), la qual es troba al N de la via del ferrocarril. Després de l’obertura del túnel del ferrocarril (la companyia pagà 400 duros al propietari de Ca n’Alzina, a qui pertanyien els terrenys) s’establí l’estació de parada a ponent del turó, i al voltant es formà el barri de les Mallorquines, on s’instal·laren importants indústries (productes químics, porcellanes, adoberies, etc.). Al principi del segle XX hi havia encara un bon nombre de barques de pesca. Hi hagué un plet entre Pañell, que tenia la concessió, i els pescadors, que volien construir un desembarcador amb màquines; aquest, però, no s’arribà a fer a causa de l’increment de la industrialització i la regressió de l’activitat pesquera. A l’altra banda de la carretera hi ha el barri de la Colònia Argentina, format al voltant de l’ajuntament. Més amunt se situa el grup d’habitatges del Turó del Mar, construït el 1965 als terrenys de Can Ribes. Dins les terres de la gran masia de Can Ribes hi ha l’antiga església romànica de Sant Martí, documentada ja el 1027, d’una nau i absis semicircular, restaurada, dins el clos d’unes instal·lacions esportives.

El poble s’allarga vers llevant seguint la costa pel barri de Montsolís, on hi ha un baixador de la línia del ferrocarril instal·lat a causa de la funció, com a lloc de banys i estiueg, que adquirí des del començament del segle XX. S’hi troba una gran casa senyorial dels Pallejà, marquesos de Mansolí (o Montsolís), de tipus modernista, i s’hi concentren els serveis turístics i d’esplai; les terres al N d’aquest barri, ja dins el pla d’Alella, han estat fins a temps recents cobertes de vinya i conreus. Al sector més muntanyenc hi ha els barris de Sant Maurici, de Ciurana i de les Costes. Al límit amb el terme municipal de Badalona es troba el barri de les Mallorquines, on es desenvolupa una gran part de la indústria montgatina.

Les celebracions tradicionals de Montgat són la centenària festa major de Sant Jordi, el 23 d’abril, i la festa major de Sant Joan, el 24 de juny. Al juliol, la nit del dissabte més propera a la diada del Carme se celebra la festa Cara al Mar, coneguda popularment com La Sardinada, en la qual els pescadors van a la platja amb una marededéu del Carme, es fan focs artificials, una cantada d’havaneres, un cremat i una sardinada per a tot el poble. Darrerament, s’han afegit altres actes al calendari de celebracions de Montgat, com les festes petites que se celebran al llarg de l’any als diferents barris del municipi o la Fira de Nadal, al desembre.

Festes

Les celebracions tradicionals de Montgat són la centenària festa major de Sant Jordi, el 23 d’abril, i la festa major de Sant Joan, el 24 de juny. Al juliol, la nit del dissabte més propera a la diada del Carme se celebra la festa Cara al Mar, coneguda popularment com La Sardinada, en la qual els pescadors van a la platja amb una marededéu del Carme, es fan focs artificials, una cantada d’havaneres, un cremat i una sardinada per a tot el poble. Darrerament, s’han afegit altres actes al calendari de celebracions de Montgat, com les festes petites que se celebran al llarg de l’any als diferents barris del municipi o la Fira de Nadal, al desembre.

Com arribar-hi

Fotos

el-masnou-2-frases-a-terra

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Masquefa

masquefa-20

Masquefa és un Municipi de la Comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Masquefa hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Gentilici Masquefí, masquefina
Superfície 17,06 km²
Altitud 257 m msnm
Població (2014[1])
• Densitat
8.406 hab.
492,73 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Masquefa, de 17,06 km2, és a l’extrem sud-oriental de la comarca. Limita pel costat de l’Anoia amb els termes de Piera (W) i els Hostalets de Pierola (N i NE), i amb els de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat, a l’E) i Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès, al S i E). El torrent del Sastre i la riera de Masquefa escorren les barrancades al Llobregat i trenquen els alts de Masquefa (el punt més elevat és el Serral de Margall, a 320 m), formats per estrats del miocè.

Comprèn el poble de Masquefa, cap de municipi, part del poble de la Beguda Alta i nombroses urbanitzacions, com Can Parellada, Can Quiseró, Can Valls i el Maset.

La carretera de Capellades a Martorell travessava la població, però es construí una variant. Una altra carretera local comunica Masquefa amb Sant Sadurní d’Anoia. També té estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, d’Igualada a Barcelona, a Masquefa, a Can Parellada i a la Beguda Alta.

El nom de la població, considerat d’arrel àrab, significa ‘lloc fèrtil’: Meskéfe. En la documentació antiga apareixen diverses variacions d’aquesta grafia: Magzepha (963), Maccefa (975, 1004, 1008, 1064), Maczefa (1004, 1040), Maccepha (1033), Macceffa (1063), Mahzefa (1068) i Maszchefa (1153).

El Poble

El poble de Masquefa (257 m d’altitud), que tenia 4 482 h el 2005, és repartit a les dues bandes de la carretera actual de Capellades a Martorell que gairebé ressegueix l’antic camí ral, de tanta influència en el seu assentament. La primitiva fesomia de poble carrer, amb l’eix del carrer Major, ha anat canviant, amb blocs de pisos a banda i banda de la via fèrria. Des del final del segle XVIII es consideren com a part de la vila els antics ravals del Serralet i de la Creueta. Actualment hi són totalment integrats.

Vista de l’església de Sant Pere de Masquefa

 

© PATRIMONIFUNERARI.CAT

 

L’antiga església parroquial de Sant Pere, romànica, d’una nau amb absis decorat amb fris en dent de serra i arcuacions llombardes, és aturonada a uns 500 m al N del poble; en procedeixen dos retaules gòtics conservats al Museu Diocesà de Barcelona. Al seu costat hi havia les restes del castell, que foren substituïdes per una esplanada. Dins el poble hi ha l’església parroquial actual, la primera pedra de la qual es va posar el 1922 i que fou inaugurada el 1925. Dedicada també a sant Pere, és coronada per un campanar acabat amb un rellotge a quatre vents cobert amb una volta de ferro forjat. Ja anteriorment, a l’extrem del poble, a la vora del camí ral, s’havia alçat una capella a la Mare de Déu del Roser.

L’activitat cultural de Masquefa és representada per diverses entitats, entre les quals destaca especialment l’Alzinar, una societat recreativa i cultural que funciona des del 1959. Hi ha també una biblioteca municipal.

Festes

La festa major de la població s’escau pels volts de la festivitat de Santa Magdalena, al juliol. La festa petita es fa pel maig, festivitat de Sant Isidre, quan és típic de ballar el ball de la Garlanda i fer el sopar de faves. Pel Dilluns de Pasqua se celebra un aplec al cementiri vell, i al setembre, la festa del raïm i dels avis. Cal destacar el ball de bastoners, típic de les festes populars locals i de les de la contrada.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

masquefa-esglesia-4

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Informació de la Generalitat de Catalunya

Moja

moja-esglesia-6

Moja és un Poble del Municipi d’Olèrdola (Barcelona)

A Olèrdola hi anem el 26 de desembre de 2012

Dades del Municipi

El municipi d’Olèrdola, de 30,1 km2, és situat a la part meridional de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb el Garraf. Dóna nom al municipi l’antiga ciutat d’Olèrdola, capital històrica del Penedès. El terme és envoltat pel de Vilafranca del Penedès per migdia i llevant. Al N limita amb Sant Cugat Sesgarrigues, a llevant amb Avinyonet del Penedès i Olivella (Garraf) i a migdia amb Canyelles (Garraf) i Castellet i la Gornal. Al SW i l’W limita amb el terme de Santa Margarida i els Monjos. El cap de municipi és el poble de Sant Miquel d’Olèrdola. A més, comprèn els pobles de Moja i Sant Pere Molanta i diverses urbanitzacions i caseries com la de Viladellops. Travessa el terme la carretera C-15, que, venint d’Igualada, passa per Vilafranca del Penedès i el poble de Sant Miquel d’Olèrdola i acaba a Vilanova i la Geltrú. El territori és muntanyós, sobretot a la part meridional, que s’estén pels vessants occidentals del massís de Garraf, on s’assoleixen els 468 m al puig de l’Àliga, al límit entre els termes d’Olèrdola i de Canyelles. També és important el puig del Papiol (388 m), a prop del límit amb Avinyonet. Carenejant, del Papiol a l’Àliga, encara es pot seguir la Carrerada Reial de la Cerdanya. La xarxa hidrogràfica s’adreça gairebé tota cap a la riera de Canyelles, per mitjà de diferents cursos, entre els quals destaca el Fondal de la Vall, que arreplega les aigües que passen per dessota de l’antiga fortalesa olerdolana, tot abocant a la dreta de l’esmentada riera. Per l’esquerra és important el torrent del Sepulcre, que rep les aigües de la banda del Papiol. El terreny és, en general, de naturalesa calcària o margosa, de sedimentacions terciàries sovint riques en fòssils
El Poble

El poble de Moja és el més poblat del terme d’Olèrdola, amb 1.299 h el 2004. Situat en terreny pla, a 233 m d’altitud, dista 2,5 km de la capital comarcal. L’església parroquial de Sant Jaume és romànica, d’una nau i amb un absis amb arcuacions i bandes llombardes, amb un campanar de planta quadrada sobre el creuer, amb finestres geminades. A prop seu hi ha l’antiga torre de Moja, de planta circular. El lloc ja s’esmenta el 981. Adalbert, fill del vescomte Guitard, en el seu testament del 1010 donà el seu alou de Moja al monestir de Sant Cugat del Vallès, que hi exercí poders jurisdiccionals fins a l’abolició del feudalisme. El comte Ramon Berenguer III va donar al monestir la farga i la ferreria de Moja. L’abat de Sant Cugat, el 1187, encomanava la batllia i la torre de Moja a Guerau de Moja. Al segle XVII el domini útil de la quadra de Moja el tenia la família Copons. Ramon de Copons i de Grimau, senyor de la torre de Moja, va rebre el 1702 el títol de marquès de Moja. El 1822 el marquesat passà als Sarriera, el 1924 es rehabilità el títol a favor de Pilar de Ponsich i de Sarriera i passà, després, als Olives, comtes de Torre Saura.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

moja-cooperativa

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Santa Margarida i els Monjos

els-monjos-6

Els Monjos és un Municipi de l’Alt Penedès (Barcelona)

Aquí hi anem el 23 de setembre de 2012

Dades del Municipi

Gentilici monjenc/a
Pressupost 10.380.068,45 €
Superfície 17,39 km²

Breu historia del municipi

El municipi de Santa Margarida i els Monjos (anomenat també els Monjos) és situat al SW de la comarca de l’Alt Penedès. Té una extensió de 17,2 km2 i limita al N amb els termes de Sant Martí Sarroca i Pacs del Penedès, a l’E amb Vilafranca del Penedès i amb Olèrdola, al S i SW amb Castellet i la Gornal i a l’W amb Castellví de la Marca. El poble dels Monjos és el cap d’un municipi caracteritzat per la proliferació de diversos nuclis de poblament. Els habitants, però, es concentren especialment en els pobles dels Monjos i la Ràpita. El terme és travessat per la carretera estatal de Barcelona a València i per l’autopista AP-7, que té una sortida entre Vilafranca i els Monjos; a més, té estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Tarragona per Vilafranca.

El terme ocupa part de la Depressió Prelitoral i part dels vessants occidentals del massís de Garraf, com els estreps del puig de l’Àliga que es prolonguen cap al NW i assoleixen una altitud màxima de 364 m a la fita dels termes d’Olèrdola, Castellet i Santa Margarida. En aquestes elevacions, que ocupen tota la part sud-oriental del terme, neixen set barrancs que desguassen, dintre el terme, al riu de Foix, el qual, en la part SW del terme forma diverses sinuositats o petits meandres. Dins el municipi, el riu de Foix rep, a més, per l’esquerra la riera de la Maçana o de Llitrà i, per la dreta, la de la Bruixa, que fa de límit amb el terme de Castellet.

El municipi forma part del Parc del Foix.

El Poble

El poble dels Monjos és el cap de municipi. El 2005 tenia 4347 h. Els seus orígens provenen d’un molí fariner, situat vora el riu de Foix, que el monestir de Santes Creus obtingué el 1322 per una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, i que aviat prengué el nom de molí dels Monjos. Posteriorment l’afavorí el pas de la carretera estatal. És situat a l’entreforc format per la riera de la Maçana (o de Llitrà) i el riu de Foix, a una altitud de 160 m. La seva església parroquial és dedicada, també, a santa Margarida.

Durant el període de la guerra del Francès, el 8 de setembre de 1810 s’hi esdevingué l’anomenada batalla dels Monjos, en la qual les forces angloespanyoles, comandades per Sardfield, van batre els francesos de Macdonald, per bé que, en morir en combat el general anglès Hanson, els aliats es replegaren fins a Altafulla.

El barri del Pla de l’Estació, a la dreta del riu de Foix, sorgí vora l’estació de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. A prop també de la carretera estatal, hom ha edificat al llarg d’aquesta i a ambdues bandes de l’enllaç que va de la carretera a l’estació. L’estació s’erigí a 1,5 km del centre dels Monjos i al seu entorn es construïren magatzems i naus industrials. Com a extensió d’aquesta zona hi ha el Polígon Industrial Casa Nova.

Entre les diverses associacions del municipi destaca la Societat Coral i d’Esbarjo la Margaridoia, que, fundada el 1907, aplega les principals activitats de caràcter recreatiu i cultural que es fan al terme. Hom disposa d’una biblioteca municipal. La festa major de la població s’escau al juliol, festivitat de Santa Margarida.

Al municipi, l’any 2011 s’inaugurà, en un hangar reconstruït d’un aeròdrom militar que a partir del 1937 fou base d’operacions de l’aviació republicana, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA), que aspira a ser una referència a Catalunya per conèixer el paper de l’aviació durant la Guerra Civil Espanyola.

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

els-monjos-biblioteca

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Montserrat

120731-montserrat-de-sant-joan-fins-sant-jeroni-6

Montserrat és un Monestir i un conjunt d’ermites del Municipi de Monistrol de Montserrat Comarques  del Bages  Anoia i Baix Llobregat (Barcelona)

A Montserrat hi anem el 31 de Juliol de 2012 en una de les visites que fem cada any per aquestes dades recordant el Jaume.

 

El Monestir

monestir de Montserrat, abadia de Montserrat

Santuari de Montserrat

 

© FOTOTECA.CAT

 
Monestir benedictí (Santa Maria de Montserrat) i santuari de la Mare de Déu de Montserrat, situats a 720 m d’altitud, al vessant oriental de la muntanya de Montserrat, dins el terme municipal de Monistrol de Montserrat.
Població: 

59 h

[2009]

El conjunt de les construccions és força irregular, a causa del terreny accidentat i de les diferents èpoques d’edificació; artísticament, la part més important és el sector de la basílica i del monestir. Resten dues ales del claustre gòtic construït el 1476 per Jaume Alfons i Pere Basset a instàncies de Giuliano della Rovere, aleshores abat comendatari de Montserrat i més tard papa amb el nom de Juli II. La façana principal del monestir, construïda després del 1939 per Francesc Folguera, amb relleus de Joan Rebull, dóna pas a l’atri de la basílica, format pel claustre de l’abat Argeric (segle XVIII). Adossada a una paret lateral hi ha la portada romànica de l’antiga església del segle XII, i al mateix claustre hi ha els sepulcres de Bernat de Vilamarí i de Joan d’Aragó (segle XVI) i escultures de Rafael Solanich, Frederic Marès, Josep Clarà i altres. La basílica fou edificada per l’abat Bartomeu Garriga i fou consagrada el 1592, després de trenta-dos anys de construcció. Malmesa durant la guerra del Francès, hagué d’ésser molt refeta després: la façana original fou substituïda per l’actual, obra de Francesc de P. Villar, i fou decorada amb escultures dels germans Vallmitjana (1900-01). La nau central, coberta amb arcs gòtics arrodonits, té sis capelles a cada costat; a les parets hi ha les escultures dels quatre profetes majors, de Josep Llimona. El 1977 fou reformada la Capella del Santíssim, amb obres de Josep M. Subirachs. L’absis és format pel cambril, edificat per Villar i Carmona (1876-84) amb la col·laboració de Gaudí; la volta conté pintures de Joan Llimona.

En una estança contigua, decorada amb mosaics d’Obiols i relleus de Joaquim Ros, hi ha el tron de la Mare de Déu, del 1947. La imatge —anomenada Moreneta pel color fosc de la cara i de les mans— és una talla romànica policromada del final del segle XII o del principi del XIII. El 2001 es presentaren els resultats de la restauració i dels estudis de la talla romànica de la imatge, els quals confirmaren que fou esculpida al segle XII, i que el seu color fosc característic fou originat per l’oxidació de la pintura original i per l’efecte del fum de llànties i ciris.

De l’interior del monestir cal destacar la Sala Gòtica, una de les antigues dependències adossades al claustre gòtic, avui reconstruïda; el claustre neoromànic, de dos pisos, construït per Puig i Cadafalch (1925), on es conserven peces lapidàries salvades de la destrucció napoleònica; i el refetor, del segle XVII, reformat notablement per Puig i Cadafalch el 1925.

El 1996 foren acabades les obres de restauració exterior i interior de la basílica, iniciades el 1991, i el 1997 les de l’ermita de la Santa Cova, que havia quedat malmesa per un incendi.

A la part posterior de la basílica hi ha un dels dos orgues de Montserrat. Construït el 1958 a partir de diversos fragments d’orgues diversos procedents de la destrucció d’esglésies durant la Guerra Civil Espanyola, en substituí un d’anterior construït el 1925 a càrrec dels organistes Blancafort de Collbató i que fou destruït.

Cúpula de l’interior de la basílica de Montserrat

 

© XAVIER VARELA

 

El 2010 fou consagrat un nou orgue de Montserrat, emplaçat sota el creuer del lateral esquerre, situació tradicional dels orgues a Catalunya des d’època medieval malgrat canvis més recents. Aquest instrument fou construït novament pels tallers Blancafort des de l’any 2007, i el seu finançament anà a càrrec, d’una banda, de l’obra social d’una caixa d’estalvis, i, de l’altra, de prop de 4.000 persones, empreses i entitats que aportaren els fons destinats als tubs. En ser completat, el nou orgue, de 12,5 m d’alçada i amb 4.242 tubs, 63 registres, quatre teclats manuals i un teclat de pedal, fou reconegut entre els de primer nivell en l’àmbit internacional.La biblioteca conté un fons d’uns 300.000 volums, uns 400 incunables —alguns dels quals impresos al monestir mateix—, més de 200 papirs egipcis (grecs i coptes) i 2.000 manuscrits (llatins, catalans, castellans, hebreus, àrabs i siríacs), entre els quals cal esmentar el Llibre Vermell de Montserrat. L’arxiu, refet després de la destrucció del segle XIX, conté uns 6.000 pergamins, uns 10.000 documents en paper dels segles XIII-XVII i uns 28.000 documents dels segles XVIII i XIX. Fora del clos del monestir, són notables la pinacoteca i el museu. La pinacoteca, en la seva secció antiga, conté uns dos-cents quadres (Berruguete, Zurbarán, Morales, Ricci, Caravaggio, Guardi, Andrea de Salerno, Van Loo, Jacint Rigau, Van Adriaenssen, De Bless, etc.). El 1982 s’enriquí amb una secció de pintura catalana, constituïda, gairebé en la seva totalitat, per la donació del col·leccionista Josep Sala i Ardiz (mort el 1980). Amb aquesta finalitat foren habilitades unes noves sales als locals de l’antic restaurant del monestir. L’obra exposada permet una visió panoràmica força completa i equilibrada de la pintura catalana des del darrer terç del segle XIX fins a la meitat del segle XX. Despunten obres cabdals d’aquest període, com El nen i el gos (1891), de F. Gimeno, quatre obres de l’època de Montmartre de Rusiñol, tres obres de R. Casas, El vell pescador (1895) i L’escolà (1896), de P.R. Picasso, onze pintures a l’oli de Nonell, una vintena de J. Mir i altres obres d’Anglada Camarasa, Torres Garcia, Obiols, O. Sacharoff, etc. El museu, a més de diverses peces d’orfebreria ofertes al santuari, conté el Museu de l’Orient Bíblic, obra bàsicament de Bonaventura Ubach, important pels objectes arqueològics de Mesopotàmia, Egipte, Palestina i Xipre. Des del 1996 els dos museus que posseïa el monestir (l’arqueològic i el pictòric) en formen un de sol.

Als jardins de darrere el monestir hi ha la capella romànica de Sant Iscle (segle XI), una creu gòtica i una escultura de Manolo Hugué. Als voltants del santuari hi ha el Camí del Viacrucis, amb escultures de Margarida Sans i Jordi, Francesc Juventeny i Domènec Fita —entre el 1904 i el 1919 hi foren erigides catorze estacions monumentals, destruïdes el 1936—, i el Camí de la Cova —construït al segle XVII al mateix temps que la capella cova, on la llegenda situa el trobament de la imatge de la Mare de Déu—, amb les representacions dels quinze misteris del rosari, obra de Gaudí, Puig i Cadafalch, Josep Llimona, els germans Vallmitjana i d’altres, així com una escultura de sant Domènec, obra de Josep M. Subirachs. Altres capelles, totes de construcció moderna, són les de Sant Miquel (1870), Sant Jeroni (1891), Sant Dimes (1893), Sant Joan (1899) i la Soledat (1916, amb pintures de Darius Vilàs i Joan Llimona). La dels Apòstols (1907) i els monuments de la Immaculada (1904) i dels Herois del Bruc (1911) desaparegueren el 1936; al lloc de la dels Apòstols hi ha actualment el monument i la capella funerària del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat. Hi ha també una estàtua de Jacint Verdaguer (1931) i una altra de Francesc d’Assís obra de J. Viladomat (1927) i altres obres de Domènec Fita i de Josep M. Subirachs. En el recinte del santuari hi ha botigues de queviures i de records, hotels, restaurants, autoservei, apartaments familiars (tradicionalment anomenats cel·les), càmping, oficina de correus, telèfons, etc.

L’Escolania de Montserrat

 

© AVUI

 

Pel novembre del 1982 el santuari rebé la visita del papa Joan Pau II, en el seu viatge a l’Estat espanyol. El 1989, després de la renúncia de Cassià M. Just, fou elegit abat Sebastià Bardolet i Pujol, el qual intentà fomentar els aspectes més directament monàstics de l’abadia. El 1990 s’hi celebrà el III Congrés Litúrgic, en què participaren uns 600 congressistes i gairebé tots els bisbes catalans. El monestir celebrà, el 27 d’abril de 1997, el cinquantè aniversari de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, amb un acte a l’exterior de la basílica presidit pel cardenal Ricard Maria Carles, arquebisbe de Barcelona, al qual assistiren unes 10.000 persones. Aquell mateix any fou concedida a l’abadia de Montserrat la Medalla d’Or de la Generalitat. L’any 1998, el monestir, juntament amb la delegació de mitjans de comunicació social de l’arquebisbat de Barcelona, organitzà les primeres jornades de formació teològica per a periodistes. L’any 1998 fou presentada la Fundació Abadia de Montserrat 2025, creada per recollir fons per a la restauració i la modernització de les instal·lacions del monestir i per col·laborar amb una part d’aquest fons en obres socials d’ajut als més necessitats. Entre les reformes previstes hi havia la de l’edifici de l’Escolania. La Fundació té la col·laboració de nombroses entitats de la societat civil. En aquesta línia, l’any 1998 signà un conveni amb la Fundació Telefónica per informatitzar la biblioteca de l’abadia. L’any 1999 s’inauguraren les obres de remodelació de l’hotel Abat Cisneros i les de les cel·les Abat Marcet. El mateix any es presentaren dues noves guies: la Guia de Montserrat, escrita pel monjo Jordi Molas, i la Guia del Museu de Montserrat, amb textos de Josep de Calassanç Laplana i Teresa Macià. L’any 2000 dimití l’abat Sebastià M. Bardolet i la comunitat elegí com a nou abat Josep M. Soler i Canals, que el 13 d’agost de 2000 rebé la benedicció abacial de mans del cardenal arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles. L’any 2000, 700 capellans de tot Catalunya s’aplegaren a Montserrat el 27 de març amb motiu de la jornada jubilar del clergat. Al juny del mateix any, Montserrat patí els efectes d’un fort aiguat que obligà a tancar els accessos a l’abadia durant prop de dues setmanes. A partir del curs 2005-06 se suprimí l’internat obligatori per als nens de l’Escolania, i alhora es plantejà d’obrir la formació a les nenes. L’Escolania participà en l’òpera A Midsummer Night’s Dream, de Benjamin Britten, al Gran Teatre del Liceu, i commemorà el seu 125è aniversari. El 2005 també s’estrenaren les dues darreres campanes de la basílica que complementen el conjunt de deu projectat el 1956 per Gregori Estrada. Pel que fa al Museu de Montserrat, incrementà el seu valor pictòric —amb donatius d’obres excepcionals com Diumenge de Rams, de Fèlix Mestres Borrell (2004), i el quadre Retrat de Montserrat Isern, del pintor Joaquim Sunyer (2005)— i col·leccional amb l’entrega d’una important col·lecció d’arqueologia per a la secció de l’Orient Bíblic (2005). De la mateixa manera, es treballa en la informatització dels catàlegs de la biblioteca del monestir i la digitalització de les imatges per facilitar la consulta dels seus fons. A més, continua vigent el conveni marc del 2003 amb la Universitat de Barcelona per a cooperar en activitats acadèmiques, de restauració de documents i d’obres d’art de l’Abadia. Pel que fa a la Fundació Abadia de Montserrat 2025, tancà l’acord per a reformar la il·luminació de la basílica, el monestir i el conjunt del recinte del santuari. Així mateix, ha renovat el conveni de col·laboració per a donar continuïtat a l’accés de la Biblioteca de Montserrat a l’Anella Científica. Finalment, amb l’arribada del cremallera a Montserrat, ha culminat un procés de reformes per a facilitar l’estada dels pelegrins i els turistes (2005). Al juny del 2011 entrà en proves Montserrat Ràdio, emissora radiofònica fruit de la col·laboració entre el monestir i el grup de comunicació Taelus (format pel canal Taronja de la Catalunya Central, Cadena Ser Ràdio Manresa, i altres), amb l’objectiu de posar a l’abast dels oients els oficis litúrgics i informar de l’actualitat de Montserrat. Al desembre del mateix any inicià les emissions regulars.

Festes

La Mare de deu de Montserrat el 27 abril

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

reces-al-monestir

mirador-de-sant-geroni


Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

120731-montserrat-de-sant-joan-fins-sant-jeroni-12

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

El Prat de Llobregat

el-prat-de-llobregat-passeig-de-la-platja-71

El Prat de Llobregat és un Municipi de la Comarca del Baix Llobregat  (Barcelona)

A El Prat de Llobregat hi anem el 15 de setembre de 2016 

Dades del Municipi

Gentilici Pratenc, pratenca [1]
Superfície 31,17 km²
Altitud 8 msnm
Població (2014[2])
• Densitat
62.866 hab.
2.016,88 hab/km²

Breu historia del municipi

Es troba a l’extrem meridional del Baix Llobregat i al capdavall de la riba dreta del Llobregat. A la sortida de l’estuari o vall fluvial, entre Sant Boi i Cornellà, els al·luvions del riu han format un delta de gairebé 100 km 2 que s’estén de Montjuïc al massís de Garraf: al centre d’aquest delta hi ha el municipi del Prat, que totalitza 31,17 km 2 . A través del riu limita a llevant amb Barcelona (Zona Franca), al nord amb l’Hospitalet de Llobregat i Cornellà de Llobregat, i a ponent té Sant Boi de Llobregat i Viladecans. El cantó de migdia és ocupat per la mar. Terra d’al·luvió, el terme és totalment pla i el pendent imperceptible i insuficient per a un desguàs eficaç. Els embassaments són freqüents, més que més quan el territori encara té certs indrets baixos on s’acumula l’aigua en temps d’inundacions. Les riuades són periòdiques, motiu pel qual el terme es troba protegit des del segle XVII per un marge o terraplè paral·lel al curs del riu i que serveix també de carretera. La canalització del Llobregat al delta fou acabada amb el desviament del tram final del riu per tal de poder ampliar el port de Barcelona. La descoberta de l’aigua artesiana a les entranyes del delta, efectuada el 1893 a la colònia agrícola Casanovas, on avui hi ha l’estació de viatgers de l’aeroport, significà la vinguda de la indústria i l’inici de la gran transformació del poble. Avui aquesta aigua es troba en bona part salinitzada a causa de l’abusiva extracció per a usos industrials i de la dàrsena excavada terra endins pel port de Barcelona. L’abastament d’aigua per a ús industrial i domèstic del municipi procedeix de l’aqüífer subterrani. Tant la xarxa com el servei de distribució de l’aigua és de propietat municipal (Aigües del Prat). El clima del Prat de Llobregat és el característic del domini marítim mediterrani, amb estius calorosos i hiverns temperats i relativament humits; poques vegades l’hivern es presenta amb neu i glaçades. El règim de pluges és bastant irregular d’un any a un altre, la precipitació anual és de 595 mm, però les oscil·lacions són notables, de 1 085 mm el 1959 a 394 mm el 1973. La mitjana dels dies de pluja a l’any és, només, de 64 dies. La distribució de la precipitació presenta, en general, dos punts mínims, un a l’hivern (febrer) i un altre a l’estiu (juliol); i dos màxims, un a la primavera (maig) i un altre més important al començament de la tardor (setembre-octubre). Aquest últim període de màxima precipitació és el que produeix les pluges més intenses, amb valors superiors als 100 litres per m2 en un curt espai de temps, origen de les cícliques inundacions al delta del Llobregat. Els aiguats del 1962 i el 1983 van registrar, respectivament, una intensitat màxima diària de 79 i 156 litres per m2; és a dir, en un dia pot recollir-se la quarta part de la precipitació mitjana anual. El terme comprèn el poble del Prat de Llobregat, que n’és el cap, la urbanització de Can Camins i diversos polígons industrials i barris. El municipi es troba ben comunicat amb Barcelona i la seva àrea metropolitana a través de l’autovia de Castelldefels (C-31) i la denominada Pota Sud (B-20) que enllaça l’autopista del Garraf C-32 i les rondes de Barcelona, a més d’altres carreteres locals, com la del Prat a Sant Boi. Dues línies de ferrocarril, la de Maçanet-Vilanova-Sant Vicenç de Calders i la connexió amb l’aeroport (aeroport-Mataró), completen la xarxa viària del municipi. Dins el municipi es troben les instal·lacions de l’aeroport internacional de Barcelona (vegeu les comunicacions del Barcelonès), remodelat arran de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. A més, el 2004, s’inaugurà la tercera pista que va permetre l’ampliació de l’aeroport. Hi ha prevista la construcció d’una estació del tren d’alta velocitat (AVE) de la línia Lleida-Barcelona, i també una línia de metro que anirà de Santa Coloma de Gramenet a l’aeroport del Prat.

El Poble

El poble del Prat de Llobregat (5 m d’altitud) és situat vora la riba dreta del Llobregat. L’impuls demogràfic del segle XVIII anà configurant un nucli agrupat entorn de l’església, la barraca de l’hostal i una caseta de carnisseria que existien des del segle XVI en una cruïlla de camins que hom començà d’anomenar plaça.

La rambla del Prat de Llobregat

 

© FOTOTECA.CAT

 

Els primers estatges d’aquest nucli incipient foren les llars dels jornalers agrícoles i poc després les dels menestrals: el ferrer, l’espardenyer, el barber, etc. El 1758 les casetes i barraques del llogaret eren 21 i les masies 76; però, ja en finalitzar el segle XVIII, el nombre de les llars dels humils igualava el de les cases de pagès escampades pel pla. Durant el segle XIX el poble anà creixent malgrat la misèria dels jornalers, que constituïen un veritable proletariat rural, no pal·liat amb l’arribada del regadiu, que beneficià només la classe pagesa masovera i propietària. L’arribada de la indústria (segle XX) significà la transformació social i urbana de la població. El poble anà adquirint una fesomia moderna i arquitectònicament més digna, vertebrada per l’antiga plaça o cruïlla de camins. El boom del decenni del 1960 eixamplà el nucli urbà —d’altures reduïdes per les servituds aeronàutiques—, que absorbí els vells ravals que lnenvoltaven i l’escampà en direcció a mar. Per fer front a la necessitat d’habitatges cal mencionar la iniciativa de la Seda de Barcelona, que entre el 1955 i el 1958 aixecà cases per als seus treballadors, i la creació de la Cooperativa Obrera de Viviendas, que al llarg dels anys seixanta construí pisos a preus assequibles. El 1965 s’inicià la construcció del barri de Sant Cosme, planificat bàsicament per a eliminar el barraquisme de Barcelona, i inicialment separat del nucli urbà. El resultat, però, fou un nou barraquisme vertical. Al final dels anys noranta es portà a terme la remodelació del barri, amb l’enderroc dels primitius habitatges, la construcció de nous i la dotació de serveis. El Prat és avui un poble d’aspecte modern, d’urbanització ortogonal i ben comunicat amb els municipis de l’entorn. L’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, en sentit perpendicular al curs del riu i paral·lel a la línia de la platja, constitueix un important eix urbà de la població. Leermita de Sant Pau que originà la parròquia desaparegué en erigir-se, al segle XVI, la primera església parroquial de la població, dedicada als apòstols Pere i Pau (mentre que els copatrons són els Sants Metges Cosme i Damià, advocats contra les febres), i acabà per desaparèixer arruïnada per les successives inundacions del riu. La construcció de la nova església, més sòlida, durà a la ratlla de cent anys i el temple aguantà tota mena de malvestats fins el 1936. Era d’estil gòtic renaixentista i tingué un altar major barroc, obra de l’escultor barceloní Francesc Santacruz. Va ser incendiada, juntament amb la rectoria, i enderrocada durant els anys de la guerra civil de 1936-39. L’any 1948 es va promoure la construcció del conjunt antic de l’actual temple. Així, al costat del campanar i de la rectoria, obra de l’arquitecte municipal Joaquim de Moragas Ixart, destaca la cripta, únic element que es va dur a terme del temple neogòtic projectat pel mateix Moragas. La cripta conté pintures murals de Josep Bages. L’actual temple parroquial, edificat entre el 1969 i el 1971 és obra de l’arquitecte Robert Terradas Via. El poble té altres parròquies i centres religiosos. Sense grans edificis monumentals, a causa del creixement recent del Prat de Llobregat, cal destacar la Casa Consistorial (1905), edifici neogòtic amb vitralls al·legòrics; la Torre Muntadas (1885), que ha esdevingut un dels equipaments culturals del poble; el Mercat Municipal (1921); el Teatre Modern (1930), nascut com a cinema sobre l’emplaçament de l’antiga sala La Moderna, d’inspiració neoclàssica; la Torre Balcells (1850-60), destinada a Casal Municipal de Cultura; les cases d’en Puig (1784), els edificis més antics que es conserven al nucli urbà, i, finalment, l’edifici del Centre Artesà (1919).

Festes i cultura popular

El municipi del Prat gaudeix de bons equipaments culturals i de força entitats culturals, cíviques i esportives. Entre les entitats històriques cal destacar el Centre Artesà, entitat cultural i recreativa creada al segle XIX; l’edifici de la seva seu inclou un teatre amb llotges, que va tenir molt renom en el seu temps. El Casal Municipal de Cultura és un edifici polivalent que conté una sala d’actes, l’Escola de Música, i la seu del Museu del Prat. Aquest museu va ser creat per iniciativa municipal el 1962, però fins l’any 1987 no es va inaugurar una exposició permanent dedicada al patrimoni natural del delta del Llobregat; el museu ha desenvolupat una intensa activitat destinada a la difusió del patrimoni natural del delta del Llobregat; dins el museu hi ha el Centre d’Interpretació del Delta del Llobregat. El Centre Cívic Jardins de la Pau és un lloc de trobada de ciutadans i entitats. El Centre Cultural El Remolar és la seu de l’Arxiu Municipal, de l’Escola de Dibuix i Pintura, secció de l’Escola d’Arts gestionada per l’Associació d’Amics de l’Art del Prat, i de la Biblioteca Antoni Marín. L’arxiu disposa d’un fons històric, amb documentació que es remunta al 1642. El Casal d’Entitats és un espai d’ús cultural per a entitats de la ciutat. El Centre de Cultura Contemporània del Prat La Capsa és l’equipament municipal que concentra l’oferta d’activitats de dinamització juvenil al Prat. La Torre Muntadas allotja la Sala d’art Josep Bages i el grup de teatre Kaddish. Finalment, cal destacar el Teatre Modern, situat en l’edifici d’un cinema antic que funcionà fins el 1985 i que fou remodelat i inaugurat com a teatre el 1994. A banda de la Fira Avícola de la Raça Prat, entre les diverses celebracions de la població destaca la festa major, per Sant Cosme i Sant Damià, al setembre, entre els actes de la qual cal esmentar el Pratifoc, amb cercavila de diables, i la cursa popular. Altres celebracions són la festa de Sant Isidre, pel maig, durant la qual es fa l’Aplec de la Tartana, amb una rua de carros, tractors i tartanes, i per la Pasqua Granada s’organitza, des del 1931, una romeria a Montserrat. Des del 1994 se celebra la festa anomenada El Prat Solidari, amb una bona participació ciutadana.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

el-prat-de-llobregat-antic-centre-cultural-artessa-8

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Premià de Dalt

Premià de Dalt (17) Monestir de la Cisa

Premià de Dalt és un Municipi de la Comarca Maresme (Barcelona)

A Premià de Dalt hi anem el 21 desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Premianenc, premianenca
Superfície 6,56 km²
Altitud 142 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
10.311 hab.
1.571,8 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vilassar de Dalt (NE),Vilassar de Mar (SE), Premià de Mar (S), el Masnou (SW), Taià (W), tots del Maresme, i Vallromanes (NW), del Vallès Oriental. Comprèn el poble de Premià de Dalt, cap de municipi, els barris de Santa Anna i Tió, la Floresta i la Pixotella o el Remei, l’ermita de Sant Mateu i el santuari de la Cisa, algunes masies antigues i diverses urbanitzacions residencials. Fins el 1836 el terme arribava a la mar i incloïa, en la característica situació del Maresme, el poble antic resguardat dels atacs marítims i el barri de mar, que en desaparèixer el perill va créixer i es va independitzar fins a esdevenir Premià de Mar.Es comunica per carretera amb Premià de Mar i amb Vilassar de Dalt, i l’autopista C-32 travessa el sector meridional del terme de ponent a llevant.

El Poble

El poble de Premià de Dalt (2 711 h el 2007) és situat a 142 m d’altitud, al peu dels vessants meridionals de la serra de Sant Mateu, al sector de contacte entre la muntanya i la plana, a la vora de la riera de Premià, que forma una de les principals vies de comunicació, la qual es desplega a redós de l’església parroquial en petits nuclis que abans es trobaven relativament aïllats (barris de Muntanya, de Mar, del Castell, de la Cisa, del Sant Crist) i que, de fet, s’han anat unint a causa del creixement. L’edifici de l’església parroquial de Sant Pere de Premià va ser totalment reformat a la fi del segle XVI (1588) dins un estil gòtic tardà, d’una nau amb capelles laterals, absis poligonal i campanar de planta quadrada decorat amb gàrgoles; va ser restaurat novament després de la guerra de 1936-39. L’advocació de Sant Pere havia estat compartida amb la de Sant Tomàs (1054).Entre els edificis més interessants del nucli de Premià de Dalt, a més de l’ajuntament, hi ha el casal de Can Franquesa (segle XVIII), conjunt arquitectònic amb una torre, del segle XVI; allotja la Societat Cultural Sant Jaume. Altres masies antigues són Can Figueres (segles XIV-XV), Can Calons (del 1400, reformada als segles XVIII-XIX, que conserva finestres gòtiques), Ca l’Orriols (1790), Can Moles (segles XIV-XV, amb una torre), Can Coromines, Can Marquès i Can Pau Cussó, amb unes peculiars façanes de línies corbes. Ja als afores de la població hi ha el gran casal residencial de Can Tries, del començament del segle XIX, voltat de jardins, dit ara Castelldaura i propietat de l’Opus Dei, que hi té una residència. També hi ha les masies de Can Creus (1792), la pairalia de Can Riera, la Casa Verboom —popularment Can Borbon—, antiga propietat de Pròsper de Verboom (1665-1744), i, situat al sector muntanyós, el Greny, que va ser construït per J. Folch i Torres.La Societat Cultural Sant Jaume agrupa la vida cívica i cultural i també les activitats esportives. A Can Figueres hi ha la casa de cultura i el Museu de Premià de Mar, inaugurat el 1999; inclou objectes diversos que expliquen la història del municipi, i diverses sales per a exposicions temporals. El 2003 s’inaugurà la nova biblioteca i Arxiu Municipal a l’edifici de Can Figueres.Per Carnaval es fa una cercavila amb carrosses i disfresses i, des del 1982, s’ha recuperat el ball de l’espolsada. 

Festes

Pel 29 de juny se celebra la festa major de Sant Pere. Altres actes són la Fira de Sant Jordi, la Setmana Cultural del mes d’abril i la Fira de Nadal.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Premià de Dalt (2) Antic Ajuntament

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana