Arxiu de la categoria: Municipi Gallifa

Gallifa

 

Gallifa es un municipi del Vallès Occidental

A Gallifa i anem el 13 de gener de 2013

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Pel que fa a la població (gallifans), Gallifa és el segon municipi demogràficament més petit del Vallès. En el fogatjament del 1553 es s’assignaren 21 focs i en el cens de 1787 es registraren 121 h. A partir del 1860, punt màxim del seu poblament, amb 342 h, Gallifa patí un ritme continuat de despoblament, alterat només per petites etapes de recuperació que no han representat mai augments notables; aleshores el terme tenia 68 famílies, de les quals 15 habitaven al nucli de la Ferreria, 30 al poble o cases situades entre l’església i la rectoria, 4 al lloc dit Salve Regina i 4 a Can Bosc Vell. La resta habitava en masos com Can Brossa, el Castell (casa de l’ermità), el Ginestós, el Ginestós de la Vila, els Plans, el Puig, les Pujadetes, la Roca, la Rovira, a la casa de l’ermità de Sant Sadurní, a Sobregrau o a la Vila. Eren deshabitats la bauma dels Lladres i la cova Monedera, antics habitatges o balmes habitades segles enrere, i el molí d’en Carner. El 1900 la població ja havia davallat fins els 223 h, el 1920 enregistrava 209 h, el 1936, 200 h. Entre les dècades de 1950 i 1970 es produí un notable descens, es passà dels 168 h als 55 el 1970, el valor més baix assolit en tot el segle XX. A partir del decenni del 1980 la tendència de la població canvià i es produí un creixement continuat que es consolidà durant la dècada del 1990, i els primers anys del segle XXI. El cens de 2001 comptabilitzà 162 h i l’any 2005 es sumaven 210 h.

L’economia del municipi és bàsicament agrària. Al llarg dels darrers anys del segle XX es produí un augment de la superfície de terres llaurades, de les pastures i del terreny forestal. Els principals conreus del terme són el farratge i l’ordi. Pel que fa a la superfície forestal, que ocupa més de tres quartes parts del terme, predominen el pi blanc i l’alzina. El terme compta amb abundants fonts com la de les Malloles o la de Sant Sebastià.

Quant a la ramaderia, aquesta complementa a l’agricultura i també sofrí un augment durant els últims anys del segle XX, sobretot els sectors porcí i boví. Malgrat ésser un municipi agrari, la majoria de la població ocupada treballa en el sector dels serveis, en expansió gràcies a l’auge dels fenòmens turístic i residencial.

Pel que fa als serveis sanitaris, Gallifa compta amb un centre hospitalari per a drogodependents.

El Poble

La població o conjunt més o menys agrupat de cases que forma el poble de Gallifa, centre del municipi, es troba a l’indret més resguardat de la vall, a 502 m d’altitud, que contrasta fortament amb les alçades immediates del Castell (642 m) o de Sobregrau (702 m). Modernament, la majoria de les antigues masies i cases del poble que havien estat abandonades s’han habilitat com a segones residències. En la casa dita Can Racó, la més propera a l’església parroquial, va instal·lar la seva residència i obrador el gran ceramista Josep Llorens i Artigas (Barcelona 1892-1980); en el seu forn i taller de Gallifa es feren moltes de les seves obres i murals, com el que ara orna la seu de la UNESCO a París o altres escampats arreu del món. El seu fill, l’escultor i ceramista Joan Gardy, hi va realitzar les peces de ceràmica que recobreixen la monumental escultura de Joan Miró instal·lada en el Parc de l’Escorxador de Barcelona.

L’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa es va refer avançat el segle XII i es va consagrar en una data desconeguda entre el 1140 i el 1180, en temps que era senyor de Gallifa Bernat de Rocafort, ja que en el testament sacramental del dit noble, jurat el 12 de juliol de 1184, diu que va deixar a l’església de Sant Feliu de Gallifa el dia de la seva consagració dos masos i una illa de terra i també el delme de dos molins per fer cremar cada any una llàntia en la dita església durant la quaresma. Aquesta església fou restaurada fa uns quants anys. L’absis central mostra en el seu interior tres arcs que el divideixen en tres trams, amb una finestra de doble esqueixada en el centre de cada un d’ells, que exteriorment es corresponen amb tres trams de sis arcuacions cegues dividits per lesenes que reposen sobre un petit bancal que recorre totalment l’absis. Les absidioles són llises exteriorment i molt baixes, i tenen sobre seu un fris de sis arcuacions cegues, continuació de les de l’absis, que s’acaben sobtadament, sense lesenes ni separació especial, per continuar llis el mur de la nau. El portal de l’església, de mig punt, és al centre de la cara de migdia de la nau i té una finestra entre la porta i l’absidiola de la mateixa part de migdia. Una finestra semblant es troba al mur de ponent.

Tota l’edificació és feta amb carreus treballats de tipus mitjà i té la volta coberta en forma de reble. Aquesta volta és de canó o de mig punt, però es mostra un xic apuntada a la banda de ponent, la qual cosa confirma la datació que la documentació situa entorn del 1150.

Festes

La festa més important de Gallifa és la festa major, que se celebra el 25 de juliol, per Sant Jaume.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web