Limita amb els termes de Vila-rodona (N), Rodonyà (NE), Masllorenç (E) i Bonastre (SE), aquests dos darrers pertanyents al Baix Penedès, Salomó (S) del Tarragonès, Bràfim (W) i Vilabella (W). És situat al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Tarragonès, estès en la seva major part a l’esquerra del Gaià, riu que el travessa de N a S, i accidentat pels contraforts sud-occidentals del Montmell (Tossa Grossa de Montferri, 387 m), que formen la serra de Montferri. El cap de municipi és el poble de Montferri, dit fins el 7 de juny de 1917 Puigtinyós (el canvi de nom es féu a petició dels veïns, que consideraven el nom pejoratiu), i comprèn també l’agregat de Vilardida (compartit amb Vila-rodona) i l’antic poble de Montferri. Pel sector nord-occidental passa —travessant Vilardida— la carretera C-51 de Valls al Vendrell, de la qual surt una carretera local vers Montferri i Salomó.
El Poble
El poble de Montferri (222 h el 2005) és a 229 m d’altitud, prop de la riba esquerra del Gaià. Al nucli més antic, que es troba al voltant de l’església parroquial de Sant Bartomeu, algunes cases conserven arcs gòtics, com Cal Vidal, al carrer Major, i el Forn del Blai, antic forn i ara celler, a la plaça Major. Del clos emmurallat (almenys des del 1256) resten dos portals, úniques restes. L’església conserva a la façana del sud un arc de ferradura, tapat, que hom data al segle XII (la primera referència és del 1214); la part més antiga de la construcció és l’actual nau esquerra; la nau principal és gòtica; la façana principal fou bastida el 1789 i el campanar, típicament quadrat amb torrelles octagonals, el 1797. El poble disposa d’una biblioteca.
Festes
Celebra la seva festa major el 24 d’agost, per la diada de sant Bartomeu. També se celebra la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener.
Encara que no existeixen documents escrits que ho confirmin, es creu que la població va néixer a l’empara del castell de Puigtinyós. El seu origen està en un petit nucli de cases construïdes per donar alberg als pastors. Apareix per primera vegada documentat el 1365 sota el nom de Mas Llorent, sent senyor del lloc Berenguer de Montoliu.
Al segle XVIII seu senyor era Joan de Pinós. Va ser llavors quan va començar el creixement de la població que va seguir a l’alça fins a finals del segle XIX quan una plaga de fil·loxera que va assolar els camps obligar a molts pagesos a traslladar-se.
El terme actual inclou l’agregat de Masarbonès del qual també es desconeix l’origen. En 1365 pertanyia al castell de Puigtinyós i en 1719 ja formava part de Masllorenç. Té una petita església neoclàssica dedicada a sant Bartomeu.
A la part baixa del poble, els carrers amples i rectes que predominen en la seva distribució urbanística es tornen estrets i tortuosos posant en evidència el nucli més antic de poblament. És la zona on s’hi troben els signes d’un nucli fortificat que alguns autors situen el seu origen a la Baixa Edat Mitjana. D’aquesta època es conserven dos arcs diafragmàtics apuntats en el celler d’una de les cases i una finestra amb arc de migpunt en una de les façanes.
L’església de Sant Ramon de Penyafort
L’origen de l’església parroquial de Masllorenç s’ha de buscar en una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, que fou construïda cap a l’any 1.582. Possiblement l’any 1.602 es canvià aquesta advocació per la de Sant Ramon de Penyafort. El 1.702, el Bisbe de Barcelona va concedir permís per ampliar aquesta capella, però les obres de construcció no es troben documentades fins al 1.740, i no serà fins al 1.780, quan Mn. Josep Verdaguer beneí el nou temple. L’edifici és de mamposteria, amb planta de creu llatina inscrita en un rectangle i coberta amb volta de canó i cúpula sobre petxines en el creuer. El campanar no s’edificà en la seva forma actual fins al 1.855, destacant-ne l’àngel de ferro que corona l’edifici i que, des de la restauració de l’edici, l’any 1977, porta per nom Llorenç. El conjunt és d’estil barroc classicista i segueix els models que traçà fra Josep de la Concepció.
El nucli de Masarbonès
L’atractiu de Masarbonès resideix en el conjunt de carrers i cases que conserven l’estil propi de les diferents èpoques en què fou construït, així com en les masies que sobresurten: Cal Martí i Cal Curt. Es pot observar, també, per tots els voltants del poble també la quantitat de marges i barraques que es van construir en el passat
El 1365 consta en el fogatjament amb 5 focs, el 1392 amb 6, xifra que es mantenia el 1413, i el 1457 amb 4. El 1553 tenia 7 focs i 6 el 1563. El 1708 tenia 25 cases i 61 h, que havien ascendit a 87 el 1718 i a 175 el 1787. La Masó continuà creixent a la primera meitat del segle XIX. Així, el 1842 tenia 277 h, el 1887 en tenia 329 i 351 el 1900. La població, que assolí els 393 h el 1910, davallà de manera constant des d’aquell moment: 363 h el 1920, 318 h el 1940, 278 h el 1970, 287 h el 1981, 263 h el 1991. Amb el canvi de segle, la població s’estabilitzà entorn els 280 h.
Les terres, planeres, són molt productives i en el petit terme no hi ha pràcticament terrenys incultes ni superfície forestal. De la superfície conreada, unes tres quartes parts són de regadiu, que utilitza sobretot les aigües del Francolí, encara que també s’han obert molts pous que permeten augmentar els regatges i s’han posat en condicions els recs. El conreu principal al regadiu és l’avellaner, que cap als anys cinquanta del segle XX experimentà una gran reculada i fou substituït pels presseguers. Antigament també s’hi feien fesols, patates i blat de moro. En els secans abans de les gelades del 1956 hi havia vinya, cereals i garrofers. Queden alguns garrofers, ametllers i oliveres. La vinya escasseja i les poques oliveres que hi ha són al voltant dels camps. Gairebé tothom conrea terra pròpia i els pocs contractes d’arrendament són molt antics. La comercialització dels productes del camp es fa per mitjà de la Cooperativa Agrícola, fundada el 1929. A l’inici dels anys seixanta, mentre creixien els avellaners que s’havien plantat de nou, l’avicultura prengué força pes, i encara és molt representativa de l’economia del municipi. La població amb menys de cinquanta anys sol treballar al camp i compaginar aquest treball amb el de les indústries dels municipis veïns, ja que al poble no n’hi ha cap, i el jovent exerceix només aquesta darrera activitat.
El Poble
El poble de la Masó és situat a 115 m d’altitud, al sector del terme proper al Francolí, i les cases s’agrupen entorn de la gran església parroquial de Santa Magdalena, bastida a la fi del segle XIX (era acabada el 1890); d’estil neoromànic, té tres naus, creu llatina i una gran cúpula d’uns 12 m de diàmetre. El campanar, exempt, s’aprofità de l’església anterior (és una torre quadrada amb dues torrelles octagonals); al coronament del seu pinacle es col·locà un penell metàl·lic en forma d’àngel del qual es veuen restes.
Tradicionalment, i des del segle XVII, es representaven els dies de les seves festes els balls parlats de Sant Sebastià i Santa Magdalena, tradició que es mantingué fins el 1920. Cap al 1929 es creà, amb la participació de gairebé tot el poble, una companyia teatral que convertí la Masó en un important nucli divulgador del teatre català. Reprengueren les activitats públiques el 19 de març de 1940 i possiblement foren les primeres representacions públiques que es feren en català en tot el Principat després de la guerra civil de 1936-39. La companyia continuà actuant en català fins a la seva dissolució el 1946.
Festes
La festa major d’hivern s’escau al gener, en honor de sant Sebastià, i la d’estiu al juliol, en honor de Santa Magdalena.
S’estén entre les rieres de Riudecanyes, que el separa de Mont-roig del Camp (W), i d’Alforja, que, encara que per dintre el terme de Montbrió, passa molt a prop de la partió amb Vinyols i els Arcs, i Riudoms (E). El terme limita, a més, amb Riudecanyes (NW), Botarell (N) i Cambrils (S). L’altitud del terme oscil·la entre els 100 i els 160 m; per tant, es tracta d’una planura amb molt pocs trencats. És travessat, a més, pel barranc de les Esclotes o de Segura i pel Torrent, dit abans d’entrar al municipi, barranc de l’Ànima Blanca.
L’únic nucli de població i cap de municipi és la vila de Montbrió del Camp. Travessen el terme de Montbrió, nom que Coromines considera d’origen germànic, nombroses carreteres locals que comuniquen la vila amb Reus i Riudoms, amb Mont-roig, amb Cambrils i amb Botarell i Riudecanyes.
El Poble
El nucli urbà de la vila de Montbrió del Camp, situat a 132 m d’altitud, és al mig de la plana. La vila té forma de V, travessada pel barranc del Torrent, amb carrers llargs, estrets i paral·lels. L’església, gran i ben proporcionada, s’acabà d’edificar el 1692 i és dedicada a sant Pere. Conserva un orgue del segle XVIII catalogat com a monument historicoartístic musical.
La casa de la vila és renaixentista, amb porxos. Hi ha diverses cases d’interès, com Cal Recó i Cal Bargalló, del segle XVII, Cal Blay, Ca l’Apotecari i Cal Vidal, del segle XVIII, Cal Pelegrí, del XIX, i Cal Reverter i Cal Figuerola, modernistes. Es conserva un portal i un corredor de la muralla. Enmig del poble hi ha també l’edifici que ocupaven les monges carmelitanes, dedicades a l’ensenyament.
A Montbrió hom disposa del Museu del Vi Els Cups, a la casa de Can Busquets, i altres col·leccions, com ara la del Museu Piqué, de pintura i escultura, i la casa museu Cal Cantó (habitatge pagès).
Festes
La vila celebra la seva festa major, en honor de sant Pere, al juny, i la festa major d’hivern, dedicada a sant Antoni Abat, pel gener. També hi ha celebracions per Carnestoltes, festivitat en ocasió de la qual tradicionalment s’havia fet una representació que figurava el testament, la mort i l’enterrament d’un gat per part de les rates. Actualment, es dansa el ball de casats. Per cap d’any, la quitxalla passa a felicitar els padrins a casa seva i rep l’obsequi dels “guilandos”, que consisteix a posar diverses menes de llepolies en uns cistellets. La vila té quatre parelles de gegants, dues de les quals han estat catalogades en el grup de gegants centenaris de Catalunya (els dels carrers de la Closa i d’Avall).
El terme de Mont-roig del Camp, un dels més extensos del Baix Camp, s’estèn entre la riera de Riudecanyes i el riu de Llastres i entre les serres de Colldejou i Llaberia i la mar, que forma 8 km de costa plana i arenosa que ha facilitat l’auge turístic dels darrers decennis del segle XX.
La façana marítima, d’orientació NE-SW, s’inicia a la punta de Riudecanyes i continua per la punta de la Pixerota, la platja de Rifà, la punta de Porquerola, la platja dels Penyals i la punta dels Penyals o dels Espenyals, on comença un sector rocallós i s’obre Cala Bot; finalment l’arenosa Cala Figuera es prolonga fins a arribar a la punta del riu de Llastres, fita SW del terme, vora l’Hospitalet de l’Infant. El terme de Mont-roig, en general pla, és comprès entre la riera de Riudecanyes a llevant (que fa de partió entre Cambrils i Montbrió del Camp) i el barranc de l’Olivera, que fa en part al seu curs alt de partió NE amb els termes de Riudecanyes i de Vilanova d’Escornalbou, penetra al terme i desguassa a la riera de Riudecanyes per la dreta; pel NW les Roques de Maseres (395 m), contrafort sud-oriental de la serra de Colldejou, i la serra de la Pedrera (285 m) i la Muntanya Blanca (428 m), estreps orientals de la serra de Llaberia, el separen de Vilanova d’Escornalbou (N), Colldejou (NW) i Pratdip (W). El límit occidental segueix després, en direcció N-S, el raiguer del puig de Cabrafiga, aquest ja dins Pratdip, fins a enllaçar amb el riu de Llastres, el curs del qual separa el terme de Mont-roig, pel SW, del de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.
Travessen el terme, a més dels cursos ja esmentats, els barrancs o torrents, de direcció paral·lela, de la Pixerota, que desguassa a mar a la punta homònima; de Rifà, que, davallant de la serra de Colldejou, penetra al terme entre la serra de la Pedrera i les Roques de Maseres i desaigua al bell mig de la platja de Rifà. Semblantment el barranc de Porquerola, que drena els vessants occidentals de la serra de Llaberia, s’obre pas entre la Muntanya Blanca i el tossal de Costarena (340 m) i penetra al terme i desguassa a la punta homònima. Baixen dels vessants sud-orientals del puig de Cabrafiga els barrancs de Pauma Negra i de l’Estany Gelat, que desemboquen a la platja dels Penyals.
El municipi comprèn la vila de Mont-roig del Camp, que n’és el cap, i nombroses urbanitzacions que a efectes censals han estat integrades en l’àmbit de dues entitats de població. La població de la urbanització de les Pobles, que tenia 1 287 h el 2005, comprèn també la dels Masos d’en Blader, Club Motn-roig, Mainou, els Pins de Miramar, la Ribera, Rustical Balnearis i el Paradís, entre d’altres. La urbanització Miami Platja dóna nom a l’entitat que comprenia a més els nuclis de Via Marina, el Casalot i Costa Zèfir, entre d’altres, que tenien 4 867 h empadronats.
S’encreuen a la vila de Mont-roig la carretera de Reus al coll de Fatxes, que travessa el terme de NE a SW, amb la de Colldejou a la costa, que ho fa de NW a SE; aquí enllaça amb la N-340 de Barcelona a València, que travessa el sector meridional del terme paral·lela a la costa. Entre aquesta i la mar hi ha la línia del ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que té l’estació de Mont-roig prop de la platja de Rifà. Més a l’interior hi ha l’autopista AP-7 de Barcelona a València, que no té, però, cap sortida dins el terme; les més pròximes són a Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant.
El Poble
La vila de Mont-roig del Camp (2 742 h el 2005) és situada en un lloc pla, a 120 m d’altitud, vora el barranc de l’horta. Té algunes cases d’interès, però el més destacat, tot i no tenir gaire valor artístic, són les dues esglésies. La vella, amb una façana renaixentista, es féu de nova planta o s’amplià damunt l’anterior entre el 1574 i el 1610, encara que l’altar major no s’acabà fins el 1634 i l’orgue el 1743. L’església nova de Sant Miquel, de la qual es parla des del 1780, es féu damunt el pla de la de Vilallonga. Les obres es començaren el 1799 i s’enderrocaren una trentena de cases. La primera pedra es posà el 1801. Les obres restaren aturades entre el 1808 i el 1821, del 1823 al 1826 i de nou a partir del 1835, punt en què es mantingueren pràcticament inalterades fins el 1939. La volta sense cobrir de l’església nova, que ara actua de parroquial, és recollida en el famós quadre de Joan Miró Mont-roig 1919 . La família, per part de pare, d’aquest gran pintor, era de Mont-roig. Des del 1911 Joan Miró residí llargues temporades a la casa familiar i incorporà a la seva obra, especialment la dels primers decennis del segle XX, el paisatge de Mont-roig.
Festes
Durant els mesos de març a juny se celebra la Primavera Cultural (amb la festa de l’Arbre, concerts, exposicions, etc.). Entre les festes de la vila destaquen la festa major, en honor de sant Miquel, al setembre, durant la qual es dansa el ball de dames i vells, i la festa de Sant Isidre, pel maig.
De les festes dels diferents nuclis del terme destaquen la de Sant Jaume, pel juliol, i la de Sant Josep, pel març, a Miami Platja, i a l’agost la festa major de les Pobles.
És situat al sector meridional de la comarca, a la dreta del Francolí, que forma el límit oriental. Termeneja amb els municipis de Valls (E i N), Alcover (que l’envolta pel N, W i S) i la Masó (SE). Es comunica per carreteres locals amb la C-37 de Valls a Alcover, amb la d’Alcover a Vilallonga i (per la Masó i Vallmoll) amb la N-240 de Valls a Tarragona. L’únic nucli de població del terme és el poble del Milà.
El Poble
El poble del Milà, l’única agrupació urbana del municipi, és a 166 m d’altitud, al centre del terme, una mica apartat del Francolí. Els edificis més destacats de la població són l’església parroquial de Santa Úrsula, edifici neogòtic construït l’any 1914 (l’antiga església havia estat enrunada per un cicló el 1909) i un gran casal residencial de planta quadrada i portal adovellat, anomenat el Castell.
Festes
El poble celebra la festa major al mes de maig, per la festivitat de sant Isidre. El 21 d’octubre es fa la festa de Santa Úrsula, de caràcter principalment religiós.
El dissabte 5 de novembre per la tarda fem el dia de la colla amb Minyons de Terrassa els Minyons de l’Arboç i els Castellers de Lleida
Acabem una temporada amb dues etapes fins la F.M. i la segona part molt més fluixa no hem complert les expectatives, ja que no hem pogut fer els castells de vuit que volíem. Tot hi així la part social ha complert amb escreix, ja que tant a la diada del Salvany com el dia de la colla hem omplert els actes i sopars amb mes de 150 castellers, recordar també les campanyes de la externa tant al principal i Vilanova groga i el final de temporada
Dades de la diada
Castellers de Lleida: Cinc de set , quatre de vuit, quatre de set amb agulla i dos pilars de quatre.
Minyons de l’Arboç: Cinc de set, quatre de set amb agulla tres de set i pilar de cinc
Minyons de Terrassa: Ters de nou, cinc de vuit, torre de vuit i pilar de sis
Bordegassos Dos pilars de quatre, torre de set, cinc de set, set de set, dos pilars de cinc, i quatre pilars de quatre
El 22 de setembre de 2015 fem la novena diada de l’Albert Salvany, degut a la caiguda de la setmana passada a la plaça dels carros les expectatives de la diada baixen de to i fem castells de set i mig. Es queden al sarró el tres de vuit i la torre de set.
Actuem amb la Vella de Valls que hi fa el seu primer castell de nou un tres de nou a la plaça de les Cols. També hi ha els Nens del Vendrell que fan una molt bona actuació amb la Torre de vuit i tres i quatre de vuit.
Castells de la diada:
Colla Vella: Quatre de vuit amb agulla, Tres de nou, Torre de vuit i pilar de set
Nens del Vendrell: Tres i quatre de vuit, torre de vuit i pilar de set
Bordegassos: Dos intents de tres de vuit, Cinc de set, set de set, i dos pilars de cinc