Arxiu diari: 3 febrer 2019

Cardedeu

Cardedeu és un municipi de la comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Cardedeu hi anem el 4 de març de 2012 

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental
Municipi 1
Població
Total 18.165 (2018)
• Densitat 1.501,24 hab/km²
Llar 88 (1553)
Gentilici Cardedeuenc, cardedeuenca

 

Breu historia del municipi

Confronta al N amb els termes de Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor; a l’E amb Sant Antoni de Vilamajor i Llinars del Vallès, al S amb la Roca del Vallès i a l’W amb les Franqueses del Vallès.

Només a ponent el terreny és lleugerament accidentat i el punt més elevat és a la serra de Sant Hilari (300 m d’altitud), al NW. Les terres més baixes són vora el pont de l’autopista AP-7 (175 m). Els terrenys d’aquestes serres de ponent són argilosos i eren aprofitats per dues bòbiles, ara desaparegudes, i per terrisseries.

El terme és travessat de nord a sud per la riera de Cànoves, anomenada també de Cardedeu i, en la seva capçalera, de Vallforners, afluent de la riera de Mogent. Els torrents del Pla, del Marital, del Folguerar i de Can Pelegrí porten les aigües del terme directament a la riera de Mogent.

A part de la vila de Cardedeu, cap de municipi, el terme comprén les caseries de la Coma, el Rieral i Sant Hilari i les urbanitzacions de Bellavista, les Canyes i Can Corbella, pràcticament integrades amb el nucli de Cardedeu. La caseria de Bell-lloc, tot i pertànyer al terme de la Roca del Vallès, utilitza la major part dels serveis del de Cardedeu.

La vila de Cardedeu és travessada de llevant a ponent per la carretera C-251 provinent de Granollers i que esdevé C-35 a Llinars del Vallès, per continuar vers Llagostera. Cardedeu es comunica també per les carreteres locals de Cànoves (1910), plantada de til·lers, de Dosrius (1932) i de la Roca (1953). Aquestes dues darreres enllacen amb l’autopista A-7 de Barcelona a la Jonquera, que corre a migdia del terme i arriva a travessar-lo en un petit tram. A la població hi ha estació de ferrocarril de la línea Barcelona-Portbou.

El lloc de Cardedeu és esmentat el 941 (Carotitulo), en un document que esmenta els límits d’una vila rural anomenada Riffà, en el qual la forma apareix falsament llatinitzada. Sembla que aleshores, per causa de les vacil·lacions ortogràfiques que registren els documents, la forma del topònim havia de ser l’actual, la qual, segons l’opinió autoritzada de Francesc de B. Moll, probablement prové de Car (quer) de Deu, que significa “penyal de font”

El Poble

La vila de Cardedeu (15 561 h agl [2006]; 195 m d’altitud) és situada a l’esquerra de la riera de Cànoves. El creixement del nucli urbà, especialment durant els darrers anys del segle XX, absorbí els barris de la Creu, de la Riera, l’Estalvi, la Granada i el Poble-sec. De l’època medieval, quan es constituí el nucli urbà originari, resten només la testera de l’esglesiola romànica encastada en el mur N de l’església actual, i la capella de Sant Corneli, esmentada l’any 1190, darrere l’absis del temple. Dels segles XVII i XVIII resten alguns portals adovellats i algunes masies amb finestres sota l’arc conopial amb llinda plana. Les altres construccions antigues han anat desapareixent en formar-se la vila moderna actual. Així, el 1915, quan s’urbanitzà la plaça de Sant Joan, s’enderrocà la casa dels Lledó, cognom del qual ja es parla en la carta de poblament del 1272. De la fleca vella tenen interès el balcó i la finestra d’arc carpanell, datada del 1550.

L’església parroquial de Santa Maria de Cardedeu fou construïda entre els segles XVI i XVII sobre una d’antiga esmentada ja el 1012, i també en documents posteriors. Entre aquests n’hi ha un del 1159 de Ramon Berenguer IV, cedint un molí i unes terres, que fou signat a Santa Maria de Cardedeu. La façana, de grans dimensions, és inacabada; l’any 1971, quan s’anava a col·locar la cornisa, morí Mn. Joan Roldan, impulsor de l’obra de reconstrucció del temple. El 1989 es van restaurar les façanes del cantó nord i la principal, i es van estucar els flancs de la portalada i la part de sobre del timpà amb esgrafiats florals. En la portalada, del 1780, hi ha un timpà amb l’Assumpció de la Verge, sostingut per dues cariàtides, lliris, cardots, fruites, coloms i l’escut de la vila en forma de cor. L’església fou robada l’any 1815 i espoliada tota la seva orfebreria, incendiada l’any 1873 i novament el 1936. El prebisteri està decorat amb pintures de Josep M. Masseguer, i la capella del Sagrament ho és amb pintures al fresc d’Antoni Vila Arrufat (1894-1989). Les imatges són modernes, dels anys 1940-1960. Presideix l’altar major la imatge de la Verge Maria, patrona de la parròquia. Hi ha dos altars frontals i capelles laterals a cada banda de la nau. Encastades al mur septentrional de l’església, vora el campanar, es conserven restes de l’església romànica del segle XII. La capella de Sant Corneli, darrere l’absis de l’església parroquial, que és esmentada el 1190, ha esdevingut sala municipal d’exposicions. La del Sant Crist de l’Hospital és del 1699.Un dels monuments més característics de la vila és la creu de terme que es troba a l’entrada de la població, venint de Granollers, un cop passat el pont de la via. Descansa damunt una columna salomònica sobre una base circular de tres graons, on hi ha una inscripció que invita els caminants a fer penitència per a guanyar quaranta dies de perdó, l’escut de la vila, les deixuplines de la Passió, i on figura l’any 1679, en què fou erigida. Hi havia tres altres creus, sortint de la vila, camí de Cànoves, de Sant Antoni de Vilamajor i de Llinars, però desaparegueren en fer-se l’eixample urbà. Hi ha altres monuments diversos: un monòlit dedicat al mestre Clavé, un monument commemoratiu del centenari de la fundació de la germandat La Santa Espina i un monument dedicat a la sardana. Una plaça, amb un monument i dues fonts, amb la inscripció A Cardedeu, va ser dedicada a la vila pel Sr. Joan Amat, que fou alcalde de Barcelona (1901-1902). La plaça de la Porta Oberta, a l’entrada de la vila venint de Cànoves, amb un monument de línies modernes, fou sufragada pel cardedeuenc Josep Rosàs (1933-1986). Al parc dels Pinetons, com un altre monument, es conserva la soca dels Tres Pins, arbre centenari que fou abatut per un temporal el 1963.

L’any 1877 es feu la primera millora urbana: l’obertura del carrer de Sant Antoni que comunicà la plaça amb l’estació. El 1880 es començaren les primeres cases d’estiueig i el 1883 es construí la Vil·la Borrell, la primera torre voltada de jardí. A partir d’aquell moment, Cardedeu s’anà convertint en una població d’estiueig. El 1914 arribà l’electricitat i immediatament s’obrí la primera fàbrica de teixits, la Fàbrica Vella. Els arquitectes que han fet les torres més característiques són Eduard Balcells, Ramon Puig i Gairalt, Manuel Raspall i Josep M. Ros Vila. Manuel Raspall, a més, dirigí la construcció del cementiri, on s’han seguit sempre les seves directrius emprant la pedra de granit i el ferro forjat. L’any 1920 s’inaugurà el Camp d’Esports (municipal des del 1953) i el 1925 ho fou el Gran Casino del Vallès. El 1931, el bosquet dels Pinetons, d’1,8 ha, fou convertit en parc municipal (actualment alberga també instal·lacions socials i esportives). El 1976 s’amplià amb 0,875 ha més a l’altre costat de la riera, on hi ha els Jardins Pompeu Fabra, amb un pont i una passera per als vianants que uneixen els dos costats del parc. L’any 1953 s’adquirí l’edifici on ara hi ha la casa de la vila i s’asfaltaren els carrers i les places cèntriques, molts dels quals són ombrejats per plàtans, moreres, aurons o til·lers.

Festes

Entre les institucions culturals cal mencionar, en primer lloc, el Museu-Arxiu Tomàs Balvey, dedicat a la figura del seu promotor, l’historiador local Tomàs Balvey i Bas (1865-1954), últim representant d’una família d’apotecaris que tingueren farmàcia oberta a Cardedeu des del segle XVII. La col·lecció fou instal·lada el 1975 al Casal Daurella, que també hostatja la Biblioteca Popular Marc de Vilalba i el Casal de Cultura Dr. Daurella. L’element més destacable del museu és, sens dubte, la Farmàcia Balvey, establerta l’any 1812, una de les més complertes i ben conservades del país: es conserven encara els continguts dins els pots, juntament amb altres atuells, alambins i flascons; l’any 2012 s’inaugurà la nova museografia de la farmàcia. Altres seccions del Museu-Arxiu estan dedicades a l’etnologia, l’art, l’arqueologia i la història local, així com a les ciències naturals, amb especial dedicació per la botànica. L’Arxiu Balvey conserva un fons de pergamins (des del segle XI) i documents relacionats amb Cardedeu i la comarca de gran valor històric.

Altres institucions culturals són l’Esbarjo (1933), local de cinema i teatre; la torre Granés (adquirida per l’ajuntament el 1973), on s’estatja el Casal del Jubilat i els estudis de Televisió de Cardedeu (primera televisió local de Catalunya, emet des del 7 de juny de 1980), el Casino de Cardedeu (1958), obert només a l’estiu, el saló de ball municipal (1964) i el cinema teatre municipal (1969).Les principals celebracions de la vila s’escauen el Divendres Sant i el Dilluns de Pasqua Florida, per l’abril; l’esmentada Fira de Sant Isidre, al maig, i la festa major, en honor de l’Assumpció de la Verge, el dia 15 d’agost. Pel que fa als aplecs, es destaca l’aplec a l’ermita de Sant Hilari, el diumenge pròxim al 13 de gener, i l’aplec sardanista que té lloc el tercer diumenge de juny.

Són típics de Cardedeu uns secalls anomenats borregos, que, encara que també es fabriquen en altres poblacions, han arrelat força en aquesta població, de manera que el nom del bescuit va sempre unit al de Cardedeu.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Cànoves poble

Església
Cànoves és un poble del municipi de Cànoves i Samalús comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Cànoves hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental
Entitats de població 8
Població
Total 2.995 (2018)
• Densitat 102,57 hab/km²
Llar 46 (1553)
Gentilici Canoví, canovina
Entitat de població Habitants
Ca l’Esmandia 34
Can Sebastianet 21
Can Volard 741
Cànoves 1.083
Cànoves Residencial 3
Mirador del Montseny, el 630
Parellada, la 79
Samalús 227
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Està situat al sector central de la comarca, als contraforts sud-occidentals del Montseny i ja en contacte amb la plana vallesana. Limita amb els municipis de Montseny (N), Tagamanent, el Figueró i Montmany i la Garriga (W), les Franqueses del Vallès i Cardedeu (S), Sant Antoni de Vilamajor (SE) i Sant Pere de Vilamajor (W).

El terme s’estén pels vessants meridionals del Montseny (pla de la Calma) al sector N, amb el turó de Pi Novell (1 272 m d’altitud) i Roca-sentella (1 000 m), i per la plana vallesana al sector S, amb altures que no superen els 300 m.

Prop dels dos terços del terme pertanyen als pendents montsenyencs solcats per la riera de Vallforners o de Cànoves, que neix a Vallforners de Tagamanent, i pel torrent de Riumogent o de Vilardell, que neix a Vallfiguera, sota Roca-sentella. El sector W del terme o de Sanclús és solcat per altres petits torrents (el de la Caseta, de Sant Genís o de Fontsavall), tributaris directes de la riera de Mogent.

Al N del terme s’emplaça l’embassament de Vallforners. La presa, perfectament integrada en l’entorn, té una longitud de 160 metres i una alçada màxima de 61,50 m.

La major part del terme, especialment el sector muntanyenc, és coberta de boscos de pins, alzines, roures i castanyers, segons l’altura. És particularment famós el Castanyer Gros de la baga d’en Cuc, un arbre excepcional d’un perímetre de prop de 12 m, buidat de dintre i que pot servir de cabana o d’aixopluc.

El terme comprén els pobles de Cànoves, cap de municipi, i Samalús, el barri de la Rosaleda, el veïnat de la Riera i les urbanitzacions de Ca l’Esmandia, Cànoves Residencial, Can Volard, el Mirador del Montseny i la Parellada.

El municipi es comunica mitjançant una carretera local procedent de Llinars del Vallès i que mena a la Garriga, on entroca amb la C-17 (Eix del Congost). D’aquesta carretera, que travessa el terme d’E a W i que marca, en termes generals, la separació entre el sector muntanyenc i el de la plana vallesana, surten dos ramals, un vers Cardedeu i un altre vers Granollers pel Corró d’Amunt.

El Poble

El poble de Cànoves (346 m d’alt i 713 h el 2005), aglevat entorn de l’església, té algunes cases antigues, però la majoria s’han fet de nou o s’han refet a causa de l’estiueig. El petit nucli de població, esmentat ja l’any 1002, es formà prop l’església parroquial de Sant Muç, citada el 1077. Aquesta església té encara com a base un temple romànic del segle XII, amb un cos també romànic al sector de migdia i molts afegitons de capelles, campanar, sagristia i modificacions de l’absis primitiu que poden datar-se pels diferents estils i també per la documentació. Així, sabem que el 1629 s’anava acabant el campanar, el sector de la part S es feia el 1643 i el 1757 es féu la reforma de l’absis, del qual modernament es descobrí una bona part de l’estructura romànica. Aquesta església ha estat objecte de contínues obres de restauració.

El territori de la parròquia de Cànoves depenia jurisdiccionalment del castell de Cànoves, conegut des del 1113; també en va dependre més tard el terme de Samalús, per bé que inicialment aquest pertanyia al domini reial de la Garriga fins que el domini dels Centelles, efectiu a la Garriga i Cànoves des del 1380, va unir-lo a la batllia de Cànoves, poble del qual encara depèn.

El castell de Cànoves té encara visible tot el seu perímetre, importants llenços de murs amb obertures i fins alguna cambra plena de runa i de vegetació. Es troba a tocar de la riera de Vallforners, davant el Molí de les Pipes, en un indret amb més condicions per a casal residencial que no per a fortalesa militar. Inicialment pertanyia a la família Cànoves. Als segles XIII i XIV pertanyia a la família Bell-lloc, que hi tenia residència, com ho indica que Simó de Bell-lloc s’hi volia edificar una capella el 1319 i obtingué permís per fer-se dir missa en una cambra del castell. A partir de mitjan segle XIV passà per diferents possessors (Huguet d’Empúries el 1345, Guerau de Queralt el 1376) fins que en va adquirir el domini total la família dels Centelles, més tard comtes de Quirra, que el va posseir fins a temps moderns.

Festes

Les festes més importants són la festa de Sant Sebastià, que se celebra el diumenge proper al 20 de gener, i la festa major, que s’escau el primer diumenge de juny i és dedicada a Sant Moç. El Dijous Sant és festa local.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Corró d’Avall

Circuit de tren

Corró d’Avall és un poble de les Franqueses del Vallès comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Corró d’Avall hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental
Entitats de població 5
Població
Total 19.768 (2018)
• Densitat 679,31 hab/km²
Llar 82 (1553)
Gentilici Franquesí, franquesina
Entitat de població Habitants
Bellavista 8.252
Corró d’Amunt 381
Corró d’Avall 8.615
Llerona 1.258
Marata 187

Breu historia del municipi

Limita al N amb els termes de Cànoves i Samalús i la Garriga, a l’E amb Cardedeu, al SE amb la Roca del Vallès, al SW amb Granollers i a l’W amb Canovelles i l’Ametlla del Vallès.El terme, de caràcter planer, és emplaçat a la vall de la riera de Corró, també anomenada riera de Carbonell, que neix al vessant meridional de Roca-sentella (del terme de Cànoves i Samalús) i desguassa al Congost, riu que creua la part ponentina del municipi, prop del poble de Corró d’Avall. A la part de llevant del terme, lleugerament accidentada pels darrers contraforts interiors de la Serralada Litoral, hi ha alzinars i pinedes, aquestes últimes explotades i protegides.

El terme comprèn els pobles de Corró d’Avall, cap de municipi, Corró d’Amunt, Llerona i Marata, el llogaret de la Sagrera, els ravals de Bellavista i Can Baldic, i les urbanitzacions de Can Saüquet, els Gorgs, Milpins i Can Prat.

Creua el terme de S a N la carretera N-152a procedent de Granollers, que s’uneix a la C-17 (Eix del Congost) a la Garriga i a Granollers, on també enllaça amb el desdoblament que mena a l’AP-7. Una carretera local que neix de la N-152a i que segueix el traçat de l’antic camí ral, travessa el poble del Corró d’Avall i el comunica amb els nuclis de la part de llevant del terme. De Llerona surt una altra carretera vers l’Ametlla del Vallès. La línia de ferrocarril de la línia Barcelona-Puigcerdà té parada a l’estació de les Franqueses, formada al voltant del barri anomenat l’Estació.

El Poble

Prop de l’aiguabarreig de la riera de Corró amb el Congost hi ha el poble de Corró d’Avall (232 m i 6 649 h el 2005), cap de municipi. El terme de Corrone és esmentat des del 984. El 989 són documentats Corrone Subteriore i l’església de Santa Eulàlia. Del 1104 és la consagració, pel bisbe Berenguer de Barcelona, de l’església parroquial antiga (que es conserva transcrita al registre de les Dotalies de l’Arxiu Diocesà de Barcelona) la qual, restaurada a la fi del segle XVI amb l’afegiment d’unes capelles cobertes amb volta d’ogives, fou cremada el 1936 i destruïda el 1939, juntament amb els altars de Sant Isidre i del Roser, barrocs, que posseïa. L’església parroquial actual, dedicada a santa Eulàlia de Mèrida, fou beneïda el 1954, té planta de creu grega i una cúpula al creuer. Té tres naus separades per columnes amb capitells corintis; la nau central és coberta amb volta de llunetes i les naus laterals i els braços del transsepte amb voltes d’aresta. La imatge que s’hi venera és obra de l’escultor Frederic Marès.

La casa del comú, del 1912, obra de l’arquitecte Albert Joan i Torner, és un edifici modernista, amb les escoles annexes, al peu de la carretera

.El nucli més poblat del terme i el que més ha crescut els últims anys ha estat el raval de Bellavista (7 172 h el 2005), gràcies a la seva proximitat amb la ciutat de Granollers.

Festes

La festa major de Corró d’Avall se celebra el tercer diumenge de setembre, en la qual es balla el tradicional ball de l’Espolsada. Coincidint amb la Fira de l’Ascenció de Granollers, el maig, el municipi de les Franqueses també fa festa. Celebra la festa major el primer diumenge de juliol.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Estació les Franqueses del Vallès

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Les Franqueses del Vallès

Enciclopèdia catalana

Calaf

 
Calaf és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Calaf hi anem el 12 de febrer de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia
Entitats de població 2
Població
Total 3.547 (2018)
• Densitat 385,54 hab/km²
Llar 128 (1553)
Gentilici Calafí, calafina

Breu historia del municipi

El municipi de Calaf, capital de la subcomarca de la Segarra Calafina o Alta Segarra, és el més petit del sector, després del de Sant Martí Sesgueioles, amb 9,22 km2, però s’hi concentra una part important de la població de la seva contrada. No té pràcticament hàbitat dispers, bé que el seu àmbit s’ha anat estenent en una àrea molt àmplia fora del nucli format entorn de la vila medieval. A més de la vila de Calaf, el terme comprèn la urbanització de la Pineda. L’envolten pel N el gran terme de Calonge de Segarra, pel NE el de Sant Pere Sallavinera, i pel sector S els Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles i Pujalt.

El terme ocupa el centre geogràfic de l’altiplà al qual dona nom. Aquest altiplà, que forma part de la Depressió Central, és una extensa plataforma calcària, d’uns 700 m d’altitud mitjana, que marca la partió entre les aigües que aboquen al Segre (mitjançant el Riubregós i el Sió) i les que aboquen al Llobregat (a través de les rieres de Rajadell i l’Anoia). El municipi limita al N amb els puigs del Castell (685 m), de Sant Sebastià (765 m) i de Ferrera (759 m) i s’estén vers el S, sobretot en el sector central, en amples planures de camps de conreu. La part més accidentada i desèrtica és la que s’allarga vers l’W, per sobre de Sant Martí Sesgueioles i la Guàrdia Pilosa. El clima és mediterrani amb tendència continental, caracteritzat per un hivern llarg i molt fred, però un estiu curt i calorós. L’aridesa del terme és només trencada amb algunes clapes de matollars vers l’indret de Ferrera i el Soler Lladrús. La vegetació constituïda per brolles i garrigues ocupa els sectors no conreats, i els arbres més característics són l’alzina (de carrasca) i el roure de fulla petita. L’escassetat d’aigua ha estat un problema endèmic de Calaf, en part solucionat als darrers anys amb aigües portades de fora, ja que l’aigua del subsol no és potable per la constitució del terreny.

Situat al centre de la contrada i en una cruïlla de camins, Calaf és el lloc de pas obligat per a tots els pobles del seu rodal. Ja antigament era el punt per on passaven les carrerades de transhumància que sortien del Berguedà, el Solsonès i l’Alt Urgell. Avui travessen el terme la carretera de Cervera a Manresa (N-141), que prop de Calaf enllaça amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona (que facilita la comunicació amb Manresa), la C-1412 d’Igualada a Tremp, i carreteres locals: la de Sant Martí Sesgueioles i fins a Sant Guim de Freixenet, i la de Calaf a Pinós. Hi ha estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Lleida.

Al segle XIX els Prats de Rei mantenien encara la capitalitat religiosa i segles abans havien tingut l’administrativa de la regió. Calaf era el lloc més ben fortificat, el centre de mercat i fins va tenir mesures i moneda pròpia.

El Poble

La vila de Calaf (685 m d’altitud), que tenia 3 076 h el 2005, va néixer al peu del castell i es va anar estenent, pel costat de migdia, inicialment encerclada dins un primer cinyell de muralles, que va ultrapassar a mitjan segle XIV i després va originar el Raval i el Passeig, de carrers més rectilinis que arriben fins a l’estació del tren o la carretera de Manresa. D’aquest cercle de muralles en resten vestigis de dos portals (el de Xorriguera i el de l’Hospital), bé que aquests corresponen a una reedificació dels murs feta entorn del 1584. L’element més antic és una gran torre quadrada adossada a l’antic hospital. L’antic mercadal es va originar a mitjan segle XIV, a l’extrem S de la població, on ara hi ha la Plaça Gran, a l’extrem de la qual els prohoms de la vila van erigir la capella de Sant Miquel, poc abans del 1356, amb una confraria i un sacerdot beneficiat. L’augment demogràfic que es produí durant el segle XVI a causa de la configuració de la vila antiga, amb els seus carrerons estrets i cases amb pòrtics tots encerclats per les fortificacions o muralles alçades entorn del 1580, feu necessari de desplaçar l’església parroquial de Sant Jaume al centre de la vila on era emplaçada l’antiga capella de Sant Miquel. Inicià l’obra el prior Francesc Sala (1597-1634) i es va acabar o almenys inaugurar al culte el 1639. La nova església és un notable edifici de la fi de l’època gòtica, composta d’una gran nau amb capelles laterals i una cripta sota el presbiteri per a contenir les restes de santa Calamanda, d’una gran veneració local i amb confraria pròpia. Vers l’any 1670 es va construir la seva façana i l’esvelt campanar d’uns 52 m que li fa costat, un dels més alts de Catalunya. Les obres duraren fins el 1720.

La vila continuà expandint-se pel Raval, on es creà una plaça nova i amples carrers en els camins que desemboquen en la carretera de Manresa i en l’estació del ferrocarril. El gran creixement que va experimentar Calaf des dels anys quaranta va fer envoltar la població de cases noves entorn de l’antic Raval i vers el sector de llevant; també es van renovar cases del sector antic. Aquest creixement va anar acompanyat d’una sèrie de millores en l’aspecte urbanístic de pavimentació de carrers i places, com la de l’antiga plaça del Mercat o de l’Església. A mig quilòmetre del centre urbà es localitza la urbanització de la Pineda, que tenia 195 h el 2005.

Ultra les restes de portals i muralles, l’església parroquial de Sant Jaume i la Plaça Gran, porticada, la vila de Calaf té alguns edificis notables, com l’antiga Casa Satorras (abans Casa Cortadelles), la Casa Servitge, la Casa Mensa, Cal Nadal, Cal Torrescassana, l’antic Hospital de la vila o el que resta del convent franciscà.

La Casa Cortadelles, situada al carrer de Sant Jaume, és un notable edifici neoclàssic del segle XVIII, amb columnes estriades i altres elements arquitectònics de pedra, que revela la importància dels antics estadants, notables comerciants de gra i una de les famílies més destacades de la vila. Els Cortadelles es dedicaren a administrar diversos pobles de la província de Terol i participaven com a intermediaris de l’arrendament dels drets del ducat de Cardona. La casa, que passà després a la família Satorras, conserva l’antic mobiliari i una notable biblioteca i arxiu.

Can Segarra és una noble casa que s’alça a l’extrem del carrer del Ravalet i dona a la plaça del Firal, lloc on se celebraven les fires de bestiar. Pertany a la família Figuerola, propietària de moltes terres de la població i que, com els Satorras, es dedicaven al comerç de productes d’artesania, gra i vi i administraven diferents poblacions del ducat de Cardona. Fill d’aquesta casa fou Laureà Figuerola i Ballester, ministre de finances durant la Primera República i president del Senat.

Can Torrescassana és una casa del carrer de Sant Jaume, que va fundar el doctor Raimon d’Abadal. Entre els fills de la casa cal destacar el doctor Isidre d’Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf. Un altre fill de la casa, Jaume d’Abadal i Camats, fou agraciat pel rei Carles II l’any 1675 amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. La casa canvià de nom en entrar-hi Joan Antoni Torrescassana, catedràtic de la Universitat de Cervera. Durant la guerra del Francès s’hostatjà en aquesta casa el general Vendôme i fou gràcies a la intervenció de Joaquim Torrescassana que es pogueren evitar molts estralls dels francesos a la comarca. El nom actual de la casa és Can Matrícules i es troba repartida entre diversos llogaters i botiguers.

La Torre de l’Arc de ldHospital és una altra casa situada a l’extrem del nucli urbà, a prop de la carretera de Solsona. Data de temps immemorial i antigament s’anomenà la Torre d’en Caselles. Fou reformada a la fi del segle XIX, però conserva encara una noble fesomia de típica casa de pagès catalana amb una façana de dotze arcades.

L’Hospital és una de les fundacions més antigues de Calaf, ja que existia des d’abans del 1559. Es troba al peu del castell i és un edifici sever, de pedra ben escairada, en el qual es destaquen una torre quadrada i un portal adovellat pel qual es puja al castell. Durant el segle XVIII es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic, i tenia l’obligació, imposada pels fundadors, d’acollir els malalts i els vells de la vila, amb preferència els de llinatge del fundador i del dotador, i després d’aquests, els pobres vianants. Fou restaurat el 1873, i de nou el 1884, i ocupat per religioses carmelitanes de la caritat. Aviat deixà de ser hospital i es convertí en un col·legi per a nenes. Aleshores la seva església es dedicà a la Mare de Déu del Carme. Les mares carmelitanes estigueren a Calaf fins el 1936. Després de la Guerra Civil de 1936-39, el col·legi fou dirigit per germanes dominiques de l’ensenyança. Fou abandonat el 1965, any en què les monges passaren a un nou edifici col·legi fet a la vila. Actualment s’ha rehabilitat com a centre cívic de la vila.

El convent de Sant Francesc, situat davant l’estació, ocupa, com ja s’ha dit, el solar de l’antic priorat de Sant Jaume. Els franciscans, establerts a Calaf el 1696, el van construir entre el 1715 i el 1729. L’església fou acabada entorn del 1750. El convent fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835; aleshores el seu edifici fou venut a particulars. Al final de la dècada del 1990 es trobava en estat d’abandonament.

La vida associativa de la vila de Calaf és força important, i entre les entitats més destacades cal esmentar el Casal de Calaf, fundat el 1925, que disposa d’una sala de teatre, i el Grup Excursionista de Calaf, a més de diverses societats i equips esportius. La institució amb més solera és la Unió Calafina, fundada el 1890, que el 1930 integrà una sala de teatre. Entre els locals culturals cal mencionar la biblioteca i l’arxiu municipial.

La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada de 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila.

Festes

La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada de 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Calaf

Enciclopèdia catalana