Arxiu diari: 19 Març 2020

Vilanova de Prades

Vilanova de Prades es un municipi de la comarca la Conca de Barberà (Tarragona)
A Vilanova de Prades hi anem el 15 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Conca de Barberà modifica

Breu historia del municipiVilanova de Prades és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà situat a l’extrem sud-occidental de la comarca, al límit amb les Garrigues, el Priorat i el Baix Camp. Així, confronta amb els termes de Vallclara, al NE, Prades (Baix Camp) per l’E i pel S, Cornudella de Montsant, al S, i Ulldemolins, a l’W (Priorat), i amb la Pobla de Cérvoles i el Vilosell, al N (Garrigues). 

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

 

Prades

Prades es un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)
A Prades hi anem el 15 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Baix Camp modifica

Breu historia del municipi

El terme de Prades ocupa l’extrem nord de la comarca. És limitat per la Febró (S), Capafonts (SE i E), Mont-ral (E, de l’Alt Camp), per Vimbodí (NE), Vallclara (N), Vilanova de Prades (NW) i en un punt per Montblanc (NE), tots quatre municipis de la Conca de Barberà, i Cornudella de Montsant (W i SW, del Priorat). Prades és situat al centre de les muntanyes del seu nom.

Les muntanyes de Prades, que han estat declarades espai d’interès natural, ocupen pràcticament tot el terme, el qual és, doncs, molt esquerp, entre els 900 i els 1.000 m d’altitud. El massís, que forma part de la Serralada Prelitoral Catalana, d’orientació general SW-NE, s’alça majestuós entre la Conca de Barberà i la cubeta del Priorat, separant les conques del riu de Siurana, afluent de l’Ebre, i del riu Brugent, afluent del Francolí per la dreta, que neix al SE del terme, format per la unió del barranc de l’Abellera amb els de Marçana i de Rams, que drenen els vessants sud-orientals del massís. Al S de la vila hi ha el coll de Prades (947 m), punt d’unió de les dues branques en què es troba subdividit. En l’alineació sud-occidental es destaquen la Gritella (1.089 m), al límit amb Cornudella (Priorat), i el pic de Cantacorbs (1.053 m), ja fora de la comarca, mentre que a l’alineació nord-oriental el massís culmina al tossal de la Baltasana (1.203 m), flanquejat a l’E per la mola d’Estat (1.126 m) i al N pel puig de Sales (1.046 m), tots al límit amb la Conca de Barberà. L’amfiteatre que formen les muntanyes de Prades al voltant de la vila és drenat per diversos barrancs (de la Font, de Tillans, dels Rossinyols, de Rius), que aflueixen per la dreta al riu de Prades (capçalera del riu de Montsant, afluent del de Siurana per l’esquerra); localment hi té la capçalera, al vessant septentrional, el Francolí.

L’únic nucli de població és la vila de Prades, que queda comunicada per diverses carreteres locals amb l’Espluga de Francolí i Vilanova de Prades, amb Albarca i Cornudella de Montsant i, a través del coll de Prades, amb Capafonts i la Febró.

El Poble

 La vila de Prades és al centre de l’altiplà del cim de les muntanyes, a 950 m d’altitud, perfectament comunicada amb camins directes, d’origen medieval, amb tots els pobles de la rodalia. La seva plaça porxada, d’una gran bellesa i molta anomenada, és una mostra de l’antiga esplendor; té una coneguda font esfèrica d’estil renaixentista. Segons Madoz, el 1846 conservava encara arruïnades lecases destruïdes per l’incendi del 1837 i tenia hospital i escola. De les seves antigues fortificacions resten només alguns trossos de muralla, basaments de torres i dos notables portals adovellats. Del castell de Prades solament resta el record (era ja totalment arruïnat i feia la funció de corral el 1929), a part alguns vestigis de la seva església, romànica, que era d’una nau amb absis rodó i finestra central esqueixada. És interessant l’església parroquial de Santa Maria, d’una gran nau, de transició del romànic —al qual pertany la porta lateral— al gòtic, amb elements renaixentistes, com la façana principal; l’absis és sisavat i té els angles reforçats per contraforts. Davant la porta lateral que s’obre vora el portal de la muralla hi ha una creu de terme, possiblement del segle XIII.

Prades La famosa font d’estil renaixentista

© FOTOTECA.CAT

Els edificis són de pedra vermella, la dita pedra esmoladora. Això ha fet que Prades sigui coneguda com la Vila Vermella. Als voltants s’han edificat modernament un bon nombre de xalets. El nucli vell de la vila de Prades ha estat declarat conjunt historicoartístic.Prades disposa de dues curioses exposicions permanents: una col·lecció de soperes i l’anomenat Racó d’en Manelic, que conté, a més d’una col·lecció de porrons, objectes d’etnografia popular local.

Festes

La vila aplega una bona quantitat de festes i actes tradicionals que s’han mantingut vigents al llarg dels anys. Celebren la seva festa major per santa Florentina, a l’octubre, i la festa major d’estiu al final d’agost, mes en què s’organitza també un concurs de gossos d’atura. Altres celebracions destacades són el Carnaval, amb la tradicional gitanada (comparsa de gent disfressada de gitanos); la festa de la Farigola, al maig, la festa de les castanyes, per Tots Sants, la festa d’inici de la campanya de la patata, al setembre, i la popular festa del Cava, pel juliol, en la qual és típic fer rajar xampany de la font de la plaça.

Sembla que era a Prades on es representava originàriament, el dia de l’Assumpció, el misteri del segle XV, actualment representat des del 1980 i el mateix dia a la Selva.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Pujalt

Pujalt es un municipi de la comarca de l’Anoia Anoia (Barcelona)
A Pujalt hi anem el 12 de febrer de 201

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Anoia modifica

Capital Pujalt modifica
Població
Total 210 (2019) modifica
• Densitat 6,69 hab/km²
Llar 70 (1553) modifica
Gentilici Pujalenc, pujalenca

Breu historia del municipi

El terme de Pujalt, de 31,43 km2 d’extensió, és al sector de ponent de l’altiplà de Calaf, al límit nord de la comarca de l’Anoia amb la de la Segarra i també al límit de la província de Barcelona i del bisbat de Vic. S’estén per una remarcable planura enlairada, un típic altiplà, a uns 750 m d’altitud, entre Conill, Sant Ramon i Estaràs. El terme és força homogeni en el sector de Pujalt i dels seus agregats de l’Astor i Vilamajor, i en canvi fa unes estranyes sortides al sector de Conill, pràcticament envoltat pel terme de Calonge de Segarra, i en el de la Guàrdia Pilosa, que arriba fins a tocar de les cases del poble de Sant Martí Sesgueioles.

L’altitud de l’altiplà fa que sigui un lloc d’àmplies panoràmiques vers els Pirineus, les crestes de Montserrat, les serres de Pinós i de Boixadors i els plans d’Urgell, i fa també que sigui un lloc especialment afectat pels vents. Aquesta altitud no priva, però, que el lloc sigui afectat per la boira baixa; hom diu que alguns hiverns havia arribat a durar 10 o 12 dies. També és típica la boira gebradora.

El municipi de Pujalt comprèn el poble de Pujalt, amb el terme del seu antic castell, l’antiga demarcació del castell de Montesquiu amb els sectors de l’Astor i Vilamajor, el terme de Conill, abans dels Cardona, i el de la Guàrdia Pilosa. Aquests dos darrers termes formaren municipalitats pròpies fins a mitjan segle XIX. També l’Astor fou abans independent amb la consideració de quadra. Dintre el terme antic de Pujalt hi ha els dos antics veïnats de les Torres de més amunt i de més avall i la petita quadra de la Ceriola, de dues cases, abans de domini dels rectors de Pujalt.

La principal via de comunicació del terme és la N-141 que uneix Cervera i Manresa, tot passant per Calaf. Aquesta carretera, que enllaça a Calaf amb l’Eix Transversal, passa per Conill i permet l’accés a Pujalt mitjançant un ramal. Al S del terme, un altre branc de la carretera de Sant Martí Sesgueioles a Sant Guim de Freixenet porta a l’Astor.

El Poble

El poble de Pujalt (770 m d’altitud) tenia 99 h el 2005. El castell de Pujalt corona un puig o mota de 773 m, pels vessants oriental i occidental del qual s’estén, graonada, la població. Sempre ha tingut el nom històric de Pujalt; el renom de la Mota és molt tardà i es refereix al puig que li fa de suport, no a l’edificació, de la qual només resten trossos de murs, una cisterna i, ja al pendent, on comencen els carrers del poble, els murs de la capella romànica de Sant Ponç, que sembla que correspon a la capella del castell. Moltes cases de la població s’han fet amb els carreus procedents dels murs del castell. La població abans era envoltada de muralles, de les quals resta alguna traça a prop de la capella de la Concepció, al carrer del Call i darrere el carrer Major. A la plaça Major, on es reunia el Consell del terme, hi havia un frontó o joc de la pilota, documentat des del segle XVII. Els carrers estrets i costeruts, amb alguns passos coberts, donen a la població un regust d’antigor. S’han restaurat algunes cases.

La capella de la Concepció, feta a l’entrada de la població, a tocar de la muralla, a partir del 1399, és una típica edificació de pedra, d’una nau amb volta apuntada i una curiosa espadanya, com un triangle de costats arrodonits, que li dóna un cert relleu. La presideix una notable imatge gòtica de marbre policromat, de la fi del segle XIV, que, tot i el títol de la Puríssima Concepció que té de sempre, representa la Mare de Déu, dreta, amb el Fill a l’esquerra que té un llibre obert a les mans. Es construí perquè la parroquial era extramurs i en tenia cura un sacerdot beneficiat, dit l’Animer. El 1546 a la vila hi havia un hospital situat a prop d’aquesta capella.

L’església parroquial de Sant Andreu de Pujalt, esmentada des del final del segle XI, entre les parròquies del bisbat de Vic, és situada fora de la vila, en un pla, a prop del qual s’ha fet la moderna rectoria i alguna altra edificació. Dista del poble uns 200 m. Originàriament era un temple romànic tardà, que fou consagrat un 27 d’abril d’un any desconegut i que ha sofert moltes modificacions, com la supressió de l’absis i la construcció d’un presbiteri que allarga la nau, l’erecció d’un campanar poligonal reconstruït en una bona part el 1871 i l’obertura de capelles laterals amb grans arcs. L’antic portal de la part de migdia es va tapiar, per obrir-ne al segle XVIII un a ponent. Antigament era coberta de lloses, que encara s’endevinen.

El poble de Pujalt (770 m d’altitud) tenia 99 h el 2005. El castell de Pujalt corona un puig o mota de 773 m, pels vessants oriental i occidental del qual s’estén, graonada, la població. Sempre ha tingut el nom històric de Pujalt; el renom de la Mota és molt tardà i es refereix al puig que li fa de suport, no a l’edificació, de la qual només resten trossos de murs, una cisterna i, ja al pendent, on comencen els carrers del poble, els murs de la capella romànica de Sant Ponç, que sembla que correspon a la capella del castell. Moltes cases de la població s’han fet amb els carreus procedents dels murs del castell. La població abans era envoltada de muralles, de les quals resta alguna traça a prop de la capella de la Concepció, al carrer del Call i darrere el carrer Major. A la plaça Major, on es reunia el Consell del terme, hi havia un frontó o joc de la pilota, documentat des del segle XVII. Els carrers estrets i costeruts, amb alguns passos coberts, donen a la població un regust d’antigor. S’han restaurat algunes cases.

La capella de la Concepció, feta a l’entrada de la població, a tocar de la muralla, a partir del 1399, és una típica edificació de pedra, d’una nau amb volta apuntada i una curiosa espadanya, com un triangle de costats arrodonits, que li dóna un cert relleu. La presideix una notable imatge gòtica de marbre policromat, de la fi del segle XIV, que, tot i el títol de la Puríssima Concepció que té de sempre, representa la Mare de Déu, dreta, amb el Fill a l’esquerra que té un llibre obert a les mans. Es construí perquè la parroquial era extramurs i en tenia cura un sacerdot beneficiat, dit l’Animer. El 1546 a la vila hi havia un hospital situat a prop d’aquesta capella.

L’església parroquial de Sant Andreu de Pujalt, esmentada des del final del segle XI, entre les parròquies del bisbat de Vic, és situada fora de la vila, en un pla, a prop del qual s’ha fet la moderna rectoria i alguna altra edificació. Dista del poble uns 200 m. Originàriament era un temple romànic tardà, que fou consagrat un 27 d’abril d’un any desconegut i que ha sofert moltes modificacions, com la supressió de l’absis i la construcció d’un presbiteri que allarga la nau, l’erecció d’un campanar poligonal reconstruït en una bona part el 1871 i l’obertura de capelles laterals amb grans arcs. L’antic portal de la part de migdia es va tapiar, per obrir-ne al segle XVIII un a ponent. Antigament era coberta de lloses, que encara s’endevinen.

Des del 2004, vora Pujalt s’han dut a terme tasques de recuperació d’un antic campament d’instrucció militar republicà, amb l’objectiu d’acondicionar-lo per a la seva visita. S’ha de complementar amb un centre d’interpretació.

Des del 2004, vora Pujalt s’han dut a terme tasques de recuperació d’un antic campament d’instrucció militar republicà, amb l’objectiu d’acondicionar-lo per a la seva visita. S’ha de complementar amb un centre d’interpretació.

Festes

La festa major se celebra a l’agost, i la festa de Sant Andreu, patró del poble, al començament de desembre. A finals de maig se celebra, des de 1999, la Fira de la Transhumàancia

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

La Poble de la Massaluca

La Poble de la Massaluca es un Municipi de la Comarca de La Terra Alta (Tarragona)
A La Poble de la Massaluca hi anem el 4de decembre del 201

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Terra Alta modifica
Població
Total 318 (2019) modifica
• Densitat 7,33 hab/km²
Llar 39 (1553) modifica
Gentilici massalucà, massalucana

Breu historia del municipi

El municipi de la Pobla de Massaluca, de 43,40 km 2 d’extensió, es troba al sector septentrional de la comarca, en contacte amb la Ribera d’Ebre i el Matarranya.

Marca aquest límit septentrional primer el curs del Matarranya —plenament afectat per la cua del pantà de Riba-roja i que desaigua ací a l’Ebre— i després, en la llargada d’un km, el mateix Ebre, també afectat pel pantà (la Pobla de Massaluca és l’únic municipi de Terra Alta en contacte amb aquest riu).

El municipi limita al N amb els termes de Faió (Matarranya) i Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre) i a l’W amb el municipi de Nonasp (Matarranya). Per la banda de llevant marca el límit amb el municipi de Vilalba dels Arcs la vall de Voravall, mentre el límit meridional (amb Batea) passa pel Mas de Valons vers el Mas de Folquer, el Mas del Guapo i fins el de Victorià; l’occidental (amb Nonasp) segueix aproximadament la carena de la dreta de la Vall Major.

Una sèrie de serrats, en direcció S-N, avancen vers els dos rius esmentats. Aquests serrats, que superen els 300 m al cap de la Costa de la Pobla de Massaluca (328 m) i al tossal de Santa Madrona (374 m), al SW del poble, formen en part la paret del sud del pantà de Riba-roja. A més del barranc de Voravall, solquen el territori altres cursos d’aigua intermitents que desguassen al Matarranya, a l’Ebre o a la mateixa vall de Voravall, el principal dels quals és la vall del Xitco. 1 085 h del terme municipal són incloses a l’espai de Riba-roja, espai inclòs en el Pla d’Espais d’Interés Natural.

Els materials que formen les terres septentrionals que es troben a tocar de l’Ebre es van constituir en el Cenozoic, durant l’època oligocènica, i els de les terres meridionals, en el Miocè; tots, però, durant el Terciari.

Biogeogràficament, al terme hi predomina una vegetació potencial de tipus mediterrani, a les terres nord-occidentals hi ha un domini de la màquia de garric i arçot, mentre que a la resta del terme es pot parlar d’un domini potencial del carrascar.

El poble i cap administratiu de la Pobla de Massaluca és l’únic nucli de població del terme. El municipi ha estat tradicionalment marginat de les vies principals de comunicació. La principal via és la carretera local que, procedent de Gandesa i de Vilalba dels Arcs i després de travessar el Matarranya, va vers Faió i Mequinensa. Aquesta es bifurca també vers el NE, cap a Flix (Ribera d’Ebre). La línia del ferrocarril de Barcelona a Madrid per Casp passa pel N del terme, seguint el curs del riu Matarranya i creuant la carretera que va de la Pobla a Faió, on té l’estació de tren anomenada Faió-la Pobla de Massaluca.

L’origen del topònim, segons Morera, indica una població formada després de la restauració cristiana amb una carta de franqueses o privilegis per a facilitar el repoblament de la zona, carta que en tot cas no es conserva. Massaluca és un topònim d’evident arrel aràbiga; correspon a una partida pròxima, entre els termes de Batea i Vilalba dels Arcs, que en la pronúncia popular es coneix pel Massalucà, amb l’accentuació etimològica, derivada, segons Coromines, d’un antic Massalcalà (“hostal del castell”). Fins al segle XVII no es troba cap document amb el compost de la Pobla de Massaluca. És durant aquest segle, a la seva darreria, quan hom pot veure en l’arxiu parroquial de Vilalba dels Arcs tots dos topònims units, ben segur per diferenciar-los d’alguna altra població també coneguda per la Pobla.

El Poble

El poble de la Pobla de Massaluca es troba a 363 m d’altitud, al sector meridional del terme, estès al llarg del costat esquerre de la carretera de Gandesa a Faió. El lloc pertanyia inicialment al gran terme de la batllia de Miravet i vers el 1531 passà a ser membre de la comanda hospitalera de Vilalba dels Arcs. Restà apartat dels esdeveniments bèl·lics a l’edat moderna. Centra el poble la plaça Major i l’església parroquial de Sant Antoni Abat, edifici format per una nau i construït dins les estructures del gòtic tardà amb una volta de creueria amb nervadures ben marcades i façana posterior. El campanar, de torre, és de base quadrada. Els carrers del poble són estrets i irregulars i encara es conserven alguns antics casals.

En un turó al SW del poble, s’aixeca el santuari de Santa Madrona, petit edifici probablement del segle XVIII, d’una nau, campanar d’espadanya i porta adovellada, centre de devoció popular.

Festes

El 17 de gener, per Sant Antoni Abat, se celebra la festa major i el 15 d’agost, la Mare de Déu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

La Poble de Segur

La Poble de Segur es un Municipi del Pallars Jussà (Lleida)
A La Poble de Segur hi anem el 14 d’agost de 201

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Pallars Jussà modifica

Capital la Pobla de Segur modifica
Població
Total 2.984 (2019) modifica
• Densitat 90,98 hab/km²
Llar 51 (1553) modifica
Gentilici Poblatà, poblatana modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de la Pobla de Segur, de 32,85 km2 d’extensió, és el centre geogràfic i econòmic de la Conca de Dalt, o Conca de la Pobla de Segur, el sector septentrional de la Conca de Tremp.

La Noguera Pallaresa marca el límit de la banda de llevant des que entra al terme, ja al tram final de l’espectacular estret de Collegats (que separa les dues comarques pallareses), aigua amunt del barranc de Sant Pere fins al S de Sant Joan de Vinyafrescal, a la riba dreta del pantà de Sant Antoni. El riu separa el terme de la Pobla de Segur dels de Baix Pallars (Pallars Sobirà) i Conca de Dalt. La vall baixa del Flamisell, des de la sortida del congost d’Erinyà fins a la confluència amb la Noguera, forma el límit amb Salàs de Pallars (S) i les terres de Toralla i Serradell (enclavament de Conca de Dalt, a l’W). Marquen el límit septentrional el terme de Senterada i els vessants meridionals de la serra de Peracalç, que separa les terres de la Pobla de les de Montcortès de Pallars i Peramea (Baix Pallars).

Les altures de la banda nord es troben, en general, per damunt dels 1.000 m, en un territori abrupte i trencat de calcàries mesozoiques flanquejades al S per conglomerats. En aquest sector hi ha la serra de Peracalç, una de les serres interiors dels Prepirineus dins l’alineació de les serres de Sant Gervàs (W) i del Boumort (E), la qual forma les parets de l’estret d’Erinyà (W) sobre el Flamisell i les de Collegats (E) sobre la Noguera Pallaresa. Aquesta serra assoleix els 1.478 m a la roca de Sant Aventí, tot just al límit del terme amb les terres de Montcortès de Pallars (Baix Pallars). En aquest sector també hi ha el tossal de Rocs (1 408 m). El sector pla de la conca, format per margues i algunes argiles del darrer Mesozoic i de l’eocè, a la vall del Flamisell i als vessants de la dreta de la Noguera, sobrepassen de poc els 500 m.

Vista general de la Pobla de Segur

© FOTOTECA.CAT

Els barrancs que davallen de la serra de Peracalç vers el Flamisell, com és el cas del barranc de Gelat, o vers la Noguera, com és el cas dels de Montsor i Sant Pere, són poc importants. El barranc de Sant Pere o de les Maleses rep les aigües del barranc de Queralt per la dreta. També són poc importants el barranc de Mascarell, que des de la serra de Sant Salvador va a parar al Flamisell per la dreta, i el barranc de Puimanyons, que davalla de la serra de Santa Magdalena, i el de Santa Cecília i el de la Fontfreda, que davallen des del serrat dels Segalins. Aquests tres darrers barrancs desguassen al pantà de Sant Antoni per la riba dreta.Pel que fa a la vegetació potencial, predomina el bosc de roure valencià als cursos dels rius; a les terres altes, el bosc de roure martinenc, i al sector de l’estret, el carrascar. Com a nota curiosa del municipi cal destacar l’oma de la Borda del Ros, arbre monumental de més de 400 anys que es troba a peu de carretera, en direcció a Gerri de la Sal, a tocar de la Borda de Ros, antic hostal de traginers.

El terme comprèn la vila de la Pobla de Segur, situada a la confluència del Flamisell amb la Noguera Pallaresa, poc abans del pantà de Talarn o de Sant Antoni, i els pobles de Sant Joan de Vinyafrescal i Puimanyons i el nucli de Montsor.

Travessa la vila la carretera C-13 que, procedent de Balaguer i Tremp, ressegueix el curs de la Noguera Pallaresa i enfila cap al N a través de l’estret de Collegats en direcció a Sort (tram de la N-260) i Esterri d’Àneu. La N-260 segueix el curs del Flamisell des de la Pobla de Segur fins al Pont de Suert i després passa pels colls de la Creu de Perves i de Llevata, on s’uneix amb la N-230 a la Vall d’Aran pel túnel de Viella. La mateixa N-260 és el camí obligat cap a la Vall Fosca (Cabdella) des del ramal que surt més al N, a Senterada. D’altra banda, no fou fins el 1951 que arribà a la Pobla la línia de ferrocarril procedent de Lleida (en servei des del 1924 només fins a Balaguer), que donà impuls al comerç local. La popularització del vehicle privat durant els anys seixanta i setanta afectà negativament el tren de la Pobla, i el 1984 el govern espanyol decidí tancar la línia perquè era deficitària, cosa que finalment s’evità gràcies a la campanya “Volem lo tren”, sorgida entre els veïns del Pallars i de la Noguera. El 2005 la línia Lleida-la Pobla de Segur passà a ser titularitat de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que dugué a terme la restauració del traçat (2006-07). Arran de la reducció de la freqüència de pas, des del 2012 es reprengueren les campanyes contra l’amenaça de tancament. El 2016, una vegada recuperada la normalitat, la línia començà a operar amb trens nous, que, com els històrics des del 1968, són impulsats per màquines dièsel. La línia ha estat reconvertida per a usos turístics (“Tren dels llacs”).

El Poble

 El nucli antic havia estat fortificat: les cases formaven un recinte (amb la pLa vila de la Pobla de Segur (524 m i 2.974 h el 2005) és situada entre el Flamisell (W) i la Noguera Pallaresa (E), a l’indret immediatament anterior a la seva conflart exterior sense obertures) que fins a mitjan segle XVIII (segons la resposta al qüestionari de Zamora) es tancava només per dues portes. La plaça de la Pedrera (a ponent, on es reunia en temps antics el comú) comunica amb la del Mercat pel carrer Major, on hi havia la casa de la vila i la Casa Berenguer (que fou després Col·legi de la Sagrada Família), paral·lel a l’antic carrer del Forn (avui de Llorens i Torres). A la plaça del Fossar Vell, al Raval, hi hagué la primitiva parròquia, on, segons la tradició, la Mare de Déu de la Ribera es volgué deturar pujant del riu i on havia estat trobada. No se’n conserven pràcticament restes, però un plafó de ceràmica modern, del 1954, en recorda l’emplaçament. Una altra plaça s’obre davant l’església moderna, i els antics barris del Raval, la Farratgeta i Oran són compresos avui en la vila moderna. Les principals artèries són l’avinguda de Sant Miquel del Pui, la de Mossèn Jacint Verdaguer, la de Catalunya i la dels Pirineus, que enllaça les carreteres de Sort i del Pont de Suert. Hom distingeix també la zona turística anomenada la “Ciutat de Vacances”, que és dins el triangle format per l’avinguda de l’Estació, el riu Flamisell i el llac de Sant Antoni.

L’església parroquial de la Mare de Déu de la Ribera, que substituí l’antiga, fou projectada a partir del 1768 (per Joan Serena i Lino Torres), s’inicià el 1771 i es beneí el 1783. És un ampli edifici classicitzant, de 41 m de llargada amb tres naus, creuer coronat per una cúpula i una façana austera amb un esvelt campanar adossat a la paret dreta, de torre octagonal. Després de l’incendi del 1873 provocat pels carlins, l’altar barroc i la imatge de la Mare de Déu de la Ribera foren refets, però la Guerra Civil de 1936-39 comportà una nova destrucció de tota la decoració interior de l’església. Tanmateix s’iniciaren diversos projectes de restauració, entre els quals cal destacar les pintures murals del presbiteri realitzades per Enric Porta, el qual decorà altres altars laterals; la nova imatge de la Mare de Déu de la Ribera per Josep Borrell i Nicolau; el projecte de l’altar major per Francesc Folguera i, d’altra banda, la neteja de la façana de l’església.

Façana principal de la Casa Mauri, actual seu de l’ajuntament de la Pobla de Segur

© ARXIU FOTOTECA.CAT

Entre els edificis interessants de la població cal remarcar la Casa Mauri, seu de l’ajuntament i gran casal modernista bastit al principi del segle XX per Ramon Mauri Arnalot i, d’altra banda, l’antic molí de l’oli que pertanyia a l’antiga Casa Mauri i on hi ha una sala d’exposicions. A la façana del molí hi ha una escultura de marbre, de Josep Llimona, que representa Sant Josep. Un altre edifici és el Comú de Particulars, que data dels anys trenta i revela la influència del GATCPAC.

Festes

Pel que fa al folklore, el quart cap de setmana de juliol se celebra la festa major a la vila de la Pobla de Segur. També al juliol, des del 1979, el primer diumenge s’escau la diada dels Raiers, que rememora l’antiga activitat de baixar fusta pel riu. La baixada es fa al llarg de 6 km, des de la resclosa de Llania fins al Pont de Claverol. Després de la baixada es fa un dinar de germanor. El dia de Sant Antoni (17 de gener) els pagesos i ramaders organitzen la benedicció d’animals. El 21 de gener es fa un aplec a l’ermita de Sant Fruitós. El 8 de maig es fa festa i un aplec a l’ermita de Sant Miquel del Pui, patró de la vila. Una altra festa major se celebra el 18 de juny, per un vot a la Mare de Déu de la Ribera fet el 1765 amb motiu d’una epidèmia. El 13 desembre es fa un aplec a l’ermita de Santa Llúcia.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana