Arxiu diari: 11 abril 2020

Sant Joan de les Abadeses

11 abril 20202011, Municipis Ripollès, Provincia Girona, Sant Joan de les AbadesesPere Gasso

Sant Joan de les Abadeses es un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)

A Sant Joan de les Abadesas hi anem el 17 de setiembre de 2011

Dades del Municipi


Vegueria	Comarques gironines
Comarca	Ripollès
Capital	Sant Joan de les Abadesses
Població
Total	3.232 (2019)
• Densitat	60,19 hab/km²
Llar	84 (1553)
Geografia
Superfície	53,7 km²
Altitud	773 m

Breu historia del municipi

L’extens municipi de Sant Joan de les Abadesses (53,6 km²) limita al N per una petita franja amb Camprodon, al NE amb Sant Pau de Segúries, a l’E amb la Vall de Bianya (Garrotxa) i al SE amb Riudaura (Garrotxa). Al S confronta amb Vallfogona de Ripollès i d’aquí fins al SW amb Ripoll. Tota la part compresa entre el SW i el N limita amb Ogassa.

Sant Joan de les Abadesses centra el sector de la vall del Ter limitada a NE per la confluència del torrent de Quatrecases amb el Ter i al SE per la confluència del torrent de Ribamala també amb el Ter.

Forma una típica vall dels Prepirineus de direcció NE-SW, estesa entre els vessants meridionals del Taga i de la Serra Cavallera, al N, i els vessants septentrionals de la serra de Puig Estela i el turó de Castelltallat, al SE. El terme de Sant Joan té un apèndix, a llevant del turó de Castelltallat, que s’endinsa cap a la comarca de la Garrotxa a la capçalera de la Vall de Bianya, on és situat el veïnat de Santa Llúcia de Puigmal.

És una vall gerda, coberta de pastures (que ocupen gradualment les coromines dels masos que es despoblen als vessants de la vall) i de boscs de pins, roures o faigs als llocs més alts.

El cap del municipi és la vila de Sant Joan de les Abadesses. El municipi comprèn, a més, dues colònies fabrils: la Colònia Llaudet i la Colònia Jordana; avui només resta en activitat la fàbrica, mentre que els habitatges no s’utilitzen. La resta del terme és disseminat.

La vida es concentra al fons de la vall i a la vila de Sant Joan, al llarg del Ter i de la carretera (antiga comarcal C-151, ara C-26 i C-38) de Ripoll a Camprodon i al coll dcAres (que permet d’arribar al Vallespir). Una altra carretera important és la de Sant Joan a Olot per Sentigosa, que enllaça al coll de Caubet amb la carretera que ve de Ripoll i que comunica el Ripollès amb la Garrotxa i amb les terres gironines.

Una altra via d’accés era el ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, construït entre 1875-80 per la Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses, companyia que explotava les mines de carbó de Surroca i Ogassa, un dels primers motors de desenvolupament de la vall. Actualment el tren ja no passa per Sant Joan, sinó que arriba a Ripoll, per seguir després en direcció a França. El tram Sant Joan-Ripoll va anar caient en desús fins al seu definitiu tancament l’any 1980.

El Poble

La vila de Sant Joan de les Abadesses (3 284 h el 2005), nom que perdura des del segle XI (el monestir al seu inici s’anomenà Sant Joan de Ripoll), es troba a la confluència del Ter amb la riera d’Arçamala, a redós del seu notable monestir. La primitiva església parroquial fou dedicada als màrtirs romans sant Joan i sant Pau (popularment fou coneguda primer per Sant Joanipol i després per Sant Pol), prop de la riba del Ter i l’antic pont medieval, al vell camí de Ripoll a Camprodon.

A la sagrera d’aquesta església es formà el nucli primitiu, que al segle XII ja devia tenir força vitalitat, per tal com en aquest segle es construí, en 1128-38, el notable pont (restaurat el 1309, novament després dels terratrèmols del segle XV i fet volar el 1939, i reconstruït amb fidelitat al pla original, aprofitant els elements possibles, en 1972-76, per l’arquitecte Francesc Pons i Sorolla, a càrrec del Servei de Monuments), i al voltant del 1150 es reféu l’església de Sant Pol. Aquesta, destruïda també el 1936, ha estat restaurada només en les parts que restaren dretes de l’edifici primitiu, és a dir, la capçalera triabsidal, amb un campanar tardà sobre seu, i la portada, amb un interessant timpà esculpit; s’ha precisat l’àmbit dels murs romànics i s’han suprimit els afegitons i altars laterals fets en època barroca (vers el 1758). Deixà d’ésser parròquia l’any 1851, quan fou suprimida la col·legiata instal·lada a l’església de l’antic monestir, que passà a detenir la parroquialitat de la vila.

A l’indret anomenat el Vinyal, entre el monestir, la vila vella i la riera d’Arçamala, es creà a partir del 1206 un nou agrupament urbà. El 1244, quan el nou nucli ja tenia 37 famílies, l’abat Ramon de Blanes va fortificar-lo amb muralles i concedí franqueses i immunitats als nous residents i als qui vinguessin a poblar-lo. Així es formà la vila nova, de carrers rectilinis entorn d’un mercadal o plaça porticada per tres costats, on se celebrava mercat els dimecres des de la concessió del rei Jaume I, el 1230.

La instal·lació de les petites manufactures menestrals, de la industrialització del principi del segle XX, fou un fet important per a la renovació urbanística de la vila amb el pla del 1892 i el de Jeroni Martorell, del 1925. Sobretot els canvis que s’esdevingueren amb la reindustrialització dels anys 1950 van donar un nou impuls a la vila, que fou encertadament renovada i urbanitzada i constituí alhora, pel prestigi històric i per la riquesa monumental, una de les fites notables de la ruta del romànic pirinenc i lloc de pas turístic, gràcies a la ruta internacional del coll d’Ares.

L’any 1927 hom inaugurà la font monumental, projecte de Jeroni Martorell, coronada per un cavaller que segons el programa de la festa major d’aquell any diu que es tracta del comte Guifre, però que la fantasia popular digué que era el comte Arnau, i recentment s’ha dedicat una font al compositor santjoaní Jaume Nunó i Roca (1824-1908), emigrat a Cuba i autor de la música de l’himne nacional mexicà.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

Sort

11 abril 20202011, Municipis Pallars Subirà, Provincia Lleida, SortPere Gasso

Sort es un Municipi del Pallars Sobirà (Lleida)

A Sort hi anem el 14 d’agost de 2011

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Alt Pirineu i Aran
Comarca	Pallars Sobirà
Capital de	Pallars Sobirà
Total	2.149 (2019)
• Densitat	20,44 hab/km²
Llar	195 (1553)
Geografia
Superfície	105,13 km²
Altitud	692 m

Breu historia del municipi

El municipi de Sort, de 105,05 km², comprèn el terme tradicional de Sort (13,9 km²), les terres municipals de Llessui (53 km²) i Enviny (31,7 km²), annexades el 1970, i les d’Altron (6,5 km²), el 1976. El terme s’estén per la ribera de Sort, la vall del barranc de Montardit i pràcticament tota la Vall d’Àssua. Limita al N amb el terme d’Espot, a l’E amb Rialb, al S i al SW amb Soriguera, i a l’W per la collada de les Forques, amb Baix Pallars i la Torre de Cabdella.

El terme comprèn, a més de la vila de Sort, cap del municipi i capital tradicional del Pallars Sobirà, els pobles d’Altron, Bernui, Enviny, Llarvén, Llessui, Montardit de Dalt, Olp, Ribera de Montardit, Saurí i Sorre, els llogarets de la Bastida de Sort i Pujalt, la caseria de Bressui, els masos de Castellviny, el despoblat de Pernui, les restes del despoblat d’Espós, el veïnat de la Torre i els antics llocs de Torena i Menauri.

L’eix de comunicació principal és la carretera C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu, que segueix el curs de la Noguera Pallaresa per la dreta; aquest eix pren el nom de N-260 entre Sort i la Pobla de Segur. Des de Sort, la N-260 es dirigeix vers Soriguera i, després del port del Cantó, a Adrall i cap a la Seu d’Urgell. De l’eix principal (C-13, N-260) surten carreteres locals, una a Montardit, Llarvén i Enviny, i una altra a Altron, Sorre, Bernui, Saurí i Llessui, en la qual hi ha un ramal vers Olp.

Olp i Enviny són unides per una carretera que passa per Pujalt. La línia de ferrocarril, que havia de seguir tota la Noguera Pallaresa, no ha passat de la Pobla de Segur.

El Poble

La vila de Sort (692 m d’altitud; 1 655 h el 2001), és situada a banda i banda del riu, amb el nucli vell en un coster, a la dreta. Mostra clarament a través de la seva estructura tres èpoques principals en les quals es va afermar i va créixer. El nucli originari era situat entre el castell, que marcava el límit NW de la primitiva vila, i el carrer Major o eix per on passava l’antic camí ral: el limitaven al N el carrer i la plaça de l’Ereta i el carrer de les Eres o del Cementiri, que acaba a la plaça Major. El nucli era format pels carrers de Sota Muralla i del Camí del Castell, els tres carrers d’Amunt, del Mig i Major i algunes travessies com la travessia de la Costa i el carrer i la placeta del Forn. Era un sector de carrers estrets i costeruts, d’edificis antics. Aquesta era la vila de Sort entre els segles XIII i XVIII.

El castell de Sort o castell dels Comtes de Pallars encara manté externament una certa presència i conserva un sector d’obra medieval (del segle XI al XII), amb dues torres rodones i un portal d’amples dovelles, un xic més tardà (aquesta part vella demostra evidents obres tardanes d’ampliació), i un ample mur amb finestrals gòtics i dues finestres coronelles, que es va aixecar al segle XV, segurament a càrrec dels Cardona, marquesos de Pallars. El castell fou testimoni dels fets ocorreguts el 1281 i el 1297 amb motiu de les lluites dels comtes de Pallars i d’Urgell contra Pere II i contra la invasió de Roger de Comenge, que pretenia el domini del Pallars Sobirà. Més tard fou residència del governador del marquesat de Pallars i presó del marquesat. Al principi del segle XVIII ja s’havia abandonat i era una ruïna total. El 1842 el duc de Medinaceli cedí el solar per a cementiri, causa de la definitiva destrucció dels murs interiors, ja que només es mantingueren els murs perimetrals com a tanca del cementiri; el seu àmbit s’amplià encara el 1866, i fou abandonat totalment quan es va construir el nou cementiri, sobre la carretera. Al costat de l’antiga porta tapiada del castell, la Diputació de Lleida va col·locar el 1966 una placa de marbre que fa memòria dels antics comtes de Pallars fins el 1489 i de la tradició que fa néixer sant Ot, bisbe d’Urgell, en aquest solar o castell.

Façana de l’església parroquial de Sant Feliu de Sort

L’església parroquial de Sant Feliu, amb el cementiri, quedava fora del nucli inicial, al SW de la vila, al lloc on es formaria des d’avançat el segle XVIII el nucli del Raval. Aquesta església, a l’entrada de la població, és un edifici poc característic, amb una façana en una bona part renovada i sense d’ornamentació i un campanar esvelt, acabat amb coberta piramidal. Fou construïda vers el 1630 sobre una església anterior, al mateix indret. A l’interior s’obre una ampla nau amb capelles laterals, presidida per un retaule neoclassicista fet després del 1945 (arran de la guerra civil de 1936-39 va perdre els antics retaules i el mobiliari). No és documentada fins el 1280, que ja formava part del deganat de Montenartró. Sense arribar mai a col·legiata, tingué, però, a partir del segle XVI, una comunitat de beneficiats o preveres.A causa del creixement experimentat a partir de mitjan segle XVIII, es crearen l’esmentat Raval i la plaça Major, entre el cementiri i l’entrada del carrer Major, i la plaça de Sant Eloi, a l’extrem del carrer de l’Ereta. Es construí una forta muralla darrere les cases de la part dreta del carrer Major, a tocar del riu, on s’obrien el portal del Riu de Baix i el portal del Riu de Dalt, aquest a l’extrem del carreró dels Valls.

Una segona etapa urbanística s’inicià a partir del 1910 amb motiu de la construcció de la carretera de Lleida a la Vall d’Aran, que va romandre més de deu anys estacionada a Sort. Per tal d’evitar l’estretor del carrer Major, hom va guanyar un tros al riu, que va desplaçar vers el passeig de la Pallissa i la placeta de Santa Anna, situats a l’altra banda del pont, fins al curs de l’antic canal del Torrent, que regava les hortes situades en aquest sector. Així va néixer una nova i ampla artèria, l’actual avinguda dels Comtes de Pallars, amb nous edificis. Aquesta avinguda, que toca a la plaça Major, a la qual ara s’accedeix per una àmplia escalinata on hi ha el monument al general Josep Moragues, permet també de veure la façana de l’església parroquial, precedida d’una placeta on abans hi havia el fossar, traslladat el 1842 al solar de l’antic castell comtal. Alguns edificis construïts al peu de carretera guarden l’empremta de la fi de l’època modernista, com el Xalet Emiliana (1920-21), i d’altres de més tardans, com l’edifici de la Caixa de Pensions, obra de Josep M. Pericas (1942-55). Aquesta avinguda és un seguit d’establiments, evidentment encarats al turisme, mentre que el carrer Major, continua oferint l’aspecte de la vila setcentista.

La Sort moderna, composta d’una sèrie de cases de blocs i edificacions, s’ha fet a l’altra banda, a l’esquerra de la Noguera, a l’entorn de la carretera que porta a Vilamur i a la Seu d’Urgell, i també paral·lelament a l’avinguda dels Comtes de Pallars. El riu, que abans era una frontera, és ara un eix del poble i els seus costats s’han enjardinat.

La vila de Sort havia tingut antigament algunes capelles secundàries, com la de Sant Eloi, que donà nom a una plaça i que el 1839 es va convertir en presó del partit judicial; la del Calvari, ensorrada el 1853; la de la Soledat a la Casa Misser, i la de Santa Anna, a poca distància del pont, que va donar nom a un petit grup de cases fet allà, però que es va aterrar modernament. El pont antic, que relligava Sort amb el raval de Santa Anna i la carretera de Vilamur, era un antic pont gòtic que fou destruït en part per una riuada el 1842 i acabat de fer desaparèixer en la moderna desviació del riu. Ara només en resta la capella de Sant Sebastià, dintre una casa a l’extrem del carrer del Raval, aixecada el 1717 i reformada el 1833.

La població té algunes cases antigues com la d’Eudald, feta el 1613, o la dels Perenya. El 1873 es va traslladar a Sort per tres anys el seminari d’Urgell, amb motiu de la tercera guerra Carlina, i es va instal·lar a la Casa Gallimot, coneguda per això com el Col·legi. També hi ha al carrer Major una casa antiga, la dels Girald, senyors de Bressui, on una làpida diu que hi va néixer Josep Moragues i Mas, el general austriacista que lluità aferrissadament contra les forces de Felip V a Sort, a la Seu d’Urgell, d’on fou governador, i a Barcelona. Pres quan intentava de fugir per mar, després de la caiguda de Barcelona, fou ajusticiat al març del 1715 i el seu cap fou exposat molts anys en una gàbia davant el portal de Mar de Barcelona. Tanmateix, és cosa comprovada que fou fill del mas de Can Moragues de Sant Hilari Sacalm (on fou batejat i residí anys), prop de la parròquia de Joanet; posteriorment anà a viure a Sort perquè s’havia casat amb la pubilla sortenca Magdalena de Girald (abans del 1705) i va edificar la Casa Gaió, que té el seu escut d’armes.

Festes

Sort és també un centre on es troben una sèrie d’iniciatives culturals locals i comarcals dirigides per les nombroses entitats culturals i esportives de la vila. Entre els equipaments culturals cal destacar l’Arxiu Històric Comarcal de Sort, el qual recull documents des del segle XIV al segle XX, l’Escola Municipal d’Art, la Biblioteca Municipal de Sort i la Casa Xorret, punt d’informació juvenil i local social.

La Noguera Pallaresa és un centre amb un gran atractiu per a l’esport de la pesca, i de manera especial per al piragüisme; el Ral·li Turístic Internacional de la Noguera Pallaresa de Piragüisme (se celebra dins del Festival del Riu), es fa cada any a finals de juliol i atreu piragüistes d’arreu del món. Aquesta prova esportiva i d’altres, com el Descens de la Mare de Déu d’Agost, motivaren la creació de l’Escola de Piragüisme. Al mig de la població hi ha el camp de regates l’Aigüerola.

A Sort hom celebra el Carnestoltes amb l’arribada del personatge del Requinquà i es fa el ball de la Passa. També és tradicional el ball del Contrapàs. El dimarts de Carnestoltes es fa una calderada comunitària. Es fa festa major el dia 1 d’agost, per sant Feliu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Sarral

11 abril 20202011, Municipis Conca de Barberà, Provincia Tarragona, SarralPere Gasso

Sarral es un Municipi de la Comarca de la Conca de Barberà (Tarragona)

A Sarral hi anem el 11 de Juno de 2011

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Camp de Tarragona
Comarca	Conca de Barberà
Total	1.548 (2019)
• Densitat	29,54 hab/km²
Llar	199 (1553)
Gentilici	Sarralenc, sarralenca

Breu historia del municipi

Situat al sector nord-oriental de la Conca de Barberà estricta, tenia 35,03 km² fins que el 1972, s’annexà el municipi de Montbrió de la Marca (de 17,32 km²). El municipi actual limita amb els termes de Forès, Rocafort de Queralt i Conesa al N, les Piles al NE, Pontils a l’E, el Pont d’Armentera i Cabra del Camp (aquests dos, de l’Alt Camp) al SE, Barberà de la Conca al S i SW i Solivella a l’W. El terme actual s’estén per la serra que separa la conca del riu d’Anguera de la del Gaià (entre el coll de Deogràcies al N i els vessants septentrionals de la serra del Cogulló al S) i pels vessants meridionals de la serra de Forès. Aquesta serra, juntament amb la del Cogulló, emmarca les dues valls del terme, la del riu de Vallverd i la del riu d’Anguera. El riu de Vallverd neix a la serra del Clot, travessa Vallverd de Queralt, tot prenent el seu nom, segueix paral·lelament pel límit occidental del terme i acaba endinsant-se altre cop en direcció NE-SE, tot buscant la unió amb el riu d’Anguera, aigües avall de la vila. Aquest darrer neix a l’extrem SE del terme, a la serra del Cogulló (879 m d’altitud), i el travessa en direcció E-W. Hi ha nombroses fonts que brollen a tot el territori: la font de l’Ermita, al costat de l’ermita dels Sants Metges, la font del Salt i la font del Cano, prop del riu d’Anguera, la font de l’Espinac, al bosc del Cano, i la font d’en Clau (ferrosa i sulfurosa), entre d’altres.

El terme comprèn, a més de Sarral, cap de municipi, l’esmentat nucli de Montbrió de la Marca, el llogaret de Vallverd i el despoblat d’Anguera. El principal eix de comunicació és la carretera C-241 de Montblanc a Igualada i Manresa, que segueix paral·lela al curs del riu de Vallverd. Des de Sarral surt una carretera local cap a Cabra del Camp i el Pla de Santa Maria, i, vers el N, una altra enllaça amb la C-14 de Montblanc a Tàrrega i Artesa de Segre.

Segons l’etimologia, el nom de la població prové d’Ipsa Regalis, que ha derivat cap a la Reial o Sarreal i a l’actual de Sarral.

El Poble

La vila de Sarral (465 m; 1 432 h el 2005) és situada a la dreta del riu de Vallverd. Al període medieval hi hagué un castell de Sarral, del qual, per bé que és documentat en ruïnes al segle XIV, no es conserva cap rastre. Probablement era situat al lloc on ara hi ha la casa de la vila. La vila té el carrer més estret d’Espanya, el carrer dels Jueus. Arran de la guerra amb Castella durant el regnat del Cerimoniós, la vila fou emmurallada. Es franquejava per quatre portals: el de Sant Joan, el de Tàrrega, el de Pedrinyà i el del Xamora. Fidel a la generalitat de Catalunya durant la guerra contra Joan II, la vila fou incendiada i les seves muralles foren enderrocades. Més endavant fou novament incendiada i destruïda, al mes de novembre del 1647, amb motiu de la guerra dels Segadors.

Al centre de la vila hi ha l’església parroquial, dedicada a Santa Maria. És construïda al lloc on s’edificà l’antiga església romànica dels segles XII i XIII, de la qual només resta el timpà, que avui és adossat a la paret lateral dreta del temple actual, al pati de la casa rectoral; és compost per una sanefa de fullatge entrellaçat que centra les dovelles finament treballades. Al timpà hi ha tres nínxols oberts, entre columnes i capitells adornats, que contenen una imatge de la Mare de Déu, en alt relleu, al centre, i les imatges de sant Pere i de sant Joan, al costat dret i esquerre, respectivament. Aquesta primera església fou incendiada l’any 1464, durant la guerra contra Joan II, i aprofitant el que en restava se’n construí una segona de gòtica, que quedà bastant malmesa durant la guerra dels Segadors i també durant la de Successió. Entre el 1748 i el 1755 s’edificà l’església actual, que al Nadal del 1801 sofrí un incendi, i dues destruccions els anys 1936 i 1939.

A més de la parròquia, Sarral tingué tres esglésies més: la de Sant Bartomeu, probablement del segle XIII, avui desapareguda, que era a la part dreta de la primera corba que fa la carretera que va a Valls, després del pont sobre el riu de Vallverd; la de Sant Joan Baptista, documentada a partir del segle XVI, situada a l’extrem meridional del carrer de Sant Joan, que feia d’església de l’Hospital i que subsistí fins els anys seixanta, i la de Sant Pere de Pedrinyà, bastida als afores de la vila, a la partida actual de Sant Pere. Aquesta darrera fou construïda probablement aprofitant les restes de la vil·la romana que hi havia al seu entorn en el primer moment de la colonització del lloc, a mitjan segle XII. Abandonat aquest indret pels seus habitants arran de la carta de poblament i franquesa de Sarral, subsistí l’antiga església, que, molt deteriorada ja al segle XVIII, fou clausurada el 1720.

Altres edificacions d’interès a la vila són el celler modernista de la Cooperativa Vinícola, obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roure, bastit el 1914, i altres construccions fetes pels indians sarralencs que havien anat a fer fortuna a Amèrica al segle XIX.

Entre els equipaments culturals cal esmentar el Museu d’Alabastre, testimoni de la llarga tradició del treball de l’alabastre a Sarral; en destaquen la reproducció d’un antic taller d’alabastre i una interessant col·lecció de peces que mostren tot el que es pot fer avui amb aquest material. Amb la restauració d’un antic molí d’oli i era prevista la instal·lació de la Casa-Museu del Pagès.

Festes

Quant a les festes tradicionals, destaquen, per Nadal i Reis, el pessebre vivent que es fa al carrer dels Jueus i als voltants de l’església i el cagatió públic. Pel gener es fa la festa dels Quintos (en la setmana que s’escau la festa de Sant Antoni Abat) i per Setmana Santa destaca la Processó de l’Encontre, que es remunta al segle XVII (es fan dues processons, una d’homes i l’altra de dones, que es troben a la plaça). Pel Corpus se celebra una processó i es fan catifes florals pels carrers, i per Sant Joan encenen la flama el Joan i la Joana de més edat de la vila. La festa major de Sarral s’escau pel juliol, en honor dels sants Abdó i Senén, i se celebra amb cercaviles i balls.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble