Arxiu mensual: Maig de 2020

Sant Jaume d’Enveja

Sant Jaume d’Enveja es un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)
A Sant Jaume d’Enveja hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 3.503 (2019) modifica
• Densitat 57,62 hab/km²
Gentilici Santjaumer, santjaumera

Breu historia del municipi

El municipi de Sant Jaume d’Enveja, de 60,78 km 2d’extensió, fou creat el 23 de juny de 1978, per la segregació de l’antiga pedania d’Enveja del gran municipi de Tortosa, al qual havia pertangut tradicionalment. Fins el 1990 pertanyé a la comarca del Baix Ebre. El seu terme es troba a l’extrem de llevant del delta, al sector de la dreta de l’Ebre, riu que forma el límit septentrional del terme, des del punt on s’inicia l’illa de Gràcia la qual pertany al veí municipi de Deltebre (Baix Ebre) fins a la seva desembocadura seguint la gola de Tramuntana, tot comprenent l’illa de Buda, amb el cap de Tortosa. El canal de la Dreta de l’Ebre segueix paral·lelament el riu, a molt poca distància, dins el terme i el límit occidental i sud-occidental, amb el terme d’Amposta, segueix la sèquia del Riuet per damunt d’una carretera local que correspon en part a l’antiga carretera dita de Sant Carles de la Ràpita a les Salines. El sector de llevant confronta amb la mar, i és assenyalat per una llarga costa sorrenca del sector extrem i meridional del delta, puntejada pels estanys i aiguamolls d’aquestes terres, i amb les platges de Migjorn i del Serrallo.

 

El Poble

El poble de Sant Jaume d’Enveja (2 843 h el 2005) es formà a l’antiga partida d’Enveja, vora l’Ebre, entre el canal i el riu, prop del pas de la Barca, a 7 m d’altitud. Com les altres poblacions deltaiques, té un urbanisme poc compacte, de cases bastant esparses, amb un nucli central on es localitzen els principals carrers i edificis i una artèria a llevant que hom denomina de Pugó, però amb un radi ampli de cases disseminades.

és destacable la petita església parroquial de Sant Jaume, obra de principi del segle XX, senzill edifici d’una nau de línia neoromànica, amb campanaret d’espadanya.

La població disposa d’un interessant Museu Ornitològic. El 2005 s’inaugurà a les antigues escoles del Puó el Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta de l’Ebre. D’altra banda,

Festes

Es celebra la festa major al juliol, per Sant Jaume, i són festes tradicionals la benedicció de pa per Sant Blai i les de Sant Antoni Abat. Per recordar la constitució del municipi el 1978, se celebra també la Festa de la Segregació, al juny. Al desembre s’organitzen unes Jornades Culturals. En el folklore, té vitalitat la jota tortosina i la glossa popular improvisada o cant d’enversar, activitat en la qual excel·lí el popular poeta Francesc Balagué i Beltri, dit popularment Boca de Bou.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

Enciclopedia catalana

 

Santa Bàrbara

Santa Bàrbara es un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)
A Santa Bàrbara hi anem el 10 d’agost de 201

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 3.707 (2019) modifica
• Densitat 131,92 hab/km²
Gentilici Planer, planera modifica

Breu historia del municipi

El terme de Santa Bàrbara, de 28,15 km2, es troba al bell mig de la plana de la comarca del Montsià, al N del pla de la Galera, que s’estén a llevant del massís de Montsià i a ponent dels Ports de Tortosa. Limita a l’E amb les terres de Masdenverge, al S amb el terme de la Galera, a l’W termeneja amb Mas de Barberans i al N amb les terres del Baix Ebre de Roquetes i Tortosa.

És un terme planer, interior, mediterrani i de secà, situat a una altitud de 70 m sobre el nivell de la mar. Les terres del terme són sedimentàries, del quaternari, i s’hi alternen els conglomerats acompanyats de terres pedregoses amb terrenys argilosos amb abundants concentracions de còdols calcaris. El paisatge, força homogeni, és solcat per tres barrancs que baixen del massís dels Ports, el barranc de les Coves i el barranc de Lledó que conformen els límits amb els termes de la Galera, a migdia, i de Tortosa i de Roquetes, a tramuntana, i el barranc del Pelós, que creua la vila.

Els conreus han substituït progressivament la vegetació natural que potencialment seria formada per una màquia litoral de garric i margalló (Queco-Lentiscetum), amb arbusts com el coscoll (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’ullastre (Olea europaea), el margalló (Chamaerops humilis) i la carrasca (Quercus rotundifolia), i alguns arbres com el pi blanc (Pinus halepensis) o el lledoner (Celtis australis).

El terme, a més de la vila de Santa Bàrbara, cap del municipi, comprèn, entre d’altres, la partida de Mangraner, situada al N del nucli urbà. El municipi de Santa Bàrbara canvià el seu nom pel de Plana de Montsià el 1937. Molt ben comunicada, hi passava la carretera N-340 de Barcelona a València, en el tram actualment convertit en carretera local de Tortosa a Ulldecona i Vinaròs. Altres carreteres locals són la que porta a Masdenverge i a Amposta i la que va a la Galera i a la Sénia. Una carretera menor enllaça amb la via annexa al canal de Xerta i més a ponent es dirigeix cap a Mas de Barberans. Santa Bàrbara havia tingut estació de ferrocarril de la línia Barcelona-València, però en el decenni del 1990 es va suprimir per la realització d’un nou traçat entre Freginals i l’Aldea.

El Poble

La vila de Santa Bàrbara (79 m d’altitud), que obtingué el títol honorífic sota el regnat de Ferran VII, és situada a la plana, a llevant del terme. La població actual ha ultrapassat l’àmbit antic entorn de l’ermita de Santa Bàrbara i s’ha estès allargassada vers l’estació del tren, a llevant. Al centre de la vila tradicional, on abans hi havia l’ermita, es dreça ara l’església parroquial de Santa Bàrbara, cap d’arxiprestat, construïda entre els anys 1890 i 1913. Aquest període fou especialment fructífer pel que fa a construccions de caràcter públic. A més del temple, es bastí el mercat municipal, la casa de la vila i les escoles públiques, que són els edificis més notables de la població. A més, cal destacar la Col·lecció d’Història Natural, situada al Casal Cultural, i el Museu Àngel Fibla, d’estris del camp.

A més dels edificis citats, destaquen per la seva arquitectura la Masia de l’Alto i la Masia de la Rúbia i diverses cases properes al centre urbà.

La vila disposa d’un bon nombre d’entitats i associacions de caràcter cultural, cívic i esportiu; destaca per la seva antiguitat el Club de Futbol Santa Bàrbara, fundat el 1919. La tradició musical és representada per la Unió Musical Jaume Balmes, que té una banda.

El Festes

La població celebra la festa major al juliol, amb balls, correbous, ofrena floral amb desfilada de totes les entitats, entre altres actes. Altres celebracions són les festes patronals, per Sant Gregori, al maig, i per Santa Bàrbara, al desembre, Sant Antoni al gener, amb la benedicció dels animals, les Jornades Culturals entre abril i maig i les Jornades Esportives pel juliol, a més de la fira del novembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

enciclopédia catalana

 

Sant Pol de Mar

Sant Pol de Mar es un Municipi de la Comarca del Maresme (Barcelona)
A Sant Pol de Mar hi anem el 23 de julio de 2013

Aqui vam venir a sopar al restaurant de Carme Ruscalleda per celebrar l’aniversari de la Maite

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Maresme modifica
Població
Total 5.299 (2019) modifica
• Densitat 706,53 hab/km²
Llar 70 (1553) modifica
Gentilici Santpolenc, Santpolenca modifica

Breu historia del municipi

El territori és molt accidentat, en un amfiteatre de muntanyes o turons que constitueixen els contraforts del massís de Montnegre pròxims ja a la mar (250 m a la serra de les Guilles, d’on davalla el torrent de Borinans) i s’obre i es torna més planer al sector final de la riera de Vallalta o riera de Sant Pol, que procedent del sot de Gascons (Arenys de Munt) travessa els dos municipis de Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta i desguassa a ponent de la població. Aquests turons granítics arriben al litoral sovint de forma espadada i formen una costa més articulada, amb zones de platja de sorres molt granades i netes, extremament mòbils per efecte sobretot dels temporals de llevant.

Comprèn la vila de Sant Pol de Mar, cap de municipi, l’antic monestir benedictí i cartoixa de Sant Pol del Maresme, algunes urbanitzacions residencials (Can Villar, Can Balmanya, Can Pi, Bellavista, el Farrell, les Roques Blanques, Urbapol, entre d’altres) i diverses caseries (Can Mascaró, Can Roca, el Morer i el Sot de Golinons). Travessen el terme, paral·lelament a la costa, l’autopista C-32 de Montgat a Palafolls, la carretera N-II i el ferrocarril a Girona per la costa, que té estació al poble. Una carretera local va a Arenys de Munt per Sant Cebrià de Vallalta.

El Poble

La vila de Sant Pol de Mar (3.758 h el 2006) és a la costa, entre la riera a ponent i el promontori on s’aixeca el vell monestir, i és una de les poblacions més característiques d’aquest sector del Maresme. A part l’arquitectura tradicional de les cases de pescadors (segles XVI, XVII i XVIII), hi ha encara diverses mostres d’arquitectura historicista o eclèctica, com Can Planiol, o netament modernista, com les Escoles Públiques (1907), totes dues obres de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell. Durant els decennis dels seixanta i dels setanta del segle XX s’han aterrat, com en altres indrets de la comarca, edificis d’arquitectura noble com la Torre Parés, Can Reig, Can Torrús i d’altres per a fer blocs d’apartaments. El caràcter urbanístic s’ha malmès, especialment a la part alta, a banda i banda de la carretera de Barcelona a la Jonquera (N-II).

Vista de l’església de Sant Jaume

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

L’església parroquial de Sant Jaume va ser construïda el 1590 en estil gòtic tardà sobre una petita capella que ja hi havia al mateix indret, també sota l’advocació de Sant Jaume, i serveix de campanar una de les característiques torres de defensa, del segle XVI. Conserva un petit tresor artístic format per una custòdia d’argent, una talla de la Mare de Déu del Roser del segle XVII i un grup escultòric, la Pietat, de Juan Martínez Montañés (1568-1649), l’escultor barroc sevillà. El barri marítim es va anar formant al voltant de la primitiva capella, sobretot a partir del segle XV (el 1574 tenia ja 65 focs), quan la cartoixa era ja dels vescomtes de Cabrera, i eclesiàsticament va dependre de Sant Cebrià de Vallalta fins el 1574.L’anomenada ermita de Sant Pau, que domina la població per llevant, és en realitat la primera fita històrica del terme, el monestir de Sant Pol del Maresme, que ha donat origen i nom a la població. És un edifici complex, amb més aspecte de fortalesa que no pas de capella com a conseqüència de la fortificació de què va ser objecte vers el 1465 per Bertran d’Armendaris, aleshores senyor circumstancial dels castells de Montpalau i Palafolls, durant la guerra contra Joan II (abans el lloc ja era fortificat a causa del perill de la pirateria). L’església correspon bàsicament a l’edifici aixecat a la fi del segle XI, la part més genuïna del qual és l’absis; la nau i les voltes es van refer, potser a l’inici de l’etapa cartoixana. Sota l’església hi ha una cambra que fa de suport a l’edificació, que és accessible per fora (costat del nord) i que sembla correspondre a una edificació religiosa que va precedir el monestir medieval, aixecada potser per a una comunitat anterior a l’inici del domini carolingi. S’ha volgut datar aquesta cambra, feta amb carreus i elements provinents d’una edificació romana que podia haver tingut el mateix emplaçament, al segle VI o VII. El llarg període transcorregut des de l’extinció del monestir fa que només restin fonaments, a ponent de l’església, dels edificis monàstics.

Aspecte de les ruïnes romanes del Morer

© ALBERTO GONZÁLEZ ROVIRA

Al terme de Sant Pol abunden les restes arqueològiques. Són especialment interessants les restes perfectament visibles d’un poblat iberoromà al veral del Farell (promontori damunt la costa entre la riera de Sant Pol i el terme de Canet). Amb pedres d’aquest poblat es va construir una torre de guaita de planta quadrangular dita la Torre Martina, en bon estat de conservació. Situades fora del terme urbà, entre la platja del Morer i la Roca Grossa, hi ha les ruïnes romanes del Morer, un centre de producció de vi (segles I-V). S’aprecien quatre terrasses delimitades per murs de contenció, que les separen, formats per pedres grosses i irregulars, i s’han documentat restes d’un forn d’obtenció de metall i també de part d’un molí de gra. Entre les zones del Morer i la Roca Grossa s’han trobat nombrosos fragments d’àmfores, de ceràmica ibèrica i teules. També s’hi ha trobat material ceràmic del segle XVII.

Festes

La festa major de Sant Pol se celebra el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, patró de la vila; entre els actes destaquen els focs artificials, balls i altres activitats culturals i festives i la fira d’art de Sant Jaume. A mitjan agost es fa la Fira Alternativa. La festa major d’hivern de Sant Pau, el 25 de gener, té una llarga tradició que es remunta a l’època medieval. En aquesta diada es fa el ball d’almorratxes, que és precedit d’una cercavila de gegants. Per Setmana Santa té lloc la processó del Divendres Sant, marcada pel silenci, per Pasqua Florida es canten caramelles i pel Corpus alguns carrers per on passa la processó s’encatifen amb flors. Altres actes són el festival de jazz i el cicle de concerts d’estiu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Santa Ma de Miralles

Santa Ma de Miralles es un Municipi de la Comarca de l’Anoia (Barcelona)
A Santa Ma de Miralles hi anem el 5 de maig de 201

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca l’Anoia modifica
Població
Total 126 (2019) modifica
• Densitat 5,04 hab/km²
Llar 22 (1553) modifica
Gentilici Mirallenc, mirallenca modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de Santa Maria de Miralles, de 25,04 km 2 , és situat al sector SW de la comarca, a tocar de les comarques de la Conca de Barberà i l’Alt Camp. Limita a l’W amb Bellprat, al N amb Sant Martí de Tous, al NE amb Santa Margarida de Montbui i Orpí, al SE-S amb la Llacuna i al SW amb Querol (Alt Camp) i Pontils (Conca de Barberà). En forma l’eix la vall de la riera de Miralles o de Carme, afluent per la dreta de l’Anoia, que corre entre els contraforts de la Plana d’Ancosa, al SE, i la serra de Miralles, al NW, on es destaquen el cim de l’Agulla Grossa de Miralles (867 m) i el turó on s’alcen l’antic castell i l’església que donen nom al terme. No hi ha cap nucli urbà de població. El sector de Sant Romà ha esdevingut centre administratiu del municipi, que comprèn un gran nombre de masies esparses.

Travessen el terme les carreteres comarcals d’I-gua-lada a Valls i de la Llacuna a Santa Coloma de Queralt, que formen cruïlla a migdia, on hi ha el parador i la gasolinera de les Quatre Carreteres.

El Poble

Les restes del castell de Miralles s’alcen en un turó, a 662 m d’altitud, als vessants de la serra de Miralles, dominant la vall de la riera; queden grans panys de murs molt esfondrats i una gran torre de planta rectangular fora del recinte. Formava part de la línia de fortificacions bastides al segle X en aquest sector del país en la campanya repobladora del comtat de Barcelona. És esmentat ja el 960, en una donació que féu el comte Borrell II del castell de la Roqueta. El terme és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el 987 el bisbe de Vic infeudà la meitat que posseïa del castell (que havia rebut del comte) a Ennyec Bonfill (fill de Sendred de Gurb i primer senyor de Cervelló i cap d’aquest important llinatge), el qual ja posseïa l’altra meitat per concessió del ma-teix comte i així n’adquirí el domini total. El castell restà en mans dels Cervelló i passà a formar part de la baronia de la Llacuna. En foren castlans al segle XIII una família cognominada Miralles. Durant la guerra contra Joan II els consellers d’Igualada escrivien que aquest castell era un lloc important.

Dins el recinte del castell es conserva la primitiva capella, que esdevingué parroquial del lloc. L’església de Santa Maria de Miralles és un edifici romànic, de planta rectangular, portal amb grans dovelles i volta de canó, el qual ha sofert, però, diverses modificacions i reconstruccions. Hi ha una imatge de ceràmica moderna que presideix l’altar. Les cases que s’havien bastit dalt del turó, al costat de l’església i el castell, s’han anat deshabitant progressivament.

A prop de la carretera també hi ha una creu de terme, coneguda com la creu de Françola, amb l’escut dels Cervelló. Una altra creu de terme, la creu del Pla, és situada al límit amb el municipi de la Llacuna. Són abundants les fonts, entre les quals són molt conegudes la font de Múnia, la font de Can Morgades i la Font Llarga. Dins el torrent de Fontanilles hi ha una altra font i un saltant d’aigua. Dels masos esparsos podem destacar Can Morgades, Ca l’Escolà, el Mas Colomines, el Mas Vila i Can Xerramimó.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

Consell comarca d’Anoia