Arxiu mensual: febrer de 2021

Sant Just Desvern

Sant Just Desvern es un Municipi de la Comarca Baix Llobregat (Barna)

A Sant Just Desvern hi anem el 2 d’agost de 201

Dades del Municipi

Comarca Baix Llobregat Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 18.670 (2020) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 2.393,59 hab/km²
Llar 28 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Santjustenc, santjustenca

Breu historia del municipi

Forma una conurbació urbana amb els municipis de Sant Joan Despí (S), Sant Feliu de Llobregat (W) i Esplugues de Llobregat (E). També a l’E i al N el terme confronta amb el de Barcelona.

La capçalera del terme, a la part de tramuntana, la forma la serra de Vallvidrera (la divisòria passa pel coll de Can Cuiàs, pel collet de l’Espinagosa i pel turó d’en Corts o Puig Aguilar, de 387 m d’altitud). El terme forma una vall (la vall de Vercio , com és documentada el 1011) arrecerada dels vents del nord, les aigües de la qual, a través de petits torrents (com el Torrentbò, el torrent de Can Cortès, el de la Font del Ferro, el de la Font del Rector i altres) van a la riera de Sant Just, que desguassa al Llobregat, al terme municipal de Sant Feliu de Llobregat.

Les majors altituds són el turó d’en Merlès, a la serra de Vallvidrera, amb 416 m; el de Sant Pere Màrtir (antigament puig d’Òssa), a llevant, amb 389 m, fa de partió entre Sant Just, Esplugues i Sarrià (Barcelona); i la penya del Moro (276 m), a la part de ponent, límit amb Sant Feliu de Llobregat. Com a la major part de la serra de Collserola, el terreny és constituït bàsicament per esquists paleozoics, mentre que a la part baixa del terme, com a tot el pla de Llobregat, hi ha potents estrats d’argiles quaternàries d’al·luvió.

Les seves comunicacions són la carretera cap a Tarragona N-340, que travessa la part meridional del municipi, i l’autopista de Molins de Rei (AP-2), amb sortida a la localitat i connexió amb l’antiga N-340. Sant Just Desvern és una de les poblacions per on passa el Trambaix (tramvia lleuger), que el 2004 va millorar les comunicacions amb els municipis veïns i sobretot amb Barcelona.

El Poble

El poble de Sant Just Desvern (122 m d’altitud i 15 327 h el 2006) és situat a la part de migdia del terme, entre la riera de Sant Just i la carretera N-340. Es formà entorn de l’església parroquial, vora la qual hi ha la casa del comú. La part més antiga és prop de l’antic camí ral (carrers del Raval, sota el turó d’en Ramoneda, i de Badó). Hi ha cases de planta i pis amb jardí; més a migdia, entre aquest nucli i la carretera, s’ha format un eixample amb carrers de quadrícula, paral·lels (les primeres cases s’hi bastiren a la primeria del segle XX), com una mena de ciutat jardí, que ha estat sotmesa a un procés de renovació urbana, amb la substitució de cases baixes per blocs d’habitatges. Més als afores, i també en urbanitzacions vers la muntanya, s’han edificat habitatges unifamiliars. Prop de la carretera i a la zona anomenada del polígon de Sant Joan, vers els termes de Sant Joan Despí i Esplugues, també s’han bastit alguns edificis d’habitatges.

L’església parroquial de Sant Just i Sant Pastor és documentada antigament sota l’advocació de sant Just, i no és fins al segle XV que són esmentats els dos sants. L’església, que ja existia abans del 985, apareix ja com a parròquia el 1010. Al segle XVI se segregà part del terme parroquial, que, juntament amb una altra part segregada del de Sant Joan Despí, formà la nova parròquia de Sant Feliu de Llobregat. L’església actual, molt modificada i completament restaurada després del 1939, és d’una nau ampla, amb capelles laterals; fou construïda, segons la documentació, el 1571, llevat del campanar, que és més antic, i així pervingué fins el 1936, que fou cremada i mig aterrada. Fins aleshores, a part altres objectes litúrgics, conservà un magnífic retaule renaixentista que havia estat construït pel mestre escultor Joan Forner, de Mataró, i pintat per Joan Pau Camps, de Barcelona; fou adquirit de segona mà per la universitat o comú del poble de Sant Just als obrers de l’església de Palamós el 1579.

A Can Madriguera, edifici modernista, hi ha un col·legi de monges amb capella pròpia (també en tenen les monges de la Presentació i la residència de vells, dedicada a la Mare de Déu de Lorda). Aquest casal, amb el Sanatori i Can Ginestar, són bells edificis modernistes. Can Ristol és un antic hostal de la darreria del segle XVIII, que substituí l’antic hostal de la Creu o del Garrofer quan s’obrí la carretera actual en temps de Carles III. Sota el cementiri, al lloc que ocupava la fàbrica de ciments Sanson (traslladada el 1969 a Olorda), hi ha el bloc d’habitatges Walden 7, de Ricard Bofill, que aprofità algunes estructures de la fàbrica com ara els antics dipòsits, on té el seu taller d’arquitectura. La xemeneia de l’antiga fàbrica ha estat restaurada i rehabilitada i s’ha convertit en un mirador. Al límit amb el nucli urbà de Sant Feliu de Llobregat hi ha el barri de la Torreblanca, prop del qual es troba un magnífic parc compartit amb els municipis de Sant Feliu i Sant Joan Despí.

La consolidació del caràcter residencial del municipi ha provocat una expansió de la zona urbana. Així, vers el 2005 la vertebració de Sant Just depenia encara de la determinació de l’estructura urbana definitiva de la zona de Can Modolell i del Mas Lluhí (que formarà un continu urbà amb Sant Feliu de Llobregat).

L’antiga masia de Can Ginestar, reformada al gust modernista i voltada d’un parc espaiós, fou habilitada com a casa de cultura; conté l’Arxiu Històric Municipal i altres serveis culturals. L’Ateneu de Sant Just Desvern, fundat el 1918, és el centre coordinador d’una bona part de les activitats culturals i esportives de la població. Hi són integrades diverses entitats, com el cor Lo Pom de Flors, fundada el 1882; la Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc, del 1934, i l’Orfeó Enric Morera. De les entitats esportives cal mencionar per la seva tradició el Club de Futbol Sant Just, fundat el 1911. Entre les nombroses celebracions i activitats que es porten a terme a

Festes

Sant Just podem esmentar la tradicional cavalcada de reis i la festa dels Tres Tombs, al gener, la cantada de caramelles per Setmana Santa, la confecció d’una catifa de flors per Corpus i les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere pel juny. La festa major se celebra a l’agost, en honor de san Just i sant Pastor, durant la qual es fa la ja tradicional guerra d’aigua. Entre octubre i novembre s’organitzen les populars festes de Tardor. Altres activitats destacables són la Setmana Cultural de la Casa Regional d’Extremadura (entre els mesos de maig i juny), l’Adifolk (al setembre) i la baixada de karts de coixinets (al novembre).

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

 

Siurana

Siurana es un Poble del Municipi de Cornudella del Montsant comarca Priorat
A Siurana hi anem el 6 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Priorat Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 944 (2020) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 14,87 hab/km²
Llar 162 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Cornudellenc,cornudellenca

Entitat de població Habitants (2010)
Albarca 3
Cornudella de Montsant 991
Siurana 34

Breu historia del municipi

 

El Poble

Vista aèria de Siurana de Prades amb el castell, en primer terme

© FOTOTECA.CAT

Poble (737 m alt.) del municipi de Cornudella de Montsant (Priorat).
Població:

37 h

[2009]

Enlairat en una cinglera de roca calcària del Triàsic mitjà, suportada per un basament del Triàsic inferior, dominat per l’esquerra el riu de Siurana i, per la dreta, el torrent d’Estopinyà, a l’extrem SW de la línia principal de les muntanyes de Prades. S’hi accedeix per camins de grau, llevat del de Prades, i la nova via oberta des de Cornudella ha deteriorat part de la bellesa del paratge. Es destaquen el penya-segat dit del Salt de la Reina Mora i la Trona, gran dosser suspès a mig cingle. La població sempre ha estat escassa, i ara es troba en vies de total despoblament, però han estat refetes algunes cases per a estiueig i des de l’any 1934 hi ha el refugi Ciríac Bonet.

L’església de Santa Maria

L’església parroquial (Santa Maria) és un edifici romànic (segles XII-XIII); s’hi venera la imatge de la Mare de Déu de l’Aigua, també romànica, de gran devoció a la comarca (jubileu del 9 de maig).

Fundada poc després de la conquesta feudal del castell, o potser ja durant el setge, la primera referència de la parròquia data del 1154, quan s’esmenta en la butlla del papa Anastasi IV concedida a l’església de Tarragona. Aviat, però, aquest primer edifici devia ser totalment refet o modificat, ja que el temple actual respon a una construcció romànica pròpia del segle XIII. Amb un terme parroquial molt extens, consta que al final del segle XII tenia nombroses esglésies sufragànies que es van anar separant, excepte la de Sant Andreu d’Arbolí, que es va mantenir sota la seva dependència fins a l’època moderna. Els anys 1279 i 1280 figura en la relació de la dècima papal.

L’església és un notable edifici romànic molt ben restaurat, format per una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat i capçada a l’est per un absis semicircular. La capçalera es completa amb dues absidioles també semicirculars que, obertes a manera de nínxols dins el gruix dels murs, no són visibles exteriorment. La façana sud presenta dues finestres de doble esqueixada, i una altra obertura de les mateixes característiques se situa al mur nord. Les absidioles tenen al centre sengles finestres d’esqueixada simple, que des de l’exterior adquireixen l’aparença de simples sageteres. La finestra més destacable, de doble esqueixada, se situa al centre de l’absis, i la corona una arquivolta motllurada suportada per dues columnes amb capitells esculpits de motius vegetals. L’element més remarcable és la porta principal, emplaçada a la façana nord, on es concentra el conjunt escultòric més interessant. Consta de tres arquivoltes en gradació suportades per tres parelles de columnes amb capitells esculpits, un guardapols decorat amb un motiu de doble ziga-zaga i un timpà central amb la representació escultòrica de la crucifixió de Crist flanquejada d’un grup d’apòstols; es tracta d’un tema força innovador dins la iconografia, ja que no es representa sovint en els timpans catalans. Els capitells s’han decorat amb motius vegetals i figurats i, damunt seu, la línia d’impostes mostra una ornamentació molt original en forma de petxines. A l’angle sud-est de l’església hi ha un campanar de torre de base quadrada i coberta piramidal. A l’interior del temple, al presbiteri, destaca un retaule barroc i un cambril rococó amb la imatge de la Mare de Déu de l’Aigua, reproducció fidel d’una notable talla romànica robada l’any 1979. A l’exterior de l’edifici, al costat nord-est tocant a l’absis, hi ha un sarcòfag monolític de pedra que descansa sobre tres grans mènsules i conserva part de la seva coberta de doble vessant; aquesta peça, de datació incerta, s’anomena tradicionalment Tomba de la Reina Mora. Prop de l’església, a l’esperó oest del cingle, hi ha dues tombes excavades a la roca.

Les restes del castell

La fortificació, en l’actualitat força malmesa, té dos recintes: el sobirà i el jussà. Del clos sobirà destaca, com a element més notable, una torre de planta rectangular que es manté en una alçada d’uns 3 m; també hi ha els vestigis d’una sala coberta amb volta que podria haver tingut la funció de cisterna o de presó. La banda oest d’aquest recinte era tancada per unes muralles, ara molt fragmentades, en les quals s’obre una espitllera o sagetera. Encara dins el recinte sobirà s’observen restes dels murs que compartimentaven l’espai en diverses dependències i algunes sitges. El recinte jussà comprèn una gran esplanada tancada per diversos trams de muralla i amb vestigis de nombroses construccions. L’element més remarcable és un gran mur amb una mena de torre de planta poligonal, construït probablement en època andalusina. Dins aquest clos jussà es conserven també diverses sitges o dipòsits. Gairebé totes les construccions que han pervingut del castell es poden datar entre els segles XII i XIII.

La història

El terme medieval de Siurana arribava a Escornalbou, Mont-roig del Camp (Baix Camp), Pradell de la Teixeta (Priorat), Vimbodí i l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). Les condicions naturals del roquer foren aprofitades per l’estratègia militar, i després de la caiguda de Tortosa resistí a Siurana un valí àrab, anomenat als documents cristians Almira Almemoniz, fins el 1153, que fou conquerida per Bertran de Castellet. El primer castlà i governador del castell de Siurana fou el mateix Bertran de Castellet. La carta de poblament havia estat atorgada per Ramon Berenguer IV el mateix any de la conquesta. El primitiu territori de la marca de Siurana, delimitat per Bertran de Castellet, fou reduït a partir del 1173. El domini havia passat el 1163 a Arbert de Castellvell; a la fi del segle XII Alamanda de Castellvell es casà amb Guillem de Santmartí, al qual aportà Falset i Siurana, i a través de llur neta Alamanda passà a la baronia d’Entença, que el 1324 passà a formar part del comtat de Prades. Perduda la funció militar, el castell fou presó de personatges rellevants, entre els quals Roger Bernat de Foix (1281-83), el futur Carles II de Nàpols (1285-88), i dels seus fills Lluís, Robert i Ramon Berenguer. Durant la guerra contra Joan II fou utilitzat (1462) com a punt de partida per part del comte de Prades i l’arquebisbe Pero de Urrea per a llurs atacs al Camp de Tarragona. Fou destruït (1651) per ordre de Felip IV de Castella a la fi de la guerra dels Segadors.

La història de Siurana ha donat lloc a belles llegendes, com la que narra que l’última reina de l’indret, per no ser presa pels cristians, s’estimbà amb el seu cavall per un penya-segat de més de 100 m d’altitud i deixà les darreres petges del cavall marcades a les pedres; per aquest motiu, el penya-segat s’anomena el salt de la Reina Mora.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament