Xino Xano per Catalunya

Pàgines web

Cassà de la Selva

23 febrer 20192013, Casi de la Selva, Municipis Gironès, Provincia GironaPere Gasso

Cassà de la Selva és un municipi de la comarca del Gironès (Girona)

A Cassà de la Selva hi anem el 7 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Comarques gironines
Comarca	Gironès
Entitats de població	11
Total	10.359 (2018)
• Densitat	229,18 hab/km²
Llar	105 (1553)
Gentilici	Cassanenc, cassanenca

Entitat de població	Habitants
Cassà de la Selva	9.055
Verneda	101
Esclet	35
les Serres	98
Matamala	119
Mont-roig	82
Mosqueroles	38
Sangosta	60
Serinyà	68
Llebrers de Baix	84
Llebrers de Dalt	49
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Limita a ponent amb els termes de Sant Andreu Salou i Campllong, amb Llambilles al N, a llevant amb Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura i amb Santa Cristina d’Aro, ambdós de la comarca del Baix Empordà, al s. amb Llagostera i al SW amb el terme selvatà de Caldes de Malavella. El límit sud-occidental del terme coincideix amb el curs de les rieres de Cagarella i de Gotarra. El límit occidental ve indicat per la riera de Verneda, i per la Riera Seca o de Susvalls. A septentrió fa de termenal la serra de la Font, culminada pel puig de Ventalló, i part del curs de la riera de la Font. En direcció a llevant el límit arriba fins al Puiggròs (469 m) tot resseguint els vessants occidentals de la serra del Xai, dels solells d’en Barril, del coll de Llumeneres i de les planes d’en Marull. A la banda oriental trobem la Serra Llarga i al s. el termenal coincideix parcialment amb la riera de Verneda. El terme és drenat per un seguit de rieres, algunes de les quals ja hem esmentat, afluents de l’Onyar, com la riera de Verneda, que travessa tot el terme d’E a W, i la riera de Vilallonga, que és afluent de l’anterior. El municipi comprèn, a més de la vila de Cassà de la Selva, que n’és el cap, els veïnats de Serinyà, Verneda, Llebrers (de Dalt i de Baix), Matamala, Sangosta, Mosqueroles, Mont-roig, Esclet i les Serres, a més d’alguna urbanització com el Mas Cubell o el Mas Prat. És travessat de NW a SE per la variant de la carretera comarcal C-65 de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Altres carreteres importants són les locals: una es dirigeix cap a la Bisbal d’Empordà, vers el NE, l’altra a Caldes de Malavella, cap al SW, i vers ponent la que porta a Riudellots de la Selva, que enllaça amb el nus de comunicacions entre la carretera N-II i l’autopista AP-7, ambdues de Barcelona a la Jonquera, i l’Eix Transversal (C-25), que travessa les terres centrals de Catalunya. Hi ha altres carreteres menors que comuniquen els diferents llocs del terme i alguns pobles veïns, com la de Cassà a Sant Andreu Salou. La grafia oficial Cassà , amb – s. -, es troba en documentació antiga — Cassianus (1214), Cassanus (1254)— que n’avala el manteniment del dígraf, que acabà predominant sobretot en època moderna. Tanmateix, l’Institut d’Estudis Catalans considera que la grafia correcta, d’acord amb les normes ortogràfiques vigents, és Caçà , amb- ç -, avalada també per atestacions medievals— Cacianus (1280), Caciano de Silva (1362)—, i per l’etimologia, que fa provenir el nom del llatí Cattianus , derivat del nom propi Cattius , tot i que accepta la forma de Cassà.

El Poble

La vila de Cassà de la Selva (7 870 h el 2005) és situada en un turó a 137 m d’altitud, al peu dels contraforts occidentals de la serra de les Gavarres. L’església parroquial de Sant Martí és documentada el 1019 en la dotació de la canònica gironina. El 1159 Arnau de Llers féu l’evacuació de l’església a favor de la seu de Girona. El 1172 Guillem de Monells, bisbe de Girona, en va fer donació a la canònica gironina. El 1246 hi posseïa béns el monestir de Sant Salvador de Breda. L’església actual, on es venera la Mare de Déu de les Sogues, és gòtica (s XVI), d’una sola nau amb capelles laterals, creuer i amb elements renaixentistes a la façana. Es conserven, però, alguns vestigis de l’església romànica anterior, del s XII: dues arcades i fragments de l’aparell antic al mur septentrional, i al de migdia i a l’interior alguns elements escultòrics reaprofitats. A la rectoria, i també en una col·lecció particular de la població, es conserven capitells, impostes i fragments del timpà, de les arquivoltes i de les columnes de la portalada romànica. El retaule major que hi havia a l’església era obra de Pau Costa i va ser acabat el 1708. Fou destruït el 1936 amb tots els altres elements ornamentals llevat de l’orgue, i després ha estat reproduït amb l’esforç de tots els caçanencs segons el model de l’antic. El nucli primitiu de la vila de Cassà es formà al voltant de la plaça de l’església. A la fi del s XVI la plaça d’en Clavé o de la Coma era encara als afores i se’n deia Coma o firal. A la segona meitat del s XVII, per concessió del rei Carles II, s’hi establiren unes mesures per a grans i oli, que donaren un fort impuls al mercat i a les fires. Aquestes mesures van ser emplaçades sota les voltes que encara duen el nom de les Mesures i eren de propietat municipal. A la vila hi ha moltes cases amb llindes de pedra construïdes durant el s XVIII. L’Hospital Vell, citat el 1541, fou traslladat al s XVII al carrer del Raval; la seva capella, dedicada a sant Josep, és de la fi del s XIX. És de notable interès arquitectònic la Torre Salvana, que fou dels Albertí i data de la primeria del s XVI. Al s XVII se’n deia torre de Salvà. A la façana hi ha un portal de mig punt adovellat i balcons esculpits; conserva una torre de planta quadrada amb una escala de cargol de pedra i teginats del s XVI. La vila de Cassà disposa d’un bon nombre d’entitats i associacions de caràcter cultural, esportiu i cívic. Destaquen la Colla Excursionista Cassanenca, fundada el 1956, que organitza la Setmana de Sant Jordi i la Festa Literària, a l’abril, amb la convocatòria d’uns premis literaris, i els Amics de la Sardana, creada el 1975, amb un gran nombre d’associats, que es dedica al foment de la dansa i a l’organització de ballades i festes com la Nit dels Músics, dins el marc de la festa major, que reuneix en una gran cobla els músics nascuts o residents a Cassà. Entre els equipaments culturals, cal esmentar el Teatre Municipal Puig d’Arques i l’Arxiu Municipal de Cassà de la Selva.

Festes

Entre les festes tradicionals més celebrades trobem la cavalcada de Reis, al gener, el Carnaval pel febrer, la festa de Sant Antoni Abat, que se celebra al març amb el nom de Festa del Cavall, i la festa major. Aquesta festa antigament s’havia celebrat pels volts de Corpus, però el 1857 fou traslladada al diumenge després de la Segona Pasqua, en data variable entre maig i juny. Per la Fira de Santa Tecla, al setembre, també s’organitzen actes festius, com la Nit del Cremat, amb sardanes, havaneres, etc.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”5e5ae162″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Cassà de la Selva{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntament de Cassà de la Selva

Pàgines web

Caldes de Malavella

23 febrer 20192013, Caldas de Malavella, Municipis la Selva, Provincia GironaPere Gasso

Caldes de Malavella és un municipi de la comarca de la selva (Girona)

A Caldes de Malavella hi anem el 7 de desembre de 2013

Dades del Municipi


Vegueria	Comarques gironines
Comarca	Selva
Entitats de població	14
Conté la localitat	Aigües Bones
Població
Total	7.458 (2018)
• Densitat	130,16 hab/km²
Llar	130 (1553)
Gentilici	Caldenc, caldenca

Caldes de Malavella	3.266
Franciac	117
Santa Seclina	21
Aigües Bones	851
Can Solà Gros I	305
Can Solà Gros II	254
el Llac del Cigne	1.060
Tourist Club	190
Veïnat d’Israel	109
Veïnat de Baix	78
Veïnat de Dalt	32
Veïnat de les Mateues	67
Can Carbonell	427
Malavella Parc	221

Breu historia del municipi

Termeneja al N amb els municipis de Riudellots de la Selva, Sant Andreu Salou i Caçà de la Selva (els dos últims del Gironès), a l’E amb Llagostera (també del Gironès), al S amb Vidreres i a l’W amb Sils i Vilobí d’Onyar.

Es troba en una extensa vall entre les conques del Ter i la Tordera. Les aigües del sector del nord, les rieres de Gotarra i de Benaula, desemboquen a l’Onyar, que travessa un petit sector a l’extrem NW del terme, mentre que al sector del veïnat de Mateves es forma la capçalera de la riera de Santa Maria, que ja fora del terme esdevé la séquia de Sils, afluent de la Tordera a través de la riera de Santa Coloma, igual com la riera de Malavella.

A l època quaternària es formà una llacuna on confluïen les aigües de la vall, l’estany de Sils, el que explica que una part del sòl sigui constituïda per sorres procedents de la descomposició de roques granítiques, transportades als fondals pels corrents d’aigua. També hi ha còdols de lava i altres restes d’activitat volcànica.

El terme comprèn la vila i cap del municipi de Caldes de Malavella, el poble de Franciac, els veïnats de Folgueroles (o Israel), el Veïnat de Baix, el Veïnat de Dalt, el Veïnat de les Mateves i el de Santa Seclina, i les urbanitzacions d’Aigües Bones, Can Carbonell, Can Solà Gros, el Llac del Cigne, Malavella Parc, el Mas Boada i Santa Seclina.

Travessa el terme vora el límit W (i fins i tot el configura en un petit tram) la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, des de la qual una car retera porta a Caldes i a Llagostera, on enllaça amb la C-65 de Sant Feliu de Guíxols a Girona. Una carretera local surt de la vila en direcció a Cassà de la Selva. També travessa el terme el fer rocarril de Barcelona a Girona, que passa a ponent de la vila, on hi ha l’estació.

L’ajuntament de Caldes sol·licità el 1989 la incorporació al Gironès, però li va ser denegada. Ja a l’edat mitjana la primera referència a la parròquia de Sant Esteve de Caldes (Calidis) apareix en un document del 1053, i la denominació perdura en altres documents del 1131, 1194, 1246 i 1362. L’altre nom que forma part del topònim, Malavella, apareix ja el 1057 (referit al castell proper) amb la forma Malavela i posteriorment Malavetula (1362) i Malaveteri (1691).

El Poble

La vila de Caldes de Malavella (84 m i 2833 h el 2005) es troba al centre del municipi, entre els pujols de les Moleres, de les Ànimes i de Sant Grau. La major part de les edificacions daten de la fi del segle XIX i començament del XX, l’època en què es revaloritzaren les aigües mínero-medicinals, formant una expansió del petit nucli inicial, centrat per l’església parroquial de Sant Esteve. Aquesta, que havia estat possessió del monestir de Breda, és un edifici d’origen romànic (de la fi del segle XI i inici del XII), de planta basilical i tres absis; al llarg dels segles ha conegut algunes reformes. Conserva els tres absis romànics, amb arcuacions llombardes i campanar de torre quadrada, molt modificat. El portal de la façana, d’estil renaixentista català, és de pedra nummulítica de Girona.

La població presenta un conjunt de cases de regust modernista que revelen la importància balneària que tingué en aquella època. L’antic barri del Martí, a llevant de la vila, prop del trencall de la carretera de Caçà de la Selva, ha esdevingut avui pràcticament un raval. Al voltant de la vila s’han construït nombroses cases residencials.

Els brolladors més coneguts estan situats en els pujols de les Ànimes, Sant Grau i de les Moleres. Dos balnearis, Vichy Català i Prats, exploten les aigües termals (bicarbonatades, sòdiques i clorurades), que brollen a 59-60°C. El primer comprèn un extens parc amb pins i plàtans i un edifici de la fi del segle XIX, d’un estil neoislàmic molt en voga a l’època modernista, ornat fins i tot amb una reproducció de la font del Patio de los Leones de l’Alhambra de Granada. Aprofita les aigües procedents de les fonts termals del puig de les Ànimes, mentre que el balneari Prats utilitza les aigües de la font del Raig d’en Mel (o de la Mina).

Al puig de Sant Grau, on s’emplaça la capella del mateix nom que acull un aplec el dia del sant (3 d’octubre), hom bastí, aprofitant part de les ruïnes de les termes romanes, de les que parlarem més endavant, el castell de Caldes (que no s’ha de confondre amb el de Malavella). La primera notícia del castell és del 1362, si bé podria ser molt anterior. Sembla que inicialment pertangué al vescomtat de Cabrera, però el 1240 ja s’havia unit al castell de Llagostera, de domini reial, com ho indica el fet que aquell any Jaume I concedís privilegis i franqueses als homes d’ambdós castells. Des d’aleshores estigué sempre vinculat al domini de Llagostera i a la baronia d’aquest nom creada el 1375, fins a la fi de l’Antic Règim. Fou enderrocat a la darreria del segle XIX. Entre les celebracions de la vila destaca

Festes

la festa major, que se celebra el primer diumenge d’agost i inclou una trobada gegantera.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”e722b4ce” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Caldes de Malavella{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Ciutadilla

22 febrer 20192013, Ciutadilla, Municipis del Urgell, Provincia LleidaPere Gasso

Ciutadilla és un municipi de la comarca Urgell (Lleida)

A Ciutadilla hi anem el 24 de novembre de 2013

Dades del Municipi


Vegueria	Ponent
Comarca	Urgell
Capital	Ciutadilla
Entitats de població	1
Població
Total	206 (2018)
• Densitat	12,12 hab/km²
Llar	54 (1553)
Gentilici	Ciutadillenc, ciutadillenca

Breu historia del municipi

És un municipi de forma allargada i sensiblement rectangular, situat a la vall mitjana del Riu Corb, a la zona de transició amb la Segarra. Limita al N amb el municipi de Verdú, a l’E amb Guimerà, des del Riu Corb fins a la partida de Relat, i després amb Passanant (Conca de Barberà); a l’W limita amb Nalec i al S amb Vallbona de les Monges. La riera de Boixerons, que des de Relat va baixant dels 700 als 500 m fins a trobar el Riu Corb, té una direcció SE-NW. El Riu Corb travessa el terme d’E a W en la part N, no gaire lluny de la cruïlla de les carreteres i del coll de la Portella. La situació de Ciutadilla ha fet dir que és “el sentinella de la vall”, i això perquè damunt la partió aturonada entre la riera de Boixerons i el Riu Corb s’alça amb figura esvelta i noble el seu castell.

El poble i cap administratiu de Ciutadilla és l’únic nucli de població agrupada del municipi. Travessa l’extrem occidental del terme la carretera C-14 de Salou a Adrall. Una carretera local comunica el poble amb Passanant i Sarral. La carretera de Vallfogona a Maldà creua el municipi paral·lela al Riu Corb.

El Poble

El poble de Ciutadilla és situat a la riba esquerra del Riu Corb, a 515 m d’altitud, en la part aturonada de la serra, sota les restes del castell i dominant la vall del Riu Corb i de la riera de Boixerons; tot ell és un ample mirador de l’Urgell i la Segarra.

Un detall de la plaça del Marquès, al poble de Ciutadilla (Urgell)

© FOTOTECA.CAT

Al poble hi ha algunes cases de noble construcció i carrers amb desnivell ben pavimentats. Com a d’altres pobles d’aquests rodals, moltes cases han estat destinades a segona residència. El poblament s’inicià al voltant de la torre del castell i va créixer de dalt a baix.

El monument que més es destaca de Ciutadilla és la mola del castell, una antiga fortalesa medieval que al segle XVI fou transformada en palau renaixentista. El 1390 n’era senyor Gispert de Guimerà i els seus descendents feren la reconstrucció tal com va arribar a les primeries del segle XIX. En efecte, disposats en diferents nivells en el cim d’un turó al costat de la vila, el castell, tot i haver estat profundament reformat el segle XVI, mantingué a l’exterior l’originària estructura de fortalesa i bona part dels seus paraments i àmbits interiors responen a empentes constructives medievals. El pati interior té forma trapezoidal i tenia a la banda N una gran escala amb galeria superior amb columnata. Sobre la galeria hi havia una gran sala amb una sumptuosa decoració. A la dreta del portal d’entrada s’aixeca una magnífica torre quadrangular, la mestra, de set plantes, amb matacà i finestral renaixentista les superiors, que encara avui dia són exponent, amb les restes que queden en peu, del que fou en altre temps aquest magnífic castell. Seguint les diverses parts enderrocades es poden observar elements romànics i gòtics que fan pensar en una llarga perduració des del segle XII fins a la reconstrucció del segle XVI i que va subsistir fins el 1835. Començà a enderrocar-se una part de l’edifici el 1908.

Al peu del castell i en la part més alta del poble hi ha l’església parroquial de Sant Miquel, d’estil gòtic. És d’una sola nau amb volta de creueria, sense absis i voltada per una cornisa amb permòdols esculpits.

La festa major d’estiu se celebra per Sant Roc, el segon cap de setmana d’agost; entre els actes hom fa una processó a l’ermita del mateix sant, i la d’hivern se celebra per Sant Miquel (29 de setembre), en honor del patró. Per Setmana Santa, el Divendres Sant és tradicional fer un viacrucis a l’ermita de Sant Roc. El dissabte de Glòria es fa la festa de les Coques, en la qual se subhasten coques i mones per tal de recaptar beneficis per a l’ermita. Pel Dilluns de Pasqua, després d’haver anat en processó al santuari de la Bovera (del municipi de Guimerà), es va en romeria a l’ermita de Sant Roc. Des del 2002 hom hi celebra la Trobada de Grups de Recreació Medieval.

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”4d361215″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Ciutadilla{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Castelladral

21 febrer 20192013, Castelladral, Municipis del Bages, Província BarcelonaPere Gasso

Castelladral és un poble del municipi de Navàs comarca del Bages (Barcelona)

A Castelladral hi anem el 13 de octubre de 2013

Dades del Municipi

Província	província de Barcelona
Comarca	Bages
Entitats de població	8

Castelladral49Mujal, el52Navàs5.841Palà de Torroella, el179Sant Cugat del Racó28Sant Salvador de Torroella13Valldeperes9Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

El municipi, en contacte amb el Berguedà, termeneja al N amb els municipis berguedans de Viver i Serrateix i de Puig-reig, a l’E amb Gaià, al SE amb Balsareny, al S amb Castellnou de Bages i Súria, al SW amb Sant Mateu de Bages i a l’W amb Cardona. Aquest municipi es deia, fins el 1960, Castelladral , ja que prenia el nom del nucli principal del municipi. L’extraordinari desenvolupament del barri riberenc de Navars féu que primer s’hi instal·lessin els serveis municipals i, després, que se’n canviés el nom. L’origen del topònim de Navars es remunta al 982, quan s’esmenta l’alou anomenat Nabares . Una butlla del papa Sergi IV torna a parlar de l’alouNabars i la riera de Navarons . Una explicació, massa ingènua, de l’etimologia del topònim Navars diu que ve de l’expressió “anar a baix”. De fet, sembla que el nom és d’origen preromà, segurament bascoide.

És drenat a llevant pel Llobregat, que li fa de frontera amb el municipi veí de Gaià; pel cantó de ponent el terme ultrapassa el Cardener i s’enfila per la serra de les Garrigues, on assoleix la màxima altitud: el puig de Comabella (664 m). L’extens territori és solcat per les rieres de Valldeperes, d’Hortons, de Tordell (o de Sant Cugat), afluents de l’esquerra del Cardener, i la riera del Mujal, tributària per la dreta del Llobregat. La serra de Castelladral constitueix el sistema central del terme i també la cota més alta (711 m).

El municipi comprèn, a més del poble de Navars, cap administratiu, els pobles de Castelladral, de Sant Cugat del Racó (o Salou) i de Sant Salvador de Torroella, la Colònia Valls (o Colònia Valls de Torroella o el Palà Nou), la Colònia del Palà de Torroella (o el Palà Vell) i els veïnats i llogarets de Can Flautes, el Mujal, la Rata i Valldeperes. Travessa el terme, en direcció S-N, pel sector de llevant la carretera C-16, que uneix Manresa amb Berga, mentre que per ponent, i en direcció S-NW, ho fa la carretera C-55 de Manresa a Solsona. Carreteres locals uneixen el nucli de Navars amb Viver (Berguedà) i Castelladral amb Súria.

El Poble

Castelladral és l’antic cap de municipi i es documentat des de l’any 941

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”cba3d27b” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Castelladral{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Ajuntament de Navàs

Ceuró Poble

21 febrer 20192012, Municipi Castellar de la Ribera, Municipis Solsonès, Poble Ceuró, Provincia LleidaPere Gasso

Ceuró és un poble del municipi de Castellar de la ribera comarca del Solsonès (Lleida)

A Ceuró hi anem el 26 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Autonomia	Catalunya
Vegueria	Catalunya Central
Comarca	Solsonès
Entitats de població	4

Castellar de la Ribera60Ceuró30Clarà62Pampa10Font: Municat

Breu historia del municipi

Limita al S amb Pinell de Solsonès; a llevant, la serra de Torregassa el separa d’Olius; al NE, pel collet de l’Hostal de les Forques, entre la carretera de Solsona a Bassella, que ressegueix la Ribera Salada, llinda amb Lladurs. Pel sector septentrional continua limitant amb Lladurs i també amb un petit sector d’Odèn (serra d’Oliana). A ponent entronca amb el terme de Bassella, pertanyent a l’Alt Urgell.

La població és totalment disseminada en masies. Hi ha només alguns xalets al fons de la Ribera Salada, sota el poble i cap de municipi de Castellar de la Ribera, que constitueix l’únic nucli de població agrupada. Les altres antigues parròquies del terme són les de Clarà, Ceuró (popularment anomenat Cigró) i Pampe. Passa pel terme la carretera C-26, d’Olot a Alfarràs.

El Poble

A ponent del terme, a l’esquerra de la Ribera Salada, hi ha l’antiga parròquia de Ceuró, dedicada a sant Julià, i les restes de l’antic castell de Ceuró, que es troben enlairades damunt la riba esquerra de la Ribera Salada, a l’extrem de ponent del terme. L’església de Sant Julià de Ceuró conserva molts elements de la primitiva construcció romànica del segle XI, especialment l’absis, decorat amb arcuacions llombardes repartides per lesenes. La façana fou refeta després dels desperfectes que li causà un llamp el 1905. A la fi del segle XVI i al principi del XVII hi pintà dos retaules el pintor local Josep Fretó, que es féu popular a la contrada. Un es conserva al Museu Diocesà de Solsona i el major fou traslladat el 1880 al santuari de Savila. La festa major se celebra per Sant Julià, patró de la parròquia, el 7 de gener, i es fa una festa a l’ermita de la Mare de Déu de Savila el cinquè diumenge després de Pasqua.

El lloc és esmentat ja el 1094 (en documents primitius llegim també les formes Ozoró i Zouró , i també ha estat conegut per Odró i popularment per Cigró). En tenia la senyoria la noble família Miró (com a Navès), que la cedí el 1100 a l’església de Santa Maria de Solsona. En foren feudataris per l’església de Solsona Guillem i Bernat de la Vansa. Formà municipi al segle XIX amb Pampe. Dins el terme de Ceuró hi ha l’església de Santa Maria de Vilaprinyó, d’una sola nau, amb coberta de volta apuntada, i també diversos dòlmens.

Davant de Ceuró (28 h el 2005), a l’altra banda de la Ribera Salada, hi ha el santuari de Savila, dedicat a Santa Maria, prop de la masia de Perdiguers, els propietaris de la qual conserven la bella imatge de la Mare de Déu, de vori, d’estil gòtic (molt probablement del segle XV). El primitiu santuari s’alçava uns 800 m més enllà i és esmentat ja el 1250; el propietari del mas de Perdiguers (la Vila de Perdiguers) féu bastir un nou edifici a l’indret actual, prop del camí, que fou inaugurat l’any 1781 (conserva un retaule procedent de Sant Julià de Ceuró).

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”0dd6cace” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Ceuró{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Camarles

20 febrer 20192013, Camarles, Municipis Baix Ebre, Provincia TarragonaPere Gasso

Camarles és un municipi de la comarca del baix Ebre (Tarragona)

A Camarles hi anem el 12 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Autonomia	Catalunya
Província	província de Tarragona
Vegueria	Terres de l’Ebre
Comarca	Baix Ebre
Entitats de població	3

Breu historia del municipi

El municipi de Camarles, de 25,16 km ² d’extensió, fou creat el 1978 per la segregació del terme del poble de Camarles, fins aleshores integrat en el gran municipi de Tortosa. Marca el límit NE del terme el torrent de la Fullola, o de Camarles (amb el terme del Perelló); el SE, la Sèquia Sanitària (amb la partida de Jesús i Maria de Deltebre); el SW, el barranc del Mas Roig (amb el terme de l’Aldea), i el NW, la Carretera Vella de Tortosa al Perelló (amb el terme de Tortosa). A més de Camarles, cap de municipi, el terme comprèn les caseries del Lligallo del Roig i el Lligallo del Gànguil. Quant a les comunicacions, travessa el terme paral·lelament al límit SE i marcant aproximadament la divisió en terres de secà i de regadiu la línia del ferrocarril de Barcelona a València (amb baixador a Camarles, dit baixador de la Granadella-Camarles), inaugurat el 1868, l’autopista AP-7 i la carretera N-340, de Barcelona a València; a més, des de Camarles, hom es comunica per carreteres locals amb la Cava, l’Ampolla i l’Aldea.

El seu terme és a l’extrem nord-occidental del delta (separat de la costa per una franja de territori del Perelló), però la major part de les terres formen part del sector muntanyós proper a la serra del Boix (233 m al Coll Ventós). La part de delta que correspon al nou terme de Camarles (unes 931 ha) representa el 7,6% de la totalitat, i és travessat pels canals derivats del canal de l’Esquerra de l’Ebre. El poble de Camarles és emplaçat en el punt de contacte dels dos paisatges.

El Poble

El poble de Camarles és allargat i segueix la línia del ferrocarril al sector de llevant del terme, amb carrers amples i alguns edificis moderns, reconstruïts després de la guerra civil de 1936-39, però amb una gran majoria d’edificacions dels darrers decennis del segle XX. Centra el nucli l’àmplia església parroquial de Sant Jaume de Camarles, amb portalada classicitzant i campanar de torre quadrada, coronat pel rellotge. Però l’edifici més interessant és l’antic castell o torre de Camarles, bastida sobre una antiga alqueria islàmica, que conserva una massissa torre circular de pedra, voltada d’edificacions posteriors que tenen també elements d’època medieval. Sembla que havia estat propietat dels Jordà, llinatge que també posseïa la torre de la Granadella. Aquest castell surt esmentat el 1150 quan Ramon Berenguer IV el donà, dins el territori de Tortosa, a Guillem de Sunyer. Molt aviat, el 1155, el mateix comte lliurà al bisbe Gaufred, entre d’altres donacions, el terme de la Granadella, on hi ha la magnífica torre de defensa que, com la de Camarles, s’ha conservat fins avui i que es descriu més endavant.

Festes

La festa major de la població es fa per Sant Jaume, el 25 de juliol, i té una durada d’uns 10 dies. També se celebra el 8 de desembre el dia de la Independència, tot commemorant la segregació municipal de Tortosa. En aquesta data es fa un dinar popular a l’ermita de la Mare de Déu de la Granadella.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”b0676465″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”camarles{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Carme

20 febrer 20192013, Carme, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Carme és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A L’Anoia hi anem el 5 de maig de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Entitats de població	3
Total	783 (2018)
• Densitat	66,92 hab/km²
Llar	19 (1553)
Gentilici	Carmetà, carmetana

Breu historia del municipi

Als fogatjaments dels segles XIV i XV s’inclouen els habitants de Carme en el recompte del castell de Claramunt. En canvi, als segles XVI i XVII ja hi figuren diferenciats amb 18 i 19 focs, respectivament. Al segle XVII es triplicaren els seus estadants, ja que el 1719 hi havia 259 h i el 1787 arribaren a 642 h. El segle XIX presenta una sèrie de variacions. Després d’una forta davallada al principi de segle (el 1830 baixà a 381 h) el poble assolí el 1857 el nivell demogràfic més alt registrat, en arribar a 1 244 h. Aquest creixement s’explica pel trasllat d’algunes fàbriques tèxtils d’Igualada atretes per la possible mecanització de la producció gràcies a la força motriu de les aigües de la riera i de les surgències. Començà a davallar el 1860 amb 1 133 h i amb 1 128 h el 1887. La crisi tèxtil de la comarca, unida als estralls de la fil·loxera (que aparegué pels volts del 1885) determinà una forta davallada demogràfica durant el darrer decenni del segle XIX. La crisi tèxtil igualadina provocà conflictes socials que també afectaren Carme. Pel contrari, la recuperació deIgualada amb l’arribada del ferrocarril el 1893 no afavorí la població, ja que no solament no es recuperà sinó que va anar perdent habitants. Entre el 1910 i el 1920 s’estabilitzà la població en 800 h; el decenni de 1930 a 1940 baixà a 700 h, el 1950 s’accentuà la davallada fins a 682 h. El 1970 féu una lleugera recuperació fins a vorejar novament els 700 h. En les dècades de 1980 i 1990 la població tingué algunes oscil·lacions dins una lleugera tendència a la baixa. Així, el 1981 tenia 717 h, el cens del 1991 comptabilitazava 679 h i el del 2001, 674 h. El 2005 es registraren 726 h.

Els boscos, força importants tot i que s’han reduït des de la dècada del 1870, són formats per pinedes de pi roig i alguns alzinars i rouredes. Els conreus són majoritàriament de secà, amb predomini de cereals i de vinya, tot i que també hi ha oliveres i ametllers. El regadiu, poc extens, es localitza a prop de la riera i es dedica sobretot a productes de consum local.

Des d’antic, l’aigua del rec, que serpenteja pel terme i per dins el poble, ultra regar les terres, era la força motriu dels molins fariners, drapers, d’oli i de paper, a més de fer molt de servei a les fassines d’aiguardent i per a rentar i tenyir els teixits de llana dels paraires. El 1733 fou legalitzada la confraria dels paraires de Carme, que tingué continuïtat fins el 1860. Entre les propietats dels paraires, hi havia els estricadors de Cal Ros, que eren d’ús obligatori per a tots els agremiats. Entre el 1773 i el 1814 pagaven dos sous per cada peça de roba, que s’hi portava mullada i es posava tibant entre els bastiments de fusta amb claus perquè en eixugar-se no s’arronsés. La casa de Sant Roc era el domicili social dels paraires i era situada al xamfrà del carrer del Fregenal i el camí de Miralles. Des del segle XI consta documentada l’existència dels molins que aprofitaven l’aigua de la riera de Carme. La indústria, que ha esdevingut la principal font econòmica del municipi, es basa principalment en els sector tèxtil i paperer. El 1998 s’inicià la celebració, pel maig, de Firaverd, una fira dedicada a la jardineria i la floristeria.

El Poble

El poble de Carme (331 m d’altitud), que tenia 702 h el 2005, és situat a la dreta de la riera homònima, al centre de la vall, en un lloc ric en aigües. La disposició de les edificacions ha estat sempre concentrada, amb carrers curts, a l’entorn de la parròquia.

Al voltant de l’església parroquial de Sant Martí, al centre del poble, s’anà configurant el nucli urbà. Fou construïda el 1743, en substitució de l’anterior, que era molt petita. El 1779, tant la parròquia com el santuari de Collbàs deixaren de ser sufraganis de la Pobla de Claramunt. Mentre que la primera aconseguia la independència parroquial, la segona es convertia en sufragània de la parròquia de Carme. L’entitat cultural més important és el Centre Recreatiu i Cultural (1934), que conté una sala de teatre i una biblioteca infantil.

Festes

Celebra la festa major pel juliol, en honor de la seva patrona, la Mare de Déu del Carme, i pel novembre se celebra la festa de Sant Martí.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”61431bd5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Carme{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Lloc web oficial de l’ajuntament

Pàgines web

Capellades

19 febrer 20192013, Capellades, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Capellades és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Capellades hi anem el 31 de març de 2013

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Total	5.211 (2018)
• Densitat	1.796,9 hab/km²
Llar	30 (1553)
Gentilici	capelladí, capelladina

Breu historia del municipi

El terme municipal de Capellades és el més petit de la comarca, amb 2,95 km². Limita amb els termes de la Torre de Claramunt (N i W), Cabrera d’Anoia (S) i Vallbona d’Anoia (E). Comprèn la vila de Capellades i l’antic veïnat de la Font de la Reina, i hi ha, a més, la urbanització de Ca l’Anton, la major part de la qual pertany al terme veí de la Torre de Claramunt. El terme és situat a la vall de l’Anoia, a l’indret on el riu talla la Serralada Prelitoral formant l’anomenat estret o congost de Capellades i surt ja de la Conca d’Òdena per a dirigir-se cap al Penedès. El congost s’obre pas entre la serra de Miramar (596 m) a l’esquerra, amb les carenes de Llobreia, el Brugar, el Fitó, els Colls Bessons i les Llangònies, i una potent terrassa travertínica quaternària, a la dreta, damunt les llicorelles paleozoiques i el granit, formant una cinglera de cornises i covals de pedra tosca i el dosser o barret del Capelló, on hi ha els importants jaciments prehistòrics del terme (abric Romaní i l’estació Agut).

El fonament principal de l’existència i de la prosperitat històrica de Capellades és l’aigua de la bassa del Molí de la Vila, d’on brollen de 8 a 12 milions de litres diaris, i encara hi ha altres deus abundants. El 1977, en un pou artesià de 140 m de profunditat, al davant de la font Cuitora, fou trobat un cabal de 13 milions de litres diaris, part dels quals serveixen per a l’abastament urbà. L’abundància de l’aigua capelladina ha servit moltes vegades per a remeiar necessitats alienes, com l’any 1566 quan, per falta de pluja, es perderen els sembrats sense granar a moltes zones catalanes i fins i tot molta gent de Barcelona anà a moldre, als molins de la costa de Capellades, blat importat de Sardenya. El 1694 els pagesos de Capellades i la pabordia del Penedès establiren una distribució de les aigües de la bassa per al regatge de les terres.

A Capellades hi ha la cruïlla de l’antiga carretera comarcal C-244 d’Igualada a Sitges, la qual ha sofert una millora en la dècada del 1990 amb la construcció d’un nou vial, la C-15, per la riba esquerra de l’Anoia, i la local de Capellades a Martorell, a més dels ramals que surten cap a la Torre de Claramunt, Vilanova d’Espoia i la Torre Baixa. El ferrocarril d’Igualada a Barcelona passa pel terme, però l’estació és dins el veí terme de Vallbona, a 1 km de la vila de Capellades.

El Poble

La vila de Capellades, a 317 m d’altitud, ocupa un replà travertínic a un centenar de metres per damunt de l’Anoia. A l’entorn de la primitiva església es formà el primer nucli urbà, molt estàtic als primers segles. Al segle XVII s’originà un desvetllament de la població amb l’eixamplament de les muralles del perímetre de la plaça de l’Església, amb la Plaça Xica, la plaça Nova, el Carrer Nou i els carrers de la Canaleta, del Call, de Sant Francesc, d’Oló, com també de l’eix del carrer Major, amb el Portal Jussà davant el pont del Bisbe i el Portal Sobirà a prop de les voltes de Can Bas i del carreró de Magí Carme. Durant el segle XIX s’allargaren els carrers del Pilar, de Garbí, de la Divina Pastora, de Sant Ramon, de Santa Anna i del Fondo, i durant la segona meitat del segle XX s’inicià la construcció dels espais lliures del nucli urbà, especialment els situats als passeigs de Miquel i Mas i de la Concepció i a ambdues bandes de les carreteres, i començaren a aparèixer blocs de propietat horitzontal. Un dels elements més característics de l’urbanisme de Capellades és la bassa vora el Molí de la Vila, d’origen natural, el voltant de la qual s’ha arranjat un parc.

L’església de Santa Maria de Capellades, després de rebre els privilegis del rei Lotari, el 986 i el 988, va deixar de ser sufragània de Claramunt i fou erigida parròquia el 1098 per una butlla d’Urbà II, a petició de l’abat Berenguer de Sant Cugat. El 1643 es bastí una església més gran i el 1805 s’iniciaren les obres del temple actual, que van durar un segle a causa de les interrupcions motivades per les guerres dels francesos i les carlines i per un incendi ocorregut el 1896. El 1805 i durant un quadrienni el monestir de Sant Cugat, a fi de contribuir a les obres de la nova església, hi destinà una tercera part dels delmes de la seva senyoria de Capellades. El 1824 tornà a contribuir durant un altre quadrienni a les obres de l’església.

L’església de Santa Maria és esmentada ja el 986 i el 988 en preceptes del rei franc Lotari a benefici del monestir de Sant Cugat del Vallès, del qual era possessió i figura en la documentació referent al castell de Claramunt, al terme del qual pertanyia. Formà part de la baronia de la Conca d’Òdena, però no fou del domini directe dels Cardona ja que Ramon de Claramunt vengué el 1234 el terme (que formava una quadra) i lloc de Capellades a l’abat Pere de Sant Cugat del Vallès, i li traspassà els drets senyorials. Els Cardona pledejaren pel domini de la quadra de Capellades fins el 1867, però aquesta quedà en propietat del monestir de Sant Cugat, adscrita a la pabordia del Penedès.

Altres llocs d’interès són la capella de la Mare de Déu del Pilar, que s’edificà el 1801. El convent de la Divina Pastora fou alçat el 1862 al lloc dels estricadors de la confraria de Sant Sebastià. Ja el 1858 s’establí a Capellades la segona comunitat de terciàries caputxines de l’Institut de la Mare del Diví Pastor, dedicat a l’ensenyament i fundat per l’igualadí P. Josep Tous i Soler (1811-71). A la Casa Serra, al costat de la capella del Pilar, les germanes franciscanes darderes es dedicaren a atencions hospitalàries. Els antics fossars parroquials desaparegueren el 1859 i les restes foren traslladades al turó del Molar, on es construí l’actual cementiri, amb la capella del 1911. També ha desaparegut l’oratori de la Casa Bas, autoritzat per Benet XIV el 1756. La Casa Bas és una casa senyorial del segle XVII amb una singular volta que constituïa un dels portals d’entrada a la vila; la casa acull, actualment, una sala d’exposicions. Un hospital general per als pobres fou creat el 1492 i un altre fou obert el 1798 al carrer de Sant Francesc. Aquest últim va funcionar fins el 1815. L’antic Molí de Cal Munné, paperer, situat al final de la costa dels Molins, ha estat restaurat.

Han estat presents de manera continuada a la vila diverses associacions culturals, algunes de les quals de molt antiga tradició, com és el cas de la societat la Lliga, amb local propi per a la realització d’actes diversos i de sessions de cinema i teatre. La seva antiguitat es remunta al 1901. També cal destacar l’agrupació sardanista, diverses corals i l’esbart dansaire. Des del 1988 se celebren periòdicament uns concerts de cambra sota el títol de Paper de Música i un concurs anyal per a la promoció de joves intèrprets. Hom disposa d’una biblioteca i també d’emissora municipal de ràdio. Al paratge de la Font Cuitora s’ha bastit un amfiteatre, utilitzat sobretot a l’estiu per a diversos actes.

L’any 1961 fou inaugurat el Museu Molí Paperer de Capellades en el setcentista Molí de la Vila, que és un testimoni viu de la tradició paperera, perquè es fabrica el paper emprant les mateixes eines i els procediments antics. El museu és vinculat al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya; el 1999 va ser reformat i restaurat. Al museu s’ha instal·lat, a més, una biblioteca especialitzada i s’hi exhibeixen una gran part de les troballes prehistòriques trobades al Capelló. Es tracta de la Secció Arqueològica Amador Romaní.

Festes

Entre les festes tradicionals destaquen la festa major, que es fa per l’agost, i la festa major d’hivern de Santa Dorotea, al febrer. Per Nadal és tradicional de fer la travessia del llac nedant i pel juliol se celebra la festa de Sant Cristòfol. Ha estat recuperat el ball pla, que es balla per la festa major i pels dies de Corpus; el ball dit el dansot gairebé s’ha perdut.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”bd2e579d” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Capellades{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Ajuntament de Capellades

Cambrils

19 febrer 20192013, Cambrils, Municipis Baix Penedès, Provincia TarragonaPere Gasso

Cambrils és un municipi del baix Penedès (Tarragona)

A Cambrils hi anem el 7 de gener de 2013

Dades del Municipi

Població
Entitats de població	6
Total	33.362 (2018)
• Densitat	947,78 hab/km²
Llar	245 (1553)
Gentilici	Cambrilenc/a

Breu historia del municipi

És situat a la plana del Camp de Tarragona, tocant a mar. El terme consta de dos sectors: l’occidental o antic terme de Cambrils i l’oriental, o antic terme de Vilafortuny, separats gairebé pel terme municipal de Vinyols i els Arcs. El sector occidental és comprès entre la riera de Riudecanyes, que el separa per l’W del municipi de Mont-roig del Camp, i la riera d’Alforja, que segueix de prop el límit amb el terme de Vinyols i els Arcs. La riera de Riudoms forma el límit nord-oest del sector oriental amb Vinyols, límit que es completa al N amb Riudoms i a l’E amb els termes de Vila-seca i de Salou, ja del Tarragonès.

El municipi té un total de 9 km de platja arenosa, que comença al golf de Sant Jordi, una mica més enllà de la punta de Sant Pere, i s’estén fins a la punta de Riudecanyes. La punta de Riudoms deixa a ponent les platges de Cambrils, on s’obre el port artificial de Cambrils, i a llevant les de Vilafortuny. La superfície és majoritàriament plana, amb un lleuger pendent de N a S, sense que en cap moment sobrepassi els 70 m. Aquest pendent, mai superior al 2%, provocava l’estancament d’aigües vora mar, en nombrosos aiguamolls, que les successives onades turístiques de les darreres dècades del segle XX han forçat a drenar i dessecar per convertir en zona residencial. Travessen el terme, a més de les rieres esmentades més amunt, d’altres rieres i torrenteres que han aportat abundants terres al·luvials, aptes per a l’agricultura: la riera del Regueral i la del Camí i el barranc de Gener, que desaigüen directament a mar, i el barranc de la Canal i el de les Francines, que ho fan a la riera de Riudecanyes per l’esquerra. El creixement de la població, però, ha fet que el cabal d’aigua aportat per totes aquestes rieres i torrenteres esdevingui insuficient. Això obliga que cada any es realitzin noves perforacions de pous, que substitueixen l’antiga construcció de mines per a la captació de l’aigua, sistema avui pràcticament abandonat.

El clima de Cambrils és típicament mediterrani, si bé la humitat característica de les zones properes al mar és contrarestada pel vent sec conegut com mistral. La mitjana d’humitat anual oscil·la entre el 69% i el 75%. Els estius no són excessivament càlids, ja que la màxima al mes d’agost és de 26,7°C. Els hiverns no són tampoc gaire freds, ja que la mínima és de 5,7°C al mes de gener.

A part de la vila de Cambrils, cap de municipi, el territori municipal comprèn l’antic terme i poble de Vilafortuny, que li fou agregat el 1846, i un bon nombre d’ urbanitzacions i zones residencials sorgides amb l’esclat turístic, com la Llosa, que tenia 1.158 h el 2005, Ardiaca, amb 1. 020 h, i el Mas d’en Bosc, que tenia 2.776 h i deu el seu nom a un antic mas. Hi ha també diversos masos, com els Teixells o els que formen l’entitat de població anomenada el Parc de Samà, i els despoblats de la Pobla, Vilagrassa i el Mas del Bisbe.

Cambrils és força ben comunicat. Paral·lelament a la costa és travessat pel ferrocarril de Barcelona a Tortosa i València, que hi té estació, per la carretera N-340 de Barcelona a València, que travessa la vila, i, encara més a l’interior, per l’autopista AP-7, anomenada de la Mediterrània, que hi té una sortida. Es comunica per carreteres locals amb Montbrió del Camp, Vinyols i Salou (carretera arran de la platja). L’any 2014 fou inaugurat el servei ferroviari de Rodalies entre l’Arboç i Cambrils.

El Poble

La vila de Cambrils (19.214 h el 2005), que abans era dividida en dos nuclis separats per 1 km (la zona marinera del Port de Cambrils, arran de mar, i la vila pagesa interior), és unida pel procés de creixement urbanístic. L’església, sota l’advocació de Santa Maria, fou iniciada al final de l’any 1500 i ha patit diverses modificacions.

Carrer turístic de Cambrils (Baix Camp)

Es conserva la porta de l’antiga muralla restaurada per Cèsar Martinell el 1932.

Al barri del Port, a l’esquerra de la riera d’Alforja, es conserva una torre de guaita rodona, símbol de la façana marítima de Cambrils; anomenada torre del Port o dels Moros, del segle XVII, s’hi han dut a terme obres de rehabilitació i forma part del Museu d’Història de Cambrils. El barri té una església senzilla i moderna.

Integrada ara al nucli urbà hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Camí. La imatge fou trobada, segons tradició, sota una palmera, per la qual cosa se li diu, també, de la Palma. Ha estat identificada amb l’església de Cambrils esmentada en la butlla del 1154. En realitat, el santuari fou la parròquia de l’antic terme de la Pobla d’en Taudell, ara integrat a Mont-roig. La primera referència documental a la capella és un llegat de l’arquebisbe Ramon de Rocabertí del 1214 i sembla que gaudí de la devoció de Jaume I. Al segle XV tenia ja sis altars i el seu ermità disposava del privilegi de poder captar per tota la diòcesi. Entre el 1704 i el 1722 s’hi feren importants reformes. El temple actual fou inaugurat el 1778, construït amb pedra de Montjuïc, que els pescadors anaven a cercar a Barcelona; són observables encara en un dels murs restes de la fàbrica gòtica. El temple actual és porticat, amb tres naus i una cripta, que abans fou el cementiri de Cambrils. L’edifici fou restaurat el 1891. L’interior del temple fou destrossat el 1936. Té adossada una torre de guaita anomenada de l’Ermita, que forma part del Museu d’Història de Cambrils.

Festes

A Cambrils funcionen nombroses associacions i entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Dedicat a la recuperació de l’arqueologia, la història i la cultura de la vila de Cambrils, funciona el Centre d’Estudis Cambrilencs.

El 1999 s’establí la nova estructura del Museu d’Història de Cambrils, format per l’edifici del Molí de les Tres Eres, que és la seu principal; la torre de l’Ermita, on el 1985 el Centre d’Estudis establí el primer museu de la vila; el Museu Agrícola de Cambrils, inaugurat l’any 1998 a l’antic celler de la Cooperativa Agrícola; la vil·la romana de la Llosa, jaciment descobert el 1980, i la torre del Port.

A l’estiu se celebra el Festival Internacional de Música, que té lloc en diferents emplaçaments, com per exemple al Parc de Samà, i entre el juliol i l’agost es pot assistir a les actuacions del cicle “Nits d’estiu vora el mar”. Al desembre es lliura el premi de pintura Vila de Cambrils.

Cambrils celebra nombroses festes. Entre les més destacades figura la festa major de la Immaculada, al desembre. També se celebren la festa major de Sant Pere, al juny, la festa de la Mare de Déu del Carme, al juliol, i la festa major de la Mare de Déu del Camí, al setembre. Una altra festa tradicional és la de Sant Antoni Abat, o dels Pagesos, pel gener, amb els Tres Tombs, i a l’abril es fa el Ralli de Cotxes Antics.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”eae0ab2e” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”cambrils{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web