Arxiu de la categoria: Municipis del Montsià

La Sènia

La Sènia es un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)
A La Sènia hi anem el 16 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 5.681 (2019) modifica
• Densitat 52,41 hab/km²
Llar 88 (1553) modifica
Gentilici Senienc, senienca

Breu historia del municipi

El municipi de la Sénia, de 108,41 km2, el tercer en extensió de la comarca, es troba al punt de contacte de la comarca del Montsià amb la del Matarranya i el Baix Maestrat, als ports de Tortosa. El tossal del Rei (1.356 m) és el punt on coincideixen els tres antics estats de la Corona d’Aragó. Termeneja pel costat del Matarranya (NW) amb Beseit, pel del Baix Maestrat (W i S) amb Fredes, la Pobla de Benifassà, Bellestar de la Tinença i Rossell, amb Ulldecona (SE) i Mas de Barberans (E) pel costat del Montsià i amb Roquetes (NE) i l’enclavament de la Mola de Catí (N), que pertany al terme de Tortosa, pel costat del Baix Ebre.

El sector meridional s’obre a la depressió de la Sénia, continuada vers el NE pel pla de la Galera i tancada per la serra de Godall i la Serra Grossa. El sector septentrional del terme és accidentat pels vessants sud-orientals dels Ports de Tortosa i sobresurten en aquest sector l’esmentat tossal del Rei (1.356 m), el d’en Cervera (1.347 m), al peu del qual trobem el refugi de Font Ferrera i el Prat de Rovera on neix el riu Matarranya, lo Negrell (1.345 m), i la Portella del Pinell (1.100 m), que són les elevacions més importants de la comarca del Montsià. Aquest massís calcari, d’una extensió aproximada de 800 km2, que es reparteix entre les comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i el Matarranya, és un massís de gran bellesa i interès natural, fet pel qual és declarat parc natural (vegeu Ports a la Terra Alta), parc que afecta bona part del municipi de la Sènia. A dins, hi cal destacar la reserva natural parcial de les Fagedes dels Ports.

La geomorfologia del terme és variada. El sector dels Ports és de formació terciària, de l’època del miocè, i es configurà pels plegaments dels estrats secundaris. La part plana del terme és de l’època quaternària, mentre que el barranc de la Fou és liàsic o de l’estatge més inferior del període juràssic, amb fòssils com Terebratulas, Rinchonellas i Pleuromya; prop de les Vallcaneres hi ha Ammonites i, finalment, des del S de la Fou fins a la Sénia, les muntanyes són cretàcies i a la muntanyeta de Pallerols (905 m) es troba amb abundància el fòssil Heteraster oblongus. Al sòl predominen les terres calcàries, les dolomies i les margues.

El riu de la Sénia corre per l’W i S del terme en direcció NW-SE i és un riu típicament mediterrani, amb un curs torrentós i un cabal escàs i molt desigual, d’una mitjana de 0,9 m3⁄s. Les seves aigües són retingudes, a la capçalera, pel pantà d’Ulldecona, situat al terme de Bellestar (Baix Maestrat), que pertany a l’administració de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, amb un volum de 12,3 milions de m3 d’aigua. Després de deixar el terme de la Sénia, el riu continua vers Ulldecona i Alcanar fins a la Mediterrània i marca la divisòria entre el Principat i el País Valencià.

El riu de la Sénia no rep cap afluent important i només a la capçalera conflueixen el barranc de la Fou i els del Salt, de la Pobla i de la Tenalla, aquest per la banda del Maestrat. A les terres dels Ports, hi ha una colla de fonts i barrancs de gran bellesa. A la partida dels Mangraners hom troba les fonts d’en Vidalet, les quals han estat considerades el naixement del riu pel fet que gairebé mai s’assequen, encara que el veritable naixement del riu és la font del Teix. Entre d’altres, destaquen la font dels Tintorers, la dels Drapers i la Peixera. Seguint el curs amunt del riu, hom troba el pont de Malany i la font d’en Segarra, la font de Sant Pere, i, entre ambdues, un petit llac on s’estanquen les aigües cristal·lines i fredes del riu, anomenat el toll dels Arenals. El barranc de la Fou, dit inicialment barranc del Retaule, neix dintre el terme de la Sénia prop del coll de l’Assucac i passa entre el Retaule i les Vallcaneres, pel mig de grans boscos. En aquestes muntanyes hi ha un gran nombre de llocs encisadors. Per la banda de la Fou trobem les Vallcaneres, el Pi Gros (4,8 m de circumferència), la font del Retaule, que voreja el morral del Catinell on es troba la font del Teix, i una sèrie de coves com la dels Bous o la dels Àngels. El barranc que baixa del Portell de l’Infern vessa les aigües al barranc de Salt, entorn del qual hom troba l’ullal del Salt, amb una cascada espectacular, el racó dels presseguers i la Tenalla.

A les terres de la Sénia hom pot parlar de tres dominis potencials de vegetació, que sovint han estat malmesos per lMactivitat humana i el foc. Al sector meridional trobem un domini de vegetació mediterrània on l’alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale), a les terres més baixes, i l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) són les principals comunitats. Al sector septentrional, ja dins els Ports, hi ha un clar domini de la vegetació eurosiberiana de bosc de pi roig (Arctostaphylo uva-ursi-Pinetum sylvestris). És en aquest sector dels Ports on trobem la fageda més meridional d’Europa. Han estat declarats arbres monumentals el faig del Retaule, el pi del Retaule i la Carrasca Grossa de Vallcanera.

De fet, a la superfície no conreada abunden les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), l’alzinar i les roques i ermots. L’alzinar acull un sotabosc d’arítjol (Smilax aspera), lligabosc (Lonicera implexa) i arbusts com l’aladern fals (Phillyrea media) o l’arboç (Arbutus unedo) i el llentiscle (Pistacia lentiscus), i també s’hi troba l’esparreguera (Asparagus acutifolius) i la roja (Rubia peregrina).

Entre la vegetació espontània del terme cal fer esment de les plantes de la ribera del riu, entre les quals trobem la canya comuna (Arundo donax), els canys (Phragmites australis), la bova o boga (Typha latifolia), utilitzada per a fer cadires, i salzes, a més d’una diversa varietat de joncs.

El terme comprèn, a més de la vila de la Sénia, la caseria dels Plans. El municipi de la Sénia té escassos masos i aquests, encara, poc apartats del nucli de la vila. D’altra banda, la Sénia és el centre d’un sistema radial de carreteres locals en cinc direccions. Hom pot dirigir-se des de la vila a Tortosa per Mas de Barberans, a Tortosa per la Galera i Santa Bàrbara, a Vinaròs per Sant Rafel del Maestrat i Ulldecona, a Rossell i, finalment, a la Tinença de Benifassà, és a dir a Bellestar, el Boixar, Fredes, Coratxà i la Pobla de Benifassà.

S’ha especulat molt sobre el nom del lloc; algú pretén que prové de l’antiga Sicània, altres del mot Coenia, que voldria dir “lloc formós” i, d’altres encara, que deriva de la mateixa arrel ibèrica d’ilercavons, i que el topònim té el significat evident de “sínia o roda per pujar aigua” (nom de procedència àrab), etimologia que recorda, encara ara, l’escut parlant de la Sénia, format per una sínia amb els seus colors naturals damunt camper d’argent.

El Poble

La vila de la Sénia es troba a 369 m d’altitud, a l’esquerra del riu homònim, que passa encaixat en una vall a uns 60 m de profunditat amb relació al nivell de la població. Atès que el riu fa de límit municipal en aquest sector, el poble es troba al límit SW del terme. El raval de les Cases del Riu, situat al marge dret del riu i tradicionalment vinculat a la Sénia, pertany ja al terme municipal de Rossell, del Baix Maestrat.

El poble es formà inicialment d’una manera allargassada al cim del coster, amb un entramat d una trentena de carrers amb places i placetes. Modernament s’expandí amb noves edificacions, sobretot al costat de les carreteres d’accés. Una de les actuacions urbanístiques realitzades en temps moderns és la de l’illa de Ca n’Abella.

L’edifici més notable, per estil i proporcions, és l’església parroquial de Sant Bartomeu i Sant Roc, obra barroconeoclàssica dedicada respectivament al patró tradicional i a l’advocat contra la pesta. Consta d’una gran nau amb capelles entre els contraforts, que emergeixen exteriorment per a apuntalar la nau. El campanar, situat al costat dret de la façana, consta de dos cossos baixos quadrats i d’un cos superior de pedra ben tallada amb coberta de cúpula i angles arrodonits on es troben els finestrals per a les campanes. El conjunt és obra dels segles XVII i XVIII.

Hi ha d’altres edificis notables, amb llindes de pedra i dos pisos, com la rectoria i moltes altres cases, però més que edificis singulars és el conjunt d’edificacions amb les seves obertures amples i regulars el que dóna una fesomia especial al nucli central de la vila.

Les normes subsidiàries de la vila, aprovades l’any 1983, contemplen la conservació i la potenciació d’aquest sector vell de la vila i de les cases que el componen, que defineixen com a casa de portes grans de doble fulla i arc rebaixat, gran balconada a la primera planta i balcons individuals en el segon pis i les golfes. Documentat el ràpid creixement de la vila al segle XIX, es troben escampades al voltant del nucli antic una colla de cases d’estil popular pertanyents a aquesta època. També destaca el Calvari, lloc on es resa el viacrucis de Dijous Sant. Aquesta construcció, que sembla relacionada amb l’edificació de l’església, fou edificada el 1790 i és construïda amb un estil barroc popular. Un altre tipus de construcció interessant són els safareigs, arquitectura civil de la qual resten quatre exemples; el més antic és el del carrer la Nòria, construït abans del 1834, any aquest en què es va fer la canalització d’aigües fins a la plaça d’Espanya.

En la vida cultural és notable l’Agrupació Musical Seniense, fundada el 1904. Per altra banda, la població celebra la seva festa major a l’agost, pels volts de Sant Bartomeu; hi són típiques les curses de cavalls de pura sang i, a més, s’han recuperat les tradicionals corregudes de burros. Al maig, pels volts de Sant Gregori, copatró de la vila, s’organitzen unes Jornades de Cultura. Pel setembre la principal celebració és la festa de la Mare de Déu de Pallerols, copatrona, amb una processó que passa per carrers engalanats amb catifes fetes de serradures tenyides i cargols, elements representatius de la principal indústria del municipi.

Festes

L’últim diumenge del mes es fa també un romiatge a l’ermita de Pallerols.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

 

Sant Carles de la Ràpita

Sant Carles de la Ràpita es un Municipi de la Comarca de el Montsià (Tarragona)
A Sant Carles de la Ràpita hi anem el 13 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 14.789 (2019) modifica
• Densitat 275,4 hab/km²
Gentilici Rapitenc, rapitenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Sant Carles de la Ràpita, d’una extensió de 53,69 km2, és situat al sector meridional del delta de l’Ebre, on s’ajunten les velles terres i les aportades per al·luvió, dins el port dels Alfacs, que també és dit de Sant Carles de la Ràpita. Limita a l’E amb la Mediterrània, al N amb Amposta, a l’W, des del tossal de Mata-redona fins a la Foradada termeneja amb Freginals i, al S, de la Foradada a la mar, a migdia de la moleta de Fredes, l’alt de Mamadits i el Mas d’en Canício, limita amb Alcanar.

El municipi comprèn dues parts diferenciades: el sector de terra ferma i l’enclavament de la Costa de Fora (23,8 km2), que comprèn la península de la Banya i l’istme del Trabucador. A la terra ferma, encara, hom diferencia dos paisatges: el de ponent, accidentat pels contraforts de Montsià (la Foradada, 687 m, i el tossal de Mata-redona, 619 m), i el que s’estén a llevant de l’antic Canal de Navegació i arriba fins a la Gola Vella, on el terme limita amb el d’Amposta. D’ací en amunt el termenal segueix vora el canal de Sant Pere i arriba, tot deixant dins el terme de Sant Carles de la Ràpita la part ponentina de l’estany de l’Encanyissada, prop del Camí del Pas, al Pas d’en Carrasca, als Mollons del Racó Calent, als Quatre Mollons, a la lloma de Burgar i a la masia de Mata-redona. La península de la Banya és unida a les terres del delta ampostines per l’istme del Trabucador.

La península de la Banya forma part del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Ocupa uns 23,8 km2 i és tota formada per arenals i tores. A la península hi ha unes salines que a l’edat moderna substituïren les antigues de Tortosa. Les Salines de la Trinitat o de la Ràpita ocupen, entre les instal·lacions i la superfície d’evaporació, una bona part de la banda oriental de la Banya, fins a arribar a tocar l’istme del Trabucador, istme que té 5,5 km de longitud. Les costes septentrional i meridional de la Banya són anomenades respectivament de Dins i de Fora. En la de Dins trobem la punta del Galatxo i la punta de Palma Marina, mentre que l’extrem meridional de la costa de Fora és la punta de la Banya, prop de la qual hi ha el far de la Banya.

Les platges pantanoses de Sant Carles i Amposta, per la banda de tramuntana, l’istme del Trabucador format per una llarga llenca sorrenca situada a llevant, i la península de la Banya, a migdia, configuren el port dels Alfacs, un dels ports naturals més segurs de la costa catalana. El port dels Alfacs o de Sant Carles de la Ràpita té la boca compresa entre la punta de la Senieta, al sud de Sant Carles, i la punta del Galatxo, a l’extrem W de la Banya. Té una superfície aproximada de 60 km2 i una profunditat màxima d’entre els 6 i els 9 m. El port és de formació relativament moderna. Se sap que ja existia el 1420, any en què s’hi reuní la flota d’Alfons el Magnànim per passar a Sardenya. Anteriorment, en canvi, s’utilitzava l’antic Port Fangós, com ho féu la flota de l’infant Alfons el 1323 per anar també a Sardenya. És famós el fet que el 1813, durant la guerra contra Napoleó, hi encallaren 18 vaixells anglesos en intentar endinsar-s’hi.

Biogeogràficament, les terres de Sant Carles es troben dins del domini potencial de la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum) i en una àrea on predomina també la vegetació de ribera.

El terme, que el 1937 canvià l’actual nom pel de la Ràpita dels Alfacs, comprèn a més de la ciutat de Sant Carles de la Ràpita, que inclou conurbat el barri de l’Estanyol, la caseria de les Salines de la Trinitat, situada a la península de la Banya, la qual és formada per un conjunt d’habitatges d’ocupació estacional i de caràcter laboral, i la urbanització del Maset.

Històricament, Sant Carles ha viscut distints projectes de comunicació. El més antic, el del Canal de Navegació d’Amposta a la Ràpita, del temps de Carles III, es construí entre l’Ebre, a Amposta, i el port dels Alfacs, a Sant Carles, per tal d’evitar les dificultats que la desembocadura de l’Ebre oferia a la navegació fluvial. Tanmateix, situat al mateix nivell de la mar i del riu, anà omplint-se de sorra i calgué abandonar-lo pel cost elevat de la seva conservació. Encara no al cap d’un segle, l’antiga idea d’un canal de navegació entre Amposta i el port dels Alfacs a la Ràpita fou revalorada en el pla de navegació per l’Ebre fet per la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre, el 1857, que construí el mateix canal a una altura superior, per tal que no fos obstruït per la sorra, i fou alimentat amb aigua canalitzada des de l’assut de Xerta. La nova línia de navegació, però, fou abandonada molt aviat, a causa de la competència del ferrocarril; aleshores les obres de canalització foren aprofitades ja el 1861 per al regadiu de les terres del delta mitjançant el canal de la Dreta de l’Ebre. Un altre projecte fou encara el del ferrocarril de Val de Zafán, que només funcionà fins a Tortosa (1880-1973). La carretera N-340, de Barcelona a València, passà per la ciutat de Sant Carles de la Ràpita fins que el 1984 s’hi construí un desviament que la voreja. Aquesta via permet una comunicació directa i ràpida amb Amposta, la capital de la comarca. En parteixen altres carreteres locals que porten als pobles d’aquest sector dret del delta. Les instal·lacions del port de Sant Carles de la Ràpita disposen de zona pesquera, esportiva i comercial.

El topònim de la Ràpita significa en àrab mesquita o fortalesa fora del poblat, la qual cosa fa pensar que havia estat un lloc de culte musulmà.

El Poble

La ciutat de Sant Carles de la Ràpita (11 m), que té aquest títol des del 1789, és situada a la costa, a l’entrada del port dels Alfacs. L’urbanisme és de tipus neoclàssic, del segle XVIII. Aleshores, la que havia de ser nova ciutat, es va concebre entorn d’un gran espai central paral·lel al roquer i en forma de llarg saló, com es pot veure a la gran plaça ovalada que havia de contenir jardins, i que restà a mig construir. A partir d’aquest centre, amb perspectiva axial i un eix ortogonal en direcció mar-muntanya, s’estructuraren uns carrers a cordill, adaptats mínimament al relleu. Els tracistes de l’època projectaren la parcel·lació amb una certa magnificència, cercant una harmonia que s’acordés amb un concepte estàtic inspirat en l’urbanisme romà. Dels edificis neoclàssics del temps de Carles III es destaquen la Glorieta i el que ha estat anomenat Església Nova.

El nucli urbà, entre la mar i la muntanya, era delimitat a tramuntana pel barranc de Solito i a migdia pel dels Penjats. S’hi destinaren dos barris, el mariner més prop de la mar i el de dalt del roquer, prop de la torre de la Ràpita i la plaça de Carles III. En aquest, hi havia el carrer del Castell, avui de Nostra Senyora de la Ràpita i el que es digué de Pi i Margall, avui del Pilar. Generalment les cases eren d’una o dues plantes i no s’hi solien guardar les collites. La plaça de Carles III, obra del segle XVIII de grans dimensions, va ser projectada per a desfilades militars; a la part sud de la plaça són interessants els porxos i una font neoclàssica. Hi destaca també la Casa Laureano.

L’expansió urbana posterior va ser en direcció sud-oest i es formà el barri de l’Espanyol, que continua el nucli urbà seguint l’eix de la carretera N-340, en traçat geomètric a partir de l’Església Nova. Aquest barri, que pertanyia en una bona part al municipi d’Alcanar, fou agregat a Sant Carles el 1960. Al decenni dels anys quaranta, el municipi adquirí l’heretat de la Devesa, que urbanitzà omplint el buit cap a la Torreta. Una altra zona d’expansió de la ciutat ha estat cap a la muntanya, a l’altra banda de les trinxeres del ferrocarril, on s’han edificat blocs de pisos i grups de xalets, alhora que també es construeixen edificis d’estiueig vora la platja. Prop del port i de la platja de Garbí es troba el parc de Garbí, un ampli i modern espai verd, amb amfiteatre per a diverses actuacions.

Aspecte de l’església de la Santíssima Trinitat

© CIC-MOIÀ

L’antiga església, situada en un extrem de la plaça de Carles III, fou projectada en temps d’aquest rei. Acabada la darrera Guerra Civil fou enderrocada i es bastí el 1941, al mateix indret, l’església parroquial de la Santíssima Trinitat. Consta d’una àmplia nau central, flanquejada per unes de col·laterals molt estretes, a manera de capelles. La nau, força més alta, s’il·lumina per una finestra central a ponent i per ulls de bou circulars oberts directament a l’exterior en la part superior dels murs laterals, un a cada tram i separats aquests per pilastres estriades. Sobre mateix hi ha una espècie d’arquitrau seguit amb cornisa, de la qual arrenca la volta de mig punt reforçada per arcades. L’absis, semicircular, es cobreix amb una volta de quart d’esfera decorada amb cassetons quadrats, com la volta de la nau. La façana presenta un atri cobert i tancat per quatre columnes amb èntasi i capitells toscans. La part superior, sobre l’atri, amb finestra centrada i pilastres laterals amb capitells jònics, és coronada per un frontó triangular. El campanar lateral, de torre, és llis.La Glorieta presidia l’extrem superior de l’eix mar-muntanya de la ciutat. L’edifici, exempt i inacabat, havia estat concebut pels urbanistes del segle XVIII com a pavelló mirador vers la mar i la ciutat. Aquesta perspectiva, típica del barroc i del neoclassicisme, l’ha perduda per la construcció de moderns blocs de pisos i perquè ha restat inclòs en el recinte del grup escolar vell. Com un petit pavelló, conegut popularment per la Capelleta, la Glorieta és formada per una rotonda, oberta per tres arcs de maó al costat de migdia, annexada a un petit cos rectangular per la banda oposada. Els arcs, major el central, són emmarcats per columnes que sostenen uns arquitraus. Interiorment la rotonda també té adossades columnes, que havien de sostenir la cúpula que mai no es va arribar a construir. Tot l’edifici és obrat amb maçoneria, amb filades de rajol, sense cap element de pedra picada enlloc, fet que evidencia que l’edifici fou fet per anar arrebossat i pintat.

Un altre edifici singular, també neoclàssic, és l’anomenat Església Nova, que sembla que més aviat havia de tractar-se d’un edifici destinat a l’administració pública. Sense acabar, només es construí fins al nivell de les cobertes, que hi manquen. Té planta de creu grega, inscrita en un quadrat de 23,7 m de costat, amb un espai central a doble alçària que probablement hauria suportat una cúpula. Al voltant d’aquest espai es disposen tribunes amb balcons i uns corredors perimetrals conformen el quadrat de la planta i comuniquen amb les dependències situades als angles de la creu. La façana, netament clàssica, té una porta central, flanquejada a cada banda per un parell de columnes jòniques separades per sengles fornícules que recorden les de la Puerta de Alcalá de Sabatini. Les finestres són amb dovelles formant llinda i té una porta secundària lateral amb un arc de mig punt. Es desconeix qui fou l’autor del projecte d’aquest edifici; així i tot, se sap que l’arquitecte neoclàssic Juan de Villanueva intervingué aleshores en la direcció de les obres del Canal de Navegació. Abans aïllat i als afores de la ciutat, l’edifici resta avui dins l’edificació urbana, a l’entrada del barri de l’Espanyol. L’Església Nova i la Glorieta foren declarades monuments el 1984.

Sobre la ciutat, s’aixeca la Torreta, o turó de la Guardiola, un dels estreps més orientals de la serra de Montsià, a 113 m d’altitud. L’indret ofereix una magnífica panoràmica del delta de l’Ebre, de la badia dels Alfacs i de la ciutat. Al cim hi ha la torre de la Guardiola, també dita del Sagrat Cor a causa de l’estàtua que la corona. Documentada des del 1483 i esmentada el 1575 com Guardiola artillada, és de planta quadrada, un xic atalussada a la base i obrada amb reble. Es conserva només fins a l’alçada del primer pis, on s’obre la porta. El 1965 la torre fou utilitzada per a erigir-hi un monument consistent en el Sagrat Cor i una gran creu. El 2017 la Generalitat i l’ajuntament acordaren, d’acord amb la Llei de memòria històrica, retirar la creu per tractar-se d’una exaltació al règim franquista.

Festes

Són nombroses les associacions que donen vida a la ciutat de Sant Carles. En l’àmbit musical destaca l’Agrupació Musical Rapitenca, fundada el 1946, que manté una notable activitat amb banda de música i una cobla. A banda de diversos concerts, cal esmentar el Festival Internacional de Guitarra, des del 1996, i el Festival Folklòric dels Alfacs, des del 1988, ambdós a l’agost. Existeixen també altres grups, com l’Institut d’Estudis Rapitencs, creat a inicis del decenni del 1990 per tal de defensar el patrimoni cultural i fomentar la divulgació del seu coneixement. També hi ha diverses associacions esportives, com la Unió Esportiva Rapitenca i el Club Nàutic Sant Carles, que té instal·lacions a la zona marítima esportiva.

Entre els equipament culturals, a més d’una biblioteca cal esmentar el Museu Natura Alfacs, de caràcter privat i dedicat a la malacologia i les ciències naturals, que té una important col·lecció de petxines i fauna marina.

Són diverses les festes que al llarg de l’any commemoren les tradicions dels rapitencs. El mes de gener hom celebra la festivitat de Sant Antoni Abat, i durant el mes de juliol hom pot gaudir de la festivitat del Carme, quan un bon nombre de barques (muletes) solquen la mar portant la imatge de la patrona dels mariners, i el port és el marc de diverses activitats, com els correbous. Al mateix mes de juliol la ciutat viu una setmana de festa major en honor a sant Jaume, amb cercaviles, balls, bous capllaçats i embolats i, entre altres actes, amb un concurs internacional d’arrossegament per la sorra (des del 1981). Al setembre s’escau la celebració en honor a la Mare de Déu de la Ràpita. Als mesos d’estiu s’organitzen un gran nombre d’activitats, com les Jornades Gastronòmiques de l’agost al setembre, o la Setmana Cultural del setembre. No es poden oblidar els actes al voltant de la fira Expo-Ràpita.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

Sant Jaume d’Enveja

Sant Jaume d’Enveja es un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)
A Sant Jaume d’Enveja hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 3.503 (2019) modifica
• Densitat 57,62 hab/km²
Gentilici Santjaumer, santjaumera

Breu historia del municipi

El municipi de Sant Jaume d’Enveja, de 60,78 km 2d’extensió, fou creat el 23 de juny de 1978, per la segregació de l’antiga pedania d’Enveja del gran municipi de Tortosa, al qual havia pertangut tradicionalment. Fins el 1990 pertanyé a la comarca del Baix Ebre. El seu terme es troba a l’extrem de llevant del delta, al sector de la dreta de l’Ebre, riu que forma el límit septentrional del terme, des del punt on s’inicia l’illa de Gràcia la qual pertany al veí municipi de Deltebre (Baix Ebre) fins a la seva desembocadura seguint la gola de Tramuntana, tot comprenent l’illa de Buda, amb el cap de Tortosa. El canal de la Dreta de l’Ebre segueix paral·lelament el riu, a molt poca distància, dins el terme i el límit occidental i sud-occidental, amb el terme d’Amposta, segueix la sèquia del Riuet per damunt d’una carretera local que correspon en part a l’antiga carretera dita de Sant Carles de la Ràpita a les Salines. El sector de llevant confronta amb la mar, i és assenyalat per una llarga costa sorrenca del sector extrem i meridional del delta, puntejada pels estanys i aiguamolls d’aquestes terres, i amb les platges de Migjorn i del Serrallo.

 

El Poble

El poble de Sant Jaume d’Enveja (2 843 h el 2005) es formà a l’antiga partida d’Enveja, vora l’Ebre, entre el canal i el riu, prop del pas de la Barca, a 7 m d’altitud. Com les altres poblacions deltaiques, té un urbanisme poc compacte, de cases bastant esparses, amb un nucli central on es localitzen els principals carrers i edificis i una artèria a llevant que hom denomina de Pugó, però amb un radi ampli de cases disseminades.

és destacable la petita església parroquial de Sant Jaume, obra de principi del segle XX, senzill edifici d’una nau de línia neoromànica, amb campanaret d’espadanya.

La població disposa d’un interessant Museu Ornitològic. El 2005 s’inaugurà a les antigues escoles del Puó el Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta de l’Ebre. D’altra banda,

Festes

Es celebra la festa major al juliol, per Sant Jaume, i són festes tradicionals la benedicció de pa per Sant Blai i les de Sant Antoni Abat. Per recordar la constitució del municipi el 1978, se celebra també la Festa de la Segregació, al juny. Al desembre s’organitzen unes Jornades Culturals. En el folklore, té vitalitat la jota tortosina i la glossa popular improvisada o cant d’enversar, activitat en la qual excel·lí el popular poeta Francesc Balagué i Beltri, dit popularment Boca de Bou.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

Enciclopedia catalana

 

Santa Bàrbara

Santa Bàrbara es un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)
A Santa Bàrbara hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 3.707 (2019) modifica
• Densitat 131,92 hab/km²
Gentilici Planer, planera modifica

Breu historia del municipi

El terme de Santa Bàrbara, de 28,15 km2, es troba al bell mig de la plana de la comarca del Montsià, al N del pla de la Galera, que s’estén a llevant del massís de Montsià i a ponent dels Ports de Tortosa. Limita a l’E amb les terres de Masdenverge, al S amb el terme de la Galera, a l’W termeneja amb Mas de Barberans i al N amb les terres del Baix Ebre de Roquetes i Tortosa.

És un terme planer, interior, mediterrani i de secà, situat a una altitud de 70 m sobre el nivell de la mar. Les terres del terme són sedimentàries, del quaternari, i s’hi alternen els conglomerats acompanyats de terres pedregoses amb terrenys argilosos amb abundants concentracions de còdols calcaris. El paisatge, força homogeni, és solcat per tres barrancs que baixen del massís dels Ports, el barranc de les Coves i el barranc de Lledó que conformen els límits amb els termes de la Galera, a migdia, i de Tortosa i de Roquetes, a tramuntana, i el barranc del Pelós, que creua la vila.

Els conreus han substituït progressivament la vegetació natural que potencialment seria formada per una màquia litoral de garric i margalló (Queco-Lentiscetum), amb arbusts com el coscoll (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’ullastre (Olea europaea), el margalló (Chamaerops humilis) i la carrasca (Quercus rotundifolia), i alguns arbres com el pi blanc (Pinus halepensis) o el lledoner (Celtis australis).

El terme, a més de la vila de Santa Bàrbara, cap del municipi, comprèn, entre d’altres, la partida de Mangraner, situada al N del nucli urbà. El municipi de Santa Bàrbara canvià el seu nom pel de Plana de Montsià el 1937. Molt ben comunicada, hi passava la carretera N-340 de Barcelona a València, en el tram actualment convertit en carretera local de Tortosa a Ulldecona i Vinaròs. Altres carreteres locals són la que porta a Masdenverge i a Amposta i la que va a la Galera i a la Sénia. Una carretera menor enllaça amb la via annexa al canal de Xerta i més a ponent es dirigeix cap a Mas de Barberans. Santa Bàrbara havia tingut estació de ferrocarril de la línia Barcelona-València, però en el decenni del 1990 es va suprimir per la realització d’un nou traçat entre Freginals i l’Aldea.

El Poble

La vila de Santa Bàrbara (79 m d’altitud), que obtingué el títol honorífic sota el regnat de Ferran VII, és situada a la plana, a llevant del terme. La població actual ha ultrapassat l’àmbit antic entorn de l’ermita de Santa Bàrbara i s’ha estès allargassada vers l’estació del tren, a llevant. Al centre de la vila tradicional, on abans hi havia l’ermita, es dreça ara l’església parroquial de Santa Bàrbara, cap d’arxiprestat, construïda entre els anys 1890 i 1913. Aquest període fou especialment fructífer pel que fa a construccions de caràcter públic. A més del temple, es bastí el mercat municipal, la casa de la vila i les escoles públiques, que són els edificis més notables de la població. A més, cal destacar la Col·lecció d’Història Natural, situada al Casal Cultural, i el Museu Àngel Fibla, d’estris del camp.

A més dels edificis citats, destaquen per la seva arquitectura la Masia de l’Alto i la Masia de la Rúbia i diverses cases properes al centre urbà.

La vila disposa d’un bon nombre d’entitats i associacions de caràcter cultural, cívic i esportiu; destaca per la seva antiguitat el Club de Futbol Santa Bàrbara, fundat el 1919. La tradició musical és representada per la Unió Musical Jaume Balmes, que té una banda.

El Festes

La població celebra la festa major al juliol, amb balls, correbous, ofrena floral amb desfilada de totes les entitats, entre altres actes. Altres celebracions són les festes patronals, per Sant Gregori, al maig, i per Santa Bàrbara, al desembre, Sant Antoni al gener, amb la benedicció dels animals, les Jornades Culturals entre abril i maig i les Jornades Esportives pel juliol, a més de la fira del novembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

enciclopédia catalana

 

Poble Nou del Delta

Poble Nou es un Poble del Municipi Municipi d’Amposta Comarca del Montsià (Tarragona)
A Poble Nou hi anem el 17 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià
Municipi Amposta modifica

Breu historia del municipi

D’una extensió de 138,30 km2 (el més gran de la comarca), el terme municipal d’Amposta és situat a la dreta de l’Ebre, a l’extrem NE de la comarca del Montsià, de la qual és la capital. Confronta a tramuntana amb els termes de Tortosa, l’Aldea i Deltebre, de la comarca del Baix Ebre, aprofitant el mateix curs del riu des de la Carrova fins a l’illa de Gràcia. A llevant termeneja amb Sant Jaume d’Enveja des de Balada i Carlet fins al canal de desguàs de la bassa de la Platjola, i amb la mar, des del punt anterior fins al començament de l’istme del Trabucador i continua per la costa del port dels Alfacs fins al canal de l’Encanyissada. En aquesta part del delta inclou l’estany de la Tancada i la major part de l’estany de l’Encanyissada. A migdia limita amb el municipi de Sant Carles de la Ràpita, des del canal de desguàs d’aquest estany fins a Mata-redona i a ponent amb el de Freginals, de Mata-redona als Bufadors, i amb el de Masdenverge, des dels Bufadors fins a l’Ebre. Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja i amb Sant Carles de la Ràpita la part de la dreta del delta.

El terme comprèn, a més de la ciutat d’Amposta, cap administratiu, els pobles de Balada i el Poblenou del Delta, també denominat Villafranco del Delta, la urbanització dels Eucaliptus i nombrosos veïnats o partides amb masies disseminades com la Carrova, Carelt, les Comes, l’Encanyissada, l’Enclusa, l’Esquerra, el Mas d’en Carrasca, Montsianell, l’Oriola, els Panissos i la Taulada.

El Poble

El Poblenou del Delta (171 h el 2005) és un poble agrícola creat el 1955 per l’Instituto Nacional de Colonización, amb el nom de Villafranco del Delta, a la zona dmarrossars del SE de l’Encanyissada. El 1947 foren cedides a l’Instituto unes 1 430 ha d’aquesta zona marítima del delta, entre el terme de Sant Carles de la Ràpita i el sector de desembocadura de l’Ebre, i el 1952 el mateix organisme començà la construcció d’una xarxa de desguassos i camins que conclogueren el 1957; el terreny sanejat fou distribuït entre 97 famílies de colons. L’església és dedicada a la Mare de Déu de la Cinta, i la població celebra la festa major a principis d’agost.

Al davant del Poblenou, a l’altra banda de l’Encanyissada, hi ha la Casa de Fusta, denominada també la Casa Verda, construcció emblemàtica del delta. Edificat el 1926 com a refugi de caçadors, amb fusta procedent del Canadà, s’ha convertit en una de les instal·lacions del parc natural, amb servei d’informació i una col·lecció ornitològica.

Més al nord hi ha Balada (11 h el 2005), un altre petit agregat que Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja, entre la riba dreta de l’Ebre i el canal de la Dreta. És un nucli de cases bastant esparses.

Al terme hom hi troba la urbanització dels Eucaliptus (59 h el 2005) i els veïnats de Carlet, a migdia de Balada, a la dreta del canal de la Dreta de l’Ebre, prop del terme de Sant Jaume d’Enveja, la Carrova, al N del terme, les Comes, al NE de la ciutat, l’Encanyissada, vora la llacuna homònima, l’Oriola, a migdia d’Amposta, vora l’antic Canal de Navegació d’Amposta a la Ràpita, l’Enclusa, a l’E i al S de l’Oriola, Montsianell, al peu del cim homònim, l’Esquerra, a l’E d’Amposta, el Mas d’en Carrasca, a migdia de Montsianell, els Panissos que es troba en ple sector deltaic més a llevant de l’Oriola, i la Taulada, situada més a migdia de Carlet.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web del poble nou

enciclopèdia catalana

 

Godall

Godall és un municipi del Montsià Tarragona
A Godall hi anen l’agost de 2013

Dades del Municipi

Província Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià
Població
Total 591 (2018)
• Densitat 17,59 hab/km²
Llar 16 (1553)
Gentilici Godallenc, godallenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Godall, d’una extensió de 33,62 km2, és situat a la part central de la comarca entre el pla de la Galera i la serra de Godall (400 m a la mola de Godall). El terme s’estén suaument al peu de la serra pel costat interior o de ponent. Limita al N amb la Galera, al NE amb Masdenverge, a l’E amb Freginals, i al sector meridional i de ponent amb Ulldecona.

Orogràficament, destaca la serra de Godall (400 m a la mola de Godall), alineació muntanyosa, estesa en direcció SW-NE, paral·lela a la serra de Montsià, de la qual la separa la vall d’Ulldecona. Hidrogràficament, el curs d’aigua més destacable és la rambla de la Galera, que en bona part fa de límit amb el terme homònim. D’altra banda, les calcàries cretàcies que integren el rocam de la serra són molt permeables i és molt important la circulació subterrània. En són manifestacions els avencs, les coves i les fonts. Entre d’altres podem esmentar la font de Cap d’Àsens, al sud-est, i les dues de l’Arboç, al nord-est, en un lloc d’aplecs i d’abeurar els ramats. En definitiva, però, el terme és força sec, malgrat que hi ha diversos torrents que es formen o que recullen les aigües de la mola de Godall, com el barranc de la Serra de la Galera i el torrent de Godall, que vessen per la dreta a la rambla de la Galera i els de l’Arboç, el de la Gralla, el de Cap d’Àsens i el del Toll Roig.

Respecte als agents biogeogràfics, quant a la configuració del terreny, la mola càrstica de Godall, amb roques calcàries dures i grisoses, alterna amb llits margosos i presenta capes de lignits relacionats amb les aigües somes de la fi de l’era secundària. D’altra banda, la vegetació potencial que hi predominaria seria la màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum), tot i que en alguns sectors de muntanya, situats a migdia del terme, hi hauria un domini de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale).

El municipi comprèn el poble de Godall. La masia i antic poble de Merades, del qual Madoz el 1847 parla com d’un poble destruït, és situat al sud-oest del terme, prop de la carretera d’Ulldecona i l’antic lloc de la Vallmesquida, al qual fou atorgada una carta de poblament el 1238, avui sembla força difícil de localitzar. Madoz ja no en parla i tampoc no és mencionat al cens del 1860.

Godall es comunica amb Ulldecona per carretera local, la mateixa que, en direcció contrària, mena a la Galera, per on enllaça amb la de la Sénia a Tortosa. Altres vies menors complementen les comunicacions, i enllacen amb els termes veïns.

El topònim de Godall apareix als documents antics de diverses maneres: Quodar, Godayr, Godayl, Goday, Godai i Gudal, la qual cosa demostra que el topònim era el mateix, i amb la mateixa pronúncia que l’actual.

El Poble

El poble de Godall (168 m d’altitud) és situat en una fondalada, solcada pel barranc de la Caldera, i als vessants propers. El nucli més antic es formà darrere l’església. A poc a poc van anar sortint altres petits veïnats o agrupacions de cases que a la llarga van arribar a ajuntar-se i formaren la població actual. El nucli urbà restà definitivament estructurat quan es va cobrir, amb una volta de més de 400 m de longitud, el barranc de la Caldera al seu pas pel poble. L’església parroquial de Sant Salvador és un edifici d’un gòtic tardà de notable harmonia interior.

 

Festes

El 6 d’agost, festa patronal de Sant Salvador, hom celebra la festa major, en la qual es fan corregudes de bous a la plaça, muntada només per a l’ocasió. A Godall s’ha mantingut viva la celebració del carnestoltes, fins i tot durant els anys de prohibició de la festa, i es tradició celebrar no solament el ball de disfresses, sinó també una batalla de farina. El segon cap de setmana de març se celebra la Festa de l’Oli i l’Espàrrec.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopèdia catalana

web Ajuntanent

La Galera

La Galera és un municipi del montsià  (Tarragona)
A la Galera hi anem el 11 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià
Població
Total 719 (2018)
• Densitat 26,15 hab/km²
Llar 10 (1553)
Gentilici Galerenc, galerenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de la Galera, d’una extensió de 27,47 km2, és situat al pla de la Galera, ampla depressió que s’estén entre la serralada dels Ports de Tortosa o de Beseit i la petita alineació de la serra de Godall. Limita a tramuntana amb el terme de Santa Bàrbara pel barranc de les Coves, a ponent, pel camí de Mitan Plana, amb les terres de Mas de Barberans, al sud, amb el municipi d’Ulldecona pel camí del Ròssec, i amb el terme de Godall, seguint un bon tros el curs de la rambla de la Galera, i a llevant termeneja amb Masdenverge. Antigament, havien format part del terme de la Galera els actuals municipis de Santa Bàrbara i Masdenverge, que aconseguiren, però, d’independitzar-se’n el 1828 i el 1857, respectivament.

Les terres del municipi són força planeres. El terme de la Galera és travessat per la rambla de la Galera, que neix als vessants meridionals del massís de Caro i desguassa a l’Ebre al terme de Tortosa, davant Camp-redó. El barranc del Pelós solca les terres per la part nord del municipi i el barranc del Lligat des de la partida de les Refoies fins al límit amb Santa Bàrbara. Els barrancs de Sant Antoni-Lloret-La Galera són inclosos en el Pla d’Espais d’Interés Natural.

La vegetació potencial del terme seria una màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum). La vegetació actual és formada fonamentalment per arbres i arbustos adaptats al clima mediterrani, a la forta insolació i a la poca humitat, com el coscoll (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’ullastre (Olea europaea), el margalló (Chamaerops humilis), la carrasca (Quercus rotundifolia), el lledoner (Celtis australis) i el pi blanc (Pinus halepensis).

El terme comprèn, a més de la vila de la Galera, cap de municipi, diversos masos com el de la Xanca, el de Laculs, el del Borni, el de la Marina, el de Montllau i el dels Masets, tots documentats ja el 1860. Tocant a la vila, al SW, hi ha la petita capella de Sant Vicenç del Povet i dins el terme hom pot esmentar encara la capella del Sant Crist del fossar.

El pla de la Galera és travessat per diversos camins antics; també hi ha la carretera local de Santa Bàrbara a la Sénia, que es creua amb la rambla de la Galera. Aquesta és la carretera que empren els galerencs per a anar a Tortosa. Altres carreteres són la de la Galera a Ulldecona per Godall, la que enllaça amb la carretera d’Ulldecona a la Sénia, i el camí de Cantallops, pavimentat, que porta a la carretera annexa al canal de Xerta i al Mas de Barberans.

El Poble

La vila de la Galera (112 m d’altitud), on es concentra tota la població del terme, és situada vora la rambla o el barranc de la Galera. La part antiga és situada prop de la torre de la Galera, a l’esquerra del barranc, força profund en aquest indret i travessat per un pont de pedra molt antic en la seva base, si bé la part superior fou reconstruïda després de la guerra civil. El pont és situat vora la torre. A partir d’aquest nucli primitiu i al llarg del temps la població s’anà estenent vora la carretera. Modernament han sorgit noves construccions al voltant de l’antic nucli i també a la dreta de la rambla de la Galera.

La torre de la Galera fou construïda a expenses de la ciutat de Tortosa. Se sap que s’hi treballà entre els anys 1340 i 1342, si bé en aquest darrer any l’obra encara no era acabada. De planta rectangular, gairebé quadrada, i força gran, la torre té una alçada considerable, probablement pel fet que és situada al pla. Acabada amb merlets, hi ha diversos pisos de sageteres i finestrals de mig punt centrats en la part elevada dels murs. A un nivell més baix hi ha una finestra geminada de tradició romànica. La torre no conserva l’estructura de l’interior, ja que el 1684 fou condicionada i transformada com a nova església parroquial, dedicada a sant Llorenç, en substitució de l’antic i petit edifici que hi havia a l’entrada de la vila venint de Tortosa. Aquest edifici antic, que no es conserva, segurament devia ser anterior a l’erecció de la parròquia el 1539. La nova església parroquial de Sant Llorenç, però, restà interrompuda durant la guerra de Successió. Les obres es paralitzaren el 1707, quan el rei arxiduc Carles III, vençut a Almansa, es retirava per passar l’Ebre a Tortosa.

La majoria de les cases de la Galera, que havia romàs fidel a aquest, foren cremades per les tropes borbòniques i els habitants hagueren de fugir. A la torre, a mig condicionar com a temple, durant quatre anys s’aquarteraren soldats. Finalment, el 15 d’agost de 1711, acabades les obres, es féu la benedicció del nou temple. Formant part del conjunt urbà, al costat del pont que creua el barranc de la Galera, hi ha una petita capella dedicada a sant Vicent Ferrer.

Altres edificis i indrets d’interès de la vila són l’edifici de l’ajuntament, del 1906, bastit amb el treball dels veïns, que té una gran magnificència, la casa Maria del Mas, d’estil modernista, i l’àrea recreativa del Calvari.

 

Festes

La població celebra la festa major al 10 d’agost, per Sant Llorenç, patró de la vila, i també se celebra Sant Ponç, copatró, al dia següent. També es fa festa per Sant Josep, al març, amb una fesolada popular, la festa de la Mare de Déu de la Galera, al setembre, i per les festes de Nadal s’escenifica un bonic Pessebre Vivent. Pel voltant de l’1 de maig se celebra la Fira Internacional de la Terrissa. Cal afegir, a més, que a l’edifici de l’Ajuntament es troba el Centre d’Interpretació de la Terrissa.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web ajuntament

Alcanar

Alcanar és un municipi de la comarca del Montsià Tarragona

Aquí hi anem el 16 d’agost del 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià
Municipis 4
Població
Total 9.393 (2017)
• Densitat 199,43 hab/km²
Gentilici Canareu, canareva

Breu historia del municipi

El municipi d’Alcanar, de 47,07 km2, ocupa una bona part de la façana costanera de la comarca del Montsià, entre Sant Carles de la Ràpita i el riu de la Sénia (límit S del terme) i entre Ulldecona o la serra de Montsià i la mar Mediterrània. És el municipi més meridional del Principat i limita al N amb Sant Carles de la Ràpita i per un petit sector amb Freginals, a l’E amb la Mediterrània, al S amb les terres del Baix Maestrat i a l’W amb el terme d’Ulldecona.

La serra de Montsià (espai catalogat en el Pla d’Espais d’Interès Natural) és el relleu més important del terme i fa de límit i a la vegada d’espona al municipi pel NW, des de la Foradada (698 m), on coincideixen els termes d’Ulldecona, Freginals, Sant Carles i Alcanar; continua vers el cim de Montsià (764 m a la Torreta, 732 m a la Trencada i 728 m a la Tenda), amb un modelat càrstic, i prossegueix vers la Roca Roja (558 m), amb dos estreps més meridionals, la serra de Sant Jaume, un xic més amunt de les Cases d’Alcanar, i el darrer estrep de la Serreta, que sosté la vila d’Alcanar. És una elevació formada per calcàries cretàcies de plegament alpí, amb vessants molt bruscs que faciliten enormement l’erosió del sòl, molt esquelètic, mancat d’arbrat i només amb un pobre matollar o garriga. Aquesta serra i la proximitat de la mar creen sectors ben diferenciats en el terme. La cresta de la serra es troba a una distància mitjana de quatre quilòmetres de la mar, cosa que fa que el terme formi com un llarg corredor, planer només vora mar, que guanya ràpidament altura i que s’alça violentament per un espadat, entre els 300 i els 600 o 700 m que tenen els cims més alts. Aquests són gairebé inaccessibles des d’un bon sector del terme canareu i constitueixen un excel·lent mirador.

Al seu peu la plana no té prou espai per a desenvolupar-se i queda de seguida tallada per la mar. Els conglomerats quaternaris en arribar a la costa formen, igual que al Baix Ebre, un petit espadat. Vers el S, en retirar-se els darrers contraforts de l’acabament de la serra, a partir de l’estrep de Sant Jaume, la plana es mostra més dilatada. Ací es desenvolupa una intensa explotació hortofructícola que aprofita la bonança climatològica i unes reserves hídriques ben abastades. La bonança és afavorida pel recer que li fa la serra de Montsià, que el protegeix dels vents del N (mestral o tramuntana) i per la proximitat de la mar, que li lleva les mínimes extremes i li proporciona una mitjana termomètrica anual temperada. L’abundància relativa d’aigua no la hi proporciona el riu de la Sénia, que arriba ací ja sec, ni els barrancs que ràpidament es precipiten a mar des de la serra de Montsià, sinó la permeabilitat del sòl calcari i l’especial disposició tectònica de la serra de Montsià, que supleixen amb aigües a poca fondària la manca d’aigua superficial.

Cap al N del terme les condicions són molt diferents, els conglomerats quaternaris afloren aviat entre la serra i les platges i sobre aquests sòls més prims només es troben les oliveres i els garrofers en estretes faixes que van de les platges a les primeres costes. Entre les platges del litoral canareu es poden mencionar la platja del Marjal, la de les Cases d’Alcanar, la del Maricel i la platja de la Fàbrica de Ciment.

Límit amb les terres de Vinaròs, trobem el curs del riu de la Sénia, que en la seva capçalera forma el pantà d’Ulldecona a terres del Maestrat i que hi desguassa directament a la mar.

El nucli principal del municipi, la ciutat d’Alcanar, és a l’extrem meridional del terme, prop del riu de la Sénia, a uns 3 km, en línia recta, de la mar. Vora aquesta, a la façana SE del terme, hi ha el poble de les Cases d’Alcanar, mentre que tota la resta del front litoral, que forma una entitat de població anomenada les Platges d’Alcanar o Alcanar Platja, és sembrat d’urbanitzacions, com Maricel, Montsià Mar, Serramar, Solimar, etc., i de grupets de cases de segona residència en forma de poblament dispers. A l’interior, hi ha també la urbanització de la Selleta.

El terme d’Alcanar es troba ben comunicat gràcies a la carretera N-340, que segueix més o menys paral·lela a la costa, carretera de la qual s’ha construït una variant per l’interior. La N-340, endemés de via interurbana procedent de Vinaròs i que continua per Sant Carles de la Ràpita vers Tarragona i Barcelona, té també la funció de facilitar la comunicació entre tots els nuclis habitats del terme. Hi ha, a més, dues carreteres locals, una que va de la Sénia a Alcanar per Ulldecona, i la carretera local que s’origina en el baixador del ferrocarril d’Alcanar situat en el terme de Vinaròs, ja dintre el País Valencià, i que arriba fins a la N-340 tot passant per Alcanar. Aquesta darrera carretera local, molt concorreguda especialment a l’estiu, permet arribar ràpidament a l’autopista AP-7 de Barcelona a València, que té l’accés a l’entrada al País Valencià i circula per la vall ddUlldecona.

El terme té dos camins asfaltats força transitats, el camí del Virol i l’antic camí de Vinaròs: el primer constitueix la via central de servei vers la zona del Marjal i les Cases, i el segon és la via alternativa i menys congestionada que la N-340 per a anar d’Alcanar a Vinaròs.

 

El Poble

El terme d’Alcanar s’originà dins el gran terme d’Ulldecona a partir del 1238, quan el lloc va ser donat per poblar-lo a vint-i-un pobladors (canareus o canareves). Malgrat això, no es coneixen notícies de poblament fins el 1380, quan el lloc tenia 59 focs o famílies. Cal tenir en comte, però, que aquest era un moment de crisi i de baixa de poblament a tot el país. Fins el 1553 no es coneix cap altra estadística. En aquest moment la vila tenia 102 famílies, entre les quals 18 de cognomenades Sanxo, 16 Reverter i 10 Forcadell, famílies totes derivades dels primers pobladors del segle XIII. Aquest cens es va mantenir estable a la resta del segle XVI, puix que una relació del 1586 li assigna la xifra arrodonida de 100 cases.

El segle XVII és mancat de censos fins arribar al 1708, que un cens d’Aparici li assignà 178 cases. L’any 1715 es produí una petita emigració d’habitants, partidaris de la casa austriacista, cosa que feu que la població tingués, el 1719, 180 cases i 714 habitants. El segle XVIII fou d’una gran creixença, difícil de seguir per causa de la manca de coneixença del desglossament en el corregiment de Tortosa de l’important cens de Floridablanca, però el 1820, tot i les desfavorables conseqüències de la guerra del Francès, se li assignaven 440 famílies o veïns, i el 1830, 1 590 h, xifra que sembla molt disminuïda comparada amb els 3 022 que registrà el cens de Madoz el 1842. El ritme de creixença fou constant i seguit tot al llarg del segle XIX i primer terç del XX, en què la vila passà de 3 451 h el 1857 a 6 131 h el 1930. La Guerra Civil i una petita emigració fins el 1950 marcaren un petit descens del cens, que registrà 6 087 h el 1940 i 5 749 el 1950, però tot seguit l’augment dels regadius i l’explotació tarongera donaren un nou impuls a la vila d’Alcanar —ciutat a partir del 1912—. Posteriorment, la mecanització del camp i la manca d’indústries van marcar una pausa i una petita davallada en el seu creixement; dels 8 240 h del 1975 es baixà a 7 959 h el 1981 i a 7 848 h el 1991. A partir de la fi del segle XX la població experimentà un notable creixement: 8 032 h el 2001 i 9 311 h el 2005.

Festes

La festa major se celebra a l’octubre, en honor a la Mare de Déu del Remei. Aquesta festa té un marcat caràcter religiós, a més del festiu; destaca la peregrinació al santuari del Remei, on es fa missa i paelles populars. Cada cinc anys se celebren les Festes Quinquennals, des del 1944, que duren dues setmanes, amb un seguit d’actes religiosos entre els quals destaca la baixada de la imatge de la Verge des del santuari a la ciutat, en processó; els carrers de la ciutat i també de les Cases d’Alcanar s’engalanen per veure passar la imatge, que recorre tots els carrers de les poblacions en diversos dies.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”125c8a83″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”alcanar{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

 

Amposta

 Amposta es un municipi de la comarca del montsià

A Amposta hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià
Capital de Montsià
Entitats de població 5
Població
Total 20.572 (2017)
• Densitat 148,75 hab/km²
Gentilici Ampostí, ampostina

Breu historia del municipi

D’una extensió de 138,30 km2 (el més gran de la comarca), el terme municipal d’Amposta és situat a la dreta de l’Ebre, a l’extrem NE de la comarca del Montsià, de la qual és la capital. Confronta a tramuntana amb els termes de Tortosa, l’Aldea i Deltebre, de la comarca del Baix Ebre, aprofitant el mateix curs del riu des de la Carrova fins a l’illa de Gràcia. A llevant termeneja amb Sant Jaume d’Enveja des de Balada i Carlet fins al canal de desguàs de la bassa de la Platjola, i amb la mar, des del punt anterior fins al començament de l’istme del Trabucador i continua per la costa del port dels Alfacs fins al canal de l’Encanyissada. En aquesta part del delta inclou l’estany de la Tancada i la major part de l’estany de l’Encanyissada. A migdia limita amb el municipi de Sant Carles de la Ràpita, des del canal de desguàs d’aquest estany fins a Mata-redona i a ponent amb el de Freginals, de Mata-redona als Bufadors, i amb el de Masdenverge, des dels Bufadors fins a l’Ebre. Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja i amb Sant Carles de la Ràpita la part de la dreta del delta.

El terme comprèn, a més de la ciutat d’Amposta, cap administratiu, els pobles de Balada i el Poblenou del Delta, també denominat Villafranco del Delta, la urbanització dels Eucaliptus i nombrosos veïnats o partides amb masies disseminades com la Carrova, Carelt, les Comes, l’Encanyissada, l’Enclusa, l’Esquerra, el Mas d’en Carrasca, Montsianell, l’Oriola, els Panissos i la Taulada

El Poble

Les primeres dades de població (ampostins) es remunten als fogatjaments coneguts, amb 50 focs el 1359 (unes 225 persones), poc més del 10% de tot el Montsià, que en tenia 479, i amb 49 focs el 1367. Aquestes xifres, modestes, anaren disminuint encara, sobretot des del segle XV. En una època de decadència notòria, el fogatjament del 1553 només donava 16 focs a la vila, mentre que el conjunt de la comarca havia arribat a 592 focs, i igualment amb 16 focs figurava el 1568. Sembla que es recuperà en part amb la construcció de la torre de Sòl-de-riu el 1575, dins la línia de protecció de la costa que es portà a terme a l’època.

Al començament del segle XVIII habitaven Amposta de 300 a 400 h i al llarg d’aquest segle i primera meitat del XIX la població es multiplicà almenys per quatre, ja que Madoz dona, vers el 1842, la xifra de 1.674 h i unes 300 cases a la vila. Aquest increment es degué probablement a l’expansió d’oliveres i garrofers al secà i a la concessió de nombroses illes al delta.

Però la població d’Amposta no sofrí un veritable procés d’expansió fins a la segona meitat del segle XIX, amb la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre, la introducció i expandiment del conreu de l’arròs i la colonització del delta dret. En una primera etapa, la del 1857 al 1887, el creixement fou moderat. Una segona fase, del 1887 al 1920, fou la de més fort creixement de la història recent d’Amposta. En aquests 33 anys es triplicà la població, dels 3.073 h s’arribà als 8.983 el 1920.

Hi hagué aleshores una etapa, la de 1920-40, d’estancament i fins de lleugera pèrdua motivada per diversos factors, com la pèrdua de terres de conreu de molts pagesos que no tenien clars llurs títols de propietat i el caciquisme. Per tot això es fundà el 1927 la Cambra Arrossera, que volia combatre aquests problemes.

El 1940 s’inicià una segona fase de creixement demogràfic que va continuar posteriorment, però amb menys intensitat que la de començament de segle. Foren de creixement intens els primers quinquennis. Vingueren després uns 15 anys de creixement gairebé només vegetatiu fins a l’inici dels anys setanta, quan reprengué un nou impuls, dinamisme, però, que no continuà els primers anys del decenni dels vuitanta.

Entre el 1950 i el 1970, la ciutat va créixer a un ritme inferior al que seria l’estrictament vegetatiu, fet que significa l’existència d’un balanç migratori negatiu, especialment intens durant la dècada del 1960. A partir de l’arribada de la crisi, i a l’inrevés de la majoria de ciutats, Amposta incrementà el seu ritme de creixement. Així, en el període 1975-81 assolí el nivell més elevat, el 14% anual, a causa del fre del tradicional corrent emigratori. Posteriorment, i fins a la dècada del 1990, la taxa de creixement natural lleugerament negativa es veia compensada per un saldo migratori positiu, tot i que el 1997 era només del 0,4‰ enfront del –1,4‰ de la taxa de creixement natural. A la fi del segle XX i principis del segle XXI la població, després d’un cert estancament, experimentà un notable creixement: 16 865 h el 2001 i 18 719 h el 2005.

La població dispersa del municipi havia estat fins a temps moderns relativament important. Amposta fou el centre inicial de la colonització del delta i serví de punt de partida a immigrants i gent del país que s’anà escampant per la ribera. Sovint les cases es bastiren disseminades o reunides en petits grups vora els camins (cas de Balada). El cens del 1950 donava encara 34 h a Balada, 248 a la Carrova, 109 a les Comes, 305 a l’Encanyissada, 38 a l’Enclusa, 143 a l’Esquerra, 250 al Mas d’en Carrasca, 84 a Montsianell, 226 a l’Oriola, 175 als Panissos i 186 a la Taulada, amb un total de 1.798 h fora de la ciutat d’Amposta. El cens del 1981 donava una població esparsa o fora del nucli ampostí de 260 h, a més dels 174 h del Poblenou del Delta, que són agrupats, i els 13.985 h del nucli ciutadà, i en el cens del 1991 havien augmentat a 14.709 h registrats a la capital (amb 37 h disseminats), 146 h al Poblenou del Delta i 466 h disseminats per les diferents caseries del terme.

En aquest període del 1857 al 1991 es produí un fenomen moderat de concentració de la població comarcal a Amposta: el 1857 el municipi representava l’11,3% del total comarcal, xifra que passà al 12-13% els deu primers anys del segle XX, a un 22,4% el 1920 i després entorn al 30% durant la dècada de 1980. Durant la dècada del 1990 aquest percentatge va disminuir lleugerament. D’altra banda, la distribució del parc d’habitatges mostrava un percentatge petit de residència secundària.

Festes

La ciutat disposa d’una àmplia oferta d’entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Destaquen per la seva antiguitat i activitat el Casino (1873), La Lira Ampostina (1916) i la Unió Filharmònica (1917), les dues darreres amb auditori, banda i escola de música. Cal recordar que el món de la música ha tingut tradicionalment un paper important en la vida cultural d’Amposta, reflectit especialment en les seves conegudes bandes. Les dues entitats esmentades organitzen, entre altres actes, sengles festivals de bandes de música per la festa major de la ciutat.

Cal remarcar també l’afició per l’art escènic, que queda plasmada amb la programació de l’ATD (Amposta Teatre i Dansa) que es realitza al llarg de l’any. En el camp de la pintura ha arrelat la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta, que es realitza des del 1989.

Entre els principals equipaments culturals d’Amposta cal esmentar la Biblioteca Comarcal del Montsià, dedicada a Sebastià Juan Arbó (1902-1984), un dels escriptors més reconeguts de la comarca, i situada en el recinte del castell, i el Museu del Montsià, situat a l’edifici de les antigues escoles Miquel Granell. L’origen de l’actual museu va ser l’antic museu municipal, creat el 1956 a partir de les troballes arqueològiques del doctor Francesc Esteve i els seus col·laboradors, integrats en el Grup de Recerques Arqueològiques d’Amposta. El 1983 es va constituir el Museu del Montsià, amb caràcter comarcal i pluridisciplinar. Proposa diferents activitats, promou publicacions i disposa de diverses sales permanents dedicades a la natura (centrada en el Montsià), a la història del conreu de l’arròs (amb eines tradicionals i una barraca que reprodueix l’ambient de vida al delta), a l’Ebre i a l’arqueologia. Aquesta última disciplina té una sala de síntesi històrica i una altra dedicada als costums funeraris, amb aixovars i materials de diverses necròpolis de la comarca: del Neolític (necròpolis del Molinàs, a Amposta, del Mas de Benita, a l’Aldea, etc.), del Calcolític (cova sepulcral del Calvari, a Amposta) i d’època ibèrica (Mas de Mussol, a l’Aldea, Mianes, a Santa Bàrbara, i l’Oriola, a Amposta). L’octubre del 2010 s’inaugurà el Centre d’Arts Visuals d’Amposta, un centre d’art i de creació de referència per a l’art contemporani, ubicat en un nou edifici a la part posterior del Museu Comarcal del Montsià. El 2011 el Museu del Montsià inicià una nova etapa refundat com a Museu de les Terres de l’Ebre.

El folklore local s’ha mantingut amb força, i en general trasllueix una certa influència del País Valencià. Entre les festes més pròpies de la ciutat destaca la festa major, dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció, a l’agost; en són elements destacats, el bou capllaçat (lligat amb cordes), el bou embolat (surt a la nit i porta a les banyes unes boles d’estopa enceses), les bandes, el repartiment del panoli (pastís pastat amb oli i llavors d’anís i coriandre) i la cursa internacional de natació a les aigües de l’Ebre, entre Tortosa i Amposta.

Altres festes de forta tradició són la festivitat de Sant Antoni Abat, en què s’organitza una mostra d’arrossegament de cavalls i es fa la benedicció dels animals. El diumenge de la segona Pasqua hom celebra una festa a l’ermita de Santa Maria del Montsià. També es fan festes als barris de la ciutat i cal no oblidar els actes festius que es realitzen al voltant de la Fira de Mostres, al desembre.

Entre els balls populars, encara que modernament s’ha estès la sardana, el de més tradició és la jota pròpia del país. D’influència valenciana són les albades que, amb lletra improvisada, hom sol cantar per Nadal i per Sant Josep.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”f4def548″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”amposta{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

ajuntament

enciclopèdia catalana

Mas de Barberans

mas-de-barberans-vistes-des-del-mirador-2

Mas de Barberans és un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)

A Mas de Barberans hi anem el  13 agost de 2013 des de Tortosa que hi anem de vacances

Dades del Municipi

Gentilici Masover, masovera
Superfície 78,8 km²
Altitud 348 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
619 hab.
7,86 hab/km²

Breu historia del municipi

D’una extensió de 78,80 km2, el terme municipal de Mas de Barberans és situat als vessants sud-orientals de la serra de Caro o Roca Folletera, la qual forma part del massís dels Ports de Tortosa, a la zona de contacte amb el pla de la Galera, que ocupa la part E del terme. El terme limita al sector de llevant amb les terres de Santa Bàrbara, la Galera i Ulldecona (SE), al sector de ponent amb la Sénia, i al N amb el terme de Roquetes (Baix Ebre).

El municipi consta de dues zones ben diferenciades. El sector de llevant, més planer, és ocupat pel conreadís, mentre que la franja de ponent és accidentada pels contraforts sud-orientals dels Ports de Tortosa. Al nord trobem la mola de la Bóta (1 343 m), los Curullons amb la Mola Extremera (993 m), la font del Boix al racó dels Capellans, lo Roldorar (785 i 798 m), la Mola Cantando (600 m) i les Rotasses, estreps meridionals de Caro. En aquesta carena trobem, més a migdia, el pic de la Portella del Pinell (1.100 m), el tossal de Roses (487 m), la mola del Boixar (805 m), los Fenassos de Melió (762 m) i la punta de la Font d’Alfara (767 m).

El terme és solcat al sector septentrional, en un petit tram, pel torrent de Lloret, i més a llevant, pel barranc de Lledó. A migdia el terme fa com un tascó triangular, assenyalat al cantó de ponent pel barranc de Valldebous. És travessat de llevant a ponent, en diagonal, pel barranc de la Galera, que es forma just defora el municipi, aigua amunt de la font del Boix. Abans d’arribar al camí de la Sénia rep l’aportació del barranc de la Carrovera, que neix als Alquers, sota la carena divisòria amb una extensa pertinença del terme de Tortosa. Més cap al SE el termenal amb la Sénia coincideix amb el barranc de Valldebous i sota la Portella del Pinell es formen el barranc dels Cocons i el del Carrascal, que conflueixen per formar el dels Clots; les aigües d’aquest, un cop unides a les del barranc de Valldebous, aflueixen al barranc de la Galera dins el terme de Godall i formen la rambla de la Galera.

Les muntanyes dels Ports, de terrenys calcaris juràssics, són molt trencades i compartimentades en valls tancades i de forts desnivells. Actualment, després de l’acció de la destral, el pasturatge i el foc, es presenten força desboscades.

Mas de Barberans

 

© FOTOTECA.CAT

 

Potencialment dominarien en aquestes terres tres tipus de comunitats ben diferents. Al sector més de ponent, restaria una vegetació eurosiberiana amb un domini del bosc de pi roig (Arctostaphylo-Pinetum catalaunicae), on les espècies característiques serien la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), el pi roig (Pinus sylvestris), el ginebre (Juniperus communis) i el roure reboll (Quercus pyrenaica). El sector de llevant seria un domini de l’alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale), mentre que les terres que restarien entre ambdós sectors formarien la transició amb un predomini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum rotundifoliae). Actualment resten bones pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), sobretot, pinassa (Pinus nigra) i pi roig (Pinus sylvestris), centrades a la vall del barranc de la Galera. Mas de Barberans és un dels municipis que han estat inclosos en el parc natural dels Ports.

El municipi comprèn, a més del poble de Mas de Barberans, el despoblat del Carrascal, situat al sud-oest del terme, als primers replans de la serra, al punt de contacte amb la plana. Hi ha tres grups de masos abandonats i una petita esglesiola. El lloc rebé una carta de poblament del bisbe Ponç de Torroella, datada el 1252. Entre les partides del terme cal destacar la del Flaret i Castellets, lo Racó de la Taronja, la Cova d’en Marc, lo Racó dels Capellans, Carroveres, Aregall, Rocabruna, Alfara, la Cova Roja i la Coveta del Garrofer.

Passa pel poble la carretera local de Tortosa a la Sénia, de la qual parteix una carretera menor que comunica Mas de Barberans amb Santa Bàrbara i amb la carretera annexa al canal de Xerta. Complementen les comunicacions altres camins i pistes forestals.

El Poble

El poble de Mas de Barberans (348 m d’altitud) és situat a la zona de contacte entre la muntanya i el pla on, un xic elevat, presideix tot el pla de la Galera, que des d’ací es veu com una mar d’oliveres. L’església parroquial de Sant Marc és a la part de llevant de la població. Les cases i els carrers s’ordenen longitudinalment seguint les ondulacions de la muntanya. Aquests carrers llargs es comuniquen entre si per mitjà d’escales. Els carrers més antics són el que des de l’Era de la Vila duu a l’església i el que modernament s’anomena carrer de Josep Subirats Bel. Aquest i l’avinguda de Selma envolten el poble. S’han modernitzat algunes cases, reformes que en part han fet perdre al lloc la seva fesomia tradicional. Les cases eren, com a molt, de planta i dos pisos.

Festes

Com a festes tradicionals es poden esmentar les del carnestoltes, quan a la vigília del dimecres de Cendra es fa una guerra de farina. Per Sant Marc, a l’abril, hom celebra la festa major i es ballen danses populars a la plaça de l’Església. Per aquestes dates s’organitza també una popular degustació de cabra salvatge. Es fa una processó per Pasqua, en què hom commemora la trobada de la Mare de Déu amb el seu Fill, a les 6 del matí; els homes tiren trets a l’aire, en senyal d’alegria. A l’agost se celebra, per la Mare de Déu, una festa d’estiu.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”67ceb78f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Mas de Barberans{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

mas-de-barberans-5

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

l’Ajuntament de Mas de Barberans

Enciclopèdia Catalana