Arxiu de la categoria: Municipis Conca de Barberà

Sarral


Sarral es un Municipi de la Comarca de la Conca de Barberà (Tarragona)
A Sarral hi  anem el 11 de Juno de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Conca de Barberà modifica
Població
Total 1.548 (2019) modifica
• Densitat 29,54 hab/km²
Llar 199 (1553) modifica
Gentilici Sarralenc, sarralenca modifica

Breu historia del municipi

Situat al sector nord-oriental de la Conca de Barberà estricta, tenia 35,03 km2 fins que el 1972, s’annexà el municipi de Montbrió de la Marca (de 17,32 km2). El municipi actual limita amb els termes de Forès, Rocafort de Queralt i Conesa al N, les Piles al NE, Pontils a l’E, el Pont d’Armentera i Cabra del Camp (aquests dos, de l’Alt Camp) al SE, Barberà de la Conca al S i SW i Solivella a l’W. El terme actual s’estén per la serra que separa la conca del riu d’Anguera de la del Gaià (entre el coll de Deogràcies al N i els vessants septentrionals de la serra del Cogulló al S) i pels vessants meridionals de la serra de Forès. Aquesta serra, juntament amb la del Cogulló, emmarca les dues valls del terme, la del riu de Vallverd i la del riu d’Anguera. El riu de Vallverd neix a la serra del Clot, travessa Vallverd de Queralt, tot prenent el seu nom, segueix paral·lelament pel límit occidental del terme i acaba endinsant-se altre cop en direcció NE-SE, tot buscant la unió amb el riu d’Anguera, aigües avall de la vila. Aquest darrer neix a l’extrem SE del terme, a la serra del Cogulló (879 m d’altitud), i el travessa en direcció E-W. Hi ha nombroses fonts que brollen a tot el territori: la font de l’Ermita, al costat de l’ermita dels Sants Metges, la font del Salt i la font del Cano, prop del riu d’Anguera, la font de l’Espinac, al bosc del Cano, i la font d’en Clau (ferrosa i sulfurosa), entre d’altres.

El terme comprèn, a més de Sarral, cap de municipi, l’esmentat nucli de Montbrió de la Marca, el llogaret de Vallverd i el despoblat d’Anguera. El principal eix de comunicació és la carretera C-241 de Montblanc a Igualada i Manresa, que segueix paral·lela al curs del riu de Vallverd. Des de Sarral surt una carretera local cap a Cabra del Camp i el Pla de Santa Maria, i, vers el N, una altra enllaça amb la C-14 de Montblanc a Tàrrega i Artesa de Segre.

Segons l’etimologia, el nom de la població prové d’Ipsa Regalis, que ha derivat cap a la Reial o Sarreal i a l’actual de Sarral.

El Poble

La vila de Sarral (465 m; 1 432 h el 2005) és situada a la dreta del riu de Vallverd. Al període medieval hi hagué un castell de Sarral, del qual, per bé que és documentat en ruïnes al segle XIV, no es conserva cap rastre. Probablement era situat al lloc on ara hi ha la casa de la vila. La vila té el carrer més estret d’Espanya, el carrer dels Jueus. Arran de la guerra amb Castella durant el regnat del Cerimoniós, la vila fou emmurallada. Es franquejava per quatre portals: el de Sant Joan, el de Tàrrega, el de Pedrinyà i el del Xamora. Fidel a la generalitat de Catalunya durant la guerra contra Joan II, la vila fou incendiada i les seves muralles foren enderrocades. Més endavant fou novament incendiada i destruïda, al mes de novembre del 1647, amb motiu de la guerra dels Segadors.

Al centre de la vila hi ha l’església parroquial, dedicada a Santa Maria. És construïda al lloc on s’edificà l’antiga església romànica dels segles XII i XIII, de la qual només resta el timpà, que avui és adossat a la paret lateral dreta del temple actual, al pati de la casa rectoral; és compost per una sanefa de fullatge entrellaçat que centra les dovelles finament treballades. Al timpà hi ha tres nínxols oberts, entre columnes i capitells adornats, que contenen una imatge de la Mare de Déu, en alt relleu, al centre, i les imatges de sant Pere i de sant Joan, al costat dret i esquerre, respectivament. Aquesta primera església fou incendiada l’any 1464, durant la guerra contra Joan II, i aprofitant el que en restava se’n construí una segona de gòtica, que quedà bastant malmesa durant la guerra dels Segadors i també durant la de Successió. Entre el 1748 i el 1755 s’edificà l’església actual, que al Nadal del 1801 sofrí un incendi, i dues destruccions els anys 1936 i 1939.

A més de la parròquia, Sarral tingué tres esglésies més: la de Sant Bartomeu, probablement del segle XIII, avui desapareguda, que era a la part dreta de la primera corba que fa la carretera que va a Valls, després del pont sobre el riu de Vallverd; la de Sant Joan Baptista, documentada a partir del segle XVI, situada a l’extrem meridional del carrer de Sant Joan, que feia d’església de l’Hospital i que subsistí fins els anys seixanta, i la de Sant Pere de Pedrinyà, bastida als afores de la vila, a la partida actual de Sant Pere. Aquesta darrera fou construïda probablement aprofitant les restes de la vil·la romana que hi havia al seu entorn en el primer moment de la colonització del lloc, a mitjan segle XII. Abandonat aquest indret pels seus habitants arran de la carta de poblament i franquesa de Sarral, subsistí l’antiga església, que, molt deteriorada ja al segle XVIII, fou clausurada el 1720.

Altres edificacions d’interès a la vila són el celler modernista de la Cooperativa Vinícola, obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roure, bastit el 1914, i altres construccions fetes pels indians sarralencs que havien anat a fer fortuna a Amèrica al segle XIX.

Entre els equipaments culturals cal esmentar el Museu d’Alabastre, testimoni de la llarga tradició del treball de l’alabastre a Sarral; en destaquen la reproducció d’un antic taller d’alabastre i una interessant col·lecció de peces que mostren tot el que es pot fer avui amb aquest material. Amb la restauració d’un antic molí d’oli i era prevista la instal·lació de la Casa-Museu del Pagès.

 

Festes

Quant a les festes tradicionals, destaquen, per Nadal i Reis, el pessebre vivent que es fa al carrer dels Jueus i als voltants de l’església i el cagatió públic. Pel gener es fa la festa dels Quintos (en la setmana que s’escau la festa de Sant Antoni Abat) i per Setmana Santa destaca la Processó de l’Encontre, que es remunta al segle XVII (es fan dues processons, una d’homes i l’altra de dones, que es troben a la plaça). Pel Corpus se celebra una processó i es fan catifes florals pels carrers, i per Sant Joan encenen la flama el Joan i la Joana de més edat de la vila. La festa major de Sarral s’escau pel juliol, en honor dels sants Abdó i Senén, i se celebra amb cercaviles i balls.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

 

Vilanova de Prades

Vilanova de Prades es un municipi de la comarca la Conca de Barberà (Tarragona)
A Vilanova de Prades hi anem el 15 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Conca de Barberà modifica

Breu historia del municipiVilanova de Prades és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà situat a l’extrem sud-occidental de la comarca, al límit amb les Garrigues, el Priorat i el Baix Camp. Així, confronta amb els termes de Vallclara, al NE, Prades (Baix Camp) per l’E i pel S, Cornudella de Montsant, al S, i Ulldemolins, a l’W (Priorat), i amb la Pobla de Cérvoles i el Vilosell, al N (Garrigues). 

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

 

Montblanc

Montblanc es un municipi de la comarca de la Conca de Barberà (Tarragona)
A Montblanc hi anem el 12 de maig de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona Comarca Conca de Barberà modificaCapital
PoblacióTotal7.364 (2019) modifica• Densitat80,83 hab/km²Llar457 (1553)
modificaGentilicimontblanquí, montblanquina

Breu historia del municipi

És el més extens de la comarca perquè inclou l’antic terme de Rojals, que equival al 14,14% del total de la demarcació. És situat al SE de la Conca de Barberà i confronta a tramuntana amb els de l’Espluga de Francolí, Blancafort, Pira i Barberà de la Conca; a llevant amb Figuerola del Camp i Valls (amb el seu agregat de Fontscaldes), de l’Alt Camp; a migdia limita amb Valls, la Riba i Mont-ral, també de l’Alt Camp, i amb el terme de Vilaverd, de la Conca de Barberà, que s’endinsa com un tascó al terme de Montblanc. A ponent termeneja amb Vimbodí i l’Espluga de Francolí, i toca en un punt amb el terme de Prades, del Baix Camp.

El terme és accidentat a la part sud-occidental per les Muntanyes de Prades (serra de Roquerola, on hi ha la mola de la Guineu, de 1.111 m d’altitud), de l’antic terme de Rojals. Les Muntanyes de Prades han estat incloses en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN). La part sud-oriental és tancada per la Serra Carbonària, de menor altitud (pic de la Cogulla, de 789 m, i el Tossal Gros, de 867 m, també inclòs en el PEIN); en aquesta serra, pel coll de Lilla, passa la carretera de Valls. La composició d’aquests terrenys muntanyencs és, bàsicament, de materials triàsics. El territori montblanquí és drenat pel Francolí i pel seu afluent, el riu d’Anguera. En la proximitat de tots dos rius, i especialment en la seva confluència, predominen els terrenys d’al·luvió, del quaternari. A aquests cursos desguassen diversos rierols i torrenteres, com el riu de la Vall al Francolí, i el barranc del Pont de Candí i les rases de l’Hortènsia i de Pira al riu d’Anguera.

El clima de Montblanc presenta peculiaritats que el diferencien del mediterrani, com també del continental. En realitat és un clima de transició del mediterrani de muntanya mitjana al continental. El primer penetra per la Serralada Prelitoral (de poca elevació), i el segon, per les comarques de les Garrigues i l’Urgell. La mitjana de pluges anual se situa entre els 500 i els 600 mm, amb un màxim a la tardor (setembre i octubre) i a la primavera (maig i juny). En resum, l’estiu és sec, i amb freqüència plou torrencialment a la primavera i sobretot a la tardor. La mitjana anual de temperatures és de 13,9°C, i els mesos més calorosos són el juliol i l’agost. Els vents més freqüents són el serè, o mestral (sec, que acostuma a bufar a la tardor i a l’hivern), i la marinada (fresca i humida a les tardes d’estiu).

El municipi de Montblanc comprèn, a part la vila de Montblanc, cap del terme, els agregats de Lilla, Rojals, Prenafeta, la Guàrdia dels Prats i el Pinetell (o Pinetell de Rojals), les caseries de Rojalons, la Barceloneta, la Bartra i els Cogullons, i també diverses urbanitzacions (les Arcades, l’Horta de Vinyols, Sant Maties i Vilasauva).

Entre les diverses partides del terme poden mencionar-se les de Talaveres, les Parellades, la Plana de les Forques, els Plans de Jori, Vila-salva, Vinyols, la Vall, Amalguer, la Plana d’Anguera, Canta-roella, el Sol de l’Horta, la Canal, Romiguera, la Pasquala, el Llorac, el Samuntà, Viver i Sallida.

Les vies principals de comunicació de Montblanc són disposades al llarg de les conques hidrogràfiques del Francolí i del riu d’Anguera. L’eix més important és el del Francolí, per on passava l’antiga via romana que enllaçava Tàrraco amb Ilerda. Alguns autors suposaven que passava pel costat del tossal de Santa Bàrbara. Posteriorment s’anomenaria camí ral i després carrer Major. En l’època medieval fou transitat, pel fet de ser la ruta més directa entre Tarragona i Lleida. L’altra via, la del riu d’Anguera, ha estat la ruta ancestral que ha enllaçat Montblanc amb la part nord-oriental de la comarca. El 1821 es construí definitivament la nova carretera de Tarragona a Lleida, que passava pel coll de Lilla, i el 1857 la de Reus a Montblanc, que anava per les Roixelles, l’estret de la Riba i el Llorac. El gran avenç, però, fou l’entrada en servei del ferrocarril, les obres del qual començaren el 1857 i finiren el 1863. El 15 d’abril d’aquest any arribà el primer tren a la vila.

En l’actualitat, Montblanc es comunica amb Tarragona, Lleida i Barcelona per ferrocarril i per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida, que hi té sortida. Hi passen la carretera N-240 de Tarragona a Lleida i la C-14 de Salou a Tàrrega i a Artesa de Segre, la qual, davant mateix de la Guàrdia dels Prats, es bifurca en direcció a Santa Coloma de Queralt, Igualada i Manresa (C-241). És prevista la realització d’una autovia que unirà Tarragona amb Montblanc. Altres carreteres secundàries relacionen la vila de Montblanc amb els seus agregats de Prenafeta, Rojals i Rojalons.

El Poble

Origen, formació i expansió de la vila

La vila de Montblanc (6 344 h el 2005) és situada a uns 350 m d’altitud, prop de la confluència dels rius Francolí i d’Anguera, emplaçament estratègic gràcies al qual ha estat tradicionalment un centre important de comunicacions i l’eix central de la comarca. En l’extensió edificada de Montblanc es poden distingir dues zones: la que correspon aproximadament al centre històric, emplaçada a l’interior del recinte emmurallat, i l’eixample, és a dir, la zona situada extramurs i construïda bàsicament a partir dels anys cinquanta del segle XX.

Muralles de Montblanc

© CIC-MOIÀ

Les edificacions més antigues ocuparen la zona més elevada del lloc, la falda del tossal de Santa Bàrbara. El perímetre d’aquesta zona devia ser aproximadament una quarta part del que aconseguiria dos segles després amb les muralles. Per llevant delimitava amb el camí romà de Tarragona a Lleida (actual carrer Major); a mig-dia i ponent, amb el torrent de la Regina o el Riuot; i per tramuntana, amb l’actual baluard de Santa Anna. L’edificació degué ser molt ràpida, ja que el 1170 són documentats el castell (al cim del pla de Santa Bàrbara), l’església romànica de Santa Maria, el cementiri, les escrivanies reials i els carrers de les Grasses de Santa Maria (actualment dels Hortolans), del Solà (o dels Solans) i el Mercadal (futura plaça Major). Fora d’aquest antic triangle només hi havia l’església de Sant Miquel i el Pont Vell sobre el Francolí.Al segle XIII Montblanc experimentà un fort creixement; s’eixamplà vers la zona planera, cap a migdia. L’antic mercadal esdevingué una plaça porxada, es formaren nous barris, com la Vilanova del Mercadal i la Pobla de Guimrós (on s’alçà el Palau Reial); i a llevant s’establí la comunitat jueva que va construir el seu call. En aquesta centúria es fundaren els tres convents de la vila: el de Sant Francesc, el de la Serra i el del Miracle (o de la Mercè). Se situaren fora vila, sobre les principals vies de comunicació del terme.

Al segle XIV l’expansió encara fou més important. Es construïren els banys públics i la presó, es cobrí amb volta de pedra el torrent de la Regina, que permetia una perfecta comunicació entre el primer nucli de població i l’eixample. S’edificà la part de llevant, es construí Sant Marçal, i també els dos monuments més característics de la Vila Ducal: la nova església gòtica de Santa Maria i l’hospital de Santa Magdalena (acabat al segle XVI), i la fortificació de la vila, mitjançant un cercle de muralles amb les seves torres corresponents.

Al segle XV Montblanc entrà en decadència i l’avanç urbanístic ja no fou tan ràpid. Solament s’edificà el Raval, al N de la població, i el Palau del Castlà, al costat de l’església de Sant Miquel (el castell ja havia estat abandonat). A partir d’aquesta època, el creixement pràcticament s’aturà, i és corrent veure molts casalots deshabitats o derruïts. Les construccions noves són escasses fins a arribar al segle XIX, en què s’edificaren el jutjat i les presons (1880), el cementiri nou (fora de la població), el Pont Nou sobre el Francolí (al costat del Pont Vell) i s’urbanitzà la Font Major (1804), la font del Raval (1828), la plaça de Sant Francesc, amb la seva font (1850-60), i la font de Sant Marçal (1892).

Fins ja ben entrat el segle XX, a excepció del Raval i dels convents abans esmentats, la població encara no havia sortit del cercle de muralles bastit al segle XIV. En el primer terç de la centúria es construí part del sector de la carretera de Tarragona a Lleida, fins a l’estació del ferrocarril. S’alçà un teatre cinema (1922) i diverses fàbriques, destil·leries i l’escorxador municipal a la part de ponent. El celler cooperatiu, interessant obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, s’inicià el 1919 i fou inaugurat el 1922 (s’amplià el 1945).

El 1950 la vila tornà a reprendre la gran activitat constructora portada a terme als segles XIII i XIV. S’edificà un barri de casetes anomenat Vilasauva (a la carretera de Reus), les Escoles Noves, l’edifici del Casal Montblanquí, etc. Malgrat tot, el decenni de màxim creixement urbanístic fou el dels anys setanta, en què per la part de migdia i de ponent començà el veritable eixample. És l’època en què també s’establiren les diverses indústries al peu de les carreteres que travessen la vila. Així mateix, es començà a restaurar, d’una manera gairebé constant, el patrimoni historicoarquitectònic de la vila.

L’interior del recinte emmurallat manté una subdivisió en diversos barris, que tradicionalment tenien tota una organització interna i celebraven les seves pròpies festes i alhora hi havia una identificació interior que els diferenciava de la resta. Així, Montblanc quedava dividit en set sectors o barris: Sant Cristòfol, Sant Roc, Santa Anna, la Mare de Déu dels Àngels, Sant Domènec, Santa Tecla i Sant Miquel. Més tard, a partir del 1920, s’hi afegí un vuitè barri: el de la Mare de Déu del Carme, i fins i tot, algunes parts de la zona de l’eixample també es constituïren en barri, com és el cas del barri de la Mare de Déu de Montserrat o el de la Zona Poliesportiva. D’altres barris perifèrics són Can Tarruella, l’Horta de Vinyols i Sant Maties.

Com en d’altres localitats, l’edificació de l’eixample ha estat efectuada amb un caràcter extensiu, amb cases unifamiliars (avinguda de Manuel Ribé). Però en algunes zones, com a la part de llevant de la carretera nacional o a la banda de ponent, a les Arcades, s’hi han construït blocs de pisos.

Festes

Pel que fa a les festes, la vila celebra la diada de Sant Antoni Abat, al gener, amb els Tres Tombs. La rua de Carnaval és molt popular, amb la participació del drac, l’àguila i la mulassa. Els actes de Setmana Santa se centren en la processó del Sant Enterrament, organitzada per la Congregació de la Puríssima Sang i la parròquia de Santa Maria, amb una gran concentració d’armats. El mes d’abril és força festiu, amb la celebració de la Setmana Medieval, que coincideix amb la diada de Sant Jordi, i la Diada Universal de la Sardana. Els actes de la Setmana Medieval inclouen una representació de la llegenda de sant Jordi i també de les corts catalanes del 1414 realitzades a Montblanc, un concorregut mercat medieval, etc. Per la festa major, que s’escau al maig, tenen lloc les fires i les festes de Sant Maties, patró de la vila, amb activitats festives paral·leles a l’esdeveniment comercial i agrícola. Al juny se celebren les festes de Sant Joan i el Corpus, amb la processó i els gegants. Finalment, al setembre té lloc la festa major de la Mare de Déu de la Serra, amb el típic ball de bastons. A partir del 1906, cada vint-i-cinc anys, es fan unes festes extraordinàries en honor de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Serra.

Quant als aplecs, cal esmentar el de l’1 de maig i el que s’escau al final del mes de juny i té caràcter supracomarcal, a l’ermita de Sant Josep.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

†

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana