Arxiu de la categoria: Provincia Tarragona

La Secuita

La Secuita es un Municipi de la Comarca del Tarragonès (Tarragona)
A la Secuita hi anem el 2 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Tarragonès Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 1.687 (2019) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 94,78 hab/km²
Llar 30 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Secuitenc, secuitenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb els municipis de Nulles, Vallmoll (de l’Alt Camp), a l’W amb els Garidells (de l’Alt Camp), Perafort i una part de Vallmoll, al S amb els Pallaresos, al SE amb el Catllar i a l’E amb Renau. Els límits del terme no segueixen cap accident geogràfic a excepció de la ratlla divisòria amb Vallmoll i part de la de Nulles, establerta pel torrent de Bogatell i la que, en l’angle entre els termes de la Secuita, Renau i el Catllar, constitueix el torrent de Renau.

Una sèrie de turons accidenten la part septentrional del terme, que és el tercer lloc de la comarca pel que fa a l’alçada mitjana sobre el nivell del mar.

El terme comprèn els pobles de la Secuita, cap de municipi, l’Argilaga, les Gunyoles i Vistabella, la urbanització de Sant Roc i les Creus, el lloc de la Costa de la Toia, disseminat, i els antics termes de la Tallada, Tapioles i del Pontarró. El municipi és situat entre la carretera N-240 de Tarragona a Lleida i la local de Tarragona al Pont d’Armentera, que passen a ponent i llevant del terme, respectivament. Aquestes carreteres, junt amb els ramals de Perafort a la Secuita i a l’Argilaga, de la Secuita a la carretera del Pont d’Armentera i de la Secuita a la N-240 amb sortida prop de Vallmoll, donen suficients possibilitats de comunicació a la població. Com a carretera pròpiament local hi ha la que permet el desplaçament entre els nuclis urbans de la Secuita, Vistabella i les Gunyoles. La xarxa de comunicacions es clou amb el ferrocarril de la línia de Saragossa-Reus-Barcelona; l’estació, que havia portat el nom de la Secuita-Perafort, és situada a poca distància de la darrera població. L’any 2006, amb motiu de la prolongació de la línia d’alta velocitat Madrid-Saragossa-Lleida fins l’intercanviador de Roda de Berà, s’amplià l’estació, que des d’aleshores s’anomena Camp de Tarragona.

El Poble

El nucli urbà del poble de la Secuita (169 m i 912 h el 2006) presenta tres sectors ben diferenciats: el vell, l’eixample del segle XVIII i la urbanització actual. La plaça Major és la part originària del lloc, conté la Casa Mallafré i l’església. La Casa Mallafré s’alça a la cantonada entre la plaça Major i el carrer del Dr. Gaspà; cal destacar-ne el portal, de carreus, i dues finestres gòtiques geminades amb arcs trilobulats. L’església parroquial de Santa Maria de la Secuita data de l’edat mitjana, però ha sofert moltes transformacions. Té tres naus, d’èpoques diferents, i la central, l’única que hi havia quan es construí el temple, és gòtica; originàriament hom la cobrí amb un sostre de fusta, les bigues del qual foren decorades amb emblemes de castells i motius geomètrics i vegetals, però al segle XVIII s’hi col·locà una volta de rajoles que la tapà. Dels edificis i masos del costat del nucli de la Secuita el més destacat és la Tallada, es tracta d’un gran casal amb un bon nombre d’arcades ogival

Festes

Hom celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost i la festa votada de Sant Cristòfol el 10 de juliol, que inclou la benedicció de cotxes. Al mes de setembre en data variable, normalment al final de mes, es feia la festa de la Verema o del Vi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web ajuntament

 

La Sènia

La Sènia es un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)
A La Sènia hi anem el 16 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 5.681 (2019) modifica
• Densitat 52,41 hab/km²
Llar 88 (1553) modifica
Gentilici Senienc, senienca

Breu historia del municipi

El municipi de la Sénia, de 108,41 km2, el tercer en extensió de la comarca, es troba al punt de contacte de la comarca del Montsià amb la del Matarranya i el Baix Maestrat, als ports de Tortosa. El tossal del Rei (1.356 m) és el punt on coincideixen els tres antics estats de la Corona d’Aragó. Termeneja pel costat del Matarranya (NW) amb Beseit, pel del Baix Maestrat (W i S) amb Fredes, la Pobla de Benifassà, Bellestar de la Tinença i Rossell, amb Ulldecona (SE) i Mas de Barberans (E) pel costat del Montsià i amb Roquetes (NE) i l’enclavament de la Mola de Catí (N), que pertany al terme de Tortosa, pel costat del Baix Ebre.

El sector meridional s’obre a la depressió de la Sénia, continuada vers el NE pel pla de la Galera i tancada per la serra de Godall i la Serra Grossa. El sector septentrional del terme és accidentat pels vessants sud-orientals dels Ports de Tortosa i sobresurten en aquest sector l’esmentat tossal del Rei (1.356 m), el d’en Cervera (1.347 m), al peu del qual trobem el refugi de Font Ferrera i el Prat de Rovera on neix el riu Matarranya, lo Negrell (1.345 m), i la Portella del Pinell (1.100 m), que són les elevacions més importants de la comarca del Montsià. Aquest massís calcari, d’una extensió aproximada de 800 km2, que es reparteix entre les comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i el Matarranya, és un massís de gran bellesa i interès natural, fet pel qual és declarat parc natural (vegeu Ports a la Terra Alta), parc que afecta bona part del municipi de la Sènia. A dins, hi cal destacar la reserva natural parcial de les Fagedes dels Ports.

La geomorfologia del terme és variada. El sector dels Ports és de formació terciària, de l’època del miocè, i es configurà pels plegaments dels estrats secundaris. La part plana del terme és de l’època quaternària, mentre que el barranc de la Fou és liàsic o de l’estatge més inferior del període juràssic, amb fòssils com Terebratulas, Rinchonellas i Pleuromya; prop de les Vallcaneres hi ha Ammonites i, finalment, des del S de la Fou fins a la Sénia, les muntanyes són cretàcies i a la muntanyeta de Pallerols (905 m) es troba amb abundància el fòssil Heteraster oblongus. Al sòl predominen les terres calcàries, les dolomies i les margues.

El riu de la Sénia corre per l’W i S del terme en direcció NW-SE i és un riu típicament mediterrani, amb un curs torrentós i un cabal escàs i molt desigual, d’una mitjana de 0,9 m3⁄s. Les seves aigües són retingudes, a la capçalera, pel pantà d’Ulldecona, situat al terme de Bellestar (Baix Maestrat), que pertany a l’administració de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, amb un volum de 12,3 milions de m3 d’aigua. Després de deixar el terme de la Sénia, el riu continua vers Ulldecona i Alcanar fins a la Mediterrània i marca la divisòria entre el Principat i el País Valencià.

El riu de la Sénia no rep cap afluent important i només a la capçalera conflueixen el barranc de la Fou i els del Salt, de la Pobla i de la Tenalla, aquest per la banda del Maestrat. A les terres dels Ports, hi ha una colla de fonts i barrancs de gran bellesa. A la partida dels Mangraners hom troba les fonts d’en Vidalet, les quals han estat considerades el naixement del riu pel fet que gairebé mai s’assequen, encara que el veritable naixement del riu és la font del Teix. Entre d’altres, destaquen la font dels Tintorers, la dels Drapers i la Peixera. Seguint el curs amunt del riu, hom troba el pont de Malany i la font d’en Segarra, la font de Sant Pere, i, entre ambdues, un petit llac on s’estanquen les aigües cristal·lines i fredes del riu, anomenat el toll dels Arenals. El barranc de la Fou, dit inicialment barranc del Retaule, neix dintre el terme de la Sénia prop del coll de l’Assucac i passa entre el Retaule i les Vallcaneres, pel mig de grans boscos. En aquestes muntanyes hi ha un gran nombre de llocs encisadors. Per la banda de la Fou trobem les Vallcaneres, el Pi Gros (4,8 m de circumferència), la font del Retaule, que voreja el morral del Catinell on es troba la font del Teix, i una sèrie de coves com la dels Bous o la dels Àngels. El barranc que baixa del Portell de l’Infern vessa les aigües al barranc de Salt, entorn del qual hom troba l’ullal del Salt, amb una cascada espectacular, el racó dels presseguers i la Tenalla.

A les terres de la Sénia hom pot parlar de tres dominis potencials de vegetació, que sovint han estat malmesos per lMactivitat humana i el foc. Al sector meridional trobem un domini de vegetació mediterrània on l’alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale), a les terres més baixes, i l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) són les principals comunitats. Al sector septentrional, ja dins els Ports, hi ha un clar domini de la vegetació eurosiberiana de bosc de pi roig (Arctostaphylo uva-ursi-Pinetum sylvestris). És en aquest sector dels Ports on trobem la fageda més meridional d’Europa. Han estat declarats arbres monumentals el faig del Retaule, el pi del Retaule i la Carrasca Grossa de Vallcanera.

De fet, a la superfície no conreada abunden les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), l’alzinar i les roques i ermots. L’alzinar acull un sotabosc d’arítjol (Smilax aspera), lligabosc (Lonicera implexa) i arbusts com l’aladern fals (Phillyrea media) o l’arboç (Arbutus unedo) i el llentiscle (Pistacia lentiscus), i també s’hi troba l’esparreguera (Asparagus acutifolius) i la roja (Rubia peregrina).

Entre la vegetació espontània del terme cal fer esment de les plantes de la ribera del riu, entre les quals trobem la canya comuna (Arundo donax), els canys (Phragmites australis), la bova o boga (Typha latifolia), utilitzada per a fer cadires, i salzes, a més d’una diversa varietat de joncs.

El terme comprèn, a més de la vila de la Sénia, la caseria dels Plans. El municipi de la Sénia té escassos masos i aquests, encara, poc apartats del nucli de la vila. D’altra banda, la Sénia és el centre d’un sistema radial de carreteres locals en cinc direccions. Hom pot dirigir-se des de la vila a Tortosa per Mas de Barberans, a Tortosa per la Galera i Santa Bàrbara, a Vinaròs per Sant Rafel del Maestrat i Ulldecona, a Rossell i, finalment, a la Tinença de Benifassà, és a dir a Bellestar, el Boixar, Fredes, Coratxà i la Pobla de Benifassà.

S’ha especulat molt sobre el nom del lloc; algú pretén que prové de l’antiga Sicània, altres del mot Coenia, que voldria dir “lloc formós” i, d’altres encara, que deriva de la mateixa arrel ibèrica d’ilercavons, i que el topònim té el significat evident de “sínia o roda per pujar aigua” (nom de procedència àrab), etimologia que recorda, encara ara, l’escut parlant de la Sénia, format per una sínia amb els seus colors naturals damunt camper d’argent.

El Poble

La vila de la Sénia es troba a 369 m d’altitud, a l’esquerra del riu homònim, que passa encaixat en una vall a uns 60 m de profunditat amb relació al nivell de la població. Atès que el riu fa de límit municipal en aquest sector, el poble es troba al límit SW del terme. El raval de les Cases del Riu, situat al marge dret del riu i tradicionalment vinculat a la Sénia, pertany ja al terme municipal de Rossell, del Baix Maestrat.

El poble es formà inicialment d’una manera allargassada al cim del coster, amb un entramat d una trentena de carrers amb places i placetes. Modernament s’expandí amb noves edificacions, sobretot al costat de les carreteres d’accés. Una de les actuacions urbanístiques realitzades en temps moderns és la de l’illa de Ca n’Abella.

L’edifici més notable, per estil i proporcions, és l’església parroquial de Sant Bartomeu i Sant Roc, obra barroconeoclàssica dedicada respectivament al patró tradicional i a l’advocat contra la pesta. Consta d’una gran nau amb capelles entre els contraforts, que emergeixen exteriorment per a apuntalar la nau. El campanar, situat al costat dret de la façana, consta de dos cossos baixos quadrats i d’un cos superior de pedra ben tallada amb coberta de cúpula i angles arrodonits on es troben els finestrals per a les campanes. El conjunt és obra dels segles XVII i XVIII.

Hi ha d’altres edificis notables, amb llindes de pedra i dos pisos, com la rectoria i moltes altres cases, però més que edificis singulars és el conjunt d’edificacions amb les seves obertures amples i regulars el que dóna una fesomia especial al nucli central de la vila.

Les normes subsidiàries de la vila, aprovades l’any 1983, contemplen la conservació i la potenciació d’aquest sector vell de la vila i de les cases que el componen, que defineixen com a casa de portes grans de doble fulla i arc rebaixat, gran balconada a la primera planta i balcons individuals en el segon pis i les golfes. Documentat el ràpid creixement de la vila al segle XIX, es troben escampades al voltant del nucli antic una colla de cases d’estil popular pertanyents a aquesta època. També destaca el Calvari, lloc on es resa el viacrucis de Dijous Sant. Aquesta construcció, que sembla relacionada amb l’edificació de l’església, fou edificada el 1790 i és construïda amb un estil barroc popular. Un altre tipus de construcció interessant són els safareigs, arquitectura civil de la qual resten quatre exemples; el més antic és el del carrer la Nòria, construït abans del 1834, any aquest en què es va fer la canalització d’aigües fins a la plaça d’Espanya.

En la vida cultural és notable l’Agrupació Musical Seniense, fundada el 1904. Per altra banda, la població celebra la seva festa major a l’agost, pels volts de Sant Bartomeu; hi són típiques les curses de cavalls de pura sang i, a més, s’han recuperat les tradicionals corregudes de burros. Al maig, pels volts de Sant Gregori, copatró de la vila, s’organitzen unes Jornades de Cultura. Pel setembre la principal celebració és la festa de la Mare de Déu de Pallerols, copatrona, amb una processó que passa per carrers engalanats amb catifes fetes de serradures tenyides i cargols, elements representatius de la principal indústria del municipi.

Festes

L’últim diumenge del mes es fa també un romiatge a l’ermita de Pallerols.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

 

Sant Carles de la Ràpita

Sant Carles de la Ràpita es un Municipi de la Comarca de el Montsià (Tarragona)
A Sant Carles de la Ràpita hi anem el 13 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 14.789 (2019) modifica
• Densitat 275,4 hab/km²
Gentilici Rapitenc, rapitenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Sant Carles de la Ràpita, d’una extensió de 53,69 km2, és situat al sector meridional del delta de l’Ebre, on s’ajunten les velles terres i les aportades per al·luvió, dins el port dels Alfacs, que també és dit de Sant Carles de la Ràpita. Limita a l’E amb la Mediterrània, al N amb Amposta, a l’W, des del tossal de Mata-redona fins a la Foradada termeneja amb Freginals i, al S, de la Foradada a la mar, a migdia de la moleta de Fredes, l’alt de Mamadits i el Mas d’en Canício, limita amb Alcanar.

El municipi comprèn dues parts diferenciades: el sector de terra ferma i l’enclavament de la Costa de Fora (23,8 km2), que comprèn la península de la Banya i l’istme del Trabucador. A la terra ferma, encara, hom diferencia dos paisatges: el de ponent, accidentat pels contraforts de Montsià (la Foradada, 687 m, i el tossal de Mata-redona, 619 m), i el que s’estén a llevant de l’antic Canal de Navegació i arriba fins a la Gola Vella, on el terme limita amb el d’Amposta. D’ací en amunt el termenal segueix vora el canal de Sant Pere i arriba, tot deixant dins el terme de Sant Carles de la Ràpita la part ponentina de l’estany de l’Encanyissada, prop del Camí del Pas, al Pas d’en Carrasca, als Mollons del Racó Calent, als Quatre Mollons, a la lloma de Burgar i a la masia de Mata-redona. La península de la Banya és unida a les terres del delta ampostines per l’istme del Trabucador.

La península de la Banya forma part del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Ocupa uns 23,8 km2 i és tota formada per arenals i tores. A la península hi ha unes salines que a l’edat moderna substituïren les antigues de Tortosa. Les Salines de la Trinitat o de la Ràpita ocupen, entre les instal·lacions i la superfície d’evaporació, una bona part de la banda oriental de la Banya, fins a arribar a tocar l’istme del Trabucador, istme que té 5,5 km de longitud. Les costes septentrional i meridional de la Banya són anomenades respectivament de Dins i de Fora. En la de Dins trobem la punta del Galatxo i la punta de Palma Marina, mentre que l’extrem meridional de la costa de Fora és la punta de la Banya, prop de la qual hi ha el far de la Banya.

Les platges pantanoses de Sant Carles i Amposta, per la banda de tramuntana, l’istme del Trabucador format per una llarga llenca sorrenca situada a llevant, i la península de la Banya, a migdia, configuren el port dels Alfacs, un dels ports naturals més segurs de la costa catalana. El port dels Alfacs o de Sant Carles de la Ràpita té la boca compresa entre la punta de la Senieta, al sud de Sant Carles, i la punta del Galatxo, a l’extrem W de la Banya. Té una superfície aproximada de 60 km2 i una profunditat màxima d’entre els 6 i els 9 m. El port és de formació relativament moderna. Se sap que ja existia el 1420, any en què s’hi reuní la flota d’Alfons el Magnànim per passar a Sardenya. Anteriorment, en canvi, s’utilitzava l’antic Port Fangós, com ho féu la flota de l’infant Alfons el 1323 per anar també a Sardenya. És famós el fet que el 1813, durant la guerra contra Napoleó, hi encallaren 18 vaixells anglesos en intentar endinsar-s’hi.

Biogeogràficament, les terres de Sant Carles es troben dins del domini potencial de la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum) i en una àrea on predomina també la vegetació de ribera.

El terme, que el 1937 canvià l’actual nom pel de la Ràpita dels Alfacs, comprèn a més de la ciutat de Sant Carles de la Ràpita, que inclou conurbat el barri de l’Estanyol, la caseria de les Salines de la Trinitat, situada a la península de la Banya, la qual és formada per un conjunt d’habitatges d’ocupació estacional i de caràcter laboral, i la urbanització del Maset.

Històricament, Sant Carles ha viscut distints projectes de comunicació. El més antic, el del Canal de Navegació d’Amposta a la Ràpita, del temps de Carles III, es construí entre l’Ebre, a Amposta, i el port dels Alfacs, a Sant Carles, per tal d’evitar les dificultats que la desembocadura de l’Ebre oferia a la navegació fluvial. Tanmateix, situat al mateix nivell de la mar i del riu, anà omplint-se de sorra i calgué abandonar-lo pel cost elevat de la seva conservació. Encara no al cap d’un segle, l’antiga idea d’un canal de navegació entre Amposta i el port dels Alfacs a la Ràpita fou revalorada en el pla de navegació per l’Ebre fet per la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre, el 1857, que construí el mateix canal a una altura superior, per tal que no fos obstruït per la sorra, i fou alimentat amb aigua canalitzada des de l’assut de Xerta. La nova línia de navegació, però, fou abandonada molt aviat, a causa de la competència del ferrocarril; aleshores les obres de canalització foren aprofitades ja el 1861 per al regadiu de les terres del delta mitjançant el canal de la Dreta de l’Ebre. Un altre projecte fou encara el del ferrocarril de Val de Zafán, que només funcionà fins a Tortosa (1880-1973). La carretera N-340, de Barcelona a València, passà per la ciutat de Sant Carles de la Ràpita fins que el 1984 s’hi construí un desviament que la voreja. Aquesta via permet una comunicació directa i ràpida amb Amposta, la capital de la comarca. En parteixen altres carreteres locals que porten als pobles d’aquest sector dret del delta. Les instal·lacions del port de Sant Carles de la Ràpita disposen de zona pesquera, esportiva i comercial.

El topònim de la Ràpita significa en àrab mesquita o fortalesa fora del poblat, la qual cosa fa pensar que havia estat un lloc de culte musulmà.

El Poble

La ciutat de Sant Carles de la Ràpita (11 m), que té aquest títol des del 1789, és situada a la costa, a l’entrada del port dels Alfacs. L’urbanisme és de tipus neoclàssic, del segle XVIII. Aleshores, la que havia de ser nova ciutat, es va concebre entorn d’un gran espai central paral·lel al roquer i en forma de llarg saló, com es pot veure a la gran plaça ovalada que havia de contenir jardins, i que restà a mig construir. A partir d’aquest centre, amb perspectiva axial i un eix ortogonal en direcció mar-muntanya, s’estructuraren uns carrers a cordill, adaptats mínimament al relleu. Els tracistes de l’època projectaren la parcel·lació amb una certa magnificència, cercant una harmonia que s’acordés amb un concepte estàtic inspirat en l’urbanisme romà. Dels edificis neoclàssics del temps de Carles III es destaquen la Glorieta i el que ha estat anomenat Església Nova.

El nucli urbà, entre la mar i la muntanya, era delimitat a tramuntana pel barranc de Solito i a migdia pel dels Penjats. S’hi destinaren dos barris, el mariner més prop de la mar i el de dalt del roquer, prop de la torre de la Ràpita i la plaça de Carles III. En aquest, hi havia el carrer del Castell, avui de Nostra Senyora de la Ràpita i el que es digué de Pi i Margall, avui del Pilar. Generalment les cases eren d’una o dues plantes i no s’hi solien guardar les collites. La plaça de Carles III, obra del segle XVIII de grans dimensions, va ser projectada per a desfilades militars; a la part sud de la plaça són interessants els porxos i una font neoclàssica. Hi destaca també la Casa Laureano.

L’expansió urbana posterior va ser en direcció sud-oest i es formà el barri de l’Espanyol, que continua el nucli urbà seguint l’eix de la carretera N-340, en traçat geomètric a partir de l’Església Nova. Aquest barri, que pertanyia en una bona part al municipi d’Alcanar, fou agregat a Sant Carles el 1960. Al decenni dels anys quaranta, el municipi adquirí l’heretat de la Devesa, que urbanitzà omplint el buit cap a la Torreta. Una altra zona d’expansió de la ciutat ha estat cap a la muntanya, a l’altra banda de les trinxeres del ferrocarril, on s’han edificat blocs de pisos i grups de xalets, alhora que també es construeixen edificis d’estiueig vora la platja. Prop del port i de la platja de Garbí es troba el parc de Garbí, un ampli i modern espai verd, amb amfiteatre per a diverses actuacions.

Aspecte de l’església de la Santíssima Trinitat

© CIC-MOIÀ

L’antiga església, situada en un extrem de la plaça de Carles III, fou projectada en temps d’aquest rei. Acabada la darrera Guerra Civil fou enderrocada i es bastí el 1941, al mateix indret, l’església parroquial de la Santíssima Trinitat. Consta d’una àmplia nau central, flanquejada per unes de col·laterals molt estretes, a manera de capelles. La nau, força més alta, s’il·lumina per una finestra central a ponent i per ulls de bou circulars oberts directament a l’exterior en la part superior dels murs laterals, un a cada tram i separats aquests per pilastres estriades. Sobre mateix hi ha una espècie d’arquitrau seguit amb cornisa, de la qual arrenca la volta de mig punt reforçada per arcades. L’absis, semicircular, es cobreix amb una volta de quart d’esfera decorada amb cassetons quadrats, com la volta de la nau. La façana presenta un atri cobert i tancat per quatre columnes amb èntasi i capitells toscans. La part superior, sobre l’atri, amb finestra centrada i pilastres laterals amb capitells jònics, és coronada per un frontó triangular. El campanar lateral, de torre, és llis.La Glorieta presidia l’extrem superior de l’eix mar-muntanya de la ciutat. L’edifici, exempt i inacabat, havia estat concebut pels urbanistes del segle XVIII com a pavelló mirador vers la mar i la ciutat. Aquesta perspectiva, típica del barroc i del neoclassicisme, l’ha perduda per la construcció de moderns blocs de pisos i perquè ha restat inclòs en el recinte del grup escolar vell. Com un petit pavelló, conegut popularment per la Capelleta, la Glorieta és formada per una rotonda, oberta per tres arcs de maó al costat de migdia, annexada a un petit cos rectangular per la banda oposada. Els arcs, major el central, són emmarcats per columnes que sostenen uns arquitraus. Interiorment la rotonda també té adossades columnes, que havien de sostenir la cúpula que mai no es va arribar a construir. Tot l’edifici és obrat amb maçoneria, amb filades de rajol, sense cap element de pedra picada enlloc, fet que evidencia que l’edifici fou fet per anar arrebossat i pintat.

Un altre edifici singular, també neoclàssic, és l’anomenat Església Nova, que sembla que més aviat havia de tractar-se d’un edifici destinat a l’administració pública. Sense acabar, només es construí fins al nivell de les cobertes, que hi manquen. Té planta de creu grega, inscrita en un quadrat de 23,7 m de costat, amb un espai central a doble alçària que probablement hauria suportat una cúpula. Al voltant d’aquest espai es disposen tribunes amb balcons i uns corredors perimetrals conformen el quadrat de la planta i comuniquen amb les dependències situades als angles de la creu. La façana, netament clàssica, té una porta central, flanquejada a cada banda per un parell de columnes jòniques separades per sengles fornícules que recorden les de la Puerta de Alcalá de Sabatini. Les finestres són amb dovelles formant llinda i té una porta secundària lateral amb un arc de mig punt. Es desconeix qui fou l’autor del projecte d’aquest edifici; així i tot, se sap que l’arquitecte neoclàssic Juan de Villanueva intervingué aleshores en la direcció de les obres del Canal de Navegació. Abans aïllat i als afores de la ciutat, l’edifici resta avui dins l’edificació urbana, a l’entrada del barri de l’Espanyol. L’Església Nova i la Glorieta foren declarades monuments el 1984.

Sobre la ciutat, s’aixeca la Torreta, o turó de la Guardiola, un dels estreps més orientals de la serra de Montsià, a 113 m d’altitud. L’indret ofereix una magnífica panoràmica del delta de l’Ebre, de la badia dels Alfacs i de la ciutat. Al cim hi ha la torre de la Guardiola, també dita del Sagrat Cor a causa de l’estàtua que la corona. Documentada des del 1483 i esmentada el 1575 com Guardiola artillada, és de planta quadrada, un xic atalussada a la base i obrada amb reble. Es conserva només fins a l’alçada del primer pis, on s’obre la porta. El 1965 la torre fou utilitzada per a erigir-hi un monument consistent en el Sagrat Cor i una gran creu. El 2017 la Generalitat i l’ajuntament acordaren, d’acord amb la Llei de memòria històrica, retirar la creu per tractar-se d’una exaltació al règim franquista.

Festes

Són nombroses les associacions que donen vida a la ciutat de Sant Carles. En l’àmbit musical destaca l’Agrupació Musical Rapitenca, fundada el 1946, que manté una notable activitat amb banda de música i una cobla. A banda de diversos concerts, cal esmentar el Festival Internacional de Guitarra, des del 1996, i el Festival Folklòric dels Alfacs, des del 1988, ambdós a l’agost. Existeixen també altres grups, com l’Institut d’Estudis Rapitencs, creat a inicis del decenni del 1990 per tal de defensar el patrimoni cultural i fomentar la divulgació del seu coneixement. També hi ha diverses associacions esportives, com la Unió Esportiva Rapitenca i el Club Nàutic Sant Carles, que té instal·lacions a la zona marítima esportiva.

Entre els equipament culturals, a més d’una biblioteca cal esmentar el Museu Natura Alfacs, de caràcter privat i dedicat a la malacologia i les ciències naturals, que té una important col·lecció de petxines i fauna marina.

Són diverses les festes que al llarg de l’any commemoren les tradicions dels rapitencs. El mes de gener hom celebra la festivitat de Sant Antoni Abat, i durant el mes de juliol hom pot gaudir de la festivitat del Carme, quan un bon nombre de barques (muletes) solquen la mar portant la imatge de la patrona dels mariners, i el port és el marc de diverses activitats, com els correbous. Al mateix mes de juliol la ciutat viu una setmana de festa major en honor a sant Jaume, amb cercaviles, balls, bous capllaçats i embolats i, entre altres actes, amb un concurs internacional d’arrossegament per la sorra (des del 1981). Al setembre s’escau la celebració en honor a la Mare de Déu de la Ràpita. Als mesos d’estiu s’organitzen un gran nombre d’activitats, com les Jornades Gastronòmiques de l’agost al setembre, o la Setmana Cultural del setembre. No es poden oblidar els actes al voltant de la fira Expo-Ràpita.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

Sant Jaume d’Enveja

Sant Jaume d’Enveja es un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)
A Sant Jaume d’Enveja hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 3.503 (2019) modifica
• Densitat 57,62 hab/km²
Gentilici Santjaumer, santjaumera

Breu historia del municipi

El municipi de Sant Jaume d’Enveja, de 60,78 km 2d’extensió, fou creat el 23 de juny de 1978, per la segregació de l’antiga pedania d’Enveja del gran municipi de Tortosa, al qual havia pertangut tradicionalment. Fins el 1990 pertanyé a la comarca del Baix Ebre. El seu terme es troba a l’extrem de llevant del delta, al sector de la dreta de l’Ebre, riu que forma el límit septentrional del terme, des del punt on s’inicia l’illa de Gràcia la qual pertany al veí municipi de Deltebre (Baix Ebre) fins a la seva desembocadura seguint la gola de Tramuntana, tot comprenent l’illa de Buda, amb el cap de Tortosa. El canal de la Dreta de l’Ebre segueix paral·lelament el riu, a molt poca distància, dins el terme i el límit occidental i sud-occidental, amb el terme d’Amposta, segueix la sèquia del Riuet per damunt d’una carretera local que correspon en part a l’antiga carretera dita de Sant Carles de la Ràpita a les Salines. El sector de llevant confronta amb la mar, i és assenyalat per una llarga costa sorrenca del sector extrem i meridional del delta, puntejada pels estanys i aiguamolls d’aquestes terres, i amb les platges de Migjorn i del Serrallo.

 

El Poble

El poble de Sant Jaume d’Enveja (2 843 h el 2005) es formà a l’antiga partida d’Enveja, vora l’Ebre, entre el canal i el riu, prop del pas de la Barca, a 7 m d’altitud. Com les altres poblacions deltaiques, té un urbanisme poc compacte, de cases bastant esparses, amb un nucli central on es localitzen els principals carrers i edificis i una artèria a llevant que hom denomina de Pugó, però amb un radi ampli de cases disseminades.

és destacable la petita església parroquial de Sant Jaume, obra de principi del segle XX, senzill edifici d’una nau de línia neoromànica, amb campanaret d’espadanya.

La població disposa d’un interessant Museu Ornitològic. El 2005 s’inaugurà a les antigues escoles del Puó el Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta de l’Ebre. D’altra banda,

Festes

Es celebra la festa major al juliol, per Sant Jaume, i són festes tradicionals la benedicció de pa per Sant Blai i les de Sant Antoni Abat. Per recordar la constitució del municipi el 1978, se celebra també la Festa de la Segregació, al juny. Al desembre s’organitzen unes Jornades Culturals. En el folklore, té vitalitat la jota tortosina i la glossa popular improvisada o cant d’enversar, activitat en la qual excel·lí el popular poeta Francesc Balagué i Beltri, dit popularment Boca de Bou.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

Enciclopedia catalana

 

Santa Bàrbara

Santa Bàrbara es un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)
A Santa Bàrbara hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 3.707 (2019) modifica
• Densitat 131,92 hab/km²
Gentilici Planer, planera modifica

Breu historia del municipi

El terme de Santa Bàrbara, de 28,15 km2, es troba al bell mig de la plana de la comarca del Montsià, al N del pla de la Galera, que s’estén a llevant del massís de Montsià i a ponent dels Ports de Tortosa. Limita a l’E amb les terres de Masdenverge, al S amb el terme de la Galera, a l’W termeneja amb Mas de Barberans i al N amb les terres del Baix Ebre de Roquetes i Tortosa.

És un terme planer, interior, mediterrani i de secà, situat a una altitud de 70 m sobre el nivell de la mar. Les terres del terme són sedimentàries, del quaternari, i s’hi alternen els conglomerats acompanyats de terres pedregoses amb terrenys argilosos amb abundants concentracions de còdols calcaris. El paisatge, força homogeni, és solcat per tres barrancs que baixen del massís dels Ports, el barranc de les Coves i el barranc de Lledó que conformen els límits amb els termes de la Galera, a migdia, i de Tortosa i de Roquetes, a tramuntana, i el barranc del Pelós, que creua la vila.

Els conreus han substituït progressivament la vegetació natural que potencialment seria formada per una màquia litoral de garric i margalló (Queco-Lentiscetum), amb arbusts com el coscoll (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’ullastre (Olea europaea), el margalló (Chamaerops humilis) i la carrasca (Quercus rotundifolia), i alguns arbres com el pi blanc (Pinus halepensis) o el lledoner (Celtis australis).

El terme, a més de la vila de Santa Bàrbara, cap del municipi, comprèn, entre d’altres, la partida de Mangraner, situada al N del nucli urbà. El municipi de Santa Bàrbara canvià el seu nom pel de Plana de Montsià el 1937. Molt ben comunicada, hi passava la carretera N-340 de Barcelona a València, en el tram actualment convertit en carretera local de Tortosa a Ulldecona i Vinaròs. Altres carreteres locals són la que porta a Masdenverge i a Amposta i la que va a la Galera i a la Sénia. Una carretera menor enllaça amb la via annexa al canal de Xerta i més a ponent es dirigeix cap a Mas de Barberans. Santa Bàrbara havia tingut estació de ferrocarril de la línia Barcelona-València, però en el decenni del 1990 es va suprimir per la realització d’un nou traçat entre Freginals i l’Aldea.

El Poble

La vila de Santa Bàrbara (79 m d’altitud), que obtingué el títol honorífic sota el regnat de Ferran VII, és situada a la plana, a llevant del terme. La població actual ha ultrapassat l’àmbit antic entorn de l’ermita de Santa Bàrbara i s’ha estès allargassada vers l’estació del tren, a llevant. Al centre de la vila tradicional, on abans hi havia l’ermita, es dreça ara l’església parroquial de Santa Bàrbara, cap d’arxiprestat, construïda entre els anys 1890 i 1913. Aquest període fou especialment fructífer pel que fa a construccions de caràcter públic. A més del temple, es bastí el mercat municipal, la casa de la vila i les escoles públiques, que són els edificis més notables de la població. A més, cal destacar la Col·lecció d’Història Natural, situada al Casal Cultural, i el Museu Àngel Fibla, d’estris del camp.

A més dels edificis citats, destaquen per la seva arquitectura la Masia de l’Alto i la Masia de la Rúbia i diverses cases properes al centre urbà.

La vila disposa d’un bon nombre d’entitats i associacions de caràcter cultural, cívic i esportiu; destaca per la seva antiguitat el Club de Futbol Santa Bàrbara, fundat el 1919. La tradició musical és representada per la Unió Musical Jaume Balmes, que té una banda.

El Festes

La població celebra la festa major al juliol, amb balls, correbous, ofrena floral amb desfilada de totes les entitats, entre altres actes. Altres celebracions són les festes patronals, per Sant Gregori, al maig, i per Santa Bàrbara, al desembre, Sant Antoni al gener, amb la benedicció dels animals, les Jornades Culturals entre abril i maig i les Jornades Esportives pel juliol, a més de la fira del novembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

enciclopédia catalana

 

La Selva del Camp

La Selva del Camp es un municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)
A La Selva delCamp hi anem el 27 de gener de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca el Baix Camp modifica
Població
Total 5.652 (2019) modifica
• Densitat 160,11 hab/km²
Llar 371 (1553) modifica
Gentilici Selvatà, selvatana

Breu historia del municipi

S’estén des de la plana fins als primers contraforts de la serra de la Mussara. Una tercera part correspon a terrenys muntanyosos encara que d’escassa elevació. El municipi limita amb l’Albiol (N), l’Aleixar (W), Almoster (W) i Reus (S), de la comarca del Baix Camp, amb Constantí (SE), un enclavament de Perafort (Mas de Magrinyà, E), un enclavament del Morell (E) i amb Vilallonga del Camp (E), del Tarragonès, i amb Alcover (NE), de l’Alt Camp. El punt més enlairat del terme és el puig d’en Cama, de 717 m, i el principal corrent d’aigua és la riera de la Selva, afluent del Francolí.

El municipi comprèn la vila de la Selva del Camp, que n’és el cap, i les caseries de Paretdelgada i de Sant Pere. El terme gaudeix de bones comunicacions: un ramal uneix la vila amb la carretera C-14 de Reus a Montblanc. Una altra carretera la comunica amb Reus per Almoster i Castellvell. Hi té parada el ferrocarril de Reus a Montblanc i Lleida. L’antic camí de la Selva a l’Aleixar s’obre pas a través de la serra de la Mussara pel coll de la Batalla (468 m).

El Poble

La vila de la Selva del Camp (4 439 h el 2005) és construïda a la dreta de la riera i al peu del turó de Sant Pere del Puig, a 246 m d’altitud. A mitjan segle XIX era encara voltada de muralles. Conté diversos edificis d’interès artístic.

L’església parroquial de Sant Andreu és un dels millors exemplars del Renaixement català, tot i que la façana és inacabada i els campanars no s’arribaren a construir. Té tres naus de cinc trams amb pilastres d’ordre toscà; la nau central, més alta que les laterals, permet que damunt d’aquestes hi hagi uns triforis. La coberta és de volta de canó; tot el conjunt té una gran harmonia i sobrietat, que pot recordar les obres de Bramante. El 1579 l’arquebisbe ordenà la construcció d’una església nova i el 1580 s’obtingué el permís d’utilitzar part del terreny del castell. El projecte, que ha estat atribuït a Jaume Amigó, rector de Tivissa, sembla que és degut en realitat a Pere Blai i als mestres Canonja i Miret, però també és possible que hi hagués hagut una col·laboració entre Blai i Amigó. La primera pedra es posà al novembre del 1582, la porta lateral és datada el 1619 i tot sembla indicar que encara s’hi treballava el 1686. El mateix Blai dirigí la primera part de les obres i Joan Veguer les darreres.El castell de la Selva, situat a la part septentrional del poble, era, segons les restes conservades, d’una gran extensió. Fou bastit al segle XII aprofitant restes més antigues. Enderrocat en part per a la construcció de l’església, quan desaparegué el règim senyorial passà al municipi, que l’utilitzà per a usos múltiples (per exemple, com a escola o caserna de la Guàrdia Civil). Les parets són de maçoneria i els arcs i les guies de carreus. En resta una font del segle XV. Un dels seus arcs apuntats fou dut a la casa de la vila i transformat en renaixentista. De la resta de l’estructura defensiva es conserven algunes torres i portals del segle XVIII i extensos fragments de muralla.

El convent de Sant Rafael fou fundat amb la deixa testamentària de Rafael Ripollès (1575-1635). L’obra es féu ràpidament, tot i les topades dels carmelitans amb els encarregats de les obres de la parròquia, que es volien aprofitar de la pedrera parroquial. La planta del convent era de fra Josep de la Concepció i el 1646 es pogueren habilitar ja les primeres dependències; les obres es donaren per acabades el 1696, any en què es beneí l’església. Els carmelitans hi estigueren fins el 1835. Cap al 1846 hi anaren les monges paüles, que l’utilitzaren primer com a hospital i després conjuntament com a hospital i escola; és situat vora el portal de Sant Antoni. Els cinc retaules de la seva església, obra de fra Jaume de Sant Agustí, foren cremats el 1936. En 1937-39 acollí l’hospital de Reus.

El 1598 l’arquebisbe Joan Terés autoritzà fra Antoni Camós a bastir el convent de Sant Agustí, d’agustins, a la Selva. El 1632 s’hi instal·laven i el 1636 beneïen l’església. El 1811 els francesos el transformaren en el fort de Sant Agustí. El 1822 fou exclòs de la dissolució de convents, i els agustins s’hi mantingueren fins el 1835. Per evitar-ne el saqueig fou habilitat com a hospital i parròquia. El 1846 era utilitzat com a magatzem per la companyia minera La Bundanera. Fou ocupat pels jesuïtes del 1852 al 1854 i del 1860 al 1868 i pels claretians del 1868 al 1936, que fou destruït. El 1939, que fou destinat a casa d’exercicis, se’n reconstruí el claustre i la galeria. És al S del poble, vora el camí de Tarragona.

El Pont Alt, que servia per a dur aigua a la vila, és documentat al segle XIII i fou refet el 1523; és d’un arc apuntat. La creu coberta , del 1297, fou destruïda el 1936 i es restaurà el 1953 posant-hi la part esculpida de la creu del Cantó del Vaquer, del segle XIV. Al costat de la creu coberta hi havia antigament les forques.

L’església de Sant Pau és una obra de maçoneria malgrat l’ús esporàdic de la pedra picada. Les primeres referències es remunten al 1235; l’obra actual fou alçada entre els segles XIV i XV. L’interior és de creueria, del gòtic final, i conté dues petites capelles renaixentistes. Fou malmesa el 1936. És també gòtica la capella de Santa Llúcia i Sant Jaume, força malmesa perquè fou utilitzada primer com a escola i ara com a magatzem. Fou construïda com a capella de l’hospital el 1331. El 1543 fou restaurada per ordre del vicari general i entre el 1825 i el 1846 les monges paüles la utilitzaren com a hospital i escola.

Festes

 La Selva del Camp celebra la seva festa major d’estiu al juny i la festa major d’hivern al novembre, dedicada a sant Andreu. Altres celebracions destacades a la vila són la festa de Sant Antoni Abat (gener), les celebracions de Setmana Santa i els actes de caràcter cultural i festiu que es donen arran de Fdel “Misteri de l’Assumpció de la Madona Santa Maria”, que recupera un text en català del segle XIV i els cants gregorians propis de l’època. La gent del poble inicià la representació el 1983 i ha esdevingut una mostra de teatre medieval molt valorada i popular.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Vicens de Calders

Sant Vicens de Calders es un Poble del Municipi del Vendrell Comarca Baix Penedès (Tarragona)
A Sant Vicens de Calders hi anem el 28 de Juno de 2012

Dades del Municipi

Província província de Tarragona
Comarca Baix Penedès modifica
Capital de
Població
Total 37.606 (2019) modifica
• Densitat 1.021,9 hab/km²
Llar 51 (1553) modifica
Gentilici Vendrellenc, vendrellenca modifica

Entitat de població Habitants (2013)
Barri Marítim de Coma-ruga 3.902
Barri Marítim de Sant Salvador 775
Barri Marítim del Francàs 1.384
Estació Sant Vicenç de Calders, l’ 71
Sant Vicenç de Calders 129
Sector del Sanatori, el 1.807
Vendrell, el 28.679

Breu historia del municipi

Confronta al N amb els termes d’Albinyana i de Santa Oliva, a l’E amb Bellvei i Calafell, al s. amb la Mar Mediterrània i a l’W amb el terme de Roda de Berà (Tarragonès) i per un punt, al NW, amb Bonastre. El municipi comprèn, a més de la vila del Vendrell, que n’és el cap, els barris marítims de Sant Salvador, Coma-ruga i del Francàs, els barris de l’Estació de Sant Vicenç de Calders i del Sector del Sanatori, el poble de Sant Vicenç de Calders i nombroses urbanitzacions.El nom del municipi prové del llatí venerellus, diminutiu de venere (Venus), nom de persona que a l’època de la repoblació de la zona —segles X i XI— era freqüent. El topònim del Vendrell podria venir de la presència d’un Portus Veneris a la platja del terme, a l’actual Sant Salvador, que devia tenir un nucli dependent a l’interior de menor entitat, Venerellus o el Vendrell.

El Poble

El poble de Sant Vicenç de Calders, que formà municipi fins després del 1940, és actualment agregat al municipi del Vendrell. És situat dalt d’un turó (10 m d’altitud), a ponent de la riera de la Bisbal al SW de la vila del Vendrell. Tenia 85 cases l’any 1910, moltes de les quals foren destruïdes del tot; d’altres s’han pogut reconstruir com a segona residència. Subsisteix un nucli de cases del segle XVIII entorn de la plaça Major, on hi ha l’antiga casa del comú, que fou convertida en pedania rural i, prop de la plaça, l’antiga església parroquial de Sant Vicenç, documentada al segle XI i reconstruïda el 1784. El 2005 hi residien 117 h. El poble celebra la festa major d’hivern al gener, en honor de sant Vicenç, patró del poble, i la festa major d’estiu a l’agost.De poc abans del 1011 és la menció del castell de Calders, del qual no es conserven vestigis. El castell de Sant Vicenç és esmentat el 1088 entre els límits del castell d’Albinyana. L’església del castell és esmentada el 1098 en la confirmació que féu Urbà II dels béns del monestir de Sant Cugat. Els censos antics donen a Sant Vicenç de Calders una població cada vegada més reduïda: 43 focs el 1365, 28 el 1379 i només 5 focs el 1553. En aquesta data, Sant Vicenç de Calders consta com a parròquia sufragània del Vendrell. Fins al segle XVIII no es construïren cases noves i es reféu l’església de Sant Vicenç de Calders, sempre sota la senyoria i la jurisdicció de l’abat de Sant Cugat. El 1937 l’antic municipi de Sant Vicenç de Calders canvià el seu nom pel de Calders del Baix Penedès. El barri de l’Estació de Sant Vicenç de Calders (94 h el 2005) es formà a la fi del segle XIX vora l’esmentada estació. El 1867 s’obrí al trànsit la línia de Vilafranca a Tarragona i, més tard, es construí la línia de Barcelona a Vilanova i Valls, que es creuava amb l’anterior a l’estació de Sant Vicenç per un passatge superior mitjançant un pont. Els responsables d’aquesta segona línia tenien projectat d’establir ací l’enllaç de totes dues, però la gran rivalitat entre les dues companyies ajornà aquesta possibilitat, de manera que, quan el 1883 el tren va arribar a Valls hi havia dos baixadors a Sant Vicenç. Calgué arribar a la fusió de les dues companyies per a obtenir una ordre reial del 1886 que autoritzava l’execució i la posada en servei de l’entroncament. Aquest fou obert al públic el 1887. Per l’estació de Sant Vicenç passen actualment la major part de les línies procedents de Barcelona que es dirigeixen a Saragossa, Madrid, el N de la península, València, Alacant i Andalusia. Aquest trànsit incessant motivà que durant la guerra de 1936-39 fos objecte de diversos bombardeigs que causaren enormes destruccions i obligaren a refer del tot l’edifici de l’estació, que és a l’esquerra d’una ampla avinguda que va de la carretera N-340 a la platja de Coma-ruga.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sarral


Sarral es un Municipi de la Comarca de la Conca de Barberà (Tarragona)
A Sarral hi  anem el 11 de Juno de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Conca de Barberà modifica
Població
Total 1.548 (2019) modifica
• Densitat 29,54 hab/km²
Llar 199 (1553) modifica
Gentilici Sarralenc, sarralenca modifica

Breu historia del municipi

Situat al sector nord-oriental de la Conca de Barberà estricta, tenia 35,03 km2 fins que el 1972, s’annexà el municipi de Montbrió de la Marca (de 17,32 km2). El municipi actual limita amb els termes de Forès, Rocafort de Queralt i Conesa al N, les Piles al NE, Pontils a l’E, el Pont d’Armentera i Cabra del Camp (aquests dos, de l’Alt Camp) al SE, Barberà de la Conca al S i SW i Solivella a l’W. El terme actual s’estén per la serra que separa la conca del riu d’Anguera de la del Gaià (entre el coll de Deogràcies al N i els vessants septentrionals de la serra del Cogulló al S) i pels vessants meridionals de la serra de Forès. Aquesta serra, juntament amb la del Cogulló, emmarca les dues valls del terme, la del riu de Vallverd i la del riu d’Anguera. El riu de Vallverd neix a la serra del Clot, travessa Vallverd de Queralt, tot prenent el seu nom, segueix paral·lelament pel límit occidental del terme i acaba endinsant-se altre cop en direcció NE-SE, tot buscant la unió amb el riu d’Anguera, aigües avall de la vila. Aquest darrer neix a l’extrem SE del terme, a la serra del Cogulló (879 m d’altitud), i el travessa en direcció E-W. Hi ha nombroses fonts que brollen a tot el territori: la font de l’Ermita, al costat de l’ermita dels Sants Metges, la font del Salt i la font del Cano, prop del riu d’Anguera, la font de l’Espinac, al bosc del Cano, i la font d’en Clau (ferrosa i sulfurosa), entre d’altres.

El terme comprèn, a més de Sarral, cap de municipi, l’esmentat nucli de Montbrió de la Marca, el llogaret de Vallverd i el despoblat d’Anguera. El principal eix de comunicació és la carretera C-241 de Montblanc a Igualada i Manresa, que segueix paral·lela al curs del riu de Vallverd. Des de Sarral surt una carretera local cap a Cabra del Camp i el Pla de Santa Maria, i, vers el N, una altra enllaça amb la C-14 de Montblanc a Tàrrega i Artesa de Segre.

Segons l’etimologia, el nom de la població prové d’Ipsa Regalis, que ha derivat cap a la Reial o Sarreal i a l’actual de Sarral.

El Poble

La vila de Sarral (465 m; 1 432 h el 2005) és situada a la dreta del riu de Vallverd. Al període medieval hi hagué un castell de Sarral, del qual, per bé que és documentat en ruïnes al segle XIV, no es conserva cap rastre. Probablement era situat al lloc on ara hi ha la casa de la vila. La vila té el carrer més estret d’Espanya, el carrer dels Jueus. Arran de la guerra amb Castella durant el regnat del Cerimoniós, la vila fou emmurallada. Es franquejava per quatre portals: el de Sant Joan, el de Tàrrega, el de Pedrinyà i el del Xamora. Fidel a la generalitat de Catalunya durant la guerra contra Joan II, la vila fou incendiada i les seves muralles foren enderrocades. Més endavant fou novament incendiada i destruïda, al mes de novembre del 1647, amb motiu de la guerra dels Segadors.

Al centre de la vila hi ha l’església parroquial, dedicada a Santa Maria. És construïda al lloc on s’edificà l’antiga església romànica dels segles XII i XIII, de la qual només resta el timpà, que avui és adossat a la paret lateral dreta del temple actual, al pati de la casa rectoral; és compost per una sanefa de fullatge entrellaçat que centra les dovelles finament treballades. Al timpà hi ha tres nínxols oberts, entre columnes i capitells adornats, que contenen una imatge de la Mare de Déu, en alt relleu, al centre, i les imatges de sant Pere i de sant Joan, al costat dret i esquerre, respectivament. Aquesta primera església fou incendiada l’any 1464, durant la guerra contra Joan II, i aprofitant el que en restava se’n construí una segona de gòtica, que quedà bastant malmesa durant la guerra dels Segadors i també durant la de Successió. Entre el 1748 i el 1755 s’edificà l’església actual, que al Nadal del 1801 sofrí un incendi, i dues destruccions els anys 1936 i 1939.

A més de la parròquia, Sarral tingué tres esglésies més: la de Sant Bartomeu, probablement del segle XIII, avui desapareguda, que era a la part dreta de la primera corba que fa la carretera que va a Valls, després del pont sobre el riu de Vallverd; la de Sant Joan Baptista, documentada a partir del segle XVI, situada a l’extrem meridional del carrer de Sant Joan, que feia d’església de l’Hospital i que subsistí fins els anys seixanta, i la de Sant Pere de Pedrinyà, bastida als afores de la vila, a la partida actual de Sant Pere. Aquesta darrera fou construïda probablement aprofitant les restes de la vil·la romana que hi havia al seu entorn en el primer moment de la colonització del lloc, a mitjan segle XII. Abandonat aquest indret pels seus habitants arran de la carta de poblament i franquesa de Sarral, subsistí l’antiga església, que, molt deteriorada ja al segle XVIII, fou clausurada el 1720.

Altres edificacions d’interès a la vila són el celler modernista de la Cooperativa Vinícola, obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roure, bastit el 1914, i altres construccions fetes pels indians sarralencs que havien anat a fer fortuna a Amèrica al segle XIX.

Entre els equipaments culturals cal esmentar el Museu d’Alabastre, testimoni de la llarga tradició del treball de l’alabastre a Sarral; en destaquen la reproducció d’un antic taller d’alabastre i una interessant col·lecció de peces que mostren tot el que es pot fer avui amb aquest material. Amb la restauració d’un antic molí d’oli i era prevista la instal·lació de la Casa-Museu del Pagès.

 

Festes

Quant a les festes tradicionals, destaquen, per Nadal i Reis, el pessebre vivent que es fa al carrer dels Jueus i als voltants de l’església i el cagatió públic. Pel gener es fa la festa dels Quintos (en la setmana que s’escau la festa de Sant Antoni Abat) i per Setmana Santa destaca la Processó de l’Encontre, que es remunta al segle XVII (es fan dues processons, una d’homes i l’altra de dones, que es troben a la plaça). Pel Corpus se celebra una processó i es fan catifes florals pels carrers, i per Sant Joan encenen la flama el Joan i la Joana de més edat de la vila. La festa major de Sarral s’escau pel juliol, en honor dels sants Abdó i Senén, i se celebra amb cercaviles i balls.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

 

Santa Oliva

Santa Oliva es un Municipi de la Comarca Baix Penedès (Tarragona)
A Santa Oliva hi anem el 5 de febrer de 2011

Dades del Municipi

Província província de Tarragona
Comarca Baix Penedès modifica
Població
Total 3.320 (2019) modifica
• Densitat 342,27 hab/km²
Llar 30 (1553) modifica
Gentilici Santolivenc, santolivenca

Breu historia del municipi

Limita amb Banyeres del Penedès (N), Bellvei (E), el Vendrell (S) i Albinyana (W). El municipi comprèn, a més, l’enclavament de l’Albornar entre els termes de Banyeres del Penedès, Albinyana i la Bisbal del Penedès. El terreny és quaternari diluvial, predominantment travertínic. Hi ha una petita elevació al NE (la Serra, 120 m), de natura miocènica, i una altra a ponent (les Pedreres), de natura cretàcia; la resta de les terres són generalment planes, amb una inclinació de NE a SW, amb abundosos aqüífers subalvis. La riera de Banyeres drena la part central del terme, i la de la Bisbal, la part occidental.

El cap de municipi és el poble de Santa Oliva, i a més trobem els barris del Camí dels Molins, el Residencial Sant Jordi i les Pedreres i el raval de la Carretera del Vendrell. Una carretera local que travessa el municipi en direcció N-S, amb la qual es comunica el poble mitjançant un trencall, l’uneix amb Sant Jaume dels Domenys i el Vendrell. Al sector NW del terme passa l’autopista AP-7, però no hi ha accés.

El Poble

El poble de Santa Oliva (102 m d’altitud i 1 012 h el 2006) és situat a l’extrem septentrional del terme, a prop de la carretera del Vendrell. Tenia 974 h el 2005. L’església parroquial de Santa Maria té una façana romànica amb portalada de punt rodó i campanar de paret. L’interior és sobri, construït amb aparell ben carregat. A la part més alta del poble hi ha l’antic castell de Santa Oliva o del Remei, que ha estat restaurat acuradament. El castell conserva una torre quadrada al costat de ponent, espitllerada, emmerletada i amb finestres geminades al punt més alt. Adossada a aquesta torre, l’església de Sant Julià del castell és l’antiga parròquia, documentada des del 1098; és un edifici romànic d’una nau, que va ser eixamplada al segle XII, i un absis semicircular, sobrealçat com a torre de defensa. El poble s’ha expandit vers llevant amb el que inicialment era la urbanització de Canyelles i que ara ja és considerada com un eixample del nucli de població. El poble disposa de la Sala dels Arcs, un museu de caràcter local que guarda un fons documental de la història de Santa Oliva i una col·lecció de peces religioses, entre altres.

Santa Oliva celebra un bon nombre de festes i d’activitats al llarg de l’any, entre les quals cal destacar la festa major, a l’agost, en honor a la Mare de Déu del Remei. També a l’agost té lloc el cicle de les Nits Musicals al Castell.

Festes

La festa major petita o d’hivern se celebra pel gener, mes en el qual també s’organitza una trobada de gegants. Al maig cal destacar la popular Exposició de Motos d’Ahir, i entre els mesos d’octubre i desembre se celebra un Concurs de Teatre Amateur.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

La Riba

ca
La Riba es un Municipi de la Comarca de l’Alt Camp (Tarragona)
A La Riba hi anem el 9 de febrter de 2014

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Alt Camp modifica
Població
Total 585 (2019) modifica
• Densitat 73,13 hab/km²
Llar 9 (1553) modifica
Gentilici Ribetà, ribetana modifica

Breu historia del municipi

És situat als límits nord-occidentals de l’Alt Camp; termeneja amb Vilaverd i Montblanc al N, ja a la Conca de Barberà, amb Valls a l’E, amb Alcover al S i amb Mont-ral (i l’antic terme de Rojals, avui incorporat a Montblanc) a l’W. El municipi de la Riba és en el límit de tres contrades diferents: el Camp de Tarragona, les Muntanyes de Prades i la Conca de Barberà. La Riba és l’únic nucli de població del municipi.

Històricament va pertànyer a la vegueria de Montblanc i formà part de les terres del comtat de Prades. La seva església fou sufragània de la parròquia de Vilaverd, situació que es mantingué fins al segle XVIII, en què li fou concedida parròquia pròpia. La Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya va incorporar la Riba a la comarca de l’Alt Camp sobre la base de criteris geogràfics i econòmics. D’una banda, les Muntanyes de Prades no obtingueren la consideració de comarca pròpia i, de l’altra, l’estudi de les àrees de mercat assenyalaren l’assistència de la Riba al mercat de Valls. Cal afegir també un tret geogràfic que fou tingut en compte: el clima de la Riba no té cap de les característiques continentals de la Conca de Barberà i, fins i tot, les boires de l’Urgell que planen per la Conca queden aturades per l’estret de la Riba, que els barra el pas vers el Camp de Tarragona.

Passa pel terme la C-14 de Reus a Montblanc. D’aquesta, en surt una carretera local que puja serpentejant, salvant els desnivells del poble fins a Farena (Mont-ral). En aquest punt la carretera es prolonga per una pista de terra que al petit nucli de la Cadireta (Mont-ral) embranca amb la carretera que va de Mont-ral a Capafonts. Aquesta carretera s’inaugurà el 1930 i representà un gran avanç, ja que abans de la seva construcció tots els transports a les fàbriques s’havien de fer a bast. El pont, que salvava el pas del riu prop de l’entroncament d’ambdues carreteres, fou arrabassat per l’aiguat de Sant Lluc d’aquell any, poc després d’haver-se finalitzat l’obra, i calgué refer-lo de nou.

L’estació de tren de la Riba fou començada el 22 de març de 1858, i el dia 16 d’agost de 1862 l’estat de les obres de construcció del ferrocarril de Reus a Montblanc ja permeté l’arribada de la primera màquina. Pel setembre d’aquell any es transitava ja pel pont de l’Estret, o de Ferro, i la línia quedà inaugurada el 13 de maig de l’any següent. La manca d’espai planer a l’estret obligà a la coincidència dels traçats de la carretera i de la via, que s’entrecreuaren en tres passos a nivell successius i molt propers.

En part dins el terme de la Riba hi ha també l’estació de la Plana-Picamoixons. Durant un temps, les línies del ferrocarril de Valls i de Reus no enllaçaven, ja que entre totes dues s’interposava una enorme roca. A la línia de Reus hi havia l’Estació Vella de la Plana i a la línia de Valls l’Estació Vella de Picamoixons, unides mitjançant un servei de tartana que traslladava els viatgers d’un costat a l’altre del Francolí.

El Poble

El poble de la Riba (263 m d’altitud i 657 h el 2005) és format per diversos agrupaments urbans. El nucli del Cap de la Riba és a la part de dalt del poble, a l’extrem superior del carrer de la Costa Alta, i constituïa anys enrere el nucli d’habitatges de la gent ocupada en l’agricultura i la ramaderia. El nucli central del poble és situat a la part inferior del carrer abans esmentat. Entre ambdós nuclis hi ha el barri dit els Molins de més Amunt.

‘església parroquial de Sant Nicolau, situada al nucli principal, fou començada el 1764 i malgrat haver-se acabat el 1770 s’hi treballà encara fins a final de segle. La planta, gran i espaiosa, té forma de creu llatina. La nau principal i les dues laterals s’uneixen per una cúpula. Contenia un important retaule barroc, dedicat a sant Nicolau, patró de la vila, que fou cremat el 1936. El campanar, començat el 1772, s’acabà vint anys més tard. La rectoria fou bastida o reformada el 1820 i l’ajuntament n’ocupà durant uns quants anys la planta superior, mentre que el rector habitava a la planta baixa. L’ajuntament de la Riba fou bastit al final dels anys setanta.

A la banda esquerra del Francolí hi ha el barri de la Carretera, iniciat al segle XVII, format per dues rengleres de cases disposades al llarg d’aquesta via de comunicació. Un pont de quatre arcades comunica les barriades d’un costat i l’altre del riu. Aquest pont ha sofert també la pressió de totes les riuades; l’arcada de la banda de la fàbrica de Farines és la primera sempre a cedir. Durant els segles XVIII i XIX el pont quedà destruït per les riuades de l’11 de juliol de 1792, per la de Sant Bartomeu del 1843, per la de Santa Tecla del 1874 i per la de Sant Lluc del 1930.

Separat del barri de la Carretera, més avall, hi ha el nucli de la Ràpita. Sota mateix, al Salt Gran, fou instal·lada anys enrere l’estació d’aforament del Francolí. El cementiri és a la ribera dreta del Riu Brugent.

L’associació més antiga del poble és Amics de la Riba, fundada el 1949. Destaca també la Penya Cultural i Recreativa, fundada el 1964. El poble disposa de la Biblioteca Museu Josep Serra Farré, i està en construcció el Museu del Paper.

Festes

La festa major del poble s’escau el primer cap de setmana d’agost, i és en honor de sant Abdó i sant Senén. La festa major d’hivern se celebra el 30 de novembre, per la festivitat de sant Andreu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntamen

enciclopèdia catalana