Mostra totes les entrades de Pere Gasso

Cervià de les Garrigues

Cervià de les Garrigues és un municipi de la comarca les garrigues (Lleida)

A Cervià hi anem el 27 de setembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Garrigues
Entitats de població 1
Població
Total 648 (2018)
• Densitat 18,95 hab/km²
Llar 26 (1553)
Gentilici Cervianenc, cervianenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Cervià de les Garrigues, de 34,50 km 2 , és al sector meridional de la comarca, a la vall alta del riu de Set, que en una bona part del seu recorregut fa de límit sud-occidental. El terme municipal limita al S amb el de la Pobla de Cérvoles (del qual el separa el riu de Set), al S i l’W amb Juncosa, a l’W amb l’Albagés, al NW amb Castelldans, al N amb Juneda, al NE amb les Borges Blanques i a l’E amb l’Albi. Cervià és l’únic nucli de població del municipi, que comprèn també el despoblat de Vallxeca i l’antic poble de les Besses.

El terme és drenat per nombrosos barrancs. Al sector oriental hi ha els barrancs del Perer, de la Valleta i de la Vall de les Comes, afluents del riu de Set; a la part més occidental, els barrancs de Vallxeca i de la Punta de la Coixa, que desguassen a la Vall dels Marquesos, el qual vessa les seves aigües al riu de Set. En aquest riu també desemboca el barranc de l’Or, nascut al municipi d’Ulldemolins.

El territori, en bona part abrupte, és accidentat pels contraforts septentrionals de la serra de la Llena. Els punts més elevats són los Marquesos (655 m) i el tossal de Sant Blai (623 m).

Una carretera local uneix el poble amb les Borges Blanques i amb Vinaixa. Per Cervià també passa una pista que per la vall del riu de Set uneix la Pobla de Cérvoles amb el Cogul.

Cervià fou fundat el 1202 dins la jurisdicció senyorial del castell de l’Albi per Guillem de Timor, senyor i repoblador del lloc; en la carta de poblament, l’esmentat Guillem i la seva família, i Pere Morell i la seva muller, van fer donació de Cerviano a Pere, capellà del Vilosell, i altres nous pobladors amb les mateixes franqueses i drets que els de la vila i castell de l’Albi. La història de Cervià, població integrada fins a la fi de l’Antic Règim a la baronia de l’Albi, és paral·lela a la d’aquesta vila (no fou així amb les Besses i Vallxeca). Compartí amb l’Albi les vicissituds de les guerres, especialment en les lluites civils del segle XIX, quan fou hostilitzat per les forces de Tristany (1837) i de nou pels carlins el 1874, el mateix any del famós aiguat de Santa Tecla.

El Poble

El poble de Cervià de les Garrigues és a 444 m d’altitud, a la dreta del riu de Set. Té una forma triangular i prop del vèrtex meridional hi ha el centre, amb la casa del comú, tota de predra, i l’església parroquial de Sant Miquel Arcàngel. El temple, reedificat al segle XVIII, té una façana classicitzant, àmplia nau i capelles als contraforts i campanar de planta quadrada amb un cos damunt vuitavat. És de pedra picada, com alguns dels antics casals del poble, que conserva també antigues cases amb arcs apuntats. A la plaça de l’Església hi ha una font de pedra.

El poble ha anat creixent seguint les carreteres cap a l’Albagés, Vinaixa, la Pobla de Cérvoles i les Borges Blanques.

Festes

La festa major se celebra el diumenge anterior al 29 de setembre, per Sant Miquel, amb diferents activitats culturals i esportives. La festa major de primavera és per Sant Isidre, el 15 de maig. Els darrers anys és un costum celebrar el Carnestoltes amb “desfilada” de carrosses guarnides

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Cornellà de Llobregat

Cornellà de Llobregat és un municipi de la comarca del baix Llobregat

A Cornellà hi anem el 2 d’agost de 2015

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 5
Població
Total 87.173 (2018)
• Densitat 12.471,1 hab/km²
Llar 22 (1553)
Gentilici cornellanenc, cornellanenca
Entitat de població Habitants
Almeda i Can Mercader 4.465
Can Fatjó 3.774
Cornellà de Llobregat 75.555
Femades 1.092
Fontsanta, la 2.357

Breu historia del municipi

El municipi és situat a la Marina del delta del Llobregat; el riu fa de límit meridional del terme amb els municipis de Sant Boi de Llobregat i del Prat de Llobregat. Al sector de ponent, pel barri de Can Fatjó confronta amb Sant Joan Despí, a tramuntana amb Esplugues de Llobregat i a llevant, en part pel camí del Mig, amb el terme municipal de l’Hospitalet de Llobregat (del Barcelonès). La seva altitud mitjana respecte del nivell de la mar és d’uns 32 m. Dins el terme hom pot distingir dos sectors, el de terres baixes d’al·luvió i la muntanya o samontà, a septentrió, amb materials del Quaternari antic, darreres terrasses vora el Llobregat de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Aquest terreny escalonat i accidentat és travessat per torrenteres com el torrent de la Fontsanta, el del Pedró i el de les Sardanes. Ambdós sectors, el pla i el samontà, són clarament separats per un terraplè d’origen natural, però accentuat per la construcció de la via del ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Martorell el 1855, de manera que la veu popular diferencia entre Cornellà de Baix i Cornellà de Dalt. Gran part de la superfície del terme és urbanitzada. La situació de Cornellà, en un lloc central respecte del conjunt de municipis del marge esquerre del Llobregat, l’ha configurat com un nucli important de comunicacions de la zona. L’eix viari tradicional és la carretera C-245 de Barcelona a Castelldefels, que té un brancal cap a Sant Feliu. Aquesta carretera, que travessa el centre de Cornellà, s’ha descongestionat gràcies a la construcció de la C-32, que uneix Barcelona amb Castelldefels i Sitges. En els darrers anys del segle XX, el tram d’autovia (A-2) que passa per la part de migdia i de ponent del terme ha quedat enllaçat amb les rondes de circumval·lació de Barcelona (la B-20 o Ronda de Dalt, que enllaça dins el terme, i la B-10 o Ronda Litoral, ja dins l’Hospitalet de Llobregat). Pel que fa al sector ferroviari, Cornellà ha esdevingut, per la seva proximitat amb Barcelona, el nus de comunicacions més important del Baix Llobregat: el Ferrocarril Metropolità hi ha establert tres estacions —Sant Ildefons, Gavarra i Cornellà Centre—, mentre que la línia del ferrocarril de Barcelona a Vilafranca del Penedès hi té una estació i un baixador. El tren dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, el popular Carrilet, soterrat, ha establert estacions als barris d’Almeda i Cornellà Centre. L’any 2004 s’inaugurà el Trambaix (tramvia lleuger), que millora les comunicacions vers Barcelona.

El Poble

La ciutat de Cornellà de Llobregat (27 m d’altitud), que adoptà aquesta condició el 1968, és situada al curs baix del Llobregat, al seu marge esquerre. La població antiga es formà entorn de l’església parroquial de Santa Maria de Cornellà i del castell de Cornellà, sobre l’eix del carrer de l’Església, avui de Mossèn Cinto Verdaguer.

Cornellà de Llobregat Plaça de Catalunya

 

© FOTOTECA.CAT

 

Al segle XVI hi ha notícia d’un nou nucli a la plaça dita actualment de Lluís Companys, format prop del camí, on s’havia establert l’Hostal Comunal. El 1769 el rei Carles III feu construir la carretera (anomenada després de Santa Creu de Calafell) que, vorejant el delta, anava de Cornellà a Sant Boi. Aquesta carretera formà el carrer Major de la vila (avui de Rubió i Ors), entorn del qual es construïren diverses cases i hostals. Al Comunal, preexistent, s’establí un servei de diligències. L’antiga carretera de Sant Boi seguia un traçat diferent del d’ara, ja que es desviava pel carrer anomenat avui de l’Almirall Vierna. Fruit del desenvolupament econòmic i demogràfic del segle XIX fou la consolidació urbana d’aquest nucli, format entre el carrer de l’Església i el carrer Major, que s’anomena el Centre. El 1865 s’obrí el carrer d’Ametller i a la fi del segle XIX el tros del carrer Major que va des de l’antiga carretera de Sant Boi (Almirall Vierna) fins a la planta elevadora de la Companyia d’Aigües, i també al començament del segle XX s’obrí la rambla de Josep Anselm Clavé. L’església parroquial de Santa Maria de Cornellà va ser construïda al mateix lloc que ocupava l’antiga església enderrocada el 1936, però capiculada. És d’una nau amb transsepte i cimbori, i un absis poligonal. Al voltant de la nau i de l’absis hi ha capelles. Construïda enterament amb maó vist, a banda i banda de la porta hi ha sengles torretes amb vitralls. El campanar és adossat a l’absis, entre aquest i el transsepte; de planta quadrada a la base i amb finestrals allargats amb vitralls, el cos superior adopta la forma octagonal. Devers la segona meitat del segle XVIII hom bastí una nova església parroquial, d’una nau, sense absis diferenciat, amb capelles baixes construïdes entre els contraforts laterals i amb una torre campanar adossada a la façana, de planta quadrada a la base i vuitavada a la part superior. Aquesta és l’església que fou enderrocada el 1936. Poc abans, el 1934, desaparegué una talla romànica de la Mare de Déu del Remei, del segle XII, que s’hi venerava. L’única resta conservada de totes aquestes esglésies anteriors a la parròquia actual són els capitells, els fusts, les impostes i les bases de les columnes que hi ha a la porta de la casa de la ciutat. Per la forma dels capitells i la decoració hom pot assegurar la seva semblança amb els que foren esculpits per a la basílica consagrada el 977 a Santa Maria de Ripoll. El modern creixement urbanístic ha determinat el sorgiment d’altres temples parroquials, com el de Sant Miquel, al barri del Pedró; el del Pilar, al barri de Sant Ildefons, o el de Sant Jaume, a la barriada d’Almeda. El castell de Cornellà és situat a llevant de l’església, sobre un turonet (ha estat anomenat castell del Borni, pel fet de ser aquest el renom del propietari), prop del mercat municipal. És un magnífic casal gòtic, que sembla que sofrí danys en la guerra civil del segle XV i que fou restaurat posteriorment, a la fi d’aquella centúria. Les dependències del castell s’organitzen entorn d’un pati quadrat amb torres també quadrades als angles que sobresurten per damunt de la fàbrica de l’edifici, de dues plantes. Segons dibuixos de l’arquitecte R. Puig i Gairalt, a la planta hi havia el celler i la capella i al pis superior, diverses cambres i salons. De les façanes es destaquen diversos finestrals gòtics geminats. L’edifici, en procés de deteriorament, va ser adquirit i rehabilitat per l’ajuntament, i al maig del 2000 va ser inaugurat com a seu d’activitats culturals de la ciutat. Actualment Cornellà queda configurat per barris diferenciats que responen a moments diversos del seu creixement urbà (el Centre, la Riera, Can Fatjó, la Fontsanta, el Pedró, la Gavarra, Sant Ildefons, Almeda, Femades). Com a conseqüència de l’inici del segon gran procés industrialitzador que va experimentar Cornellà a partir del 1910, van començar a urbanitzar-se els primers nuclis de població situats fora del nucli antic (barri del Centre). De la dècada de 1920 és el projecte d’urbanització de la part del terme municipal situat entre el carrer Rubió i Ors i els arenys del riu, que posteriorment seria el barri de la Riera. A redós de la construcció de la carretera a Fogars de Tordera van sorgir, a partir del 1930, els barris del Pedró i la Gavarra. El primer d’aquests barris va ser projectat com una zona residencial al servei de la ciutat de Barcelona, i per això hi predominen els habitatges unifamiliars. A partir de l’any 1950, el començament de l’onada immigratòria va determinar el sorgiment del barri d’Almeda, situat davant el parc de Can Mercader. En aquest barri s’instal·laren algunes de les majors empreses de Cornellà. A la fi de la dècada de 1950 s’inicià una transformació profunda de la tipologia urbanística i d’ocupació del territori. Es consolidaren definitivament els barris de la Gavarra i del Pedró, al mateix temps que l’any 1959 es començava a construir el polígon d’habitatges de Sant Ildefons, anomenat també Ciutat Satèl·lit, per a acollir l’allau immigratòria dels anys seixanta. Aquests tres barris són edificats a la part alta del terme o samontà i separats físicament del Centre per la via del ferrocarril. És així com la veu popular ha diferenciat entre Cornellà de Dalt i Cornellà de Baix. Els barris de Femades, Solanes i Can Fatjó (que inclou el polígon de la Fontsanta) són situats a la perifèria del terme i limiten amb els municipis veïns de l’Hospitalet de Llobregat i Sant Joan Despí. L’any 2000 una de les actuacions urbanístiques importants de Cornellà es realitzà al sector Alps, entre el Centre i l’avinguda dels Alps, que allotja un parc i edificis d’equipaments i d’habitages. Dins el terme cal esmentar l’existència d’algunes masies dels segles XVII-XIX, mostra de la prosperitat agrícola d’aquests segles, i algunes edificacions industrials i d’habitatges del període modernista. Menció a part mereix el palau de Cal Mercader (Torre de Bell-lloc-Pozzali). El palau va ser construït el 1865 per Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc, que hi morí el 1904. És un notable edifici, de planta quadrada amb torres als angles, envoltat de jardins vuitcentistes, amb riquesa d’espècies vegetals. Ha estat totalment remodelat (amb incorporació de nous elements: glorieta, llac artificial, amfiteatre, etc. ), i des del 1995 és la seu d’un museu. Dels masos es destaquen Can Femades, Can Maragall (una de les masies més antigues, documentada des del 1330; el nom actual es deu a la família del poeta Joan Maragall, que en va ser propietària), Can Manso (datada del segle XVI, és de les més grans de Cornellà; al principi del segle XIX va ser propietat del general Josep Manso), Can Vallhonrat (del segle XVII, ha estat rehabilitada i és la seu administrativa de l’ajuntament), i la Rectoria (darrere l’església de Santa Maria, va néixer com a masia, coneguda ja al segle XVI), entre altres. Entre les edificacions industrials cal esmentar la Colònia Rosés (promoguda el 1851), la Fàbrica Bagaria (Can Bagaria, 1920), la de Can Suris (1897) i les instal·lacions de la Societat General d’Aigües de Barcelona (1907, obra de l’arquitecte Josep Amargós). Altres construccions d’interès són el Cinema Titan (1926), de regust noucentista, la Casa Massip i Can Camprubí, aquesta darrera obra de l’arquitecte Josep M. Jujol, d’estil modernista, i la torre de la Miranda (al barri de Sant Idelfons, Arnau de Mercader la feu construir al segle XIX com a mirador sobre la plana del Llobregat).

Festes

Entre les tradicions més significatives cal destacar la festa major, per Corpus (paral·lelament se celebra també la Fira Comercial). El Carnaval té força participació popular, així com la Jordiada (el dia de Sant Jordi, a l’abril). Cal destacar també el Rocío, la Festa Galega i els aplecs sardanistes.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

 

Clica els enllaços


Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Collbató

Collbató és un municipi de la Comarca de Baix Llobregat (Barcelona)

A Collbató hi anem el 26 de juliol de 2015

Dades del Municipi

Comarca Baix Llobregat
Entitats de població 10
Població
Total 4.458 (2018)
• Densitat 246,3 hab/km²
Llar 19 (1553)
Gentilici Collbatoní, collbatonina

Entitat de poblacióHabitantsCan Dalmases1.134Clots, els181Collbató946Font del Còdol, la209Fumada, la63Illes, les232Pla de Can Migrat213Pla del Castell1.173Polígon industrial de Collbató, el0Pujolet, el91Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Limita al N amb Monistrol de Montserrat (del Bages), al sector E amb Esparreguera, al SW amb els Hostalets de Pierola i a l’W amb el Bruc, aquests dos últims termes de l’Anoia. Collbató s’estén al vessant meridional de la muntanya de Montserrat, des de sota de Sant Jeroni, per les Basses de Sant Antoni, el pla dels Escurçons i el dels Ocells, just dessota la línia de carena, seguint el curs del torrent de Santa Maria; continua després pel torrent de la Salut, per la font de les Canyes i el coll de Rubió, entre la roca del Corb (437 m) i la serra de Rubió. A migdia, el terme fa com un tascó que enclou les Rovires, a la serra de Fosalba, i el mas de Can Perellong. Continua després per la carena d’aquesta serra fins a prop de Sant Cristòfol de Pierola (dels Hostalets de Pierola); aleshores, el termenal amb el Bruc torç cap a tramuntana i passa per la masia de la Vinya Nova.

Tota la meitat septentrional del municipi és ocupada pels vessants i els contraforts meridionals de la muntanya de Montserrat, que gaudeixen de protecció dins el parc natural. Destaquen, al sector proper a la carena, l’Albarda Castellana (1.167 m), sobre el coll del mateix nom, la serra de Bellavista i el roc de Trencabarrals (1.009 m), sota el qual hi ha el pas de Trencabarrals, per on passa el Camí Nou de Sant Jeroni; es destaca especialment la que s’anomena regió de Santa Magdalena o de Tebes, on hi ha les ermites montserratines de Santa Magdalena i Sant Joan, i les ruïnes de les ermites de Sant Jaume i Santa Caterina, on des d’antic i fins al segle XIX hi hagué anacoretes que feien vida eremítica. La toponímia de tota aquesta zona és, en part, d,origen monàstic; l’elevació major és la Gorra Frígia (1.141 m). Hom hi pot trobar també la Processó dels Monjos, la miranda de Santa Magdalena, la roca de Sant Jaume, la Campana i el Sentinella (999 m). A migdia del bassal dels Corbs i de la miranda de Sant Joan es troba, al serrat del Penitent, la cova del Penitent i les ruïnes d’una altra ermita, la de Sant Pere. Més a migdia encara, hi ha el serrat de la Guàrdia, el de les Garrigoses i el dels Monjos.

Collbató Canal de l’Artiga Alta

 

© XEVI VARELA

 

Collbató és un dels indrets per on es puja a Montserrat. Els camins que hi porten són el Camí Vell, que va per la roca dels Polls, les voltes de Sant Antoni, el torrent de la Font Seca o de Sant Joan, el Torrent Fondo, la Creu dels Escolans i Sant Miquel; i el Camí Nou (de la primeria de segle), que va per la popular cova del Salnitre, la Fageda, la font de la Guineu i el clot de Bellasona, on es bifurca en dues branques, la de la dreta porta a la cova de la Mare de Déu, o Santa Cova (al terme de Collbató), i al monestir (del terme de Monistrol), mentre que la de l’esquerra porta a les ermites, a la regió de Tebes, i, un tros abans del pla de les Taràntules o de les Bruixes, troba l’antic camí de Sant Miquel. Tota la zona, a part de contenir testimonis d’un poblament ben antic i ser rica en toponímia, ho és també en llegendes, com la de la Font Seca i la font del Miracle que ja és recollida per Argaiz el 1677, i altres que transcriuen Pau Bertran i Bros i Joan Amades.

El terme comprèn el poble de Collbató, cap municipal, el raval de la Font del Còdol i un bon nombre d’urbanitzacions, com Can Dalmases (a vegades anomenada Urbanització Bertran, pel cognom del propietari), l’Oller (que comprèn els sectors anomenats Pla de Can Migrat, Pla del Castell i el Bosc Misser), els Clots, la Fumada i les Illes. Entre totes, l’any 2005, sumaven 2.478 h. El municipi de Collbató és travessat de llevant a ponent per l’autovia A-2 en el tram Barcelona-Igualada, de la qual parteix la carretera local que des del poble de Collbató contorneja la muntanya de Montserrat pel SE i entronca amb la C-55, en direcció a Manresa, prop de l’aeri de Montserrat, just al límit del municipi.

El nom de Collbató prové de Colle Betonis, és a dir, del nom geogràfic de coll més un antropònim germànic. És probable que aquest nom hagués passat a la toponímia durant el repoblament subsegüent a la conquesta carolíngia.

El Poble

El poble (388 m d’altitud i 763 el 2006), és al peu de Montserrat, emplaçat en un coll de la serra de les Obagues, al llarg del carrer d’Amadeu Vives, on hi ha l’església i la casa pairal del compositor, fill del poble, Amadeu Vives, un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891). De gran interès com a conjunt harmònic d’arquitectura tradicional, al nucli antic hi ha algun edifici de caràcter medieval, com Can Vacarisas (antigament Cal Tutor). Hi ha també el magnífic casal de Can Rogent (conegut anteriorment per Can Torralbes ), casa pairal de la família d’artistes i intel·lectuals dels Rogent. És un bell edifici del segle XVIII, amb façana decorada amb esgrafiats. Conserva l’arxiu familiar, una notable col·lecció de pintures, una biblioteca i té un magnífic jardí. L’església parroquial de Sant Corneli és un edifici del segle XVIII, de façana ondulada, una àmplia nau i capelles laterals, en una de les quals es guarda una talla barroca policromada de la Mare de Déu del Roser. L’altar major és ocupat per un orgue monumental construït per Gabriel Blancafort i inaugurat el 1986. El campanar és adossat a la façana lateral. El 1484 hi ha documentat l’Hospital de la Vila. Al poble es formà la urbanització del Pujolet.

Collbató disposa de diverses entitats culturals, cíviques i esportives, entre les quals cal destacar l’Associació d’Amics de l’Orgue de Collbató, que promou la cultura musical al poble celebrant concerts i audicions periòdiques (algunes se celebren a les coves del Salnitre). Collbató disposa del Museu Coses del Poble, on s’exposen diversos objectes, com la maquinària del rellotge del campanar de l’església, que data del 1848, antigues selles (a Collbató hi havia un gremi de traginers fins ben entrat el segle XIX), etc.

Entre les festes tradicionals de Collbató cal esmentar els Tres Tombs (festa dedicada als traginers), pel març, i el Dilluns de Pasqua es fa un aplec al santuari de la Mare de Déu de la Salut. Pel maig hi ha la popular mitja marató anomenada Cursa de l’Alba. Als mesos de primavera, estiu i tardor s’organitza un cicle de concerts d’orgue i música clàssica, i entre juny i juliol un cicle de concerts a les coves del Salnitre.

Festes

El darrer cap de setmana d’agost se celebra la festa major. Els gegants s’anomenen Mansuet i Marta, els noms d’uns bandolers de llegenda. Al setembre se celebra la festa de Sant Corneli.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Colldejou

Colldejou és un municipi de la comarca de Baix Camp (Taragona)

A Colldejou hi anem el 11 de gener de 2015

Dades del Municipi

Comarca Baix Camp
Entitats de població 1
Població
Total 170 (2018)
• Densitat 11,72 hab/km²
Llar 13 (1553)
Gentilici Colldejouenc, colldejouenca
Malnom Fumats

Breu historia del municipi

És envoltat pels de Pratdip (S), Vilanova d’Escornalbou (E), l’Argentera (NE) i en un punt toca el terme de Mont-roig del Camp (SE). Per la banda del Priorat limita amb la Torre de Fontaubella (N), Pradell de la Teixeta i Marçà (NW), Capçanes (W) i Tivissa (SW). Situat a l’extrem de ponent del Camp, el poble, que té fama de boirós, pertany des de sempre al bisbat de Tortosa. La vall de Maçanes, que enllaça amb el Camp pel coll del Guix (640 m), pertany a la conca del Priorat geogràfic. El territori és molt trencat i abrupte, i s’estén pels contraforts orientals de la serra de Llaberia. Al voltant del poble es troben les Perdigotes (613 m), la mola de Valls (549), les Costes del Jau (629) i la tossa de Mal Pas (502). Les màximes altituds s’assoleixen a la mola de Colldejou (914 m), sobre el portell del Llamp i a la Miranda (919 m), i les mínimes són a l’entorn dels 400 m. El terme és travessat pels barrancs dels Estrets de Maçanes, el de la Font del Noguer, el dels Serralls, el de les Aurenelles i el de les Burgueres, que van a parar al barranc de Rifà, tret del primer, que s’endinsa cap al Priorat.

L’únic nucli de població és el poble de Colldejou, que queda comunicat per la carretera local de Mont-roig a la Torre de Fontaubella.

El Poble

En paraules de Josep Iglésies, al poble de Colldejou (431 m), al vessant meridional de la mola de Colldejou, “el raïm de cases fa relliscadeta, brolla del roquer igual que el degotís d’una esquerda tenebrosa. Fa un parell de carrers planerament allargassats”. L’església parroquial de Sant Llorenç té un campanar octogonal. Durant el segle XIX fou fortificat per a les guerres carlines; al començament del segle XX tenia presó i dues escoles.

S’han trobat pel terme eines de pedra polida d’època prehistòrica.

Festes

Els fumats , mot que reben els habitants del municipi, celebren la seva festa major a l’agost, dedicada a sant Llorenç, dia que era tradicional que les noies escollissin la parella. A l’octubre se celebra la festa en honor a sant Rafael.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Castell -Platge d’Aro

Castell -Platge d’Aro és un municipi del Baix Empordà (Girona)

A Platge d’Aro hi anem el 4 de gener de 2015

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Comarques gironines
Comarca Baix Empordà

Capital Platja d’Aro
Entitat de població Habitants
Castell d’Aro 1.797
Platja d’Aro 7.286
s’Agaró 1.337
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Limita amb Sant Feliu de Guíxols (S), Santa Cristina d’Aro (W), Calonge (N) i amb la mar a llevant. S’estén per tot l’extrem oriental de la vall d’Aro i comprèn el poble de Castell d’Aro, centre històric, el nucli turístic de Platja d’Aro, actual cap administratiu del municipi, el centre residencial de S’Agaró i els antics veïnats de Fenals d’Amunt i Fenals d’Aro, a més de nombroses urbanitzacions i antics masos esparsos.

La vall d’Aro forma una petita subcomarca separada de la resta del Baix Empordà pels contraforts de les Gavarres que toquen a la mar (els quals formen un sector de costa accidentada entre la badia de Palamós i la platja d’Aro) i és drenada pel Ridaura. Al S hi ha la serra de Sant Grau o de les Cadiretes i els seus contraforts de llevant, a tocar dels quals hi ha la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, capital d’aquest espai geogràfic. La costa del municipi s’inicia al S, a l’extrem de llevant de la platja de Sant Pol, en un petit promontori rocallós on hi ha el nucli de S’Agaró. Acabat aquest hi ha la platja de la Conca, limitada en tota la seva semicircumferència per un alt talús cobert de pins. Segueix després la llarga extensió de la platja sorrenca d’Aro, al centre de la qual desemboca el Ridaura, i on formen un continu els nuclis de Platja d’Aro i el barri de Fenals, limitats al N per les platges de sa Cova i de n’Artigues. Els vessants de les Gavarres són de poca elevació (324 m prop de l’antic monestir de Vallvanera) i cauen suaument sobre la plana. Antigament la zona era coberta per boscos de pins, però les nombroses urbanitzacions han degradat una bona part del sector boscós.

Travessa el terme pel sector costaner la carretera comarcal de Santa Coloma a Palamós. A la sortida de Santa Cristina d’Aro un ramal d’aquesta carretera comarcal que va per l’interior també porta a Palamós, passant prop de Castell d’Aro i Calonge. El 1991 es va inaugurar la variant de Platja d’Aro, per tal d’evitar l’acumulació de circulació al centre del poble. Diverses carreteres locals comuniquen els nuclis de costa amb Castell d’Aro.

El Poble

El poble de Platja d’Aro (6.467 h el 2005) és el cap de municipi, i es caracteritza per ser una autèntica aglomeració turística, malgrat la bellesa de la seva platja, amb nombrosos blocs d’apartaments, galeries comercials, discoteques i sales de festa, bars i restaurants. Els nous edificis, sovint molt alts i de baixa qualitat, envaeixen les terres interiors, anteriorment camps de conreu molt fèrtils. Els darrers anys del segle XX s’ha portat a terme una sèrie d’obres destinades a millorar la morfologia urbana de Platja d’Aro.

A Platja d’Aro hi havia el Museu-Exposició del Carnaval –obert només durant la celebració—. Per als habitants de Platja d’Aro la festa més important de l’any és el Carnaval, que inclou una gran desfilada de carrosses. 

Festes

El poble celebra la seva festa major pel 15 d’agost, així com dos aplecs, el de Sant Marc al final d’abril, i el dels Escalencs, pel setembre. Al juliol es fa la Fira del Dibuix i la Gran Cantada d’Havaneres a la zona de Cavall Bernat. Des del final de la dècada de 1980 se celebra, per l’octubre, la Fira de la Cervesa. Durant els mesos d’estiu es pot gaudir de cantades d’havaneres, sardanes i altres actuacions musicals dins els programes “Nits de Jazz” i “Estiu Musical”. Per finalitzar, cal dir que al llarg de l’any se celebren diverses campanyes gastronòmiques amb la col·laboració dels restaurants de la zona.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Cassà de la Selva

Cassà de la Selva és un municipi de la comarca del  Gironès (Girona)

A Cassà de la Selva hi anem el 7 de desembre de 2013 

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Gironès
Entitats de població 11
Població
Total 10.359 (2018)
• Densitat 229,18 hab/km²
Llar 105 (1553)
Gentilici Cassanenc, cassanenca
Entitat de població Habitants
Cassà de la Selva 9.055
Verneda 101
Esclet 35
les Serres 98
Matamala 119
Mont-roig 82
Mosqueroles 38
Sangosta 60
Serinyà 68
Llebrers de Baix 84
Llebrers de Dalt 49
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Limita a ponent amb els termes de Sant Andreu Salou i Campllong, amb Llambilles al N, a llevant amb Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura i amb Santa Cristina d’Aro, ambdós de la comarca del Baix Empordà, al s. amb Llagostera i al SW amb el terme selvatà de Caldes de Malavella. El límit sud-occidental del terme coincideix amb el curs de les rieres de Cagarella i de Gotarra. El límit occidental ve indicat per la riera de Verneda, i per la Riera Seca o de Susvalls. A septentrió fa de termenal la serra de la Font, culminada pel puig de Ventalló, i part del curs de la riera de la Font. En direcció a llevant el límit arriba fins al Puiggròs (469 m) tot resseguint els vessants occidentals de la serra del Xai, dels solells d’en Barril, del coll de Llumeneres i de les planes d’en Marull. A la banda oriental trobem la Serra Llarga i al s. el termenal coincideix parcialment amb la riera de Verneda. El terme és drenat per un seguit de rieres, algunes de les quals ja hem esmentat, afluents de l’Onyar, com la riera de Verneda, que travessa tot el terme d’E a W, i la riera de Vilallonga, que és afluent de l’anterior. El municipi comprèn, a més de la vila de Cassà de la Selva, que n’és el cap, els veïnats de Serinyà, Verneda, Llebrers (de Dalt i de Baix), Matamala, Sangosta, Mosqueroles, Mont-roig, Esclet i les Serres, a més d’alguna urbanització com el Mas Cubell o el Mas Prat. És travessat de NW a SE per la variant de la carretera comarcal C-65 de Girona a Sant Feliu de Guíxols. Altres carreteres importants són les locals: una es dirigeix cap a la Bisbal d’Empordà, vers el NE, l’altra a Caldes de Malavella, cap al SW, i vers ponent la que porta a Riudellots de la Selva, que enllaça amb el nus de comunicacions entre la carretera N-II i l’autopista AP-7, ambdues de Barcelona a la Jonquera, i l’Eix Transversal (C-25), que travessa les terres centrals de Catalunya. Hi ha altres carreteres menors que comuniquen els diferents llocs del terme i alguns pobles veïns, com la de Cassà a Sant Andreu Salou. La grafia oficial Cassà , amb – s. -, es troba en documentació antiga — Cassianus (1214), Cassanus (1254)— que n’avala el manteniment del dígraf, que acabà predominant sobretot en època moderna. Tanmateix, l’Institut d’Estudis Catalans considera que la grafia correcta, d’acord amb les normes ortogràfiques vigents, és Caçà , amb- ç -, avalada també per atestacions medievals— Cacianus (1280), Caciano de Silva (1362)—, i per l’etimologia, que fa provenir el nom del llatí Cattianus , derivat del nom propi Cattius , tot i que accepta la forma de Cassà.

El Poble

La vila de Cassà de la Selva (7 870 h el 2005) és situada en un turó a 137 m d’altitud, al peu dels contraforts occidentals de la serra de les Gavarres. L’església parroquial de Sant Martí és documentada el 1019 en la dotació de la canònica gironina. El 1159 Arnau de Llers féu l’evacuació de l’església a favor de la seu de Girona. El 1172 Guillem de Monells, bisbe de Girona, en va fer donació a la canònica gironina. El 1246 hi posseïa béns el monestir de Sant Salvador de Breda. L’església actual, on es venera la Mare de Déu de les Sogues, és gòtica (s XVI), d’una sola nau amb capelles laterals, creuer i amb elements renaixentistes a la façana. Es conserven, però, alguns vestigis de l’església romànica anterior, del s XII: dues arcades i fragments de l’aparell antic al mur septentrional, i al de migdia i a l’interior alguns elements escultòrics reaprofitats. A la rectoria, i també en una col·lecció particular de la població, es conserven capitells, impostes i fragments del timpà, de les arquivoltes i de les columnes de la portalada romànica. El retaule major que hi havia a l’església era obra de Pau Costa i va ser acabat el 1708. Fou destruït el 1936 amb tots els altres elements ornamentals llevat de l’orgue, i després ha estat reproduït amb l’esforç de tots els caçanencs segons el model de l’antic. El nucli primitiu de la vila de Cassà es formà al voltant de la plaça de l’església. A la fi del s XVI la plaça d’en Clavé o de la Coma era encara als afores i se’n deia Coma o firal. A la segona meitat del s XVII, per concessió del rei Carles II, s’hi establiren unes mesures per a grans i oli, que donaren un fort impuls al mercat i a les fires. Aquestes mesures van ser emplaçades sota les voltes que encara duen el nom de les Mesures i eren de propietat municipal. A la vila hi ha moltes cases amb llindes de pedra construïdes durant el s XVIII. L’Hospital Vell, citat el 1541, fou traslladat al s XVII al carrer del Raval; la seva capella, dedicada a sant Josep, és de la fi del s XIX. És de notable interès arquitectònic la Torre Salvana, que fou dels Albertí i data de la primeria del s XVI. Al s XVII se’n deia torre de Salvà. A la façana hi ha un portal de mig punt adovellat i balcons esculpits; conserva una torre de planta quadrada amb una escala de cargol de pedra i teginats del s XVI. La vila de Cassà disposa d’un bon nombre d’entitats i associacions de caràcter cultural, esportiu i cívic. Destaquen la Colla Excursionista Cassanenca, fundada el 1956, que organitza la Setmana de Sant Jordi i la Festa Literària, a l’abril, amb la convocatòria d’uns premis literaris, i els Amics de la Sardana, creada el 1975, amb un gran nombre d’associats, que es dedica al foment de la dansa i a l’organització de ballades i festes com la Nit dels Músics, dins el marc de la festa major, que reuneix en una gran cobla els músics nascuts o residents a Cassà. Entre els equipaments culturals, cal esmentar el Teatre Municipal Puig d’Arques i l’Arxiu Municipal de Cassà de la Selva.

Festes

Entre les festes tradicionals més celebrades trobem la cavalcada de Reis, al gener, el Carnaval pel febrer, la festa de Sant Antoni Abat, que se celebra al març amb el nom de Festa del Cavall, i la festa major. Aquesta festa antigament s’havia celebrat pels volts de Corpus, però el 1857 fou traslladada al diumenge després de la Segona Pasqua, en data variable entre maig i juny. Per la Fira de Santa Tecla, al setembre, també s’organitzen actes festius, com la Nit del Cremat, amb sardanes, havaneres, etc.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Cassà de la Selva

Caldes de Malavella

Caldes de Malavella és un municipi de la comarca de la selva (Girona)

A Caldes de Malavella hi anem el 7 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Selva

Entitats de població 14
Conté la localitat Aigües Bones
Població
Total 7.458 (2018)
• Densitat 130,16 hab/km²
Llar 130 (1553)
Gentilici Caldenc, caldenca
Caldes de Malavella 3.266
Franciac 117
Santa Seclina 21
Aigües Bones 851
Can Solà Gros I 305
Can Solà Gros II 254
el Llac del Cigne 1.060
Tourist Club 190
Veïnat d’Israel 109
Veïnat de Baix 78
Veïnat de Dalt 32
Veïnat de les Mateues 67
Can Carbonell 427
Malavella Parc 221

Breu historia del municipi

Termeneja al N amb els municipis de Riudellots de la Selva, Sant Andreu Salou i Caçà de la Selva (els dos últims del Gironès), a l’E amb Llagostera (també del Gironès), al S amb Vidreres i a l’W amb Sils i Vilobí d’Onyar.

Es troba en una extensa vall entre les conques del Ter i la Tordera. Les aigües del sector del nord, les rieres de Gotarra i de Benaula, desemboquen a l’Onyar, que travessa un petit sector a l’extrem NW del terme, mentre que al sector del veïnat de Mateves es forma la capçalera de la riera de Santa Maria, que ja fora del terme esdevé la séquia de Sils, afluent de la Tordera a través de la riera de Santa Coloma, igual com la riera de Malavella.

A l època quaternària es formà una llacuna on confluïen les aigües de la vall, l’estany de Sils, el que explica que una part del sòl sigui constituïda per sorres procedents de la descomposició de roques granítiques, transportades als fondals pels corrents d’aigua. També hi ha còdols de lava i altres restes d’activitat volcànica.

El terme comprèn la vila i cap del municipi de Caldes de Malavella, el poble de Franciac, els veïnats de Folgueroles (o Israel), el Veïnat de Baix, el Veïnat de Dalt, el Veïnat de les Mateves i el de Santa Seclina, i les urbanitzacions d’Aigües Bones, Can Carbonell, Can Solà Gros, el Llac del Cigne, Malavella Parc, el Mas Boada i Santa Seclina.

Travessa el terme vora el límit W (i fins i tot el configura en un petit tram) la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera, des de la qual una car retera porta a Caldes i a Llagostera, on enllaça amb la C-65 de Sant Feliu de Guíxols a Girona. Una carretera local surt de la vila en direcció a Cassà de la Selva. També travessa el terme el fer rocarril de Barcelona a Girona, que passa a ponent de la vila, on hi ha l’estació.

L’ajuntament de Caldes sol·licità el 1989 la incorporació al Gironès, però li va ser denegada. Ja a l’edat mitjana la primera referència a la parròquia de Sant Esteve de Caldes (Calidis) apareix en un document del 1053, i la denominació perdura en altres documents del 1131, 1194, 1246 i 1362. L’altre nom que forma part del topònim, Malavella, apareix ja el 1057 (referit al castell proper) amb la forma Malavela i posteriorment Malavetula (1362) i Malaveteri (1691).

El Poble

La vila de Caldes de Malavella (84 m i 2833 h el 2005) es troba al centre del municipi, entre els pujols de les Moleres, de les Ànimes i de Sant Grau. La major part de les edificacions daten de la fi del segle XIX i començament del XX, l’època en què es revaloritzaren les aigües mínero-medicinals, formant una expansió del petit nucli inicial, centrat per l’església parroquial de Sant Esteve. Aquesta, que havia estat possessió del monestir de Breda, és un edifici d’origen romànic (de la fi del segle XI i inici del XII), de planta basilical i tres absis; al llarg dels segles ha conegut algunes reformes. Conserva els tres absis romànics, amb arcuacions llombardes i campanar de torre quadrada, molt modificat. El portal de la façana, d’estil renaixentista català, és de pedra nummulítica de Girona.

La població presenta un conjunt de cases de regust modernista que revelen la importància balneària que tingué en aquella època. L’antic barri del Martí, a llevant de la vila, prop del trencall de la carretera de Caçà de la Selva, ha esdevingut avui pràcticament un raval. Al voltant de la vila s’han construït nombroses cases residencials.

Els brolladors més coneguts estan situats en els pujols de les Ànimes, Sant Grau i de les Moleres. Dos balnearis, Vichy Català i Prats, exploten les aigües termals (bicarbonatades, sòdiques i clorurades), que brollen a 59-60°C. El primer comprèn un extens parc amb pins i plàtans i un edifici de la fi del segle XIX, d’un estil neoislàmic molt en voga a l’època modernista, ornat fins i tot amb una reproducció de la font del Patio de los Leones de l’Alhambra de Granada. Aprofita les aigües procedents de les fonts termals del puig de les Ànimes, mentre que el balneari Prats utilitza les aigües de la font del Raig d’en Mel (o de la Mina).

Al puig de Sant Grau, on s’emplaça la capella del mateix nom que acull un aplec el dia del sant (3 d’octubre), hom bastí, aprofitant part de les ruïnes de les termes romanes, de les que parlarem més endavant, el castell de Caldes (que no s’ha de confondre amb el de Malavella). La primera notícia del castell és del 1362, si bé podria ser molt anterior. Sembla que inicialment pertangué al vescomtat de Cabrera, però el 1240 ja s’havia unit al castell de Llagostera, de domini reial, com ho indica el fet que aquell any Jaume I concedís privilegis i franqueses als homes d’ambdós castells. Des d’aleshores estigué sempre vinculat al domini de Llagostera i a la baronia d’aquest nom creada el 1375, fins a la fi de l’Antic Règim. Fou enderrocat a la darreria del segle XIX. Entre les celebracions de la vila destaca

Festes

la festa major, que se celebra el primer diumenge d’agost i inclou una trobada gegantera.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Cornudella del Montsant

Cornudella del Montsant és un municipi de la comarca del Priorat Lleida

A Cornudella del Montsant hi anem el 6 de desembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Priorat

Entitats de població 3
Conté la localitat Albarca
Població
Total 964 (2018)
• Densitat 15,18 hab/km²
Llar 162 (1553)
Gentilici Cornudellenc,cornudellenca
Albarca 3
Cornudella de Montsant 991
Siurana

Breu historia del municipi

És el més extens de la comarca. Limita amb Porrera (S), la Morera de Montsant (W), Ulldemolins (NW), Vilanova de Prades (N), terme que pertany a la Conca de Barberà, Prades (NE), la Febró (E) i Arbolí (SE), tots tres municipis de la comarca del Baix Camp, i en un punt al SE amb l’Alforja, terme que també pertany a aquesta comarca. Es troba a la vall alta del riu de Siurana, entre els massissos de Montsant, a ponent (que culmina aquí a la Roca Corbatera, a 1 163 m) i les Muntanyes de Prades, a llevant (la Gritella, 1 089 m), units pel coll d’Albarca (sector N del terme). Aquesta vall, dita també vall de Cornudella, és drenada pel riu de Siurana i diversos afluents. A l’extrem septentrional les aigües van a parar al vessant esquerre del riu de Montsant, mentre que al meridional la serra del Molló separa la conca del riu de Siurana de la vall de la Garranxa (Porrera).

El pantà de Siurana es troba a la confluència amb la riera de l’Argentera, té una resclosa de 63 m d’alçària i 260 m de llargària. La capacitat d’embassament és de 12,4 hm3. La conca de captació té 88 km 2 . Les obres s’iniciaren el 1960 i foren acabades el 1974 per la Comunitat de Regants de Riudecanyes. El canal de Siurana, que duu les aigües del pantà fins al de Riudecanyes, travessa les muntanyes de la Garranxa i del coll de la Teixeta.

La part oriental del terme, dins les Muntanyes de Prades, és formada per les grans i imposants cingleres de Siurana i Siuranelles, on s’assenta el poble i antic municipi de Siurana de Prades, incorporat al de Cornudella el 1942 després dels tràmits iniciats el 1915. Siurana havia tingut un terme extensíssim que anava des de Vimbodí fins a Mont-roig.

El terme comprèn la vila de Cornudella de Montsant, cap de municipi, els pobles de Siurana de Prades i d’Albarca.

Travessa el terme l’antiga carretera comarcal C-242 de les Borges del Camp a Fraga, que des del coll d’Alforja (SE) continua en direcció NW cap a Cornudella, Albarca i Ulldemolins. D’aquesta carretera surten diversos ramals cap a Poboleda, la Morera de Montsant i Prades.

El Poble

La vila de Cornudella de Montsant (533 m d’altitud) és situada a la vall, al peu de l’inici de les Muntanyes de Prades, a l’antic camí ral que duia del Camp cap a les Garrigues. El 2005 tenia 901 h.

Al poble hi ha diverses cases amb dovelles de pedra i elements decoratius dels segles XVI al XVIII. El seu Hostal del Racó ha estat reproduït al Poble Espanyol de Barcelona. Alguns edificis han estat reconstruïts com a lloc de segona residència. L’arxiu municipal, força ric, guarda documentació des del segle XIV. L’edifici més notable és l’església parroquial de Santa Maria, d’estil renaixentista. La planta és obra de Pere Blai, que la traçà cap al 1599. L’edifici modernista del Celler Cooperatiu, bastit l’any 1919, fou dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell, de l’escola Gaudiniana i l’any 2002 fou declarat bé cultural d’interès nacional.

A la vila de Cornudella trobem una sala d’actes polivalent depenent de l’ajuntament i dos teatres-cinema, la Renaixença, del 1933, i l’Íntim, del 1903, pertanyents a sengles societats culturals ja desaparegudes però molt actives a principis de segle XX. L’any 2000 fou inaugurat el Museu Peris-Aragonès, de caràcter etnològic.

Festes

Entre les celebracions de més anomenada destaca la festa major,el tercer cap de setmana d’agost, que inclou un aplec de sardanes, així com les jornades gastronòmiques, celebrades l’últim diumenge de maig, l’esmentat mercat deartesania, el juny, el ball per Sant Cristòfol i una paellada molt concorreguda l’11 de setembre. Altres festes singulars són les de Sant Joan, al juny, la festa de l’arbre al març i la festa de la Mare de Déu de la vila, el 8 de setembre, que antigament era la festa major

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Ciutadilla

Ciutadilla és un municipi de la comarca Urgell (Lleida)

A Ciutadilla hi anem el 24 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Urgell

Capital Ciutadilla
Entitats de població 1
Població
Total 206 (2018)
• Densitat 12,12 hab/km²
Llar 54 (1553)
Gentilici Ciutadillenc, ciutadillenca

Breu historia del municipi

És un municipi de forma allargada i sensiblement rectangular, situat a la vall mitjana del Riu Corb, a la zona de transició amb la Segarra. Limita al N amb el municipi de Verdú, a l’E amb Guimerà, des del Riu Corb fins a la partida de Relat, i després amb Passanant (Conca de Barberà); a l’W limita amb Nalec i al S amb Vallbona de les Monges. La riera de Boixerons, que des de Relat va baixant dels 700 als 500 m fins a trobar el Riu Corb, té una direcció SE-NW. El Riu Corb travessa el terme d’E a W en la part N, no gaire lluny de la cruïlla de les carreteres i del coll de la Portella. La situació de Ciutadilla ha fet dir que és “el sentinella de la vall”, i això perquè damunt la partió aturonada entre la riera de Boixerons i el Riu Corb s’alça amb figura esvelta i noble el seu castell.

El poble i cap administratiu de Ciutadilla és l’únic nucli de població agrupada del municipi. Travessa l’extrem occidental del terme la carretera C-14 de Salou a Adrall. Una carretera local comunica el poble amb Passanant i Sarral. La carretera de Vallfogona a Maldà creua el municipi paral·lela al Riu Corb.

El Poble

El poble de Ciutadilla és situat a la riba esquerra del Riu Corb, a 515 m d’altitud, en la part aturonada de la serra, sota les restes del castell i dominant la vall del Riu Corb i de la riera de Boixerons; tot ell és un ample mirador de l’Urgell i la Segarra.

Un detall de la plaça del Marquès, al poble de Ciutadilla (Urgell)

 

© FOTOTECA.CAT

 

Al poble hi ha algunes cases de noble construcció i carrers amb desnivell ben pavimentats. Com a d’altres pobles d’aquests rodals, moltes cases han estat destinades a segona residència. El poblament s’inicià al voltant de la torre del castell i va créixer de dalt a baix.

El monument que més es destaca de Ciutadilla és la mola del castell, una antiga fortalesa medieval que al segle XVI fou transformada en palau renaixentista. El 1390 n’era senyor Gispert de Guimerà i els seus descendents feren la reconstrucció tal com va arribar a les primeries del segle XIX. En efecte, disposats en diferents nivells en el cim d’un turó al costat de la vila, el castell, tot i haver estat profundament reformat el segle XVI, mantingué a l’exterior l’originària estructura de fortalesa i bona part dels seus paraments i àmbits interiors responen a empentes constructives medievals. El pati interior té forma trapezoidal i tenia a la banda N una gran escala amb galeria superior amb columnata. Sobre la galeria hi havia una gran sala amb una sumptuosa decoració. A la dreta del portal d’entrada s’aixeca una magnífica torre quadrangular, la mestra, de set plantes, amb matacà i finestral renaixentista les superiors, que encara avui dia són exponent, amb les restes que queden en peu, del que fou en altre temps aquest magnífic castell. Seguint les diverses parts enderrocades es poden observar elements romànics i gòtics que fan pensar en una llarga perduració des del segle XII fins a la reconstrucció del segle XVI i que va subsistir fins el 1835. Començà a enderrocar-se una part de l’edifici el 1908.

Al peu del castell i en la part més alta del poble hi ha l’església parroquial de Sant Miquel, d’estil gòtic. És d’una sola nau amb volta de creueria, sense absis i voltada per una cornisa amb permòdols esculpits.

La festa major d’estiu se celebra per Sant Roc, el segon cap de setmana d’agost; entre els actes hom fa una processó a l’ermita del mateix sant, i la d’hivern se celebra per Sant Miquel (29 de setembre), en honor del patró. Per Setmana Santa, el Divendres Sant és tradicional fer un viacrucis a l’ermita de Sant Roc. El dissabte de Glòria es fa la festa de les Coques, en la qual se subhasten coques i mones per tal de recaptar beneficis per a l’ermita. Pel Dilluns de Pasqua, després d’haver anat en processó al santuari de la Bovera (del municipi de Guimerà), es va en romeria a l’ermita de Sant Roc. Des del 2002 hom hi celebra la Trobada de Grups de Recreació Medieval.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Costa del Montseny

 
 Costa del Montseny és un poble del municipi de Fogars del Montclús comarca Vallès Oriental (Barcelona) 

A Costa del Montseny hi anem el 31 d’octubre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental
Entitats de població 6
Població
Total 466 (2018)
• Densitat 11,74 hab/km²
Llar 36 (1553)
Gentilici fogarencs, fogarenques

Costa del Montseny, la114Fogars de Montclús32Mosqueroles143Pertegàs, el124Rieral, el28Santa Fe de Montseny12Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

El Poble

Poble (620 m alt.) del municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental), al vessant meridional del turó de l’Home (Montseny), damunt la Tordera.
Població:

101 h

[2009]

L’església parroquial (Sant Esteve), que fou annexa de la de Santa Susanna de Vilamajor, és romànica.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web