Mostra totes les entrades de Pere Gasso

Sant Esteve de Palautordera

Sant Esteve de Palautordera es un Municipi de la Comarca Vallès Oriental (Barcelona)
Aquí hi anem el 9 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 2.820 (2019) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 266,04 hab/km²
Llar 42 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Santestevenc, santestevenca

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Fogars de Montclús (W-N), Santa Maria de Palautordera (S) i Sant Pere de Vilamajor (E-N).La part més accidentada del terme és al sector NW, per on s’escolen la riera de Vallmanya i el torrent del Reguissol, afluents de la Tordera. Aquest sector és ocupat per densos boscos d’alzines, pins i arbres de ribera. Sant Esteve es reparteix amb el terme veí i complementari de Santa Maria de Palautordera la gran terrassa fluvial de la Tordera quan aquesta ha deixat les valls encaixades del Montseny. La vall de la Tordera baixa encaixada, s’obre a l’alçada del castell de Fluvià i forma el pla on hi ha Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera. La seva demarcació s’inicia al petit congost que es forma entre la serra de Vallmanya i la petita serra de Montclús, que fa d’espona per l’esquerra a la Tordera i s’obre vers el S cap a l’antiga plana de Palau, presidida pel vell castell de Fluvià, i la de Santa Margarida, dita antigament de la Parellada, fins al pla del Remei, on la demarcació de Santa Maria toca gairebé les cases del S de la població.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Sant Esteve de Palautordera, el barri de Santa Margarida i les urbanitzacions de Can Cruixent, els Refugis del Montseny (en part al terme de Sant Pere de Vilamajor), les Margarides, Can Garbeller i Can Ribes, les dues últimes pràcticament integrades amb el nucli de Sant Esteve. L’any 1937 el municipi de Sant Esteve de Palautordera canvià el seu nom pel de Vallflorida.

Una carretera local, nascuda a l’urbanització de Can Farinetes (del terme de Santa Maria de Palautordera), a peu de la carretera C-35, es dirigeix a Seva per Collformic, travessant el terme de SE a NW, paral·lela a la Tordera i creuant gran part del Parc Natural del Montseny. Enfront de l’urbanització de les Margarides es desprèn un brancal que porta a la urbanització dels Refugis del Montseny, del terme de Sant Pere de Vilamajor, però que té algunes cases dintre el terme de Sant Esteve. Una altra carretera local des de Sant Celoni també mena al poble.

El Poble

El poble de Sant Esteve de Palautordera (1 770 h el 2005) es troba a 229 m d’altitud, a la dreta de la Tordera i molt a prop del límit municipal amb Santa Maria de Palautordera. Té com a construcció més notable l’església de Sant Esteve, situada a l’entrada al poble, venint de Santa Maria de Palautordera, després de deixar una monumental creu de terme, refeta després del 1939. L’església és documentada des del 862 en un precepte del rei Carles el Calb al comte Sunyer I d Empúries-Rosselló. El comte Sunyer II va vendre el lloc a Trasovad vers el 900 i aquest el 908 el va vendre a Guifre Borrell, comte de Barcelona, el qual el va cedir al cap de poc temps a Sant Cugat del Vallès. A causa d’això el domini de la parròquia fou sempre dels abats de Sant Cugat i, a partir del 1215, de l’administració santcugatenca, dita pabordia de Palau o de Palautordera.

L’església parroquial de Sant Esteve de Palautordera és un edifici bàsicament romànic de la fi del segle XI, que conserva una bona part de la nau, el cimbori sobre quatre petxines, damunt el qual hi ha un campanaret, amb base romànica i la resta refeta a partir del 1581. L’església tenia originàriament tres absis en forma de creu i els murs ornats d’arcuacions, com es veu encara a la part de migdia, però va ser transformada amb una façana gòtica, feta vers el 1570, que tenia unes escultures que representaven la lapidació de sant Esteve sobre el portal a manera de timpà, que va desaparèixer el 1936. La nau romànica té volta de canó i dos arcs torals, però s hi van afegir unes capelles laterals gòtiques amb nerviacions i claus de volta del segle XVI. L’absis major fou mutilat el 1936, que es va obrir un gran portal per aquest costat, i l’absidiola de la part N desaparegué al principi del segle XIX per a construir-hi una gran capella. L’església conserva notables obres d’orfebreria i en especial una imatge de la Mare de Déu de Gràcia, sedent, del segle XVI, excessivament restaurada i policromada.

La població no presenta gaires edificis interessants, ja que la majoria s’han fet de nou o s’han restaurat excessivament. No hi ha cap casa molt antiga, ja que el 1553 encara no n’hi havia cap prop de l’església; només 41 masos al seu terme.

Festes

Pel que fa a les activitats culturals, cal destacar la tradició teatral del poble, que disposa de diversos grups i un taller de teatre. Les celebracions més importants són la festa major d’estiu, que té lloc el primer diumenge d’agost i la festa de tardor el darrer diumenge d’octubre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Santa Maria de Palautordera

Santa Maria de Palautordera es un Municipi de la comarca del Vallès Oriental  (Barcelona)
Aquí hi Anem el 9 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 9.423 (2019) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 557,57 hab/km²
Llar 69 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Palauenc, palauenca Modifica el valor a Wikidata

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Sant Esteve de Palautordera i Fogars de Montclús (N), Sant Celoni (E), Vallgorguina (SE), Vilalba Saserra (S), Llinars del Vallès (SW) i Sant Pere de Vilamajor (W). El terme, de forma sensiblement rectangular, s’estén per la vall inferior de la Tordera, abans que aquest riu, unit a la riera de Trentapasses, prengui la direcció NE vers Sant Celoni i la Batllòria. Pel S li fa de límit la riera de Trentapasses, que segueix paral·lela a la carretera C-35 provinent de Granollers. Conflueixen a la Tordera la majoria de torrents que solquen el municipi: per la dreta la riera de Palau, formada sota la població a partir de la confluència dels torrents del Reguissol i de Traveria i per l’esquerra el Riu Sec, el torrent de les Valls i el de Virgili, que marca el límit SE amb Sant Celoni. Només desguassen a la riera de Trentapasses el torrent dels Abauç i el seu tributari el torrent de Can Millars. És un terme relativament planer o almenys amb planures notables i amb noms propis com el pla del Remei, el pla del Bruguer, les Barqueres, el pla del Temple i el pla de Palau. Els vessants muntanyosos que configuren aquests plans no depassen mai els 300 m d’altitud, i el sector SE del terme es troba a 180 m.

El terme comprèn un seguit de nuclis de població que a efectes administratius s’han agrupat en diverses entitats. Així, podem distingir la vila i cap de municipi de Santa Maria de Palautordera, que com a entitat oficial engloba també les urbanitzacions de Can Garriga i el raval de la Serra; la urbanització de Can Pagà i el raval del Pont Trencat formen l’entitat anomenada les Barqueres; les urbanitzacions de Can Barceló, Can Portell i part de la vila, s’han aglutinat sota el nom del Pla del Remei; la urbanització del Virgili, a efectes oficials és el Pla del Temple; i finalment el grup format per les urbanitzacions dels Bruguers, Can Bosc, Can Farinetes, Can Ram i Can Sala s’ha anomenat Sanata. L’extensió de les urbanitzacions de Can Ram i del Virgili sobrepassa els límits municipals, vers el terme de Sant Pere de Vilamajor, en el primer cas, i cap a Sant Celoni en el segon. El terme de Santa Maria de Palautordera arriba tan a prop de Sant Celoni que el raval del Pont Trencat i fins i tot el mateix pont trencat medieval, que són de Palautordera, han esdevingut part de l’extensió urbana de Sant Celoni.

De la carretera C-35 en direcció a Llagostera, que travessa la part meridional del terme a tocar del seu límit, surt, a l’altura de la urbanització de Can Farinetes, la carretera que va a Seva després de travessar el Montseny per Collformic; és la que antigament passava pel bell mig de la població de Santa Maria de Palautordera i ara ho fa pel sector perifèric de la vila. La línia de ferrocarril en direcció a Girona té baixador al terme, prop de la urbanització de Can Pagà.

El Poble

La vila de Santa Maria de Palautordera (4 528 h el 2005) és a 208 m d’altitud, a la dreta de la Tordera, entre aquesta i la riera de Palau. Fou el centre administratiu del terme del castell de Montclús, descrit en parlar de Sant Esteve de Palautordera. Així, hom sap que almenys des del 1274 radicava a Santa Maria de Palautordera la notaria del terme, que anava a càrrec del sacerdot beneficiat de l’altar de Sant Projecte o Sant Broget, sant que té encara un carrer dedicat a la vila. També hi havia ací un mercat, constatat des del 1334 i que modernament fou cedit o venut a la vila de Sant Celoni. Alguns dels petits carrers del sector vell de la població, situats darrere l’església, recorden encara amb els seus noms el lloc on es venien determinats productes.

La sagrera de Santa Maria de Palautordera, erigida al voltant de la seva església, era, doncs, el nucli més important i poblat del terme de Montclús. Encara resten entorn de l’església cases amb finestrals gòtics del segle XVI i altres cases antigues al carrer Major, que recorden una antiga ferreria o simples cases de menestrals.

L’església parroquial de Santa Maria de Palautordera, que presideix la vila, situada al peu de la carretera, va construir-se entre els anys 1562 i 1588. És un edifici gòtic tardà, molt ben proporcionat, cobert de nerviacions amb claus de volta esculpides amb sants d’antiga devoció a l’església, com la Mare de Déu, Sant Pere, Sant Projecte i Sant Isidre. Fins el 1936 ornaven la portada, formada per fascicles de columnetes amb les arquivoltes corresponents, unes imatges de pedra que omplien la fornícula que a manera de timpà hi ha sobre la llinda. L’absis de l’església és poligonal amb contraforts i té tres capelles, cobertes igualment d’ogives, a cada costat de la nau. Avui dia totes les imatges i retaules són nous perquè els antics es van perdre el 1936. El campanar, que es creu que té com a base l’antiga torre del palau que va donar el nom a la població, és una torre rodona amb aspecte de fortalesa o torrassa militar, que té a la part superior, la part que sobrepassa l’altura de l’església, dos pisos hexagonals, el darrer amb finestrals per a les campanes i un coronament piramidal amb merlets esgraonats a la seva base. La part rodona és construïda amb palets de riu i la part superior amb carreus ben tallats. A la seva base hi ha el baptisteri sota una perfecta volta medieval i un espai molt ben agençat. Es va salvar de la destrucció del 1936 una bonica creu processional gòtica d’argent repussat, del segle XVI, una custòdia barroca i altres objectes d’orfebreria.

Fora de l’església i de les cases velles que li fan costat a la plaça Major, la vila té ara com a centre la plaça de la Vila, ben agençada i presidida per la casa de la vila, un notable edifici noucentista on també hi ha el jutjat, la policia i correus.

Entre les institucions culturals de la vila destaca el Museu Comajoan, de caràcter bàsicament educatiu i que exposa vegetació i fauna vertebrada del massís del Montseny, la nova biblioteca municipal Ferran Soldevila, inaugurada l’any 2000, i l’Auditori del Parc de Reguissol.

Festes

Les festes més importants són la festa major d’hivern de Sant Burget, que se celebra el darrer diumenge de gener, i la festa major de la Mare de Déu del Remei, que s’escau el segon diumenge d’octubre. Una de les celebracions més multitudinàries és la cursa popular nocturna Clar de Lluna, la primera quinzena de juliol i coincideix amb una fira d’artesania.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Santa Maria de Palautordera

Santa Maria de Palautordera es un municipi del Vallès Oriental (Barcelona)
A Santa Maria de Palautordera hi anem el 9 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 9.423 (2019) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 557,57 hab/km²
Llar 69 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Palauenc, palauenca Modifica el valor a Wikidata

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Sant Esteve de Palautordera i Fogars de Montclús (N), Sant Celoni (E), Vallgorguina (SE), Vilalba Saserra (S), Llinars del Vallès (SW) i Sant Pere de Vilamajor (W). El terme, de forma sensiblement rectangular, s’estén per la vall inferior de la Tordera, abans que aquest riu, unit a la riera de Trentapasses, prengui la direcció NE vers Sant Celoni i la Batllòria. Pel S li fa de límit la riera de Trentapasses, que segueix paral·lela a la carretera C-35 provinent de Granollers. Conflueixen a la Tordera la majoria de torrents que solquen el municipi: per la dreta la riera de Palau, formada sota la població a partir de la confluència dels torrents del Reguissol i de Traveria i per l’esquerra el Riu Sec, el torrent de les Valls i el de Virgili, que marca el límit SE amb Sant Celoni. Només desguassen a la riera de Trentapasses el torrent dels Abauç i el seu tributari el torrent de Can Millars. És un terme relativament planer o almenys amb planures notables i amb noms propis com el pla del Remei, el pla del Bruguer, les Barqueres, el pla del Temple i el pla de Palau. Els vessants muntanyosos que configuren aquests plans no depassen mai els 300 m d’altitud, i el sector SE del terme es troba a 180 m.

El terme comprèn un seguit de nuclis de població que a efectes administratius s’han agrupat en diverses entitats. Així, podem distingir la vila i cap de municipi de Santa Maria de Palautordera, que com a entitat oficial engloba també les urbanitzacions de Can Garriga i el raval de la Serra; la urbanització de Can Pagà i el raval del Pont Trencat formen l’entitat anomenada les Barqueres; les urbanitzacions de Can Barceló, Can Portell i part de la vila, s’han aglutinat sota el nom del Pla del Remei; la urbanització del Virgili, a efectes oficials és el Pla del Temple; i finalment el grup format per les urbanitzacions dels Bruguers, Can Bosc, Can Farinetes, Can Ram i Can Sala s’ha anomenat Sanata. L’extensió de les urbanitzacions de Can Ram i del Virgili sobrepassa els límits municipals, vers el terme de Sant Pere de Vilamajor, en el primer cas, i cap a Sant Celoni en el segon. El terme de Santa Maria de Palautordera arriba tan a prop de Sant Celoni que el raval del Pont Trencat i fins i tot el mateix pont trencat medieval, que són de Palautordera, han esdevingut part de l’extensió urbana de Sant Celoni.

De la carretera C-35 en direcció a Llagostera, que travessa la part meridional del terme a tocar del seu límit, surt, a l’altura de la urbanització de Can Farinetes, la carretera que va a Seva després de travessar el Montseny per Collformic; és la que antigament passava pel bell mig de la població de Santa Maria de Palautordera i ara ho fa pel sector perifèric de la vila. La línia de ferrocarril en direcció a Girona té baixador al terme, prop de la urbanització de Can Pagà.

El Poble

La vila de Santa Maria de Palautordera (4 528 h el 2005) és a 208 m d’altitud, a la dreta de la Tordera, entre aquesta i la riera de Palau. Fou el centre administratiu del terme del castell de Montclús, descrit en parlar de Sant Esteve de Palautordera. Així, hom sap que almenys des del 1274 radicava a Santa Maria de Palautordera la notaria del terme, que anava a càrrec del sacerdot beneficiat de l’altar de Sant Projecte o Sant Broget, sant que té encara un carrer dedicat a la vila. També hi havia ací un mercat, constatat des del 1334 i que modernament fou cedit o venut a la vila de Sant Celoni. Alguns dels petits carrers del sector vell de la població, situats darrere l’església, recorden encara amb els seus noms el lloc on es venien determinats productes.

La sagrera de Santa Maria de Palautordera, erigida al voltant de la seva església, era, doncs, el nucli més important i poblat del terme de Montclús. Encara resten entorn de l’església cases amb finestrals gòtics del segle XVI i altres cases antigues al carrer Major, que recorden una antiga ferreria o simples cases de menestrals.

L’església parroquial de Santa Maria de Palautordera, que presideix la vila, situada al peu de la carretera, va construir-se entre els anys 1562 i 1588. És un edifici gòtic tardà, molt ben proporcionat, cobert de nerviacions amb claus de volta esculpides amb sants d’antiga devoció a l’església, com la Mare de Déu, Sant Pere, Sant Projecte i Sant Isidre. Fins el 1936 ornaven la portada, formada per fascicles de columnetes amb les arquivoltes corresponents, unes imatges de pedra que omplien la fornícula que a manera de timpà hi ha sobre la llinda. L’absis de l’església és poligonal amb contraforts i té tres capelles, cobertes igualment d’ogives, a cada costat de la nau. Avui dia totes les imatges i retaules són nous perquè els antics es van perdre el 1936. El campanar, que es creu que té com a base l’antiga torre del palau que va donar el nom a la població, és una torre rodona amb aspecte de fortalesa o torrassa militar, que té a la part superior, la part que sobrepassa l’altura de l’església, dos pisos hexagonals, el darrer amb finestrals per a les campanes i un coronament piramidal amb merlets esgraonats a la seva base. La part rodona és construïda amb palets de riu i la part superior amb carreus ben tallats. A la seva base hi ha el baptisteri sota una perfecta volta medieval i un espai molt ben agençat. Es va salvar de la destrucció del 1936 una bonica creu processional gòtica d’argent repussat, del segle XVI, una custòdia barroca i altres objectes d’orfebreria.

Fora de l’església i de les cases velles que li fan costat a la plaça Major, la vila té ara com a centre la plaça de la Vila, ben agençada i presidida per la casa de la vila, un notable edifici noucentista on també hi ha el jutjat, la policia i correus.

Entre les institucions culturals de la vila destaca el Museu Comajoan, de caràcter bàsicament educatiu i que exposa vegetació i fauna vertebrada del massís del Montseny, la nova biblioteca municipal Ferran Soldevila, inaugurada l’any 2000, i l’Auditori del Parc de Reguissol.

 

Festes

Les festes més importants són la festa major d’hivern de Sant Burget, que se celebra el darrer diumenge de gener, i la festa major de la Mare de Déu del Remei, que s’escau el segon diumenge d’octubre. Una de les celebracions més multitudinàries és la cursa popular nocturna Clar de Lluna, la primera quinzena de juliol i coincideix amb una fira d’artesania.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

 

La Secuita

La Secuita es un Municipi de la Comarca del Tarragonès (Tarragona)
A la Secuita hi anem el 2 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Tarragonès Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 1.687 (2019) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 94,78 hab/km²
Llar 30 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Secuitenc, secuitenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb els municipis de Nulles, Vallmoll (de l’Alt Camp), a l’W amb els Garidells (de l’Alt Camp), Perafort i una part de Vallmoll, al S amb els Pallaresos, al SE amb el Catllar i a l’E amb Renau. Els límits del terme no segueixen cap accident geogràfic a excepció de la ratlla divisòria amb Vallmoll i part de la de Nulles, establerta pel torrent de Bogatell i la que, en l’angle entre els termes de la Secuita, Renau i el Catllar, constitueix el torrent de Renau.

Una sèrie de turons accidenten la part septentrional del terme, que és el tercer lloc de la comarca pel que fa a l’alçada mitjana sobre el nivell del mar.

El terme comprèn els pobles de la Secuita, cap de municipi, l’Argilaga, les Gunyoles i Vistabella, la urbanització de Sant Roc i les Creus, el lloc de la Costa de la Toia, disseminat, i els antics termes de la Tallada, Tapioles i del Pontarró. El municipi és situat entre la carretera N-240 de Tarragona a Lleida i la local de Tarragona al Pont d’Armentera, que passen a ponent i llevant del terme, respectivament. Aquestes carreteres, junt amb els ramals de Perafort a la Secuita i a l’Argilaga, de la Secuita a la carretera del Pont d’Armentera i de la Secuita a la N-240 amb sortida prop de Vallmoll, donen suficients possibilitats de comunicació a la població. Com a carretera pròpiament local hi ha la que permet el desplaçament entre els nuclis urbans de la Secuita, Vistabella i les Gunyoles. La xarxa de comunicacions es clou amb el ferrocarril de la línia de Saragossa-Reus-Barcelona; l’estació, que havia portat el nom de la Secuita-Perafort, és situada a poca distància de la darrera població. L’any 2006, amb motiu de la prolongació de la línia d’alta velocitat Madrid-Saragossa-Lleida fins l’intercanviador de Roda de Berà, s’amplià l’estació, que des d’aleshores s’anomena Camp de Tarragona.

El Poble

El nucli urbà del poble de la Secuita (169 m i 912 h el 2006) presenta tres sectors ben diferenciats: el vell, l’eixample del segle XVIII i la urbanització actual. La plaça Major és la part originària del lloc, conté la Casa Mallafré i l’església. La Casa Mallafré s’alça a la cantonada entre la plaça Major i el carrer del Dr. Gaspà; cal destacar-ne el portal, de carreus, i dues finestres gòtiques geminades amb arcs trilobulats. L’església parroquial de Santa Maria de la Secuita data de l’edat mitjana, però ha sofert moltes transformacions. Té tres naus, d’èpoques diferents, i la central, l’única que hi havia quan es construí el temple, és gòtica; originàriament hom la cobrí amb un sostre de fusta, les bigues del qual foren decorades amb emblemes de castells i motius geomètrics i vegetals, però al segle XVIII s’hi col·locà una volta de rajoles que la tapà. Dels edificis i masos del costat del nucli de la Secuita el més destacat és la Tallada, es tracta d’un gran casal amb un bon nombre d’arcades ogival

Festes

Hom celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost i la festa votada de Sant Cristòfol el 10 de juliol, que inclou la benedicció de cotxes. Al mes de setembre en data variable, normalment al final de mes, es feia la festa de la Verema o del Vi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web ajuntament

 

Sallent

Sallent es un Municipi de la Comarca del Bages (Barcelona)
A Sallent hi anem el 16 d’octubre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Bages modifica
Població
Total 6.658 (2019) modifica

Breu historia del municipi

El terme és un dels més grans de la comarca. En el seu estat actual, hom pot dir que el terme de Sallent és el resultat de la suma del nucli històric de la vila i els seus agregats de Cabrianes i Sant Ponç amb el terme de Cornet i les antigues quadres o jurisdiccions autònomes de Serraïma i Serra-sanç. El terme limita al N amb Gaià, a l’E amb Avinyó, al S amb Artés, Navarcles i Sant Fruitós de Bages i a l’W amb Santpedor, Castellnou de Bages i Balsareny.

El municipi comprèn una part del sector septentrional del pla de Bages —plans de Cabrianes i de la Sala de Sant Ponç—, el corredor fluvial o vall del Llobregat —del congost de Sallent a la Botjosa—, els alts plans de Serraïma i de Serra-sanç i la vall del riu de Cornet. Diversos accidents orogràfics afaiçonen el paisatge: el Montcogul (594 m) a l’extrem oriental del terme; els serrats del Guix (454 m) i del Xipell (400 m), a l’esquerra del Llobregat; el Cogulló (472 m) i la Costa Gran (468 m) a la dreta del riu, i les serres de Sant Sadurní (570 m) i de Viranes (612 m) al límit amb els municipis d’Avinyó i Gaià, respectivament. A més del Llobregat, drena el territori el riu de Cornet, afluent d’aquell per l’esquerra, que es forma en els vessants ponentins de l’altiplà del Lluçanès dins el terme de Gaià i desguassa al corrent principal dins la mateixa vila de Sallent. Afluents menors del Llobregat, de corrent poc o molt continu, són els torrents de Soldevila i de la Corbatera, a la dreta, i la Riereta, a l’esquerra del riu. La riera de Conangle és el límit NW del terme, com la Riera Gavarresa ho és al SE. Al sud del nucli urbà hi ha l’espai natural de la Corbatera, que inclou un petit aiguamort del Llobregat.

Quant a la vegetació espontània, a l’entorn immediat de la vila es presenta àrida i gairebé nua; en el sector del pla de Bages hi ha conreus, i en els relleus que delimiten el pla hi predominen les brolles i les pinedes, generalment de pi blanc amb clapes d’alzinar. La inversió de temperatures que es dona en el fons de la cubeta bagenca també afavoreix l’aparició d’algunes clapes de roureda.

El terme comprèn, a més de la vila de Sallent, cap administratiu, Cabrianes, les caseries de Serra-sanç, Serraïma, Cornet, Sant Martí i Fucimanya i Cellers de la Serra, el llogaret de Sant Ponç i el barri de la Botjosa. El municipi és travessat per la carretera C-16 d’Abrera a Bellver de Cerdanya, al peu de la qual hi ha la vila de Sallent. A 2 km de Sallent hi ha una carretera comarcal que des de la C-16 mena a Cabrianes i Artés. Al sector S-SE del municipi hi passa l’Eix Transversal.

El Poble

La vila de Sallent (278 m; 6.479 h el 2006) centra el municipi, i s’estén a banda i banda del Llobregat, aigua amunt del congost de Sallent. Fins a la darreria del segle XIX, el nucli urbà era situat a l’esquerra del Llobregat. L’enderroc de les muralles després de les guerres carlines, la instal·lació de fàbriques a la vora del riu i el pas de la carretera i del ferrocarril de Manresa a Berga motivaren una primera expansió, en forma de raval allargat a l’altra banda del Llobregat. El pont gòtic de la vila, construït al segle XIV i refet diverses vegades, i un altre pont modern al lloc on el riu de Cornet s’aboca al Llobregat comuniquen els dos sectors urbans.

Com a centres d’interès monumental, situats a l’interior del barri vell, cal fer esment de l’anomenada Casa Gran, palau gòtic, de destinació incerta, amb una façana del segle XIV, on hi ha habilitades unes oficines bancàries. Davant seu, l’església de Sant Antoni M. Claret (1967) és una obra de J. Puig Torner i J.M. Esquius, amb decoració escultòrica de J.M. Subirachs. Dedicat també al P. Claret, cal esmentar el monument d’inspiració modernista —projectat per Soler i March i esculpit per Eusebi Arnau—, situat al lloc més vistent de la població. D’aquell mateix arquitecte manresà és obra la Casa Arau, neogòtica. Un altre casal important, més per la seva història que no pas pels valors artístics, és el de la família Torres. També cal esmentar el parc municipal, la construcció del qual fou patrocinada per la Companyia Elèctrica Sallentina, on fou construïda la Biblioteca Popular per la Mancomunitat de Catalunya el 1918.

Les ruïnes del castell de Sallent i de la seva església de Sant Esteve o de Sant Sebastià coronen un turó (370 m) a migdia de la vila i a mà esquerra del Llobregat, que fou històricament l’acròpolis sallentina. Encara que es conserven restes de les muralles, torres i altres construccions del castell, el més destacat de tot el conjunt és l’església romànica, de planta circular, amb tres absis en forma radial. Les referències documentals més antigues són només del 1023, moment en què el castell, que pertanyia a la comtessa Ermessenda, viuda del comte Borrell II de Barcelona, passà a la família Gurb-Queralt; el 1209, Berenguer de Queralt el tornava a la casa comtal. Finalment, el 29 d’agost de 1246, el rei Jaume I cedia el castell i el terme de Sallent—junt amb el proper de Castellnou de Bages— al bisbe de Vic sant Bernat Calbó i als seus successors, en virtut d’una permuta amb el castell de Segart i diverses propietats que el dit bisbe posseïa al Regne de València. Des d’aquest moment i fins a l’extinció de les senyories jurisdiccionals, l’any 1812, els bisbes de Vic foren senyors temporals del castell, vila i territori de Sallent.

Façana principal de l’església parroquial de Santa Maria (Sallent de Llobregat)

© C.I.C. – MOIÀ

No queda res del temple romànic de Santa Maria, esdevingut parròquia de la vila, modificat i engrandit en el curs dels segles, i que a la fi del segle XIX fou substituït per un altre que projectà l’arquitecte sallentí Josep Torres i Argullol (1884-1901). Aquest temple tingué una existència efímera, car fou enderrocat per l’ajuntament revolucionari del 1936; se’n conservà només l’altívol campanar neogòtic. La nova església parroquial és obra de Francesc Folguera, inaugurada el 18 d’agost de 1946.

Festes

El segon diumenge de setembre s’escau la festa major. Per Corpus, en la vuitada, es fa la festa de les Enramades, quan els carrers es disfressen amb motius al·lusius a algun tema d’actualitat, a gust dels veïns. Aquesta festa sempre està envoltada d’activitats lúdiques i culturals paral·leles. La tradició d’engalanar els carrers no és documentada fins el 1325, quan els mateixos veïns ornamentaven el seu carrer a base de branques de boix, romaní i pollancre, a més dels ninots plens de palla (els embotits), perquè com diu la dita “si algun any no es pengessin el dilluns següent no seria festa”. El 3 d’agost se celebra la festa de la Invenció del Cos de Sant Esteve o de la Trenta-sisena, en ocasió de la qual la confraria es reuneix al castell. La Trenta-sisena es refereix a una institució anterior al 1300, la qual era composta per trenta-sis consellers de diverses entitats de la vila. El diumenge més proper al 13 de desembre es fa la Fira-Mercat de Santa Llúcia.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

La Sènia

La Sènia es un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)
A La Sènia hi anem el 16 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 5.681 (2019) modifica
• Densitat 52,41 hab/km²
Llar 88 (1553) modifica
Gentilici Senienc, senienca

Breu historia del municipi

El municipi de la Sénia, de 108,41 km2, el tercer en extensió de la comarca, es troba al punt de contacte de la comarca del Montsià amb la del Matarranya i el Baix Maestrat, als ports de Tortosa. El tossal del Rei (1.356 m) és el punt on coincideixen els tres antics estats de la Corona d’Aragó. Termeneja pel costat del Matarranya (NW) amb Beseit, pel del Baix Maestrat (W i S) amb Fredes, la Pobla de Benifassà, Bellestar de la Tinença i Rossell, amb Ulldecona (SE) i Mas de Barberans (E) pel costat del Montsià i amb Roquetes (NE) i l’enclavament de la Mola de Catí (N), que pertany al terme de Tortosa, pel costat del Baix Ebre.

El sector meridional s’obre a la depressió de la Sénia, continuada vers el NE pel pla de la Galera i tancada per la serra de Godall i la Serra Grossa. El sector septentrional del terme és accidentat pels vessants sud-orientals dels Ports de Tortosa i sobresurten en aquest sector l’esmentat tossal del Rei (1.356 m), el d’en Cervera (1.347 m), al peu del qual trobem el refugi de Font Ferrera i el Prat de Rovera on neix el riu Matarranya, lo Negrell (1.345 m), i la Portella del Pinell (1.100 m), que són les elevacions més importants de la comarca del Montsià. Aquest massís calcari, d’una extensió aproximada de 800 km2, que es reparteix entre les comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i el Matarranya, és un massís de gran bellesa i interès natural, fet pel qual és declarat parc natural (vegeu Ports a la Terra Alta), parc que afecta bona part del municipi de la Sènia. A dins, hi cal destacar la reserva natural parcial de les Fagedes dels Ports.

La geomorfologia del terme és variada. El sector dels Ports és de formació terciària, de l’època del miocè, i es configurà pels plegaments dels estrats secundaris. La part plana del terme és de l’època quaternària, mentre que el barranc de la Fou és liàsic o de l’estatge més inferior del període juràssic, amb fòssils com Terebratulas, Rinchonellas i Pleuromya; prop de les Vallcaneres hi ha Ammonites i, finalment, des del S de la Fou fins a la Sénia, les muntanyes són cretàcies i a la muntanyeta de Pallerols (905 m) es troba amb abundància el fòssil Heteraster oblongus. Al sòl predominen les terres calcàries, les dolomies i les margues.

El riu de la Sénia corre per l’W i S del terme en direcció NW-SE i és un riu típicament mediterrani, amb un curs torrentós i un cabal escàs i molt desigual, d’una mitjana de 0,9 m3⁄s. Les seves aigües són retingudes, a la capçalera, pel pantà d’Ulldecona, situat al terme de Bellestar (Baix Maestrat), que pertany a l’administració de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, amb un volum de 12,3 milions de m3 d’aigua. Després de deixar el terme de la Sénia, el riu continua vers Ulldecona i Alcanar fins a la Mediterrània i marca la divisòria entre el Principat i el País Valencià.

El riu de la Sénia no rep cap afluent important i només a la capçalera conflueixen el barranc de la Fou i els del Salt, de la Pobla i de la Tenalla, aquest per la banda del Maestrat. A les terres dels Ports, hi ha una colla de fonts i barrancs de gran bellesa. A la partida dels Mangraners hom troba les fonts d’en Vidalet, les quals han estat considerades el naixement del riu pel fet que gairebé mai s’assequen, encara que el veritable naixement del riu és la font del Teix. Entre d’altres, destaquen la font dels Tintorers, la dels Drapers i la Peixera. Seguint el curs amunt del riu, hom troba el pont de Malany i la font d’en Segarra, la font de Sant Pere, i, entre ambdues, un petit llac on s’estanquen les aigües cristal·lines i fredes del riu, anomenat el toll dels Arenals. El barranc de la Fou, dit inicialment barranc del Retaule, neix dintre el terme de la Sénia prop del coll de l’Assucac i passa entre el Retaule i les Vallcaneres, pel mig de grans boscos. En aquestes muntanyes hi ha un gran nombre de llocs encisadors. Per la banda de la Fou trobem les Vallcaneres, el Pi Gros (4,8 m de circumferència), la font del Retaule, que voreja el morral del Catinell on es troba la font del Teix, i una sèrie de coves com la dels Bous o la dels Àngels. El barranc que baixa del Portell de l’Infern vessa les aigües al barranc de Salt, entorn del qual hom troba l’ullal del Salt, amb una cascada espectacular, el racó dels presseguers i la Tenalla.

A les terres de la Sénia hom pot parlar de tres dominis potencials de vegetació, que sovint han estat malmesos per lMactivitat humana i el foc. Al sector meridional trobem un domini de vegetació mediterrània on l’alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale), a les terres més baixes, i l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) són les principals comunitats. Al sector septentrional, ja dins els Ports, hi ha un clar domini de la vegetació eurosiberiana de bosc de pi roig (Arctostaphylo uva-ursi-Pinetum sylvestris). És en aquest sector dels Ports on trobem la fageda més meridional d’Europa. Han estat declarats arbres monumentals el faig del Retaule, el pi del Retaule i la Carrasca Grossa de Vallcanera.

De fet, a la superfície no conreada abunden les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), l’alzinar i les roques i ermots. L’alzinar acull un sotabosc d’arítjol (Smilax aspera), lligabosc (Lonicera implexa) i arbusts com l’aladern fals (Phillyrea media) o l’arboç (Arbutus unedo) i el llentiscle (Pistacia lentiscus), i també s’hi troba l’esparreguera (Asparagus acutifolius) i la roja (Rubia peregrina).

Entre la vegetació espontània del terme cal fer esment de les plantes de la ribera del riu, entre les quals trobem la canya comuna (Arundo donax), els canys (Phragmites australis), la bova o boga (Typha latifolia), utilitzada per a fer cadires, i salzes, a més d’una diversa varietat de joncs.

El terme comprèn, a més de la vila de la Sénia, la caseria dels Plans. El municipi de la Sénia té escassos masos i aquests, encara, poc apartats del nucli de la vila. D’altra banda, la Sénia és el centre d’un sistema radial de carreteres locals en cinc direccions. Hom pot dirigir-se des de la vila a Tortosa per Mas de Barberans, a Tortosa per la Galera i Santa Bàrbara, a Vinaròs per Sant Rafel del Maestrat i Ulldecona, a Rossell i, finalment, a la Tinença de Benifassà, és a dir a Bellestar, el Boixar, Fredes, Coratxà i la Pobla de Benifassà.

S’ha especulat molt sobre el nom del lloc; algú pretén que prové de l’antiga Sicània, altres del mot Coenia, que voldria dir “lloc formós” i, d’altres encara, que deriva de la mateixa arrel ibèrica d’ilercavons, i que el topònim té el significat evident de “sínia o roda per pujar aigua” (nom de procedència àrab), etimologia que recorda, encara ara, l’escut parlant de la Sénia, format per una sínia amb els seus colors naturals damunt camper d’argent.

El Poble

La vila de la Sénia es troba a 369 m d’altitud, a l’esquerra del riu homònim, que passa encaixat en una vall a uns 60 m de profunditat amb relació al nivell de la població. Atès que el riu fa de límit municipal en aquest sector, el poble es troba al límit SW del terme. El raval de les Cases del Riu, situat al marge dret del riu i tradicionalment vinculat a la Sénia, pertany ja al terme municipal de Rossell, del Baix Maestrat.

El poble es formà inicialment d’una manera allargassada al cim del coster, amb un entramat d una trentena de carrers amb places i placetes. Modernament s’expandí amb noves edificacions, sobretot al costat de les carreteres d’accés. Una de les actuacions urbanístiques realitzades en temps moderns és la de l’illa de Ca n’Abella.

L’edifici més notable, per estil i proporcions, és l’església parroquial de Sant Bartomeu i Sant Roc, obra barroconeoclàssica dedicada respectivament al patró tradicional i a l’advocat contra la pesta. Consta d’una gran nau amb capelles entre els contraforts, que emergeixen exteriorment per a apuntalar la nau. El campanar, situat al costat dret de la façana, consta de dos cossos baixos quadrats i d’un cos superior de pedra ben tallada amb coberta de cúpula i angles arrodonits on es troben els finestrals per a les campanes. El conjunt és obra dels segles XVII i XVIII.

Hi ha d’altres edificis notables, amb llindes de pedra i dos pisos, com la rectoria i moltes altres cases, però més que edificis singulars és el conjunt d’edificacions amb les seves obertures amples i regulars el que dóna una fesomia especial al nucli central de la vila.

Les normes subsidiàries de la vila, aprovades l’any 1983, contemplen la conservació i la potenciació d’aquest sector vell de la vila i de les cases que el componen, que defineixen com a casa de portes grans de doble fulla i arc rebaixat, gran balconada a la primera planta i balcons individuals en el segon pis i les golfes. Documentat el ràpid creixement de la vila al segle XIX, es troben escampades al voltant del nucli antic una colla de cases d’estil popular pertanyents a aquesta època. També destaca el Calvari, lloc on es resa el viacrucis de Dijous Sant. Aquesta construcció, que sembla relacionada amb l’edificació de l’església, fou edificada el 1790 i és construïda amb un estil barroc popular. Un altre tipus de construcció interessant són els safareigs, arquitectura civil de la qual resten quatre exemples; el més antic és el del carrer la Nòria, construït abans del 1834, any aquest en què es va fer la canalització d’aigües fins a la plaça d’Espanya.

En la vida cultural és notable l’Agrupació Musical Seniense, fundada el 1904. Per altra banda, la població celebra la seva festa major a l’agost, pels volts de Sant Bartomeu; hi són típiques les curses de cavalls de pura sang i, a més, s’han recuperat les tradicionals corregudes de burros. Al maig, pels volts de Sant Gregori, copatró de la vila, s’organitzen unes Jornades de Cultura. Pel setembre la principal celebració és la festa de la Mare de Déu de Pallerols, copatrona, amb una processó que passa per carrers engalanats amb catifes fetes de serradures tenyides i cargols, elements representatius de la principal indústria del municipi.

Festes

L’últim diumenge del mes es fa també un romiatge a l’ermita de Pallerols.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

 

Sant Carles de la Ràpita

Sant Carles de la Ràpita es un Municipi de la Comarca de el Montsià (Tarragona)
A Sant Carles de la Ràpita hi anem el 13 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 14.789 (2019) modifica
• Densitat 275,4 hab/km²
Gentilici Rapitenc, rapitenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Sant Carles de la Ràpita, d’una extensió de 53,69 km2, és situat al sector meridional del delta de l’Ebre, on s’ajunten les velles terres i les aportades per al·luvió, dins el port dels Alfacs, que també és dit de Sant Carles de la Ràpita. Limita a l’E amb la Mediterrània, al N amb Amposta, a l’W, des del tossal de Mata-redona fins a la Foradada termeneja amb Freginals i, al S, de la Foradada a la mar, a migdia de la moleta de Fredes, l’alt de Mamadits i el Mas d’en Canício, limita amb Alcanar.

El municipi comprèn dues parts diferenciades: el sector de terra ferma i l’enclavament de la Costa de Fora (23,8 km2), que comprèn la península de la Banya i l’istme del Trabucador. A la terra ferma, encara, hom diferencia dos paisatges: el de ponent, accidentat pels contraforts de Montsià (la Foradada, 687 m, i el tossal de Mata-redona, 619 m), i el que s’estén a llevant de l’antic Canal de Navegació i arriba fins a la Gola Vella, on el terme limita amb el d’Amposta. D’ací en amunt el termenal segueix vora el canal de Sant Pere i arriba, tot deixant dins el terme de Sant Carles de la Ràpita la part ponentina de l’estany de l’Encanyissada, prop del Camí del Pas, al Pas d’en Carrasca, als Mollons del Racó Calent, als Quatre Mollons, a la lloma de Burgar i a la masia de Mata-redona. La península de la Banya és unida a les terres del delta ampostines per l’istme del Trabucador.

La península de la Banya forma part del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Ocupa uns 23,8 km2 i és tota formada per arenals i tores. A la península hi ha unes salines que a l’edat moderna substituïren les antigues de Tortosa. Les Salines de la Trinitat o de la Ràpita ocupen, entre les instal·lacions i la superfície d’evaporació, una bona part de la banda oriental de la Banya, fins a arribar a tocar l’istme del Trabucador, istme que té 5,5 km de longitud. Les costes septentrional i meridional de la Banya són anomenades respectivament de Dins i de Fora. En la de Dins trobem la punta del Galatxo i la punta de Palma Marina, mentre que l’extrem meridional de la costa de Fora és la punta de la Banya, prop de la qual hi ha el far de la Banya.

Les platges pantanoses de Sant Carles i Amposta, per la banda de tramuntana, l’istme del Trabucador format per una llarga llenca sorrenca situada a llevant, i la península de la Banya, a migdia, configuren el port dels Alfacs, un dels ports naturals més segurs de la costa catalana. El port dels Alfacs o de Sant Carles de la Ràpita té la boca compresa entre la punta de la Senieta, al sud de Sant Carles, i la punta del Galatxo, a l’extrem W de la Banya. Té una superfície aproximada de 60 km2 i una profunditat màxima d’entre els 6 i els 9 m. El port és de formació relativament moderna. Se sap que ja existia el 1420, any en què s’hi reuní la flota d’Alfons el Magnànim per passar a Sardenya. Anteriorment, en canvi, s’utilitzava l’antic Port Fangós, com ho féu la flota de l’infant Alfons el 1323 per anar també a Sardenya. És famós el fet que el 1813, durant la guerra contra Napoleó, hi encallaren 18 vaixells anglesos en intentar endinsar-s’hi.

Biogeogràficament, les terres de Sant Carles es troben dins del domini potencial de la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum) i en una àrea on predomina també la vegetació de ribera.

El terme, que el 1937 canvià l’actual nom pel de la Ràpita dels Alfacs, comprèn a més de la ciutat de Sant Carles de la Ràpita, que inclou conurbat el barri de l’Estanyol, la caseria de les Salines de la Trinitat, situada a la península de la Banya, la qual és formada per un conjunt d’habitatges d’ocupació estacional i de caràcter laboral, i la urbanització del Maset.

Històricament, Sant Carles ha viscut distints projectes de comunicació. El més antic, el del Canal de Navegació d’Amposta a la Ràpita, del temps de Carles III, es construí entre l’Ebre, a Amposta, i el port dels Alfacs, a Sant Carles, per tal d’evitar les dificultats que la desembocadura de l’Ebre oferia a la navegació fluvial. Tanmateix, situat al mateix nivell de la mar i del riu, anà omplint-se de sorra i calgué abandonar-lo pel cost elevat de la seva conservació. Encara no al cap d’un segle, l’antiga idea d’un canal de navegació entre Amposta i el port dels Alfacs a la Ràpita fou revalorada en el pla de navegació per l’Ebre fet per la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre, el 1857, que construí el mateix canal a una altura superior, per tal que no fos obstruït per la sorra, i fou alimentat amb aigua canalitzada des de l’assut de Xerta. La nova línia de navegació, però, fou abandonada molt aviat, a causa de la competència del ferrocarril; aleshores les obres de canalització foren aprofitades ja el 1861 per al regadiu de les terres del delta mitjançant el canal de la Dreta de l’Ebre. Un altre projecte fou encara el del ferrocarril de Val de Zafán, que només funcionà fins a Tortosa (1880-1973). La carretera N-340, de Barcelona a València, passà per la ciutat de Sant Carles de la Ràpita fins que el 1984 s’hi construí un desviament que la voreja. Aquesta via permet una comunicació directa i ràpida amb Amposta, la capital de la comarca. En parteixen altres carreteres locals que porten als pobles d’aquest sector dret del delta. Les instal·lacions del port de Sant Carles de la Ràpita disposen de zona pesquera, esportiva i comercial.

El topònim de la Ràpita significa en àrab mesquita o fortalesa fora del poblat, la qual cosa fa pensar que havia estat un lloc de culte musulmà.

El Poble

La ciutat de Sant Carles de la Ràpita (11 m), que té aquest títol des del 1789, és situada a la costa, a l’entrada del port dels Alfacs. L’urbanisme és de tipus neoclàssic, del segle XVIII. Aleshores, la que havia de ser nova ciutat, es va concebre entorn d’un gran espai central paral·lel al roquer i en forma de llarg saló, com es pot veure a la gran plaça ovalada que havia de contenir jardins, i que restà a mig construir. A partir d’aquest centre, amb perspectiva axial i un eix ortogonal en direcció mar-muntanya, s’estructuraren uns carrers a cordill, adaptats mínimament al relleu. Els tracistes de l’època projectaren la parcel·lació amb una certa magnificència, cercant una harmonia que s’acordés amb un concepte estàtic inspirat en l’urbanisme romà. Dels edificis neoclàssics del temps de Carles III es destaquen la Glorieta i el que ha estat anomenat Església Nova.

El nucli urbà, entre la mar i la muntanya, era delimitat a tramuntana pel barranc de Solito i a migdia pel dels Penjats. S’hi destinaren dos barris, el mariner més prop de la mar i el de dalt del roquer, prop de la torre de la Ràpita i la plaça de Carles III. En aquest, hi havia el carrer del Castell, avui de Nostra Senyora de la Ràpita i el que es digué de Pi i Margall, avui del Pilar. Generalment les cases eren d’una o dues plantes i no s’hi solien guardar les collites. La plaça de Carles III, obra del segle XVIII de grans dimensions, va ser projectada per a desfilades militars; a la part sud de la plaça són interessants els porxos i una font neoclàssica. Hi destaca també la Casa Laureano.

L’expansió urbana posterior va ser en direcció sud-oest i es formà el barri de l’Espanyol, que continua el nucli urbà seguint l’eix de la carretera N-340, en traçat geomètric a partir de l’Església Nova. Aquest barri, que pertanyia en una bona part al municipi d’Alcanar, fou agregat a Sant Carles el 1960. Al decenni dels anys quaranta, el municipi adquirí l’heretat de la Devesa, que urbanitzà omplint el buit cap a la Torreta. Una altra zona d’expansió de la ciutat ha estat cap a la muntanya, a l’altra banda de les trinxeres del ferrocarril, on s’han edificat blocs de pisos i grups de xalets, alhora que també es construeixen edificis d’estiueig vora la platja. Prop del port i de la platja de Garbí es troba el parc de Garbí, un ampli i modern espai verd, amb amfiteatre per a diverses actuacions.

Aspecte de l’església de la Santíssima Trinitat

© CIC-MOIÀ

L’antiga església, situada en un extrem de la plaça de Carles III, fou projectada en temps d’aquest rei. Acabada la darrera Guerra Civil fou enderrocada i es bastí el 1941, al mateix indret, l’església parroquial de la Santíssima Trinitat. Consta d’una àmplia nau central, flanquejada per unes de col·laterals molt estretes, a manera de capelles. La nau, força més alta, s’il·lumina per una finestra central a ponent i per ulls de bou circulars oberts directament a l’exterior en la part superior dels murs laterals, un a cada tram i separats aquests per pilastres estriades. Sobre mateix hi ha una espècie d’arquitrau seguit amb cornisa, de la qual arrenca la volta de mig punt reforçada per arcades. L’absis, semicircular, es cobreix amb una volta de quart d’esfera decorada amb cassetons quadrats, com la volta de la nau. La façana presenta un atri cobert i tancat per quatre columnes amb èntasi i capitells toscans. La part superior, sobre l’atri, amb finestra centrada i pilastres laterals amb capitells jònics, és coronada per un frontó triangular. El campanar lateral, de torre, és llis.La Glorieta presidia l’extrem superior de l’eix mar-muntanya de la ciutat. L’edifici, exempt i inacabat, havia estat concebut pels urbanistes del segle XVIII com a pavelló mirador vers la mar i la ciutat. Aquesta perspectiva, típica del barroc i del neoclassicisme, l’ha perduda per la construcció de moderns blocs de pisos i perquè ha restat inclòs en el recinte del grup escolar vell. Com un petit pavelló, conegut popularment per la Capelleta, la Glorieta és formada per una rotonda, oberta per tres arcs de maó al costat de migdia, annexada a un petit cos rectangular per la banda oposada. Els arcs, major el central, són emmarcats per columnes que sostenen uns arquitraus. Interiorment la rotonda també té adossades columnes, que havien de sostenir la cúpula que mai no es va arribar a construir. Tot l’edifici és obrat amb maçoneria, amb filades de rajol, sense cap element de pedra picada enlloc, fet que evidencia que l’edifici fou fet per anar arrebossat i pintat.

Un altre edifici singular, també neoclàssic, és l’anomenat Església Nova, que sembla que més aviat havia de tractar-se d’un edifici destinat a l’administració pública. Sense acabar, només es construí fins al nivell de les cobertes, que hi manquen. Té planta de creu grega, inscrita en un quadrat de 23,7 m de costat, amb un espai central a doble alçària que probablement hauria suportat una cúpula. Al voltant d’aquest espai es disposen tribunes amb balcons i uns corredors perimetrals conformen el quadrat de la planta i comuniquen amb les dependències situades als angles de la creu. La façana, netament clàssica, té una porta central, flanquejada a cada banda per un parell de columnes jòniques separades per sengles fornícules que recorden les de la Puerta de Alcalá de Sabatini. Les finestres són amb dovelles formant llinda i té una porta secundària lateral amb un arc de mig punt. Es desconeix qui fou l’autor del projecte d’aquest edifici; així i tot, se sap que l’arquitecte neoclàssic Juan de Villanueva intervingué aleshores en la direcció de les obres del Canal de Navegació. Abans aïllat i als afores de la ciutat, l’edifici resta avui dins l’edificació urbana, a l’entrada del barri de l’Espanyol. L’Església Nova i la Glorieta foren declarades monuments el 1984.

Sobre la ciutat, s’aixeca la Torreta, o turó de la Guardiola, un dels estreps més orientals de la serra de Montsià, a 113 m d’altitud. L’indret ofereix una magnífica panoràmica del delta de l’Ebre, de la badia dels Alfacs i de la ciutat. Al cim hi ha la torre de la Guardiola, també dita del Sagrat Cor a causa de l’estàtua que la corona. Documentada des del 1483 i esmentada el 1575 com Guardiola artillada, és de planta quadrada, un xic atalussada a la base i obrada amb reble. Es conserva només fins a l’alçada del primer pis, on s’obre la porta. El 1965 la torre fou utilitzada per a erigir-hi un monument consistent en el Sagrat Cor i una gran creu. El 2017 la Generalitat i l’ajuntament acordaren, d’acord amb la Llei de memòria històrica, retirar la creu per tractar-se d’una exaltació al règim franquista.

Festes

Són nombroses les associacions que donen vida a la ciutat de Sant Carles. En l’àmbit musical destaca l’Agrupació Musical Rapitenca, fundada el 1946, que manté una notable activitat amb banda de música i una cobla. A banda de diversos concerts, cal esmentar el Festival Internacional de Guitarra, des del 1996, i el Festival Folklòric dels Alfacs, des del 1988, ambdós a l’agost. Existeixen també altres grups, com l’Institut d’Estudis Rapitencs, creat a inicis del decenni del 1990 per tal de defensar el patrimoni cultural i fomentar la divulgació del seu coneixement. També hi ha diverses associacions esportives, com la Unió Esportiva Rapitenca i el Club Nàutic Sant Carles, que té instal·lacions a la zona marítima esportiva.

Entre els equipament culturals, a més d’una biblioteca cal esmentar el Museu Natura Alfacs, de caràcter privat i dedicat a la malacologia i les ciències naturals, que té una important col·lecció de petxines i fauna marina.

Són diverses les festes que al llarg de l’any commemoren les tradicions dels rapitencs. El mes de gener hom celebra la festivitat de Sant Antoni Abat, i durant el mes de juliol hom pot gaudir de la festivitat del Carme, quan un bon nombre de barques (muletes) solquen la mar portant la imatge de la patrona dels mariners, i el port és el marc de diverses activitats, com els correbous. Al mateix mes de juliol la ciutat viu una setmana de festa major en honor a sant Jaume, amb cercaviles, balls, bous capllaçats i embolats i, entre altres actes, amb un concurs internacional d’arrossegament per la sorra (des del 1981). Al setembre s’escau la celebració en honor a la Mare de Déu de la Ràpita. Als mesos d’estiu s’organitzen un gran nombre d’activitats, com les Jornades Gastronòmiques de l’agost al setembre, o la Setmana Cultural del setembre. No es poden oblidar els actes al voltant de la fira Expo-Ràpita.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

Sant Jaume d’Enveja

Sant Jaume d’Enveja es un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)
A Sant Jaume d’Enveja hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 3.503 (2019) modifica
• Densitat 57,62 hab/km²
Gentilici Santjaumer, santjaumera

Breu historia del municipi

El municipi de Sant Jaume d’Enveja, de 60,78 km 2d’extensió, fou creat el 23 de juny de 1978, per la segregació de l’antiga pedania d’Enveja del gran municipi de Tortosa, al qual havia pertangut tradicionalment. Fins el 1990 pertanyé a la comarca del Baix Ebre. El seu terme es troba a l’extrem de llevant del delta, al sector de la dreta de l’Ebre, riu que forma el límit septentrional del terme, des del punt on s’inicia l’illa de Gràcia la qual pertany al veí municipi de Deltebre (Baix Ebre) fins a la seva desembocadura seguint la gola de Tramuntana, tot comprenent l’illa de Buda, amb el cap de Tortosa. El canal de la Dreta de l’Ebre segueix paral·lelament el riu, a molt poca distància, dins el terme i el límit occidental i sud-occidental, amb el terme d’Amposta, segueix la sèquia del Riuet per damunt d’una carretera local que correspon en part a l’antiga carretera dita de Sant Carles de la Ràpita a les Salines. El sector de llevant confronta amb la mar, i és assenyalat per una llarga costa sorrenca del sector extrem i meridional del delta, puntejada pels estanys i aiguamolls d’aquestes terres, i amb les platges de Migjorn i del Serrallo.

 

El Poble

El poble de Sant Jaume d’Enveja (2 843 h el 2005) es formà a l’antiga partida d’Enveja, vora l’Ebre, entre el canal i el riu, prop del pas de la Barca, a 7 m d’altitud. Com les altres poblacions deltaiques, té un urbanisme poc compacte, de cases bastant esparses, amb un nucli central on es localitzen els principals carrers i edificis i una artèria a llevant que hom denomina de Pugó, però amb un radi ampli de cases disseminades.

és destacable la petita església parroquial de Sant Jaume, obra de principi del segle XX, senzill edifici d’una nau de línia neoromànica, amb campanaret d’espadanya.

La població disposa d’un interessant Museu Ornitològic. El 2005 s’inaugurà a les antigues escoles del Puó el Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta de l’Ebre. D’altra banda,

Festes

Es celebra la festa major al juliol, per Sant Jaume, i són festes tradicionals la benedicció de pa per Sant Blai i les de Sant Antoni Abat. Per recordar la constitució del municipi el 1978, se celebra també la Festa de la Segregació, al juny. Al desembre s’organitzen unes Jornades Culturals. En el folklore, té vitalitat la jota tortosina i la glossa popular improvisada o cant d’enversar, activitat en la qual excel·lí el popular poeta Francesc Balagué i Beltri, dit popularment Boca de Bou.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

Enciclopedia catalana

 

Santa Bàrbara

Santa Bàrbara es un Municipi de la Comarca del Montsià (Tarragona)
A Santa Bàrbara hi anem el 10 d’agost de 201

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià modifica
Població
Total 3.707 (2019) modifica
• Densitat 131,92 hab/km²
Gentilici Planer, planera modifica

Breu historia del municipi

El terme de Santa Bàrbara, de 28,15 km2, es troba al bell mig de la plana de la comarca del Montsià, al N del pla de la Galera, que s’estén a llevant del massís de Montsià i a ponent dels Ports de Tortosa. Limita a l’E amb les terres de Masdenverge, al S amb el terme de la Galera, a l’W termeneja amb Mas de Barberans i al N amb les terres del Baix Ebre de Roquetes i Tortosa.

És un terme planer, interior, mediterrani i de secà, situat a una altitud de 70 m sobre el nivell de la mar. Les terres del terme són sedimentàries, del quaternari, i s’hi alternen els conglomerats acompanyats de terres pedregoses amb terrenys argilosos amb abundants concentracions de còdols calcaris. El paisatge, força homogeni, és solcat per tres barrancs que baixen del massís dels Ports, el barranc de les Coves i el barranc de Lledó que conformen els límits amb els termes de la Galera, a migdia, i de Tortosa i de Roquetes, a tramuntana, i el barranc del Pelós, que creua la vila.

Els conreus han substituït progressivament la vegetació natural que potencialment seria formada per una màquia litoral de garric i margalló (Queco-Lentiscetum), amb arbusts com el coscoll (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’ullastre (Olea europaea), el margalló (Chamaerops humilis) i la carrasca (Quercus rotundifolia), i alguns arbres com el pi blanc (Pinus halepensis) o el lledoner (Celtis australis).

El terme, a més de la vila de Santa Bàrbara, cap del municipi, comprèn, entre d’altres, la partida de Mangraner, situada al N del nucli urbà. El municipi de Santa Bàrbara canvià el seu nom pel de Plana de Montsià el 1937. Molt ben comunicada, hi passava la carretera N-340 de Barcelona a València, en el tram actualment convertit en carretera local de Tortosa a Ulldecona i Vinaròs. Altres carreteres locals són la que porta a Masdenverge i a Amposta i la que va a la Galera i a la Sénia. Una carretera menor enllaça amb la via annexa al canal de Xerta i més a ponent es dirigeix cap a Mas de Barberans. Santa Bàrbara havia tingut estació de ferrocarril de la línia Barcelona-València, però en el decenni del 1990 es va suprimir per la realització d’un nou traçat entre Freginals i l’Aldea.

El Poble

La vila de Santa Bàrbara (79 m d’altitud), que obtingué el títol honorífic sota el regnat de Ferran VII, és situada a la plana, a llevant del terme. La població actual ha ultrapassat l’àmbit antic entorn de l’ermita de Santa Bàrbara i s’ha estès allargassada vers l’estació del tren, a llevant. Al centre de la vila tradicional, on abans hi havia l’ermita, es dreça ara l’església parroquial de Santa Bàrbara, cap d’arxiprestat, construïda entre els anys 1890 i 1913. Aquest període fou especialment fructífer pel que fa a construccions de caràcter públic. A més del temple, es bastí el mercat municipal, la casa de la vila i les escoles públiques, que són els edificis més notables de la població. A més, cal destacar la Col·lecció d’Història Natural, situada al Casal Cultural, i el Museu Àngel Fibla, d’estris del camp.

A més dels edificis citats, destaquen per la seva arquitectura la Masia de l’Alto i la Masia de la Rúbia i diverses cases properes al centre urbà.

La vila disposa d’un bon nombre d’entitats i associacions de caràcter cultural, cívic i esportiu; destaca per la seva antiguitat el Club de Futbol Santa Bàrbara, fundat el 1919. La tradició musical és representada per la Unió Musical Jaume Balmes, que té una banda.

El Festes

La població celebra la festa major al juliol, amb balls, correbous, ofrena floral amb desfilada de totes les entitats, entre altres actes. Altres celebracions són les festes patronals, per Sant Gregori, al maig, i per Santa Bàrbara, al desembre, Sant Antoni al gener, amb la benedicció dels animals, les Jornades Culturals entre abril i maig i les Jornades Esportives pel juliol, a més de la fira del novembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

enciclopédia catalana