Mostra totes les entrades de Pere Gasso

Alcanar

Alcanar és un municipi de la comarca del Montsià Tarragona

Aquí hi anem el 16 d’agost del 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià
Municipis 4
Població
Total 9.393 (2017)
• Densitat 199,43 hab/km²
Gentilici Canareu, canareva

Breu historia del municipi

El municipi d’Alcanar, de 47,07 km2, ocupa una bona part de la façana costanera de la comarca del Montsià, entre Sant Carles de la Ràpita i el riu de la Sénia (límit S del terme) i entre Ulldecona o la serra de Montsià i la mar Mediterrània. És el municipi més meridional del Principat i limita al N amb Sant Carles de la Ràpita i per un petit sector amb Freginals, a l’E amb la Mediterrània, al S amb les terres del Baix Maestrat i a l’W amb el terme d’Ulldecona.

La serra de Montsià (espai catalogat en el Pla d’Espais d’Interès Natural) és el relleu més important del terme i fa de límit i a la vegada d’espona al municipi pel NW, des de la Foradada (698 m), on coincideixen els termes d’Ulldecona, Freginals, Sant Carles i Alcanar; continua vers el cim de Montsià (764 m a la Torreta, 732 m a la Trencada i 728 m a la Tenda), amb un modelat càrstic, i prossegueix vers la Roca Roja (558 m), amb dos estreps més meridionals, la serra de Sant Jaume, un xic més amunt de les Cases d’Alcanar, i el darrer estrep de la Serreta, que sosté la vila d’Alcanar. És una elevació formada per calcàries cretàcies de plegament alpí, amb vessants molt bruscs que faciliten enormement l’erosió del sòl, molt esquelètic, mancat d’arbrat i només amb un pobre matollar o garriga. Aquesta serra i la proximitat de la mar creen sectors ben diferenciats en el terme. La cresta de la serra es troba a una distància mitjana de quatre quilòmetres de la mar, cosa que fa que el terme formi com un llarg corredor, planer només vora mar, que guanya ràpidament altura i que s’alça violentament per un espadat, entre els 300 i els 600 o 700 m que tenen els cims més alts. Aquests són gairebé inaccessibles des d’un bon sector del terme canareu i constitueixen un excel·lent mirador.

Al seu peu la plana no té prou espai per a desenvolupar-se i queda de seguida tallada per la mar. Els conglomerats quaternaris en arribar a la costa formen, igual que al Baix Ebre, un petit espadat. Vers el S, en retirar-se els darrers contraforts de l’acabament de la serra, a partir de l’estrep de Sant Jaume, la plana es mostra més dilatada. Ací es desenvolupa una intensa explotació hortofructícola que aprofita la bonança climatològica i unes reserves hídriques ben abastades. La bonança és afavorida pel recer que li fa la serra de Montsià, que el protegeix dels vents del N (mestral o tramuntana) i per la proximitat de la mar, que li lleva les mínimes extremes i li proporciona una mitjana termomètrica anual temperada. L’abundància relativa d’aigua no la hi proporciona el riu de la Sénia, que arriba ací ja sec, ni els barrancs que ràpidament es precipiten a mar des de la serra de Montsià, sinó la permeabilitat del sòl calcari i l’especial disposició tectònica de la serra de Montsià, que supleixen amb aigües a poca fondària la manca d’aigua superficial.

Cap al N del terme les condicions són molt diferents, els conglomerats quaternaris afloren aviat entre la serra i les platges i sobre aquests sòls més prims només es troben les oliveres i els garrofers en estretes faixes que van de les platges a les primeres costes. Entre les platges del litoral canareu es poden mencionar la platja del Marjal, la de les Cases d’Alcanar, la del Maricel i la platja de la Fàbrica de Ciment.

Límit amb les terres de Vinaròs, trobem el curs del riu de la Sénia, que en la seva capçalera forma el pantà d’Ulldecona a terres del Maestrat i que hi desguassa directament a la mar.

El nucli principal del municipi, la ciutat d’Alcanar, és a l’extrem meridional del terme, prop del riu de la Sénia, a uns 3 km, en línia recta, de la mar. Vora aquesta, a la façana SE del terme, hi ha el poble de les Cases d’Alcanar, mentre que tota la resta del front litoral, que forma una entitat de població anomenada les Platges d’Alcanar o Alcanar Platja, és sembrat d’urbanitzacions, com Maricel, Montsià Mar, Serramar, Solimar, etc., i de grupets de cases de segona residència en forma de poblament dispers. A l’interior, hi ha també la urbanització de la Selleta.

El terme d’Alcanar es troba ben comunicat gràcies a la carretera N-340, que segueix més o menys paral·lela a la costa, carretera de la qual s’ha construït una variant per l’interior. La N-340, endemés de via interurbana procedent de Vinaròs i que continua per Sant Carles de la Ràpita vers Tarragona i Barcelona, té també la funció de facilitar la comunicació entre tots els nuclis habitats del terme. Hi ha, a més, dues carreteres locals, una que va de la Sénia a Alcanar per Ulldecona, i la carretera local que s’origina en el baixador del ferrocarril d’Alcanar situat en el terme de Vinaròs, ja dintre el País Valencià, i que arriba fins a la N-340 tot passant per Alcanar. Aquesta darrera carretera local, molt concorreguda especialment a l’estiu, permet arribar ràpidament a l’autopista AP-7 de Barcelona a València, que té l’accés a l’entrada al País Valencià i circula per la vall ddUlldecona.

El terme té dos camins asfaltats força transitats, el camí del Virol i l’antic camí de Vinaròs: el primer constitueix la via central de servei vers la zona del Marjal i les Cases, i el segon és la via alternativa i menys congestionada que la N-340 per a anar d’Alcanar a Vinaròs.

 

El Poble

El terme d’Alcanar s’originà dins el gran terme d’Ulldecona a partir del 1238, quan el lloc va ser donat per poblar-lo a vint-i-un pobladors (canareus o canareves). Malgrat això, no es coneixen notícies de poblament fins el 1380, quan el lloc tenia 59 focs o famílies. Cal tenir en comte, però, que aquest era un moment de crisi i de baixa de poblament a tot el país. Fins el 1553 no es coneix cap altra estadística. En aquest moment la vila tenia 102 famílies, entre les quals 18 de cognomenades Sanxo, 16 Reverter i 10 Forcadell, famílies totes derivades dels primers pobladors del segle XIII. Aquest cens es va mantenir estable a la resta del segle XVI, puix que una relació del 1586 li assigna la xifra arrodonida de 100 cases.

El segle XVII és mancat de censos fins arribar al 1708, que un cens d’Aparici li assignà 178 cases. L’any 1715 es produí una petita emigració d’habitants, partidaris de la casa austriacista, cosa que feu que la població tingués, el 1719, 180 cases i 714 habitants. El segle XVIII fou d’una gran creixença, difícil de seguir per causa de la manca de coneixença del desglossament en el corregiment de Tortosa de l’important cens de Floridablanca, però el 1820, tot i les desfavorables conseqüències de la guerra del Francès, se li assignaven 440 famílies o veïns, i el 1830, 1 590 h, xifra que sembla molt disminuïda comparada amb els 3 022 que registrà el cens de Madoz el 1842. El ritme de creixença fou constant i seguit tot al llarg del segle XIX i primer terç del XX, en què la vila passà de 3 451 h el 1857 a 6 131 h el 1930. La Guerra Civil i una petita emigració fins el 1950 marcaren un petit descens del cens, que registrà 6 087 h el 1940 i 5 749 el 1950, però tot seguit l’augment dels regadius i l’explotació tarongera donaren un nou impuls a la vila d’Alcanar —ciutat a partir del 1912—. Posteriorment, la mecanització del camp i la manca d’indústries van marcar una pausa i una petita davallada en el seu creixement; dels 8 240 h del 1975 es baixà a 7 959 h el 1981 i a 7 848 h el 1991. A partir de la fi del segle XX la població experimentà un notable creixement: 8 032 h el 2001 i 9 311 h el 2005.

Festes

La festa major se celebra a l’octubre, en honor a la Mare de Déu del Remei. Aquesta festa té un marcat caràcter religiós, a més del festiu; destaca la peregrinació al santuari del Remei, on es fa missa i paelles populars. Cada cinc anys se celebren les Festes Quinquennals, des del 1944, que duren dues setmanes, amb un seguit d’actes religiosos entre els quals destaca la baixada de la imatge de la Verge des del santuari a la ciutat, en processó; els carrers de la ciutat i també de les Cases d’Alcanar s’engalanen per veure passar la imatge, que recorre tots els carrers de les poblacions en diversos dies.

Com arribar-hi

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

 

Alfara de Carles

 
Alfara de Carles és un municipi de la comarca del Baix Ebre Tarragona

A Alfara de Carles hi anem el 14 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1
Població
Total 369 (2017)
• Densitat 5,77 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi d’Alfara de Carles, d’una extensió de 63,87 km 2 és situat a la part ponentina de la comarca, al massís dels Ports de Tortosa o de Beseit, els contraforts del qual accidenten tot el terme. Per llevant, des de les coves d’en Castells (extrem més septentrional del terme), una carena muntanyosa, on hi ha els colls d’en Garcia, el tossal de la Cova del Bou (552 m), el de Penyaflor, el de Farrúbio (792 m) i la tossa de la Reina (1 113 m), fa de partió amb els municipis de Xerta, Aldover, Tortosa i Roquetes. Per ponent, i formant part també d’aquest massís dels Ports de Tortosa, una altra serralada de cingleres i cimadals, que de vegades sobrepassen el miler de metres d’altitud, fa de termenal amb els termes de Beseit (de la comarca del Matarranya), Arnes, Horta de Sant Joan (ambdós de la Terra Alta) i Paüls; en aquesta serralada es troben el Bosc Negre, la Tosseta Rasa (1 217 m), els rasos de Maraco i la punta de l’Espina (1 182 m), que es prolonga per la serra de l’Espina fins a la Coscollosa (878 m).

El territori, molt accidentat, és drenat pel barranc de la Conca, on hi ha el despoblat de Carles i el paratge del Toscar; per la vall de la Figuera, que és la capçalera del barranc de la Servera, i pel barranc del Llop, on hi ha el poble d’Alfara. Aquesta vall té al començament un aspecte àrid i un xic desolat per la manca d’aigua i de vegetació; s’hi destaquen grans parets calcàries i blanquinoses juràssiques sobre els terrenys vermellosos i groguencs del Triàsic. Aquesta vall és separada de la Conca per un petit coll sota els rasos de Maraco per on passa un antic camí.

En contrast amb l’aridesa de la vall del Llop, la de la Conca és força rica en vegetació i amb abundants i cabaloses fonts, entre les quals hi ha la del Toscar, la font del Bosc Negre, la de l’Ullal i la de la Canaleta, la de la Cova Pintada i la de Santa Magdalena, i a la vall de la Figuera, a més de la font de la Figuera, la de les Gúbies, prop de la cova del Tormo, i la font dels Bassiets.

L’abundor de fonts i deus possibilità, entre la fi del segle XVIII i la primeria del XIX, la construcció d’un gran nombre de molins de farina a les vores del barranc de la Conca (el 1860 hi havia el Molí de l’Oliva de Sorolla, el del Pont i el de Planilles), i alhora impulsà la creació de fàbriques de paper (els molins de paper documentats el 1860 són prop de la font de l’Ullal) i teixits. El potencial hidràulic era també aprofitat per a la fabricació de vidre, ben remarcable des de la primeria del segle XVII fins al final del XVIII. Encara a mitjan segle XIX hi havia diversos molins d’oli (dits de Palaca).

Juntament amb aquesta abundància de fonts, a les cotes més altes ressalta una frondosa vegetació, boscos de pi blanc i de pi roig, que ja d’antic han estat explotats; també hi ha carrascars, per bé que cada cop són més escassos; el matollar és ocupat per ginestes, romanins, esbarzers, argelagues, coscolls i margallons, la fibra dels quals ha estat molt utilitzada per a la confecció de cabassos, 6 137 ha del terme municipal són incloses al parc natural dels Ports.

Una carretera local que parteix de la C-12 entre Roquetes i Tortosa porta fins al cap de municipi i fins al Toscar.

Alfara és un nom indiscutiblement d’origen àrab. Els filòlegs, però, no han coincidit a l’hora d’establir de quin mot àrab deriva. Mentre que Asín Palacios, seguint l’historiador Bayerri, el fa provenir d’al-fakhar, que significaria ‘teuleria’, segons Alcover-Moll deriva d’al-hara, ‘carrer o poblet’. Respecte a la segona part del topònim de l’actual despoblat, Carles, aquest és documentat antigament Castles. Aquesta forma correspon, versemblantment, a un pas més dintre el procés evolutiu que, emmarcant tota una sèrie de canvis fonètics i morfològics, partia del mot llatí castella (plural de castellum, diminutiu de castrum), passat al català com a castla (femení singular), que, en plural, dóna la forma documentada Castles. El pas de Castles a Carles és del tot paral·lel al que es dóna entre castlà i carlà. Castles o Carles significa, doncs, ‘castells’, ‘fortificacions’

El Poble

El poble d’Alfara de Carles (334 m) és situat a l’esquerra del barranc del Llop, entre aquest i el del Passet, que desguassa al peu de la població, situada sobre un petit turó. El poble es formà —segons Bayerri— entorn d’una antiga teuleria, l’activitat de la qual arribà al màxim vers el segle XIII quan s’establiren noves teuleries al voltant, com la que hi ha uns 2 km al S del poble. Per raó de l’epidèmia del 1479, els supervivents de Carles es traslladaren a Alfara; el 1480, amb autorització del vicari general de Tortosa, veient que aquell lloc no es repoblava, el rector que regia les esglésies de Carles i d’Alfara es traslladà a aquesta darrera població. Aleshores s’usava com a parròquia l’antiga església de Sant Agustí (només en resta un dels murs, on hi ha una arcada de mig punt tapiada, amb l’arrencament de la volta). Els alfarencs tenen una altra església parroquial (començada el 1776 i acabada vers el 1790), també dedicada a sant Agustí. Aquesta és la parròquia actual, de tres naus, que conservà el retaule i les pintures de Sant Julià de Carles fins a la guerra civil del 1936-39, que foren cremats. El campanar, quadrat i d’àmplia base, és una antiga torre de defensa que es va reaprofitar.

Festes

El poble celebra la seva festa major per Sant Agustí, el 28 d’agost, en la qual tenen lloc un seguit d’actes, com el repartiment del panoli, les corregudes de bous i la processó en honor a Sant Agustí. Pel setembre, el dia 29, es fan les festes de Sant Miquel.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Aldover

Aldover és un municipi del Baix Ebre Tarragona

A Aldover hi anem el 14 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Aldover, de 19,24 km 2 , és situat a la dreta de l’Ebre, aigua amunt de Tortosa. El municipi és situat entre els de Xerta, a tramuntana, Tortosa a migdia, Alfara de Carles a ponent (el termenal arriba fins al cim del Penyaflor, a 517 m) i Tivenys i Tortosa a llevant, a l’altra banda del riu. Sembla que el topònim Aldover prové de l’àrab aldowayra, que significa ‘la caseta’. El lloc efectivament és d’origen anterior a la conquesta cristiana. Així, el 1149 és documentat: in Aldover. El 1154 el comte Ramon Berenguer IV, conqueridor de Tortosa, donà a l’església de la dita ciutat l’almúnia d’Aldover. Algunes terres foren donades a Guilabert i al seu vassall, el monjo cistercenc Ivan Anglico. El lloc pertanyé al terme general de Tortosa i com a tal fou de jurisdicció reial. La vila d’Aldover es força ben comunicada, bàsicament per la carretera C-12 d’Amposta a Lleida i Àger. El tren de Val de Zafán, que tenia estació a Aldover, és en desús.

La part NW és accidentada pels darrers contraforts de la serra de l’Espina o del Bosc de l’Espina. El canal de la Dreta de l’Ebre recorre tot el terme, de tramuntana a migdia, més o menys paral·lel al riu, entre aquest i la carretera estatal. A més d’abundants aigües subterrànies, elevades per pous, travessen el terme en direcció a l’Ebre el barranc de la Conca, el de Triadors i la sèquia del Braç Llarg, que ve d’Alfara. El terme és emplaçat sobre dues terrasses fluvials; la més baixa, on hi ha la vila, és formada per llims dipositats pel riu en èpoques geomorfològiques recents. La superior ocupa la major part de territori; és composta per còdols amb una coberta de taperot d’un gruix de 20 cm aproximadament, anomenada llosa i formada per conglomerats calcaris. El taperot calcari de les zones altes és cobert de vegetació mediterrània espontània: romaní, farigola, argelagues, romagueres, espígol, esparregueres, margalló, coscoll i alzinar. Al riberal, en canvi, predominen les associacions de plantes herbàcies (canyes i joncs) i també els salzes.

El Poble

La vila d’Aldover, a 17 m d’altitud, s’estén al llarg de la carretera estatal, que fa d’eix de la població. A Aldover, o lo Dover, com també s’anomena popularment la vila, hi ha la plaça de l’Església i el carrer Major, a més dels de Sant Francesc, del Riu i de la Barceloneta. La població del terme es concentra a la vila, tot i que s’observa un procés de creixement urbanístic vers el N i l’E. Al pla de les Illes, un dels sectors que més s’han urbanitzat amb caràcter de segona residència, es troba la urbanització que porta el mateix nom (el Pla de les Illes). L’església parroquial és dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu i Sant Jordi. D’estil neogòtic, és de tres naus, amb absis poligonal la central, i obrada amb maçoneria. Pel que fa a les festes aldoverenques, és tradicional de menjar comunitàriament la fogasseta, pel dijous llarder (pa rodó que es menja amb truita de carxofes). El 23 d’abril és la festa de Sant Jordi, patró de la vila, i se celebren diferents actes com una missa, un berenar popular i un ball. La festa major d’Aldover s’escau del 6 a l’11 de setembre, i és en honor a la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre). Al llarg de la setmana hi tenen lloc diferents actes, com les corregudes de bous, que es fan a la plaça que hi ha a la vora del riu, i un sopar de germanor que coincideix amb la diada de l’11 de setembre.

En diferents llocs del terme han estat trobats vestigis arqueològics diversos: a la vall del Llop, puntes geomètriques de sílex amb mitges llunes; a la Conca, davant l’estació, puntes de sílex amb peduncle i aletes; al Tossal, indicis d’un poblament preibèric, i a Casa Blanca, un establiment d’època romana.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Pàgina web de l’Ajuntament

Aldea

Aldea és un municipi de la comarca del Baix Ebre

A Aldea hi anem el 12 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1
Població
Total 4.211 (2017)
• Densitat

Breu historia del municipi

Les troballes més antigues de l’Aldea corresponen a una necròpolis de la darrera etapa del Neolític, situada al mas de la Palma, mas de Benita, els anys 1957-1966, i que demostren l’existència de tribus instal·lades en aquella terrassa fluvial.

De l’època de les colonitzacions dels grans pobles mediterranis, fenicis i grecs, són les peces arqueològiques trobades a la necròpolis paleoibèrica (s.VII aC) del mas de Mussols, a la finca de La Palma, a uns tres km amunt del Pont Penjat. Allí el 1996, es descobriren urnes amb ossos incinerats, les quals contenien un ric aixovar: armes de ferro, llances, dards, javelines, penjolls, cadenes, sivelles, fíbules, ceràmica fenícia i grega…, les quals es poden contemplar, la major part, al Museu del Montsià.

De l’època romana cal esmentar un mil·liari que es trobava a l’interior de l’ermita de la Mare de Déu de l’Aldea, avui desaparegut. Això fa suposar l’existència d’una ruta romana litoral, paral·lela al suposat trajecte interior de la Via Augusta.

De la invasió visigòtica i la posterior dominació àrab, ha quedat el nom ALDEA, originari de l’àrab al-dái’a, que significa llogaret, granja. A l’Aldea, hi havia un primitiu nucli de població al lloc on es troba l’ermita, que, el 1148 caigué en mans del comte Ramon Berenguer IV. Però ja abans, el 1146, el comte en féu donació a priori a Bernat de Bell-lloc, definint-lo com ipsam almuniam que est in prato Tortuose que vocatus Aldea. El 1161 ja es coneix l’existència d’una església dedicada a Santa Maria.

Al segle XVIII començaren els romiatges a l’ermita per demanar pluja, els quals s’han conservat fins a l’actualitat i gaudeixen d’una gran popularitat.

A part de la torre de l’ermita, símbol del nostre municipi, hi ha a l’Aldea la torre de la Candela, situada al sud del terme municipal, en línia recta amb la de l’ermita, i, al mig, la de Burjassènia; sense oblidar, les runes de la torre de Vinaixarop, situada al nord del municipi, en zona de secà, des d’on es pot fruir d’una meravellosa panoràmica del Delta.

L’Aldea, com a poble ha viscut una evolució molt recent, i sempre lligada a la de Tortosa, a la qual va pertànyer com a pedania fins al 21 d’abril de 1983, data en què aconseguí la seva independència municipal.

Festes

  • Festa de la Mare de Déu de l’Aldea. Se celebra el dilluns de Pasqua Granada amb una romeria, processó i correbous.
  • Festes Majors. Al voltant del 15 d’agost hi ha actes populars com el correfocs, el correbous, ball a l’aire lliure, bou capllaçat.
  • Festa de la Carxofa. De mitjan gener a mitjan febrer, rostida de carxofes i mostra de gastronomia popular. Els restaurants la tenen com a plat preferent

 

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Amposta

 Amposta es un municipi de la comarca del montsià

A Amposta hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Montsià
Capital de Montsià
Entitats de població 5
Població
Total 20.572 (2017)
• Densitat 148,75 hab/km²
Gentilici Ampostí, ampostina

Breu historia del municipi

D’una extensió de 138,30 km2 (el més gran de la comarca), el terme municipal d’Amposta és situat a la dreta de l’Ebre, a l’extrem NE de la comarca del Montsià, de la qual és la capital. Confronta a tramuntana amb els termes de Tortosa, l’Aldea i Deltebre, de la comarca del Baix Ebre, aprofitant el mateix curs del riu des de la Carrova fins a l’illa de Gràcia. A llevant termeneja amb Sant Jaume d’Enveja des de Balada i Carlet fins al canal de desguàs de la bassa de la Platjola, i amb la mar, des del punt anterior fins al començament de l’istme del Trabucador i continua per la costa del port dels Alfacs fins al canal de l’Encanyissada. En aquesta part del delta inclou l’estany de la Tancada i la major part de l’estany de l’Encanyissada. A migdia limita amb el municipi de Sant Carles de la Ràpita, des del canal de desguàs d’aquest estany fins a Mata-redona i a ponent amb el de Freginals, de Mata-redona als Bufadors, i amb el de Masdenverge, des dels Bufadors fins a l’Ebre. Amposta comparteix amb Sant Jaume d’Enveja i amb Sant Carles de la Ràpita la part de la dreta del delta.

El terme comprèn, a més de la ciutat d’Amposta, cap administratiu, els pobles de Balada i el Poblenou del Delta, també denominat Villafranco del Delta, la urbanització dels Eucaliptus i nombrosos veïnats o partides amb masies disseminades com la Carrova, Carelt, les Comes, l’Encanyissada, l’Enclusa, l’Esquerra, el Mas d’en Carrasca, Montsianell, l’Oriola, els Panissos i la Taulada

El Poble

Les primeres dades de població (ampostins) es remunten als fogatjaments coneguts, amb 50 focs el 1359 (unes 225 persones), poc més del 10% de tot el Montsià, que en tenia 479, i amb 49 focs el 1367. Aquestes xifres, modestes, anaren disminuint encara, sobretot des del segle XV. En una època de decadència notòria, el fogatjament del 1553 només donava 16 focs a la vila, mentre que el conjunt de la comarca havia arribat a 592 focs, i igualment amb 16 focs figurava el 1568. Sembla que es recuperà en part amb la construcció de la torre de Sòl-de-riu el 1575, dins la línia de protecció de la costa que es portà a terme a l’època.

Al començament del segle XVIII habitaven Amposta de 300 a 400 h i al llarg d’aquest segle i primera meitat del XIX la població es multiplicà almenys per quatre, ja que Madoz dona, vers el 1842, la xifra de 1.674 h i unes 300 cases a la vila. Aquest increment es degué probablement a l’expansió d’oliveres i garrofers al secà i a la concessió de nombroses illes al delta.

Però la població d’Amposta no sofrí un veritable procés d’expansió fins a la segona meitat del segle XIX, amb la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre, la introducció i expandiment del conreu de l’arròs i la colonització del delta dret. En una primera etapa, la del 1857 al 1887, el creixement fou moderat. Una segona fase, del 1887 al 1920, fou la de més fort creixement de la història recent d’Amposta. En aquests 33 anys es triplicà la població, dels 3.073 h s’arribà als 8.983 el 1920.

Hi hagué aleshores una etapa, la de 1920-40, d’estancament i fins de lleugera pèrdua motivada per diversos factors, com la pèrdua de terres de conreu de molts pagesos que no tenien clars llurs títols de propietat i el caciquisme. Per tot això es fundà el 1927 la Cambra Arrossera, que volia combatre aquests problemes.

El 1940 s’inicià una segona fase de creixement demogràfic que va continuar posteriorment, però amb menys intensitat que la de començament de segle. Foren de creixement intens els primers quinquennis. Vingueren després uns 15 anys de creixement gairebé només vegetatiu fins a l’inici dels anys setanta, quan reprengué un nou impuls, dinamisme, però, que no continuà els primers anys del decenni dels vuitanta.

Entre el 1950 i el 1970, la ciutat va créixer a un ritme inferior al que seria l’estrictament vegetatiu, fet que significa l’existència d’un balanç migratori negatiu, especialment intens durant la dècada del 1960. A partir de l’arribada de la crisi, i a l’inrevés de la majoria de ciutats, Amposta incrementà el seu ritme de creixement. Així, en el període 1975-81 assolí el nivell més elevat, el 14% anual, a causa del fre del tradicional corrent emigratori. Posteriorment, i fins a la dècada del 1990, la taxa de creixement natural lleugerament negativa es veia compensada per un saldo migratori positiu, tot i que el 1997 era només del 0,4‰ enfront del –1,4‰ de la taxa de creixement natural. A la fi del segle XX i principis del segle XXI la població, després d’un cert estancament, experimentà un notable creixement: 16 865 h el 2001 i 18 719 h el 2005.

La població dispersa del municipi havia estat fins a temps moderns relativament important. Amposta fou el centre inicial de la colonització del delta i serví de punt de partida a immigrants i gent del país que s’anà escampant per la ribera. Sovint les cases es bastiren disseminades o reunides en petits grups vora els camins (cas de Balada). El cens del 1950 donava encara 34 h a Balada, 248 a la Carrova, 109 a les Comes, 305 a l’Encanyissada, 38 a l’Enclusa, 143 a l’Esquerra, 250 al Mas d’en Carrasca, 84 a Montsianell, 226 a l’Oriola, 175 als Panissos i 186 a la Taulada, amb un total de 1.798 h fora de la ciutat d’Amposta. El cens del 1981 donava una població esparsa o fora del nucli ampostí de 260 h, a més dels 174 h del Poblenou del Delta, que són agrupats, i els 13.985 h del nucli ciutadà, i en el cens del 1991 havien augmentat a 14.709 h registrats a la capital (amb 37 h disseminats), 146 h al Poblenou del Delta i 466 h disseminats per les diferents caseries del terme.

En aquest període del 1857 al 1991 es produí un fenomen moderat de concentració de la població comarcal a Amposta: el 1857 el municipi representava l’11,3% del total comarcal, xifra que passà al 12-13% els deu primers anys del segle XX, a un 22,4% el 1920 i després entorn al 30% durant la dècada de 1980. Durant la dècada del 1990 aquest percentatge va disminuir lleugerament. D’altra banda, la distribució del parc d’habitatges mostrava un percentatge petit de residència secundària.

Festes

La ciutat disposa d’una àmplia oferta d’entitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Destaquen per la seva antiguitat i activitat el Casino (1873), La Lira Ampostina (1916) i la Unió Filharmònica (1917), les dues darreres amb auditori, banda i escola de música. Cal recordar que el món de la música ha tingut tradicionalment un paper important en la vida cultural d’Amposta, reflectit especialment en les seves conegudes bandes. Les dues entitats esmentades organitzen, entre altres actes, sengles festivals de bandes de música per la festa major de la ciutat.

Cal remarcar també l’afició per l’art escènic, que queda plasmada amb la programació de l’ATD (Amposta Teatre i Dansa) que es realitza al llarg de l’any. En el camp de la pintura ha arrelat la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta, que es realitza des del 1989.

Entre els principals equipaments culturals d’Amposta cal esmentar la Biblioteca Comarcal del Montsià, dedicada a Sebastià Juan Arbó (1902-1984), un dels escriptors més reconeguts de la comarca, i situada en el recinte del castell, i el Museu del Montsià, situat a l’edifici de les antigues escoles Miquel Granell. L’origen de l’actual museu va ser l’antic museu municipal, creat el 1956 a partir de les troballes arqueològiques del doctor Francesc Esteve i els seus col·laboradors, integrats en el Grup de Recerques Arqueològiques d’Amposta. El 1983 es va constituir el Museu del Montsià, amb caràcter comarcal i pluridisciplinar. Proposa diferents activitats, promou publicacions i disposa de diverses sales permanents dedicades a la natura (centrada en el Montsià), a la història del conreu de l’arròs (amb eines tradicionals i una barraca que reprodueix l’ambient de vida al delta), a l’Ebre i a l’arqueologia. Aquesta última disciplina té una sala de síntesi històrica i una altra dedicada als costums funeraris, amb aixovars i materials de diverses necròpolis de la comarca: del Neolític (necròpolis del Molinàs, a Amposta, del Mas de Benita, a l’Aldea, etc.), del Calcolític (cova sepulcral del Calvari, a Amposta) i d’època ibèrica (Mas de Mussol, a l’Aldea, Mianes, a Santa Bàrbara, i l’Oriola, a Amposta). L’octubre del 2010 s’inaugurà el Centre d’Arts Visuals d’Amposta, un centre d’art i de creació de referència per a l’art contemporani, ubicat en un nou edifici a la part posterior del Museu Comarcal del Montsià. El 2011 el Museu del Montsià inicià una nova etapa refundat com a Museu de les Terres de l’Ebre.

El folklore local s’ha mantingut amb força, i en general trasllueix una certa influència del País Valencià. Entre les festes més pròpies de la ciutat destaca la festa major, dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció, a l’agost; en són elements destacats, el bou capllaçat (lligat amb cordes), el bou embolat (surt a la nit i porta a les banyes unes boles d’estopa enceses), les bandes, el repartiment del panoli (pastís pastat amb oli i llavors d’anís i coriandre) i la cursa internacional de natació a les aigües de l’Ebre, entre Tortosa i Amposta.

Altres festes de forta tradició són la festivitat de Sant Antoni Abat, en què s’organitza una mostra d’arrossegament de cavalls i es fa la benedicció dels animals. El diumenge de la segona Pasqua hom celebra una festa a l’ermita de Santa Maria del Montsià. També es fan festes als barris de la ciutat i cal no oblidar els actes festius que es realitzen al voltant de la Fira de Mostres, al desembre.

Entre els balls populars, encara que modernament s’ha estès la sardana, el de més tradició és la jota pròpia del país. D’influència valenciana són les albades que, amb lletra improvisada, hom sol cantar per Nadal i per Sant Josep.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

ajuntament

enciclopèdia catalana

Arbeca

 

Arbeca es un Municipi de la Comarca Les Garrigues

Aquí hi anem el 24 de març de 2013

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Ponent
Comarca Garrigues
Capital Arbeca
Entitats de població 1
Població
Total 2.231 (2017)
• Densitat 38,27 hab/km²
Gentilici arbequí, arbequina

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Arbeca, de 58,29 km2, es troba a l’extrem nord-oriental de la comarca, en contacte amb el Pla d’Urgell i l’Urgell, al sector regat pel canal d’Urgell. Limita amb els termes urgellesos de Maldà (E) i Belianes (NE), amb els del Pla d’Urgell de Vilanova de Bellpuig (NE) i Miralcamp (N) i amb els garriguencs de Puiggròs (W), les Borges Blanques (W), la Floresta (SW) i els Omellons (SE).

El canal d’Urgell travessa el territori en diagonal (N-SW) i la plana que queda al NW forma part del paisatge típicament urgellès, amb les terres de regadiu cobertes d’arbres fruiters i sembrats, mentre que tota la part sud-oriental del terme són terres relativament planeres però seques, d’una fesomia més segarrenca que no pas garriguenca, amb els conreus de secà. Aquesta part, però, entra de ple dins de la zona de regadiu del canal Segarra-Garrigues, en construcció.

Hi ha algun turó testimoni com el puig del Corb (458 m), el tossal de Roca d’en Bota (396 m) o el Tossal Gros (345 m). A més del canal drenen el terme les valls, sempre eixutes, de les Comes, del Turull i de Vinaixa.

Travessa el terme, seguint aproximadament la línia del canal, la carretera de Flix a Bellpuig d’Urgell, que comunica la vila amb les Borges Blanques i amb la N-240 i l’autopista AP-2. De la vila surt la carretera local a Belianes, i carreteres veïnals a la Floresta i Vinaixa.

El topònim sembla d’origen cèltic (Coromines), equivalent a ‘’prop de la punta del pujol”; efectivament, el castell que coronava el turó on s’assenta la vila va tenir un paper decisiu en la història d’Arbeca.

El Poble

Campanar de l’església de Sant Jaume d’Arbeca

 

© CIC-MOIÀ

 

La vila d’Arbeca (332 m d’altitud) és situada a l’extrem septentrional de la comarca de les Garrigues, al límit amb les del Pla d’Urgell i l’Urgell, i és assentada al peu i al voltant d’un tossal de 350 m d’altitud. El canal d’Urgell l’envolta per la banda del N i de l’W i li proporciona aigua abundant i bones arbredes.

Al cim del turó es poden admirar les restes del magnífic castell que fou un grandiós i sumptuós edifici bastit dins els cànons de l’arquitectura renaixentista (tenim una llarga nòmina de mestres d’obres i picapedrers que hi treballaven al primer quart del segle XVI). De planta quadrada, quatre torres cantoneres el flanquejaven (del Porgador, dels Vents, de les Dones i una altra) i era presidit per una gran torre mestra al centre (o de l’homenatge). L’accés a l’edifici, voltat d’un gran fossat o vall, es feia pel portal dels Tres Reis, a migdia. Era fama que el palau tenia tantes finestres com dies l’any, que ja al segle XVII el duc Enric d’Aragó-Folc de Cardona (1588-1640) feu enreixar amb ferro daurat (1618-20), època de màxima esplendor del castell palau. Del luxe de l’interior és un testimoni primerenc una relació del viatge que feu Felip el Bell el 1503, abans d’esdevenir rei consort de Castella, feta pel cavaller flamenc Antoine de Lalaing, senyor de Montigny. Del 1518 es conserva un interessant inventari de les armes que contenia el castell i al llarg de tot el segle hi ha notícies d’obres realitzades al castell, o d’actes i visites de tipus polític o cortesà en la poderosa cort del duc. Al principi del segle XVII, quan l’almoiner del rei de França Bartomeu Joly passà per Arbeca, qualificà el palau d’”un dels castells més forts d’Espanya”. Amb la guerra dels Segadors s’inicià l’abandonament del castell per part de la família ducal, sobretot quan el títol passà a la segona meitat del segle als ducs de Medinaceli. Però mentre durà l’esmentada guerra el castell encara fou fortificat i ben guarnit de tropa pel mariscal La Mothe, com ho reflecteixen els gravats coetanis del cavaller de Beaulieu (pla i dibuix del majestuós castell).

Hom opina que el castell va iniciar la seva irreparable decadència en època de la primera guerra Carlina, però Madoz escriu encara el 1845 “el soberbio castillo feudal propio del señor duque de Medinaceli, cuyos muros, torres y parte del palacio se hallan en buen estado; y se fortificó durante la última guerra civil”. El 1851 fou feta en subhasta la venda del castell, adjudicat al veí Antoni Gayroles per 22 700 rals de billó. El castell slanà arruïnant i a la fi del segle sein vengué la pedra per a refermar el paviment de la carretera de Belianes a les Borges.

En el lloc on hi havia el castell es va construir el col·legi públic local, i a partir del 1979 es va emprendre la tasca de recuperació de les restes del castell: una de les portes principals d’accés al recinte murat, la torre sud-occidental i un tram del mur adjacent. Aquesta zona, anomenada del Castell, fou qualificada com a verda i d’equipaments i s’enjardinà amb plantes, arbusts i espècies de la comarca, com l’olivera, el romaní, la farigola, l’argelaga, el garric, el ginebre, l’arboç, el xiprer o l’avet de secà.

El nucli antic de la població té una xarxa de carrers estrets, de traçat irregular, que s’enfilen vers el castell o bé vers les dues places porxades (la plaça Major i la de l’Església). La zona més moderna, la que s’anà poblant als afores de les antigues muralles, envolta ja tot el turó, amb carrers amples, molts dels quals orientats vers la zona poliesportiva, on s’han bastit molts xalets. A la zona moderna són remarcables els edificis de la casa de la vila, façanes d’estil modernista, i la Cooperativa del Camp L’Arbequina deguda a l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet, del mateix estil.

L’església parroquial de Sant Jaume va ser construïda al segle XVI i consagrada l’any 1686. El temple té planta de creu llatina, de belles i grans proporcions; és un dels més espaiosos de l’arxidiòcesi de Tarragona, a la qual pertany la parròquia d’Arbeca.

En l’edifici de l’ajuntament hi ha la biblioteca municipal L’Atlàntida, on hi ha guardats alguns documents de l’arxiu del castell d’Arbeca, que fou iniciat al principi del segle XVII pel duc Enric sota la direcció, com a arxiver major, del notari Joan Busquets, amb un importantíssim fons i unes rigoroses ordinacions (que detalla Serra i Vilaró). El mantingué al palau fins a la guerra dels Segadors, que fou traslladat a Lucena (formà un dels nuclis de l’actual Arxiu Medinaceli de la Casa de Pilatos de Sevilla). Altres centres de cultura i esbarjo són la coral L’Harmonia (1905), que ofereix cada any el tradicional concert de Reis, i la coral infantil L’Encís, que es fundà el 1965. També hi ha la Societat Recreativa Centre, fundada el 1913.

Festes

La festa major d’Arbeca és el 15 d’agost. És costum que per aquesta diada les famílies de la vila elaborin les típiques orelletes, unes postres de pasta molt fina elaborada a base de farina, sucre i ous, rodones, que es fregeixen amb molt d’oli i que dins la paella es giren amb dos bastons, per a la qual cosa són necessàries dues persones. L’últim dia de festa major hi ha una guatllada popular. Pel mes d’abril s’organitzen les jornades culturals, en ocasió de les quals es falla, des del 1989, l’anomenat Premi Especial Sant Jordi d’investigació sobre qualsevol tema que es relacioni amb la vila. A la darreria de gener o la primeria de febrer es fa un tradicional cros. Pel 25 de juliol se celebra l’Aplec de la Sardana.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web:

Enciclopèdia Catalana 

Bordegassos 2018

Aquí trobarem Totes les dades i fotos de les actuacions de la temporada 2018

21 de gener cercavila infantil de Sant Antoni

Fotos Maite

Crònica Marc

10 de mar  anem a Castello amb la congolla de Castelló i la Muxerangua blava  d’Algemsí

Es la primera actuació de la temporada i la més matinera, fem una actuació de set clàssica amb la torre de sis, i quatre pilars de quatre

Dades: Tres de set, quatres de set, torre de sis i quatre pilars de quatre

La congolla i la muixeranga varies figures la congolla molt contents amb les figures, una d’elles la Tomasina era la primera, i la muxeranga amb l’alba de sis també molt contents

Fotos Maite

Crònica Marc

__________________________________________________________________________

25 de març actuem al barri de  Sants (Barcelona)

Avui fem la segona actuació de la temporada, diada tranquil -la amb castells de set, primer cinc de la temporada matiner,

Els pilars de quatre de sortida son reivindicatius, per els presos polítics, ens assebentem que han detingut Puigdemont a Alemanya

Els de Sants fan el quatre de vuit,

Dades de l’actuació: 

Borinots:  dos pilars de quatre, quatre de vuit, torre de set, cinc de set i vano de cinc

Bordegasssos  dos pilars de quatre, quatre de set, cinc de set, tres de set i pilar de cinc

Fotos Maite

Crònica Marc

8 d’Abril avui actuem a El Vendrell al seu local degut a que plovia 

Tercera actuació a el vendrell normal amb alguna novetat, anem rodant.

Dades de l’actuació:

Nens. Torre de set,Cinc de set, Tres de set, Pilar de cinc i quatre pilars de quatre

Bordegassos:

Intent de cinc de set, cinc de set quatre de set amb pilar, Tres de set, Pilar de cinc i dos pilars de quatre

Jo faig els dos cincs el pilar del quatre i el pilar de cinc, bé

Fotos Maite

Crònica Marc

___________________________________________________________________

15 abril actuem a Cardedeu amb Xics de Granollers i

Aquí jo no hi soc ja que vaig a Montserrat caminant

fem castells de set clàsics Quatre, quatre amb pilar i tres

Fotos Maite

Crònica Marc

______________________________________________________________________

22 d’abril actuem a L’Hospitalet,
cobrem 1500€ però ha estat una diada per oblidar degut al temps, ja que han caigut amb un intent de tres de set els de l’hopitalet i també han repetit castells de sis els de l’Empordà

Nosaltres fem un pilar de quatre el Cinc, el quatre amb pilar i el quatre de vuit sense els segons i dos pilars de quatre

Fotos Maite

Crònica Marc

___________________________________________________________________________

28  d’abril prèvia de Sant Jordi,
aquest any canviem ubicació i anem a la Geltrú, ja que no hi fem castells des de fa temps degut a que el 15 d’agost estem de vacances, i aprofitant que hi fan una fira actuem i tors contents

Actuem amb Castellers de Castelldefels i Minyons de l’Arboç

Dades de l’actuació

Bordegassos: dos pilars de quatre, cinc de set, quatre de set, tres de set i vano de cinc

Minyons Arboç: castells de sis

Castelldefels;   castells de sis

Fotos Maite

Crònica Marc

__________________________________________________________________________

29 d’Abril 46è aniversari de la Colla tot rodó fem el primer quatre de vuit de la temporada, val a dir que perfecte, i també hi soc a sota del Cartró es el meu     126è

Avui fem una actuació esperada, tal com aviem preparat, anavem per el quatre i el fem amb solvència desprès cinc i quatre amb agulla, acabem amb el vano de cinc,

Dades de l’actuació:

Barcelona: torre de set, quatre de vuit, cinc de set i pilar de cinc

Joves de Valls: Tres de vuit, quatre de vuit, torre de set i pilar de cinc

Bordegassos: quatre de vuit,cinc de set, quatre de set amb pilar i vano de cinc

També fem pilars de quatre reivindicatius i un per el Bernat Coromines que esta malat de càncer

Fotos Maite Matinades

Fotos Maite Actuació

Crònica Marc

___________________________________________________________________________

13 de maig actuació a Sant Cugat

Aquí fem  el quatre de vuit, a fora de Vilanova, juntament amb el cinc i el quatre amb pilar de set

Es el meu  127é  primer amb 70anys

dades de l’actuació

Bordegassos: Quatre de vuit, Cinc de set, Quatre amb agulla, Pilar de cinc i tres pilars de quatre

Castellers de Gràcia: Clàsica de vuit, , per tant amb torre de vuit amb folre

Sabadell: Tripleta de vuit

Sant Cugat: Clàsica de vuit,  per tant amb torre de vuit amb folre

Fotos Maite

Crònica Marc

________________________________________________________________________

20 de Maig actuem a Barcelona (Nou Barris)

Actuem amb Castellers de Barcelona, aquí fem una actuació de set, amb algunes estrenes, Toni a l’agulla del quatre amb pilar, la Ainoa a quarts i una aixecadora

Dades de l’actuaciò

Barcelona: Tres de vuit,Torre de set, quatre de vuit i vano de cinc

Bordegassos:

Quatre de set, Quatre de set amb agulla, Tres de set i Pilar e cinc

Fotos Maite

Crònica Marc

___________________________________________________________

3 de juny actuem a Sanpedor

Aquí actuem per 1500€ i intercanvi, nomes hi haviem actuat el 1985, avui actuem en el 4art aniversari de la seva colla

Actuem amb a Vailets de Gelida, Castellers de Vallespir i Castellers de Santpedor

Aquí hi fem la primera torre de set de la temporada,

Dades de l’actuació:

Bordegassos Pilar de quatre caminant, torre de set  intent, Torre de set, tres de set, cinc de set, Pilar de cinc i tres pilars de quatre

les altres tres colles fan castells de sis

Aquí faig tots els castells menys la torre, el pilar també

Fotos Maite

Crònica Marc

_________________________________________________________________

9 de juny actuem a L’Arboç 

Aquí actuem amb la Vella.Siges i L’Arboç, la millor actuació de la temporada, tot hi no fer el tes de vuit, faig el meu 128è quatre, amb la Nuri que no es trobava bé de crossa, i el Cartró va bellugar peus amb quarts a sobre,vaja tot una epopeia, he,he

El Pilar de dol el fem en acabar ja que hi havia bordegassos que eren en  un acte que li feien a la Laia als escolapis, va ser un cop molt dur per la colla el assassinat de la nea

Dades de la actuació

Bordegassos Torre de set,Quatre de vuit, Cinc de set, Pilar de dol per la Laia i Pilar de cinc

Minyons; Quatre set, Tres de sis, Tres de sis amb pilar i Pilar de cinc

Sitges: Cinc de set. dos intents de  Quatre de set,  Quatre de set i vano de cinc

Vella: Cinc de vuit, Tres de nou, Quatre de vuit amb Pilar, Pilar de set, amb nou terç i pilars de cinc

Fotos Maite

Crònica Marc

 

Pinyes

 

___________________________________________________________________________

16 de Juny actuem a Baix a Mar amb els casteller de Esparreguera

els de les Roquetes havien de venir, però a ultima hora s’han adonat que era la seva F.M.

actuació plàcida de set tes quatre i cinc amb pilar de cinc

Dades de l’Actuació

Esparreguera:

Bordegassos: Tres de set, Quatre de set, Cinc de set, Pilar de cinc i dos pilars de quatre reivindicatius

Fotos Maite 

Crònica Marc

______________________________________________________________________

17 de juny actuem a la plaça de les cols amb motiu de la Grallada, ens acompanyen, la Jove de Tarragona, els de Sant Cugat i castellers de Igualada

Fem el Quatre amb la Gina d’aixecadora ja que la Claudia no i era i el Magi no vol pujar, el meu 129è potser degut a la caiguda del divendres al assaig, malauradament el cinc nomès el carreguem

Dades de l’actuació

Tarragona: Cinc de vuit, Tres de nou, Quaqtre de vuit i quatre pilars de cinc vuit,

Igualada: Torre de vuit, Tres de vuit, Quatre de vuit i Pilar de cinc

Sant Cugat: Tres de vuit,Quatre de vuit, Torre de set i Pilar de cinc

Bordegassos: Quatre de vuit intent, Quatre de vuit,Torre de set, Cinc de set carregat i Pilar de cinc

Pinyes

Fotos Maite

Crònica Marc

 

Gallifa

 

Gallifa es un municipi del Vallès Occidental

A Gallifa i anem el 13 de gener de 2013

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Pel que fa a la població (gallifans), Gallifa és el segon municipi demogràficament més petit del Vallès. En el fogatjament del 1553 es s’assignaren 21 focs i en el cens de 1787 es registraren 121 h. A partir del 1860, punt màxim del seu poblament, amb 342 h, Gallifa patí un ritme continuat de despoblament, alterat només per petites etapes de recuperació que no han representat mai augments notables; aleshores el terme tenia 68 famílies, de les quals 15 habitaven al nucli de la Ferreria, 30 al poble o cases situades entre l’església i la rectoria, 4 al lloc dit Salve Regina i 4 a Can Bosc Vell. La resta habitava en masos com Can Brossa, el Castell (casa de l’ermità), el Ginestós, el Ginestós de la Vila, els Plans, el Puig, les Pujadetes, la Roca, la Rovira, a la casa de l’ermità de Sant Sadurní, a Sobregrau o a la Vila. Eren deshabitats la bauma dels Lladres i la cova Monedera, antics habitatges o balmes habitades segles enrere, i el molí d’en Carner. El 1900 la població ja havia davallat fins els 223 h, el 1920 enregistrava 209 h, el 1936, 200 h. Entre les dècades de 1950 i 1970 es produí un notable descens, es passà dels 168 h als 55 el 1970, el valor més baix assolit en tot el segle XX. A partir del decenni del 1980 la tendència de la població canvià i es produí un creixement continuat que es consolidà durant la dècada del 1990, i els primers anys del segle XXI. El cens de 2001 comptabilitzà 162 h i l’any 2005 es sumaven 210 h.

L’economia del municipi és bàsicament agrària. Al llarg dels darrers anys del segle XX es produí un augment de la superfície de terres llaurades, de les pastures i del terreny forestal. Els principals conreus del terme són el farratge i l’ordi. Pel que fa a la superfície forestal, que ocupa més de tres quartes parts del terme, predominen el pi blanc i l’alzina. El terme compta amb abundants fonts com la de les Malloles o la de Sant Sebastià.

Quant a la ramaderia, aquesta complementa a l’agricultura i també sofrí un augment durant els últims anys del segle XX, sobretot els sectors porcí i boví. Malgrat ésser un municipi agrari, la majoria de la població ocupada treballa en el sector dels serveis, en expansió gràcies a l’auge dels fenòmens turístic i residencial.

Pel que fa als serveis sanitaris, Gallifa compta amb un centre hospitalari per a drogodependents.

El Poble

La població o conjunt més o menys agrupat de cases que forma el poble de Gallifa, centre del municipi, es troba a l’indret més resguardat de la vall, a 502 m d’altitud, que contrasta fortament amb les alçades immediates del Castell (642 m) o de Sobregrau (702 m). Modernament, la majoria de les antigues masies i cases del poble que havien estat abandonades s’han habilitat com a segones residències. En la casa dita Can Racó, la més propera a l’església parroquial, va instal·lar la seva residència i obrador el gran ceramista Josep Llorens i Artigas (Barcelona 1892-1980); en el seu forn i taller de Gallifa es feren moltes de les seves obres i murals, com el que ara orna la seu de la UNESCO a París o altres escampats arreu del món. El seu fill, l’escultor i ceramista Joan Gardy, hi va realitzar les peces de ceràmica que recobreixen la monumental escultura de Joan Miró instal·lada en el Parc de l’Escorxador de Barcelona.

L’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa es va refer avançat el segle XII i es va consagrar en una data desconeguda entre el 1140 i el 1180, en temps que era senyor de Gallifa Bernat de Rocafort, ja que en el testament sacramental del dit noble, jurat el 12 de juliol de 1184, diu que va deixar a l’església de Sant Feliu de Gallifa el dia de la seva consagració dos masos i una illa de terra i també el delme de dos molins per fer cremar cada any una llàntia en la dita església durant la quaresma. Aquesta església fou restaurada fa uns quants anys. L’absis central mostra en el seu interior tres arcs que el divideixen en tres trams, amb una finestra de doble esqueixada en el centre de cada un d’ells, que exteriorment es corresponen amb tres trams de sis arcuacions cegues dividits per lesenes que reposen sobre un petit bancal que recorre totalment l’absis. Les absidioles són llises exteriorment i molt baixes, i tenen sobre seu un fris de sis arcuacions cegues, continuació de les de l’absis, que s’acaben sobtadament, sense lesenes ni separació especial, per continuar llis el mur de la nau. El portal de l’església, de mig punt, és al centre de la cara de migdia de la nau i té una finestra entre la porta i l’absidiola de la mateixa part de migdia. Una finestra semblant es troba al mur de ponent.

Tota l’edificació és feta amb carreus treballats de tipus mitjà i té la volta coberta en forma de reble. Aquesta volta és de canó o de mig punt, però es mostra un xic apuntada a la banda de ponent, la qual cosa confirma la datació que la documentació situa entorn del 1150.

Festes

La festa més important de Gallifa és la festa major, que se celebra el 25 de juliol, per Sant Jaume.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Bràfim

 

Bràfim és un Municipi de L’Alt Camp Província de Tarragona

A Bràfim hi anem el 26 de gener de 2013 per Sant Esteve

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Alt Camp

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis de Montferri (E), Vila-rodona i Alió (N), Puigpelat (W) i Vilabella (S). S’estén a la plana de la dreta del Gaià, vers el qual s’escolen les aigües del territori, suaument ondulat. La vila de Bràfim és l’únic nucli de població. El nom és d’origen aràbic (Balari i Jovany, i Coromines); el primer fa constar un document del 959, on s’esmenta villa qui vocant ortum Abrahim (fins el 1570 és conegut com Abràfim; el nom de Bràfim apareix el 1578). La carretera local de Tarragona al Pont d’Armentera, que enllaça al N del terme amb la C-51 de Valls al Vendrell, és la principal via de comunicació.

El Poble

La vila de Bràfim és situada a 236 m d’altitud, al sector meridional del terme, a ponent del turó on s’aixeca l’ermita de la Mare de Déu del Lloret. Els carrers són estrets i desiguals i centra la població l’església parroquial de Sant Jaume de Bràfim, edifici de transició del gòtic tardà al barroc, cobert amb volta de llunetes i nervadures simulades a l’absis; fou bastida a la fi del segle XVII (s’hi treballava ja el 1698) sobre una d’anterior (de la qual s’aprofità només alguna paret) sota la direcció del mestre de cases Ramon Sanabra; fou pagada en una bona part per Joan Busquets, governador del comtat de Savallà i de la baronia de Vallmoll; el 1715 hi construí el llit de la Mare de Déu d’Agost Isidre Espinal de Sarral, el 1730 s’instal·là l’orgue i en 1794-97 Joan Guasc de Valls daurà el retaule barroc, que encara es conserva; s’amplià encara el 1881 amb la capella del Santíssim damunt l’antic cementiri. L’any 1923 Cèsar Martinell hi construí la casa consistorial. El 1930 es fundà el Sindicat Agrícola, que té un edifici de la seva propietat.

Entre les diverses entitats culturals que hi ha al municipi destaca la Societat Centre Recreatiu. Disposa, també d’una biblioteca i un teatre.

Festes

La vila celebra la seva festa major d’hivern pel 10 de desembre, de gran antiguitat (és documentada el 1748). La festa major d’estiu s’escau per sant Jaume , el 25 de juliol.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana