Mostra totes les entrades de Pere Gasso

Vacances 2012 Creuer al Mediterràni

 

Vacances 2012   Creuer al Mediterràni

Sortim de Barcelona el 8 de Juliol A la 1 estem a punt d’embarcar.

esmorzar 6€ talladet.  4,5€ A les 1,45h. estem al camarot, a les 3 dinem i a les 18 informació de les excursions.

a les 20h. sopar amb dues parelles una Argentina l’altre Aragonesa desprès espectacle i festa tropical. Dormirem?

Clica  la foto i veus totes les de la Maite

Dilluns 9 naveguem  direcció Marsella

Naveguem Cap a Marsella pero no hi parem. Hora de llevar-nos les 8h. esmorzar i sol piscina lectura, dinem a les 14 desprès becaina fins les 17 h.

Tornem a la coberta 10 piscina fins les 19’30 i avui no anem a sopar perquè volem veure la posta que avui es veurà tota al mar,  ha valgut la pena desprès ens mengem una pizza i en acabar la festa del teatre Bazan que va de Màgia i Humor ens ho passem be.

Wikipèdia

Marsella (Marselha [maʀˈsejɔ, maʀˈsijɔ] en occità, Marseille en francès) és una ciutat francesa i occitana que es troba al departament de les Boques del Roine i a la regió Provença-Alps-Costa Blava. Els habitants de Marsella s’anomenen marsellesos.

Marsella és la segona comuna més habitada de França amb una població de més de 820.900 habitants, principal centre econòmic i major metròpoli del Migdia francès, agrupant prop d’1.605.000 persones en l’àrea urbana de Marseille-Aix-en-Provence. És el port comercial més important de França i del Mediterrani, tercer en importància d’Europa després de Rotterdam i Anvers, centre d’important activitat industrial especialitzat en la petroquímica i el refinament de petroli, construcció naval i indústries diverses; també és un nus de comunicacions de les rutes d’enllaç entre París, Itàlia, Suïssa i Espanya. Marsella és seu d’un arquebisbat i centre universitari de primer ordre fundat el 1409.

El mot Marsella ve de Massalia, nom de la colònia comercial fundada per mariners foceuscap al 600 aC, de la qual es conserven les restes més antigues de la viticultura a França introduïda en el segle iv aC. Seu d’un vescomtat en el segle ix dependent després del comtat de Provença, va ser incorporada a la corona de França el 1481 i va aprofitar per al seu creixement l’aliança estratègica d’aquesta amb l’Imperi Otomà durant el Renaixement i l’Antic Règim. Amb la Revolució, que va batejar amb el nom de Marsellesa la marxa militar que més tard es va convertir un dels símbols nacionals de França, la ciutat va ser escenari de l’anomenat Terror Blanc i durant el segle xix, escenari d’un ràpid progrés amb l’expansió colonial francesa cap a Algèria i l’obertura del Canal de Suez. Va ser parcialment destruïda durant la Segona Guerra Mundial i un dels objectius de l’Operació Dragoon. Lloc de passada tradicional dels fluxos migratoris que van anar incrementant el caràcter multicultural de la ciutat, la crisi econòmica dels anys 1970 va provocar, no obstant això, un descens notable de la població, la pèrdua de poder adquisitiu i l’accentuació dels conflictes socials en l’últim quart del segle xx per a anar recuperant-se gradualment i esdevenir una de les urbs més importants de la regió Euromediterrània. El 1978 va esdevenir els quartels generals de la tercera naviera mes gran del mon, la CMA-C

Clica  la foto i veus totes les de la Maite


Dimarts dia 10 Serdegna, Porto Torres i Alguero 

Diana a les 6’45h. Esmorzar i Sortida cap a Alghero.

visitem el poble “maquiato” tallat tems lliure comprem tassa i barret. Tot 20€ , A les 13h. arribem al Vaixell i anirem a dinar, la visita ha estat molt ràpida massa.

En tornar dinem avui al restaurant que hi sopem becaina piscina sol i a les 18,30 dutxa i a la recepció del Capità vestits arreglats no de gala en acabar sopar i festa espectacle avui Cabaret molt bo en acabar anem a la festa de miss Holiday molt bo amb una dona de Navarra que es va quedar amb Tot el personal. Una pasada.

Wikipèdia

L’Alguer (italià: Alghero, cooficialment;[1] sard: S’Alighèra; sasserès: L’Aliera) és una ciutat tradicionalment de llengua catalana situada a Sardenya (Itàlia), al nord-oest de l’illa, a la província de Sàsser a la regió de Nurra. També és coneguda pels seus habitants com «la Barceloneta» (pronunciat /baɫsaɾuˈneta/), o pels altres catalans com a «la Barceloneta de Sardenya». Amb 43.831 habitants, representa un 0,3% dels habitants dels Països Catalans. Limita amb els municipis d’Olmedo, Putifigari, Sàsser, Uri i Vilanova de Montlleó.[2]

La ciutat, una de les principals de Sardenya i la cinquena en població, és una de les portes d’accés a l’illa gràcies a l’aeroport de Fertilia. La sua costa és coneixuda com a la Costera del Corall (Riviera del Corallo en italià), pel corall vermell que es troba en les sues aigües en abundància. L’artesanat i la venda de corall fan part de la vida cultural i econòmica de la ciutat. L’escut de l’Alguer té fins i tot un petit corall sota la senyera reial.

L’Alguer també és la tercera ciutat universitària de l’illa, superada només per Càller i Sàsser. Té la seu del departament d’arquitectura de la Universitat de Sàsser.

Lo síndic és lo cap de l’administració municipal, denominació comuna a l’Estat italià[3] on lo síndic (en sard sìndigu) és lo batle, l’únic òrgan de govern situat a la part superior de l’ens local

Clica  la foto i veus totes les de la Maite

Dema arribem a les 12 a Nàpols

—————————————————————————————————-

Dimecres 11 Nàpols


Avui arribem a port a les 11

Al mati ens llevem tard les 10 Esmorzar lleuger i dinar a les 11’15 ja que a les 12 sortim cap a Nàpols  Visitem el casc antic i les restes d’un Aqüeducte i un Teatre Comprem una ampolla de Limonxello per el Josep i la Agi. Val a dir que no ens ha agradat Nàpols brut i deixat hi ha molta tradició amb pessebres i el que val mes la pena es l’església de Sant Severo En tornar anem a prendre el sol i a sopar pizza ja que hem volgut veure com marxava el Vaixell. Desprès al teatre el club de la comèdia i en acabar festa dels Pirates fins la 1 de la matinada.

A Nàpols agafem diners d’un caixer per pagar al Vaixell, al entrar al vaixell la Maite cau per la passarel·la d’entrada i es pela un genoll

Wikipèdia

Nàpols (en italià Napoli, en napolità Napule) és la ciutat més poblada del  d’Itàlia i la ciutat amb més densitat de població del país. Nàpols és la capital de la ciutat metropolitana de Nàpols i de la regió de la Campània. La ciutat supera el milió d’habitants (anomenats napolitans, -nes), i els quatre milions si considerem la seva àrea metropolitana. Està situada a mitjan camí entre el Vesuvi i una altra àrea volcànica, els Campi Flegrei.

Nàpols té una gran riquesa històrica, artística, cultural i gastronòmica. El napolità és una llengua romànica ben diferenciada de l’itali

El nom actual de Nàpols prové del grec neapolis, ‘ciutat no

Tots els escriptors antics la presenten com a ciutat grega i colòniade Cumes (Cumae). Seymnus Chius diu que fou fundada per la predicció d’un oracle; Estrabó diu que fou colònia de Cumes, però que també rebé un grup de colons de Calcis i Atenes i algunes de les illes properes i que per això es deia «Nova ciutat» (Neàpolis). Eustatius, nadiu de la ciutat, també parla del seu origen calcídid, però probablement es refereix al fet que Cumes era colònia calcídica. A la rodalia hi havia una ciutat dita Palaepolis (Vella ciutat) i abans Partènope (Parthenope), cosa que indicaria que era un establiment anterior, però en tot cas les relacions entre ciutats no són clares i Palaepolis no és esmentada per cap autor grec.

Philargyrius esmenta l’historiador Lutaci com a font d’una història segons la qual Cumes hauria fundat una colònia que després s’abandonà per la circumstància d’un eclipsi vist com a mal auguri, i que un oracle ordenà de reconstruir la ciutat i donar-li el nom de nova ciutat (i per tant la vella ciutat n’hauria agafat el nom en relació a la nova, i no al revés). Palaepolis és esmentada per Esteve de Bizanci amb el nom de Parthenope, com a ciutat d’Opícia (Campània) i per Estrabó com a colònia ròdia. La situació de Palaepolis no és indicada, però no era lluny de Neàpolis.

Livi diu que la ciutat vella va subsistir, fou sobrepassada per la riquesa de la nova, però no va desaparèixer.

Les dues ciutats van caure sota domini dels samnites, com tota la Campània. Palaepolis atacà algun cop els campanis, aliats de Roma, i Roma li declarà la guerra. La ciutat admeté 2.000 soldats de Nola i 4.000 samnites. El cònsol Publilius Philo ocupà una posició entre Palaepolis i Neapolis i tallà les comunicacions entre ambdues i amb els samnites. Palaepolis se sotmeté a Roma al cap d’un any per decisió dels caps locals Charilaus i Nymphius, i Neàpolis fou capturada més tard[1] i foren admeses en la pau en termes favorables i les seves llibertats garantides per tractat.

Després d’això Palaepolis desaparegué de la història i Neàpolis no parà de créixer. Nominalment Neàpolis fou una foederata civitas, però en la pràctica estava sota domini romà. El tracte que rebia la ciutat era tan bo que quan totes les ciutats d’Itàlia obtingueren la ciutadania romana, després de molta lluita, Neàpolis no la volia acceptar.

El 280 aC quan Pirros s’acostà a Neàpolis, la ciutat no trencà la seva lleialtat i Pirros s’hagué de retirar; i en la Segona Guerra Púnica, tot i que el seu territori fou assolat, la ciutat romangué en mans dels romans i continuà sent-los una fidel aliada. A partir de l’obtenció de la ciutadania, amb la llei Júlia, esdevingué una ciutat municipal ordinària, però no per això va perdre importància ni prosperitat.

La seva població continuava sent totalment grega. Això afavorí que els romans rics la triessin com a residència secundària o per fer-hi estudiar els fills. El 82 aC la guerra civil entre Gai Mari i Sul·la comportà una matança a la ciutat per un exèrcit de Sul·la, que hi havia entrat a traïció; però se’n recuperà aviat. Sota l’imperi mantingué un bon nivell de prosperitat i hi apareixen inscripcions amb el títol de colònia, que no se sap de segur quan obtingué, si bé segons Petroni fou en temps de Claudi o de Titus, o dels Antonins.[2]

Eren possessió de Neàpolis les illes Capreae (Capri) i Aenaria(Ischia), però la segona li fou arrabassada no se sap ben bé quan, probablement en el moment de la submissió, i Capri se l’annexionà l’imperi en temps d’August a canvi del retorn d’Aenaria.

Fou a Nàpols, al Castel dell’Ovo (o castell de l’Ou), on Ròmul Augústul, l’últim emperador de l’Imperi romà d’Occident, fou empresonat després de ser-ne destituït l’any 476.

Va passar als ostrogots sense lluita i fou conquerida per Belisari, el 536, després d’un llarg setge, i part dels habitants foren executats; Tòtila la reconquerí el 542, però Narsès no tardà a recuperar-la, i des de llavors fou seu d’un dux romà d’Orient depenent de l’exarca de Ravenna. Encara era una ciutat important al segle viii, quan esdevingué de fet ducat independent, posició que conservà fins a la conquesta normanda el 1140.

Els seus edificis, museus i, fins i tot, el seu idioma estan marcats per tots els períodes de la història, des de la fundació grega fins a l’actualita

Clica  la foto i veus totes les de la Maite

Dema a Civitavecchia

—————————————————————————————————–Dijous dia 12 Civitavecchia

 

 Aquí el barco no por arribar al port, ho fem amb barques, Anem a veure el Poble que per cert ens va agradar molt,  net Platja hi fem un gelat i a les 14.15 cap el Vaixell i Arribem just per dinar per la tarda solet lectura i descans  fem un reportatge al Vaixell i en acabar van fer exhibició de figures de fruites  sopem amb els maños desprès ball de disfresses comprem les fotos de gala i a dormir que dema toca matinar.

Wikipèdia

La ciudad moderna se erigió sobre un asentamiento previo etrusco. El puerto fue construido por el emperador Trajano a comienzos del siglo ii. La primera mención del nombre Centum Cellae aparece en una carta de Plinio el Joven (año 107). El origen del nombre es discutido: se ha sugerido que pudo referirse a las centum (“cien”) salas de la villa del emperador.

En la ciudad murió el vigésimo primer papa, Santo Cornelio. Por haber sido expulsado de Roma, lo encerraron en Civitavecchia. Durante la Alta Edad Media, Centumcellae fue un baluarte bizantino. Capturada por los sarracenos en 828, fue más tarde adquirida por los Estados Pontificios.[cita requerida]

Urbano VIII destinó importantes sumas de dinero para mejorar y construir baluartes defensivos.

El lugar se convirtió en puerto franco bajo el papa Inocencio XII en 1696 y para la Edad Moderna era el principal puerto de Roma. Fue ocupado por los franceses en 1806. La línea de ferrocarril entre Roma y Civitavecchia se inauguró el 16 de abril de 1859. Las tropas papales abrieron las puertas de la fortaleza al general italiano Nino Bixio en 1870.

Durante la Segunda Guerra Mundial, Civitavecchia resultó muy dañada por los bombardeos aliados.

El 13 de enero de 2012, el crucero Costa Concordia partió de este puerto. En menos de tres horas, impactó contra una roca y quedó semihundido frente a la isla de Giglio, con un balance de 32 muertos.

Clica  la foto i veus totes les de la Maite

Demà anirem a Florència i Pisa

—————————————————————————————————-

Divendres dia 13 Florència i Pisa

Avui matines a les 7’45 sortim cap a Pisa allà ens donen temps per fer fotos, comprem una mascara i un Pinotxo per 10€en acabar cap a Florència. a Florencia visita cultural moltes fotos i dues hores de temps lliure dinem un panini a prop de la plaça la Creu  en deixa la guia en acabar a les 16.15 anem al bus i 80 minuts arribem al Vaixell i festa blanca sopar amb els maños ens fem fotos ell porta maquina i s’ensenyen coses amb la Maite pugem a la coberta de la piscina a ballar.

A la coberta mes alta hi arribaven els esquitxos de les onades. Continua bailando el barquito. Dema a Villafranch  últim dia.

Wikipèdia

Florència, tradicionalment Florença (en italià modern Firenze [AFI: /fiˈrεnʦe/];[1] antigament i poèticament també Fiorenza, [AFI: /fjoˈrɛnʦa/][2]), és una ciutat d’Itàlia, capital de la ciutat metropolitana homònima i de la regió de la Toscana, al centre de la península Itàlica. La població de la ciutat és de 378.236 habitants,[3] tot i que considerant-la juntament amb la de les localitats que l’envolten, arriba a fer una aglomeració urbana d’aproximadament milió i mig d’habitants.

En l’edat mitjana fou un important centre cultural, econòmic i financer. Conegué la seua època de major esplendor després de la instauració del Gran Ducat de Toscana sota el domini de la dinastia Mèdici, fonamental per entendre la importància d’aquesta ciutat de la UNESCO. El domini de la ciutat per part de la família dels Mèdici, gran mecenes, és fonamental per entendre el paper d’aquesta ciutat en la història de l’art. Posteriorment, fou capital d’Itàlia entre el 1865 i l 1871 durant la unificació italiana.

Florència és el nucli urbà en el qual es va originar, durant la segona meitat del segle xiv, el moviment artístic i cultural anomenat renaixement, i és considerada un dels bressols mundials de l’art i de l’arquitectura. Destaca per la seva riquesa arquitectònica i els seus museus. El seu centre històric fou declarat patrimoni de la humanitat el 1982, i en ell destaquen obres medievals i renaixentistes com la cúpula de Santa Maria del Fiore, el Ponte Vecchio, la Basílica de la Santa Creu, el Palazzo Vecchio i museus com els Uffizi, el Bargello o la Galeria de l’Acadèmia, que acull l’estàtua del David de Michelangelo Buonarroti.

Pisa és una ciutat italiana situada prop de la desembocadura del riu Arno, a la Toscana. Té uns 86.000 habitants.[1] És capital de la província homònima i cap de l’Arquebisbat de Pisa.

La ciutat és coneguda sobretot per la seva torre inclinada, en realitat el campanar exempt de la catedral. Acull la Universitat de Pisa des del segle xiv, que actualment té uns 50.000 estudiants.[2] Galileo Galilei, ciutadà de Pisa, ha donat nom a l’aeroport de Pisa, aeroport internacional de la ciutat, el més important de la Toscana. Pisa és, a més, un nus ferroviari per als trens provinents de Roma i que es dirigeixen cap al nord (Gènova, França, plana del Po) o cap a Florència.

Època romana

Pisae (transcrit Pises, però coneguda com a Pisa) és el nom clàssic de la ciutat actual de Pisa. Fou una ciutat d’Etrúria a la riba nord del riu Arnus (Arno). Com a ciutat etrusca, res no es coneix de Pisae i les restes trobades són minses. Els pisans van lluitar sovint contra els lígurs i, dins la confederació etrusca, eren un poder marítim important i probablement practicaven la pirateria.

La primera vegada que apareix a la història és el 225 aC, quan el cònsol Gai Atili Règul va desembarcar al seu port amb dues legions, procedent de Sardenya, i amb aquest exèrcit va atacar i derrotar els gals en la Batalla de Telamó. Així, en aquell any, Pisae ja era aliada de Roma. El seu port fou molt utilitzat pels romans. D’aquí va sortir Publi Corneli Escipió Africà cap a Massàlia al començament de la Segona Guerra Púnica el 218 aC, i aquí va tornar en saber que Anníbal Barca ja havia creuat els Alps.

Més tard, la guerra amb els lígurs la va convertir en la plaça forta romana a la zona fronterera amb Ligúria. El 193 aC, fou inesperadament atacada per un exèrcit de quaranta mil lígurs i va quedar assetjada, i fou rescatada pel cònsol Minucius; el territori fou assolat pels lígurs diverses vegades.

El 180 aC, els pisans van convidar Roma a establir una colònia al seu territori, cosa que es va portar a efecte gaudint la colònia del dret llatí.

Al segle següent, i com totes les colònies de dret llatí, la Lex Julia la va convertir en municipi romà. August hi va enviar un nou cos de colons. En aquest temps, portava el nom de Colonia Obsequens Julia Pisana. Va conservar la seva importància durant tot l’imperi.

El seu port era Portus Pisanus, del qual estava a uns 15 km, probablement Livorno o un establiment desaparegut a la desembocadura del riu Arno. Tenia unes aigües minerals que són els moderns Bagni di San Giuliano, a uns 6 km al sud.

Clica  la foto i veus totes les de la Maite

—————————————————————————————————-

Dissabte dia 14 Villafranh

Avui havíem de veure el Poble de Villafranch però tota la nit i el dia abans havia fet molt de vent i al matí a la hora de desembarca per la gent de les excursions el Capità ens va informà que degut a l’alçada de les onades i sobretot a la hora de tornada que calculaven que serien de 3 metres van cancel·là el desembarcà per seguretat

Així que tot el dia al Vaixell la Maite fa el reportatge del Vaixell prenem el sol però no massa per que fa molt de vent i es fresc no hi ha ningú a les piscines.

Per la tarda a les 17h anem a veure el Mag que fa un espectacle per la canella, a les 19h. fan una xerrada informativa per el desembarcament de demà avui hem de deixar les maletes fetes al passadís. Al anar a dormir ja que demà les traslladaran per baixar-les.

Al teatre fan espectacle de tango desprès ens trobem al bar Magallanes amb  el Lluís i la Mª Jesús els Maños  i ens acomiadem ja que anem a coberta diferents i segurament ja no ens veurem.

Clica  la foto i veus totes les de la Maite

Costos de les Vacances

Creuer que ens paguen el Josep i la Agi………………………….1400€

Pack de begudes del creuer tota la beguda………………………..266€

Excursions

Porto Torres Nàpols i Florència……………………………………….354€

Serveis habitació……………………………………………………………140€

Fotos ……………………………………………………………………………..26€

Tot el Creuer……………………………………………………………….2.186€

Regals i Varis ……………………………………………………………..  264€

Tot Plegat Vacances…………………………………………………………………..2.450€

2450 -1400 regal=    1050€ cost de Vacances nostre

Vacances 2024 Cabo Sud

Sortim el divendres 16 de febrer de 2024

A les  6’45h Ens recullen amb taxi a casa paguem 12€ mes cada u per recollir-nos a casa de Vilanova cap al aeroport, agafem l’avió a les 10’45h  hem dinat i sopat a l’avió, A les 10’45 sortim cap a Santiago de Xile, seiem al mig del avió comprem auriculars i cervesa 

Arribem a les 21h a Santiago de Chile la una hora española, el trajecte prou bé 14 hores, ara anirem al hotel i demà més.

—————————————————————————————————-


Dissabte 17 febrer Santiago de Chile

Santiago a les 9 després d’esmorzar ens ve a buscar el bus

Visitem el centre catedral el mercat central, el guia ens recomana no portar res de valor a sobre, tot i així al Toni li estiren la cadena, dinem al restaurant Galindo al barri de Bellavista

Tarda anem en funicular i aeri al monte.. que es veu tot sanntiago en acabar anem amb metro fins l’hotel mengem sortit de fruita i a dormir. Anècdota el metro no cobren amb Tarja i a les màquines no donen diners total el guàrdia ens deixa passar.

La ciutat de Santiago de Xile (en espanyol i oficialment Santiago de Chile) és la ciutat més gran,[1] i la capital de la República de Xile. Està localitzada en la vall central del país, i té una àrea metropolitana, anomenada també Gran Santiago, de més de 7 milions d’habitants, més d’un terç de la població total del país. Encara que és possible concebre-la com una única gran ciutat, Santiago no constitueix una sola unitat administrativa sinó, per contra, inclou el territori de 36 municipis, dels quals 26 d’aquests es troben completament dins del radi urbà i 10 amb alguna part fora d’ell. La major part de la metròpoli es troba dins de la Província de Santiago, amb algunes comunes dins de les províncies de Cordillera, Maipo, Melipilla i Talagante.

La ciutat alberga els principals organismes administratius, comercials, culturals, financers i governamentals del país —a excepció del Congrés Nacional, de l’Armada de Xile, del Servei Nacional de Duanes, del Servei Nacional de Pesca i del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, situats tots a Valparaíso— i, a més, és seu de la CEPAL.

Santiago es troba aproximadament a les coordenades 33° 26′ 16″ S 70° 39′ 01″ O, a una altitud mitjana de 567 msnm. El 2002 la conurbació s’estenia sobre 867,75 km² i tenia una població de 5.428.590 habitants, el que equivalia a prop del 35,9% de la població total del país. D’acord amb aquestes xifres, Santiago és la cinquena àrea metropolitana més poblada d’Hispanoamèrica, també la setena ciutat més habitada d’Amèrica Llatina i segons algunes estimacions, una de les 50 aglomeracions urbanes més poblades del món.

Santiago es posiciona habitualment com una ciutat capdavantera a l’Amèrica Llatina en una sèrie de factors socials, econòmics i ambientals. La capital xilena és àmpliament considerada la millor ciutat per fer negocis d’Amèrica Llatina, així com la cinquena amb millor qualitat de vida —la tercera sud-americana i la 90a del món— i la cinquena més segura —la tercera sud-americana i la 107a mundial—. A més, és considerada com una ciutat global de «classe alfa -», i la 53a ciutat amb majors ingressos del món, amb un PIB (PPA) de 91.000 milions de dòlars el 2005 i un estimat de 160.000 milions de dòlars cap al 2020.

Així mateix, el 2012 va ser qualificada com la tercera ciutat llatinoamericana més competitiva —també la tercera sud-americana i la 68a mundial— i el 2013 va ser classificada com la ciutat més intel·ligent de la regió. Finalment, segons un estudi global divulgat per la multinacional del sector tecnològic Indra, Santiago i la ciutat colombiana de Medellín serien, amb diferència, les millors ciutats llatinoamericanes per viure.

Santiago va ser fundada amb el nom de Santiago de la Nueva Extremadura (Santiago de la Nova Extremadura) pel conqueridor extremeny Pedro de Valdivia, el 12 de febrer de 1541 en la vall de Mapocho, una zona de clima temperat i de fàcil protecció, ja que el riu Mapocho hi origina una illa fluvial. Els primers edificis hi van ser construïts amb el suport dels indígenes nadius picunches. Va ser designada com a capital de Xile el 1818.

Durant el segle xix, Santiago va ser una ciutat petita amb pocs edificis importants, excepte el Palau de la Moneda, i altres construccions cíviques i religioses. De 1880 a 1890 l’extracció de guano a la regió nord de Xile va permetre el desenvolupament i la prosperitat de la ciutat. Santiago va començar un procés de modernització durant els anys trenta, amb la construcció del “Barrio Cívico”, envoltant el Palau de la Moneda. La ciutat va créixer en població, amb la immigració del nord i sud del país.

Després de la transició a la democràcia i del desenvolupament subsegüent del país, Santiago s’ha convertit en un centre financer molt important de Llatinoamèrica, i ha rebut en diverses ocasions la distinció de Millor ciutat per a fer negocis de Llatinoamèrica.

Clica les Fotos Maite 

Valoració del 1 al 10 =8

—————————————————————————————————

 

Diumenge dia 18 febrer Santiago de Chile Valparaiso

Ens venen a buscar a les 8’45h anem a playa negra visitem la. Casa museu de Neruda també la tomba a les 12 marxem cap a viña del mar i dinem a la tarda Vallparaiso es una ciutat marítima i te una part de la muntanya molt dreta i amb murals de grafiti macos, ens pujen amb el bus i baixem caminant també agafem funicular per acabar d’arribar a baix llavors anem  una plaça cèntrica gran amb un mausoleu que recorda la guerra amb Perú i d’aquí  cap el hotel arribem a les 20h decidim donar 20€ parella per el guia, bon guia 

Pablo Neruda (Parral12 de juliol de 1904 – Santiago de Xile23 de setembre de 1973), pseudònim de Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto, fou un poeta i diplomàtic xilè,[1]guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1971.

Va néixer el 12 de juliol de 1904 a la ciutat xilena de Parral, població situada a la província de Linares, fill d’un ferroviari i orfe de mare des del primer mes de vida. El 1906, la seva família es traslladà a Temuco, on el seu pare es casà amb Denise Rios, a qui el poeta esmenta amb el nom de Mamadre. Realitza els seus estudis en el Liceu d’Homes d’aquesta ciutat, on també publica els seus primers poemes en el periòdic regional La Mañana.

El 1919, obté el tercer premi en els Jocs Florals de Maule amb el seu poema Nocturno ideal i, el 1920, comença a contribuir a la revista literària Selva Austral sota el pseudònim de Pablo Neruda, adoptat en homenatge al poeta txec Jan Neruda(18341891).

El 1921, s’estableix a Santiago de Xile i estudia pedagogia en francès a l’Institut Pedagògic de la Universitat de Xile, on obté el primer premi de la festa de la primavera amb el poema La canción de fiesta, publicat posteriorment en la revista Juventud. El 1923, publica Crepusculario, que és reconegut per escriptors xilens com Alone, Raúl Silva Castro i Pedro Prado.

El 1924, publica la seva obra més famosa Veinte poemas de amor y una canción desesperada, en la qual encara es nota una influència del modernisme. Posteriorment, manifesta un propòsit de renovació formal d’intenció avantguardista en tres breus llibres publicats el 1926: El habitante y su esperanza; Anillos (en col·laboració amb Tomás Lagos) i Tentativa del hombre infinito.

Cliqueu fotos de la Maite Casa  Neruda

Valoració del 1 al  10 =8’5

—————————————————————————————————

Dilluns 19 Embarquem

Ens venen a buscar. Anem a Southampton   Per embarcar a les 15h prenem posissio de barco habitació 411 cuberta 12 punt de trobada nostre, coberta 5 als vins, quedem amb la Maria del creuer dels afiords de Noruega,  a les 17’30h. Anem a sopar al bufet lliure i a dormir.

———————————————————————————————-

Dimarts 20 Naveguem

El barco belluga bastant, ens llevem esmorzem i a les 11 anem que ens expiliquin lo de l’aplicació, dinem junts, jo em prenc una biodramina, becaina i festa de cava del capitán, al  teatre fan musical danza molt bé sopem junts i dormi demà matines

Fotos de la Maite al Creuer

—————————————————————————————–

Dimecres 21 puerto montt

Avui toca excursió tot el dia, sortim a les 8 anem amb bus als saltos de petrue tot un seguit de sals d’aigua molt interesants després puerto Varas i veiem el volcà Osorno, dinem bocates,  a les 4 anem cap el port, allà amb wifi parlo amb el Carles que ha punxat el cotxe, i el iñaqui que s’ha emprenyat la veïna, també segueixo per Mundo deportivo el partit del Barça, quan perdo wifi estan empat a zero acabem al barco a les 17’30h

Quan arribem a l’habitació obro la tele i veig a esports el final del partit acaba 1 a 1

Puerto Montt és una ciutat del sud de Xile, capital de la Província de Llanquihue i de la Regió de Los Lagos. Té una població de 175.938 habitants (cens 2002) i una superfície de 1.673 km². Segons estimacions de l’INE per a l’any 2010 el municipi tindria 230.000 habitants. Actualment el municipi acull a un 27% (aproximat) de la població total de la Regió de Los Lagos, l’11,39% de la qual correspon a població rural i 88,61% a població urbana.

Se situa enfront de la badia de Reloncaví i és en una cruïlla important de vies de comunicació, ja que és el punt de partida de la Carretera Austral que porta fins a la Terra del Foc a través de la Patagònia. Compta també amb una badia protegida en el seu costat de ponent per l’Illa Tenglo. Constitueix així un nexe amb les regions australs del General Carlos Ibáñez del Campo (XI Regió) i Regió de Magallanes i de l’Antàrtica Xilena (XII Regió). Per la seva ubicació estratègica, aquesta ciutat és el punt de partida per al desplaçament cap als llocs i atraccions turístiques del sud de Xile, a més el seu important port marítim connecta a la resta del país amb les regions més australs, a més del seu aeroport internacional Basi Aerea El Tepual, segon en importància del país, amb els principals terminals aeris de Xile. Integra al costat de les comunas de Cochamó, Maullín i Calbuco el Districte Electoral N° 57 i pertany a la 17a Circumscripció Senatorial (Els Llacs sud).

El clima de Puerto Montt és un dels més plujosos del món i s’inscriu plenament en la dinàmica del corrent permanent de vents de ponent que rodegen l’Antàrtida, raó per la qual rep pràcticament sense treva els fronts freds i càlids alternats que fan que el temps sigui molt variable. S’han arribat a enregistrar sèries de dies plujosos superiors a la trentena, raó per la qual aquesta zona del sud de Xile té fama per ser un dels llocs del món amb més hores de pluja al llarg de l’any.

Fotos de la Maite a Puerto Montt

Valoració del 1 al 10 = 7’5

————————————————————————————————

Dijous i divendres 22 /23Navegant cap el glaciar Amalia

Avui tot el dia navegant i llegin, ens ensenyen el teatre per dins, hi va la Maite tambe es compra una bossa i un jersei demà divendres ens hem de llevar aviat per veure el glaciar Amalia. Veiem des de la coberta 15 el glaciar Amalia una hora, el barco gira a dreta i esquerra perque totom pugui veure el glaciar jo em quedo al mati a l’habitació llegin i veien el paisatge dels fiords després anem a veure ball a la coberta 7 i la Maite tot el dia fent fotos molt maques i la Meri filma un despreniment del glaciar

Fotos de la Maite del Glaciar i el barco

Valoración del 1 al 10 = 8


Dissapte 24 Punta Arenas

A Punta Arenas anem per lliure, sortirem a les 8’30 mati amb tendre, es la barca del barco que ens porta al port, la Xell ja ens te preparats la diada jo ahir, algo em va sentar malament

Anem al mirador fotos a tort i a dret,  buscan el cementiri trobem la catedral i fem un cafè a un bar del costat després de veure el cementiri anem a dinar, son les 13’45h Pago jo el dinar a la Xell no li va be la tarjeta. Porto Arena acabem a les 17’45 cap el barco jo estic cansat de la bomitera d’ahir prenc una infussió de camamilla Punta Arena no te res d’espectacular

Punta Arenas és una ciutat de Xile, capital de la regió de Magallanes i de l’Antàrtica Xilena.

La ciutat de Punta Arenas està situada en ple estret de Magallanes i constitueix un port important per a la navegació que travessa aquest canal. També és la ciutat més important de la Patagònia xilena.

El seu terme s’estén per una superfície de 17.843 km² i la seva població, d’uns 129.700 habitants el 2012,[1] es concentra sobretot al nucli urbà. Les seves activitats econòmiques principals són: la portuària, la ramaderia ovina, la indústria conservera, els serveis a una regió tan immensa i, més recentment, les ofertes turístiques lligades amb l’Antàrtida.

La construcció d’un fort a la zona, l’any 1848, propicià l’inici del poblament i la primera evidència de la presa de sobirania xilena a aquelles terres remotes però de gran valor estratègic. Amb el temps, van anar arribant colons que van desenvolupar una incipient ramaderia ovina i manufactures pesqueres alimentàries.

Força ràpidament, es convertí en port ideal per als vaixells que travessaven l’estret. Això va comportar l’arribada d’immigrants europeus i una gran prosperitat per a la ciutat. A principis del segle xx, Punta Arenas constituïa el port més important per a les rutes de navegació entre els oceans Atlàntic i Pacífic. L’obertura, el 1914, del canal de Panamà va marcar l’inici del declivi de l’activitat portuària.

Fotos de la Maite

Valoració del 1 al 10 = 7

—————————————————————————————————-

Diumenge 25 Usuhaia

Avui comencem  a  11’45 per anar a veure Usuhaia hi ha una mica de malentès amb els horaris no sortim fins les dues d’excursió, abans amb la Xell, nosaltres anem a veure la presó museo,  comprem samarreta 16€ al tren del fin del Mundo, aquí mengue un entrega a l’estació abans d’gafar el tren, després del tren anem amb bus al parque natural,  aquí hi han llacs i algun riu bosc etc.  no es tant espectacular com pensàvem

Acabem anant a teatre, avui ha valgut la pena tango i malambo luxuri Comprem gorra 17€ per el Tito.

Ferrocarril

Els primers pobladors d’aquestes terres van arribar a peu al que és avui l’illa Gran de Terra del Foc, fa més d’onze mil·lennis. Van ser caçadors i recol·lectors nòmades provinents del Nord, disposats a sobreviure amb els recursos naturals d’un espai que encara es mantenia connectat a la Patagònia continental. D’aquests grups, que estaven emparentats amb els tehuelches del continent van sorgir els pobles selknam i haush.

Des dels arxipèlags occidentals de la Patagònia va arribar altra onada de pobladors, els nòmades del mar, yámanas i kawésqar. Una missió de pastors anglicans dirigida per Thomas Bridges, es va instal·lar en la zona del Canal Beagle, en 1869, formant un primer assentament molt pròxim al que després seria aquesta ciutat.

Ushuaia va ser fundada per Augusto Lasserre el 12 d’octubre de 1884, sobre les costes del canal de Beagle i envoltada pels boscos de la serralada dels Andesanomenats Martial i Olivia i les seves fèrtils valls i belles glaceres. Els habitants de la missió anglicana van reconèixer la sobirania de la República Argentina. A mesura que l’home blanc avançava sobre el territori, la vida dels indígenes sofria greus pertorbacions, des d’Ushuaia i altres punts partien bandes de mercenaris a sou contractats per estancieros, amb l’aquiescència de les autoritats, encarregats d’exterminar a la població aborigen, pel que cap a 1930 havia desaparegut gairebé per complet.

A inicis del segle XX es va construir en els veïnatges del llavors llogaret d’Ushuaia el cèlebre presidi, el qual va estar en servei com presó entre 1902 i 1947. Posteriorment va passar a les mans de l’Armada Argentina i després d’un temps d’abandó, constituïx actualment el Museu Marítim i del Presidi. Entre altres curiositats, aquest presidi comptava amb la línia de ferrocarril més austral del món, que conduïa als penats des del presidi als camps de treball situats al que actualment és el Parc Nacional Terra del Foc. En l’actualitat tal línia fèrria s’ha reactivat amb fins principalment turístics, connectant una terminal situada en l’entrada del parc nacional amb una estació 7 km més endavant

Valoració del 1 al 10 = 8

Clicar les fotos de la Maite

—————————————————————————————————

Dilluns 26 Cabo de Hornos

Naveguem, pel mati a les 6’30 arribem a cabo de horno la Maite surt al balcó a fer fotos, el mar molt bé, ens pensàvem onades grans però res, el barco s’apropa molt a la illa es veu el far però al cap d’una estona baixa la boira i res de res, si mes no hem vist el cabo punta de la fi de sud,  llegir I pelis, al teatre hi ha un cantant de countri que parla mes que canta i tot anglès una caca

El cap d’Hornos (en espanyol Cabo de Hornos; nom provinent del neerlandès: Kaap Hoorn) és el punt més austral de l’Amèrica del Sud continental. Es troba localitzat a l’illa d’Hornos, una de les illes de Wollaston, a l’arxipèlagde la Terra del Foc, i pertany a l’estat de Xile.

El cap fou descobert el 26 de gener del 1616 per una expedició holandesa encapçalada per Willem Schouten i Jacob Le Maire, els quals el van denominar Kaap Hoornper la ciutat d’Hoorn, lloc de naixement de Schouten que a més havia patrocinat l’expedició. Els espanyolsposteriorment modificaren el nom pel de Cabo de Hornos.

El cap d’Hornos és famós per les seves condicions climàtiques, que feren naufragar molts vaixells. No obstant això, les aigües obertes del pas de Drake, al sud del cap, permeteren més maniobrabilitat que per l’estret de Magallanes, que és un pas tortuós a través de l’illa gran de la Terra del Foc.

Clica les Fotos de la Maite

wikipedia

Valoració del 1 al 10= 7

————————————————————————————————–

Dimarts 27 Port Stanley les Malvines 

 Aquí hi ha un cartel que diu Las Malvinas son Argentinas, pero per venir els argentins han de portar pasaport. A les 9’15 sortim per veure els pingüins Arribem a les 11 als pingüins tot l’entorn es maco i molt diferent dunes de sorra blanca,  estem una hora mirant i fent fotos aquests son mes  grans els veiem mes de lluny,  tornem al poble, anem al museu catedral i tomben fins les 14’30h fem una birra aquí no tenim wifi, anem al vaixell a dinar al vespre teatre fruita al servís dutxa , rentar roba tele i a dormir

Port Stanley (en anglès també simplement Stanley o en Espanyol com a Puerto Argentino) és la capital de les illes Malvines. Es troba a l’illa Malvina de l’Est al sud del port Stanley. Té 2.115 habitants (2006).

La capital original de les Malvines era Port Louis situada al nord de Port Stanley però es va canviar a partir de 1845 per tenir un millor port. Port Stanley es va especialitzar en la indústria de la reparació dels vaixells que passaven per l’estret de Magallanes, després va ser una base balenera i de foques. Més tard va ser un dipòsit de carbó per la Royal Navy això va fer que quedés implicat en la Primera i Segona Guerres Mundials i la Guerra de les Malvines.

L’excessiva extracció de torba va provocar esllavissades amb víctimes mortals i destrucció de part de la ciutat entre 1879 i 1886.

Durant la Segona Guerra Mundial, s’hi van internar feixistesbritànics.

Stanley va ser ocupat per l’exèrcit de l’Argentina durant deu setmanes en la guerra de les Malvines. Va ser rebatejat Puerto Argentino. Stanley va patir molts danys durant la guerra i encara hi resten mines.

Clica les fotos de la Maite

Valoració del 1 al 10= 8

————————————————————————————————-

Dimecres 28 Avui naveguem

Avui esperàvem sol però de moment res de res la Maite després d’haver esmorzat  es queda a veure peli i jo pujo a esmorzar lectura peli reunió amb la Maria per la sortida cap a iguazu, dinar mes peli becaina i a les 7 ens trobarem per anar al teatre anem a sopar al restaurant i parlem de la  excursió i a dormir que demà matinem sortirem a les 7

Fotos de la Maite

—————————————————————————————————

Dijous 29 Puerto Madryn

Sortim a les 8 del barco,  i agafem un bus, a les 9’15 parem afer pipi i continuem cap a punta tombo, per el camí trobem una Santa pagana també  guanacis salvatges casi es una plaga escopen quasi tres metres i  ataquen, després de veure i fotografiar pingüíns dues hores anem al bus i mengem un bollo amb pernil dolç i formatge, a la 1’10 tornem cap el barco farem parada entre mig

Arribem a 15’30h donem un tomb per les afores del port, comprem un penjoll 8000p i arribem a l’habitació a les 17h hem trigat a pujar, el conjunt de excursió el viatge fins el lloc dels pingüins es llarg i amb no bones vistes no hem tingut wifi

Puerto Madryn (en gal·lés Porth Madryn),[1] també anomenat turísticament «Madryn»,[2][2] és una ciutat del nord-est de la província del Chubut, Argentina, capçalera del departament Biedma. Es troba emplaçada enfront del mar Argentí a l’oceà Atlàntic. La seva població el 2021 és aproximadament de 119 397 habitants.

És considerada la porta d’entrada a la península Valdés, declarada en 1999 com a Patrimoni Mundial de la Humanitat per la Unesco. És un dels centres de turisme més importants de tota la regió i del país, considerada així mateix com la capital nacional del submarinisme.

El nom de la ciutat rememora a Love Jones Parry, baró de Madryn a Gal·les, un dels promotors de la colonització galesa a la Patagònia. El topònim es va originar cap a principis de 1863, quan Love Jones Parry, acompanyat per Lewis Jones van viatjar a la Patagònia a bord del navili Candelaría per decidir si aquesta regió era adequada per a una colònia galesa.[3]

wikipedia

Fotos de la Maite

Valoració del 1 al 10= 7’5

—————————————————————————————————

Divendres 1 de març naveguem

Navegació, a les 10 quedem per veure al teatre fan una simulació de com cuinen i després anirem a veure les cuines parlem amb el xef ens fan posar mascareta, jo torno a estar un mica constipat, la Maite prepara la maleta petita per dur a iguazu anem a dinar al servis, tarda lectura al bar de la coberta 5 teatre avui molt bé 

—————————————————————————————————-

Dissapte 2 Montevideo

Montevideo aquí sortim a les 8’20 no ens posem d’acord a on anem si agafar un taxi turístic o anar a peu, el Josep el Toni i les parelles s’hen  van per lliures, jo volia agafar cotxe Turistic la Xell volia a peu al final taxi fins el parlament, no podem entrar perquè hi havia sessió, llavors comença el suplici camina que caminaràs el Quique i la Pili també s’en van per lliure qudem la Xell i la mare Maite i jo  i el Toni i Isabel, comença a ploure i parem en un restaurant a dinar menjem Bife carn matambre, 27889 & uns 35€ caminem una mica mes i cap el barco acabar tornem a caminar direcció port passem per botigues i  un mercat convertit en restaurants i bars al cap d’una estona cap el barc realment no hem vist quasi res de bon veure de montevideo.

Montevideo (coneguda antigament en castellà com La Muy Fiel y Reconquistadora San Felipe y Santiago de Montevideo,[1][2] i en portuguès com Montevidéu) és la capital, la ciutat més gran i el port principal de l’Uruguai. Amb 1,3 milions d’habitants, vuit municipis, més de 60 barris, i essent dues vegades més gran que qualsevol altra ciutat del país, Montevideo és el centre econòmic, polític, cultural i financer del país. Segons un report de la Mercer Human Consulting, Montevideo va ser la primera ciutat de l’Amèrica Llatina en qualitat de vida el 2006.[3] Segons la mateixa publicació, el 2011 la ciutat ocupava la primera posició d’Amèrica del Sud – i la quarta a Amèrica Llatina – pel que fa a la qualitat de vida.[4][5][6] Se situa a la zona sud del país, sobre el Riu de la Plata, dins del departament homònim.

La ciutat és sovint considerada la capital d’estat sobiràmés austral d’Amèrica[7] — i la tercera al món, després de Canberra (segona) i Wellington (primera), les capitals d’Austràlia i Nova Zelanda, respectivament. És la seu administrativa del Mercosur (organisme comercial, cultural i social format per l’Argentina, el Brasil, Paraguai, Uruguai i Veneçuela) i de l’ALADI (Associació Llatinoamericana d’Integració). La seva població és d’1.319.108 habitants (2011) però, considerant la seva àrea metropolitana, Montevideo arriba als 1.947.604 habitants, aproximadament la meitat de la població total del país.

Montevideo, una ciutat global de tipus beta, és el centre de l’activitat econòmica i cultural del país: la seva universitat principal, la Universitat de la República, va ser fundada el 1849.[8] L’arquitectura de la ciutat combina diferents aspectes del seu passat, des de l’art déco colonial, i inluenciada per immigrants espanyols, portuguesos, italians, francesos i britànics

Valoración 4,5

Fotos de la Maite


 

Diumege 3 Buenos Aires

Avui sortirem a les 8’30h per agafar un bus turístic a les 9h estic bastant carregat del costipat,    la Xell busca el bus que enseña venia a buscar sortim a les 9’30h anem a puerto madeiro zona sur, compren anell rodotrocita 55€ i arencades 18€ anem al  barrí caminito, a les 12 Marxem cap San telmo , anem  al mercat a dinar les 14’30h dinem  xurrasco amb patates molt be,  ho fan allà barbacoa, li. dic si vol veure una foto i li ensenyo la vedella de Toses, vaya podria cocerla usd.  diu paguem  amb tarja propina a part uns 22€ tarda visita per fora casa rosada, catadral acabem a un ateneu teatre transformat amb llibreria molt xulo, la Dolors ens fa esperar mes de 15 minuts perquè va comprar i parlar ambas el wifi  la Maite perd el botó del vaixel,  entra amb el meu, miren l’habitació. La guia es passava molta estona xerrant sense caminar 

 Valoració del 1 al 20 = 8’5

Fotos de la Maite


Dilluns dia 4 anem a iguazu catarates Brasil

 A les 4 al pis 5 al hotel hi avia les maletas grans restaurant Estaboli portem Passaport maleta petita i moxilla sortim cap del port  a les 4’30h ens haurien de venir a buscar cap el aeroport però diu que vindran a les 5’50h anem al aeroport embarquen a les 7’10 surt el vol a les 7’50h arribem a les 10 anem al hotel i ens recullen a les 13’30 h per anar a les catarates del Brasil a les 12 dinem al restaurant està tot al mateix resort semble que estiguis al mig de la selva a les 2 pasem frontere amb Brasil quasi plou 22graus. 

A les 15h agafen un bus descobert de dos pisos i ens portarà a la cascada molt bones vistes fotos espectacular, acabem a les 18h comprem samarreta 19€ anem al hotel descansarem

Arribem al hotel i anem a menjar alguna cosa, nos un plat d’ensalada de fruita acabem tele fotos i  dormir.

Valoració del 1 al 10 =10

wikipedia

Fotos de la Maite cataratas Brasil

—————————————————————————————————

Dimarts 5 març Iguazú Cataratas Argentina 

Mes catarates a les 7 esmorzar i a les 7’40 ens venen a buscar anem cap la gran aventura a les 8’30 anem a una estació i esperem un tren B vagó 3 que ens porta a estacion catarates, la Maite porta la camara el noi li diu que quan ene mullem ja la podrà guarda

A les 9 baixem.fem el trajecte a peu a les 10’20h ens trobem al lloc de sortida a les 100’20 acabem primer tram are el següent  paseo inferior parem i dinem.

A le 12’40 comença la barca 

Experiència única a mi s’em mulla tot ja que no he pogut tancar la bossa i s’ha omplert d’aigua acabem  després de tornar amb el camió a les 15 h llavors bus i cap el hotel

Ens fan una foto que comprem per 10€ els devem a la Dolors 

La entrada al parc devem a la Xell i a mi em deuen un dinar

La Maite ho passa malament vòmita al parc. 

Fotos de la Maite cataratas d’Argentina

Valoració del 1 al 10 10

—————————————————————————————————-

Dimecres dia 6 Iguazú poble

Esmorzem i anirem a veure la unió dels tres rius, aquí hi estem fins les 12’30h i a la 1 ens venen a buscar per anar al Aeroport mengem fruita.

A les 14’45 asseguts al avió arribem a buenos aires a les 16’50 Arribem al hotel a les 18h.  I a les 19’30h ens venen a buscar per anar al sopar festa del Tango, sopem  sopa carbassa carn assado i flam, després espectacle tangos tres Parelles i uns mexicans,  ens fan una foto conjunta a l’entrada amb una cadira central que es un truño, a la sortida al taxi ens vam petat de riure, acabem a les 24h

Fotos de la Maite

—————————————————————————————————-

Dijous 7 de març Buenos Aires

Últim dia sencer  a Buenos Aires, sortim després d’esmorzar a les 9h agafem bus turístic paga els tikets la Xell 60 parella i 36 teatre 96€ devem a la xell

Fem parada a unes galeries pi pi i fotos tornem al bus fins el cementiri entrem i pago amb Visa BBVVAA no vol Master car es 1’15 tot de monsoleus anem amb guia i explica tot però a mi m’interessa  molt mes un arbre a la plaça de 200 anys. Una pasada

Dimem a un bar i en acabar anem amb bus Turistic la xell o el josep baixen a dos de mayo mosaltres al barri en a Sant Telmo la Pili compra regal la Maite bossa de la Mafalda,  i anem a peu fins l’hotel parem a fer un beure i paga la Pili,  no cobren amb Tarjeta virtual, acabem a l’hotel,  caminem fins el Novohotel,  comprem  fruita i arribem a les 20’45h 

Valoració del 1 al 10 =8

Fotos de la Maite

————————————————————————————————

Divendres 8 dissapte 9 Tornada

a les 10 havent esmorzat anem a veure teatre còlon dinarem a la 13h i a les 15h ens portan al aeroport al Toni li prenen la cartera nosaltres dinem amb la Pili i el Quique al hotel la meribibel Toni van a la comissaria a fer denuncia arribem al Aeroport i esperes i controls arribem a la porta d’embarc a les 17’30h

Sortim a les 19’30 arribem a les 7’45h hora espanyola les 11’45  maletes, i tornada fins Vilanova les 14h quebab i jeure.

Fotos de la Maite

Fi del viatge

 

Vacances 2023 als Fiords Noruega

El 2023 anem de vacances als fiords de noruega amb la Merixell  la seva mare  7 parelles mes
Divendres 16  
A les 3’15 ens venen a buscar a la piscina

Anècdota 

Ensurt a la matinada de divendres truquen insistentment a la porta, pensem que havia passat algo greu, no Ens equivoquem de dia i a les 3’15h de divendres ens truquen que perquè no som a lloc que marxem, teníem clar que marxàvem el 16 i el 17 embarcavem tot plegat corre-cuita i cap a Barna menys mal que ho teníem tot preparat

Sortim a les 7 de Barna cap a Londres 

Arribem a Londres a les 8h hora Local, les 9 hora española i al hotel son   les 12 hora Londres

Dinem a prop del hotel  i a la tarde anem a voltar per el centre de Londres ens trobem amb l’Anna Alba que hi viu, quan volem anar al hotel ens perdem una mica trobem un noi que ens acompanya a prop arribem sobre les 19 h hora local comprem aigua, plàtans i taronges, la Maite es posa color dutxa i jo dutxa, demà a les 7, hem d’ésser a baix per esmorzar

Londres (anglès: London) és la capital i ciutat més poblada d’Anglaterra i del Regne Unit.[1][2] La ciutat, situada a la riba del Tàmesi, al sud-est de l’illa de Gran Bretanya, ha estat un nucli urbà important des de fa gairebé 2.000 anys, quan fou fundada pels romans amb el nom de Londínium.[3] La City de Londres, que conforma el nucli històric de la ciutat, és coneguda com «La Milla Quadrada» (2,9 km²) i encara conserva els seus límits medievals.[4][5][6][7][8][nota 1] La Ciutat de Westminster és un districte de Londres-Centre que també té estatus de ciutat. Ocupa gran part de l’àrea central del Gran Londres, incloent-hi la majoria del West End. Es troba a l’oest de la City. El Gran Londres és governat per l’alcalde de Londres i l’Assemblea de Londres.[9][10][nota 2]

Londres és una de les capitals del món dels negocis, les finances i centres culturals,[11] i la seva influència en la política, educació, entreteniment, mitjans de masses, moda i art fan de Londres una de les majors ciutats globals.[12] A Londres hi ha quatre llocs que són Patrimoni de la Humanitat: el Palau de Westminster, l’Abadia de Westminster i l’església de Santa Margarida; la Torre de Londres; el lloc històric de Greenwich; i els Jardins Botànics Reials de Kew.[13] La ciutat és una de les majors destinacions turístiques mundials, i la seva popularitat s’ha vist incrementada a causa del creixement econòmic.[14]

Londres té una població molt diversa, amb moltes cultures, religions i s’hi parlen més de 300 llengües.[15] El 2011 la població oficial era de 8.174.100,[16] dins els límits del Gran Londres i és la municipalitat més poblada de la Unió Europea.[17] i l’àrea metropolitana s’estima que té una població d’entre 12 i 14 milions. Londres ha estat la seu dels Jocs Olímpics d’Estiu 2012.

Els principals aeroports de Londres són els de Heathrow, Gatwick i Stansted. També hi ha altres aeroports menors, com el de l’Aeroport de la Ciutat de Londres, el de Luton i el de Southend.

Fotos de la Maite de Londres

Dissapte 17 Embarquem

Ales 8 autocar i cap el vaixell, el camarot nostre es a la coberta baixa popa  darrera 11 coberta B 715

 La de la Meritxell es la 11 cabina 107 Pont 5 lloc de trovada 

Fotos de la Maite

 Dilluns 19 / 20 naveguem

Fotos de la Maite

 Acabem Bergen havent vist la sortida del vaixell descansem i a les 22h anem a teatre

Dimarts  20  Bergen

Arribem a Bergen esmorzem i a les 10 desembarquen i cap el poble Bergen

A les 1 agafem bus turístic  a mig camí baixem per anar a floistuen, amb funicular a dalt hi ha vistes panoràmiques de la ciutat mirem berguen anem al mercat i allà prenem una birra ens serveix un argentí ballena

Agafem bus turístic i acabem ronda i al vaixell

Bergen ("bærɡən" “bærɡən” (pàg.)) és una ciutat i municipi de Noruega, capital del comtat de Hordaland i segona ciutat més gran de Noruega amb una població de 254.235 habitants (2017).[1] Bergen és la capital administrativa del comtat de Hordaland. Segons el SSB, l’Oficina d’Estadístiques de Noruega, l’Àrea Metropolitana de Bergen té 383.900 habitants a dia 28 de desembre de 2010.[2][1]

Bergen està situada al comtat de Hordaland, a la costa sud-oest de Noruega. És un important centre cultural per a la regió, reconegut no oficialment com la capital de Vestlandet (Noruega Occidental) i a vegades també referida com la capital de la costa atlàntica noruega. La ciutat va ser una de les 9 ciutats europees a ser reconegudes amb el títol de Capital Europea de la Cultura l’any 2000.[3]

Història

La fundació de la ciutat de Bergen ha estat tradicionalment atribuïda al rei Olaf III de Noruega, fill de Harald III de Noruega, l’any 1070,[4] quatre anys més tard de la fi de l’era vikinga. En estudis més recents, però, s’ha descobert que ja existia un assentament de comerciants als anys 1020 o 1030.[5] La ciutat substituí a Trondheim com a capital de Noruega l’any 1217, i Oslo esdevingué capital el 1299.[6] A final del segle xiii, Bergen va esdevenir una de les ciutats més importants de la Lliga Hanseàtica.[7]

La raó principal de la importància de Bergen era el comerç de bacallà sec del nord de la costa noruega,[8] el qual començà cap al 1100. A la darreria del segle xiv, Bergen s’havia establert com el nucli comercial més important de Noruega.[9] Els mercaders hanseàtics vivien en la seva pròpia àrea de la ciutat, on es parlava el saxó mitjà (idioma de la branca de l’antic saxó), gaudint de drets exclusius per a comerciar amb els pescadors del nord que cada estiu navegaven cap a Bergen.[10] Avui, l’antic moll de Bergen, Bryggen, és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.[11]

La ciutat ha patit molts incendis durant la seva història. L’any 1198, l’escissió dels Bagler calà foc a la ciutat a causa del seu conflicte vers els Birkebeiner durant la guerra civil. L’any 1248, Holmen i Sverresborg s’incendiaren, i 11 esglésies foren destruïdes. L’any 1413, un altre gran incendi destruí 14 esglésies més. El 1428, la ciutat va patir un saqueig per part dels pirates en una missió propugnada per la Lliga Hanseàtica, qui també va destruir l’Abadia de Munkeliv l’any 1455. El 1476, Bryggen s’incendià per culpa d’un comerciant ebri. L’any 1582, un cop més, el foc amenaçà la ciutat i l’Strandsiden. El 1675, 105 edificis quedaren en cendres a Øvregaten i 11 anys més tard, un nou foc afectaria l’Strandsiden de nou, destruint 231 cases i 218 coberts. L’incendi més important fins avui, però, és el de 1702, quan el 90% de la ciutat desaparegué a causa d’aquest. El 1751 hi hagué també un gran incendi a Vågsbunnen, i només 5 anys més tard un altre a Strandsiden, destruint aquest últim 1500 edificis. Aquest barri tornaria a cremar al 1771 i al 1901. El 1916, 300 edificis s’incendiaren al centre de la ciutat, i el 1955, parts del Bryggen.

El 1349, la pesta negra arribà a Noruega a bord d’un vaixell que s’ancorà a Bergen.[12] Al segle xv, la ciutat fou atacada diverses vegades pels germans Victual,[13] i el 1429 aquests tingueren èxit en el seu intent de cremar el castell reial i gran part de la ciutat. L’any 1536, el rei obligà a nacionalitzar-se als comerciants saxons, o bé, a abandonar el país, anunciant d’aquesta manera, el declivi de la influència hanseàtica. El 1665, el port de la ciutat fou l’emplaçament de la batalla de Vågen, entre vaixells anglesos i holandesos, essent aquests últims ajudats per una guarnició de la ciutat.

Durant els segles XV i XVI, Bergen fou una de les ciutats més grans d’Escandinàvia, i la ciutat més gran de Noruega fins al 1830,[14] quan la capital Oslo esdevingué la més gran. Bergen va retindre el seu monopoli comercial amb la Noruega septentrional fins al 1789.[15]

Bergen era també el principal centre religiós amb la presència de nombrosos monestirs. Fou a través d’aquesta ciutat que el Luteranisme, portat pels mercaders hanseàtics, es va difondre pel país.

Durant la Segona Guerra Mundial, Bergen fou ocupat el primer dia de la invasió alemanya del 9 d’abril de 1940, després d’una curta lluita entre els vaixells alemanys i l’artilleria noruega. El 20 d’abril de 1944, durant l’ocupació alemanya, el vaixell de càrrega holandès Voorbode s’ancorà prop de la fortalesa de Bergenhus. Carregat amb més de 120 tones d’explosius, explotà, causant almenys 150 morts i causant destrosses a edificis històrics. La ciutat fou víctima de diversos bombardejos estratègics dels aliats, en contra de les instal·lacions navals alemanyes del port. Algunes d’aquestes causaren víctimes civils noruegues, amb un total d’aproximadament 100.

La ciutat fou separada del comtat de Hordaland per a formar el seu propi comtat el 1831.[16] S’establí com a municipi l’1 de gener de 1838. El municipi rural de Bergen landdistrikt es fusionà amb el de Bergen l’1 de gener de 1877.[17] El municipi rural d’Årstad es fusionà amb Bergen l’1 de juliol de 1915. Bergen és actualment un municipi de Noruega, del comtat de Hordaland.

L’any 1972, després de la unificació de la ciutat amb els municipis d’Arna, Fana, Laksevåg, i Åsane, va perdre la seva condició de comtat, definint el seu territori actual.[1

Fotos de la Maite de Bergen 

Pàg wikipedia

  Dimecres 21 Molde

A Molde esmorzem al baixell i a les 9’30 anem al punt de trobada

Agafem bus i donem un tomb per molde sortim cap una carretera que passa per el mig del mar amb un pont que al mig te 25 metres parem a dos llocs per fer fotos i veure paisatges les 12 parem per fer pi pi i pendre algo fotos 25 minuts, sortim cap a molde per una altre ruta parem a un mirador

Dinem al bufet la Maite vol anar i va a veure el poble per la tarda amb la Meri i mes gent, jo em quedo becaina i pujo a llegir a la coberta 16, agafo cafè i llet i sec en us taula.

Quan torna la Maite anem a veure com marxa el bitxo i mengem fruita i teatre.

Molde (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en noruec) és una ciutat i un municipi costaner de Romsdal, al comtat de Møre og Romsdal, Noruega. El municipi es troba a la península de Romsdal, envoltada pels fiords de Molde i Fanne. Molde se situa a la riba del Romsdalsfjord.

Amb una població de 26.732 habitants (2016),[1] és la capital del comtat de Møre og Romsdal, el centre comercial del districte de Romsdal, i la seu de la Diòcesi de Møre. A part de la ciutat principal, el terme municipal també inclou altres poblets, els més destacats dels quals són Hjelset, Kleive, i Nesjestranda. El batlle n’és Torgeir Dahl, del Partit Conservador (H).[2]

És un antic assentament que esdevingué un centre comercial durant la baixa Edat Mitjana. Els drets comercials de la ciutat es formalitzaren el 1614, i fou declarada ciutat per una carta reial el 1742. S’establí com a municipi el 1r de gener de 1838.

La ciutat continuà de crèixer al llarg dels segles XVIII i XIXi esdevingué un centre per a la indústria tèxtil de Noruega, així com centre administratiu de la regió i una important destinació turística. Després de la Segona Guerra Mundial, Molde experimentà un creixement accelerat que es veié sostingut amb l’annexió dels municipis de Bolsøy i una part del de Veøy el primer de gener de 1964. Actualment la ciutat s’ha convertit en un centre no sols per als serveis administratius i públics, sinó també per als recursos universitaris i la producció industrial.

Història
Il·lustració de Molde, pintura de Nico Wilhelm Jungmann el 1904.

Els orígens de Molde es remunten als última anys de l’Edat Mitjana, però l’assentament original amb molta més història és a l’illa de Veøya, situada al sud de l’actual Molde. L’assentament a Veøya data probablement del període de les invasions bàrbares, però s’esmenta per primera vegada en la saga per Snorri Sturluson com a la ubicació de la batalla de Sekken el 1162, on el rei Haakonel d’espatlles amples morí lluitant contra l’aristòcrata Erling Skakke, durant les Guerres Civils Noruegues. No obstant això, els assentaments a la zona es remunten molt més enrere en el temps en l’evidència donada pels dos petròglifs trobats a Bjørset, a l’oest del centre de la ciutat.

Fotos de la Maite a Molde

Pàg web molde

Dijous 22 Trondheim

Avui anem per lliure, Sortim a les 9 busquem la catedral veiem catedral el pont després ruta per interior de les cases del voltant fem un beure i en acabar cap el vaixell, fem pitzes i becaina son les 15’45h a les 18 anem a cuberta, xocolata i descans amb tumbona havíem de sortir a les 17h segons la fulla,  i a les 19h encara no hem sortit

Temperatura després de dinar 28 gr anem sortim a les 19’45h demà navegació anem a menjar fruita i cap a l’habitació avui ens quedem la Maite fotos i jo llegin el llibre del sala Martín

Trondheim"trɔnhæjm" “trɔnhæjm” (pàg.) – històricament anomenada Kaupangen, Nidaros i Trondhjem, és una ciutat i municipi de Noruega, capital del comtat de Trøndelag.[1] Té 198.219 habitants (2019),[2] i és, per tant, la tercera ciutat més poblada de Noruega i la quarta àrea metropolitana més poblada d’aquest país. Amb una superfície de 342,27 km², concentra fins a 260.000 habitants i la densitat de població de la ciutat és de 570/km², una de les més elevades de Noruega.[3]

Trondheim es troba a la riba sud del fiord de Trondheim, a la desembocadura del Nidelva. La ciutat acull institucions com la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia (NTNU) i la SINTEF, i destaca també l’Hospital Universitari de Sant Olaf i d’altres. Com a capital de comtat, la ciutat és la seu del Consell de Sør-Trøndelag. L’alcaldessa és Rita Ottervik.[4]

Fou fundada a la darreria del segle x com a nucli comercial.[5] Durant l’edat mitjana fou breument la capital de Noruega i la seu arquebisbal del país. El seu creixement posterior es recolzà bàsicament en el comerç, però la ciutat sofrí repetides crisis a causa d’incendis devastadors.[5] Entre el seu patrimoni destaca la catedral de Nidaros, una obra mestra de l’arquitectura gòtica en els països nòrdics.[5]

Orígens
El primer nom de la ciutat, Nidaros, prové del riu Nidelva.

Originalment el territori s’anomenava Þróndheimr (nòrdic antic) i formava part del regne de Trøndelag, encara que durant l’Era Vikinga mai tingueren reis: els governaren els poderosos jarls de Lade. Trondheim com a ciutat fou fundada pel rei viking Olaf Tryggvason[5] amb el nom de Nidaros l’any 997.[9][13] No obstant això, hi ha investigacions arqueològiques que demostren que a la costa, a la desembocadura del riu, hi hagué un nucli de població anterior, possiblement amb fins comercials. Segons la tradició, Olaf Tryggvason establí la seva residència a la rodalia de la desembocadura del riu, i als mateixos terrenys reials, el rei Olaf el Sant hi aixecà una església dedicada a Sant Climent de Trondheim, patró dels mariners. En principi Nidaros fou la residència del rei i per això, durant un temps, fou la capital de Noruega.

Fotos de la Maite de Trondheim

Pàg wikipedia

Divendres 23 Honningsväg Cab Nord

Anem a Cabo nord.

A les 14h sortim de cabo nord d’esprès de fer tot de fotos.  Voliem veure un bar de gel però no l’obren, alguns volen menjar crancs, nosaltres i algú mes anem a dinar al barco, ja son les 15’45 després anem a descansar i a les 20’45 anem a sopar creps i crema, teatre i en acabar a les 23 quedem al pont 5 pet fer berbena de Sant Joan ball i música en castellà

Honningsvåg és una ciutat de la regió administrativa o filke de Finnmark, a Noruega, centre administratiu del municipi de Nordkapp. Situada al cap Nord, és la ciutat més septentrional d’aquest país i de tot el món. La legislació noruega del 1997 estableix que una ciutat ha de tenir com a mínim 5.000 habitants, però Honningsvåg, amb la seva població de 2.575, va ser declarada ciutat just abans, el 1996. Està situada en una badia al costat sud de l’illa de Mageroy, mentre que el cap Nord i els seus visitants se centren al costat nord. És port d’escala per a vaixells de creuer, especialment els mesos d’estiu. L’aeroport de Honningsvåg és a 4 quilòmetres de la ciutat.

Aquesta zona tan llunyana ha estat habitada des de fa més de 10.000 anys. El mar era probablement la principal font d’aliment per als assentaments prehistòrics. Com que és a la part sud-oest del mar de Barentsz, on no hi ha gel, la pesca és abundant. També gràcies a aquest efecte, les temperatures d’hivern a Honningsvåg són molt més suaus del que es podria esperar en aquesta latitud (la mitjana de gener a les 24 h és de -4 °C). Avui dia, la pesca i el turisme són les activitats més importants

Fotos de la Maite a Honningsväg 

Pàg wikipèdia

Dissabte 24 Sant Joan, Tromso

Avui Tromso 

Ens lleven amb molta boira quedem a les 9 per visitar el poble hi ha un funicular per veure vistes però amb la boira no se si podrem veure-ho pasem el pont te un km. a l’altre banda hi ha l’església de l’artic la veiem per fora i fem moltes fotos, agafem un bus i el xofer no ens cobra el viatge, anem a una cerveseria típica amb un munt de tiradors en acabar botigues i cap el barco a dinar al vespre sopem junts ens donen un certificat de l’estada a l’artlc 

La Maite a l’habitació s’adona que no porta el penjoll de la pepita d’or creu haver-la perdut al museu

Tromsø (Escolteu-ne la pronunciació [ˈtrʊmsœ] [ˈtrʊmsœ] (pàg.); en sami septentrional: Romsa; en kven: Tromssa) és una ciutat i municipi del nord de Noruega, capital i ciutat més gran del comtat de Troms. És la segona ciutat més gran de la Lapònia, després de Múrmansk (Rússia), així com la ciutat més gran de Nord-Norge i la setena del país.

El municipi té una població de 73.480 habitants (2016),[1]però amb el gran nombre d’estudiants compta amb gairebé 5000 persones més. L’àrea urbana de Tromsø és la més gran del nord de Noruega i la tercera més gran al nord del cercle polar àrtic.

La major part de Tromsø, inclòs el centre de la ciutat, se situa a l’illa de Tromsøya, situada a 350 quilòmetres al nord del cercle polar àrtic, i és on s’hi concentra la majoria de la població de la ciutat. Tromsø és una ciutat cosmopolita i un dels centres comercials i culturals a Noruega, amb importants festivals al llarg de l’any.

La ciutat és la seu de la Universitat de Tromsø. L’aeroport de Tromsø connecta la ciutat amb moltes destinacions arreu d’Europa. La ciutat és més càlida que la majoria de localitats situades a la mateixa latitud, a causa de l’efecte d’escalfament del Corrent del Golf.

El centre conté el major nombre de cases de fusta del nord de Noruega, i la casa més antiga data del 1789. La catedral de l’Àrtic, una església moderna del 1965, és probablement el monument més famós.

Des de l’edat de ferro que la zona està poblada, originalment per població germànica i Sami. Tromsø adquirí certa importància regional durant l’edat mitjana, ja que era un nucli religiós de l’Església catòlica. Fou designada ciutat pel rei Cristià VII el 1794. El seu desenvolupament inicialment estigué fonamentat en la pesca, que fou el detonant del seu meteòric creixement des del segle xix. És la ciutat de més de 50.000 habitants més boreal del món.

Fotos de la Maite a Tromso

Pàg wikipèdia

 Diumenge 25 avui, navegar tot el dia

Avui posta de sol a mitjanit

Esmorzar a les 11 jocs endevinar amb gestos sons o paraules de pel·lícules, llegir a coberta,  dinar i a les 16h ens fan una explicació dels llocs on pararem becaina sopem fruita a les 20h anem al teatre perquè després volem veure la posta, que avui ja es farà de nit, a les14 h hem canviat d’emisferi. A les 20h teatre ple anem a fer temps veiem concurs de encertar cançons de ABBA 

A les 22h anem a teatre i trobem el grub després anem a veure la posta i a les 00 anem a dormir

Fotos de la Maite

Dilluns 26 Åndalsnes

Avui a Andalsnes farem excursió amb la Maria de barco i amb el Josep i la Dolors sortim a les 8’40h

Agafem un bus a les 9’15h.

Una molt bona excursió primer bus amb carretera moltes corbes parem per veure cascada arribem a un parador i allà fem una ruta a peu molt maca aquí veiem el fiord i les cascades que baixen amb desgel cap al fiord acabem L’excursió i anem amb el josep i la Dolors al telefèric, allà molt maco ens separem i després d’una pasarel-la anem muntanya amunt, la Maite bufan, jo arribo a una conjesta de neu mes fotos tornem a la parada de telesferic i fem una cervesa, arribem al vaixell a les 15’45h 

Quan hem agafat el telesferic hem trobat el nostre grup que baixaven i el Joaquim ens ha agafat la bosa de les compres dues dessuadores 

Åndalsnes (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en noruec) és una ciutat situada al municipi de Rauma, comtat de Møre og Romsdal, Noruega. És part del districte tradicional de Romsdali és el centre administratiu del municipi. La seva població és de 2.262 habitants (2015), i la seva superfície de 2.2 km², amb una densitat de població de 102,82 hab/km².[1] El poble d’Isfjorden es troba a uns 7 quilòmetres a l’est, Veblungsneses troba just a l’oest a través del riu Rauma, i Innfjorden es troba a uns 10 quilòmetres al sud-oest per la ruta europea E136.

La ciutat posseeix un equip de futbol, l’Åndalsnes IF, així com un periòdic, l’Åndalsnes Avis.[2] La ciutat també posseeix un port anomenat el NATO kaia, el qual rep cada any la visita de diversos creuers, i és, de fet, el port que rep més turistes de tot el comtat.

Després de la invasió alemanya durant la Segona Guerra Mundial l’abril del 1940, les tropes angleses arribaren a Åndalsnes com a part d’un moviment de tenalla per a recuperar la ciutat de Trondheim. Degut a la falta de control aeri, les forces a Åndalsnes hagueren de retirar-se a principis de maig del 1940. El 1996, el consell municipal del municipi de Rauma declarà Åndalsnes ciutat.[3]

Fotos de la Maite a Àndalsnes

Pàg Wikipedia

Dimarts 27 Ålesund

Arribem a les 8 a Alesun. Aquí anirem amb el grub i la xell al poble i el visitarem amb bus turístic 

Anem a veure un poble típic cases de fusta una escola un cementiri totes les tombes a terra estem una hora tornem al bus turístic fins un mirador allà fa un vent fort i fred, continuem cap a prop del vaixell i parem a fer una cervesa obligada abans d’anar al barco 

Quedem a les 16 al pont 7 per tramitar les taxes que retornen, anem a dinar becaina a les 16’45h a les 18 anem a veure com marxa el barco

Acabem prenen cafè a la sala central 5 i després habitació i peli 

Avui no ens han arreglat l’habitació

Ålesund (Àudio ? i  escolteu-ne la pronunciació en noruec) és una ciutat i municipi situat al comtat de Møre og Romsdal, Noruega. Té una població de 46.747 habitants (2016)[1] i la seva superfície és de 98.78 km². És part del districte tradicional de Sunnmøre. És un port marítim, i es caracteritza per la seva concentració arquitectònica d’art Nouveau.

Informació general
Ålesund al voltant del 1895.

El port d’Ålesund va ser establert com a municipi l’1 de gener de 1838. Al principi estava completament envoltat pel municipi de Borgund. El port d’Ålesund va rebre els drets de la ciutat el 1848. L’1 de gener de 1875, part del municipi de Borgund (població: 902) va ser traslladada a la ciutat d’Ålesund. El 1922, una altra part del municipi de Borgund (població: 1.148) va ser traslladada a la ciutat d’Ålesund. L’1 de gener de 1968, la major part del municipi veí de Borgund (població: 20.132) es va fusionar amb Ålesund. Aquesta nova fusió va fer que la població del municipi augmentés a 38.589 habitants. L’1 de gener de 1977, l’illa de Sula i alguns petits illots dels voltants (població: 6.302) es van separar d’Ålesund per formar el nou municipi de Sula

 Fotos de la Maite a Älesund

Pàg. Wikipèdia

Dimecres 28 Olden

Olden,  avui després d’esmorzar anem d’escursio amb els del creuer tot el grup

A les 9’15h sortim amb bus cap el glaciar arribem en un aparcament i agafem un Trol un 4/4 amb set seiens fins prop del glaciar hi ha punteta del glaciar que te mes de 400km quadrats allà fem uns vint minuts caminant fins els peus de la glacera, jo baixo amb el. Dani a peu les vistes son precioses a les 12’45 bus i cap el poble Olden Arribem al barco a les 14,45h dinar i a les 18 amem a una reunió per parlar d’un creuer el febrer per argentina i catarates d’aiguazu Després anem a sopar junts jo vaig a teatre que fan hipnosi la Maite es queda riem molt als sopars amb el tito Capdevila 

 Fotos de la Maite a Olden

Disapte 29 Juny naveguem

Avui ens han ensenyat la cuina ens han parlat de L’excursió de demà a Bruges i hem contractat un viatge a l’Argentina amb desconte del 50% .Ddia de gala anem a sopar

Dia 1 juliol dissapte Salisbury “Bruges”

desembarquem a les 9,20h.

A les10’20 pugem a un bus per que ens porti a salisbury visitem el poble i la catedral va ser la que va inspirar per  el llibre els pilars de la terra, fem un tomb amb barca Agafem una barca que costa 12€ cada u el taxi 26€ anada i tornada tot dos entrepans per menjar,  abans a les dues marxem cap a a veure unes roques o pedres molt grans ens costa la entrada 30 cada i allà a les 19h anem amb el bus al aeroport  sortirem a les 21 hora española una menys Anglaterra 

Al aeroport en regiren tot a mi s’em queden la espuma d’afeitar, el vol es retrassa una hora sortim a les 23’20 hora espanyola arribem al Prat a la 1,15 h i ens recull el taxi que ens hi va portar

Salisbury (AFI [ˈsɔːlzbri]) és una ciutat del comtat de Wiltshire, Anglaterra. És la ciutat principal del districte de Salisbury. A vegades l’anomenen també “New Sarum” (Nova Sarum) i la persona nativa de Salisbury s’anomena “Sarumite“. És a la confluència de cinc rius: el Nadder, l’Ebble, el Wylye i el Bourne són afluents del riu Avon (la paraula celta emprada per “riu”).

A la rodalia d’aquesta ciutat britànica es pot trobar el destacat monument megalític de Stonehenge a uns 18 km, vora el poble d’Amesbury.

També hi ha les restes del castell normand de l’antiga Sarum, la població medieval antecessora de l’actual Salisbury, a uns 3 km, abandonada ja en època medieval, però que curiosament va conservar representació parlamentària fins al 1832.

Fotos Maite a Salisburi

Fotos de la Maite a la catedral i southampton 

Fotos Maite tornada a Barcelona

 

Dia 2 de juliol diumenge tots a Casa.

 

 

 

 

 

Flix

Flix es un municipi de la Ribera d’Ebre
A Flix hi anem el 25 de gener de 2022

Dades del Municipi

Total3.426 (2022) Modifica el valor a Wikidata• Densitat29,31 hab./km²Llars158 (1553) Modifica el valor a WikidataIdioma oficialcatalà

castellà Modifica el valor a WikidataGeografiaSuperfície116,9 km² Modifica el valor a WikidataAltitud47 m Modifica el valor a WikidataLimita amb

Identificador descriptiuCodi postal43750
Modifica el valor a Wikidata

 

Breu historia del municipi

Els seus orígens es remunten als poblats ibers (ilercavons) amb interessants troballes arqueològiques a les zones del Castellons i de Sebes.

Al segle viii els sarraïns s’hi instal·laren realitzant importants obres de regadiu i hidràuliques, i deixaren les seves petjades en bona part de la toponímia local, amb noms com Vingalis o Beremusses. El castell sarraí és esmentat com una fortalesa arran de la conquesta cristiana el 1154 per Ramon Berenguer IV, lloc concedit al cavaller genovès Bonifaci da Volta.

El 4 d’octubre de 1154. Ramon Berenguer IV fa donació de dues terceres parts del castell i vila al cavaller genovès Bonifaci Della Volta (fideli meo Bonifacio de la Volta illud castrum de Flix). El comte es reservà l’altra tercera part. Als documents apareix la paraula Flixio 1238.

Jaume I honora Flix amb el títol honorífic de Molt noble i lleial vila de Flix, en reconeixement dels seus fills en la presa de València, esdevingut aquest any. Els germans Andreolo i Alberto de Flix (nom que prendrien els hereus de la família Volta com a senyors que eren de Flix) participaren activament en la conquesta de la Ciutat.[6]

El 1398 la ciutat de Barcelona adquirí la baronia de Flix als Santcliment per tal de dominar el tràfic de l’Ebre i controlar el comerç de blat, des d’aleshores i fins al segle xviii la Vila es convertí en Carrer de Barcelona.[7]Aquesta dependència i la seva situació estratègica, a mig camí de Lleida i Tortosa, va fer que el seu castell, tot sovint, fos assetjat i cremat; ja sigui durant la Guerra Civil catalana del segle xv, durant la Guerra dels Segadorsdel segle xvii o per part de les tropes de Felip V a la de Successió.[8]

El 1714, Flix passà a dependre directament del Real Patrimoni fins al 1835. Durant les diferents guerres carlines la població fou clarament partidària dels carlins. El cabdill carlí Ramon Cabrera hi ordenà construir un nou castell durant la primera de les carlinades, conegut com el Castell Nou. D’entre els carlistes de Flix destacà el conegut “capellà de Flix”, Josep Agramunt.[9]

A les acaballes del segle xix es construí l’Electroquímica de Flix, S.A. amb capitals i tècnics alemanys, una de les primeres electròlisis d’Europa, i que ha marcat la idosincràcia industrial de la població fins a l’actualitat.[10]

Durant la Guerra Civil, la població sofrí els atacs de l’aviació que cercava destruir la fàbrica química. El 23 de febrer del 1937 va produir-se el primer bombardeig, amb un total de 125 bombes amb vuit víctimes mortals. Al municipi, que acabaria patint una vintena d’atacs aeris, es van construir un total de 9 refugis. De refugis antiaeris se’n feren un a la mateixa fàbrica, un a la colònia i cinc al nucli urbà. Més tard, durant la Batalla de l’Ebre se’n feu un altre a la barca de dalt, just davall del Castell nou, lligat a la construcció del pont de ferro, perquè els pontoners es poguessin refugiar durant els constants bombardejos que hi hagué sobre aquest en el decurs de la batalla. Hi ha notícies de l’existència d’un altre refugi als pisos que durant la república es van construir a la vora del Molí d’Oriol i que la gent també va fer servir per a refugiar-se un petit magatzem de material al “colorato”, a més també utilitzaren el túnel del ferrocarril. El refugi del carrer de Sant Josep té les dues entrades en terreny públic i a més es troba en bon estat de conservació, té uns 60 metres i un tram està revestit de formigó. S’hi ha trobat un escrit que fa referència al bombardeig del 23 de febrer, és aquest refugi el que s’ha museïtzat.[11]

Van ser la gent gran, les dones i els nens del poble, amb l’ajut dels treballadors i tècnics de Riegos i Saltos del Ebro, que van assumir la seva construcció i manteniment. Durant la Batalla de l’Ebre el poble quedà a la línia de front i fou pràcticament abandonat perquè la població anà a refugiar-se en masos i coves del terme.

El 1948 fou inaugurat el salt hidroelèctric de Flix, que consta d’una central de 50 MW de potència alimentada pel cabal del riu Ebre des de la presa de Flix, d’11 hm³ de capacitat.

El setembre de 2005 es donà a conèixer l’existència d’una gran zona degradada amb acumulació de residus contaminants provinents del complex químic d’Ercros, situat a l’embassament de Flix.[12] Aquest fet propicià un ambiciós pla per extreure’ls i tractar-los.[13] El 2010 es va posar en marxa, amb la construcció d’una barrera per aïllar els llots tòxics de l’embassament,[14] i a la fi de 2013 ja s’havia extret i tractat un 20% dels residus.[15][Cal actualitzar]

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Fortià

Fortià es un municipi de l’Alt EmpordàGirona
A Fortià hi anem el 26 de novembre de 2019

Dades del Municipi

Comarca Alt Empordà Modifica el valor a Wikidata

Capital Fortià Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Total 778 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 72,04 hab./km²
Llars 40 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici fortianenc, fortianenca Modifica el valor a Wikidata

Breu historia del municipi

Fortià formava part de l’antic Comtat d’Empúries i era dominat pel Monestir de Sant Pere de Roda des de l’Alta Edat Mitjana, l’abat del qual actuava de senyor del lloc. Les primeres referències al poble també es fa referència a Palol, una referència d’un possible assentament recaptatori d’època musulmana. La gran part del ric patrimoni arquitectònic conservat és dels segles d’època moderna (XVI-XVIII) i el segle xix, atesa les grans destrosses provocades pels aiguats de l’any 1421 i de les diferents guerres que patí l’Empordà des de la Guerra dels Segadors fins a les carlinades.

La llarga tradició agrícola de Fortià es veu plasmada en l’antiga Granja Escola de Fortianell (1855), d’estil neoclàssic i única a Catalunya, que aportà innovacions que es plasmaren en la renovació de l’agricultura. En l’actualitat, els principals conreus són, de més a menys, el blat de moro, l’ordi, el blat, la civada, el gira-sol, la userda i la ceba varietat Figueres, produïda principalment a Fortià, Riumors i Vila-sacra. A banda de la cria de bestiar boví i porcí.[1]

El Poble

Etimologia[modifica]

Segons Coromines, el nom de Fortià prové d’una aplicació tardana del nom de persona català Fortià. Com mostren els documents de 971, 974 i 982, el nom propi de la població era Palol, com altres pobles empordanesos, i se li aplicà tardanament, a tall de sobrenom, el prenom de Fortià, “metonímia que en aquest cas acabà per borrar el nom propi, per tal com així s’evitaven malentesos amb els massa nombrosos homònims Palol“.[2]

En canvi per Enric Moreu-Rey i Pere Balañà, el nom de la població deriva de l’antropònim llatí Fortius. Segons aquests lingüistes, proposen que prové del llatí Fortianus, derivat de Fortius, nom propi de persona. El de Fortianell és el resultat de la derivació del nom del nucli més proper, Fortià, al qual és afegida una desinència diminutiva, un procés recorrent a tot el territori català.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

 

El Far d’Empordà

El Far d’EmpoprdàA
A el Far d’Empordà hi anem el 26 de novembre de 2019

Dades del Municipi

Àmbit funcional territorial Comarques gironines
Comarca Alt Empordà Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Total 625 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 69,44 hab./km²
Llars 18 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Elfarenc, elfarenca Modifica el valor a Wikidata

Breu historia del municipi

Vista general del Far d’Empordà

© FOTOTECA.CAT

Municipi de l’Alt Empordà, estès a la dreta del riu Manol.

Situació i presentació

El municipi del Far té una extensió de 8,98 km2. El límit a ponent i al N és el curs del riu Manol, que el separa del terme de Figueres. De la riba dreta del Manol surt el rec del Molí d’en Dorra, que travessa el sector meridional del terme. A l’E limita amb els municipis de Vila-sacra i Fortià, al S amb el de Vilamalla i al SW un punt el posa en contacte amb els de Santa Llogaia d’Àlguema i Vilafant.

El poble és situat 3 km a llevant de la ciutat de Figueres, emplaçat al cim d’un pujol plioplistocènic que emergeix al mig de la plana al·luvial. Aquesta situació és ben típica de l’antic poblament del pla empordanès, que cercà indrets aturonats sobre els terrenys d’aiguamolls i estanys fins a temps no gaire allunyats. L’estany del Far, al peu del turó on s’alça el poble, ha estat convertit en fèrtils conreus. Al S del poble del Far es troba el veïnat de l’Oliva. Vers el SW del terme, hi ha també el veïnat del Pont del Príncep, que s’estén pels municipis veïns de Santa Llogaia d’Àlguema, Vilamalla i Vilafant.

Una carretera local uneix el poble del Far amb la ciutat de Figueres, la proximitat de la qual ha afectat el desenvolupament del municipi del Far d’Empordà en diferents aspectes. El traçat de la carretera N-II cap a França, en el tram de circumval·lació a Figueres, travessa el sector occidental del terme.

El Poble

El Far, que tenia una població (eufarencs o elfarencs) de 352 h el 1860, acusà a la fi del segle XIX i principi del XX el descens d’habitants comú a tota la rodalia. A la postguerra, a causa de la proximitat de la zona industrial de Figueres, hi arribaren molts immigrats, que l’utilitzaren com a poble dormitori. Aquest increment de població, però, no es mantingué, i dels 547 h que hi havia el 1970 la població davallà als 396 h el 1991 i als 387 h el 2001. El 2005 la població arribà a 448 h.

Els conreus ocupen gairebé tot el terme, i la propietat és força repartida. Gràcies al rec del Molí d’en Dorra i als nombrosos pous, el regadiu —hortalisses i farratge— tendeix a incrementar-se. Els cereals són el principal conreu del secà, i resten espais importants d’oliveres i vinya. A la vora del Manol hi ha algunes arbredes. L’activitat ramadera hi és arrelada, amb algunes explotacions importants. Predomina la cria de bestiar porcí, oví, boví i l’avicultura. El sector serveis ocupava la meitat de la població activa el 2001.

El poble del Far d’Empordà

El poble del Far, que tenia 396 h el 2005, forma un nucli agrupat entorn de l’església i de les restes del castell. Emplaçat al cim d’un turonet (44 m), s’estén pels seus vessants sud, sud-est i sud-oest, de manera que resta en part arrecerat dels efectes violents de la tramuntana. Els carrerons són estrets i curts, sense una disposició ben definida.

Malgrat la poca elevació del puig del Far, des del poble es domina un esplèndid panorama sobre una gran part de la comarca. Hom ha suposat que el nom del poble és originat precisament per la seva situació preeminent respecte de la plana al·luvial empordanesa.

L’església parroquial de Sant Martí del Far, esmentada en documents dels segles XIII i XIV, sembla que fou reconstruïda durant el segle XIII, quan es bastí el castell del Far, al centre del qual era emplaçada. Era un element més de la fortalesa, com ho demostren les estructures defensives que encara conserva. L’església, d’estil romànic tardà, és de planta rectangular, construïda amb grans carreus de calcària, perfectament escairats. Al frontis destaquen la portada de tres arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà, i un finestral de mig punt i de doble esqueixada extradossat per un fris decoratiu de dents de serra. Els elements defensius de carreuada esmentats corresponents a l’espadanya i l’absis són coetanis, o molt poc posteriors a l’església, mentre que la fortificació de sobre els murs laterals de la nau, de pedruscall, pertany a una època molt més tardana. L’interior del temple és cobert amb volta apuntada. L’arc triomfal, també apuntat, recolza en columnes semicilíndriques adossades als murs laterals que tenen impostes bisellades.

Del castell del Far, alçat el 1299 pel comte d’Empúries, en resten uns escassos fragments del basament de la muralla amb un gran talús al costat de migdia. Estigué en ús fins a temps moderns.

El Far d’Empordà disposà del Museu d’Art Naïf. Tancat des del 2000, estava situat en una casa que va pertànyer a la família Pitxot, en la qual Dalí va passar molt de temps.

La població del municipi es complementa amb les nombroses masies disseminades pel pla —en general no gaire antigues—, amb el veïnat de l’Oliva, que tenia 52 h el 2005, uns 400 m a migdia del poble i format per més de trenta casalots i masies dels segles XVIII al XX, i amb el veïnat del Pont del Príncep, de població disseminada.

El folklore del poble és representat per la festa d’estiu, al juliol, i la festa major de Sant Martí, que s’escau al novembre.

La història

En un precepte de Carles el Calb de l’any 844 la ”villam quae vocatur Farus” apareix com a possessió de la mitra de Girona. L’any 974 el papa Benet II confirmava a l’abat Hildesind les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes, entre les quals figura tot el que tenia al terme d’“ipso Faro”. Aquest cenobi tenia la jurisdicció civil del lloc. De l’església de Sant Martí del Far hi ha notícia del 1229. El temple fou reconstruït a la fi del segle XIII i quedà integrat al castell del Far, que el comte Ponç V d’Empúries havia fet bastir i que sembla que era acabat el 1299. La construcció del castell del Far s’inscriu en el context dels enfrontaments entre el comte Ponç V d’Empúries i la corona. L’any 1300 el comte reconeixia que el Far era alou propi del monestir i feia públic que el castell no hauria de danyar els interessos de l’abadia, sinó al contrari, defensar-los.

Festes

Fotos

 

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Cabanes

Cabanes es un municipi de l’Alt empordà girona
A Cabanes hi anem el 27 de novembre de 201

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Àmbit funcional territorial Comarques gironines
Comarca Alt Empordà Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Total 949 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 63,27 hab./km²

Breu historia del municipi

Es creu que Cabanes es va formar a l’època dels romans, però no se sap del tot cert. El primer esment documentat data de l’any 935 amb el nom de Cabanas, que posteriorment i al llarg dels segles tindrà noms com Sant Vicenti de Cabanis, Cabannas… fins a l’actual Cabanes.[3] Antigament, Cabanes estava situada on hi ha avui el cementiri del poble, però degut a la riuada patida l’any 1421, que destruí el poble de Cabanes i que va causar nombroses víctimes, el poble es va traslladar a l’emplaçament actual.

El poble de Cabanes, des de ja fa molts segles, ha pertanyut al comtat de Peralada, la qual cosa va comportar al segle xi la construcció d’un castell, el castell de Rocabertí, del qual avui en dia resta només una torre en molt bon estat de conservació, que devia ser la torre de l’homenatge de l’antic castell. En bell mig del centre de la vila podem trobar cases datades del 1595 i 1604

Festes

  • 22 de gener: Sant Vicenç. Ve una bona orquestra on toca al Local Social oferint ball i concert. A més a més, també s’organitzen altres tipus d’activitats socials.
  • 15 de maig: Sant Isidre. Es representa la tradicional sembra de pinyons.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Cabanabona

Cabanabona es un municipi de la noguera  “Lleida”
A cabanabona hi anem el 9 de maig de 202

Dades del Municipi

Província província de Lleida
Àmbit funcional territorial Ponent
Comarca Noguera Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Total 62 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 4,37 hab./km²
Llars 25 (1553) Modifica el valor a Wikidata

El Poble

Cabanabona és una vila i municipi de la comarca de la Noguera, al Segre Mitjà.

El terme municipal de Cabanabona, d’una extensió de 14,12 quilòmetres quadrats, és situat entre els municipis d’Oliola, a ponent i tramuntana, de Vilanova de l’Aguda, a llevant, i a migdia confronta amb el municipi segarrencde Torrefeta i Florejacs, pel sector de l’antic terme de Florejacs. És emplaçat als altiplans que separen les valls del Llobregós i del Riu Sió. Aquest terme comprèn el mateix poble de Cabanabona, cap del municipi, i Vilamajor, i el santuari de Sant Pol (s. XVII). Travessa la part septentrional del terme la carretera L-313, de Guissona a Ponts i hi conflueixen un seguit de camins veïnals que porten als pobles i els masos propers.

El poble de Cabanabona és a 421 metres d’altitud, al nord del terme, prop del torrent de la Rabassa, afluent del Llobregós per l’esquerra. Es troba a 8 quilòmetres de Ponts, que n’és la vila que en proveeix la majoria de serveis. L’església parroquial és dedicada a Sant Joan Baptista, és d’origen romànic tot i que fou reformada a fons el 1686. Al centre del poble hi ha el casal dels antics senyors del lloc, edifici probablement del segle xviiamb ornamentació de tipus renaixentista. També hi ha algunes cases de gust modernista.[1]

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web