Mostra totes les entrades de Pere Gasso

Sant Feliu de Llobregat

Sant Feliu de Llobregat es un Municipi del Baix Llobregat (Barna)
A sant Feliu hi anem el 8 de febrer de 2021

Dades del Municipi

Infotaula de geografia políticaSant Feliu de Llobregat
Bandera Sant Feliu de Llobregat.png Escut d'armes
Escut d’armes
Palau Falguera.jpg
Modifica el valor a Wikidata

Epònim Llobregat Modifica el valor a Wikidata
Localització
Localització de Sant Feliu de Llobregat respecte del Baix Llobregat.svg Modifica el valor a Wikidata

 41° 23′ 00″ N, 2° 02′ 38″ ECoord.: 41° 23′ 00″ N, 2° 02′ 38″ E (mapa)
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Barcelona
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Baix Llobregat Modifica el valor a Wikidata
Capital de
Població
Total 45.467 (2020) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 3.853,14 hab/km²
Llars 46 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Superfície 11,8 km² Modifica el valor a Wikidata
Altitud 25 m Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
Patrocini Llorenç màrtir Modifica el valor a Wikidata
Organització política
• Alcaldessa Modifica el valor a Wikidata Lídia Muñoz Cáceres (15 juny 2019) Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Codi postal 08980 Modifica el valor a Wikidata
Fus horari
Codi de municipi INE 08211 Modifica el valor a Wikidata
Codi territorial IDESCAT 082114 Modifica el valor a Wikidata
Altres

Lloc web santfeliu.cat Modifica el valor a Wikidata

Sant Feliu de Llobregat és un municipi català, capital de la comarca del Baix Llobregat.

Està situada al marge esquerre del riu Llobregat i el seu terme municipal limita amb els de Barcelona, Sant Cugat del Vallès i Sant Just Desvern a l’est, Molins de Rei al nord, Sant Vicenç dels Horts i Santa Coloma de Cervelló a l’oest i Sant Joan Despí al sud.

Breu historia del municipi

El municipi és situat a la vall baixa del Llobregat, a l’esquerra del seu curs. En la divisió comarcal de la Generalitat del 1936 la ciutat de Sant Feliu fou declarada capital del Baix Llobregat (malgrat que la ponència proposava Martorell). A partir de la Llei d’ordenació territorial de Catalunya (1987), Sant Feliu de Llobregat, com en l’anterior demarcació administrativa de la República, torna a ésser capital de la comarca, i alhora acull les primeres institucions pròpies d’aquesta: el Consell Comarcal. El 1937 el municipi de Sant Feliu de Llobregat canvià el seu nom pel de Roses de Llobregat. El Llobregat, a ponent, fa de partió amb els termes de Sant Vicenç dels Horts i Santa Coloma de Cervelló. Al sector de ponent el terme confronta amb Molins de Rei, al nord amb un petit sector de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) i amb Barcelona, a l’est amb Sant Just Desvern i a migdia amb Sant Joan Despí.

El terme s’estén per la plana del riu, però és majoritàriament accidentat pels contraforts occidentals de la serra de Collserola, pels vessants meridionals del puig d’Olorda. Comprèn bàsicament la vall de la riera de la Salut, també anomenada de Santa Creu, que es forma per diversos braços sota Santa Creu d’Olorda, al sot del Pi de la Mitja Hora (on neix el torrent de Can Ferriol) i darrere la serra del Ginestar i la Socarrada (303 m), sobre Valldonzella. Hi ha, també, altres torrents, com el de Mataases, que desguassen al Llobregat; per manca de canalització produïen, sobretot a la tardor, inundacions al nucli urbà de Sant Feliu, però gràcies a la construcció de col·lectors i a la canalització de la riera de la Salut s’han deixat de produir les tradicionals rierades. El sector de la Torre Abadal, als contraforts de migdia del puig d’Olorda, vora el sot de les Abeurades i sobre el turó de la Garsa (149 m), pertanyia a l’antiga parròquia i municipi de Santa Creu d’Olorda; el 1916, en dissoldre’s aquest municipi fou incorporat a Sant Feliu. Així, ara el termenal amb Molins de Rei passa pel torrent del Miano, segueix en un tram el canal de la Infanta, s’enfila fins al turó de Can Ribes i arriba on hi havia la Creu d’Olorda, que era emplaçada al capdamunt (435 m) del puig, avui destruït a causa de l’extracció continuada de calcàries silúriques i devonianes. Per aquest sector, fins a Can Mallol confronta amb la part de l’antic terme d’Olorda que avui és pertinença de Barcelona. El termenal de tramuntana continua després pel turó de la Peça, el coll de Can Pasqual i la Freixera, al límit amb una llenca del municipi de Sant Cugat. Pel Bosc Llarg el termenal amb Barcelona torç a llevant fins a separar la Torre de Baix o del Bisbe, que resta dins Sant Feliu, de la Torre de Santa Margarida o de Dalt, que pertanyia a Olorda i ara és de Barcelona, continua pel Turó Rodó (278) i pel de la Coscollera (361 m), partió també amb Sant Just Desvern; la divisòria amb aquest municipi passa després per la penya del Moro (275 m) i per la riera de Gelabert fins al Llobregat. Les terres d’al·luvió arriben aproximadament fins a l’antiga carretera N-340, on hi ha el primer graó de la serra de Collserola, format per argiles pliocèniques d’origen marí i terrasses fluvials de llims roigs, explotades per algunes bòbiles, mentre que la serra és de llicorelles del paleozoic inferior (ordovicià i silurià) i calcàries i diabases. Pel que fa a la vegetació, bé que Sant Feliu és dins els dominis de l’alzinar amb marfull, només se’n troben a les obagues i fondalades, a més d’haver-n’hi al bosquet de la Salut. També n’hi ha a la Torre Abadal, però barrejats amb pins i poc desenvolupats. De roures, se’n pot veure algun en les fondalades. La majoria de boscos són de pi blanc, amb pi pinyer, sovint força malmesos per l’acció de l’home. Hi ha alguns oms vorejant la riera de la Salut.

Travessa la ciutat i el terme de Sant Feliu l’antiga carretera N-340 que es dirigeix cap a Tarragona, que fou construïda per Carles III al segle XVIII, i entre aquesta i el Llobregat, un tram de l’autopista AP-2, amb accés a Molins de Rei o a Sant Just Desvern; al terme, aquesta autopista enllaça amb l’A-2. Hi ha una carretera local que uneix la població amb Cornellà. Just defora el límit de tramuntana corre la carretera local de Sarrià i Vallvidrera a Molins de Rei, que passa per Santa Creu d’Olorda. Paral·lela a la riera de la Salut, entre aquesta i el sot de les Abeurades, hi ha la carretera que va a una fàbrica de ciment i que enllaça Santa Creu d’Olorda amb l’antiga N-340. Hi ha estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Vilafranca, inaugurada el 1855, que és un dels transports públics més utilitzats. A més, la ciutat de Sant Feliu està connectada amb Barcelona i altres poblacions veïnes gràcies al Trambaix, inaugurat el 2004.

El Poble

Les primeres dades de població (feliuans, feliuencs o santfeliuencs) daten del fogatjament de vers el 1368, que registra 51 focs a Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat, ja que el terme de Sant Feliu era repartit entre les parròquies de Sant Joan i de Sant Just Desvern; així, en el fogatjament següent, de vers el 1380, els focs es comptabilitzen juntament amb els de Sant Just Desvern; en total n’hi havia 89. Al segle XVI hi havia a Sant Feliu entre 33 (1515) i 45 (1557) focs, i al segle XVIII (1718), 316 h, que augmentaren notablement fins a arribar a 1 895 h el 1787. El 1830 hi havia 1.756 h i el 1860 n’hi havia 2.478. El municipi no experimentà la davallada demogràfica d’altres municipis per la plaga de la fil·loxera, perquè ja s’havia industrialitzat bastant i això comportava uns recursos econòmics complementaris, que pal·liaven la crisi agrària. El 1910 hi havia 3.852 h i el 1920 n’hi havia 4.406. El creixement demogràfic fou encara progressiu els anys posteriors, llevat d’un petit estancament per causa de la guerra civil de 1936-39. El 1930 hi havia 6.343 h, 6.571 el 1940 i 7.327 el 1950. L’augment fort, el boom demogràfic, s’esdevingué al llarg dels decennis dels anys seixanta i setanta. Els 10.201 h que hi havia el 1960 s’havien transformat en 21.751 el 1970, 33.959 el 1975 i en 38.004 el 1981. Durant els anys vuitanta i noranta s’aprecià una certa davallada que semblava estabilitzar-se al final del segle XX. El 1991 es registraven 36.608 h i el 2001, 40.042 h. L’any 2006 hi havia 42.486 h.

Festes

Sant Feliu té un gran nombre d’entitats i associacions culturals, cíviques i esportives. Per la seva tradició cal destacar les activitats de les societats com el Casino (1879), l’Ateneu Santfeliuenc (1881), la Unió Coral (1892), l’Agrupació Pessebrista (1931) i el Centre Parroquial (1942). Posteriorment van sorgir altres entitats, com l’Agrupació Cultural Folklòrica, l’Associació Musical Sant Feliu i el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Entre les entitats esportives destaquen per la seva antiguitat el Santfeliuenc FC (1905) i el Club Bàsquet Santfeliuenc (1929).

Destaca també el Patronat Municipal de Cultura, que té la seu al Casal de Cultura Can Ricart. Més equipaments culturals són l’Arxiu Històric Comarcal, el Casal de Joves, la Torre del Roser i el Centre Cívic Roses. El 1993 s’inaugurà la Biblioteca Montserrat Roig, amb un destacat fons relacionat amb l’escriptora, un equipament que el 2017 fou rehabilitat. Així mateix, el municipi convoca des del 1974 el premi anual de poesia Martí Dot i Parellada per a poetes joves.

Les festes de Nadal se celebren a Sant Feliu de Llobregat amb la tradicional presentació dels Pastorets, amb text de J. M. Folch i Torres, i amb una popular exposició de pessebres. S’han potenciat les festes populars a partir de les festes de primavera i la festa de la tardor. Les festes de la primavera se celebren al maig i inclouen l’exposició i el concurs de roses i la fira multisectorial, ja esmentades, a més de nombrosos actes com la Mostra d’Art Contemporani, la Fira del Joc, una desfilada de moda, la Trobada de Puntaires, el Ral·li Comarcal de Cotxes Històrics, balls, concert de música, etc. La festa de la tardor o festa major, dedicada a sant Rarimi, copatró de la ciutat, se celebra a l’octubre amb el correfoc amb dracs, diables, la Garsa —que és un animal fantàstic propi de la ciutat—, els trabucaires, els castellers, els gegants (Violant i Guillem), els gegantons (Mercè i Llorenç), etc. La festivitat del patró de la ciutat, sant Llorenç, se celebra a l’agost.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Bordegassos 2020-2021

Bordegassos 2020-2021

Van ser dos anys de pandemia COVID. i no vam actuar, es va treballar per el 50 aniversari, i arreglémoslas el local,  inaugurem la remolaracio del local i fem una actuación de sis al local

El març de 2020 fem una sola actuació el día de la dona amb un pilar

de cara als 50 anys de la colla, el Miquel Arnal i jo ens anomenen pabordes

fotos de l’any 2020  

Fotos 2021

Per la fira 2021 fem una actuació

14 de desemebre, actuem a la plaça de les cols sols déspres de dos anys, tots amb mascareta, va molt be fem el que havien  platajat la tecnica

dadas de l’actuació:

Tres de set, quatre de set, torre de sis. cinc de sis, pilar de cinc i pilar de dol per en Miquel Gonzàlez, que ens va deixar aquesta setmana.

Fotos de la Maite

Bordegassos 2022

Bordegassos 2022 any del 50 aniversari

Presentación 50 aniversari

A l’auditori el 19 de mare es fa l’acte, ve el president de la Generalitat l’alcaldesa, la regidora de cultura i membres del consistoire.

L’acte va ser un exit, videos de la colla musica amb  directe, un discours del nostre président extraordinari etc.

Video de l’acte

Fotos Maite

Primera, actuacio  previa de Sant Jordi, amb castellers de Castelldefels i Minyons de l’Arboç

Castells:

Bordegassos: 5/6, 3/7, 4/6 i P/5

Arboç i Castelldefels castells de sis

fotos Maitre

 

Sant Just Desvern

Sant Just Desvern es un Municipi de la Comarca Baix Llobregat (Barna)

A Sant Just Desvern hi anem el 2 d’agost de 201

Dades del Municipi

Comarca Baix Llobregat Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 18.670 (2020) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 2.393,59 hab/km²
Llar 28 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Santjustenc, santjustenca

Breu historia del municipi

Forma una conurbació urbana amb els municipis de Sant Joan Despí (S), Sant Feliu de Llobregat (W) i Esplugues de Llobregat (E). També a l’E i al N el terme confronta amb el de Barcelona.

La capçalera del terme, a la part de tramuntana, la forma la serra de Vallvidrera (la divisòria passa pel coll de Can Cuiàs, pel collet de l’Espinagosa i pel turó d’en Corts o Puig Aguilar, de 387 m d’altitud). El terme forma una vall (la vall de Vercio , com és documentada el 1011) arrecerada dels vents del nord, les aigües de la qual, a través de petits torrents (com el Torrentbò, el torrent de Can Cortès, el de la Font del Ferro, el de la Font del Rector i altres) van a la riera de Sant Just, que desguassa al Llobregat, al terme municipal de Sant Feliu de Llobregat.

Les majors altituds són el turó d’en Merlès, a la serra de Vallvidrera, amb 416 m; el de Sant Pere Màrtir (antigament puig d’Òssa), a llevant, amb 389 m, fa de partió entre Sant Just, Esplugues i Sarrià (Barcelona); i la penya del Moro (276 m), a la part de ponent, límit amb Sant Feliu de Llobregat. Com a la major part de la serra de Collserola, el terreny és constituït bàsicament per esquists paleozoics, mentre que a la part baixa del terme, com a tot el pla de Llobregat, hi ha potents estrats d’argiles quaternàries d’al·luvió.

Les seves comunicacions són la carretera cap a Tarragona N-340, que travessa la part meridional del municipi, i l’autopista de Molins de Rei (AP-2), amb sortida a la localitat i connexió amb l’antiga N-340. Sant Just Desvern és una de les poblacions per on passa el Trambaix (tramvia lleuger), que el 2004 va millorar les comunicacions amb els municipis veïns i sobretot amb Barcelona.

El Poble

El poble de Sant Just Desvern (122 m d’altitud i 15 327 h el 2006) és situat a la part de migdia del terme, entre la riera de Sant Just i la carretera N-340. Es formà entorn de l’església parroquial, vora la qual hi ha la casa del comú. La part més antiga és prop de l’antic camí ral (carrers del Raval, sota el turó d’en Ramoneda, i de Badó). Hi ha cases de planta i pis amb jardí; més a migdia, entre aquest nucli i la carretera, s’ha format un eixample amb carrers de quadrícula, paral·lels (les primeres cases s’hi bastiren a la primeria del segle XX), com una mena de ciutat jardí, que ha estat sotmesa a un procés de renovació urbana, amb la substitució de cases baixes per blocs d’habitatges. Més als afores, i també en urbanitzacions vers la muntanya, s’han edificat habitatges unifamiliars. Prop de la carretera i a la zona anomenada del polígon de Sant Joan, vers els termes de Sant Joan Despí i Esplugues, també s’han bastit alguns edificis d’habitatges.

L’església parroquial de Sant Just i Sant Pastor és documentada antigament sota l’advocació de sant Just, i no és fins al segle XV que són esmentats els dos sants. L’església, que ja existia abans del 985, apareix ja com a parròquia el 1010. Al segle XVI se segregà part del terme parroquial, que, juntament amb una altra part segregada del de Sant Joan Despí, formà la nova parròquia de Sant Feliu de Llobregat. L’església actual, molt modificada i completament restaurada després del 1939, és d’una nau ampla, amb capelles laterals; fou construïda, segons la documentació, el 1571, llevat del campanar, que és més antic, i així pervingué fins el 1936, que fou cremada i mig aterrada. Fins aleshores, a part altres objectes litúrgics, conservà un magnífic retaule renaixentista que havia estat construït pel mestre escultor Joan Forner, de Mataró, i pintat per Joan Pau Camps, de Barcelona; fou adquirit de segona mà per la universitat o comú del poble de Sant Just als obrers de l’església de Palamós el 1579.

A Can Madriguera, edifici modernista, hi ha un col·legi de monges amb capella pròpia (també en tenen les monges de la Presentació i la residència de vells, dedicada a la Mare de Déu de Lorda). Aquest casal, amb el Sanatori i Can Ginestar, són bells edificis modernistes. Can Ristol és un antic hostal de la darreria del segle XVIII, que substituí l’antic hostal de la Creu o del Garrofer quan s’obrí la carretera actual en temps de Carles III. Sota el cementiri, al lloc que ocupava la fàbrica de ciments Sanson (traslladada el 1969 a Olorda), hi ha el bloc d’habitatges Walden 7, de Ricard Bofill, que aprofità algunes estructures de la fàbrica com ara els antics dipòsits, on té el seu taller d’arquitectura. La xemeneia de l’antiga fàbrica ha estat restaurada i rehabilitada i s’ha convertit en un mirador. Al límit amb el nucli urbà de Sant Feliu de Llobregat hi ha el barri de la Torreblanca, prop del qual es troba un magnífic parc compartit amb els municipis de Sant Feliu i Sant Joan Despí.

La consolidació del caràcter residencial del municipi ha provocat una expansió de la zona urbana. Així, vers el 2005 la vertebració de Sant Just depenia encara de la determinació de l’estructura urbana definitiva de la zona de Can Modolell i del Mas Lluhí (que formarà un continu urbà amb Sant Feliu de Llobregat).

L’antiga masia de Can Ginestar, reformada al gust modernista i voltada d’un parc espaiós, fou habilitada com a casa de cultura; conté l’Arxiu Històric Municipal i altres serveis culturals. L’Ateneu de Sant Just Desvern, fundat el 1918, és el centre coordinador d’una bona part de les activitats culturals i esportives de la població. Hi són integrades diverses entitats, com el cor Lo Pom de Flors, fundada el 1882; la Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc, del 1934, i l’Orfeó Enric Morera. De les entitats esportives cal mencionar per la seva tradició el Club de Futbol Sant Just, fundat el 1911. Entre les nombroses celebracions i activitats que es porten a terme a

Festes

Sant Just podem esmentar la tradicional cavalcada de reis i la festa dels Tres Tombs, al gener, la cantada de caramelles per Setmana Santa, la confecció d’una catifa de flors per Corpus i les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere pel juny. La festa major se celebra a l’agost, en honor de san Just i sant Pastor, durant la qual es fa la ja tradicional guerra d’aigua. Entre octubre i novembre s’organitzen les populars festes de Tardor. Altres activitats destacables són la Setmana Cultural de la Casa Regional d’Extremadura (entre els mesos de maig i juny), l’Adifolk (al setembre) i la baixada de karts de coixinets (al novembre).

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

 

Sant Esteve de Palautordera

Sant Esteve de Palautordera es un Municipi de la Comarca Vallès Oriental (Barcelona)
Aquí hi anem el 9 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 2.820 (2019) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 266,04 hab/km²
Llar 42 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Santestevenc, santestevenca

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Fogars de Montclús (W-N), Santa Maria de Palautordera (S) i Sant Pere de Vilamajor (E-N).La part més accidentada del terme és al sector NW, per on s’escolen la riera de Vallmanya i el torrent del Reguissol, afluents de la Tordera. Aquest sector és ocupat per densos boscos d’alzines, pins i arbres de ribera. Sant Esteve es reparteix amb el terme veí i complementari de Santa Maria de Palautordera la gran terrassa fluvial de la Tordera quan aquesta ha deixat les valls encaixades del Montseny. La vall de la Tordera baixa encaixada, s’obre a l’alçada del castell de Fluvià i forma el pla on hi ha Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera. La seva demarcació s’inicia al petit congost que es forma entre la serra de Vallmanya i la petita serra de Montclús, que fa d’espona per l’esquerra a la Tordera i s’obre vers el S cap a l’antiga plana de Palau, presidida pel vell castell de Fluvià, i la de Santa Margarida, dita antigament de la Parellada, fins al pla del Remei, on la demarcació de Santa Maria toca gairebé les cases del S de la població.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Sant Esteve de Palautordera, el barri de Santa Margarida i les urbanitzacions de Can Cruixent, els Refugis del Montseny (en part al terme de Sant Pere de Vilamajor), les Margarides, Can Garbeller i Can Ribes, les dues últimes pràcticament integrades amb el nucli de Sant Esteve. L’any 1937 el municipi de Sant Esteve de Palautordera canvià el seu nom pel de Vallflorida.

Una carretera local, nascuda a l’urbanització de Can Farinetes (del terme de Santa Maria de Palautordera), a peu de la carretera C-35, es dirigeix a Seva per Collformic, travessant el terme de SE a NW, paral·lela a la Tordera i creuant gran part del Parc Natural del Montseny. Enfront de l’urbanització de les Margarides es desprèn un brancal que porta a la urbanització dels Refugis del Montseny, del terme de Sant Pere de Vilamajor, però que té algunes cases dintre el terme de Sant Esteve. Una altra carretera local des de Sant Celoni també mena al poble.

El Poble

El poble de Sant Esteve de Palautordera (1 770 h el 2005) es troba a 229 m d’altitud, a la dreta de la Tordera i molt a prop del límit municipal amb Santa Maria de Palautordera. Té com a construcció més notable l’església de Sant Esteve, situada a l’entrada al poble, venint de Santa Maria de Palautordera, després de deixar una monumental creu de terme, refeta després del 1939. L’església és documentada des del 862 en un precepte del rei Carles el Calb al comte Sunyer I d Empúries-Rosselló. El comte Sunyer II va vendre el lloc a Trasovad vers el 900 i aquest el 908 el va vendre a Guifre Borrell, comte de Barcelona, el qual el va cedir al cap de poc temps a Sant Cugat del Vallès. A causa d’això el domini de la parròquia fou sempre dels abats de Sant Cugat i, a partir del 1215, de l’administració santcugatenca, dita pabordia de Palau o de Palautordera.

L’església parroquial de Sant Esteve de Palautordera és un edifici bàsicament romànic de la fi del segle XI, que conserva una bona part de la nau, el cimbori sobre quatre petxines, damunt el qual hi ha un campanaret, amb base romànica i la resta refeta a partir del 1581. L’església tenia originàriament tres absis en forma de creu i els murs ornats d’arcuacions, com es veu encara a la part de migdia, però va ser transformada amb una façana gòtica, feta vers el 1570, que tenia unes escultures que representaven la lapidació de sant Esteve sobre el portal a manera de timpà, que va desaparèixer el 1936. La nau romànica té volta de canó i dos arcs torals, però s hi van afegir unes capelles laterals gòtiques amb nerviacions i claus de volta del segle XVI. L’absis major fou mutilat el 1936, que es va obrir un gran portal per aquest costat, i l’absidiola de la part N desaparegué al principi del segle XIX per a construir-hi una gran capella. L’església conserva notables obres d’orfebreria i en especial una imatge de la Mare de Déu de Gràcia, sedent, del segle XVI, excessivament restaurada i policromada.

La població no presenta gaires edificis interessants, ja que la majoria s’han fet de nou o s’han restaurat excessivament. No hi ha cap casa molt antiga, ja que el 1553 encara no n’hi havia cap prop de l’església; només 41 masos al seu terme.

Festes

Pel que fa a les activitats culturals, cal destacar la tradició teatral del poble, que disposa de diversos grups i un taller de teatre. Les celebracions més importants són la festa major d’estiu, que té lloc el primer diumenge d’agost i la festa de tardor el darrer diumenge d’octubre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Santa Maria de Palautordera

Santa Maria de Palautordera es un Municipi de la comarca del Vallès Oriental  (Barcelona)
Aquí hi Anem el 9 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 9.423 (2019) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 557,57 hab/km²
Llar 69 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Palauenc, palauenca Modifica el valor a Wikidata

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Sant Esteve de Palautordera i Fogars de Montclús (N), Sant Celoni (E), Vallgorguina (SE), Vilalba Saserra (S), Llinars del Vallès (SW) i Sant Pere de Vilamajor (W). El terme, de forma sensiblement rectangular, s’estén per la vall inferior de la Tordera, abans que aquest riu, unit a la riera de Trentapasses, prengui la direcció NE vers Sant Celoni i la Batllòria. Pel S li fa de límit la riera de Trentapasses, que segueix paral·lela a la carretera C-35 provinent de Granollers. Conflueixen a la Tordera la majoria de torrents que solquen el municipi: per la dreta la riera de Palau, formada sota la població a partir de la confluència dels torrents del Reguissol i de Traveria i per l’esquerra el Riu Sec, el torrent de les Valls i el de Virgili, que marca el límit SE amb Sant Celoni. Només desguassen a la riera de Trentapasses el torrent dels Abauç i el seu tributari el torrent de Can Millars. És un terme relativament planer o almenys amb planures notables i amb noms propis com el pla del Remei, el pla del Bruguer, les Barqueres, el pla del Temple i el pla de Palau. Els vessants muntanyosos que configuren aquests plans no depassen mai els 300 m d’altitud, i el sector SE del terme es troba a 180 m.

El terme comprèn un seguit de nuclis de població que a efectes administratius s’han agrupat en diverses entitats. Així, podem distingir la vila i cap de municipi de Santa Maria de Palautordera, que com a entitat oficial engloba també les urbanitzacions de Can Garriga i el raval de la Serra; la urbanització de Can Pagà i el raval del Pont Trencat formen l’entitat anomenada les Barqueres; les urbanitzacions de Can Barceló, Can Portell i part de la vila, s’han aglutinat sota el nom del Pla del Remei; la urbanització del Virgili, a efectes oficials és el Pla del Temple; i finalment el grup format per les urbanitzacions dels Bruguers, Can Bosc, Can Farinetes, Can Ram i Can Sala s’ha anomenat Sanata. L’extensió de les urbanitzacions de Can Ram i del Virgili sobrepassa els límits municipals, vers el terme de Sant Pere de Vilamajor, en el primer cas, i cap a Sant Celoni en el segon. El terme de Santa Maria de Palautordera arriba tan a prop de Sant Celoni que el raval del Pont Trencat i fins i tot el mateix pont trencat medieval, que són de Palautordera, han esdevingut part de l’extensió urbana de Sant Celoni.

De la carretera C-35 en direcció a Llagostera, que travessa la part meridional del terme a tocar del seu límit, surt, a l’altura de la urbanització de Can Farinetes, la carretera que va a Seva després de travessar el Montseny per Collformic; és la que antigament passava pel bell mig de la població de Santa Maria de Palautordera i ara ho fa pel sector perifèric de la vila. La línia de ferrocarril en direcció a Girona té baixador al terme, prop de la urbanització de Can Pagà.

El Poble

La vila de Santa Maria de Palautordera (4 528 h el 2005) és a 208 m d’altitud, a la dreta de la Tordera, entre aquesta i la riera de Palau. Fou el centre administratiu del terme del castell de Montclús, descrit en parlar de Sant Esteve de Palautordera. Així, hom sap que almenys des del 1274 radicava a Santa Maria de Palautordera la notaria del terme, que anava a càrrec del sacerdot beneficiat de l’altar de Sant Projecte o Sant Broget, sant que té encara un carrer dedicat a la vila. També hi havia ací un mercat, constatat des del 1334 i que modernament fou cedit o venut a la vila de Sant Celoni. Alguns dels petits carrers del sector vell de la població, situats darrere l’església, recorden encara amb els seus noms el lloc on es venien determinats productes.

La sagrera de Santa Maria de Palautordera, erigida al voltant de la seva església, era, doncs, el nucli més important i poblat del terme de Montclús. Encara resten entorn de l’església cases amb finestrals gòtics del segle XVI i altres cases antigues al carrer Major, que recorden una antiga ferreria o simples cases de menestrals.

L’església parroquial de Santa Maria de Palautordera, que presideix la vila, situada al peu de la carretera, va construir-se entre els anys 1562 i 1588. És un edifici gòtic tardà, molt ben proporcionat, cobert de nerviacions amb claus de volta esculpides amb sants d’antiga devoció a l’església, com la Mare de Déu, Sant Pere, Sant Projecte i Sant Isidre. Fins el 1936 ornaven la portada, formada per fascicles de columnetes amb les arquivoltes corresponents, unes imatges de pedra que omplien la fornícula que a manera de timpà hi ha sobre la llinda. L’absis de l’església és poligonal amb contraforts i té tres capelles, cobertes igualment d’ogives, a cada costat de la nau. Avui dia totes les imatges i retaules són nous perquè els antics es van perdre el 1936. El campanar, que es creu que té com a base l’antiga torre del palau que va donar el nom a la població, és una torre rodona amb aspecte de fortalesa o torrassa militar, que té a la part superior, la part que sobrepassa l’altura de l’església, dos pisos hexagonals, el darrer amb finestrals per a les campanes i un coronament piramidal amb merlets esgraonats a la seva base. La part rodona és construïda amb palets de riu i la part superior amb carreus ben tallats. A la seva base hi ha el baptisteri sota una perfecta volta medieval i un espai molt ben agençat. Es va salvar de la destrucció del 1936 una bonica creu processional gòtica d’argent repussat, del segle XVI, una custòdia barroca i altres objectes d’orfebreria.

Fora de l’església i de les cases velles que li fan costat a la plaça Major, la vila té ara com a centre la plaça de la Vila, ben agençada i presidida per la casa de la vila, un notable edifici noucentista on també hi ha el jutjat, la policia i correus.

Entre les institucions culturals de la vila destaca el Museu Comajoan, de caràcter bàsicament educatiu i que exposa vegetació i fauna vertebrada del massís del Montseny, la nova biblioteca municipal Ferran Soldevila, inaugurada l’any 2000, i l’Auditori del Parc de Reguissol.

Festes

Les festes més importants són la festa major d’hivern de Sant Burget, que se celebra el darrer diumenge de gener, i la festa major de la Mare de Déu del Remei, que s’escau el segon diumenge d’octubre. Una de les celebracions més multitudinàries és la cursa popular nocturna Clar de Lluna, la primera quinzena de juliol i coincideix amb una fira d’artesania.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Santa Maria de Palautordera

Santa Maria de Palautordera es un municipi del Vallès Oriental (Barcelona)
A Santa Maria de Palautordera hi anem el 9 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Oriental Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 9.423 (2019) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 557,57 hab/km²
Llar 69 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Palauenc, palauenca Modifica el valor a Wikidata

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Sant Esteve de Palautordera i Fogars de Montclús (N), Sant Celoni (E), Vallgorguina (SE), Vilalba Saserra (S), Llinars del Vallès (SW) i Sant Pere de Vilamajor (W). El terme, de forma sensiblement rectangular, s’estén per la vall inferior de la Tordera, abans que aquest riu, unit a la riera de Trentapasses, prengui la direcció NE vers Sant Celoni i la Batllòria. Pel S li fa de límit la riera de Trentapasses, que segueix paral·lela a la carretera C-35 provinent de Granollers. Conflueixen a la Tordera la majoria de torrents que solquen el municipi: per la dreta la riera de Palau, formada sota la població a partir de la confluència dels torrents del Reguissol i de Traveria i per l’esquerra el Riu Sec, el torrent de les Valls i el de Virgili, que marca el límit SE amb Sant Celoni. Només desguassen a la riera de Trentapasses el torrent dels Abauç i el seu tributari el torrent de Can Millars. És un terme relativament planer o almenys amb planures notables i amb noms propis com el pla del Remei, el pla del Bruguer, les Barqueres, el pla del Temple i el pla de Palau. Els vessants muntanyosos que configuren aquests plans no depassen mai els 300 m d’altitud, i el sector SE del terme es troba a 180 m.

El terme comprèn un seguit de nuclis de població que a efectes administratius s’han agrupat en diverses entitats. Així, podem distingir la vila i cap de municipi de Santa Maria de Palautordera, que com a entitat oficial engloba també les urbanitzacions de Can Garriga i el raval de la Serra; la urbanització de Can Pagà i el raval del Pont Trencat formen l’entitat anomenada les Barqueres; les urbanitzacions de Can Barceló, Can Portell i part de la vila, s’han aglutinat sota el nom del Pla del Remei; la urbanització del Virgili, a efectes oficials és el Pla del Temple; i finalment el grup format per les urbanitzacions dels Bruguers, Can Bosc, Can Farinetes, Can Ram i Can Sala s’ha anomenat Sanata. L’extensió de les urbanitzacions de Can Ram i del Virgili sobrepassa els límits municipals, vers el terme de Sant Pere de Vilamajor, en el primer cas, i cap a Sant Celoni en el segon. El terme de Santa Maria de Palautordera arriba tan a prop de Sant Celoni que el raval del Pont Trencat i fins i tot el mateix pont trencat medieval, que són de Palautordera, han esdevingut part de l’extensió urbana de Sant Celoni.

De la carretera C-35 en direcció a Llagostera, que travessa la part meridional del terme a tocar del seu límit, surt, a l’altura de la urbanització de Can Farinetes, la carretera que va a Seva després de travessar el Montseny per Collformic; és la que antigament passava pel bell mig de la població de Santa Maria de Palautordera i ara ho fa pel sector perifèric de la vila. La línia de ferrocarril en direcció a Girona té baixador al terme, prop de la urbanització de Can Pagà.

El Poble

La vila de Santa Maria de Palautordera (4 528 h el 2005) és a 208 m d’altitud, a la dreta de la Tordera, entre aquesta i la riera de Palau. Fou el centre administratiu del terme del castell de Montclús, descrit en parlar de Sant Esteve de Palautordera. Així, hom sap que almenys des del 1274 radicava a Santa Maria de Palautordera la notaria del terme, que anava a càrrec del sacerdot beneficiat de l’altar de Sant Projecte o Sant Broget, sant que té encara un carrer dedicat a la vila. També hi havia ací un mercat, constatat des del 1334 i que modernament fou cedit o venut a la vila de Sant Celoni. Alguns dels petits carrers del sector vell de la població, situats darrere l’església, recorden encara amb els seus noms el lloc on es venien determinats productes.

La sagrera de Santa Maria de Palautordera, erigida al voltant de la seva església, era, doncs, el nucli més important i poblat del terme de Montclús. Encara resten entorn de l’església cases amb finestrals gòtics del segle XVI i altres cases antigues al carrer Major, que recorden una antiga ferreria o simples cases de menestrals.

L’església parroquial de Santa Maria de Palautordera, que presideix la vila, situada al peu de la carretera, va construir-se entre els anys 1562 i 1588. És un edifici gòtic tardà, molt ben proporcionat, cobert de nerviacions amb claus de volta esculpides amb sants d’antiga devoció a l’església, com la Mare de Déu, Sant Pere, Sant Projecte i Sant Isidre. Fins el 1936 ornaven la portada, formada per fascicles de columnetes amb les arquivoltes corresponents, unes imatges de pedra que omplien la fornícula que a manera de timpà hi ha sobre la llinda. L’absis de l’església és poligonal amb contraforts i té tres capelles, cobertes igualment d’ogives, a cada costat de la nau. Avui dia totes les imatges i retaules són nous perquè els antics es van perdre el 1936. El campanar, que es creu que té com a base l’antiga torre del palau que va donar el nom a la població, és una torre rodona amb aspecte de fortalesa o torrassa militar, que té a la part superior, la part que sobrepassa l’altura de l’església, dos pisos hexagonals, el darrer amb finestrals per a les campanes i un coronament piramidal amb merlets esgraonats a la seva base. La part rodona és construïda amb palets de riu i la part superior amb carreus ben tallats. A la seva base hi ha el baptisteri sota una perfecta volta medieval i un espai molt ben agençat. Es va salvar de la destrucció del 1936 una bonica creu processional gòtica d’argent repussat, del segle XVI, una custòdia barroca i altres objectes d’orfebreria.

Fora de l’església i de les cases velles que li fan costat a la plaça Major, la vila té ara com a centre la plaça de la Vila, ben agençada i presidida per la casa de la vila, un notable edifici noucentista on també hi ha el jutjat, la policia i correus.

Entre les institucions culturals de la vila destaca el Museu Comajoan, de caràcter bàsicament educatiu i que exposa vegetació i fauna vertebrada del massís del Montseny, la nova biblioteca municipal Ferran Soldevila, inaugurada l’any 2000, i l’Auditori del Parc de Reguissol.

 

Festes

Les festes més importants són la festa major d’hivern de Sant Burget, que se celebra el darrer diumenge de gener, i la festa major de la Mare de Déu del Remei, que s’escau el segon diumenge d’octubre. Una de les celebracions més multitudinàries és la cursa popular nocturna Clar de Lluna, la primera quinzena de juliol i coincideix amb una fira d’artesania.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

 

La Secuita

La Secuita es un Municipi de la Comarca del Tarragonès (Tarragona)
A la Secuita hi anem el 2 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Tarragonès Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 1.687 (2019) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 94,78 hab/km²
Llar 30 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Secuitenc, secuitenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb els municipis de Nulles, Vallmoll (de l’Alt Camp), a l’W amb els Garidells (de l’Alt Camp), Perafort i una part de Vallmoll, al S amb els Pallaresos, al SE amb el Catllar i a l’E amb Renau. Els límits del terme no segueixen cap accident geogràfic a excepció de la ratlla divisòria amb Vallmoll i part de la de Nulles, establerta pel torrent de Bogatell i la que, en l’angle entre els termes de la Secuita, Renau i el Catllar, constitueix el torrent de Renau.

Una sèrie de turons accidenten la part septentrional del terme, que és el tercer lloc de la comarca pel que fa a l’alçada mitjana sobre el nivell del mar.

El terme comprèn els pobles de la Secuita, cap de municipi, l’Argilaga, les Gunyoles i Vistabella, la urbanització de Sant Roc i les Creus, el lloc de la Costa de la Toia, disseminat, i els antics termes de la Tallada, Tapioles i del Pontarró. El municipi és situat entre la carretera N-240 de Tarragona a Lleida i la local de Tarragona al Pont d’Armentera, que passen a ponent i llevant del terme, respectivament. Aquestes carreteres, junt amb els ramals de Perafort a la Secuita i a l’Argilaga, de la Secuita a la carretera del Pont d’Armentera i de la Secuita a la N-240 amb sortida prop de Vallmoll, donen suficients possibilitats de comunicació a la població. Com a carretera pròpiament local hi ha la que permet el desplaçament entre els nuclis urbans de la Secuita, Vistabella i les Gunyoles. La xarxa de comunicacions es clou amb el ferrocarril de la línia de Saragossa-Reus-Barcelona; l’estació, que havia portat el nom de la Secuita-Perafort, és situada a poca distància de la darrera població. L’any 2006, amb motiu de la prolongació de la línia d’alta velocitat Madrid-Saragossa-Lleida fins l’intercanviador de Roda de Berà, s’amplià l’estació, que des d’aleshores s’anomena Camp de Tarragona.

El Poble

El nucli urbà del poble de la Secuita (169 m i 912 h el 2006) presenta tres sectors ben diferenciats: el vell, l’eixample del segle XVIII i la urbanització actual. La plaça Major és la part originària del lloc, conté la Casa Mallafré i l’església. La Casa Mallafré s’alça a la cantonada entre la plaça Major i el carrer del Dr. Gaspà; cal destacar-ne el portal, de carreus, i dues finestres gòtiques geminades amb arcs trilobulats. L’església parroquial de Santa Maria de la Secuita data de l’edat mitjana, però ha sofert moltes transformacions. Té tres naus, d’èpoques diferents, i la central, l’única que hi havia quan es construí el temple, és gòtica; originàriament hom la cobrí amb un sostre de fusta, les bigues del qual foren decorades amb emblemes de castells i motius geomètrics i vegetals, però al segle XVIII s’hi col·locà una volta de rajoles que la tapà. Dels edificis i masos del costat del nucli de la Secuita el més destacat és la Tallada, es tracta d’un gran casal amb un bon nombre d’arcades ogival

Festes

Hom celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost i la festa votada de Sant Cristòfol el 10 de juliol, que inclou la benedicció de cotxes. Al mes de setembre en data variable, normalment al final de mes, es feia la festa de la Verema o del Vi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web ajuntament

 

Sallent

Sallent es un Municipi de la Comarca del Bages (Barcelona)
A Sallent hi anem el 16 d’octubre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Bages modifica
Població
Total 6.658 (2019) modifica

Breu historia del municipi

El terme és un dels més grans de la comarca. En el seu estat actual, hom pot dir que el terme de Sallent és el resultat de la suma del nucli històric de la vila i els seus agregats de Cabrianes i Sant Ponç amb el terme de Cornet i les antigues quadres o jurisdiccions autònomes de Serraïma i Serra-sanç. El terme limita al N amb Gaià, a l’E amb Avinyó, al S amb Artés, Navarcles i Sant Fruitós de Bages i a l’W amb Santpedor, Castellnou de Bages i Balsareny.

El municipi comprèn una part del sector septentrional del pla de Bages —plans de Cabrianes i de la Sala de Sant Ponç—, el corredor fluvial o vall del Llobregat —del congost de Sallent a la Botjosa—, els alts plans de Serraïma i de Serra-sanç i la vall del riu de Cornet. Diversos accidents orogràfics afaiçonen el paisatge: el Montcogul (594 m) a l’extrem oriental del terme; els serrats del Guix (454 m) i del Xipell (400 m), a l’esquerra del Llobregat; el Cogulló (472 m) i la Costa Gran (468 m) a la dreta del riu, i les serres de Sant Sadurní (570 m) i de Viranes (612 m) al límit amb els municipis d’Avinyó i Gaià, respectivament. A més del Llobregat, drena el territori el riu de Cornet, afluent d’aquell per l’esquerra, que es forma en els vessants ponentins de l’altiplà del Lluçanès dins el terme de Gaià i desguassa al corrent principal dins la mateixa vila de Sallent. Afluents menors del Llobregat, de corrent poc o molt continu, són els torrents de Soldevila i de la Corbatera, a la dreta, i la Riereta, a l’esquerra del riu. La riera de Conangle és el límit NW del terme, com la Riera Gavarresa ho és al SE. Al sud del nucli urbà hi ha l’espai natural de la Corbatera, que inclou un petit aiguamort del Llobregat.

Quant a la vegetació espontània, a l’entorn immediat de la vila es presenta àrida i gairebé nua; en el sector del pla de Bages hi ha conreus, i en els relleus que delimiten el pla hi predominen les brolles i les pinedes, generalment de pi blanc amb clapes d’alzinar. La inversió de temperatures que es dona en el fons de la cubeta bagenca també afavoreix l’aparició d’algunes clapes de roureda.

El terme comprèn, a més de la vila de Sallent, cap administratiu, Cabrianes, les caseries de Serra-sanç, Serraïma, Cornet, Sant Martí i Fucimanya i Cellers de la Serra, el llogaret de Sant Ponç i el barri de la Botjosa. El municipi és travessat per la carretera C-16 d’Abrera a Bellver de Cerdanya, al peu de la qual hi ha la vila de Sallent. A 2 km de Sallent hi ha una carretera comarcal que des de la C-16 mena a Cabrianes i Artés. Al sector S-SE del municipi hi passa l’Eix Transversal.

El Poble

La vila de Sallent (278 m; 6.479 h el 2006) centra el municipi, i s’estén a banda i banda del Llobregat, aigua amunt del congost de Sallent. Fins a la darreria del segle XIX, el nucli urbà era situat a l’esquerra del Llobregat. L’enderroc de les muralles després de les guerres carlines, la instal·lació de fàbriques a la vora del riu i el pas de la carretera i del ferrocarril de Manresa a Berga motivaren una primera expansió, en forma de raval allargat a l’altra banda del Llobregat. El pont gòtic de la vila, construït al segle XIV i refet diverses vegades, i un altre pont modern al lloc on el riu de Cornet s’aboca al Llobregat comuniquen els dos sectors urbans.

Com a centres d’interès monumental, situats a l’interior del barri vell, cal fer esment de l’anomenada Casa Gran, palau gòtic, de destinació incerta, amb una façana del segle XIV, on hi ha habilitades unes oficines bancàries. Davant seu, l’església de Sant Antoni M. Claret (1967) és una obra de J. Puig Torner i J.M. Esquius, amb decoració escultòrica de J.M. Subirachs. Dedicat també al P. Claret, cal esmentar el monument d’inspiració modernista —projectat per Soler i March i esculpit per Eusebi Arnau—, situat al lloc més vistent de la població. D’aquell mateix arquitecte manresà és obra la Casa Arau, neogòtica. Un altre casal important, més per la seva història que no pas pels valors artístics, és el de la família Torres. També cal esmentar el parc municipal, la construcció del qual fou patrocinada per la Companyia Elèctrica Sallentina, on fou construïda la Biblioteca Popular per la Mancomunitat de Catalunya el 1918.

Les ruïnes del castell de Sallent i de la seva església de Sant Esteve o de Sant Sebastià coronen un turó (370 m) a migdia de la vila i a mà esquerra del Llobregat, que fou històricament l’acròpolis sallentina. Encara que es conserven restes de les muralles, torres i altres construccions del castell, el més destacat de tot el conjunt és l’església romànica, de planta circular, amb tres absis en forma radial. Les referències documentals més antigues són només del 1023, moment en què el castell, que pertanyia a la comtessa Ermessenda, viuda del comte Borrell II de Barcelona, passà a la família Gurb-Queralt; el 1209, Berenguer de Queralt el tornava a la casa comtal. Finalment, el 29 d’agost de 1246, el rei Jaume I cedia el castell i el terme de Sallent—junt amb el proper de Castellnou de Bages— al bisbe de Vic sant Bernat Calbó i als seus successors, en virtut d’una permuta amb el castell de Segart i diverses propietats que el dit bisbe posseïa al Regne de València. Des d’aquest moment i fins a l’extinció de les senyories jurisdiccionals, l’any 1812, els bisbes de Vic foren senyors temporals del castell, vila i territori de Sallent.

Façana principal de l’església parroquial de Santa Maria (Sallent de Llobregat)

© C.I.C. – MOIÀ

No queda res del temple romànic de Santa Maria, esdevingut parròquia de la vila, modificat i engrandit en el curs dels segles, i que a la fi del segle XIX fou substituït per un altre que projectà l’arquitecte sallentí Josep Torres i Argullol (1884-1901). Aquest temple tingué una existència efímera, car fou enderrocat per l’ajuntament revolucionari del 1936; se’n conservà només l’altívol campanar neogòtic. La nova església parroquial és obra de Francesc Folguera, inaugurada el 18 d’agost de 1946.

Festes

El segon diumenge de setembre s’escau la festa major. Per Corpus, en la vuitada, es fa la festa de les Enramades, quan els carrers es disfressen amb motius al·lusius a algun tema d’actualitat, a gust dels veïns. Aquesta festa sempre està envoltada d’activitats lúdiques i culturals paral·leles. La tradició d’engalanar els carrers no és documentada fins el 1325, quan els mateixos veïns ornamentaven el seu carrer a base de branques de boix, romaní i pollancre, a més dels ninots plens de palla (els embotits), perquè com diu la dita “si algun any no es pengessin el dilluns següent no seria festa”. El 3 d’agost se celebra la festa de la Invenció del Cos de Sant Esteve o de la Trenta-sisena, en ocasió de la qual la confraria es reuneix al castell. La Trenta-sisena es refereix a una institució anterior al 1300, la qual era composta per trenta-sis consellers de diverses entitats de la vila. El diumenge més proper al 13 de desembre es fa la Fira-Mercat de Santa Llúcia.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web