Arxiu de la categoria: Provincia Girona

Sant Feliu de Guixols

Sant Feliu de Guixols es un Municipi de la Comarca de Baix  Empordà (Girona)
A Sant Feliu de Guixols hi anem el 19 de julio de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca el Baix Empordà modifica
Població
Total 21.925 (2019) modifica
• Densitat 1.353,4 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal, en contacte amb la mar en tot el sector meridional, limita a ponent i al N amb el de Santa Cristina d’Aro i al NE amb el de Castell i Platja d’Aro.

Constitueix, de fet, la capital d’una petita subcomarca que integra el terme propi i els de Castell i Platja d’Aro i Santa Cristina d’Aro, emplaçada entre les Gavarres i la mar, ben diferenciada de la resta del Baix Empordà, al qual fou inclosa en la divisió territorial del 1931; de fet el 1989 es creà el partit judicial de Sant Feliu, que integra els municipis de Sant Feliu, Castell i Platja d’Aro, Santa Cristina d’Aro i Calonge. El 1937 el municipi de Sant Feliu de Guíxols adoptà el nom de Guíxols.

El territori és abrupte, especialment a la banda W i NW, on arriba a 417 m d’altitud al puig de les Cols, i és drenat per diversos cursos torrencials: la riera del Monestir, que desemboca a ponent de la badia de Sant Feliu, formada dins la ciutat per les rieres de Sant Amanç i de les Comes, la riera de Tueda, que desemboca a llevant de la mateixa badia, i la riera de Sant Pol i el torrent de Sagaró, que vessen les aigües a la badia de Sant Pol, a l’extrem septentrional del terme.

Les badies de Sant Feliu i de Sant Pol, únics engolfaments importants de la costa guixolenca, s’obren al sector més oriental, que s’inicia precisament al racó de llevant de la platja de Sant Pol (el torrent de Sagaró o de Segueró, límit municipal, dona nom a la famosa urbanització del terme de Castell i Platja d’Aro).

A ponent de la platja de Sant Pol hi ha un tram de costa alta i rocosa, coberta de pins i amb nombroses coves, la qual arriba fins a la badia de Sant Feliu per la punta del Molar, els penya-segats de la Volta de l’Ametller i el turó del Molí de les Forques (78 m). La badia de Sant Feliu s’obre entre el turó esmentat i la muntanya del Castellar o de Sant Elm (99 m), coronada pel santuari del seu nom, que acaba amb la punta de Garbí. Els orígens de la població de Sant Feliu s’han de cercar en el promontori de Guíxols o del Fortim, on hi hagué un poblat ibèric, que divideix la platja en dues meitats.

L’escullera del port comercial tanca, des de llevant, les aigües de la badia. A l’extrem del turó de Sant Elm hi ha la petita calanca de Port Salvi, i a ponent, la cala del Vigatà. Aquí s’inicia el llarg tram de la costa de ponent del terme (4,5 km), molt escarpada, coberta d’espesses pinedes, amb penya-segats granítics i platgetes de còdols poc accessibles des de terra i per això deshabitades. La cala dels Canyerets és la darrera del terme i la punta de Canyet el separa del de Santa Cristina d’Aro, que té aquí un petit sector de costa abans de Tossa (Selva).

Des del mirador del santuari de Sant Elm s’albira un panorama esplèndid sobre una gran extensió de mar, amb la badia i la ciutat de Sant Feliu a una banda i la costa abrupta del massís de les Cadiretes, que arriba al cap de Tossa; des d’aquest lloc hom creu que el periodista Ferran Agulló, vers el 1905, tingué la idea de batejar amb el nom de Costa Brava el litoral gironí i en recordança s’hi ha col·locat un monòlit.

El terme municipal és ocupat per la ciutat i els seus barris extrems (Bujonis, Vilartagues, etc.); urbanitzacions més properes al nucli, com les Forques, les Penyes, Puntabrava i les Valelles, les quals sorgiren d’antics veïnats (Sant Amanç, Sant Elm, Sant Pol), i altres urbanitzacions més apartades, com les Bateries, la Casa Nova, el Mas Trempat, Pedralta, el Vilar d’Aro, la Pinassa, les Fortificacions i la Pineda Fosca. També hi ha un nombre important de masies i cases d’estiueig disperses, i resta encara un sector a ponent boscós i gairebé deshabitat.

La carretera comarcal C-65 uneix la ciutat de Sant Feliu amb Llagostera, dins el terme municipal del qual connecta amb la C-35 que enllaça, al terme de Vidreres, amb la N-II de Barcelona a Girona. Una carretera local, que corre paral·lela a la costa pels vessants de la Serralada Litoral, uneix Sant Feliu amb Tossa. El ferrocarril de via estreta de Sant Feliu de Guíxols a Girona, creat pels guixolencs Joan Casas i Arxer i Enric Heriz, amb capital local, fou inaugurat el 1892, i perdurà fins el 1970; inicialment tenia 39 km de recorregut i el 1924 es prolongà fins al moll comercial per a exportar mercaderies. Feu un gran servei a la comarca i a la indústria tapera.

El Poble

La ciutat de Sant Feliu de Guíxols, és al fons de la badia del seu nom, entre el turó del Molí de les Forques i el de Sant Elm, davant el port. Té espaiosos passeigs davant la mar, però s’ha hagut d’estendre en una bona part per terrenys amb pro nunciats pendents.

Els seus precedents es remunten al poblat ibèric del Fortim (ara mig partit per l’esvoranc fet en bastir la carretera al port, on hi ha la característica caseta dita el Salvament, del segle XIX), que formava una minúscula península acabada en la punta de Guíxols (una vella tradició diu que des d’ací fou llançat amb una mola al coll el màrtir Feliu l’Africà, d’on s’interpreta l’origen dels dos topònims que es mantenen). Amb la romanització, la població devia passar a la platja i al segle X es fundà el monestir benedictí que realment li donà el nom, al racó de ponent de la badia, al peu de la muntanya del Castellar (després Sant Elm), al lloc d’un antic edifici romà tardà.

A recer del cenobi, que hagué de ser fortificat per la proximitat de la mar, cresqué la vila medieval, que s’expandí a llevant del monestir. El recinte fortificat, aixecat al segle XIV, tenia 13 torres i 5 portals (fou destruït el 1696 pels francesos sota les ordres del duc de Vendôme); el traçat seguia els actuals carrers del passeig de la Mar (S), la rambla Vidal (E), la plaça de Sant Joan (NE), el carrer de l’Hospital (N) i la plaça del Monestir i el carrer de la Riera (sobre el curs d’aquesta, ara cobert), a ponent. Dins aquest espai hi ha la plaça Major (SW), de planta irregular i porticada en part, amb la Casa de la Ciutat (antic edifici molt destruït el 1936 i després refet com a gran palau). La majoria dels carrers són estrets i formen raconades, especialment a ponent (carrer de la Volta, baixada del Pont, carrers de la Notaria, del Forn, del Call). A la resta abunden les illes de cases quadriculades amb carrers rectilinis (de la Pilota, els Especiers, Sant Joan, Sant Pere, Major Antic i Estret Antic). El conjunt té un indubtable interès arquitectònic, malgrat que els elements antics conservats són escassos (casals amb finestres gòtiques o algun portal adovellat). No resta gairebé res de l’església de Sant Joan (segles XVII-XVIII) de l’antic hospital, cremada durant la Setmana Tràgica (en 1594-1603, hi havia hagut una comunitat d’agustins que representaren per als guixolencs una opció religiosa i política enfront dels benedictins; els noms d’Agustí i de Benet esdevingueren simbòlics en famílies d’un bàndol o l’altre).

Des del segle XVI, i malgrat el perill de la pirateria, es començà a construir fora muralla i al segle XVII eren ja importants els ravals de Tueda, a llevant (79 cases) i el del Monestir o la Riera, a ponent (unes 32). Amb l’expansió demogràfica i econòmica del segle XVIII i ja sense l’entrebanc de les muralles, l’expansió urbana s’estengué especialment vers el nord i l’est de l’antic nucli, sobretot a continuació del raval de Tueda (carrers de la Rutlla, Estret del Centre i Major del Centre) i des del Portal de Girona (carrers del Mall i de Capmany); les cases amb llindes datades confirmen encara l’extensió considerable d’aquest eixample. Al segle XIX la prosperitat surera donà un nou impuls a l’expansió urbana, que també es produí vers tramuntana i llevant, seguint els eixos dels camins de Girona i de Palamós. Les fàbriques de taps, amb els seus patis, les cases modestes dels obrers i les senyorials dels burgesos, els comerciants i els americanos són les construccions característiques de la segona meitat del segle i dels primers decennis del XX.

L’evolució posterior ha estat força diferent de la d’altres viles de la comarca, perquè es dugueren a terme plans d’ordenació. El 1835 l’urbanista Martí Sureda i Deulovol dugué a terme la del passeig de la Mar, i durant el període 1891-1912 (llevat dels anys 1899-1904) el General Guitart i Lostaló fou arquitecte municipal i feu un pla general de reforma (1897), en el qual deixà alguns dels edificis més notables de Sant Feliu, i realitzà el projecte del passeig de Guíxols, continuació del de la Mar. Substituí Guitart l’arquitecte noucentista Joan Bordàs i Salellas, que projectà també edificis notables, urbanitzà el passeig de la Mar i feu els jardins Juli Garreta (1930). Entre els edificis moderns més interessants cal esmentar el Nou Casino La Constància (Casino dels Nois), obra neomudèjar de Guitart (1888-98), declarada monument historicoartístic d’interès local; el casino El Guixolense (Casino dels Senyors), del 1909, i l’Asil Surís (1904), que, com la Casa Patxot, són també obres de Guitart; la Caixa d’Estalvis, de R. Masó i Valentí (1923-24), i el Mercat Cobert, de Joan Bordàs (1928-30), autor d’una notable casa de la Rambla de Portalet. També destaquen la Casa Cendrós, de M. Ribas Piera (1968), i la Casa Domènech (1970-71), de R. Amadó, L. Domènech-Girbau i L. Sabater. Als jardins del passeig davant la mar hi ha diferents monuments, com el dedicat a Juli Garreta, al músic J.M. Vilà Gandol, a Ferran Agulló, obra de J. Rebull, i a Fructuós Gelabert. Al passeig de Guíxols hi ha un monument al carrilet, centrat per la primera màquina que entrà en servei. El cementiri municipal, a tocar de la població, vers ponent, sota la riera de Comes, és d’estructura neoclàssica i té tombes notables, algunes de modernistes (la del marquès de Robert, de Joan Martorell i Monteis, i la de Joan Casas, de Puig i Cadafalch).

El monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols, que donà nom i vida a la població, és documentat des del 968.

En un diploma del 881, on Carloman fa donació de la vall d’Aro a Teuter, bisbe de Girona, no s’anomena el monestir, que es degué fundar entre el 881 i el 947 (indirectament es coneix que els comtes Sunyer i Riquilda cediren al monestir l’alou d’Espanedat entre el 923 i el 947). En el document esmentat del 968 el rei franc Lotari concedia al seu abat Sunyer el poder de regir simultàniament aquest monestir i el de Sant Pol de Mar, a la vegada que confirmava les possessions del cenobi, ja força notables. Al llarg dels segles X i XI el monestir va augmentar les seves possessions, entre les quals figura singularment la del castell de Benedormiens, o Castell d’Aro, el 1041. El 1117 el comte Ramon Berenguer III va intentar d’unir aquest monestir i el de Sant Pere de Galligants al de Santa Maria de la Grassa, que regia el seu germà Berenguer de Narbona. Els monjos guixolencs es resistiren a la unió i l’abat de la Grassa envaí el monestir amb gent armada i per això fou excomunicat pel bisbe de Girona (1118). Retornada la comunitat al monestir hagué de lluitar contra les pretensions del bisbe de Girona, que el volia sotmetre a la seva jurisdicció. Una butlla del papa Alexandre III del 1163 confirmà les possessions i la lliure elecció de l’abat. En aquest temps les seves possessions s’estenien també per altres indrets del Baix Empordà i de la Selva, i a partir del segle XIII s’ampliaren amb diversos dominis situats a l’illa de Mallorca, cedits a la comunitat per haver contribuït amb 170 homes a la conquesta de Mallorca. Entre el 1181 i el 1203 els abats concediren privilegis als qui anessin a establir-se a la vila o nucli creat prop del monestir i obtingueren del rei Pere I de poder-hi erigir una fortalesa. La jurisdicció de la vila fou compartida entre el rei i l’abat i des dels segles XIII i XIV hi ha notícies de l’antagonisme entre el monestir i la vila de Sant Feliu. Aquestes discussions, que duraren fins a l’exclaustració dels monjos, tingueren el seu punt màxim al segle XVII (el plet Gran), en què els monjos intentaren de demostrar que el monestir podia considerar-se castell termenat i per aquest motiu tenia ple domini sobre la vila. Per a demostrar-ho, l’abat Alonso Cano escriví una obra el 1606, en la qual sovint fa esment d’un suposat castell d’Alabric que hauria estat la base del monestir, arguments que el 1680 refutaren amb un al·legat els jurats de la vila.

El monestir, que des del 1219 formà part de la Congregació Claustral Tarraconense, el 1435 s’havia unit a la Congregació de Santa Justina de Pàdua i el 1515, igual que Montserrat, fou unit a la Congregació Benedictina de Valladolid. Des del 1523 els seus abats foren triennals i sempre forasters i des del 1613 s’elegiren per espai de quatre anys. Aquests abats transformaren el conjunt monàstic (l’església havia estat transformada als segles XIV i XV, època en què es completà el sistema defensiu) afegint-hi grans baluernes i edificacions alienes a l’arquitectura popular del país, sobretot el gran edifici barroc de tres pisos i d’enormes dimensions situat a migdia de l’església i de la plaça del Monestir (edifici del segle XVIII, ara propietat municipal, destinat algun temps a caserna de la guardia civil, rectoria i dipòsit municipal, entre d’altres usos). La comunitat benedictina, sempre sota la direcció d’abats forasters, va subsistir fins a l’exclaustració del 1835, moment en què tenia 24 monjos i 4 beneficiats.

El monestir de Sant Feliu de Guíxols, després de les diferents etapes de restauració que han derruït nombroses edificacions parasitàries, forma encara un impressionant conjunt. Ressalta especialment l’extrem de ponent de l’església monàstica, amb la façana romànica, emmarcada per dues torres altmedievals: la del Corn, al S, i la del Fum, al N, i en especial l’anomenada Porta Ferrada, mur paral·lel a la façana romànica, bé que separat d’ella uns 3 m.

La Porta Ferrada té la part inferior formada per tres arcs de marcada ferradura —d’ací el nom— sostinguts per quatre columnes cilíndriques exemptes d’1 m d’alçària aproximadament. Els seus capitells són voluminosos, però de poca alçària, aplanats i de secció quadrangular. Tot el conjunt d’elements que la integren són molt simples, les columnes tenen bases cilíndriques sense decoració i només als extrems superiors i inferiors hi ha unes simples motllures i en dos d’ells unes boles als angles superiors. Cap dels tres arcs té la mateixa mida i igualment difereixen de mides i formes les columnes, els capitells i les bases. Al cos superior hi ha una galeria formada per tres obertures triforades obertes sobre cadascun dels tres arcs inferiors. Cadascuna de les obertures té tres arquets de ferradura —no gaire ultrapassats— separats per columnetes cilíndriques, amb capitells de forma trapezial, els del centre i de l’extrem septentrional amb un relleu en forma d’arquet de ferradura a les seves quatre cares i els dos de l’extrem de migdia amb uns motius geomètrics molt simples. Sobre aquests arquets hi ha una estreta filada de fragments de terrissa romana: teules i bipedals, i damunt d’aquesta filada corre de banda a banda de mur un fris de dinou arcuacions o arcs cecs fet segurament al segle XII per completar l’obra preromànica. Tota l’obra és feta amb carreus de granit, no sempre ben escairats. A tocar de la porta i perpendicular als seus arcs hi ha un mur amb dues arcades preromàniques. La Porta Ferrada fou restaurada el 1931 per l’entitat Amics de l’Art Vell, i posteriorment s’ha retirat la teulada que la unia amb la façana de l’església. Novament restaurada, el 2002, es cobrí per protecció.

Les torres del Fum i del Corn,a tocar de la façana de l’església, serviren de torres de guaita. La torre del Fum, a l’angle NW, té planta de semicercle i recorda un tronc de con de planta lleugerament el·líptica, tallada en sentit longitudinal per un pla molt poc inclinat. Té uns 19 m d’alçada i va aixecar-se sobre un basament massissat format per les restes d’un edifici del segle V. El cos més antic de la torre és el basament, d’opus spicatum; la resta, fins al primer emmerletat, és feta amb pedres inclinades. Sembla coetània o poc anterior a la Porta Ferrada. La torre del Corn, vora l’angle SE, és de planta rectangular i de grans dimensions. Ha perdut el seu coronament; té un basament molt arcaic de grans filades de carreus molt grans i escairats, possiblement d’època romana o visigòtica. Per l’aparell, sembla feta, a partir d’aquest basament, als segles X o XI.

L’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols és formada per una nau amb creuer i tres absis poligonals. La meitat occidental de la nau és romànica i la part restant és gòtica i correspon a les reformes del segle XIV, però la capçalera no fou acabada fins després de mitjan segle XV. El frontis ha estat molt restaurat i, bé que s’han respectat els elements romànics, s’ha refet bona part del carreu, que havia estat destruït per les reformes tardanes, i s’ha reemplaçat una rosassa moderna per una finestra cruciforme. Aquestes obres han fet aparèixer alguns elements romànics almur meridional. Aquests elements i la volta de la nau, de canó seguit, un xic ultrapassada, indiquen que aquesta es va construir al segle XI, seguint la modalitat llombarda, com revelen les faixes o lesenes, potser quan regia el cenobi l’abat Arnau.

El tram oriental de la nau, el creuer i els tres absis de planta poligonal es construïren a partir de la segona meitat del segle XIV, i són coberts amb voltes de creueria i amb claus de volta decorades amb relleus. Sembla que abans d’aquesta reforma substancial de l’església n’hi hagué alguna altra d’anterior, com ho revelen els arcs de comunicació dels braços del creuer, que són de mig punt i pedra ben tallada, potser dels segles XII-XIII, dintre encara del corrent romànic. Els finestrals de l’absis major i els menors són d’arc apuntat, com correspon a l’època gòtica. A la segona meitat del segle XIV, d’acord amb les disposicions del rei Pere el Cerimoniós, es va fortificar tot l’àmbit del monestir i a les torres inicials de la façana se’n van afegir cinc més sobre la capçalera gòtica —absis i creueri, acabades amb merlets rectan gulars. La més ben conservada és la del costat septentrional del creuer, dita també torre de Tra muntana o dels Reis. Entre aquestes torres hi havia un pas de ronda que en alguns punts encara es conserva. Finalment cal remarcar la porta lateral, gòtica tardana, de la part septentrional del temple, amb arc de mig punt i llinda, que ha estat col·locada en un tram de mur reconstruït. A la sagristia (1591-1613) foren traslladats elements esculpits gòtics procedents de l’enderrocada església de Sant Nicolau (no ben localitzada).

Al segle XVIII, en temps de l’abat Benet Panyelles i Escardó, es feren grans obres al monestir, en concret al recinte que tancava la zona monàstica. Han quedat com a monument, al bell mig de la plaça del Monestir, la gran portalada barroca, coneguda per l’arc de Sant Benet, i, en especial, el gran edifici monàstic, situat a migdia de l’església i de la plaça del Monestir i amb un segon cos que s’avança vers migdia. És un gran edifici de tres pisos, amb obertures rectangulars, gran escala sota cúpula, nombroses cel·les, passadissos i sales, tot cobert amb voltes de llunetes.

Festes

Com a totes les viles industrials taperes de caràcter republicanofederal i liberal, a Sant Feliu tingué una gran importància la vida associativa i el cooperativisme, i sorgiren nombroses entitats culturals al segle XIX i el primer terç del XX. El 1862 es creà la Sociedad de Seguros de Quintas per a alliberar del servei militar els socis (redimibles en metàl·lic); només feien el servei els mariners i pescadors, que s’havien d’allistar a la marina. El 1889 es fundà la Fraternitat de Socors Mutus i hi hagué una Associació de Jornalers, de caràcter anarquista, dissolta el 1877. Al llarg del segle XIX es crearen les cooperatives de consum L’Economia, La Unió i La Guixolense, que fou l’única que perdurà, absorbida el 1908 per la cooperativa Rd. Santos Boada.

El 1863 hi havia cinc casinos; el més important ha estat La Constància, més tard Nou Casino La Constància, conegut popularment pel Casino dels Nois (sinònim guixolenc de gent progressista), que aplegava petits industrials menestrals i obrers; legalitzat el 1860, el 1884 tenia 185 socis i ha tingut un gran pes dins la vida social de la ciutat; conté una notable biblioteca. Encara existeix i també ha perdurat el seu oposat, el casino El Guixolense o Guixolenc, popularment Casino dels Senyors, fundat el 1861; desaparegué La Nueva Unión, casino de comerciants conegut per La Gorga. El Museu d’Història de la Ciutat és instal·lat en part a les antigues dependències del monestir; conté un notable fons arqueològic local i peces d’interès històric, i és alhora la seu de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà (1981). L’any 2012 es reinaugurà després de la restauració del conjunt monàstic, i es poden visitar les torres romàniques del Fum i del Corn, l’Espai del Metge i de la Salut Rural i l’Espai Carmen Thyssen d’exposicions temporals. El mateix edifici conté l’Arxiu Històric Municipal de Sant Feliu de Guíxols, amb un important fons documental que s’inicia al segle XII. L’any 2000 s’inaugurà a la Casa Vilaret el Museu d’Història de la Joguina, una col·lecció de joguines fabricades entre el 1860 i 1960, propietat de Tomàs Pla.

Han estat molt nombrosos els periòdics de tot tipus i tendències apareguts a Sant Feliu. Els primers foren “El Eco Guixolense” (1878-84), “El Guixolense” (1880-81) i “El Bajo Ampurdán” (1884-88), defensors dels interessos surers, seguits de “La Comarca Federal”, “La Lealtad” i “El Puerto”. Al principi del segle XX s’inicia una època brillant amb “El Programa” (1900-34), republicà federal, fundat per Josep Irla, “Llevor” (1901-08), portaveu de la Unió Catalanista i del Centre Català local, “La Información” (1903-09) i “El Faro” (1905-09); més tard aparegué “Ciutat Nova” (1910-19), portaveu de la Lliga Regionalista, “L’Avi Monén (1918-32), catalanista (en fou l’animador el periodista i poeta Enric Bosc i Viola i hi col·laboraren les millors plomes catalanes del moment), “Acción Social Obrera” (1919-32), obrerista, “L’Ideal” (1920-23), radical, “Palmarium” (1922-26) i “La Costa Brava” (1930-36). Des del 1940 es publica la revista “Àncora”, d’informació local i comarcal.Sant Feliu té un llarg calendari festiu. Al principi del mes de gener, se celebra la festivitat de Sant Antoni Abad amb cavalcada dels Tres Tombs i benedicció d’animals. Pel Carnaval, una de les festes més importants, es fa la tradicional desfilada de carrosses, dita la Passada, que va precedida de la Bomba, gran fanal que acompanya els ganxons que desfilen disfressats; inclou també el ball dels “pàcarus”, recuperat el 1990, personatges vestits de frac, amb un gran llaç al coll, d’on pengen dues arracades, que ballen i donen cops d’arengada als que miren l’espectacle. A l’abril se celebra la festa del Roser, i pel maig es fa el Concurs Popular de Plantes i Flors amb mostra de catifes de flors als carrers del nucli antic. Des del 1959, el dilluns de la segona Pasqua es fa un aplec al paratge de Pedralta, organitzat conjuntament amb Santa Cristina d’Aro, i el 16 de juliol s’escau la diada de la Mare de Déu del Carme, festa que se celebra amb una processó marítima. La festa major de Sant Feliu té lloc de l’1 al 4 d’agost, entre d’altres actes s’hi celebra la Milla Urbana i es fan focs d’artifici. Del juny al setembre s’hi celebra el Festival Internacional de la Porta Ferrada i Festival Obert, que es remunta al 1963 i inclou actuacions musicals i representacions teatrals. Igualment, la Mostra de Cançó de Taverna es fa durant els mesos d’estiu. D’altres activitats són la Travessia al Port, a l’agost; la Gran Cantada d’Havaneres durant els primers dies de setembre; la Ruta de l’Aigua, a l’octubre; la Marxa de l’Arròs, el segon cap de setmana de novembre; els Pastorets, per Nadal, i el gran castell de focs de fi d’any. A més, al llarg de l’any tenen lloc diversos actes de tipus gastronòmic i fires monogràfiques (d’entitats, esports, joguines antigues, etc.)

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Joan de les Abadeses

Sant Joan de les Abadeses es un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)
A Sant Joan de les Abadesas hi anem el 17 de setiembre de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Ripollès modifica

Capital Sant Joan de les Abadesses modifica
Població
Total 3.232 (2019) modifica
• Densitat 60,19 hab/km²
Llar 84 (1553) modifica
Geografia
Superfície 53,7 km² modifica
Altitud 773 m modifica

Breu historia del municipi

L’extens municipi de Sant Joan de les Abadesses (53,6 km2) limita al N per una petita franja amb Camprodon, al NE amb Sant Pau de Segúries, a l’E amb la Vall de Bianya (Garrotxa) i al SE amb Riudaura (Garrotxa). Al S confronta amb Vallfogona de Ripollès i d’aquí fins al SW amb Ripoll. Tota la part compresa entre el SW i el N limita amb Ogassa.

Sant Joan de les Abadesses centra el sector de la vall del Ter limitada a NE per la confluència del torrent de Quatrecases amb el Ter i al SE per la confluència del torrent de Ribamala també amb el Ter.

Forma una típica vall dels Prepirineus de direcció NE-SW, estesa entre els vessants meridionals del Taga i de la Serra Cavallera, al N, i els vessants septentrionals de la serra de Puig Estela i el turó de Castelltallat, al SE. El terme de Sant Joan té un apèndix, a llevant del turó de Castelltallat, que s’endinsa cap a la comarca de la Garrotxa a la capçalera de la Vall de Bianya, on és situat el veïnat de Santa Llúcia de Puigmal.

És una vall gerda, coberta de pastures (que ocupen gradualment les coromines dels masos que es despoblen als vessants de la vall) i de boscs de pins, roures o faigs als llocs més alts.

El cap del municipi és la vila de Sant Joan de les Abadesses. El municipi comprèn, a més, dues colònies fabrils: la Colònia Llaudet i la Colònia Jordana; avui només resta en activitat la fàbrica, mentre que els habitatges no s’utilitzen. La resta del terme és disseminat.

La vida es concentra al fons de la vall i a la vila de Sant Joan, al llarg del Ter i de la carretera (antiga comarcal C-151, ara C-26 i C-38) de Ripoll a Camprodon i al coll dcAres (que permet d’arribar al Vallespir). Una altra carretera important és la de Sant Joan a Olot per Sentigosa, que enllaça al coll de Caubet amb la carretera que ve de Ripoll i que comunica el Ripollès amb la Garrotxa i amb les terres gironines.

Una altra via d’accés era el ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, construït entre 1875-80 per la Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses, companyia que explotava les mines de carbó de Surroca i Ogassa, un dels primers motors de desenvolupament de la vall. Actualment el tren ja no passa per Sant Joan, sinó que arriba a Ripoll, per seguir després en direcció a França. El tram Sant Joan-Ripoll va anar caient en desús fins al seu definitiu tancament l’any 1980.

El Poble

La vila de Sant Joan de les Abadesses (3 284 h el 2005), nom que perdura des del segle XI (el monestir al seu inici s’anomenà Sant Joan de Ripoll), es troba a la confluència del Ter amb la riera d’Arçamala, a redós del seu notable monestir. La primitiva església parroquial fou dedicada als màrtirs romans sant Joan i sant Pau (popularment fou coneguda primer per Sant Joanipol i després per Sant Pol), prop de la riba del Ter i l’antic pont medieval, al vell camí de Ripoll a Camprodon.

A la sagrera d’aquesta església es formà el nucli primitiu, que al segle XII ja devia tenir força vitalitat, per tal com en aquest segle es construí, en 1128-38, el notable pont (restaurat el 1309, novament després dels terratrèmols del segle XV i fet volar el 1939, i reconstruït amb fidelitat al pla original, aprofitant els elements possibles, en 1972-76, per l’arquitecte Francesc Pons i Sorolla, a càrrec del Servei de Monuments), i al voltant del 1150 es reféu l’església de Sant Pol. Aquesta, destruïda també el 1936, ha estat restaurada només en les parts que restaren dretes de l’edifici primitiu, és a dir, la capçalera triabsidal, amb un campanar tardà sobre seu, i la portada, amb un interessant timpà esculpit; s’ha precisat l’àmbit dels murs romànics i s’han suprimit els afegitons i altars laterals fets en època barroca (vers el 1758). Deixà d’ésser parròquia l’any 1851, quan fou suprimida la col·legiata instal·lada a l’església de l’antic monestir, que passà a detenir la parroquialitat de la vila.

A l’indret anomenat el Vinyal, entre el monestir, la vila vella i la riera d’Arçamala, es creà a partir del 1206 un nou agrupament urbà. El 1244, quan el nou nucli ja tenia 37 famílies, l’abat Ramon de Blanes va fortificar-lo amb muralles i concedí franqueses i immunitats als nous residents i als qui vinguessin a poblar-lo. Així es formà la vila nova, de carrers rectilinis entorn d’un mercadal o plaça porticada per tres costats, on se celebrava mercat els dimecres des de la concessió del rei Jaume I, el 1230.

La instal·lació de les petites manufactures menestrals, de la industrialització del principi del segle XX, fou un fet important per a la renovació urbanística de la vila amb el pla del 1892 i el de Jeroni Martorell, del 1925. Sobretot els canvis que s’esdevingueren amb la reindustrialització dels anys 1950 van donar un nou impuls a la vila, que fou encertadament renovada i urbanitzada i constituí alhora, pel prestigi històric i per la riquesa monumental, una de les fites notables de la ruta del romànic pirinenc i lloc de pas turístic, gràcies a la ruta internacional del coll d’Ares.

L’any 1927 hom inaugurà la font monumental, projecte de Jeroni Martorell, coronada per un cavaller que segons el programa de la festa major d’aquell any diu que es tracta del comte Guifre, però que la fantasia popular digué que era el comte Arnau, i recentment s’ha dedicat una font al compositor santjoaní Jaume Nunó i Roca (1824-1908), emigrat a Cuba i autor de la música de l’himne nacional mexicà.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Riu de Cerdanya

Riu de Cerdanya es un Municipi de la Comarca Cerdanya (Girona)
A Riu hi anem el 14 de gener de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Cerdanya modifica
Població
Total 93 (2019) modifica
• Densitat 7,56 hab/km²
Geografia
Superfície 12,3 km² modifica
Altitud 1.173 m modifica
Limita amb

Breu historia del municipi

Havia constituït un municipi independent fins el 1973, any en què fou annexat al municipi de Bellver de Cerdanya amb el nom de Riu de Pendís, que passà a ser-ne una entitat local menor amb junta administrativa pròpia. Tanmateix, al juliol de l’any 1997 es va aprovar, per decret, la segregació de l’aleshores entitat municipal descentralitzada de Riu, del terme municipal de Bellver, i la constitució d’un nou municipi amb la denominació de Riu de Cerdanya.

A migdia el municipi arriba fins dalt el carenar de la serra de Moixeró en el pla de Moixeró (2 078 m) i les Penyes Altes de Moixeró (2 276 m). En aquest sector el terme confronta amb el municipi berguedà de Guardiola de Berguedà (enclavament de Gréixer). A llevant termeneja amb Urús des de la carena que es desprèn de les Penyes Altes fins a l’estret de Canals i seguint al N, fins a la tossa de Torrelles. Des d’aquesta elevació vers ponent, el termenal septentrional, que separa Riu del municipi de Prats i Sansor, passa pel serrat del Solà. Al sector de ponent del municipi, que limita amb Bellver de Cerdanya, el termenal puja pels contraforts de l’obaga de Moixeró. Riu de Cerdanya és drenat cap al Segre per part de la capçalera del torrent del Grau de l’Ós o de Fontllebrera (una part del qual fa de termenal amb Urús, a llevant).

El municipi comprèn el poble de Riu, únic nucli de població i cap del terme. Hi ha també el despoblat de Canals. El terme és comunicat per la carretera comarcal C-16 o Eix del Llobregat, que comunica el Berguedà amb la Cerdanya pel túnel del Cadí, el qual té la boca nord a Riu. Aquesta carretera es prolonga vers el N i enllaça, prop de Baltarga, amb la carretera de Bellver a Alp. També té un ramal que vers llevant passa per Urús i Alp i continua en direcció Puigcerdà. Al poble de Riu també hi menen camins des de Pedra (Bellver de Cerdanya) i Urús.

El Poble

Anomenat antigament Riu de Pedra, el poble (1 173 m) és a la dreta del torrent de Fontllebrera, al voltant de l’església de Sant Joan Baptista (que té un retaule barroc del 1764) i de la plaça, on hi ha una font de cinc brocs ben arranjada, on es ballava la dansa de les Rentadores de Riu. En surt una pista que puja al refugi forestal del Serrat de les Esposes i al coll de Pendís. Dins el que era el seu terme hi ha el despoblat de Canals i el desaparegut de Lavascort.

Festes

Al juny, per Sant Joan, hom celebra la festa major.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Queixans

Queixans es un mPoble delMunicipi de Fontanals Comarca La Cerdanya (Girona)
A Queixans hi nem el 28 de decembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Cerdanya modifica
Població
Total 444 (2019) modifica
• Densitat 15,52 hab/km²
Llar 31 (1553) modifica
Gentilici Fontanalenc, fontanalenca modifica

Breu historia del municipi

L’antic municipi d’Urtx (de 15,1 km 2 ) es va unir el 1969 amb el de Queixans. Aquest nou terme municipal fou anomenat oficialment Fontanals de Cerdanya, d’acord amb una proposta dels municipis interessats.

L’espai geogràfic d’ambdós antics termes i el seu desenvolupament històric són similars. S’estén pels vessants del Tossal Rodó (1 751 m) i de les Roques Altes (1 776 m), des del cim dels quals es domina la vall d’Alp fins a l’altura del barranc de Saltèguet. Per aquest declivi fins al Segre s’escorren els torrents de les Pereres, de Queixans, de la Malura i de les Deveses o d’Urtx, a més de la riera del Vilar d’Urtx. El torrent de la Malura, en part, feia de partió entre Urtx i Queixans. El terme és drenat a més pel curs baix del riu d’Alp, que penetra al pla per Estoll i aflueix al Segre a Soriguerola. El límit de tramuntana del terme és en bona part el curs del Segre, que el separa de Bolvir; més a llevant, aquest termenal septentrional travessa el riu davant Queixans i s’estén un petit tros per la plana de la dreta del Segre; prop del Mas Morer i del Mas de l’Anglès torna a passar el riu i segueix de prop el torrent de la Llavanera. Per tot aquest sector, el municipi confronta amb Puigcerdà. A llevant, pel serrat de Montagut, el serrat de l’Orri i el camí del Pla de les Forques a la Pleta dels Anyells també limita amb Puigcerdà (Vilallobent). A ponent, el terme confronta amb Ger i Das al pla, i a migdia amb Alp, des de la plana a l’W, a la muntanya vers llevant.

El cap de municipi és el poble del Vilar d’Urtx, i el terme comprèn també els pobles d’Urtx, Queixans, amb el barri de l’Estació i el raval del Torrent, Escardarcs i Estoll, a més del llogaret de les Pereres, la caseria de Soriguerola, i diverses urbanitzacions i masies, com el Mas de Santes Creus, Soriguera, Mas de l’Escloper, Mas de Montagut, Mas d’Amunt i el Molí de l’Anglès.

Hi passa el ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà i a la Tor de Querol que travessa la plana. Urtx comparteix l’estació amb Alp (és al límit d’ambdós termes) i Queixans té estació pròpia a 1 km del poble. La carretera N-152, que prové de Ribes de Freser per la collada de Toses, voreja el termenal de ponent al llarg de la vall d’Alp, després fa un revolt pel clot del Mas de l’Escloper, passa per Urtx i prop de Queixans enllaça amb la carretera comarcal que es dirigeix a l’accés del túnel del Cadí i travessa el Segre vers Puigcerdà. L’antiga via d’Alp a Puigcerdà passa pel terme paral·lela a la comarcal fins al pont del Soler. Una carretera local porta d’Urtx al Vilar, a l’estació de ferrocarril i a la carretera d’Alp a la Molina. L’aeròdrom de la Cerdanya es troba, en part, dins del terme

El Poble

El poble de Queixans (1 125 m), amb 169 h el 2001, és situat dalt d’una elevació que vigila el camí de Puigcerdà i la vall del Segre. S’allarga pel raval del Torrent cap al torrent de Queixans. L’església parroquial de Sant Cosme i Sant Damià és romànica (segle XI); consta d’una nau i un absis semicircular ornamentat exteriorment amb arcuacions llombardes; té algunes capelles laterals afegides. La porta conserva la ferramenta original. L’obra del portal fou refeta el 1775. Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un petit copó de metall argentat, del segle XVIII, que en procedeix. La parròquia és esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell ( Kexanos ). Formà part de la baronia d’Urtx. En l’actualitat hom troba diferents urbanitzacions prop del poble, com els Campets, la Colomina, el Mas d’en Serra, etc., i a 1 km el barri de l’Estació de Queixans. Al SE del poble hi ha el Mas d’Amunt.

La caseria de les Pereres, amb 20 h el 2001, és situada vora el Segre, al pla, amb bon aprofitament per a l’agricultura i l’explotació ramadera. Hi ha l’església parroquial de Sant Esteve de les Pereres o d’Ancs, puix que el poble s’anomenava antigament així, Ancs, i va ser a partir del segle XIV que es començà de dir les Peres, les Pedreres i finalment les Pereres. Aquesta església és un notable exemplar romànic, amb absis semicircular que s’obre per dos arcs en gradació, una mica passats de radi; té volta de quart de cercle i la nau, de mig punt, és reforçada amb arcs torals. A ponent hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls. Prop hi ha el gran Montagut . Al N del poble hi ha el Molí de l’Anglès. Les Pereres celebra la festa major de Sant Esteve al desembre.

Festes

Queixans fa festa major en honor a sant Cosme i sant Damià, al setembre, i a l’agost fa el Mercat tradicional de petits artesans i al desembre la festa petita.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

Pontós

Pontós es un Municipi de la Comarca de l’Alta Empordà (Girona)
A Pontós hi anem el 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Comarca Alt Empordà modifica

Capital Pontós modifica
Població
Total 266 (2019) modifica
• Densitat 19,42 hab/km²
Llar 45 (1553) modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de Pontós, d’una extensió de 13,62 km 2 , és situat a l’interfluvi del Fluvià i de la Muga, en les serres de poca elevació (altituds màximes inferiors als 160 m) que marquen la terminació de la plana al·luvial. S’estén entre el Fluvià, límit meridional amb Bàscara, i la riera d’Àlguema, afluent del Manol, que fa de divisòria septentrional amb el terme d’Ordis. Altres municipis veïns són Borrassà, al N, Garrigàs, a l’E, i Navata i Vilademuls (el Pla de l’Estany), a l’W. El territori és drenat, a més, per petits cursos torrencials, com la riera de Pontós, que pertany a l’aiguavés del Fluvià. Hi ha boscos de pins, alzines i roures. El municipi de Pontós, a més del cap de terme i nombroses masies disseminades, inclou el poble agregat de Romanyà de Besalú o d’Empordà, i el veïnat del Castell.

La carretera estatal N-II cap a França coincideix en un bon tros amb el límit termenal de llevant amb Garrigàs. A la vora hi ha el traçat de l’autopista AP-7. El poble de Pontós es comunica amb la carretera general per un ramal, i un altre ramal, que travessa la part septentrional del municipi, porta al poblet de Canelles (del terme de Navata).

El topònim, que prové de Pontons, deu tenir l’origen en l’existència de ponts, etimologia que s’avé amb les característiques del lloc, situat entre dos rius.

El Poble

El poble de Pontós, a 94 m d’altitud, és situat en una petita vall, entre el puig del Castell, a migdia, i el puig de la Torre de l’Àngel al nord. Tenia 201 h el 2005. L’església és al NE, en la part més enlairada del poble. Aquest és centrat per la plaça Major, en la qual hi ha algunes cases força interessants: Can Vilà, amb un gran portal adovellat i finestres motllurades del segle XVI, és situada al nord, i Can Verdaguer, amb finestres conopials i porta adovellada del 1760, a migdia. Fora d’aquest nucli de població hi ha els veïnats del Castell i de la Pobla, a part nombroses masies.

L’antic castell de Pontós (124 m dnaltitud), a migdia del poble, ha estat l’origen del barri del Castell. Encara resten prou vestigis d’aquesta edificació per a endevinar-ne la planta, rectangular, molt allargada, seguint la forma del planell superior del turó on és emplaçat. Els murs de llevant i de ponent, que es conserven en un bon tros, són atalussats i tenen sageteres a la part superior. Sahi diferencien paraments de dues etapes constructives, una que podria ser dels segles XII-XIII i una altra de més tardana. No hi ha record del lloc concret on s’aixecava la seva capella de Santa Maria. Les cases del barri del Castell són dels segles XVIII i XIX, i es construïren aprofitant els murs que restaven de la fortificació.

Festes

El poble celebra la festa major d’estiu de Santa Anna, pel juliol, i la festa major de Sant Martí al novembre.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Palau de Santa Eulàlia

Palau de Santa Eulàlia es un Municipi de la Comarca de l’Alt Empordà (Girona)
A Palau de Santa Eulàlia hi anem el 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Comarca Alt Empordà modifica
Població
Total 91 (2019) modifica
• Densitat 10,83 hab/km²
Llar 15 (1553) modifica
Gentilici Palauenc, palauenca

Breu historia del municipi

El municipi de Palau de Santa Eulàlia és a l’extrem occidental de la plana de l’Alt Empordà, a l’esquerra del Fluvià, que fa de límit meridional i de divisòria amb el terme de Sant Mori, a migdia. El Fluvià forma en aquest lloc uns pronunciats meandres. Els altres termes veïns són Garrigàs, al sector de ponent i septentrional, Siurana al NE, i Torroella de Fluvià i Sant Miquel de Fluvià, a l’E.

El territori comprèn alguns sectors planers, sobretot al NE, però hi predominen els terrenys ondulats pels pujols i tossals de carenes arrodonides i de poca elevació, que formen la serra de Palau, una de les que marquen el límit irregular i imprecís de la plana al·luvial. Alguns sectors del terme són coberts de bosc de pi blanc, i vora el Fluvià hi ha arbres de ribera.

Algunes minses torrenteres, com la riera de Palau, vessen les seves aigües intermitents al Fluvià. Al NE del terme hi ha l’extrem occidental del Rec Madral, important sèquia que permet els regadius del pla de l’esquerra del Fluvià, des d’aquest lloc fins a la seva desembocadura.

Els dos nuclis principals del municipi són el poble de Santa Eulàlia (o Santa Eulàlia de Palau), que és el cap administratiu i eclesiàstic, i el llogaret de Palau Sardiaca, que és la capital històrica. El nom del municipi s’ha originat, doncs, per la fusió d’aquests dos topònims, tot i que, modernament, s’ha identificat Palau Sardiaca amb el nom de Palau de Santa Eulàlia. El terme inclou també el veïnat d’Estanyet. El municipi s’anomenà Puigflorit de Fluvià el 1937.

Els pobles de Palau Sardiaca i Santa Eulàlia, a la part central del terme, són separats uns 500 m i es comuniquen per un ramal amb la carretera local de Garrigàs a Vilaür, d’on surt un altre vial que enllaça amb l’estatal N-II de Barcelona a França a l’altura de Bàscara. Un altre camí els uneix amb el veïnat d’Estanyet, al NE del terme, des d’on es pot arribar, als pobles veïns de Sant Miquel de Fluvià i Siurana.

El traçat del tren de Barcelona a Portbou toca el sector oriental del terme i passa pel veïnat d’Estanyet, on hi ha el baixador de Tonyà. Incomprensiblement fou batejat així, tot i que el lloc de Tonyà és més lluny, 2 km al N, al terme de Vilamalla.

El Poble

El poble de Santa Eulàlia de Palau, a 86 m d’altitud, dit popularment Santa Eulàlia, és la població més gran del municipi, amb 79 h el 2005, i el centre administratiu; hi ha la casa del comú.

Les cases, a l’entorn de l’església, no tenen una disposició urbana estructurada. Són edificis de dues o tres plantes, amb llindes dels segles XVI al XVIII, i formen un conjunt d’arquitectura popular rural. S’hi destaca, al carreró de l’extrem oriental del poble, una notable façana renaixentista datada el 1567 en un carreu sobre el portal adovellat i amb una finestra d’arc conopial amb arabesc calat.

L’església de Santa Eulàlia, parròquia de tot el terme, és dedicada a la màrtir Eulàlia de Mèrida i ja devia existir al segle XI. L’església actual és d’un romànic tardà, de tipus cistercenc, bastida amb carreus ben tallats, segurament del segle XIII. Lés cobert amb volta apuntada. Hi ha diversos afegitons tardans: una obra de fortificació convertida en terrabastall i el campanar són els més importants. L’església té una pica baptismal romànica decorada amb arcuacions.

Festes

El  poble celebra la festa major a l’agost.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Poble Peratallada

Peratallada es un Poble del Municipi de Forrellac Comarca Baix Empordà (Girona)
A Peratallada hi anem el 24 de gener de 2018

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Comarques gironines
Comarca Baix Empordà modifica
Població
Total 1.687 (2019) modifica
• Densitat 33,34 hab/km²
Llar 138 (1553) modifica

Autonomia Catalunya
Vegueria Comarques gironines
Comarca Baix Empordà
Municipi Foralla

Breu historia del municipi

El Poble

Vila (43 m alt.) del municipi de Vulpellac (Baix Empordà), vora la plana, a ponent de la riera de Peralta.
Població:

426 h

[2009]

S’assenta sobre la roca viva, aprofitada a l’edat mitjana per a bastir una gran fortificació (tres recintes), en gran part ben conservada (4 o 5 torres i diversos portals), en la qual els valls són excavats a la roca (pedra tallada), i centrada pel gran castell de Peratallada, que fou centre de la baronia de Peratallada. Centra el castell una gran torre de l’homenatge de base rectangular; en la restauració recent han aparegut restes de decoracions mudèjars i gòtiques, així com són gòtiques les sales nobles i diversos finestrals. La parròquia de Sant Esteve, extramurs, és romànica, de dues naus, amb campanar d’espadanya, restaurada parcialment en 1954-55. Al mig de la vila hi ha una notable plaça porxada i tot el nucli manté l’aire medieval. Moltes de les cases velles han estat recentment restaurades com a segona residència. El castell de Peratallada és esmentat ja el 1065, al límit amb el de Pals; arran de l’enllaç de Guillema de Peratallada amb Gilabert (IV) de Cruïlles (1250) passà a ésser la residència predilecta dels barons de

Església de Sant Esteve de Peratallada

© CIC-MOIÀ

baronia de Cruïlles. La vila intentà redimir-se inútilment durant l’època dels remences i en la guerra contra Joan II fou conquerida pel príncep Ferran el 1467. El 1916 el castell fou venut en pública subhasta pels darrers hereus dels Cruïlles, i adquirit el 1964 pels comtes de Torroella de Montgrí (marquesos de Robert), que han emprès la seva restauració. L’any 1976, juntament amb Fonteta, fou annexat a Vulpellac. L’antic terme comprenia, a més, els pobles de Canapost, Sant Climent de Peralta, Santa Susanna de Peralta i l’antic lloc de la Bruguera.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Planès

Planès es un Poble del Municipi de Planoles Comarca el Ripollès (Girona)
A Planès hi anem el 15 d’agost de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Ripollès modifica
Població
Total 288 (2019) modifica
• Densitat 15,32 hab/km²
Llar 10 (1553) modifica

Entitat de població Habitants
Aspre 5
les Casetes 7
Can Fosses 7
Can Croells i el Serrat 6
el Molí 12
Planès 37
Planoles 223
el Puig

Breu historia del municipi

Planoles és el municipi de menor extensió (18,7 km 2 ) de la Vall de Ribes, bé que és relativament el més poblat de la contrada, després de Ribes del Freser. El seu terme forma una estreta franja entre els de Toses (W), Queralbs (N), Ribes i Campelles (ambdós a l’E), i Gombrèn (S). S’estén pels vessants meridionals de la serra d’Estremera, per on limita amb Queralbs des del pla dels Emprius fins al pic de Gorroblanc, ja en el límit amb l’Alta Cerdanya. Des d’aquí limita amb el terme de Toses a ponent, seguint el Pla Armat i el torrent d’Elena fins a arribar al Rigard. Pel marge esquerre d’aquest riu, travessant-lo, el límit s’enfila per l’avetar fins a la Costa Borda, a la carena de Coma Ermada, que segueix fins a la Cubil, fent-li de límit amb el terme municipal de Gombrèn, que s’estén a migdia. Des d’aquest punt, seguint el torrent de Sois, que desemboca al marge dret del Rigard, limita amb els municipis de Campelles i Ribes de Freser. Pel marge esquerre del Rigard s’enfila de nou en direcció N i passant pel pla de l’Ajaguda arriba fins el pla dels Emprius, limitant per llevant amb Ribes de Freser.

Pel mig del terme, al fondal de la vall i en direcció de ponent a llevant, s’hi escola el Rigard, que en el seu recorregut per aquest terme rep per la dreta els torrents de l’Aspre, procedent de Coma Ermada, i el de les Sois. Per l’esquerra el torrent de l’Elena, que forma límit amb el terme de Toses, el torrent de Planès i el de les Casetes. Com a tota la Vall de Ribes, també al terme de Planoles hi ha diverses fonts.

El poblament d’aquest municipi és essencialment agrupat al poble de Planoles, que neés la capital, i al de Planès, que a voltes apareix esmentat com Planès de Rigard. El petit poble de Planès pertanyia a Toses i el 1967 fou annexat a Planoles (amb les cases de segona residència de la urbanització de la Serreta). Entre la carretera i la via del ferrocarril hi ha la caseria de les Casetes i, tocant a la carretera, alguna masia com la de Croells i Serrat (convertida en residència casa de pagès). A més té cases de pagès disseminades i arranjades com a segona residència. A l’Avetar hi ha els masos de l’Aspre (Can Gasparó, Can Rovell, Can Barracó, Can Casovella); i al cantó del Pinetar els veïnats de Can Fosses i el del Puig, i els masos de Can Tron i Can Bigorra.

El cap de municipi és situat a l’esquerra del Rigard, a tocar de la via del ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà i proper, per l’esquerra, a la carretera N-152 de Ripoll a Puigcerdà. Hi ha una pista forestal, que va de Planoles al collet de les Barraques, enfront del Puigmal, a 2 000 m d’altitud. Aquesta pista arrenca de de la carretera de Puigcerdà a Planoles i fou oberta amb la intenció de fer-la arribar fins a Núria i permetre així l’accés amb cotxe a la vall del santuari. Però a causa d’una sèrie d’inconvenients, aquesta pista s’hagué de deturar en arribar al límit municipal de Queralbs. Bona part d’aquesta pista passa pel mig del bosc i troba poc abans del seu final, el refugi forestal Corral Blanc. Al mateix temps, té un trencall que enllaça amb la carretera que, passant per Vilamanya, porta fins a la font de l’Home Mort, en el terme municipal de Queralbs. Sota la caseria de les Casetes surt una pista forestal que porta a Roca Aguda, cap a la banda de l’Avetar, i a les Sois s’inicia la pista forestal que, passant pels afores de Campelles, arriba a Prat de Jou.

El Poble

El poble veí de Planès (34 h el 2005), o Planès de Rigard, 1 km més amunt de Planoles per la carretera que porta a la collada de Toses, sempre formà part, fins al 1968, del domini de la vall de Toses. També li han arribat, recentment, els aires de modernització que tant es destaquen a Planoles, i ha esdevingut un centre d’estiueig. Fora d’algunes cases típiques per la pedra esquistosa i rovellada que caracteritza les antigues construccions de la contrada, té una notable església romànica, dedicada a sant Marcel.

Aquesta antiga parròquia, que tenia només quatre famílies al segle XV, fou sufragània de la parròquia de Nevà. L’esglesiola es troba aïllada, i té tot lrencís del romànic més genuí, amb una nau amb absis i un campanar d’espadanya sobre el mur de l’arc triomfal. Una restauració feta fa pocs anys li ha retornat la gràcia que li llevaven els murs del cementiri que l’envoltaven i una escala adossada a l’absis per a accedir al campanaret, certament més tardà que no la resta de l’obra. L’esglesieta té les teulades de llosa antiga, i el seu absis mostra una planta que sembla de ferradura o d’arc, molt obert a l’interior. L’absis, que té tres finestretes, ha estat decorat internament amb unes pintures que representen un Crist en majestat entre el Sol i la Lluna i àngels i nimbes. D’aquesta església procedeix un frontal d’estuc en relleu, amb el Pantocràtor al centre, envoltat d’una aurèola que imita l’orfebreria, i que té grups de dos bisbes, amb casulla, bàcul i llibre a la mà, que ornen els quatre angles del frontal. Aquesta peça notable, que originàriament era recoberta amb fulles d’argent, ara perdudes per l’oxidació, es conserva al Museu d’Art Nacional de Catalunya.

Pel que fa als veïnats del Puig i de Can Fosses, es troben tots dos al vessant del Pinetar, damunt del poble de Planoles, vora la pista forestal que porta al collet de les Barraques. El veïnat del Puig el formen principalment cases de segona residència, mentre que el veïnat de Can Fosses compte a més amb alguna masia i un càmping que porta el mateix nom.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopèdia catalana

 

 

Planoles

Planoles es un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)
A Planoles hi anem el 15 d’agost de 2015

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Comarques gironines
Comarca Ripollès modifica
Població
Total 288 (2019) modifica
• Densitat 15,32 hab/km²
Llar 10 (1553) modifica
Gentilici Planolenc, planolenca

Breu historia del municipi

Planoles és el municipi de menor extensió (18,7 km 2 ) de la Vall de Ribes, bé que és relativament el més poblat de la contrada, després de Ribes del Freser. El seu terme forma una estreta franja entre els de Toses (W), Queralbs (N), Ribes i Campelles (ambdós a l’E), i Gombrèn (S). S’estén pels vessants meridionals de la serra d’Estremera, per on limita amb Queralbs des del pla dels Emprius fins al pic de Gorroblanc, ja en el límit amb l’Alta Cerdanya. Des d’aquí limita amb el terme de Toses a ponent, seguint el Pla Armat i el torrent d’Elena fins a arribar al Rigard. Pel marge esquerre d’aquest riu, travessant-lo, el límit s’enfila per l’avetar fins a la Costa Borda, a la carena de Coma Ermada, que segueix fins a la Cubil, fent-li de límit amb el terme municipal de Gombrèn, que s’estén a migdia. Des d’aquest punt, seguint el torrent de Sois, que desemboca al marge dret del Rigard, limita amb els municipis de Campelles i Ribes de Freser. Pel marge esquerre del Rigard s’enfila de nou en direcció N i passant pel pla de l’Ajaguda arriba fins el pla dels Emprius, limitant per llevant amb Ribes de Freser.

Pel mig del terme, al fondal de la vall i en direcció de ponent a llevant, s’hi escola el Rigard, que en el seu recorregut per aquest terme rep per la dreta els torrents de l’Aspre, procedent de Coma Ermada, i el de les Sois. Per l’esquerra el torrent de l’Elena, que forma límit amb el terme de Toses, el torrent de Planès i el de les Casetes. Com a tota la Vall de Ribes, també al terme de Planoles hi ha diverses fonts.

El poblament d’aquest municipi és essencialment agrupat al poble de Planoles, que neés la capital, i al de Planès, que a voltes apareix esmentat com Planès de Rigard. El petit poble de Planès pertanyia a Toses i el 1967 fou annexat a Planoles (amb les cases de segona residència de la urbanització de la Serreta). Entre la carretera i la via del ferrocarril hi ha la caseria de les Casetes i, tocant a la carretera, alguna masia com la de Croells i Serrat (convertida en residència casa de pagès). A més té cases de pagès disseminades i arranjades com a segona residència. A l’Avetar hi ha els masos de l’Aspre (Can Gasparó, Can Rovell, Can Barracó, Can Casovella); i al cantó del Pinetar els veïnats de Can Fosses i el del Puig, i els masos de Can Tron i Can Bigorra.

El cap de municipi és situat a l’esquerra del Rigard, a tocar de la via del ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà i proper, per l’esquerra, a la carretera N-152 de Ripoll a Puigcerdà. Hi ha una pista forestal, que va de Planoles al collet de les Barraques, enfront del Puigmal, a 2 000 m d’altitud. Aquesta pista arrenca de de la carretera de Puigcerdà a Planoles i fou oberta amb la intenció de fer-la arribar fins a Núria i permetre així l’accés amb cotxe a la vall del santuari. Però a causa d’una sèrie d’inconvenients, aquesta pista s’hagué de deturar en arribar al límit municipal de Queralbs. Bona part d’aquesta pista passa pel mig del bosc i troba poc abans del seu final, el refugi forestal Corral Blanc. Al mateix temps, té un trencall que enllaça amb la carretera que, passant per Vilamanya, porta fins a la font de l’Home Mort, en el terme municipal de Queralbs. Sota la caseria de les Casetes surt una pista forestal que porta a Roca Aguda, cap a la banda de l’Avetar, i a les Sois s’inicia la pista forestal que, passant pels afores de Campelles, arriba a Prat de Jou.

El Poble

El poble de Planoles (229 h el 2005), a l’esquerra del Rigard (1 136 m d’altitud), és situat prop de la via del ferrocarril i al peu de la carretera de Ribes a Puigcerdà. Mentre que per l’esquerra es va al poble, per la dreta hi ha la pista forestal que porta al collet de les Barraques. La minva de població no ha transcendit a nivell extern, aquest poble fins i tot fa la impressió de tenir un gran nombre d’habitants; però la realitat és que s’han construït moltes cases noves la majoria de les quals són de tipus residencial.

Planoles s’ha esforçat per convertir-se en una població eminentment turística i ha aconseguit un aspecte de poble net i ben cuidat, amb cases repicades i xalets de luxe en diversos indrets. En efecte, tot el poble és un contrast de cases antigues i xalets moderns, i s’ha tingut molta cura en l’aspecte extern de la població que l’any 1962 meresqué una recompensa especial amb placa d’argent de la Diputació Provincial de Girona, dins la campanya empresa a favor de l’embelliment de les poblacions rurals. Aquesta campanya fou promoguda pels naturals del lloc i pels forasters o estadants de temporada.

L’església parroquial de Sant Vicenç de Planoles és un edifici romànic notable, amb un campanar esvelt i de planta quadrada, més tardà, al seu costat. Inicialment era una esglesiola d’una nau, amb un absis ornat amb arcuacions de tipus llombard i arcs torals a l’interior, que al segle XVIII es va ampliar amb una segona nau, part de la qual correspon a un antic atri de l’església romànica. Una restauració moderna va posar en relleu tota l’estructura i la rusticitat de la primitiva nau romànica, com també quatre arcs de l’antic atri, enclavats en el parament del mur de migdia o de la segona nau. Conserva una pila baptismal del segle XII.

 

Festes

La festa major se celebra el tercer diumenge d’agost i el segon o tercer diumenge de juny la festa de la Caritat. Es reparteixen panets beneïts, blaiets, entre els assistents. El poble conserva antics costums, i fins i tot sap revitalitzar-los, com ho ha fet, per exemple, amb la gran Truitada que se celebra el dilluns de Pasqua de Resurrecció, iniciada anys enrere pels caramellaires, amb els ous arreplegats en llur recorregut. Ara ha pres un caire de festa del poble, i hi participa tota la població. Aquestes truites es fan amb cansalada, i se serveixen de franc a tots els visitants, amb pa i vi. Hom ha cercat un origen medieval a aquesta festa, i s’ha pretès que rememorava el dia de les ermites, antiga festa de l’edat mitjana en què la població donava acollida i menjar a tots els vianants que anaven en pelegrinatge.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Prats i Sensor

Prats i Sensor es un Municipi de la Comarca de la Cerdanya (Girona)
A Prats i Sensor hi anem el 28 de decembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Cerdanya modifica
Població
Total 219 (2019) modifica
• Densitat 33,18 hab/km²
Llar 16 (1553) modifica
Gentilici Pratenc, pratenca; sansorenc, sansorenca modifica

Breu historia del municipi

El municipi de Prats i Sansor és el més petit de la Cerdanya. S’estén des dels turons de Castellar (1 318 m) i de Torrelles (1305 m), al S, on limita amb Urús i Riu de Cerdanya, fins al curs del Segre, que delimita el terme al NW, al límit amb Isòvol. Al NE i E confronta amb Das i a ponent amb Bellver de Cerdanya. Situat al mig de la Plana de la Cerdanya, el seu relleu no té altituds significatives, tot i que hom troba el coll de Saig (1 147 m), pas estratègic a l’edat mitjana que assenyalava els límits entre la Batllia i la resta de la plana cerdana. L’abundor d’aigües freàtiques (planell d’Urús) sovint origina molleres i amara els prats.

El municipi comprèn el poble de Prats de Cerdanya, que n’és el cap, el de Sansor, més a prop del Segre, el barri de Capdevila i també la urbanització del Pla.

La carretera local d’Alp a Bellver travessa tot el terme de llevant a ponent, passant pel Pla i per Prats. La boca nord del túnel del Cadí i la zona de peatge i de serveis són propers i de fàcil accés

El Poble de Prats

El poble de Prats (1 124 m), o simplement Prats, és situat al peu del vessant nord de la plataforma terciària d’Urús (turons de Torrelles i de Castellar). Tenia 104 h el 2001. Consta de dos nuclis, el Barri i Capdevila (15 h). El Barri és situat a l’W, vora el camí de Bellver a Alp. Capdevila és el nucli més antic; estigué emmurallat i sembla que constitueix la força o castell que esmenten els documents medievals, que vigilava el pas pel coll de Saig, per on passa el camí de Bellver. El 1233 hi hagué una concòrdia entre Nunó Sanç, comte de Rosselló, i Roger Bernat, comte de Foix, per la qual es determinà que la força de Prats (“ forcia de Pratis ”) restés per al primer, bé que aquest no podia millorar-la. Els Pinós hi tenien rendes, com és documentat el 1271. A Capdevila hi ha l’església parroquial de Sant Serni de Prats, romànica, amb els murs regruixats interiorment per arcades, sobre les quals reposa la volta de canó, i amb un campanar d’espadanya de dos ulls sobre la façana de ponent, amb aparell ben tallat, on hi ha la porta, refeta el 1777. Va ser restaurada el 1960 i es decorà la paret absidal, recta, amb pintures de Bernat Sanjuan, que representen el pantocràtor i sant Serni i sant Isidre. Conserva la pica baptismal i la ferramenta de la porta, amdues romàniques. A ponent d’aquest nucli hi ha el Mas de Capdevila.

El poble celebra la festa major a l’octubre i la festa de Sant Serni al novembre.

Poble Sensor

A la plana, vora el Segre, hi ha el poblet de Sansor (que sovint ha estat grafiat Sampsor), a 1 068 m, que tenia 5 h empadronats el 2001. Hi ha les ruïnes de l’església de Sant Miquel, que depenia de la parròquia d’Isòvol. Al SW del terme, dalt d’un serrat (1 240 m), sobre el barranc de Torrelles i la font del Pastoret, no gaire lluny del coll de Saig, hi ha el santuari de Sant Salvador de Predanies, romànic (segles XI i XII), amb absis semicircular llis. El topònim, Predanies, sembla que es refereix al predi que hi tenia un tal Aniaes i que pervingué al monestir de Tavèrnoles. L’església fou saquejada el 1298 pels comtes de Foix en les lluites politicoreligioses que assolaren la Cerdanya. Un xic modificada al segle XVIII, fou restaurada i el nou altar consagrat per l’abat Escarré el 1963. A l’agost s’hi celebra un aplec. Al SE, força a prop del santuari, hi ha el modern convent de les Germanes Carmelites de Sant Josep, construït el 1960, amb la capella adossada de la Immaculada. A llevant del terme, als afores de la població de Prats, s’ha format una urbanització de xalets, anomenada del Pla, que tenia 52 h el 1996 i que enllaça amb la urbanització Tartera del terme veí de Das.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana