Arxiu de la categoria: Provincia Girona

Fortià

Fortià es un municipi de l’Alt EmpordàGirona
A Fortià hi anem el 26 de novembre de 2019

Dades del Municipi

Comarca Alt Empordà Modifica el valor a Wikidata

Capital Fortià Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Total 778 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 72,04 hab./km²
Llars 40 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici fortianenc, fortianenca Modifica el valor a Wikidata

Breu historia del municipi

Fortià formava part de l’antic Comtat d’Empúries i era dominat pel Monestir de Sant Pere de Roda des de l’Alta Edat Mitjana, l’abat del qual actuava de senyor del lloc. Les primeres referències al poble també es fa referència a Palol, una referència d’un possible assentament recaptatori d’època musulmana. La gran part del ric patrimoni arquitectònic conservat és dels segles d’època moderna (XVI-XVIII) i el segle xix, atesa les grans destrosses provocades pels aiguats de l’any 1421 i de les diferents guerres que patí l’Empordà des de la Guerra dels Segadors fins a les carlinades.

La llarga tradició agrícola de Fortià es veu plasmada en l’antiga Granja Escola de Fortianell (1855), d’estil neoclàssic i única a Catalunya, que aportà innovacions que es plasmaren en la renovació de l’agricultura. En l’actualitat, els principals conreus són, de més a menys, el blat de moro, l’ordi, el blat, la civada, el gira-sol, la userda i la ceba varietat Figueres, produïda principalment a Fortià, Riumors i Vila-sacra. A banda de la cria de bestiar boví i porcí.[1]

El Poble

Etimologia[modifica]

Segons Coromines, el nom de Fortià prové d’una aplicació tardana del nom de persona català Fortià. Com mostren els documents de 971, 974 i 982, el nom propi de la població era Palol, com altres pobles empordanesos, i se li aplicà tardanament, a tall de sobrenom, el prenom de Fortià, “metonímia que en aquest cas acabà per borrar el nom propi, per tal com així s’evitaven malentesos amb els massa nombrosos homònims Palol“.[2]

En canvi per Enric Moreu-Rey i Pere Balañà, el nom de la població deriva de l’antropònim llatí Fortius. Segons aquests lingüistes, proposen que prové del llatí Fortianus, derivat de Fortius, nom propi de persona. El de Fortianell és el resultat de la derivació del nom del nucli més proper, Fortià, al qual és afegida una desinència diminutiva, un procés recorrent a tot el territori català.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

 

El Far d’Empordà

El Far d’EmpoprdàA
A el Far d’Empordà hi anem el 26 de novembre de 2019

Dades del Municipi

Àmbit funcional territorial Comarques gironines
Comarca Alt Empordà Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Total 625 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 69,44 hab./km²
Llars 18 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Elfarenc, elfarenca Modifica el valor a Wikidata

Breu historia del municipi

Vista general del Far d’Empordà

© FOTOTECA.CAT

Municipi de l’Alt Empordà, estès a la dreta del riu Manol.

Situació i presentació

El municipi del Far té una extensió de 8,98 km2. El límit a ponent i al N és el curs del riu Manol, que el separa del terme de Figueres. De la riba dreta del Manol surt el rec del Molí d’en Dorra, que travessa el sector meridional del terme. A l’E limita amb els municipis de Vila-sacra i Fortià, al S amb el de Vilamalla i al SW un punt el posa en contacte amb els de Santa Llogaia d’Àlguema i Vilafant.

El poble és situat 3 km a llevant de la ciutat de Figueres, emplaçat al cim d’un pujol plioplistocènic que emergeix al mig de la plana al·luvial. Aquesta situació és ben típica de l’antic poblament del pla empordanès, que cercà indrets aturonats sobre els terrenys d’aiguamolls i estanys fins a temps no gaire allunyats. L’estany del Far, al peu del turó on s’alça el poble, ha estat convertit en fèrtils conreus. Al S del poble del Far es troba el veïnat de l’Oliva. Vers el SW del terme, hi ha també el veïnat del Pont del Príncep, que s’estén pels municipis veïns de Santa Llogaia d’Àlguema, Vilamalla i Vilafant.

Una carretera local uneix el poble del Far amb la ciutat de Figueres, la proximitat de la qual ha afectat el desenvolupament del municipi del Far d’Empordà en diferents aspectes. El traçat de la carretera N-II cap a França, en el tram de circumval·lació a Figueres, travessa el sector occidental del terme.

El Poble

El Far, que tenia una població (eufarencs o elfarencs) de 352 h el 1860, acusà a la fi del segle XIX i principi del XX el descens d’habitants comú a tota la rodalia. A la postguerra, a causa de la proximitat de la zona industrial de Figueres, hi arribaren molts immigrats, que l’utilitzaren com a poble dormitori. Aquest increment de població, però, no es mantingué, i dels 547 h que hi havia el 1970 la població davallà als 396 h el 1991 i als 387 h el 2001. El 2005 la població arribà a 448 h.

Els conreus ocupen gairebé tot el terme, i la propietat és força repartida. Gràcies al rec del Molí d’en Dorra i als nombrosos pous, el regadiu —hortalisses i farratge— tendeix a incrementar-se. Els cereals són el principal conreu del secà, i resten espais importants d’oliveres i vinya. A la vora del Manol hi ha algunes arbredes. L’activitat ramadera hi és arrelada, amb algunes explotacions importants. Predomina la cria de bestiar porcí, oví, boví i l’avicultura. El sector serveis ocupava la meitat de la població activa el 2001.

El poble del Far d’Empordà

El poble del Far, que tenia 396 h el 2005, forma un nucli agrupat entorn de l’església i de les restes del castell. Emplaçat al cim d’un turonet (44 m), s’estén pels seus vessants sud, sud-est i sud-oest, de manera que resta en part arrecerat dels efectes violents de la tramuntana. Els carrerons són estrets i curts, sense una disposició ben definida.

Malgrat la poca elevació del puig del Far, des del poble es domina un esplèndid panorama sobre una gran part de la comarca. Hom ha suposat que el nom del poble és originat precisament per la seva situació preeminent respecte de la plana al·luvial empordanesa.

L’església parroquial de Sant Martí del Far, esmentada en documents dels segles XIII i XIV, sembla que fou reconstruïda durant el segle XIII, quan es bastí el castell del Far, al centre del qual era emplaçada. Era un element més de la fortalesa, com ho demostren les estructures defensives que encara conserva. L’església, d’estil romànic tardà, és de planta rectangular, construïda amb grans carreus de calcària, perfectament escairats. Al frontis destaquen la portada de tres arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà, i un finestral de mig punt i de doble esqueixada extradossat per un fris decoratiu de dents de serra. Els elements defensius de carreuada esmentats corresponents a l’espadanya i l’absis són coetanis, o molt poc posteriors a l’església, mentre que la fortificació de sobre els murs laterals de la nau, de pedruscall, pertany a una època molt més tardana. L’interior del temple és cobert amb volta apuntada. L’arc triomfal, també apuntat, recolza en columnes semicilíndriques adossades als murs laterals que tenen impostes bisellades.

Del castell del Far, alçat el 1299 pel comte d’Empúries, en resten uns escassos fragments del basament de la muralla amb un gran talús al costat de migdia. Estigué en ús fins a temps moderns.

El Far d’Empordà disposà del Museu d’Art Naïf. Tancat des del 2000, estava situat en una casa que va pertànyer a la família Pitxot, en la qual Dalí va passar molt de temps.

La població del municipi es complementa amb les nombroses masies disseminades pel pla —en general no gaire antigues—, amb el veïnat de l’Oliva, que tenia 52 h el 2005, uns 400 m a migdia del poble i format per més de trenta casalots i masies dels segles XVIII al XX, i amb el veïnat del Pont del Príncep, de població disseminada.

El folklore del poble és representat per la festa d’estiu, al juliol, i la festa major de Sant Martí, que s’escau al novembre.

La història

En un precepte de Carles el Calb de l’any 844 la ”villam quae vocatur Farus” apareix com a possessió de la mitra de Girona. L’any 974 el papa Benet II confirmava a l’abat Hildesind les possessions del monestir de Sant Pere de Rodes, entre les quals figura tot el que tenia al terme d’“ipso Faro”. Aquest cenobi tenia la jurisdicció civil del lloc. De l’església de Sant Martí del Far hi ha notícia del 1229. El temple fou reconstruït a la fi del segle XIII i quedà integrat al castell del Far, que el comte Ponç V d’Empúries havia fet bastir i que sembla que era acabat el 1299. La construcció del castell del Far s’inscriu en el context dels enfrontaments entre el comte Ponç V d’Empúries i la corona. L’any 1300 el comte reconeixia que el Far era alou propi del monestir i feia públic que el castell no hauria de danyar els interessos de l’abadia, sinó al contrari, defensar-los.

Festes

Fotos

 

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Cabanes

Cabanes es un municipi de l’Alt empordà girona
A Cabanes hi anem el 27 de novembre de 201

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Àmbit funcional territorial Comarques gironines
Comarca Alt Empordà Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Total 949 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 63,27 hab./km²

Breu historia del municipi

Es creu que Cabanes es va formar a l’època dels romans, però no se sap del tot cert. El primer esment documentat data de l’any 935 amb el nom de Cabanas, que posteriorment i al llarg dels segles tindrà noms com Sant Vicenti de Cabanis, Cabannas… fins a l’actual Cabanes.[3] Antigament, Cabanes estava situada on hi ha avui el cementiri del poble, però degut a la riuada patida l’any 1421, que destruí el poble de Cabanes i que va causar nombroses víctimes, el poble es va traslladar a l’emplaçament actual.

El poble de Cabanes, des de ja fa molts segles, ha pertanyut al comtat de Peralada, la qual cosa va comportar al segle xi la construcció d’un castell, el castell de Rocabertí, del qual avui en dia resta només una torre en molt bon estat de conservació, que devia ser la torre de l’homenatge de l’antic castell. En bell mig del centre de la vila podem trobar cases datades del 1595 i 1604

Festes

  • 22 de gener: Sant Vicenç. Ve una bona orquestra on toca al Local Social oferint ball i concert. A més a més, també s’organitzen altres tipus d’activitats socials.
  • 15 de maig: Sant Isidre. Es representa la tradicional sembra de pinyons.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Cabanelles

Cabanelles es un municipi de l’Alt Empordà (Girona)

A Cabanelles hi anem el 26 de novembre de 201

Dades del Municipi

Àmbit territorial Comarques gironines
Comarca Alt Empordà Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 279 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 5,02 hab./km²
Llars 66 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Cabanellenc, cabanellenca

Breu historia del municipi

Infotaula de geografia políticaCabanelles
Escut d'armes
Escut d’armes

Modifica el valor a Wikidata

Localització
Modifica el valor a Wikidata

 42° 13′ 50″ N, 2° 49′ 12″ E
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Àmbit territorial Comarques gironines
Comarca Alt Empordà Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 279 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 5,02 hab./km²
Llars 66 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Gentilici Cabanellenc, cabanellenca Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficial català Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Superfície 55,6 km² Modifica el valor a Wikidata
Altitud 194 m Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Organització política
• Alcalde Modifica el valor a Wikidata Martí Espigulé Vallmajó Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Codi postal 17746 Modifica el valor a Wikidata
Fus horari
Codi INE 17031 Modifica el valor a Wikidata
Codi territorial IDESCAT 170314 Modifica el valor a Wikidata
Altres

Lloc web cabanelles.cat Modifica el valor a Wikidata

Cabanelles és un municipi de la comarca de l’Alt Empordà, a les comarques gironines. Forma part també de la subcomarca de l’Alta Garrotxa. Els pobles veïns són: a l’est Cistella, Lladó i Navata, al sud Crespià, a l’oest Beuda i Maià de Montcal, i al nord Albanyà, Sant Llorenç de la Muga i Terrades. Forma part del Consorci Salines Bassegoda.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

 

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Castelló d’Empuries

Castelló d’Empuries es un Municipi de l’Alt Empordà (Girona)

A Castelló d’Empuries hi anem el 24 novembre de 2019

Dades del Municipi

Àmbit territorial Comarques gironines
Comarca Alt Empordà Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 11.611 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 274,49 hab./km²
Llars 399 (1553)

Breu historia del municipi

Castelló d’Empúries és una vila i municipi de Catalunya situat a la comarca de l’Alt Empordà. Adquirí la condició de capital del Comtat d’Empúries després del trasllat des de la veïna Sant Martí d’Empúries, més exposada als atacs des del mar, esdevenint així l’autèntica capitalmedieval de l’Empordà durant els segles de més esplendor polític d’aquest comtat. Aquest, fou un dels més insurgents amb el poder reial i un dels darrers a unir-se a la Corona d’Aragó, fet que donà lloc a curiosos episodis, com foren la desviació del cabal del riu Ter per part dels comtes d’Empúries o la inacabada construcció del vistós castell del Montgrí per part dels reis catalans dalt del massís del mateix nom. Castelló fou una vila important. Deu ser per això que la gent dels altres pobles de la comarca deien: «Castelló vila major, tot són jutges i notaris». El seu ric passat medieval afavoreix que, cada any, a mitjans de setembre se celebri el Festival Terra de Trobadors, durant el qual hi ha actuacions de música trobadoresca, combats de cavallers, un popular mercat medieval, actuacions musicals i teatrals, conferències de temes medievals i exposicions.

El gentilici d’aquest municipi, en les seves diferents formes, és castelloní, castellonina, castellonins, castellonines, gentilici que comparteix amb Castelló de Farfanya, a la Noguera.[1][2]

El Poble

Nucli antic[modifica]

Infotaula d'edificiNucli antic de Castelló d’Empúries
Imatge
La plaça del homes. A la dreta, la Casa del Consell municipal de Castelló o Llotja del Mar medieval. Conserva l’estructura de finals del segle xiv, amb reformes del segle xviii.
Dades
Tipus Municipi de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Part de Mancomunitat de Municipis Comunitat Turística de la Costa Brava, Mancomunitat del servei de control de mosquits a la badia de Roses i el Baix Ter, Mancomunitat Intermunicipal de l’Alt Empordà i Mancomunitat Intermunicipal Toribi Duran Modifica el valor a Wikidata
Construcció Medieval, XVI, XVIII
Característiques
Estil arquitectònic Obra popular
Superfície 42,3 km² Modifica el valor a Wikidata
Altitud 17 m Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa Alt Empordà (Catalunya) Modifica el valor a Wikidata
Banyat per mar Mediterrània Modifica el valor a Wikidata
Modifica el valor a Wikidata

 42° 15′ 30″ N, 3° 04′ 29″ E
Bé integrant del patrimoni cultural català
Id. IPAC 18041 Modifica el valor a Wikidata
Lloc web castello.cat Modifica el valor a Wikidata

El nucli antic de Castelló d’Empúries forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El nucli històric de la vila de Castelló d’Empúries està situat al bell mig de l’actual nucli urbà de la població, delimitat pel traçat dels carrers del Portal de la Mercè, de la Muralla, del Mur, Cabra, Monturiol i el curs del rec del Molí. El nucli s’articulà al voltant de l’església de Santa Maria i, en origen, estava emmurallat. Bona prova d’això són els vestigis de fortificació conservats a la banda de llevant del conjunt, seguint la llera del rec.[5]

El centre històric de la vila presenta un entramat de carrers estrets, de recorregut irregular i disposats seguint el pendent del terreny. Molts d’ells presenten paviments de llambordes refets i d’altres completament restituïts, bastits amb petits còdols. Els noms dels carrers i les places i la seva distribució dins del nucli ens deixa veure l’agrupament gremial dels inicis de la vila. Alguns exemples d’això són la plaça de la Llana, de les Cols, del Vi o els carrers de les Peixateries Velles, de les Gallines o dels Jueus. Dues de les places més destacades, la de Joan Alsina i la dels Homes, conserven restes dels antics porxos que les bastien, els quals es localitzaven també en diversos carrers del nucli.[5]

Al marge dels edificis destacats, molts d’ells d’origen medieval, les cases que conformen l’entramat corresponen a construccions dels segles XVI-XVII, amb diverses reformes efectuades entre els segles xviii-XIX. Són grans casals de planta rectangular amb les cobertes de diverses vessants, distribuïts en planta baixa i dos pisos. Majoritàriament, les finestres són rectangulars i estan emmarcades amb carreus de pedra. Hi ha portals de les mateixes característiques i d’altres de mig punt adovellats. A l’interior, les cases tenen sostres coberts amb voltes catalanes i grans sales centrals a la planta noble. Aquests edificis estan bastits en pedra, tot i que actualment molts presenten els paraments arrebossats i pintats, alguns d’ells fruit de reformes d’època moderna

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Avinyonet de Puigventós

Avinyonet de Puigventós es un municipi del Alt Empordà (Girona)

A Avinyonet de Puigventós hi anem novembre de 2019

Dades del Municipi

Comarca Alt Empordà Modifica el valor a Wikidata
Població
Total 1.676 (2022) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat 136,26 hab./km²
Llars 29 (1553) Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficial català Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Superfície 12,3 km² Modifica el valor a Wikidata

Breu historia del municipi

Documentat el diminutiu Avinyonet des del segle xiv, es va començar a utilitzar probablement per l’envergadura que anava adquirint la ciutat occitana homònima, que era seu papal. Algunes troballes arqueològiques als voltants demostren que el lloc estava habitat a l’època romana, encara que es va fundar a l’edat mitjana. La ciutat va créixer prop d’un castell que pertanyia a l’orde militar de l’Hospital. Aquesta fortalesa va ser en mans dels hospitalers des del segle xiii fins al 1804. La Casa de la vila, ocupa des de principis del segle xx l’antiga església de Sant Joan d’aquesta orde. Fins a la publicació del Reial Decret de 27 de juny de 1916 el municipi es deia simplement Avinyonet.[1]

Nucli antic[modifica]

El nucli antic d’Avinyonet de Puigventós és un conjunt medieval que inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situat a l’extrem sud-est del nucli urbà de la població, actualment delimitat pel traçat dels carrers dels Fossos, de Vilafant i del Manol, i per les restes del castell i l’església de Sant Esteve.

El nucli presenta carrers estrets i rectilinis, disposats en pendent donat que la zona està elevada, i amb algun pas a manera de passadís cobert. Les cases que conformen l’entramat urbà es poden datar entre els segles xvi i xviii. Són de planta rectangular i moltes d’elles de grans dimensions. En general presenten les cobertes de dues vessants de teula i estan distribuïdes en planta baixa, pis i golfes, o bé dues plantes. Les obertures són majoritàriament rectangulars i estan emmarcades amb carreus de pedra ben desbastats, amb les llindes planes gravades, en molts casos, amb els anys de construcció o reforma. Cal destacar, prop de l’església, un casal amb el portal de mig punt bastit amb grans dovelles i algunes cases amb finestres de tipologia gòtico-renaixentista. A la banda de llevant del temple hi ha un altre edifici amb finestres bilobulades. Altres cases presenten finestres d’arc conopial, amb decoracions vegetals i alguna altra finestra trilobulada també decorada. En el traçat del carrer dels Fossos, prop de l’església, encara es conserven restes del llenç de la muralla amb el basament atalussat i merlets a la part superior, procedents de l’antic recinte emmurallat.[2]

El Poble

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Sant Feliu de Guixols

Sant Feliu de Guixols es un Municipi de la Comarca de Baix  Empordà (Girona)
A Sant Feliu de Guixols hi anem el 19 de julio de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca el Baix Empordà modifica
Població
Total 21.925 (2019) modifica
• Densitat 1.353,4 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal, en contacte amb la mar en tot el sector meridional, limita a ponent i al N amb el de Santa Cristina d’Aro i al NE amb el de Castell i Platja d’Aro.

Constitueix, de fet, la capital d’una petita subcomarca que integra el terme propi i els de Castell i Platja d’Aro i Santa Cristina d’Aro, emplaçada entre les Gavarres i la mar, ben diferenciada de la resta del Baix Empordà, al qual fou inclosa en la divisió territorial del 1931; de fet el 1989 es creà el partit judicial de Sant Feliu, que integra els municipis de Sant Feliu, Castell i Platja d’Aro, Santa Cristina d’Aro i Calonge. El 1937 el municipi de Sant Feliu de Guíxols adoptà el nom de Guíxols.

El territori és abrupte, especialment a la banda W i NW, on arriba a 417 m d’altitud al puig de les Cols, i és drenat per diversos cursos torrencials: la riera del Monestir, que desemboca a ponent de la badia de Sant Feliu, formada dins la ciutat per les rieres de Sant Amanç i de les Comes, la riera de Tueda, que desemboca a llevant de la mateixa badia, i la riera de Sant Pol i el torrent de Sagaró, que vessen les aigües a la badia de Sant Pol, a l’extrem septentrional del terme.

Les badies de Sant Feliu i de Sant Pol, únics engolfaments importants de la costa guixolenca, s’obren al sector més oriental, que s’inicia precisament al racó de llevant de la platja de Sant Pol (el torrent de Sagaró o de Segueró, límit municipal, dona nom a la famosa urbanització del terme de Castell i Platja d’Aro).

A ponent de la platja de Sant Pol hi ha un tram de costa alta i rocosa, coberta de pins i amb nombroses coves, la qual arriba fins a la badia de Sant Feliu per la punta del Molar, els penya-segats de la Volta de l’Ametller i el turó del Molí de les Forques (78 m). La badia de Sant Feliu s’obre entre el turó esmentat i la muntanya del Castellar o de Sant Elm (99 m), coronada pel santuari del seu nom, que acaba amb la punta de Garbí. Els orígens de la població de Sant Feliu s’han de cercar en el promontori de Guíxols o del Fortim, on hi hagué un poblat ibèric, que divideix la platja en dues meitats.

L’escullera del port comercial tanca, des de llevant, les aigües de la badia. A l’extrem del turó de Sant Elm hi ha la petita calanca de Port Salvi, i a ponent, la cala del Vigatà. Aquí s’inicia el llarg tram de la costa de ponent del terme (4,5 km), molt escarpada, coberta d’espesses pinedes, amb penya-segats granítics i platgetes de còdols poc accessibles des de terra i per això deshabitades. La cala dels Canyerets és la darrera del terme i la punta de Canyet el separa del de Santa Cristina d’Aro, que té aquí un petit sector de costa abans de Tossa (Selva).

Des del mirador del santuari de Sant Elm s’albira un panorama esplèndid sobre una gran extensió de mar, amb la badia i la ciutat de Sant Feliu a una banda i la costa abrupta del massís de les Cadiretes, que arriba al cap de Tossa; des d’aquest lloc hom creu que el periodista Ferran Agulló, vers el 1905, tingué la idea de batejar amb el nom de Costa Brava el litoral gironí i en recordança s’hi ha col·locat un monòlit.

El terme municipal és ocupat per la ciutat i els seus barris extrems (Bujonis, Vilartagues, etc.); urbanitzacions més properes al nucli, com les Forques, les Penyes, Puntabrava i les Valelles, les quals sorgiren d’antics veïnats (Sant Amanç, Sant Elm, Sant Pol), i altres urbanitzacions més apartades, com les Bateries, la Casa Nova, el Mas Trempat, Pedralta, el Vilar d’Aro, la Pinassa, les Fortificacions i la Pineda Fosca. També hi ha un nombre important de masies i cases d’estiueig disperses, i resta encara un sector a ponent boscós i gairebé deshabitat.

La carretera comarcal C-65 uneix la ciutat de Sant Feliu amb Llagostera, dins el terme municipal del qual connecta amb la C-35 que enllaça, al terme de Vidreres, amb la N-II de Barcelona a Girona. Una carretera local, que corre paral·lela a la costa pels vessants de la Serralada Litoral, uneix Sant Feliu amb Tossa. El ferrocarril de via estreta de Sant Feliu de Guíxols a Girona, creat pels guixolencs Joan Casas i Arxer i Enric Heriz, amb capital local, fou inaugurat el 1892, i perdurà fins el 1970; inicialment tenia 39 km de recorregut i el 1924 es prolongà fins al moll comercial per a exportar mercaderies. Feu un gran servei a la comarca i a la indústria tapera.

El Poble

La ciutat de Sant Feliu de Guíxols, és al fons de la badia del seu nom, entre el turó del Molí de les Forques i el de Sant Elm, davant el port. Té espaiosos passeigs davant la mar, però s’ha hagut d’estendre en una bona part per terrenys amb pro nunciats pendents.

Els seus precedents es remunten al poblat ibèric del Fortim (ara mig partit per l’esvoranc fet en bastir la carretera al port, on hi ha la característica caseta dita el Salvament, del segle XIX), que formava una minúscula península acabada en la punta de Guíxols (una vella tradició diu que des d’ací fou llançat amb una mola al coll el màrtir Feliu l’Africà, d’on s’interpreta l’origen dels dos topònims que es mantenen). Amb la romanització, la població devia passar a la platja i al segle X es fundà el monestir benedictí que realment li donà el nom, al racó de ponent de la badia, al peu de la muntanya del Castellar (després Sant Elm), al lloc d’un antic edifici romà tardà.

A recer del cenobi, que hagué de ser fortificat per la proximitat de la mar, cresqué la vila medieval, que s’expandí a llevant del monestir. El recinte fortificat, aixecat al segle XIV, tenia 13 torres i 5 portals (fou destruït el 1696 pels francesos sota les ordres del duc de Vendôme); el traçat seguia els actuals carrers del passeig de la Mar (S), la rambla Vidal (E), la plaça de Sant Joan (NE), el carrer de l’Hospital (N) i la plaça del Monestir i el carrer de la Riera (sobre el curs d’aquesta, ara cobert), a ponent. Dins aquest espai hi ha la plaça Major (SW), de planta irregular i porticada en part, amb la Casa de la Ciutat (antic edifici molt destruït el 1936 i després refet com a gran palau). La majoria dels carrers són estrets i formen raconades, especialment a ponent (carrer de la Volta, baixada del Pont, carrers de la Notaria, del Forn, del Call). A la resta abunden les illes de cases quadriculades amb carrers rectilinis (de la Pilota, els Especiers, Sant Joan, Sant Pere, Major Antic i Estret Antic). El conjunt té un indubtable interès arquitectònic, malgrat que els elements antics conservats són escassos (casals amb finestres gòtiques o algun portal adovellat). No resta gairebé res de l’església de Sant Joan (segles XVII-XVIII) de l’antic hospital, cremada durant la Setmana Tràgica (en 1594-1603, hi havia hagut una comunitat d’agustins que representaren per als guixolencs una opció religiosa i política enfront dels benedictins; els noms d’Agustí i de Benet esdevingueren simbòlics en famílies d’un bàndol o l’altre).

Des del segle XVI, i malgrat el perill de la pirateria, es començà a construir fora muralla i al segle XVII eren ja importants els ravals de Tueda, a llevant (79 cases) i el del Monestir o la Riera, a ponent (unes 32). Amb l’expansió demogràfica i econòmica del segle XVIII i ja sense l’entrebanc de les muralles, l’expansió urbana s’estengué especialment vers el nord i l’est de l’antic nucli, sobretot a continuació del raval de Tueda (carrers de la Rutlla, Estret del Centre i Major del Centre) i des del Portal de Girona (carrers del Mall i de Capmany); les cases amb llindes datades confirmen encara l’extensió considerable d’aquest eixample. Al segle XIX la prosperitat surera donà un nou impuls a l’expansió urbana, que també es produí vers tramuntana i llevant, seguint els eixos dels camins de Girona i de Palamós. Les fàbriques de taps, amb els seus patis, les cases modestes dels obrers i les senyorials dels burgesos, els comerciants i els americanos són les construccions característiques de la segona meitat del segle i dels primers decennis del XX.

L’evolució posterior ha estat força diferent de la d’altres viles de la comarca, perquè es dugueren a terme plans d’ordenació. El 1835 l’urbanista Martí Sureda i Deulovol dugué a terme la del passeig de la Mar, i durant el període 1891-1912 (llevat dels anys 1899-1904) el General Guitart i Lostaló fou arquitecte municipal i feu un pla general de reforma (1897), en el qual deixà alguns dels edificis més notables de Sant Feliu, i realitzà el projecte del passeig de Guíxols, continuació del de la Mar. Substituí Guitart l’arquitecte noucentista Joan Bordàs i Salellas, que projectà també edificis notables, urbanitzà el passeig de la Mar i feu els jardins Juli Garreta (1930). Entre els edificis moderns més interessants cal esmentar el Nou Casino La Constància (Casino dels Nois), obra neomudèjar de Guitart (1888-98), declarada monument historicoartístic d’interès local; el casino El Guixolense (Casino dels Senyors), del 1909, i l’Asil Surís (1904), que, com la Casa Patxot, són també obres de Guitart; la Caixa d’Estalvis, de R. Masó i Valentí (1923-24), i el Mercat Cobert, de Joan Bordàs (1928-30), autor d’una notable casa de la Rambla de Portalet. També destaquen la Casa Cendrós, de M. Ribas Piera (1968), i la Casa Domènech (1970-71), de R. Amadó, L. Domènech-Girbau i L. Sabater. Als jardins del passeig davant la mar hi ha diferents monuments, com el dedicat a Juli Garreta, al músic J.M. Vilà Gandol, a Ferran Agulló, obra de J. Rebull, i a Fructuós Gelabert. Al passeig de Guíxols hi ha un monument al carrilet, centrat per la primera màquina que entrà en servei. El cementiri municipal, a tocar de la població, vers ponent, sota la riera de Comes, és d’estructura neoclàssica i té tombes notables, algunes de modernistes (la del marquès de Robert, de Joan Martorell i Monteis, i la de Joan Casas, de Puig i Cadafalch).

El monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols, que donà nom i vida a la població, és documentat des del 968.

En un diploma del 881, on Carloman fa donació de la vall d’Aro a Teuter, bisbe de Girona, no s’anomena el monestir, que es degué fundar entre el 881 i el 947 (indirectament es coneix que els comtes Sunyer i Riquilda cediren al monestir l’alou d’Espanedat entre el 923 i el 947). En el document esmentat del 968 el rei franc Lotari concedia al seu abat Sunyer el poder de regir simultàniament aquest monestir i el de Sant Pol de Mar, a la vegada que confirmava les possessions del cenobi, ja força notables. Al llarg dels segles X i XI el monestir va augmentar les seves possessions, entre les quals figura singularment la del castell de Benedormiens, o Castell d’Aro, el 1041. El 1117 el comte Ramon Berenguer III va intentar d’unir aquest monestir i el de Sant Pere de Galligants al de Santa Maria de la Grassa, que regia el seu germà Berenguer de Narbona. Els monjos guixolencs es resistiren a la unió i l’abat de la Grassa envaí el monestir amb gent armada i per això fou excomunicat pel bisbe de Girona (1118). Retornada la comunitat al monestir hagué de lluitar contra les pretensions del bisbe de Girona, que el volia sotmetre a la seva jurisdicció. Una butlla del papa Alexandre III del 1163 confirmà les possessions i la lliure elecció de l’abat. En aquest temps les seves possessions s’estenien també per altres indrets del Baix Empordà i de la Selva, i a partir del segle XIII s’ampliaren amb diversos dominis situats a l’illa de Mallorca, cedits a la comunitat per haver contribuït amb 170 homes a la conquesta de Mallorca. Entre el 1181 i el 1203 els abats concediren privilegis als qui anessin a establir-se a la vila o nucli creat prop del monestir i obtingueren del rei Pere I de poder-hi erigir una fortalesa. La jurisdicció de la vila fou compartida entre el rei i l’abat i des dels segles XIII i XIV hi ha notícies de l’antagonisme entre el monestir i la vila de Sant Feliu. Aquestes discussions, que duraren fins a l’exclaustració dels monjos, tingueren el seu punt màxim al segle XVII (el plet Gran), en què els monjos intentaren de demostrar que el monestir podia considerar-se castell termenat i per aquest motiu tenia ple domini sobre la vila. Per a demostrar-ho, l’abat Alonso Cano escriví una obra el 1606, en la qual sovint fa esment d’un suposat castell d’Alabric que hauria estat la base del monestir, arguments que el 1680 refutaren amb un al·legat els jurats de la vila.

El monestir, que des del 1219 formà part de la Congregació Claustral Tarraconense, el 1435 s’havia unit a la Congregació de Santa Justina de Pàdua i el 1515, igual que Montserrat, fou unit a la Congregació Benedictina de Valladolid. Des del 1523 els seus abats foren triennals i sempre forasters i des del 1613 s’elegiren per espai de quatre anys. Aquests abats transformaren el conjunt monàstic (l’església havia estat transformada als segles XIV i XV, època en què es completà el sistema defensiu) afegint-hi grans baluernes i edificacions alienes a l’arquitectura popular del país, sobretot el gran edifici barroc de tres pisos i d’enormes dimensions situat a migdia de l’església i de la plaça del Monestir (edifici del segle XVIII, ara propietat municipal, destinat algun temps a caserna de la guardia civil, rectoria i dipòsit municipal, entre d’altres usos). La comunitat benedictina, sempre sota la direcció d’abats forasters, va subsistir fins a l’exclaustració del 1835, moment en què tenia 24 monjos i 4 beneficiats.

El monestir de Sant Feliu de Guíxols, després de les diferents etapes de restauració que han derruït nombroses edificacions parasitàries, forma encara un impressionant conjunt. Ressalta especialment l’extrem de ponent de l’església monàstica, amb la façana romànica, emmarcada per dues torres altmedievals: la del Corn, al S, i la del Fum, al N, i en especial l’anomenada Porta Ferrada, mur paral·lel a la façana romànica, bé que separat d’ella uns 3 m.

La Porta Ferrada té la part inferior formada per tres arcs de marcada ferradura —d’ací el nom— sostinguts per quatre columnes cilíndriques exemptes d’1 m d’alçària aproximadament. Els seus capitells són voluminosos, però de poca alçària, aplanats i de secció quadrangular. Tot el conjunt d’elements que la integren són molt simples, les columnes tenen bases cilíndriques sense decoració i només als extrems superiors i inferiors hi ha unes simples motllures i en dos d’ells unes boles als angles superiors. Cap dels tres arcs té la mateixa mida i igualment difereixen de mides i formes les columnes, els capitells i les bases. Al cos superior hi ha una galeria formada per tres obertures triforades obertes sobre cadascun dels tres arcs inferiors. Cadascuna de les obertures té tres arquets de ferradura —no gaire ultrapassats— separats per columnetes cilíndriques, amb capitells de forma trapezial, els del centre i de l’extrem septentrional amb un relleu en forma d’arquet de ferradura a les seves quatre cares i els dos de l’extrem de migdia amb uns motius geomètrics molt simples. Sobre aquests arquets hi ha una estreta filada de fragments de terrissa romana: teules i bipedals, i damunt d’aquesta filada corre de banda a banda de mur un fris de dinou arcuacions o arcs cecs fet segurament al segle XII per completar l’obra preromànica. Tota l’obra és feta amb carreus de granit, no sempre ben escairats. A tocar de la porta i perpendicular als seus arcs hi ha un mur amb dues arcades preromàniques. La Porta Ferrada fou restaurada el 1931 per l’entitat Amics de l’Art Vell, i posteriorment s’ha retirat la teulada que la unia amb la façana de l’església. Novament restaurada, el 2002, es cobrí per protecció.

Les torres del Fum i del Corn,a tocar de la façana de l’església, serviren de torres de guaita. La torre del Fum, a l’angle NW, té planta de semicercle i recorda un tronc de con de planta lleugerament el·líptica, tallada en sentit longitudinal per un pla molt poc inclinat. Té uns 19 m d’alçada i va aixecar-se sobre un basament massissat format per les restes d’un edifici del segle V. El cos més antic de la torre és el basament, d’opus spicatum; la resta, fins al primer emmerletat, és feta amb pedres inclinades. Sembla coetània o poc anterior a la Porta Ferrada. La torre del Corn, vora l’angle SE, és de planta rectangular i de grans dimensions. Ha perdut el seu coronament; té un basament molt arcaic de grans filades de carreus molt grans i escairats, possiblement d’època romana o visigòtica. Per l’aparell, sembla feta, a partir d’aquest basament, als segles X o XI.

L’església del monestir de Sant Feliu de Guíxols és formada per una nau amb creuer i tres absis poligonals. La meitat occidental de la nau és romànica i la part restant és gòtica i correspon a les reformes del segle XIV, però la capçalera no fou acabada fins després de mitjan segle XV. El frontis ha estat molt restaurat i, bé que s’han respectat els elements romànics, s’ha refet bona part del carreu, que havia estat destruït per les reformes tardanes, i s’ha reemplaçat una rosassa moderna per una finestra cruciforme. Aquestes obres han fet aparèixer alguns elements romànics almur meridional. Aquests elements i la volta de la nau, de canó seguit, un xic ultrapassada, indiquen que aquesta es va construir al segle XI, seguint la modalitat llombarda, com revelen les faixes o lesenes, potser quan regia el cenobi l’abat Arnau.

El tram oriental de la nau, el creuer i els tres absis de planta poligonal es construïren a partir de la segona meitat del segle XIV, i són coberts amb voltes de creueria i amb claus de volta decorades amb relleus. Sembla que abans d’aquesta reforma substancial de l’església n’hi hagué alguna altra d’anterior, com ho revelen els arcs de comunicació dels braços del creuer, que són de mig punt i pedra ben tallada, potser dels segles XII-XIII, dintre encara del corrent romànic. Els finestrals de l’absis major i els menors són d’arc apuntat, com correspon a l’època gòtica. A la segona meitat del segle XIV, d’acord amb les disposicions del rei Pere el Cerimoniós, es va fortificar tot l’àmbit del monestir i a les torres inicials de la façana se’n van afegir cinc més sobre la capçalera gòtica —absis i creueri, acabades amb merlets rectan gulars. La més ben conservada és la del costat septentrional del creuer, dita també torre de Tra muntana o dels Reis. Entre aquestes torres hi havia un pas de ronda que en alguns punts encara es conserva. Finalment cal remarcar la porta lateral, gòtica tardana, de la part septentrional del temple, amb arc de mig punt i llinda, que ha estat col·locada en un tram de mur reconstruït. A la sagristia (1591-1613) foren traslladats elements esculpits gòtics procedents de l’enderrocada església de Sant Nicolau (no ben localitzada).

Al segle XVIII, en temps de l’abat Benet Panyelles i Escardó, es feren grans obres al monestir, en concret al recinte que tancava la zona monàstica. Han quedat com a monument, al bell mig de la plaça del Monestir, la gran portalada barroca, coneguda per l’arc de Sant Benet, i, en especial, el gran edifici monàstic, situat a migdia de l’església i de la plaça del Monestir i amb un segon cos que s’avança vers migdia. És un gran edifici de tres pisos, amb obertures rectangulars, gran escala sota cúpula, nombroses cel·les, passadissos i sales, tot cobert amb voltes de llunetes.

Festes

Com a totes les viles industrials taperes de caràcter republicanofederal i liberal, a Sant Feliu tingué una gran importància la vida associativa i el cooperativisme, i sorgiren nombroses entitats culturals al segle XIX i el primer terç del XX. El 1862 es creà la Sociedad de Seguros de Quintas per a alliberar del servei militar els socis (redimibles en metàl·lic); només feien el servei els mariners i pescadors, que s’havien d’allistar a la marina. El 1889 es fundà la Fraternitat de Socors Mutus i hi hagué una Associació de Jornalers, de caràcter anarquista, dissolta el 1877. Al llarg del segle XIX es crearen les cooperatives de consum L’Economia, La Unió i La Guixolense, que fou l’única que perdurà, absorbida el 1908 per la cooperativa Rd. Santos Boada.

El 1863 hi havia cinc casinos; el més important ha estat La Constància, més tard Nou Casino La Constància, conegut popularment pel Casino dels Nois (sinònim guixolenc de gent progressista), que aplegava petits industrials menestrals i obrers; legalitzat el 1860, el 1884 tenia 185 socis i ha tingut un gran pes dins la vida social de la ciutat; conté una notable biblioteca. Encara existeix i també ha perdurat el seu oposat, el casino El Guixolense o Guixolenc, popularment Casino dels Senyors, fundat el 1861; desaparegué La Nueva Unión, casino de comerciants conegut per La Gorga. El Museu d’Història de la Ciutat és instal·lat en part a les antigues dependències del monestir; conté un notable fons arqueològic local i peces d’interès històric, i és alhora la seu de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà (1981). L’any 2012 es reinaugurà després de la restauració del conjunt monàstic, i es poden visitar les torres romàniques del Fum i del Corn, l’Espai del Metge i de la Salut Rural i l’Espai Carmen Thyssen d’exposicions temporals. El mateix edifici conté l’Arxiu Històric Municipal de Sant Feliu de Guíxols, amb un important fons documental que s’inicia al segle XII. L’any 2000 s’inaugurà a la Casa Vilaret el Museu d’Història de la Joguina, una col·lecció de joguines fabricades entre el 1860 i 1960, propietat de Tomàs Pla.

Han estat molt nombrosos els periòdics de tot tipus i tendències apareguts a Sant Feliu. Els primers foren “El Eco Guixolense” (1878-84), “El Guixolense” (1880-81) i “El Bajo Ampurdán” (1884-88), defensors dels interessos surers, seguits de “La Comarca Federal”, “La Lealtad” i “El Puerto”. Al principi del segle XX s’inicia una època brillant amb “El Programa” (1900-34), republicà federal, fundat per Josep Irla, “Llevor” (1901-08), portaveu de la Unió Catalanista i del Centre Català local, “La Información” (1903-09) i “El Faro” (1905-09); més tard aparegué “Ciutat Nova” (1910-19), portaveu de la Lliga Regionalista, “L’Avi Monén (1918-32), catalanista (en fou l’animador el periodista i poeta Enric Bosc i Viola i hi col·laboraren les millors plomes catalanes del moment), “Acción Social Obrera” (1919-32), obrerista, “L’Ideal” (1920-23), radical, “Palmarium” (1922-26) i “La Costa Brava” (1930-36). Des del 1940 es publica la revista “Àncora”, d’informació local i comarcal.Sant Feliu té un llarg calendari festiu. Al principi del mes de gener, se celebra la festivitat de Sant Antoni Abad amb cavalcada dels Tres Tombs i benedicció d’animals. Pel Carnaval, una de les festes més importants, es fa la tradicional desfilada de carrosses, dita la Passada, que va precedida de la Bomba, gran fanal que acompanya els ganxons que desfilen disfressats; inclou també el ball dels “pàcarus”, recuperat el 1990, personatges vestits de frac, amb un gran llaç al coll, d’on pengen dues arracades, que ballen i donen cops d’arengada als que miren l’espectacle. A l’abril se celebra la festa del Roser, i pel maig es fa el Concurs Popular de Plantes i Flors amb mostra de catifes de flors als carrers del nucli antic. Des del 1959, el dilluns de la segona Pasqua es fa un aplec al paratge de Pedralta, organitzat conjuntament amb Santa Cristina d’Aro, i el 16 de juliol s’escau la diada de la Mare de Déu del Carme, festa que se celebra amb una processó marítima. La festa major de Sant Feliu té lloc de l’1 al 4 d’agost, entre d’altres actes s’hi celebra la Milla Urbana i es fan focs d’artifici. Del juny al setembre s’hi celebra el Festival Internacional de la Porta Ferrada i Festival Obert, que es remunta al 1963 i inclou actuacions musicals i representacions teatrals. Igualment, la Mostra de Cançó de Taverna es fa durant els mesos d’estiu. D’altres activitats són la Travessia al Port, a l’agost; la Gran Cantada d’Havaneres durant els primers dies de setembre; la Ruta de l’Aigua, a l’octubre; la Marxa de l’Arròs, el segon cap de setmana de novembre; els Pastorets, per Nadal, i el gran castell de focs de fi d’any. A més, al llarg de l’any tenen lloc diversos actes de tipus gastronòmic i fires monogràfiques (d’entitats, esports, joguines antigues, etc.)

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Joan de les Abadeses

Sant Joan de les Abadeses es un Municipi de la Comarca del Ripollès (Girona)
A Sant Joan de les Abadesas hi anem el 17 de setiembre de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Comarques gironines
Comarca Ripollès modifica

Capital Sant Joan de les Abadesses modifica
Població
Total 3.232 (2019) modifica
• Densitat 60,19 hab/km²
Llar 84 (1553) modifica
Geografia
Superfície 53,7 km² modifica
Altitud 773 m modifica

Breu historia del municipi

L’extens municipi de Sant Joan de les Abadesses (53,6 km2) limita al N per una petita franja amb Camprodon, al NE amb Sant Pau de Segúries, a l’E amb la Vall de Bianya (Garrotxa) i al SE amb Riudaura (Garrotxa). Al S confronta amb Vallfogona de Ripollès i d’aquí fins al SW amb Ripoll. Tota la part compresa entre el SW i el N limita amb Ogassa.

Sant Joan de les Abadesses centra el sector de la vall del Ter limitada a NE per la confluència del torrent de Quatrecases amb el Ter i al SE per la confluència del torrent de Ribamala també amb el Ter.

Forma una típica vall dels Prepirineus de direcció NE-SW, estesa entre els vessants meridionals del Taga i de la Serra Cavallera, al N, i els vessants septentrionals de la serra de Puig Estela i el turó de Castelltallat, al SE. El terme de Sant Joan té un apèndix, a llevant del turó de Castelltallat, que s’endinsa cap a la comarca de la Garrotxa a la capçalera de la Vall de Bianya, on és situat el veïnat de Santa Llúcia de Puigmal.

És una vall gerda, coberta de pastures (que ocupen gradualment les coromines dels masos que es despoblen als vessants de la vall) i de boscs de pins, roures o faigs als llocs més alts.

El cap del municipi és la vila de Sant Joan de les Abadesses. El municipi comprèn, a més, dues colònies fabrils: la Colònia Llaudet i la Colònia Jordana; avui només resta en activitat la fàbrica, mentre que els habitatges no s’utilitzen. La resta del terme és disseminat.

La vida es concentra al fons de la vall i a la vila de Sant Joan, al llarg del Ter i de la carretera (antiga comarcal C-151, ara C-26 i C-38) de Ripoll a Camprodon i al coll dcAres (que permet d’arribar al Vallespir). Una altra carretera important és la de Sant Joan a Olot per Sentigosa, que enllaça al coll de Caubet amb la carretera que ve de Ripoll i que comunica el Ripollès amb la Garrotxa i amb les terres gironines.

Una altra via d’accés era el ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, construït entre 1875-80 per la Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses, companyia que explotava les mines de carbó de Surroca i Ogassa, un dels primers motors de desenvolupament de la vall. Actualment el tren ja no passa per Sant Joan, sinó que arriba a Ripoll, per seguir després en direcció a França. El tram Sant Joan-Ripoll va anar caient en desús fins al seu definitiu tancament l’any 1980.

El Poble

La vila de Sant Joan de les Abadesses (3 284 h el 2005), nom que perdura des del segle XI (el monestir al seu inici s’anomenà Sant Joan de Ripoll), es troba a la confluència del Ter amb la riera d’Arçamala, a redós del seu notable monestir. La primitiva església parroquial fou dedicada als màrtirs romans sant Joan i sant Pau (popularment fou coneguda primer per Sant Joanipol i després per Sant Pol), prop de la riba del Ter i l’antic pont medieval, al vell camí de Ripoll a Camprodon.

A la sagrera d’aquesta església es formà el nucli primitiu, que al segle XII ja devia tenir força vitalitat, per tal com en aquest segle es construí, en 1128-38, el notable pont (restaurat el 1309, novament després dels terratrèmols del segle XV i fet volar el 1939, i reconstruït amb fidelitat al pla original, aprofitant els elements possibles, en 1972-76, per l’arquitecte Francesc Pons i Sorolla, a càrrec del Servei de Monuments), i al voltant del 1150 es reféu l’església de Sant Pol. Aquesta, destruïda també el 1936, ha estat restaurada només en les parts que restaren dretes de l’edifici primitiu, és a dir, la capçalera triabsidal, amb un campanar tardà sobre seu, i la portada, amb un interessant timpà esculpit; s’ha precisat l’àmbit dels murs romànics i s’han suprimit els afegitons i altars laterals fets en època barroca (vers el 1758). Deixà d’ésser parròquia l’any 1851, quan fou suprimida la col·legiata instal·lada a l’església de l’antic monestir, que passà a detenir la parroquialitat de la vila.

A l’indret anomenat el Vinyal, entre el monestir, la vila vella i la riera d’Arçamala, es creà a partir del 1206 un nou agrupament urbà. El 1244, quan el nou nucli ja tenia 37 famílies, l’abat Ramon de Blanes va fortificar-lo amb muralles i concedí franqueses i immunitats als nous residents i als qui vinguessin a poblar-lo. Així es formà la vila nova, de carrers rectilinis entorn d’un mercadal o plaça porticada per tres costats, on se celebrava mercat els dimecres des de la concessió del rei Jaume I, el 1230.

La instal·lació de les petites manufactures menestrals, de la industrialització del principi del segle XX, fou un fet important per a la renovació urbanística de la vila amb el pla del 1892 i el de Jeroni Martorell, del 1925. Sobretot els canvis que s’esdevingueren amb la reindustrialització dels anys 1950 van donar un nou impuls a la vila, que fou encertadament renovada i urbanitzada i constituí alhora, pel prestigi històric i per la riquesa monumental, una de les fites notables de la ruta del romànic pirinenc i lloc de pas turístic, gràcies a la ruta internacional del coll d’Ares.

L’any 1927 hom inaugurà la font monumental, projecte de Jeroni Martorell, coronada per un cavaller que segons el programa de la festa major d’aquell any diu que es tracta del comte Guifre, però que la fantasia popular digué que era el comte Arnau, i recentment s’ha dedicat una font al compositor santjoaní Jaume Nunó i Roca (1824-1908), emigrat a Cuba i autor de la música de l’himne nacional mexicà.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Sant Esteve d’en Bas

Sant Esteve d’en Bas es un Poble del Municipi de la Vall d’en Bas Comarca la Garrotxa  (Girona)
A Sant Esteve d’en Bas hi anem el 22 d’abril de 2011

Dades del Municipi

Província província de Girona
Comarca Garrotxa modifica

Capital Sant Esteve d’en Bas modifica
Població
Total 3.072 (2019) modifica
• Densitat 33,87 hab/km²
Llar 134 (1553) modifica
Gentilici basenc, basenca modifica

Breu historia del municipi

Confronta amb els municipis de Riudaura (N), Olot (NE), les Preses (E), Sant Feliu de Pallerols (E), i amb el municipis osonencs de Rupit i Pruit (S), de Santa Maria de Corcó (SW), Sant Pere de Torelló (W) i Vidrà (W i NW). La plana és delimitada a llevant per la serra del Corb, que la separa de la vall d’Hostoles, i alhora fa de divisòria entre les conques del Fluvià i del Ter. Al N, la fossa tectònica de la plana d’en Bas enllaça sense solució de continuïtat amb el pla d’Olot, mentre que a ponent trobem els cingles de Puigsacalm (1 515 m), la serra de Llancers i la de Sant Miquel (d’una altitud mitjana per sobre els 1 200 m). Al S, els contraforts d’aquesta serra tanquen la vall drenada pel Fluvià, que neix al terme dels Hostalets d’en Bas.

La plana d’en Bas té una altitud mitjana de 450 m. Es tracta d’una fossa tectònica encaixada per un sistema complex de falles, les més visibles de les quals són situades a l’oest amb una direcció N-NW-S-SE i mostren una clara diferenciació morfològica entre la plana i la zona muntanyosa de Puigsacalm. A l’inici del quaternari va ser ocupada per un llac format per la barrera produïda per les colades basàltiques dels volcans d’Olot. La vall d’en Bas ha estat declarada zona d’influència del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Gar

rotxa, per tal com hi ha la capçalera del riu Fluvià, és a dir, de les aigües del parc natural, i perquè la vegetació de fulla caduca del terme és una continuació de la del parc que va. Les muntanyes del municipi són cobertes de boscos de roures, alzines, faigs i algunes coníferes.

L’actual municipi de la Vall d’en Bas va ser creat el 1968 per la unió dels antics municipis de Sant Privat d’en Bas, Sant Esteve d’en Bas, Joanetes i la Pinya, inicialment amb capital a la vila del Mallol. La creació d’aquesta nova entitat municipal sembla que va ser motivada bàsicament per a aconseguir la reunificació parcel·lària. Cal considerar, però, que els antics municipis participen d’unes característiques geogràfiques —formen part de la plana d’en Bas— i històriques —pertanyien, juntament amb d’altres, a l’antic vescomtat de Bas— comunes.

L’antic municipi de Sant Privat d’en Bas, situat al SW d’Olot, ocupava una superfície de 32,7 km2 i comprenia, a més de la vila del Mallol, cap de l’antic municipi, el poble de Puigpardines, els veïnats de Cirera i Pocafarina del Mallol, els santuaris d’Olletes i de Santa Magdalena del Mont, l’església de Sant Antoni de Puigpardines i la masia i el bosc de Verntallat. El municipi de Sant Privat d’en Bas el 1937 canvià el seu nom pel de Puigsacalm. L’antic municipi de Sant Esteve d’en Bas, situat al sector sud-oriental de la plana d’en Bas, de 22,8 km2, comprenia a part el poble de Sant Esteve d’en Bas, que era l’antic cap i actual seu de l’ajuntament, el poble dels Hostalets d’en Bas, la caseria de Vilallonga, l’església de Sant Quintí d’en Bas i el despoblat de Murrià. L’antic municipi de Joanetes ocupava una extensió de 26 km2 al sector muntanyós que separa la plana d’en Bas de les valls de Vidrà (Ripollès) i de Torelló (Osona). Comprenia el poble de Joanetes, el veïnat de Can Trona i l’antic terme de Falgars d’en Bas, situat a la part meridional del terme, que inclou la parròquia de Sant Pere de Falgars. L’antic municipi de la Pinya, de 9 km2 d’extensió, el més septentrional dels que formen l’actual terme, situat a ponent de la ciutat d’Olot, comprenia els pobles de la Pinya i de Sant Joan dels Balbs.

A llevant del municipi circula la carretera C-63 de Lloret de Mar a Anglès i a Olot, que passat Sant Esteve d’en Bas s’uneix amb la C-153 de Vic a la ciutat d’Olot. D’aquestes carreteres surten les locals que, de s. a N, menen als Hostalets d’en Bas, a Joanetes en direcció a Torelló, a Sant Privat d’en Bas i a la Pinya. Una carretera enllaça els Hostalets amb la de Sant Privat, de la qual neixen diferents ramals, com el que porta a Puigpardines; una altra carretera va de Sant Privat a la Pinya, passant pel Mallol. Al terme hi ha altres pistes, com la de Sant Pere de Falgars, que surt dels Hostalets d’en Bas, i camins veïnals.

El Poble

El poble de Sant Esteve d’en Bas (477 m i 1 307 h el 2005), on hi ha la seu de l’ajuntament, és a la dreta del Fluvià, sota la serra de Murrià, al voltant de la església parroquial dedicada a Sant Esteve. El lloc i l’església són documentats el 904 en un precepte carolingi de Carles el Simple. En la documentació antiga el poble s’anomena també Sant Esteve de Saüll, i fou un dels nuclis importants del vescomtat de Bas, a més de centre d’una batllia durant els segles XII i XIII.

L’església parroquial de Sant Esteve va ser consagrada el 1119 (“Sancti Stephani quae est sita in Basso”). Aquesta església va ser bastant malmesa en els terratrèmols del segle XV. De l’edifici del segle XII es conserva l’absis, amb finestres cegues geminades, els murs laterals del creuer —l’església era de planta de creu llatina— i les columnes dels arcs del creuer amb capitells historiats; també columnes i capitells a l’interior de l’absis. De les obres posteriors a l’enderrocament es conserva la façana de ponent, el campanar, la volta de la nau central i la capella de Santa Maria.

Al setembre s’escau la festa major de Sant Esteve d’en Bas, i es balla el ball del burro savi o de sant Isidre, i el ball dels gegants.

Les masies remarcables dintre l’antic terme de Sant Esteve són la Desprat, el llinatge de la qual es remunta al segle XIII, Vilamala, la Cau, que té una capella de Sant Victorià, el Terrús, amb una església dedicada a Sant Ximpli o Simplici i sobretot, la Dou, amb una capella de Santa Margarida, que trobem documentada des de la primeria del segle XIII i de la qual era fill Francesc Dou, bisbe de Girona els anys 1668-73 i professor de teologia a la Universitat de Barcelona. Aquesta masia és situada a llevant del poble de Sant Esteve, vora el camí antic de Sant Feliu de Pallerols a Olot.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Riu de Cerdanya

Riu de Cerdanya es un Municipi de la Comarca Cerdanya (Girona)
A Riu hi anem el 14 de gener de 2016

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Cerdanya modifica
Població
Total 93 (2019) modifica
• Densitat 7,56 hab/km²
Geografia
Superfície 12,3 km² modifica
Altitud 1.173 m modifica
Limita amb

Breu historia del municipi

Havia constituït un municipi independent fins el 1973, any en què fou annexat al municipi de Bellver de Cerdanya amb el nom de Riu de Pendís, que passà a ser-ne una entitat local menor amb junta administrativa pròpia. Tanmateix, al juliol de l’any 1997 es va aprovar, per decret, la segregació de l’aleshores entitat municipal descentralitzada de Riu, del terme municipal de Bellver, i la constitució d’un nou municipi amb la denominació de Riu de Cerdanya.

A migdia el municipi arriba fins dalt el carenar de la serra de Moixeró en el pla de Moixeró (2 078 m) i les Penyes Altes de Moixeró (2 276 m). En aquest sector el terme confronta amb el municipi berguedà de Guardiola de Berguedà (enclavament de Gréixer). A llevant termeneja amb Urús des de la carena que es desprèn de les Penyes Altes fins a l’estret de Canals i seguint al N, fins a la tossa de Torrelles. Des d’aquesta elevació vers ponent, el termenal septentrional, que separa Riu del municipi de Prats i Sansor, passa pel serrat del Solà. Al sector de ponent del municipi, que limita amb Bellver de Cerdanya, el termenal puja pels contraforts de l’obaga de Moixeró. Riu de Cerdanya és drenat cap al Segre per part de la capçalera del torrent del Grau de l’Ós o de Fontllebrera (una part del qual fa de termenal amb Urús, a llevant).

El municipi comprèn el poble de Riu, únic nucli de població i cap del terme. Hi ha també el despoblat de Canals. El terme és comunicat per la carretera comarcal C-16 o Eix del Llobregat, que comunica el Berguedà amb la Cerdanya pel túnel del Cadí, el qual té la boca nord a Riu. Aquesta carretera es prolonga vers el N i enllaça, prop de Baltarga, amb la carretera de Bellver a Alp. També té un ramal que vers llevant passa per Urús i Alp i continua en direcció Puigcerdà. Al poble de Riu també hi menen camins des de Pedra (Bellver de Cerdanya) i Urús.

El Poble

Anomenat antigament Riu de Pedra, el poble (1 173 m) és a la dreta del torrent de Fontllebrera, al voltant de l’església de Sant Joan Baptista (que té un retaule barroc del 1764) i de la plaça, on hi ha una font de cinc brocs ben arranjada, on es ballava la dansa de les Rentadores de Riu. En surt una pista que puja al refugi forestal del Serrat de les Esposes i al coll de Pendís. Dins el que era el seu terme hi ha el despoblat de Canals i el desaparegut de Lavascort.

Festes

Al juny, per Sant Joan, hom celebra la festa major.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana