Arxiu de la categoria: Municipis Alt Urgell

Linyola

Linyola es un municipi de la comarca del Alt d’Urgell (Lleida)
A Linyola hi anem el 6 de març de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Pla d’Urgell modifica
Població
Total 2.700 (2019) modifica
• Densitat 94,08 hab/km²
Llar 105 (1553) modifica
Gentilici Linyolenc, linyolenca

Breu historia del municipi

El terme municipal de Linyola, de 28,66 km 2d’extensió, és situat al sector septentrional del Pla d’Urgell. El 1988 se segregà de la comarca de la Noguera i fou inclòs a la nova comarca del Pla d’Urgell. Confronta amb els municipis noguerencs de Bellcaire d’Urgell al N, Penelles a l’E i Vallfogona de Balaguer a l’W; amb Ivars d’Urgell també a l’E, el Poal i Vila-sana al S i Bellvís i l’enclavament d’Arrufat (pertanyent a aquest mateix municipi) a l’W, tots de la seva mateixa comarca. El terme és regat pel canal del Sió, a tramuntana i a llevant, i pel Riu Corb, a migdia. Hi ha unes petites llacunes endorreiques, una al N de la vila, intermitent, i una altra al SW, permanent.

A més de Linyola, al límit amb Bellcaire d’Urgell hi ha l’antic despoblat de Golifàs, o Gallifàs, dins la parròquia de Linyola, i la partida de Remolins, on el monestir de Santes Creus hi tingué alguns drets i que al segle XV ja era despoblada. Altres partides del terme són la Canalada, los Corrals de Martí i el Pla de la Font, al sector septentrional; lo Camí dels Arcs, les Cendroelles, les Sogues, el Prat, la Plana i lo Gatellar, en la zona central del terme; i la Llacuna, Bocadella, la Vinya, Sarsènit, la Coma i lo Tossal, al S.

L’eix principal de comunicació és una carretera local que prové de Mollerussa, passa per la vila de Linyola i d’ací es bifurca en dos brancals, amb accés tots dos a la carretera comarcal C-53 de Balaguer, per Bellcaire o bé abans d’arribar a Penelles. Diversos camins veïnals comuniquen la població amb els Arcs i Vallverd.

El Poble

La vila de Linyola, a 248 m d’altitud, és emplaçada sobre una minsa elevació, al sector més alt del terme. La població, l’eix principal de la qual és la carretera de Bellcaire a Mollerussa, s’ha desenvolupat al SW del nucli antic.

Linyola L’església parroquial de Santa Maria vista des de la plaça d’Àngel Guimerà

© FOTOTECA.CAT

Com en molts altres llocs aquest poble va anar creixent a partir d’un nucli central, presidit pel castell, el record del qual només perdura en la toponímia (carrer, travessia del Castell). En aquest sector, presidit per l’església parroquial de Santa Maria, es conserven encara alguns grans casals dels segles XVI, XVII i XVIII, construïts sobre porxos. Les muralles i els tres portals que tenien han anat desapareixent en les successives ampliacions i modificacions del traçat urbà.L’església parroquial, que fins al primer terç del segle XX tingué comunitat de beneficiats, és un edifici d’una sola nau amb capelles laterals entre els contraforts, absis poligonal i campanar de vuit cares sobre el costat esquerre de la façana. És un exemple d’edifici gòtic molt tardà amb elements que ja són plenament renaixentistes (pilastres amb capitells clàssics a l’interior i portades a l’exterior, de les quals la que centra la façana principal són de finals del segle XVI). Darrere el temple, hi ha restes de murs probablement romans.

La façana principal del temple dóna a la plaça de l’Església, porxada, on s’obre també un magnífic palau renaixentista que manà construir el vilatà Joan Fornes  al segle XVI, segons els darrers estudis que contradiuen la fins ara creença de que l’edifici havia estat propietat dels barons de Linyola i que s’havia edificat sobre el solar d’un antic castell. Posteriorment l’edifici passà a mans dels Cava i dels Galceran, qui el vengueren al poble l’ any 1902. Anomenat popularment el Castell, l’edifici és utilitzat com a casa de la vila; la dovella central de la portada porta la data del 1556. Construït amb pedra, bellament escairada i tallada, als baixos s’obren uns porxos, a la planta noble hi ha diversos finestrals emmarcats per semipilastres i entaulaments classicitzants (alguns dels quals aixopluguen escuts) i al pis alt hi ha una galeria de petits arquets carpanells.

Al carrer Major, prop de l’ajuntament i de l’església parroquial, hi ha una edificació de caràcter senyorial que ofereix una organització ben semblant a la de l’ajuntament. Aquest edifici és estructurat en dos pisos, el corresponent a la planta noble presenta tres obertures que donen accés a un balcó, mentre que el superior segueix el ritme d’obertures de l’anterior amb una de més gran central. Si bé la datació no ha estat determinada amb precisió, hom creu que pot ser del voltant del segle XVII (com el palau dels barons de Linyola), per bé que pot reflectir intervencions més acostades.

Quant a la vida cultural de la vila, Linyola disposa de diferents museus etnogràfics on s’exposen tot tipus d’eines del camp i estris antics, entre els que destaquen el Museu del Pagès d’Antoni Mas, el Museu del Pagès de Cal Valent, la Col·lecció de Vins de Josep Puigpinós, i el Museu Pedrós, dedicat a la pintura i escultura.

Les festes majors de Linyola se celebren el 22 de maig, en honor a Santa Quitèria, i per la Mare de Déu d’Agost (15 d’agost). Per la festa major de maig s’organitza la festa de la cassola, que es fa la vigília de la diada de festa major i consisteix en la preparació a l’aire lliure de la típica cassola de tros. Per la festa major d’agost és tradicional la festa del Foc i de l’Aigua. S’inicia al vespre amb un correfoc i amb la posterior remullada amb l’aigua que la gent del poble tira des dels balcons, continua amb ball popular i festa d’escuma i, ja a la matinada, amb un bany col·lectiu a les piscines i un esmorzar a càrrec de l’ajuntament. Altres actes festius de la localitat són les Festes de la Cervesa, que des del 1990 se celebren el cap de setmana anterior a la festa major d’agost i la festa dels Tres Tombs que té lloc per Sant Antoni.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Ciutadilla

Ciutadilla és un municipi de la comarca Urgell (Lleida)

A Ciutadilla hi anem el 24 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Urgell

Capital Ciutadilla
Entitats de població 1
Població
Total 206 (2018)
• Densitat 12,12 hab/km²
Llar 54 (1553)
Gentilici Ciutadillenc, ciutadillenca

Breu historia del municipi

És un municipi de forma allargada i sensiblement rectangular, situat a la vall mitjana del Riu Corb, a la zona de transició amb la Segarra. Limita al N amb el municipi de Verdú, a l’E amb Guimerà, des del Riu Corb fins a la partida de Relat, i després amb Passanant (Conca de Barberà); a l’W limita amb Nalec i al S amb Vallbona de les Monges. La riera de Boixerons, que des de Relat va baixant dels 700 als 500 m fins a trobar el Riu Corb, té una direcció SE-NW. El Riu Corb travessa el terme d’E a W en la part N, no gaire lluny de la cruïlla de les carreteres i del coll de la Portella. La situació de Ciutadilla ha fet dir que és “el sentinella de la vall”, i això perquè damunt la partió aturonada entre la riera de Boixerons i el Riu Corb s’alça amb figura esvelta i noble el seu castell.

El poble i cap administratiu de Ciutadilla és l’únic nucli de població agrupada del municipi. Travessa l’extrem occidental del terme la carretera C-14 de Salou a Adrall. Una carretera local comunica el poble amb Passanant i Sarral. La carretera de Vallfogona a Maldà creua el municipi paral·lela al Riu Corb.

El Poble

El poble de Ciutadilla és situat a la riba esquerra del Riu Corb, a 515 m d’altitud, en la part aturonada de la serra, sota les restes del castell i dominant la vall del Riu Corb i de la riera de Boixerons; tot ell és un ample mirador de l’Urgell i la Segarra.

Un detall de la plaça del Marquès, al poble de Ciutadilla (Urgell)

 

© FOTOTECA.CAT

 

Al poble hi ha algunes cases de noble construcció i carrers amb desnivell ben pavimentats. Com a d’altres pobles d’aquests rodals, moltes cases han estat destinades a segona residència. El poblament s’inicià al voltant de la torre del castell i va créixer de dalt a baix.

El monument que més es destaca de Ciutadilla és la mola del castell, una antiga fortalesa medieval que al segle XVI fou transformada en palau renaixentista. El 1390 n’era senyor Gispert de Guimerà i els seus descendents feren la reconstrucció tal com va arribar a les primeries del segle XIX. En efecte, disposats en diferents nivells en el cim d’un turó al costat de la vila, el castell, tot i haver estat profundament reformat el segle XVI, mantingué a l’exterior l’originària estructura de fortalesa i bona part dels seus paraments i àmbits interiors responen a empentes constructives medievals. El pati interior té forma trapezoidal i tenia a la banda N una gran escala amb galeria superior amb columnata. Sobre la galeria hi havia una gran sala amb una sumptuosa decoració. A la dreta del portal d’entrada s’aixeca una magnífica torre quadrangular, la mestra, de set plantes, amb matacà i finestral renaixentista les superiors, que encara avui dia són exponent, amb les restes que queden en peu, del que fou en altre temps aquest magnífic castell. Seguint les diverses parts enderrocades es poden observar elements romànics i gòtics que fan pensar en una llarga perduració des del segle XII fins a la reconstrucció del segle XVI i que va subsistir fins el 1835. Començà a enderrocar-se una part de l’edifici el 1908.

Al peu del castell i en la part més alta del poble hi ha l’església parroquial de Sant Miquel, d’estil gòtic. És d’una sola nau amb volta de creueria, sense absis i voltada per una cornisa amb permòdols esculpits.

La festa major d’estiu se celebra per Sant Roc, el segon cap de setmana d’agost; entre els actes hom fa una processó a l’ermita del mateix sant, i la d’hivern se celebra per Sant Miquel (29 de setembre), en honor del patró. Per Setmana Santa, el Divendres Sant és tradicional fer un viacrucis a l’ermita de Sant Roc. El dissabte de Glòria es fa la festa de les Coques, en la qual se subhasten coques i mones per tal de recaptar beneficis per a l’ermita. Pel Dilluns de Pasqua, després d’haver anat en processó al santuari de la Bovera (del municipi de Guimerà), es va en romeria a l’ermita de Sant Roc. Des del 2002 hom hi celebra la Trobada de Grups de Recreació Medieval.

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”4d361215″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Ciutadilla{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Seu d’Urgell

 

La Seu d´Urgell (Parc Olímpic) (11)

La Seu d’Urgell és el cap de Municipi de la Comarca de l’Alt Urgell (Lleida)

A la Seu d’Urgell hi anem el 27 de juliol de 2014 passant també per Castellà de Tost i Rodanyà.

Dades del Municipi

Gentilici Urgellenc, urgellenca
o urgellès, urgellesa
Superfície 15,44 km²
Altitud 691 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
12.468 hab.
807,51 hab/km²

 

Breu historia del municipi

S’estén al centre de la plana o ribera de la Seu, formada pel Segre a la seva confluència amb la Valira, bé que té un sector que es troba a la dreta d’aquest riu i que correspon a l’antic terme de Castellciutat, dit antigament i popularment Ciutat. Aquest municipi, de 4,7 km 2 , fou annexat a la Seu d’Urgell el 1971.

El municipi de la Seu d’Urgell és el tercer de menor territori de la comarca de l’Alt Urgell, després dels termes d’Organyà i Arsèguel. Limita al N amb les terres de les Valls de Valira, a l’E amb Estamariu, al SE amb Alàs i Cerc, al SW amb la Ribera d’Urgellet i a l’W amb Montferrer i Castellbò. El terme de la Seu comprèn també el petit enclavament de Bell-lloc dins el terme d’Alàs.

 La clotada on és situat el municipi és producte de l’enfonsament d’una dovella pirinenca, terraplenada posteriorment per dipòsits lacustres miocènics. La ribera de la Seu és voltada d’altes muntanyes i serralades, la més vistosa de les quals és la serra de Cadí, important escarpament de falla que limita pel S la fossa tectònica.
 

El terme de la Seu comprèn part de la vall mitjana del Segre, a banda i banda del riu. La Valira, a ponent, des de la seva confluència amb el Segre forma l’antiga divisòria amb Castellciutat. A la plana, arran de la Valira, hi ha un serrat allargassat, paral·lel al riu, d’estratègia singular, car domina l’encreuament dels camins d’Andorra, la Cerdanya i el baix Segre. És en aquest serrat on s’alcen les restes de dues grans fortaleses, la ciutadella i el castell, de gran importància en la història de la vila. La part ponentina del terme és accidentada pels contraforts que davallen del tossal d’Estelareny i del roc de l’Àliga i que atenyen els 817 m al turó del Corb. Per l’esquerra del Segre el territori és força més ample, regat per diverses séquies i canals que prenen les aigües del mateix riu. Entre ambdós rius es dreça l’antiga ciutat episcopal de la Seu d’Urgell, cap de municipi i de la comarca. El terme comprèn, a més, la vila de Castellciutat, el veïnat de les Torres, els ravals o barris del Serrat de la Capella, Santa Magdalena, el Poble-sec, Sant Pere i la urbanització de Sant Antoni. Aquestes tres darreres unitats de població són compartides administrativament amb el terme municipal de les Valls de Valira.

 L’eix viari que travessa el municipi és la carretera N-260. Cap a l’E va a Puigcerdà (antigament s’iniciava al lloc que es coneix com a Portal de la Cerdanya), i vers el SW i W es dirigeix cap a Sort. Aquesta carretera enllaça amb la comarcal C-14 a Adrall. Abans passava per Castellciutat travessant la Valira per un pont de dos ulls que pertanyia meitat a la Seu i meitat a Ciutat. El manteniment d’aquest pas, però, sempre havia estat dificultós. El pont actual fou construït els anys seixanta. En la dècada del 1990, la construcció de la variant de la Seu va permetre descongestionar el trànsit de la N-260 que passava forçosament per dins la ciutat, tant si es volia anar cap a la Cerdanya com en direcció a Andorra. Una rotonda fa l’enllaç de la N-260 amb la N-145 que cap al N, i seguint el marge esquerre de la Valira, ens duu a Andorra.
 

També havia estat difícil el vell camí que per una palanca travessava el Segre en direcció a la serra de Cadí i cap a Berga. Els documents més antics parlen del pont de la Boixedera, uns quants metres més avall del pont actual. Però les avingudes del riu en feien molt difícil el pas, d’una manera o altra; el pont actual data dels anys setanta.

 L’aeroport de la Seu d’Urgell, situat dins els termes del Pla de Sant Tirs i de Montferrer i Castellbò, era tancat als vols regulars des del 1983. Al març de l’any 2000 la Generalitat de Catalunya va aprovar l’emplaçament de l’Aeroport Internacional dels Pirineus en aquestes installacions.

El Poble

La ciutat de la Seu d’Urgell, centre i capital de la comarca de l’Alt Urgell, seu episcopal i cap de partit judicial, és situada a l’interfluvi del Segre i la Valira, poc abans de la seva confluència damunt una petita terrassa fluvial que és continuació del pla de les Forques. El 2001 tenia 11 157 h.

 El nucli antic de la ciutat s’estén entre el carrer de Sant Ot i el camí de Sota Palau, aquest sota el palau del bisbe i proper al Segre. Sembla que antigament la ciutat, abans de la construcció de les muralles, tenia en els rius propers (el Segre i el torrent que entrava pel carrer de Capdevila) una defensa natural. A la baixa edat mitjana aquest torrent, que alimentava diversos molins, encara entrava pel carrer de Capdevila i corria pel mig del carrer de Santa Maria, i per això prengué el nom de torrent de Santa Maria. El nucli antic de la ciutat actualment és delimitat al N per una aglomeració urbana de cases i carrerons; és d’origen ben antic i hom ha suposat l’existència d’una fortificació.
 

El nucli antic o vila vella és centrat pel notable edifici de la catedral d’Urgell i el seu conjunt romànic. Fou a partir d’aquest centre que es formà la població primera, que començà d’emmurallar-se a partir del 1200, tot aprofitant per a la defensa les sòlides construccions eclesiàstiques. Per oposició a altres nuclis o ravals que sorgiren, propers, a la baixa edat mitjana, la vila vella prengué el nom de Soldevila. A Capdevila, i entorn de l’església de Sant Nicolau, del segle XIII, sorgí la vila nova o pobla de Capdevila. La seva església, que no ha pervingut, sembla que era situada on hi ha ara Cal Trilla. Vora la pobla de Capdevila, vers llevant, sorgí un altre raval, el carrer de Cerdanya, documentat ja el 1349; hi havia l’església de Sant Miquel, raó per la qual a vegades s’esmenta la pobla amb el nom de Sant Miquel. Un altre barri antic, del segle XIII i relacionat amb el sistema defensiu, és el que apareix en els documents com a carrer de Trasdors. Aquests tres ravals eren tots fora muralla. Més enllà de la pobla de Capdevila hi havia el convent dels dominicans, bastit el 1345; un carrer unia el convent amb la vila nova, on hi havia el Firal.

 La ciutat va créixer força fins al segle XIV, dins i fora muralla com s’ha vist, en totes direccions menys per llevant, perquè ací un fort desnivell fins al Segre ho impedia. Alhora, aquest desnivell ajudava a la defensa de la vila vella. De llevant a ponent se seguia la direcció del camí de Cerdanya, que entrava a la vila pel portal de Cerdanya. Els primers carrers donaren formació als següents: el camí de Sota Palau (el traçat del qual segueixen els carrers actuals de Llombart, del Pati de Palau i de l’Escorxador), el carrer dels Canonges (dit antigament de Santa Maria) i el carrer Major, a partir de la plaça de la Vila, que es formà al lloc on establien contacte la vila vella i la nova. L’eix del carrer de Cerdanya originà diversos carrerons laterals que unien els anteriors. Al carrer porticat dels Canonges hi ha arcades de mig punt, i al carrer Major les antigues mesures de gra, del 1379.
 

La muralla, que començà a construir-se el 1200, fou reconstruïda a la primera meitat del segle XV, reconstrucció que, molt sòlida, perdurà fins al segle XIX, quan es reforçà tot el sistema defensiu. La muralla medieval, que seguia el traçat del carrer de la Muralla, tenia quatre portals: el de Trasdors, d’on partia el camí de Castellciutat; el portal d’Andorra, sobre el carrer de Capdevila; el portal de Cerdanya, entre un antic hospital i sant Domingo, i el de Soldevila, dit també del Bisbe, que duia cap a la palanca del Segre, on hi havia un molí draper i un tint. Els murs de la muralla eren refermats per un conjunt de torres, i cada porta era flanquejada també per dues torres. Són documentats els noms d’una dotzena de torres de la muralla, bé que potser n’hi havia més. El traçat de la muralla per llevant era paral·lel al Segre: seguia pel N el convent de Sant Domingo, el carrer de les Eres i el carrer de la Muralla, baixant fins al carrer de Josep de Calassanç, i girava vers el carrer Major, a la fi del qual s’unia al carrer dels Canonges i formava un esperó que relligava amb la muralla de llevant. A ponent sorgiren nous carrers laterals, com el dels Estudis, el de Na Panistrera i el carrer dels Jueus, abans dit del Cèsar, on hi hagué el call jueu, amb la seva sinagoga.

 Pràcticament fins a la primeria del segle XX la població de la Seu d’Urgell restà circumscrita al recinte murallat medieval. Aleshores, enderrocades les muralles, començaren a sorgir ravals fora muralla, al llarg dels camins de sortida. El 1910 n’hi havia un vers la séquia de Molí, al camí que va a la palanca del Segre, fora del portal de Soldevila o de Barcelona, que constituirà l’anomenat carrer de Sant Agustí. L’expansió continuà fora de l’antic portal de Trasdors, cap a la plana i en direcció a la Valira, al camí que porta a Castellciutat, on conflueixen els carrers de Sant Ermengol i de Sant Ot, i també en direcció al Segre, on es formà el Passeig, davant el convent dels jesuïtes. En canvi, a penes es construí fora del portal d’Andorra i gens fora del de Cerdanya.
 

Per ordenar aquest creixement urbanístic modern, l’ajuntament encarregà la redacció d’un pla d’eixample a l’arquitecte lleidatà Joan Bergós i Massó el 1927, des del Passeig i el carrer de Sant Ot vers la Valira, amb l’eix central del carrer de Sant Ermengol, la plaça de Josep Zulueta, el carrer dels Comtes d’Urgell i el carrer del Duc d’Urgell. Aquest barri de l’Eixample s’ordena en carrers rectilinis i illes de cases més o menys rectangulars, amb els angles aixamfranats. Al temps de la guerra civil s’obriren dues grans avingudes paral·leles, en sentit N-S, que conduïen a la carretera de Lleida. A la postguerra es formaren barriades i es bastiren construccions fora del Pla Bergós. Primer foren les Cases Barates del decenni dels quaranta; després, el barri de Santa Magdalena, que el 1996 tenia 333 h, al SW de la ciutat, unit a l’Eixample a través del carrer de Santa Magdalena, i, paral·lelament, els suburbis més llunyans del Poble-sec i de Sant Antoni, al llarg de la N-260 en direcció a la Cerdanya (115 h i 168 h, respectivament, el 1996), el barri anomenat Serrat de la Capella (84 h el 1996) i la Duana, prop del Firal, creats espontàniament i sense planificació. A la fi dels anys seixanta sorgí, fora del Pla Bergós, la urbanització Mallol i, vora seu, un sector de cases de pisos de gran alçada. Els anys setanta es formà un nucli vora la carretera d’Andorra, i el 1975 es construí la caserna de la guàrdia civil. Durant els anys vuitanta es procedí a la demolició del quarter militar del Passeig i es dedicà a la construcció d’habitatges i espais destinats al comerç.

 El darrer creixement de la ciutat ha girat entorn de la Valira: un primer sector va des de la cruïlla de la carretera N-260 amb la N-145 fins a l’antic pont de la vila de Castellciutat i fins a l’avinguda de Salòria. L’eix central és el passeig del Parc, on hi ha el parc de la Valira amb el claustre de Lluís Racionero, l’alberg i el parc dels Enamorats. Un segon sector comprèn una urbanització centrada pel carrer de Setúria, que va des del carrer de Sant Ermengol fins al barri de Santa Magdalena.

Festes

Al llarg de l’any són diverses les manifestacions de caràcter folklòric. Per Nadal hom fa els actes tradicionals com la Missa del Gall (és documentat que el 1548 es representava el Cant de la Sibil·la). El 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, es fa la cavalcada dels Tres Tombs i una escudella popular (la Calderada). El 20 de gener se celebra la festivitat de Sant Sebastià. Durant la Setmana Santa té lloc la processó del Sant Enterrament, els orígens de la qual es remunten a l’any 1603 amb la fundació de la Confraria de la Preciosíssima Sang i les caramelles. El 7 de juliol hom celebra la festivitat de Sant Ot, patró de la ciutat. Les representacions del Retaule de Sant Ermengol, a l’agost, es començaren a fer el 1957 i el 1998 van quedar interrompudes a causa de la restauració del claustre; era un espectacle teatral basat en diferents escenes de la vida del sant, amb un text escrit per Esteve Albert i que tenia lloc al claustre de la catedral. També a l’agost, el darrer cap de setmana, es celebra la seva festa major, en la qual destaca el ball cerdà, que és ballat per més de cent parelles (entre petits i grans) el diumenge al matí.

 Un altre esdeveniment important a la ciutat és el Festival de Música Brudieu (Joan Brudieu, un dels compositors més destacats de la seva època, fou mestre de capella de la catedral d’Urgell al segle XVI). S’inicià el 1969 i se celebra als mesos de juliol i d’agost.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”88676780″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”La Seu dUrgell{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Seu d´Urgell (Parc Olímpic) (71)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web oficial de l’Ajuntament.

Enciclopèdia Catalana

 

 

 

 

 

 

Organyà

Organyà (32)

Organyà és un Municipi de la Comarca de l’Alt Urgell (Lleida)

A Organyà hi anem el 22 de juliol de 2014 fem també els pobles del voltant.

Dades del Municipi

Gentilici Organyès, organyesa
Organyenc, organyenca
Malnom Ganxo, Ganxa
Superfície 12,54 km²
Altitud 558 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
875 hab.
69,78 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat a la dreta del Segre, al sector on el riu forma l’eixamplament de la ribera d’Organyà, separada de la conca de la Seu pel congost de Tresponts i limitada a migdia pel pont d’Espia, on s’inicia la ribera de Nargó. De forma allargada paral·lela al riu, el municipi comprèn la vall més baixa del riu de Cabó, on aquest conflueix al Segre per la dreta, i, també, la vall baixa del barranc de la Muntanya, dit ací riuet de Fontanet, que baixa de Montanissell (s’hi forma la Font Bordonera, que abasta la vila) i entraal terme al N del coll de la Roca, entre la muntanya de Nargó (1 213 m) i la de Santa Fe (1 207 m).

 El vèrtex de tramuntana del terme arriba fins al cim del Capell Solà, contrafort sud-est de la serra d’Ares, serra que és separada de la muntanya de Santa Fe per la vall baixa del riu de Cabó. Hom pot esmentar encara Montdellit (1 147 m), contrafort oriental de la muntanya de Nargó. Prop seu hi ha les partides de Montdellit, la Presera i els Torrents de la Grallera.
 
No gaire lluny, dins el terme i vora el barranc de la Muntanya, hi ha l’enclavament de Fontanet, del municipi de Cabó. El municipi, amb la vila i el santuari de Santa Fe, comprèn, doncs, la ribera d’Organyà, delimitada gairebé enterament per esperons i contraforts muntanyosos. El terme limita administrativament al N i a l’E amb el municipi de Fígols i Alinyà, al S amb Coll de Nargó i a l’W amb Cabó.
 

Travessa el terme la carretera C-14, que corre paral·lela al Segre per la riba dreta. D’aquesta carretera surt un ramal que duu a Fígols, un segon branc que mena a Cabó i segueix fins a Anell, seguint el riu de Cabó, i d’aquest, en surt un tercer que porta a Senyús.

El Poble

La vila d’Organyà, emplaçada a la ribera d’Organyà, a 558 m d’altitud, és situada aigua avall de la confluència del riu de Cabó amb el Segre. La muntanya de Santa Fe, elevant-se sobre la vila com a teló de fons, li atorga una fesomia característica. La població era emmurallada antigament, i com a record de la muralla resta un portal de punt d’ametlla un xic guerxat al peu del carrer Major i, també, la silueta dels carrers tancats. Els eixos clars de la vila antiga són el carrer de Santa Maria, el carrer del Mig i el carrer Major. El carrer del Peu (dit avui també del Raval), vora el Firal, els és transversal; fou inclòs dins el recinte d’un nou traçat de muralla, del qual resta també un portal, aquest del segle XIX. En aquesta part antiga trobem també el Carrer Nou, la plaça de l’Església i la del Bisbe Bell-lloc. Hi trobem diversos espais coberts amb volta, davant les portes de les cases. Les cases són de 2 o 3 pisos, amb teulats molt sortits i balconades de fusta, com la de Cal Peratxo, amb caps de biga amb figura de talla. El Firal o mercat és situat entre el raval del Carrer Nou i l’església de Santa Maria. Hom sap que abans del 1232 l’havia començat a construir el comte de Foix (pel pariatge d’aquest any se n’autoritzava l’edificació).

 Hi ha un petit raval o eixample vora el camí de Santa Fe i de Cabó i modernament s’ha construït també prop de la carretera de la Seu d’Urgell, coneguda en la part meridional com a carretera de Lleida, que és com un eix de separació de la part antiga i la moderna. Hom construí també un edifici, a manera de templet circular, en honor de lesHomilies d’Organyà .
 

L’església parroquial de Santa Maria allotjà antigament el priorat d’Organyà. És romànica, bé que força modificada i amb additaments posteriors. Té tres naus i actualment és en procés de restauració. A la façana de ponent hi ha el portal amb diverses arquivoltes en gradació, una de les quals és ornamentada amb boles. L’ull de bou que hi ha a sobre és decorat d’una manera semblant. La galeria amb arquets o finestres que hi ha sobre la cornisa és obra posterior, potser realitzada al mateix temps que hom bastia el campanar de torre sobre la banda de tramuntana de la façana. A migdia, en la part que donava al claustre, han aparegut en una restauració uns arcs gòtics. A llevant, entremig de construccions paràsites, es veu un tros de l’absis ornamentat amb un fris de dent de serra, arcuacions i dues finestres. Aquesta obra romànica de l’església pertany ja a una segona fase de l’estil; segurament fou bastida dins el primer terç del segle XII. Anteriorment, altres edificis la precediren. La parròquia és documentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. El comte Borrell II, en el seu testament del 993, li féu unes deixes i Isarn de Caboet hi bastíun temple en temps dels bisbes Sal·la i Ermengol, que fou consagrat el 1057 per Guillem de Cerdanya, bisbe d’Urgell. Durant molts anys va tenir l’església amb molta incúria un clergue de nom Adalbertí, fins que un incendi causà danys irreparables i cremà els ornaments, els còdexs, les escriptures de dotació i les vestidures sacerdotals. Després d’això, aquest prevere fou foragitat i l’església novament dotada i restaurada per Guitard Isarn de Caboet i consagrada pel bisbe Bernat Guillem d’Urgell.

 

L’any 1090 Guitard Isarn de Caboet, aleshores senyor del lloc, convocà a l’església de Santa Maria d’Organyà, en una magna assemblea, els canonges d’Urgell, els de Cardona, els de Solsona i el prior de Tresponts. Hom féu la dotació de l’església i, amb el consentiment del bisbe d’Urgell, hi establí una canònica augustiniana. La fundació d’un monestir a Organyà havia tingut un precedent frustrat en la dotació i consagració del 1057 ja esmentada. En aquesta nova dotació del 1090, els senyors de Caboet li donaren béns a la vall de Cabó, als llocs del Vilar, Espodolla, Pujol, les Caselles, l’Ametlla, la Serra, el Pujal, Fontanet, Ares i Tragó, i amb l’ermita de Santa Fe, a més de terres i masos en altres llocs com a Nargó, a la vall de Fígols o al Pla de Sant Tirs. El bisbe d’Urgell nomenava els priors i els canonges de l’església d’Organyà (normalment quatre), i els senyors de Caboet protegiren el monestir amb llegats i donacions i, fins i tot, algun membre del llinatge ingressà en la comunitat, com Pere, fill de Guillem Bernat, el 1144. Al segle XII els canonges augustinians d’Organyà sofriren algunes vexacions d’altres senyors de la contrada, potser per raó de drets i jurisdiccions. El 1145 fou Ramon d’Abella qui puní el prior d’Organyà, per la qual cosa hagué de compensar el monestir amb el delme de la vall de Sant Joan i de la d’Andorra i dels drets que tenia als castells d’Ars, Civís, Tor i a la vall d’Andorra. El 1163 Alemany de Toralla, per compensar els greuges que infligí al monestir, li cedí el seu honor al castell de Torallola. A la primeria del segle següent, en 1202-04, s’originaren plets entre els vescomtes de Castellbò, senyors de Cabó i d’Organyà, i el bisbe d’Urgell, per obtenir l’autonomia i la independència de la mitra urgellesa, cosa que aconseguiren el 1224. La canònica fou unida, amb tots els seus béns, per una butlla del papa Pau III el 1539 a la mensa capitular d’Urgell i aleshores esdevingué col·legiata secular, amb set canonges i un prior.

 

L’any 1904 fou trobat a la rectoria d’Organyà el text dit les Homilies d’Organyà , una de les proses més antigues escrites en català. Les publicà el seu descobridor Joaquim Miret i Sans (1904) i, posteriorment, ho feren A. Griera (1917), M. Molho (1961) i Joan Coromines (1976). El manuscrit es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

 

Les Homilies són sis sermons, fragment d’un recull més ampli, amb comentaris de diversos evangelis i epístoles, escrits en un estil planer i directe, vers la fi del segle XII o primeria del XIII. El 1982 Josep Moran, arran de la similitud textual d’un dels dits sermons, Convertimi ad me , amb un altre d’homònim de les Homilies provençals deTortosa , demostrà que ambdós sermonaris provenen, independentment entre ells, d’una font comuna provençal i que hom ha d’inscriure llur redacció en el moviment de reforma canonical augustiniana endegat per sant Ruf d’Avinyó, que en terres del bisbat d’Urgell tingué les grans abadies de Solsona i de Cardona, sense oblidar el mateix capítol catedralici d’Urgell.

Festes

  • La festa major d’Organyà és el dia 15 d’agost
  • Fira de Sant Andreu últim cap de setmana de novembre
  • Aplec a la Font Bordonera el dilluns de Pasqua
  • Aplec de Santa Fe dilluns de segona Pasqua
  • Fira del llibre del Pirineu i premis literaris “Homilies d’Organyà
  • Cremada del carro i actuació de “Lo cavallot i la balladora” al sortir de la missa del gall[6]

 

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”3506d77c” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Organyà{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Organyà (23)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Castellar de Tost

Castellar de Tost (2)

Castellar de Tost és un Poble del Municipi de Ribera d’Urgellet Comarca Alt Urgell (Lleida)

A Castellar de Tost hi anem el 22 de juliol de 2014 passant uns dies a Toses.

Dades del Municipi

Gentilici Urgelletenc, urgelletenca
Superfície 106,96 km²
Altitud 702 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
955 hab.
8,93 hab/km²

 

Entitat de població Habitants
Adrall 217
Arfa 163
Bordes d’Arfa, les 35
Castellar de Tost 17
Coma de Nabiners, la 3
Freita, la 0
Gramós 1
Hostalets de Tost, els 19
Montan de Tost 43
Nabiners 0
Parròquia d’Hortó, la 67
Pla de Sant Tirs, el 342
Sant Pere Codinet 5
Sauvanyà 0
Torà de Tost 19
Tost 4
Font: Municat

Breu historia del municipi

Format el 1968 per l’annexió dels antics municipis del Pla de Sant Tirs, Tost, Arfa i la Parròquia d’Hortó.

 El terme tradicional del Pla de Sant Tirs, força petit (de 12,16 km 2 ), era delimitat a l’W i al NW pel Segre, antiga divisòria amb Noves de Segre i la Parròquia d’Hortó. A migdia i a llevant envoltava el terme l’antic municipi de Tost, i al NE confrontava amb Arfa. El 1937 adoptà el nom del Pla de Cadí .
 

El terme tradicional de Tost, de 51,1 km 2 , d’extensió, era al SW de la Seu d’Urgell, al bell mig de la comarca. S’estenia a l’esquerra del Segre i comprenia tota la vall de Tost.

 

El terme tradicional del municipi d’Arfa, de 18,9 km 2 , era situat aigua avall de la Seu d’Urgell, a l’esquerra del Segre. El riu feia de divisòria a tramuntana i a ponent amb els municipis propers de la Seu d’Urgell, Castellciutat, Aravell i la Parròquia d’Hortó.

 El terme tradicional de la Parròquia d’Hortó, de 24,8 km 2 , era situat a la dreta del Segre, aigua avall de la Seu d’Urgell, poc abans que hi conflueixi el riu de Pallerols, que en part fa de límit occidental del terme amb Noves de Segre i amb l’enclavament de Castellins. Així, el terme de la Parròquia d’Hortó s’estenia entre dos rius, el de Pallerols i el Segre, riu aquest que separa el terme del Pla de Sant Tirs i d’Arfa. Això no obstant, una petita llenca a l’esquerra del Segre i encaixada entre aquests dos municipis pertanyia al de la Parròquia d’Hortó.
 Els actuals límits municipals de Ribera d’Urgellet són, al N, amb Montferrer i Castellbò i amb la Seu d’Urgell, a llevant amb Alàs i Cerc i la Vansa i Fórnols, al S i SW amb Fígols i Alinyà i a l’W amb Noves de Segre i amb l’enclavament de Castellins del municipi de Montferrer i Castellbò.
 

El límit físic del terme des del SW, al congost de Tresponts, remunta aigua amunt el Segre, fins poc abans del desguàs del barranc de Culinoves, per l’esquerra. El termenal en direcció a ponent passa per l’Obaga Estremera i en arribar al riu de Pallerols remunta el curs i assoleix els contraforts de les Agudes, per davallar en direcció al Segre entre el barranc de Talesa i la llau de Matzeres. Passa per l’aiguabarreig del riu de Castellbò amb el riu d’Aravell, encercla part de les instal·lacions de l’aeroport de la Seu d’Urgell (que és entre els termes del Pla de Sant Tirs i Montferrer i Castellbò) i arriba per la dreta al Segre, davant del nucli d’Arfa. Novament el Segre en aquest sector forma el límit natural del municipi fins al desguàs del riu de Casanoves, i el termenal remunta el turó de Porredon (1 123 m), passa a ponent del pui de la Bastida (1 309 m), travessa la capçalera del riu de Casanoves, passa a llevant del tossal de la Canaleta (1 364 m) i arriba a la roca de la Dona. El termenal envolta la vall drenada pel riu de Tost, que es forma als vessants del Montsec de Tost o Cadí de Tost. Aquesta serra, prolongació ponentina de la de Cadí, entre les valls de la Vansa i de Tost, culmina al puig de Serreïnes (1 687 m).

 

El Segre és l’eix hidrogràfic del municipi i hi desguassen per la dreta i per l’esquerra tots els cursos d’aigua que solquen el terme. Bé que el nombre de barrancs i torrents és important, cal destacar sobretot dos cursos que vessen al Segre per l’esquerra i que formen dues valls importants: el riu de la Vansa i el riu de Tost. El curs baix del riu de la Vansa forma el límit meridional del terme; hi penetra després de travessar l’estret de la Vansa, i rep per la dreta les aigües del torrent de Ruixol, poc abans de la desembocadura en ple congost de Tresponts, prop del lloc de l’Hostal Nou. El riu de Tost desguassa al Segre després del nucli dels Hostalets de Tost, i a la capçalera és format pel torrent de Fontelles, el del Solà i el Riu Roig de Sauvanyà. Aigua avall del nucli de Torà de Tost, el riu de Tost rep per l’esquerra els torrents de la Manyada, de la Font-roja i de Rotes.

 

També per l’esquerra desguassen al Segre el Torrent Penjat, el barranc de Culinoves, el riu del Pla, el riu d’Arfa, el torrent de la Freita i el riu de Casanoves. Per la dreta hi desguassen el riu d’Aravell, el barranc de Folgueroles i el de l’Oliva.

 

El terme comprèn, a més del poble del Pla de Sant Tirs, cap de municipi, els pobles de Montan de Tost, Adrall, la Parròquia d’Hortó i Torà de Tost, les caseries i els llogarets de les Bordes d’Arfa, Castellar els Hostalets de Tost, la Coma de Nabiners i Sant Pere Codinet, la vila d’Arfa i els llocs despoblats de la Bastida, Gramós, Nabiners, Tost, Sauvanyà, Fontelles i la Freita, a més d’un nombre important de masies esparses arreu.

 

L’eix de comunicació principal és la carretera C-14, que segueix paral·lela al Segre, per l’esquerra des dels Hostalets, i passa per Codinet i el Pla de Sant Tirs. Des de la C-14, prop de l’Hostal Nou (que ja pertany a Fígols i Alinyà), hi ha el trencant cap a Montan de Tost (que continua vers el terme de la Vansa i Fórnols), i a l’altura dels Hostalets parteixen les carreteres de Castellar, d’una banda, i la que va a la Bastida, Tost i Torà. A Adrall, la C-14 enllaça amb la N-260, que cap a l’W, en direcció a Sort, passa per la Parròquia d’Hortó i en direcció a la Seu, al NE, hi parteix un brancal que arriba fins a la vila d’Arfa.

 

També hi ha diversos camins antics, que comuniquen altres indrets del terme, entre els quals el de la Vansa a la Seu d’Urgell, que passa pel coll d’Arnat al SE i que passa per l’antic poble de Tost; el camí vell de Tost al Pla de Sant Tirs i el camí de la Mina, que porta a les mines d’Arfa. Al municipi es troben part de les instal·lacions de l’aeroport de la Seu d’Urgell, que restava tancat als vols regulars des del 1983, però el març del 2000 la Generalitat de Catalunya va aprovar la instal·lació de l’Aeroport Internacional dels Pirineus en aquest emplaçament.

El Poble

L’antic poble de Tost, amb 4 h el 2001, és situat als vessants d’un turó, dominant el curs baix de la vall de Tost. A 785 m d’altitud, en una banda del poble, sobre un penyal rocós, hi ha les restes del castell de Tost i, a l’altre extrem, l’antiga església parroquial de Sant Martí de Tost, també dedicada a sant Ponç, d’origen romànic, modificada i ampliada. De l’edifici romànic resta tot el mur de migdia, on s’obren tres finestres de mig punt i de doble biaix; també hi ha un petit portal adovellat. El pergamí original de consagració d’aquesta església, del 1040, és a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, mentre que un document autògraf de l’abat Oliba que en aquella ocasió oferia béns i relíquies a Sant Martí de Tost (amb l’arqueta que les contenia) és al Museu Episcopal de Vic (on es conserva també una part del baldaquí de l’altar, dels segles XII i XIII, l’altra part del qual és al Museu Nacional d’Art de Catalunya).

 

El 982 és documentada la vila de Tost. A la primeria del segle XI el castell de Tost era posseït per Miró, pare del famós capitost Arnau Mir de Tost, que conquerí als sarraïns la Vall d’Àger. El castell de Tost i l’església de Sant Martí de Tost són documentats el 1030. Bé que ja existia anteriorment, l’església fou consagrada el 1040 per Eribau, bisbe d’Urgell. Hi assistiren, a més d’altres personatges notables, Arnau Mir de Tost, la seva muller Arsenda i la seva mare Sança, que foren els fundadors i principals dotadors del temple. El 1068 i el 1071, en els respectius testaments d’Arsenda i d’Arnau Mir de Tost, es fan sengles deixes a les esglésies de Sant Martí de Tost i Sant Jaume del castell de Tost. Ja a mitjan segle XIV consta que la vall de Tost era de la senyoria del capítol de la catedral d’Urgell. El dit capítol en posseí la senyoria i jurisdicció fins a la fi de l’Antic Règim.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”002c7e6a” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Castellar de Tost{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castellar de Tost (30)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Arsèguel

Arsèguel (68)

Arsèguel és un Municipi de la Comarca de l’Alt Urgell Lleida

A Arsèguel hi anem el 22 de juliol de 2014

Aquí a Arsèguel hi ha en funcionament encara, una fàbrica de llana de l’any 1901 i la ensenyen com un museu, és molt curiós de veure com treballen amb les mateixes condicionsque els primers anys. La senyora que ho ensenya te més de vuitanta anys. Les màquines funcionen amb la força de caiguda de l’aigua a unes aspes que fan rodar tot un seguit de politges, segons la màquina en que es vol treballar. També si veu una rentadora, tota de fusta, la primera  que es coneix, i la feien servir per rentar els tapaboques de llana.

Dades del Municipi

Gentilici XXXX
Superfície 10,58 km²
Altitud 950 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
84 hab.
7,94 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al NE de la comarca, majoritàriament a la vora esquerra del Segre, a la vall baixa del riu d’Arsèguel, dit també Riu Sobirà o de Cadí, que es forma a la serra d’aquest últim nom, situada a migdia del terme.

 Força accidentat, el petit municipi confronta a tramuntana i a llevant amb el terme del Pont de Bar. A tramuntana, comprèn un petit sector a la dreta del Segre, prop del qual hi ha la caseria del Pont d’Arsèguel. Al sector nord-oest confronta amb l’enclavament del Vinyer de Bescaran, del municipi d’Anserall. El límit de ponent amb el d’Alàs i Cerc segueix un traçat pels vessants muntanyosos que van des de la riba esquerra del Segre i fins al roc de la Gralla. A migdia, el termenal amb Cava passa pels vessants septentrionals de lo Grau i coincideix en part amb el torrent del Solà, que desguassa per la dreta al riu de Cadí, dit també Riu Sobirà.
 

Hom accedeix al poble d’Arsèguel, cap de municipi, per una carretera local que parteix de la N-260, vora el Pont d’Arsèguel. Aquesta carretera remunta el curs del riu d’Arsèguel i arriba fins als nuclis de Cava i Ansovell, ja al terme veí de Cava.

El Poble

El poble d’Arsèguel, a 949 m d’altitud i que tenia 59 h el 2001, és emplaçat al cim d’un turó a la dreta del riu d’Arsèguel. La caseria, al cim i als primers esglaons del vessant, domina per una banda el curs del Segre i per l’altra té la serra de Cadí com a teló de fons. 

El turó de Patalín es dreça rere les cases. Aquestes són de pedra i tenen les cobertes de teula àrab. Dins la població actual hi ha el nucli antic, conegut pel nom del Castellot. S’hi conserven restes d’una forta muralla i les cases, per causa del desnivell del terreny, es fonamenten en grans arcades.

 

A l’extrem, arrecerada al turó de Patalín, hi ha l’església parroquial de Santa Coloma, potser en origen edifici romànic d’una sola nau rectangular, sense absis exempt. A ponent hi ha el portal, format per tres arquivoltes de mig punt en degradació sobre una línia d’impostes motllurada. Sota mateix, als carreus de les rebranques, hi ha unes carotes rústegues. A l’angle del sud-oest de l’edifici, sobre la façana, es dreça un campanar de torre, quadrat, que és obra posterior. També són més tardanes les capelles rectangulars que s’obren a banda i banda de la nau, coberta amb volta de llunetes barroca. Per a la reconstrucció d’aquesta església s’aprofitaren carreus d’una església més antiga, situada uns 40 m més enllà de l’actual (on hi ha el cementiri i hi resta la fonamentació) i que era dedicada a sant Miquel. Al segle XIX encara hi havia culte.

Festes

El poble fa la seva festa major el primer cap de setmana d’agost. A més, cada any se celebra la Trobada internacional d’Acordionistes del Pirineu, molt concorreguda, l’últim dissabte de juliol. Aquesta activitat portà a crear, l’any 1988, el Museu de l’Acordió.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Arsèguel

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”9d69df5a” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Arsèguel{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Arsèguel (Fàbrica de la Llana) (41)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Tuixent

Tuixent (6)

Tuixent és un Poble cap del Municipi de Josa i Tuixent de la Comarca de l’Alt Urgell (Lleida)

A Tuixent i anem el 8 de gener de 2011 també anem a Josa del Cadí. Aquí a Tuixent vàrem acabar fer les ultimes fotos de nit, ja que el dia és curt al gener .

Dades del municipi

Gentilici josenc, -a / tuixentí, -ina
Superfície 68,16 km²
Altitud 1.206 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
141 hab.

Josa de Cadí  40  hab.

Tuixent  132  hab.

Breu historia del municip

El municipi està situat a l’extrem oriental de la comarca i s’estén als vessants meridionals de la serra del Cadí, des del seu carener, on troba la màxima altitud al puig de la Canal Baridana (2.647), fins al coll de Port, al sud, entre la serra del Port del Comte i la roca del Migdia. Al nord-oest tanca el terme la serra Negra i al sud-est, la serra del Cerd. Els rius de Josa i de la Mola travessen el terme i quan s’uneixen formen el riu de Lavansa.

A Tuixent s’hi pot accedir per carretera asfaltada des de la Seu d’Urgell i des de Solsona. De Tuixent a Josa hi ha una pista de muntanya, que continua després fins a Gósol. 

El Romànic:

Tres monuments constitueixen el legat romànic del municipi. Es tracta de l’església de Sant Esteve de Tuixent; la capella de Sant Jaume, que trobareu a tocar del camí que porta a Josa; i l’església de Santa Maria de Josa.

El poble de Tuixent

Al punt més alt de la població es dreça l’església parroquial de Sant Esteve, d’origen romànic i modificada. Conserva, del primitiu estil, el parament d’alguns murs i una part de la volta de canó. Sobre la façana de ponent, ja en època moderna, hi fou bastit un campanar de torre, rectangular. A l’interior de l’església es conserva una marededéu policroma que presenta a l’esquena una obertura per a guardar relíquies. La imatge respon a la representació de la theotokos ; és una marededéu en majestat que segueix el model bizantí, és a dir, que es presenta, tant ella com l’Infant, en total frontalitat i simetria. Prop de l’església hi ha un casal que es dreça sobre un roc just sobre el cingle.

 

A Tuixén hi ha el Museu de les Trementinaires, dedicat a aquest antic ofici i que forma part de la Ruta dels Oficis d’Ahir de l’Alt Urgell. Al juny se celebra la festa de les Trementinaires. Hom fa festa major el segon diumenge de setembre i és tradicional, a la nit, fer-hi el Cremat del Rom. Al diumenge més proper al 25 de juliol es fa un aplec a l’ermita de Sant Jaume i el segon diumenge d’octubre se celebra la festa del Roser.

 

El lloc de Tuixén ( Tuxen ) és documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, el 839. Coromines inclou el topònim en les llistes de noms d’origen preromà. La vila de Tuixén és mencionada diverses vegades en la documentació del segle X. Borrell II de Barcelona-Urgell la llegà a Santa Maria de la Seu, en el seu testament del 993. El 1007 el comte Ermengol I, pel seu testament, restituí a Santa Maria de la Seu la vila de Tuixén, que li havia lliurat el seu pare i que ell havia retingut injustament. La donació fou confirmada posteriorment per Ermengol II (1028) i Ermengol IV (1092). Fins a la fi de l’Antic Règim fou de la senyoria del capítol de la catedral d’Urgell. L’existència de dues esglésies al terme, a més de la parroquial de Sant Esteve, i les diverses vil·les que li són atribuïdes, revelen una importància i una densitat de població remarcables.

 

Tuixén havia format municipi propi fins que el 1973 fou annexat al de Josa de Cadí i es constituí el municipi actual. L’antic terme comprenia la capçalera de la vall de la Vansa, formada per la confluència de la de Josa i la de Mola.

Festes

Josa i Tuixent - Festa de les Trementinaires (Foto: Museu de les Trementinaires)
Josa i Tuixent – Festa de les Trementinaires (Foto: Museu de les Trementinaires)

En la Festa de les Trementinaires el municipi de Tuixén ret un homenatge a les dones que van exercir aquesta activitat fins fa poques dècades. L’ofici consistia en l’extracció de trementina de pins, la recol·lecció d’herbes i l’elaboració de diversos remeis casolans.

Les trementinaires venien aquests productes mentre viatjaven de poble en poble. L’última sortida la va fer Sofia de Ossera el 1982. El 1998 es va obrir el Museu de les Trementinaires, que des de llavors ha rebut gran quantitat de visites.

La Festa programa itineraris naturals i visites comentades al museu, demostracions de destil·lacions, el lliurament del premi trementinaire d’honor i el dissabte la nit màgica de les plantes.

Festa major 

Segon diumenge de Setembre 

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”58052444″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”tuixent{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

 Clica i veus les del poble

Tuixent (17)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Esglésies Romàniques

Llocs per gaudir natura de la comarca

Pàgines web.

Pàgina web de l’Ajuntament

Gran Enciclopèdia Catalana

 

 

 

Josa de Cadí

Josa de Cadí (67)

Josa de Cadí és un poble del municipi de Josa de Cadí i Tuixent. Comarca Alt Urgell (Lleida)

Aquí a Josa de Cadí, hi anem el 8 de gener de 2011, passem també per Tuixent, que és el cap del municipi i Gòsol

 

Gentilici josenc, -a / tuixentí, -ina
Superfície 68,16 km²
Altitud 1.206 msnm
Població (2012[1])
• Densitat
140 hab.
2,05 hab/km²

Breu historia

El municipi està situat a l’extrem oriental de la comarca i s’estén als vessants meridionals de la serra del Cadí, des del seu carener, on troba la màxima altitud al puig de la Canal Baridana (2.647), fins al coll de Port, al sud, entre la serra del Port del Comte i la roca del Migdia. Al nord-oest tanca el terme la serra Negra i al sud-est, la serra del Cerd. Els rius de Josa i de la Mola travessen el terme i quan s’uneixen formen el riu de Lavansa.

El Romànic:

Tres monuments constitueixen el legat romànic del municipi. Es tracta de l’església de Sant Esteve de Tuixent; la capella de Sant Jaume, que trobareu a tocar del camí que porta a Josa; i l’església de Santa Maria de Josa.

Com arribar-hi

]
[google-map-v3 width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Josa de Cadí catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Festes

Clica el enllaç per veure les festes de Josa de Cadí

Festa Major Josa de Cadí

La festa major de Josa de Cadí, sol caure a la primera setmana de septembre. Es una de les festes mes esperades de l’any.

En aquestes dades, tota la gent del poble es reuneix per celebrar les festes populars que duren 4 dies, des de divendres fins dilluns.

Al llarg dels anys, s’han anat afegint noves activitats per tal d’harmonitzar la diada.

No cal oblidar, una de les activitats mes antigues i populars que avui en dia encara segueix “El ball de la cuinera”.

 Fotos

 

Clica la foto i les veus totes

Josa de Cadí (14)

 

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca