Arxiu de la categoria: Municipis Vallès Occidental

Sant Quirze del Vallès

Sant Quirze del Vallès es un Municipi del Vallès Occidental (Barcelona)
A Sant Quirze de Vallès hi anem el 13de març de 2012

Dades del Municipi

Cataunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Occidental modifica
Població
Total 20.141 (2019) modifica
• Densitat 1.428,44 hab/km²
Llar 17 (1553) modifica
Gentilici Santquirzenc, santquirzenca modifica

Breu historia del municipi

El municipi de Sant Quirze del Vallès, d’una extensió de 14,04 km2, confronta a llevant amb Sabadell, a migdia amb Cerdanyola, Sant Cugat i Rubí i per ponent i tramuntana amb Terrassa. El seu territori és més aviat muntanyós, ja que en bona part és ocupat per la serra de Galliners (turó de Can Camps, 296 m d’altitud i turó de Mojal, 312 m). El nucli de les Fonts, al límit de ponent, és a 160 m, i la part més baixa del terme, a la confluència de la riera de Sant Quirze amb el riu Sec, és a 125 m. La part de ponent del terme pertany a la conca del Llobregat; les aigües, a través de torrents sense gaire identitat, van a parar a la riera de Rubí. A la banda de llevant, la xarxa hidrogràfica (que correspon a la conca del Besòs) és vertebrada per la riera de Barban (formada per la unió dels torrents de la Batzuca i de la Grípia), a la qual s’uneixen els torrents de la Bigorra, de la Font del Pont i de Berardo, formant tots plegats la riera de Sant Quirze que, després de rebre el torrent de Can Camps, desguassa al riu Sec.

El terme comprèn el poble de Sant Quirze del Vallès, cap de municipi, el veïnat de la Serra de Galliners, els barris del Poble-sec, les Fonts (compartit amb el municipi de Terrassa), Los Rosales i Mas Duran, i les urbanitzacions de Can Casablanques, Colònia Castelltort, Can Pallars, Can Llobateres, Sant Quirze Jardí, Can Feliu (o dit també la Vallsuau), i Sant Quirze Parc. El municipi és travessat, de SE a NW, per l’autopista C-58, de Barcelona a Terrassa. A més, passa pel cap municipal l’antiga comarcal C-1413, entre Rubí i Sabadell, que fou inaugurada el 1887. La comunicació amb aquesta ciutat, a més de fer-se per carretera, també és possible per una via pràcticament urbana, que arrenca de l’avinguda Arraona de Sabadell. Un camí asfaltat uneix el poble de Sant Quirze amb la carretera N-150 de Sabadell a Terrassa, vora la mancomunitat de serveis d’aquests dos últims municipis. Pel terme de Sant Quirze passen dues línies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (inaugurades el 1921), la de Sabadell, amb estació vora el centre urbà de Sant Quirze, i la de Terrassa, amb una estació al barri de les Fonts (situada dins el municipi de Terrassa).

El Poble

El poble de Sant Quirze del Vallès (188 m i 7 941 h el 2005) és al sector nord-oriental del terme, vora Sabadell. El nucli antic s’estenia a peu de l’església parroquial, situada a l’extrem NE del poble. Pràcticament constava del carrer Major (actualment anomenat carrer de Vila Puig) i d’un parell d’altres carrers paral·lels, units per passatges i carrerons. En construir-se la carretera, es començà a edificar als costats del brancal d’unió amb el poble. A la dècada del 1930 s’inicià la construcció d’alguns xalets tipus ciutat jardí; no fou, però, fins al decenni de 1940-50, que aquesta iniciativa reeixí, en edificar-se al sud del poble el barri residencial del Turonet.

L’església parroquial de Sant Quirze no conserva restes antigues, ja que fou ampliada en 1701-02 pel mestre d’obres Joan Picassó, de Cardedeu, per la qual cosa hom enderrocà una bona part de l’obra anterior per aprofitar-ne els materials (també s’hi usaren materials de l’església de Sant Pere dels Torrents). La nova església s’enriquí el 1708 amb un retaule barroc de l’escultor Joan Vila, de Mataró. El 1722 se’n contractà el daurat a càrrec del sabadellenc Miquel Ferran. Aquest retaule fou destruït el 1936. Amb la construcció del nou temple degué quedar fora d’ús l’anterior retaule gòtic, que avui es guarda al Museu Diocesà de Barcelona.

Festes

La festa major se celebra el primer diumenge de setembre. El 1985 es recuperà la festa del Most, de caràcter bianual, que es fa pel setembre i l’octubre i consisteix a reproduir les escenes de la collita del raïm i l’elaboració del vi. El tercer cap de setmana de juny se celebra la festa dels Patrons.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Ripollet

Ripollet es un Municipi delVallès Occidental (Barcelona)
A Riòllet hi anem el 14 de març de 2012

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

El municipi de Ripollet, situat dins la Depressió Prelitoral, confronta al N amb el municipi de Barberà del Vallès; a l’E i al S amb Montcada i Reixac, amb el qual terme fa, en part, de límit el riu Ripoll, i a l’W amb Cerdanyola del Vallès. El pla de Ripollet, d’origen quaternari com tota la depressió, té una altitud mitjana d’uns 70 m, i la part més elevada és un turonet de 131 m al límit amb Barberà (als Pinetons s’atenyen els 90 m d’altitud). Travessa el terme de NW a SW el Ripoll. El riu Sec voreja el límit meridional amb Cerdanyola i conflueix al Ripoll dins el municipi. El terme, que comprèn la vila i cap de municipi de Ripollet, pràcticament unida als pobles de Cerdanyola del Vallès i Montcada i Reixac, s’ha desenvolupat al llarg dels principals eixos de comunicació de la comarca: la carretera N-150 de Barcelona a Sabadell i Terrassa (1852), la de Montcada pel Masrampinyo (1880) i la de Santiga que va a Santa Perpètua de Mogoda (1975). A ponent del nucli i a la dreta del Ripoll passa l’autopista C-58 de Barcelona a Sabadell i Terrassa.

El Poble

La vila de Ripollet (79 m d’altitud) és a l’esquerra del Ripoll. Forma un continu urbà amb el poble de Cerdanyola (les dues poblacions són unides per un pont sobre el Ripoll), la vila de Montcada i Reixac i el Masrampinyo. El nucli antic, format per carrers més o menys sinuosos que segueixen el traçat d’antics camins i constituït per edificis de planta baixa o de planta i pis, és centrat per la plaça de Can Clos, la casa de la vila, l’església parroquial i el popular carrer del Sol. S’hi localitzen les entitats culturals de la població i el centre parroquial. L’església parroquial actual de Sant Esteve, que s’anomena basílica en un document del 986, és construïda damunt l’estructura romànica d’una església anterior que era, originàriament, de planta de creu llatina, però que sofrí diverses ampliacions i afegits d’altres èpoques. L’aparell de la seva façana de ponent, on hi ha una porta renaixentista, és de tipus romànic. El campanar, quadrangular, modernista, fou construït el 1892, a l’angle sud-occidental de la façana, en substitució de l’antic que es dreçava a l’angle oposat. El nou campanar, que és situat entre l’església i la rectoria, representa un dels símbols més significatius de la vila. A la dreta del riu Ripoll, formant un tot continu amb el poble de Cerdanyola, hi ha el barri de Can Tiana de la Riba (1855), damunt el punt més elevat de les terrasses de la dreta del Ripoll, la prolongació de la qual, vers el Masot, és anomenada també barri del Pont Vell. La vida cultural i esportiva de la vila és dinamitzada per diverses associacions i entitats. Hi ha el Centre d’Interpretació del Patrimoni Local Molí d’en Rata, situat en l’antic i rehabilitat molí fariner, dedicat a la difusió, conservació, recerca i gestió del patrimoni municipal. En el folklore local ocupa un lloc destacat la .

Festes

festa major que se celebra l’últim cap de setmana d’agost. Per Carnaval es conserva el tradicional ball de gitanes, tan popular a Catalunya, que va ser reprès el 1978. És celebrada també d’una manera notòria la festa de Sant Antoni Abat, la qual constitueix una reminiscència de l’antiga activitat agrícola. A més, se celebren les festes de la Tardor l’últim cap de setmana de setembre al barri de Can Tiana de la Riba

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Rubí

Rubí es un Municipi de la Comarca del Vallès Occidental (Barcelona)
A Rubí hi anem el 14 de març de 2012

Dades del Municipi

Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Occidental modifica
Població
Total 77.464 (2019) modifica
• Densitat 2.398,27 hab/km²
Llar 35 (1553) modifica
Gentilici Rubinenc, rubinenca

Breu historia del municipi

El municipi de Rubí confronta al N amb els termes de Terrassa i Sant Quirze del Vallès; a llevant, seguint en una bona part el curs del torrent dels Alous, amb Sant Cugat del Vallès i, a ponent, pel torrent de Can Canyadell i el de Ca n’Esteper, termeneja amb Castellbisbal; en un petit sector, al NW, que coincideix en part amb el torrent de Can Pidelasserra, limita amb el terme d’Ullastrell. A migdia, per la riera de Rubí, el municipi confronta amb l’antiga quadra de Canals i amb la parròquia de Valldoreix, del municipi de Sant Cugat del Vallès. De la riera de Rubí són tributaris tots els cursos citats, més el Torrent Fondo o de Can Balasc i altres de menor entitat. La part septentrional és accidentada per les serres de les Martines (turó de l’Empalme, 389 m), de Can Carreres i de l’Oleguera, que separen les comarques del Vallès i del Baix Llobregat. La resta del terreny és trencada en terrasses de pendent suau, de lleugera inclinació que facilita els conreus (hi alternen les clapes del bosc amb les terres conreades). La cota més baixa del terme es localitza en uns conreus al final del torrent de Can Vilaroc, a l’interfluvi amb la riera de Rubí. A part la vila de Rubí, cap de municipi, el terme comprèn diverses urbanitzacions, entre les quals destaquen els Avets, Can Jardí, Can Serrafossa, Can Ximelis i Castellnou, i diverses masies com Can Roig, Can Tàpies o Can Barceló. La principal via de comunicació és l’autopista C-16 entre Barcelona i Manresa, que passa pel sector NE del terme i enllaça amb l’antiga comarcal C-1413 de Molins de Rei a Caldes de Montbui. Hi ha altres carreteres locals com la que uneix Rubí amb Terrassa i Sant Cugat. A través de camins oberts per urbanitzacions és possible d’accedir directament al poble de Castellbisbal. Rubí és unit amb Barcelona per la línia ferroviària dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, ramal de Sant Cugat del Vallès a Terrassa i té estació a la vila. Una altra línia és la de RENFE del Papiol a Mollet, que té una estació al sector SE del terme, prop de la urbanització de Can Jardí.

El Poble

La vila de Rubí (123 m d’altitud) és emplaçada a la riba esquerra de la riera, davant el castell. El nucli antic és centrat per l’església parroquial de Sant Pere, documentada el 986, i a partir del 1043 com a parròquia. Fou reformada i ampliada el 1884 per l’arquitecte Antoni Casademunt. De l’església romànica es conserva, només, la façana de ponent, amb arcuacions llombardes a la part superior i una porta, més tardana, amb arquivolta decorada, com els capitells de les seves columnes, amb ornamentació floral. Sobre la porta, al capdamunt de la façana, hi ha una finestra geminada romànica, amb un doble capitell amb decoració preromànica sostingut per una columneta de marbre blanc amb estries helicoidals. Al costat de migdia de la façana s’aixeca una robusta torre campanar, de planta quadrada. Entorn de l’església parroquial, de la rectoria i dels masos més propers sorgiren durant els segles XV i XVI els barris de la Sagrera i del Pedró. El 1894 la reina Maria Cristina atorgà a Rubí el títol de vila. Entre els altres edificis d’interès de la població es destaca el Mercat Vell, que ha estat convertit en una sala d’exposicions i conferències, i el Celler Cooperatiu, d’estil modernista, que fou fundat el 1920 per Pere Pi, quan la producció vinícola de Rubí era al seu apogeu. A partir de la dècada del 1960, es començaren a formar barris perifèrics que acollien el gran contingent immigratori atret per l’eufòria industrial. És el cas de barris com el del Vint-i-cinc de Setembre, on hi ha la parròquia de Sant Pau, juntament amb el de les Torres (amb la parròquia de Santa Maria) ambdós situats a migdia, Can Xercavins a ponent, o el de Ca n’Oriol, al NE. En aquest darrer barri hi ha el parc de Ca n’Oriol, gran espai verd on hi ha la masia que li ha donat nom i que ha estat declarada Patrimoni Historicoartístic de Rubí.

Festes

Rubí celebra la festa major per Sant Pere, patró de la vila, a finals de juny. A la Segona Pasqua se celebra la festa dels Xatos amb el tradicional romiatge a l’ermita de Sant Muç, que ja apareix documentat el 1602. El darrer cap de setmana d’agost o el primer de setembre s’escau la festa de Sant Roc, convertida en la segona festa major de Rubí.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Matadepera

Matadepera es un municipi del Vallès Occidental (Barcelona)
A Matadepera hi anem el 23 de gener de 201

Dades del Municipi

Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Occidental modifica
Població
Total 9.326 (2019) modifica
• Densitat 367,17 hab/km²
Llar 19 (1553) modifica
Gentilici Matadeperenc, matadeperenca

Breu historia del municipi

El terme de Matadepera, d’una extensió de 25,19 km 2 , és situat al sector septentrional de la comarca i comprèn el vessant meridional del massís de la serra de Sant Llorenç del Munt (la Mola, 1.104 m d’altitud). A septentrió, el límit municipal amb Mura (Bages) passa pel coll de Prunera i pel pla dels Ginebrons (1.031 m), i la divisòria amb Sant Llorenç Savall, passa per la cova dels Obis i pel turó de les Nou Cabres. A llevant, el límit amb Castellar del Vallès passa per l’obaga del Dalmau, pel Coll Llarg, pel gorg del General, pels Rossos (601 m i 603 m) i per la Muntanyeta, que fa de divisòria, també, amb el municipi de Terrassa. A ponent, el límit termenal corre per la dreta de la riera de les Arenes, que és l’eix hidrogràfic del terme, i per la serra de l’Obac (roca del Corb, 881 m), per la de les Pedritxes (la Moleta, 759 m; turons de Sant Joan, 618 m; i de Roques Blanques, 587 m) i pel turó de Can Candi (460 m), que separa el municipi del de Terrassa. El límit meridional amb aquest darrer municipi coincideix amb el perímetre urbà del poble de Matadepera.

La riera de les Arenes, que solca la part de ponent del municipi, es forma per diversos torrents, sots i canals als vessants orientals del massís de Sant Llorenç. Curs d’aigua estacional, el seu desbordament el 1962, i en menor intensitat el 1971, causà moltes destruccions i nombroses víctimes als nuclis urbans de Terrassa i de Rubí. Com a conseqüència d’aquelles inundacions, la riera fou canalitzada.

El Morral del Drac

© XEVI VARELA

Tota la muntanya de Sant Llorenç, de textura geològica parenta de Montserrat, és plena de racons d’una gran bellesa i atractiu excursionista i forma part del Parc Natural del Massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Tot i ésser mancat d’agulles com les de Montserrat té també penyals singulars com el morral del Drac o el turó de les Nou Cabres o les Castellasses, i no hi falta tampoc el seu Cavall Bernat, menys altiu que el montserratí. Hi ha nombroses coves (la del Frare, la del Mal Pas, etc.), avencs (de l’Illa, del Muronell) i fonts (del Llor, de la Bauma, de Forriola). Les llegendes i les contalles viuen arrapades a cada racó i es fan història a la cova dels Obis, prop d’on s’han trobat antigues sepultures d’època visigòtica i on es fabricà més modernament moneda falsa.El terme comprèn, a part el poble i cap de municipi de Matadepera, la quadra i caseria de la Barata i nombroses urbanitzacions, entre les quals destaquen Can Duran, Can Prat, el Cavall Bernat, les Pedritxes, el Pla de Sant Llorenç o els Rourets. A més, hi ha els antics monestirs de Sant Llorenç del Munt i de Santa Agnès i diverses masies.

Pel que fa les comunicacions, per la riba dreta de la riera de les Arenes, paral·lela al seu curs, travessa el terme la carretera local de Terrassa a Talamanca i Navarcles (Bages), que passa pel cap de municipi, d’on surt una altra carretera local que comunica el poble amb Sabadell i Castellar del Vallès. Diverses pistes i camins enllacen les nombroses urbanitzacions.

El Poble

El lloc de Matadepera, que pertanyia al terme del Castell de Terrassa, és documentat el 959 en un pergamí que publicà Miret i Sans. Posteriorment, fou jurisdicció reial. El primer ajuntament del poble (423 m d’altitud) era situat prop de l’antiga església parroquial dedicada a sant Joan, a la dreta de la riera de les Arenes, aigua amunt del poble actual de Matadepera, sota el turó i el collet de Sant Joan. L’indret, conegut amb el nom de la Mata Xica, és vora la masia de Can Roure. Aquesta primera parròquia del terme, que ho fou fins a la primeria del segle XX, és documentada el 1040, any en què fou jurat un testament sacramental. L’església centrava un poblament disseminat de masos, dels quals encara subsisteixen alguns com Can Garrigosa, Can Gorina, Can Pèlags, Can Pobla o Can Torres. Durant el segle XIX s’havia començat a formar un nucli de població al carrer de la Marieta o de la Llagosta, les primeres cases del qual daten del 1772, que es convertí en el poble actual. El 1851 els veïns dels masos esmentats expressaven llur disconformitat al bisbe de Barcelona pel presumible trasllat de la parròquia a aquest nucli de població modern. La nova parròquia, amb l’advocació de la Degollació de Sant Joan Baptista, fou començada a construir a la primeria del segle XX. El nou edifici de l’ajuntament no fou construït fins l’any 1970, vora les escoles municipals.

Matadepera té un important nivell associatiu i una intensa vitalitat cultural i esportiva com ho demostra l’existència d’un gran nombre d’entitats. Cal destacar com a principal dinamitzador i coordinador de les activitats culturals el Patronat Municipal de Cultura.

Entre els estiuejants il·lustres que hi hagué, cal esmentar el dramaturg Àngel Guimerà, que escriví Maria Rosa mentre residia al carrer de Sant Joan de Matadepera (hi ha una placa que ho commemora).

Festes

Entre les principals festivitats cal destacar la festa major d’hivern, que se celebra el 20 de gener, per Sant Sebastià, i tots els actes que giren entorn del pi (grimpada, ball de l’arbre). La festa major d’estiu s’escau la darrera setmana d’agost. Cal esmentar també el Festival Internacional de Música de Matadepera.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

 

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Castellar del Vallès

 
Castellar del vallès es un municipi del vallès occidental
(Barcelona)

A Castellar del vallès hi anem el 23 de gener de 2016

Dades del Municipi

Comarca Vallès Occidental

Municipi 8
Conté la localitat Aire-sol
Població
Total 24.036 (2018)
• Densitat 535,32 hab/km²
Llar 52 (1553)
Gentilici Castellarenc, castellarenca

Breu historia del municipi

El terme de Castellar del Vallès, d’una extensió de 44,91 km2, és situat a la vall alta del Ripoll, afluent del Besòs, que solca el municipi de NW a SW. Limita al N amb el terme de Sant Llorenç Savall, a llevant amb el municipi de Sentmenat, al S amb Sabadell i al SW i W amb Terrassa i Matadepera. El terreny és força accidentat, a la dreta del riu, pels contraforts sud-orientals del massís de Sant Llorenç del Munt (la carena del Sabater, 701 m, Mont-rodon, 615 m, ambdós accidents al límit amb el municipi de Matadepera) i, a l’esquerra del Ripoll, per les Roques d’Aguilar (633 m), la serra de Pinós (586 m), la de Guardiola (642 m) i el puig de la Creu (664 m), que fa de divisòria amb el municipi de Sentmenat. A la part septentrional, el límit amb el municipi de Sant Llorenç Savall passa pel torrent d’en Carner, el Coll Roig i el Coll Monner. A la part meridional del terme, del poble de Castellar en avall, el terreny no és tan accidentat i baixa en suau declivi, trencat només pel solc del Ripoll. En aquesta zona, pel torrent de Ribatallada i, en part, pel Ripoll, Castellar confronta amb el municipi de Sabadell. Hi ha deus abundants, com la dels Bullidors, la de Can Turell i la dels Casots.

El terme comprèn els pobles de Castellar del Vallès, cap de municipi, i Sant Feliu del Racó, el veïnat de les Arenes i les urbanitzacions d’Aire-Sol, el Balcó de Sant Llorenç, Can Font, Ca n’Avellaneda, els Fruiters, el Racó, la Virreina i el Pla de la Bruguera, integrada ja dins el nucli de Castellar del Vallès.

El terme és travessat per dues carreteres locals que creuen el poble de Castellar, una en direcció S-N, de Sabadell a Sant Llorenç Savall i l’altra en direcció SW-NE de Terrassa a Caldes de Montbui. A més, hi ha nombroses pistes i camins que porten a les diferents urbanitzacions.

El Poble

El poble de Castellar del Vallès (331 m d’altitud i 17 278 h) és a l’esquerra del Ripoll. Al lloc on s’aixeca el poble actual, anomenat antigament les Fàbregues i, posteriorment, Tolosa (1736), hi havia una capella dedicada a sant Iscle i santa Victòria, bastida entre els segles XIV i XV, en la qual el rector de Sant Esteve havia de celebrar missa tots els diumenges i festes. Aquesta capella fou derruïda quan la parròquia de Sant Esteve, que era situada vora el castell, hi va ser traslladada, per la qual cosa hom bastí un nou edifici que es beneí el 1779. Hom havia començat a parlar d’aquesta nova construcció el 1736, per causa de la distància que hi havia entre el nucli modern de les Fàbregues i l’antiga parròquia, vora el castell. El 1773 el culte es traslladà a la nova parròquia, que aviat resultà insuficient. L’església actual va ser sufragada per la vídua del que fou metge i industrial, Dr. Tolrà; obra de Joan Martorell i Emili Sala (1885-92), és un edifici neogòtic de grans proporcions conegut com la catedral del Vallès. El poble conserva el nucli antic. Els darrers anys hom hi ha construït vies amples, ben urbanitzades i pavimentades, i s’ha convertit en un poble d’estiueig, ja que s’hi han anat construint moltes cases de segona residència.

El poble disposa de diverses entitats que es dediquen a la difusió de la cultura, l’esport i el folklore. Destaca la tasca de l’Ateneu Castellarenc, que disposa d’una sala de teatre, grups excursionistes, de fotografia, un grup pessebrista, conjunts musicals i de teatre, societats d’ornitòlegs, de caçadors i pescadors, etc., i l’Arxiu Històric de Castellar del Vallès (1982) on es guarden documents que van del segle XIII al XX.

 

Festes

Amb la representació dels Pastorets del Nadal, amb text de Rafael Anglada, J. Abarcat i J.C. Tàpias, comença el cicle de festes de Castellar del Vallès. El tradicional ball de gitanes, que ha mantingut la seva continuïtat des de començament de segle XX, és l’activitat més destacada del Carnaval. Per Setmana Santa, el Dijous Sant al vespre es canta la Passió pels carrers de Castellar. La festa major del poble s’escau el segon diumenge de setembre. Pel que fa als aplecs és destacable el que té lloc a l’antiga parròquia de Castellar Vell, el tercer diumenge de maig, que va ser recuperat el 1979 i que se celebra amb l’actuació del ball de gitanes i del de bastons.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”44b7273d” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”castellar del vallès{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament de Castellar del Vallès

Enciclopèdia catalana

Cerdanyola

Cerdanyola és un municipi del Vallès occidental (Barcelona)

A Cerdanyola hi anem el 11 de març de 2012

Dades del Municipi

Comarca Vallès Occidental

Entitats de població 1
Conté la localitat Bellaterra
Població
Total 57.740 (2018)
• Densitat 1.886,93 hab/km²
Llar 45 (1553)
Gentilici Cerdanyolenc, cerdanyolenca

Breu historia del municipi

El municipi de Cerdanyola del Vallès s’estén al sector meridional de la comarca. Limita al N amb els municipis de Sant Quirze del Vallès, Sabadell, Badia del Vallès i Barberà del Vallès, al NE amb el terme de Ripollet, a llevant amb Montcada i Reixac, a l’W amb Sant Cugat del Vallès i a migdia amb Barcelona. El territori és situat als vessants septentrionals de la serra de Collserola, fins a la depressió del Vallès, que forma el sector planer del terme, al nord. La carena de la dita serra forma el termenal a migdia amb el municipi de Barcelona. Així, el trifini del turó de Maltall de Magarola (429 m) és partió entre Sant Cugat, Barcelona i Cerdanyola. El límit meridional segueix vers l’E pel turó d’en Fotja (349 m), pel Forat del Vent i pel turó d’en Gras (241 m). El límit de llevant segueix pel torrent del Cargol, de la conca del Besòs, i per la serra de Dona Joana, travessa la riera de Sant Cugat vora el mas de la Beguda i el Ripoll vora l’estació. A septentrió, el termenal passa en plena Depressió Prelitoral. A ponent baixa cap a Collserola pel turó de la Torreferrera (202 m d’altitud), fins el Maltall de Magarola. La composició geològica del terreny és graniticoesquistosa, amb algunes llenques calcàries, a la serra de Collserola, mentre que la Depressió Prelitoral és de terrenys quaternaris. La xarxa hidrogràfica pertany a la conca del Besòs, per mitjà del riu Sec, i de la Riera Major o de Sant Cugat, afluents del Ripoll. A aquests dos cursos conflueixen un seguit de torrents que davallen de la serra de Collserola i de la serra de Galliners, al límit amb Sant Quirze del Vallès. A part del poble de Cerdanyola del Vallès, cap municipal, el terme comprèn les urbanitzacions de Bellaterra, Montflorit, Can Cerdà, antigament anomenat veïnat de Montcerdà, Can Fatjó dels Aurons, històricament caseria, Serraparera, Terranova, i altres polígons residencials. A més del llogaret de Sant Iscle de les Feixes. La xarxa de comunicacions de Cerdanyola és densa: la carretera de Barcelona a Terrassa, N-150, construïda l’any 1852, que actualment enllaça amb l’autopista C-58, de Barcelona a Terrassa, de semblant trajecte i inaugurada l’any 1975; l’autopista AP-7 entre Montmeló i el Papiol, inaugu-rada el 1977, que també enllaça amb la C-58 i la N-150; les carreteres a Sant Cugat (1880), a Barcelona per Horta (1935) i a Sabadell per Bellaterra (1963). A més, Cerdanyola té accessos directes a les autopistes AP-7 i C-58. Hi ha finalment les vies fèrries Barcelona-Manresa (1855), Barcelona-Sabadell per Bellaterra, amb una extensió fins a la Universitat, i el Papiol-Mollet.

El Poble

El poblament antic del terme era disseminat. El poble actual de Cerdanyola del Vallès (82 m d’altitud) es començà a formar a la fi del segle XVIII vora el camí de Sant Cugat, al peu de la serra de Collserola. El 1828 sorgí el Barri de Dalt i el 1845 el Barri de Baix. Amb l’arribada dels estiuejants barcelonins (segona meitat del segle XIX), es van bastir nombroses torres, algunes modernistes, però n’han quedat ben poques. Modernament, amb la formació d’altres barris en un principi perifèrics, com el de Cordelles (1923), Antolí (1923), del Turonet (1926) i Serraperera (1928) i amb la formació dels nous barris de Fontetes (1964) i Banús (1964), el nucli urbà forma un continu des de Ripollet fins s la serra de Collserola i la vall de Moronta.

El poble és centrat per la plaça de Francesc Layret i els jardins de l’Abat Oliba, entre la casa del comú i l’església parroquial de Sant Martí. De l’església, hom sap que a la fi del segle XVI i la primeria del XVII s’edificà una nova església al pla (l’església vella o actual cementiri), més propera al poblament dispers que s’havia escampat pel pla. Aquesta església fou cremada pels francesos el 1808. Els anys immediatament posteriors s’usà com a parròquia la capella de Sant Marçal del castell. El 1906 fou construïda una nova església, la tercera, també de Sant Martí, al cor del poble actual, i la casa rectoral (1908), d’estil modernista. L’any 1989 fou bastida i inaugurada una nova església local, la de la Mare de Déu del Roser, a Serraperera.

Cerdanyola continua immersa en una etapa de transformació espacial i econòmica. Des de les dues darreres dècades del segle XX els habitatges dels barris nous són majoritàriament unifamiliars, al Turonet, Altimira, Gorgs i Serraperera. Altres actuacions residencials dutes a terme més recentment són les de Canaletes i les del sector del Centre Direccional, a les clarianes urbanes no edificades. Malgrat tot, la davallada en la construcció de nous habitatges produïda durant la dècada del 1990 també es féu palesa a Cerdanyola, tot i que segueix encara per sobre de la mitjana catalana. També els polígons industrials com el del Centre Direccional de Cerdanyola s’estenen ocupant terres verges. Diverses masies han estat enderrocades i altres, com les de Can Xarau, Can Serraperera, Cordelles i Can Fatjó del Molí, es mantenen, encara que envoltades de blocs d’habitatges i naus industrials.

Entrada principal del museu del poblat ibèric de Ca n’Oliver

 

© MUSEU I POBLAT IBÈRIC DE CA N’OLIVER

 

Al terme de Cerdanyola hi ha nombroses entitats i associacions culturals i esportives que es dediquen a la difusió i dinamització de la cultura i l’esport. El municipi disposa d’un museu inaugurat l’any 1998, el Museu de Cerdanyola-Casa Ortadó Maymó, dedicat a la història i el patrimoni cultural i natural del poble. El museu també té amb uns jardins que volen ser un centre obert a la ciutat, a més de diversos espais d’importància historicoartística per visitar. L’any 2010 tancà les portes per iniciar una profunda remodelació. El mateix any, s’inaugurà el Museu del jaciment arqueològic de Ca n’Oliver.

Festes

Dins el folklore local cal destacar la tradicional festa major del Roser de Maig, que s’escau el primer cap de setmana de maig i apareix documentada per primera vegada l’any 1419, que se celebrà a Valldaura amb la presència del rei Alfons IV. La festa del patró, Sant Martí, l’11 de novembre, també és celebrada anualment, coincidint amb les festes de la tardor. També el popular ball de gitanes vallesà és mantingut viu a Cerdanyola per una nombrosa colla de seguidors. La major part dels barris celebren les seves festes respectives durant els mesos d’estiu.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”965999d0″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Cerdanyola del Vallès{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Gallifa

 

Gallifa es un municipi del Vallès Occidental

A Gallifa i anem el 13 de gener de 2013

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Pel que fa a la població (gallifans), Gallifa és el segon municipi demogràficament més petit del Vallès. En el fogatjament del 1553 es s’assignaren 21 focs i en el cens de 1787 es registraren 121 h. A partir del 1860, punt màxim del seu poblament, amb 342 h, Gallifa patí un ritme continuat de despoblament, alterat només per petites etapes de recuperació que no han representat mai augments notables; aleshores el terme tenia 68 famílies, de les quals 15 habitaven al nucli de la Ferreria, 30 al poble o cases situades entre l’església i la rectoria, 4 al lloc dit Salve Regina i 4 a Can Bosc Vell. La resta habitava en masos com Can Brossa, el Castell (casa de l’ermità), el Ginestós, el Ginestós de la Vila, els Plans, el Puig, les Pujadetes, la Roca, la Rovira, a la casa de l’ermità de Sant Sadurní, a Sobregrau o a la Vila. Eren deshabitats la bauma dels Lladres i la cova Monedera, antics habitatges o balmes habitades segles enrere, i el molí d’en Carner. El 1900 la població ja havia davallat fins els 223 h, el 1920 enregistrava 209 h, el 1936, 200 h. Entre les dècades de 1950 i 1970 es produí un notable descens, es passà dels 168 h als 55 el 1970, el valor més baix assolit en tot el segle XX. A partir del decenni del 1980 la tendència de la població canvià i es produí un creixement continuat que es consolidà durant la dècada del 1990, i els primers anys del segle XXI. El cens de 2001 comptabilitzà 162 h i l’any 2005 es sumaven 210 h.

L’economia del municipi és bàsicament agrària. Al llarg dels darrers anys del segle XX es produí un augment de la superfície de terres llaurades, de les pastures i del terreny forestal. Els principals conreus del terme són el farratge i l’ordi. Pel que fa a la superfície forestal, que ocupa més de tres quartes parts del terme, predominen el pi blanc i l’alzina. El terme compta amb abundants fonts com la de les Malloles o la de Sant Sebastià.

Quant a la ramaderia, aquesta complementa a l’agricultura i també sofrí un augment durant els últims anys del segle XX, sobretot els sectors porcí i boví. Malgrat ésser un municipi agrari, la majoria de la població ocupada treballa en el sector dels serveis, en expansió gràcies a l’auge dels fenòmens turístic i residencial.

Pel que fa als serveis sanitaris, Gallifa compta amb un centre hospitalari per a drogodependents.

El Poble

La població o conjunt més o menys agrupat de cases que forma el poble de Gallifa, centre del municipi, es troba a l’indret més resguardat de la vall, a 502 m d’altitud, que contrasta fortament amb les alçades immediates del Castell (642 m) o de Sobregrau (702 m). Modernament, la majoria de les antigues masies i cases del poble que havien estat abandonades s’han habilitat com a segones residències. En la casa dita Can Racó, la més propera a l’església parroquial, va instal·lar la seva residència i obrador el gran ceramista Josep Llorens i Artigas (Barcelona 1892-1980); en el seu forn i taller de Gallifa es feren moltes de les seves obres i murals, com el que ara orna la seu de la UNESCO a París o altres escampats arreu del món. El seu fill, l’escultor i ceramista Joan Gardy, hi va realitzar les peces de ceràmica que recobreixen la monumental escultura de Joan Miró instal·lada en el Parc de l’Escorxador de Barcelona.

L’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa es va refer avançat el segle XII i es va consagrar en una data desconeguda entre el 1140 i el 1180, en temps que era senyor de Gallifa Bernat de Rocafort, ja que en el testament sacramental del dit noble, jurat el 12 de juliol de 1184, diu que va deixar a l’església de Sant Feliu de Gallifa el dia de la seva consagració dos masos i una illa de terra i també el delme de dos molins per fer cremar cada any una llàntia en la dita església durant la quaresma. Aquesta església fou restaurada fa uns quants anys. L’absis central mostra en el seu interior tres arcs que el divideixen en tres trams, amb una finestra de doble esqueixada en el centre de cada un d’ells, que exteriorment es corresponen amb tres trams de sis arcuacions cegues dividits per lesenes que reposen sobre un petit bancal que recorre totalment l’absis. Les absidioles són llises exteriorment i molt baixes, i tenen sobre seu un fris de sis arcuacions cegues, continuació de les de l’absis, que s’acaben sobtadament, sense lesenes ni separació especial, per continuar llis el mur de la nau. El portal de l’església, de mig punt, és al centre de la cara de migdia de la nau i té una finestra entre la porta i l’absidiola de la mateixa part de migdia. Una finestra semblant es troba al mur de ponent.

Tota l’edificació és feta amb carreus treballats de tipus mitjà i té la volta coberta en forma de reble. Aquesta volta és de canó o de mig punt, però es mostra un xic apuntada a la banda de ponent, la qual cosa confirma la datació que la documentació situa entorn del 1150.

Festes

La festa més important de Gallifa és la festa major, que se celebra el 25 de juliol, per Sant Jaume.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”c4dd86bc” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”gallifa{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web