Arxiu de la categoria: Municipis la Garrotxa

Sant Esteve d’en Bas

Sant Esteve d’en Bas es un Poble del Municipi de la Vall d’en Bas Comarca la Garrotxa  (Girona)
A Sant Esteve d’en Bas hi anem el 22 d’abril de 2011

Dades del Municipi

Província província de Girona
Comarca Garrotxa modifica

Capital Sant Esteve d’en Bas modifica
Població
Total 3.072 (2019) modifica
• Densitat 33,87 hab/km²
Llar 134 (1553) modifica
Gentilici basenc, basenca modifica

Breu historia del municipi

Confronta amb els municipis de Riudaura (N), Olot (NE), les Preses (E), Sant Feliu de Pallerols (E), i amb el municipis osonencs de Rupit i Pruit (S), de Santa Maria de Corcó (SW), Sant Pere de Torelló (W) i Vidrà (W i NW). La plana és delimitada a llevant per la serra del Corb, que la separa de la vall d’Hostoles, i alhora fa de divisòria entre les conques del Fluvià i del Ter. Al N, la fossa tectònica de la plana d’en Bas enllaça sense solució de continuïtat amb el pla d’Olot, mentre que a ponent trobem els cingles de Puigsacalm (1 515 m), la serra de Llancers i la de Sant Miquel (d’una altitud mitjana per sobre els 1 200 m). Al S, els contraforts d’aquesta serra tanquen la vall drenada pel Fluvià, que neix al terme dels Hostalets d’en Bas.

La plana d’en Bas té una altitud mitjana de 450 m. Es tracta d’una fossa tectònica encaixada per un sistema complex de falles, les més visibles de les quals són situades a l’oest amb una direcció N-NW-S-SE i mostren una clara diferenciació morfològica entre la plana i la zona muntanyosa de Puigsacalm. A l’inici del quaternari va ser ocupada per un llac format per la barrera produïda per les colades basàltiques dels volcans d’Olot. La vall d’en Bas ha estat declarada zona d’influència del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Gar

rotxa, per tal com hi ha la capçalera del riu Fluvià, és a dir, de les aigües del parc natural, i perquè la vegetació de fulla caduca del terme és una continuació de la del parc que va. Les muntanyes del municipi són cobertes de boscos de roures, alzines, faigs i algunes coníferes.

L’actual municipi de la Vall d’en Bas va ser creat el 1968 per la unió dels antics municipis de Sant Privat d’en Bas, Sant Esteve d’en Bas, Joanetes i la Pinya, inicialment amb capital a la vila del Mallol. La creació d’aquesta nova entitat municipal sembla que va ser motivada bàsicament per a aconseguir la reunificació parcel·lària. Cal considerar, però, que els antics municipis participen d’unes característiques geogràfiques —formen part de la plana d’en Bas— i històriques —pertanyien, juntament amb d’altres, a l’antic vescomtat de Bas— comunes.

L’antic municipi de Sant Privat d’en Bas, situat al SW d’Olot, ocupava una superfície de 32,7 km2 i comprenia, a més de la vila del Mallol, cap de l’antic municipi, el poble de Puigpardines, els veïnats de Cirera i Pocafarina del Mallol, els santuaris d’Olletes i de Santa Magdalena del Mont, l’església de Sant Antoni de Puigpardines i la masia i el bosc de Verntallat. El municipi de Sant Privat d’en Bas el 1937 canvià el seu nom pel de Puigsacalm. L’antic municipi de Sant Esteve d’en Bas, situat al sector sud-oriental de la plana d’en Bas, de 22,8 km2, comprenia a part el poble de Sant Esteve d’en Bas, que era l’antic cap i actual seu de l’ajuntament, el poble dels Hostalets d’en Bas, la caseria de Vilallonga, l’església de Sant Quintí d’en Bas i el despoblat de Murrià. L’antic municipi de Joanetes ocupava una extensió de 26 km2 al sector muntanyós que separa la plana d’en Bas de les valls de Vidrà (Ripollès) i de Torelló (Osona). Comprenia el poble de Joanetes, el veïnat de Can Trona i l’antic terme de Falgars d’en Bas, situat a la part meridional del terme, que inclou la parròquia de Sant Pere de Falgars. L’antic municipi de la Pinya, de 9 km2 d’extensió, el més septentrional dels que formen l’actual terme, situat a ponent de la ciutat d’Olot, comprenia els pobles de la Pinya i de Sant Joan dels Balbs.

A llevant del municipi circula la carretera C-63 de Lloret de Mar a Anglès i a Olot, que passat Sant Esteve d’en Bas s’uneix amb la C-153 de Vic a la ciutat d’Olot. D’aquestes carreteres surten les locals que, de s. a N, menen als Hostalets d’en Bas, a Joanetes en direcció a Torelló, a Sant Privat d’en Bas i a la Pinya. Una carretera enllaça els Hostalets amb la de Sant Privat, de la qual neixen diferents ramals, com el que porta a Puigpardines; una altra carretera va de Sant Privat a la Pinya, passant pel Mallol. Al terme hi ha altres pistes, com la de Sant Pere de Falgars, que surt dels Hostalets d’en Bas, i camins veïnals.

El Poble

El poble de Sant Esteve d’en Bas (477 m i 1 307 h el 2005), on hi ha la seu de l’ajuntament, és a la dreta del Fluvià, sota la serra de Murrià, al voltant de la església parroquial dedicada a Sant Esteve. El lloc i l’església són documentats el 904 en un precepte carolingi de Carles el Simple. En la documentació antiga el poble s’anomena també Sant Esteve de Saüll, i fou un dels nuclis importants del vescomtat de Bas, a més de centre d’una batllia durant els segles XII i XIII.

L’església parroquial de Sant Esteve va ser consagrada el 1119 (“Sancti Stephani quae est sita in Basso”). Aquesta església va ser bastant malmesa en els terratrèmols del segle XV. De l’edifici del segle XII es conserva l’absis, amb finestres cegues geminades, els murs laterals del creuer —l’església era de planta de creu llatina— i les columnes dels arcs del creuer amb capitells historiats; també columnes i capitells a l’interior de l’absis. De les obres posteriors a l’enderrocament es conserva la façana de ponent, el campanar, la volta de la nau central i la capella de Santa Maria.

Al setembre s’escau la festa major de Sant Esteve d’en Bas, i es balla el ball del burro savi o de sant Isidre, i el ball dels gegants.

Les masies remarcables dintre l’antic terme de Sant Esteve són la Desprat, el llinatge de la qual es remunta al segle XIII, Vilamala, la Cau, que té una capella de Sant Victorià, el Terrús, amb una església dedicada a Sant Ximpli o Simplici i sobretot, la Dou, amb una capella de Santa Margarida, que trobem documentada des de la primeria del segle XIII i de la qual era fill Francesc Dou, bisbe de Girona els anys 1668-73 i professor de teologia a la Universitat de Barcelona. Aquesta masia és situada a llevant del poble de Sant Esteve, vora el camí antic de Sant Feliu de Pallerols a Olot.

Festes

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Riudaura

Riudaura (21)
Riudaura és un Municipi de la Comarca La Garrotxa (Girona)
A Riudaura hi anem el 28 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Riudaurenc, riudaurenca
Superfície 23,6 km²
Altitud 572 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
463 hab.
19,62 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis de la Vall d’en Bas (S), Olot (E) i la Vall de Bianya (N), amb els ripollesos de Sant Joan de les Abadesses (N) i Vallfogona de Ripollès (W) i amb l’osonenc de Vidrà (S). El terme es troba així a l’extrem occidental de la comarca, al límit amb Osona i el Ripollès, del qual el separa el muntanyam de la serra de Puig Estela (o de Puigsestela, 1 359 m), divisòria d’aigües entre el Fluvià i el Ter. La serra de Puig Estela és continuada vers l’E per la serra de Sant Miquel del Mont, de 793 m, els vessants meridionals de la qual fan que el N del terme sigui accidentat. Aquest comprèn la capçalera del Ridaura, que es forma prop del poble per la unió d’una sèrie de tor-rents (de la Plana, de Valldossera, de Cortils, de la Font de Joan i altres). El sector muntanyós que envolta la vall és poblat per boscos de roures, alzines i faigs, i a les vores del Ridaura hi ha verns, pollancres i altres arbres de ribera. Són abundants les fonts, algunes d’aigües minerals com la de la Plana de Croanyes o la del Turonell.

El municipi comprèn, a més del poble de Riudaura, que n’és el cap, les caseries del Bac d’en Deu, el Clot de la Plana, el Solei i la Fajula.

Entre la serra de Puig Estela i el pla de Falgars s’obre el coll de Canes, per on passa la carretera de Ripoll a Olot per Vallfogona de Ripollès, i més a llevant, entre els puigs Estela i Sespunya, el coll de Coubet dóna pas a la mateixa carretera, des d’on surt la carretera local que va cap a Sant Joan de les Abadesses. El municipi té també una carretera que va des del poble de Riudaura, al centre de la vall, fins a Olot, passant per l’antic hostal de la Corda. Altres camins veïnals porten a la Vall dBas i a la Vall de Bianya.

No s’acaben de veure clars els avantatges de la modificació del nom tradicional Ridaura en Riudaura , ja queRidaura és la forma respectuosa amb la tradició gràfica de la caiguda de la lletra u en els compostos de riu quan aquesta no es pronuncia (com Ripoll, Ripollet, Rialb, Riner, etc.). De fet, en el cas de Ridaura, no apareix mai, en documentació antiga, amb la u , com passa amb d’altres derivats de riu (Riudoms, Riumors, etc.) que apareixen escrits amb la u etimològica malgrat que no es mantingui en la pronúncia.

El Poble

El poble de Riudaura (255 h el 2006) s’alça a 572 m, al centre de la vall que el coll dels Morts separa del veí terme d’Olot, aïllant-la. L’església parroquial de Santa Maria és la de l’antic priorat; enderrocada pels terratrèmols del segle XV, fou refeta posteriorment i modificada el 1779 (té un portal barroc) i al seu costat hi ha una masoveria dita el Monestir o l’Abadia, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que resta de l’antic monestir benedictí de Ridaura, que donà lloc a la població. És un petit agrupament amb carrers costeruts i pedregosos. A la plaça del poble hi ha una capella dedicada a sant Marçal, d’estil gòtic tardà (1666). Part de la població habita en masies disseminades.

Festes

Al gener se celebra la festa de Sant Sebastià i la festa major és al setembre, en honor del Santíssim Sacrament i de sant Climent. Per la festa del Roser, durant la segona Pasqua, hom balla a la plaça el tradicional ball del gambeto; els nois porten el barret de copa a la mà i el gambeto sobre les espatlles, i les noies es cobreixen el cap amb la típica caputxeta blanca de llana i duen el vestit de muntanya amb davantal de seda.

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo

Riudaura

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”58112efd” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Riudaura{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Riudaura

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Olot

Olot (Can Trincheria) (7)
Olot és un Municipi de la Comarca de la  Garrotxa (Girona)
A Olot hi anem el 12 desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Olotí, olotina
Malnom La ciutat dels volcans
Superfície 29,12 km²
Altitud 443 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
33.913 hab.
1.164,59 hab/km²

Breu historia del municipi

Termeneja amb els municipis de la Vall de Bianya (N), Sant Joan les Fonts (N i E), Santa Pau (SE), les Preses (S) i la Vall d’en Bas i Riudaura (E). Se situa a la vall alta del Fluvià, que travessa la població, al centre del pla d’Olot, una de les fosses tectòniques formades al sector de falles que afecta aquest tros de la Serralada Transversal. La part septentrional del terme és drenada pel Ridaura i accidentada per la serra de Sant Miquel del Mont (793 m) i la muntanya de Sant Valentí (709 m), serres que formen en part el límit N. La serra d’Aiguanegra, al NE, el separa de Sant Joan les Fonts, i la serra de Batet, a llevant, de l’antic terme homònim. A migdia i a ponent el territori és més obert i més planer. La petita serra anomenada també de Sant Valentí (652 m) forma el límit occidental amb la Vall d’en Bas. Llevat del sector de Batet, el territori comprèn àmplies superfícies planes, com les conegudes pel pla de Dalt, pla de Baix, avui polígon industrial, i pla de Llacs, on s’han construït nombroses casetes unifamiliars. El municipi forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb antics volcans com la Garrinada, Montolivet, les Bisaroques o el Montsacopa.

El municipi comprèn la ciutat d’Olot, cap de comarca, antics pobles i veïnats (Sant Roc d’Olot, Sant Cristòfol les Fonts, Sant Andreu del Coll, Closells), que formen una conurbació al voltant de la ciutat, com també diverses urbanitzacions (les Fonts, el Mas Bernat, les Planoles, etc.) i l’antic terme i veïnat de Batet de la Serra. Aquest s’estenia al sector de llevant de la plana d’Olot pels vessants de l’anomenada serra de Batet, en un terreny de materials basàltics puntejat de petits antics volcans, com el Pujalós (o Puig Alós), el Puig Astrol i els vessants N del Croscat, cobert en una bona part per una àmplia extensió forestal, poblada de boscos de roures i alzines.

D’Olot surten radialment un seguit de carreteres. La variant de la N-260 procedent de Portbou i Figueres enllaça amb la carretera C-26 cap a Ripoll.

El retaule del Roser, d’estil barroc, a l’església de Sant Esteve d’Olot

 

© Arxiu Fototeca.cat

 

En direcció s. surt la carretera cap a Vic (que s’ha de convertir en la C-37 un cop aprovat el polèmic projecte del túnel de Bracons), que enllaça vora Sant Esteve d’en Bas amb la C-33 cap a Anglès i Lloret de Mar. Una carretera local surt d’Olot vers Santa Pau, Mieres i Banyoles; aquesta via té una desviació vers el santuari de la Trinitat i d’aquest en surt una altra cap a Batet de la Serra. També des de la ciutat una carretera permet arribar a Riudaura.

El Poble

La ciutat d’Olot (22 786 h el 2006), situada a la vall del Fluvià, a 443 m d’altitud al centre de la Garrotxa, emmarcada per tres antics volcans, Montsacopa, Montolivet i la Garrinada, que li donen una silueta especial i graonen els seus barris, és un indret d’una gran bellesa natural i una població on la història ha deixat una profunda empremta, i alhora, la indústria, la vitalitat comercial i el pes de la seva vida cultural l’han convertida en indiscutible cap de comarca.

El nucli primitiu d’Olot es formà al segle IX, a l’esquerra del Fluvià, entorn de l’església de Santa Maria del Tura, en un sector arrecerat del vent del nord.

A part aquesta agrupació de cases que formaran la Vila Vella, sorgí el burg de Sant Esteve entorn de l’església dedicada al sant titular existent ja el 977, dalt d’un petit turonet. Els primers elements urbans foren, a més de les esglésies esmentades, alguns masos, un pont i el molí d’en Roca. El 1221 es té notícia d’una muralla que envolta el clos de la Vila Vella.

Entre tots dos nuclis començaren a sorgir algunes cases vora el camí carreter que els unia (actual carrer Major) i per la zona del carrer de Clivillers. A mitjan segle XIV sembla que es pot parlar d’unes dues-centes cases al clos de la Vila Vella i d’una cinquantena al nucli de Sant Esteve. Es documenten el Palau de l’Abat, els alous de l’Almoina i diversos molins. Un fet de molta transcendència en el desenvolupament urbà de la població va ser l’acció destructiva dels terratrèmols de 1427-28, que deixaren arruïnats la majoria dels edificis.

El mateix any de la catàstrofe, el rei Alfons IV concedí el permís de reedificar la vila en un lloc diferent, que era propietat de l’Almoina del Pa (per tal com els habitants es volien deslliurar del domini de l’abat de Ripoll). Aquest nou emplaçament se situà entre el nucli antic actual i el de Sant Esteve, format per un sistema de carrers en angle recte. La recuperació, però, fou frenada durant la segona meitat del segle XV, època en què la guerra civil provocà destruccions importants en la població olotina.

L’afany constructiu després del conflicte es reflecteix en el fogatjament del 1497, on es parla d’unes 226 cases. El segle XVI representà també un redreç: es construí al carrer Major, al de Sant Rafael, als voltants del Firal i a la plaça Major. Els carmelitans alçaren el convent del Carme i es construí l’Hospital. A la fi del segle XVI o a la primeria del XVII es construïren les muralles, que es conservaren fins després del 1850.

Al segle XVII, època de crisi, no s’hi construí gaire. Es pot citar el desaparegut convent dels caputxins i la capella de Sant Francesc a Montsacopa, que fou reedificada el 1817. Per contrast, al segle següent es constata un progrés evident: s’amplià el temple del Tura, s’edificà el parroquial de Sant Esteve, l’Hospici, es construïren habitatges al carrer de les Estires i al de Sant Rafael, etc. Olot, a la fi del set-cents, era una vila important en l’aspecte industrial i passà al davant de Girona en nombre d’habitants.

Durant el segle XIX, la vila experimentà diversos fets d’armes, però al capdavall, bé que les comunicacions no l’afavorien, desenvolupà una transformació interna ben notable: s’urbanitzà el solar dels Caputxins (actual plaça de Clarà), el passeig del Firal i el de Barcelona i es bastiren un teatre, una casa de convalescència, diverses torres particulars, etc. Però la planta urbana sofrí pocs canvis per raó de la crisi industrial de la segona meitat del segle.

Al principi del segle XX començà un creixement al voltant del nucli antic i de les principals vies de comunicació, i el 1907 assolí la condició de ciutat. En ple segle XX, l’expansió cap al SW creà l’eixample Malagrida (1916-25), promogut per un olotí que havia fet fortuna a Amèrica, i traçat per l’arquitecte Joan Roca i Pinet, autor de diversos edificis interessants a la ciutat. L’eixample Malagrida, tipus ciutat jardí, amb zones verdes i xalets aïllats, adoptà una estructura radial entorn d’una plaça, i es prolongà després a l’altre costat del riu, on hi ha el Parc Nou. Fruit del creixement urbà d’Olot són els barris de Sant Pere Màrtir, a la falda de Montolivet, Bonavista, Sant Miquel, Benavent, el pla de Dalt i l’Hostal del Sol o la Caixa.

A la segona meitat del segle XX va continuar l’expansió seguint les carreteres principals. S’han dut a terme tasques de rehabilitació del nucli antic i també nombrosos enderrocs, seguits d’una reconstrucció fidel a l’antiga estructura exterior o bé d’edificacions que trenquen l’antiga imatge, com a la plaça del Mig.

La ciutat d’Olot, que gaudeix d’un entorn bellíssim, no té monuments de gran antiguitat pel fet que la vila antiga fou destruïda pels terratrèmols del segle XV. Amb tot, a més dels edificis religiosos, disposa de construccions modernistes i noucentistes de gran interès.

El temple parroquial, dedicat a sant Esteve i beneït el 1763, va ser planejat per l’enginyer militar Blai de Trinxeria, auxiliat per Joan Tomàs i Soler. És un edifici neoclàssic, espaiós, en el qual es destaca l’altar major, obra de Joan Carles Panyó, el retaule del Roser, projectat per Pau Costa, i el grup escultòric de la capella dels Dolors, obra de Ramon Amadeu. A la sagristia es conserven diverses taules gòtiques, orfebreria, ornaments i restes escultòriques de la contrada, i una pintura d’El Greco que representa el Crist portant la creu. La façana data del 1800 i l’escalinata del 1897.

L’església de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, correspon a una reedificació de Francesc Mas dins les línies del barroc classicista. L’interior va ser transformat per Joan Carles Panyó entre el 1790 i el 1814. La façana fou acabada per J. Danés el 1928. El campanar d’agulles del 1794 fou retallat durant la guerra civil. L’antigor del santuari del Tura es remunta al 872. S’hi guarda la imatge romànica de la Verge bruna; l’Infant, de bell antuvi a la falda, li fou arrencat per posar-lo a la mà dreta després d’haver tret la poma que hi tenia abans.

L’antic Hospici és un gran bloc paral·lelepipèdic de tres pisos amb un gran pati interior, projectat pel gran arquitecte neoclàssic Ventura Rodríguez (1779-84). S’hi allotjà l’Escola de Belles Arts fundada el 1783 pel bisbe Lorenzana, que donà lloc a una tradició dins el camp de les arts plàstiques que explica la posterior formació de l’escola d’Olot, amb el paisatge d’Olot com a font d’inspiració. Actualment l’edifici de l’Hospici conté les seus de l’Arxiu Històric Comarcal d’Olot i del Museu Comarcal de la Garrotxa.

El vell convent del Carme té un claustre, començat a la fi del segle XVI, d’estil renaixentista. És també remarcable l’antic Hospital de Sant Jaume, institució que va ser fundada el 1553 i entrà en funcionament el 1567. L’edifici actual té, a més de l’església, un gran pati amb arcades i una porta renaixentista.

El Casal dels Volcans (antiga casa pairal dels Sureda-Castanys), edifici neopal·ladià (1894), obra de Josep Fontserè i Mestre, es localitza al Parc Nou. Actualment és seu del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i de la secció de ciències naturals del Museu Comarcal de la Garrotxa.

L’antiga Casa de la Ciutat ocupa l’antic solar de l’hospital vell. És un edifici sever, sense ornamentació, de línies neoclàssiques, i és la seu de la Biblioteca Maria Vayreda des del 1997. El Teatre Principal, al passeig del Firal, és una reedificació per Martí Sureda— de la construcció cremada el 1874. L’edifici neoromànic del Col·legi dels Escolapis, projectat pel frare Manuel Roca a la plaça de Clarà, va ser construït entre el 1877 i el 1916. Té dos campanars bessons separats per un cos central. A l’extrem del passeig del Firal hi ha la plaça de toros, bastida el 1859, que fou la segona construïda a Catalunya, on se celebren correbous, corridas i algun altre espectacle.

Dins el nucli antic sobresurten una sèrie de cases senyorials molt notables. Val la pena de recordar especialment la de Can Solà Morales, al passeig del Firal, que fou reformada per Lluís Domènech i Montaner entre el 1912 i el 1916 (són molt característiques les figures femenines de la balconada de la planta baixa, fetes per Eusebi Arnau); la casa Gaietà Vila, al final del mateix passeig; la de Can Trinxeria, a la plaça de Sant Esteve, que forma part del Museu Comarcal de la Garrotxa; la de Can Bolòs, al carrer Baix del Tura, i la de Can Vallgornera, al carrer de Clivillers.

A l’eixample residencial Malagrida són especialment mereixedores d’esment les cases Vayreda, Masramon (1913-14), una de les construccions més interessants de l’arquitecte i poeta noucentista Rafael Masó i Valentí; Malagrida, adquirida per l’ajuntament el 1981; Pons i Tusquets, Juncosa i la Torre de la Riba.

Festes

El calendari festiu d’Olot és presidit per la festa major de la Mare del Déu del Tura, que s’escau al setembre. Ha arribat als nostres dies tal com era una cercavila formada per parelles de les classes benestants olotines, vestides d’etiqueta, que es reunien a la casa de la ciutat, i en comitiva, amb les autoritats locals, acompanyats dels gegants i nans i una banda de música, es dirigien a la plaça Major. El 1521 ja es troba documentat el gegant d’Olot, i el 1609 la geganta. Els gegants actuals són obra de Miquel Blay i Celestí Devesa, que els feren en 1888-89. A la cercavila van precedits pel Cap de Lligamosques, que ja es troba documentat amb el nom actual el 1760 i es considera el capgròs més antic de Catalunya. Els diferents bar ris també tenen els seus gegants i capgrossos respectius. Antigament les parelles ballaven a la plaça el ball pla, dansa molt tradicional a tot Catalunya, documentada des del segle XVII, que encara es balla a la festa del barri de Sant Miquel. A més del ball dels Gegants, són concorreguts el correbou, el correfoc, la batalla de les flors (un popular concurs de carrosses) i la baixada pel Fluvià en barca, entre altres. L’últim dia de les festes del Tura es fa la tornaboda (berenar i sardanes) a les fonts de Sant Roc.

Altres festes destacables són el Carnaval i el Corpus, que inclou l’ornamentació de catifes als carrers, una processó, la sardana de Corpus i la cercavila amb els gegants. Al juliol se celebra l’Aplec de la Sardana (des del 1963), ball que té una notable tradició a la comarca i que compta amb la centenària cobla La Principal d’Olot. També al juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme. A l’octubre, com ja s’ha esmentat, són importants les activitats aplegades entorn la Fira de Sant Lluc. Per les festes de Nadal destaca una cantada de nadales a les escales de l’església de Sant Esteve d’Olot, organitzada per l’entitat Esplais de la Garrotxa, el popular joc de la Quina cantada, recuperada per l’activa Associació Cultural i Recreativa d’Olotins Amics del Porc i del Xai i que es realitza al local de l’Orfeó Popular, i la Mostra de Pessebres, organitzada per l’Agrupació de Pessebristes d’Olot, que inclou un concurs de pessebres artístics.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”905719d6″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Olot{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Olot (Can Trincheria) (32)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament d’Olot

Enciclopèdia Catalana

Besalú

Besalú (Portal d'Entrada) (3)

Besalú és un Municipi de la Comarca de la Garrotxa  (Girona)

A Besalú hi anem el 2 de novembre de 2011

 

Dades del Municipi

Gentilici Besaluenc, besaluenca
Superfície 4,92 km²
Altitud 151 msnm
Població (2013[1])   • Densitat 2.406 hab

Breu historia del municipi

L’origen de la ciutat va ser el castell de Besalú que ja es troba documentat en el segle X, construït damunt d’un turó on hi ha les restes de l’església de Santa Maria, en l’alta edat mitjana. El traçat actual de la vila no respon fidelment al seu estat original però sí que possibilita a grans trets la lectura de la urbanització de l’edat mitjana amb l’existència d’importants edificis: el pont, els banys jueus, l’església del Monestir de Sant Pere de Besalú i Sant Julià, antic hospital de pelegrins, la casa Cornellà, l’església de Sant Vicenç i la Sala gòtica del Palau de la Cúria reial. Besalú deixa veure una estructura arquitectònica i urbanística bastant coherents amb el passat medieval. La importància monumental de Besalú ve donada fonamentalment pel seu gran valor de conjunt, per la seva unitat, que la determina com una de les mostres més importants i singulars dels conjunts medievals de Catalunya.

El “pagus Bisuldunensis”, que primer formà part del comtat de Girona des que aquesta ciutat fou ocupada pels francs el 785, esdevingué comtat independent el segle X, categoria que perdurà fins a l’any 1111, en què el comtat de Besalú s’incorporà al de Barcelona.[3] Besalú va començar a adquirir importància com a capital de comtat independent després de la mort de Guifré el Pilós (902), condició que va perdre en morir Bernat III-gendre de Ramon Berenguer III– sense fills; com a conseqüència, el comtat de Besalú passà a la casa de Barcelona.[4] El segle X són documentats a Besalú la parròquia de Sant Vicenç, la canònica de Sant Miquel (que el segle XI es titulà de Santa Maria), el monestir benedictí de Sant Pere i el castell de Besalú, l’origen dels quals, però, podria ser més remot.[3] Del 1017 al 1020 existí un efímer bisbat de Besalú, sorgit gràcies a l’empenta del comte Bernat Tallaferro, a la mort del qual, però, desaparegué.[3]

Durant la Croada contra la Corona d’Aragó, veient-se forçat a retirar-se de l’Empordà, i desconfiant del Coll de Panissars Felip III de França va intentar prendre la ruta de Besalú, enviant una avançada de 2.000 cavallers i 400 servents per prendre la ciutat[5] on creien que es trobava Pere el Gran. Després d’un primer assalt croat, Asbert de Mediona, el governador de la ciutat féu obrir la porta aquaria[6] per a fer entrar seixanta cavallers que foren capturats. Tot seguit sortí al capdavant de la guarnició que va derrotar els assetjants i els obligà a retirar-se.

Durant la Guerra dels armanyaguesos, el 1390fou atacada per les companyies mercenàries de Joan III d’Armagnac i defensada per Bernat IV de Cabrera. La vitalitat de Besalú des de l’Alta Edat Mitjana fins a l’Època Moderna ha determinat un teixit urbà complex, format per un seguit d’edificacions tradicionals i cultes que responen a processos històrics de construcció, enderrocaments, ampliacions i substitucions, de manera que ben sovint és difícil datar els edificis i determinar-ne l’època i la tipologia.[3]

El Poble Festes

A Besalú se celebren diverses fires i mercats artesans durant l’any. Els més destacats i importants són el “Besalú Medieval” (primer cap de setmana de setembre), la “Fira de la Ratafia” (primer cap de setmana de desembre), el “Besalú ciutat jueva” (a principis de març), “Herbesalú” (finals de juny), “Liberisliber” a principis d’octubre i la “Fira del ferro” per Setmana Santa.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”a51da8ed” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Besalú{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Besalú (Ajuntament) (9)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Hostalets d’en Bas

Els Hostalets d´en Bas (10)

Hostalets d’en Bas és un poble del Municipi de La Vall d’en Bas Comarca la Garrotxa (Girona) el seu cap és Sant Esteve d’En Bas que és a on hi ha l’Ajuntament

Anem a Hostalets d’en Bas el 22 d’abril de 2011

El seu origen és al segle XVIII a partir d’un hostal o hostalet a la vora de l’antic camí ral que anava d’Olot a Vic.

En destaca el carrer Teixeda i les seves cases amb les balconades de fusta plenes de flors que ofereixen una imatge que ha estat reproduïda per gran quantitat de pintors i fotògrafs i que ha fet que el nucli fos declarat Monument Històrico-Artístic Nacional.

Dades del municipi

Gentilici Basenc, basenca
Superfície 90,82 km²
Altitud 510 msnm
Població (2012[1])
• Densitat
2.931 hab.
32,27 hab/km²

Entitat de població

Habitants del municipi

A l’entrada del poble hi ha un monument als pagesos, obra de Modest Fluvià.

Continua la lectura de Hostalets d’en Bas