Arxiu de la categoria: Municipis Terra Alta

La Poble de la Massaluca

La Poble de la Massaluca es un Municipi de la Comarca de La Terra Alta (Tarragona)
A La Poble de la Massaluca hi anem el 4de decembre del 2011

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Terra Alta modifica
Població
Total 318 (2019) modifica
• Densitat 7,33 hab/km²
Llar 39 (1553) modifica
Gentilici massalucà, massalucana

Breu historia del municipi

El municipi de la Pobla de Massaluca, de 43,40 km 2 d’extensió, es troba al sector septentrional de la comarca, en contacte amb la Ribera d’Ebre i el Matarranya.

Marca aquest límit septentrional primer el curs del Matarranya —plenament afectat per la cua del pantà de Riba-roja i que desaigua ací a l’Ebre— i després, en la llargada d’un km, el mateix Ebre, també afectat pel pantà (la Pobla de Massaluca és l’únic municipi de Terra Alta en contacte amb aquest riu).

El municipi limita al N amb els termes de Faió (Matarranya) i Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre) i a l’W amb el municipi de Nonasp (Matarranya). Per la banda de llevant marca el límit amb el municipi de Vilalba dels Arcs la vall de Voravall, mentre el límit meridional (amb Batea) passa pel Mas de Valons vers el Mas de Folquer, el Mas del Guapo i fins el de Victorià; l’occidental (amb Nonasp) segueix aproximadament la carena de la dreta de la Vall Major.

Una sèrie de serrats, en direcció S-N, avancen vers els dos rius esmentats. Aquests serrats, que superen els 300 m al cap de la Costa de la Pobla de Massaluca (328 m) i al tossal de Santa Madrona (374 m), al SW del poble, formen en part la paret del sud del pantà de Riba-roja. A més del barranc de Voravall, solquen el territori altres cursos d’aigua intermitents que desguassen al Matarranya, a l’Ebre o a la mateixa vall de Voravall, el principal dels quals és la vall del Xitco. 1 085 h del terme municipal són incloses a l’espai de Riba-roja, espai inclòs en el Pla d’Espais d’Interés Natural.

Els materials que formen les terres septentrionals que es troben a tocar de l’Ebre es van constituir en el Cenozoic, durant l’època oligocènica, i els de les terres meridionals, en el Miocè; tots, però, durant el Terciari.

Biogeogràficament, al terme hi predomina una vegetació potencial de tipus mediterrani, a les terres nord-occidentals hi ha un domini de la màquia de garric i arçot, mentre que a la resta del terme es pot parlar d’un domini potencial del carrascar.

El poble i cap administratiu de la Pobla de Massaluca és l’únic nucli de població del terme. El municipi ha estat tradicionalment marginat de les vies principals de comunicació. La principal via és la carretera local que, procedent de Gandesa i de Vilalba dels Arcs i després de travessar el Matarranya, va vers Faió i Mequinensa. Aquesta es bifurca també vers el NE, cap a Flix (Ribera d’Ebre). La línia del ferrocarril de Barcelona a Madrid per Casp passa pel N del terme, seguint el curs del riu Matarranya i creuant la carretera que va de la Pobla a Faió, on té l’estació de tren anomenada Faió-la Pobla de Massaluca.

L’origen del topònim, segons Morera, indica una població formada després de la restauració cristiana amb una carta de franqueses o privilegis per a facilitar el repoblament de la zona, carta que en tot cas no es conserva. Massaluca és un topònim d’evident arrel aràbiga; correspon a una partida pròxima, entre els termes de Batea i Vilalba dels Arcs, que en la pronúncia popular es coneix pel Massalucà, amb l’accentuació etimològica, derivada, segons Coromines, d’un antic Massalcalà (“hostal del castell”). Fins al segle XVII no es troba cap document amb el compost de la Pobla de Massaluca. És durant aquest segle, a la seva darreria, quan hom pot veure en l’arxiu parroquial de Vilalba dels Arcs tots dos topònims units, ben segur per diferenciar-los d’alguna altra població també coneguda per la Pobla.

El Poble

El poble de la Pobla de Massaluca es troba a 363 m d’altitud, al sector meridional del terme, estès al llarg del costat esquerre de la carretera de Gandesa a Faió. El lloc pertanyia inicialment al gran terme de la batllia de Miravet i vers el 1531 passà a ser membre de la comanda hospitalera de Vilalba dels Arcs. Restà apartat dels esdeveniments bèl·lics a l’edat moderna. Centra el poble la plaça Major i l’església parroquial de Sant Antoni Abat, edifici format per una nau i construït dins les estructures del gòtic tardà amb una volta de creueria amb nervadures ben marcades i façana posterior. El campanar, de torre, és de base quadrada. Els carrers del poble són estrets i irregulars i encara es conserven alguns antics casals.

En un turó al SW del poble, s’aixeca el santuari de Santa Madrona, petit edifici probablement del segle XVIII, d’una nau, campanar d’espadanya i porta adovellada, centre de devoció popular.

Festes

El 17 de gener, per Sant Antoni Abat, se celebra la festa major i el 15 d’agost, la Mare de Déu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Arnes

Arnes Ajuntament (5)

Arnes és un municipi de la comarca Terra Alta  “Tarragona”

Dades del Municipi

Població: 488 h
[2009]
Extensió: 43 km2

Breu historia del municipi

El municipi d’Arnes és situat a l’extrem meridional de la Terra Alta, al sector comprès entre les comarques del Matarranya i el Baix Ebre. D’una extensió de 42,97 km 2 , limita a l’E amb Horta de Sant Joan, al S amb Alfara de Carles (Baix Ebre) i a l’W amb els termes de la comarca del Matarranya de Beseit, Cretes i Lledó d’Algars.

 

El terme és accidentat per la prolongació de septentrió del massís dels Ports de Tortosa. Així, a la punta meridional del municipi, on hi ha una mina de pirites, es troben altituds per sobre dels 1 100 m; cal destacar la Punta Miranda, el serrall dels Anoguers i la Ballestera, el Pi de Martí, lo Grevolar, la Punta Blanca (1 217 m), el coll de Safrà o de Pell Negra, el tacó o punta del Coc, abans dita la Moleta, los Pradets, la Vall de Torrero, les moletes de Don, los Estrets, la moleta dels Viernets, el Salt d’en Barber i el Pla d’Arnes. La part menys accidentada, tot i que n’és, forma com una petita vall més planera i es troba a tramuntana de la vila, a l’interfluvi dels rius d’Algars i dels Estrets, la confluència dels quals marca el vèrtex septentrional del terme a l’indret conegut pels Ullals de la Rosa.

 

Els materials geològics més nous que formen el terme es van constituir durant l’era cenozoica i els més antics —situats en les terres meridionals del terme—, durant l’era mesozoica. Els primers es consolidaren durant les èpoques miocènica i oligocènica del període terciari. Els segons pertanyen al període juràssic, a excepció d’una falla encavalcada sobre materials més antics del període triàsic. A l’extrem meridional del terme, en un indret conegut com la Paridera, es troben els materials més joves de l’era mesozoica, formats durant el període cretaci.

 

Les terres són drenades pel riu d’Algars i el riu dels Estrets. El primer neix al vessant N de la mola de Tortosa i travessa el terme seguint el límit administratiu occidental. D’altra banda, el racó del Coc (948 m) és la carena divisòria de les aigües d’ambdues conques. Són afluents del riu d’Algars el barranc de Canals, el de les Valls que es forma amb el del Grevolar i del Pedregal, i el de Clapissa. A més hi ha diversos rierols que neixen i solquen el terme.

 

Respecte als dominis de vegetació potencial cal esmentar les diferents variacions locals que s’expliquen, una vegada més, com a conseqüència de la presència de part de la serralada dels Ports de Tortosa. Així, la franja més occidental és dins el domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae), el sector oriental pertany al domini potencial de l’associació de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) i el sector meridional es troba dins el domini del bosc de pi roig. El terme municipal d’Arnes comparteix amb altres municipis dos espais catalogats d’interès natural (PEIN): els Ports i la Ribera d’Algars.

 

El terme comprèn la vila d’Arnes, cap administratiu i únic nucli de població. Les partides més significatives són les Aubareres, los Aiguamolls, los Barrancs, los Viernets, les Parellades, la Vall del Cingle i los Alzinars.

 

L’única carretera que travessa el municipi és la que uneix la vila amb Vall-de-roures (Matarranya) i Prat de Compte.

 

El topònim d’Arnes sembla de l’època posterior a la conquesta i és gairebé segur que significa “arna” o “rusc”.

El Poble

La vila d’Arnes, a 508 m d’altitud, és situada a la part de tramuntana del terme, en un turonet prop del riu d’Algars. La població va créixer força durant la segona meitat del segle XIX, ja que segons Madoz hi havia només 186 cases distribuïdes en 7 carrers i una plaça i, a la primeria de segle, explica Morera que a la vila hi havia 308 edificis agrupats en 23 carrers i menciona, a més, el raval de Sant Marc, a uns 200 m del nucli vell. El raval de Sant Marc és de fet un barri de la vila on el 1940 hi havia 8 cases a més d’altres construccions i el 1950 ja n’eren 10. Els carrers principals, a part la plaça Major, són el carrer Major, el dels Dolors, el de Sant Joan, el del Bonaire, el de Vista Alegre i el de l’Onze de Setembre. D’altra banda, el 1992 la Generalitat de Catalunya declarà conjunt historicoartístic el nucli antic d’Arnes.

 

La casa de la vila és una magnífica construcció renaixentista del 1584, amb arcades de mig punt a la planta i uns bells finestrals, amb ornamentació classicitzant, al primer pis. Bastida amb carreus escairats, després d’unes cornises sobre les finestres esmentades s’alça un darrer pis amb finestres de mig punt molt seguides. L’església parroquial de Santa Magdalena fou construïda el 1693. Consta de tres naus, té també capelles laterals i un campanar de torre. Prop seu hi ha les restes de l’antiga església parroquial gòtica, segurament de la primeria del segle XIV.

 

A més d’aquests edificis públics, són de rellevant importància els privats de Santa Pau, la Casa Pinyol i la Casa dels Metges. És també molt característica la plaça de la Bassa, avui de Catalunya, on es recollien les aigües pluvials i que es va haver de tapar quan s’engrandí el nucli urbà.

 

Festes

Se celebra la festa major el cap de setmana del 22 de juliol, en honor a Santa Magdalena i, per santa Àgueda (5 de febrer), té lloc la jota d’Arnes, un ball tradicional que s’ha recuperat després d’un temps de no celebrar-se. Al maig se celebra la Festa de la Mel.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”477a24b4″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”arnes{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Arnes (6)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

La Fatarella

La Fatarella (21)

La Fatarella és una vila i municipi de la Comarca Terra Alta (Tarragona)

A la Fatarella hi anem el 4 de desembre de 2011

Dades del Municipi 

Gentilici Fatarellenc, fatarellenca
Superfície 56,5 km²
Altitud 600 msnm
Població (2012[1])
  • Densitat
1.089 hab.
19,27 hab/km²

 

El Poble

El poble destaca per l’encant del seu conjunt arquitectònic rural. Una passejada pels carrers irregulars i sinuosos del nucli antic remunta al visitant a l’època medieval, mentre travessa els perxes, trams de carrer coberts mitjançant embigats, observa la muralla que es formà aprofitant les parets de les pròpies cases i creua els portals d’accés a la vila. En alguns edificis es fa ben palesa la construcció amb la pedra del terreny, però per observar l’abast i atractiu de les construccions de pedra seca cal donar un tomb per pel seu terme municipal, solcat per nombrosos marges, cabanes, perxes, pous, mines o basses.

Continua la lectura de La Fatarella