Arxiu de la categoria: Municipis Baix Ebre

Roquetes

Roquetes es un Municipi de la Comarca del Baix Ebre (Tarragona)
A Roquetes hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre modifica
Població
Total 7.973 (2019) modifica
• Densitat 58,24 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Roquetes, de 136,93 km2 d’extensió, s’estén pel sector sud-occidental de la comarca, en contacte amb la del Montsià, a la dreta de l’Ebre però sense arribar a la vora del riu. Formava part, fins a mitjan segle XIX, de l’extens terme de Tortosa, que l’envolta pel NW, el N (llevat un petit sector amb Alfara), el NE i l’E.

L’ampli territori s’allarga de ponent a llevant en una franja, perpendicular a l’Ebre, que baixa des de les grans alçades de la serralada dels Ports de Tortosa o de Beseit, passa per les planes solcades per barrancs i arriba a la vall al·luvial de l’Ebre. El límit de llevant amb Tortosa és marcat (de S a N) per l’antic camí de Sant Francesc, segueix un sector de la carretera C-12 a molt poca distància de l’Ebre, davant Tortosa s’inflexiona i passa entre Roquetes i la Raval de Jesús i pren la direcció NW; el límit septentrional segueix el barranc de la Cervera (que separa el terme del sector tortosí dels Reguers) fins a l’altura de Penyaflor; continua després en direcció SW per sota Farrúbio en contacte amb la pertinença tortosina de la Bassa dels Ganduls i un petit sector del terme d’Alfara, i segueix els vessants septentrionals de Caro. El límit de ponent, en plena serralada dels Ports, entra en contacte amb la pertinença de la vall de Carlares o Carreretes, de Tortosa, i comprèn la capçalera del Regatxol, i, ja dins el Montsià, les elevacions de Serrissoles, o Serressoles, el separen del terme de la Sénia. El límit meridional amb el terme montsianenc de Mas de Barberans passa pel s. de la serra de Rastells, des d’on continua coincidint amb el barranc de Lledó, que encara fa de límit al sector de contacte amb Santa Bàrbara.

Els vessants orientals del sector central de la serralada dels Ports, que formen la part de ponent del terme, determinen un accidentat relleu de roques calcàries i dolomies juràssiques, resultat de l’orogènia alpina, que s’alcen bruscament sobre la plana quaternària reblerta pels còdols i argiles d’aquest muntanyam. La línia de crestes s’orienta de NW a SE, amb altituds que assoleixen els 1.447 m a Caro (cim culminant dels Ports de Tortosa), els 1.341 m a la mola del Boixar, els 1.335 m a Serrissoles, i cau gairebé verticalment sobre la plana i la vall, amb un desnivell de 1.000 m en molt poca distància. Hi neixen una sèrie de barrancs, perpendiculars a l’alineació, que drenen el territori cap a l’Ebre i es precipiten tot obrint entre les moles calcàries valls profundes i estretes; els principals són el barranc de la Cervera (N), el de Farrúbio, el de Sant Antoni —que recull les aigües del barranc de Covalta i el de la font de la Caramella, paratge on s’ajunten salts i tolls d’aigua amb imponents parets de roca, i després s’uneix amb el de Lloret— i el de Lledó (a l’extrem meridional).

Els vessants de solell d’aquestes serres, encarats cap a la vall baixa de l’Ebre, apareixen desboscats. Formacions arbustives esclarissades recobreixen amb insuficiència el rocam, que pren així un aspecte encara més aspre. Els boscos, les pinedes de pi roig i la pinassa, amb el boix ocupant el sotabosc, no apareixen fins prop dels 1.000 m i formen aleshores un tapís continu a l’obaga interior, més plana. Dominades pel vent, les crestes tenen un matollar ras d’eriçons. La plana que s’estén al peu dels Ports, amb un pendent suau vers l’Ebre, es troba revestida per gairebé una monocultura d’oliverar; l’horta queda limitada a les fèrtils terres al·luvials pròximes al riu.

Pel que fa a la temperatura, els mínims al mes de febrer no acostumen a ser inferiors als 6°C i les màximes es donen als mesos de juliol i agost i són pels voltants dels 20-25°C. Quant a la pluviositat, hom pot assenyalar la diferència existent entre les planes on hi ha els dos nuclis de població del terme, que és als voltants dels 500 mm⁄any, i la que es dóna a la serralada dels Ports, on pot superar els 800 mm. El vent és un altre element climàtic diferenciador, que en el cas de Roquetes cal esmentar especialment, ja que baixa dels Ports i assoleix una gran velocitat a través dels anomenats bufadors o corredors per on es canalitzen aquestes masses d’aire. El terme municipal de Roquetes participa en dos espais naturals: el dels Barrancs de Sant Antoni-Lloret-la Galera (83 ha) i els Ports (5.613 ha).

El Poble

La ciutat de Roquetes es troba a 14 m d’altitud, a l’extrem nord-oriental del seu terme, formant gairebé un continu amb els nuclis del barri de Ferreries (al SE) i de Jesús (NE), a la ciutat de Tortosa. El nucli antic, que s’estén a la dreta del canal de la Dreta de l’Ebre, té les construccions més antigues, dels primers decennis del segle XVIII, entorn de la plaça del Pou (denominació popular de l’illa, compresa entre el carrer de Sant Antoni i el carrer de Sant Martí), però la disposició de la trama urbana mostra una clara tendència en el creixement urbanístic a seguir les principals vies de comunicació que creuen la població, tant la carretera provinent de Mas de Barberans, que enllaça amb la Raval de Crist, com la que ho fa des d’Alfara i els Reguers, on s’ha format la Raval Nova. El sector ciutadà més espaiós és el que uneix el carrer Major i la carretera d’accés a Tortosa per Ferreries.

Entre els edificis més notables cal fer esment de l’església parroquial de Sant Antoni de Pàdua, bastida vers el 1826, de tipus classicitzant i campanar de torre quadrada damunt l’angle dret de la façana, i també les cases de la Vall del Marquès, l’Hort de Croells, la Torre d’en Fil i la Torre d’en Segura. Més al N de la ciutat, a la Raval Nova, es construí el 1975 l’església de la Immaculada i Sant Miquel.

Festes

La festa major de la ciutat de Roquetes, en honor a sant Gregori, s’escau entre els últims dies de juny i la primeria de juliol. Entre els diferents actes que tenen lloc per aquestes dates es destaca la desfilada de carrosses, l’ofrena de flors i fruits, el correfoc i el sopar de germanor.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

El Perelló

El Perelló es un Municipi del Baix Ebre (Tarragona)
A El Perlló hi anem el 18 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre modifica
Població
Total 2.770 (2019) modifica
• Densitat 27,51 hab/km²
Llar 30 (1553) modifica
Gentilici Perellonenc, perellonenca modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal del Perelló ocupa 100,67 km2 després que el 1990 se segregués del seu terme el municipi de l’Ampolla, amb el qual limita al S.

A la part interior, al NW, és accidentat pels contraforts orientals de les Muntanyes de Cardó i la serra del Boix, ja que el terme arriba gairebé fins al portell de Xàquera, més a ponent del tossalet de la Pedra (753 m) i del coll de Diamà, sector que confronta amb el municipi de Rasquera, de la comarca de la Ribera d’Ebre. La façana marítima s’ha reduït molt a causa de la segregació de l’Ampolla, que ha pres una gran part de l’antic litoral municipal. Actualment la franja costanera comença a la Cala de l’Àliga, al límit amb l’Ametlla (al N) i continua vers migdia, tot passant pel Morro de Gos i lo Cap Roig, que en fa el seu límit meridional i és dividit amb l’Ampolla.

Tota la part ponentina és, doncs, accidentada; prop del cap de municipi hi ha els plans del Burgar i, més a l’W, els morrals de Cantdelgall (767 m) i de Cabrafeixet (on hi ha les notables pintures rupestres); al límit amb Tivenys, a la carena de la serra del Boix, es troben la Crenxa del Boix, la Roca Foradada i la Buinaca; més a migdia, al termenal amb Tortosa, les Calobres, la Fullola i la Cova Fumada. En aquest sector, al SW del poble, es troba el Coll de la Mola, la Portella, Borda i, ja vora la costa, les partides d’Aubareta, Forcall i lo Molar, mentre que al límit amb l’Ametlla es dreça Puig Moltó (206 m). Altres indrets del municipi són les Colladetes, les Comes, lo Parracoll, les Malladetes, los Surers, Picamoixons i Comartí. La part muntanyosa és formada per calcàries del Cretaci, amb abundància de fòssils. Hi ha 1 181 ha del terme municipal incloses al PEIN de les Serres de Cardó-el Boix.

A la part accidentada del terme es formen diversos petits torrents i barrancades que desguassen, bé directament a la mar o bé a d’altres barrancs majors com el torrent de la Fullola. La vegetació és la mateixa de la garriga tortosina: romaní, timó, espígol, fonoll, argelaga, mata, etc.

El cap de municipi és el poble del Perelló, i dins el terme s’hi troba també la urbanització el Perellomar. Hom hi pot accedir per la carretera N-340, d’on, a més, surt una carretera local que porta fins a Rasquera. Travessa a llevant el terme l’autopista AP-7, que té una sortida a l’Ametlla de Mar, poble que marca el límit nord-occidental del municipi.

El Poble

El poble del Perelló (142 m d’altitud) és situat en un pla voltat de muntanyes. Hi passa l’antiga carretera de Barcelona a València. Entre els carrers principals hom pot esmentar el de l’Hospital, del Dr. Zonademer, el del Pont, el carrer Major i el Carrer Ample, i la plaça Nova, o de la Peixateria, i la del Forn, a més de la de l’Església. Modernament, hom ha donat el nom de Trajacàpita a un carrer i el del President Macià i del President Companys a dos més.

L’església parroquial és dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. Se sap que ja existia el 1635, bé que l’edifici que ens ha pervingut és força més tardà, d’un neoclàssic diluït i restaurat al segle XX (quan foren esborrades per l’estuc les pintures de parets i sostre). La població, que al segle XVI sofrí atacs de pirates i corsaris i fou presa en la guerra dels Segadors (1640), sembla que adquirí una gran vitalitat en temps de Carles III; en la darrera guerra civil fou destruïda per l’aviació, com ja s’ha dit. D’aquí que la majoria d’edificis siguin del segle XX. Tot i així, es conserva l’antic Forn de Pa, posteriorment restaurat. Altres edificis destacats són el Pont Trencat, el Molí de Vent, la Casa del Català i la del Bou. Al SE del poble hi ha l’ermita de Sant Roc, des d’on es pot veure tot el delta.

Cal destacar el Museu Municipal del Perelló, que recull peces d’història, arqueologia i etnologia locals.

Festes

La festa major del Perelló s’escau el 17 de gener, diada de Sant Antoni Abat, mentre que a l’agost se celebren les festes d’estiu Perelló Mar. El diumenge després del 10 de juliol té lloc un aplec a l’ermita de Sant Cristòfol

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Paüls

Paüls es un Municipi de la Comarca del Baix Ebre (Tarragona)
A Paüls hi anem el 14 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre modifica
Població
Total 556 (2019) modifica
• Densitat 12,69 hab/km²
Llar 34 (1553) modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de Paüls, d’una extensió de 43,48 km 2 , és situat a la part nord-occidental de la comarca, al límit amb la Terra Alta. Confronta, doncs, pel N, amb el municipi de Prat del Comte (per la Mola Grossa, 1 045 m, i la Mola Rasa, 642 m) i, a ponent, amb el d’Horta de Sant Joan, ambdós d’aquella comarca. Al NE, seguint el barranc de Xalamera o de l’Auba, termeneja amb Benifallet, més al S, per aquest límit llevantí, confronta amb Xerta (just a la divisòria hi ha el coll del Borni) i al S, des de la partida de la Vall de l’Infern, a llevant de la Coscollosa (878 m), en diagonal fins a punta de l’Espina (1 182 m), limita amb Alfara de Carles, municipi al qual ja pertany aquest darrer pic.

És accidentat pels vessants septentrionals dels Ports de Tortosa o de Beseit, els contraforts muntanyosos dels quals formen al terme com un amfiteatre natural, solcat a la part central per la vall que forma el barranc de les Fonts, que aflueix directament a l’Ebre dins el municipi de Xerta i que es forma dins Paüls, a la partida de Montsagre, sota el tossal d’en Grialó o d’en Grilló (1 076 m) i també per altres rierols que hi aflueixen i que neixen per tota la serralada que encercla el terme. Aquests barrancs i rierols prenen els noms de les partides que travessen. Com a pics destacables hom troba, de tramuntana a migdia, el tossal d’en Grialó o d’en Grilló (1 076 m), el Coll de la Gilaberta i la punta de l’Aigua (1 087 m), el tossal de Joan Gran (1 073 m), la Tossa (1 152 m) i la punta de l’Espina (1 182 m). El paisatge resulta, però, accidentat pertot arreu i no sols en aquest sector, amb alts tossals, cingles i barrancades. A llevant, tanmateix, les elevacions són menors, fora de la Coscollosa (878 m), i sobretot, al termenal amb Xerta i Benifallet, aquestes no depassen els 600 m. Força ric hidrogràficament, al terme hi ha un centenar de fonts naturals, entre les quals es destaquen la font de Sant Roc, amb setze brolladors, la dels Ullals, la de Montsagre, la medicinal font del Remeu i la mineral de la Vall del Serafí. Amb tantes fonts i la configuració del relleu, força accidentat, es formen alguns barrancs com el de la Vall, de la Caldera, de Sant Roc, del Morellà, de la Vall d’en Bages, etc., que aflueixen al barranc de les Fonts o al barranc de l’Auba, els quals al seu torn vessen les seves aigües a l’Ebre.

Els terrenys de conreu són formats bàsicament per sauló (saldó, en la parla local) i, en menor quantitat, argila. També dins el terme es troben terrenys calcaris. La vegetació varia segons el lloc, així al NE hi ha matollar (malesa a la comarca), amb molts pocs pins i abundància de coscoll, espígol, timó i botja. Al municipi, però, predomina el bosc de pins amb sotabosc espès. A més de pins, hi ha aurons (pronunciat orons), roures, teixos, aladerns, arbocers i al sotabosc, ginebres, savines (pronunciat localment sevines), matisses, bargallons (dits paumeres a la comarca) i romers. A mesura que es puja cap al Port, els pinars són de pins negrals amb menys sotabosc, excepte a les zones que hi ha grans malesars de boixos; també hi ha algun petit prat. Als barrancs hi ha xops, freixeres, esbarzers i jonqueres. També, al seu temps, s’hi fan bolets: rovellons, pebrassos, cogomes, llenegalls (pronunciat ginegalls), brunetes, bitxacs, mataparents, bolets de bou, rubiols, borruts, potes de rata, pinyetes, i també herbes medicinals: cabosseta, borriol, corronyer, sàlvia (pronunciat sauvia), etc. 2 383 ha del terme municipal pertanyen al parc natural dels Ports.

El cap de municipi és el poble de Paüls, únic nucli de població agrupada. A part d’aquest, hi ha la Vall d’en Bages, caseria de masos disseminats. Filòlegs documentats (Montoliu i Alcover-Moll) assenyalen que el topònim Paüls prové de la forma llatina paludes, que significa “llacunes”. No és un nom àrab, sinó derivat del llatí, fet que va en contra de la teoria que el castell i la població foren fundats pels sarraïns, ja que en aquest cas el nom seria àrab. D’altra banda, aquesta teoria havia estat formulada sense haver estat documentada prèviament, raons que fan desestimar-la.

Una carretera enllaça el poble amb la C-12, d’Amposta a Lleida i Àger, a l’altura de Xerta.

El Poble

El poble de Paüls (378 m) és esglaonat en un turó situat entre dos torrents: el barranc de la Fonteta a migdia i el de les Fonts a tramuntana. Al capdamunt, coronant el turó, hi ha les restes de l’antic castell de Paüls i l’antiga església parroquial de la Nativitat de Santa Maria, d’un gòtic primerenc, amb portal de punt d’ametlla adovellat i amb guardapols, i finestres de mig punt, i diversos additaments posteriors. Als vessants s’esglaona la caseria, formant diversos carrers, estrets i costeruts. Alguns d’aquests són el carrer de Soldevila, de la Creu i de Sant Roc. Hom hi ha construït modernament l’església parroquial. A causa del desnivell del terreny, les cases, fetes amb maçoneria, tenen dues portes d’entrada, al carrer de baix i al de dalt, en diferents pisos; normalment, per la porta de dalt s’accedeix al primer o al segon pis, o llocs d’habitatge, mentre que als baixos hi ha la quadra per als animals; el pis superior és anomenat eixida i serveix per a guardar-hi la collita i com a corral del bestiar de consum domèstic.

L’antiga caseria de la Vall d’en Bages, de masos disseminats a la part de tramuntana del terme, és gairebé deshabitada. El barranc de la Vall d’en Bages és afluent del barranc de Xalamera.

L’ermita de Sant Roc, d’època moderna, és situada al SW del poble, al bosc de Sant Roc, on cada família té una taula de pedra. S’hi celebra un aplec per la festa major, el 16 d’agost. Prop de l’ermita hi ha la font de Sant Roc.

.Festes

La festa major del poble s’escau per Sant Roc (16 d’agost). Hom fa festa també al novembre, el dissabte més pròxim a la diada de Santa Cecília, i el dissabte més proper al 17 de gener té lloc la festa de Sant Antoni Abat

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Camarles

Camarles és un municipi de la comarca del baix  Ebre (Tarragona)
A Camarles hi anem el 12 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 3

Breu historia del municipi

El municipi de Camarles, de 25,16 km 2 d’extensió, fou creat el 1978 per la segregació del terme del poble de Camarles, fins aleshores integrat en el gran municipi de Tortosa. Marca el límit NE del terme el torrent de la Fullola, o de Camarles (amb el terme del Perelló); el SE, la Sèquia Sanitària (amb la partida de Jesús i Maria de Deltebre); el SW, el barranc del Mas Roig (amb el terme de l’Aldea), i el NW, la Carretera Vella de Tortosa al Perelló (amb el terme de Tortosa). A més de Camarles, cap de municipi, el terme comprèn les caseries del Lligallo del Roig i el Lligallo del Gànguil. Quant a les comunicacions, travessa el terme paral·lelament al límit SE i marcant aproximadament la divisió en terres de secà i de regadiu la línia del ferrocarril de Barcelona a València (amb baixador a Camarles, dit baixador de la Granadella-Camarles), inaugurat el 1868, l’autopista AP-7 i la carretera N-340, de Barcelona a València; a més, des de Camarles, hom es comunica per carreteres locals amb la Cava, l’Ampolla i l’Aldea.

El seu terme és a l’extrem nord-occidental del delta (separat de la costa per una franja de territori del Perelló), però la major part de les terres formen part del sector muntanyós proper a la serra del Boix (233 m al Coll Ventós). La part de delta que correspon al nou terme de Camarles (unes 931 ha) representa el 7,6% de la totalitat, i és travessat pels canals derivats del canal de l’Esquerra de l’Ebre. El poble de Camarles és emplaçat en el punt de contacte dels dos paisatges.

El Poble

El poble de Camarles és allargat i segueix la línia del ferrocarril al sector de llevant del terme, amb carrers amples i alguns edificis moderns, reconstruïts després de la guerra civil de 1936-39, però amb una gran majoria d’edificacions dels darrers decennis del segle XX. Centra el nucli l’àmplia església parroquial de Sant Jaume de Camarles, amb portalada classicitzant i campanar de torre quadrada, coronat pel rellotge. Però l’edifici més interessant és l’antic castell o torre de Camarles, bastida sobre una antiga alqueria islàmica, que conserva una massissa torre circular de pedra, voltada d’edificacions posteriors que tenen també elements d’època medieval. Sembla que havia estat propietat dels Jordà, llinatge que també posseïa la torre de la Granadella. Aquest castell surt esmentat el 1150 quan Ramon Berenguer IV el donà, dins el territori de Tortosa, a Guillem de Sunyer. Molt aviat, el 1155, el mateix comte lliurà al bisbe Gaufred, entre d’altres donacions, el terme de la Granadella, on hi ha la magnífica torre de defensa que, com la de Camarles, s’ha conservat fins avui i que es descriu més endavant.

 

Festes

La festa major de la població es fa per Sant Jaume, el 25 de juliol, i té una durada d’uns 10 dies. També se celebra el 8 de desembre el dia de la Independència, tot commemorant la segregació municipal de Tortosa. En aquesta data es fa un dinar popular a l’ermita de la Mare de Déu de la Granadella.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”b0676465″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”camarles{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Benifallet

Benifallet un municipi del Baix Ebre (Tarragona)

Benifallet hi anem el 15 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1

Breu historia del municipi

El terme municipal de Benifallet, d’una extensió de 62,42 km2, és situat a l’extrem més septentrional de la comarca, al límit amb les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre (al termenal amb Miravet hi ha la Roca Folletera, divisòria històrica del terme de Tortosa). El terme confronta amb Prat de Comte (W) i el Pinell de Brai (NW), municipis de la Terra Alta; amb Miravet (N) i Rasquera (NE), de la Ribera d’Ebre, i amb Tivenys (S), Paüls (W) i Xerta (SW), de la mateixa comarca del Baix Ebre. Molt accidentat, el municipi s’estén a ambdues ribes de l’Ebre, i comprèn la vall del riu, delimitada al SE per les elevacions de les Muntanyes de Cardó, divisòria d’aigües entre l’Ebre i la mar, mentre que per la dreta la vall del riu resta encaixada i tancada per les serres dels Aligars i de Vallplana i els cims de Portell.

El Bloc de Cardó, al SE del terme, comprèn l’abrupta vall de Cardó, formada sota els punts més alts de la carena (la Creu de Santos, 941 m), fites amb els municipis veïns. La vall de Cardó, força angosta i drenada pel barranc de Cardó, es prolonga per la vallada de Costumà i desguassa a l’Ebre al N de la vila de Benifallet. Resta dins el municipi l’antic convent i balneari de Cardó amb les seves diverses ermites. Al massís de Cardó destaquen la punta de l’Agulla i, vers ponent, les Set Serres i el coll o tossal de Som; en direcció a llevant, els portells de Xàquera i de Cops, o portell de Cardó, per on passen diversos camins antics que travessen el massís. Són prolongacions del susdit massís, el tossal del Caramull (421 m), la Tossa (483 m), la Mola i los Puntals. De relleu càrstic, hi ha diverses fonts i coves, amb estalactites i estalagmites (la cova de les Meravelles i la Cova Marigot) i algunes amb vestigis de poblament antic (la de l’Aumediella i altres).

El barranc de Cardó, que es forma i té tot el seu recorregut dins el terme, no és l’únic rierol que solca el territori de Benifallet. Més a migdia, i també per aquesta banda esquerra de l’Ebre, hi ha el barranc d’en Jordi, que es forma també a Cardó i desaigua a l’Ebre aigua avall del puig de Raells. Per la dreta, l’Ebre rep el barranc de Llixem i, entre la serra de Vallplana i la dels Aligars, amb les llomes dels Mollets i la torre de Mollet, desemboca a l’Ebre el riu de les Canaletes; aigua avall, al límit amb Xerta, hi aboca el barranc de Xalamera. Cal fer esment també de la influència que en el cabal d’aigua de llEbre exerceix l’assut de Xerta (bé cultural d’interès nacional), situat en aquest terme, vora el límit amb Benifallet.

Generalment les muntanyes del terme són força erosionades i privades de la seva vegetació original a causa de l’antic i intensiu abancalament a què foren sotmeses. Abandonats aquests marges des de la fil·loxera, avui hi predomina una vegetació arbustiva (mates, coscolls, romers, etc.). Els boscos són predominantment de pi blanc. Cardó és la vall on hi ha una major densitat de bosc i on aquest es conserva menys modificat (1 544 ha de Benifallet són incloses al PEIN de les Serres de Cardó).

A més de la vila de Benifallet, cap de municipi, el terme comprèn els despoblats de Xalamera, Som, Sallent i Costumà, el balneari de Cardó, la torre de Mollet i la caseria de la Vall. El nom de Benifallet prové d’un topònim d’origen àrab. Les comunicacions amb el municipi eren antigament fluvials; també hi havia camins de ferradura molt difícils. El 1917 arribà la carretera fins a la vila i després fins a Móra la Nova, aquest carrer un dels trams de la C-12 d’Amposta a Lleida i Àger. El ferrocarril de Val de Zafán a Tortosa, que es posà en funcionament després de la guerra civil de 1936-39, és fora d’ús i s’ha convertit en Via Verda. Per a travessar l’Ebre hom feia servir una barcassa. La carretera C-43 arriba fins a Gandesa i permet l’accés al Pinell de Brai. Un altre camí mena al sector de coves.

El Poble

La vila de Benifallet (17 m d’altitud) és situada a l’esquerra de l’Ebre, a l’obaga d’un tossal que davalla en coster fins al riu. De forma lleugerament triangular, s’ha expandit al llarg de l’avinguda de Lluís Companys. Les cases de la part alta tenen carrers estrets i costeruts. La part més antiga se situa entre els carrers de les Roques i de l’Escaleta, d’una banda, i la plaça Major, o de Farnós i Vizcarro, d’on arrenca el carrer Major, de l’altra. Hi ha diversos baixadors fins al riu. A la part vella hi ha també el Carrer Nou, el de l’Abadia i el de l’Ermita. Són de l’eixample del començament de segle XX el carrer de Magrinyà i el de Reus.

L’església parroquial és dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu. Bastida el 1635, fou reconstruïda després de la guerra, durant la qual fou malmesa i perdé els retaules i l’antic arxiu. Dalt la vila hi ha l’antiga església parroquial, també amb l’advocació de la Nativitat de la Mare de Déu, que hom anomena correntment de diverses maneres: l’Ermita, la Mare de Déu de Dalt i, també, el Calvari, perquè hi ha el cementiri. Hi porta el carrer de l’Ermita. L’edifici és d’estil romànic tardà, segurament del segle XIII; té un portal de mig punt amb grans dovelles emmarcades per un guardapols. A l’interior, conserva unes sepultures de Berenguer Pinyol (1298) i Bernat Pinyol (1300), a més d’unes pintures al fresc de l’època.

Una de les construccions més notables de la vila és el Convent, d’estil neogòtic i construït al principi del segle XX, amb les deixes testamentàries de Magdalena de Grau i de Gras, que si bé no era filla de la vila hi estigué sempre molt vinculada. En acabar la guerra civil de 1936-39 desaparegué la deixa econòmica, però romangué l’edifici.

.

Festes

La festa major, en honor a la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre), comença el dia 7 de setembre i finalitza el dia 11, coincidint amb la Diada de Catalunya. Durant aquesta festa, el dia 8 de setembre les pubilles i damisel·les obren l’anomenat Cap de Dansa dels dies 9 i 10 dedicats als nens i a la gent gran, on fan ballades de jotes. Una altra festa molt popular és la dels Quintos, que es fa coincidir amb les de Nadal (25 i 26 de desembre)

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”31c9e400″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Benifallet{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopèdia catalana

L’Ampolla

L’Ampolla es un municipi del Baix Ebre  (Tarragona)

Aquí hi anem el 18 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Infotaula de geografia polítical’Ampolla
Bandera de l'Ampolla Escut de l'Ampolla
Bandera de l’Ampolla Q5838086 Tradueix
municipi de Catalunya i municipi d’Espanya

Lampolla+sol+port.jpg

Port de l’Ampolla amb la Serra del Montsià al fons

Localització
40° 48′ 51″ N, 0° 42′ 36″ ECoord.: 40° 48′ 51″ N, 0° 42′ 36″ E (mapa)
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1
Població
Total 3.334 (2017)
• Densitat 93,65 hab/km²
Gentilici

historia del municipi

El Poble

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”e8c750c5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”lAmpolla{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

L’Atmetlla de Mar

 
L’Ametlla de Mar és un municipi del Baix Ebre (Tarragona)

A L’Ametlla hi anem el 18 d’agost de 2012 ja que estem de vacances a Tortosa

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1
Població
Total 6.887 (2017)
• Densitat 102,94 hab/km²
Gentilici calero, calera

Breu historia del municipi

El terme municipal de l’Ametlla de Mar, d’una extensió de 66,86 km2, és situat a la costa, al NE de l’antic terme general de Tortosa, entre el cap de Terme, que és on acaba el municipi de Vandellòs (Baix Camp) i el barranc de l’Àliga, al S, que separa el terme del municipi del Perelló. Per la part de tramuntana, aproximadament des d’on neix el barranc del cap de Terme fins a l’extrem ponentí del coll de la Cova, el municipi confronta amb Tivissa (Ribera d’Ebre). El terme de l’Ametlla forma una mena de triangle, un dels costats del qual correspon a la costa. Aquesta, ben diferent de la que s’estén més amunt del coll de Balaguer, alterna fronts rocosos amb platges d’arena grossa i cales. Alguns accidents d’aquesta costa són, de tramuntana a migdia, la punta del Calafat, les Tres Cales, la cala de Sant Jordi, Cala Forn, la punta de Cala Mosques, la cala Sant Roc, la del Boncapó, el port de l’Estany, la cala i el cap de Santes Creus (espai inclòs al PEIN) d’argiles i graves de color rogenc, mentre que la punta de l’Estany Podrit, la punta de l’Àliga i la cala de l’Àliga són de calcàries blanquinoses del Cretaci. Les elevacions més destacades per la part de tramuntana són Montagut (392 m) i la serra de la Mar; al límit sud-occidental, la serra de la Barra (346 m); més a llevant, la Pedra Blanca, i vers migdia, la serra de Santes Creus i Puig Moltó (206 m). D’aquests i d’altres contraforts muntanyosos del defora del terme, baixen diversos barrancs que desaigüen a la mar, com el barranc del Calafat, el Calafató, Calallisses, Sant Jordi, Calaforn, el Pi, el Boncaponet i el Boncapó, l’Estany, Santes Creus i altres. Algunes partides del terme són Picamoixons, l’Estanquer, lo Riquet, los Molins, les Creuetes, Virgili, Sant Jordi, la Forcada, los Trossos, la Barrera, les Guardes i la Plana de Ponç.

A la costa de tramuntana, a l’extrem de la cala de Sant Jordi, hi ha el castell de Sant Jordi d’Alfama; a la de migjorn, damunt la punta de l’Àliga es dreça la torre de l’Àliga i, camí del poble de l’Ametlla, el petit port i les Cases de l’Estany, amb el far de l’Estany. A l’interior, a la zona muntanyosa, vora l’antiga carretera general, hi ha la masia i caseria de Ponç.

Els nuclis de població que comprèn són el poble de l’Ametlla de Mar i diferents urbanitzacions: l’Àliga, la Cala Nova, Calafat, els Racons, les Roques Daurades, Sant Jordi d’Alfama i les Tres Cales.

Molt ben comunicat, el poble de l’Ametlla té estació del ferrocarril de la línia Tarragona-València i pel municipi passen la AP-7, de la Mediterrània, i la carretera N-340, de Barcelona a València.

El Poble

El poble de l’Ametlla de Mar (19 m d’altitud) ocupa el suau coster d’un turonet, sobre la cala de l’Ametlla, avui tancada parcialment a llevant pel moll del port. Les cases, amb façanes obertes a la mar, s’arrengleren al llarg del Passeig Marítim. També ran de mar, hi ha l’antiga llotja, amb arcades de mig punt, tocant a un del molls, el del Peix. A la costa més pròxima a migdia amarren les barques esportives. Els carrers principals de la població són, a més del Passeig Marítim i del carrer Major, els de Rossell, de Sant Roc, de la Llibertat, de Ponent, de les Drassanes, de Sant Joan, de Pau Casals, d’Andreu Llambrich, la plaça de Joan Miró, on antigament hi havia la torre, el carrer dels Pescadors, el de Sant Pere, etc. L’església parroquial de la Purificació de Nostra Senyora és emplaçada en un lloc una mica més elevat. Pertany al tipus de nau única, força elevada i sostinguda per contraforts laterals entre els quals s’encabeixen capelles, més baixes, damunt les quals unes finestres il·luminen directament la nau major. Sobre un dels angles de la façana, coronada amb frontó triangular, s’eleva el campanar de torre, quadrat. Fou bastida al segle XIX.

Festes

La festa major de la població, que es remunta a mitjan segle XIX, s’escau el 2 de febrer, festivitat de la Candelera. En destaca la processó. Per Corpus, els carrers de la vila es guarneixen amb flors. També se celebra la festa major d’estiu, el 29 de juny, per Sant Pere. Durant la tercera setmana de juliol es fa la diada del rossejat, plat típic de l’Ametlla que destaca en la gastronomia, ben diversa, de la població (cal no oblidar el suquet calero i el romesco). Quant als centres culturals destaca el Museu de Ceràmica Popular, inaugurat el 2001

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”8fb869db” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”LAtmetlla de Mar{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

 

Alfara de Carles

 
Alfara de Carles és un municipi de la comarca del Baix Ebre Tarragona

A Alfara de Carles hi anem el 14 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1
Població
Total 369 (2017)
• Densitat 5,77 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi d’Alfara de Carles, d’una extensió de 63,87 km 2 és situat a la part ponentina de la comarca, al massís dels Ports de Tortosa o de Beseit, els contraforts del qual accidenten tot el terme. Per llevant, des de les coves d’en Castells (extrem més septentrional del terme), una carena muntanyosa, on hi ha els colls d’en Garcia, el tossal de la Cova del Bou (552 m), el de Penyaflor, el de Farrúbio (792 m) i la tossa de la Reina (1 113 m), fa de partió amb els municipis de Xerta, Aldover, Tortosa i Roquetes. Per ponent, i formant part també d’aquest massís dels Ports de Tortosa, una altra serralada de cingleres i cimadals, que de vegades sobrepassen el miler de metres d’altitud, fa de termenal amb els termes de Beseit (de la comarca del Matarranya), Arnes, Horta de Sant Joan (ambdós de la Terra Alta) i Paüls; en aquesta serralada es troben el Bosc Negre, la Tosseta Rasa (1 217 m), els rasos de Maraco i la punta de l’Espina (1 182 m), que es prolonga per la serra de l’Espina fins a la Coscollosa (878 m).

El territori, molt accidentat, és drenat pel barranc de la Conca, on hi ha el despoblat de Carles i el paratge del Toscar; per la vall de la Figuera, que és la capçalera del barranc de la Servera, i pel barranc del Llop, on hi ha el poble d’Alfara. Aquesta vall té al començament un aspecte àrid i un xic desolat per la manca d’aigua i de vegetació; s’hi destaquen grans parets calcàries i blanquinoses juràssiques sobre els terrenys vermellosos i groguencs del Triàsic. Aquesta vall és separada de la Conca per un petit coll sota els rasos de Maraco per on passa un antic camí.

En contrast amb l’aridesa de la vall del Llop, la de la Conca és força rica en vegetació i amb abundants i cabaloses fonts, entre les quals hi ha la del Toscar, la font del Bosc Negre, la de l’Ullal i la de la Canaleta, la de la Cova Pintada i la de Santa Magdalena, i a la vall de la Figuera, a més de la font de la Figuera, la de les Gúbies, prop de la cova del Tormo, i la font dels Bassiets.

L’abundor de fonts i deus possibilità, entre la fi del segle XVIII i la primeria del XIX, la construcció d’un gran nombre de molins de farina a les vores del barranc de la Conca (el 1860 hi havia el Molí de l’Oliva de Sorolla, el del Pont i el de Planilles), i alhora impulsà la creació de fàbriques de paper (els molins de paper documentats el 1860 són prop de la font de l’Ullal) i teixits. El potencial hidràulic era també aprofitat per a la fabricació de vidre, ben remarcable des de la primeria del segle XVII fins al final del XVIII. Encara a mitjan segle XIX hi havia diversos molins d’oli (dits de Palaca).

Juntament amb aquesta abundància de fonts, a les cotes més altes ressalta una frondosa vegetació, boscos de pi blanc i de pi roig, que ja d’antic han estat explotats; també hi ha carrascars, per bé que cada cop són més escassos; el matollar és ocupat per ginestes, romanins, esbarzers, argelagues, coscolls i margallons, la fibra dels quals ha estat molt utilitzada per a la confecció de cabassos, 6 137 ha del terme municipal són incloses al parc natural dels Ports.

Una carretera local que parteix de la C-12 entre Roquetes i Tortosa porta fins al cap de municipi i fins al Toscar.

Alfara és un nom indiscutiblement d’origen àrab. Els filòlegs, però, no han coincidit a l’hora d’establir de quin mot àrab deriva. Mentre que Asín Palacios, seguint l’historiador Bayerri, el fa provenir d’al-fakhar, que significaria ‘teuleria’, segons Alcover-Moll deriva d’al-hara, ‘carrer o poblet’. Respecte a la segona part del topònim de l’actual despoblat, Carles, aquest és documentat antigament Castles. Aquesta forma correspon, versemblantment, a un pas més dintre el procés evolutiu que, emmarcant tota una sèrie de canvis fonètics i morfològics, partia del mot llatí castella (plural de castellum, diminutiu de castrum), passat al català com a castla (femení singular), que, en plural, dóna la forma documentada Castles. El pas de Castles a Carles és del tot paral·lel al que es dóna entre castlà i carlà. Castles o Carles significa, doncs, ‘castells’, ‘fortificacions’

El Poble

El poble d’Alfara de Carles (334 m) és situat a l’esquerra del barranc del Llop, entre aquest i el del Passet, que desguassa al peu de la població, situada sobre un petit turó. El poble es formà —segons Bayerri— entorn d’una antiga teuleria, l’activitat de la qual arribà al màxim vers el segle XIII quan s’establiren noves teuleries al voltant, com la que hi ha uns 2 km al S del poble. Per raó de l’epidèmia del 1479, els supervivents de Carles es traslladaren a Alfara; el 1480, amb autorització del vicari general de Tortosa, veient que aquell lloc no es repoblava, el rector que regia les esglésies de Carles i d’Alfara es traslladà a aquesta darrera població. Aleshores s’usava com a parròquia l’antiga església de Sant Agustí (només en resta un dels murs, on hi ha una arcada de mig punt tapiada, amb l’arrencament de la volta). Els alfarencs tenen una altra església parroquial (començada el 1776 i acabada vers el 1790), també dedicada a sant Agustí. Aquesta és la parròquia actual, de tres naus, que conservà el retaule i les pintures de Sant Julià de Carles fins a la guerra civil del 1936-39, que foren cremats. El campanar, quadrat i d’àmplia base, és una antiga torre de defensa que es va reaprofitar.

Festes

El poble celebra la seva festa major per Sant Agustí, el 28 d’agost, en la qual tenen lloc un seguit d’actes, com el repartiment del panoli, les corregudes de bous i la processó en honor a Sant Agustí. Pel setembre, el dia 29, es fan les festes de Sant Miquel.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”b4507347″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Alfara de Carles{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Aldover

Aldover és un municipi del Baix Ebre Tarragona

A Aldover hi anem el 14 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Aldover, de 19,24 km 2 , és situat a la dreta de l’Ebre, aigua amunt de Tortosa. El municipi és situat entre els de Xerta, a tramuntana, Tortosa a migdia, Alfara de Carles a ponent (el termenal arriba fins al cim del Penyaflor, a 517 m) i Tivenys i Tortosa a llevant, a l’altra banda del riu. Sembla que el topònim Aldover prové de l’àrab aldowayra, que significa ‘la caseta’. El lloc efectivament és d’origen anterior a la conquesta cristiana. Així, el 1149 és documentat: in Aldover. El 1154 el comte Ramon Berenguer IV, conqueridor de Tortosa, donà a l’església de la dita ciutat l’almúnia d’Aldover. Algunes terres foren donades a Guilabert i al seu vassall, el monjo cistercenc Ivan Anglico. El lloc pertanyé al terme general de Tortosa i com a tal fou de jurisdicció reial. La vila d’Aldover es força ben comunicada, bàsicament per la carretera C-12 d’Amposta a Lleida i Àger. El tren de Val de Zafán, que tenia estació a Aldover, és en desús.

La part NW és accidentada pels darrers contraforts de la serra de l’Espina o del Bosc de l’Espina. El canal de la Dreta de l’Ebre recorre tot el terme, de tramuntana a migdia, més o menys paral·lel al riu, entre aquest i la carretera estatal. A més d’abundants aigües subterrànies, elevades per pous, travessen el terme en direcció a l’Ebre el barranc de la Conca, el de Triadors i la sèquia del Braç Llarg, que ve d’Alfara. El terme és emplaçat sobre dues terrasses fluvials; la més baixa, on hi ha la vila, és formada per llims dipositats pel riu en èpoques geomorfològiques recents. La superior ocupa la major part de territori; és composta per còdols amb una coberta de taperot d’un gruix de 20 cm aproximadament, anomenada llosa i formada per conglomerats calcaris. El taperot calcari de les zones altes és cobert de vegetació mediterrània espontània: romaní, farigola, argelagues, romagueres, espígol, esparregueres, margalló, coscoll i alzinar. Al riberal, en canvi, predominen les associacions de plantes herbàcies (canyes i joncs) i també els salzes.

El Poble

La vila d’Aldover, a 17 m d’altitud, s’estén al llarg de la carretera estatal, que fa d’eix de la població. A Aldover, o lo Dover, com també s’anomena popularment la vila, hi ha la plaça de l’Església i el carrer Major, a més dels de Sant Francesc, del Riu i de la Barceloneta. La població del terme es concentra a la vila, tot i que s’observa un procés de creixement urbanístic vers el N i l’E. Al pla de les Illes, un dels sectors que més s’han urbanitzat amb caràcter de segona residència, es troba la urbanització que porta el mateix nom (el Pla de les Illes). L’església parroquial és dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu i Sant Jordi. D’estil neogòtic, és de tres naus, amb absis poligonal la central, i obrada amb maçoneria. Pel que fa a les festes aldoverenques, és tradicional de menjar comunitàriament la fogasseta, pel dijous llarder (pa rodó que es menja amb truita de carxofes). El 23 d’abril és la festa de Sant Jordi, patró de la vila, i se celebren diferents actes com una missa, un berenar popular i un ball. La festa major d’Aldover s’escau del 6 a l’11 de setembre, i és en honor a la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre). Al llarg de la setmana hi tenen lloc diferents actes, com les corregudes de bous, que es fan a la plaça que hi ha a la vora del riu, i un sopar de germanor que coincideix amb la diada de l’11 de setembre.

En diferents llocs del terme han estat trobats vestigis arqueològics diversos: a la vall del Llop, puntes geomètriques de sílex amb mitges llunes; a la Conca, davant l’estació, puntes de sílex amb peduncle i aletes; al Tossal, indicis d’un poblament preibèric, i a Casa Blanca, un establiment d’època romana.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”d748ce54″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Aldover catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Pàgina web de l’Ajuntament

Aldea

Aldea és un municipi de la comarca del Baix Ebre

A Aldea hi anem el 12 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1
Població
Total 4.211 (2017)
• Densitat

Breu historia del municipi

Les troballes més antigues de l’Aldea corresponen a una necròpolis de la darrera etapa del Neolític, situada al mas de la Palma, mas de Benita, els anys 1957-1966, i que demostren l’existència de tribus instal·lades en aquella terrassa fluvial.

De l’època de les colonitzacions dels grans pobles mediterranis, fenicis i grecs, són les peces arqueològiques trobades a la necròpolis paleoibèrica (s.VII aC) del mas de Mussols, a la finca de La Palma, a uns tres km amunt del Pont Penjat. Allí el 1996, es descobriren urnes amb ossos incinerats, les quals contenien un ric aixovar: armes de ferro, llances, dards, javelines, penjolls, cadenes, sivelles, fíbules, ceràmica fenícia i grega…, les quals es poden contemplar, la major part, al Museu del Montsià.

De l’època romana cal esmentar un mil·liari que es trobava a l’interior de l’ermita de la Mare de Déu de l’Aldea, avui desaparegut. Això fa suposar l’existència d’una ruta romana litoral, paral·lela al suposat trajecte interior de la Via Augusta.

De la invasió visigòtica i la posterior dominació àrab, ha quedat el nom ALDEA, originari de l’àrab al-dái’a, que significa llogaret, granja. A l’Aldea, hi havia un primitiu nucli de població al lloc on es troba l’ermita, que, el 1148 caigué en mans del comte Ramon Berenguer IV. Però ja abans, el 1146, el comte en féu donació a priori a Bernat de Bell-lloc, definint-lo com ipsam almuniam que est in prato Tortuose que vocatus Aldea. El 1161 ja es coneix l’existència d’una església dedicada a Santa Maria.

Al segle XVIII començaren els romiatges a l’ermita per demanar pluja, els quals s’han conservat fins a l’actualitat i gaudeixen d’una gran popularitat.

A part de la torre de l’ermita, símbol del nostre municipi, hi ha a l’Aldea la torre de la Candela, situada al sud del terme municipal, en línia recta amb la de l’ermita, i, al mig, la de Burjassènia; sense oblidar, les runes de la torre de Vinaixarop, situada al nord del municipi, en zona de secà, des d’on es pot fruir d’una meravellosa panoràmica del Delta.

L’Aldea, com a poble ha viscut una evolució molt recent, i sempre lligada a la de Tortosa, a la qual va pertànyer com a pedania fins al 21 d’abril de 1983, data en què aconseguí la seva independència municipal.

Festes

  • Festa de la Mare de Déu de l’Aldea. Se celebra el dilluns de Pasqua Granada amb una romeria, processó i correbous.
  • Festes Majors. Al voltant del 15 d’agost hi ha actes populars com el correfocs, el correbous, ball a l’aire lliure, bou capllaçat.
  • Festa de la Carxofa. De mitjan gener a mitjan febrer, rostida de carxofes i mostra de gastronomia popular. Els restaurants la tenen com a plat preferent

 

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”9dcebafa” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”aldea catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web