Arxiu de la categoria: Municipis del Urgell

Guimerà

Guimerà és un municipi de la comarca del Urgell (Lleida)
A Guimerà hi anem el 24 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Urgell

Capital Guimerà
Població
Total 270 (2018)
• Densitat 10,47 hab/km²
Llar 128 (1553)
Geografia
Superfície 25,8 km²
Altitud 555 m

Breu historia del municipi

És situat al SE de la comarca i limita al N amb els municipis de Verdú i de Montornès de Segarra, a l’E amb els de Montoliu de Segarra i Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), al S amb Passanant (Conca de Barberà) i a l’W amb Ciutadilla.

El municipi és partit pel Riu Corb i té al marge dret una serra eixuta que mostra els estrats de calcària. Sobre la serralada, el terme va davallant cap al Pla d’Urgell, enmig de fondalades que foren excavades per les torrenteres del Riu Corb i del Cercavins. Són formes entallades en la massa dels sediments oligocènics i es troben damunt dels turons de dipòsits quaternaris, formats de còdols calcaris angulosos, com es poden veure al puig de la Bovera o a la mateixa Serreta, damunt el cementiri nou. El marge esquerre del riu és més abrupte i és on es troben les fondalades més pronunciades, amb quatre torrenteres que porten l’aigua al Riu Corb en dies de forts aiguats. L’erosió dels bancals ha estat interrompuda gràcies a les parets de pedra i als ametllers plantats als marges.

Els punts orogràfics no sobrepassen els 660 m en les partides dels Rats, Perers i Julianes. Sobresurt a la part solana el turó cònic, tocant els límits de Verdú i Ciutadilla, de l’ermita de la Bovera, amb 589 m, mirador de la plana de l’Urgell. La població és situada en un graó poc pronunciat de la Depressió Central que li dóna unes característiques particulars d’hàbitat en un esglaonament de la serra.

L’únic nucli de població és la vila i cap administratiu de Guimerà, el qual està unit mitjançant una carretera local a la C-14 de Salou a Adrall (Alt Urgell), que continua vers llevant fins a Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, i vers ponent fins a Sant Martí de Maldà. El topònim és esmentat ja a la primeria del segle XI, i es creu que prengué el nom d’un personatge anomenat Wigmar o Wimarus , potser el primer senyor del lloc; aquest antropònim, provinent d’un mot llatinitzat del final de l’època visigòtica, podria haver originat per transformació lingüística el nom de Guimerà .

El Poble

La vila de Guimerà es troba a 555 m d’altitud, aturonada a la dreta del Riu Corb, presidida per les restes de l’antic castell, al centre del municipi. Quan aquest poble apareix davant nostre es fa difícil distingir on acaba el poble i on comença la muntanya, i això per la perfecta integració de les cases amb els tons de les terres que les envolten. El castell de Guimerà, antic centre de la jurisdicció del terme, és una fortalesa medieval, molt malmesa, de la qual resta una esventrada torre (possiblement la mestra), situada en la part alta de la vila i des de la qual es domina tota la vall.

El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redòs. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista.

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals, els que tancaven el poble per les parts N, E i W; la porta principal i el seu recinte, per la part S, fou possiblement enderrocada per la riuada de Santa Tecla (1874). El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.

Hi ha notícies d’una primitiva parròquia que, pels vestigis de parets i una antiga portada que hi resta, devia trobar-se situada al mateix indret de l’actual, dalt el turonet i a prop del castell. Aquesta església, inicialment sotmesa a la diòcesi de Vic o d’Osona, fou unida a l’arxidiòcesi de Tarragona el 1154. També es conserven en el Museu Municipal de Guimerà capitells i altres restes arquitectòniques romàniques, provinents d’aquesta primera església.

Aspecte del campanar de l’església de Sant Sebastià, Guimerà

© CIC-MOIÀ

Al principi del segle XIV i a causa del creixement de la població, fou començada l’església gòtica de Sant Sebastià, abans de Santa Maria, pels senyors Guerau Alemany de Cervelló i la seva esposa Geralda de Rocabertí, com es pot veure pels escuts dels capitells de la portada. La planta és de creu llatina amb un absis pentagonal, i la nau central formada per tres trams de voltes de creueria amb els corresponents arcs i claus de volta. Hi ha tres capelles també amb voltes de creueria. La façana té una portada amb motllures gòtiques, dins un esquema de quatre arquivoltes amb arcs apuntats. Sobre la porta d’entrada hi ha un finestral de tipus ogival. Al costat esquerre s’alça la torre campanar de planta quadrada, acabada al final del segle XV o inici del XVI, i a la part superior hi ha un escut de la família Castre-Pinós que correspon a aquesta època. L’obra artística principal procedent d’aquest temple és el gran retaule del Mestre de Guimerà, obra clau en l’estudi de la introducció del nou estil internacional en la pintura gòtica a Catalunya. Fou pintat per Ramon de Mur, vers els anys 1411-1412, i ens mostra una composició d’escenes de l’Antic i del Nou Testament. Avui dia aquesta important peça és conservada al Museu Episcopal de Vic. El 1940 es va encarregar a l’arquitecte Josep M. Jujol el retaule actual d’alabastre, on les influències gaudinianes colpeixen enmig de línies austeres del gòtic rural. És dedicat a Santa Maria, l’antiga patrona de Guimerà, ja que el patró modern és sant Sebastià.

Festes

Guimerà, com a conjunt historicoartístic, és molt visitat. Té recollides diverses col·leccions museístiques referents a l’etnologia, la història i l’art, en el mateix edifici de la casa de la vila, que es troba a la plaça Major. Al Museu de Guimerà es poden veure les restes de les antigues creus del terme: la de Quatre Ulls, de Benet Ramon, del Camí de Tàrrega, i de l’Església (algunes reconstruïdes i d’altres que només conserven la base o part del canó), altres restes arquitectòniques i escultòriques també dels segles XV-XIX, i restes arqueològiques (ceràmica ibèrica i romana). Hom guarda també uns pergamins de privilegis antics signats per reis que concedeixen els drets de fires i mercats i que foren ratificats per Alfons IV de Catalunya el 1417 i per Carles V el 1526. També destaca el Museu de l’Estable, monogràfic.

Guimerà celebra la festa major el tercer cap de setmana de gener, en honor de Sant Sebastià. El 20 d’abril se celebra la festa de Sant Sebastianet, es tracta d’una festa votada per la pesta, des de temps immemorials, en què la població es veié immersa en aquells estralls però trobà remei, amb la qual cosa el poble va fer vot a perpetuïtat per agrair la curació. Des del 1994 se celebra el mercat medieval, que s’escau pel segon cap de setmana d’agost.

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia catalana

Ciutadilla

Ciutadilla és un municipi de la comarca Urgell (Lleida)

A Ciutadilla hi anem el 24 de novembre de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Urgell

Capital Ciutadilla
Entitats de població 1
Població
Total 206 (2018)
• Densitat 12,12 hab/km²
Llar 54 (1553)
Gentilici Ciutadillenc, ciutadillenca

Breu historia del municipi

És un municipi de forma allargada i sensiblement rectangular, situat a la vall mitjana del Riu Corb, a la zona de transició amb la Segarra. Limita al N amb el municipi de Verdú, a l’E amb Guimerà, des del Riu Corb fins a la partida de Relat, i després amb Passanant (Conca de Barberà); a l’W limita amb Nalec i al S amb Vallbona de les Monges. La riera de Boixerons, que des de Relat va baixant dels 700 als 500 m fins a trobar el Riu Corb, té una direcció SE-NW. El Riu Corb travessa el terme d’E a W en la part N, no gaire lluny de la cruïlla de les carreteres i del coll de la Portella. La situació de Ciutadilla ha fet dir que és “el sentinella de la vall”, i això perquè damunt la partió aturonada entre la riera de Boixerons i el Riu Corb s’alça amb figura esvelta i noble el seu castell.

El poble i cap administratiu de Ciutadilla és l’únic nucli de població agrupada del municipi. Travessa l’extrem occidental del terme la carretera C-14 de Salou a Adrall. Una carretera local comunica el poble amb Passanant i Sarral. La carretera de Vallfogona a Maldà creua el municipi paral·lela al Riu Corb.

El Poble

El poble de Ciutadilla és situat a la riba esquerra del Riu Corb, a 515 m d’altitud, en la part aturonada de la serra, sota les restes del castell i dominant la vall del Riu Corb i de la riera de Boixerons; tot ell és un ample mirador de l’Urgell i la Segarra.

Un detall de la plaça del Marquès, al poble de Ciutadilla (Urgell)

 

© FOTOTECA.CAT

 

Al poble hi ha algunes cases de noble construcció i carrers amb desnivell ben pavimentats. Com a d’altres pobles d’aquests rodals, moltes cases han estat destinades a segona residència. El poblament s’inicià al voltant de la torre del castell i va créixer de dalt a baix.

El monument que més es destaca de Ciutadilla és la mola del castell, una antiga fortalesa medieval que al segle XVI fou transformada en palau renaixentista. El 1390 n’era senyor Gispert de Guimerà i els seus descendents feren la reconstrucció tal com va arribar a les primeries del segle XIX. En efecte, disposats en diferents nivells en el cim d’un turó al costat de la vila, el castell, tot i haver estat profundament reformat el segle XVI, mantingué a l’exterior l’originària estructura de fortalesa i bona part dels seus paraments i àmbits interiors responen a empentes constructives medievals. El pati interior té forma trapezoidal i tenia a la banda N una gran escala amb galeria superior amb columnata. Sobre la galeria hi havia una gran sala amb una sumptuosa decoració. A la dreta del portal d’entrada s’aixeca una magnífica torre quadrangular, la mestra, de set plantes, amb matacà i finestral renaixentista les superiors, que encara avui dia són exponent, amb les restes que queden en peu, del que fou en altre temps aquest magnífic castell. Seguint les diverses parts enderrocades es poden observar elements romànics i gòtics que fan pensar en una llarga perduració des del segle XII fins a la reconstrucció del segle XVI i que va subsistir fins el 1835. Començà a enderrocar-se una part de l’edifici el 1908.

Al peu del castell i en la part més alta del poble hi ha l’església parroquial de Sant Miquel, d’estil gòtic. És d’una sola nau amb volta de creueria, sense absis i voltada per una cornisa amb permòdols esculpits.

La festa major d’estiu se celebra per Sant Roc, el segon cap de setmana d’agost; entre els actes hom fa una processó a l’ermita del mateix sant, i la d’hivern se celebra per Sant Miquel (29 de setembre), en honor del patró. Per Setmana Santa, el Divendres Sant és tradicional fer un viacrucis a l’ermita de Sant Roc. El dissabte de Glòria es fa la festa de les Coques, en la qual se subhasten coques i mones per tal de recaptar beneficis per a l’ermita. Pel Dilluns de Pasqua, després d’haver anat en processó al santuari de la Bovera (del municipi de Guimerà), es va en romeria a l’ermita de Sant Roc. Des del 2002 hom hi celebra la Trobada de Grups de Recreació Medieval.

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”4d361215″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Ciutadilla{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia catalana

Castellserà

Castellserà (Església) (8)

Castellserà és un Municipi de la Comarca Urgell (Lleida)

A Castellserà hi anem el 9 abril de 2011

Dades del Municipi

Gentilici Castellseraní, castellseranina
Superfície 15,8 km²
Altitud 267 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
1.083 hab.
68,54 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al NW de la comarca. Limita al N amb els municipis de Preixens (Noguera) i Agramunt, a l’E també amb Agramunt, a l’W amb Penelles (Noguera) i al S altra vegada amb Penelles i la Fuliola. Al NW del territori principal del municipi hi ha l’enclavament allargassat de Torretosquella, que és dins el terme de Penelles. Castellserà és al vessant de migdia de la serra d’Almenara i s’estén un bon tros endins del pla d’Urgell. Per aquesta raó els sòls són molt variats, des de les roques calcàries i els guixos de la serra, fins a les terres profundes i fèrtils de les zones planes. El canal d’Urgell travessa el terme al NE, faldejant la serra, i en rega quatre cinquenes parts.

El terme comprèn únicament el poble de Castellserà, cap de municipi. Un ventall de carreteres locals i camins que s’obren en totes direccions comuniquen el poble amb la rodalia. La via de comunicació més important és la carretera de Bellpuig, que a 2 km escassos vers migdia del poble enllaça amb la carretera C-53 de Tàrrega a Balaguer.

El Poble

El poble de Castellserà es troba a 267 m d’altitud, al centre del terme, en terreny pla que envolta una petita elevació on s’originà la població. Iniciat a l’entorn de la fortalesa, anà creixent, prenent per eixos les principals vies de comunicació.

L’edifici conegut com “la botiga del castell” i popularment com “el castell”, situat al carrer de Santa Maria, és en realitat l’antic graner que tenia a la població el monestir de Poblet. El féu construir l’abat Domènec Porta (1502-26), i el seu escut és present tant en la portalada com en una arcada de l’interior. Hi ha, tanmateix, restes d’uns fonaments anteriors que fan pensar en una primitiva fàbrica, emplaçada en el mateix indret i amb la mateixa funció, i que devia formar part de l’antic castell, avui desaparegut. Després de la desamortització, el magatzem passà a mans privades i el 1982 fou adquirit per l’ajuntament. Aquest edifici, de planta trapezoïdal, és distribuït en dues plantes, comunicades per una escala interior. A la planta baixa, cinc columnes de secció circular situades al bell mig de la sala suporten el sostre, d’embigat de fusta, mitjançant sis arcs rebaixats. Al pis, les columnes sostenen la coberta a dos vessants. La façana principal és centrada per un portal adovellat. En 1927-28 fou oberta una segona porta, que dóna directament a l’escala que va al segon pis. A l’actualitat, l’ajuntament el destina a casal de cultura. Es conserva també algun edifici del segle XVII, però la majoria dels edificis antics són del segle XVIII. L’actual carrer de la Muralla assenyala una part del perímetre primitiu. L’any 2001 es declarà bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric el graner del monestir de Poblet, que posteriorment fou objecte de restauració.

L’església parroquial, dedicada a Santa Magdalena, fou construïda el 1600 i reformada a la fi del segle XIX. Als afores del poble, al peu de la carretera de Preixens, hi ha el santuari de Sant Sebastià, patró de la localitat. És una capella petita i acollidora, construïda el 1786, en compliment d’un vot del poble, per agrair la intercessió del sant en el deslliurament d’una pesta. Una antiga creu de terme, que abans es trobava a la sortida de la localitat, ara és situada més a l’interior, a l’indret anomenat el Sitjar.

Festes

En l’aspecte cultural, cal destacar l’Agrupació Flors d’Urgell, fundada el 1926 amb el nom d’Agrupació Coral de Castellserà (porta la denominació actual des del 1956). La festa major d’hivern se celebra el segon diumenge de maig, pel Roser, i la d’estiu, el primer cap de setmana de setembre. La festa de Sant Sebastià, patró del poble, s’escau pel 20 de gener.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”2d405f53″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Castellserà catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Castellserà (Creu Terme) (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Tàrrega

Tàrrega (35)

Tàrrega és un cap de Municipi de la Comarca de Urgell (Lleida)

A Tàrrega hi anem el 14 de Setembre de 2014 i aprofitem per gaudir de la típica  fira de teatre

Dades del Municipi

Gentilici Targarí, targarina
Superfície 88,38 km²
Altitud 373 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
16.670 hab.
188,62 hab/km²

Breu historia del municipi

És situat al sector de llevant de la comarca de l’Urgell i s’inclina suaument cap a ponent. Limita al N amb les terres d’Ossó de Sió, a l’E amb els municipis segarrencs dels Plans de Sió, Granyanella i Granyena de Segarra, al S amb Verdú i a l’W amb els termes de Vilagrassa, Anglesola, l’enclavament d’Aguilella (Barbens, Pla d’Urgell), Tornabous i Puigverd d’Agramunt. Tradicionalment, el terme tenia una extensió de gairebé 31 km 2 fins que el 1969 li foren agregats els municipis de Claravalls (de 20,3 km 2 ), de la Figuerosa (de 24,4 km 2 ) i del Talladell (de 12,7 km 2 ).

 L’antic municipi de Claravalls (dit antigament Claresvalls), que comprenia també el poble de Santa Maria de Montmagastrell, era emplaçat a tramuntana del també antic terme de la Figuerosa, en una depressió erosionada de la serra d’Espígol. Claravalls confrontava a l’E i al NE amb Ossó de Sió, al NW amb Puigverd d’Agramunt, a l’W amb Tornabous i amb un sector de l’enclavament d’Aguilella (del municipi de Barbens, del Pla d’Urgell) i al S amb Anglesola, Vilagrassa i l’antic terme de la Figuerosa.
 

L’antic municipi de la Figuerosa s’estenia a tramuntana del tradicional terme de Tàrrega, des de la partida d’en Colom a ponent fins al límit amb l’antic municipi del Talladell a llevant. L’antic terme, al seu torn, confrontava a tramuntana, sota el pla de Tàrrega (386 m) amb l’antic terme de Claravalls, i per sobre del poble de Conill amb el d’Ossó de Sió. Més a llevant, el termenal s’endinsava vers el NE seguint la carretera local de Tàrrega a Guissona, prop de la qual hi ha el poble de Riudovelles, i davallava per la partida dels Plans de Muller al límit amb l’Aranyó. Aquest terme comprenia els pobles de la Figuerosa, que n’era el cap, i els d’Altet, Conill i el vell agregat de Riudovelles.

 L’antic municipi del Talladell era a llevant del de Tàrrega. A tramuntana limitava amb els de Tàrrega, la Figuerosa, l’Aranyó (agregat al municipi dels Plans de Sió) i Granyanella (Segarra). A llevant confrontava amb aquest darrer municipi i a migdia amb el també segarrenc terme de Granyena.
 

El territori de l’actual municipi, esglaó natural entre els contraforts de l’altiplà de la Segarra i el Pla d’Urgell, és trencat per nombrosos barrancs i valls en direcció E-W que van perdent identitat a mesura que les terres es fan més planes. El riu d’Ondara travessa el terme a tocar del sector meridional de la ciutat. Hi desguassa per l’esquerra el Cercavins. El sector NW és drenat en part per les aigües del canal d’Urgell. Hom pot destacar també els cursos intermitents del barranc de Canós i de Lluçà i el clot de Morer. Els indrets més elevats del terme són la serra d’Almenara (350 m), la serra d’Espígol (334 m) i el seu altiplà de Llenguaeixuta (380 m), el tossal de Claravalls, el turó de Madruganyes (429 m), els tossals del Mor (375 m) i de Sant Eloi (410 m), la Bassadolç (468 m) i els tossals d’Ondara i de Cercavins. Biogeogràficament, a les terres de Tàrrega hom trobaria un predomini del bosc mediterrani de carrasques, si bé aquest paisatge és inexistent a causa de la forta acció antròpica.

 El terme comprèn, a més de la ciutat de Tàrrega, cap de municipi i de comarca, els pobles del Talladell, Altet, la Figuerosa, Riudovelles, Conill, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell.
 

L’autovia A-2 és la principal via de comunicació que travessa el terme. La variant de Tàrrega, inaugurada el 1991, fou el primer tram que es construí de l’autovia de Lleida a Cervera. El 1993 foren inaugurats els trams que unien el cap comarcal de l’Urgell amb el de la Segarra i el del Pla d’Urgell. A més d’aquesta via cal esmentar la carretera C-14, que uneix la ciutat amb Montblanc i Artesa de Segre, i la C-53, que neix a Vilagrassa, a ponent de Tàrrega, i es dirigeix a Balaguer. Entre les carreteres locals destaca la que va a Guissona i la de Sant Martí de Riucorb i les Borges Blanques. Passa per Tàrrega la línia de ferrocarril (1860) que uneix Lleida amb Barcelona via Manresa, amb estació a la ciutat. Al diccionari Alcover i Moll trobem que l’etimologia del nom Tàrrega és d’origen preromà, probablement del mateix radical de Tarraco. La forma Tarraga , però, ja es troba en documents ibèrics.

El Poble

La ciutat de Tàrrega (14 160 h el 2005), que rebé aquest títol el 1884, és situada a la vora del riu d’Ondara, a 373 m d’altitud, i voltada per diversos tossals. Al SW es drecen els tossals de Cercavins, a llevant els pendents de la Segarra, a tramuntana els tossals de l’Ofegat, de Sant Eloi i del Mor, mentre que a ponent s’estén la plana d’Urgell. 

Vista del nucli antic de la ciutat de Tàrrega situat al voltant de l’església parroquial de Santa Maria

 
 

La vila medieval sorgí a redós del castell de Tàrrega, documentat el 1056. Urbanísticament, les construccions s’estengueren des del castell cap a llevant i migdia fins a trobar el riu. La part de ponent esdevingué fortament emmurallada i el mateix desnivell del terreny permeté un bon lloc d’aguait i una sòlida defensa natural. El carrer de Ballesters, la pujada al Castell, la plaça de Sant Mateu, el carrer de Sant Agustí, el de les Sitges i el carrer de la Font foren els primers eixos de la vila. Immediatament s’anà estenent fins a la plaça Major (llavors de Santa Maria, en la qual es construí la parròquia) i des d’allí fins al riu. Al NE aparegueren els carrers del Pou del Gel, del Castell, de la Cendra i de l’Urgell. Al segle XIII, el primer clos de muralles hagué de baixar, doncs, des del castell, per darrere de les cases de Sant Agustí, fins al reguer, seguint fins al carrer de les Piques, pujant a la plaça de Santa Maria i pel darrere de l’antic temple (plaça dels Àlbers), carrer dels Capellans, del Pou del Gel i recinte del castell.

 La vila anà creixent i s’estengué cap a llevant amb els carrers d’Agoders i de Falcó (dit posteriorment del Carme) i al NE amb el carrer de Santa Anna, de Sant Joan i de Santa Maria. La vila era travessada per dues vies principals: de l’Urgell i d’Agoders i Major i del Carme, que confluïen a la plaça de Santa Maria (anomenada també del Blat i del Mercat per haver esdevingut el lloc obligat de venda). A la primera meitat del segle XIV es feren moltes millores i s’eixamplaren i construïren diversos murs. L’any 1319 s’amplià la plaça de Sant Mateu i es construïren els porxos; el mateix any es fundà l’Hospital; la confraria de Sant Antoni va construir la seva església; s’inicià el reforçament dels murs a partir del febrer del 1336. Si tenim en compte les nombroses disposicions sobre reforçament i construcció de muralles, a la fi del segle XIV la vila restava perfectament emmurallada, amb prou espai per a nous habitatges. Segons la descripció de Segarra Malla, el perímetre seria el següent: al carrer del Carme, a l’altura del de Torras i Bages, hi havia el portal de Falcó, que quedava unit amb el mur de la Torre a la Torre Rodona, la qual s’alçava a la cantonada de l’actual edifici del Banc Popular. D’aquest indret fins al torricó de Santa Anna s’aixecava el mur de Santa Anna, per a continuar, encara més obliquament, fins al portal de Santa Maria, a l’altura de la confluència entre el dit carrer i el de Sant Joan. Continuava el mur dels Capellans fins a l’actual plaça d’Urgell, on hi havia el portal dels Capellans. Des d’aquí partia el mur del Castell seguint la direcció de l’actual carrer del Pou del Gel i tancant d’una forma concèntrica la fortalesa fins al carrer de l’Hospital, on hi havia el portal de Sant Antoni. Perpendicularment al riu d’Ondara s’iniciava el mur de l’Elies fins a la punta del carrer de Sant Agustí, on hi havia el portal de Sant Agustí. El mur de Santa Creu continuava paral·lel fins al portal de la Font, i el mur dels Jueus arribava fins al portal de les Piques. El mur de l’Abeurador seguia paral·lel al carrer de les Piques fins al mur de Vilanova, que pujava pel darrere del carrer d’Agoders fins arribar al portal del dit carrer. El mur de l’antic carrer detràs Quarter (dit més tard Torras i Bages) cloïa al portal de Falcó el perímetre emmurallat de la vila. Fora muralla hi havia el convent de Sant Agustí a l’altra banda del riu, el monestir de Santa Clara, l’ermita de Sant Eloi i el convent del Carme.
 

Fins a la segona meitat del segle XVIII es mantingué íntegrament el perímetre descrit i el carreró que hi havia entre el mur i les cases. El creixement demogràfic d’aquest segle exhaurí aviat l’espai de dintre la muralla i es començà d’enderrocar el mur en alguns sectors. Així, el 1742, per a construir per ordre de Felip V la Caserna de Cavalleria, s’enderrocà la muralla entre l’actual carrer de Torras i Bages i la plaça del Carme. El 1764, com a complement de les instal·lacions militars, s’arranjà l’esplanada del pati. Al raval de Sant Agustí, es començaren a construir cases el 1792i els veïns anaren enderrocant el mur de Santa Anna i el dels Capellans a conseqüència de la construcció de la carretera. Esporàdicament, s’iniciaren algunes construccions a l’altra banda, avui carrer d’Alonso Martínez.

 Durant el segle XIX, i especialment a partir de la presència del ferrocarril (1860) i de la carretera de Montblanc a Agramunt, Tàrrega aconseguí una notable expansió amb els nous carrers de Sant Pelegrí (que s’obrí en 1850-56), d’Alonso Martínez (obert l’any 1768), de Sant Roc i del Governador Padules (1893). A la part dreta del carrer de Sant Pelegrí també s’inicià l’obertura dels carrers del Nord, de Sant Josep, de Raimon, de Prat i Carnicer. Cal recordar la històrica sessió de l’ajuntament del dia 31 de desembre de 1899, en la qual van donar nom al carrer del Segle XX, paral·lel al mur de la via. Alguna de les seves cases modernistes manifesten les influències arquitectòniques de l’època i el prestigi que significava la construcció a la vora dels eixos viaris.
 

Durant els primers decennis del segle XX l’expansió urbana, ultrapassà a tramuntana la via del ferrocarril; a llevant s’obrí el carrer de l’Aurora, s’edificà el raval del Carme i el carrer de la Misericòrdia (avui del Mestre Güell). A ponent, es construïren els carrers del Mestre Martí, d’Alsina Amils, del Doctor Riu, de Sant Eloi i de la Mare de Déu de l’Alba. Entre el 1920 i el 1935 la ciutat continuà creixent, però la seva mateixa anarquia urbanística obligà l’ajuntament a la realització d’un pla general, aprovat el 2 de maig de 1930. El projecte considerava un perímetre urbà de 2 km de llargada per dos més daamplada. Entre els aspectes més significatius hi havia la prolongació de l’avinguda de Catalunya pel raval del Carme, amb notables correccions. L’alineació del carrer del Mestre Güell, el prolongament del de Sant Joan fins a l’avinguda de Catalunya (que no es va fer), la urbanització de la plaça de Carles Perelló, el traçat de la Plaça Ellíptica i les correccions i nous carrers de la zona: avinguda de Catalunya, de la Indústria, del Segle XX, camí de Balaguer, que no es realitzà tal com s’havia projectat.

 Després de la guerra civil i en compensació de les destruccions dels bombardeigs, la Comisaría General de Regiones Devastadas construí el grup d’habitatges unifamiliars de la Mare de Déu de l’Alba, conegut com a les Cases Barates. A les dècades de 1950 i 1960, es continuà construint a les voreres de l’avinguda de Catalunya i del raval del Carme, des de la Plaça El·líptica fins al carrer d’Orient, també s’urbanitzà el carrer dels Amics de l’Arbre i l’Eixample del Nord a banda i banda del carrer de Sant Pelegrí. Es van fer cases al carrer de Comabruna, al de Jacint Verdaguer i a l’avinguda de la Diputació, també al carrer de Joan Maragall, i s’iniciaren construccions al carrer de Pere Claver, a l’altra banda del riu d’Ondara.
 

Posteriorment va continuar l’expansió. Cal destacar la urbanització en cooperativa del Maset, o les Santes Espines, a migdia del riu d’Ondara, on es construïren nous ponts; també, els habitatges unifamiliars del barri de Fàtima, i de la Mare de Déu del Pedregal i les cases de Sol Ixent, els grups sindicals de la Plana i Lluís Companys i les cases de llevant i tramuntana de Sant Eloi.

 Des de la dècada de 1980 la ciutat patí canvis urbanístics molt significatius. Cal ressenyar la construcció d’una gran plaça al nucli antic de Tàrrega, la plaça de les Nacions sense Estat, la conversió dels carrers d’Agoders i del Carme en zones de vianants, i també la prolongació del carrer de Sant Joan, el qual ha estat obert de nou al mig de la ciutat. Altres projectes urbanístics són la creació d’un eix comercial a l’avinguda de Catalunya, l’engrandiment del parc de Sant Eloi i la construcció d’habitatges i zona d’equipaments del parc del Reguer. També es pretén transformar l’antiga N-II en via urbana.

Festes

La ciutat de Tàrrega disposa d’una vida associativa i cultural fruit d’una tradició iniciada a la primeria de segle. L’entitat més antiga és l’Ateneu de Tàrrega, fundat el 1919 arran de la dissolució del Patronat de Sant Jordi, creat el 1915. Són seccions seves l’Agrupació d’Amics de la Sardana (1942), l’Agrupació Fotogràfica de Tàrrega, la Benèfica Agrupació Teatral, l’Esbart Albada (1952), les Joventuts Musicals, l’Orfeó Nova Tàrrega (1915), i la coral infantil Mestre Güell (1963).

 El Centre Comarcal de Cultura, actualment desaparegut, municipal i adscrit a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, fou inaugurat el 1969. En les seves dependències, al carrer de les Piques, hi havia el Museu Arqueològic, l’Arxiu Musical i una col·lecció de numismàtica. Dins el seu àmbit institucional hi havia l’Escola de Música, i s’hi estatjava també l’Agrupació Excursionista de l’Urgell (1980) i el Grup de Recerques de les Terres de Ponent (1975). Al Centre es feien cursos de llengua i conferències, i s’organitzaven excavacions arqueològiques i altres activitats de caràcter cultural. El Centre Cultural de Tàrrega (1988) és, en bona part, l’hereu directe del desaparegut Centre Comarcal de Cultura. Una de les actuacions més destacades que ha dut a terme aquest centre ha estat la construcció de la font del Pati, inaugurada el 1991, un antic projecte dissenyat per Carles Buïgas el 1973.
 

Entre les diverses entitats esportives que hi ha a Tàrrega cal esmentar l’Agrupació Excursionista de l’Urgell, la Unió Esportiva de Tàrrega, el Club de Modelisme de Tàrrega i el Moto Club de Tàrrega. El primer cap de setmana d’octubre té lloc l’Escalarre del Motor (1997), al circuit permanent de Tàrrega. S’hi realitzen diverses curses de resistència 4×4, curses d’autocròs i de car cros, aeromodelisme per adults, etc.

 

Interior del Museu de Cal Trepat

 

© Museu Cal Trepat

 

L’equipament cultural té una oferta museística interessant. El Museu Comarcal de l’Urgell, fundat l’any 1994, es localitza a Cal Perelló. Acull seccions d’arqueologia, art, història, numismàtica i paleontologia. Entre d’altres elements d’exposició hom hi troba ceràmica, fòssils, restes arquitectòniques, monedes, medalles, pintures i fotografies. El museu és la seu social del Grup de Recerques de les Terres de Ponent. L’any 2012 s’inaugurà el Museu de la Mecanització Agrària J. Trepat, situat a l’antiga fàbrica de Cal Trepat, per a la difusió del patrimoni industrial; es pot observar tot el procés de fabricació i una col·lecció de maquinària agrícola.

 A Tàrrega hi ha biblioteques que depenen d’institucions privades, les quals disposen d’un petit però especialitzat fons bibliogràfic. La biblioteca més antiga de la comarca (1934) fou obra de la Fundació de la Caixa de Pensions. Entre d’altres cal destacar la biblioteca de l’Escola Ondara, la de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria i la del Centre de Capacitació Agrària. El 1986 fou inaugurat l’Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega, on es conserven importants documents dels segles XII, XIII i XIV.
 

L’espai escenogràfic més destacat de la ciutat és el seu carrer. Una bona mostra d’això és la Fira del Teatre al Carrer, que és el gran esdeveniment cultural i artístic de la ciutat de Tàrrega. La fira, que s’escau pel segon cap de setmana de setembre, durant tres dies omple i transforma els carrers i les places. Aquest esdeveniment se celebra des del 1981 i fou promogut per l’ajuntament de la ciutat i el Servei de Teatre de la Generalitat de Catalunya. Durant els primers anys la direcció artística anà a càrrec del grup teatral els Comediants. La fira ha aconseguit amb els anys la participació de diferents grups relacionats amb el món de l’espectacle: de teatre, titellaires, orquestrines, dansaires, pallassos, gegants i acròbates, entre d’altres. Altres espais escènics són el Teatre de l’Ateneu o les diverses institucions arrelades a la ciutat.

 Pel que fa a les festes, s’ha tornat a recuperar el Carnestoltes. Aquest, molt popular al primer terç del segle XX, s’iniciava amb un ball que aquest personatge presidia el diumenge abans de la Quaresma; l’endemà, el Carnestoltes feia plegar les parades del mercat i al vespre hi havia ball de disfresses; dimarts a la tarda s’anava a berenar a Sant Eloi i s’enterrava l’arengada.
 

El 13 de maig se celebra la festa de les Santes Espines, relíquies que segons la pietat popular pertangueren a la corona de Jesús. La llegenda conta que un dia que els fidels eren a la parròquia un pelegrí diposità sobre l’altar la relíquia i desaparegué miraculosament. No sabem quan se n’inicià la veneració, però feia molts anys que l’advocació es coneixia quan el papa Climent VIII, el 1604, autoritzà oficialment la Confraria de les Santes Espines. La relíquia, molt venerada pels targarins, es treia en processó quan el poble decidia de fer rogatives per la manca de pluges. Des del 1684 se celebra la festa de les Santes Espines.

 A partir del 1788 hom celebra la festa de la Mare de Déu de l’Alba. Segons la tradició, la Verge ajudà els cristians en lluita contra els sarraïns davant la serra de Sant Eloi a les primeres hores del matí, per la qual cosa hom aixecà una església, romànico-gòtica, dedicada a Santa Maria. La confraria es fundà el 1261 i al segle XIV se celebrava diàriament una missa a punta d’alba anomenada de la Verge Maria. Aquesta església fou enderrocada el 1672 per a bastir al mateix indret el temple actual dedicat a Santa Maria de l’Alba. Entre els actes duts a terme en la festa major cal remarcar el popular ball de l’eixida, ballat a la sortida de l’ofici major el dia 13 de maig, i obert per l’alcalde; la Trobada de gegants i capgrossos per l’interior de la ciutat, des del 1986, i l’aplec del Coc, festa gastronòmica en què l’element imprescindible és la coca de recapte, des del 1988.
 

Per l’aplec de Sant Eloi, el segon diumenge de setembre, es diu missa solemne al santuari i, després d’esmorzar, es ballen sardanes i el ball de l’eixida. Abans, la festa s’iniciava la vigília amb una cercavila i l’endemà es pujava al santuari en processó. La confraria de Sant Antoni organitza tradicionalment els Tres Tombs; comanda la comitiva el banderer, càrrec que es designa cada any el diumenge abans per mitjà d’unes juguesques mentre es consumeix una espelma; en apagar-se aquesta el qui ha fet la juguesca més alta serà el banderer.

 

Entre els diversos actes culturals que es fan a la ciutat, cal esmentar el Premi d’Escultura dels Països Catalans (1999), que premia obres d’arreu d’Espanya, i els Premis Culturàlia (1996), que guardonen aquelles persones o entitats que han contribuït al desenvolupament cultural o cívic de la ciutat.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”f6e6697b” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Tàrrega{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Tàrrega (339)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament de Tàrrega

 

Vallbona de les Monges

Vallbona de Les Monges (106)

Vallbona de les Monges és un Municipi de la Comarca de L’ Urgell (Lleida)

A Vallbona de les Monges hi anem el 29 de març de 2014 aprofitant el regal que vàren fer a la Maite d’un cap de setmana, per el seu aniversari. Vàrem anar al Balneari de Rocallaura i també al poble Rocallaura i a Sala de Comelats un poble petit quasi abandonat però prou curiós.

Dades del Municipi

Gentilici Vallboní, vallbonina
Superfície 34,1 km²
Altitud 481 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
259 hab.
7,6 hab/km²

Breu historia del Municipi

Es troba a l’extrem meridional de la comarca. El 1970 s’annexà el municipi de Rocallaura, que ja havia format part de Vallbona en 1920-30. Limita amb Sant Martí de Riucorb, Nalec i Ciutadilla (N), amb Maldà i els Omells de na Gaia (W), i des d’aquest punt amb una sèrie de municipis que formen el límit meridional i oriental, tots ells pertanyents a la comarca de la Conca de Barberà: Senan, l’Espluga de Francolí, Blancafort, Solivella, i Passanant.

 

La capçalera de la riera del Maldanell, afluent del Riu Corb, s’estén pels vessants septentrionals de la serra del Tallat; la vall és voltada de petits tossals com el de Xifré (558 m), de Sant Miquel (565 m), del Bosquet (562 m), de Mirabò (588 m) i de les Forques. Tot el terme és molt muntanyós i drenat, a més del Maldanell, per torrenteres que per la ribera esquerra porten les aigües en dies de fortes pluges o durant les tempestes de les acaballes d’estiu o tardor.

 

El terme comprèn, a més del poble de Vallbona de les Monges, cap de municipi, el de Rocallaura, el llogaret de Montblanquet, i el despoblat de Montesquiu. Una carretera local, procedent de Maldà, passa per Vallbona i continua per Rocallaura fins a enllaçar amb la carretera C-14 de Salou a Adrall (Alt Urgell).

El Poble

El poble de Vallbona de les Monges (157 h el 2005) és situat a 481 metres d’altitud. El poble es va formar en aplicar-se el decret del Concili de Trento que manava que els monestirs femenins no estiguessin en llocs isolats. Vallbona, inicialment arrapat al cenobi, modernament s’ha estès al costat de la carretera de Maldà a Rocallaura. El nom i la seva importància històrica li provenen del gran monestir de Vallbona de les Monges, que tot i no ser el més antic del país dintre la filiació femenina cistercenca, doncs el van precedir a la diòcesi de Girona els de Valldemaria (1158) i el de Cadins (1169), és, però, el més important per haver romàs sempre en el mateix lloc i per la monumentalitat de les seves construccions.

 Entorn del cenobi hi havia quatre capelles, avui arruïnades: les de Santa Maria la Vella i Santa Llúcia, ambdues d’estil romànic, la de Sant Miquel, del segle XVI, i Santa Maria de l’Hort, bastida dins el clos de l’horta.
 El poble, que des del segle XVI es va crear al seu entorn, ha ofegat en part el monestir en privar-lo de la perspectiva i del clos de clausura extern que trobem a la majoria de grans monestirs primitius; però és un poble típic, digna corona per al vell cenobi que el creà i el va senyorejar durant molts anys a través de les seves abadesses.
La vida cultural i social del municipi és dinamitzada per diverses entitats i associacions. El monestir de Santa Maria de Vallbona, integrat dins la Ruta del Císter, és una important font d’atracció turística. L’equipament cultural té una interessant oferta, que consisteix en una important col·lecció de brodats i indumentària (s. XVIII-XIX), diferents objectes de culte (s. XVIII-XX), medalles (s. XIX-XX) i mobles (s. XVII-XX), i l’Arxiu del Monestir de Vallbona de les Monges.

Festes

Pel que fa a les festes, hom destaca la festa votada de la Pigota, institucionalitzada l’any 1879, que se celebra el darrer dilluns de gener. La festa és un acte d’agraïment a sant Cosme i sant Damià per tal com extingiren de la localitat al començament del segle XIX la plaga de la verola. Hom celebra la festa major d’estiu el diumenge abans del 27 de setembre. L’últim diumenge d’abril es fa una romeria al santuari del Tallat. A l’agost del 1982 s’iniciaren uns concerts amb el nom de Música al Monestir de Vallbona, organitzats per la Generalitat de Catalunya, els quals es continuen fent cada estiu.

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo

Vallbona de les Monges (1)

 

Vallbona de les Monges 2

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”5a790d7d” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”vallbona de les monges{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Vallbona de Les Monges (86)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Rocallaura

140330-4 Rocallaura (6)

Rocallaura és un poble del municipi de Vallbona de les Monges a la comarca Urgell   (Lleida)

A Rocallaura hi anem el 29 de març de 2014

 

Dades del Municipi

Superfície 10,8 km²
Altitud 649 msnm
Població (2009)
• Densitat
85 hab.
7,87 hab/km²

 

 

Breu historia del Municipi

Poble de Vallbona de les Monges (Urgell), situat a 649 m alt., en un turó a la capçalera de la vall de la riera de Maldanell i en el seu marge dret.

 L’església parroquial de Sant Llorenç de Rocallaura centra la població, i d’ella depenien les sufragànies de Montblanquet i Montesquiu, com també el santuari del Tallat

 

Mare de Déu del Tallat (Rocallaura, Vallbona de les Monges)

 

© Antonio Mora

 

 del qual, des del 1822, guarda la imatge, molt venerada a tota la comarca. El primitiu edifici de transició del romànic al gòtic ha estat molt reformat, a banda dels estralls de la guerra de 1936-39, en què foren destruïts els retaules i els ex-vots que, procedents del Tallat, s’hi guardaven. L’any 1900 es va substituir l’absis per un cambril i ja abans, el 1892, es va bastir una façana nova, que és la que avui es conserva. La festa major de Rocallaura se celebra el segon diumenge d’agost i la romeria al Tallat es fa el tercer diumenge del mateix mes.

 

 

El Poble

Al peu del poble i prop de la riera de Maldanell, hi ha el balneari de Rocallaura, inaugurat l’any 2099. Aquest centre termal ocupa les instal·lacions, degudament restaurades i remodelades d’un balneari anterior, iniciat el 1908 per Ramon Tarruel i projecte de l’arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens. El 1916 les obres inicials quedaren aturades per la mort del promotor, fins el 1924, quan s’inauguraren les instal·lacions després d’una ampliació de la masia pairal. Molt a prop i a l’altra ribera, hi ha les fonts de l’aigua de Rocallaura, d’aigües bicarbonatado-càlcico-litíniques.

 

El castell de Rocallaura, esmentat en el segle XII, ha desaparegut completament i només en resta un portal (el portalet) i la minúscula casa del portaler. Segons una llegenda, es parla d’altres entrades i d’una que mirava al Tallat, que és per on volia entrar el dragó, occit per sant Jordi, per cobrar el tribut de les donzelles.

 

L’antic terme Rocallaura estava situat en els límits de l’Urgell i la Conca de Barberà, als altiplans que separen les dues comarques. Al S té com a frontera natural la serra del Tallat, que separa les conques del Francolí i del Maldanell. En aquest sector, el 1953, el Dr. Vilaseca va localitzar restes arqueològiques. A la partida de la Ferriola es va trobar un enterrament, entremig d’uns estrats, amb restes antropològiques, juntament amb un punyal de coure i un vas de ceràmica pertanyents a l’època del bronze. Entre altres descobriments cal esmentar un fons de cabana, destrals de pedra, esclats de sílex i possibles restes d’un monument megalític.

 

La zona de Rocallaura i el Tallat fou repoblada per Ramon Berenguer IV i els dos topònims són esmentats des de 1195. Durant els anys de 1215 és esmentada la família de Galceram de Pinós, que deixà els seus béns de Rocallaura a la seva germana Gueraula i que el 1261 en fa donació a l’orde d’hospitalers. 

Nou balneari de Rocallaura (Vallbona de les Monges)

 

© Antonio Mora

 

També en el segle XIII hi ha la venda feta per Mateu de Vilallonga, a favor de l’abadessa, del feu, castell, vila, termes, pertinences i jurisdicció, pel preu de 1 500 alfonsins d’or. El 1284 hi ha escripturada una altra venda per Bernat d’Oluja, a favor de l’abadessa de Vallbona, del castell i feu de Rocallaura. Més tard, en temps de l’abadessa Blanca d’Anglesola (1294-1328), Vallbona comprà una part del feu de Rocallaura. En 1365-70 el lloc de Rocallaura pertanyia a la vegueria de Montblanc. Rocallaura fou, per tant, de la senyoria de l’abadessa de Vallbona de les Monges, municipi al qual havia estat unit fins el decenni de 1920-30. Formà municipi independent fins el 1970.

Festes

 

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”28e0dfcb” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Rocallaura{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Rocallaura (51)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web.

Enciclopèdia Catalana

web ajuntament

 

Anglesola

 

Anglesola (3)Anglesola és una vila i municipi de la Comarca de Urgell (Lleida)

Aquí a Anglesola  hi vam anar el 9 d’abril de 2014 ens vàrem trobar  amb la festa del tres tombs TAMBÉ visitem el museu del carro, molt interessant.hi feien també una fira medieval ,en la que hi trobo el escut heràldic, per fer desprès amb marqueteria, i demanar tot el historial dels meus avantpassats.

Dades del Municipi

Gentilici Anglesolí, anglesolina
Superfície 23,53 km²
Altitud 335 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
1.384 hab.
58,82 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita al N amb Tornabous, l’enclavament d’Aguilella, que pertany al municipi de Barbens (Pla d’Urgell), i Tàrrega, a l’E i SE amb Vilagrassa, al S i SW amb Bellpuig i a l’W amb Barbens. El territori, completament pla, és travessat de NE a S pel canal d’Urgell, del qual es desprèn l’anomenada Séquia Segona en direcció al terme de Barbens, i que és drenat també pels darrers quilòmetres del riu d’Ondara; aquest, passat el canal, es perd en la plana urgellenca.

Continua la lectura de Anglesola

El Tarrós

El Tarrós (Monument a Lluís Companys) (3)

El Tarrós és un Poble del municipi de Tornabous comarca de Urgell (Lleida)

A l tarrós hi anem el 9 d’agost de 2011 aquí, hi ha el monument a Lluis Comnys. Que fou President de la Generalitat 

dades del municipi

Gentilici Tornabouenc, tornabouenca
Superfície 24,17 km²
Altitud 289 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
935 hab.
38,68 hab/km²
Entitat de població Habitants (2006)
Guàrdia, la 172
Tarròs, el 103
Tornabous 54

Breu historia del municipi

Tot ell són terres planes que davallen suaument des del peu de la serra d’Almenara, que queda al N. Situat a l’extrem NE del Pla d’Urgell, és constituït per dos sectors de dimensions molt igualades. Per una banda, el terme rural de Tornabous és un rectangle estirat en direcció NE-SW, envoltat pels termes de Puigverd d’Agramunt, l’enclavament d’Aguilella (Barbens), Anglesola i Tàrrega. L’altre sector és l’enclavament de Tarròs, que comprèn els termes rurals de la Guàrdia d’Urgell i del Tarròs, i constitueix una llenca allargada que s’estira en la mateixa direcció, entre els termes d’Agramunt, Puigverd d’Agramunt, la Fuliola, Barbens i Ivars d’Urgell (els dos últims pertanyents a la comarca del Pla d’Urgell). La distància mitjana entre tots dos sectors és d’un quilòmetre i els separen exclusivament les terres de Puigverd d’Agramunt.

 El terme comprèn els pobles de Tornabous, cap de municipi, la Guàrdia d’Urgell (o de Tornabous) i l’enclavament del Tarròs, centrat pel poble del mateix nom; fins l’any 1949 Tornabous va tenir com a agregat el poble de Boldú, però se segregà per unir-se a la Fuliola. El poble es troba al peu de la carretera C-53, de Vilagrassa a Balaguer, i també el travessa la carretera local d’Agramunt a Bellpuig. Ambdues carreteres el comuniquen amb la resta de nuclis del terme: el Tarròs, en direcció a Balaguer, i la Guàrdia d’Urgell, vers Agramunt.

El poble del Tarrós

L’església parroquial és dedicada a santa Cecília. La seva població, molt reduïda al segle XVIII, prengué embranzida un segle més tard amb els regs del canal d’Urgell. Continuà creixent i arribà al punt més alt el 1950. Les terres de conreu d’aquest agregat, totes de regadiu, són en bona part dedicades a fruiters. A part petites explotacions ramaderes de caire familiar, hi ha granges de porcí i boví. La festa major s’escau el primer cap de setmana de juny.

 El lloc havia estat de la jurisdicció dels marquesos de Santa Maria de Barberà. De la pagesia de can Companys, prop del nucli, era fill el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover . Hom li ha erigit al poble un monument, obra de l’escultor Antoni Boleda, i al setembre del 1982 fou descoberta una placa a la seva casa natal, en commemoració del centenari del seu naixement.

Festes

 Festa Major.  El primer cap de setmana, de Juny

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”1684f591″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”el tarros{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

El Tarrós (Casa nadiua de Lluís Companys) (2)

 

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Creus de terme de la Comarca

Pàgines web.

Web de l’Ajuntament de Tornabous

Gran Enciclopèdia Catalana

 

Nalec

Nalec (10)

Nalec és un Municipi de la Comarca de l’Urgell (Lleida)

A Nalec hi anem el 24 de novembre de 2013 passant per Guimerà i Ciutadilla

Gentilici  ?¿
Superfície 9,3 km²
Altitud 487 msnm
Població (2013[1])
• Densitat
105 hab.
11,29 hab/km²

Breu historia de Nalec

Nalec, poble situat a la vall dreta del riu Corb, es troba enmig de Ciutadilla i Rocafort de Vallbona. A una distància de 10 km de la capital de l’Urgell, Tàrrega.

Nalec està situat a la riba esquerra del riu Corb a 487 m d’altitud. Està ben comunicat per la carretera LV-2341 , que enllaça amb la carretera C-14, en direcció a Tàrrega i Montblanc. També hi ha un camí situat a la carretera LV-2021, en direcció a Sant Martí de Maldà que arriba a Nalec. Des de Vallbona de les Monges s’hi pot accedir a través d’una pista forestal.

És el poble més petit de la comarca de l’Urgell. El seu terme municipal té 9,34 km2 i limita amb els termes de Verdú, Vallbona de les Monges, Ciutadilla i Rocafort de Vallbona. Les serres del seu sector sud separen les conques dels rius Corb i Maldanell. El terme té una forma allargassada en direcció nord-sud. La major part del seu terreny és accidentat i té uns desnivells que van des dels 600 m d’altitud als 440 m a les riberes de la vall. 

La major part del terme es dedica a l’agricultura, encara que hi ha una zona de bosc de pins i alguns terrenys erms. És un lloc de caça abundant, sobretot de conills, llebres i perdius. Els conreus propis d’aquestes terres de secà són els cereals, l’olivera, la vinya i l’ametller. Hi ha també una part de terres de regadiu al costat del riu dedicada a la vinya, als cereals i a les hortalisses.

La cooperativa del camp es fundà l’any 1929 i s’encarrega de l’elaboració i la venda de l’oli d’oliva verge extra. Es tritura l’oliva arbequina amb unes curres de pedra i després la pasta es premsa tal com es feia antigament. Per això, l’oli d’oliva del poble és tant apreciat per tothom qui en compra i el coneix, perquè està fet de manera natural.

Festes

Festa Major el 25 de Juliol Sant Jaume

Com arribar-hi

[google-map-v3 width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”nalec catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veus les del poble

Nalec (Posta de sol) (4)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Església de la Comarca

Creus de terme de la Comarca

Pàgina web

Pàgina web de l’Ajuntament

La Fuliola

Església

La Fuliola és un poble cap de Municipi de la Comarca Urgell (Lleida) 

El 9 d’abril de 2011 anem a Penelles Boldú i  laFuliola

Dades del Municipi

Gentilici Fuliolenc, fuliolenca
Superfície 11,1 km²
Altitud 275 msnm
Població (2012[1])
• Densitat
1.320 hab.
118,92 hab/km²
Entitat de població Habitants (2006)
Boldú 212
Fuliola, la 1.023

Breu historia

La Fuliola i Boldú estan situats entre dues capitals comarcals: Tàrrega i Balaguer, al peu de la carretera C-53 que les enllaça. Us convidem a fer un passeig virtual per la nostra vila, coneguda per molts per les tradicionals Festes del Segar i del Batre, que s’han convertit en un autèntic reclam turístic.

Les Festes del Segar i del Batre diuen molt de la nostra història. De fet, són un reconeixement als nostres orígens, basats en una economia de secà que posteriorment, amb l’arribada del canal d’Urgell, es reconvertí al regadiu i donà pas a conreus més diversificats i a un gran impuls econòmic i demogràfic.

La Fuliola es troba al nord-est de la comarca de l’Urgell, entre Tàrrega i Balaguer, al peu de la carretera C-53 que uneix ambdues poblacions. Limita amb els termes d’Agramunt, Tornabous, Castellserà i amb el d’Ivars d’Urgell al Pla d’Urgell. El municipi inclou l’agregat de Boldú, situat al peu de la mateixa carretera.

Festes

26 de juliol – Santa Anna,                 Festa Major d’Estiu en honor a la patrona del poble

13 de desembre – Santa Llúcia,   Festa Major d’Hivern en honor a la patrona del’església.

Carnestoltes.                                         Se sol celebrar la primera setmana de quaresma.

Festes del Segar i del Batre           El segar es celebra al juny i el batre al juliol.
Com arribar-hi
[google-map-v3 width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”la fuliola catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]
Fotos
Clica la Foto i veus les del poble
Ajuntament
Clica els enllaços

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Festa del segar i batre