Arxiu de la categoria: Provincia Lleida

Sant Climenç

Sant Climenç es un Poble del Municipi de Pinell del Solsonès (Lleida)
A Sant Climent hi anem el 27 de desembarre de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 200 (2019) modifica
• Densitat 2,2 hab/km²
Llar 64 (1553) modifica
Gentilici pinellans, pinellanes

Breu historia del municipi

S’estén a l’extrem de ponent de la comarca (en contacte amb Castellar de la Ribera al N, amb Olius a llevant i amb Llobera al SE), i entronca amb la Segarra a migdia (Biosca i Sanaüja), i amb la Noguera (Vilanova de l’Aguda) i l’Alt Urgell (Bassella) a ponent. Forma un planell inclinat de NE (serra de Torregassa) al SW, d’uns 900 a 500 m d’altitud vers el Segre, solcat per una sèrie de torrents (riu de Madrona, riera de Sanaüja amb el seu afluent la riera de Sallent, etc.), tributaris del Segre bé directament bé a través del Llobregós.

El terme, de poblament disseminat, comprèn els pobles de Pinell de Solsonès, cap de municipi, Miravé i Sant Climenç i les caseries de Madrona (unitat que es correspon amb l’àmbit de l’antiga parròquia de Sant Pere de Madrona), i Sallent de Solsonès. Una carretera local amb ramals a Miravé, Sant Climenç, Pinell i Sallent travessa el terme de NE a SW, provinent de Solsona, i enllaça amb la C-14, prop de Bassella.

El Poble

El poble de Pinell (26 h el 2005), situat a 648 m, es localitza al N del terme, prop del torrent de Pinell, o riu de Madrona. L’església parroquial de Sant Miquel de Pinell, que centra un petit nucli de cases, ha perdut l’estructura primitiva a causa de diverses reformes. Conserva uns interessants sarcòfags medievals de la família Pinell. Al castell de Pinell s’establí, al segle XI, una família de castlans sota l’autoritat dels comtes d’Urgell que aviat tingué un gran poder i prestigi a la comarca. Un dels primers senyors coneguts fou Ramon Guitard, que amb la seva muller Ermengarda proveí (1093) de terres que ja posseïa dels seus avantpassats l’església de Sant Tirs i donà l’església parroquial de Sant Miquel a la de Solsona, a la qual acabà cedint totes les esglésies del terme amb els seus alous (1122). El 1556 era senyora del castell Aldonça de Pinell, vídua del donzell Miquel Joan de Pinell, però en aquesta època els senyors ja residien fora de la comarca.

Festes

Pinell de Solsonès celebra la festa major el 29 de setembre, i per la segona Pasqua té lloc un aplec a la capella de Sant Tirs.

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Su

Su, es un Poble del Municipi de Riner Comarca de Solsonès (Lleida)
A Su, hi anem el 24 d’agost de 2012

L’ Ajuntament esta situar al poble del Miracle

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 263 (2019) modifica
• Densitat 5,58 hab/km²
Llar 52 (1553) modifica
Geografia
Superfície 47,1 km² modifica
Altitud 830 m

Breu historia del municipi

El terme s’estén als vessants de la dreta del riu Negre (que li dona el nom), o riera de Solsona, que forma en una bona part el límit septentrional, fins a l’altiplà (SW) on s’alça l’important santuari del Miracle (861 m), a la divisòria d’aigües del Cardener i el Segre, i fins al sector (SE) centrat pel poble de Su, a la capçalera de la riera de Matamargó. Aflueixen al riu Negre diversos afluents, com els torrents de Galtanegra i d’Avellanosa. El Cardener forma en part el límit NE. Limita al NW amb el terme d’Olius (sector del S de Solsona), al NE i l’E amb el de Clariana de Cardener i al S amb el de Pinós i un petit tram del de Cardona (Bages).

El terreny és força escabrós i boscat prop del riu Negre i més planer vers Freixenet, Su i el Miracle. El terme compta amb dos arbres monumentals; un és l’anomenat Pi de les Tres Branques, a la vora de Freixenet, de reduïda capçada i més de 25 m d’alçada, l’altre és l’anomenat Ginebre del Solà, situat al mig d’un sembrat. El terme, el poblament del qual és gairebé tot disseminat, comprèn el conjunt de masos de Riner, cap de municipi, el poble de Su, els llogarets de Freixenet (pronunciat Freixinet, tal com sovint apareix escrit) i Avellanosa, i les caseries del Miracle i de Santa Susanna. De la carretera C-55, en el seu tram entre Manresa i Solsona, surt, a l’altura de la caseria de Santa Susanna, un camí que mena a Riner i un altre a Freixenet. Aquest últim continua per entroncar amb la carretera local de Cardona a l’hostal del Boix (on enllaça amb la de Solsona a Torà).

El Poble

A l’extrem meridional del terme hi ha el poble (58 h el 2005) i la parròquia de Su. Centra els plans de Su, on es localitzen també conreus i granges. Prop de l’església de Santa Maria de Su hi ha un petit grup de cases que conserven elements decoratius gòtics i romànics; la casa Vendrell correspon a la dels antics castlans del lloc. Aquest (escrit inicialment Suu) és esmentat ja l’any 1055, en què Dalmau i Elisava donaren un alou. Havia format part del domini dels vescomtes de Cardona, que en mantingueren l’alta jurisdicció dins la batllia de Cardona; en foren feudataris els Arnau de Joval i, vers l’any 1300, els Jorba; el castell i la quadra de Su, amb el quartó de Matamargó, passà, a la segona meitat del segle XVII, als Dalmases i Ros i, al segle XVIII, als jesuïtes de la Cova de Manresa. És una masia important la casa Fornells, amb la capella de Sant Francesc, i enlairada en un serrat, al N, hi ha l’antiga casa de Sant Diumenge amb la capella d’origen romànic, sense culte. De la parròquia de Su depenia l’església de Sant Just d’Ardèvol (del veí municipi de Pinós).

Més al N hi ha el llogaret d’Avellanosa, a la capçalera del torrent del mateix nom, l’església de Sant Jaume de Riner, prop del terme de Llobera, i l’antic hostal de Galtanegra.

FestesLa festa major de Su se celebra per la Mare de Déu d’Agost i pel gener es fa la festa de Sant Antoni Abat.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Solsona

Solsona es un Municipi de la Comarca el Solsonès (Lleida)
A Solsona hi anem el 22 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Limita en gran part amb el terme d’Olius i al N, amb el de Lladurs. El N és accidentat per la serra de Sant Bartomeu, amb el puig del mateix nom, que és la principal elevació del terme (871 m). Al N, el terreny és marcat pels darrers vessants de la zona muntanyosa de Lladurs, mentre que al NW hom troba les elevacions del turó de Castellvell i de la serra de Torregassa. Sota aquestes lleus elevacions es forma una depressió, inclinada vers el S, capçalera de la vall del riu Negre, o riera de Solsona, afluent del Cardener per la dreta. Aquest riu parteix el terme i recull les aigües que davallen de Pallarès i el pla de Cirera, les del torrent de Llera de Lladurs, i les de Castellvell i el vessant oriental de la serra de Torregassa, pel torrent de Ribalta. Tota la zona s. és planera i apta per al conreu. El terme comprèn la ciutat de Solsona, cap de municipi, les urbanitzacions de Mirasol i Vicenç i dos polígons industrials situats a les afores de Solsona. També inclou el Vinyet, nom donat a les cases de pagès, no gaire grans ni amb gaire conreu, que envolten la zona urbanitzada, terrenys on antigament es feia vinya. Una bona part d’aquestes masies s’anomenen cabanes: Cabana d’en Geli, Cabana del Musiquet, Cabana de l’Abat, etc. Pel que fa a les comunicacions, les principals carreteres que travessen el terme són la C-55 d’Abrera a Solsona i la C-26 d’Olot a Alfarràs.

Solsona L’Hostal de Sant Roc

© FOTOTECA.CAT

Aquesta darrera enllaça amb la C-14 (Eix Tarragona-Andorra), a Bassella, i la C-16 (Eix del Llobregat), a Berga. Solsona resta força allunyada dels principals eixos viaris, ja que la resta de carreteres que creuen el terme són secundàries. Entre aquestes destaquen les de Torà i Biosca, vers el S, i les de Lladurs i Sant Llorenç de Morunys, en direcció N. Hom ha identificat Solsona amb Setelsis, una de les ciutats dels lacetans que Ptolemeu situa en aquests indrets. El pas del nom de Setelsis a Solsona es troba, a més dels documents que estudià Marca, en els documents de l’Arxiu de l’Església de Solsona. En un document del segle X es llegeix Setelisona; el més corrent és trobar Celsona, però ja al segle XI alguna vegada s’escriu Solsona i Sulsona.

El Poble

La ciutat és edificada a banda i banda del riu Negre, amb zones urbanitzades de gran extensió i de forma irregular que ocupen els pendissos i els tossals de Sant Magí, Ribalta, carretera de Torà, el Camp, Can Sotaterra, Santa Eulàlia, Sant Gervasi i Can Xuixa. Les zones industrials situades al costat de la carretera de Manresa resten ben apartades del nucli urbà. D’altra banda, s’han rehabilitat espais naturals propers a les ciutats, que funcionen com a àrees d’esbarjo.

El clos antic, protegit per un pla urbanístic especial que s’aprovà el 2002, s’estén a la ribera dreta i conserva l’estructura primitiva, de marc gairebé triangular, amb el costat oriental vora el riu, el Vall Calent a migdia i el Vall Fred, al N; l’altre extrem dona al Camp, on s’ha fet la gran plaça anomenada plaça del Camp, i el passeig del Pare Claret, que acaba davant l’església i la casa dels Missioners del Cor de Maria. A la fi de la Guerra Civil de 1936-39 fou ensorrat el pont edificat al segle XVIII; pel pont nou, fet al mateix lloc però més ample, s’entra a Solsona, com a final de la carretera de Manresa. Amb les actuacions urbanístiques de finals del segle XX, l’entrada pel pont ofereix una bona panoràmica de la capçalera de la catedral, i del Palau Episcopal. Hom troba, a més, el gran i artístic portal del Pont, també construït els darrers anys del segle XVIII; al frontis hi ha en relleu l’escut de la ciutat, que consta d’un sol amb un batall, la torre dels Torroja, el card dels Cardona i la creu de l’abat.

Una gran part del nucli és tancat per la muralla, que conserva algunes torres però que és deformada per diverses construccions sobreedificades. La part més antiga correspon al segle XIV. Vers ponent hi ha el portal de Llobera, que dona entrada al carrer del mateix nom, i el portal del Castell, vora el convent de les monges de l’Ensenyança, o de Lestonnac, situat al solar de l’antic castell o casa senyorial del castlà dels Cardona, que fou enderrocat al final del segle XIV. Sobre aquest portal hi havia hagut la casa del batlle i del consell de la ciutat. L’aixecament de les muralles es retardà perquè la ciutat tenia el recinte ben clos i voltat d’una vall.

Al final del carrer de Sant Llorenç, prop de la carretera de Bassella, hi havia el portal del Travesset. A la casa del costat s’alçava la torre Grossa de Mascaró, que es feu cèlebre en la guerra del 1640. Hi havia un altre portalet al costat de l’Hospital d’en Llobera, pel qual sortien al riu les aigües que baixaven pel carrer de la Regata.

Entrant a la ciutat pel portal del Pont, a mà esquerra trobem una de les entrades a la catedral. Seguint carrer amunt es puja a la plaça Major, porxada a mà dreta i a mà esquerra; en aquest costat la casa Aguilar té la façana sobre un esvelt porxo de pilars i bigues. Hi havien residit els senyors de Sant Climenç i Miravé, que eren els Josa i els Rovira. El 16 de setembre de 1710, en l’oratori d’aquesta casa es casà per procura Francesc de Portolà, de Balaguer, amb Teresa de Rovira i de Josa, dels quals va néixer Gaspar de Portolà, colonitzador de Califòrnia. D’aquesta plaça arrenquen els carrers de Llobera i del Castell. En el primer s’establí la família que li donà el nom, i també s’hi bastiren altres cases senyorials, entre les quals cal destacar la d en Soler, que acollí el P. Claret, i més tard la que fou Santa Joaquima de Vedruna. En les cases d’aquest carrer de Llobera es conserven les portalades de grans dovelles i els finestrals platerescs, i en alguns hi ha la barbacana amb figures humanes a les bigues de fusta, element que trobem en d’altres indrets del nucli antic. Hi ha la tranquil·la plaça de Ribera, enjardinada, i una altra de més gran, la de Sant Pere, on hi havia hagut un hospital abans de construir-se el nou. A la casa pairal de l’arquitecte August Font, s’ha conservat l’estucat original i l’estructura exterior.

El carrer del Castell s’ha convertit en una via molt animada, amb molts establiments comercials, i constitueix el camí més directe entre el centre de la ciutat i la zona del Camp, lloc de mercats i fires, de passeig i esbarjo. En aquest carrer destaca la casa de la ciutat. És un artístic i valuós edifici construït al segle XVI pel mercader Pere Puigdepons. D’estructura renaixentista, conjuga les exigències d’una casa de mercaders amb la noblesa del gòtic i el plateresc. La façana principal dona al carrer del Castell i és flanquejada per dos carrers més. Consta de cellers i tres plantes. La nissaga dels Puigdepons (procedent dels Torrents sobre el Cardener) és simbolitzada per un escut situat damunt el portal on hi ha un tossal de sis pedres, unes rates rampants i dues branques d’olivera. El portal s’obre a una entrada gran de trets gòtics i sobre els finestrals de la segona planta hi ha la balustrada de pedra que pertany al tercer pis. L’edifici ha estat del tot restaurat i rehabilitat interiorment per a adaptar-lo al seu ús administratiu. Al final del carrer del Castell, en una casa que té ben treballats els caps de les bigues de la barbacana, hi habitaren els escultors Moretó, procedents de Vic, que tantes obres d’art portaren a terme en aquesta contrada. Al seu davant naixé el cèlebre pintor Francesc Ribalta (1565-1628).

Hom pot passar des d’aquest carrer, a través d’un carreró i d’un portal, a la plaça de Sant Joan; entre el carrer i la plaça hi ha l’esvelt campanar o torre de les Hores, coronada per un rellotge. Aquesta plaça es troba al lloc més cèntric del clos del poble. La font que s’alça al mig fou construïda al segle XV, i al seu damunt es construí la capelleta de Sant Joan al segle XVIII. Entre d’altres, destaca una casa que té damunt la porta un gran escut de pedra, que fou la casa pairal de Pere Màrtir Coma, bisbe d’Elna; de Marià de Cabanes, historiador, arqueòleg i batlle de Barcelona; de Xavier de Cabanes i d’Escofet, general, mariscal i cap d’estat major el 1883 (del qual són descendents els Barnola). En el barri de Santa Llúcia i tocant a la carretera de Bassella, al carrer de la Regata de Sant Joan, i portalet d’Anníbal o d’en Covarroques, hi ha un gran edifici de trets gòtics, que hom anomena els Dominics o el Seminari Vell. La construcció originària tenia la forma rectangular; interiorment té un ample celobert on hi ha una gran escalinata i una galeria sostingudes per esveltes columnes i grans cartel·les. Per la banda de llevant descansava sobre la muralla; tenia un pati o mirador, on es construí un altre cos per adaptar-lo com a seminari. Aquest edifici fou inicialment l’Hospital d’en Llobera, fet al segle XV gràcies a una deixa (1411) de Francesca de Llobera. Aquesta volgué que portés el nom de Llobera en record dels seus pares, i en l’escut d’armes feu esculpir el llop de la seva nissaga i la mola, emblema de la família del seu marit, Bernat Guillem de Peramola i Aramunt. La gran portalada a la façana principal, els finestrals convertits en balcons i altres obertures, més o menys retocades, que deixen entreveure la forma original, recorden l’elegància d’aquest insigne casal del gòtic català. Durant els segles XVII i XVIII serví de col·legi i convent de dominics, i de seminari diocesà a les acaballes del segle XIX. Vers el 1991 es portaren a terme treballs de restauració i actualment és la seu del Consell Comarcal del Solsonès.

Festes

La festa major de Solsona se celebra el 8 (en honor de Santa Maria, titular de l’antiga abadia) i el 9 (per la Mare de Déu del Claustre) de setembre. Un dels actes més remarcables és la representació, a la plaça Major, dels balls que es realitzen amb els gegants i el bestiari de la ciutat (cada ball amb música pròpia), entre les peces del qual destaquen l’àliga i el drac; aquest darrer compta amb més de tres-cents anys d’història (es tenen notícies de restauracions del drac des del 1749). Cal esmentar també l’actuació dels trabucaires, que amb la seva indumentària típica i els seus trabucs recorden la tradició guerrillera del Solsonès. Una setmana abans de la festa major s’escau una Trobada d’Acordionistes. El juny, per les festes del Corpus, també destaquen els balls de l’àliga i el drac i altres elements propis del bestiari popular com el bou i la mulassa.

Tanmateix, els actes festius que han donat més popularitat a Solsona són els del Carnaval, que a la ciutat duren des del Dijous Gras fins al dimecres de Cendra, tot i que és durant el cap de setmana quan la població s’omple de gent forastera que arriba per a gaudir d’aquests dies de disbauxa. Entre els actes més representatius del Carnaval solsoní, destaca el mercat de Carnaval, el Carnaval infantil, la penjada del ruc a la Torre de les Hores, la baixada pel carrer del Castell dels Gegants Bojos, la draca i el mussol, els castells de foc, etc. La despenjada del ruc, acompanyada pel ball dels gegants a les dotze de la nit del dimecres, conclou la festa. La melodia típica d’aquests dies de disbauxa és el Bufi, original del solsoní Joan Roure, i la indumentària característica és la bata, de diferents colors i dissenys, distintiva de cada comparsa.

El Carnaval, que ja se celebrava abans de la dictadura franquista, es reprengué ja abans de la fi de l’esmentada dictadura, el 1971, i ha esdevingut una de les festes més celebrades en aquesta població. Des d’aleshores s’han anat incorporant actes, gegants (la saga dels Gegants Bojos, creats pel mestre geganter solsoní Manel Casserras i Boix, tenen la particularitat de tenir un aspecte grotesc i divertit, amb els braços articulats), balls, bestiari (el xut, la draca, els nans, el Tòful-Nano, el Comte de l’Assaltu, etc.) i músiques pròpies, entre les quals “el Bufi” és la més representativa del Carnaval.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Llorens de Morunys

Sant Llorens de Morunys  es jun Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)
A sant Llorens de Morunys hi anem el 21 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 949 (2019) modifica
• Densitat 220,7 hab/km²
Llar 135 (1553) modifica
Gentilici Piteu, piteva modifica

Breu historia del municipi

El terme és envoltat gairebé totalment pel terme de Guixers, llevat d’un petit tros al N, limítrof amb el de la Coma i la Pedra. A més té un enclavament, entre els municipis de Navès i Guixers, que comprèn la Mola de Lord (centrada pel santuari del mateix nom) i el tossal de Vall-llonga.

El terme comprèn la vila de Sant Llorenç de Morunys, cap de municipi, i el santuari de Lord. El cap municipal ha estat, històricament, la capital de la Vall de Lord, topònim amb el qual es designava antigament (almenys des de l’any 839, data de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell) una zona molt extensa, però que més aviat s’identifica amb la conca alta del Cardener. Quant a les comunicacions, Sant Llorenç de Morunys disposa de diverses carreteres locals. La via més emprada és la que procedeix de Berga i continua fins al coll de Jou, des d’on es pot anar a Solsona, a Coll de Nargó i a les pistes d’esquí de Port del Comte (la Coma i la Pedra).També es pot accedir a la Seu d’Urgell, per Tuixén.

El Poble

La vila de Sant Llorenç de Morunys conserva el clos d’estructura medieval (de planta pentagonal irregular), que era circuït de muralles, conservades en part encara que desfigurades per les edificacions. Tenia cinc portals, dels quals resten només els de la Pietat i el de l’Era Nova al migdia, el de Vallfred o del Puig a llevant i el de la Canal al N, situat prop de l’església. Una sèrie de carrers es dirigeixen des dels portals a les placetes interiors i el carrer Major acaba prop de l’església en un altre portal interior. Al segle XVIII s’edificà fora del clos el carrer de Vallfred (NE), al segle XIX sorgiren els ravals de la Canal i el Puig i modernament s’han format nous carrers al SW, a més de les edificacions esparses del terme, especialment al voltant de les carreteres que condueixen a Solsona, Berga i la Coma.

L’església parroquial de Sant Llorenç, que fou declarada monument històrico-artístic el 1976, correspon a la de l’antic monestir que fou l’origen de la vila. És un notable exemplar romànic de l’època llombarda (segle XI), situat a l’extrem NW de l’antic clos. Conserva l’orientació tradicional i l’absis és dins les cases de la població. Té tres naus i la porta principal és al costat lateral N, sota el paviment de l’absis, excavat la dècada de 1960 per Manuel Riu i Riu, es trobà un espai enrunat que sembla haver estat la cripta, com ho indiquen les finestres exteriors tapades. L’element més notable del conjunt és, però, el retaule barroc de la Mare de Déu dels Colls, obra de l’escultor Josep Pujol (1773-84). El retaule, que cobreix tot l’àmbit de la capella, és profusament decorat. La imatge de la verge bruna (una còpia que conserva pràcticament només el cap de l’original, destruïda el 1938) i la de Sant Llorenç centren la composició, carregada d’imatges i de representacions d’una gran riquesa iconogràfica. Hom l’ha considerat una de les obres més paradigmàtiques de l’art barroc català, tot i que cronològicament se situï en un període tardà, en què predominava ja el neoclàssic. L’església conserva a més un retaule gòtic de l’Esperit Sant, obra de Lluís Borrassà, i l’altar major (1713), barroc, obra de Joan Francesc Morató, i que resultà parcialment destruït durant la guerra civil.

El claustre, adossat al SE de l’església, fou edificat els darrers anys del segle XV o els primers del XVI, probablement sobre un claustre anterior. De planta trapezoidal, té dues galeries d’arcs rodons que descansen sobre columnes de fust llis; està en mal estat de conservació. La rectoria, antiga casa del priorat, és també una construcció dels segles XV-XVI, adossada al claustre. Conserva encara motllures de portes i un teginat de guix d’època renaixentista.

Vers migdia, extramurs, hi ha el santuari de la Pietat. De reduïdes dimensions, constava en els seus inicis d’una sola nau amb dos trams a més d’un porxo. Posteriorment a la seva construcció, la capella ha sofert notables modificacions. A mitjan segle XIX, el porxo fou tapiat i, així, el seu espai afegit, com un tram més, als peus de la nau. Als quatre ambients de l’interior hi ha voltes de creueria, amb senzilles claus de volta, algunes de les quals són refetes. Llevat dels nervis de pedra, tot el parament és enguixat. La il·luminació de l’espai sencer procedeix d’un ull de bou del mur que avui tanca l’antic porxo i d’una petita finestra de la capella lateral. La façana, i amb ella el campanar de cadireta, correspon a una restauració del 1909. Però, amb tot, el que té més interès és el retaule de la Pietat, del darrer corrent gòtic. Es tracta d’un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel·la de cinc compartiments. La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, on és habitual, el Calvari. Francesc Solius (pintor de Banyoles) utilitzà en aquesta ocasió models característics del gòtic flamenc propers a l’art d’Huguet i de Pedro García de Benavarre. Prop del cementiri de Sant Llorenç hi ha la capella de la Mare de Déu dels Àngels (1682).

Festes

Entre les associacions i entitats culturals cal esmentar especialment el Patronat del Museu de la Vall de Lord, vinculat al Museu de la Vall de Lord i l’Associació de Turisme Vall de Lord, que inclou Guixers, la Coma i la Pedra i Sant Llorenç de Morunys. Dins el moviment de la Renaixença i gràcies a mossèn Llorenç Riu i Llobet (Sant Llorenç de Morunys 1871-1946), destacà la formació de l’Orfeó de Sant Llorenç, que ja no existeix. Dins la vila, a la casa de l’antiga junta de la confraria dels Colls (de la fi del segle XVIII) fou instal·lat, el 1946, el Museu de la Vall de Lord. El fons d’aquest museu és format per una munió d’objectes recollits per la Vall de Lord, molt heterogenis però de gran interès. Conté història, etnologia, arqueo logia i art local (restes arqueològiques procedents d’una cova sepulcral de l’edat de bronze, talles barroques de l’església parroquial, monedes de diversos països i èpoques, eines d’oficis, indumentària i artesania popular). D’altra banda, també funciona el Museu del Drap Piteu.

La festa major se celebra el 10 d’agost, amb actes culturals i lúdics, com poden ser concerts a la terrassa de la Fonda Morunys, ballades de sardanes, jocs per als infants, etc. El 10 de juliol és la festivitat de Sant Cristòfol i ja és tradicional la benedicció de vehicles. També cal mencionar la diada d’arts i oficis, el primer cap de setmana de juliol, que permet contemplar els artesans en el seu treball, els Tres Tombs, per Sant Antoni, i la festa de les Enramades, pel Corpus.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Santuari de Lord

Ermita de Sant Serni

Pàgines web

 

Sant Ramon

Sant Ramon es un Municipi de la Comarca la Segarra (Lleida)
A Sant Ramon hi anem el 26 de febrero de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Segarra modifica
Població
Total 491 (2019) modifica
• Densitat 26,54 hab/km²
Llar 45 (1553) modifica
Gentilici Santramoní, santramonina

El Poble

Infotaula de geografia políticaSant Ramon
Sant Ramon.JPG
El convent de Sant Ramon de Portell

Localització
Sant Ramon és un municipi de la comarca de la Segarra. També rep el nom de l’Escorial de la Segarra. El poble i el municipi es crearen el 1940 de la fusió dels antics municipis de la Manresana i de Portell. El municipi de la Manresana englobava tres entitats de població: la Manresana, Gospí i Mont-ros, aquesta última actualment deshabitada. El municipi de Portell, englobava tres altres entitats de població: Portell, Viver i el barri de Sant Ramon, aquesta última situada dins el terme de Portell, al límit amb el de la Manresana, poble amb el qual formava pràcticament una conurbació. Amb la fusió dels antics municipis, la Manresana desaparegué com a poble, passant a ser juntament amb el barri de Sant Ramon, l’actual poble de Sant Ramon. Tot i això, actualment el poble encara conserva dues esglésies: l’església de Sant Jaume de la Manresana i la del convent de Sant Ramon de Portell i dos cementiris: el cementiri de la Manresana i, el cementiri de Sant Ramon.

Localització de Sant Ramon respecte de la Segarra.svg modifica

 41° 43′ 33″ N, 1° 21′ 47″ E
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Lleida
Vegueria Ponent
Comarca Segarra modifica
Població
Total 491 (2019) modifica
• Densitat 26,54 hab/km²
Llar 45 (1553) modifica
Gentilici Santramoní, santramonina
Geografia
Superfície 18,5 km² modifica
Altitud 663 m
Limita amb
Organització política
• Alcalde modifica Aleix Bochaca Bertrán modifica
Identificador descriptiu
Codi postal 25215
Codi de municipi INE 25194 modifica
Codi territorial IDESCAT 251945 modifica

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Sort

Sort es un Municipi del Pallars Sobirà (Lleida)
A Sort hi anem el 14 d’agost de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Pallars Sobirà modifica
Capital de
Població
Total 2.149 (2019) modifica
• Densitat 20,44 hab/km²
Llar 195 (1553) modifica
Geografia
Superfície 105,13 km² modifica
Altitud 692 m modifica

Breu historia del municipi

El municipi de Sort, de 105,05 km2, comprèn el terme tradicional de Sort (13,9 km2), les terres municipals de Llessui (53 km2) i Enviny (31,7 km2), annexades el 1970, i les d’Altron (6,5 km2), el 1976. El terme s’estén per la ribera de Sort, la vall del barranc de Montardit i pràcticament tota la Vall d’Àssua. Limita al N amb el terme d’Espot, a l’E amb Rialb, al S i al SW amb Soriguera, i a l’W per la collada de les Forques, amb Baix Pallars i la Torre de Cabdella.

El terme comprèn, a més de la vila de Sort, cap del municipi i capital tradicional del Pallars Sobirà, els pobles d’Altron, Bernui, Enviny, Llarvén, Llessui, Montardit de Dalt, Olp, Ribera de Montardit, Saurí i Sorre, els llogarets de la Bastida de Sort i Pujalt, la caseria de Bressui, els masos de Castellviny, el despoblat de Pernui, les restes del despoblat d’Espós, el veïnat de la Torre i els antics llocs de Torena i Menauri.

L’eix de comunicació principal és la carretera C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu, que segueix el curs de la Noguera Pallaresa per la dreta; aquest eix pren el nom de N-260 entre Sort i la Pobla de Segur. Des de Sort, la N-260 es dirigeix vers Soriguera i, després del port del Cantó, a Adrall i cap a la Seu d’Urgell. De l’eix principal (C-13, N-260) surten carreteres locals, una a Montardit, Llarvén i Enviny, i una altra a Altron, Sorre, Bernui, Saurí i Llessui, en la qual hi ha un ramal vers Olp.

Olp i Enviny són unides per una carretera que passa per Pujalt. La línia de ferrocarril, que havia de seguir tota la Noguera Pallaresa, no ha passat de la Pobla de Segur.

El Poble

La vila de Sort (692 m d’altitud; 1 655 h el 2001), és situada a banda i banda del riu, amb el nucli vell en un coster, a la dreta. Mostra clarament a través de la seva estructura tres èpoques principals en les quals es va afermar i va créixer. El nucli originari era situat entre el castell, que marcava el límit NW de la primitiva vila, i el carrer Major o eix per on passava l’antic camí ral: el limitaven al N el carrer i la plaça de l’Ereta i el carrer de les Eres o del Cementiri, que acaba a la plaça Major. El nucli era format pels carrers de Sota Muralla i del Camí del Castell, els tres carrers d’Amunt, del Mig i Major i algunes travessies com la travessia de la Costa i el carrer i la placeta del Forn. Era un sector de carrers estrets i costeruts, d’edificis antics. Aquesta era la vila de Sort entre els segles XIII i XVIII.

El castell de Sort o castell dels Comtes de Pallars encara manté externament una certa presència i conserva un sector d’obra medieval (del segle XI al XII), amb dues torres rodones i un portal d’amples dovelles, un xic més tardà (aquesta part vella demostra evidents obres tardanes d’ampliació), i un ample mur amb finestrals gòtics i dues finestres coronelles, que es va aixecar al segle XV, segurament a càrrec dels Cardona, marquesos de Pallars. El castell fou testimoni dels fets ocorreguts el 1281 i el 1297 amb motiu de les lluites dels comtes de Pallars i d’Urgell contra Pere II i contra la invasió de Roger de Comenge, que pretenia el domini del Pallars Sobirà. Més tard fou residència del governador del marquesat de Pallars i presó del marquesat. Al principi del segle XVIII ja s’havia abandonat i era una ruïna total. El 1842 el duc de Medinaceli cedí el solar per a cementiri, causa de la definitiva destrucció dels murs interiors, ja que només es mantingueren els murs perimetrals com a tanca del cementiri; el seu àmbit s’amplià encara el 1866, i fou abandonat totalment quan es va construir el nou cementiri, sobre la carretera. Al costat de l’antiga porta tapiada del castell, la Diputació de Lleida va col·locar el 1966 una placa de marbre que fa memòria dels antics comtes de Pallars fins el 1489 i de la tradició que fa néixer sant Ot, bisbe d’Urgell, en aquest solar o castell.

Façana de l’església parroquial de Sant Feliu de Sort

© CIC-MOIÀ

L’església parroquial de Sant Feliu, amb el cementiri, quedava fora del nucli inicial, al SW de la vila, al lloc on es formaria des d’avançat el segle XVIII el nucli del Raval. Aquesta església, a l’entrada de la població, és un edifici poc característic, amb una façana en una bona part renovada i sense d’ornamentació i un campanar esvelt, acabat amb coberta piramidal. Fou construïda vers el 1630 sobre una església anterior, al mateix indret. A l’interior s’obre una ampla nau amb capelles laterals, presidida per un retaule neoclassicista fet després del 1945 (arran de la guerra civil de 1936-39 va perdre els antics retaules i el mobiliari). No és documentada fins el 1280, que ja formava part del deganat de Montenartró. Sense arribar mai a col·legiata, tingué, però, a partir del segle XVI, una comunitat de beneficiats o preveres.A causa del creixement experimentat a partir de mitjan segle XVIII, es crearen l’esmentat Raval i la plaça Major, entre el cementiri i l’entrada del carrer Major, i la plaça de Sant Eloi, a l’extrem del carrer de l’Ereta. Es construí una forta muralla darrere les cases de la part dreta del carrer Major, a tocar del riu, on s’obrien el portal del Riu de Baix i el portal del Riu de Dalt, aquest a l’extrem del carreró dels Valls.

Una segona etapa urbanística s’inicià a partir del 1910 amb motiu de la construcció de la carretera de Lleida a la Vall d’Aran, que va romandre més de deu anys estacionada a Sort. Per tal d’evitar l’estretor del carrer Major, hom va guanyar un tros al riu, que va desplaçar vers el passeig de la Pallissa i la placeta de Santa Anna, situats a l’altra banda del pont, fins al curs de l’antic canal del Torrent, que regava les hortes situades en aquest sector. Així va néixer una nova i ampla artèria, l’actual avinguda dels Comtes de Pallars, amb nous edificis. Aquesta avinguda, que toca a la plaça Major, a la qual ara s’accedeix per una àmplia escalinata on hi ha el monument al general Josep Moragues, permet també de veure la façana de l’església parroquial, precedida d’una placeta on abans hi havia el fossar, traslladat el 1842 al solar de l’antic castell comtal. Alguns edificis construïts al peu de carretera guarden l’empremta de la fi de l’època modernista, com el Xalet Emiliana (1920-21), i d’altres de més tardans, com l’edifici de la Caixa de Pensions, obra de Josep M. Pericas (1942-55). Aquesta avinguda és un seguit d’establiments, evidentment encarats al turisme, mentre que el carrer Major, continua oferint l’aspecte de la vila setcentista.

La Sort moderna, composta d’una sèrie de cases de blocs i edificacions, s’ha fet a l’altra banda, a l’esquerra de la Noguera, a l’entorn de la carretera que porta a Vilamur i a la Seu d’Urgell, i també paral·lelament a l’avinguda dels Comtes de Pallars. El riu, que abans era una frontera, és ara un eix del poble i els seus costats s’han enjardinat.

La vila de Sort havia tingut antigament algunes capelles secundàries, com la de Sant Eloi, que donà nom a una plaça i que el 1839 es va convertir en presó del partit judicial; la del Calvari, ensorrada el 1853; la de la Soledat a la Casa Misser, i la de Santa Anna, a poca distància del pont, que va donar nom a un petit grup de cases fet allà, però que es va aterrar modernament. El pont antic, que relligava Sort amb el raval de Santa Anna i la carretera de Vilamur, era un antic pont gòtic que fou destruït en part per una riuada el 1842 i acabat de fer desaparèixer en la moderna desviació del riu. Ara només en resta la capella de Sant Sebastià, dintre una casa a l’extrem del carrer del Raval, aixecada el 1717 i reformada el 1833.

La població té algunes cases antigues com la d’Eudald, feta el 1613, o la dels Perenya. El 1873 es va traslladar a Sort per tres anys el seminari d’Urgell, amb motiu de la tercera guerra Carlina, i es va instal·lar a la Casa Gallimot, coneguda per això com el Col·legi. També hi ha al carrer Major una casa antiga, la dels Girald, senyors de Bressui, on una làpida diu que hi va néixer Josep Moragues i Mas, el general austriacista que lluità aferrissadament contra les forces de Felip V a Sort, a la Seu d’Urgell, d’on fou governador, i a Barcelona. Pres quan intentava de fugir per mar, després de la caiguda de Barcelona, fou ajusticiat al març del 1715 i el seu cap fou exposat molts anys en una gàbia davant el portal de Mar de Barcelona. Tanmateix, és cosa comprovada que fou fill del mas de Can Moragues de Sant Hilari Sacalm (on fou batejat i residí anys), prop de la parròquia de Joanet; posteriorment anà a viure a Sort perquè s’havia casat amb la pubilla sortenca Magdalena de Girald (abans del 1705) i va edificar la Casa Gaió, que té el seu escut d’armes.

Festes

Sort és també un centre on es troben una sèrie d’iniciatives culturals locals i comarcals dirigides per les nombroses entitats culturals i esportives de la vila. Entre els equipaments culturals cal destacar l’Arxiu Històric Comarcal de Sort, el qual recull documents des del segle XIV al segle XX, l’Escola Municipal d’Art, la Biblioteca Municipal de Sort i la Casa Xorret, punt d’informació juvenil i local social.

La Noguera Pallaresa és un centre amb un gran atractiu per a l’esport de la pesca, i de manera especial per al piragüisme; el Ral·li Turístic Internacional de la Noguera Pallaresa de Piragüisme (se celebra dins del Festival del Riu), es fa cada any a finals de juliol i atreu piragüistes d’arreu del món. Aquesta prova esportiva i d’altres, com el Descens de la Mare de Déu d’Agost, motivaren la creació de l’Escola de Piragüisme. Al mig de la població hi ha el camp de regates l’Aigüerola.

A Sort hom celebra el Carnestoltes amb l’arribada del personatge del Requinquà i es fa el ball de la Passa. També és tradicional el ball del Contrapàs. El dimarts de Carnestoltes es fa una calderada comunitària. Es fa festa major el dia 1 d’agost, per sant Feliu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Salardú

Salardú es un Poble del Municipi de la Comarca Naut Aran (Lleida)
A Salardú hi anem el 11 d’agost de 2011

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Entitat territorial singular Aran modifica
Població
Total 1.803 (2019) modifica
• Densitat 7,05 hab/km²
Llar 164 (1553) modificaEntitat de poblacióHabitantsArties476Bagergue88Garòs158Gessa137Montgarri3Salardú452Tredòs154Unha96Vaquèira149Font: Idescat

Breu historia del municipi

L’actual municipi de Salardú, de 255,75 km2, es creà l’any 1968 després de l’annexió dels municipis de Tredòs, Bagergue (61,1 km2), Gessa (17,2 km2) i Arties (78,6 km2) al terme tradicional de Salardú. De fet, el 1952 ja havien estat units els termes de Tredòs i Salardú, els quals formaven un municipi de 92 km2; això no obstant, durant la dècada de 1950 se separaren de nou, i hom atribuí 88,6 km2 al terme de Salardú i 3,4 km2 al de Tredòs. El nou terme creat l’any 1968 rebé el nom oficial d’Alt Aran o Cap d’Aran, nom que es canvià pel de Naut Aran el 1985. El novembre de l’any 2001 el Parlament de Catalunya aprovà un text pel qual es demanava la modificació de la llei municipal i de règim local de la Generalitat. Segons això, els nuclis d’Arties i Garós, que administrativament consten com a entitats municipals descentralitzades, podrien demanar la segregació a l’ajuntament de Salardú per a constituir-se novament en municipis independents, fet que reclamen des de fa alguns anys.

El terme de Salardú es troba al sector de llevant de la comarca de la Vall d’Aran. Limita al N amb el departament francès de l’Arieja (termes de Sentenh, Bonac i Carda-sus-Lès), a llevant amb les terres pallareses dels municipis d’Alt Àneu i Espot, al S amb els termes ribagorçans de Barruera i Vilaller i a ponent amb les terres araneses de Viella i Canejan.

L’àmbit geogràfic del terme de Salardú s’estén en els límits físics següents: des del portilló d’Albi (2.410 m) i seguint la carena limítrofa amb l’Estat francès en direcció W-E fins al tuc d’Era Girèta (2.570 m).

Des del tuc d’Era Girèta, el termenal gira en direcció S seguint el curs del Riu Fred, al qual desguassa per la dreta la coma d’Era Girèta, travessa la Noguera Pallaresa, i remunta el curs del riu de Varimanya, que vessa a la Noguera per la dreta. El límit continua inclinant-se vers el SW vorejant els estanyons de Dalt de Varimanya (o estanhons de Naut de Varimanha o Marimanha), passa pel tuc del Rosari de Baciver i el tuc de Varimanya. Novament pren la direcció NW fins a l’estany de Naut deth Clòt der Os i, arribat a aquest punt, davalla cap al S passant pels estanys de Dalt de Baciver, el cap de Vaquèira, lo Teso de la Mina, travessa la carretera C-28 entre el port de la Bonaigua i les costes de Ruda, remunta el curs del riu de Ruda (la Garona de Ruda), que desguassa per l’esquerra a la Garona, i que a la capçalera pren el nom de riu de Saboredo, i migparteix els estanys del circ de Saboredo fins a arribar al tuc de Ratera (2.857 m).

Al sector meridional el termenal encercla el circ lacustre de Colomers, que comprèn 42 estanys, i pren la direcció W fins a arribar al Gran Tuc de Colomers (2.933 m), que fa de trifini entre les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça. Novament pren direcció NW fins el Montardo (2.833 m). Des d’aquest punt, la carena divisòria dibuixa un ampli arc en el qual destaca el Bessiberri del Nord (3.015 m).

A ponent, el termenal limita amb les terres de Viella i, en un sector, amb les de Canejan. Des del tossal dels Estanyets pren la direcció N seguint la carena i fins arribar al curs del barranc de Bargadèra. Travessa la Garona i puja en direcció al bony de Garòs (2.173 m), el tuc d’Arenho (2.522 m), el collet de Varradòs, per a arribar, novament, al portilló d’Albi.

Quan hom parla de sectors a Salardú es pot fer referència directa a les terres que ocupen els antics termes tradicionals que avui formen el conjunt del municipi.

El terme tradicional de Salardú i Tredòs, en contacte amb el Pallars Sobirà, inclou dos sectors ben diferenciats. El meridional comprèn una bona part de la vall del riu de Ruda que neix al circ glacial de Saboredo i les seves valls afluents de l’Aiguamòg (que neix al N del circ de Colomers i corre paral·lelament, de S a N, al riu de Ruda) i del Riu Malo i del barranc de la Garona (que neixen al S del massís de Beret i aflueixen al N del port de la Bonaigua al riu de Ruda, després de córrer en direcció E-W). El septentrional comprèn una bona part de la capçalera de la Noguera Pallaresa, que neix a ponent del mateix massís de Beret, a la font de l’Era Noguereta i prop dels anomenats ulls de la Garona, i corre en direcció S-N fins a Montgarri, on s’inclina vers llevant abans de penetrar al Pallars.

El terme tradicional de Bagergue s’estenia al sector NE de la Vall d’Aran i comprenia la major part de la vall de la Unhòla i un petit sector de la conca de la Noguera Pallaresa. Una carena de direcció N-S, paral·lela a la Unhòla, fa de divisòria d’aigües entre aquest riu, afluent de la Garona, i la Noguera Pallaresa (i per tant de les conques atlàntica i mediterrània); aquesta carena s’inicia al tuc d’Er Òme i continua per la taula de Parros, la serra d’Era Mòrta, el tuc de Pèdescauç (2.369 m) i el de Costarjàs (2.333 m).

L’antic terme de Gessa s’estenia pel sector central oriental de la Vall d’Aran, tot comprenent un petit sector de la vall de la Garona, a més de la vall afluent per la dreta de Corilha, la qual davalla del tuc d’Arenho i del pla de Monnàs, mentre que per l’esquerra de la Garona una estreta llenca arriba als vessants N de Mont-romies.

El terme tradicional d’Arties s’estén al sector SE de la Vall d’Aran, en la seva major part a l’esquerra i a migdia de la Garona, tot comprenent la vall sencera del riu de Valarties i la capçalera de la ribera de l’Aiguamòg (amb la major part del circ de Colomers).

El municipi comprèn la capçalera de dues conques hidrogràfiques que vessen a la Mediterrània i a l’Atlàntic mitjançant la Noguera Pallaresa i la Garona, respectivament.

La Noguera Pallaresa drena el NE de la comarca. Per la dreta rep el riu d’Es Molís, la ribera d’Eth Mòrt, el barranc d’Es Gavècs i el riu de Varimanya. Per l’esquerra vessen el riu d’Era Sèrra, el de Barlongueta, el de Parros, el d’Eth Horcalh, l’Arriu Porquèr i el Riu Fred.

La Garona rep a la capçalera les aigües del Riu Malo i del riu de Ruda, al qual vessa per la dreta el barranc d’Es Arcoïls. Per la dreta hi desguassen, a més, la Unhòla, que rep per la dreta les aigües del riu de Moredo, i una sèrie de barrancs, com ara el de Corilha, el d’Artigues, el de Salider i el de Cal. Per l’esquerra a la Garona vessen l’Aiguamòg, el barranc de Zedo i el riu de Valarties, format en capçalera per la ribera de Rius i al qual desguassen per la dreta el barranc d’Aigües Hondes i el barranc d’Era Tèda, i per l’esquerra el barranc d’Era Aubeta i el de Codiero.

El terme comprèn la vila i cap municipal de Salardú, la també vila d’Arties, els pobles de Bagergue, Garòs, Gessa, Tredòs i Unha, les instal·lacions d’esquí i el nucli de Vaquèira-Beret i els despoblats de Montgarri, Eth Dossau i Pujò.

L’eix de comunicacions del terme és la carretera C-28, d’Esterri d’Àneu a Viella pel port de la Bonaigua, que ressegueix la Garona pel marge dret. Els principals nuclis del municipi es troben a la vall i són travessats per aquesta carretera. Això no obstant, de la carretera surten alguns ramals, com ara el que mena a les pistes d’esquí de Vaquèira-Beret i al santuari de Montgarri i que continua vers Alós d’Isil, ja al Pallars Sobirà. Des d’Arties surt un segon branc que remunta tot el curs del riu de Valarties, i des de Salardú, un tercer branc que porta a Unha, Bagergue i remunta la Unhòla.

El Poble

La vila de Salardú (452 h el 2005) es troba a 1.267 m d’altitud, a la dreta de la Garona, prop de l’aiguabarreig d’aquesta amb la Unhòla, que envolta el nucli pel N i per l’E. La seva situació estratègica a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua donà lloc que des d’època medieval la vila fos fortificada i considerada com a segona plaça reial de la vall, cap del terçó de Pujòlo, on tenien residència un dels batlles i dos cònsols. Pel costat de llevant tenia una gruixuda muralla amb baluards i torres de defensa que protegien la porta dita de Pallars (portal petit, d’arc apuntat, fet al segle XIII, que al principi del segle XX encara es conservava); la muralla continuava pels altres costats, però el 1613, quan hi passà J. F. de Gràcia, ja es trobava derruïda. A la part alta, on hi ha l’església, hi havia el castell de Salardú, amb recinte de planta quadrada, amb mur i contramur (el primer amb la porta a llevant, amb torres, i el segon amb portal a migdia). La torre mestra devia ser l’actual campanar, elevada al mig de la plaça d’armes. Resten molt escasses restes de la fortificació (prop de l’absis de l’església). Es conserven, en canvi, alguns casals amb finestres del segle XVII. La plaça Major centra el nucli antic i té una bonica font vuitcentista. A la part alta de la vila es troba la plaça d’Era Pica.

Campanar de l’església de Sant Andreu (Salardú)

© XEVI VARELA

Es destaca, sobretot, l’església parroquial de Sant Andrèu, situada a la part alta, precedint una terrassa o plaça tancada per un mur. Edifici de transició dels segles XII-XIII, dins el romànic tardà dit d’escola lleidatana, s’emparenta també amb el romànic més genuí de les valls de Boí i d’Aran. La planta és basilical, de tres naus, la central coberta per volta apuntada sostinguda per pilars cruciformes, i les laterals, per voltes de quart de cercle reforçades amb arcs torals. La capçalera és formada per tres absis semicirculars i coronada per una petita espadanya. La portada lateral, oberta a la nau de migdia (al costat de l’Epístola), té cinc arquivoltes (decorades la més exterior, que forma el guardapols, i la primera arcuació exterior) que descansen sobre columnes. Davant seu hi havia un pòrtic o claustre avui desaparegut. El campanar, de planta octagonal, és del segle XV i forma un cos a part de l’angle SW. És esvelt i proveït de sageteres que li donen un caràcter defensiu.La peça més important del seu interior és el famós Crist de Salardú, talla romànica del segle XIII, d’uns 0,65 m d’alçada, clavat en una creu acabada als seus extrems en quatre plafons quadrats i una espiga llarga a l’inferior que servia de mànec. Conserva restes de policromia i la imatge tenia una corona de metall que perdé quan el 1936, en ocasió de la Guerra Civil, fou amagada a l’estranger. D’una bellesa que recorda la del Crist de Mijaran, la figura porta barba, el cos és cobert per un faldellí de talla i té els dos peus clavats amb dos claus. Presideix avui l’altar major (que abans del 1936 tenia un retaule barroc). Una tradició diu que la imatge fou feta per un pelegrí procedent de Terra Santa que hi hauria incrustat una relíquia de la Vera Creu i que hauria desaparegut en acabar l’obra.

També té tradicions llegendàries la reixa de ferro que tanca el presbiteri. Segons la primera, recollida per Gràcia (1613), en ocasió del setge del comte de Pallars a la vila el 1385, els veïns de Salardú portaren el Crist en processó per la plaça del castell demanant protecció divina i el comte restà des d’aleshores cec, fins que, després de demanar perdó durant nou dies a l’interior de l’església, recuperà la vista i, en agraïment, féu construir la reixa. Una altra llegenda diu que fou feta amb les espases i llances que els habitants de Salardú prengueren a l’exèrcit hugonot el 1597. La imatge del Crist té indulgències concedides pel bisbe de Comenge, el futur papa Climent V, el 1316, i Ferran I de Catalunya-Aragó el 1414 sol·licità de la Santa Seu prerrogatives especials.

Salardú era conegut amb els noms de Salardú i Salarduno des del’any 1299. Aquest any el rei Jaume I escriví als universis hominibus de Salardu que paguessin la lleuda que devien a A. De Betlan. Salardú era des del segle XIII el lloc d’un important mercat, semblant als de Vielha i Bossòst, tots els quals foren reconeguts en el jurament dels privilegis de la Vall fet l’any 1298 per Arnau de Sant Marçal, segrestada de la Vall en nom del rei de Mallorca. L’any 1278 el rei Pere el Gran dirigí hominibus de Salardú et tertii de Salarduno una carta en la qual reclamava la quantitat de diners que havien pactat dedonar-li. Prop de Salardú hi havia la vila i parròquia de Puig, avui desapareguda, els homes de la qual, tres cònsols i trenta capsde casa, el 6 de novembre de 1313 juraren fidelitat al rei Jaume II. L’endemà, dia 7 de novembre, ho feren apud ecclesiam Sancti Andree de Salarduno els sis cònsols de Salardú i els cent-un caps de família que aleshores formaven la vila. La situació estratègica de la vila a l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua motivà freqüents invasions i fets bèl·lics. La invasió del 1385 per part del comte de Pallars fou motivada per la venda de la vall per part del rei Pere III al comte, que trobà la resistència armada dels aranesos i fou rebutjat. Ja al segle XV el baró de Taurinhac prengué la vila amb un potent exèrcit i calà foc a la porta del castell, que tanmateix no es rendí, durant una de les invasions procedents de França. Segons l’annalista F. Diego de Sayas, el 1524 el castell fou atacat per 5.000 homes dirigits per Mr. de Sant Joan, que aconseguiren de rebutjar els escassos defensors (15 homes i 20 dones) amb precària artilleria. La guerra amb els hugonots comportà la invasió del 1597, quan el comte de Sent Gironç passà la frontera amb 3.000 homes i assetjà la vila, que fou salvada gràcies a l’ajut de les milícies del terçó comandades per Juan Gómez (els trofeus de guerra estigueren a la parròquia fins a l’època del Primer Imperi, quan foren dutes a França per les tropes napoleòniques). Durant la guerra de Successió, les tropes francocastellanes del marquès d’Arpajon prengueren Salardú i els veïns hagueren de rescatar vides i béns, amb els vasos sagrats de l’església, que el marquès portà a Castell-lleó.

Festes

La festa major de Salardú s’escau el dia 3 de maig, festivitat de la Santa Creu, i des d’Era Pica es beneeix el terme i se celebra una processó amb les creus dels antics pobles de Pujòlo. Hom fa festa també el 30 de novembre, per Sant Andreu, i, a més de la tradicional fira de bestiar que se celebra el 7 d’octubre, la vila organitza l’aplec al santuari de Montgarri (2 de juliol).

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

enciclopedia catalana

web Ajuntament

 

Riner

Riner es un Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)
A Riner hi anem el 25 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 263 (2019) modifica
• Densitat 5,58 hab/km²
Llar 52 (1553) modifica

Breu historia del municipi

El terme s’estén als vessants de la dreta del riu Negre (que li dona el nom), o riera de Solsona, que forma en una bona part el límit septentrional, fins a l’altiplà (SW) on s’alça l’important santuari del Miracle (861 m), a la divisòria d’aigües del Cardener i el Segre, i fins al sector (SE) centrat pel poble de Su, a la capçalera de la riera de Matamargó. Aflueixen al riu Negre diversos afluents, com els torrents de Galtanegra i d’Avellanosa. El Cardener forma en part el límit NE. Limita al NW amb el terme d’Olius (sector del S de Solsona), al NE i l’E amb el de Clariana de Cardener i al S amb el de Pinós i un petit tram del de Cardona (Bages).

El terreny és força escabrós i boscat prop del riu Negre i més planer vers Freixenet, Su i el Miracle. El terme compta amb dos arbres monumentals; un és l’anomenat Pi de les Tres Branques, a la vora de Freixenet, de reduïda capçada i més de 25 m d’alçada, l’altre és l’anomenat Ginebre del Solà, situat al mig d’un sembrat. El terme, el poblament del qual és gairebé tot disseminat, comprèn el conjunt de masos de Riner, cap de municipi, el poble de Su, els llogarets de Freixenet (pronunciat Freixinet, tal com sovint apareix escrit) i Avellanosa, i les caseries del Miracle i de Santa Susanna. De la carretera C-55, en el seu tram entre Manresa i Solsona, surt, a l’altura de la caseria de Santa Susanna, un camí que mena a Riner i un altre a Freixenet. Aquest últim continua per entroncar amb la carretera local de Cardona a l’hostal del Boix (on enllaça amb la de Solsona a Torà).

El Poble

L’antic castell de Riner i la parròquia de Sant Martí de Riner, s’alcen a l’esquerra del riu Negre, a l’extrem septentrional del terme, en un tossal dominant el riu. El primer diumenge d’octubre es fa un aplec a la capella de Sant Gabriel.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

El Poal

El Poal es un Municipi del la Comarca del Pla d’Urgell (Lleida)
A El Poal hi anem el 6 de març de 2017

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Pla d’Urgell modifica
Població
Total 648 (2019) modifica
• Densitat 72,81 hab/km²
Llar 9 (1515) modifica
Gentilici Poalenc, poalenca

Breu historia del municipi

El municipi pertangué a la comarca de la Noguera fins a la creació del Pla d’Urgell, com a unitat administrativa. El terme del Poal confronta a tramuntana amb Linyola i amb Bellvís, terme amb el qual limita també a ponent. A migdia termeneja amb els municipis del Palau d’Anglesola i Vila-sana, amb el qual també termeneja a llevant. Segons la tradició antiga, el topònim el Poal vol dir “terra de pous”. Les filtracions del Riu Corb originen vetes fluvials subterrànies que faciliten l’excavació de pous, alguns dels quals resten encara avui als afores del poble, tot i que des de la construcció del canal d’Urgell són tapats.

L’únic nucli de població agrupada del terme és el Poal. Dins la reduïda extensió del terme trobem les partides de l’Escarabat, els Fondos, l’Estrella, Rubinat i la Mallola. Per la part de llevant passa la carretera local de Mollerussa a Bellcaire d’Urgell, on es pot enllaçar amb la de Tàrrega a Balaguer. Del cap de municipi també parteixen un seguit de camins veïnals vers els pobles propers: Bellvís, Linyola i Vila-sana.

El Poble

El poble del Poal (216 m) és al sector de l’esquerra del Riu Corb, a llevant de Bellvís. L’església parroquial és dedicada a la Degollació de Sant Joan. Va ser construïda per iniciativa de Francesc Desvalls i d’Alegre, senyor i marquès del Poal, com ho commemora una làpida que s’hi conserva segons la qual, a més de bastir l’església, edificà aquell monument per a si mateix, per a la seva esposa Manuela d’Ardena i per als seus; l’obra s’acabà cap al 1776. Consta d’una nau ben ampla a ambdós costats de la qual s’obren capelles laterals per arcs de mig punt; molt clara, la nau és il·luminada per uns ulls de bou superiors. La coberta de canó, reforçada per uns arcs torals, és moderna, però s’adapta força bé a l’estètica de l’edifici. L’església té com a sufragània la dels Arcs. El casal dels senyors del Poal és conegut avui com a Cal Castell. És un noble edifici bastit amb carreus escairats i portal adovellat. Els interiors, sobretot, han estat força desfigurats. A l’angle entre dues façanes hi ha l’escut del llinatge, datat el 1763. Altres cases antigues al poble són Cal Puig i Cal Francès..

Els vestigis més antics del lloc es troben en un seguit de tossals allargassats a uns 300 m del poble, en el camí de Vila-sana a la Novella Alta, a l’antiga partida de Sarsènit, o Xarsènit. L’arqueòleg Emili Junyent hi ha excavat un poblat hallstàttic fortificat, a uns 3 m de profunditat, els habitatges del qual sembla que foren destruïts per un incendi. De restes romanes, també se’n troben a la rodalia del Poal: a les Novelles, a la Pedrissa, etc.

Festes

El Poal celebra la festa major el 29 d’agost, per Sant Joan, i el segon diumenge de maig, festa major petita del Roser de Maig. Una altra tradició d’aquest poble és la caminada matutina que els seus veïns fan, el primer de maig, per la festa de la Mare de Déu de les Sogues de Bellvís

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Poble de Cèrvoles

La Poble de Cèrvoles es un Municipi de la Comarca les Garrigues (Lleida)
A poble de Cèrvoles hi anem el 27 de setembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Ponent
Comarca Garrigues modifica
Població
Total 191 (2019) modifica
• Densitat 3,09 hab/km²
Llar 22 (1553) modifica
Gentilici Pobletà, pobletana modifica

Breu historia del municipi

El terme municipal de la Pobla de Cérvoles, de 61,92 km 2 d’extensió, es troba al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Priorat i la Conca de Barberà, a la part més alta i accidentada de la plataforma garriguenca, als vessants septentrionals de la serra de la Llena. Limita amb els termes garriguencs del Vilosell i l’Albi a l’E i NE, Cervià de les Garrigues al N i NW, Juncosa a l’W, i amb el d’Ulldemolins (Priorat) al SW i S i Vilanova de Prades (Conca de Barberà) al SE. La Pobla de Cérvoles és l’únic nucli de població del terme que no té censada població disseminada.

El tossal de l’Abella (1 002 m), a l’extrem SE, és un dels punts culminants de la serra de la Llena, i entre aquest i la Tossa, del veí terme del Vilosell, neix el riu de Set, que forma tota la frontera nord-oriental del terme, i passa entallat profundament als bancs de gresos i conglomerats. A diferència d’altres municipis de la comarca, aquest té una rica xarxa hidrogràfica. Així, el riu de Set rep diversos barrancs que drenen també el terme, com el del Mas de Perol, a la capçalera; el de la Coma Fumada, juntament amb el de Sant Joan de l’Escala, al qual aporten les seves aigües el d’Obredes i el del Forn, en el sector proper al veí nucli de Cervià de les Garrigues; el de Gotelleres, en el sector NW del terme, que rep les aigües del Roig, del de les Garrigues en el sector més inicial, i el del Bou i el del Rivet en el tram mitjà. Tots aquests cursos davallen de la serra de la Llena.

L’única via de comunicació és la carretera local que connecta d’una banda la Pobla de Cérvoles amb l’Albi, des d’on enllaça amb la N-240, de Tarragona a Lleida, i amb l’autopista AP-2, de Barcelona a Lleida. Vers el S enllaça amb la carretera de Reus a Lleida per la Granadella. Hi ha una pista que uneix la Pobla de Cérvoles amb el Segrià (Utxesa) i segueix inicialment la vall del riu de Set, passant per localitats com Cervià de les Garrigues o el Cogul. Té interès paisatgístic la carretera d’Ulldemolins, que puja a la serra de la Llena.

El Poble

El poble de la Pobla de Cérvoles s’alça a 663 m d’altitud, al sector meridional i muntanyós del terme, al peu d’un turó on s’aixecava l’antic castell. El nucli antic, centrat per la plaça Major i el carrer Major, conserva carrerons medievals i antics casals.

L’església parroquial (segle XVIII) és dedicada a la Mare de Déu de la Junquera, patrona de la població, i a l’interior hi ha les restes de la primitiva església romànica, bastida pels primers pobladors. Al segle XV es construí un nou temple que és part de l’actual, reformat i ampliat al segle XVIII (les obres es començaren l’any 1728 i s’acabaren el 1731). El retaule de l’altar major, obra de Lluís Bonifaci, era una talla de fusta d’estil barroc; la decoració en or i jaspi era obra de Josep Fabregat. La imatge de la Mare de Déu de Junquera fou entronitzada en el seu cambril l’any 1732, el qual fou decorat i pintat pel mestre Josep Julià. Un orgue d’estil barroc, amb la caixa i els muntants de fusta tallada molt decorada, obra de Lluís Bonifaci, hi fou instal·lat el 1750. Al campanar hi ha un rellotge que data del 1 780 i del qual es conserva tota la màquinaria, els pesos i les cordes.

Segons l’opinió de diversos historiadors, en un antic casal de la Pobla hi hagué una comunitat eremítica (segle XII) que, com en altres indrets, seguien el carismàtic Ramon de Vallbona, el qual, en fer donació dels drets de Cérvoles al monestir de Poblet, es retirà juntament amb les dones d’aquesta comunitat a Vallbona.

A uns 3 km en direcció al Vilosell, hi ha un Arborètum, d’unes 10 ha, que va iniciar Francesc Barberà. És un jardí format per arbres i arbustos experimentals o de repoblació i de col·lecció.

Al poble hi ha l’Ecomuseu de l’Oli, situat juntament amb l’ajuntament a l’antic Molí de la Societat (segle XVIII) i reconstruït el 1995; allí es conserven les dues peces més notables del trull originari —el molí, format per dues grans pedres, i la premsa de biga—, i estris diversos. Una sèrie de plafons expliquen i descriuen els aspectes més importants relacionats amb l’obtenció de l’oli (conreu, collita, premsatge, etc.).

Festes

La festa major de la Pobla se celebra el dissabte abans de la Mare de Déu d’Agost. Malgrat que la festivitat de la Mare de Déu de la Junquera, patrona de la Pobla, sigui el 8 de setembre, és tradició que la seva diada se celebri els dies 21 i 22 de novembre. Es tracta d’un vot del poble que recula als temps de Felip IV i concretament al moment del saqueig de la població a mans del duc d’Alba. El 1992 es van celebrar els 350 anys d’aquest vot i amb aquest motiu s’edità el llibre d’Anton Bundó i Nin titulat Santa Maria de la Junquera. Posteriorment al vot de poble fet a la Mare de Déu, la zona va patir fortes sequeres i es van fer processons per tal de demanar pluja, a les quals es va afegir molta gent dels pobles veïns. Per aquest motiu, encara avui dia, el 22 de novembre, a l’anomenat besa mà i a l’ofrena de flors que els pobletans dediquen a la seva patrona, s’hi afegeix nombrosa població dels municipis veïns. Una creença ben arrelada a la Pobla de Cérvoles és que el mateix dia 22, a les 12 del migdia, i per única vegada a l’any, un raig de sol entra al cambril de la Mare de Déu i li il·lumina el rostre. Al llarg de l’any es programen conferències, concerts, cicles de cinema, etc.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web