Arxiu de la categoria: Provincia Lleida
Almenar
Almenar es un municipi de la comarca del Segrià (Lleida)
A Almenar hi anem el març de 2019
Dades del Municipi
Província | província de Lleida |
Àmbit territorial | Ponent |
Comarca | Segrià ![]() |
Població | |
---|---|
Total | 3.401 (2022) ![]() |
• Densitat | 51,07 hab./km² |
Llars | 137 (1553) ![]() |
Gentilici | Almenarenc, |
Breu historia del municipiSituació i presentació Està situat a l’extrem septentrional del Segrià, en contacte amb la Noguera i la Llitera Limita amb els termes segrianencs d’Almacelles SW, Alguaire S i Alfarràs N amb els d’Algerri E i Albesa SE, ambdós de la Noguera i amb els d’Albelda i el Campell W, de la Llitera El terme s’estén a la dreta de la Noguera Ribagorçana límit de llevant del terme i és regat pel canal de Pinyana i pel d’Aragó i Catalunya, que travessen el territori en direcció N-S, a banda i banda del poble La part a llevant pertany al pla segrianenc amb el canal de Pinyana, mentre que la de ponent forma…
El Poble
Castell d’Almenar
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Almacelles
Almacelles es un Municipi de la comarca del Segrià (Lleida)
A Almacelles hi anem el març de 2019
Dades del MunicipiCom. autónoma Cataluña• Provincia
Lérida• ComarcaSegriáUbicación41°43′54″N 0°26′13″E• Altitud247 msnmSuperficie49,03 km²Población6922 hab. (2022)• Densidad139,85 hab./km²Gentilicioalmacellense1
almacellero, -a1Código postal25100
Breu historia del municipi
El Poble
Toponimia
La etimología de Almacellas, viene del árabe āl-māsayah/الماسية, que significa «el diamante».5 Su pronunciación catalán estándar es [əɫməˈsɛʎəs] y pronunciación catalán local es [aɫmaˈseʎes].
Símbolos
El escudo de Almacellas se define por el siguiente blasón: El escudo consta de diferentes colores llamativos, los cuales el verde representa la amabilidad delante de Brunorica77 i el rey iago97 ante el pueblo, el rojo por su parte, representa la astucia de los ciudadanos ante el pueblo.
- «Escudo losanjado truncado: al 1º de sinople, la clamor de Almacellas en forma de faja de argén resaltada de una mano contrapalmada de púrpura; y al 2º de oro, 4 palos de gules. Por timbre una corona mural de villa.»6
Fue aprobado oficialmente el 17 de febrero de 2004. La mano es el señal parlante referente a la parte central del nombre de la villa (en catalán, mano es ma). Detrás se representa el clamor de Almacellas, el río que pasa por la población. Almacellas, que pertenecía a la ciudad de Lérida, después de su destrucción durante la Sublevación de Cataluña (1640) fue declarada propiedad del patrimonio real y repoblada a partir de 1773. Los cuatro palos del escudo de Cataluña recuerdan los lazos de la villa con la Corona de Aragón.
Demografía
Incluye las entidades de Mas del Lleó y La Zayra7 (en catalán la Saira), esta última también conocida como Almacelletas (Almacelletes).
Festes
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Alfarràs
Alfarràs es un municipi de la comarca del Segrià (Lleida)
A Alfarràs hi anem el març de 2019
Dades del Municipi
Província | província de Lleida |
Àmbit territorial | Ponent |
Comarca | Segrià ![]() |
Població | |
---|---|
Total | 2.795 (2022) ![]() |
• Densitat | 245,18 hab./km² |
Llars | 31 (1553) ![]() |
Gentilici | Alfarrasí, alfarrasina ![]() |
Breu historia del municipi
Alfarràs és un municipi de la comarca del Segrià.
Està situat entre la riba del Noguera Ribagorçana i els turons del Sas i la Serra Llarga (les Guixeres).
Alfarràs és poble “d’aigua, fil i préssecs”, elements que, sumant-hi les dues carreteres que es troben al centre del poble, han estat les maneres de guanyar-se la vida.
L’aigua és la de la secla o canal de Pinyana, provinent del pantà de Santa Anna, que rega la seua horta.
Els préssecs són els “del Ribagorçana”, amb Q de qualitat reconeguda.
Les carretes són les de Binèfar a Balaguer i de Lleida a la Val d’Aran, que han convertit Alfarràs en lloc de pas per a molta gent.
I el fil és l’element que manca, el que deixa coix Alfarràs en relació amb el seu passat i el seu futur. Les fàbriques de filatures, la Cassals (“de dalt”) i la Viladés (“de baix”), aquesta última amb 115 anys d’història van tancar durant l’any 2005.
Alfarràs forma municipi amb Andaní, nucli de població unit ja amb el primer.
Alfarràs compta amb un CEIP (“Pinyana”), amb un sub-CAP, amb l’Escola de Capacitació Agrària, un poliesportiu, una ràdio municipal, una llar d’infants… No es pot deixar de comentar en aquesta ressenya la “manera de ser” d’Alfarràs, sempre lluny dels paràmetres més estereotipats i urbanites de poble, amb unes relacions interpersonals més aviat paregudes a les d’una localitat de població àmpliament major. Clarament diferenciat de pobles veïns per aquest fet, això, provoca situacions curioses i atípiques, però també un esperit de capitalitat i centralització gens habitual en un poble que ha passat per revessos econòmics tan durs en els últims anys.
El Poble
Festes
- Sant Pere 29 de Juny, Festa major d’estiu
- Sant Sebastià 20 de Gener, Festa Major d’ hivern
- Sant Llorenç 10 d’agost, Andaní
- Sant Nicolau 6 de Desembre, Andaní
- Fira del Préssec del Ribagorçana 2n Diumenge d’Octubre
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Àger
Âger es un Municipi de la Comarca de la Noguera (Lleida)
A Àger hi anem el 29 de maig de 201
Dades del Municipi
Breu historia del municipi
El Poble
Festes
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Ajuntaments de la Comarca
Esglésies de la Comarca
Pàgines web
Agulló
Agulló es un un poble del Municipi d’Àger de la comarca de la Noguera (Lleida)
A Agulló hi anem el 29 de maig de 2019
Breu historia del municipi
Agulló és una entitat de població del municipi d’Àger a la comarca de la Noguera. El llogaret[1]se situa a la vall d’Àger, prop d’on es divideixen les aigües entre la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana, al centre del terme municipal i a l’oest de la vila d’Àger. Té una església dedicada a Sant Mateu i El 2018 tenia 49 habitants.[2]
El Poble
Festes
Celebra la festa major el tercer cap de setmana del mes d’agost.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Sant Climenç
Sant Climenç es un Poble del Municipi de Pinell del Solsonès (Lleida)
A Sant Climent hi anem el 27 de desembarre de 2012
Dades del Municipi
Vegueria | Comarques Centrals |
Comarca | Solsonès ![]() |
Població | |
---|---|
Total | 200 (2019) ![]() |
• Densitat | 2,2 hab/km² |
Llar | 64 (1553) ![]() |
Gentilici | pinellans, pinellanes |
Breu historia del municipi
S’estén a l’extrem de ponent de la comarca (en contacte amb Castellar de la Ribera al N, amb Olius a llevant i amb Llobera al SE), i entronca amb la Segarra a migdia (Biosca i Sanaüja), i amb la Noguera (Vilanova de l’Aguda) i l’Alt Urgell (Bassella) a ponent. Forma un planell inclinat de NE (serra de Torregassa) al SW, d’uns 900 a 500 m d’altitud vers el Segre, solcat per una sèrie de torrents (riu de Madrona, riera de Sanaüja amb el seu afluent la riera de Sallent, etc.), tributaris del Segre bé directament bé a través del Llobregós.
El terme, de poblament disseminat, comprèn els pobles de Pinell de Solsonès, cap de municipi, Miravé i Sant Climenç i les caseries de Madrona (unitat que es correspon amb l’àmbit de l’antiga parròquia de Sant Pere de Madrona), i Sallent de Solsonès. Una carretera local amb ramals a Miravé, Sant Climenç, Pinell i Sallent travessa el terme de NE a SW, provinent de Solsona, i enllaça amb la C-14, prop de Bassella.
El Poble
El poble de Pinell (26 h el 2005), situat a 648 m, es localitza al N del terme, prop del torrent de Pinell, o riu de Madrona. L’església parroquial de Sant Miquel de Pinell, que centra un petit nucli de cases, ha perdut l’estructura primitiva a causa de diverses reformes. Conserva uns interessants sarcòfags medievals de la família Pinell. Al castell de Pinell s’establí, al segle XI, una família de castlans sota l’autoritat dels comtes d’Urgell que aviat tingué un gran poder i prestigi a la comarca. Un dels primers senyors coneguts fou Ramon Guitard, que amb la seva muller Ermengarda proveí (1093) de terres que ja posseïa dels seus avantpassats l’església de Sant Tirs i donà l’església parroquial de Sant Miquel a la de Solsona, a la qual acabà cedint totes les esglésies del terme amb els seus alous (1122). El 1556 era senyora del castell Aldonça de Pinell, vídua del donzell Miquel Joan de Pinell, però en aquesta època els senyors ja residien fora de la comarca.
Festes
Pinell de Solsonès celebra la festa major el 29 de setembre, i per la segona Pasqua té lloc un aplec a la capella de Sant Tirs.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Su
Su, es un Poble del Municipi de Riner Comarca de Solsonès (Lleida)
A Su, hi anem el 24 d’agost de 2012
L’ Ajuntament esta situar al poble del Miracle
Dades del Municipi
Vegueria | Comarques Centrals |
Comarca | Solsonès ![]() |
Població | |
---|---|
Total | 263 (2019) ![]() |
• Densitat | 5,58 hab/km² |
Llar | 52 (1553) ![]() |
Geografia | |
Superfície | 47,1 km² ![]() |
Altitud | 830 m |
Breu historia del municipi
El terme s’estén als vessants de la dreta del riu Negre (que li dona el nom), o riera de Solsona, que forma en una bona part el límit septentrional, fins a l’altiplà (SW) on s’alça l’important santuari del Miracle (861 m), a la divisòria d’aigües del Cardener i el Segre, i fins al sector (SE) centrat pel poble de Su, a la capçalera de la riera de Matamargó. Aflueixen al riu Negre diversos afluents, com els torrents de Galtanegra i d’Avellanosa. El Cardener forma en part el límit NE. Limita al NW amb el terme d’Olius (sector del S de Solsona), al NE i l’E amb el de Clariana de Cardener i al S amb el de Pinós i un petit tram del de Cardona (Bages).
El terreny és força escabrós i boscat prop del riu Negre i més planer vers Freixenet, Su i el Miracle. El terme compta amb dos arbres monumentals; un és l’anomenat Pi de les Tres Branques, a la vora de Freixenet, de reduïda capçada i més de 25 m d’alçada, l’altre és l’anomenat Ginebre del Solà, situat al mig d’un sembrat. El terme, el poblament del qual és gairebé tot disseminat, comprèn el conjunt de masos de Riner, cap de municipi, el poble de Su, els llogarets de Freixenet (pronunciat Freixinet, tal com sovint apareix escrit) i Avellanosa, i les caseries del Miracle i de Santa Susanna. De la carretera C-55, en el seu tram entre Manresa i Solsona, surt, a l’altura de la caseria de Santa Susanna, un camí que mena a Riner i un altre a Freixenet. Aquest últim continua per entroncar amb la carretera local de Cardona a l’hostal del Boix (on enllaça amb la de Solsona a Torà).
El Poble
A l’extrem meridional del terme hi ha el poble (58 h el 2005) i la parròquia de Su. Centra els plans de Su, on es localitzen també conreus i granges. Prop de l’església de Santa Maria de Su hi ha un petit grup de cases que conserven elements decoratius gòtics i romànics; la casa Vendrell correspon a la dels antics castlans del lloc. Aquest (escrit inicialment Suu) és esmentat ja l’any 1055, en què Dalmau i Elisava donaren un alou. Havia format part del domini dels vescomtes de Cardona, que en mantingueren l’alta jurisdicció dins la batllia de Cardona; en foren feudataris els Arnau de Joval i, vers l’any 1300, els Jorba; el castell i la quadra de Su, amb el quartó de Matamargó, passà, a la segona meitat del segle XVII, als Dalmases i Ros i, al segle XVIII, als jesuïtes de la Cova de Manresa. És una masia important la casa Fornells, amb la capella de Sant Francesc, i enlairada en un serrat, al N, hi ha l’antiga casa de Sant Diumenge amb la capella d’origen romànic, sense culte. De la parròquia de Su depenia l’església de Sant Just d’Ardèvol (del veí municipi de Pinós).
Més al N hi ha el llogaret d’Avellanosa, a la capçalera del torrent del mateix nom, l’església de Sant Jaume de Riner, prop del terme de Llobera, i l’antic hostal de Galtanegra.
FestesLa festa major de Su se celebra per la Mare de Déu d’Agost i pel gener es fa la festa de Sant Antoni Abat.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Solsona
Solsona es un Municipi de la Comarca el Solsonès (Lleida)
A Solsona hi anem el 22 d’agost de 2012
Dades del Municipi
Breu historia del municipi
Limita en gran part amb el terme d’Olius i al N, amb el de Lladurs. El N és accidentat per la serra de Sant Bartomeu, amb el puig del mateix nom, que és la principal elevació del terme (871 m). Al N, el terreny és marcat pels darrers vessants de la zona muntanyosa de Lladurs, mentre que al NW hom troba les elevacions del turó de Castellvell i de la serra de Torregassa. Sota aquestes lleus elevacions es forma una depressió, inclinada vers el S, capçalera de la vall del riu Negre, o riera de Solsona, afluent del Cardener per la dreta. Aquest riu parteix el terme i recull les aigües que davallen de Pallarès i el pla de Cirera, les del torrent de Llera de Lladurs, i les de Castellvell i el vessant oriental de la serra de Torregassa, pel torrent de Ribalta. Tota la zona s. és planera i apta per al conreu. El terme comprèn la ciutat de Solsona, cap de municipi, les urbanitzacions de Mirasol i Vicenç i dos polígons industrials situats a les afores de Solsona. També inclou el Vinyet, nom donat a les cases de pagès, no gaire grans ni amb gaire conreu, que envolten la zona urbanitzada, terrenys on antigament es feia vinya. Una bona part d’aquestes masies s’anomenen cabanes: Cabana d’en Geli, Cabana del Musiquet, Cabana de l’Abat, etc. Pel que fa a les comunicacions, les principals carreteres que travessen el terme són la C-55 d’Abrera a Solsona i la C-26 d’Olot a Alfarràs.
Solsona L’Hostal de Sant Roc
© FOTOTECA.CAT
Aquesta darrera enllaça amb la C-14 (Eix Tarragona-Andorra), a Bassella, i la C-16 (Eix del Llobregat), a Berga. Solsona resta força allunyada dels principals eixos viaris, ja que la resta de carreteres que creuen el terme són secundàries. Entre aquestes destaquen les de Torà i Biosca, vers el S, i les de Lladurs i Sant Llorenç de Morunys, en direcció N. Hom ha identificat Solsona amb Setelsis, una de les ciutats dels lacetans que Ptolemeu situa en aquests indrets. El pas del nom de Setelsis a Solsona es troba, a més dels documents que estudià Marca, en els documents de l’Arxiu de l’Església de Solsona. En un document del segle X es llegeix Setelisona; el més corrent és trobar Celsona, però ja al segle XI alguna vegada s’escriu Solsona i Sulsona.
El Poble
La ciutat és edificada a banda i banda del riu Negre, amb zones urbanitzades de gran extensió i de forma irregular que ocupen els pendissos i els tossals de Sant Magí, Ribalta, carretera de Torà, el Camp, Can Sotaterra, Santa Eulàlia, Sant Gervasi i Can Xuixa. Les zones industrials situades al costat de la carretera de Manresa resten ben apartades del nucli urbà. D’altra banda, s’han rehabilitat espais naturals propers a les ciutats, que funcionen com a àrees d’esbarjo.
El clos antic, protegit per un pla urbanístic especial que s’aprovà el 2002, s’estén a la ribera dreta i conserva l’estructura primitiva, de marc gairebé triangular, amb el costat oriental vora el riu, el Vall Calent a migdia i el Vall Fred, al N; l’altre extrem dona al Camp, on s’ha fet la gran plaça anomenada plaça del Camp, i el passeig del Pare Claret, que acaba davant l’església i la casa dels Missioners del Cor de Maria. A la fi de la Guerra Civil de 1936-39 fou ensorrat el pont edificat al segle XVIII; pel pont nou, fet al mateix lloc però més ample, s’entra a Solsona, com a final de la carretera de Manresa. Amb les actuacions urbanístiques de finals del segle XX, l’entrada pel pont ofereix una bona panoràmica de la capçalera de la catedral, i del Palau Episcopal. Hom troba, a més, el gran i artístic portal del Pont, també construït els darrers anys del segle XVIII; al frontis hi ha en relleu l’escut de la ciutat, que consta d’un sol amb un batall, la torre dels Torroja, el card dels Cardona i la creu de l’abat.
Una gran part del nucli és tancat per la muralla, que conserva algunes torres però que és deformada per diverses construccions sobreedificades. La part més antiga correspon al segle XIV. Vers ponent hi ha el portal de Llobera, que dona entrada al carrer del mateix nom, i el portal del Castell, vora el convent de les monges de l’Ensenyança, o de Lestonnac, situat al solar de l’antic castell o casa senyorial del castlà dels Cardona, que fou enderrocat al final del segle XIV. Sobre aquest portal hi havia hagut la casa del batlle i del consell de la ciutat. L’aixecament de les muralles es retardà perquè la ciutat tenia el recinte ben clos i voltat d’una vall.
Al final del carrer de Sant Llorenç, prop de la carretera de Bassella, hi havia el portal del Travesset. A la casa del costat s’alçava la torre Grossa de Mascaró, que es feu cèlebre en la guerra del 1640. Hi havia un altre portalet al costat de l’Hospital d’en Llobera, pel qual sortien al riu les aigües que baixaven pel carrer de la Regata.
Entrant a la ciutat pel portal del Pont, a mà esquerra trobem una de les entrades a la catedral. Seguint carrer amunt es puja a la plaça Major, porxada a mà dreta i a mà esquerra; en aquest costat la casa Aguilar té la façana sobre un esvelt porxo de pilars i bigues. Hi havien residit els senyors de Sant Climenç i Miravé, que eren els Josa i els Rovira. El 16 de setembre de 1710, en l’oratori d’aquesta casa es casà per procura Francesc de Portolà, de Balaguer, amb Teresa de Rovira i de Josa, dels quals va néixer Gaspar de Portolà, colonitzador de Califòrnia. D’aquesta plaça arrenquen els carrers de Llobera i del Castell. En el primer s’establí la família que li donà el nom, i també s’hi bastiren altres cases senyorials, entre les quals cal destacar la d en Soler, que acollí el P. Claret, i més tard la que fou Santa Joaquima de Vedruna. En les cases d’aquest carrer de Llobera es conserven les portalades de grans dovelles i els finestrals platerescs, i en alguns hi ha la barbacana amb figures humanes a les bigues de fusta, element que trobem en d’altres indrets del nucli antic. Hi ha la tranquil·la plaça de Ribera, enjardinada, i una altra de més gran, la de Sant Pere, on hi havia hagut un hospital abans de construir-se el nou. A la casa pairal de l’arquitecte August Font, s’ha conservat l’estucat original i l’estructura exterior.
El carrer del Castell s’ha convertit en una via molt animada, amb molts establiments comercials, i constitueix el camí més directe entre el centre de la ciutat i la zona del Camp, lloc de mercats i fires, de passeig i esbarjo. En aquest carrer destaca la casa de la ciutat. És un artístic i valuós edifici construït al segle XVI pel mercader Pere Puigdepons. D’estructura renaixentista, conjuga les exigències d’una casa de mercaders amb la noblesa del gòtic i el plateresc. La façana principal dona al carrer del Castell i és flanquejada per dos carrers més. Consta de cellers i tres plantes. La nissaga dels Puigdepons (procedent dels Torrents sobre el Cardener) és simbolitzada per un escut situat damunt el portal on hi ha un tossal de sis pedres, unes rates rampants i dues branques d’olivera. El portal s’obre a una entrada gran de trets gòtics i sobre els finestrals de la segona planta hi ha la balustrada de pedra que pertany al tercer pis. L’edifici ha estat del tot restaurat i rehabilitat interiorment per a adaptar-lo al seu ús administratiu. Al final del carrer del Castell, en una casa que té ben treballats els caps de les bigues de la barbacana, hi habitaren els escultors Moretó, procedents de Vic, que tantes obres d’art portaren a terme en aquesta contrada. Al seu davant naixé el cèlebre pintor Francesc Ribalta (1565-1628).
Hom pot passar des d’aquest carrer, a través d’un carreró i d’un portal, a la plaça de Sant Joan; entre el carrer i la plaça hi ha l’esvelt campanar o torre de les Hores, coronada per un rellotge. Aquesta plaça es troba al lloc més cèntric del clos del poble. La font que s’alça al mig fou construïda al segle XV, i al seu damunt es construí la capelleta de Sant Joan al segle XVIII. Entre d’altres, destaca una casa que té damunt la porta un gran escut de pedra, que fou la casa pairal de Pere Màrtir Coma, bisbe d’Elna; de Marià de Cabanes, historiador, arqueòleg i batlle de Barcelona; de Xavier de Cabanes i d’Escofet, general, mariscal i cap d’estat major el 1883 (del qual són descendents els Barnola). En el barri de Santa Llúcia i tocant a la carretera de Bassella, al carrer de la Regata de Sant Joan, i portalet d’Anníbal o d’en Covarroques, hi ha un gran edifici de trets gòtics, que hom anomena els Dominics o el Seminari Vell. La construcció originària tenia la forma rectangular; interiorment té un ample celobert on hi ha una gran escalinata i una galeria sostingudes per esveltes columnes i grans cartel·les. Per la banda de llevant descansava sobre la muralla; tenia un pati o mirador, on es construí un altre cos per adaptar-lo com a seminari. Aquest edifici fou inicialment l’Hospital d’en Llobera, fet al segle XV gràcies a una deixa (1411) de Francesca de Llobera. Aquesta volgué que portés el nom de Llobera en record dels seus pares, i en l’escut d’armes feu esculpir el llop de la seva nissaga i la mola, emblema de la família del seu marit, Bernat Guillem de Peramola i Aramunt. La gran portalada a la façana principal, els finestrals convertits en balcons i altres obertures, més o menys retocades, que deixen entreveure la forma original, recorden l’elegància d’aquest insigne casal del gòtic català. Durant els segles XVII i XVIII serví de col·legi i convent de dominics, i de seminari diocesà a les acaballes del segle XIX. Vers el 1991 es portaren a terme treballs de restauració i actualment és la seu del Consell Comarcal del Solsonès.
Festes
La festa major de Solsona se celebra el 8 (en honor de Santa Maria, titular de l’antiga abadia) i el 9 (per la Mare de Déu del Claustre) de setembre. Un dels actes més remarcables és la representació, a la plaça Major, dels balls que es realitzen amb els gegants i el bestiari de la ciutat (cada ball amb música pròpia), entre les peces del qual destaquen l’àliga i el drac; aquest darrer compta amb més de tres-cents anys d’història (es tenen notícies de restauracions del drac des del 1749). Cal esmentar també l’actuació dels trabucaires, que amb la seva indumentària típica i els seus trabucs recorden la tradició guerrillera del Solsonès. Una setmana abans de la festa major s’escau una Trobada d’Acordionistes. El juny, per les festes del Corpus, també destaquen els balls de l’àliga i el drac i altres elements propis del bestiari popular com el bou i la mulassa.
Tanmateix, els actes festius que han donat més popularitat a Solsona són els del Carnaval, que a la ciutat duren des del Dijous Gras fins al dimecres de Cendra, tot i que és durant el cap de setmana quan la població s’omple de gent forastera que arriba per a gaudir d’aquests dies de disbauxa. Entre els actes més representatius del Carnaval solsoní, destaca el mercat de Carnaval, el Carnaval infantil, la penjada del ruc a la Torre de les Hores, la baixada pel carrer del Castell dels Gegants Bojos, la draca i el mussol, els castells de foc, etc. La despenjada del ruc, acompanyada pel ball dels gegants a les dotze de la nit del dimecres, conclou la festa. La melodia típica d’aquests dies de disbauxa és el Bufi, original del solsoní Joan Roure, i la indumentària característica és la bata, de diferents colors i dissenys, distintiva de cada comparsa.
El Carnaval, que ja se celebrava abans de la dictadura franquista, es reprengué ja abans de la fi de l’esmentada dictadura, el 1971, i ha esdevingut una de les festes més celebrades en aquesta població. Des d’aleshores s’han anat incorporant actes, gegants (la saga dels Gegants Bojos, creats pel mestre geganter solsoní Manel Casserras i Boix, tenen la particularitat de tenir un aspecte grotesc i divertit, amb els braços articulats), balls, bestiari (el xut, la draca, els nans, el Tòful-Nano, el Comte de l’Assaltu, etc.) i músiques pròpies, entre les quals “el Bufi” és la més representativa del Carnaval.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Pàgines web
Sant Llorens de Morunys
Sant Llorens de Morunys es jun Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)
A sant Llorens de Morunys hi anem el 21 d’agost de 2012
Dades del Municipi
Vegueria | Comarques Centrals |
Comarca | Solsonès ![]() |
Població | |
---|---|
Total | 949 (2019) ![]() |
• Densitat | 220,7 hab/km² |
Llar | 135 (1553) ![]() |
Gentilici | Piteu, piteva ![]() |
Breu historia del municipi
El terme és envoltat gairebé totalment pel terme de Guixers, llevat d’un petit tros al N, limítrof amb el de la Coma i la Pedra. A més té un enclavament, entre els municipis de Navès i Guixers, que comprèn la Mola de Lord (centrada pel santuari del mateix nom) i el tossal de Vall-llonga.
El terme comprèn la vila de Sant Llorenç de Morunys, cap de municipi, i el santuari de Lord. El cap municipal ha estat, històricament, la capital de la Vall de Lord, topònim amb el qual es designava antigament (almenys des de l’any 839, data de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell) una zona molt extensa, però que més aviat s’identifica amb la conca alta del Cardener. Quant a les comunicacions, Sant Llorenç de Morunys disposa de diverses carreteres locals. La via més emprada és la que procedeix de Berga i continua fins al coll de Jou, des d’on es pot anar a Solsona, a Coll de Nargó i a les pistes d’esquí de Port del Comte (la Coma i la Pedra).També es pot accedir a la Seu d’Urgell, per Tuixén.
El Poble
La vila de Sant Llorenç de Morunys conserva el clos d’estructura medieval (de planta pentagonal irregular), que era circuït de muralles, conservades en part encara que desfigurades per les edificacions. Tenia cinc portals, dels quals resten només els de la Pietat i el de l’Era Nova al migdia, el de Vallfred o del Puig a llevant i el de la Canal al N, situat prop de l’església. Una sèrie de carrers es dirigeixen des dels portals a les placetes interiors i el carrer Major acaba prop de l’església en un altre portal interior. Al segle XVIII s’edificà fora del clos el carrer de Vallfred (NE), al segle XIX sorgiren els ravals de la Canal i el Puig i modernament s’han format nous carrers al SW, a més de les edificacions esparses del terme, especialment al voltant de les carreteres que condueixen a Solsona, Berga i la Coma.
L’església parroquial de Sant Llorenç, que fou declarada monument històrico-artístic el 1976, correspon a la de l’antic monestir que fou l’origen de la vila. És un notable exemplar romànic de l’època llombarda (segle XI), situat a l’extrem NW de l’antic clos. Conserva l’orientació tradicional i l’absis és dins les cases de la població. Té tres naus i la porta principal és al costat lateral N, sota el paviment de l’absis, excavat la dècada de 1960 per Manuel Riu i Riu, es trobà un espai enrunat que sembla haver estat la cripta, com ho indiquen les finestres exteriors tapades. L’element més notable del conjunt és, però, el retaule barroc de la Mare de Déu dels Colls, obra de l’escultor Josep Pujol (1773-84). El retaule, que cobreix tot l’àmbit de la capella, és profusament decorat. La imatge de la verge bruna (una còpia que conserva pràcticament només el cap de l’original, destruïda el 1938) i la de Sant Llorenç centren la composició, carregada d’imatges i de representacions d’una gran riquesa iconogràfica. Hom l’ha considerat una de les obres més paradigmàtiques de l’art barroc català, tot i que cronològicament se situï en un període tardà, en què predominava ja el neoclàssic. L’església conserva a més un retaule gòtic de l’Esperit Sant, obra de Lluís Borrassà, i l’altar major (1713), barroc, obra de Joan Francesc Morató, i que resultà parcialment destruït durant la guerra civil.
El claustre, adossat al SE de l’església, fou edificat els darrers anys del segle XV o els primers del XVI, probablement sobre un claustre anterior. De planta trapezoidal, té dues galeries d’arcs rodons que descansen sobre columnes de fust llis; està en mal estat de conservació. La rectoria, antiga casa del priorat, és també una construcció dels segles XV-XVI, adossada al claustre. Conserva encara motllures de portes i un teginat de guix d’època renaixentista.
Vers migdia, extramurs, hi ha el santuari de la Pietat. De reduïdes dimensions, constava en els seus inicis d’una sola nau amb dos trams a més d’un porxo. Posteriorment a la seva construcció, la capella ha sofert notables modificacions. A mitjan segle XIX, el porxo fou tapiat i, així, el seu espai afegit, com un tram més, als peus de la nau. Als quatre ambients de l’interior hi ha voltes de creueria, amb senzilles claus de volta, algunes de les quals són refetes. Llevat dels nervis de pedra, tot el parament és enguixat. La il·luminació de l’espai sencer procedeix d’un ull de bou del mur que avui tanca l’antic porxo i d’una petita finestra de la capella lateral. La façana, i amb ella el campanar de cadireta, correspon a una restauració del 1909. Però, amb tot, el que té més interès és el retaule de la Pietat, del darrer corrent gòtic. Es tracta d’un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel·la de cinc compartiments. La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, on és habitual, el Calvari. Francesc Solius (pintor de Banyoles) utilitzà en aquesta ocasió models característics del gòtic flamenc propers a l’art d’Huguet i de Pedro García de Benavarre. Prop del cementiri de Sant Llorenç hi ha la capella de la Mare de Déu dels Àngels (1682).
Festes
Entre les associacions i entitats culturals cal esmentar especialment el Patronat del Museu de la Vall de Lord, vinculat al Museu de la Vall de Lord i l’Associació de Turisme Vall de Lord, que inclou Guixers, la Coma i la Pedra i Sant Llorenç de Morunys. Dins el moviment de la Renaixença i gràcies a mossèn Llorenç Riu i Llobet (Sant Llorenç de Morunys 1871-1946), destacà la formació de l’Orfeó de Sant Llorenç, que ja no existeix. Dins la vila, a la casa de l’antiga junta de la confraria dels Colls (de la fi del segle XVIII) fou instal·lat, el 1946, el Museu de la Vall de Lord. El fons d’aquest museu és format per una munió d’objectes recollits per la Vall de Lord, molt heterogenis però de gran interès. Conté història, etnologia, arqueo logia i art local (restes arqueològiques procedents d’una cova sepulcral de l’edat de bronze, talles barroques de l’església parroquial, monedes de diversos països i èpoques, eines d’oficis, indumentària i artesania popular). D’altra banda, també funciona el Museu del Drap Piteu.
La festa major se celebra el 10 d’agost, amb actes culturals i lúdics, com poden ser concerts a la terrassa de la Fonda Morunys, ballades de sardanes, jocs per als infants, etc. El 10 de juliol és la festivitat de Sant Cristòfol i ja és tradicional la benedicció de vehicles. També cal mencionar la diada d’arts i oficis, el primer cap de setmana de juliol, que permet contemplar els artesans en el seu treball, els Tres Tombs, per Sant Antoni, i la festa de les Enramades, pel Corpus.
Fotos
Clica la foto i veuràs les del poble
Clica els enllaços
Esglésies de la Comarca
Pàgines web