Xino Xano per Catalunya

Pàgina web de l’ajuntament.

Pàgines web

Olot

20 febrer 2016Municipis la Garrotxa, Olot, Provincia GironaPere Gasso

Olot és un Municipi de la Comarca de la Garrotxa (Girona)

A Olot hi anem el 12 desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici	Olotí, olotina
Malnom	La ciutat dels volcans
Superfície	29,12 km²
Altitud	443 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	33.913 hab. 1.164,59 hab/km²

Breu historia del municipi

Termeneja amb els municipis de la Vall de Bianya (N), Sant Joan les Fonts (N i E), Santa Pau (SE), les Preses (S) i la Vall d’en Bas i Riudaura (E). Se situa a la vall alta del Fluvià, que travessa la població, al centre del pla d’Olot, una de les fosses tectòniques formades al sector de falles que afecta aquest tros de la Serralada Transversal. La part septentrional del terme és drenada pel Ridaura i accidentada per la serra de Sant Miquel del Mont (793 m) i la muntanya de Sant Valentí (709 m), serres que formen en part el límit N. La serra d’Aiguanegra, al NE, el separa de Sant Joan les Fonts, i la serra de Batet, a llevant, de l’antic terme homònim. A migdia i a ponent el territori és més obert i més planer. La petita serra anomenada també de Sant Valentí (652 m) forma el límit occidental amb la Vall d’en Bas. Llevat del sector de Batet, el territori comprèn àmplies superfícies planes, com les conegudes pel pla de Dalt, pla de Baix, avui polígon industrial, i pla de Llacs, on s’han construït nombroses casetes unifamiliars. El municipi forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb antics volcans com la Garrinada, Montolivet, les Bisaroques o el Montsacopa.

El municipi comprèn la ciutat d’Olot, cap de comarca, antics pobles i veïnats (Sant Roc d’Olot, Sant Cristòfol les Fonts, Sant Andreu del Coll, Closells), que formen una conurbació al voltant de la ciutat, com també diverses urbanitzacions (les Fonts, el Mas Bernat, les Planoles, etc.) i l’antic terme i veïnat de Batet de la Serra. Aquest s’estenia al sector de llevant de la plana d’Olot pels vessants de l’anomenada serra de Batet, en un terreny de materials basàltics puntejat de petits antics volcans, com el Pujalós (o Puig Alós), el Puig Astrol i els vessants N del Croscat, cobert en una bona part per una àmplia extensió forestal, poblada de boscos de roures i alzines.

D’Olot surten radialment un seguit de carreteres. La variant de la N-260 procedent de Portbou i Figueres enllaça amb la carretera C-26 cap a Ripoll.

El retaule del Roser, d’estil barroc, a l’església de Sant Esteve d’Olot

© Arxiu Fototeca.cat

En direcció s. surt la carretera cap a Vic (que s’ha de convertir en la C-37 un cop aprovat el polèmic projecte del túnel de Bracons), que enllaça vora Sant Esteve d’en Bas amb la C-33 cap a Anglès i Lloret de Mar. Una carretera local surt d’Olot vers Santa Pau, Mieres i Banyoles; aquesta via té una desviació vers el santuari de la Trinitat i d’aquest en surt una altra cap a Batet de la Serra. També des de la ciutat una carretera permet arribar a Riudaura.

El Poble

La ciutat d’Olot (22 786 h el 2006), situada a la vall del Fluvià, a 443 m d’altitud al centre de la Garrotxa, emmarcada per tres antics volcans, Montsacopa, Montolivet i la Garrinada, que li donen una silueta especial i graonen els seus barris, és un indret d’una gran bellesa natural i una població on la història ha deixat una profunda empremta, i alhora, la indústria, la vitalitat comercial i el pes de la seva vida cultural l’han convertida en indiscutible cap de comarca.

El nucli primitiu d’Olot es formà al segle IX, a l’esquerra del Fluvià, entorn de l’església de Santa Maria del Tura, en un sector arrecerat del vent del nord.

A part aquesta agrupació de cases que formaran la Vila Vella, sorgí el burg de Sant Esteve entorn de l’església dedicada al sant titular existent ja el 977, dalt d’un petit turonet. Els primers elements urbans foren, a més de les esglésies esmentades, alguns masos, un pont i el molí d’en Roca. El 1221 es té notícia d’una muralla que envolta el clos de la Vila Vella.

Entre tots dos nuclis començaren a sorgir algunes cases vora el camí carreter que els unia (actual carrer Major) i per la zona del carrer de Clivillers. A mitjan segle XIV sembla que es pot parlar d’unes dues-centes cases al clos de la Vila Vella i d’una cinquantena al nucli de Sant Esteve. Es documenten el Palau de l’Abat, els alous de l’Almoina i diversos molins. Un fet de molta transcendència en el desenvolupament urbà de la població va ser l’acció destructiva dels terratrèmols de 1427-28, que deixaren arruïnats la majoria dels edificis.

El mateix any de la catàstrofe, el rei Alfons IV concedí el permís de reedificar la vila en un lloc diferent, que era propietat de l’Almoina del Pa (per tal com els habitants es volien deslliurar del domini de l’abat de Ripoll). Aquest nou emplaçament se situà entre el nucli antic actual i el de Sant Esteve, format per un sistema de carrers en angle recte. La recuperació, però, fou frenada durant la segona meitat del segle XV, època en què la guerra civil provocà destruccions importants en la població olotina.

L’afany constructiu després del conflicte es reflecteix en el fogatjament del 1497, on es parla d’unes 226 cases. El segle XVI representà també un redreç: es construí al carrer Major, al de Sant Rafael, als voltants del Firal i a la plaça Major. Els carmelitans alçaren el convent del Carme i es construí l’Hospital. A la fi del segle XVI o a la primeria del XVII es construïren les muralles, que es conservaren fins després del 1850.

Al segle XVII, època de crisi, no s’hi construí gaire. Es pot citar el desaparegut convent dels caputxins i la capella de Sant Francesc a Montsacopa, que fou reedificada el 1817. Per contrast, al segle següent es constata un progrés evident: s’amplià el temple del Tura, s’edificà el parroquial de Sant Esteve, l’Hospici, es construïren habitatges al carrer de les Estires i al de Sant Rafael, etc. Olot, a la fi del set-cents, era una vila important en l’aspecte industrial i passà al davant de Girona en nombre d’habitants.

Durant el segle XIX, la vila experimentà diversos fets d’armes, però al capdavall, bé que les comunicacions no l’afavorien, desenvolupà una transformació interna ben notable: s’urbanitzà el solar dels Caputxins (actual plaça de Clarà), el passeig del Firal i el de Barcelona i es bastiren un teatre, una casa de convalescència, diverses torres particulars, etc. Però la planta urbana sofrí pocs canvis per raó de la crisi industrial de la segona meitat del segle.

Al principi del segle XX començà un creixement al voltant del nucli antic i de les principals vies de comunicació, i el 1907 assolí la condició de ciutat. En ple segle XX, l’expansió cap al SW creà l’eixample Malagrida (1916-25), promogut per un olotí que havia fet fortuna a Amèrica, i traçat per l’arquitecte Joan Roca i Pinet, autor de diversos edificis interessants a la ciutat. L’eixample Malagrida, tipus ciutat jardí, amb zones verdes i xalets aïllats, adoptà una estructura radial entorn d’una plaça, i es prolongà després a l’altre costat del riu, on hi ha el Parc Nou. Fruit del creixement urbà d’Olot són els barris de Sant Pere Màrtir, a la falda de Montolivet, Bonavista, Sant Miquel, Benavent, el pla de Dalt i l’Hostal del Sol o la Caixa.

A la segona meitat del segle XX va continuar l’expansió seguint les carreteres principals. S’han dut a terme tasques de rehabilitació del nucli antic i també nombrosos enderrocs, seguits d’una reconstrucció fidel a l’antiga estructura exterior o bé d’edificacions que trenquen l’antiga imatge, com a la plaça del Mig.

La ciutat d’Olot, que gaudeix d’un entorn bellíssim, no té monuments de gran antiguitat pel fet que la vila antiga fou destruïda pels terratrèmols del segle XV. Amb tot, a més dels edificis religiosos, disposa de construccions modernistes i noucentistes de gran interès.

El temple parroquial, dedicat a sant Esteve i beneït el 1763, va ser planejat per l’enginyer militar Blai de Trinxeria, auxiliat per Joan Tomàs i Soler. És un edifici neoclàssic, espaiós, en el qual es destaca l’altar major, obra de Joan Carles Panyó, el retaule del Roser, projectat per Pau Costa, i el grup escultòric de la capella dels Dolors, obra de Ramon Amadeu. A la sagristia es conserven diverses taules gòtiques, orfebreria, ornaments i restes escultòriques de la contrada, i una pintura d’El Greco que representa el Crist portant la creu. La façana data del 1800 i l’escalinata del 1897.

L’església de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, correspon a una reedificació de Francesc Mas dins les línies del barroc classicista. L’interior va ser transformat per Joan Carles Panyó entre el 1790 i el 1814. La façana fou acabada per J. Danés el 1928. El campanar d’agulles del 1794 fou retallat durant la guerra civil. L’antigor del santuari del Tura es remunta al 872. S’hi guarda la imatge romànica de la Verge bruna; l’Infant, de bell antuvi a la falda, li fou arrencat per posar-lo a la mà dreta després d’haver tret la poma que hi tenia abans.

L’antic Hospici és un gran bloc paral·lelepipèdic de tres pisos amb un gran pati interior, projectat pel gran arquitecte neoclàssic Ventura Rodríguez (1779-84). S’hi allotjà l’Escola de Belles Arts fundada el 1783 pel bisbe Lorenzana, que donà lloc a una tradició dins el camp de les arts plàstiques que explica la posterior formació de l’escola d’Olot, amb el paisatge d’Olot com a font d’inspiració. Actualment l’edifici de l’Hospici conté les seus de l’Arxiu Històric Comarcal d’Olot i del Museu Comarcal de la Garrotxa.

El vell convent del Carme té un claustre, començat a la fi del segle XVI, d’estil renaixentista. És també remarcable l’antic Hospital de Sant Jaume, institució que va ser fundada el 1553 i entrà en funcionament el 1567. L’edifici actual té, a més de l’església, un gran pati amb arcades i una porta renaixentista.

El Casal dels Volcans (antiga casa pairal dels Sureda-Castanys), edifici neopal·ladià (1894), obra de Josep Fontserè i Mestre, es localitza al Parc Nou. Actualment és seu del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i de la secció de ciències naturals del Museu Comarcal de la Garrotxa.

L’antiga Casa de la Ciutat ocupa l’antic solar de l’hospital vell. És un edifici sever, sense ornamentació, de línies neoclàssiques, i és la seu de la Biblioteca Maria Vayreda des del 1997. El Teatre Principal, al passeig del Firal, és una reedificació per Martí Sureda— de la construcció cremada el 1874. L’edifici neoromànic del Col·legi dels Escolapis, projectat pel frare Manuel Roca a la plaça de Clarà, va ser construït entre el 1877 i el 1916. Té dos campanars bessons separats per un cos central. A l’extrem del passeig del Firal hi ha la plaça de toros, bastida el 1859, que fou la segona construïda a Catalunya, on se celebren correbous, corridas i algun altre espectacle.

Dins el nucli antic sobresurten una sèrie de cases senyorials molt notables. Val la pena de recordar especialment la de Can Solà Morales, al passeig del Firal, que fou reformada per Lluís Domènech i Montaner entre el 1912 i el 1916 (són molt característiques les figures femenines de la balconada de la planta baixa, fetes per Eusebi Arnau); la casa Gaietà Vila, al final del mateix passeig; la de Can Trinxeria, a la plaça de Sant Esteve, que forma part del Museu Comarcal de la Garrotxa; la de Can Bolòs, al carrer Baix del Tura, i la de Can Vallgornera, al carrer de Clivillers.

A l’eixample residencial Malagrida són especialment mereixedores d’esment les cases Vayreda, Masramon (1913-14), una de les construccions més interessants de l’arquitecte i poeta noucentista Rafael Masó i Valentí; Malagrida, adquirida per l’ajuntament el 1981; Pons i Tusquets, Juncosa i la Torre de la Riba.

Festes

El calendari festiu d’Olot és presidit per la festa major de la Mare del Déu del Tura, que s’escau al setembre. Ha arribat als nostres dies tal com era una cercavila formada per parelles de les classes benestants olotines, vestides d’etiqueta, que es reunien a la casa de la ciutat, i en comitiva, amb les autoritats locals, acompanyats dels gegants i nans i una banda de música, es dirigien a la plaça Major. El 1521 ja es troba documentat el gegant d’Olot, i el 1609 la geganta. Els gegants actuals són obra de Miquel Blay i Celestí Devesa, que els feren en 1888-89. A la cercavila van precedits pel Cap de Lligamosques, que ja es troba documentat amb el nom actual el 1760 i es considera el capgròs més antic de Catalunya. Els diferents bar ris també tenen els seus gegants i capgrossos respectius. Antigament les parelles ballaven a la plaça el ball pla, dansa molt tradicional a tot Catalunya, documentada des del segle XVII, que encara es balla a la festa del barri de Sant Miquel. A més del ball dels Gegants, són concorreguts el correbou, el correfoc, la batalla de les flors (un popular concurs de carrosses) i la baixada pel Fluvià en barca, entre altres. L’últim dia de les festes del Tura es fa la tornaboda (berenar i sardanes) a les fonts de Sant Roc.

Altres festes destacables són el Carnaval i el Corpus, que inclou l’ornamentació de catifes als carrers, una processó, la sardana de Corpus i la cercavila amb els gegants. Al juliol se celebra l’Aplec de la Sardana (des del 1963), ball que té una notable tradició a la comarca i que compta amb la centenària cobla La Principal d’Olot. També al juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme. A l’octubre, com ja s’ha esmentat, són importants les activitats aplegades entorn la Fira de Sant Lluc. Per les festes de Nadal destaca una cantada de nadales a les escales de l’església de Sant Esteve d’Olot, organitzada per l’entitat Esplais de la Garrotxa, el popular joc de la Quina cantada, recuperada per l’activa Associació Cultural i Recreativa d’Olotins Amics del Porc i del Xai i que es realitza al local de l’Orfeó Popular, i la Mostra de Pessebres, organitzada per l’Agrupació de Pessebristes d’Olot, que inclou un concurs de pessebres artístics.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”905719d6″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Olot{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament d’Olot

Pàgines web

Òdena

19 febrer 20162013, Municipis Anoia, Òdena, Província BarcelonaPere Gasso

Òdena és un Municipi de la Comarca de l’Anoia

A Òdena hi anem el 16 de juny de 2013 A dalt d’un turó hi a el poble antic abandonat, que es pot seguir amb els seus carrers i algunes cases i l’església.

Dades del Municipi

Gentilici	Odenenc, odenenca
Superfície	52,65 km²
Altitud	421 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	3.624 hab. 68,83 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Òdena, de 52,65 km², ocupa una bona part de la conca homònima, vers el N d’Igualada. Havia tingut més extensió, però el 1925 li foren segregades unes 600 ha per a engrandir el terme d’Igualada. Limita dins la comarca de l’Anoia amb Rubió (NW), Jorba (W), Igualada i Vilanova del Camí (S), puntualment amb la Pobla de Claramunt (SE) i Castellolí (E), i, a més, amb el municipi bagenc de Castellfollit del Boix (NE).

És accidentat al N per les serres de Rubió i de Castellfollit del Boix (al límit amb el Bages), que separen les conques hidrogràfiques de l’Anoia i del Llobregat: muntanyes de les Malloles (833 m), Puig Bufer (661 m) i, més a llevant, puig de l’Aguilera (623 m); d’aquestes elevacions davalla la riera d’Òdena, que, formada per dos cursos, un de procedent de prop de Maians (Castellfollit del Boix) i l’altre del santuari de Sant Pere de les Botges, desemboca a l’Anoia a la frontera entre els termes d’Igualada i Vilanova del Camí. També és afluent de l’Anoia per l’esquerra la riera de l’Espelt, al sector de ponent del terme; rep el seu afluent més important (la riera d’Ardesa o de Can Masarnau, que té la capçalera ja dins de Rubió) poc abans de desguassar a l’Anoia al pont del Molí Nou d’Igualada. La riera d’Òdena proporciona al municipi d’Igualada aigua per a les seves fonts públiques, per mitjà d’un aqüeducte construït entre el 1808 i el 1832, de més de 4 km, amb mines subterrànies i dos ponts, des de les fonts de Can Poal i de Can Masarnau, fins als dipòsits igualadins de l’Enjub, al Poble Sec.

El nom de la Conca d’Òdena correspon a la definició geogràfica de la gran clotada que el curs de l’Anoia ha obert en la Serralada Prelitoral i que caracteritza la part central de la comarca. En la seva fondalada s’han assentat la ciutat d’Igualada i els pobles dels seus encontorns. La Conca d’Òdena ha estat excavada per una erosió diferencial. Les argiles marines i les margues continentals, per la seva poca coherència, han estat fàcilment erosionades. En canvi, les calcàries de Collbàs, de la Tossa, del puig d’Aguilera, dels Mollons i del Castell de Claramunt han resistit aquesta erosió i presenten un relleu dominant, típicament estructural de paisatge en cuestas. Les muntanyes blanques dels guixos d’Òdena estableixen el trànsit entre les margues blaves, o margues d’Igualada, i els materials vermellosos que s’interposen entre els trams calcaris durs.

El cap de municipi és el poble d’Òdena, i el terme comprèn també el poble de l’Espelt i altres agrupacions i veïnats de masies disperses, com les caseries de Can Sabater, Can Soler, Samuntà, les Casetes d’en Mussons, el Raval d’Aguilera, el Bosc Gran, la Font de Can Masarnau, el barri de Santa Olga i el Pla (lloc que comprèn els ravals o barris de les Manyoses, Sant Pere i Sant Ramon).

Passa pel poble la carretera C-37 de Manresa a Montblanc. Al sector meridional passa l’autovia N-II de Barcelona a Lleida, amb una derivació que travessa el terme de S a N i per les Malloles arriba als Prats de Rei, on enllaça amb la C-1412 d’Igualada a Tremp; una altra derivació des de Can Riba al nucli urbà porta també a l’aeròdrom General Vives Igualada-Òdena, situat al pla de les Gavarreres.

El Poble

El poble d’Òdena, que tenia 1.320 h el 2005, és a 425 m d’altitud, en un turó que havia presidit el castell (en resta una torre poligonal i un petit fragment de muralla), de materials guixosos, que domina per llevant la riera d’Òdena a l’indret proper a la seva formació. Presideix, amb la torre esmentada, que ha estat restaurada, el nucli agrupat als vessants del turó (que en època medieval havia estat envoltat per la muralla del castell), l’actual església parroquial de Sant Pere d’Òdena, edificada el 1942 en substitució de la que fou destruïda el 1936 (aquesta era situada més amunt de l’indret de l’actual i, al seu torn, havia estat bastida el 1736 substituint la primitiva).

L’eixemple modern, a la part més plana, a prop de les carreteres que van cap a Igualada, inclou l’antiga església de Sant Miquel d’Òdena, romànica, que fou sufragània de l’anterior, ben restaurada; obra dels segles XI i XII, és d’una nau i absis semicircular amb decoració d’arcs i lesenes llombardes. La volta, que no era la primitiva, havia caigut en la profanació del 1936. El poble s’ha expandit també vers els ravals o barris de Santa Olga i de Puig Rabat.

Al nucli hi ha diverses associacions i clubs de caràcter folklòric, cultural i esportiu. El poble disposa també d’un arxiu municipal i d’un altre de fotogràfic. Entre les festes més destacades hi ha la festa major, al voltant de la festivitat de Sant Pere Apòstol, al juny.

Festes

Per Nadal és molt concorregut el Pessebre Vivent entorn del castell d’Òdena i al gener es fa la Fira de Sant Sebastià. A Òdena, i també en altres pobles de la conca, era tradicional de ballar, per Sant Jordi, el ball de les crespelles.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”66172806″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Òdena{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Orpí

19 febrer 20162013, Municipis Anoia, Orpí, Província BarcelonaPere Gasso

Orpí és un Municipi de la Comarca d’Anoia (Barcelona)

A Orpí hi anem el 5 abril de 2013

Dades del Municipi

Gentilici	Orpinenc, orpinenca
Superfície	15,23 km²
Altitud	477 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	131 hab. 8,6 hab/km²

Breu historia del municipi

Orpí és un municipi de la comarca de l’Anoia, amb capital a Can Bou. Es troba al sector meridional de la comarca i de la conca d’Òdena, a la vall mitjana de la riera de Carme, que discorre en direcció oest-est pel centre del territori, entre les elevacions que ací forma la serralada Prelitoral, que a banda sud arriben a 737 m d’altitud, a la serra d’Orpinell o de Feixes. Comprèn el poble d’Orpí, amb el castell, centre històric del municipi, el de Santa Càndia, actual cap administratiu, i els veïnats de Can Bou i Feixes.

Limita amb Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Carme (nord i est), amb Mediona i La Llacuna (sud) i Santa Maria de Miralles (oest). Carreteres locals comuniquen els dos pobles amb la carretera comarcal d’Igualada a Sitges i amb la local d’Igualada a Valls.

El Poble

El poble d’Orpí es troba a 447 m d’altitud, dalt d’un roquer que domina la riba dreta de la riera de Carme, formada per l’església, la casa rectoral i un gran casal que correspon a l’antic castell i altres edificis (unes poques cases), encinglerat sobre el torrent de Morei. El terme d’Orpí (Auripino) és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el castell d’Orpí apareix el 987 (com a límit del de Miralles) i el 1005 (quan la vescomtessa Geriberga donà uns alous del seu terme al monestir de Sant Cugat del Vallès. Formà part dels dominis de la casa vescomtal de Cardona, dins la baronia de la Conca d’Odena, i la família Orpí en tingué la castlania al segle XIII. Més endavant fou infeudat a la família Sallent (el 1461 el seu senyor Bernat Sallent fou considerat instigador de l’agressió al mercader igualadí Antoni Corner mentre oïa missa i hom intentà d’embargar-li les rendes.

El castell i terme d’Orpí fou adquirit el 1677 pel paraire Joan Serrals d’Igualada a la família Ortal de Saragossa per 9.550 lliures catalanes. Restà fins a la fi del règim senyorial en mans dels Serrals i dels seus descendents els Padró. resta una magnífica torre mestra, poligonal, al centre de les edificacions que envolten el castell, i un portal d’arc rodó que dóna accés per la banda del nord.

L’església de Sant Miquel d’Orpí, que fou inicialment la capella del castell, és esmentada des del 1099; conserva de l’edificació romànica un petit absis ornamentat amb arcuacions llombardes i la coberta en volta de canó, amb arcs torals, però la resta es troba molt modificada.

Festes

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”987cd35b” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Orpí catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Wikipèdia

Olius

19 febrer 20162012, Municipis Solsonès, Olius, Provincia LleidaPere Gasso

Olius és un municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)

A olius hi anem el 25 d’agost de 2012, ja que estem de vacances a Port del Compte, i fem tot el Solsonès.

Dades del Municipi

Superfície	54,5 km²
Altitud	565 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	902 hab. 16,55 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi envolta gairebé totalment (llevat del sector N) el municipi de Solsona i limita amb els de Lladurs (N), Navès i Clariana (E), Riner i Llobera (S) i Pinell i Castellar (W). Olius és a la conca alta del Cardener, riu que s’encaixa en gresos i conglomerats oligocènics fins a afaiçonar un canyó. Hi aflueixen per la dreta la rasa de Meig i el riu Negre.

El terme comprèn la urbanització del Pi de Sant Just, cap de municipi, i les caseries d’Olius, Brics i el Castellvell (o dit també Castellvell de Solsona). També inclou l’enclavament de Miravelles (al N del terme de Solsona) i una part de l’àmbit d’una antiga parròquia, Sant Just i Joval, l’altra part del qual correspon al terme de Clariana de Cardener. Fora de la urbanització el poblament és bastant dispers. El sector més important, a llevant, on hi ha la parròquia d’Olius, és a la vall del Cardener, que hi passa profundament engorjat en els gresos i conglomerats oligocènics; al S, per on passa el riu Negre, hi ha les parròquies de Sant Just de Joval i de Brics; a ponent hi ha el Castellvell de Solsona, que domina aquesta ciutat, i la masia i l’antic hostal de Torregassa. Les comunicacions coincideixen amb els eixos radials que surten de Solsona cap a Manresa, Berga, Bassella i Torà. Així, les carreteres principals són la C-55 d’Abrera a Solsona, la C-26 d’Alfarràs a Olot i les carreteres locals de Solsona a Pinell i Torà.

El Poble

Al N del terme, a la dreta del Cardener, hi ha el conjunt disseminat de masos d’Olius (118 h el 2005), centrat per la parròquia de Sant Esteve.

Al S del terme, a l’esquerra del riu Negre, hi ha la parròquia de Brics (conjunt de masos disseminats), el nom primitiu de la qual era Trevics, dedicada a sant Salvador. Consta ja al s. XI, en què passà dels comtes d’Urgell a Ramon Isarn i la seva família. El 1417 era ja de l’església de Solsona i la família Trevics fou castlana del lloc diverses generacions. Del terme de Brics (64 h) són les antigues masies de Viladebages, amb la capella preromànica de Sant Julià; la de Torre de Flot, amb l’església romànica de Sant Felicià i Sant Prim; les tradicionals cases de Cor de Roure i Viladot, i també la masia de la Rebollosa, de grans proporcions, construïda de nou al s. XVIII.

També pertany al municipi d’Olius l’antic Castellvell de Solsona (anomenat també el Castellvell), les restes del qual s’alcen estratègicament en un turó de 848 m d’altitud al NW de la ciutat. Fou una gran fortificació, d’origen molt antic (al s. XI ja s’anomenava ““vell”), que el comte Borrell de Barcelona féu reforçar els anys 957 i 973 per assegurar la defensa de la contrada. Fou molt reformat al s. XIV, en el qual es construí la gran sala que ocupava la banda oriental del recinte, quadrat, amb arcs apuntats transversals sobre columnes cilíndriques amb capitells cúbics, segons un model freqüent als castells catalans en època gòtica. Fou rehabilitat encara com a fortalesa militar en la primera guerra Carlina pel baró de Meer i sofrí greus danys en la tercera guerra Carlina (el 1872 el capitost carlí Morlans féu ensorrar les tres torres actualment escapçades de les quatre que tanquen el recinte emmurallat, del qual resta només la base, i l’arribada dels governamentals impedí la destrucció de la quarta, que encara s’alça en bona part al SW, obra probablement del s. XIII). El castell fou sempre de la jurisdicció dels vescomtes de Cardona (després comtes i ducs) des que aquest llinatge dominà Solsona.

De l’època romànica, fora del recinte, es conserven restes d’una església, a ponent, amb absis trilobat, que correspon a l’església parroquial de Sant Miquel de Castellvell. Fou substituïda per la parròquia de Brics, que n’havia estat sufragània.

Dins del recinte del castell hi ha també restes de la capella d’època romànica, però vers la primera meitat del s. XV fou edificat, sota la mateixa advocació de santa Maria, un notable edifici d’estructura gòtica, que ha romàs obert al culte com a santuari de la Mare de Déu del Remei. S’hi venera una imatge sedent de Maria. El santuari és centre de devoció comarcal i s’hi celebra l’aplec dit del Roseret.

Al S del turó hi ha, encara, l’església romànica de Santa Coloma, prop de la masia del mateix nom. Més a ponent, al límit del terme d’Olius amb el de Castellar de la Ribera, enlairada a la serra de Torregassa, hi ha la masia i antic hostal de Torregassa, on s’havia celebrat una important fira de bestiar.

Al terme d’Olius hi ha estacions prehistòriques de diverses èpoques: cistes i coves neolítiques i del bronze al Cerc, el Vilaró Vell, Solanells, el Vilar de Ximosa, Sant Bartomeu, la Guingueta, els Ots (Horts), Corde Roure, Aigües Vives; restes ibèriques i romanesal Castellvell, a Anseresa i a la Guingueta. Aquesta abundància de restes esparses fa pensar en una dispersió d’hàbitat en aquesta comarca i altres de veïnes anterior ja a l’època carolíngia.

Festes

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Nevà

17 febrer 20162015, Municipi Toses, Municipis Ripollès, Poble Nevà, Provincia GironaPere Gasso

Nevà és un Poble del Municipi de Toses Comarca del Ripollès (Girona)

A Nevà hi anem el 31 de desembre de 2015 i ens arribem a cal Baldric, també fem pana amb el cotxe i tornem cap a casa sense poder canviar de marxes

Dades del Municipi

Gentilici	Tosà, tosana
Superfície	58,12 km²
Altitud	1.444 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	150 hab. 2,58 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Toses, de 58,12 km², que canvià el seu nom pel de Toses de la Muntanya l’any 1937, tanca geogràficament el Ripollès i la Vall de Ribes i dóna accés a la vall de la Molina i a la Cerdanya a través de la seva famosa collada de Toses (1 800 m d’altitud).

Aquest municipi comprèn la capçalera de la vall del Rigard més amunt de Planoles, entre la serralada axial dels Pirineus, al N, des del cim de la Bassa (2 030 m, límit amb la Molina d’Alp, a la Baixa Cerdanya) fins al pic de Gorroblanc, amb el coll de Sant Salvador i el pla de Salines entremig, límit estatal entre Espanya i França, que la separa de l’Alta Cerdanya (Vallsabollera), i, al S, les serres que enllacen la serra de Cadí i el Moixeró amb la serra de Mogrony, que fan la divisòria d’aigües amb la conca del Llobregat, des de pla de Rus fins al puig de Coma Ermada (2 045 m): pla Baguet (2 031 m), coll de la Creueta, la Creueta (2 068 m), la Pleta Roja (2 031 m), la Moixera, Costa Borda (1 908 m), collada de les Fontetes o de Castellar, turó de Pedra Picada (2 005 m), coll de Remoló, Emperadora i el coll de la Bona, que la separen del Berguedà (Castellar de n’Hug).

Els principals nuclis de població d’aquest terme municipal són el poble de Toses, que n’és la capital, i els de Dòrria, Nevà, Fornells de la Muntanya, i el veïnat d’Espinosa.

La carretera de Ripoll a Puigcerdà (N-152, collada de Toses) s’enfila amb mil marrades pel pendent assolellat de la vall, i es mostra amb tota la seva grandesa des de la via del ferrocarril, que la segueix pel seu fons, paral·lela al Rigard, abans de sortir-ne pel famós túnel del Caragol, que s’inicia poc després de la població de Toses. De la carretera N-152, en surt un ramal a l’altura de Fornells de la Muntanya que arriba al poble de Toses. Aquesta pista, modernament esfaltada, al mateix temps, és la que enllaça amb la carretera que porta a l’estació d’esquí de la Molina. El pla de l’Anyella és travessat per una pista que arrenca de la collada de Toses i que va per una banda fins al damunt de Castellar de n’Hug, i per l’altra fins a trobar una pista d’Alp a Gréixer, que travessa la muntanya pel coll de Pal. El poble de Toses té estació de ferrocarril.

El lloc de Toses i els dels seus agregats de Dòrria i de Nevà són uns dels que són coneguts de més antic de tota la Vall de Ribes, ja que es troben esmentats dintre la demarcació, pagus o comtat de Cerdanya l’any 819, en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, amb els noms de Tosos, Duaria i Nevano.

El portum de Tosa o collada de Toses surt en el testament del comte Guifré de Cerdanya del 1035, i la villa Toses en la cessió d’un mas, feta a Ripoll el 1102 pel comte cerdà Guillem Jordà.

El Poble

El segon agregat més important de Toses és el poble de Nevà (52 h el 2005), l’únic que es troba a la banda oposada de la vall o pendent nord, a llevant del terme. El poblet presideix una vall gerda, a 1 207 m d’altitud. Una pista d’uns 4 km l’uneix amb Planoles. Històricament estigué sempre unit a Toses, però gaudia d’autonomia parroquial plena, i és d’un origen tan antic com Toses (l’hem vist esmentat, com Toses, el 819). Un petit noble propietari del lloc, Hug de Nevà, fou un conegut heretge càtar de la fi del segle XII. Altres cavallers cognominats Nevà apareixen com a feudataris de la vall de Toses.

Està format per un grupet de cases més o menys escampades i dues esglésies, o, més ben dit, una església i importants elements d’una altra: les ruïnes de l’antiga església parroquial de Sant Cristòfol (en resta bona part del campanar romànic, i de l’edificació mateixa, vora el fossar), i la nova església parroquial, dedicada a la Mare de Déu del Carme i a Sant Cristòfol, que té també un campanar airós i quadrat. Hi ha els masos de Can Canal i Can Baldric.

Festes

La festa major de Nevà és en commemoració de Sant Cristòfol, però per tal de no coincidir amb la de Toses se celebra el segon dissabte de juliol. El 13 d’octubre se celebra la festa de Sant Grau.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”2b78cf31″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Nevà catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

El Masnou

7 febrer 20162014, El Masnou, Municipis Masnou, Província BarcelonaPere Gasso

El Masnou és un municipi de la Comarca del Masnou (Barcelona)

A El Masnou hi anem el 21 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici	Masnoví, masnovina
Superfície	3,44 km²
Altitud	27 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	22.742 hab. 6.611,05 hab/km²

Breu historia del municipi

La primera referència del nombre d’habitants de la població (masnovins) és de l’any 1824, que tenia 2 333 h. L’any 1846, després de l’annexió d’Alella de Mar, el municipi comptabilitzava 3 587 h, mentre que el 1860, moment de plena expansió de les activitats de la marina i la navegació, la població ja era de 4 036 h.

El port esportiu del Masnou

© Fototeca.cat

El 1900, amb la crisi de la fil·loxera i la consolidació de la marina de vapor, la població havia baixat a 3 396 h. La industrialització i la funció de lloc d’estiueig de luxe tornaren a produir un increment continuat (4 604 h el 1930, 4 970 h el 1940, 5 098 h el 1950, 6 901 h el 1960), que s’accelerà des d’aleshores (10 410 h el 1970, 14 430 h el 1981, 18 393 h el 1991, 20 678 h el 2001 i 21 464 h el 2005).

L’agricultura gairebé ha desaparegut, reduïda principalment al conreu de flors i plantes ornamentals i la vinya. L’any 2000 s’instal·là al municipi una piscifactoria d’orades i llobarros. La indústria, que tradicionalment havia estat important, ha quedat concentrada en unes poques grans empreses tèxtils i de productes farmacèutics (Laboratoris Cusí).

El Masnou ha estat tradicionalment un poble d’estiueig, però no té el caràcter plenament turístic d’altres llocs del Maresme, i la capacitat d’allotjament en hotels i càmpings continua essent poc important. Disposa de certes dotacions, com el port esportiu (inaugurat el 1972 i ampliat el 1992), que dóna vida a la població i atreu determinats serveis. El dimarts hi ha mercat. La proximitat amb Barcelona i la tradicional funció d’estiueig de la població han condicionat la transformació del Masnou en lloc de primera residència. Pel que fa als serveis educatius, hi ha diversos centres que imparteixen tots els nivells fins al batxillerat i la formació professional de grau superior especialitzada (hostaleria, turisme, gestió comercial, educació infantil, etc.). Des del 1990 funciona l’Escola de Maquetisme Naval, vinculada al Museu Municipal de Nàutica.

El Poble

La vila del Masnou, a 27 m d’altitud, s’allarga seguint la costa, i forma un continu amb l’antic barri d’Alella de Mar a ponent i d’Ocata a llevant. El nucli antic es troba en un sector aturonat que dóna una airosa disposició als carrers pròxims a la platja i al port esportiu, enfilats de manera que des de gairebé totes les cases de les antigues famílies marineres es veia la mar; es conserven encara un bon nombre de cases populars del segle XIX, sovint d’un cós (25 pams) d’amplada, blanques i harmonioses, com la casa natal de Lluís Millet, el fundador de l’Orfeó Català.

Ca l’Aymà, torre modernista del Masnou

© Fototeca.cat

La llarga façana marítima fou urbanitzada durant el primer quart del segle XIX en un passeig on els edificis més notables són la casa de la vila (1845), obra neoclàssica tardana de l’arquitecte masnoví Miquel Garriga i Roca, i el Casino del Masnou, construït el 1904 pel també masnoví Bonaventura Bassegoda i Amigó. Enlairada en un carrer interior i dominant la mar hi ha l’església parroquial de Sant Pere (1769-1817), obra de Miquel i Pau Garriga, avi i pare de l’esmentat Miquel Garriga i Roca; edificada sobre una capella anterior, té una sola nau, campanar de torre quadrada i façana classicitzant. A la dècada dels cinquanta, J. Brunet va pintar els frescos de la capella del Santíssim, i als seixanta, l’arquitecte Marià Ribas construí els dos cossos superiors del campanar.Altres edificis que cal destacar són la casa senyorial, voltada d’un gran parc, del marquès del Masnou (títol donat a Romà Fabra i Puig, fill del primer marquès d’Alella, el 1922), obra d’estil neoclàssic de l’arquitecte Salvador Vinyals construïda l’any 1902; la Casa Benèfica o Asil, obra modernista de Gaietà Buïgas i Monravà, encara que modificada posteriorment, i les antigues masies, avui renovades o modificades, com ara Cal Teixidor (segle XVII), on figura la dècima sobre el carril de Mataró, en rajoles de València: “”Día 28 de octubre de 1848. Esta casa de campaña, sita delante del mar, por su playa vio pasar al primer wagon de España. Si de Mongat la montaña un inglés agujereó todo español ensalzó el genio de Barcelona, que con vapor proporciona ir volando a Mataró “ .Cal esmentar, a més, Ca l’Antic (segle XVI), Can Malet, el Mas Fontanills, Can Pascol, Ca l’Aymà o Residència Bellresguard (torre modernista) i Cal Senyor, edifici modernista de J.M. Fossas on destaca la decoració de la façana amb rajoles vidrades. Entre les urbanitzacions es destaquen, entre d’altres, Califòrnia, Can Teixidor, Bellesguard, Santa Madrona, Ivars Meià (compartida amb Alella), que per l’aglomeració de les noves construccions i barris resten incorporades dins el continu urbà.

Entre les institucions culturals i recreatives, que tingueren una gran florida a la fi del segle XIX i la primera meitat del XX, cal destacar el Centre Coral Unió Masnouenca, anomenat després La Calàndria, el Casinet, la Nova Unió Masnouenca, el Casino, entitat nascuda el 1876, i el Club Nàutic, de prestigi internacional. La població disposa de tres museus. El Museu Municipal de Nàutica del Masnou, inaugurat el 1962, té una notable col·lecció d’arqueologia prehistòrica i romana (objectes de la vil·la romana de Cal Ros de les Cabres, excavada des del 1901), de ceràmica catalana i sobretot de nàutica (instruments marins, maquetes de vaixells, cartes nàutiques, etc.). També hi ha el Museu Cusí de Farmàcia, propietat de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, instal·lat als laboratoris Alcon, on fou refeta l’antiga farmàcia del monestir de Santa María la Real de Nájera (Logronyo), de la segona meitat del segle XVIII, comprada per Joaquim Cusí el 1931. Compta també amb una bona col·lecció de ceràmica hispànica, gravats mèdics i biblioteca especialitzada. Finalment, es pot visitar el Museu de les Mines del Masnou, que permet recórrer dues de les mines d’aigua amb què antigament es feia el subministrament de l’aigua per a la vila. La Casa de Cultura és instal·lada en un interessant edifici neoàrab del 1901 que fou donat pels descendents de la família Sensat i Pagès.

Festes

De les festes del Masnou destaquen la Fira de Primavera, iniciada el 1977, que se celebra el darrer diumenge de març, i la festa major de Sant Pere, que s’escau el 29 de juny, en la qual s’organitzen diversos actes festius (castell de focs artificials, cantada d’havaneres, cremat, exposició de flors, etc.). Durant el mes de juliol té lloc el festival de teatre còmic Ple de Riure.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”c4febca5″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Masnou{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web oficial de l’Ajuntament

Pàgines web

El Masroig

7 febrer 20162014, El Masroig, Municipis Priorat, Provincia TarragonaPere Gasso

El Masroig és un Municipi de la Comarca de El Priorat (Tarragona)

A El Masroig hi anem el 14 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici	masrojà, masrojana
Superfície	15,5 km²
Altitud	192 msnm
Població (2014^[1]) • Densitat	534 hab. 34,45 hab/km²

Breu historia del municipi

Respecte a la població ( masrojans ) se sap que el 1497 tenia 20 focs agrupats i 4 masos; el 1515 tenia 25 focs; i 22, un d’ells de capellà, el 1553. El 1830 hi havia 491 h i el 1857 en tenia 1 028 h, que descendiren a 993 h el 1877 i passaren a 1 186 h el 1887, 1 123 h el 1897, 1 185 h el 1900, assolint la seva màxima fita demogràfica el 1910 amb 1 387 h. Aleshores inicià la davallada, que conduí a 1 073 h el 1930, 861 h el 1950 i 612 h el 1970. El 1975 tenia 604 h i el 1981, 601 h. Aquesta davallada demogràfica, que semblava aturar-se, si més no, el 1986 quan es comptabilitzaren 600 h, s’agreujà durant els cinc anys posteriors, per bé que durant els primers anys del segle XXI semblà recuperar-se (528 h el 1991, 519 h el 2001 i 539 h el 2005).

A mitjan segle XIX tenia ramats de llana, quatre fàbriques d’aiguardent, quatre molins d’oli, tres de farina i un important moviment de traginers que importaven blat d’Aragó, on anaven carregats d’aiguardent i vi.

Aproximadament una tercera part del territori resta improductiva, amb garriga i bosc. El principal conreu és la vinya, seguida a distància de l’olivera i l’ametller. El regadiu es troba en expansió. L’any 1917 va ser fundat el Sindicat Agrícola i Caixa Rural (el Masroig fou un dels llocs pioners del cooperativisme agrícola) i es van construir dos cellers cooperatius, on s’inicià l’elaboració del vi. Durant la guerra s’unificaren els dos cellers, unió que fou definitiva l’any 1945, amb la llei de cooperatives.

Antic Celler Cooperatiu del Masroig

Des de llavors s’anomena Cooperativa Agrícola i Caixa Rural de Sant Bartomeu i comercialitza gairebé la totalitat del vi i l’oli del terme. També hi ha varis cellers privats i una empresa que comercialitza olives i oli. El Masroig celebra dos dies de mercat, l’un el dimarts i l’altre el divendres.

El Poble

El poble del Masroig (192 m d’altitud) és situat a la carena d’un turó. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Bartomeu, neoclàssica, del segle XVIII, amb la planta de creu i un gran cimbori. L’església no té campanar, sinó tan sols espadanya. Encara que traslladada de lloc, es conserva la portalada de l’església antiga. Uns valuosos retaules que hi havia foren tots cremats l’any 1936.

La societat cultural recreativa Flor de Maig, fundada el 1982, s’encarrega de dinamitzar la vida cultural del terme i disposa d’una sala de teatre i una biblioteca.

Festes

La festa major se celebra el cap de setmana pròxim al 24 dpagost, en honor a sant Bartomeu. El 20 de gener, en honor a sant Sebastià, es fa la festa major d’hivern.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”acd8ce07″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”El Masroig{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web