La Riba

ca
La Riba es un Municipi de la Comarca de l’Alt Camp (Tarragona)
A La Riba hi anem el 9 de febrter de 2014

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Alt Camp modifica
Població
Total 585 (2019) modifica
• Densitat 73,13 hab/km²
Llar 9 (1553) modifica
Gentilici Ribetà, ribetana modifica

Breu historia del municipi

És situat als límits nord-occidentals de l’Alt Camp; termeneja amb Vilaverd i Montblanc al N, ja a la Conca de Barberà, amb Valls a l’E, amb Alcover al S i amb Mont-ral (i l’antic terme de Rojals, avui incorporat a Montblanc) a l’W. El municipi de la Riba és en el límit de tres contrades diferents: el Camp de Tarragona, les Muntanyes de Prades i la Conca de Barberà. La Riba és l’únic nucli de població del municipi.

Històricament va pertànyer a la vegueria de Montblanc i formà part de les terres del comtat de Prades. La seva església fou sufragània de la parròquia de Vilaverd, situació que es mantingué fins al segle XVIII, en què li fou concedida parròquia pròpia. La Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya va incorporar la Riba a la comarca de l’Alt Camp sobre la base de criteris geogràfics i econòmics. D’una banda, les Muntanyes de Prades no obtingueren la consideració de comarca pròpia i, de l’altra, l’estudi de les àrees de mercat assenyalaren l’assistència de la Riba al mercat de Valls. Cal afegir també un tret geogràfic que fou tingut en compte: el clima de la Riba no té cap de les característiques continentals de la Conca de Barberà i, fins i tot, les boires de l’Urgell que planen per la Conca queden aturades per l’estret de la Riba, que els barra el pas vers el Camp de Tarragona.

Passa pel terme la C-14 de Reus a Montblanc. D’aquesta, en surt una carretera local que puja serpentejant, salvant els desnivells del poble fins a Farena (Mont-ral). En aquest punt la carretera es prolonga per una pista de terra que al petit nucli de la Cadireta (Mont-ral) embranca amb la carretera que va de Mont-ral a Capafonts. Aquesta carretera s’inaugurà el 1930 i representà un gran avanç, ja que abans de la seva construcció tots els transports a les fàbriques s’havien de fer a bast. El pont, que salvava el pas del riu prop de l’entroncament d’ambdues carreteres, fou arrabassat per l’aiguat de Sant Lluc d’aquell any, poc després d’haver-se finalitzat l’obra, i calgué refer-lo de nou.

L’estació de tren de la Riba fou començada el 22 de març de 1858, i el dia 16 d’agost de 1862 l’estat de les obres de construcció del ferrocarril de Reus a Montblanc ja permeté l’arribada de la primera màquina. Pel setembre d’aquell any es transitava ja pel pont de l’Estret, o de Ferro, i la línia quedà inaugurada el 13 de maig de l’any següent. La manca d’espai planer a l’estret obligà a la coincidència dels traçats de la carretera i de la via, que s’entrecreuaren en tres passos a nivell successius i molt propers.

En part dins el terme de la Riba hi ha també l’estació de la Plana-Picamoixons. Durant un temps, les línies del ferrocarril de Valls i de Reus no enllaçaven, ja que entre totes dues s’interposava una enorme roca. A la línia de Reus hi havia l’Estació Vella de la Plana i a la línia de Valls l’Estació Vella de Picamoixons, unides mitjançant un servei de tartana que traslladava els viatgers d’un costat a l’altre del Francolí.

El Poble

El poble de la Riba (263 m d’altitud i 657 h el 2005) és format per diversos agrupaments urbans. El nucli del Cap de la Riba és a la part de dalt del poble, a l’extrem superior del carrer de la Costa Alta, i constituïa anys enrere el nucli d’habitatges de la gent ocupada en l’agricultura i la ramaderia. El nucli central del poble és situat a la part inferior del carrer abans esmentat. Entre ambdós nuclis hi ha el barri dit els Molins de més Amunt.

‘església parroquial de Sant Nicolau, situada al nucli principal, fou començada el 1764 i malgrat haver-se acabat el 1770 s’hi treballà encara fins a final de segle. La planta, gran i espaiosa, té forma de creu llatina. La nau principal i les dues laterals s’uneixen per una cúpula. Contenia un important retaule barroc, dedicat a sant Nicolau, patró de la vila, que fou cremat el 1936. El campanar, començat el 1772, s’acabà vint anys més tard. La rectoria fou bastida o reformada el 1820 i l’ajuntament n’ocupà durant uns quants anys la planta superior, mentre que el rector habitava a la planta baixa. L’ajuntament de la Riba fou bastit al final dels anys setanta.

A la banda esquerra del Francolí hi ha el barri de la Carretera, iniciat al segle XVII, format per dues rengleres de cases disposades al llarg d’aquesta via de comunicació. Un pont de quatre arcades comunica les barriades d’un costat i l’altre del riu. Aquest pont ha sofert també la pressió de totes les riuades; l’arcada de la banda de la fàbrica de Farines és la primera sempre a cedir. Durant els segles XVIII i XIX el pont quedà destruït per les riuades de l’11 de juliol de 1792, per la de Sant Bartomeu del 1843, per la de Santa Tecla del 1874 i per la de Sant Lluc del 1930.

Separat del barri de la Carretera, més avall, hi ha el nucli de la Ràpita. Sota mateix, al Salt Gran, fou instal·lada anys enrere l’estació d’aforament del Francolí. El cementiri és a la ribera dreta del Riu Brugent.

L’associació més antiga del poble és Amics de la Riba, fundada el 1949. Destaca també la Penya Cultural i Recreativa, fundada el 1964. El poble disposa de la Biblioteca Museu Josep Serra Farré, i està en construcció el Museu del Paper.

Festes

La festa major del poble s’escau el primer cap de setmana d’agost, i és en honor de sant Abdó i sant Senén. La festa major d’hivern se celebra el 30 de novembre, per la festivitat de sant Andreu.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntamen

enciclopèdia catalana

 

Roc de Sant Gaietà

Roc de Sant Gaietà es un poble del Municipi de Roda de Barà Comarca el Tarragonès (Tarragona)
A El Roc de Sant Gaietà hi anem el 26 de decembre de 2013

Dades del Municipi

Catalunya
Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Tarragonès modifica
Població
Total 6.567 (2019) modifica
• Densitat 398 hab/km²
Llar 7 (1515) modifica
Gentilici Rodenc, rodenca

Breu historia del municipi

Limita al N amb Bonastre (del Baix Penedès), al S amb la Mediterrània, a l’E amb el Vendrell (del Baix Penedès) i a l’W amb Creixell. El territori és pla a la part meridional i accidentat pels contraforts de la serra del Quadrell a la septentrional. Les altituds màximes del terme (238 m i 241 m) es troben prop de la divisòria amb Bonastre. El turó de l’ermita de Berà assoleix, vora mar, els 51 m. La platja de Roda de Berà, llarga i arenosa, és la continuació de les de Torredembarra i Creixell. El terme té uns 4 km de costa, dels quals 2,5 km són de platja. La part occidental del terme és recorreguda pels torrents de Gibràs i de l’Aigua.

El terme comprèn el poble de la Roda de Berà, cap de municipi, i diverses urbanitzacions. Roda de Berà disposa de bones comunicacions; de la carretera N-340, que travessa la part meridional del terme, neix una carretera local que mena al poble i continua vers l’estació ferroviària i Bonastre. Pel territori de Roda també passa un tram de l’autopista AP-7 entre el Vendrell i Torredembarra. L’estació de Roda de Berà, situada a ponent del nucli urbà, és un nus important dins la xarxa ferroviària comarcal: hi passen les línies de Sant Vicenç-Valls-Lleida i Sant Vicenç-Reus. A més d’aquestes dues línies, el terme també és travessat per la de Barcelona a Tarragona. Completen les comunicacions del municipi un bon nombre de camins, entre els quals es destaquen els que porten a Creixell, Sant Salvador, el Vendrell i Bonastre.

El Poble

El poble de Roda de Berà (2 699 h el 2006) es troba, terra endins del terme, en un lloc planer a 57 m d’altitud. El presideix l’església parroquial de Sant Bartomeu. Sobre la punta de Berà hom construí, els anys vint del segle XVIII, el santuari de la Mare de Déu de Berà, en la qual s’oficià la primera missa el 25 d’agost de 1727. Pel que fa al castell de Roda se’n desconeix l’emplaçament, però hom suposa que es podia trobar en el lloc de l’edifici anomenat les Monges o en la casa núm. 25 del carrer Major de Roda de Berà.

Al Centre Cívic la Roca Foradada hi ha la seu d’una col·lecció privada d’escultura de Salvador Dalí (2000) i, d’altra banda, hi ha un Museu de l’Escriptor (2000), que recull un conjunt d’eines d’escriptura i mostra la seva evolució al llarg del temps. .

Festes

Roda de Berà celebra la festa major d’estiu per Sant Bartomeu (24 d’agost), i la festa major d’hivern, el 12 d’octubre

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Roquetes

Roquetes es un Municipi de la Comarca del Baix Ebre (Tarragona)
A Roquetes hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre modifica
Població
Total 7.973 (2019) modifica
• Densitat 58,24 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Roquetes, de 136,93 km2 d’extensió, s’estén pel sector sud-occidental de la comarca, en contacte amb la del Montsià, a la dreta de l’Ebre però sense arribar a la vora del riu. Formava part, fins a mitjan segle XIX, de l’extens terme de Tortosa, que l’envolta pel NW, el N (llevat un petit sector amb Alfara), el NE i l’E.

L’ampli territori s’allarga de ponent a llevant en una franja, perpendicular a l’Ebre, que baixa des de les grans alçades de la serralada dels Ports de Tortosa o de Beseit, passa per les planes solcades per barrancs i arriba a la vall al·luvial de l’Ebre. El límit de llevant amb Tortosa és marcat (de S a N) per l’antic camí de Sant Francesc, segueix un sector de la carretera C-12 a molt poca distància de l’Ebre, davant Tortosa s’inflexiona i passa entre Roquetes i la Raval de Jesús i pren la direcció NW; el límit septentrional segueix el barranc de la Cervera (que separa el terme del sector tortosí dels Reguers) fins a l’altura de Penyaflor; continua després en direcció SW per sota Farrúbio en contacte amb la pertinença tortosina de la Bassa dels Ganduls i un petit sector del terme d’Alfara, i segueix els vessants septentrionals de Caro. El límit de ponent, en plena serralada dels Ports, entra en contacte amb la pertinença de la vall de Carlares o Carreretes, de Tortosa, i comprèn la capçalera del Regatxol, i, ja dins el Montsià, les elevacions de Serrissoles, o Serressoles, el separen del terme de la Sénia. El límit meridional amb el terme montsianenc de Mas de Barberans passa pel s. de la serra de Rastells, des d’on continua coincidint amb el barranc de Lledó, que encara fa de límit al sector de contacte amb Santa Bàrbara.

Els vessants orientals del sector central de la serralada dels Ports, que formen la part de ponent del terme, determinen un accidentat relleu de roques calcàries i dolomies juràssiques, resultat de l’orogènia alpina, que s’alcen bruscament sobre la plana quaternària reblerta pels còdols i argiles d’aquest muntanyam. La línia de crestes s’orienta de NW a SE, amb altituds que assoleixen els 1.447 m a Caro (cim culminant dels Ports de Tortosa), els 1.341 m a la mola del Boixar, els 1.335 m a Serrissoles, i cau gairebé verticalment sobre la plana i la vall, amb un desnivell de 1.000 m en molt poca distància. Hi neixen una sèrie de barrancs, perpendiculars a l’alineació, que drenen el territori cap a l’Ebre i es precipiten tot obrint entre les moles calcàries valls profundes i estretes; els principals són el barranc de la Cervera (N), el de Farrúbio, el de Sant Antoni —que recull les aigües del barranc de Covalta i el de la font de la Caramella, paratge on s’ajunten salts i tolls d’aigua amb imponents parets de roca, i després s’uneix amb el de Lloret— i el de Lledó (a l’extrem meridional).

Els vessants de solell d’aquestes serres, encarats cap a la vall baixa de l’Ebre, apareixen desboscats. Formacions arbustives esclarissades recobreixen amb insuficiència el rocam, que pren així un aspecte encara més aspre. Els boscos, les pinedes de pi roig i la pinassa, amb el boix ocupant el sotabosc, no apareixen fins prop dels 1.000 m i formen aleshores un tapís continu a l’obaga interior, més plana. Dominades pel vent, les crestes tenen un matollar ras d’eriçons. La plana que s’estén al peu dels Ports, amb un pendent suau vers l’Ebre, es troba revestida per gairebé una monocultura d’oliverar; l’horta queda limitada a les fèrtils terres al·luvials pròximes al riu.

Pel que fa a la temperatura, els mínims al mes de febrer no acostumen a ser inferiors als 6°C i les màximes es donen als mesos de juliol i agost i són pels voltants dels 20-25°C. Quant a la pluviositat, hom pot assenyalar la diferència existent entre les planes on hi ha els dos nuclis de població del terme, que és als voltants dels 500 mm⁄any, i la que es dóna a la serralada dels Ports, on pot superar els 800 mm. El vent és un altre element climàtic diferenciador, que en el cas de Roquetes cal esmentar especialment, ja que baixa dels Ports i assoleix una gran velocitat a través dels anomenats bufadors o corredors per on es canalitzen aquestes masses d’aire. El terme municipal de Roquetes participa en dos espais naturals: el dels Barrancs de Sant Antoni-Lloret-la Galera (83 ha) i els Ports (5.613 ha).

El Poble

La ciutat de Roquetes es troba a 14 m d’altitud, a l’extrem nord-oriental del seu terme, formant gairebé un continu amb els nuclis del barri de Ferreries (al SE) i de Jesús (NE), a la ciutat de Tortosa. El nucli antic, que s’estén a la dreta del canal de la Dreta de l’Ebre, té les construccions més antigues, dels primers decennis del segle XVIII, entorn de la plaça del Pou (denominació popular de l’illa, compresa entre el carrer de Sant Antoni i el carrer de Sant Martí), però la disposició de la trama urbana mostra una clara tendència en el creixement urbanístic a seguir les principals vies de comunicació que creuen la població, tant la carretera provinent de Mas de Barberans, que enllaça amb la Raval de Crist, com la que ho fa des d’Alfara i els Reguers, on s’ha format la Raval Nova. El sector ciutadà més espaiós és el que uneix el carrer Major i la carretera d’accés a Tortosa per Ferreries.

Entre els edificis més notables cal fer esment de l’església parroquial de Sant Antoni de Pàdua, bastida vers el 1826, de tipus classicitzant i campanar de torre quadrada damunt l’angle dret de la façana, i també les cases de la Vall del Marquès, l’Hort de Croells, la Torre d’en Fil i la Torre d’en Segura. Més al N de la ciutat, a la Raval Nova, es construí el 1975 l’església de la Immaculada i Sant Miquel.

Festes

La festa major de la ciutat de Roquetes, en honor a sant Gregori, s’escau entre els últims dies de juny i la primeria de juliol. Entre els diferents actes que tenen lloc per aquestes dates es destaca la desfilada de carrosses, l’ofrena de flors i fruits, el correfoc i el sopar de germanor.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Rodonyà

Rodonyà es un Municipi de la Comarca Alt Camp (Tarragona)
A Rodonyà hi anem el 26 de gener de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Alt Camp modifica
Població
Total 490 (2019) modifica
• Densitat 57,65 hab/km²
Llar 15 (1553) modifica
Gentilici Rodonyenc, rodonyenca

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vila-rodona (NW) i Montferri (W i S) de l’Alt Camp, Masllorenç (S), del Baix Penedès, i amb els del Montmell (NE) i la Bisbal del Penedès (E) del Baix Penedès. És situat al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Baix Penedès, al sector de l’esquerra del Gaià accidentat pels contraforts del Montmell. Comprèn el poble de Rodonyà, cap de municipi, i la urbanització de la Pineda de Santa Cristina, al sector muntanyós, compartida amb el terme municipal de la Bisbal del Penedès. Rodonyà és segons Coromines un topònim d’origen romà. Travessa el terme la carretera C-51 de Valls al Vendrell, seguida, paral·lelament, pel N, per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida.

El Poble

El poble de Rodonyà és a 312 m d’altitud, al mig del terme, a la dreta de la carretera comarcal de Valls al Vendrell. Al centre de l’agrupament urbà hi ha l’església parroquial de Sant Joan Baptista, de línies neoclàssiques; fou construïda al tercer quart del segle XVIII (obtingué la categoria parroquial a la primera meitat del segle XIX i fins el 1957 formà part de la diòcesi de Barcelona); el campanar, de planta quadrada i acabat en una torre octagonal, té ara al capdamunt els dipòsits de l’aigua. Un dels edificis més interessants és la part que resta de l’antic castell de Rodonyà, gran casal quadrangular coronat per merlets i amb porta adovellada, de traça ja renaixentista, que es trobava en mal estat el 1842, encara que després fou utilitzat com a escola. Es conserva una bona part de l’estructura externa (un sector que fou convertit en habitatges és ara abandonat) i s’han consolidat les principals parets de l’edifici.

L’ocupació romana del terme és confirmada per la descoberta d’una necròpoli de sepulcres de llosa coneguda amb el nom de Can Pedrós. Dins el terme hi ha també les ruïnes del Castellot de Mas Mateu, antiga fortalesa.

Per Sant Joan Degollat, a l’agost, se celebra la festa major d’estiu, en la qual és tradicional el pa beneït, una mena de coques fetes amb ous, farina i sucre. Per fer-les cada noia portava a la casa del comú tres ous. Un cop feta la coca el capellà la repartia a tota la gent que anava a adorar la relíquia del sant. També era tradicional de representar pels carrers el ball de Sant Joan. La tradició es mantingué viva fins al començament del segle XX.

Festes

La festa major d’hivern s’escau el cap de setmana més proper al 20 de gener, per sant Sebastià.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Riner

Riner es un Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)
A Riner hi anem el 25 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 263 (2019) modifica
• Densitat 5,58 hab/km²
Llar 52 (1553) modifica

Breu historia del municipi

El terme s’estén als vessants de la dreta del riu Negre (que li dona el nom), o riera de Solsona, que forma en una bona part el límit septentrional, fins a l’altiplà (SW) on s’alça l’important santuari del Miracle (861 m), a la divisòria d’aigües del Cardener i el Segre, i fins al sector (SE) centrat pel poble de Su, a la capçalera de la riera de Matamargó. Aflueixen al riu Negre diversos afluents, com els torrents de Galtanegra i d’Avellanosa. El Cardener forma en part el límit NE. Limita al NW amb el terme d’Olius (sector del S de Solsona), al NE i l’E amb el de Clariana de Cardener i al S amb el de Pinós i un petit tram del de Cardona (Bages).

El terreny és força escabrós i boscat prop del riu Negre i més planer vers Freixenet, Su i el Miracle. El terme compta amb dos arbres monumentals; un és l’anomenat Pi de les Tres Branques, a la vora de Freixenet, de reduïda capçada i més de 25 m d’alçada, l’altre és l’anomenat Ginebre del Solà, situat al mig d’un sembrat. El terme, el poblament del qual és gairebé tot disseminat, comprèn el conjunt de masos de Riner, cap de municipi, el poble de Su, els llogarets de Freixenet (pronunciat Freixinet, tal com sovint apareix escrit) i Avellanosa, i les caseries del Miracle i de Santa Susanna. De la carretera C-55, en el seu tram entre Manresa i Solsona, surt, a l’altura de la caseria de Santa Susanna, un camí que mena a Riner i un altre a Freixenet. Aquest últim continua per entroncar amb la carretera local de Cardona a l’hostal del Boix (on enllaça amb la de Solsona a Torà).

El Poble

L’antic castell de Riner i la parròquia de Sant Martí de Riner, s’alcen a l’esquerra del riu Negre, a l’extrem septentrional del terme, en un tossal dominant el riu. El primer diumenge d’octubre es fa un aplec a la capella de Sant Gabriel.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

El Rourell

El Rourell es un Municipi de la Comarca Alt Camp (Tarragona)
A  El Rourell hi vam anar el 26 de decembre de 2012

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

És situat al límit meridional de la comarca, en contacte amb el Tarragonès, estès a la dreta del Francolí, que forma la frontera oriental, poc abans de la confluència d’aquest riu amb el de la Glorieta, frontera sud-occidental. Limita amb els termes d’Alcover i la Masó (N), Vallmoll (E), els Garidells (SE), Vilallonga del Camp (W i S) i el Morell (S), aquests dos últims del Tarragonès. El poble del Rourell és el cap i l’únic nucli de població del municipi. La principal via de comunicació és la carretera local de Picamoixons a Tarragona, que enllaça amb la C-37 entre Alcover i Valls.

El Poble

El poble del Rourell és a 114 m d’altitud, al mig del terme, format per una sèrie de carrers entorn de la plaça on hi ha l’església parroquial de Sant Pere del Rourell, alçada al segle XVII sobre una d’anterior, edifici d’una nau amb capelles laterals, volta de llunetes i façana austera flanquejada pel campanar de planta quadrada i torre vuitavada. L’edifici més important és el casal dels marquesos de Vallgornera, dit el Castell, edifici senyorial de planta quadrada, aïllat, amb finestres coronelles gòtiques i portal adovellat, en bon estat.

Festes

La festa major s’escau al mes de juny, per la festivitat de Sant Pere. També se celebra cada deu anys, pel mes d’octubre, la festa del Sagrat Cor, amb motiu de la qual els carrers s’engalanen amb elements vegetals

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Riudoms

Riudoms es un Municipi de la Comarca Baix Camp (Tarragona)
A Riudoms hi anem el 22 de març de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Baix Camp modifica
Població
Total 6.594 (2019) modifica
• Densitat 203,52 hab/km²
Llar 224 (1553) modifica
Gentilici Riudomenca, riudomenc

Breu historia del municipi

És situat a la part plana del Camp de Tarragona. L’envolten Reus (E), l’Aleixar (N), Maspujols (N), les Borges del Camp (NW), Botarell (W), Montbrió del Camp (W), Vinyols i els Arcs (SW i S), Cambrils (S) i, ja al Tarragonès, Vila-seca (SE). El terme, en pendent suau, va des dels 40 m fins als 180 m, i és traspassat de cap a cap i de N a S per la riera de Maspujols, anomenada també de Riudoms, a la qual porta les seves aigües per la dreta la de Santa Eulàlia. La riera d’Alforja separa el terme del de Montbrió.

La vila de Riudoms és el cap i l’únic nucli tradicional del municipi. El seu escut, conegut des del segle XV, representa dos oms, arbre que desaparegué del terme a mitjan segle XIX. Riudoms es comunica per una xarxa de carreteres locals, amb Reus, les Borges del Camp i Alforja (carretera que poc abans de les Borges enllaça amb la N-420 de Reus al coll de la Teixeta, que travessa el nord del terme), Montbrió del Camp, Vinyols i amb la carretera local de Reus a Cambrils. La carretera local de Reus a Vinyols passa pel S de la vila travessant el terme en direcció NE-SW.

El Poblea

La vila de Riudoms és situada a 125 m d’altitud, mig quilòmetre a l’W de la riera de Maspujols. Cal destacar-ne l’església parroquial de Sant Jaume, que s’inicià al final del 1593 sota la direcció del mestre d’obres Joan Mas, en col·laboració amb l’arquitecte Pere Blai, supervisor del projecte, i es beneí el 1617 deixant el campanar inacabat. L’edifici es construí al costat de l’església antiga, damunt de terreny erm, aprofitant l’antic cementiri i l’hort d’un canonge. La seva façana és considerada una mostra destacada del corrent artístic italianitzant. Amb posterioritat, es completà el campanar (1665-67 i 1877-78), la sagristia (1686-89) i la capella del Santíssim Sagrament (1877-78). El temple antic s’anà desmantellant fins que només quedà com a cementiri. Actualment guarda el cos del beat Bonaventura Gran, fill de la vila. La plaça del seu davant té setze arcades del segle XVI, que es referen amb les ruïnes del convent de Sant Joan. Hi ha diverses cases que tenen portals amb dovelles i d’altres amb regust modernista. Als afores del poble, al Mas del Fargues i al de Don Felip, es conserven torres de vigilància atribuïdes erròniament als moros per la veu popular.

L’ermita de Sant Antoni, a Riudoms

© FOTOTECA.CAT

A tocar del poble, en un petit pujol, hi ha la capella de línies elegants i molta devoció de Sant Antoni de Pàdua. Tot i que la devoció és coneguda des del 1673, la capella s’acabà de construir el 1702. El retaule central, de línies elegants i estil xorigueresc, fou fet el 1730 per l’escultor vallenc Lluís Bonifaç Sastre, i daurat el 1745. Se’n conserva només la part superior, perquè l’inferior fou cremada el 1936. L’ermita té tres capelles laterals per banda.El 1582, el Consell de la Vila acceptà reconvertir l’ermita de Sant Joan, situada extramurs de Riudoms, en convent al servei dels franciscans recol·lectes, i l’arquebisbe Antoni Agustí donà llicència als frares per a prendre possessió de la casa de l’ermità. El 1591 també els foren cedits l’hort i una finca contigus per a poder-los conrear. Les estretors de l’habitatge de l’ermità van fer que el 1597 es decidís d’enlairar un convent, que sufragà el municipi. La traça del projecte fou del mestre de cases Antoni Pujades. A conseqüència de la facilitat amb què aquest s’inundava, a partir del 1730 es decidí aixecar un altre convent més allunyat de la riera. Al segle XIX la comunitat es dispersà en diverses ocasions a causa dels conflictes bèl·lics fins a la seva desamortització, el 1835. Malgrat algunes informacions, el convent no fou cremat, sinó que fou expropiat i aprofitat com a pedrera. L’expansió urbanística s’inicià el 1945 amb la construcció de la barriada Lluís Massó, dita les Cases Barates.

La vida associativa del poble es manté activa. A l’inici del segle XX hi hagué diverses societats, com el Centro Riudomense, el Ateneo Tradicionalista, el Círculo Mercantil (conegut com cal Gallisà), el Centro de Alianza Republicana, i diverses corals i bandes de música. Per a les noies, el 1930 es creà una delegació de la Cultura de la Dona Reusenca, i, per als nois, el 1934 una filial de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, ambdós grups de tarannà catòlic. Tot això quedà desmantellat durant la Guerra Civil de 1936-39 i, posteriorment, s’imposà l’associació unitària de l’Acció Catòlica, que el 1955 construí el Casal Riudomenc, damunt de l’antic fossar. Aquest centre contenia, entre altres dependències, un teatre i es mantingué en actiu fins el 1993. Posteriorment, aquest immoble fou comprat pel consistori, que el rehabilità, i el 2010 inaugurà una espai polivalent amb un teatre amb capacitat per a més de 500 persones. El 1978 es fundà el Grup d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar, que presenta regularment mostres i exposicions, té diverses publicacions, convoca el premi d’investigació Arnau de Palomar i organitza seminaris d’estudis agraris sobre el Baix Camp. Aquest centre disposa d’una biblioteca i d’una secció de muntanya. A la vila hi ha també el Museu Històric Municipal de Riudoms, amb seccions d’arqueologia, etnografia i art, i l’Arxiu Històric de Riudoms. És ja tradicional la polèmica amb Reus sobre el lloc de naixença de l’arquitecte Antoni Gaudí, que els riudomencs fixen en el mas de la Calderera. L’any 2000 l’Ajuntament de Riudoms esdevingué propietari de la casa pairal dels Gaudí que, un cop rehabilitada, es convertí en la Casa Museu Antoni Gaudí (2002) i, al seu costat, el 2007 s’aixecà un nou edifici conegut com Epicentre Gaudí i s’amplià la plaça de l’Arbre, que conté referències nipones ―amb la plantació més extensa d’Europa de cirerers sakura― i també gaudinianes.  Pel que fa als mitjans de comunicació, destaca la revista mensual L’Om, creada l’any 1968 com una secció del Consell Parroquial, i que des del 2005 és administrada per l’associació cultural Amics de l’Om. Associada amb la revista, que ha publicat més de 500 números, es publica la col·lecció de llibres “Rivoulmorum”, de monografies locals.

Festes

Les festes més arrelades de la població, de les quals es troben referències en documents del segle XVII, eren les del Corpus, molt lligades amb els barris; tenien probablement un origen ritual lligat a la sega, amb jocs, balls, àpats, enramades i processons al·legòriques i focs d’artifici. Tradicionalment la seva celebració tenia lloc dins els vuit dies que precedeixen el Corpus; es van deixar de celebrar els anys seixanta i, si bé es recuperaren ocasionalment, van ressorgir el 1988, amb la confecció de catifes de flors. Pel maig se celebra la festa de les Santes Relíquies, en honor de sant Bonifaci, sant Julià i sant Vicenç, festa documentada des del 1619. Al juliol s’escau la festa major de Sant Jaume i per Sant Sebastià té lloc la festa major d’hivern. Finalment, al novembre s’escau la festa major del beat Bonaventura Gran. Cada cinc anys els carrers s’engalanen i es munten passos sobre la vida del beat.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Ripollet

Ripollet es un Municipi delVallès Occidental (Barcelona)
A Riòllet hi anem el 14 de març de 2012

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

El municipi de Ripollet, situat dins la Depressió Prelitoral, confronta al N amb el municipi de Barberà del Vallès; a l’E i al S amb Montcada i Reixac, amb el qual terme fa, en part, de límit el riu Ripoll, i a l’W amb Cerdanyola del Vallès. El pla de Ripollet, d’origen quaternari com tota la depressió, té una altitud mitjana d’uns 70 m, i la part més elevada és un turonet de 131 m al límit amb Barberà (als Pinetons s’atenyen els 90 m d’altitud). Travessa el terme de NW a SW el Ripoll. El riu Sec voreja el límit meridional amb Cerdanyola i conflueix al Ripoll dins el municipi. El terme, que comprèn la vila i cap de municipi de Ripollet, pràcticament unida als pobles de Cerdanyola del Vallès i Montcada i Reixac, s’ha desenvolupat al llarg dels principals eixos de comunicació de la comarca: la carretera N-150 de Barcelona a Sabadell i Terrassa (1852), la de Montcada pel Masrampinyo (1880) i la de Santiga que va a Santa Perpètua de Mogoda (1975). A ponent del nucli i a la dreta del Ripoll passa l’autopista C-58 de Barcelona a Sabadell i Terrassa.

El Poble

La vila de Ripollet (79 m d’altitud) és a l’esquerra del Ripoll. Forma un continu urbà amb el poble de Cerdanyola (les dues poblacions són unides per un pont sobre el Ripoll), la vila de Montcada i Reixac i el Masrampinyo. El nucli antic, format per carrers més o menys sinuosos que segueixen el traçat d’antics camins i constituït per edificis de planta baixa o de planta i pis, és centrat per la plaça de Can Clos, la casa de la vila, l’església parroquial i el popular carrer del Sol. S’hi localitzen les entitats culturals de la població i el centre parroquial. L’església parroquial actual de Sant Esteve, que s’anomena basílica en un document del 986, és construïda damunt l’estructura romànica d’una església anterior que era, originàriament, de planta de creu llatina, però que sofrí diverses ampliacions i afegits d’altres èpoques. L’aparell de la seva façana de ponent, on hi ha una porta renaixentista, és de tipus romànic. El campanar, quadrangular, modernista, fou construït el 1892, a l’angle sud-occidental de la façana, en substitució de l’antic que es dreçava a l’angle oposat. El nou campanar, que és situat entre l’església i la rectoria, representa un dels símbols més significatius de la vila. A la dreta del riu Ripoll, formant un tot continu amb el poble de Cerdanyola, hi ha el barri de Can Tiana de la Riba (1855), damunt el punt més elevat de les terrasses de la dreta del Ripoll, la prolongació de la qual, vers el Masot, és anomenada també barri del Pont Vell. La vida cultural i esportiva de la vila és dinamitzada per diverses associacions i entitats. Hi ha el Centre d’Interpretació del Patrimoni Local Molí d’en Rata, situat en l’antic i rehabilitat molí fariner, dedicat a la difusió, conservació, recerca i gestió del patrimoni municipal. En el folklore local ocupa un lloc destacat la .

Festes

festa major que se celebra l’últim cap de setmana d’agost. Per Carnaval es conserva el tradicional ball de gitanes, tan popular a Catalunya, que va ser reprès el 1978. És celebrada també d’una manera notòria la festa de Sant Antoni Abat, la qual constitueix una reminiscència de l’antiga activitat agrícola. A més, se celebren les festes de la Tardor l’últim cap de setmana de setembre al barri de Can Tiana de la Riba

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Rubí

Rubí es un Municipi de la Comarca del Vallès Occidental (Barcelona)
A Rubí hi anem el 14 de març de 2012

Dades del Municipi

Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Occidental modifica
Població
Total 77.464 (2019) modifica
• Densitat 2.398,27 hab/km²
Llar 35 (1553) modifica
Gentilici Rubinenc, rubinenca

Breu historia del municipi

El municipi de Rubí confronta al N amb els termes de Terrassa i Sant Quirze del Vallès; a llevant, seguint en una bona part el curs del torrent dels Alous, amb Sant Cugat del Vallès i, a ponent, pel torrent de Can Canyadell i el de Ca n’Esteper, termeneja amb Castellbisbal; en un petit sector, al NW, que coincideix en part amb el torrent de Can Pidelasserra, limita amb el terme d’Ullastrell. A migdia, per la riera de Rubí, el municipi confronta amb l’antiga quadra de Canals i amb la parròquia de Valldoreix, del municipi de Sant Cugat del Vallès. De la riera de Rubí són tributaris tots els cursos citats, més el Torrent Fondo o de Can Balasc i altres de menor entitat. La part septentrional és accidentada per les serres de les Martines (turó de l’Empalme, 389 m), de Can Carreres i de l’Oleguera, que separen les comarques del Vallès i del Baix Llobregat. La resta del terreny és trencada en terrasses de pendent suau, de lleugera inclinació que facilita els conreus (hi alternen les clapes del bosc amb les terres conreades). La cota més baixa del terme es localitza en uns conreus al final del torrent de Can Vilaroc, a l’interfluvi amb la riera de Rubí. A part la vila de Rubí, cap de municipi, el terme comprèn diverses urbanitzacions, entre les quals destaquen els Avets, Can Jardí, Can Serrafossa, Can Ximelis i Castellnou, i diverses masies com Can Roig, Can Tàpies o Can Barceló. La principal via de comunicació és l’autopista C-16 entre Barcelona i Manresa, que passa pel sector NE del terme i enllaça amb l’antiga comarcal C-1413 de Molins de Rei a Caldes de Montbui. Hi ha altres carreteres locals com la que uneix Rubí amb Terrassa i Sant Cugat. A través de camins oberts per urbanitzacions és possible d’accedir directament al poble de Castellbisbal. Rubí és unit amb Barcelona per la línia ferroviària dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, ramal de Sant Cugat del Vallès a Terrassa i té estació a la vila. Una altra línia és la de RENFE del Papiol a Mollet, que té una estació al sector SE del terme, prop de la urbanització de Can Jardí.

El Poble

La vila de Rubí (123 m d’altitud) és emplaçada a la riba esquerra de la riera, davant el castell. El nucli antic és centrat per l’església parroquial de Sant Pere, documentada el 986, i a partir del 1043 com a parròquia. Fou reformada i ampliada el 1884 per l’arquitecte Antoni Casademunt. De l’església romànica es conserva, només, la façana de ponent, amb arcuacions llombardes a la part superior i una porta, més tardana, amb arquivolta decorada, com els capitells de les seves columnes, amb ornamentació floral. Sobre la porta, al capdamunt de la façana, hi ha una finestra geminada romànica, amb un doble capitell amb decoració preromànica sostingut per una columneta de marbre blanc amb estries helicoidals. Al costat de migdia de la façana s’aixeca una robusta torre campanar, de planta quadrada. Entorn de l’església parroquial, de la rectoria i dels masos més propers sorgiren durant els segles XV i XVI els barris de la Sagrera i del Pedró. El 1894 la reina Maria Cristina atorgà a Rubí el títol de vila. Entre els altres edificis d’interès de la població es destaca el Mercat Vell, que ha estat convertit en una sala d’exposicions i conferències, i el Celler Cooperatiu, d’estil modernista, que fou fundat el 1920 per Pere Pi, quan la producció vinícola de Rubí era al seu apogeu. A partir de la dècada del 1960, es començaren a formar barris perifèrics que acollien el gran contingent immigratori atret per l’eufòria industrial. És el cas de barris com el del Vint-i-cinc de Setembre, on hi ha la parròquia de Sant Pau, juntament amb el de les Torres (amb la parròquia de Santa Maria) ambdós situats a migdia, Can Xercavins a ponent, o el de Ca n’Oriol, al NE. En aquest darrer barri hi ha el parc de Ca n’Oriol, gran espai verd on hi ha la masia que li ha donat nom i que ha estat declarada Patrimoni Historicoartístic de Rubí.

Festes

Rubí celebra la festa major per Sant Pere, patró de la vila, a finals de juny. A la Segona Pasqua se celebra la festa dels Xatos amb el tradicional romiatge a l’ermita de Sant Muç, que ja apareix documentat el 1602. El darrer cap de setmana d’agost o el primer de setembre s’escau la festa de Sant Roc, convertida en la segona festa major de Rubí.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Queixans

Queixans es un mPoble delMunicipi de Fontanals Comarca La Cerdanya (Girona)
A Queixans hi nem el 28 de decembre de 2015

Dades del Municipi

Vegueria Alt Pirineu i Aran
Comarca Cerdanya modifica
Població
Total 444 (2019) modifica
• Densitat 15,52 hab/km²
Llar 31 (1553) modifica
Gentilici Fontanalenc, fontanalenca modifica

Breu historia del municipi

L’antic municipi d’Urtx (de 15,1 km 2 ) es va unir el 1969 amb el de Queixans. Aquest nou terme municipal fou anomenat oficialment Fontanals de Cerdanya, d’acord amb una proposta dels municipis interessats.

L’espai geogràfic d’ambdós antics termes i el seu desenvolupament històric són similars. S’estén pels vessants del Tossal Rodó (1 751 m) i de les Roques Altes (1 776 m), des del cim dels quals es domina la vall d’Alp fins a l’altura del barranc de Saltèguet. Per aquest declivi fins al Segre s’escorren els torrents de les Pereres, de Queixans, de la Malura i de les Deveses o d’Urtx, a més de la riera del Vilar d’Urtx. El torrent de la Malura, en part, feia de partió entre Urtx i Queixans. El terme és drenat a més pel curs baix del riu d’Alp, que penetra al pla per Estoll i aflueix al Segre a Soriguerola. El límit de tramuntana del terme és en bona part el curs del Segre, que el separa de Bolvir; més a llevant, aquest termenal septentrional travessa el riu davant Queixans i s’estén un petit tros per la plana de la dreta del Segre; prop del Mas Morer i del Mas de l’Anglès torna a passar el riu i segueix de prop el torrent de la Llavanera. Per tot aquest sector, el municipi confronta amb Puigcerdà. A llevant, pel serrat de Montagut, el serrat de l’Orri i el camí del Pla de les Forques a la Pleta dels Anyells també limita amb Puigcerdà (Vilallobent). A ponent, el terme confronta amb Ger i Das al pla, i a migdia amb Alp, des de la plana a l’W, a la muntanya vers llevant.

El cap de municipi és el poble del Vilar d’Urtx, i el terme comprèn també els pobles d’Urtx, Queixans, amb el barri de l’Estació i el raval del Torrent, Escardarcs i Estoll, a més del llogaret de les Pereres, la caseria de Soriguerola, i diverses urbanitzacions i masies, com el Mas de Santes Creus, Soriguera, Mas de l’Escloper, Mas de Montagut, Mas d’Amunt i el Molí de l’Anglès.

Hi passa el ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà i a la Tor de Querol que travessa la plana. Urtx comparteix l’estació amb Alp (és al límit d’ambdós termes) i Queixans té estació pròpia a 1 km del poble. La carretera N-152, que prové de Ribes de Freser per la collada de Toses, voreja el termenal de ponent al llarg de la vall d’Alp, després fa un revolt pel clot del Mas de l’Escloper, passa per Urtx i prop de Queixans enllaça amb la carretera comarcal que es dirigeix a l’accés del túnel del Cadí i travessa el Segre vers Puigcerdà. L’antiga via d’Alp a Puigcerdà passa pel terme paral·lela a la comarcal fins al pont del Soler. Una carretera local porta d’Urtx al Vilar, a l’estació de ferrocarril i a la carretera d’Alp a la Molina. L’aeròdrom de la Cerdanya es troba, en part, dins del terme

El Poble

El poble de Queixans (1 125 m), amb 169 h el 2001, és situat dalt d’una elevació que vigila el camí de Puigcerdà i la vall del Segre. S’allarga pel raval del Torrent cap al torrent de Queixans. L’església parroquial de Sant Cosme i Sant Damià és romànica (segle XI); consta d’una nau i un absis semicircular ornamentat exteriorment amb arcuacions llombardes; té algunes capelles laterals afegides. La porta conserva la ferramenta original. L’obra del portal fou refeta el 1775. Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un petit copó de metall argentat, del segle XVIII, que en procedeix. La parròquia és esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell ( Kexanos ). Formà part de la baronia d’Urtx. En l’actualitat hom troba diferents urbanitzacions prop del poble, com els Campets, la Colomina, el Mas d’en Serra, etc., i a 1 km el barri de l’Estació de Queixans. Al SE del poble hi ha el Mas d’Amunt.

La caseria de les Pereres, amb 20 h el 2001, és situada vora el Segre, al pla, amb bon aprofitament per a l’agricultura i l’explotació ramadera. Hi ha l’església parroquial de Sant Esteve de les Pereres o d’Ancs, puix que el poble s’anomenava antigament així, Ancs, i va ser a partir del segle XIV que es començà de dir les Peres, les Pedreres i finalment les Pereres. Aquesta església és un notable exemplar romànic, amb absis semicircular que s’obre per dos arcs en gradació, una mica passats de radi; té volta de quart de cercle i la nau, de mig punt, és reforçada amb arcs torals. A ponent hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls. Prop hi ha el gran Montagut . Al N del poble hi ha el Molí de l’Anglès. Les Pereres celebra la festa major de Sant Esteve al desembre.

Festes

Queixans fa festa major en honor a sant Cosme i sant Damià, al setembre, i a l’agost fa el Mercat tradicional de petits artesans i al desembre la festa petita.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana