Xino Xano per Catalunya

Pàgina web de l’Ajuntament

Pàgines web

Arenys de Mar

19 gener 20192015, Arenys de Mar, Municipis del Maresme, Província BarcelonaPere Gasso

Arenys de Mar es un municipi de la comarca del Maresme (Barcelona)

A Arenys de Mar hi anem el 23 de novembre de 2015

Dades del Municipi

Població
Comarca	Maresme
Total	15.533 (2018)
• Densitat	2.284,26 hab/km²
Llar	121 (1553)
Gentilici	Arenyenc, Arenyenca

Breu historia del municipi

Arenys de Mar, tal com el nom indica, neix en un areny o sorral, llit de la riera de Sobirans, que davalla del Montalt i de la serra del Corredor, arran de mar. El terme, de forma rectangular s’estén al sud del d’Arenys de Munt fins a la Mediterrània i des de la riera de Valldemaria, a llevant, que passa a frec de Canet de Mar, fins a la riera de Caldes, a ponent, límit amb el municipi homònim.

En aquest sector, on neix l’Alt Maresme, els contraforts de la Serralada Litoral Catalana (dels massissos del Corredor i del Montnegre) arriben fins a la mar. Així, el terme municipal s’expandeix per turons de poca alçària, espaiats per rieres i rials. El punt més alt del terme és el turó de les Garses (132 m). El subsol és de roca granítica, amb capes de sauló i argila. Els alzinars i els garrofers que ocupaven els vessants dels turons han anat desapareixent, mentre que els boscos de pins han crescut. El nucli antic de la vila resta encaixat enmig de dos turons, les penyes dels quals davallen fins a arribar a la mar: el Mal Temps a llevant i la Pietat, o turó del Cementiri, a ponent. La riera de Sobirans, o d’Arenys, que està subjecta, com totes les d’aquest sector de litoral, a sobtades rierades, divideix el nucli per la meitat i constitueix l’eix vertebrador del creixement urbà.

El terme comprèn la vila d’Arenys de Mar, cap de municipi, i diverses urbanitzacions, com les Carolines, el Cònsol, Vilaplana i les Vil·les, entre d’altres. Les vies de comunicació principals són la carretera N-II de Madrid a la Jonquera, que fa el recorregut paral·lelament a la mar, com el ferrocarril que des del 1857 comunica regularment la població per la línia de Barcelona a Portbou (la vila té estació), i l’autopista C-32. Seguint el traçat de la riera d’Arenys hi ha la carretera C-61, alhora la principal via urbana de la vila, que enllaça Arenys amb el Vallès Oriental (pel Coll Sacreu), passant per Arenys de Munt.

El Passeig de Xifré d’Arenys de Mar

© FOTOTECA.CAT

Arenys de Mar fou adscrit a la comarca del Maresme en la Divisió Territorial de Catalunya del 1936, dins la regió de Barcelona, adjudicació ratificada per la divisió comarcal del 1987, però històricament la població ha estat molt vinculada a l’àrea d’influència de Girona. La riera de Caldes marca el límit històric entre els comtats i bisbats de Girona i Barcelona i entre les vegueries de Girona i Barcelona. També era el límit dels dominis del vescomtat de Cabrera. L’adscripció al bisbat de Girona es manté encara (amb un parèntesi des del 1957 fins al 1978, en què va estar adscrita al de Barcelona). Amb el decret de Nova Planta (1716) només passà de la vegueria de Girona al corregiment homònim. Però la importància econòmica i la funció de centre d’aquest sector gironí del corregiment motivà que Arenys fos erigit en cap de partit judicial (1834) amb les poblacions més vinculades a les especialitats jurídiques de la diòcesi de Girona (les de l’Alt Maresme, algunes del Vallès, com Sant Celoni, Vallgorguina, Vilalba Sasserra, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, Campins, Gualba, i de la Selva, com Fogars de Tordera). Aquestes raons històriques, a més d’altres de geogràfiques i socioeconòmiques, fan que alguns sectors, encapçalats per l’historiador arenyenc Josep M. Pons i Guri, defensin l’adscripció d’Arenys i l’Alt Maresme a la Selva.

El Poble

La vila d’Arenys de Mar, a 10 m d’altitud i 14 016 h el 2006, és a la costa, migpartida per la Riera o la Rambla, flanquejada de frondosos plàtans, centre de la vida ciutadana, que en forma l’eix principal i dona la fisonomia característica a la població. El nucli urbà format a partir del primer veïnat seguí el creixement vertical al llarg de la riera, concentrada al fons del llit, a causa dels grans desnivells del terreny i de la presència dels turons límit, els del Mal Temps i del Cementiri. Les noves edificacions sorgides a la dècada del 1960 es concentren a la part alta de la Riera: són blocs d’habitatges fets pel Patronat de Santa Maria, sota la iniciativa del qual es bastiren un total de cinc grups (el Pla dels Frares, sa Boada, Santa Maria, Joan XXIII i Lurda). El 1964 es bastí un grup d’habitatges socials per a pescadors al turó de la Pietat, dit els Pescadors, o Grup d’Habitatges Sant Elm, on habitaren inicialment famílies vingudes del Baix Ebre. A la vila hi ha espais que poden ser considerats zona verda: el parc de Lurda i el Parc dels Països Catalans. El 2002 acabaren les obres de soterrrament de la riera d’Arenys al seu pas pel nucli urbà.

L’església parroquial de Santa Maria d’Arenys, monument nacional, correspon a un segon edifici bastit a l’altre costat de la plaça on s’aixecà el primer. Començada la construcció el 1584 pel mestre Jean de Tours, i acabada pels seus fills Joan i Dionís Torres l’any 1628, ha sofert ampliacions i afegits fins al principi del segle XX. La façana és barroca, flanquejada per un esvelt campanar octagonal acabat en balustrada i torrella i per una altra petita torre de teulada piramidal (amb teules envernissades), antic comunidor. Conté un dels millors i més espectaculars retaules catalans, obra de l’escultor Pau Costa (1706-11), d’estil barroc sobre una base renaixentista, obra de l’escultor arenyenc Antoni Joan Riera, realitzat entre el 1636 i el 1638, sobre el qual apareixen dos magnífics relleus amb l’escut de la vila, esculpits en marbre itàlic, inspirat en els gravats del pintor italià Carlo Moratta (escenes de la Nativitat, la Presentació i l’Epifania); la policromia i dauradura foren encarregades a Erasme Vinyals. A la vila hi ha convents de diferents ordes religiosos (caputxins, concepcionistes, escolàpies, clarisses, etc.).

Monument de funerari de Josep Llimona al cementiri d’Arenys de Mar

© ARXIU FOTOTECA.CAT

Altres monuments d’interès són la Teixonera, al parc de Lurda, amb elements gòtics; les dues torres de guaita del segle XVI: la d’en Llobet al carrer d’Avall i la del Carrer Ample; les cases pairals de Can Pol i Can Ramis (segles XVII i XVIII); l’ajuntament, antic hostal del segle XVII convertit en casa consistorial l’any 1773; l’ermita de Montcalvari (bastida el 1584), molt transformada, i la plaça del Mercat, prop de la Riera, obra de l’arquitecte modernista Ignasi Mas (1925-1929). Sobre la vila, al capdamunt de la Riera, s’alça l’interessant edifici neoclàssic de l’Hospital Xifré, construït entre el 1844 i el 1848, per una donació de Josep Xifré i Cases (1777-1856), fill d’Arenys i prototip de l’americanoque feu una gran fortuna a Cuba i als EUA. Resten a la vila petits conjunts, com el carrer de la Torre, que conserven cases amb tots els elements de l’antiga arquitectura popular, i té força caràcter el carrer de l’Església, on s’aixecava l’Hospital Vell (la capella de Sant Jaume de l’hospital es consagrà el 1604) i al costat el teatre annex, bastit el 1828 per a subvencionar l’hospital. El cementiri, glossat per Espriu en la seva poesia, té monuments funeraris de Llimona, Marès, Vallmitjana, Barrera, etc., i guarda les despulles del poeta que va convertir Arenys de Mar en el mite literari de Sinera.

Al marge de la vila han sorgit urbanitzacions de segona residència esteses als turons del voltant: les Carolines, Cinc-roses, Apartarenys, el Cònsol, l’Estrella, el Maltemps, Montmar, Portimar, el Portinyol, la Victòria, Vilaplana i les Vil·les. Al sector del terme pròxim a Caldes d’Estrac s’aixeca la torre dels Encantats, al Puig Castellar, dominant la riera de Caldes, torre bastida al segle XIII, modificada i ampliada al segle XV i envoltada d’una muralla del segle XVI; en aquest mateix lloc es troba un important poblat ibèric dels segles IV-I aC.

Festes

Entre les nombroses entitats culturals i recreatives continuen actius l’Ateneu Arenyenc, la Societat Gran Casino i el Casal de Joventut Seràfica (1906), que conté diverses seccions. Cal esmentar a més el centre cultural Calisay, on es fan exposicions i s’exhibeixen les botes d’aquesta indústria licorera.

La vila disposa del Museu Marès de la Punta (1983), instal·lat a l’edifici de l’Hospital Vell, que conserva la col·lecció de puntes de coixí més important de l’Estat espanyol (des del 1862 fins als nostres dies), donada a la vila per Frederic Marès i Deulovol; el Museu Mollfulleda de Mineralogia, amb una interessant col·lecció de minerals de les zones mineres més importants i de la mineralogia catalana; el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu; el Centre d’Estudis Baralt, i l’Arxiu Municipal, organitzat en dos serveis, un que correspon a la documentació històrica (Arxiu Històric Fidel Fita) i l’altre amb la documentació de menys de trenta anys.Entre les festes més destacades d’Arenys de Mar cal esmentar el Carnaval, que se celebra amb els balls i la rua. El 3 de maig de 1599 tingué lloc la separació dels municipis d’Arenys de Munt i Arenys de Mar, i per commemorar aquest fet se celebra aquesta diada amb la festa de la Bandereta, que consisteix a penjar una bandera dalt del campanar, el qual es pot visitar aquest dia. Per Sant Joan se celebra la festa del Solstici d’Estiu, que inclou una mostra de productes artesanals. El 29 de juny se celebra la festa de Sant Pere, en què hom crema una bota de vi amb motiu de la celebració de la consagració del temple de Santa Maria d’Arenys. Des del 1664, per un vot del consell de la vila, se celebra la festa major de Sant Zenó, el 9 de juliol, que s’inicia amb un pregó de festes i es clou amb els focs d’artifici al capdavall de la riera d’Arenys. El 16 de juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme amb una processó marítima, en la qual la marededeu és transportada amb una barca engalanada. Una altra festa popular important és la de Sant Roc, el 16 d’agost, arrelada a Arenys des la darreria del segle XVI; el mateix dia es balla la tradicional dansa d’Arenys. En moltes d’aquestes diades de festa surten els gegants: la Flor d’Alba i en Tallaferro (1955), en Roc i la Maria (1980) i l’Elm i la Carmeta (1997).

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”90c7f927″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Arenys de mar{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntament d’Arenys de Mar

Pàgines web

Arànsa poble del municipi de Lles

19 gener 20192015, Municipi Lles, Municipis Cerdanya, Poble Arànsa, Provincia GironaPere Gasso

Arànsa es un poble del municipi de Lles comarca la Cerdanya (Girona)

A Aransa hi anem el 10 de març de 2015

Dades del Municipi


Comarca	Baixa Cerdanya
Entitats de població	5
Conté la localitat	Arànser
Població
Total	255 (2018)
• Densitat	2,48 hab/km²
Llar	44 (1553)
Gentilici	Llesenc, llesenca

Arànser	47
Lles de Cerdanya	108
Músser	48
Travesseres	29
Viliella

Breu historia del municipi

El terme municipal de Lles de Cerdanya és el més extens de la Cerdanya, després de l’annexió el 1966 de l’antic terme de Músser i Arànser, de 26,1 km². Situat al Baridà, el municipi s’estén des de la línia de crestes dels Pirineus axials fins al Segre. El seu límit N és frontera amb Andorra i en un petit sector al NE, des de la Portella Blanca d’Andorra (2 517 m) al pic de Calm Colomer (2 869 m) de la serra de l’Esquella, és partió amb l’Alta Cerdanya. En part, el susdit termenal septentrional coincideix amb la divisòria d’aigües de la conca del Segre estricte i les dels seus afluents, el riu d’Aravó o de Querol, a la vall de Campcardós (Alta Cerdanya), i la Valira (Andorra). Des de la Portella Blanca cap a ponent la frontera talla la conca del riu de la Llosa, ran de la vall. Al circ de Ribús, sota el port de Vallcivera (2 518 m), la delimitació és dubtosa. Des de l’alt dels Pessons (2 864 m) la frontera torna a coincidir amb la divisòria hidrogràfica fins al pic de Monturull (2 761 m), passant per pics com la Tossa Plana de Lles (2 916 m), pic de Setut, pic del Sirvent, Tossal Bovinar, tossa de la Colilla (o de la Caülla) i el pic de Perafita o tossal de la Truita (2752 m). En aquesta carena hi ha els colls de Vallcivera, de Setut, de Perafita i de Claror.

El municipi confronta a llevant amb Bellver de Cerdanya i Prullans, pels vessants occidentals de la serra de Calm Colomer, sobre la vall de la Llosa, i per la serra de Santa Anna fins a Martinet. Al SE del municipi, la vall baixa del riu de la Llosa i fa de termenal amb Prullans. A migdia, el Segre fa de partió en un bon tros amb Montellà i Martinet, i per l’estret de Mollet fins al Mas dels Arenys (el Pont de Bar). A ponent limita amb dos municipis de l’Alt Urgell; pel Pla de Llet (2 145 m), limita amb el Pont de Bar i, més al N, des del Puig Punçó o Punxó (2 493 m) fins a Monturull, per la serra de la Valleta termeneja amb Anserall.

A l’alta muntanya, la cota màxima és la Tossa Plana de Lles (2 916 m); aquesta, més el rosari de pics que l’acompanyen, d’altitud superior als 2 700 m, tenen sota seu un seguit de replans i valls suspeses (clots) d’origen glacial, que poden tenir el fons ocupat per corrents d’aigua o per estanys, com els de Vallcivera, de la Muga i de la Mugueta, les aigües dels quals s’aboquen al riu de la Llosa. Els estanys de Setut i de la Pera i els clots de l’Orri, de Setut, de la Colilla i de Claror, amb les seves torrenteres, originen el riu d’Arànser. El terme de Lles enclou les valls i conques d’ambdós rius, de la Llosa i d’Arànser, separades per les serres de Verdú, de les Tires i d’Embret.

El riu de la Llosa es forma a l’obaga de la Portella Blanca, solca la part oriental del municipi i una part de la seva conca i del vessant esquerre de la seva vall resten defora aquest, dins els termes de Bellver de Cerdanya i Prullans. Desguassa al Segre just defora Lles, a Montellà i Martinet. Rep diversos afluents, el torrent de Viliella, el riu del Clot de Colomer, el torrent de la Ginebrosa, el de la Canal del Riu i el de Coma Ermada, etc.

El riu d’Arànser feia abans, en una bona part del seu curs, de termenal entre l’antic terme de Músser i Arànser i el de Lles. És emissari dels estanys més amunt citats de Setut i de la Pera, a més d’altres sota la carena divisòria amb Andorra. Aflueix al Segre dins el terme de Lles, aigua avall d’aquest poble i prop del de Martinet. Entre els afluents del riu d’Arànser cal esmentar el torrent de Setut o dels Clots de Setut i el de Verneda.

Dins el terme actual de Lles de Cerdanya, a més d’aquest poble, hi ha els d’Arànser, Músser, Travesseres i Viliella i el veïnat de Coborriu de la Llosa. Hi ha també nombroses masies, com Cal Jan de la Llosa (a l’antic caseriu de la Llosa), Barnola i el Vilar, a més d’indicis dels despoblats de Cortaus, el Vilar de Lles, d’en Bret, Sallent i Serrat, així com les ruïnes del poble d’Anol, nombroses bordes, cortals i cabanes, els antics banys de Caldes de Músser i el balneari de Senillers.

Per la part inferior del terme, paral·lela i adossada al Segre, passa la carretera N-260 de Puigcerdà cap a la Seu d’Urgell. A ponent del poble de Martinet surt una carretera (LV-4036) que porta al poble de Lles passant per Senillers i Travesseres. Just abans d’aquest poble surt un brancal que arriba a Músser. Abans de Lles, una altra carretera porta a Arànser i des de Lles hom pot arribar a Viliella i a Coborriu de la Llosa. Aquestes dues darreres vies tenen continuació cap a les estacions d’esquí nòrdic del terme.

El Poble

A ponent d’Arànser, a la carena divisòria amb Aristot, hi ha el coll de Queralt, per on passa el camí de Castellnou de Carcolze a la vall de Bescaran; vora seu, dalt el puig de Queralt hi havia hagut l’antic castell de Queralt, documentat des del segle X, que els comtes de Cerdanya infeudaren als vescomtes de Castellbò, juntament amb els castells veïns de Miralles i de Sant Martí; al segle XIII el castell de Queralt passà als Pinós.

Dins l’antic terme de Músser i Arànser, prop d’on el riu d’Arànser desguassa al Segre, hi ha llantic balneari de Caldes de Músser i el de Senillers, situats en un indret on brollen aigües minerals que han estat apreciades d’antic. El vell balneari de Caldes de Músser fou abandonat al segle XIX, quan foren construïts el balneari de Senillers, força gran i molt ben instal·lat en un lloc enjardinat, i amb un gran parc. Hi brollen cinc fonts amb característiques diferents: la del Païdor, la de la Muntanya i la del Riu, de qualitat alcalina silicatada, la dels Brians, sulfurosa, i la del Ferro, sulfurosa i ferruginosa. Entre els personatges il·lustres que hi anaren a prendre les aigües figura el poeta Joan Maragall, de qui es diu que hi va escriure Pirinenques. A més de la seva funció de balneari, s’ha adequat com a centre de recuperació per a paraplègics.

Les pistes forestals del terme porten a indrets d’una gran bellesa per a l’excursionisme, com a Cal Jan de la Llosa, a Prat Xuixirà, on per un sender s’arriba a la mítica Cabana dels Esparvers, a la part alta de la vall de la Llosa. També hi ha pistes al pla de la Cot, al cap de Rec, a Prat Miró, a l’orri del Cadell i, fins i tot, als estanys de la Pera. Des del refugi dels Estanys de la Pera es poden fer ascensions al circ de muntanyes de l’entorn, des de les quals es dominen grans panoràmiques sobre la Cerdanya i les valls d’Andorra. De Prat Miró surt una pista que mena a Bescaran pel coll de Queralt, d’on surt un ramal cap al S, fins a un mirador sobre el Baridà.

Festes

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’ajuntament

Pàgines web

enciclopèdia catalana

All Poble del municipi de Isòvol

19 gener 20192015, Municipi Isòvol, Municipis Cerdanya, Poble All, Provincia GironaPere Gasso

All es un poble del municipi de Isòvol comarca la Cerdanya (Girona)

A All hi anem el 9 de març de 2015

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Alt Pirineu i Aran
Comarca	Baixa Cerdanya
Entitats de població	3
Total	278 (2018)
• Densitat	25,74 hab/km²
Llar	18 (1553)
Gentilici	Isovolenc, isovolenca

Entitat de població	Habitants
All	202
Isòvol	55
Olopte	65
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Isòvol, d’una extensió de 10,80 km ² , és situat a la dreta del Segre, al punt on desguassa el Riu Duran, lloc on es forma l’estret d’Isòvol o de Baltarga, flanquejat pel tossal d’Isòvol (1 280 m), al N, i el de Baltarga (1 166 m), al S. Aquest estret separa la Plana de Cerdanya de la Batllia. El municipi confronta amb Ger al NE, amb Bellver de Cerdanya per la riba dreta de la Vall Tova i pel mateix curs del Riu Duran quan aquest desemboca al Segre, a la part de ponent; a migdia, en la seva major part, el Segre fa de termenal amb Bellver de Cerdanya, Prats i Sansor i Das. El territori és drenat, a més, per la séquia de Cerdanya i pels petits torrents d’Alf i d’All. El tossal d’Isòvol (1 288 m) i el d’Olopte o de Mont Curt (que arriba als 1 378 m ja al terme de Bellver) són inclosos en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN).

El terme comprèn els pobles d’Isòvol, All i Olopte, les cases del Raval d’Olopte i el despoblat d’Alf.

La carretera N-260, de Puigcerdà cap la Seu d’Urgell, passa per Isòvol i All; d’entre aquestes dues poblacions surt el trencall que mena a Olopte. La carretera local de Ger a Meranges travessa el N del terme.

El Poble

All és el poble amb més habitants del terme, amb 146 h empadronats el 2001. Malgrat el nom del municipi, l’ajuntament és en aquesta població, situada a 1 091 m d’altitud, aigua amunt del poble d’Isòvol. És esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell ( Alli ). Esclua, bisbe intrús d’Urgell, mort el 924, hi tenia el patrimoni familiar. L’església parroquial de Santa Maria és romànica (de la primeria del segle XII), de nau única i absis semicircular. El portal, a migdia, té dues arquivoltes decorades amb sanefes de relleu pla i tècnica arcaïtzant; a l’intradós de l’arquivolta exterior hi ha un seguit de figuretes, i l’arquivolta interior descansa damunt dos capitells amb decoració figurada. Les portes conserven parcialment la ferramenta romànica. Al temple es conserva un retaule gòtic dedicat a la Mare de Déu; és d’un pintor del segle XV que hom anomenava Mestre d’All (podria tractar-se de Ramon Gonçalvo, que estigué actiu a la Seu d’Urgell entre el 1428 i el 1474). Procedents del temple, al Museu Nacional d’Art de Catalunya hi ha una talla romànica policromada de la Mare de Déu, i una d’un Sant Crist.

Al terme de la parròquia d’All, no gaire lluny i vora el Segre, hi ha el santuari de la Mare de Déu de Quadres. D’origen romànic, el temple fou molt modificat a la fi del segle XVIII (l’absis romànic fou sobrealçat). El santuari era molt freqüentat abans de la construcció de la carretera actual (en època medieval acollia pelegrins i caminants); el 1936 va ser incendiat i d’aleshores ençà restà i sense culte, però s’hi han portat a terme obres de restauració i s’hi fa un aplec al setembre. El poble d’All celebra la festa major a l’agost

Festes

El santuari era molt freqüentat abans de la construcció de la carretera actual (en època medieval acollia pelegrins i caminants); el 1936 va ser incendiat i d’aleshores ençà restà i sense culte, però s’hi han portat a terme obres de restauració i s’hi fa un aplec al setembre. El poble d’All celebra la festa major a l’agost

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”e8eb7e57″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”All catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgina web de l’ajuntament.

Pàgines web

L’Albilol

19 gener 20192015, L'Albiol, Municipis Baix Camp, Provincia TarragonaPere Gasso

l’Albiol es un municipi de la comarca del baix camp (Tarragona)

A l’Albiol hi anem el 11 de gener de 2015

Dades del Municipi

Població
Comarca	Baix Camp
Entitats de població	4
Total	464 (2018)
• Densitat	22,86 hab/km²
Llar	18 (1553)
Gentilici	Albiolenc, albiolenca

Entitat de població	Habitants
Albiol, l’	69
Bonretorn	3
Masies Catalanes, les	392
Vila Sant Francesc	5

Breu historia del municipi

És envoltat pels termes d’Alcover (NE-E) i Mont-ral (N), de l’Alt Camp, i Vilaplana (NW-W), l’Aleixar (SW) i la Selva del Camp (S). El relleu és molt marcat i compartimentat; és bàsicament vertebrat en tres depressions: la vall de Rascaç o de Samuntà amb el barranc de l’Albiol, que aflueix per la dreta al riu de la Glorieta (ja al municipi d’Alcover, a l’Alt Camp), la vall de Bonretorn amb el torrent de les Voltes i la vall de la Selva amb la capçalera de la riera de la Selva. L’Albiol es troba entre els termenals de la plana del Camp (les altituds més baixes del terme volten els 230 m) i els darrers contraforts de les Muntanyes de Prades, amb els cingles de la serra del Pou, que ratllen els 900 m.

Integren el terme, a més del cap de municipi, del mateix nom, les caseries de Bonretorn i de la Vila Sant Francesc, l’urbanització de les Masies Catalanes i les masies dels Masos. S’accedeix a Bonretorn i a l’Albiol per una carretera local que parteix de la C-14 de Reus a Montblanc. També s’arriba a l’Albiol per una pista que surt de la carretera local de Vilaplana a la Mussara.

El nom del poble, l’Albiol, pronunciat també a la comarca l’Aubiol i l’Obiol, segons Moreu-Rey prové del mot llatí Alveolu que significa ‘lloc de recollida o de conducció d’aigua’. M. de Montoliu el fa d’origen aràbic i Moll el suposa derivat del patronímic d’un terratinent llatí (Albiolus). Morera creu, en canvi, en l’existència d’una masia àrab que degué donar nom al terme.

El Poble

El poble de l’Albiol (823 m d’altitud i 73 h el 2005), és a redós de les ruïnes del castell de l’Albiol, que s’endevina de grans proporcions. En resten petits llenços de la muralla, amb algunes torres mig enderrocades i les edificacions centrals. Des del cim es divisa una extensa i bella panoràmica. La rectoria, datada al segle XVIII, mig arruïnada, confirma que el nucli actual es bastí, igual que l’església, després de l’enderrocament del castell. L’església parroquial de Sant Miquel és datada a la clau de la portalada el 1791, tot i que hi ha una sepultura del 1766. És d’una sola nau, amb capelles obertes entre els contraforts; s’hi han fet obres de restauració. L’altar major, que segons la tradició oral és procedent del convent de Sant Francesc de Reus, desaparegué; en l’actualitat es guarda un sant Miquel, que sembla una talla policromada popular del segle XVIII. El llogaret conté diverses cases amb dovelles i construccions noves d’estiueig.

Festes

Al setembre l’Albiol celebra la seva festa major en honor a sant Miquel i la festa de la Mare de Déu de les Virtuts.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”9136d1ba” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”lAlbiol{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament