Arxiu mensual: febrer de 2016

La Roca

La Roca (11)

La Roca és un Poble del Municipi de Villalonga de Ter Comarca Ripollès (Girona)

A La Roca hi anem el 29 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Vilallonguí, vilallonguina
Superfície 64,2 km²
Altitud 1.067 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
421 hab.
6,56 hab/km²

Breu historia del municipi

L’extens terme municipal de Vilallonga de Ter (64,2 km2) té com a eix principal la vall del Ter, que el travessa en direcció N-SE, al seu sector de llevant, des de l’indret del santuari del Catllar (uns 12 km aigua avall del naixement del riu dins el terme de Setcases) fins al castell de la Roca de Pelancà. Al sector NW s’alcen els grans cims que separen les valls del Ter i del Freser: el puig de Pastuïra (2 689 m), el puig de Balandrau (2 579 m) i el Puig Cerverís (2 202 m), al límit amb els termes de Queralbs i Pardines. Al S arriba fins als vessants septentrionals de la Serra Cavallera, que el separa d’Ogassa. El límit de llevant és marcat per la serra de Faitús, que el separa de Llanars, amb el puig de les Agudes (1 978 m) com a cim destacat, termenal amb Llanars i Setcases.

El Ter rep diversos corrents d’aigua que davallen de les muntanyes: per la dreta la riera del Catllar, la riera de Tregurà, el torrent de la Planella i la riera d’Abella, i per l’esquerra el torrent del Clot de les Dòries, el de Llebro i el del Clot de Vallvigil.

Els nuclis de població que inclou aquest municipi són els pobles de Vilallonga de Ter, que n’és el cap, i la Roca de Pelancà; els veïnats del Cros, Llebro, i Vallvigil (antic terme de Vallvigil), i els llogarets d’Abella, Tregurà de Baix i Tregurà de Dalt, i la caseria disseminada de Comalets. Hi ha també el santuari del Catllar. L’eix de comunicació més important del terme és la carretera que va de Camprodon a Setcases. Parteix de la C-38 a l’altura de Camprodon i segueix el curs del Ter, on convergeixen els camins que menen als nuclis del municipi i a l’antic castell i església del Catllar. Vilallonga de Ter és a la vora de la carretera, a l’esquerra del riu.

El Poble

El poble de la Roca de Pelancà (34 h), situat a la dreta del Ter, a l’entrada del terme des de Llanars, es troba a la solana d’un gran penyal que cau a plom damunt el riu, a l’indret de la seva confluència amb la riera d’Abella. És format per un grup de cases esglaonades, que formen carrers estrets i tortuosos. En resten algunes cases habitades permanentment; queda algun llenç de les antigues muralles i un vell portal a l’entrada del nucli. Sobre el penyal hi ha algunes restes escasses de l’antiga fortalesa de Pelancà (o roca de Pelancà), esmentada des del 1061, que pertangué als Milany (1244), als So (segles XIV-XVII) i als Descatllar (des del 1621), que abans ja hi havien tingut drets senyorials. Adossada al penyal hi ha l’església o capella de la Mare de Déu de la Pietat, edifici d’origen romànic, probablement de mitjan segle XII, reformat més d’una vegada. La festa major se celebra el 10 de setembre.

El poble d’Abella (50 h), també al sector de la dreta del Ter, es troba a ponent de la Roca, arrecerat a la serra de Sant Bernabé, a la vall de la riera d’Abella o de Pelancà. És format per quatre grups de cases coneguts pel veïnat de l’Església o de la Plaça i pels veïnats de Dalt, del Mig i de Baix, moltes de les quals deshabitades, i dues fora del nucli, Can Robera i Can Gallina. L’església de Santa Llúcia, romànica, del final del segle XII, d’una nau amb volta un xic apuntada, sense absis, i amb un ample campanar d’espadanya a la façana de ponent; al segle XVIII fou, però, molt transformada tant a l’exterior com a l’interior (l’absis fou suprimit i la porta substituïda per l’actual, amb llinda), que es troba en molt mal estat de conservació. Sembla que fou dedicada abans a sant Bernabé. Els homes d’Abella eren súbdits del senyor de Vilallonga en l’aspecte jurisdiccional; amb tot el domini directe provenia de part del monestir de Sant Pere de Besalú. 

Festes

Celebra la festa major el segon dissabte de juny.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”0514b9a6″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Vilalonga de Ter{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

La Roca (30)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Riudaura

Riudaura (21)
Riudaura és un Municipi de la Comarca La Garrotxa (Girona)
A Riudaura hi anem el 28 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Riudaurenc, riudaurenca
Superfície 23,6 km²
Altitud 572 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
463 hab.
19,62 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els municipis de la Vall d’en Bas (S), Olot (E) i la Vall de Bianya (N), amb els ripollesos de Sant Joan de les Abadesses (N) i Vallfogona de Ripollès (W) i amb l’osonenc de Vidrà (S). El terme es troba així a l’extrem occidental de la comarca, al límit amb Osona i el Ripollès, del qual el separa el muntanyam de la serra de Puig Estela (o de Puigsestela, 1 359 m), divisòria d’aigües entre el Fluvià i el Ter. La serra de Puig Estela és continuada vers l’E per la serra de Sant Miquel del Mont, de 793 m, els vessants meridionals de la qual fan que el N del terme sigui accidentat. Aquest comprèn la capçalera del Ridaura, que es forma prop del poble per la unió d’una sèrie de tor-rents (de la Plana, de Valldossera, de Cortils, de la Font de Joan i altres). El sector muntanyós que envolta la vall és poblat per boscos de roures, alzines i faigs, i a les vores del Ridaura hi ha verns, pollancres i altres arbres de ribera. Són abundants les fonts, algunes d’aigües minerals com la de la Plana de Croanyes o la del Turonell.

El municipi comprèn, a més del poble de Riudaura, que n’és el cap, les caseries del Bac d’en Deu, el Clot de la Plana, el Solei i la Fajula.

Entre la serra de Puig Estela i el pla de Falgars s’obre el coll de Canes, per on passa la carretera de Ripoll a Olot per Vallfogona de Ripollès, i més a llevant, entre els puigs Estela i Sespunya, el coll de Coubet dóna pas a la mateixa carretera, des d’on surt la carretera local que va cap a Sant Joan de les Abadesses. El municipi té també una carretera que va des del poble de Riudaura, al centre de la vall, fins a Olot, passant per l’antic hostal de la Corda. Altres camins veïnals porten a la Vall dBas i a la Vall de Bianya.

No s’acaben de veure clars els avantatges de la modificació del nom tradicional Ridaura en Riudaura , ja queRidaura és la forma respectuosa amb la tradició gràfica de la caiguda de la lletra u en els compostos de riu quan aquesta no es pronuncia (com Ripoll, Ripollet, Rialb, Riner, etc.). De fet, en el cas de Ridaura, no apareix mai, en documentació antiga, amb la u , com passa amb d’altres derivats de riu (Riudoms, Riumors, etc.) que apareixen escrits amb la u etimològica malgrat que no es mantingui en la pronúncia.

El Poble

El poble de Riudaura (255 h el 2006) s’alça a 572 m, al centre de la vall que el coll dels Morts separa del veí terme d’Olot, aïllant-la. L’església parroquial de Santa Maria és la de l’antic priorat; enderrocada pels terratrèmols del segle XV, fou refeta posteriorment i modificada el 1779 (té un portal barroc) i al seu costat hi ha una masoveria dita el Monestir o l’Abadia, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que resta de l’antic monestir benedictí de Ridaura, que donà lloc a la població. És un petit agrupament amb carrers costeruts i pedregosos. A la plaça del poble hi ha una capella dedicada a sant Marçal, d’estil gòtic tardà (1666). Part de la població habita en masies disseminades.

Festes

Al gener se celebra la festa de Sant Sebastià i la festa major és al setembre, en honor del Santíssim Sacrament i de sant Climent. Per la festa del Roser, durant la segona Pasqua, hom balla a la plaça el tradicional ball del gambeto; els nois porten el barret de copa a la mà i el gambeto sobre les espatlles, i les noies es cobreixen el cap amb la típica caputxeta blanca de llana i duen el vestit de muntanya amb davantal de seda.

Llocs de silenci del llibre de Cecília Lorenzo

Riudaura

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”58112efd” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Riudaura{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Riudaura

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web oficial de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Riudecanyes

141208-3 Riudecanyes (5) embasssament
Riudecanyes és un Municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)
A Riudecanyes hi anem el 8 de desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Riudecanyenc, riudecanyenca
Superfície 17,10 km²
Altitud 195 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
1.142 hab.
66,78 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els de l’Argentera (W), Vilanova d’Escornalbou (S), Mont-roig del Camp (SE), Montbrió del Camp (E), Botarell (E), Riudecols (N) i Duesaigües (NW). De terreny més aviat abrupte, el municipi és situat als vessants meridionals de Puig Marí i als orientals de la serra de l’Argentera. El terme, ocupat en una bona part pel pi i la garriga, oscil·la entre els 649 m d’Escornalbou i els 120 m, dividit en dues parts d’una extensió similar per la riera de Riudecanyes, que recull les aigües de diversos barrancs de menor entitat. Al sector de muntanya es construí el pantà de Riudecanyes.

El pantà de Riudecanyes fou impulsat a la fi del segle XIX per gent de Reus, Riudoms, Cambrils, Vila-seca, Vallmoll i el Rourell. Paral·lelament, l’ajuntament de Reus encarregà l’estudi de les possibilitats de dur aigua a Reus per al seu proveïment i per a regar-ne els camps. El 1903 Gaietà Úbeda i Sarrachaga projectà el pantà; la primera pedra fou posada el 1904. El 1907 s’abandonà l’obra feta i s’inicià la construcció de la resclosa actual, que s’acabà el 1919. L’alçada de la resclosa era de 34,5 m i tenia una capacitat d’uns 3,4 Hm3. La conca de captació del pantà és de 30 km 2 . En 1924-25, amb motiu d’una forta secada, s’estudià de dur-hi les aigües del riu de Siurana, i s’obtingué l’autorització per al transvasament el 1930. L’obra del canal, projectada per Joaquim Blasco, no s’acabà fins el 1951 i fou després complementada per la construcció del pantà de Siurana entre el 1965 i el 1974, que va ampliar considerablement el percentatge de les terres de regadiu del Baix Camp. El 1989 el pantà tornà a buidar-se a causa de les obres d’engrandiment que pretenien doblar-ne la capacitat. Al novembre del 1991 s’inaugurà l’obra de recreixement, que ha permès arribar a una capacitat d’uns 5,2 Hm3.

El municipi comprèn la vila de Riudecanyes, cap de terme, i les urbanitzacions de Montclar, al N de la vila, amb 41 h empadronats el 2005 i el Mar de Riudecanyes, a l’W, que en tenia 75. És travessat per la carretera local de Cambrils al coll de la Teixeta, que va paral·lela a la riera de Riudecanyes, per l’esquerra, via que li permet de comunicar-se amb Montbrió del Camp i Duesaigües. Una altra carretera local uneix la vila amb Botarell i una altra arriba al castell monestir d’Escornalbou. Travessa el terme de llevant a ponent el ferrocarril de Reus a Móra la Nova.

El Poble

La vila de Riudecanyes (729 h el 2005) és situada sota el pantà, a 195 m d’altitud, a la dreta de la riera. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Mateu de Riudecanyes, la planta de la qual fou alçada pel cambrilenc Joan Santfeliu el 1582; la seva construcció s’acabà l’any 1598. Va ser parcialment reformada entre el 1680 i el 1698. El retaule major, de gust renaixentista, datava del 1602 i n’hi havia d’altres del segle XVIII, moment en què es restaurà també l’orde. Tot plegat va desaparèixer el 1936.

La vila manté una notable activitat cultural, duta a terme, entre altres associacions, per la fundació Loaiza-Vidiella, que realitza activitats encaminades a promoure la llengua i la cultura catalanes, com l’edició de llibres d’història i art. També són actius a la vila el Centre Cultural Riudecanyes i la Societat Recreativa.

.Festes

Riudecanyes celebra la festa major per sant Abdó i sant Senén, al juliol. Altres celebracions que són tradicionals a la vila són la festa petita de sant Mateu (al setembre), el Carnaval (que ha perdut l’antiga tradició que simulava l’enterrament del gat per les rates), o la vuitada de Corpus, que se celebra des del segle XV i que donà origen a les festes dels Barris i als noms dels carrers referents als dies de la setmana, excepte el dijous. El carrer del Divendres, per exemple, celebra la seva festa a l’agost

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

foto riudecanyes

 

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”32f8549f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Riudecanyes{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

141208-3 Riudecanyes (14)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Reus

 Reus (7) Església Sant Joan Babtista
Reus és un Municipi de la Comarca Baix Camp (Tarragona)
A Reus hi anem el 6 desembre 2014. Aquí el mercat es igual del de Vilanova  per fora ja que es van fer servir els mateixos planells.                   

Dades del Municipi

Gentilici Reusenc, reusenca
Malnom Ganxets
Pressupost 94.238.000,00 €
Superfície 53,05 km²
Altitud 117 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
104.962 hab.
1.978,55 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme té una altitud que oscil·la entre els 114 i els 180 m. El seu terreny és generalment pla i només al sector N s’alcen uns petits turons, que són els darrers contraforts de les Muntanyes de Prades. El terme és situat gairebé al centre de la plana del Camp, limitat per les Muntanyes de Prades i la mar. Confronta al N amb els termes de l’Aleixar, Castellvell del Camp, Almoster i la Selva del Camp, a l’W amb Riudoms i, ja del Tarragonès, amb Constantí (E), Tarragona (SE) i Vila-seca (S). Cap riu no travessa el terme però en canvi hi ha nombrosos barrancs i rieres, entre els quals cal esmentar els barrancs dels Cinc Ponts, el Roquís, l’Escorial i Pedret i les rieres de la Quadra, l’Abeurada, la Selva, el Molinet i el Pi del Brugar. El petit transvasament de l’Ebre, realitzat el 1989, que aprofita els cabals sobrants dels canals del delta, pal·lia el dèficit que fins ara tenia el municipi a causa de la limitació de recursos del riu de Siurana, el Francolí i el Gaià, i per la sobreexplotació dels aqüífers. El clima de Reus és de tipus mediterrani sec, amb temperatures altes i regulars (la temperatura mitjana anual és de 16,3°C). Les màximes precipitacions es registren a la tardor, i a l’hivern el vent característic és el mestral, també anomenat serè, (del NW), de força intensitat. El terme de Reus comprèn la ciutat homònima, cap de municipi i de comarca, i urbanitzacions com el Pinar, que s’estén també vers el veí terme de Castellvell, Mas Carpa, Pelai, Sant Joan i Solivista. Pel que fa a les comunicacions, Reus ha estat tradicionalment una ciutat que ha gaudit de bones comunicacions. El sector S del municipi és travessat per l’autopista AP-7, que, des de la Jonquera, enllaça Girona amb Martorell (prop de Barcelona), Vilafranca del Penedès i Reus, i va cap a València per la costa. En aquest sector hi ha l’autovia que uneix Tarragona i Reus, on l’any 2000 entrà en servei una variant que evita creuar la ciutat. A més, disposa d’una bona xarxa de carreteres, com són ara la N-420 de Reus a Móra d’Ebre; d’aquesta via surten tot un seguit de carreteres que comuniquen amb diversos pobles del Baix Camp. La C-14 vers el nord passa per Montblanc i arriba a Artesa de Segre (Noguera), i vers el sud es dirigeix a Vila-seca i a Salou. La ciutat és també un important nus ferroviari, amb les línies de Barcelona-Tarragona-Reus, Reus-Móra d’Ebre-Saragossa, Sant Vicenç de Calders-Roda de Berà-Reus i Reus-Lleida-Saragossa. Al març de 2014 s’inaugurà el servei de Rodalies Reus-Tarragona. Pel que fa a les comunicacions, cal esmentar a més l’existència de l’aeroport, inicialment militar, construït durant la guerra civil de 1936-39 i situat a 3 km de la ciutat. Des del 1998 es gestionat per AENA i, l’any 2005, inaugurà una nova terminal. Té una intensa activitat als mesos d’estiu, ja que permet el desplaçament de turistes cap a la costa.

El Poble

El Reus medieval és perfectament delimitable; és emmarcat pels ravals i centrat en la plaça del Mercadal, presidida per la casa de la ciutat. Al segle XVIII el centre es traslladà d’aquesta plaça a la de Prim i al segle XIX el nucli urbà quedà envoltat pels passeigs. Aquesta segona ciutat fou, en línies generals, la que ara resta compresa dins el perímetre establert pels passeigs de Pere Mata, de Sunyer i de Prim i les avingudes de La Salle, de Pere el Cerimoniós, de Marià Fortuny i de l’Onze de Setembre. L’eix principal és constituït per la continuïtat del Carrer Ample i els de Llovera, o Pedró, Monterols i Major, que va del passeig de Mata a la plaça de Sant Pere travessant les places de la Llibertat, de Prim i del Mercadal, on s’apleguen els comerços més importants i les principals institucions ciutadanes, en un sector que va de NW a SE. El creixement urbà ha tendit a estendre’s cap al SW a causa de la línia fèrria, la qual, provinent de Tarragona, descriu un ampli arc del SE cap al N i restringeix el creixement urbà en la zona que delimita. L’espai considerat urbà és limitat per les avingudes dels Països Catalans, de Sant Bernat Calbó, del President Macià, de Marià Fortuny i de l’Onze de Setembre, lloc on es topa directament amb el complex ferroviari. A conseqüència de la immigració massiva i una desordenada planificació del creixement urbanístic aparegueren barris perifèrics, mancats inicialment d’infraestructures. Així, els anys cinquanta es creà el Barri Fortuny en els terrenys del Mas Quer o Vila, vora la carretera de Salou, i el Barri Gaudí, a la zona NE de la ciutat, obra de Ricard Bofill i el seu taller d’arquitectura que provocà polèmiques pel seu caràcter esteticista i poc funcional (1967). D’ençà, aproximadament, de la Segona Guerra Mundial, la ciutat ha patit l’enderroc i la destrossa del patrimoni artístic. Ja els anys quaranta es tiraren a terra els sòlids pavellons neoclàssics de les casernes de cavalleria per edificar noves residències militars i edificis oficials i privats. Poc després eren derruïts els senyorials casals de la plaça de Prim per alçar-hi edificis d’entitats bancàries. D’altres edificis del segle XVIII o començament del XIX foren destruïts o malmesos al final del franquisme, com Cal Miró, Cal Quer, l’Hort de Miró o Cal Bofarull i Cal Borràs de Marc. Els mateixos estralls es produïren també en els masos burgesos del final de segle de l’entorn de la ciutat; l’exemple més notable és l’enderroc del Mas Vila o Quer. Fins i tot el primer ajuntament democràtic seguí les petjades dels anteriors autoritzant l’enderrocament de Cal Tarrats o de Cal Víctor. Malgrat tot, encara subsisteixen algunes mostres arquitectòniques d’interès. La ciutat de Reus tenia 97 476 h el 2005. Entre les diverses urbanitzacions i barris, cal esmentar, a més dels ja mencionats, la urbanització el Pinar, al N del terme, que s’estén també pel municipi de Castellvell i que el 2005 tenia 566 h; Solivista, que tenia 551 h; Pelai, amb 514 h, al NW del Barri Gaudí; Sant Joan, al NE de la ciutat, que tenia 244 h, i Mas Carpa, a l’E de la ciutat, amb 154 empadronats; el Barri de Montserrat, al S del Barri Fortuny; el Barri de Sant Josep, damunt de la via del tren, cap a l’E, vora el Mas Pellicer, mas que és a llevant del nucli, entre l’autovia N-420 cap a Tarragona i l’autovia T-315 de Bellisens; els xalets Quintana, al NE, vora la carretera de Montblanc, el Barri de la Misericòrdia, al SW de la ciutat i la urbanització Mercader, al SE.

El barri vell

Aspecte del campanar de Sant Pere

 

© Dreamstime / Nixite

 

El barri vell, amb carrers estrets i de difícil circulació, patí durant anys un procés de degradació constant, ja que fou abandonat pels estadants tradicionals i les cases foren ocupades per sectors marginats, amb un superpoblació dels habitatges, que generalment eren mancats dels serveis mínims. D’aquest procés només se salvaren les artèries principals. A partir del 1986, el govern municipal hi realitzà importants obres de remodelatge, que culminaren amb la inauguració (1990) de la zona per a vianants de la plaça del Castell i les Pescateries Velles. Les obres de transformació arquitectònica hi han estat nombroses, i cases senceres o elements d’interès artístic han desaparegut. Amb tot, es conserven encara algunes edificacions del segle XVIII, com l’Abadia, al carrer del seu nom, on es troba també Cal Vilà, casa senyorial renaixentista. A la mateixa zona hi ha les ja esmentades restes del castell del Cambrer —en una plaça en part porticada al segle XVII—, l’església de Sant Pere, el Centre de Lectura i el carreró dels Jueus, amb un arc d’entrada, possible resta de l’antic call reusenc. L’església prioral de Sant Pere és l’edifici més notable del Reus antic. Construïda damunt l’església romànica de Santa Maria, que fou aprofitada com a bastida, a partir del 1512 en compliment d’un acord del consell del 1501, fou oberta provisionalment al culte el 1543 i consagrada el 1569. El temple, dissenyat per Benet Otger, de Lió, és una esvelta nau gòtica que aprofita els contraforts per obrir dues sèries de capelles laterals. A la part superior de la nau, on s’obre una senzilla porta renaixentista, hi ha el cor damunt un arc molt rebaixat. El temple era servit per una comunitat presidida, a partir del 1326, pel prior. Al llarg dels segles s’hi reuní un magnífic conjunt de retaules, destruïts tots el 1936, a excepció del retaule major, les talles del qual foren encarregades el 1549 a Perrís Ostrí, o Austrí, i les teles, el 1579, a Pere Guitard. La major part de les teles i les talles se salvaren. Després del 1939 la restauració fou dirigida per Cèsar Martinell. És notable el campanar hexagonal, de transició del gòtic al renaixement, de cinc pisos més el pinacle. Iniciada la seva construcció el 1520 per B. Otger fou conclòs per Domènec Sarobé. Té una alçada de 63 m. Construït amb pedra de sauló, fou restaurat el 1990. A mà dreta, dins el temple, s’obre la capella del Santíssim, o dels Tamarit, construcció finançada per aquesta família marquesal d’origen reusenc. Les obres foren iniciades amb plans de Josep de la Concepció el 1594. La capella, d’elegants proporcions, guarda els mausoleus de marbre, de bella factura renaixentista, del primer marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat, i el de la seva filla i hereva Gertrudis, obra de Jaume Ribot. La prioral té una porta lateral, la de Sant Sebastià, a la plaça del Castell, d’un cert aire barroc. El castell del Cambrer és l’únic testimoni del Reus medieval, un cop desaparegudes les darreres restes de les muralles amb l’enderroc, el 1973, de Cal Miró, que contenia una torre circular, i el de la Sedera del Pasqual (1961), amb restes del Baluard. El castell, que tenia vall i barbacana, fou bastit segurament al segle XII; existia amb seguretat al començament del segle XIII, quan depenia del castlà, de qui passà després per compra, junt amb la seva part dels drets senyorials, al canonge cambrer de Tarragona, amb qui el castlà compartia el domini de la vila. Ben aviat el castell perdé el seu caràcter i ús de casa forta per a passar a actuar com a magatzem de les rendes agrícoles senyorials i com a presó. Posteriorment l’edifici restà abandonat fins que el consorci de la Generalitat i l’Ajuntament el restauraren i s’hi inaugurà l’Arxiu Històric Comarcal, el 1986. A l’espai centrat per l’església prioral i pel castell es van construir, l’any 1852, les Pescateries Velles. La casa de la ciutat apareix documentada el 1470 en la seva situació actual, tot i que la seva edificació es pot atribuir al segle XIII. El 1600 fou refeta tota la façana (respectant l’estructura gòtica de l’interior), obra de Joan Mas i Antoni Pujades, d’ordre toscà, part de la qual encara es conserva. L’interior de l’edifici fou refet al segle XVIII, i tot el conjunt, al segon quart del segle XX, amb plànols primer de Pere Caselles i després d’Antoni Sardà. La Sala de Plens és presidida per un retrat del militar i polític Joan Prim i Prats (1814-1870), fill il·lustre de Reus, una de les principals figures polítiques del segle XIX, que ocupà el càrrec de president del govern de l’Estat espanyol. Del mateix personatge és també el mausoleu que hom li dedicà a la seva mort, obra de l’escultor Plàcido Zuloaga

Els convents i les esglésies

Els franciscans foren els primers a tenir un convent a Reus, el convent de Jesús, per al qual sol·licitaren permís i terreny al comú el 1488 (la primera edificació fou construïda tot seguit). El convent actuà diverses vegades com a hospital d’empestats i els franciscans defensaren sempre el poble en les seves disputes senyorials contra el capítol, i es convertí després de la guerra de Successió en un refugi dels austriacistes perseguits. Entre el 1750 i el 1772 es reféu tot l’edifici, s’amplià considerablement i es canvià l’advocació per la de Sant Francesc. D’aquells anys data el claustre, un quadrat gairebé perfecte amb arcades senzilles de mitja volta, i l’àmplia i gran església de tres naus, amb capelles laterals, ambdós de gust neoclàssic. El 1811 fou suprimit pels francesos, que convertiren l’edifici en presó i hospital. Restaurada la comunitat, prengué un actiu i constant protagonisme a favor de les opcions absolutistes, fins que la nit del 22 de juliol de 1835 el convent fou lliurat a les flames i la majoria dels frares assassinats en un motí liberal provocat per la desfeta de la milícia reusenca a Arnes i l’alçament del carlí Maties de Vall i Llaveria. El 1842 les restes foren cedides a l’ajuntament, que el 1844 hi instal·là unes escoles públiques municipals. El 1849 es reconstruí l’església per iniciativa popular, que assolí la categoria de parròquia el 1865. El mateix any se cedí la resta de l’edifici als escolapis, que hi crearen escoles de primer i segon ensenyament, que el 1875 es convertiren en institut. El convent de Sant Joan dels carmelitans fou fundat per Francesc Robuster i Sala, bisbe d’Elna i de Vic. Les obres de construcció, tot i l’oposició dels franciscans, es començaren el 1606, i el 1630 hi funcionaren ja diverses aules d’ensenyament gratuït per als reusencs. El 1811 el convent fou ocupat pels francesos, que el convertiren en hospital. Els carmelitans hi retornaren el 1814. Malgrat no participar de manera activa en la política, fou assaltat i incendiat el 22 de juliol de 1835 pels amotinats liberals, que assassinaren alguns frares. El 1843 fou cedit a l’ajuntament, que ja el tenia habilitat com a hospital, funció que encara manté. El 1990 s’iniciaren unes importants obres d’ampliació i reforma que han comportat també la restauració del petit claustre i de la façana, d’estil clàssic, construïda el 1850. L’església de la Sang fou edificada el 1577 per la congregació de la Puríssima Sang. El temple fou refet el 1614 i construït de nova planta entre el 1703 i el 1736. Els diversos retaules que contenia foren cremats el 1936. És d’estructura simple, amb una sola nau de volta de canó i capelles laterals aprofitant els contraforts. Destaquen un petit altar barroc provinent d’un poble de Castella, i les talles escultòriques de Modest Gené. La resta de parròquies són obres modernes. Els santuaris El santuari del Roser fou construït sota l’advocació de Sant Roc i destinat a hospital d’empestats el 1523. El 1539 s’hi fundà la confraria del Roser, que a la llarga forçaria un canvi d’advocació del santuari. A la primera meitat del segle XVIII s’alçà el temple actual, que ja era enllestit el 1753, i el 1821 es construí vora seu el cementiri, que es conservà durant uns cent anys. El temple fou cremat el 1936, encara que se salvaren les pintures murals, que es taparen després de la guerra. És d’estil neoclàssic; té una espaiosa nau amb capelles laterals i actualment forma part del conjunt del col·legi del Roser, construït cap al 1953 i per a la façana del qual s’aprofitaren elements de les casernes. El santuari de Misericòrdia es troba en sortir de Reus, vora la carretera de Cambrils, al lloc on segons la tradició s’aparegué la Mare de Déu de Betlem o dels Set Goigs a Isabel Besora el 1592, fet que provocà la fi de la pesta. Malgrat que el mateix 1592 s’acordà la construcció del santuari, les obres no es començaren fins el 1594, i el 1602 s’hi traslladà la imatge dita ja de Misericòrdia. Les obres del temple actual duraren del 1652 al 1683, i comportaren l’enderrocament de la capella primitiva. El santuari, que contenia valuosos retaules barrocs de Tremulles i dels pintors Juncosa, fou totalment cremat el 1936; ja abans havia estat saquejat pels francesos el 1812. La imatge, de molta devoció, ha estat treta diverses vegades per a rogatives. El temple, restaurat el 1939, fou reconciliat el 1941. És d’estil renaixentista, de regust corinti, amb una sola nau i dues rengleres de capelles laterals. El retaule principal és una reproducció del desaparegut, amb dues escultures de Joan Rebull.

Les cases senyorials

La majoria de les cases senyorials reusenques han estat aterrades els darrers decennis. Entre les poques que subsisteixen cal recordar, a part la ja esmentada de Cal Vilà, el Palau Bofarull, feta construir el 1760 per Josep de Bofarull i Gavaldà al carrer de Pedró o de Llovera, amb una façana amb elements xoriguerescos a l’entorn de la portalada presidida per un majestuós escut d’armes sostingut per atlants. L’element més destacat és la sala neoclàssica, amb pintures al fresc en lloança de Carles III i Carles IV i plafons a les parets atribuïts a Flaugier (també ho han estat a Pere Pau Muntanya i a Josep Juncosa). Als angles de la sala hi ha els bustos dels quatre primers Borbó. Ha estat remodelada i restaurada. Cal Marc, o Borràs de Marc, és una típica casa setcentista, sòbria i amb pati interior; el 1969 s’aterrà l’antic terrat del primer pis per construir-hi un alt edifici de pisos. La Casa Boule, construïda entre el 1860 i el 1870, conserva tota l’estructura externa dels casals senyorials del segle XIX, voltat en primer terme d’un jardí i en segon per les naus comercials. Per la ciutat hi ha, dispersos, edificis setcentistes amb elements d’interès, els més abundants són les àguiles de ferro forjat, possible al·lusió a l’esperit austriacista de la ciutat.

La ciutat modernista

Els casals de l’època modernista han subsistit amb més abundància a la ciutat. Es destaquen diversos edificis de Lluís Domènech i Montaner, com la Casa Navàs, a la plaça del Mercadal, construïda el 1901 amb un cert aire de palau gòtic venecià.

Façana modernista de la casa Navàs, obra de Lluís Domènech i Montaner, a la plaça del Mercadal de Reus

 

© Arxiu Fototeca.cat

 

És la millor mostra del Modernisme reusenc i ha estat declarada monument historicoartístic. La part alta de la façana exterior va ser força malmesa per una bomba franquista el 1938; l’interior conté, ben conservat, mobiliari de Gaspar Homar. La Casa Rull, del 1900, fou remodelada el 1989, i la seva façana fou restaurada el 1991; és la seu de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC) i, el 2004, fou declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Al seu costat, al mateix carrer de Sant Joan, es troba la Casa Gasull, obra també de Lluís Domènech i Montaner i del seu fill Pere, del 1911. Tenen interès els edificis modernistes dels arquitectes reusencs Joan Rubió i Bellver i Pere Caselles i Tarrats. Del primer es destaquen els Laboratoris Serra, de 1911-12, a la carretera de Castellvell, i la Casa Serra o la Casa Quadrada, al raval de Santa Anna, de 1924-26. Del segon cal esmentar Cal Punyed, del 1892, al carrer de Pedró; Cal Homdedéu, del 1893, al raval de Sant Pere; el Banc d’Espanya, seu del Museu Salvador Vilaseca, del 1904, al raval de Santa Anna, i les escoles Prat de la Riba, del 1920, i l’Estació Enològica, del 1906, ambdós al passeig de Sunyer. Dins el nucli urbà, especialment al voltant dels ravals i els carrers de Monterols i de Pedró i en diversos masos als afores es conserven altres edificis modernistes. És també obra de Domènech i Montaner el conjunt de pavellons del sanatori mental de l’Institut Pere Mata, construït entre el 1899 i el 1919, als afores. L’obra fou acabada pel seu fill Pere Domènech i Roura.

Les fonts i els monuments

Dins el nucli urbà es conserven tres fonts monumentals antigues. La font de la plaça de la Sang, circular i de pedra, tenia quatre brocs que rajaven de la base situada sota l’antiga creu de terme del camí de Riudoms; conté un escut barroc datat el 1779. La font de Neptú, al centre d’un jardí a la plaça del Víctor, fou construïda el 1789; té una fina columna espiral presidida per una escultura de Neptú de petites dimensions. La font d’Hèrcules, a la plaça del mateix nom, fou inaugurada el 1857, amb quatre piques a la base, octagonal. De caràcter purament ornamental són les fonts més recents de Triptòlem, de Joan Rebull (1968), la del Nen de les Oques, de Pere Vidiella (1942), i la de la Pastoreta, de J. Rebull (1951). Quant als monuments, cal esmentar el dedicat a l’escultor Fortuny, de M. Benlliure, i el del general Prim a cavall, obra de L. Puiggener, el més popular de tots, a la plaça del seu nom.el del general Prim a cavall, obra de L. Puiggener, el més popular de tots, a la plaça del seu nom. Dedicat al mateix personatge és el mausoleu, obra dels escultors Plácido Zuloaga i Émile Hébert, el qual el 1875 fou emplaçat al Panteón de Hombres Ilustres, prop de la basílica d’Atocha (Madrid), fins al 1970 que juntament amb les despulles, fou traslladat al cementiri de Reus, on a partir de 2014 ocupa un emplaçament a propòsit. El 1990 s’inauguraren dos nous conjunts escultòrics obra de Josep Salvadó i Jassans i d’Alomà-Puig.

Festes

La ciutat de Reus celebra nombroses festes al llarg de l’any, entre les quals destaquen sobretot tres. Per la festa major de Sant Pere, al juny, és típica la Tronada (esclat de morters i petards), amb motiu de la qual, com també es fa durant les festes de la Misericòrdia, al setembre, s’exhibeix el bestiari tradicional (els nans, els gegants, la mulassa, l’àliga, el drac) i es dansen els balls típics. En les dues festes s’organitza, a més, a la plaça del Mercadal, una jornada castellera (la ciutat disposa de dues colles, els Xiquets de Reus i els Ganxets). L’altra gran festa és el Carnaval, que no se celebrava des de l’any 1918, però que fou recuperat el 1975: inclou una rua i una guerra de tomàquets el dissabte, amb la participació de nombroses colles. Del calendari festiu es pot esmentar encara la popular festa de Sant Antoni Abat, al gener, amb els tradicionals Tres Tombs i la benedicció de bestiar. Per Setmana Santa es fan diverses processons, com la del Silenci, el Dijous Sant, i les dues del Divendres Sant, la de l’Agonia, a les 12 del migdia, en la qual es trasllada el Sant Crist des de la capella de la Sang a la de Sant Pere, i la de les tres de la tarda, que inverteix el recorregut; un cop arriba es demanen les Tres Gràcies. Pel Corpus té lloc una altra processó acompanyada de gegants, danses folklòriques, entremesos, etc.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”919f67d0″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Reus{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Reus (2) Escoles públiques

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Web de l’Ajuntament

Queixans

Queixans (Antiga Estació ) ara Restaurant (2)
Queixans és un Poble del  Municipi  Fontanals de Cerdanya de la Comarca Cerdanya (Girona)
A Queixans hi anem el 28 desembre 2015 tot passant uns dies a Toses, aquí hi una estació sense ús ara serveix de restaurant.

L’Ajuntament del Municicpi està a Urtx,  (Vilar d’Urtx)

Dades del Municipi

Gentilici Fontanalenc, fontanalenca
Superfície 28,65 km²
Altitud 1.180 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
443 hab.
15,46 hab/km²

Breu historia del municipi

L’antic municipi d’Urtx (de 15,1 km 2 ) es va unir el 1969 amb el de Queixans. Aquest nou terme municipal fou anomenat oficialment Fontanals de Cerdanya, d’acord amb una proposta dels municipis interessats.

L’espai geogràfic d’ambdós antics termes i el seu desenvolupament històric són similars. S’estén pels vessants del Tossal Rodó (1 751 m) i de les Roques Altes (1 776 m), des del cim dels quals es domina la vall d’Alp fins a l’altura del barranc de Saltèguet. Per aquest declivi fins al Segre s’escorren els torrents de les Pereres, de Queixans, de la Malura i de les Deveses o d’Urtx, a més de la riera del Vilar d’Urtx. El torrent de la Malura, en part, feia de partió entre Urtx i Queixans. El terme és drenat a més pel curs baix del riu d’Alp, que penetra al pla per Estoll i aflueix al Segre a Soriguerola. El límit de tramuntana del terme és en bona part el curs del Segre, que el separa de Bolvir; més a llevant, aquest termenal septentrional travessa el riu davant Queixans i s’estén un petit tros per la plana de la dreta del Segre; prop del Mas Morer i del Mas de l’Anglès torna a passar el riu i segueix de prop el torrent de la Llavanera. Per tot aquest sector, el municipi confronta amb Puigcerdà. A llevant, pel serrat de Montagut, el serrat de l’Orri i el camí del Pla de les Forques a la Pleta dels Anyells també limita amb Puigcerdà (Vilallobent). A ponent, el terme confronta amb Ger i Das al pla, i a migdia amb Alp, des de la plana a l’W, a la muntanya vers llevant.

El cap de municipi és el poble del Vilar d’Urtx, i el terme comprèn també els pobles d’Urtx, Queixans, amb el barri de l’Estació i el raval del Torrent, Escardarcs i Estoll, a més del llogaret de les Pereres, la caseria de Soriguerola, i diverses urbanitzacions i masies, com el Mas de Santes Creus, Soriguera, Mas de l’Escloper, Mas de Montagut, Mas d’Amunt i el Molí de l’Anglès.

Hi passa el ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà i a la Tor de Querol que travessa la plana. Urtx comparteix l’estació amb Alp (és al límit d’ambdós termes) i Queixans té estació pròpia a 1 km del poble. La carretera N-152, que prové de Ribes de Freser per la collada de Toses, voreja el termenal de ponent al llarg de la vall d’Alp, després fa un revolt pel clot del Mas de l’Escloper, passa per Urtx i prop de Queixans enllaça amb la carretera comarcal que es dirigeix a l’accés del túnel del Cadí i travessa el Segre vers Puigcerdà. L’antiga via d’Alp a Puigcerdà passa pel terme paral·lela a la comarcal fins al pont del Soler. Una carretera local porta d’Urtx al Vilar, a l’estació de ferrocarril i a la carretera d’Alp a la Molina. L’aeròdrom de la Cerdanya es troba, en part, dins del terme.

El Poble

El poble de Queixans (1 125 m), amb 169 h el 2001, és situat dalt d’una elevació que vigila el camí de Puigcerdà i la vall del Segre. S’allarga pel raval del Torrent cap al torrent de Queixans. L’església parroquial de Sant Cosme i Sant Damià és romànica (segle XI); consta d’una nau i un absis semicircular ornamentat exteriorment amb arcuacions llombardes; té algunes capelles laterals afegides. La porta conserva la ferramenta original. L’obra del portal fou refeta el 1775. Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un petit copó de metall argentat, del segle XVIII, que en procedeix. La parròquia és esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell ( Kexanos ). Formà part de la baronia d’Urtx. En l’actualitat hom troba diferents urbanitzacions prop del poble, com els Campets, la Colomina, el Mas d’en Serra, etc., i a 1 km el barri de l’Estació de Queixans. Al SE del poble hi ha el Mas d’Amunt. 

Festes

Queixans fa festa major en honor a sant Cosme i sant Damià, al setembre, i a l’agost fa el Mercat tradicional de petits artesans i al desembre la festa petita.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”1bfaa3ed” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Queixans catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Queixans (Església) (4)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament

Premià de Dalt

Premià de Dalt (17) Monestir de la Cisa

Premià de Dalt és un Municipi de la Comarca Maresme (Barcelona)

A Premià de Dalt hi anem el 21 desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Premianenc, premianenca
Superfície 6,56 km²
Altitud 142 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
10.311 hab.
1.571,8 hab/km²

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vilassar de Dalt (NE),Vilassar de Mar (SE), Premià de Mar (S), el Masnou (SW), Taià (W), tots del Maresme, i Vallromanes (NW), del Vallès Oriental. Comprèn el poble de Premià de Dalt, cap de municipi, els barris de Santa Anna i Tió, la Floresta i la Pixotella o el Remei, l’ermita de Sant Mateu i el santuari de la Cisa, algunes masies antigues i diverses urbanitzacions residencials. Fins el 1836 el terme arribava a la mar i incloïa, en la característica situació del Maresme, el poble antic resguardat dels atacs marítims i el barri de mar, que en desaparèixer el perill va créixer i es va independitzar fins a esdevenir Premià de Mar.Es comunica per carretera amb Premià de Mar i amb Vilassar de Dalt, i l’autopista C-32 travessa el sector meridional del terme de ponent a llevant.

El Poble

El poble de Premià de Dalt (2 711 h el 2007) és situat a 142 m d’altitud, al peu dels vessants meridionals de la serra de Sant Mateu, al sector de contacte entre la muntanya i la plana, a la vora de la riera de Premià, que forma una de les principals vies de comunicació, la qual es desplega a redós de l’església parroquial en petits nuclis que abans es trobaven relativament aïllats (barris de Muntanya, de Mar, del Castell, de la Cisa, del Sant Crist) i que, de fet, s’han anat unint a causa del creixement. L’edifici de l’església parroquial de Sant Pere de Premià va ser totalment reformat a la fi del segle XVI (1588) dins un estil gòtic tardà, d’una nau amb capelles laterals, absis poligonal i campanar de planta quadrada decorat amb gàrgoles; va ser restaurat novament després de la guerra de 1936-39. L’advocació de Sant Pere havia estat compartida amb la de Sant Tomàs (1054).Entre els edificis més interessants del nucli de Premià de Dalt, a més de l’ajuntament, hi ha el casal de Can Franquesa (segle XVIII), conjunt arquitectònic amb una torre, del segle XVI; allotja la Societat Cultural Sant Jaume. Altres masies antigues són Can Figueres (segles XIV-XV), Can Calons (del 1400, reformada als segles XVIII-XIX, que conserva finestres gòtiques), Ca l’Orriols (1790), Can Moles (segles XIV-XV, amb una torre), Can Coromines, Can Marquès i Can Pau Cussó, amb unes peculiars façanes de línies corbes. Ja als afores de la població hi ha el gran casal residencial de Can Tries, del començament del segle XIX, voltat de jardins, dit ara Castelldaura i propietat de l’Opus Dei, que hi té una residència. També hi ha les masies de Can Creus (1792), la pairalia de Can Riera, la Casa Verboom —popularment Can Borbon—, antiga propietat de Pròsper de Verboom (1665-1744), i, situat al sector muntanyós, el Greny, que va ser construït per J. Folch i Torres.La Societat Cultural Sant Jaume agrupa la vida cívica i cultural i també les activitats esportives. A Can Figueres hi ha la casa de cultura i el Museu de Premià de Mar, inaugurat el 1999; inclou objectes diversos que expliquen la història del municipi, i diverses sales per a exposicions temporals. El 2003 s’inaugurà la nova biblioteca i Arxiu Municipal a l’edifici de Can Figueres.Per Carnaval es fa una cercavila amb carrosses i disfresses i, des del 1982, s’ha recuperat el ball de l’espolsada. 

Festes

Pel 29 de juny se celebra la festa major de Sant Pere. Altres actes són la Fira de Sant Jordi, la Setmana Cultural del mes d’abril i la Fira de Nadal.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”4ba827d8″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Premià de Dalt{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Premià de Dalt (2) Antic Ajuntament

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament

Enciclopèdia Catalana

Olopte

Olopte (11)
Olopte és un Poble del Municipi de Isòvol Comarca La Cerdanya (Girona)
A Olopte hi anem el 9 de març de 2015

Dades del Municipi

Gentilici Isovolenc, isovolenca
Superfície 10,80 km²
Altitud 1.088 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
301 hab.
27,87 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Isòvol, d’una extensió de 10,80 km 2 , és situat a la dreta del Segre, al punt on desguassa el Riu Duran, lloc on es forma l’estret d’Isòvol o de Baltarga, flanquejat pel tossal d’Isòvol (1 280 m), al N, i el de Baltarga (1 166 m), al S. Aquest estret separa la Plana de Cerdanya de la Batllia. El municipi confronta amb Ger al NE, amb Bellver de Cerdanya per la riba dreta de la Vall Tova i pel mateix curs del Riu Duran quan aquest desemboca al Segre, a la part de ponent; a migdia, en la seva major part, el Segre fa de termenal amb Bellver de Cerdanya, Prats i Sansor i Das. El territori és drenat, a més, per la séquia de Cerdanya i pels petits torrents d’Alf i d’All. El tossal d’Isòvol (1 288 m) i el d’Olopte o de Mont Curt (que arriba als 1 378 m ja al terme de Bellver) són inclosos en el Pla d’espais d’interès natural (PEIN).

El terme comprèn els pobles d’Isòvol, All i Olopte, les cases del Raval d’Olopte i el despoblat d’Alf.

La carretera N-260, de Puigcerdà cap la Seu d’Urgell, passa per Isòvol i All; d’entre aquestes dues poblacions surt el trencall que mena a Olopte. La carretera local de Ger a Meranges travessa el N del terme.

El Poble

Rere el tossal d’Isòvol hi ha el poble d’Olopte (1 160 m d’altitud), que tenia 45 h el 2001, en un coll que comunica la Vall Tova amb la plana cerdana. S’hi han restaurat nombroses cases abandonades i hom n’ha construït de noves, d’estil rústec. Al clot del Castell hi ha les restes d’una força i a l’extrem meridional del coll, damunt el tossalet de Castellar, l’església parroquial de Sant Pere d’Olopte, romànica, d’una nau capçada per un absis semicircular bastit en dues etapes (segles XII i XIII), amb un fris dentat i petites mènsules en forma de cap a la part superior (sobre l’absis hi ha un campanar de torre afegit posteriorment). El portal (segle XIII) consta de diverses arquivoltes sostingudes per pilars i per columnes, aquestes amb capitells de decoració vegetal. A les arquivoltes hi ha caps i figures. Procedent d’ací, al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva una talla romànica de la Mare de Déu (segle XIII), daurada i policromada. El lloc és documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell ( Olorbite ), el 994 se cita el pauh Olorbitense i el 1001 elterminio Olorbitense , dintre el qual hi havia les viles rurals de Meranges i Girul. 

Festes

Olopte celebra la festa major de Sant Pere al juny.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”23205b4c” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”olopte catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Olopte (3)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’ajuntament.

Enciclopèdia Catalana

Olot

Olot (Can Trincheria) (7)
Olot és un Municipi de la Comarca de la  Garrotxa (Girona)
A Olot hi anem el 12 desembre de 2014

Dades del Municipi

Gentilici Olotí, olotina
Malnom La ciutat dels volcans
Superfície 29,12 km²
Altitud 443 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
33.913 hab.
1.164,59 hab/km²

Breu historia del municipi

Termeneja amb els municipis de la Vall de Bianya (N), Sant Joan les Fonts (N i E), Santa Pau (SE), les Preses (S) i la Vall d’en Bas i Riudaura (E). Se situa a la vall alta del Fluvià, que travessa la població, al centre del pla d’Olot, una de les fosses tectòniques formades al sector de falles que afecta aquest tros de la Serralada Transversal. La part septentrional del terme és drenada pel Ridaura i accidentada per la serra de Sant Miquel del Mont (793 m) i la muntanya de Sant Valentí (709 m), serres que formen en part el límit N. La serra d’Aiguanegra, al NE, el separa de Sant Joan les Fonts, i la serra de Batet, a llevant, de l’antic terme homònim. A migdia i a ponent el territori és més obert i més planer. La petita serra anomenada també de Sant Valentí (652 m) forma el límit occidental amb la Vall d’en Bas. Llevat del sector de Batet, el territori comprèn àmplies superfícies planes, com les conegudes pel pla de Dalt, pla de Baix, avui polígon industrial, i pla de Llacs, on s’han construït nombroses casetes unifamiliars. El municipi forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb antics volcans com la Garrinada, Montolivet, les Bisaroques o el Montsacopa.

El municipi comprèn la ciutat d’Olot, cap de comarca, antics pobles i veïnats (Sant Roc d’Olot, Sant Cristòfol les Fonts, Sant Andreu del Coll, Closells), que formen una conurbació al voltant de la ciutat, com també diverses urbanitzacions (les Fonts, el Mas Bernat, les Planoles, etc.) i l’antic terme i veïnat de Batet de la Serra. Aquest s’estenia al sector de llevant de la plana d’Olot pels vessants de l’anomenada serra de Batet, en un terreny de materials basàltics puntejat de petits antics volcans, com el Pujalós (o Puig Alós), el Puig Astrol i els vessants N del Croscat, cobert en una bona part per una àmplia extensió forestal, poblada de boscos de roures i alzines.

D’Olot surten radialment un seguit de carreteres. La variant de la N-260 procedent de Portbou i Figueres enllaça amb la carretera C-26 cap a Ripoll.

El retaule del Roser, d’estil barroc, a l’església de Sant Esteve d’Olot

 

© Arxiu Fototeca.cat

 

En direcció s. surt la carretera cap a Vic (que s’ha de convertir en la C-37 un cop aprovat el polèmic projecte del túnel de Bracons), que enllaça vora Sant Esteve d’en Bas amb la C-33 cap a Anglès i Lloret de Mar. Una carretera local surt d’Olot vers Santa Pau, Mieres i Banyoles; aquesta via té una desviació vers el santuari de la Trinitat i d’aquest en surt una altra cap a Batet de la Serra. També des de la ciutat una carretera permet arribar a Riudaura.

El Poble

La ciutat d’Olot (22 786 h el 2006), situada a la vall del Fluvià, a 443 m d’altitud al centre de la Garrotxa, emmarcada per tres antics volcans, Montsacopa, Montolivet i la Garrinada, que li donen una silueta especial i graonen els seus barris, és un indret d’una gran bellesa natural i una població on la història ha deixat una profunda empremta, i alhora, la indústria, la vitalitat comercial i el pes de la seva vida cultural l’han convertida en indiscutible cap de comarca.

El nucli primitiu d’Olot es formà al segle IX, a l’esquerra del Fluvià, entorn de l’església de Santa Maria del Tura, en un sector arrecerat del vent del nord.

A part aquesta agrupació de cases que formaran la Vila Vella, sorgí el burg de Sant Esteve entorn de l’església dedicada al sant titular existent ja el 977, dalt d’un petit turonet. Els primers elements urbans foren, a més de les esglésies esmentades, alguns masos, un pont i el molí d’en Roca. El 1221 es té notícia d’una muralla que envolta el clos de la Vila Vella.

Entre tots dos nuclis començaren a sorgir algunes cases vora el camí carreter que els unia (actual carrer Major) i per la zona del carrer de Clivillers. A mitjan segle XIV sembla que es pot parlar d’unes dues-centes cases al clos de la Vila Vella i d’una cinquantena al nucli de Sant Esteve. Es documenten el Palau de l’Abat, els alous de l’Almoina i diversos molins. Un fet de molta transcendència en el desenvolupament urbà de la població va ser l’acció destructiva dels terratrèmols de 1427-28, que deixaren arruïnats la majoria dels edificis.

El mateix any de la catàstrofe, el rei Alfons IV concedí el permís de reedificar la vila en un lloc diferent, que era propietat de l’Almoina del Pa (per tal com els habitants es volien deslliurar del domini de l’abat de Ripoll). Aquest nou emplaçament se situà entre el nucli antic actual i el de Sant Esteve, format per un sistema de carrers en angle recte. La recuperació, però, fou frenada durant la segona meitat del segle XV, època en què la guerra civil provocà destruccions importants en la població olotina.

L’afany constructiu després del conflicte es reflecteix en el fogatjament del 1497, on es parla d’unes 226 cases. El segle XVI representà també un redreç: es construí al carrer Major, al de Sant Rafael, als voltants del Firal i a la plaça Major. Els carmelitans alçaren el convent del Carme i es construí l’Hospital. A la fi del segle XVI o a la primeria del XVII es construïren les muralles, que es conservaren fins després del 1850.

Al segle XVII, època de crisi, no s’hi construí gaire. Es pot citar el desaparegut convent dels caputxins i la capella de Sant Francesc a Montsacopa, que fou reedificada el 1817. Per contrast, al segle següent es constata un progrés evident: s’amplià el temple del Tura, s’edificà el parroquial de Sant Esteve, l’Hospici, es construïren habitatges al carrer de les Estires i al de Sant Rafael, etc. Olot, a la fi del set-cents, era una vila important en l’aspecte industrial i passà al davant de Girona en nombre d’habitants.

Durant el segle XIX, la vila experimentà diversos fets d’armes, però al capdavall, bé que les comunicacions no l’afavorien, desenvolupà una transformació interna ben notable: s’urbanitzà el solar dels Caputxins (actual plaça de Clarà), el passeig del Firal i el de Barcelona i es bastiren un teatre, una casa de convalescència, diverses torres particulars, etc. Però la planta urbana sofrí pocs canvis per raó de la crisi industrial de la segona meitat del segle.

Al principi del segle XX començà un creixement al voltant del nucli antic i de les principals vies de comunicació, i el 1907 assolí la condició de ciutat. En ple segle XX, l’expansió cap al SW creà l’eixample Malagrida (1916-25), promogut per un olotí que havia fet fortuna a Amèrica, i traçat per l’arquitecte Joan Roca i Pinet, autor de diversos edificis interessants a la ciutat. L’eixample Malagrida, tipus ciutat jardí, amb zones verdes i xalets aïllats, adoptà una estructura radial entorn d’una plaça, i es prolongà després a l’altre costat del riu, on hi ha el Parc Nou. Fruit del creixement urbà d’Olot són els barris de Sant Pere Màrtir, a la falda de Montolivet, Bonavista, Sant Miquel, Benavent, el pla de Dalt i l’Hostal del Sol o la Caixa.

A la segona meitat del segle XX va continuar l’expansió seguint les carreteres principals. S’han dut a terme tasques de rehabilitació del nucli antic i també nombrosos enderrocs, seguits d’una reconstrucció fidel a l’antiga estructura exterior o bé d’edificacions que trenquen l’antiga imatge, com a la plaça del Mig.

La ciutat d’Olot, que gaudeix d’un entorn bellíssim, no té monuments de gran antiguitat pel fet que la vila antiga fou destruïda pels terratrèmols del segle XV. Amb tot, a més dels edificis religiosos, disposa de construccions modernistes i noucentistes de gran interès.

El temple parroquial, dedicat a sant Esteve i beneït el 1763, va ser planejat per l’enginyer militar Blai de Trinxeria, auxiliat per Joan Tomàs i Soler. És un edifici neoclàssic, espaiós, en el qual es destaca l’altar major, obra de Joan Carles Panyó, el retaule del Roser, projectat per Pau Costa, i el grup escultòric de la capella dels Dolors, obra de Ramon Amadeu. A la sagristia es conserven diverses taules gòtiques, orfebreria, ornaments i restes escultòriques de la contrada, i una pintura d’El Greco que representa el Crist portant la creu. La façana data del 1800 i l’escalinata del 1897.

L’església de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, correspon a una reedificació de Francesc Mas dins les línies del barroc classicista. L’interior va ser transformat per Joan Carles Panyó entre el 1790 i el 1814. La façana fou acabada per J. Danés el 1928. El campanar d’agulles del 1794 fou retallat durant la guerra civil. L’antigor del santuari del Tura es remunta al 872. S’hi guarda la imatge romànica de la Verge bruna; l’Infant, de bell antuvi a la falda, li fou arrencat per posar-lo a la mà dreta després d’haver tret la poma que hi tenia abans.

L’antic Hospici és un gran bloc paral·lelepipèdic de tres pisos amb un gran pati interior, projectat pel gran arquitecte neoclàssic Ventura Rodríguez (1779-84). S’hi allotjà l’Escola de Belles Arts fundada el 1783 pel bisbe Lorenzana, que donà lloc a una tradició dins el camp de les arts plàstiques que explica la posterior formació de l’escola d’Olot, amb el paisatge d’Olot com a font d’inspiració. Actualment l’edifici de l’Hospici conté les seus de l’Arxiu Històric Comarcal d’Olot i del Museu Comarcal de la Garrotxa.

El vell convent del Carme té un claustre, començat a la fi del segle XVI, d’estil renaixentista. És també remarcable l’antic Hospital de Sant Jaume, institució que va ser fundada el 1553 i entrà en funcionament el 1567. L’edifici actual té, a més de l’església, un gran pati amb arcades i una porta renaixentista.

El Casal dels Volcans (antiga casa pairal dels Sureda-Castanys), edifici neopal·ladià (1894), obra de Josep Fontserè i Mestre, es localitza al Parc Nou. Actualment és seu del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i de la secció de ciències naturals del Museu Comarcal de la Garrotxa.

L’antiga Casa de la Ciutat ocupa l’antic solar de l’hospital vell. És un edifici sever, sense ornamentació, de línies neoclàssiques, i és la seu de la Biblioteca Maria Vayreda des del 1997. El Teatre Principal, al passeig del Firal, és una reedificació per Martí Sureda— de la construcció cremada el 1874. L’edifici neoromànic del Col·legi dels Escolapis, projectat pel frare Manuel Roca a la plaça de Clarà, va ser construït entre el 1877 i el 1916. Té dos campanars bessons separats per un cos central. A l’extrem del passeig del Firal hi ha la plaça de toros, bastida el 1859, que fou la segona construïda a Catalunya, on se celebren correbous, corridas i algun altre espectacle.

Dins el nucli antic sobresurten una sèrie de cases senyorials molt notables. Val la pena de recordar especialment la de Can Solà Morales, al passeig del Firal, que fou reformada per Lluís Domènech i Montaner entre el 1912 i el 1916 (són molt característiques les figures femenines de la balconada de la planta baixa, fetes per Eusebi Arnau); la casa Gaietà Vila, al final del mateix passeig; la de Can Trinxeria, a la plaça de Sant Esteve, que forma part del Museu Comarcal de la Garrotxa; la de Can Bolòs, al carrer Baix del Tura, i la de Can Vallgornera, al carrer de Clivillers.

A l’eixample residencial Malagrida són especialment mereixedores d’esment les cases Vayreda, Masramon (1913-14), una de les construccions més interessants de l’arquitecte i poeta noucentista Rafael Masó i Valentí; Malagrida, adquirida per l’ajuntament el 1981; Pons i Tusquets, Juncosa i la Torre de la Riba.

Festes

El calendari festiu d’Olot és presidit per la festa major de la Mare del Déu del Tura, que s’escau al setembre. Ha arribat als nostres dies tal com era una cercavila formada per parelles de les classes benestants olotines, vestides d’etiqueta, que es reunien a la casa de la ciutat, i en comitiva, amb les autoritats locals, acompanyats dels gegants i nans i una banda de música, es dirigien a la plaça Major. El 1521 ja es troba documentat el gegant d’Olot, i el 1609 la geganta. Els gegants actuals són obra de Miquel Blay i Celestí Devesa, que els feren en 1888-89. A la cercavila van precedits pel Cap de Lligamosques, que ja es troba documentat amb el nom actual el 1760 i es considera el capgròs més antic de Catalunya. Els diferents bar ris també tenen els seus gegants i capgrossos respectius. Antigament les parelles ballaven a la plaça el ball pla, dansa molt tradicional a tot Catalunya, documentada des del segle XVII, que encara es balla a la festa del barri de Sant Miquel. A més del ball dels Gegants, són concorreguts el correbou, el correfoc, la batalla de les flors (un popular concurs de carrosses) i la baixada pel Fluvià en barca, entre altres. L’últim dia de les festes del Tura es fa la tornaboda (berenar i sardanes) a les fonts de Sant Roc.

Altres festes destacables són el Carnaval i el Corpus, que inclou l’ornamentació de catifes als carrers, una processó, la sardana de Corpus i la cercavila amb els gegants. Al juliol se celebra l’Aplec de la Sardana (des del 1963), ball que té una notable tradició a la comarca i que compta amb la centenària cobla La Principal d’Olot. També al juliol se celebra la festa de la Mare de Déu del Carme. A l’octubre, com ja s’ha esmentat, són importants les activitats aplegades entorn la Fira de Sant Lluc. Per les festes de Nadal destaca una cantada de nadales a les escales de l’església de Sant Esteve d’Olot, organitzada per l’entitat Esplais de la Garrotxa, el popular joc de la Quina cantada, recuperada per l’activa Associació Cultural i Recreativa d’Olotins Amics del Porc i del Xai i que es realitza al local de l’Orfeó Popular, i la Mostra de Pessebres, organitzada per l’Agrupació de Pessebristes d’Olot, que inclou un concurs de pessebres artístics.

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”905719d6″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Olot{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Olot (Can Trincheria) (32)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Pàgina web de l’Ajuntament d’Olot

Enciclopèdia Catalana

Òdena

Ôdena (Restes del poble murallat) (24)

Òdena és un Municipi de la Comarca de l’Anoia

A Òdena hi anem el 16 de juny de 2013 A dalt d’un turó hi a el poble antic abandonat, que es pot seguir amb els seus carrers i algunes cases i l’església.

Dades del Municipi

Gentilici Odenenc, odenenca
Superfície 52,65 km²
Altitud 421 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
3.624 hab.
68,83 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal d’Òdena, de 52,65 km2, ocupa una bona part de la conca homònima, vers el N d’Igualada. Havia tingut més extensió, però el 1925 li foren segregades unes 600 ha per a engrandir el terme d’Igualada. Limita dins la comarca de l’Anoia amb Rubió (NW), Jorba (W), Igualada i Vilanova del Camí (S), puntualment amb la Pobla de Claramunt (SE) i Castellolí (E), i, a més, amb el municipi bagenc de Castellfollit del Boix (NE).

És accidentat al N per les serres de Rubió i de Castellfollit del Boix (al límit amb el Bages), que separen les conques hidrogràfiques de l’Anoia i del Llobregat: muntanyes de les Malloles (833 m), Puig Bufer (661 m) i, més a llevant, puig de l’Aguilera (623 m); d’aquestes elevacions davalla la riera d’Òdena, que, formada per dos cursos, un de procedent de prop de Maians (Castellfollit del Boix) i l’altre del santuari de Sant Pere de les Botges, desemboca a l’Anoia a la frontera entre els termes d’Igualada i Vilanova del Camí. També és afluent de l’Anoia per l’esquerra la riera de l’Espelt, al sector de ponent del terme; rep el seu afluent més important (la riera d’Ardesa o de Can Masarnau, que té la capçalera ja dins de Rubió) poc abans de desguassar a l’Anoia al pont del Molí Nou d’Igualada. La riera d’Òdena proporciona al municipi d’Igualada aigua per a les seves fonts públiques, per mitjà d’un aqüeducte construït entre el 1808 i el 1832, de més de 4 km, amb mines subterrànies i dos ponts, des de les fonts de Can Poal i de Can Masarnau, fins als dipòsits igualadins de l’Enjub, al Poble Sec.

El nom de la Conca d’Òdena correspon a la definició geogràfica de la gran clotada que el curs de l’Anoia ha obert en la Serralada Prelitoral i que caracteritza la part central de la comarca. En la seva fondalada s’han assentat la ciutat d’Igualada i els pobles dels seus encontorns. La Conca d’Òdena ha estat excavada per una erosió diferencial. Les argiles marines i les margues continentals, per la seva poca coherència, han estat fàcilment erosionades. En canvi, les calcàries de Collbàs, de la Tossa, del puig d’Aguilera, dels Mollons i del Castell de Claramunt han resistit aquesta erosió i presenten un relleu dominant, típicament estructural de paisatge en cuestas. Les muntanyes blanques dels guixos d’Òdena estableixen el trànsit entre les margues blaves, o margues d’Igualada, i els materials vermellosos que s’interposen entre els trams calcaris durs.

El cap de municipi és el poble d’Òdena, i el terme comprèn també el poble de l’Espelt i altres agrupacions i veïnats de masies disperses, com les caseries de Can Sabater, Can Soler, Samuntà, les Casetes d’en Mussons, el Raval d’Aguilera, el Bosc Gran, la Font de Can Masarnau, el barri de Santa Olga i el Pla (lloc que comprèn els ravals o barris de les Manyoses, Sant Pere i Sant Ramon).

Passa pel poble la carretera C-37 de Manresa a Montblanc. Al sector meridional passa l’autovia N-II de Barcelona a Lleida, amb una derivació que travessa el terme de S a N i per les Malloles arriba als Prats de Rei, on enllaça amb la C-1412 d’Igualada a Tremp; una altra derivació des de Can Riba al nucli urbà porta també a l’aeròdrom General Vives Igualada-Òdena, situat al pla de les Gavarreres.

El Poble

El poble d’Òdena, que tenia 1.320 h el 2005, és a 425 m d’altitud, en un turó que havia presidit el castell (en resta una torre poligonal i un petit fragment de muralla), de materials guixosos, que domina per llevant la riera d’Òdena a l’indret proper a la seva formació. Presideix, amb la torre esmentada, que ha estat restaurada, el nucli agrupat als vessants del turó (que en època medieval havia estat envoltat per la muralla del castell), l’actual església parroquial de Sant Pere d’Òdena, edificada el 1942 en substitució de la que fou destruïda el 1936 (aquesta era situada més amunt de l’indret de l’actual i, al seu torn, havia estat bastida el 1736 substituint la primitiva).

L’eixemple modern, a la part més plana, a prop de les carreteres que van cap a Igualada, inclou l’antiga església de Sant Miquel d’Òdena, romànica, que fou sufragània de l’anterior, ben restaurada; obra dels segles XI i XII, és d’una nau i absis semicircular amb decoració d’arcs i lesenes llombardes. La volta, que no era la primitiva, havia caigut en la profanació del 1936. El poble s’ha expandit també vers els ravals o barris de Santa Olga i de Puig Rabat.

Al nucli hi ha diverses associacions i clubs de caràcter folklòric, cultural i esportiu. El poble disposa també d’un arxiu municipal i d’un altre de fotogràfic. Entre les festes més destacades hi ha la festa major, al voltant de la festivitat de Sant Pere Apòstol, al juny.

Festes

Per Nadal és molt concorregut el Pessebre Vivent entorn del castell d’Òdena i al gener es fa la Fira de Sant Sebastià. A Òdena, i també en altres pobles de la conca, era tradicional de ballar, per Sant Jordi, el ball de les crespelles.

Llocs de silenci del llibre de Cecilia Lorenzo

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”66172806″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Òdena{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Ôdena (Torre) (4)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

 

Orpí

Orpí (36)

Orpí és un Municipi  de la Comarca d’Anoia (Barcelona)

A Orpí hi anem el  5 abril de 2013

Dades del Municipi

Gentilici Orpinenc, orpinenca
Superfície 15,23 km²
Altitud 477 msnm
Població (2014[1])
• Densitat
131 hab.
8,6 hab/km²

Breu historia del municipi

Orpí és un municipi de la comarca de l’Anoia, amb capital a Can Bou. Es troba al sector meridional de la comarca i de la conca d’Òdena, a la vall mitjana de la riera de Carme, que discorre en direcció oest-est pel centre del territori, entre les elevacions que ací forma la serralada Prelitoral, que a banda sud arriben a 737 m d’altitud, a la serra d’Orpinell o de Feixes. Comprèn el poble d’Orpí, amb el castell, centre històric del municipi, el de Santa Càndia, actual cap administratiu, i els veïnats de Can Bou i Feixes.

Limita amb Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Carme (nord i est), amb Mediona i La Llacuna (sud) i Santa Maria de Miralles (oest). Carreteres locals comuniquen els dos pobles amb la carretera comarcal d’Igualada a Sitges i amb la local d’Igualada a Valls.

El Poble

El poble d’Orpí es troba a 447 m d’altitud, dalt d’un roquer que domina la riba dreta de la riera de Carme, formada per l’església, la casa rectoral i un gran casal que correspon a l’antic castell i altres edificis (unes poques cases), encinglerat sobre el torrent de Morei. El terme d’Orpí (Auripino) és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el castell d’Orpí apareix el 987 (com a límit del de Miralles) i el 1005 (quan la vescomtessa Geriberga donà uns alous del seu terme al monestir de Sant Cugat del Vallès. Formà part dels dominis de la casa vescomtal de Cardona, dins la baronia de la Conca d’Odena, i la família Orpí en tingué la castlania al segle XIII. Més endavant fou infeudat a la família Sallent (el 1461 el seu senyor Bernat Sallent fou considerat instigador de l’agressió al mercader igualadí Antoni Corner mentre oïa missa i hom intentà d’embargar-li les rendes.

El castell i terme d’Orpí fou adquirit el 1677 pel paraire Joan Serrals d’Igualada a la família Ortal de Saragossa per 9.550 lliures catalanes. Restà fins a la fi del règim senyorial en mans dels Serrals i dels seus descendents els Padró. resta una magnífica torre mestra, poligonal, al centre de les edificacions que envolten el castell, i un portal d’arc rodó que dóna accés per la banda del nord.

L’església de Sant Miquel d’Orpí, que fou inicialment la capella del castell, és esmentada des del 1099; conserva de l’edificació romànica un petit absis ornamentat amb arcuacions llombardes i la coberta en volta de canó, amb arcs torals, però la resta es troba molt modificada.

Festes

Com arribar-hi
[google-map-v3 shortcodeid=”987cd35b” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Orpí catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Orpí (Castell) (7)

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

Wikipèdia