Xino Xano per Catalunya

Pàgines web

Enciclopèdia Catalana

Canovelles

4 febrer 20192012, Canovelles, Municipis Vallès Oriental, Província BarcelonaPere Gasso

Canovelles és un municipi de la comarca del Vallès oriental (Barcelona)

A Canovelles hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Oriental

Entitat de poblacióHabitantsÀligues, les125Barriada Nova, la12.014Bellulla220Can Castells719Can Comas11Can Cuana28Can Diviu1.224Can Duran749Quinta Avinguda, la113Sanaüja431Sant Feliu37Serra, la28Tibel152Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Confronta a migdia amb Granollers, ciutat amb la qual forma gairebé un continu urbà. A l’W i al SW el terme limita amb Lliçà de Munt i a l’W també amb Santa Eulàlia de Ronçana, mentre que al N ho fa amb l’Ametlla del Vallès i les Franqueses del Vallès i a l’E altra vegada amb les Franqueses, mitjançant un tram del riu Congost.

El territori és bastant planer i només accidentat per les elevacions de Bellulla a ponent, de modelat suau.

La morfologia urbana d’aquest municipi fa que l’estudi de les seves unitats de població esdevingui força complex. El poble de Canovelles és, bàsicament, una conurbació unida pel sud amb el nucli de Granollers i que engloba el barri de la Barriada Nova, on hi ha l’ajuntament, els ravals de Bellulla, Can Diviu i Sant Feliu, el veïnat de Sanaüja i les urbanitzacions de les Àligues, Can Duran, la Quinta Avinguda i Tibel. Altres entitats del terme són la caseria de Can Cuana (o Quana), on es formà el nucli primigeni de Canovelles, i el veïnat de la Serra.

La proximitat al nucli industrial de Granollers condiciona el pas d’importants vies de comunicació, entre les que destaca l’autovia C-17, que creua el terme de S a N en direcció a Vic i entronca amb l’autopista AP-7 i la C-60 mitjançant un desdoblament que voreja la part sud de Granollers. També el travessen la carretera C-1415 en direcció a Caldes de Montbui i diverses carreteres locals, una de les quals mena a Lliçà de Munt. Un tram de la línia de ferrocarril Barcelona-Puigcerdà passa pel sector sud-oriental del terme.

L’origen medieval de la població de Canovelles resta evidenciat pel seu topònim, format en llengua romànica. Segons el Diccionari Alcover-Moll , la seva etimologia demostra que és un derivat diminutiu de Cànoves, que significa ‘ca(ses) noves’. El 1008, quan és documentat per primer cop, Canovelles devia ser un petit agrupament de cases noves relacionat amb algun nucli de poblament proper més antic.

El Poble

El poble de Canovelles (175 m d’altitud) és situat al camí antic de l’Ametlla a Granollers, actual carretera local. La Barriada Nova (10 839 h el 2005), actual seu de l’ajuntament, aglutinà la gran allau immigratòria que es produí a partir de la dècada del 1960. Hom l’anomenava també Canovelles de Baix o Can Xarlet, per la casa d’aquest nom que hi havia. Com hem esmentat anteriorment, aquest barri ha format un continu urbà amb la ciutat de Granollers.

L’església parroquial de Sant Feliu de Canovelles és un edifici del primer art romànic, probablement edificat en la segona meitat del segle XI. D’una sola nau, molt llarga (cosa que fa suposar que fou allargada amb posterioritat) i amb arcuacions llombardes (hi ha encastada una làpida romana amb una inscripció dedicada a L. Porcius Partenius). A banda i banda del presbiteri s’obrien sengles absidioles semicirculars que sobresortien exteriorment de la fàbrica de l’edifici; la de tramuntana desaparegué vers el 1500, quan al seu lloc fou construït un pas de comunicació amb la casa veïna de Magarola, i la de migdia, de la qual es conservava la fonamentació, fou reconstruïda durant la dècada del 1980. L’aparell de petits carreus és característic del segle XI. A la façana de migdia hi ha dues finestres romàniques i una porta de mig punt adovellada que podríem datar del segle següent. A la de ponent, al segle XIII, se sobreposà una bella portalada romànica, amb arquivoltes, decoració esculpida de temes geomètrics (ziga-zagues i escaquejats) i sengles columnes acanalades per banda, coronades per capitells composts amb decoració vegetal (acants) i zoomòrfica (diversos ocells), i un dels quals amb unes carotes als vèrtexs. La coberta de l’església, de canó lleugerament apuntat, data probablement dels segles XII o XIII. S’hi conserven dos quadres dedicats a sant Roc i a sant Andreu, de la fi del segle XVI. A la rectoria hi ha dues taules procedents d’un retaule on hi ha representats sant Llorenç i sant Esteve. Així mateix, es conserven dos quadres del 1750 amb l’Assumpció de la Mare de Déu i la Puríssima.

El 1888 fou fundada al poble la Germandat de Sant Sebastià, d’ajuda mútua en cas de malaltia. D’altra banda, pel que fa als serveis religiosos, cal esmentar que el col·lectiu musulmà de Canovelles disposa d’una mesquita, la primera del Vallès.

Festes

Pel que fa a les festes, cal destacar la festa de Sant Antoni Abat, que se celebra el 17 de gener amb l’ofici, la benedicció simbòlica i després, al migdia, la cavalcada pels carrers de la vila, on es venen els típics borregos de la diada. A la tarda es fa un gran cremat de rom i al vespre un sopar de germanor per a socis i simpatitzants, durant el qual es fa el sorteig del porc, que ajuda a finançar la festa. El 15 de maig es fa la festa de Sant Isidre i, pel juny, la vigília de Sant Joan se celebra des del 1984 la nit de Bruixes, en la qual surt el jovent del poble disfressat i amb caretes per a l’ocasió. La festa major de Sant Fèlix se celebra el darrer diumenge de juliol amb diversos actes festius, entre els quals destaca el tradicional ball de gitanes.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Cardedeu

3 febrer 20192012, Cardedeu, Municipis Vallès Oriental, Província BarcelonaPere Gasso

Cardedeu és un municipi de la comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Cardedeu hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Oriental
Municipi	1
Total	18.165 (2018)
• Densitat	1.501,24 hab/km²
Llar	88 (1553)
Gentilici	Cardedeuenc, cardedeuenca

Breu historia del municipi

Confronta al N amb els termes de Cànoves i Samalús i Sant Pere de Vilamajor; a l’E amb Sant Antoni de Vilamajor i Llinars del Vallès, al S amb la Roca del Vallès i a l’W amb les Franqueses del Vallès.

Només a ponent el terreny és lleugerament accidentat i el punt més elevat és a la serra de Sant Hilari (300 m d’altitud), al NW. Les terres més baixes són vora el pont de l’autopista AP-7 (175 m). Els terrenys d’aquestes serres de ponent són argilosos i eren aprofitats per dues bòbiles, ara desaparegudes, i per terrisseries.

El terme és travessat de nord a sud per la riera de Cànoves, anomenada també de Cardedeu i, en la seva capçalera, de Vallforners, afluent de la riera de Mogent. Els torrents del Pla, del Marital, del Folguerar i de Can Pelegrí porten les aigües del terme directament a la riera de Mogent.

A part de la vila de Cardedeu, cap de municipi, el terme comprén les caseries de la Coma, el Rieral i Sant Hilari i les urbanitzacions de Bellavista, les Canyes i Can Corbella, pràcticament integrades amb el nucli de Cardedeu. La caseria de Bell-lloc, tot i pertànyer al terme de la Roca del Vallès, utilitza la major part dels serveis del de Cardedeu.

La vila de Cardedeu és travessada de llevant a ponent per la carretera C-251 provinent de Granollers i que esdevé C-35 a Llinars del Vallès, per continuar vers Llagostera. Cardedeu es comunica també per les carreteres locals de Cànoves (1910), plantada de til·lers, de Dosrius (1932) i de la Roca (1953). Aquestes dues darreres enllacen amb l’autopista A-7 de Barcelona a la Jonquera, que corre a migdia del terme i arriva a travessar-lo en un petit tram. A la població hi ha estació de ferrocarril de la línea Barcelona-Portbou.

El lloc de Cardedeu és esmentat el 941 (Carotitulo), en un document que esmenta els límits d’una vila rural anomenada Riffà, en el qual la forma apareix falsament llatinitzada. Sembla que aleshores, per causa de les vacil·lacions ortogràfiques que registren els documents, la forma del topònim havia de ser l’actual, la qual, segons l’opinió autoritzada de Francesc de B. Moll, probablement prové de Car (quer) de Deu, que significa “penyal de font”

El Poble

La vila de Cardedeu (15 561 h agl [2006]; 195 m d’altitud) és situada a l’esquerra de la riera de Cànoves. El creixement del nucli urbà, especialment durant els darrers anys del segle XX, absorbí els barris de la Creu, de la Riera, l’Estalvi, la Granada i el Poble-sec. De l’època medieval, quan es constituí el nucli urbà originari, resten només la testera de l’esglesiola romànica encastada en el mur N de l’església actual, i la capella de Sant Corneli, esmentada l’any 1190, darrere l’absis del temple. Dels segles XVII i XVIII resten alguns portals adovellats i algunes masies amb finestres sota l’arc conopial amb llinda plana. Les altres construccions antigues han anat desapareixent en formar-se la vila moderna actual. Així, el 1915, quan s’urbanitzà la plaça de Sant Joan, s’enderrocà la casa dels Lledó, cognom del qual ja es parla en la carta de poblament del 1272. De la fleca vella tenen interès el balcó i la finestra d’arc carpanell, datada del 1550.

L’església parroquial de Santa Maria de Cardedeu fou construïda entre els segles XVI i XVII sobre una d’antiga esmentada ja el 1012, i també en documents posteriors. Entre aquests n’hi ha un del 1159 de Ramon Berenguer IV, cedint un molí i unes terres, que fou signat a Santa Maria de Cardedeu. La façana, de grans dimensions, és inacabada; l’any 1971, quan s’anava a col·locar la cornisa, morí Mn. Joan Roldan, impulsor de l’obra de reconstrucció del temple. El 1989 es van restaurar les façanes del cantó nord i la principal, i es van estucar els flancs de la portalada i la part de sobre del timpà amb esgrafiats florals. En la portalada, del 1780, hi ha un timpà amb l’Assumpció de la Verge, sostingut per dues cariàtides, lliris, cardots, fruites, coloms i l’escut de la vila en forma de cor. L’església fou robada l’any 1815 i espoliada tota la seva orfebreria, incendiada l’any 1873 i novament el 1936. El prebisteri està decorat amb pintures de Josep M. Masseguer, i la capella del Sagrament ho és amb pintures al fresc d’Antoni Vila Arrufat (1894-1989). Les imatges són modernes, dels anys 1940-1960. Presideix l’altar major la imatge de la Verge Maria, patrona de la parròquia. Hi ha dos altars frontals i capelles laterals a cada banda de la nau. Encastades al mur septentrional de l’església, vora el campanar, es conserven restes de l’església romànica del segle XII. La capella de Sant Corneli, darrere l’absis de l’església parroquial, que és esmentada el 1190, ha esdevingut sala municipal d’exposicions. La del Sant Crist de l’Hospital és del 1699.Un dels monuments més característics de la vila és la creu de terme que es troba a l’entrada de la població, venint de Granollers, un cop passat el pont de la via. Descansa damunt una columna salomònica sobre una base circular de tres graons, on hi ha una inscripció que invita els caminants a fer penitència per a guanyar quaranta dies de perdó, l’escut de la vila, les deixuplines de la Passió, i on figura l’any 1679, en què fou erigida. Hi havia tres altres creus, sortint de la vila, camí de Cànoves, de Sant Antoni de Vilamajor i de Llinars, però desaparegueren en fer-se l’eixample urbà. Hi ha altres monuments diversos: un monòlit dedicat al mestre Clavé, un monument commemoratiu del centenari de la fundació de la germandat La Santa Espina i un monument dedicat a la sardana. Una plaça, amb un monument i dues fonts, amb la inscripció A Cardedeu, va ser dedicada a la vila pel Sr. Joan Amat, que fou alcalde de Barcelona (1901-1902). La plaça de la Porta Oberta, a l’entrada de la vila venint de Cànoves, amb un monument de línies modernes, fou sufragada pel cardedeuenc Josep Rosàs (1933-1986). Al parc dels Pinetons, com un altre monument, es conserva la soca dels Tres Pins, arbre centenari que fou abatut per un temporal el 1963.

L’any 1877 es feu la primera millora urbana: l’obertura del carrer de Sant Antoni que comunicà la plaça amb l’estació. El 1880 es començaren les primeres cases d’estiueig i el 1883 es construí la Vil·la Borrell, la primera torre voltada de jardí. A partir d’aquell moment, Cardedeu s’anà convertint en una població d’estiueig. El 1914 arribà l’electricitat i immediatament s’obrí la primera fàbrica de teixits, la Fàbrica Vella. Els arquitectes que han fet les torres més característiques són Eduard Balcells, Ramon Puig i Gairalt, Manuel Raspall i Josep M. Ros Vila. Manuel Raspall, a més, dirigí la construcció del cementiri, on s’han seguit sempre les seves directrius emprant la pedra de granit i el ferro forjat. L’any 1920 s’inaugurà el Camp d’Esports (municipal des del 1953) i el 1925 ho fou el Gran Casino del Vallès. El 1931, el bosquet dels Pinetons, d’1,8 ha, fou convertit en parc municipal (actualment alberga també instal·lacions socials i esportives). El 1976 s’amplià amb 0,875 ha més a l’altre costat de la riera, on hi ha els Jardins Pompeu Fabra, amb un pont i una passera per als vianants que uneixen els dos costats del parc. L’any 1953 s’adquirí l’edifici on ara hi ha la casa de la vila i s’asfaltaren els carrers i les places cèntriques, molts dels quals són ombrejats per plàtans, moreres, aurons o til·lers.

Festes

Entre les institucions culturals cal mencionar, en primer lloc, el Museu-Arxiu Tomàs Balvey, dedicat a la figura del seu promotor, l’historiador local Tomàs Balvey i Bas (1865-1954), últim representant d’una família d’apotecaris que tingueren farmàcia oberta a Cardedeu des del segle XVII. La col·lecció fou instal·lada el 1975 al Casal Daurella, que també hostatja la Biblioteca Popular Marc de Vilalba i el Casal de Cultura Dr. Daurella. L’element més destacable del museu és, sens dubte, la Farmàcia Balvey, establerta l’any 1812, una de les més complertes i ben conservades del país: es conserven encara els continguts dins els pots, juntament amb altres atuells, alambins i flascons; l’any 2012 s’inaugurà la nova museografia de la farmàcia. Altres seccions del Museu-Arxiu estan dedicades a l’etnologia, l’art, l’arqueologia i la història local, així com a les ciències naturals, amb especial dedicació per la botànica. L’Arxiu Balvey conserva un fons de pergamins (des del segle XI) i documents relacionats amb Cardedeu i la comarca de gran valor històric.

Altres institucions culturals són l’Esbarjo (1933), local de cinema i teatre; la torre Granés (adquirida per l’ajuntament el 1973), on s’estatja el Casal del Jubilat i els estudis de Televisió de Cardedeu (primera televisió local de Catalunya, emet des del 7 de juny de 1980), el Casino de Cardedeu (1958), obert només a l’estiu, el saló de ball municipal (1964) i el cinema teatre municipal (1969).Les principals celebracions de la vila s’escauen el Divendres Sant i el Dilluns de Pasqua Florida, per l’abril; l’esmentada Fira de Sant Isidre, al maig, i la festa major, en honor de l’Assumpció de la Verge, el dia 15 d’agost. Pel que fa als aplecs, es destaca l’aplec a l’ermita de Sant Hilari, el diumenge pròxim al 13 de gener, i l’aplec sardanista que té lloc el tercer diumenge de juny.

Són típics de Cardedeu uns secalls anomenats borregos, que, encara que també es fabriquen en altres poblacions, han arrelat força en aquesta població, de manera que el nom del bescuit va sempre unit al de Cardedeu.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”41287ad7″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”cardedeu{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Cànoves poble

3 febrer 20192012, Municipi Cànovas i Samalús, Municipis Vallès Oriental, Poble Cànoves, Província BarcelonaPere Gasso

Cànoves és un poble del municipi de Cànoves i Samalús comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Cànoves hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Oriental
Entitats de població	8
Total	2.995 (2018)
• Densitat	102,57 hab/km²
Llar	46 (1553)
Gentilici	Canoví, canovina

Entitat de població	Habitants
Ca l’Esmandia	34
Can Sebastianet	21
Can Volard	741
Cànoves	1.083
Cànoves Residencial	3
Mirador del Montseny, el	630
Parellada, la	79
Samalús	227
Dades: 2011. Font: Idescat

Breu historia del municipi

Està situat al sector central de la comarca, als contraforts sud-occidentals del Montseny i ja en contacte amb la plana vallesana. Limita amb els municipis de Montseny (N), Tagamanent, el Figueró i Montmany i la Garriga (W), les Franqueses del Vallès i Cardedeu (S), Sant Antoni de Vilamajor (SE) i Sant Pere de Vilamajor (W).

El terme s’estén pels vessants meridionals del Montseny (pla de la Calma) al sector N, amb el turó de Pi Novell (1 272 m d’altitud) i Roca-sentella (1 000 m), i per la plana vallesana al sector S, amb altures que no superen els 300 m.

Prop dels dos terços del terme pertanyen als pendents montsenyencs solcats per la riera de Vallforners o de Cànoves, que neix a Vallforners de Tagamanent, i pel torrent de Riumogent o de Vilardell, que neix a Vallfiguera, sota Roca-sentella. El sector W del terme o de Sanclús és solcat per altres petits torrents (el de la Caseta, de Sant Genís o de Fontsavall), tributaris directes de la riera de Mogent.

Al N del terme s’emplaça l’embassament de Vallforners. La presa, perfectament integrada en l’entorn, té una longitud de 160 metres i una alçada màxima de 61,50 m.

La major part del terme, especialment el sector muntanyenc, és coberta de boscos de pins, alzines, roures i castanyers, segons l’altura. És particularment famós el Castanyer Gros de la baga d’en Cuc, un arbre excepcional d’un perímetre de prop de 12 m, buidat de dintre i que pot servir de cabana o d’aixopluc.

El terme comprén els pobles de Cànoves, cap de municipi, i Samalús, el barri de la Rosaleda, el veïnat de la Riera i les urbanitzacions de Ca l’Esmandia, Cànoves Residencial, Can Volard, el Mirador del Montseny i la Parellada.

El municipi es comunica mitjançant una carretera local procedent de Llinars del Vallès i que mena a la Garriga, on entroca amb la C-17 (Eix del Congost). D’aquesta carretera, que travessa el terme d’E a W i que marca, en termes generals, la separació entre el sector muntanyenc i el de la plana vallesana, surten dos ramals, un vers Cardedeu i un altre vers Granollers pel Corró d’Amunt.

El Poble

El poble de Cànoves (346 m d’alt i 713 h el 2005), aglevat entorn de l’església, té algunes cases antigues, però la majoria s’han fet de nou o s’han refet a causa de l’estiueig. El petit nucli de població, esmentat ja l’any 1002, es formà prop l’església parroquial de Sant Muç, citada el 1077. Aquesta església té encara com a base un temple romànic del segle XII, amb un cos també romànic al sector de migdia i molts afegitons de capelles, campanar, sagristia i modificacions de l’absis primitiu que poden datar-se pels diferents estils i també per la documentació. Així, sabem que el 1629 s’anava acabant el campanar, el sector de la part S es feia el 1643 i el 1757 es féu la reforma de l’absis, del qual modernament es descobrí una bona part de l’estructura romànica. Aquesta església ha estat objecte de contínues obres de restauració.

El territori de la parròquia de Cànoves depenia jurisdiccionalment del castell de Cànoves, conegut des del 1113; també en va dependre més tard el terme de Samalús, per bé que inicialment aquest pertanyia al domini reial de la Garriga fins que el domini dels Centelles, efectiu a la Garriga i Cànoves des del 1380, va unir-lo a la batllia de Cànoves, poble del qual encara depèn.

El castell de Cànoves té encara visible tot el seu perímetre, importants llenços de murs amb obertures i fins alguna cambra plena de runa i de vegetació. Es troba a tocar de la riera de Vallforners, davant el Molí de les Pipes, en un indret amb més condicions per a casal residencial que no per a fortalesa militar. Inicialment pertanyia a la família Cànoves. Als segles XIII i XIV pertanyia a la família Bell-lloc, que hi tenia residència, com ho indica que Simó de Bell-lloc s’hi volia edificar una capella el 1319 i obtingué permís per fer-se dir missa en una cambra del castell. A partir de mitjan segle XIV passà per diferents possessors (Huguet d’Empúries el 1345, Guerau de Queralt el 1376) fins que en va adquirir el domini total la família dels Centelles, més tard comtes de Quirra, que el va posseir fins a temps moderns.

Festes

Les festes més importants són la festa de Sant Sebastià, que se celebra el diumenge proper al 20 de gener, i la festa major, que s’escau el primer diumenge de juny i és dedicada a Sant Moç. El Dijous Sant és festa local.

Com arribar-hi

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Corró d’Avall

3 febrer 20192012, Municipi Franqueses del Vallès, Municipis Vallès Oriental, Poble Corró d'avall, Província BarcelonaPere Gasso

Corró d’Avall és un poble de les Franqueses del Vallès comarca Vallès Oriental (Barcelona)

A Corró d’Avall hi anem el 4 de març de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca	Vallès Oriental
Entitats de població	5
Total	19.768 (2018)
• Densitat	679,31 hab/km²
Llar	82 (1553)
Gentilici	Franquesí, franquesina

Entitat de població	Habitants
Bellavista	8.252
Corró d’Amunt	381
Corró d’Avall	8.615
Llerona	1.258
Marata	187

Breu historia del municipi

Limita al N amb els termes de Cànoves i Samalús i la Garriga, a l’E amb Cardedeu, al SE amb la Roca del Vallès, al SW amb Granollers i a l’W amb Canovelles i l’Ametlla del Vallès.El terme, de caràcter planer, és emplaçat a la vall de la riera de Corró, també anomenada riera de Carbonell, que neix al vessant meridional de Roca-sentella (del terme de Cànoves i Samalús) i desguassa al Congost, riu que creua la part ponentina del municipi, prop del poble de Corró d’Avall. A la part de llevant del terme, lleugerament accidentada pels darrers contraforts interiors de la Serralada Litoral, hi ha alzinars i pinedes, aquestes últimes explotades i protegides.

El terme comprèn els pobles de Corró d’Avall, cap de municipi, Corró d’Amunt, Llerona i Marata, el llogaret de la Sagrera, els ravals de Bellavista i Can Baldic, i les urbanitzacions de Can Saüquet, els Gorgs, Milpins i Can Prat.

Creua el terme de S a N la carretera N-152a procedent de Granollers, que s’uneix a la C-17 (Eix del Congost) a la Garriga i a Granollers, on també enllaça amb el desdoblament que mena a l’AP-7. Una carretera local que neix de la N-152a i que segueix el traçat de l’antic camí ral, travessa el poble del Corró d’Avall i el comunica amb els nuclis de la part de llevant del terme. De Llerona surt una altra carretera vers l’Ametlla del Vallès. La línia de ferrocarril de la línia Barcelona-Puigcerdà té parada a l’estació de les Franqueses, formada al voltant del barri anomenat l’Estació.

El Poble

Prop de l’aiguabarreig de la riera de Corró amb el Congost hi ha el poble de Corró d’Avall (232 m i 6 649 h el 2005), cap de municipi. El terme de Corrone és esmentat des del 984. El 989 són documentats Corrone Subteriore i l’església de Santa Eulàlia. Del 1104 és la consagració, pel bisbe Berenguer de Barcelona, de l’església parroquial antiga (que es conserva transcrita al registre de les Dotalies de l’Arxiu Diocesà de Barcelona) la qual, restaurada a la fi del segle XVI amb l’afegiment d’unes capelles cobertes amb volta d’ogives, fou cremada el 1936 i destruïda el 1939, juntament amb els altars de Sant Isidre i del Roser, barrocs, que posseïa. L’església parroquial actual, dedicada a santa Eulàlia de Mèrida, fou beneïda el 1954, té planta de creu grega i una cúpula al creuer. Té tres naus separades per columnes amb capitells corintis; la nau central és coberta amb volta de llunetes i les naus laterals i els braços del transsepte amb voltes d’aresta. La imatge que s’hi venera és obra de l’escultor Frederic Marès.

La casa del comú, del 1912, obra de l’arquitecte Albert Joan i Torner, és un edifici modernista, amb les escoles annexes, al peu de la carretera

.El nucli més poblat del terme i el que més ha crescut els últims anys ha estat el raval de Bellavista (7 172 h el 2005), gràcies a la seva proximitat amb la ciutat de Granollers.

Festes

La festa major de Corró d’Avall se celebra el tercer diumenge de setembre, en la qual es balla el tradicional ball de l’Espolsada. Coincidint amb la Fira de l’Ascenció de Granollers, el maig, el municipi de les Franqueses també fa festa. Celebra la festa major el primer diumenge de juliol.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”157b7788″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Corró dAvall{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Les Franqueses del Vallès

Pàgines web

Calaf

3 febrer 20192012, Calaf, Municipis Anoia, Província BarcelonaPere Gasso

Calaf és un municipi de la comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Calaf hi anem el 12 de febrer de 2012

Dades del Municipi

Població
Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Entitats de població	2
Total	3.547 (2018)
• Densitat	385,54 hab/km²
Llar	128 (1553)
Gentilici	Calafí, calafina

Breu historia del municipi

El municipi de Calaf, capital de la subcomarca de la Segarra Calafina o Alta Segarra, és el més petit del sector, després del de Sant Martí Sesgueioles, amb 9,22 km², però s’hi concentra una part important de la població de la seva contrada. No té pràcticament hàbitat dispers, bé que el seu àmbit s’ha anat estenent en una àrea molt àmplia fora del nucli format entorn de la vila medieval. A més de la vila de Calaf, el terme comprèn la urbanització de la Pineda. L’envolten pel N el gran terme de Calonge de Segarra, pel NE el de Sant Pere Sallavinera, i pel sector S els Prats de Rei, Sant Martí Sesgueioles i Pujalt.

El terme ocupa el centre geogràfic de l’altiplà al qual dona nom. Aquest altiplà, que forma part de la Depressió Central, és una extensa plataforma calcària, d’uns 700 m d’altitud mitjana, que marca la partió entre les aigües que aboquen al Segre (mitjançant el Riubregós i el Sió) i les que aboquen al Llobregat (a través de les rieres de Rajadell i l’Anoia). El municipi limita al N amb els puigs del Castell (685 m), de Sant Sebastià (765 m) i de Ferrera (759 m) i s’estén vers el S, sobretot en el sector central, en amples planures de camps de conreu. La part més accidentada i desèrtica és la que s’allarga vers l’W, per sobre de Sant Martí Sesgueioles i la Guàrdia Pilosa. El clima és mediterrani amb tendència continental, caracteritzat per un hivern llarg i molt fred, però un estiu curt i calorós. L’aridesa del terme és només trencada amb algunes clapes de matollars vers l’indret de Ferrera i el Soler Lladrús. La vegetació constituïda per brolles i garrigues ocupa els sectors no conreats, i els arbres més característics són l’alzina (de carrasca) i el roure de fulla petita. L’escassetat d’aigua ha estat un problema endèmic de Calaf, en part solucionat als darrers anys amb aigües portades de fora, ja que l’aigua del subsol no és potable per la constitució del terreny.

Situat al centre de la contrada i en una cruïlla de camins, Calaf és el lloc de pas obligat per a tots els pobles del seu rodal. Ja antigament era el punt per on passaven les carrerades de transhumància que sortien del Berguedà, el Solsonès i l’Alt Urgell. Avui travessen el terme la carretera de Cervera a Manresa (N-141), que prop de Calaf enllaça amb l’Eix Transversal de Cervera a Girona (que facilita la comunicació amb Manresa), la C-1412 d’Igualada a Tremp, i carreteres locals: la de Sant Martí Sesgueioles i fins a Sant Guim de Freixenet, i la de Calaf a Pinós. Hi ha estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Lleida.

Al segle XIX els Prats de Rei mantenien encara la capitalitat religiosa i segles abans havien tingut l’administrativa de la regió. Calaf era el lloc més ben fortificat, el centre de mercat i fins va tenir mesures i moneda pròpia.

El Poble

La vila de Calaf (685 m d’altitud), que tenia 3 076 h el 2005, va néixer al peu del castell i es va anar estenent, pel costat de migdia, inicialment encerclada dins un primer cinyell de muralles, que va ultrapassar a mitjan segle XIV i després va originar el Raval i el Passeig, de carrers més rectilinis que arriben fins a l’estació del tren o la carretera de Manresa. D’aquest cercle de muralles en resten vestigis de dos portals (el de Xorriguera i el de l’Hospital), bé que aquests corresponen a una reedificació dels murs feta entorn del 1584. L’element més antic és una gran torre quadrada adossada a l’antic hospital. L’antic mercadal es va originar a mitjan segle XIV, a l’extrem S de la població, on ara hi ha la Plaça Gran, a l’extrem de la qual els prohoms de la vila van erigir la capella de Sant Miquel, poc abans del 1356, amb una confraria i un sacerdot beneficiat. L’augment demogràfic que es produí durant el segle XVI a causa de la configuració de la vila antiga, amb els seus carrerons estrets i cases amb pòrtics tots encerclats per les fortificacions o muralles alçades entorn del 1580, feu necessari de desplaçar l’església parroquial de Sant Jaume al centre de la vila on era emplaçada l’antiga capella de Sant Miquel. Inicià l’obra el prior Francesc Sala (1597-1634) i es va acabar o almenys inaugurar al culte el 1639. La nova església és un notable edifici de la fi de l’època gòtica, composta d’una gran nau amb capelles laterals i una cripta sota el presbiteri per a contenir les restes de santa Calamanda, d’una gran veneració local i amb confraria pròpia. Vers l’any 1670 es va construir la seva façana i l’esvelt campanar d’uns 52 m que li fa costat, un dels més alts de Catalunya. Les obres duraren fins el 1720.

La vila continuà expandint-se pel Raval, on es creà una plaça nova i amples carrers en els camins que desemboquen en la carretera de Manresa i en l’estació del ferrocarril. El gran creixement que va experimentar Calaf des dels anys quaranta va fer envoltar la població de cases noves entorn de l’antic Raval i vers el sector de llevant; també es van renovar cases del sector antic. Aquest creixement va anar acompanyat d’una sèrie de millores en l’aspecte urbanístic de pavimentació de carrers i places, com la de l’antiga plaça del Mercat o de l’Església. A mig quilòmetre del centre urbà es localitza la urbanització de la Pineda, que tenia 195 h el 2005.

Ultra les restes de portals i muralles, l’església parroquial de Sant Jaume i la Plaça Gran, porticada, la vila de Calaf té alguns edificis notables, com l’antiga Casa Satorras (abans Casa Cortadelles), la Casa Servitge, la Casa Mensa, Cal Nadal, Cal Torrescassana, l’antic Hospital de la vila o el que resta del convent franciscà.

La Casa Cortadelles, situada al carrer de Sant Jaume, és un notable edifici neoclàssic del segle XVIII, amb columnes estriades i altres elements arquitectònics de pedra, que revela la importància dels antics estadants, notables comerciants de gra i una de les famílies més destacades de la vila. Els Cortadelles es dedicaren a administrar diversos pobles de la província de Terol i participaven com a intermediaris de l’arrendament dels drets del ducat de Cardona. La casa, que passà després a la família Satorras, conserva l’antic mobiliari i una notable biblioteca i arxiu.

Can Segarra és una noble casa que s’alça a l’extrem del carrer del Ravalet i dona a la plaça del Firal, lloc on se celebraven les fires de bestiar. Pertany a la família Figuerola, propietària de moltes terres de la població i que, com els Satorras, es dedicaven al comerç de productes d’artesania, gra i vi i administraven diferents poblacions del ducat de Cardona. Fill d’aquesta casa fou Laureà Figuerola i Ballester, ministre de finances durant la Primera República i president del Senat.

Can Torrescassana és una casa del carrer de Sant Jaume, que va fundar el doctor Raimon d’Abadal. Entre els fills de la casa cal destacar el doctor Isidre d’Abadal, prior de Sant Jaume de Calaf. Un altre fill de la casa, Jaume d’Abadal i Camats, fou agraciat pel rei Carles II l’any 1675 amb el títol de ciutadà honrat de Barcelona. La casa canvià de nom en entrar-hi Joan Antoni Torrescassana, catedràtic de la Universitat de Cervera. Durant la guerra del Francès s’hostatjà en aquesta casa el general Vendôme i fou gràcies a la intervenció de Joaquim Torrescassana que es pogueren evitar molts estralls dels francesos a la comarca. El nom actual de la casa és Can Matrícules i es troba repartida entre diversos llogaters i botiguers.

La Torre de l’Arc de ldHospital és una altra casa situada a l’extrem del nucli urbà, a prop de la carretera de Solsona. Data de temps immemorial i antigament s’anomenà la Torre d’en Caselles. Fou reformada a la fi del segle XIX, però conserva encara una noble fesomia de típica casa de pagès catalana amb una façana de dotze arcades.

L’Hospital és una de les fundacions més antigues de Calaf, ja que existia des d’abans del 1559. Es troba al peu del castell i és un edifici sever, de pedra ben escairada, en el qual es destaquen una torre quadrada i un portal adovellat pel qual es puja al castell. Durant el segle XVIII es regia per una junta de prohoms presidida per un eclesiàstic, i tenia l’obligació, imposada pels fundadors, d’acollir els malalts i els vells de la vila, amb preferència els de llinatge del fundador i del dotador, i després d’aquests, els pobres vianants. Fou restaurat el 1873, i de nou el 1884, i ocupat per religioses carmelitanes de la caritat. Aviat deixà de ser hospital i es convertí en un col·legi per a nenes. Aleshores la seva església es dedicà a la Mare de Déu del Carme. Les mares carmelitanes estigueren a Calaf fins el 1936. Després de la Guerra Civil de 1936-39, el col·legi fou dirigit per germanes dominiques de l’ensenyança. Fou abandonat el 1965, any en què les monges passaren a un nou edifici col·legi fet a la vila. Actualment s’ha rehabilitat com a centre cívic de la vila.

El convent de Sant Francesc, situat davant l’estació, ocupa, com ja s’ha dit, el solar de l’antic priorat de Sant Jaume. Els franciscans, establerts a Calaf el 1696, el van construir entre el 1715 i el 1729. L’església fou acabada entorn del 1750. El convent fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835; aleshores el seu edifici fou venut a particulars. Al final de la dècada del 1990 es trobava en estat d’abandonament.

La vida associativa de la vila de Calaf és força important, i entre les entitats més destacades cal esmentar el Casal de Calaf, fundat el 1925, que disposa d’una sala de teatre, i el Grup Excursionista de Calaf, a més de diverses societats i equips esportius. La institució amb més solera és la Unió Calafina, fundada el 1890, que el 1930 integrà una sala de teatre. Entre els locals culturals cal mencionar la biblioteca i l’arxiu municipial.

La vila celebra la festa major d’hivern de Santa Calamanda pel febrer, i al setembre es fa la fira anomenada Mercat de Calaf, que coincideix amb la festa major. Finalment, al novembre se celebra la fira de Tots Sants. És molt tradicional la representació dels Pastorets per les festes de Nadal. Altres festes introduïdes en la dècada de 1990 són el Festival de Música Tradicional, al juny, i una trobada internacional d’escultors; les escultures es poden contemplar pels carrers i voltants de la vila.

Festes

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”fb53b109″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Calaf{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web

Ajuntament de Calaf

Poble Conill

1 febrer 20192012, Municipi Pujalt, Municipis Anoia, Poble Conill, Província BarcelonaPere Gasso

Conill és un poble del municipi de Pujalt comarca de l’Anoia (Barcelona)

A Conill hi anem el 12 de febrer de 2012

Dades del Municipi


Vegueria	Penedès
Comarca	Anoia
Capital	Pujalt
Entitats de població	5
Població
Total	207 (2018)
• Densitat	6,59 hab/km²
Llar	70 (1553)
Gentilici	Pujalenc, pujalenca

Entitat de població	Habitants
Astor, l’	36
Conill	53
Guàrdia Pilosa, la	14
Pujalt	94
Vilamajor	11

Breu historia del municipi

El terme de Pujalt, de 31,43 km² d’extensió, és al sector de ponent de l’altiplà de Calaf, al límit nord de la comarca de l’Anoia amb la de la Segarra i també al límit de la província de Barcelona i del bisbat de Vic. S’estén per una remarcable planura enlairada, un típic altiplà, a uns 750 m d’altitud, entre Conill, Sant Ramon i Estaràs. El terme és força homogeni en el sector de Pujalt i dels seus agregats de l’Astor i Vilamajor, i en canvi fa unes estranyes sortides al sector de Conill, pràcticament envoltat pel terme de Calonge de Segarra, i en el de la Guàrdia Pilosa, que arriba fins a tocar de les cases del poble de Sant Martí Sesgueioles.

L’altitud de l’altiplà fa que sigui un lloc d’àmplies panoràmiques vers els Pirineus, les crestes de Montserrat, les serres de Pinós i de Boixadors i els plans d’Urgell, i fa també que sigui un lloc especialment afectat pels vents. Aquesta altitud no priva, però, que el lloc sigui afectat per la boira baixa; hom diu que alguns hiverns havia arribat a durar 10 o 12 dies. També és típica la boira gebradora.

El municipi de Pujalt comprèn el poble de Pujalt, amb el terme del seu antic castell, l’antiga demarcació del castell de Montesquiu amb els sectors de l’Astor i Vilamajor, el terme de Conill, abans dels Cardona, i el de la Guàrdia Pilosa. Aquests dos darrers termes formaren municipalitats pròpies fins a mitjan segle XIX. També l’Astor fou abans independent amb la consideració de quadra. Dintre el terme antic de Pujalt hi ha els dos antics veïnats de les Torres de més amunt i de més avall i la petita quadra de la Ceriola, de dues cases, abans de domini dels rectors de Pujalt.

La principal via de comunicació del terme és la N-141 que uneix Cervera i Manresa, tot passant per Calaf. Aquesta carretera, que enllaça a Calaf amb l’Eix Transversal, passa per Conill i permet l’accés a Pujalt mitjançant un ramal. Al S del terme, un altre branc de la carretera de Sant Martí Sesgueioles a Sant Guim de Freixenet porta a l’Astor.

El Poble

El poble de Pujalt (770 m d’altitud) tenia 99 h el 2005. El castell de Pujalt corona un puig o mota de 773 m, pels vessants oriental i occidental del qual s’estén, graonada, la població. Sempre ha tingut el nom històric de Pujalt; el renom de la Mota és molt tardà i es refereix al puig que li fa de suport, no a l’edificació, de la qual només resten trossos de murs, una cisterna i, ja al pendent, on comencen els carrers del poble, els murs de la capella romànica de Sant Ponç, que sembla que correspon a la capella del castell. Moltes cases de la població s’han fet amb els carreus procedents dels murs del castell. La població abans era envoltada de muralles, de les quals resta alguna traça a prop de la capella de la Concepció, al carrer del Call i darrere el carrer Major. A la plaça Major, on es reunia el Consell del terme, hi havia un frontó o joc de la pilota, documentat des del segle XVII. Els carrers estrets i costeruts, amb alguns passos coberts, donen a la població un regust d’antigor. S’han restaurat algunes cases.

La capella de la Concepció, feta a l’entrada de la població, a tocar de la muralla, a partir del 1399, és una típica edificació de pedra, d’una nau amb volta apuntada i una curiosa espadanya, com un triangle de costats arrodonits, que li dóna un cert relleu. La presideix una notable imatge gòtica de marbre policromat, de la fi del segle XIV, que, tot i el títol de la Puríssima Concepció que té de sempre, representa la Mare de Déu, dreta, amb el Fill a l’esquerra que té un llibre obert a les mans. Es construí perquè la parroquial era extramurs i en tenia cura un sacerdot beneficiat, dit l’Animer. El 1546 a la vila hi havia un hospital situat a prop d’aquesta capella.

L’església parroquial de Sant Andreu de Pujalt, esmentada des del final del segle XI, entre les parròquies del bisbat de Vic, és situada fora de la vila, en un pla, a prop del qual s’ha fet la moderna rectoria i alguna altra edificació. Dista del poble uns 200 m. Originàriament era un temple romànic tardà, que fou consagrat un 27 d’abril d’un any desconegut i que ha sofert moltes modificacions, com la supressió de l’absis i la construcció d’un presbiteri que allarga la nau, l’erecció d’un campanar poligonal reconstruït en una bona part el 1871 i l’obertura de capelles laterals amb grans arcs. L’antic portal de la part de migdia es va tapiar, per obrir-ne al segle XVIII un a ponent. Antigament era coberta de lloses, que encara s’endevinen.

Des del 2004, vora Pujalt s’han dut a terme tasques de recuperació d’un antic campament d’instrucció militar republicà, amb l’objectiu d’acondicionar-lo per a la seva visita. S’ha de complementar amb un centre d’interpretació.

Festes

La festa major se celebra a l’agost, i la festa de Sant Andreu, patró del poble, al començament de desembre. A finals de maig se celebra, des de 1999, la Fira de la Transhumància.

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”ce46c71f” width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Conill catalunya{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Lloc web oficial de l’Ajuntament

Pàgines web

Comarruga

1 febrer 20192012, Municipis Baix Penedès, Poble Comarruga, Provincia TarragonaPere Gasso

Comarruga és un poble del municipi del Vendrell comarca baix Penedès (Tarragona)

A Comarruga hi anem el 5 de febrer de 2012

Dades del Municipi

Població
Comarca	Baix Penedès
Capital de	[mostra]
Entitats de població	7
Total	37.153 (2018)
• Densitat	1.009,59 hab/km²
Llar	51 (1553)
Gentilici	Vendrellenc, vendrellenca

Entitat de poblaci Habitants )Barri Marítim de Coma-ruga3.902 Barri Marítim de Sant Salvador775Barri Marítim del Francàs1.384Estació Sant Vicenç de Calders, l’71Sant Vicenç de Calders129Sector del Sanatori, el1.807Vendrell, el28.679Font: Munica

Breu historia del municipi

Confronta al N amb els termes d’Albinyana i de Santa Oliva, a l’E amb Bellvei i Calafell, al s. amb la Mar Mediterrània i a l’W amb el terme de Roda de Berà (Tarragonès) i per un punt, al NW, amb Bonastre. El municipi comprèn, a més de la vila del Vendrell, que n’és el cap, els barris marítims de Sant Salvador, Coma-ruga i del Francàs, els barris de l’Estació de Sant Vicenç de Calders i del Sector del Sanatori, el poble de Sant Vicenç de Calders i nombroses urbanitzacions.El nom del municipi prové del llatí venerellus, diminutiu de venere (Venus), nom de persona que a l’època de la repoblació de la zona —segles X i XI— era freqüent. El topònim del Vendrell podria venir de la presència d’un Portus Veneris a la platja del terme, a l’actual Sant Salvador, que devia tenir un nucli dependent a l’interior de menor entitat, Venerellus o el Vendrell.

El Poble

Vora la mar, el barri de Coma-ruga, que tenia 3 206 h el 2005, és situat a ponent de la platja de Sant Salvador. L’avinguda de Ventura Trillas comunica el barri de Coma-ruga amb l’estació de ferrocarril i amb la carretera N-340. La platja de Coma-ruga té una extensió de 3,5 km, i comprèn també la platja del Francàs, prop del promontori de Berà. El lloc és documentat el 1180 quan l’abat de Sant Cugat concedí a Arnau Sunyer i Berenguer Bou el vilar de Coma-ruga, situat dintre els termes dels castells de Calders i de Sant Vicenç. La concessió exceptuava l’estany de Coma-ruga, que era retingut pel monestir. Durant molt de temps aquest estany fou l’element més significatiu de Coma-ruga. Al segle XIX, quan es posaren de moda els balnearis, hom descobrí que les aigües de les deus de Coma-ruga, que brollaven tèbies —cosa que justificava l’antic nom de Calders de tots aquests estanys— tenien propietats terapèutiques Coma-ruga es començà a poblar aleshores. El 1910 hi havia 12 cases. El 1920 s’hi havia construït un hotel, que fou el precedent de la posterior tradició turística. Avui hi ha un enorme complex d’estiueig i turisme. A la platja, el pantalà que serveix de port nàutic ha provocat una desigual distribució dels dipòsits sorrencs, que s’hi han acumulat al voltant fins a dificultar sovint l’atracament de les barques al port.Les urbanitzacions de Coma-ruga s’establiren al principi vora la mar fins a la via del ferrocarril, però després van traspassar aquest obstacle i van arribar fins a la carretera i més enllà i tot de l’autopista. La Masia Blanca, a ponent de la platja de Coma-ruga, és la més gran d’aquestes urbanitzacions. Altres urbanitzacions són la dels Masos de Coma-ruga; més al N hi ha l’anomenada torre del Telègraf, el Vedat del Rei, on hi havia l’antic Mas Borràs, i, prop del terme de Roda de Berà, la urbanització del Mas de l’Astor, que ha conservat el nom del mas que hi havia. S’ha urbanitzat el sector de les Clotes, vora la carretera N-340, entre la rotonda de connexió de les autopistes AP-7 i C-32 i l’accés a Coma-ruga. La carretera N-340 traspassa la via fèrria de Valls i Reus prop del km 304, lloc on s’alça el monument als Castellers, obra de l’escultor Josep Cañas i Cañas, fill de Banyeres. Entre els equipaments culturals de Coma-ruga cal esmentar el cinema Brisamar, on també es fan obres de teatre i concerts.Vorejant el límit amb Roda, prop de la carretera, es troba el mas del Francàs, masia fortificada amb una torre. El lloc del Francàs és esmentat en els fogatjaments del segle XIV com una caseria que tenia 7 focs. Hi hagué antigament l’estany del Francàs, que fou propietat del municipi del Vendrell quan encara era del terme de Sant Vicenç. Actualment és dessecat i només en resta el topònim dels Estanyols. El barri marítim del Francàs, tenia 945 h el 2005.

Festes

Coma-ruga i el Francàs celebren la festa major a l’agost

Com arribar-hi

[google-map-v3 shortcodeid=”fb2845b3″ width=”350″ height=”350″ zoom=”12″ maptype=”roadmap” mapalign=”center” directionhint=”false” language=”default” poweredby=”false” maptypecontrol=”true” pancontrol=”true” zoomcontrol=”true” scalecontrol=”true” streetviewcontrol=”true” scrollwheelcontrol=”false” draggable=”true” tiltfourtyfive=”false” enablegeolocationmarker=”false” enablemarkerclustering=”false” addmarkermashup=”false” addmarkermashupbubble=”false” addmarkerlist=”Comarruga{}1-default.png” bubbleautopan=”true” distanceunits=”miles” showbike=”false” showtraffic=”false” showpanoramio=”false”]

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Pàgines web