Arxiu mensual: abril de 2020

La Selva del Camp

La Selva del Camp es un municipi de la Comarca del Baix Camp (Tarragona)
A La Selva delCamp hi anem el 27 de gener de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca el Baix Camp modifica
Població
Total 5.652 (2019) modifica
• Densitat 160,11 hab/km²
Llar 371 (1553) modifica
Gentilici Selvatà, selvatana

Breu historia del municipi

S’estén des de la plana fins als primers contraforts de la serra de la Mussara. Una tercera part correspon a terrenys muntanyosos encara que d’escassa elevació. El municipi limita amb l’Albiol (N), l’Aleixar (W), Almoster (W) i Reus (S), de la comarca del Baix Camp, amb Constantí (SE), un enclavament de Perafort (Mas de Magrinyà, E), un enclavament del Morell (E) i amb Vilallonga del Camp (E), del Tarragonès, i amb Alcover (NE), de l’Alt Camp. El punt més enlairat del terme és el puig d’en Cama, de 717 m, i el principal corrent d’aigua és la riera de la Selva, afluent del Francolí.

El municipi comprèn la vila de la Selva del Camp, que n’és el cap, i les caseries de Paretdelgada i de Sant Pere. El terme gaudeix de bones comunicacions: un ramal uneix la vila amb la carretera C-14 de Reus a Montblanc. Una altra carretera la comunica amb Reus per Almoster i Castellvell. Hi té parada el ferrocarril de Reus a Montblanc i Lleida. L’antic camí de la Selva a l’Aleixar s’obre pas a través de la serra de la Mussara pel coll de la Batalla (468 m).

El Poble

La vila de la Selva del Camp (4 439 h el 2005) és construïda a la dreta de la riera i al peu del turó de Sant Pere del Puig, a 246 m d’altitud. A mitjan segle XIX era encara voltada de muralles. Conté diversos edificis d’interès artístic.

L’església parroquial de Sant Andreu és un dels millors exemplars del Renaixement català, tot i que la façana és inacabada i els campanars no s’arribaren a construir. Té tres naus de cinc trams amb pilastres d’ordre toscà; la nau central, més alta que les laterals, permet que damunt d’aquestes hi hagi uns triforis. La coberta és de volta de canó; tot el conjunt té una gran harmonia i sobrietat, que pot recordar les obres de Bramante. El 1579 l’arquebisbe ordenà la construcció d’una església nova i el 1580 s’obtingué el permís d’utilitzar part del terreny del castell. El projecte, que ha estat atribuït a Jaume Amigó, rector de Tivissa, sembla que és degut en realitat a Pere Blai i als mestres Canonja i Miret, però també és possible que hi hagués hagut una col·laboració entre Blai i Amigó. La primera pedra es posà al novembre del 1582, la porta lateral és datada el 1619 i tot sembla indicar que encara s’hi treballava el 1686. El mateix Blai dirigí la primera part de les obres i Joan Veguer les darreres.El castell de la Selva, situat a la part septentrional del poble, era, segons les restes conservades, d’una gran extensió. Fou bastit al segle XII aprofitant restes més antigues. Enderrocat en part per a la construcció de l’església, quan desaparegué el règim senyorial passà al municipi, que l’utilitzà per a usos múltiples (per exemple, com a escola o caserna de la Guàrdia Civil). Les parets són de maçoneria i els arcs i les guies de carreus. En resta una font del segle XV. Un dels seus arcs apuntats fou dut a la casa de la vila i transformat en renaixentista. De la resta de l’estructura defensiva es conserven algunes torres i portals del segle XVIII i extensos fragments de muralla.

El convent de Sant Rafael fou fundat amb la deixa testamentària de Rafael Ripollès (1575-1635). L’obra es féu ràpidament, tot i les topades dels carmelitans amb els encarregats de les obres de la parròquia, que es volien aprofitar de la pedrera parroquial. La planta del convent era de fra Josep de la Concepció i el 1646 es pogueren habilitar ja les primeres dependències; les obres es donaren per acabades el 1696, any en què es beneí l’església. Els carmelitans hi estigueren fins el 1835. Cap al 1846 hi anaren les monges paüles, que l’utilitzaren primer com a hospital i després conjuntament com a hospital i escola; és situat vora el portal de Sant Antoni. Els cinc retaules de la seva església, obra de fra Jaume de Sant Agustí, foren cremats el 1936. En 1937-39 acollí l’hospital de Reus.

El 1598 l’arquebisbe Joan Terés autoritzà fra Antoni Camós a bastir el convent de Sant Agustí, d’agustins, a la Selva. El 1632 s’hi instal·laven i el 1636 beneïen l’església. El 1811 els francesos el transformaren en el fort de Sant Agustí. El 1822 fou exclòs de la dissolució de convents, i els agustins s’hi mantingueren fins el 1835. Per evitar-ne el saqueig fou habilitat com a hospital i parròquia. El 1846 era utilitzat com a magatzem per la companyia minera La Bundanera. Fou ocupat pels jesuïtes del 1852 al 1854 i del 1860 al 1868 i pels claretians del 1868 al 1936, que fou destruït. El 1939, que fou destinat a casa d’exercicis, se’n reconstruí el claustre i la galeria. És al S del poble, vora el camí de Tarragona.

El Pont Alt, que servia per a dur aigua a la vila, és documentat al segle XIII i fou refet el 1523; és d’un arc apuntat. La creu coberta , del 1297, fou destruïda el 1936 i es restaurà el 1953 posant-hi la part esculpida de la creu del Cantó del Vaquer, del segle XIV. Al costat de la creu coberta hi havia antigament les forques.

L’església de Sant Pau és una obra de maçoneria malgrat l’ús esporàdic de la pedra picada. Les primeres referències es remunten al 1235; l’obra actual fou alçada entre els segles XIV i XV. L’interior és de creueria, del gòtic final, i conté dues petites capelles renaixentistes. Fou malmesa el 1936. És també gòtica la capella de Santa Llúcia i Sant Jaume, força malmesa perquè fou utilitzada primer com a escola i ara com a magatzem. Fou construïda com a capella de l’hospital el 1331. El 1543 fou restaurada per ordre del vicari general i entre el 1825 i el 1846 les monges paüles la utilitzaren com a hospital i escola.

Festes

 La Selva del Camp celebra la seva festa major d’estiu al juny i la festa major d’hivern al novembre, dedicada a sant Andreu. Altres celebracions destacades a la vila són la festa de Sant Antoni Abat (gener), les celebracions de Setmana Santa i els actes de caràcter cultural i festiu que es donen arran de Fdel “Misteri de l’Assumpció de la Madona Santa Maria”, que recupera un text en català del segle XIV i els cants gregorians propis de l’època. La gent del poble inicià la representació el 1983 i ha esdevingut una mostra de teatre medieval molt valorada i popular.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Llorens Savall

Sant Llorens Savall es un Municipi de la Comarca del Vallès Occidental (Barcelona)
A Sant Llorens Savall  hi anem el 13 de gener de 2013

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Vallès Occidental modifica
Població
Total 2.373 (2019) modifica
• Densitat 57,74 hab/km²
Llar 52 (1553) modifica
Gentilici llorençà, llorençana modifica

Breu historia del municipi

El terme de Sant Llorenç Savall, d’una extensió de 41,11 km2, és situat a la part septentrional del Vallès Occidental, al límit amb la comarca del Bages i del Vallès Oriental. Confronta al N amb el municipi de Granera (Moianès), a l’E amb Gallifa, al SE amb Caldes de Montbui (Vallès Oriental), al S amb Matadepera, Castellar del Vallès i Sentmenat, i a l’W amb Mura (Bages). El sector occidental del terme comprèn una part del Parc Natural del Massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Les majors altituds es localitzen al límit de ponent amb la comarca del Bages: el Montcau (1.053 m d’altitud), la carena del Pagès (1.030 m) i el pla dels Ginebrons (1.031 m), i al de migdia, els Obis (1.050 m).

El terme comprèn la capçalera del Ripoll, que neix a la serra de Granera, a la part septentrional. El riu enriqueix el seu cabal, molt irregular, amb les aigües de diversos torrents que neixen dels contraforts de Sant Llorenç del Munt i de les serres de la riba esquerra del Ripoll (la carena de Vilardell, la Serra Curta, etc.). Entre els seus afluents es destaca el torrent de la Vall d’Horta, que es forma als vessants de la Mola; els torrents del Burc i Micó passen pel cap de municipi. Les aigües del Ripoll i de la Vall d’Horta són aprofitades per als conreus de les seves vores i per proveir la població llorençana. Amb tot aquest proveïment és deficitari i hom ha plantejat la possibilitat de construir un pantà al Ripoll. El municipi forma part d’una mancomunitat juntament amb Sabadell, Barberà del Vallès, Sant Quirze del Vallès i Castellar del Vallès, creada el 1987 amb l’objectiu de depurar les aigües dels rius Ripoll i Sec, ja que l’índex de contaminació augmentava vertiginosament.

El terme comprèn la vila de Sant Llorenç Savall, cap de municipi, les urbanitzacions de Comabella i les Marines i l’antiga caseria de la Vall d’Horta. El 1937 el municipi canvià el seu nom pel de Ripoll del Vallès. La principal via de comunicació és la carretera local de Sabadell a Castellar del Vallès, que continua vers Sant Llorenç Savall i Monistrol de Calders. De la vila surt una altra carretera que mena a Gallifa i Sant Feliu de Codines, on entronca amb la C-59.

El Poble

La vila de Sant Llorenç Savall (466 m d’altitud) és situada a la dreta del Ripoll, en l’interfluvi d’aquest riu amb el torrent del Burc. Es formà al llarg de l’antic camí de Castellar a Granera (carrers de Barcelona, Nou i de Sant Feliu) i de l’antiga parròquia de Sant Llorenç, on fou construïda la nova església parroquial de Sant Llorenç, situada a la plaça Major. El 1867 es construí el pont sobre el Ripoll que enllaçà la població amb la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès, quan aquesta fou construïda deu anys més tard. L’estructura dels carrers estrets i del nucli urbà és condicionada per la morfologia del territori. A part el xalet modernista del carrer del Ripoll i una casa del segle XVII situada al carrer de Sant Feliu, no hi ha altres monuments destacables. La casa del comú és a la part alta del poble.

L’entitat cultural més rellevant és la Casa de Cultura, emplaçada a l’edifici de l’antiga escola, noucentista. Pel que fa al folklore cal esmentar la tradicional festa del Pi, en honor a la primavera, que se celebra el Primer de maig, i consisteix a plantar un pi alt i dret al mig de la plaça Major. Al matí se surt a buscar un pi alt per la rodalia del poble per després plantar-lo ben dret al bell mig de la plaça Major. És costum de posar un premi al capdamunt del pi, el tronc del qual ha estat convenientment untat de greix, que és per al primer que aconsegueix de pujar-hi. També pel mes de maig es fa el ball de gitanes, recuperat per la població el 1985.

Festes

La festa major d’estiu de Sant Llorenç Savall se celebra el primer diumenge de setembre. Un esdeveniment important a destacar és el Festival del Teatre de Titelles, que se celebra des del 1995. Aquest festival, que s’escau pel juliol, reuneix titellaires de Catalunya, l’Estat espanyol i alguns punts d’Europa.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

 

Sant Quinti de Mediona

Sant Quinti de Mediona es un Municipi de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)
A Sant Quinti de Mediona hi anem el 8 de desmembré de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 2.254 (2019) modifica
• Densitat 163,33 hab/km²
Llar 86 (1553) modifica
Gentilici Quintinenc, quintinenca

Breu historia del municipi

El municipi de Sant Quintí de Mediona, d’una extensió territorial de 13,84 km2, és situat al N de la comarca de l’Alt Penedès, a la vall mitjana de la riera de Mediona o riu de Bitlles, aigua avall del congost de Mediona, després del qual la vall s’obre a la depressió penedesenca. Limita al N i a l’W amb Mediona, a l’E amb Sant Pere de Riudebitlles i Terrassola i Lavit i al S amb Font-rubí. Per la vila de Sant Quintí passa la carretera comarcal de Vilafranca a Igualada, poblacions que disten 15 i 21 km, respectivament, de Sant Quintí. L’estació de ferrocarril més propera és la de Sant Sadurní d’Anoia.

El terreny és accidentat pels darrers contraforts de la serra de Mediona, que al límit occidental del terme assoleixen la cota màxima de 517 m d’altitud. Al terme municipal de Sant Quintí es localitza una falla geològica que penetra fins al sòcol primari i afecta, també, les capes més exteriors d’aquest material, més ben representades, d’altra banda, a la part septentrional de la Serralada Prelitoral. Aquest accident geològic, que arriba fins a Vilobí, provoca diversos afloraments de guix d’una certa potència. El terme és drenat fonamentalment per la riera de Mediona, que aigua avall de Sant Quintí pren el nom de riu de Bitlles. La riera de Mediona entra pel NW del terme i en surt pel NE, en un trajecte bastant curt (uns 3 km), però amb un desnivell de 120 m. Tot just passat el congost de Mediona, la riera és encara de curs intermitent, però rep de seguida l’aportació de les Deus, una de les surgències més importants del Penedès. Les Deus es troben a la riba dreta de la riera, tenen 23 brocs arranjats per a rajar l’aigua i una cova al costat, amb gorgs i corrents d’aigua subterranis, d’un dels quals surt la font de l’exterior. En aquest indret la riera passa per un desnivell on l’erosió ha originat diverses formacions capritxoses. Unes balmes properes han proporcionat vestigis ceràmics indicatius d’haver estat habitades en èpoques reculades. L’abundància d’aigües al terme és molt notable, en una comarca tan eixuta com el Penedès. S’esmenten les fonts de la Serra, de la Teula, de les Estoses, de Can Torí, de la Mata, del Gat, del Xop, del Salt, del Costella, del Barber i de la Fresca.

El Poble

La vila de Sant Quintí de Mediona (325 m d’altitud) és a la riba esquerra de la riera, entre el Pujol (401 m) i el turó del Castell (325 m), on hi ha les restes de l’antic castell de Sant Quintí de Mediona, que pertanyia a la baronia de Mediona; al seu costat hi ha el cementiri. La part antiga de la vila conserva alguns carrers de traçat antic, com el carrer del Salt, amb vells casals. A redós del turó del Castell i una mica separada de la vila hi ha la barriada de la Bòria, primera aglomeració urbana que hom troba venint des de Vilafranca per la carretera comarcal.

L’església parroquial de Sant Quintí és la de l’antic monestir de Sant Quintí de Mediona; abans de ser declarada parròquia, al setembre del 1857, l’església de Sant Quintí era sufragània de la de Mediona. Algunes restes de les dependències del monestir són inserides a l’edifici conegut com la Rectoria Vella. Actualment l’església és un edifici d’època gòtica, amb escasses restes pertanyents a etapes anteriors.

A la vila funcionen diverses entitats de caràcter cultural i recreatiu, entre les quals destaca l’Associació Cultural i Recreativa el Jardí. Hi ha la biblioteca Joan Sardà i Lloret, que des del 2018 disposa d’un nou i modern edifici, i una emissora de ràdio i es publica una revista d’abast local..

Festes

La festa major de la població es fa el diumenge després del 15 d’agost. Entre els mesos de febrer i març se celebra la festa de l’arbre

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Joan de Mediona

Sant Joan de Mediona es un Poble del Municipi de Mediona de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)
A Sant Joan de Mediona hi anem el 8 de desmembré de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica

Capital Mediona modifica
Població
Total 2.322 (2019) modifica
• Densitat 48,88 hab/km²
Llar 40 (1515) modifica
Gentilici Medionenc, medionenca

Breu historia del municipi

El municipi de Mediona és situat a la part més septentrional de la comarca de l’Alt Penedès. Amb una extensió de 47,6 km2, és el segon terme més gran de la comarca. Limita al N amb la comarca de l’Anoia (termes d’Orpí, Carme i la Torre de Claramunt), a l’E amb el terme de Cabrera d’Anoia, al SE amb els termes ja penedesencs de Sant Pere de Riudebitlles i Sant Quintí de Mediona i al S amb Font-rubí. El terme és configurat per dues cadenes de muntanyes quasi paral·leles integrades dins el Sistema Prelitoral. El cap de municipi és Sant Joan de Mediona. Altres nuclis de població són el poble de Sant Pere Sacarrera, el veïnat les Cases Noves de Can Pardo i la caseria la Quadra d’Agulladolç. Es comunica amb la carretera comarcal de Vilafranca a Igualada per una carretera local.

La serra de l’Avellà o de Bolet —tocant al terme de Font-rubí— i la seva prolongació, la serra de les Clivelleres (679 m), constitueixen una muralla pètria que divideix les aigües i separa el terme de la fossa del Penedès. D’altra banda, per la part de ponent, la serra de Puigfred (728 m) i la d’Orpinell (736 m) al N separen els termes de Mediona i la Llacuna. A llevant, per la banda de Sant Pere Sacarrera, els pujols de la Socarrada (586 m) i Rocacorba (561 m) completen l’amfiteatre muntanyós, separant el terme de Mediona de la Conca d’Òdena. Els terrenys són del Triàsic, com la major part de la serralada, sobretot en els dos plegaments anticlinals que configuren la vall —sinclinal reomplert amb argiles i margues eocèniques—, tot plegat molt treballat per l’erosió deguda a la riera de Mediona, que té la capçalera al terme de la Llacuna i que, més avall, engruixida per nous cabals, pren el nom de riu de Bitlles. La riera de Mediona entra al terme per la banda de ponent, per l’engorjament del Clot de les Barraques, s’esplaia pels voltants de Sant Joan, on rep per la dreta el torrent del Puig Cogul, i en surt per la banda de llevant, després de passar pel congost de Mediona, dessota del castell, on l’erosió fluvial ha assolit els estrats rogencs dels gresos triàsics.

El Poble

El poble de Sant Joan de Mediona, dit abans Sant Joan de Conilles (430 m), és el cap de municipi. El 2004 tenia 771 h. S’estén a banda i banda de la riera de Mediona, aigua amunt del castell de Mediona. El poble es formà al voltant de l’antiga església parroquial de Sant Joan de Conilles, documentada el 1299, que pertanyia a la jurisdicció del castell de Mediona. És de base romànica, bé que molt modificada en èpoques posteriors. Es conserven a l’interior de l’edifici uns capitells de factura romànica, encara que es desconeix si són originaris d’aquesta església. A tocar del poble hom troba el barri del Molí o el Molí.

Pel que fa a entitats culturals, hom destaca el Centre Cívic de Mediona, que inclou una biblioteca, i el Casal de Mediona, ubicat en uns antics cellers de Codorniu, seu també de l’Associació d’Estudis Científics i Culturals de Mediona.

Festes

La festa major es fa l’últim cap de setmana de juliol. L’11 de setembre se celebra un arrossar al Castell de Mediona

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Pere de Riudebitlles

Sant Pere de Riudebitlles es un Municipi de la Comarca de l’Alt Penedès (Barcelona)
A Sant Pere de Riudebitlles hi anem el 8 de desmembré de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 2.368 (2019) modifica
• Densitat 438,52 hab/km²
Llar 40 (1553) modifica
Gentilici Riudebitllenc modifica

Breu historia del municipi

El municipi de Sant Pere de Riudebitlles és situat a la vall mitjana de la riera de Mediona, o riu de Bitlles. El municipi es troba al NE de la comarca de l’Alt Penedès, al límit amb l’Anoia. Limita amb el terme de Cabrera d’Anoia al N, Terrassola i Lavit per llevant i migdia i, al NW, amb Sant Quintí de Mediona i amb Mediona. La vila de Sant Pere de Riudebitlles, cap de municipi, es comunica per una carretera local amb la carretera comarcal de Vilafranca a Igualada, i dista respectivament d’aquestes dues poblacions 14 km i 25 km. Per la carretera de Cantallops a Sant Quintí es comunica amb Sant Sadurní d’Anoia, vila que és a 9 km de Sant Pere, on hi ha l’estació de ferrocarril més propera. El terreny, poc accidentat i de bona qualitat per al conreu, és regat, a més, per algunes rieres que desguassen al riu de Bitlles, les aigües del qual són aprofitades d’antic per a moure molins, sobretot paperers, i per al regadiu.

El Poble

La vila de Sant Pere de Riudebitlles (245 m d’altitud) és situada a la dreta del riu de Bitlles, dins un ample meandre a llevant del terme municipal. L’església parroquial de Sant Pere de Riudebitlles és la de l’antic monestir del mateix nom. El temple, malgrat que fou reedificat entre els anys 1778 i 1780, conserva la portalada romànica de punt rodó, amb triple arquivolta i sengles parelles de columnes i capitells a banda i banda. És un edifici molt notable el Palau gòtic del Marquès de Llo, dels segles XIII i XIV, que té a la façana principal dues rengleres de finestres coronelles gòtiques, triforades les del pis principal i biforades les del pis superior; la portalada, de punt rodó, és de gran dovellatge i té, a sobre, l’escut de pedra de la casa de Llo. A l’angle de l’esquerra del portal, una àmplia arcada comunica amb la façana lateral del palau i confereix una fesomia especial a l’edifici senyorial.

La vila disposa del Centre Cultural i Recreatiu, que realitza activitats diverses, i una biblioteca. La festa major s’escau pel primer cap de setmana d’agost. Per Carnaval es fa un menjar comunitari amb arengades i repartiment de la sopa.

Festes

El primer diumenge de maig es fa l’aplec de la Sardina amb una gran sardinada popular i el 29 de juny se celebren les festes patronals de Sant Pere. Per Corpus els diversos barris celebren les seves festes i el darrer diumenge d’octubre es fa la festa del Most.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web Ajuntament

enciclopedia catalana

 

Sant Cugat de Sesgarrigues

Sant Cugat de Sesgarrigues es un Municipi de la Comarca de l’Alt Penedès
A Sant Cugat de Sesgarrigues hi anem el 8 de desmembré de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 1.007 (2019) modifica
• Densitat 162,42 hab/km²
Llar 16 (1553)

Breu historia del municipi

Sant Cugat Sesgarrigues és un municipi de la comarca de l’Alt Penedès. El poble de Sant Cugat Sesgarrigues (266 m, d’altitud) és a la part septentrional del terme. L’església parroquial, que centra la població, és dedicada a sant Cugat màrtir, en record de l’antiga jurisdicció monàstica. L’edifici, molt ampliat i modificat, sembla reconstruït aprofitant murs i altres materials de les antigues fàbriques. El seu precedent immediat era una església gòtica

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

viquipèdia

Santa Margarida i els Mojos

Santa Margarida i els Monjos es un Municipi de l’Alt Penedès (Barcelona)
A Santa Margarida i els Monjos hi anem el 8 de desembarre de 2012

Dades del Municipi

Autonomia Catalunya
Vegueria Penedès
Comarca Alt Penedès modifica
Població
Total 7.611 (2019) modifica
• Densitat 442,5 hab/km²

Breu historia del municipi

El municipi de Santa Margarida i els Monjos (anomenat també els Monjos) és situat al SW de la comarca de l’Alt Penedès. Té una extensió de 17,2 km2 i limita al N amb els termes de Sant Martí Sarroca i Pacs del Penedès, a l’E amb Vilafranca del Penedès i amb Olèrdola, al S i SW amb Castellet i la Gornal i a l’W amb Castellví de la Marca. El poble dels Monjos és el cap d’un municipi caracteritzat per la proliferació de diversos nuclis de poblament. Els habitants, però, es concentren especialment en els pobles dels Monjos i la Ràpita. El terme és travessat per la carretera estatal de Barcelona a València i per l’autopista AP-7, que té una sortida entre Vilafranca i els Monjos; a més, té estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Tarragona per Vilafranca.

El terme ocupa part de la Depressió Prelitoral i part dels vessants occidentals del massís de Garraf, com els estreps del puig de l’Àliga que es prolonguen cap al NW i assoleixen una altitud màxima de 364 m a la fita dels termes d’Olèrdola, Castellet i Santa Margarida. En aquestes elevacions, que ocupen tota la part sud-oriental del terme, neixen set barrancs que desguassen, dintre el terme, al riu de Foix, el qual, en la part SW del terme forma diverses sinuositats o petits meandres. Dins el municipi, el riu de Foix rep, a més, per l’esquerra la riera de la Maçana o de Llitrà i, per la dreta, la de la Bruixa, que fa de límit amb el terme de Castellet.

El municipi forma part del Parc del Foix.

El Poble

El poble dels Monjos és el cap de municipi. El 2005 tenia 4347 h. Els seus orígens provenen d’un molí fariner, situat vora el riu de Foix, que el monestir de Santes Creus obtingué el 1322 per una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, i que aviat prengué el nom de molí dels Monjos. Posteriorment l’afavorí el pas de la carretera estatal. És situat a l’entreforc format per la riera de la Maçana (o de Llitrà) i el riu de Foix, a una altitud de 160 m. La seva església parroquial és dedicada, també, a santa Margarida.

Durant el període de la guerra del Francès, el 8 de setembre de 1810 s’hi esdevingué l’anomenada batalla dels Monjos, en la qual les forces angloespanyoles, comandades per Sardfield, van batre els francesos de Macdonald, per bé que, en morir en combat el general anglès Hanson, els aliats es replegaren fins a Altafulla.

El barri del Pla de l’Estació, a la dreta del riu de Foix, sorgí vora l’estació de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. A prop també de la carretera estatal, hom ha edificat al llarg d’aquesta i a ambdues bandes de l’enllaç que va de la carretera a l’estació. L’estació s’erigí a 1,5 km del centre dels Monjos i al seu entorn es construïren magatzems i naus industrials. Com a extensió d’aquesta zona hi ha el Polígon Industrial Casa Nova.

Entre les diverses associacions del municipi destaca la Societat Coral i d’Esbarjo la Margaridoia, que, fundada el 1907, aplega les principals activitats de caràcter recreatiu i cultural que es fan al terme. Hom disposa d’una biblioteca municipal. La festa major de la població s’escau al juliol, festivitat de Santa Margarida.

Al municipi, l’any 2011 s’inaugurà, en un hangar reconstruït d’un aeròdrom militar que a partir del 1937 fou base d’operacions de l’aviació republicana, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA), que aspira a ser una referència a Catalunya per conèixer el paper de l’aviació durant la Guerra Civil Espanyola.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Sant Climenç

Sant Climenç es un Poble del Municipi de Pinell del Solsonès (Lleida)
A Sant Climent hi anem el 27 de desembarre de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 200 (2019) modifica
• Densitat 2,2 hab/km²
Llar 64 (1553) modifica
Gentilici pinellans, pinellanes

Breu historia del municipi

S’estén a l’extrem de ponent de la comarca (en contacte amb Castellar de la Ribera al N, amb Olius a llevant i amb Llobera al SE), i entronca amb la Segarra a migdia (Biosca i Sanaüja), i amb la Noguera (Vilanova de l’Aguda) i l’Alt Urgell (Bassella) a ponent. Forma un planell inclinat de NE (serra de Torregassa) al SW, d’uns 900 a 500 m d’altitud vers el Segre, solcat per una sèrie de torrents (riu de Madrona, riera de Sanaüja amb el seu afluent la riera de Sallent, etc.), tributaris del Segre bé directament bé a través del Llobregós.

El terme, de poblament disseminat, comprèn els pobles de Pinell de Solsonès, cap de municipi, Miravé i Sant Climenç i les caseries de Madrona (unitat que es correspon amb l’àmbit de l’antiga parròquia de Sant Pere de Madrona), i Sallent de Solsonès. Una carretera local amb ramals a Miravé, Sant Climenç, Pinell i Sallent travessa el terme de NE a SW, provinent de Solsona, i enllaça amb la C-14, prop de Bassella.

El Poble

El poble de Pinell (26 h el 2005), situat a 648 m, es localitza al N del terme, prop del torrent de Pinell, o riu de Madrona. L’església parroquial de Sant Miquel de Pinell, que centra un petit nucli de cases, ha perdut l’estructura primitiva a causa de diverses reformes. Conserva uns interessants sarcòfags medievals de la família Pinell. Al castell de Pinell s’establí, al segle XI, una família de castlans sota l’autoritat dels comtes d’Urgell que aviat tingué un gran poder i prestigi a la comarca. Un dels primers senyors coneguts fou Ramon Guitard, que amb la seva muller Ermengarda proveí (1093) de terres que ja posseïa dels seus avantpassats l’església de Sant Tirs i donà l’església parroquial de Sant Miquel a la de Solsona, a la qual acabà cedint totes les esglésies del terme amb els seus alous (1122). El 1556 era senyora del castell Aldonça de Pinell, vídua del donzell Miquel Joan de Pinell, però en aquesta època els senyors ja residien fora de la comarca.

Festes

Pinell de Solsonès celebra la festa major el 29 de setembre, i per la segona Pasqua té lloc un aplec a la capella de Sant Tirs.

 

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Su

Su, es un Poble del Municipi de Riner Comarca de Solsona (Lleida)
A Su, hi anem el 24 d’agost de 2012

L’ Ajuntament esta situar al poble del Miracle

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 263 (2019) modifica
• Densitat 5,58 hab/km²
Llar 52 (1553) modifica
Geografia
Superfície 47,1 km² modifica
Altitud 830 m

Breu historia del municipi

El terme s’estén als vessants de la dreta del riu Negre (que li dona el nom), o riera de Solsona, que forma en una bona part el límit septentrional, fins a l’altiplà (SW) on s’alça l’important santuari del Miracle (861 m), a la divisòria d’aigües del Cardener i el Segre, i fins al sector (SE) centrat pel poble de Su, a la capçalera de la riera de Matamargó. Aflueixen al riu Negre diversos afluents, com els torrents de Galtanegra i d’Avellanosa. El Cardener forma en part el límit NE. Limita al NW amb el terme d’Olius (sector del S de Solsona), al NE i l’E amb el de Clariana de Cardener i al S amb el de Pinós i un petit tram del de Cardona (Bages).

El terreny és força escabrós i boscat prop del riu Negre i més planer vers Freixenet, Su i el Miracle. El terme compta amb dos arbres monumentals; un és l’anomenat Pi de les Tres Branques, a la vora de Freixenet, de reduïda capçada i més de 25 m d’alçada, l’altre és l’anomenat Ginebre del Solà, situat al mig d’un sembrat. El terme, el poblament del qual és gairebé tot disseminat, comprèn el conjunt de masos de Riner, cap de municipi, el poble de Su, els llogarets de Freixenet (pronunciat Freixinet, tal com sovint apareix escrit) i Avellanosa, i les caseries del Miracle i de Santa Susanna. De la carretera C-55, en el seu tram entre Manresa i Solsona, surt, a l’altura de la caseria de Santa Susanna, un camí que mena a Riner i un altre a Freixenet. Aquest últim continua per entroncar amb la carretera local de Cardona a l’hostal del Boix (on enllaça amb la de Solsona a Torà).

El Poble

A l’extrem meridional del terme hi ha el poble (58 h el 2005) i la parròquia de Su. Centra els plans de Su, on es localitzen també conreus i granges. Prop de l’església de Santa Maria de Su hi ha un petit grup de cases que conserven elements decoratius gòtics i romànics; la casa Vendrell correspon a la dels antics castlans del lloc. Aquest (escrit inicialment Suu) és esmentat ja l’any 1055, en què Dalmau i Elisava donaren un alou. Havia format part del domini dels vescomtes de Cardona, que en mantingueren l’alta jurisdicció dins la batllia de Cardona; en foren feudataris els Arnau de Joval i, vers l’any 1300, els Jorba; el castell i la quadra de Su, amb el quartó de Matamargó, passà, a la segona meitat del segle XVII, als Dalmases i Ros i, al segle XVIII, als jesuïtes de la Cova de Manresa. És una masia important la casa Fornells, amb la capella de Sant Francesc, i enlairada en un serrat, al N, hi ha l’antiga casa de Sant Diumenge amb la capella d’origen romànic, sense culte. De la parròquia de Su depenia l’església de Sant Just d’Ardèvol (del veí municipi de Pinós).

Més al N hi ha el llogaret d’Avellanosa, a la capçalera del torrent del mateix nom, l’església de Sant Jaume de Riner, prop del terme de Llobera, i l’antic hostal de Galtanegra.

FestesLa festa major de Su se celebra per la Mare de Déu d’Agost i pel gener es fa la festa de Sant Antoni Abat.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Solsona

Solsona es un Municipi de la Comarca el Solsonès (Lleida)
A Solsona hi anem el 22 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Breu historia del municipi

Limita en gran part amb el terme d’Olius i al N, amb el de Lladurs. El N és accidentat per la serra de Sant Bartomeu, amb el puig del mateix nom, que és la principal elevació del terme (871 m). Al N, el terreny és marcat pels darrers vessants de la zona muntanyosa de Lladurs, mentre que al NW hom troba les elevacions del turó de Castellvell i de la serra de Torregassa. Sota aquestes lleus elevacions es forma una depressió, inclinada vers el S, capçalera de la vall del riu Negre, o riera de Solsona, afluent del Cardener per la dreta. Aquest riu parteix el terme i recull les aigües que davallen de Pallarès i el pla de Cirera, les del torrent de Llera de Lladurs, i les de Castellvell i el vessant oriental de la serra de Torregassa, pel torrent de Ribalta. Tota la zona s. és planera i apta per al conreu. El terme comprèn la ciutat de Solsona, cap de municipi, les urbanitzacions de Mirasol i Vicenç i dos polígons industrials situats a les afores de Solsona. També inclou el Vinyet, nom donat a les cases de pagès, no gaire grans ni amb gaire conreu, que envolten la zona urbanitzada, terrenys on antigament es feia vinya. Una bona part d’aquestes masies s’anomenen cabanes: Cabana d’en Geli, Cabana del Musiquet, Cabana de l’Abat, etc. Pel que fa a les comunicacions, les principals carreteres que travessen el terme són la C-55 d’Abrera a Solsona i la C-26 d’Olot a Alfarràs.

Solsona L’Hostal de Sant Roc

© FOTOTECA.CAT

Aquesta darrera enllaça amb la C-14 (Eix Tarragona-Andorra), a Bassella, i la C-16 (Eix del Llobregat), a Berga. Solsona resta força allunyada dels principals eixos viaris, ja que la resta de carreteres que creuen el terme són secundàries. Entre aquestes destaquen les de Torà i Biosca, vers el S, i les de Lladurs i Sant Llorenç de Morunys, en direcció N. Hom ha identificat Solsona amb Setelsis, una de les ciutats dels lacetans que Ptolemeu situa en aquests indrets. El pas del nom de Setelsis a Solsona es troba, a més dels documents que estudià Marca, en els documents de l’Arxiu de l’Església de Solsona. En un document del segle X es llegeix Setelisona; el més corrent és trobar Celsona, però ja al segle XI alguna vegada s’escriu Solsona i Sulsona.

El Poble

La ciutat és edificada a banda i banda del riu Negre, amb zones urbanitzades de gran extensió i de forma irregular que ocupen els pendissos i els tossals de Sant Magí, Ribalta, carretera de Torà, el Camp, Can Sotaterra, Santa Eulàlia, Sant Gervasi i Can Xuixa. Les zones industrials situades al costat de la carretera de Manresa resten ben apartades del nucli urbà. D’altra banda, s’han rehabilitat espais naturals propers a les ciutats, que funcionen com a àrees d’esbarjo.

El clos antic, protegit per un pla urbanístic especial que s’aprovà el 2002, s’estén a la ribera dreta i conserva l’estructura primitiva, de marc gairebé triangular, amb el costat oriental vora el riu, el Vall Calent a migdia i el Vall Fred, al N; l’altre extrem dona al Camp, on s’ha fet la gran plaça anomenada plaça del Camp, i el passeig del Pare Claret, que acaba davant l’església i la casa dels Missioners del Cor de Maria. A la fi de la Guerra Civil de 1936-39 fou ensorrat el pont edificat al segle XVIII; pel pont nou, fet al mateix lloc però més ample, s’entra a Solsona, com a final de la carretera de Manresa. Amb les actuacions urbanístiques de finals del segle XX, l’entrada pel pont ofereix una bona panoràmica de la capçalera de la catedral, i del Palau Episcopal. Hom troba, a més, el gran i artístic portal del Pont, també construït els darrers anys del segle XVIII; al frontis hi ha en relleu l’escut de la ciutat, que consta d’un sol amb un batall, la torre dels Torroja, el card dels Cardona i la creu de l’abat.

Una gran part del nucli és tancat per la muralla, que conserva algunes torres però que és deformada per diverses construccions sobreedificades. La part més antiga correspon al segle XIV. Vers ponent hi ha el portal de Llobera, que dona entrada al carrer del mateix nom, i el portal del Castell, vora el convent de les monges de l’Ensenyança, o de Lestonnac, situat al solar de l’antic castell o casa senyorial del castlà dels Cardona, que fou enderrocat al final del segle XIV. Sobre aquest portal hi havia hagut la casa del batlle i del consell de la ciutat. L’aixecament de les muralles es retardà perquè la ciutat tenia el recinte ben clos i voltat d’una vall.

Al final del carrer de Sant Llorenç, prop de la carretera de Bassella, hi havia el portal del Travesset. A la casa del costat s’alçava la torre Grossa de Mascaró, que es feu cèlebre en la guerra del 1640. Hi havia un altre portalet al costat de l’Hospital d’en Llobera, pel qual sortien al riu les aigües que baixaven pel carrer de la Regata.

Entrant a la ciutat pel portal del Pont, a mà esquerra trobem una de les entrades a la catedral. Seguint carrer amunt es puja a la plaça Major, porxada a mà dreta i a mà esquerra; en aquest costat la casa Aguilar té la façana sobre un esvelt porxo de pilars i bigues. Hi havien residit els senyors de Sant Climenç i Miravé, que eren els Josa i els Rovira. El 16 de setembre de 1710, en l’oratori d’aquesta casa es casà per procura Francesc de Portolà, de Balaguer, amb Teresa de Rovira i de Josa, dels quals va néixer Gaspar de Portolà, colonitzador de Califòrnia. D’aquesta plaça arrenquen els carrers de Llobera i del Castell. En el primer s’establí la família que li donà el nom, i també s’hi bastiren altres cases senyorials, entre les quals cal destacar la d en Soler, que acollí el P. Claret, i més tard la que fou Santa Joaquima de Vedruna. En les cases d’aquest carrer de Llobera es conserven les portalades de grans dovelles i els finestrals platerescs, i en alguns hi ha la barbacana amb figures humanes a les bigues de fusta, element que trobem en d’altres indrets del nucli antic. Hi ha la tranquil·la plaça de Ribera, enjardinada, i una altra de més gran, la de Sant Pere, on hi havia hagut un hospital abans de construir-se el nou. A la casa pairal de l’arquitecte August Font, s’ha conservat l’estucat original i l’estructura exterior.

El carrer del Castell s’ha convertit en una via molt animada, amb molts establiments comercials, i constitueix el camí més directe entre el centre de la ciutat i la zona del Camp, lloc de mercats i fires, de passeig i esbarjo. En aquest carrer destaca la casa de la ciutat. És un artístic i valuós edifici construït al segle XVI pel mercader Pere Puigdepons. D’estructura renaixentista, conjuga les exigències d’una casa de mercaders amb la noblesa del gòtic i el plateresc. La façana principal dona al carrer del Castell i és flanquejada per dos carrers més. Consta de cellers i tres plantes. La nissaga dels Puigdepons (procedent dels Torrents sobre el Cardener) és simbolitzada per un escut situat damunt el portal on hi ha un tossal de sis pedres, unes rates rampants i dues branques d’olivera. El portal s’obre a una entrada gran de trets gòtics i sobre els finestrals de la segona planta hi ha la balustrada de pedra que pertany al tercer pis. L’edifici ha estat del tot restaurat i rehabilitat interiorment per a adaptar-lo al seu ús administratiu. Al final del carrer del Castell, en una casa que té ben treballats els caps de les bigues de la barbacana, hi habitaren els escultors Moretó, procedents de Vic, que tantes obres d’art portaren a terme en aquesta contrada. Al seu davant naixé el cèlebre pintor Francesc Ribalta (1565-1628).

Hom pot passar des d’aquest carrer, a través d’un carreró i d’un portal, a la plaça de Sant Joan; entre el carrer i la plaça hi ha l’esvelt campanar o torre de les Hores, coronada per un rellotge. Aquesta plaça es troba al lloc més cèntric del clos del poble. La font que s’alça al mig fou construïda al segle XV, i al seu damunt es construí la capelleta de Sant Joan al segle XVIII. Entre d’altres, destaca una casa que té damunt la porta un gran escut de pedra, que fou la casa pairal de Pere Màrtir Coma, bisbe d’Elna; de Marià de Cabanes, historiador, arqueòleg i batlle de Barcelona; de Xavier de Cabanes i d’Escofet, general, mariscal i cap d’estat major el 1883 (del qual són descendents els Barnola). En el barri de Santa Llúcia i tocant a la carretera de Bassella, al carrer de la Regata de Sant Joan, i portalet d’Anníbal o d’en Covarroques, hi ha un gran edifici de trets gòtics, que hom anomena els Dominics o el Seminari Vell. La construcció originària tenia la forma rectangular; interiorment té un ample celobert on hi ha una gran escalinata i una galeria sostingudes per esveltes columnes i grans cartel·les. Per la banda de llevant descansava sobre la muralla; tenia un pati o mirador, on es construí un altre cos per adaptar-lo com a seminari. Aquest edifici fou inicialment l’Hospital d’en Llobera, fet al segle XV gràcies a una deixa (1411) de Francesca de Llobera. Aquesta volgué que portés el nom de Llobera en record dels seus pares, i en l’escut d’armes feu esculpir el llop de la seva nissaga i la mola, emblema de la família del seu marit, Bernat Guillem de Peramola i Aramunt. La gran portalada a la façana principal, els finestrals convertits en balcons i altres obertures, més o menys retocades, que deixen entreveure la forma original, recorden l’elegància d’aquest insigne casal del gòtic català. Durant els segles XVII i XVIII serví de col·legi i convent de dominics, i de seminari diocesà a les acaballes del segle XIX. Vers el 1991 es portaren a terme treballs de restauració i actualment és la seu del Consell Comarcal del Solsonès.

Festes

La festa major de Solsona se celebra el 8 (en honor de Santa Maria, titular de l’antiga abadia) i el 9 (per la Mare de Déu del Claustre) de setembre. Un dels actes més remarcables és la representació, a la plaça Major, dels balls que es realitzen amb els gegants i el bestiari de la ciutat (cada ball amb música pròpia), entre les peces del qual destaquen l’àliga i el drac; aquest darrer compta amb més de tres-cents anys d’història (es tenen notícies de restauracions del drac des del 1749). Cal esmentar també l’actuació dels trabucaires, que amb la seva indumentària típica i els seus trabucs recorden la tradició guerrillera del Solsonès. Una setmana abans de la festa major s’escau una Trobada d’Acordionistes. El juny, per les festes del Corpus, també destaquen els balls de l’àliga i el drac i altres elements propis del bestiari popular com el bou i la mulassa.

Tanmateix, els actes festius que han donat més popularitat a Solsona són els del Carnaval, que a la ciutat duren des del Dijous Gras fins al dimecres de Cendra, tot i que és durant el cap de setmana quan la població s’omple de gent forastera que arriba per a gaudir d’aquests dies de disbauxa. Entre els actes més representatius del Carnaval solsoní, destaca el mercat de Carnaval, el Carnaval infantil, la penjada del ruc a la Torre de les Hores, la baixada pel carrer del Castell dels Gegants Bojos, la draca i el mussol, els castells de foc, etc. La despenjada del ruc, acompanyada pel ball dels gegants a les dotze de la nit del dimecres, conclou la festa. La melodia típica d’aquests dies de disbauxa és el Bufi, original del solsoní Joan Roure, i la indumentària característica és la bata, de diferents colors i dissenys, distintiva de cada comparsa.

El Carnaval, que ja se celebrava abans de la dictadura franquista, es reprengué ja abans de la fi de l’esmentada dictadura, el 1971, i ha esdevingut una de les festes més celebrades en aquesta població. Des d’aleshores s’han anat incorporant actes, gegants (la saga dels Gegants Bojos, creats pel mestre geganter solsoní Manel Casserras i Boix, tenen la particularitat de tenir un aspecte grotesc i divertit, amb els braços articulats), balls, bestiari (el xut, la draca, els nans, el Tòful-Nano, el Comte de l’Assaltu, etc.) i músiques pròpies, entre les quals “el Bufi” és la més representativa del Carnaval.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopedia catalana