Arxiu diari: 1 Abril 2020

Roquetes

Roquetes es un Municipi de la Comarca del Baix Ebre (Tarragona)
A Roquetes hi anem el 10 d’agost de 2013

Dades del Municipi

Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l’Ebre
Comarca Baix Ebre modifica
Població
Total 7.973 (2019) modifica
• Densitat 58,24 hab/km²

Breu historia del municipi

El terme municipal de Roquetes, de 136,93 km2 d’extensió, s’estén pel sector sud-occidental de la comarca, en contacte amb la del Montsià, a la dreta de l’Ebre però sense arribar a la vora del riu. Formava part, fins a mitjan segle XIX, de l’extens terme de Tortosa, que l’envolta pel NW, el N (llevat un petit sector amb Alfara), el NE i l’E.

L’ampli territori s’allarga de ponent a llevant en una franja, perpendicular a l’Ebre, que baixa des de les grans alçades de la serralada dels Ports de Tortosa o de Beseit, passa per les planes solcades per barrancs i arriba a la vall al·luvial de l’Ebre. El límit de llevant amb Tortosa és marcat (de S a N) per l’antic camí de Sant Francesc, segueix un sector de la carretera C-12 a molt poca distància de l’Ebre, davant Tortosa s’inflexiona i passa entre Roquetes i la Raval de Jesús i pren la direcció NW; el límit septentrional segueix el barranc de la Cervera (que separa el terme del sector tortosí dels Reguers) fins a l’altura de Penyaflor; continua després en direcció SW per sota Farrúbio en contacte amb la pertinença tortosina de la Bassa dels Ganduls i un petit sector del terme d’Alfara, i segueix els vessants septentrionals de Caro. El límit de ponent, en plena serralada dels Ports, entra en contacte amb la pertinença de la vall de Carlares o Carreretes, de Tortosa, i comprèn la capçalera del Regatxol, i, ja dins el Montsià, les elevacions de Serrissoles, o Serressoles, el separen del terme de la Sénia. El límit meridional amb el terme montsianenc de Mas de Barberans passa pel s. de la serra de Rastells, des d’on continua coincidint amb el barranc de Lledó, que encara fa de límit al sector de contacte amb Santa Bàrbara.

Els vessants orientals del sector central de la serralada dels Ports, que formen la part de ponent del terme, determinen un accidentat relleu de roques calcàries i dolomies juràssiques, resultat de l’orogènia alpina, que s’alcen bruscament sobre la plana quaternària reblerta pels còdols i argiles d’aquest muntanyam. La línia de crestes s’orienta de NW a SE, amb altituds que assoleixen els 1.447 m a Caro (cim culminant dels Ports de Tortosa), els 1.341 m a la mola del Boixar, els 1.335 m a Serrissoles, i cau gairebé verticalment sobre la plana i la vall, amb un desnivell de 1.000 m en molt poca distància. Hi neixen una sèrie de barrancs, perpendiculars a l’alineació, que drenen el territori cap a l’Ebre i es precipiten tot obrint entre les moles calcàries valls profundes i estretes; els principals són el barranc de la Cervera (N), el de Farrúbio, el de Sant Antoni —que recull les aigües del barranc de Covalta i el de la font de la Caramella, paratge on s’ajunten salts i tolls d’aigua amb imponents parets de roca, i després s’uneix amb el de Lloret— i el de Lledó (a l’extrem meridional).

Els vessants de solell d’aquestes serres, encarats cap a la vall baixa de l’Ebre, apareixen desboscats. Formacions arbustives esclarissades recobreixen amb insuficiència el rocam, que pren així un aspecte encara més aspre. Els boscos, les pinedes de pi roig i la pinassa, amb el boix ocupant el sotabosc, no apareixen fins prop dels 1.000 m i formen aleshores un tapís continu a l’obaga interior, més plana. Dominades pel vent, les crestes tenen un matollar ras d’eriçons. La plana que s’estén al peu dels Ports, amb un pendent suau vers l’Ebre, es troba revestida per gairebé una monocultura d’oliverar; l’horta queda limitada a les fèrtils terres al·luvials pròximes al riu.

Pel que fa a la temperatura, els mínims al mes de febrer no acostumen a ser inferiors als 6°C i les màximes es donen als mesos de juliol i agost i són pels voltants dels 20-25°C. Quant a la pluviositat, hom pot assenyalar la diferència existent entre les planes on hi ha els dos nuclis de població del terme, que és als voltants dels 500 mm⁄any, i la que es dóna a la serralada dels Ports, on pot superar els 800 mm. El vent és un altre element climàtic diferenciador, que en el cas de Roquetes cal esmentar especialment, ja que baixa dels Ports i assoleix una gran velocitat a través dels anomenats bufadors o corredors per on es canalitzen aquestes masses d’aire. El terme municipal de Roquetes participa en dos espais naturals: el dels Barrancs de Sant Antoni-Lloret-la Galera (83 ha) i els Ports (5.613 ha).

El Poble

La ciutat de Roquetes es troba a 14 m d’altitud, a l’extrem nord-oriental del seu terme, formant gairebé un continu amb els nuclis del barri de Ferreries (al SE) i de Jesús (NE), a la ciutat de Tortosa. El nucli antic, que s’estén a la dreta del canal de la Dreta de l’Ebre, té les construccions més antigues, dels primers decennis del segle XVIII, entorn de la plaça del Pou (denominació popular de l’illa, compresa entre el carrer de Sant Antoni i el carrer de Sant Martí), però la disposició de la trama urbana mostra una clara tendència en el creixement urbanístic a seguir les principals vies de comunicació que creuen la població, tant la carretera provinent de Mas de Barberans, que enllaça amb la Raval de Crist, com la que ho fa des d’Alfara i els Reguers, on s’ha format la Raval Nova. El sector ciutadà més espaiós és el que uneix el carrer Major i la carretera d’accés a Tortosa per Ferreries.

Entre els edificis més notables cal fer esment de l’església parroquial de Sant Antoni de Pàdua, bastida vers el 1826, de tipus classicitzant i campanar de torre quadrada damunt l’angle dret de la façana, i també les cases de la Vall del Marquès, l’Hort de Croells, la Torre d’en Fil i la Torre d’en Segura. Més al N de la ciutat, a la Raval Nova, es construí el 1975 l’església de la Immaculada i Sant Miquel.

Festes

La festa major de la ciutat de Roquetes, en honor a sant Gregori, s’escau entre els últims dies de juny i la primeria de juliol. Entre els diferents actes que tenen lloc per aquestes dates es destaca la desfilada de carrosses, l’ofrena de flors i fruits, el correfoc i el sopar de germanor.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

web ajuntament

enciclopèdia catalana

 

Rodonyà

Rodonyà es un Municipi de la Comarca Alt Camp (Tarragona)
A Rodonyà hi anem el 26 de gener de 2013

Dades del Municipi

Vegueria Camp de Tarragona
Comarca Alt Camp modifica
Població
Total 490 (2019) modifica
• Densitat 57,65 hab/km²
Llar 15 (1553) modifica
Gentilici Rodonyenc, rodonyenca

Breu historia del municipi

Limita amb els termes de Vila-rodona (NW) i Montferri (W i S) de l’Alt Camp, Masllorenç (S), del Baix Penedès, i amb els del Montmell (NE) i la Bisbal del Penedès (E) del Baix Penedès. És situat al sector sud-oriental de la comarca, al límit amb el Baix Penedès, al sector de l’esquerra del Gaià accidentat pels contraforts del Montmell. Comprèn el poble de Rodonyà, cap de municipi, i la urbanització de la Pineda de Santa Cristina, al sector muntanyós, compartida amb el terme municipal de la Bisbal del Penedès. Rodonyà és segons Coromines un topònim d’origen romà. Travessa el terme la carretera C-51 de Valls al Vendrell, seguida, paral·lelament, pel N, per l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida.

El Poble

El poble de Rodonyà és a 312 m d’altitud, al mig del terme, a la dreta de la carretera comarcal de Valls al Vendrell. Al centre de l’agrupament urbà hi ha l’església parroquial de Sant Joan Baptista, de línies neoclàssiques; fou construïda al tercer quart del segle XVIII (obtingué la categoria parroquial a la primera meitat del segle XIX i fins el 1957 formà part de la diòcesi de Barcelona); el campanar, de planta quadrada i acabat en una torre octagonal, té ara al capdamunt els dipòsits de l’aigua. Un dels edificis més interessants és la part que resta de l’antic castell de Rodonyà, gran casal quadrangular coronat per merlets i amb porta adovellada, de traça ja renaixentista, que es trobava en mal estat el 1842, encara que després fou utilitzat com a escola. Es conserva una bona part de l’estructura externa (un sector que fou convertit en habitatges és ara abandonat) i s’han consolidat les principals parets de l’edifici.

L’ocupació romana del terme és confirmada per la descoberta d’una necròpoli de sepulcres de llosa coneguda amb el nom de Can Pedrós. Dins el terme hi ha també les ruïnes del Castellot de Mas Mateu, antiga fortalesa.

Per Sant Joan Degollat, a l’agost, se celebra la festa major d’estiu, en la qual és tradicional el pa beneït, una mena de coques fetes amb ous, farina i sucre. Per fer-les cada noia portava a la casa del comú tres ous. Un cop feta la coca el capellà la repartia a tota la gent que anava a adorar la relíquia del sant. També era tradicional de representar pels carrers el ball de Sant Joan. La tradició es mantingué viva fins al començament del segle XX.

Festes

La festa major d’hivern s’escau el cap de setmana més proper al 20 de gener, per sant Sebastià.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web

 

Riner

Riner es un Municipi de la Comarca del Solsonès (Lleida)
A Riner hi anem el 25 d’agost de 2012

Dades del Municipi

Vegueria Comarques Centrals
Comarca Solsonès modifica
Població
Total 263 (2019) modifica
• Densitat 5,58 hab/km²
Llar 52 (1553) modifica

Breu historia del municipi

El terme s’estén als vessants de la dreta del riu Negre (que li dona el nom), o riera de Solsona, que forma en una bona part el límit septentrional, fins a l’altiplà (SW) on s’alça l’important santuari del Miracle (861 m), a la divisòria d’aigües del Cardener i el Segre, i fins al sector (SE) centrat pel poble de Su, a la capçalera de la riera de Matamargó. Aflueixen al riu Negre diversos afluents, com els torrents de Galtanegra i d’Avellanosa. El Cardener forma en part el límit NE. Limita al NW amb el terme d’Olius (sector del S de Solsona), al NE i l’E amb el de Clariana de Cardener i al S amb el de Pinós i un petit tram del de Cardona (Bages).

El terreny és força escabrós i boscat prop del riu Negre i més planer vers Freixenet, Su i el Miracle. El terme compta amb dos arbres monumentals; un és l’anomenat Pi de les Tres Branques, a la vora de Freixenet, de reduïda capçada i més de 25 m d’alçada, l’altre és l’anomenat Ginebre del Solà, situat al mig d’un sembrat. El terme, el poblament del qual és gairebé tot disseminat, comprèn el conjunt de masos de Riner, cap de municipi, el poble de Su, els llogarets de Freixenet (pronunciat Freixinet, tal com sovint apareix escrit) i Avellanosa, i les caseries del Miracle i de Santa Susanna. De la carretera C-55, en el seu tram entre Manresa i Solsona, surt, a l’altura de la caseria de Santa Susanna, un camí que mena a Riner i un altre a Freixenet. Aquest últim continua per entroncar amb la carretera local de Cardona a l’hostal del Boix (on enllaça amb la de Solsona a Torà).

El Poble

L’antic castell de Riner i la parròquia de Sant Martí de Riner, s’alcen a l’esquerra del riu Negre, a l’extrem septentrional del terme, en un tossal dominant el riu. El primer diumenge d’octubre es fa un aplec a la capella de Sant Gabriel.

Fotos

Clica la foto i veuràs les del poble

Clica els enllaços

Ajuntaments de la Comarca

Esglésies de la Comarca

Pàgines web